| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
El sector de la hostelería, la restauración y el catering (HORECA) es una de las principales fuentes de empleo en Europa, con prácticamente ocho millones de trabajadores.
Esto refuerza la importancia de contar con una prevención de riesgos ante los accidentes y las enfermedades profesionales y con una gestión de la salud y la seguridad en el sector que resulten adecuadas.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
La venerable María Antonia Munar ha tenido que soportar la aflictiva prueba de entrar en la monacal celda de la prisión. Es el inevitable primer misterio doloroso de un rosario que, seguramente, no pasará completo. Con una espina en la frente, como beatífica Santa Rita, está protegida por la abogada de imposibles.
Jaculatoria: Santa Rita, Rita,
lo que se consigue no se quita
Toda una corte de jerarquías vela –indiferente, ahora a las discusiones sobre el sexo de los ángeles– para, sin perder un minuto, elevar plegarias fervorosas al místico y clemente Tribunal Supremo, dispensador de gracia y bendición divinamente generosas. Quien le invoca con fe y cuenta con el apoyo arcangélico y beatífico adecuado, no queda defraudado.
El Tribunal Supremo debería consolidar –algo que parece que ya existe de hecho– la renuncia a la absoluta independencia y la adhesión, como sagrada congregación, prelatura o algo así, al Vaticano y adquirir un estatuto de la clase del Cristo de Medinaceli o de la Señora de Fátima o de la Virgen de Lourdes.
Los últimos milagros del Tribunal Santísimo son notables y muy recientes: Blanco, Matas, Barcina. Es de justicia que, de una o de otra manera, libere de la celda expiatoria a la Venerable Munar y le deje seguir el proceso de beatificación y canonización. Sería una manera digna de allanar el camino para los que vendrán después: unos de los más notables, los santos duques de Palma.
Es una lástima que MAM ya no esté en edad de formar parte de la de la JMJ (que no es Jesús, María y José). Por bien clara imposibilidad de ir personalmente, si fuera una muchacha, desde la celda, ya sea por TV o por Internet, podría recibir la indulgencia plenaria digital concedida por el Papa Francisco, y quedaría limpia de todo pecado, con el alma del todo blanca como después del bautismo.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Vos resumim el resultat del ple ordinari de juliol, celebrat ahir dematí.
Segon.- Ordre del dia de la sessió:
1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior de dia 9 de juliol de 2013
2.- Nomenament de Filla Adoptiva de Pollença a la Sra. Clara Hammerl
Es va aprovar aquest nomenament després que s'hagi tramitat el corresponent expedient. Clara Hammerl, la dona de Guillem Cifre de Colonya, té merits propis per ser filla adoptiva, per la seva col·laboració amb l'escola de Colonya i per haver estat la primera presidenta d'una caixa d'estalvis quan el seu marit va morir, en un context social hostil.
Aqui podeu trobar l'informe sobre la seva vida que s'ha fet per l'expedient.
Aprovat per unanimitat
3.- Aprovació inicial de la nova delimitació de la Unitat d'Execució 13.1 del vigent PGOU (parcel·la hotelera del Pollensa Park).
Es tractava de corregir la delimitació de la unitat d'actuació que legalitzarà l'excés d'alçada de l'hotel i permetrà les cessions per fer algunes infraestructures i trossos de vial que falten a l'entorn de l'hotel. Es veu que la delimitació tenia errors per motiu de la cartografia deficient. Varem decidir abstenir-nos per poder examinar a fons l'expedient i fer les al·legacions oportunes, si així ho consideram convenient.
Aprovat. A favor: 16, tots manco PSM – Abstencions: 1, PSM.
4.- Dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps
La dona de Guillem Bestard, pedagoga pionera, menorquina de naixement. Es tracta del carrer annex a La Gola. Aquesta dedicació i l'anterior nomenament de filla adoptiva es varen aprovar al ple de desembre de 2008 per unanimitat de tots els grups a proposta d'una moció d'Alternativa.
Aqui podeu trobar l'informe sobre la seva vida que s'ha fet per l'expedient.
Aprovat per unanimitat
5.- Aprovació, si procedeix, del conveni entre l’IBISEC i l’Ajuntament de Pollença per procedir a la reforma de la coberta del CEIP Joan Mas.
Segons aquest conveni la Conselleria, a través de l'IBISEC, posa 60,000 eur. I l'ajuntament altres 50.000 eur. A dreta llei l'Ajuntament no hauria de posar res , però si no els posava la Conselleria no ho hagués fet. Aquest import que no ha volgut posar la Conselleria és aproximadament el que cobra cada any un assessor dels posar a dit pel govern de Bauzà, que per això sí que té pressupost.
Aprovat per unanimitat.
6.- Distincions La Patrona 2013
En principi hi havia d'haver quatre distincions, que es reduiren a tes en comprovar que és el màxim que permet l'ordenança municipal a l'efecte.
Els guardonats són el metge Carretero, per la seva feina altruïsta de servei mèdic als ciutadans del Moll quan es trobava amb families de pocs recursos, al grup Musical Corda Amarada per la seva feina durant les festes de la Patrona, i a l'Associació Vi Primitiu en els 10 anys de la Fira del Vi.
Aprovat per unanimitat.
6.- Varis”
Precs i preguntes
Es varen contestar molts precs i preguntes, dels que en farem un article específic. Cal destacar que no volgueren donar cap explicació al Ple sobre el pacte de govern PP-PI ni amb UMP, tot i que ja el tenien molt avançat. Tampoc volgueren donar explicacions sobre la Junta de Govern. Tot plegat una falta de respecte i transparència cap a la sobirania municipal representada al Ple.
Dinar
Com ja ha recollit la premsa, després es va celebrar el dinar de regidors amb motiu de la Patrona. Feia uns anys que aquest dinar era pagat per cadascun dels regidors, però enguany l'equip de govern ha volgut tornar a l'antiga mala costum de carregar el cost al pressupost municipal, es a dir, a l'esquena dels contribuents. Ens sembla una passa enrere lamentable i una manca total de sensibilitat cap a les famílies que paguen els seus impostos i no es poden permetre dinars a restaurants. Per aquest motiu els partits de la oposició no hi assistirem, anant finalment a dinar només regidors del PP i del PI.
L'AUSTERITATS ÉS PER A TOTS.
Els grups de l'oposició signants rebutjam que es torni a les males pràctiques del passat on era públic i notori que l' Ajuntament pagava de les butxaques dels contribuents el dinar dels regidors per celebrar les festes de la Patrona. Des de fa uns anys s'havia canviat el sistema i cada regidor pagava el seu dinar, no obstant sembla que amb el nou pacte de govern no només tornen regidors sinó que tornen vells costums. A pesar de que a la Comissió Informativa varem deixar clar que només anirien a dinar si cada regidor pagava el seu dinar, així i tot l'equip de govern ha decidit que siguin tots els ciutadans els que paguem el seu dinar, cosa per la qual els regidors de l'oposició ens hem negat a anar al citat dinar, que es dura a terme al migdia d'avui dijous 25 en un cèntric restaurant de Pollença.
(Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra, i no adscrits)
I pacte
També després del Ple varem poder veure a les directives del PP i del PI en una reunió a les sales de l'Ajuntament per tancar el pacte de govern, pacte que pel que els propis implicats han anunciat, s'ha acabat de signar aquest migdia. Esperam que aviat donin detalls d'aquest pacte i que es facin les delegacions d'àrees corresponents.
Avui han començat les festes de la Patrona! Molts d'anys a tots.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Són a milers els bloguers ianquis que denuncien la criminalitat de l'Imperi.
Els agents imperialistes catalans que treballen als mitjans es dediquen a exalçar la bonesa de la política d'En Barack Obama i la malesa d'aquells països que s'hi oposen. Dia sí dia no, es tracta de publicar una crònica negativa dels líders de Rússia, la Xina, l'Iran, Veneçuela i d'altres.
Però sembla que el bon temps se'ls acaba. Les denúncies dels crims contra la humanitat que practica la cúpula bel·licista de Washington s'estenen arreu del món.
Per a subratllar: Un gran nombre de les denúncies publicades als mitjans ''no occidentals'' són fetes per intel·lectuals nord-americans dissidents del sistema.
Per altre costat, con indica el títol d'aquest escrit, han aparegut milers i milers de bloguers que denuncien la corrupció democràtica.
He pensat que podria ser de l'interès dels internautes catalans el post d'En Paul Craig Roberts titulat Les dues democràcies d'imitació amenacen la vida a la Terra.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
[26/07] «The Alarm» - Setmana
Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist
Guest» - Berthelot - Santos - Adler - Gordo - Rueda
Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Bassa -
Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral
Anarcoefemèrides
del 26 de juliol
Esdeveniments
- Surt The Alarm: El 26 de
juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número
del setmanari anarquista The
Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra
llibertat i per
la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma
Goldman, entre d'altres.
Deixà de publicar-se el desembre de 1896.
***
-
Esclata la
Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de
1909 comença a Barcelona
(Catalunya) l'anomenada «Setmana
Tràgica», també coneguda com«Revolució de
Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de
Passió, Roja o Gloriosa)». La
decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern
d'Antonio Maura, a través
d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes
--molts
d'ells catalans i, a més, pares de família--, a
la zona del Rif per controlar
els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de
les classes populars
catalanes, encapçalades per l'organització
sindicalista Solidaritat Obrera i
per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux
García, que
va començar amb una vaga general arreu del país i
va acabar derivant en una
revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va
començar al
port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va
repetir
el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament
del 18 de
juliol es va produir una important manifestació i protesta
al port amb trets a
l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En
aquest marc
Solidaritat Obrera recollí la reivindicació
anarcosindicalista de la vaga
general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga
que va
haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un
anunci
previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions
polítiques. La
vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els
obrers haguessin
cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima
hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè
de Vaga, format pel
socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José
Rodríguez Romero --o Francisco
Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista
José Sánchez
González (Miguel Villalobos Moreno), que
convocà per al dilluns 26 de
juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la
convocatòria de
vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE) i per
la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i
que finalment no
portaria, per no comprometre les societats de resistència ni
l'organisme
confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va
produir
un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents
subcomitès locals i de
barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per
preparar l'aturada de
l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets
començaren a exhortar
els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis
sobretot de dones i
produint-se les primeres detencions, especialment de militants
anarquistes
(Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria
Llopis Bergés,
Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano
Castellote Targa,
etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la
Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les
Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les
fàbriques de la zona.
Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina,
la vaga
s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant
Martí de Provençals, Gràcia, Sant
Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo,
governador civil de
Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la
Guàrdia Civil a
cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el
matí es produïren enfrontaments
entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel
marquès
Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les
Tramways de
Barcelone», de capital belgoalemany; també els
piquets tancaren les botigues i
els magatzems. A mig matí, Ossorio
reforçà la Guàrdia civil amb escamots
de
guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en
comptes de l'arma blanca habitual.
A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago
Menescau, capità general
de la regió, i amb Elpidio Abril García,
president de l'Audiència, i aquesta
Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial
--decisió que permetia la
disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500
soldats i oficials, a més de 600
cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700
guàrdies civils i
800 guàrdies de Seguretat, a més de
guàrdies municipals i de guàrdies urbans),
per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la
màxima autoritat de la província
al capità general--, alhora que Ossorio presentà
la seva dimissió; aquest Estat
de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga
s'havia
generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i
11
ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu
Barcelona el ban del
capità general proclamant l'Estat de guerra, però
aquest no utilitza les forces
militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de
vigilància als
edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin
més
contingents d'infanteria i de cavalleria; també
obligà el marquès de Foronda a
retirar els tramvies de la circulació, alguns ja
destruïts completament, i a
retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara
més col·lapsar
tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de
vaguistes dirigit per
Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del
Partit Radical, atacà la comissaria del
Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en
l'acció resulten
morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els
anarquistes Jaume Aragó García i Francisco
Miranda Concha, fillastre d'Anselmo
Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a
l'ombra de la
revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la
comissaria
de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de
protesta, encapçalada
per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que
marxà des de la Rambla
fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany
Germán
Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els
guàrdies de Seguretat i
hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la
Guàrdia Civil tancà la
lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris
barcelonins en reunió decidiren no publicar-los
l'endemà; mentrestant, el
Comitè Central de Vaga es reuní i
decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi
havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar
l'oferiment
d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament
al
lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al
Comitè. Al final del dia el
Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou
incendiat.
Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió
d'aquest primer dia va ser la
ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de
rebel·lió general, i
també la vaga reeixí a altres centres
tèxtils i a viles industrialitzades
(Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de
Llobregat, Sitges,
Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les
casetes dels burots,
talls de línies telefòniques i
telegràfiques, aixecaments de rails i altres
estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità
general Luis de Santiago
aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de
tropes i un altre
d'armament cap al Marroc.
***
-
Estrena d'Emma
Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de
2000 s'estrena al Castro
Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San
Francisco Jewish Film
Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la
pel·lícula
documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest,
dirigida pel
sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la
militant
anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que
vivia a
prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va
veure
obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42
minuts de
duració, és un retrat multidimensional d'Emma
la Roja basat en
comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk,
Audrey
Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència,
arxius fotogràfics
i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la
militant
lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman
Papers Project» de
la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres
persones que han
intervingut en l'elaboració de la
pel·lícula han estat Clarke Mackey, David
Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken
Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin
Adams,
Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis
Naixements
- Paul Berthelot: El
26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya,
França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a
París (França)-- l'anarquista
esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo
Verema. Era fill
del científic lliurepensador i polític
republicà anticlerical Paul Bert
(1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General)
d'Annam i de Tonkin
(Indoxina francesa). Quan estudià secundària a
l'institut de Reims aprengué
l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de
jove, fou lliurat a una tia
seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la
dilapidà. En 1900
començà a estudiar medicina a París,
però, adherit al moviment antimilitarista,
a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer
el servei militar. Al país
helvètic aprengué en 1902 l'ofici de
tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret
(Vallespir, Catalunya Nord), on començà a
treballar, gràcies a les recomanacions
d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la
Impremta Vallespir. A Ceret,
a més d'introduir-se en cercles catalanistes,
desenvoluparà una intensa
activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix
1903 publicà Vortaro
franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel
Merckens, i Komercaj
leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo
de hemia nomigado en
esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko
litera, skizo pri
kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo
Verema. En 1904
tingué la idea de fundar una associació catalana
d'esperanto amb la finalitat
d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus.
Durant
l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir
contactes amb els grups
esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir
delegats de
la futura associació. El setembre de 1904 publicà
l'article «Tra fremda lando»
(A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia
(Llengua
Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la
creació
del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova
associació va ser creada
el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya
(AEC), el
secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de
1905 sortí
en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero
de Katalunjo
(Esperança de Catalunya), primera publicació
esperantista catalana. Escrita
majoritàriament en català, amb alguns articles en
esperanto i castellà, només
publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A
Catalunya Nord fundà el
periòdic Esperanto, el primer
número del qual sortí el 18 de juny de
1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un
destacat
membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un
dels fundadors de
l'anarquista Internacia Socia Revuo. A
començaments de 1907 embarcà a
Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de
fer propaganda esperantista i
anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai),
l'estiu de 1907
s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro,
Brasil). Durant el Congrés
Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno
Vasco, que
l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i
col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo
Verema, en A Terra Livre,
periòdic que dirigí un temps. A Rio de
Janeiro es guanyà la vida com a professor de
francès i d'esperanto a l'Acadèmia
Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal
d'aquesta acadèmia a
Petròpolis, zona residencial i estival de
diplomàtics; però va ser acomiadat de
la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista.
En
aquesta època publicà articles en el
periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera
Brasilera (COB). En 1909 va
ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix
any, en un moment
de misèria i de depressió, volgué
retornar a Europa, però s'interessà per les
poblacions autòctones brasileres gràcies a un
professor dels indis que el va
introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909
arribà a Dumbá (Goiás,
Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i
Leopoldina, amb
tres companys, on muntà una granja anarquista que
batejà com «Colônia Agrícola
Socialista nos sertões do Araguaia».
Després del fracàs d'aquest projecte --dos
dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer
poc
després--, a començaments de 1910
s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on
aprengué el portuguès i llengües
autòctones, continuà el seu interès
per les
ciències (química, botànica,
fisiologia, etc.), col·laborà en diversos
periòdics de São Paulo i es guanyà la
vida com a inspector de cabotatge fluvial
per a la Companyia de Navegació d'Araguaia,
gràcies al suport del senador
Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els
indis a Ilha do Bananal. En
aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os
juizes, O
grande dia i Impossivel felicidade) i el
llibre d'antropologia Entre
sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va
escriure el seu llibre
més conegut, L'Évangile de l'heure
(L'Evangeli de l'hora), que fou
publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux.
Aquesta obra és una
paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista
llibertari i fa una
crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera,
a la
justícia equitativa, a la
col·lectivització de les terres, a la
desobediència
vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi,
passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics
d'un monestir de
Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre
preparava un Compendium
grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de
l'esperanto en
llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a
Conceição do Araguaia
(Pará, Brasil).
***
- Clemente Vieira dos Santos:
El 26 de
juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista
anarquista i
anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una
família pobra,
aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat
començà a militar en el moviment
anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i
anarquista. En 1913,
en les pàgines del setmanari anarquista Terra
Livre, polemitzà fèrriament amb els
escriptors Manuel Ribeiro i Carlos
Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès
(PCP). En 1922
col·laborà en el periòdic de
l'Aliança Anarquista de São Paulo (São
Paulo,
Brasil) O Librertário.
Amb José
Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup
Anarquista «Aurora
Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a
delegat del tipògrafs de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III
Congrés Nacional
Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco,
Centre, Portugal), i on
participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest
congrés destacà
la seva intervenció en la ponència sobre
relacions internacionals, oposant-se
als comunistes que havien proposat l'adhesió a la
Internacional Sindical Roja
(ISR). La seva ponència preconitzà
l'acceptació dels principis
anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i
la representació de la CGT
portuguesa en el pròxim congrés dels
sindicalistes anarquistes. El congrés
adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit
abstencions; fou un triomf de
l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb
José Moreira, del
periòdic de Porto Solidaridade
Gráfica.
Orgão defensor dos
gráficos do Norte.
Col·laborà en la major part dels
periòdics i revistes anarquistes portugueses,
però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A
Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat
d'una publicació
específicament anarquista, col·laborà
en el diari Gazeta do Sul, de
Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà
diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una
biografia del seu amic i
company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo
Guerra), que resta encara inèdita i que es
conserva a
l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos
Libertários (CEL), que es
troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos
Santos
va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de
Gaia, Porto,
Nord, Portugal).
***
- Jankel Adler: El
26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź
(Polònia, Imperi Rus;
actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i
gravador anarquista i
anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les
transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz
Adler, mercader de fusta i
de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill
d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es
crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad
(Sèrbia) començà a formar-se com a
gravador amb un oncle seu i en 1914
s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on
visqué durant una temporada
amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola
d'Arts i Oficis amb
el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser
enrolat en
l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però
l'alliberaren ràpidament. En
1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra
retornà a Łódź, on el febrer de 1919
cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon,
Henoch Barczyński,
Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish»
(Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup
artístic «Das Junge
Rheinland» (La Jove Renània). En 1919
exposà les seves obres al Polski Klub
Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel
Polònia de Varsòvia. En 1920
restà una temporada a Berlín, on entrà
en contacte amb el grup editor de la
revista anarquista Die Aktion,
especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué
l'estudiant d'art
Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota
sa vida. En 1921
retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup
d'artistes «Die Wupper» (El
Wupper; nom del riu renà). En 1922
s'instal·là a Düsseldorf, on
esdevingué
professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una
estreta amistat amb els pintors
Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i
participà en la
creació del grup «Die Kommune» (La
Comuna), col·laborant en l'Exposició
Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a
Berlín. També en 1922
fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro
d'Argent), format per Henryk Hirszenberg,
Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf
milità activament en el moviment
anarquista i formà part de l'organització
anarcosindicalista Freie Arbeiter
Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors
Alemanys). En 1926 pintà
els murals de l'Institut Astronòmic
(«Planetarium») de Düsseldorf. En 1928,
durant l'exposició «Art alemany a
Düsseldorf», una pintura seva rebé una
medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a
diversos indrets de
la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de
1930 compartí estatge amb el
pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya
electoral
de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i
d'intel·lectuals esquerrans
una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per
a la unió de tota
l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933,
com a artista i com
a jueu, s'enfrontà directament contra la
persecució que els nazis realitzaren
contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de
1933 dues pintures
seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a
exemple
d'«art degenerat». En aquesta època
decidí exiliar-se i s'instal·là a
París
(França), on es va veure fortament influenciat per Picasso,
Max Ernst i Léger,
i entrà a formar part del cercle intel·lectual
d'anarquistes que girava al
voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon
Richards. Durant
aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa
(Polònia, Itàlia,
Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la
Unió Soviètica). En 1937 van ser
confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a
col·leccions públiques,
com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i
dos se'n
mostraren en l'exposició «Der Ewige
Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al
Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a
Marie-Louise Berneri. Després d'un
temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en
aquest mateix 1939, amb l'esclat
de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en
l'Exèrcit polonès que s'havia
reconstituït a França, però en 1941 va
ser llicenciat per raons de salut.
Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright
(Kirkcudbrightshire, Dumfries and
Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà
a Londres. La mort de la seva
gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres
l'afectà
profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel
Adler va morir a Whitley
Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra,
Anglaterra)
d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere,
Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves
es va
exposar a les New Burlington Galleries de Londres.
Jankel Adler
(1895-1949)
***
-
Eulalio Gordo: El
26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén,
Andalusia, Espanya) el militant
anarcosindicalista Eulalio Gordo. A partir de 1916 s'afilià
en un sindicat
d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931
ingressà en el Sindicat
de la Construcció de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid, que
s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de
juliol de 1936 i a
partir d'octubre d'aquell any intervingué en la
formació de la columna
confederal «España Libre», de la qual
fou membre del seu estat major fins a la
militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable
d'Arxius en la
Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT.
En acabar la guerra s'exilià a
França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp
d'Argelers, on fou
responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any
fou traslladat al
camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre
d'internament i començà a
treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més
tard, en la
construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà
en la creació de la CNT d'Albi
i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per
qüestions
professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là
a Brussel·les, on desenvolupà
la seva militància cenetista. En 1963
col·laborà en Le Combat Syndicaliste.
Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les
(Bèlgica) i fou
enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.
***
- Jacinto Rueda Pérez:
El 26 de juliol
de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella,
Espanya)
el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda
Pérez, conegut
com Prices. Sos pares es deien
Felipe
Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a
Cistierna (Lleó, Castella,
Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja
col·laborava en el periòdic
local i això que tots els estudis que havia fet van ser de
manera autodidacta.
Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i
empresonat.
En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts
Llibertàries de Fabero (Lleó,
Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el SindicatÚnic Miner de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament
revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de
juliol de
1936 i després de fracassar els intents
d'oposició als aixecats a la conca
minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa
de Fabero–, va ser interceptat
per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la
localitat lleonesa de Cacabelos,
quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva
i altres confederals. Mentre
altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a
través dels camps i
refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí
en representació d'Astúries
al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) que celebrà a
València i a partir del maig d'aquell any
s'encarregà del Comitè de Propaganda
del Comitè Interregional del Nord (Astúries,
Lleó i Palència) de les Joventuts
Llibertàries, fent gires propagandístiques pels
fronts, a més de fer diversos
actes públics amb Julio Patán i
mítings a diverses localitats (Torrelavega,
Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època
conegué sa futura companya,
Lucía Blanco García, en un míting a
Turón.
En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre
el 6 i el 15 de febrer de
1938 a València, va ser nomenat secretari
d'Administració del Comitè Peninsular
d'aquesta organització, que implicà haver de
residir a València. A la capital
valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de
Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà
com a representant
de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la
població
madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de
Durruti». En 1939, amb el
triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de
concentració
d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb
documentació falsa que li havien preparat
els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp
mateix. Refugiat a
Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que
la seva
causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure,
s'establí a
Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de
presentar periòdicament
a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT
clandestina lleonesa. Obrí
la gestoria Rueblan –fusió de les primeres
síl·labes dels seus llinatges– que
serví com a centre de relació i de
coordinació amb altres localitats
(Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que
així els aplecs no
aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino
Tejerina
Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín
Juárez, Martín Pedrosa,
Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos),
Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També
establí contactes amb
l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser
detingut durant un viatge a Gijón a casa de José
Penido Iglesias, de la
Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de
Lucía, i altres
companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de
Madrid, el 6 de
gener d'aquell any va ser alliberat de la presó
d'Alcalá de Henares per manca
de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb
altres
companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de
Lleó
per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb
altres 23 companys.
Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de
1946 a
Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la
presó lleonesa de
Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el
22 de maig
de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat,
el 22 d'octubre de
1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella,
Espanya).
Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)
***
-
Hélio Oiticica: El
26
de juliol de 1937 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)
l'artista llibertari,
fundador
del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme,
Hélio Oiticica. Va
estar molt influenciat des de jove per la militància i el
pensament del seu avi
l'anarquista José Oiticica. Després dels seus
estudis de Belles Arts, es fa
deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb
aquest, Lygia Clark i
Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard
es lliga al
neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio
de Janeiro i
Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50
abandona la superfície
plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració
artística a les faveles
de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes
pintades (parangolés)
en els seus happenings urbans, barreja de
música, expressions culturals
i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea
la instal·lació Tropicàlia,
vast moviment que engloba a més de la música, les
arts plàstiques, el teatre i
el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels
primitives,
mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena
dictadura militar, i on
van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre
altres. Però
aviat «tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment
contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la
moda. En
1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la
Fundació Guggenheim, i continuant
les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a
Brasil
en 1977, però el 22 de març de 1980
morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs
artístics podem
citar Metaesquemes
(1957), Bólides (1963), Parangolés
(1964), Homenatge a Cara de
Cavalho (1966), Tropicàlia
(1967), Apocalipopótese (1968), Eden
(1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va
crear a Rio de Janeiro
el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva
memòria.
Defuncions
- Tomás Fuentes
Velón: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a
Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista
Tomás Fuentes Velón –el seu segon
llinatge citat sovint com Belón
o Veló–,
conegut com Cornán.
Havia nascut cap el 1908 a Betanzos (la Corunya Galícia).
Sos pares es deien
Manuel Fuentes Crespo, jornaler, i Manuela Velón Salorio. Es
guanyava la vida
com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de
la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del
qual ocupà càrrecs de
responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a
la
música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos.
Detingut pels feixistes
el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes
franquistes
ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència
armada, Tomás Fuentes Velón
va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de«Mérida 35» el
mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya,
Galícia) sense
formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio
Sas Barros, i enterrat
al mateix indret. Son germà Luis també fou
militant confederal i ocupà el
càrrec de comptador de la CNT de Betanzos.
Tomás Fuentes Velón
(1908?-1936)
***
- Julio Sas
Barros: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la
Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista
Julio Sas Barros. Havia nascut cap el 1909 a Betanzos (la Corunya,
Galícia). Es
guanyava la vida com a paleta i era membre del Sindicat d'Oficis
Diversos de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos,
n'ocupà el càrrec de
secretari. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies
després
que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense
oposà resistència
armada, Julio Sas Barros va ser afusellat per un piquet del Regiment
d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix
dia al cementiri de Canido de Ferrol (la
Corunya, Galícia) sense formació de causa,
juntament amb l'anarcosindicalista Tomás
Fuentes Velón, i enterrat al mateix indret.
***
- Italo Cristofoli:
El 26 de juliol de 1944 mor a Sappada (Belluno,
Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli,
conegut primer
com Scel i després com Comandante
Aso. Havia nascut el 24 de
novembre de 1901 a Prato Carnico (Càrnia, Friül).
Paleta de professió, començà molt
jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la
policia com«fervent subversiu». Quan acabà la Gran
Guerra, s'exilià a França fugint del
servei militar i va fer contactes amb l'anarquista
il·legalista Sante
Pollastri. Després passà a Bèlgica i
s'instal·là a la zona de Lieja on
milità
activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930
marxà a Itàlia.
Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per
deserció. Un cop lliure
retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser
detingut per haver
organitzat els funerals del militant Giovanni Casali,
exèquies que es
realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació
antifeixista. Jutjat el
24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a
l'illa de Ponça; el
juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de
gener a
agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a
organitzar la
lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso,
organitzà i comandà la«Brigada Càrnia», enquadrada en el
Batalló Garibaldi del Friül. Italo
Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant
l'atac a la caserna-presó
de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou
l'únic partisà mort en
aquesta acció.
Italo Cristofoli (1901-1944)
***
- Àngel Bassa:
El 26 de juliol de
1980 és enterrat a Gardana (Provença,
Occitània) l'anarcosindicalista Àngel Bassa.
Havia nascut el 2 d'octubre de 1920 a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya).
Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. Amb el
triomf feixista passà els
Pirineus i patí les penúries de
gairebé tots (camps de concentració, companyies
de treballadors, etc.). Lluità contra l'ocupació
nazi i amb l'Alliberament
participà en la reorganització de la CNT. En 1949
va ser nomenat secretari de
la Federació Local de Meyreuil. Va fer de miner a
l'explotació carbonífera de
Biver a Gardana fins a la seva jubilació i durant 25 anys
--fins a la seva
mort-- va ser secretari de la Federació Local confederal de
Gardana. Trobem
articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir.
***
- Roger Monclin:El
26 de juliol de 1985 mor a Sant
Laurenç de Var (Provença, Occitània)
el militant
llibertari, pacifista integral i
escriptor Roger Monclin. Havia nascut el 31 de gener de 1903 a Reims
(Xampanya, França) i després d'uns curts
estudis va esdevenir
representant de perfumeria, professió que el va portar a
recórrer tot França.
La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor
Méric va
canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents
de la Pau», creada
per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre
part en la creació de la
revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine,
esdevenint-ne
l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert
Tourly entre 1933, any
de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total
independència del
periòdic. Orador i propagandista, va atacar
irònicament, en les seves
conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci
de la venda
d'armes i els crims de la «justícia»
militar. El setembre de 1936 va visitar la
Barcelona revolucionària, però no com a
combatent, sinó per fer locucions per a
Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la
declaració de guerra, va
desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on
partiran cap a
Noruega i després a Suècia. Amenaçats
d'expulsió, van ser ajudats per militants
pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de
1939 i
1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a
Suècia fins a
l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va
ser detingut i requerit
nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el
setembre
de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir
diversos oficis, des de
comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943
va entrar
en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet.
Després de la guerra, va
participar en la revista Défense de l'Homme,
i va militar en la Unió
Pacifista de França. És autor de nombroses obres,
com ara Les damnés de la
guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934)
--aquesta
obra serà la base del guió de la
pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths
of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie,
son oeuvre, par ses amis
(1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre
(1934), Gaston
Couté, poète maudit (1880-1911) (1962)
i Quelque part... ailleurs: roman
autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres.
***
- Fredy Perlman:El
26 de
juliol de 1985 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'escriptor, editor,
músic i
activista llibertari Fredy Perlman. Havia nascut el 20 d'agost de 1934
a Brno
(Moràvia, Txèquia) --aleshores
Txecoslovàquia. En 1938, just abans de l'annexió
nazi, sa família emigrà a Cochabamba
(Bolívia) i en 1945 s'establí, després
de
passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a
Lekeside
Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State
College de Kentucky i
entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, LosÁngeles (UCLA). Quan era
redactor del periòdic universitari The Daily Bruin,
una discussió amb
les autoritats administratives universitàries sobre
l'elecció dels editors el
portà a treure, amb un grup de companys, un
publicació alternativa independent,The Observer, que s'havia de repartir a les parades
de l'autobús i a
l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la
distribució al
campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa
a la Universitat de
Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que
esdevindrà sa companya durant la
resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus
estudis cap a la filosofia, la
política i la literatura europea. En aquestaèpoca es va veure força
influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C.
Wright Mills. A finals
de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta
pel país. Entre 1959
i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb
John Ricklefs en anàlisis
estadístics dels recursos mundials. En aquestaèpoca participà en diverses
activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic
anarquista The Living
Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant
una
asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir
en l'editor de The
Living Theatre i publicà The new freedom,
corporate capitalism i l'obra
de teatre Plunder. En 1963 la parella
abandonà els Estats Units i,
després de viure un temps a Copenhaguen i a
París, s'establí a Belgrad. A la
capital sèrbia realitzà un master
en economia i es doctorà en dret a la
Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for
the development
of a backward region», que causà un gran
escàndol en alguns sectors
universitaris. Durant el seu últim any a
Iugoslàvia, fou membre de l'Institut
de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969
la parella va viure
a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de
ciències socials a la
Western Michigan University, magisteri que tingué certes
crítiques ja que
establí unes classes i títols propis i
autònoms de la universitat. En 1966, amb
Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí
el llibre d'Isaac
Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en
publicà la introducció
sota el títol «Essay on commodity
fetishims». El maig de 1968, després de dos
setmanes de docència a Torí (Itàlia),
marxà, amb l'últim tren abans que la
circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a
París, on participà
activament en els disturbis de carrer; també
prengué part amb el comitè de
fàbrica de Citroën en l'ocupació del
Centre Censier de la universitat
parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va
escriure el
llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El
gener de 1969 acabà
d'escriure The reproduction of daily life. En
aquest any abandonà la
universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la
majoria estudiants, la
revista Black & Red, de la qual s'editaren
sis números. La redacció
i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la
impressió al Radical
Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de
1969
viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt
in socialist Yugoslavia,
que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la
CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí
a Detroit, on va escriure The
incoherence of the intellectual; també
traduí a l'anglès, amb altres,
l'obra de Guy Debord Society of the spectacle,
versió que fou criticada
pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a
Chicago la cooperativa
editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada
tirà Black &
Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra
nord-americana. Entre
1971 i 1976 treballà força, publicant llibres,
com araLetters
of insurgents (1976) o Manual for
revolutionary leaders (1977), o traduint-ne, com ara l'obra
de Piotr
Arshinov History of the makhnovist movement, la de
Volin The unknown
revolution o la de Jacques Camatte The wandering of
humanity (1975).
Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel
en orquestres de cambra
durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya,
realitzà un viatge amb
cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència
que li ajudà més
tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?,
on criticava
l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es
dedicà a estudiar
història i realitzà viatges amb Lorraine a
Turquia, Egipte, Europa i llocs
històrics dels Estats Units. En 1980
començà una història de Detroit i dels
seus voltants (The Strait), que con va concloure. La
parella ajudà --amb
articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The
continuing appeal
of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves,
etc.-- en la
redacció de la revista antiautoritària The
Fifth Estate. Entre 1982 i
1983 treballà en la redacció d'una de les seves
obres més reeixides Agains
his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra
la
civilització contemporània des d'una perspectiva
anarquista. En 1983 s'afegí a
la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985
interpretà els
quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social
Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant
una
intervenció quirúrgica cardíaca al
Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan,
EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu
company, Having
little, being much, a la impremta de Black& Red.
---
Continua...
---
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
A tots els santjordiers i santjordieres, a tots els nostres amics i amigues, desitjam unes molt bones festes d'Agost 2013.
Per endavant el nostre reconeixement a l'Associació de Veïnats per la seva dedicació i esforç en dur-les endavant, així com a totes les entitats, empreses i particulars que hi col·laboren de la manera que sigui.
Molts d'anys!
Programa de festes:
programa festes agost 2013 SANT JORDI.pdf
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
[27/07] Congrés Internacional Obrer
Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Dalmonti - Bruno
- Izquierdo - Vallejo - Jiménez Pérez - Pastor -
Cartañà - García Altamira - Roumilhac
- Cortese - De Jong - Cochet - Foz
Anarcoefemèrides
del 27 de juliol
Esdeveniments
-
Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896
té lloc a Londres
(Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International
Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment
totes les
cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada
delegació es trobaven
militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela
Nieuwenhuis,
Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja,
Rudolf Rocker,
Christian
Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre
altres. Però els
socialistes marxistes van votar majoritàriament una
moció segons la qual
s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció
política (legislativa i
parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió
definitiva dels anarquistes i
dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos.
Serà un triomf de
la socialdemocràcia.
***
- Segon dia de la Setmana
Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a
Barcelona (Catalunya), dins dels
fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es
caracteritza per la crema
d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns
mercats i algunes botigues
obriren per abastir la població, però aviat
tancaren. El silenci informatiu era
total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat
força estesa. Sobre les nou
del matí la residència dels Maristes fou atacada
i el germà Lycarión (Francisco
Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va
morir. També fou
atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la
construcció de
barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb
un
protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot
arreu --s'hi van
arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva
Peñafiel,
ministre de Governació, que des d'un primer moment va
sostenir la tesi
insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment
barceloní tenia un
caràcter clarament separatista, així ni els
polítics catalans ni els dirigents
obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la
revolta o ni
tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les
garanties
constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any.
