Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 15 | 16 | (Page 17) | 18 | 19 | .... | 465 | newer

    0 0


    La salud y la seguridad para el sector de la hostelería, la restauración y el catering


    El sector de la hostelería, la restauración y el catering (HORECA) es una de las principales fuentes de empleo en Europa, con prácticamente ocho millones de trabajadores. 
    Esto refuerza la importancia de contar con una prevención de riesgos ante los accidentes y las enfermedades profesionales y con una gestión de la salud y la seguridad en el sector que resulten adecuadas.
    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    0 0

    La venerable María Antonia Munar ha tenido que soportar la aflictiva prueba de entrar en la monacal celda de la prisión. Es el inevitable primer misterio doloroso de un rosario que, seguramente, no pasará completo. Con una espina en la frente, como beatífica Santa Rita, está protegida por la abogada de imposibles.

    Santa Rita Munar
    Jaculatoria: Santa Rita, Rita,
    lo que se consigue no se quita

    Toda una corte de jerarquías vela –indiferente, ahora a las discusiones sobre el sexo de los ángeles– para, sin perder un minuto, elevar plegarias fervorosas al místico y clemente Tribunal Supremo, dispensador de gracia y bendición divinamente generosas. Quien le invoca con fe y cuenta con el apoyo arcangélico y beatífico adecuado, no queda defraudado.

    El Tribunal Supremo debería consolidar –algo que parece que ya existe de hecho– la renuncia a la absoluta independencia y la adhesión, como sagrada congregación, prelatura o algo así, al Vaticano y adquirir un estatuto de la clase del Cristo de Medinaceli o de la Señora de Fátima o de la Virgen de Lourdes.

    Los últimos milagros del Tribunal Santísimo son notables y muy recientes: Blanco, Matas, Barcina. Es de justicia que, de una o de otra manera, libere de la celda expiatoria a la Venerable Munar y le deje seguir el proceso de beatificación y canonización. Sería una manera digna de allanar el camino para los que vendrán después: unos de los más notables, los santos duques de Palma.

    Es una lástima que MAM ya no esté en edad de formar parte de la de la JMJ (que no es Jesús, María y José). Por bien clara imposibilidad de ir personalmente, si fuera una muchacha, desde la celda, ya sea por TV o por Internet, podría recibir la indulgencia plenaria digital concedida por el Papa Francisco, y quedaría limpia de todo pecado, con el alma del todo blanca como después del bautismo.


    0 0
  • 07/26/13--20:00: Un ple, un dinar i un pacte
  •  

    Vos resumim el resultat del ple ordinari de juliol, celebrat ahir dematí.

     

    Segon.- Ordre del dia de la sessió:

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior de dia 9 de juliol de 2013

    2.- Nomenament de Filla Adoptiva de Pollença a la Sra. Clara Hammerl

    Es va aprovar aquest nomenament després que s'hagi tramitat el corresponent expedient. Clara Hammerl, la dona de Guillem Cifre de Colonya, té merits propis per ser filla adoptiva, per la seva col·laboració amb l'escola de Colonya i per haver estat la primera presidenta d'una caixa d'estalvis quan el seu marit va morir, en un context social hostil.

    Aqui podeu trobar l'informe sobre la seva vida que s'ha fet per l'expedient.

    Aprovat per unanimitat

    3.- Aprovació inicial de la nova delimitació de la Unitat d'Execució 13.1 del vigent PGOU (parcel·la hotelera del Pollensa Park).

    Es tractava de corregir la delimitació de la unitat d'actuació que legalitzarà l'excés d'alçada de l'hotel i permetrà les cessions per fer algunes infraestructures i trossos de vial que falten a l'entorn de l'hotel. Es veu que la delimitació tenia errors per motiu de la cartografia deficient. Varem decidir abstenir-nos per poder examinar a fons l'expedient i fer les al·legacions oportunes, si així ho consideram convenient.

    Aprovat. A favor: 16, tots manco PSM – Abstencions: 1, PSM.

    4.- Dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps

    La dona de Guillem Bestard, pedagoga pionera, menorquina de naixement. Es tracta del carrer annex a La Gola. Aquesta dedicació i l'anterior nomenament de filla adoptiva es varen aprovar al ple de desembre de 2008 per unanimitat de tots els grups a proposta d'una moció d'Alternativa.

    Aqui podeu trobar l'informe sobre la seva vida que s'ha fet per l'expedient.

    Aprovat per unanimitat

    5.- Aprovació, si procedeix, del conveni entre l’IBISEC i l’Ajuntament de Pollença per procedir a la reforma de la coberta del CEIP Joan Mas.

    Segons aquest conveni la Conselleria, a través de l'IBISEC, posa 60,000 eur. I l'ajuntament altres 50.000 eur. A dreta llei l'Ajuntament no hauria de posar res , però si no els posava la Conselleria no ho hagués fet. Aquest import que no ha volgut posar la Conselleria és aproximadament el que cobra cada any un assessor dels posar a dit pel govern de Bauzà, que per això sí que té pressupost.

    Aprovat per unanimitat.

    6.- Distincions La Patrona 2013

    En principi hi havia d'haver quatre distincions, que es reduiren a tes en comprovar que és el màxim que permet l'ordenança municipal a l'efecte.

    Els guardonats són el metge Carretero, per la seva feina altruïsta de servei mèdic als ciutadans del Moll quan es trobava amb families de pocs recursos, al grup Musical Corda Amarada per la seva feina durant les festes de la Patrona, i a l'Associació Vi Primitiu en els 10 anys de la Fira del Vi.

    Aprovat per unanimitat.

    6.- Varis”


    Precs i preguntes

    Es varen contestar molts precs i preguntes, dels que en farem un article específic. Cal destacar que no volgueren donar cap explicació al Ple sobre el pacte de govern PP-PI ni amb UMP, tot i que ja el tenien molt avançat. Tampoc volgueren donar explicacions sobre la Junta de Govern. Tot plegat una falta de respecte i transparència cap a la sobirania municipal representada al Ple.

    Dinar

    Com ja ha recollit la premsa, després es va celebrar el dinar de regidors amb motiu de la Patrona. Feia uns anys que aquest dinar era pagat per cadascun dels regidors, però enguany l'equip de govern ha volgut tornar a l'antiga mala costum de carregar el cost al pressupost municipal, es a dir, a l'esquena dels contribuents. Ens sembla una passa enrere lamentable i una manca total de sensibilitat cap a les famílies que paguen els seus impostos i no es poden permetre dinars a restaurants. Per aquest motiu els partits de la oposició no hi assistirem, anant finalment a dinar només regidors del PP i del PI.

    L'AUSTERITATS ÉS PER A TOTS.

    Els grups de l'oposició  signants rebutjam que es torni a les males pràctiques del passat on era públic i notori que l' Ajuntament  pagava de les butxaques dels contribuents el dinar dels regidors per celebrar les festes de la Patrona. Des de fa uns anys s'havia canviat el sistema i cada regidor pagava el seu dinar, no obstant sembla que amb el nou pacte de govern no només tornen regidors sinó que tornen vells costums. A pesar de que a la Comissió Informativa varem deixar clar que només anirien a dinar si cada regidor pagava el seu dinar, així i tot l'equip de govern ha decidit que siguin tots els ciutadans els que paguem el seu dinar, cosa per la qual els regidors de l'oposició ens hem negat a anar al citat dinar, que es dura a terme al migdia d'avui dijous 25 en un cèntric restaurant de Pollença.

    (Alternativa, PSOE, UMP, PSM, Esquerra, i no adscrits)

     

    I pacte

    També després del Ple varem poder veure a les directives del PP i del PI en una reunió a les sales de l'Ajuntament per tancar el pacte de govern, pacte que pel que els propis implicats han anunciat, s'ha acabat de signar aquest migdia. Esperam que aviat donin detalls d'aquest pacte i que es facin les delegacions d'àrees corresponents.

     


     

    Avui han començat les festes de la Patrona! Molts d'anys a tots.

     

     


    0 0

      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Exposición
    "Paraíso
    Sur" I»
    Pintora:
    Marina
    Anaya
    Mercado
    Central
    c/ Libertad

    «Exposición
    "Paraíso
    Sur" II»
    Pintora:
    Marina
    Anaya
    Mercado
    Central
    c/ Libertad

    «Exposición
    "Paraíso
    Sur" III»
    Pintora:
    Marina
    Anaya
    Mercado
    Central
    c/ Libertad

    «Exposición
    "Paraíso
    Sur" IV»
    Pintora:
    Marina
    Anaya
    Mercado
    Central
    c/ Libertad

    «Barcas I»
    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma
    y del Real

    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma
    y del Real
    II»
    Playa de
    La Caleta

    «Barcas II»
    Playa de
    La Caleta

    «Barcas III»
    Playa de
    La Caleta

    «Barcas IV»
    Playa de
    La Caleta

    «Barcas V»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta I»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta II»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta III»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta IV»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta V»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta VI»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta VII»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta VIII»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta IX»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta X»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta XI»
    Playa de
    La Caleta

    «Garita de
    vigilancia I»
    Castillo
    de Santa
    Catalina
    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma
    y del Real
    III»
    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma
    y del Real
    IV»
    Playa de
    La Caleta

    «Farolas I»
    Playa de
    La Caleta

    «Farolas II»
    Playa de
    La Caleta

    «Ficus I»
    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma
    y del Real

    Playa de
    La Caleta

    «Casa de
    las Cuatro
    Torres»
    Plaza
    Argüelles

    «Detalle de
    la Alegoría
    de la Agri-
    cultura I»
    Monumen-
    to a la Cons-
    titución o
    a las Cortes
    Arquitecto:
    Modesto
    López
    Otero
    Escultor:
    Aniceto
    Marinas
    Plaza España

    «Alegoría
    de la
    Guerra»
    Monumen-
    to a la Cons-
    titución o
    a las Cortes
    Arquitecto:
    Modesto
    López
    Otero
    Escultor:
    Aniceto
    Marinas
    Plaza España

    «Detalle de
    la Alegoría
    de la Agri-
    cultura I»
    Monumen-
    to a la Cons-
    titución o
    a las Cortes
    Arquitecto:
    Modesto
    López
    Otero
    Escultor:
    Aniceto
    Marinas
    Plaza España

    «Detalle de
    la Junta de
    Defensa»
    Monumen-
    to a la Cons-
    titución o
    a las Cortes
    Arquitecto:
    Modesto
    López
    Otero
    Escultor:
    Aniceto
    Marinas
    Plaza España

    «Alegoría de
    la Ciuda-
    danía»
    Monumen-
    to a la Cons-
    titución o
    a las Cortes
    Arquitecto:
    Modesto
    López
    Otero
    Escultor:
    Aniceto
    Marinas
    Plaza España