Antoni Fabra
Ribas, membre del Comitè Central de Vaga,
s'entrevistà amb Antoni Rovira
Virgili, editor d'El Poble Català i
membre del Centre Nacionalista
Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes
d'esquerra
encapçalessin la revolta. Cap al migdia van
començar a circular per tot
Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos
polítics
radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled
Altemir, Joan
Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i
de convents que
cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial
Col·legi de Sant
Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat,
etc.). Diverses
armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també
es va fer amb
fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats
entre revoltats i
l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria
militar s'imposa. Els
membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de
les 14 hores amb el
lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que
encapçalés el
moviment i que proclamés la República,
però cap grup polític no acceptà
fer-se
càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment
autònom i
espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un
primer atac i mitja
hora després el franciscà P. Ramon M.
Usó fou ferit greu quan abandonava la
residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en
metàl·lic de la
comunitat; morirà l'endemà i serà el
tercer i últim religiós finat durant la
setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les
persones. A
les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió
entre l'alcalde Joan Coll Pujol
i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que
parlamentés amb els
rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va
convèncer de l'absurditat de
l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou
atac i una
hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del
Taulat, al Poblenou, mor
d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos
va ser arrossegat pel carrer
i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en
sessió urgent, on el regidor
radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució
d'una sessió permanent del
consistori, però dues hores després la
sessió fou dissolta, per l'acció
persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes
i de
nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes
càrrec d'encapçalar la
revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia
desbordada abandonà les
comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una
segona onada d'incendis de
convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia
cremaven una
trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència,
l'Eixample, Gràcia,
Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona,
durant
aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la
República i es constituïren
juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers,
Mataró i Palafrugell. Mentrestant,
i sense que Catalunya tingués cap possibilitat
d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es
lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida
arran d'un atac de
les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú,
des de la qual la
guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les
tropes colonials
acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda
espanyola, 180
mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la
tropa i
que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.
***
-
Míting aniversari de l'AIA: El
27 de juliol de 1924, en ocasió del
vintè
aniversari de la creació de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA),
té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional,
Països Baixos) un míting
internacional. Hi van intervenir
nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman,
Domela
Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.
***
-
Creació del CENU: El
27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la
Generalitat de
Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova
Unificada (CENU), una nova
escola racionalista i laica que funcionarà segons els
principis de l'Escola
Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment
d'escoles racionalistes
llibertàries s'integrarà en aquest
Comitè. La presidència del Comitè
Executiu
recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura,
president de la secció
cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
deixeble de Ferrer i
Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936
un decret sobre reestructuració
del Comitè de l'Escola Nova Unificada el
transformarà en Consell de l'Escola
Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del
CENU i passant la
capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la
Generalitat de
Catalunya.
Naixements
- Angelo Damonti: El
27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent
antifeixista Angelo
Damonti, més conegut com Dalmonte. En 1905 ja estava fitxat per
la
policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919
s'afilià a la
Federació Local de la Unió Sindical Italiana
(USI), que s'acabava de crear, i a
començaments de 1920 s'instal·là a
Milà, on obrí una fusteria i donà
feina a
nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament,
amb Errico
Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a
destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP,
Comitè Pro Víctimes
Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani,
s'encarregà de viatjar
arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys
empresonats, buscar els
millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i
guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes,
es va
veure obligat a marxar clandestinament a França i
s'establí a Fontenay-sous-Bois,
on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va
ser expulsat de
França i passà a Bèlgica i
després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els
anys
de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les
autoritats italianes
demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació
alemanya participà
en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs
Partisans (FTP,
Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de
responsabilitat en el Sindicat
General de la Indústria Elèctrica, adherit a la
Confederació General del
Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la
línia ferroviària.
Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de
manteniment especialment
habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus
mèrits i valor, va
ser nomenat general del maquis francès. En 1948
retornà a Itàlia i s'afilià a
la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà.
També va ser nomenat
vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional
dels Perseguits
Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Angelo Damonti va
morir el 15 de
novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).
***
- Martí Bruno Mas:
El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de
Barberà,
Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno
Mas. Membre de la Sindicat
Fabril i Tèxtil «La Constancia» de
Barcelona, assistí al congrés fundacional de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi
adherí «La Constancia»
al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a
propagandista i
organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o
a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un
paper important l'agost de
1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga,
presidí el 16 d'agost un important
míting no autoritzat convocat per «La
Constancia» al Cimema Montaña de la
barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de
Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se
celebrà a Sants. Quan
esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir
del 14 d'octubre de 1936 ocupà
per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de
Terrassa i fou nomenat
president de la Comissió de Proveïments.
També va ser nomenat delegat regional
del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de
gener de 1937 va ser rellevat
d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren
una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista
passà a França i després de la II
Guerra
Mundial s'instal·là a
Carrières-sur-Seine i després a Chatou i
milità en la
Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part
d'una comissió dedicada a
ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París.
Martí Bruno
Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de
Saint-Germain-en-Laye (Illa
de França, França) i fou enterrat al cementiri de
Chateau.
***
- Félix Izquierdo
García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas
(Terol, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García.
Emigrà a Terrassa (Vallès
Occidental, Catalunya), on s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Després de la guerra civil passà a
França. El juny de 1940 va ser
detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any
ingressà al
camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D
d'Estrasburg,
juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941
fou
traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de
Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i
tres setmanes després, l'1 de novembre de
1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.
***
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a
Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent,
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Llenguadoc,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa
companya fou la
destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo
Sebastián (1909-1962)
Defuncions
- Manuel Jiménez
Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a
Dos Hermanas (Sevilla,
Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel
Jiménez Pérez. Havia
nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia,
Espanya). Fill
d'una família de jornalers, ben aviat
començà a treballar als camps del seu
poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors
d'oliva que es va
declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de
Guadaira i Utrera) reivindicant la
jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i
a les Joventuts Llibertàries,
durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz
Benítez impartia a l'Escola
Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II
República espanyola
l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les
organitzacions obreres,
en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando
Fournon Rallas. Arran
del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la
barricada confederal
que s'instal·là al carrer del Pinar on la
cavalleria rebel fou repel·lida.
Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle
republicà i els
seus regidors si seguien amb la resistència,
decidí retirar-se amb sos
companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de
juliol--,
mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel
Núñez González (Camará),
a la hisenda Bujalmoro de Dos
Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia
Civil i un grup de
falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de
la Zorra els presos
intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no
pogué córrer i fou abatut als pocs metres,
i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la
pluja de bales, però va ser
ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.
***
- Soledad Pastor Serrano:
El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels
feixistes a Almodóvar del Río
(Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor
Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista
i membre
del Comitè Revolucionari d'Almodóvar,
aconseguí fugir del municipi quan les
tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com
que no
trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la
passejaren per la
plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble
insultant-la i
seguidament l'afusellaren.
***
- Palmir
Cartañà Plana: El 27 de juliol de
1940 es afusellat per
l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) l'anarcosindicalista
Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx.
Havia nascut en 1909 a
Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de
professió, també va treballar al
gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que
feia el trajecte de
Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu
Popular de
Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la
Federació Local de la CNT,
com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del
secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser
tancat a
la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de
concentració de
Portaceli, de València, i de la presó de
València en la qual va romandre des
del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser
jutjat per
un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb
l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.
***
- David García
Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de
la Bota del Poblenou
de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David
García
Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i
emigrà a Catalunya.
Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de
1935 va ser detingut
juntament amb altres companys acusat de formar part d'una«banda de
malfactors». Destacat militant de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) durant
els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937
participà, juntament
amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep
Andreu Abelló,
aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya.
Detingut, el 20
d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de
Barcelona; jutjat pel Tribunal
d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit
per Rodríguez Dranguet, l'11
de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per«atemptat frustrat»
--Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc
després, el 21 de
desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb
altres companys
anarquistes després de subornar el sotsdirector i director
de la Model, Manuel
Valls Gomis, el qual passà amb ells a França.
Retornà abans del final de la
guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes
franquistes i
executat.
***
- Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de
cotxe a Ais de Provença
(Provença, Occitània) el militant llibertari Jean
Roumilhac. Havia
nascut el 2 de
novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una
família pagesa llemosina. Molt
jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i
després partirà a París, on
farà estudis comercials. Instal·lat al Regne
Unit, hi aprendrà la tècnica de
les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra,
serà llicenciat i
aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on
entra en
contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la
Guerra
Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia
filatura (La Compagnie du Fil de
Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures
socials. Fidel
a les seves amistats llibertàries malgrat les
responsabilitats patronals,
prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la
Revolució de juliol de
1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer
president de
la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA), fundada per
Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp
republicà, s'afanyà per
intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols
dels camps de
concentració francesos possibles, contractant nombrosos
llibertaris espanyols
en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal
Agrícola Provençal i va
continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant
colònies
d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes
activitats, va prendre part
en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre
de 1941, va ser
empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va
aconseguir fugir i va
continuar les accions de resistència als Alps. Amb
l'Alliberament, va reprendre
la direcció de la seva filatura i continuà
ajudant els refugiats. També va ser
membre actiu de la maçoneria des de 1920.
***
- Salvatore Cortese:
El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria,
Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese,
també conegut com Salvaturi
Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro
(Calàbria, Itàlia).
Segon fill d'una família d'origen arbëreshë
--minoria d'ètnia albanesa
que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler
del camp, i sa
mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog
Camillo
Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel
moviment obrer sorgit
al voltant de la indústria minera de sal gemma.
Participà com a soldat en la
Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi
socialista,
la lectura del Manifest Comunista, de Marx i
d'Engels, i de l'exemple de
la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El
gener de 1921, arran de
l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià
(PSI), s'adherí al Partit
Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë
Antonio Gramsci i
Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son
pare, i amb
l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924
emigrà a l'Argentina i a
Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital
argentina freqüentà els
cercles comunistes i es conreà culturalment de manera
autodidacta, arribant a
aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el
castellà, el francès i l'anglès.
Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i
després de veure la«degeneració» bolxevic,
abandonà la ideologia comunista i s'acostà al
moviment
anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests
anys col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme
(1928-1929),
d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico
Arrigoni; Studi Sociali
(1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els
seus articles defensà
un anarquisme no violent i respectuós amb les
diferències. També destacà com a
conferenciant i es relacionà amb destacats militants i
intel·lectuals
anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri,
Salvatore o
Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari
el
condemnà en rebel·lia a vuit mesos de
presó i a 1.000 lires de multa per«ofendre el Duce» en una carta que envià
a sa mare i va ser interceptada per la
policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del
grup d'«Umanità
Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del«Comitè Pro-Víctimes
Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires.
Poc després tingué una dura polèmica
amb
el periòdics comunistes La Internacional
i Ordine Nuovo sobre la
deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco
Ghezzi. Des de l'Argentina
enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als
companys de Lungro per a
la seva distribució. Durant un temps hagué de
refugiar-se a Montevideo
(Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de
ser
l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita
del grup de Severino Di
Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio
Soria,
a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de
1932, després de la
caiguda del règim de José Félix
Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del
nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament
amb altres 150«anarquistes perillosos». El 23 de març
de 1932 la nau d'aquests deportats
arribà al port de Nàpols i just arribar va ser
detingut per «activitats
antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a
l'espera de judici. Condemnat
a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió
revolucionària
i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre
constituït», va ser confinat a
l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins,
destacats militants (Giorgio
Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe
Romita, Pietro
Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el
socialista Sandro
Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El
26
d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires
de
multa per haver violat el reglament de la colònia
penitenciària. El febrer de
1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any
va ser alliberat i
retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de
pagès sota l'estreta vigilància
de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els
contactes amb el
moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves
activitats
propagandístiques, cosa que implicà diversos
escorcolls, detencions i «purgues»
sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de
març de 1939 va ser tancat
durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després
de la II Guerra Mundial
freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i
col·laborà en la revista anarquistaVolontà. En 1948 el volien presentar a
alcalde, però per diversos motius
abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al
ronyó, Salvatore Cortese va
morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria,
Itàlia). En 2007 son fill,
Domenico Cortese (Miku), publicà la
biografia Salvatore Cortese, un
antifascista arbëresh di Lungro.
***
![Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]](//www.estelnegre.org/documents/albertdejong/albertdejong02.jpg "Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]")
- Albert de Jong: El 27
de juliol de 1970 mor a Heemstede (Holanda Septentrional,
Països Baixos) el militant
anarcosindicalista i
antimilitarista Albert Andries de Jong. Havia nascut el 29 d'abril de
1891 a
Amsterdam (Països Baixos) i va descobrir les idees
llibertàries
gràcies a la
influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista
del seu periòdic Vrij
Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va
publicar-ne l'autobiografia i
ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista
convençut, va militar
activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport
als
refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per«crida a la revolta». Amb
Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional
Antimilitarista, la
finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes.
Taquígraf de
professió, va treballar molt de temps en la
redacció del setmanari De
Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre
l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants
alemanys de
la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors
Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les
persecucions
nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir
al Regne Unit un
capital que servirà en 1945 per editar el
periòdic Buiten de Perken. Va
ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son
pare i
autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles
sobre el
moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la
història social
d'Holanda, restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva
mort. Entre les
seves obres podem destacar Van
christen tot anarchist, en
ander werk van F.
Domela Nieuwenhuis
(1910), Onderwerping
of verzet?
(1915), De
praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar
oorlog aan den oorlog
(1904-1929)
(1929), Het
rapport-Welter van
socialistisch standpunt
beschouwd
(1932) i Oorlog
tegen Hitler Duitsland?
(1933) El seu
arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
Albert de Jong (1891-1970)
***
-
Gustavo Cochet:
El 27 de juliol de 1979 mor a Funes (Santa Fe, Argentina) el pintor,
gravador i
escriptor anarquista Gustavo Cochet. Havia nascut el 6 de maig de 1894
a
Rosario (Santa Fe, Argentina). Son pare era francès i feia
de mestre d'escola
primària rural a la zona d'Esperanza i San
Jerónimo Norte; sa mare era
argentina de mare indígena. Després d'uns anys al
camp estudiant primària, va
marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat
traslladat de
mestre. A Maciel començarà a treballar com a
aprenent de telegrafista. En 1912
va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per
dedicar-se a la
pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el
pintor
César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de
Libián i Walter de Navazio. En
1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després
de treballar en
diversos oficis, es col·locarà al taller de
restauració de Josep Dalmau,
marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava
exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell,
Miró). En aquestaèpoca Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919
va realitzar la seva primera
exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any
següent es casarà amb la
catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a
París. En 1921, per ser
fill de francès, va haver de realitzar el servei militar
actiu, que acabà l'any
següent. En 1922 també naixerà son
primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar
la seva primera exposició a París, a la Galeria
Fabre; després exposarà a les
galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra,
Laietana i
Busquets. En aquesta època compartirà pintura i
restauració. En 1927 va exposar
a Brussel·les i naixerà son segon fill,
Víctor, que només visqué uns mesos. En
1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art
Modern de Madrid, a
Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario,
deixant sa família
a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la
capital catalana. En 1929 va
treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició
Internacional de
Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys
després de bell nou a
Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb
Minturn Zerva i
freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En
1932 publicarà
en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario
de un pintor.
En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es
posarà al servei de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
militarà en la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos
treballs per a la FAI sobre el paper
que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la
guerra civil realitzarà
diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari
Espanyol (MLE),
especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos,
on descriu
l'horror de la guerra. També realitzarà
il·lustracions per als periòdics
anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y
Libertad, on també escriurà
articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una
societat
lliure. Va participar en la Federació d'Artistes
Independents de la CNT salvant
obres artístiques del pillatge i de la
destrucció. En 1937 publicarà, en plena
guerra, la segona edició del seu Diario de un
pintor. Aquest mateix any
va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del
Passeig de
Gràcia de Barcelona, on també presenta una
sèrie de 12 xilografies titulades Estampas
populares i la sèrie Caprichos.
També en 1937 va crear el Casal de
la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona,
substitut dels salons
oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i
d'allà passarà a
l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser
nomenat professor de
pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe,
dirigida pel català
Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial
Rosa Galisteo de
Rodríguez i publicarà El grabado
(Historia y técnica). En 1945 obté el
primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre
el pintor i
gravador francès Honoré Daumier. En 1947
s'instal·larà a Rosario i publicarà el
llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser
nomenat professor
adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del
Litoral i en
1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat
militar de 1955. En 1950
va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral»
(Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos
Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva).
En 1955 començarà
a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires),
fins al
1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà
el seu nom. En 1964
cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre
dos mesos internat.
En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres
mesos i recuperarà una
considerable quantitat de pintures del seu període europeu.
En 1968 el Museu
Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un
homenatge amb
una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo
Cochet, de
Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977
realitzarà un gran nombre
d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de
Buenos
Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França
i Argentina entre els anys
1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo
Cochet va morir el 27
de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars,
veïns i amics de
l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu
Gustavo
Cochet.
***
- Miguel Foz: El
27 de juliol de 1982 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Miguel Foz. Havia nascut cap al 1898 a Beseit
(Matarranya,
Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la
comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es
mostrà força actiu
en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de
Rivera,
especialment durant la construcció del pantà del
riu de Pena. Durant la II
República espanyola destacà en la forta
Federació Local de Vall-de-roures de la
CNT. En 1931 presidí un míting amb
José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i
altres. Participà en l'aixecament llibertari
aragonès del 8 de desembre de
1933. Durant la guerra civil fou milicià i lluità
a la batalla de Villalba de
los Arcos; més tard formà part de la
col·lectivitat agrària local que l'estiu
de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique
Líster. Amb el
triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a
diversos camps de
concentració. En 1940 sa companya Pilar fou repatriada a
l'Espanya franquista
pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a
Barcelona (Catalunya),
aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a
França amb son fill
José que havia desertat de l'exèrcit franquista–José Foz (Tario),
arribà a ser secretari de la Federació Local de
Ganges,
però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys.
Després de la II Guerra Mundial
milità amb sa companya en la Federació Local de
la CNT de Ganges (Llenguadoc,
Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili.
Poeta aficionat,
col·laborà en la premsa confederal (Le
Combat Syndicaliste, Espoir,
etc.). Sa companya Pilar morí en 1973.
Actualització:
27-07-13
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Avui un article del nostre amic Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail
La veritat que si un va més enllà de si mateix i mira el panorama socio-polític-econòmic, poquets són els que poden dir que les coses van bé, llevat d’uns quants que ja anaven en rauja abans de la crisi. És tan ferest el panorama que un s’atorrolla i queda mig entobiat perquè cada dia surt un nou atropellament que ens enfonsa més dins el desastre i no es veu portell de sortida. Si ens posam a fer la llista de reculades i desgavells d’aquests darrers anys, fa feredat .Vet aquí una mostra petitona, d’aquesta desveri. Convé fer sovint un repasó del que anem vivint, per fer una anàlisi global.
A nivell polític: descrèdit absolut de la classe política; corrupció a balquena; cinisme, manipulació, mentides, embullar la troca...; domini del poder pel capital financer i la banca; partits finançats il·legalment amb comissions d’empreses que reben els grans contractes (una espècie d’impost “revolucionari” pagat per les empreses per tenir el “favors” del partit que governa); dictadura econòmica disfressada de democràcia; control polític del C. G. P. J. i del Tribunal Constitucional; escapollada de la democràcia i les autonomies amb lleis recentralitzadores; segons el CIS, el 74% dels espanyols no es sent representat pels diputats del Congrés...
A nivell social- cultural: Un atur aborronador; pèrdua del estat de benestar; enfonsament de la classe mitjana; potejament dels drets dels treballadors i mort dels convenis col·lectius; desastre en el món educatiu, (fracàs escolar, lleis educatives absurdes, crispació a les escoles, reducció de recursos a la educació i a la investigació, a la cultura, elitització de la universitat...); desmuntatge del servi públic, universal i gratuït de la salut (copaguement, privatitzacions, exclusió d’immigrants sense papers, minva de llits, allargada de les esperes...); i retallades de molts de serveis socials... Els 5 darrers anys han desaparegut el 25% de les revistes culturals i han davallat les subvencions als actes culturals un 40%, a més de de repartir-se amb criteris ideològics; augment al 21% a totes les activitats culturals i davallada d’un 25% d’assistència als actes culturals; concepció ornamental de la cultura; desbarats lingüístics...
A nivell econòmic: Major enriquiment dels més rics, empobriment de la majoria de la població; rescat mil milionari dels bancs mal gestionats amb sous i liquidacions d’escàndol pels dirigents; hipoteques amb clàusules tramposes i desnonaments indecents; engany i estafa als més de 300.000 posseïdors de participacions preferents; competitivitat sobre la base de costos laborals baixos i salaris precaris, la eufemística flexibilitat laboral; privatitzacions que serveixen per engreixar els que ja van grassos, destruint el patrimoni col·lectiu i afavorint la concentració de la riquesa; pujada d’impostos a les grans majories amb l’IVA, revisió de les pensions pels treballadors sempre a la baixa; ERO’s i ERE’s a farfallons i venga gent a badar la boca al vent...
Els fets canten i amb el cantar es coneix l’aucell. Ja me direu quin cantet fans els estornells que ens governen, davant aquest panorama que escarrufa? Escalivarem?
Tanta sort que el lema de campanya del PP deia: “Puedes confiar” Vaja una engallada! Ara ja es por saber “qui pets envia, merda espera” i qui es posa amb bèsties pot esperar coces. S’ha de ser masoquistes o més caparruts que el peix de xarxa per seguir votant a qui ens duen al desastre, ens prenen el pel i ens espampolen els duros a la descarada. Ja ens han tirat prou terra dins l’escudella!
Mariano Moragues Ribas de Pina
Albercocs i cireres
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Bon dia a tots els que visiten aquesta pàgina.
Ses trobades dels pobles ja estan en marxa, sa darrera, es passat dissabte 27 de Juliol a Pollença, i amb molta de calor.
A partir dara ses trobades siran continuades, es proper diumenge 4 dAgost sa organitzat una trobada a nes Molinar, amb un parell de colles de gegants convidades, diumenge 11 dAgost Alaró, diumenge 18 d'Agost Sancelles, divendres dia 23 dAgost Son Rapinya, diumenge dia 8 de Setembre Calvià, dissabte dia 14 de Setembre arriba sa XVII Trobada de Gegants de Palma, juntament amb el Consell de Mallorca, que celebra sa seva VII de Mallorca, i sa darrera confirmada, diumenge 15 de Setembre Bunyola, com es pot veure un mes bastant ple de trobades.
En referència a sa nostra trobada, ja estan realitzades ses convidades oficials a tots els Ajuntaments, igualment a ses colles.
Han confirmat sa seva assistència, Parets del Vallés, colla convidada de Catalunya, Campos Ajuntament, Santa Maria del Camí, Consell de Mallorca i Gegants i Capgrossos de la Sala.
Com cada any anirem posant sa informació actualitzada pel Facebook i a naquesta pàgina.
Si vos agrada aquest món dels Gegants, Capgrossos i Gegantons esteis convidats a participar-hi amb noltros i esperam que pogueu gaudir tant com noltros.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Després de un mes de juliol tan intens com us hem anat relatant, ahir a la tarda vam fer la última de les que estaven programades per aquest mes, la de les Festes de Sant Antoni Abad de Fornells.
Com la dita ens recorda que qualsevol comparació és de mal gust, no anirem a fer comparacions de sobre a quin poble dels que visitem durant l’estiu ens agrada més passejar gegants, simplement direm que en el cas de Fornells és tot un gust, pel paisatge, pel tracte familiar que sempre rebem i per un altre motiu que sempre s’agraeix durant els mesos de calor: l’oratge que ens arriba al passejar els gegants a la vora de la mar.
Començant amb el relat direm que eren aproximadament les cinc de la tarda quan enfront de l’edifici municipal estava començant la festa. El jove flabioler va iniciar el replec de sa colcada amb un emocionat i respectat toc de flabiol i acte seguit va tocar el torn a la sortida dels gegants.
Els congregats eren en Martí i na María, que són els gegants de Fornells i Es Mercadal, arribats des de Maó en Pere i na Gràcia i el sempre buscat pels fillets en Miquelet es Salero i també des de la ciutat de llevant el Gegant d’en Yurca, portat en aquest cas per els membres de la Colla de Geganters d’es Camí d’es Castell de Maó.
La música en aquesta ocasió va anar a càrrec de la Banda de Música d’es Mercadal, sent aquesta una agrupació que tot i la seva joventut animació i capacitat per escampar la festa en cap moment en hi va faltar.