    «Monumen-
    to a Francisco
    Miranda»
    Plaza Tres
    Carabelas

    «Vista calle»
    c/ Isabel la
    Católica

    «Puerta I»
    c/ Fermín
    Salvochea

    «Puerta II»
    c/ Fermín
    Salvochea

    «Garita de
    vigilancia II»
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Farolas III»
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Fuente I»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a Miguel
    Ramos»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a Francis-
    co Miranda»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a José
    Rizal»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a Rubén
    Darío»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a Ramón
    Power»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a José Miguel
    Carrera
    Verdugo»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to al Almi-
    rante Mi-
    guel Grau»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Ficus II»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Monumen-
    to a José
    Martí»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Fuente II»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Vista de
    los Jardines
    de la Ala-
    meda»
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Feria de
    Moda I»
    Baluarte de
    la Cande-
    laria
    Cabo Chico
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Ventana I»
    Baluarte de
    la Cande-
    laria
    Cabo Chico
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Ventana II»
    Baluarte de
    la Cande-
    laria
    Cabo Chico
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Soportal I»
    Baluarte de
    la Cande-
    laria
    Cabo Chico
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Feria de
    Moda II»
    Baluarte de
    la Cande-
    laria
    Cabo Chico
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Feria de
    Moda III»
    Baluarte de
    la Cande-
    laria
    Cabo Chico
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Banco y
    Farolas»
    Jardines de
    la Alameda
    Paseo
    Alameda
    Apodaca

    «Fuente III»
    Plaza
    Mentidero

    «Monumen-
    to a Manuel
    Rodríguez
    Morales»
    Plaza
    Mentidero

    «Cartel de
    Farmacia I»
    c/ Ceballos

    «Cartel de
    Farmacia II»
    c/ Ceballos

    «Bodega»
    Plaza San
    Antonio

    «Escalera I»
    c/ Veedor

    «Escalera II»
    c/ Veedor

    «Puerta III»
    c/ Veedor

    «Casa
    Aramburu»
    Plaza San
    Antonio

    «Campana»
    Parroquia
    San Anto-
    nio de Padua
    Plaza San
    Antonio

    «Órgano»
    Parroquia
    San Anto-
    nio de Padua
    Plaza San
    Antonio

    «Puerta IV»
    c/ Torre

    «Puerta V»
    c/ San José

    «Escalera
    III»
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «Escalera
    IV»
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «Vidriera»
    Composi-
    ción alegó-
    rica conme-
    morativa de
    las Cortes
    de Cádiz de
    1812
    Autor:
    Mauméjean
    Hermanos
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «¡A las Cor-
    tes! ¡A las
    Cortes!»
    Pintor:
    Federico
    Godoy
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «La plaza de
    San Anto-
    nio el día de
    la jura de la
    Constitu-
    ción»
    Pintor:
    Federico
    Godoy
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «Promulga-
    ción de la
    Constitu-
    ción de 1812»
    Pintor:
    Salvador
    Viniegra
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «Día de Mercado
    en Cádiz»
    Pintor:
    Carlo
    Bossili
    Museo de
    las Cortes
    c/ Santa Inés

    «Detalle de
    fachada»
    Cámara de
    Comercio
    c/ Antonio
    López

    «Fuente y
    Edificio
    Aduana»
    c/ Magistral
    González
    Francés


    «Puesto de
    vigilancia
    en la playa»
    Playa
    Victoria
    c/ Amílcar
    Barca

    «Castillo de
    San Sebas-
    tián I»
    desde La
    Caleta

    «Peña Fla-
    menca "Jua-
    to Villar" I»
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Puerta de
    La Caleta»
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Soportal II»
    Peña Fla-
    menca "Jua-
    to Villar"
    Paseo de
    Quiñones

    «Soportal
    III»
    Peña Fla-
    menca "Jua-
    to Villar"
    Paseo de
    Quiñones

    «Peña Fla-
    menca "Jua-
    to Villar" II»
    Paseo de
    Quiñones

    «Peña Fla-
    menca "Jua-
    to Villar" III»
    Paseo de
    Quiñones

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma y
    del Real VI»
    Playa de
    La Caleta
    desde el
    Paseo de
    Quiñones

    «2ª Puerta
    de La Caleta»
    Paseo de
    Quiñones

    «Esculturas
    de arena»
    Playa de
    La Caleta

    «Castillo de
    Santa
    Catalina»
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Gaviota»
    Paseo de
    Quiñones

    «Castillo de
    San Sebas-
    tián II»
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Garita de
    vigilancia III»
    Castillo de
    San Sebastián
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Pesca»
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Bicicleta»
    Playa de
    La Caleta
    desde el
    Paseo de
    Quiñones

    «Garita de
    vigilancia
    IV»
    Castillo de
    San Sebastián
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    Palma, 26 de julio de 2013


    0 0

     

     

     

     

     Són a milers els bloguers ianquis que denuncien la criminalitat de l'Imperi.

     

        Els agents imperialistes catalans  que treballen als mitjans es dediquen a exalçar la bonesa de la política d'En Barack Obama i la malesa d'aquells països que s'hi oposen.  Dia sí dia no, es tracta de publicar una crònica negativa dels líders de Rússia, la Xina, l'Iran, Veneçuela i d'altres.

        Però sembla que el bon temps se'ls acaba. Les denúncies  dels crims contra la humanitat que practica la cúpula bel·licista de Washington s'estenen arreu del món.

       Per a subratllar:  Un gran nombre de les denúncies publicades als mitjans ''no occidentals'' són fetes per intel·lectuals nord-americans dissidents del sistema.

        Per altre costat, con indica el títol d'aquest escrit, han aparegut milers i milers de bloguers que denuncien la corrupció democràtica.

        He pensat que podria ser de l'interès dels internautes catalans el post d'En Paul Craig Roberts titulat Les dues democràcies d'imitació amenacen la vida a la Terra.

       


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [26/07] «The Alarm» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Berthelot - Santos - Adler - Gordo - Rueda Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Bassa - Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral

    Anarcoefemèrides del 26 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "The Alarm"

    - Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.

    ***

    Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

    - Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com«Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.