Les enormes figures van anar acompanyades de la música ja dita, tot i que en algun moment en que per motius de protocol aquesta havia de visitar alguna casa on els gegants no hi podien accedir, per exemple algun carrer en el que hi haguessin escales, van anar a complir amb tasca mentre els gegants ja els esperaven en algun lloc per a novament ballar junts.
La cercavila va durar prop d’una hora i mitja, en la que pocs carrers van quedar sense la visita dels personatges gegants de la festa. En el moment en que aquests es van retirar el poble ja era una festa i els cavalls ja feia una estona que també voltaven pel poble a la espera de ser ells els que omplissin de nou la plaça per a fer el típic Jaleo.
En el moment de escriure aquestes ratlles Fornells segueix en festa i possiblement les notes de la popular jota que amenitza els bots dels cavalls ja vagi en totes.
Amb aquesta hem conclòs el tan intens mes de juliol de gegants que us comentàvem al principi de l’escrit, amb alguns geganters que al acabar la cercavila es posaven les mans a les espatlles “quin tute aquesta setmana...” i el que ens queda, el mes d’agost i les Festes de la Mare de Déu de Gràcia que en poques setmanes tocaran a la porta.
www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao .
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Ençat aquest carnet de final de juliol amb la sensació que el temps se m'ha escolat entre els dits, amb la sensació que arriba l'agost i no he fet ni la meitat de coses que tenia previstes. Supòs que això és habitual, que sempre passa, que si ara repassés els quaderns de l'any passat hi trobaria un apunt semblant a aquest. Em trob, aquests dies de tanta calor, com si em mirés la vida des d'una d'aquestes cocarrossa que en Florit Nin ha penjat a casa seua en una de les moltes manifestacions artístiques que aquests dies omplen els carrers del meu pole. Penjada al caire. Amb els peus penjant. Així em trob.
Escric això a la biblioteca de Ciutadella. Les taules de la zona wifi són plenes de gent amb ordinadors portàtils. Un home, però, ha arribat amb una bossa molt gran i n'ha tret una pantalla de plasma que ha connectat a un portàtil que fa bellumes.La seua dona navega amb un ipad mini. Dieu-me xafardera, però des del meu lloc de feina veig com aquest senyor de cabells blancs repassa els diaris. Fan feredat. Imatges esgarrifoses de l'incendi que va començar divendres a Andratx i que s'ha menjat La trapa i que continua amenaçant la Serra. Pens en els meus amics Elena i Ramon. Per una foto que n'Elena va penjar al Facebook divendres a migdia em vaig assabentar del foc i em vaig enganxar a IB3 notícies. Avui matí he escoltat el president Bauzá per la ràdio. Continua el discurs "conservacionista" que ja va exhibir divendres: no es poden permetre aquests atemptats contra el nostre patrimoni. Ell és al peu del canó. Sempre amb la camisa blanca arromengada fins el colze i els cabells engominats, i les polseretes de cuir informals i els texans i les sabates d'ant i les paraules desvergonyides quan el periodista li ha preguntat per les retallades de personal a l'IBANAT i ell ha dit que això no és cert, que hi ha els mateixos treballadors... I nosaltres, que sabem com les retallades afecten els serveis públics, ens l'hem de creure.
Ara llegeix el Mundo Deportivo, el senyor dels cabells blancs, amb la pantalla de 24", però abans ha passat pel País i ha repassat les imatges de l'accident de tren de dimecres passat a vuit quilòmetres de Santiago. Em fa pena i em fa llàstima el conductor del convoi a qui tothom ja considera culpable d'aquest succés que les televisións estatals s'han encarregat de mostrar-nos per davant i per darrere. L'accident té tots els ingredients per a un drama de carn capolada, d'aquests que agraden els programadors. Hi ha un botxí: el maquinista. Hi ha les víctimes: els viatgers. I hi ha els herois anònims: els veïns d'Angrois que van ajudar en un primer moment i que cada vegada són menys anònims perquè les televisions entren fins i tot a casa seua per a explicar-nos com viuen. No sé si cal tant. Tampoc no sé si culpant el maquinista de RENFE ja ho tenim bé i no cal que ens preocupem de res més... Aquests dies pens en els 43+47=0 responsables de l'accident del metro de València. Aquell maquinista es va morir i va ser encara més fàcil encolomar-li l'accident. Esper que es reobri la investigació. Esper que els reponsables polítics assumeixin d'una punyetera vegada la seua culpa
L'home continua navegant a tot drap amb la seua pantallassa. Jo ja tanc aquest carnet. A fora al carrer fa molta calor. Avui el mercat treballa a mig gas perquè no hi ha peix. Els turistes naveguen despistats entre les carnisseries i les terrasses que els ofereixen orxata casolana i sangria i te fred i pizzes i paella precuinda o entrepans de sobrassada. Així és Ciutadella. Intentaré no fer-me gaire mal quan davalli de les cocarrossa d'en Florit Nin que reivindica el dret dels ciutadans a seure a la fresca, a ser amos dels carrers i les places del nostre poble.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)
"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)
Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.
Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.
S'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.
Miquel López Crespí
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
En abril de 1912, día 16, se inauguró el Tren de Sóller. La obra iniciada por D. Jerónimo Estades, reuniendo unos capitales, quedaba plasmada en un hermoso tren y en un recorrido difícil que necesitó trece túneles, uno de ellos de casi tres kilómetros.
En Alta mar celebré el centenario de la inauguración con un vídeo del pasodoble que para la ocasión compuso Gabriel Moyà y que lleva el título "El tren de Sóller", uno de los poquísimos vídeo que he encontrado de los esquivos músicos mallorquines. También la prensa mallorquina se hizo eco del centenario, así como en su momento, la creación del tren fue celebrada a primera plana como medio que uniría dos localidades que hasta ese momento era más fácil comunicarse por mar que por tierra.
Santiago Rusiñol debió estar en ese viaje inaugural puesto que tres días después, el 19 de abril de 1912, publica en "La Esquella de la torratxa" este artículo titulado "El tren de Sóller"
El tren de Sóller
No crec que hi hagi cap barceloní que no sàpiga o que no sospiti que, darrera d'aquells tinglados tan utils y antipatics que hi han a tot lo llarg deis molls, hi ha el mar, que hi tenim el mar, y que tirant enllà d'aquet mar, damunt d'unes ones que'n direm blaves, perquè si no'n diguessim blaves ningú creuria que es mar, se troba l'illa més daurada, més illa, més lluminosa, més esplèndida y més somniada que puguin marcar les geografies.
Si els catalans fossim com abans, que, segons ens conta l' historia, encara no veien un moro embarcat ja hi eren darrera; que venia un Roger de Lluria y per si ho volem o ens pertoca, embarcava tot el jovent a la conquesta de terres d'altri, y qui no li agradi que ho deixi; o si tan sois fossim dels del club que encara no arriba una festa vinga treure's roba y a remar per aquella blavor que ja hem nomenat; si'ls calalans no'ns haguessim tornat més aixuts que un llonguet del dia abans, no n'hi hauria ni un que, ab vela o ab rems, nadant o en barco de l' Isleña, no hagués anat an aquell Mallorca, y si tots hi haguessin anat haurien vist un tros de terra que fa favor an el Creador y que fa que li perdonem tantes cosetes que hi ha a mitg fer en aquesta vall de ploralles.
El glosador que diu tot això no es ni soci numerari de l'atracció de forasters. Es tan
foraster com un altre, encara que no voldria esserho, y si canta les belleses d'aquesta illa
meravellosa no es pas que'n vulgui fer l'article, com viatjant de panorames, sinó perquè
ho creu de justicia y perquè li té un agraiment. Se veuen tantes coses lletges y tants
paisatges sense suc y tants pobles sense lluc, en aquesta terra que habitem, d'un modo
interí però molest, que quan se troba un bocí de món que té menos tares que'ls altres y
que les montanyes són més nobles, y les planes són més florides, y les cales més
verdejants, y el cel més blau, y les terres menos aspres, an té de quedar agrait, y el
glosador té moltes tares, però l'agraiment no li manca.
Noticia
En aquesta illa, doncs, en aquet Mallorca, acaben d'inaugurar un tren, tan poc tren, tan poc destorb, tan poc trepitjador de paisatge y esclafador de bellesa, que`l mateíx Ruskin en persona, tan poc aimant de ferrocarrils ni d'altres eines d'anar depressa, a esser bisbe en lloc d' esser esteta, l'hauria vingut a beneir y li hauria dit: «ja pots arrencar, que mentres passis per allí ont passes y t'amaguis aont has d'amagarte y treguis el cap allí ont has de mirar, no ets un tren com els altres trens que xiulen, que ronquen, que escupen, que arrebassen tot lo que troben, que arrenquen boscos y escorxen arbres, que obren ferides sagnants a les roques més venerables y que no més van a la seva. Ets un tren... Lluís XIV ab modos, ab quietut y ab respecte, no fet pera arribar aviat, sinó per a arribar a temps; no fet per a malmetre Mallorca, sinó per a mostrarla als que hi vagin».
Veshi, creume, barceloní, que me'n donaras mercès. Si hi vas, quan passis la plana y
entris a un túnel de tres kilòmetres, y al sortir del fons d'un torrent, vegis la gran vall de
Sóller com un pomell de tarongers que t'incensen de tarongina; ab les montanyes allà al
fons úniques de forma y de claror, y el poble a baix com flors d'atmetlles esteses a la
verdor, y el tren caigui materialment dintre una toia de flors, que entren per les portelles,
sentiras a dintre teu que es la primera vegada que t'has omplert de primavera y quasi't
sentiras abella, però no de les que treballen, sinó de les que xuclen flors per a anar a fer
la mitg-diada; abelles d'illa, abelles somnioses, abelles de contemplació, y sabras lo que
es Mallorca.
Però correras un perill y es el perill de no entornarte' n.
Que fet y fet tampoc es perill, perquè com ja diu el ditxo: Aquell que estigui bé que no's mogui.
Y Mallorca no es terra de mouressé'n.
Xarau
Santiago Rusiñol: El tren de Sóller (La Esquella de la torratxa, 19 abril 1912, págs. 7 y 9)
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
.jpg)
ENERGIZA ha publicado su número correspondiente al mes de Julio 2013, dedicado en esta ocasión de forma muy especial a las Centrales Térmicas de Ciclo Combinado.
Puedes descargarte la revista ENERGIZA en: http://www.energiza.org
Resumen de artículos incluidos:Especial Ciclos Combinados:
· Centrales de Ciclo Combinado EN PELIGRO
· La situación real de los ciclos combinados en España
· HC: Luz verde para una central en Gijón
· Sedigas pide una demanda mínima para los ciclos combinados
· El Sector de los CC se consolida en los mercados internacionales
· Las eléctricas presionan a Industria para poder hibernar centrales de gas
· Europa Occidental: 77 centrales de generación con tecnología CCGTE, en construcción o proyecto
TERMOSOLAR
· Más del 99% de la termosolar europea se encuentra en España
BIOMASA
· Abengoa inaugura la primera planta de demostración con tecnología `Waste to Biofuels´ (W2B)
EÓLICA
· Cantabria aprueba el proyecto de ley que regula el aprovechamiento eólico
FOTOVOLTAICA
· Cádiz planea la construcción de un megaparque fotovoltaico de 250 mw.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
[30/07] «L'Étendard
Révolutionnaire» - Setmana Tràgica -
Míting a la Mutualité - Romans-Ville - Delannoy -
Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Failla -
Carrasquer - Gambáu - Nouvellon - Duval - Silvestre
Anarcoefemèrides
del 30 de juliol
Esdeveniments
- Surt L'Étendard
Révolutionnaire:
El 30 de juliol de 1882 surt a
Lió (Arpitània) el primer número del
setmanari anarquista L'Étendard
Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire.
Fou continuador de Le
Droit Social (1882) i forma part d'una llarga
sèrie de capçaleres
publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser
ràpidament perseguit i els
seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i
Jean-Antoine
Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de
redacció. Els articles es publicaren sense signar,
però hi van col·laborar
Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon,
Jean-Antoine Coindre,
Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians,
François Dejoux,
Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin
(Le Bossu),
César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren
12 números, l'últim
el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat
el 27 d'agost de
1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste
(1883).