    ***

    Emma Goldman i Coleman Romalis

    - Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Paul Berthelot

    - Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

    ***

    Clemente Vieira dos Santos

    - Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).

    ***

    Jankel Adler fotografiat per August Sander (1929)

    - Jankel Adler: El 26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź (Polònia, Imperi Rus; actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i gravador anarquista i anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz Adler, mercader de fusta i de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad (Sèrbia) començà a formar-se com a gravador amb un oncle seu i en 1914 s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on visqué durant una temporada amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis amb el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però l'alliberaren ràpidament. En 1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra retornà a Łódź, on el febrer de 1919 cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon, Henoch Barczyński, Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish» (Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup artístic «Das Junge Rheinland» (La Jove Renània). En 1919 exposà les seves obres al Polski Klub Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel Polònia de Varsòvia. En 1920 restà una temporada a Berlín, on entrà en contacte amb el grup editor de la revista anarquista Die Aktion, especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué l'estudiant d'art Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota sa vida. En 1921 retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup d'artistes «Die Wupper» (El Wupper; nom del riu renà). En 1922 s'instal·là a Düsseldorf, on esdevingué professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una estreta amistat amb els pintors Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i participà en la creació del grup «Die Kommune» (La Comuna), col·laborant en l'Exposició Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a Berlín. També en 1922 fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro d'Argent), format per Henryk Hirszenberg, Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf milità activament en el moviment anarquista i formà part de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). En 1926 pintà els murals de l'Institut Astronòmic («Planetarium») de Düsseldorf. En 1928, durant l'exposició «Art alemany a Düsseldorf», una pintura seva rebé una medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a diversos indrets de la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de 1930 compartí estatge amb el pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya electoral de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i d'intel·lectuals esquerrans una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per a la unió de tota l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933, com a artista i com a jueu, s'enfrontà directament contra la persecució que els nazis realitzaren contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de 1933 dues pintures seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a exemple d'«art degenerat». En aquesta època decidí exiliar-se i s'instal·là a París (França), on es va veure fortament influenciat per Picasso, Max Ernst i Léger, i entrà a formar part del cercle intel·lectual d'anarquistes que girava al voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon Richards. Durant aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa (Polònia, Itàlia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la Unió Soviètica). En 1937 van ser confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a col·leccions públiques, com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i dos se'n mostraren en l'exposició «Der Ewige Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a Marie-Louise Berneri. Després d'un temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en aquest mateix 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en l'Exèrcit polonès que s'havia reconstituït a França, però en 1941 va ser llicenciat per raons de salut. Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright (Kirkcudbrightshire, Dumfries and Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà a Londres. La mort de la seva gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres l'afectà profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel Adler va morir a Whitley Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere, Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves es va exposar a les New Burlington Galleries de Londres.

    Jankel Adler (1895-1949)

    ***

    Cartell de la columna "España Libre"

    - Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. A partir de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid, que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

    ***

    Jacinto Rueda Pérez

    - Jacinto Rueda Pérez: El 26 de juliol de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el SindicatÚnic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya).

    Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)

    ***

    Hélio Oiticica

    - Hélio Oiticica: El 26 de juliol de 1937 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat «tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977, però el 22 de març de 1980 morirà víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Tomás Fuentes Velón, membre de la Banda Municipal de Betanzos

    - Tomás Fuentes Velón: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón –el seu segon llinatge citat sovint com Belón o Veló–, conegut com Cornán. Havia nascut cap el 1908 a Betanzos (la Corunya Galícia). Sos pares es deien Manuel Fuentes Crespo, jornaler, i Manuela Velón Salorio. Es guanyava la vida com a jornaler i fuster i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, del qual ocupà càrrecs de responsabilitat i sembla que en 1936 en fou el president. Aficionat a la música, era membre de la Banda Municipal de Betanzos. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Tomás Fuentes Velón va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de«Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Julio Sas Barros, i enterrat al mateix indret. Son germà Luis també fou militant confederal i ocupà el càrrec de comptador de la CNT de Betanzos.

    Tomás Fuentes Velón (1908?-1936)

    ***

    Acta de defunció de Julio Sas Barros

    - Julio Sas Barros: El 26 de juliol de 1936 es afusellat a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Julio Sas Barros. Havia nascut cap el 1909 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Es guanyava la vida com a paleta i era membre del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos, n'ocupà el càrrec de secretari. Detingut pels feixistes el 26 de juliol de 1936, quatre dies després que les tropes franquistes ocupessin la ciutat, i no sense oposà resistència armada, Julio Sas Barros va ser afusellat per un piquet del Regiment d'Infanteria de «Mérida 35» el mateix dia al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) sense formació de causa, juntament amb l'anarcosindicalista Tomás Fuentes Velón, i enterrat al mateix indret.

    ***

    Foto policíaca d'Italo Cristofoli

    - Italo Cristofoli: El 26 de juliol de 1944 mor a Sappada (Belluno, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Havia nascut el 24 de novembre de 1901 a Prato Carnico (Càrnia, Friül). Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com«fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la«Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

    Italo Cristofoli (1901-1944)

    ***

    Miners de Biver

    - Àngel Bassa: El 26 de juliol de 1980 és enterrat a Gardana (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Àngel Bassa. Havia nascut el 2 d'octubre de 1920 a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya). Durant la guerra civil, enrolat en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluità al front d'Aragó. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i patí les penúries de gairebé tots (camps de concentració, companyies de treballadors, etc.). Lluità contra l'ocupació nazi i amb l'Alliberament participà en la reorganització de la CNT. En 1949 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Meyreuil. Va fer de miner a l'explotació carbonífera de Biver a Gardana fins a la seva jubilació i durant 25 anys --fins a la seva mort-- va ser secretari de la Federació Local confederal de Gardana. Trobem articles seus en Boletín Interno CIR i Espoir.

    ***

    Roger Monclin

    - Roger Monclin:El 26 de juliol de 1985 mor a Sant Laurenç de Var (Provença, Occitània) el militant llibertari, pacifista integral i escriptor Roger Monclin. Havia nascut el 31 de gener de 1903 a Reims (Xampanya, França) i després d'uns curts estudis va esdevenir representant de perfumeria, professió que el va portar a recórrer tot França. La seva trobada amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric va canviar sa vida i es va adherir a la «Lliga dels Combatents de la Pau», creada per Méric en 1929. Dos anys després, va prendre part en la creació de la revista pacifista i antimilitarista La Patrie Humaine, esdevenint-ne l'administrador i compartint-ne la direcció amb Robert Tourly entre 1933, any de la mort de Méric, i 1939, tot defensant una total independència del periòdic. Orador i propagandista, va atacar irònicament, en les seves conferències i articles, el militarisme triomfant, el negoci de la venda d'armes i els crims de la «justícia» militar. El setembre de 1936 va visitar la Barcelona revolucionària, però no com a combatent, sinó per fer locucions per a Ràdio CNT. L'agost de 1939, alguns dies abans de la declaració de guerra, va desertar i va passar amb altres dos companys a Bèlgica, d'on partiran cap a Noruega i després a Suècia. Amenaçats d'expulsió, van ser ajudats per militants pacifistes que els van amagar en una cabana al bosc durant l'hivern de 1939 i 1940. Detingut el maig de 1940, va ser internat en un camp a Suècia fins a l'octubre de 1942. Però de tornada a París, va ser detingut i requerit nombroses vegades per la policia i per la Gestapo, per acabar pres el setembre de 1943 i fins al febrer de 1944. Després va exercir diversos oficis, des de comptable a periodista, sense oblidar el de venedor ambulant. En 1943 va entrar en el Sindicat de Correctors gràcies a Louis Louvet. Després de la guerra, va participar en la revista Défense de l'Homme, i va militar en la Unió Pacifista de França. És autor de nombroses obres, com ara Les damnés de la guerre. Les crimes de la justice militaire (1914-1918) (1934) --aquesta obra serà la base del guió de la pel·lícula antimilitarista d'Stanley Kubrick Paths of glory (1957)--, Victor Méric. Sa vie, son oeuvre, par ses amis (1934, amb altres), Les crimes des conseils de guerre (1934), Gaston Couté, poète maudit (1880-1911) (1962) i Quelque part... ailleurs: roman autobiographique (1990, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Fredy Perlman (1962)