***
- Cinquè dia de la
Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de
1909 els
fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant
el matí
van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves
companyies d'Infanteria
des de Tortosa i des de València, i el general Luis de
Santiago Manescau va
dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb
destinació a
Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena
d'oposició o
aldarull. També al matí es produïren
nombroses detencions de dirigents de la
revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals
Rafael
Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes
les gestions
possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit
Republicà Radical
(PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel
centre de
Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos)
--alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)--
continuaren
fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general
Gremán Brandeis
Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el
fet més destacat del dia va
ser que pel centre de Sarrià començà a
circular, encara que de manera
simbòlica, el primer tramvia d'ençà
del començament de l'aixecament; també en
alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van
reparar les
conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines
del Banc d'Espanya i
d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit,
però, els incendis
s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les
dominiques a Horta. A
fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de
Montserrat,
capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del
Usón, es dirigí a
Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van
destruir rails,
incendiaren 20 vagons i tomaren les línies
telegràfiques.
***
- Míting a la
Mutualité:El
30 de juliol de
1936 es realitza al
Palais de la Mutualité de París
(França) un
míting de
solidaritat organitzat per la Confédération
Générale du Travail - Syndicaliste
Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del
Treball - Sindicalista
Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys
Erich Mühsam,
assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada
a l'URSS, on
havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili;
Francisco
Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores
desaparegut a la Mallorca
en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i
Valeriano
Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir,
entre d'altres, Pierre
Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i
Sébastien Faure.
Naixements
- André Romans-Ville:
El 30 de juliol
de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant
anarquista
André Romans-Ville. De
pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En
1872, quan
realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per
un consell de
guerra a un any de presó per «ultratge vers un
superior». En tornar a la vida
civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir
anarquista de manera
autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el
grup «Terre et
Liberté» de Romans, i va establir
correspondència habitual amb Jean Grave i
Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants
anarquistes. Sempre vigilat
per la policia, quan es va desencadenar la histèria
antianarquista arran de
l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a
París, fou
detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de
febrer de 1894 i
tots inculpats de «participació en
associació de malfactors». Alliberat algunes
setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses
vegades de la persecució
policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés
constitutiu de la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO).
***
- Aristide
Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a
Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i
dissenyador llibertari
Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a
París i
exposarà al Saló dels Artistes Independents a
partir de 1902. Però com que de
la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent
de
dissenyador al servei de la premsa independent i satírica,
debutant en L'Assiette
au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos
artistes revolucionaris. Va
col·laborar també en la premsa
llibertària i antimilitarista: Les Temps
Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan
Henri Fabre i Victor Méric creen
en 1908 el periòdic Les Hommes du jour,
serà Delannoy qui s'encarregarà
de la il·lustració de la coberta.
L'aparició del primer número, amb el cap de
Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat
en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries
de Delannoy li van implicar ser inscrit
amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia
moltes
vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor
Méric a un any
de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat
el general Amade,
gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De
feble constitució, i minat
per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909;
però la presó havia
agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París
(França), quan
tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més
de 1.200 dibuixos i 150
cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma
elegància i de potent
humor negre.
***
- Frans Masereel:
El 30 de juliol de 1889 neix a
Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista
gravador, antimilitarista,
pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent
Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una
família
flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a
l'Acadèmia de Belles Arts de
Gand (1907-1908). Després viatjarà
força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent
servir les tres llengües que parlava (anglès,
alemany i francès). En 1910 va
arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar
els seus primers
gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista
satírica publicada
per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a
Suïssa després de la
declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va
treballar com a traductor per a la
Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i
col·laborà en la
revista pacifista La Feuille, per a la qual, en
tres anys, farà més de
mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors
bèl·lics i del militarisme, va
emprar tot el seu talent en la realització de gravats
antimilitaristes i va prendre
part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf,
anarquista i
insubmís) en la creació de Les Tablettes,
revista pacifista editada
entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a
il·lustrador de llibres va
començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli,
i seguirà amb llibres
de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore,
Vildrac,
Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va
tornar a
França, ja que no podia retornar a Bèlgica a
causa del seu passat refractari
durant la guerra, i va produir un important treball artístic
(gravats,
pintures, aquarel·les...). Però seduït
per la Revolució russa, donarà tot el
seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a
Amsterdam en el
Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà
dues vegades a l'URSS, en 1935
i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació
d'Escriptors i Artistes
Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de
Pintura creada per
la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a
Espanya durant la seva Guerra Civil.
En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al
pavelló de Bèlgica i
per al de la Pau de l'Exposició Internacional de
París i en juny de 1940,
fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a
Equihen, es va
instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se
després a Lot-et-Garonne en 1943.
Després de la guerra, viurà a Niça i a
Avinyó. A partir dels anys cinquanta
obtindrà el reconeixement internacional, quan
obté en 1950 el Gran Premi
Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de
l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any
després. En 1952 va fer els decorats per a
un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba,
de Federico García
Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any
següent va assistir
a una gran exposició organitzada en nom seu a
Pequín. Entre els seus llibres
d'il·lustracions podem destacar Die Mutter
(1919), Le Soleil
(1919), Un fait divers (1920), Die Idee
(1920), Histoire sans
paroles (1920),Souvenirs de mon pays
(1921), Visions (1921), Die
Stadt (1925), Geschichte ohne Worte
(1927) i Landschaften und
Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de
1972 a Avinyó
(Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van
tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes
Oriental,
Bèlgica).
La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com
Lynd Ward o
Clifford Harper.
***
- Joan
Puig Elías:El 30 de juliol de 1898
neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant
anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una
família pagesa republicana, va
estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal
de Barcelona.
Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i
Guàrdia i la seva
Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918)
i va
crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre
escolar
llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal,
que
sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb
la proclamació de
la República, l'escola es desenvoluparà encara
més. Puig i Elías, militant de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va
participar també en
el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció
de mestres del
Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de
Barcelona, i va prendre
part en els congressos cenetistes, tot defensant
l'orientació «Comunista
llibertària» que servirà de base a les
col·lectivitats socialitzades durant la
Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa
participació en el Congrés de la
CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar
en el Comitè
Revolucionari del Clot i de Sant Martí de
Provençals i en la Comissió de
Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va
encarregar de la col·lectivització de
l'ensenyament, des de l'escola bressol a
l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola
Nova Unificada
(CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona,
va
ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a
delegat de
Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la
Federació Nacional
d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva
ponència d'estatuts i va ser
nomenat secretari d'Organització i Propaganda.
També aquell any participà com a
delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals
de Barcelona en el
Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat
subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública
de Segundo Blanco González. Amb
la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a
França, on va ser internat en
diversos camps de concentració. Després va
treballar en l'agricultura i va
poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad»
entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat
Internacional Antifeixista
(SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del
Comitè Nacional del Moviment
Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en
la CNT de l'Exili.
Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i
conferències per tota França (París,
Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours,
Gleny,
Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot,
Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de
Cultura i
de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en
l'Exili, on desenvolupa
una intensa tasca cultural. Després marxà a
Amèrica i, després d'un temps a
Veneçuela,
en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on
regentà una llibreria i presidí
la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió
franquista. Va
col·laborar en la revista Horizontes
(1937) i és autor de diversos
llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen
de la fiesta
de Navidad (1938), El hombre, el medio, la
sociedad, o Los factores
determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa
companya fou la
mestra racionalista Emília Roca. Malalt, Joan Puig i
Elías va morir el 5 de
setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou
enterrat al Cementiri Espanyol.
Joan
Puig Elías (1898-1972)
***
- Domingo Vivancos:
El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena,
Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo
Vivancos. Quan tenia
nou anys començà a treballar i des de ben jovenet
milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys
bèl·lics i en
acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc
treballà sobretot amb
els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb
grup teatral de
les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser
secretari. Més tard s'instal·là a
Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14
d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).
***
- Dino Fontana: El
30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia)
l'anarquista i
esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino
o Dino. Quan tenia quatre anys amb
sa
família emigrà a Suïssa i
després a França, on acabà l'escola i
aprengué
l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista
llibertària, l'influí
enormement. De molt jove s'introduí en els cercles
llibertaris i participà
activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou
seguidor
d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la
vasectomia, conegué Norbert
Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva
joventut--, el
naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia--
l'antimilitarisme i la
campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va
veure
incrementada gràcies al coneixement del francès,
el castellà i l'esperanto, del
qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937
marxà a l'Espanya
en guerra, però, profundament antimilitarista, no
lluità als fronts i realitzà
altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II
Guerra Mundial va
estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per
insubmissió al
servei militar. Després del conflicte
bèl·lic participà en els campaments
llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava
sis
mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant
el món
amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de
provençal de Porquerolles
per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la
seva residència de
Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era
perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de
Milà. Dino Fontana va
morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc,
Occitània) a
conseqüència de problemes cardíacs. La
Biblioteca Municipal de Carpingnano
Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la
màquina de cosir amb la qual
treballava. Part del seu arxiu personal («Fons
Fontana») es troba dipositat al Centre
International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional
de
Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).
Dino Fontana
(1903-1982)
***
- Alfonso Failla: El
30 de juliol
de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i
combatent
antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el
moviment
anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada
contra un milenar
de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien
desembarcat a
Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest
moviment, encapçalat pels
treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total
que obligà les
autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes
expedicionàries al
port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de
Ponça i, llevat un curt
període de temps sota vigilància
policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat
fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels
més fermes partidaris
de la reorganització del moviment anarquista entre els
presoners. L'11 de juny
de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte
feixista de
Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El
juliol de 1943 molts
militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini
i la
instauració del règim del mariscal Pietro
Badoglio, però els anarquistes
continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser
traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a
Arezzo, on les
condicions van ser atroces, amb continus simulacres
d'execució i brutalitats
sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada
per Failla i que
va provocar una evasió en massa. Unit a la
resistència, va actuar sobretot a
Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de
presoners italians a fugir
dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la
guerra va retornar a les
activitats anarquistes orgàniques. En 1945
participà en l'organització de la
Federació Comunista Llibertària de l'Alta
Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a
ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la
conferència fundacional
de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma
va ser un dels
editors del setmanari anarquista Umanità Nova
i va participar activament
en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A
partir de 1957 dirigirà
el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud.
i En 1967 assistí com a
delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional
celebrada en aquesta
localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de
l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb
Carlo
Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral
d'Itàlia
(LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de
Carrara organitzat per la
Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput
pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel
Cohn-Bendit. Després de participar en
centenars de conferències, debats, comitès,
manifestacions, etc., i d'escriure
en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva
activitat a
partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir
el 26 gener
de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la
cançó anarquista
partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi
publicà un recull
dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile
di
ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998
la família
d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets,
etc., de
la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i
1974-- a la
Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat
inventariat i descrit per
Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista
Alfonso Failla» de la FAI.
Alfonso Failla (1906-1986)
***
- Francisco Carrasquer Launed:
El 30 de
juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó,
Espanya) l'intel·lectual
anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix
Carrasquer Pueyo, petit
terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de
Regs d'Albalat
de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals
sobrevisqueren cinc (Félix,
Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns
dels quals arribaran a ser
destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare,
Presentació Launed Carrera,
morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar
la roba. Son pare va contreure
nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor
anarquista
Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu
poble natal
i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida
(Segrià, Catalunya). Perduda
la fe, quatre anys després abandonà els estudis i
s'instal·là a Barcelona, on
visqué la proclamació de la II
República espanyola. A la capital catalana
treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori,
passant, hortolà, ajudant
de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el
retornà a Albalat de
Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a
la fleca de son
germà major Félix. En 1933, com en altres
indrets, es proclamà el comunisme
llibertari a la població, instigat entre altres pel seu
germà Félix. Fugint de
la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja
vivia son germà José. A
la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes, va fer de
mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans
José i Félix en la
creació de l'Escola Racionalista «Eliseu
Reclus». És en aquesta època que entra
a formar part del moviment llibertari català.
Participà activament en la
resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936,
especialment
en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà
part del seu Consell
Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el
saqueig del convent
dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva
les vides dels
religiosos i les riqueses artístiques que hi havia.