    - Fredy Perlman:El 26 de juliol de 1985 mor a Detroit (Michigan, EUA) l'escriptor, editor, músic i activista llibertari Fredy Perlman. Havia nascut el 20 d'agost de 1934 a Brno (Moràvia, Txèquia) --aleshores Txecoslovàquia. En 1938, just abans de l'annexió nazi, sa família emigrà a Cochabamba (Bolívia) i en 1945 s'establí, després de passar per diversos indrets (Mobile, Alabama, Brooklyn, Queens), a Lekeside Park (Kentucky, EUA). En 1952 estudià al Morehead State College de Kentucky i entre 1953 i 1955 a la Universitat de Califòrnia, LosÁngeles (UCLA). Quan era redactor del periòdic universitari The Daily Bruin, una discussió amb les autoritats administratives universitàries sobre l'elecció dels editors el portà a treure, amb un grup de companys, un publicació alternativa independent,The Observer, que s'havia de repartir a les parades de l'autobús i a l'entrada de la universitat ja que el rectorat en prohibí la distribució al campus. Entre 1956 i 1959 es matriculà en filologia anglesa a la Universitat de Columbia, on conegué Lorraine Nybakken, que esdevindrà sa companya durant la resta de la vida. Aviat, però, desvià els seus estudis cap a la filosofia, la política i la literatura europea. En aquestaèpoca es va veure força influenciat per un dels seus professors, el sociòleg C. Wright Mills. A finals de 1959 amb sa companya realitzà un viatge amb motocicleta pel país. Entre 1959 i 1963 s'establí a Manhattan, on treballà amb John Ricklefs en anàlisis estadístics dels recursos mundials. En aquestaèpoca participà en diverses activitats pacifistes antinuclears amb el grup dramàtic anarquista The Living Theatre, entre d'altres. Durant la tardor de 1961 fou detingut durant una asseguda reivindicativa a Times Square. Després es convertir en l'editor de The Living Theatre i publicà The new freedom, corporate capitalism i l'obra de teatre Plunder. En 1963 la parella abandonà els Estats Units i, després de viure un temps a Copenhaguen i a París, s'establí a Belgrad. A la capital sèrbia realitzà un master en economia i es doctorà en dret a la Universitat de Belgrad, amb una tesi titulada «Conditions for the development of a backward region», que causà un gran escàndol en alguns sectors universitaris. Durant el seu últim any a Iugoslàvia, fou membre de l'Institut de Planificació per a Kosovo i Metohija. Entre 1966 i 1969 la parella va viure a Kalamazoo (Michigan, EUA), on exercí de professor de ciències socials a la Western Michigan University, magisteri que tingué certes crítiques ja que establí unes classes i títols propis i autònoms de la universitat. En 1966, amb Milos Smardzija, un dels seus professors de Belgrad, traduí el llibre d'Isaac Illich Rubin Essay on Marx's Teory of Value i en publicà la introducció sota el títol «Essay on commodity fetishims». El maig de 1968, després de dos setmanes de docència a Torí (Itàlia), marxà, amb l'últim tren abans que la circulació ferroviària fos tancada per la vaga, a París, on participà activament en els disturbis de carrer; també prengué part amb el comitè de fàbrica de Citroën en l'ocupació del Centre Censier de la universitat parisenca. En tornar a Kalamazzo l'agost, amb Roger Gregoire, va escriure el llibre Worker-Studen Action Committees. May 68. El gener de 1969 acabà d'escriure The reproduction of daily life. En aquest any abandonà la universitat i fundà a Kalamazzo, amb altres companys, la majoria estudiants, la revista Black & Red, de la qual s'editaren sis números. La redacció i la maquetació es va fer al domicili de Perlman i la impressió al Radical Education Project d'Ann Arbor (Michigan, EUA). Durant la primavera de 1969 viatjà per Europa i a Iugoslàvia va escriure Revolt in socialist Yugoslavia, que fou prohibida per les autoritats comunistes i qualificada de«complot de la CIA». L'agost de 1969, amb sa companya, s'establí a Detroit, on va escriure The incoherence of the intellectual; també traduí a l'anglès, amb altres, l'obra de Guy Debord Society of the spectacle, versió que fou criticada pel seu autor. En 1970 amb un grup de companys creà a Chicago la cooperativa editorial Detroit Printing Co-op, que durant aquella dècada tirà Black & Red i nombroses publicacions i llibres de l'esquerra nord-americana. Entre 1971 i 1976 treballà força, publicant llibres, com araLetters of insurgents (1976) o Manual for revolutionary leaders (1977), o traduint-ne, com ara l'obra de Piotr Arshinov History of the makhnovist movement, la de Volin The unknown revolution o la de Jacques Camatte The wandering of humanity (1975). Durant aquests anys, començà a tocar el violoncel en orquestres de cambra durant els caps de setmana. En 1971, amb sa companya, realitzà un viatge amb cotxe per Alaska. En 1976 va ser operat al cor, experiència que li ajudà més tard per escriure i representar l'obra Who's Zerelli?, on criticava l'autoritarisme dels estaments mèdics. Entre 1977 i 1980 es dedicà a estudiar història i realitzà viatges amb Lorraine a Turquia, Egipte, Europa i llocs històrics dels Estats Units. En 1980 començà una història de Detroit i dels seus voltants (The Strait), que con va concloure. La parella ajudà --amb articles (Anti-Semitism and the Beirut Progrom, The continuing appeal of nationalisme, etc.), mecanografiant, corregint proves, etc.-- en la redacció de la revista antiautoritària The Fifth Estate. Entre 1982 i 1983 treballà en la redacció d'una de les seves obres més reeixides Agains his-story, against Leviathan!, on planteja com lluitar contra la civilització contemporània des d'una perspectiva anarquista. En 1983 s'afegí a la secció de corda de la Dearbon Orchestra i el juny de 1985 interpretà els quartets de Mozart i de Schumann en un programa de Physians for Social Responsability. Fredy Perlman va morir el 26 de juliol de 1985 durant una intervenció quirúrgica cardíaca al Henry Ford Hospital de Detroit (Michigan, EUA). En 1989 Lorraine Nybakken publicà la biografia del seu company, Having little, being much, a la impremta de Black& Red.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 07/26/13--20:00: Bones festes d'Agost 2013
  • A tots els santjordiers i santjordieres, a tots els nostres amics i amigues, desitjam unes molt bones festes d'Agost 2013.

    Per endavant el nostre reconeixement a l'Associació de Veïnats per la seva dedicació i esforç en dur-les endavant, així com a totes les entitats, empreses i particulars que hi col·laboren de la manera que sigui.

    Molts d'anys!

    Programa de festes:

    programa festes agost 2013 SANT JORDI.pdf


    0 0

    [27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Dalmonti - Bruno - Izquierdo - Vallejo - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Roumilhac - Cortese - De Jong - Cochet - Foz

    Anarcoefemèrides del 27 de juliol

    Esdeveniments

    La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic "Le Petit Belge" del 30 de juliol de 1896

    - Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

    ***

    La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 28 d'agost de 1909)

    - Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu --s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

    ***

    "Mai més guerra" (Cartell antimilitarista, 1924)

    - Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

    ***

    Cartell del CENU

    - Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pamflet del Comitato Pro Vittime Politiche (1921)

    - Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà, on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquista Umanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois, on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" (17 d'agost de 1913)

    - Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

    ***

    Certificat oficial de defunció de Félix Izquierdo García

    - Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

    ***

    Miguel Vallejo Sebastián

    - Miguel Vallejo Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

    Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Manuel Jiménez Pérez

    - Manuel Jiménez Pérez: El 27 de juliol de 1936 es assassinat a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Jiménez Pérez. Havia nascut el 16 d'abril de 1908 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Fill d'una família de jornalers, ben aviat començà a treballar als camps del seu poble natal. En 1925 participà en una vaga de recollidors d'oliva que es va declarar a la regió (Dos Hermanas, Alcalá de Guadaira i Utrera) reivindicant la jornada de vuit hores de feina. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, durant les nits seguia els cursos que Antonio Muñoz Benítez impartia a l'Escola Racionalista de la localitat. Quan es proclamà la II República espanyola l'abril de 1931, participà, amb altres membres de les organitzacions obreres, en el govern provisional de l'alcalde republicà Fernando Fournon Rallas. Arran del cop feixista del 18 de juliol de 1936, participà en la barricada confederal que s'instal·là al carrer del Pinar on la cavalleria rebel fou repel·lida. Davant l'amenaça feixista d'executar immediatament el batlle republicà i els seus regidors si seguien amb la resistència, decidí retirar-se amb sos companys. El 27 de juliol de 1936 --altres fonts citen el 22 de juliol--, mentre treballava amb un altre militant de la CNT, Manuel Núñez González (Camará), a la hisenda Bujalmoro de Dos Hermanas, ambdós van ser detinguts per la Guàrdia Civil i un grup de falangistes. Quan anaven pel camí de la Cañada de la Zorra els presos intentaren fugir. Núñez, asmàtic, no pogué córrer i fou abatut als pocs metres, i Jiménez aconseguí arribar a un olivar entre la pluja de bales, però va ser ferit al taló i, capturat, va ser assassinat a l'acte.

    ***

    Soledad Pastor Serrano

    - Soledad Pastor Serrano: El 27 de juliol de 1936 és assassinada pels feixistes a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) Soledad Pastor Serrano. Son fill, Rafael Cuesta Pastor, del Comitè Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), vocal d'aquest sindicat anarcosindicalista i membre del Comitè Revolucionari d'Almodóvar, aconseguí fugir del municipi quan les tropes feixistes aixecades dies abans l'ocuparen. Els falangistes, com que no trobaren el fill, la pelaren, li donaren oli de ricí, la passejaren per la plaça amb dos monyos al cap seguida de la canalla del poble insultant-la i seguidament l'afusellaren.

    ***

    Cartoixa-presó de Portaceli

    - Palmir Cartañà Plana: El 27 de juliol de 1940 es afusellat per l'exèrcit franquista a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Palmir Cartañà Plana, conegut com L'Escarritx. Havia nascut en 1909 a Valls (Alt Camp, Catalunya). Xofer-mecànic de professió, també va treballar al gel. Membre del Sindicat Únic del Ram del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va fer de xofer al Vallenc, línia que feia el trajecte de Valls a Tarragona. En 1929 va ser un dels 38 fundadors de l'Ateneu Popular de Valls. L'abril de 1937 s'integrà en la junta de la Federació Local de la CNT, com a membre del Sindicat del Transport, i en va ser nomenat membre del secretariat. Detingut en acabar la guerra, el 4 d'abril de 1940 va ser tancat a la presó provincial de Tarragona, procedent del camp de concentració de Portaceli, de València, i de la presó de València en la qual va romandre des del desembre de 1939 a l'abril de 1940. El 18 d'abril de 1940 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a mort. Va ser executat juntament amb l'anarquista Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.

    ***

    Notícia de la detenció de David García Altamira publicada en "La Vanguardia" del 29 de gener de 1935

    - David García Altamira: El 27 de juliol de 1943 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista David García Altamira. Havia nascut en 1910 a Tui (Pontevedra, Galícia) i emigrà a Catalunya. Es guanyava la vida com a jornaler i electricista i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de gener de 1935 va ser detingut juntament amb altres companys acusat de formar part d'una«banda de malfactors». Destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els anys de la Revolució espanyola, el 2 d'agost de 1937 participà, juntament amb Josep Villagrasa Molló, en un atemptat contra Josep Andreu Abelló, aleshores president del Tribunal de Cassació de Catalunya. Detingut, el 20 d'octubre de 1937 ingressà a la presó Model de Barcelona; jutjat pel Tribunal d'Espionatge i Altra Traïció i Derrotisme, presidit per Rodríguez Dranguet, l'11 de desembre de 1937 va ser condemnat a 15 anys de presó per«atemptat frustrat» --Josep Villagrasa fou condemnat a 10 anys per inducció. Poc després, el 21 de desembre de 1937, aconseguí fugir espectacularment amb altres companys anarquistes després de subornar el sotsdirector i director de la Model, Manuel Valls Gomis, el qual passà amb ells a França. Retornà abans del final de la guerra i amb el triomf feixista va ser detingut per les tropes franquistes i executat.

    ***

    Jean Roumilhac

    - Jean Roumilhac: El 27 de juliol de 1949 mor en un accident de cotxe a Ais de Provença (Provença, Occitània) el militant llibertari Jean Roumilhac. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Comprenhac (Roergue, Occitània) en una família pagesa llemosina. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920.

    ***

    Salvatore Cortese

    - Salvatore Cortese: El 27 de juliol de 1951 mor a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Havia nascut el 22 de febrer de 1899 a Lungro (Calàbria, Itàlia). Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per«ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del«Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb  Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150«anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per «activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquistaVolontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.

    ***

    Albert de Jong fotografiat per Senya Fléchine (ca. 1933) [IISH]

    - Albert de Jong: El 27 de juliol de 1970 mor a Heemstede (Holanda Septentrional, Països Baixos) el militant anarcosindicalista i antimilitarista Albert Andries de Jong. Havia nascut el 29 d'abril de 1891 a Amsterdam (Països Baixos) i va descobrir les idees llibertàries gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, esdevenint propagandista del seu periòdic Vrij Socialist, i quan Domela morí, en 1919, va publicar-ne l'autobiografia i ordenà els seus arxius. Orador i antimilitarista convençut, va militar activament contra la guerra i va organitzar amb Bart de Ligt el suport als refractaris. Ambdós seran condemnats en 1921 per«crida a la revolta». Amb Arthur Lehning van formar part de la Oficina Internacional Antimilitarista, la finalitat de la qual era coordinar les accions pacifistes. Taquígraf de professió, va treballar molt de temps en la redacció del setmanari De Syndikalist i va publicar nombrosos articles informant sobre l'anarcosindicalisme. En 1933 va acollir a Amsterdam els militants alemanys de la Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), com ara el Dr. Gerhardt Wartenberg, que fugien de les persecucions nazis. En 1939, quan la declaració de guerra, va transferir al Regne Unit un capital que servirà en 1945 per editar el periòdic Buiten de Perken. Va ser ajudat per son fill Rudolf de Jong, continuador de l'obra de son pare i autor entre altres d'un llibre sobre la guerra d'Espanya i d'articles sobre el moviment llibertari holandès. Testimoni i actor de la història social d'Holanda, restà fidel a l'ideal llibertari fins a la seva mort. Entre les seves obres podem destacar Van christen tot anarchist, en ander werk van F. Domela Nieuwenhuis (1910), Onderwerping of verzet? (1915), De praktijk van het antimilitarisme (1921), 25 jaar oorlog aan den oorlog (1904-1929) (1929), Het rapport-Welter van socialistisch standpunt beschouwd (1932) i Oorlog tegen Hitler Duitsland? (1933) El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Albert de Jong (1891-1970)