Després marxà al front
enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou
nomenat cap de Centúria, alhora
que feia classes de primeres lletres als combatents. Després
d'un curs de
preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest,
País Valencià) va ser
nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26
Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan el triomf
franquista era un fet, el
10 de febrer de 1939 passà a França i
després de patir durant set mesos el camp
de concentració de Vernet, va ser reclamat per la
Universitat de Nantes per a
dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra
Mundial hagué de treballar
en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets
(Pau, Tolosa de
Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943
retornà a la
Península, però va ser detingut a Sort (Pallars
Sobirà, Catalunya) i tancat a
la presó Model de Barcelona. Després de mig any
de presó, va ser enviat
forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que
durà tres anys,
enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la
Península s'integrà,
juntament amb son germà Félix, en la lluita
clandestina i fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i delegat
de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques
(ANFD). El desembre de 1946 va
ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat
fins el
juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí
acabar el batxillerat
en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà
clandestinament a França i
estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona,
on tingué com a
professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A
París visqué amb
Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de
castellà i de literatura, matèries
de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a
secretari de la Federació
Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda
Universitària, a José
Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo
Ibérico, amb qui
mantingué sempre una estreta amistat. En 1953
s'establí a Amsterdam (Països
Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa
Radio Nederland
Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de
1.500 xerrades culturals. En
aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses
traduccions i, un cop doctorat
en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a
la Universitat de
Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de
Leiden, on romangué
18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural
del país, formant
part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat
d'Escriptors
d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la
Société Europeénne de la
Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu
d'Holanda la distinció
de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de
difusió de la
cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco
Franco,
retornà a Catalunya, i s'instal·là a
Tàrrega, localitat natal de sa companya
Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca
intel·lectual
(premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.).
En 1985 rebé l'Encomanda de
l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista.
Trobem articles seus en
nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El
Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos
de Ruedo
Ibérico, El
Día de Aragón, España
Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La
Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva
Era, Papeles de Son
Armadans, Poesía de
España, Polémica,La Razón, Revista
de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El
Viejo Topo, etc. A més d'aquestes,
publicà i fundà nombroses publicacions
periòdiques als Països Baixos, Alemanya,
Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de
l'holandès nombrosos autors, com ara
Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning,
Willemse,
Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs,
Boost,
Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia
holandesa (Antología de poetas
holandeses
contemporáneos, Nueva
antología de la
poesía holandesa, La
moderna poesía
holandesa, Poesía
moderna flamenca,Antología de la poesía
neerlandesa
moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i
en Felipe Alaiz, publicà
diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos
gèneres,
entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres
podem
destacar Manda el corazón
(1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas
(1960), Felipe Aláiz. Estudio y
antología
del primer anarquista español (1961), Carta
de Holanda (1966), La traduction
poética de la poésie (1968), Tres
variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas
(1969, 1976 i 1984), Imán y la
novela
histórica de Sender (1970), Samblancat,
Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender
(1982), Ramón J. Sender. In
memoriam (1983, amb altres), Poemas
a viva voz (1987), Máscaras
para un espació (1990, amb
altres), Nada más realista que el
anarquismo (1991), El exilio de las
Españas de 1939 (1991, amb altres), El
grito del sentido común. De los automatismos a la libertad
(1994), La integral de ambos mundos: Sender
(1994), Holanda al eapañol
(1995), Manos de amor manojo
(1995), Coplas de la piel triunfante
(1995), Palabra bajo protesta.
Antología poética
(1999), Ramón J. Sender, el
escritor del
siglo XX (2001), Sender en su siglo
(2001), Ascaso y Zaragoza. Dos
pérdidas:
la pérdida (2003), Pondera,¡que algo
queda! (2006), El
altruísmo del
superviviente (2007), Poesía
completa
(2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas
de eternidad (2007), Poemario
aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat
amb el Premi de
les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li
retè un homenatge en
unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de
diverses entitats
ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a
Tàrrega
(Urgell, Catalunya).
Francisco
Carrasquer Launed (1915-2012)
***
- Antonio Gambáu
Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa,
Aragó, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop
acabat el
batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts
Llibertàries i fou un dels
seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà
la guerra civil
enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat
del front per aquesta causa i
s'integrà en la col·lectivitat agrària
del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de
Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de
1937 per les tropes
estalinistes d'Enrique Líster, fugí
provisionalment de Casp, però el març de
1938, arran de l'avanç feixista, marxà
definitivament i s'allistà en el Batalló
d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en
accions arriscades
darrera les línies franquistes, on romangué fins
el final de la guerra actuant
especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un
fet, el febrer de
1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de
concentració d'Argelers,
Vernet i Setfonts. Després treballà de
llenyataire i de pagès als Pirineus i,
després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus
on havia estat
destinat, lluità en la Resistència contra els
nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del
dictador Francisco
Franco retornà a la Península i en 1977 fou un
dels refundadors de la CNT a
Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín
Camón, Lorén i Joaquín Cirac
García. Assidu a plens i congressos,
col·laborà en diferents publicacions
periòdiques llibertàries, com ara Apoyo
Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17
de
desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya). Pòstumament, en 2007, el
Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar
el seu llibre
testimonial Consejo de Defensa y
movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).
Defuncions
- Auguste Nouvellon:
El 30 de juliol de 1953 mor a Orà (Orà,
Algèria),
després de patir una malaltia llampant, l'anarcopacifista,
anarcosindicalista i
esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo
(Pacifista, en
esperanto). Havia nascut el 26 de maig de 1889 a Sars Poteries
(Nord-Pas-de-Calais,
França). De jove aprengué l'ofici de vidrier
durant anys d'aprenentatge
itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du
Compagnonnage»), alhora que
començà a lluitar en el moviment sindicalista.
Després marxà a la Península i
treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a
Catalunya, on esdevingué
anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc
i Algèria. En 1946
exercia de president del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature»
(Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava
militants francesos i
espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué
estreta relació amb el
periòdic anarcoindividualista L'Unique
(1945-1956), d'Émile Armand, i durant
els anys cinquanta va fer costat i difusió del
periòdic Contre-Courant
(1950-1968), de Louis Louvet.
Auguste Nouvellon (1889-1953)
***
- Jean Duval: El 30
de juliol de 1980 mor a Angers (País del Loira,
França) l'activista
anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Havia nascut el
29 de gener de 1891 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França).
Fill d'un daurador
sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà
després de surar sis
infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en
un orfenat. Alguns
anys després, son pare, casat de bell nou,
reprengué els fills. Quan tenia 14
anys abandonà la llar i trobà una feina
rentaplats en un cafè, però pel simple
fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i
fou enviat a un
correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia
19 sortí sota la
garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com
que no hi trobava feina, i
amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional,
s'allistà per cinc
anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la
Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores,
desertà ben aviat.
Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos
de presó que purgà
a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure
després de complir la
pena, fou novament enviat a un nou regiment, però
desertà immediatament.
Instal·lat a París, on va fer feina a obres de
construcció, entrà en contacte
amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de
la
Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a
Abbeville, decidí
venjar-se i comprà un revòlver i
disparà contra el capità i l'ajudant
responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la
cama pels gendarmes
que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només
ferit, fou hospitalitzat un
temps abans de ser internat a la presó de
Chambéry. Durant el procés el
procurador demanà la pena de mort, però finalment
fou condemnant a treballs
forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana
Francesa), hi restà 10 anys i
després de nombroses temptatives d'evasió, en
1923 aconseguí fugir i passar al
Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset,
aconseguí instal·lar-se a Brussel·les
(Bèlgica), on va treballar com a cambrer
en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En
1936 fou denunciat per un antic
conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de
fons i condemnat
per «ús de documentació i passaport
falsos» i extradit a França.
L'Audiència de
Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia
portat a Bèlgica,
l'envià a la presó especial de Fontevrault
(Maison Centrale de Fontevrault), ja
que mentrestant la colònia penitenciària de
Caiena havia estat suprimida. El
setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas
Faucier, reclòs
per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de
l'Alliberament, Faucier,
que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943,
emprengué una campan.ya que
va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys
seixanta,
Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una
subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra
situació econòmica.
En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs.
En els anys setanta fou admès a
la residència d'ancians de «La Libre
Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va
penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la
residència d'Angers (País
del Loira, França) després de deixar una nota de
comiat als seus amics.
***
- Antoni Silvestre
Franco: El 30 de juliol de 1991 mor a Seta (Llenguadoc,
Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Antoni Silvestre Franco. Havia nascut a Sabadell
(Vallès
Occidental, Catalunya). Des de molt jove milità en les
Joventuts Llibertàries i
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell i
treballà com a
obrer tèxtil en aquesta ciutat. Amb l'aixecament feixista de
1936 va ser
nomenat, juntament amb Joan Geniva Giménez, membre del«Comitè Local de Defensa
- Milícies Antifeixistes», creat el 23 de juliol
d'aquell any a Sabadell, en
representació de la CNT. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el
3 de març de 1937
fou conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell, on
ajudà Bru Lladó Roca en
la Comissió d'Economia. Durant el conflicte
bèl·lic es va enrolà com a voluntari
en la Columna Durruti i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix
Camp, Catalunya).
Amb el triomf feixista passà a França.
Després de la guerra s'instal·là a
Seta
i treballà com a descarregador als molls. A l'exili
milità en la CNT i en Força
Obrera (FO). En 1962 va ser nomenat secretari de l'Aliança
Sindical --Unió General
de Treballadors (UGT), Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i CNT-- de
Seta. Antoni
Silvestre Franco va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta (Llenguadoc,
Occitània)
a resultes d'una intervenció quirúrgica.
Actualització:
30-07-13
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Els governs i els mitjans de comunicació ''occidentals'' volen ignorar les massacres a Síria.
Es devien pensar que les seves pràctiques vils restarien amagades. Que els seus poderosos mitjans farien prevaler les seves mentides.
Els grans mitjans ''occidentals'' certament continuen en campanya en suport ''de l'exèrcit sirià lliure que lluita per enderrocar el dictador Bashar al-Assad''. Però actualment aquests mitjans a més a més de mostrar la seva vilesa es veuen abocats al ridícul i a la niciesa en el seu exercici periodístic.
Al meu parer, En Finian Cunningham desemmascara amb una gran autoritat la guerra bruta dels governs i dels mitjans ''occidentals''. Per descomptat, En Cunningham és un més entre els milers d'informadors occidentals que han aconseguit publicar els seus articles en mitjans ''no occidentals'' o en mitjans dissidents, esquerrans.
He pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'article d'En Cunningham entre els internautes catalans. Podeu prémer West war crimes in Syria exposed.
| 0 |
![]()
|
0 |
![]()
|
Al torn de precs i preguntes del darrer ple de juliol vàrem fer dues preguntes sobre animals de companyia:
Primera pregunta: A la zona de banys per a animals de companyia va haver un ca mort i alguns altres varen tenir problemes digestius. Es va fer qualque tipus d’inspecció a la zona quan es varen assabentar del fets?
Resposta: La Regidora Maria Buades ens va donar tot tipus d’informació sobre el cas del ca mort, va insistir que l’informe veterinari del fet li havia arribat amb molt de retard, i es veritat ja que nosaltres també el varen rebre uns dies desprès d’haver passat el fet, que s’havia fet una neteja de la zona i una inspecció ocular, malgrat ella mateixa va reconèixer que amb aquesta inspecció ocular era impossible detectar el verí, ens varen sentir satisfets amb la resposta.
Cosa del destí, va ser quan la mateixa tarda del ple (ja que aquest s’havia celebrat en horari matinal) la zona de bany és tancada per un nou enverinament i des de el 25 de juliol romandre tancada, i ara és fruit d’una investigació penal per cal d’esbrinar qui ha estat el responsable o responsables del fet.
Segona Pregunta: Diversos periodistes de mitjans escrits sobretots alemanys s’estan interessant pel mal estat del ca que hi ha a la Casa de Boquer, just devora el camí públic, varies associacions s’han posat en contacte amb vostès per aquesta situació, Pensen fer alguna cosa o esperen a sortir a la premsa estrangera?
Resposta: Se’ns va reconèixer que ja hi ha un expedient iniciat pel Seprona a l’any 2012 i que la propietat de l’animal va fer al·legacions amb un informe veterinari, de fet aquest expedient està en fase de resolució.
Per els que no esteu informats aquest ca està junt al camí públic sempre tancat i fermat amb una cadena i a vegades tancat amb clau dins la caseta, aquesta situació ha escandalitzats a turistes i residents que s’han posat en contacte amb Associacions Proteccionistes o amb periodistes tan nacionals com estrangers, sobre tots alemanys.
I per acabar ens informem que el pròxim dia 10 d’agost a les 18:00 a la voravia enfront de la zona de bany per a animals ara tancada per l’enverinament de dos animals, haurà una concentració organitzada per diferents associacions animalistes i amb una durada aproximada de dues hores, per fet de no tenir problemes amb la mateixa ja s’ha informat a la Delegació del Govern de la mateixa.
More Channels
![Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]](http://www.estelnegre.org/documents/albertdejong/albertdejong02.jpg "Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]")
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