    ***

    Gustavo Cochet

    - Gustavo Cochet: El 27 de juliol de 1979 mor a Funes (Santa Fe, Argentina) el pintor, gravador i escriptor anarquista Gustavo Cochet. Havia nascut el 6 de maig de 1894 a Rosario (Santa Fe, Argentina). Son pare era francès i feia de mestre d'escola primària rural a la zona d'Esperanza i San Jerónimo Norte; sa mare era argentina de mare indígena. Després d'uns anys al camp estudiant primària, va marxar a Carlos Pellegrini i a Maciel, on son pare havia estat traslladat de mestre. A Maciel començarà a treballar com a aprenent de telegrafista. En 1912 va deixar la casa paterna i es va instal·lar a Rosario per dedicar-se a la pintura alhora que feia de telegrafista a Correus. Va estudiar amb el pintor César Caggiano i a Buenos Aires amb Thibón de Libián i Walter de Navazio. En 1915 va emigrar a Barcelona (Catalunya) i en 1917, després de treballar en diversos oficis, es col·locarà al taller de restauració de Josep Dalmau, marxant de la galeria d'art barcelonina del mateix nom que presentava exposicions d'avantguarda (Picasso, Torres-García, Nonell, Miró). En aquestaèpoca Pere Daura l'iniciarà en el gravat. En 1919 va realitzar la seva primera exposició, a la Galeria Dalmau de Barcelona i l'any següent es casarà amb la catalana Francesca Alfonso, instal·lant-se la parella a París. En 1921, per ser fill de francès, va haver de realitzar el servei militar actiu, que acabà l'any següent. En 1922 també naixerà son primer fill, Fernando. En 1923 va realitzar la seva primera exposició a París, a la Galeria Fabre; després exposarà a les galeries parisenques Barreiro i Berheim, i a les barcelonines Syra, Laietana i Busquets. En aquesta època compartirà pintura i restauració. En 1927 va exposar a Brussel·les i naixerà son segon fill, Víctor, que només visqué uns mesos. En 1928 retornà a Barcelona i va fer exposicions al Museu d'Art Modern de Madrid, a Bilbao i a Perpinyà. Aquest mateix any va tornar a Rosario, deixant sa família a Barcelona, i després de sis mesos tornarà a la capital catalana. En 1929 va treballar en els decorats dels pavellons de l'Exposició Internacional de Barcelona. En 1919 va marxar a París i dos anys després de bell nou a Argentina, aquest cop amb sa família, compartint casa amb Minturn Zerva i freqüentant Berlengieri, Bikandi, Guido, Musto i Schiavoni. En 1932 publicarà en l'editorial Luft la primera edició del seu llibre Diario de un pintor. En 1934 retornarà amb sa família a Barcelona i es posarà al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i militarà en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1935 realitzarà diversos treballs per a la FAI sobre el paper que havia de jugar l'artista en la revolució. Durant la guerra civil realitzarà diverses feines artístiques per al Moviment Llibertari Espanyol (MLE), especialment la seva col·lecció de 22 aiguaforts Caprichos, on descriu l'horror de la guerra. També realitzarà il·lustracions per als periòdics anarquistes Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, on també escriurà articles sobre art i avantguardes i sobre el paper de l'art en una societat lliure. Va participar en la Federació d'Artistes Independents de la CNT salvant obres artístiques del pillatge i de la destrucció. En 1937 publicarà, en plena guerra, la segona edició del seu Diario de un pintor. Aquest mateix any va organitzar una retrospectiva de la seva obra a la Pinacoteca del Passeig de Gràcia de Barcelona, on també presenta una sèrie de 12 xilografies titulades Estampas populares i la sèrie Caprichos. També en 1937 va crear el Casal de la Cultura obert a la plaça Catalunya de Barcelona, substitut dels salons oficials burgesos. En 1939 es va exiliar a França i d'allà passarà a l'Argentina, on residirà definitivament. En 1941 va ser nomenat professor de pintura a la nova Escola d'Arts Plàstiques de Santa Fe, dirigida pel català Josep Planas Casas. En 1943 exposarà al Museu Provincial Rosa Galisteo de Rodríguez i publicarà El grabado (Historia y técnica). En 1945 obté el primer premi del Saló de Santa Fe i publica un llibre sobre el pintor i gravador francès Honoré Daumier. En 1947 s'instal·larà a Rosario i publicarà el llibre Entre el llano y la sierra. En 1948 va ser nomenat professor adjunt a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Nacional del Litoral i en 1953 titular de la mateixa càtedra fins al cop d'Estat militar de 1955. En 1950 va fundar l'emblemàtic «Grupo Litoral» (Leónidas Gambartes, Juan Grela, Carlos Uriarte, Francisco García Carrera i Santiago Minturn Zerva). En 1955 començarà a fer classes a l'Escola de Belles Arts de Pergamino (Buenos Aires), fins al 1963, i un carrer d'aquesta ciutat de Buenos Aires portarà el seu nom. En 1964 cau malalt, es intervingut quirúrgicament i ha de romandre dos mesos internat. En 1967 viatjarà a Espanya, on romandrà tres mesos i recuperarà una considerable quantitat de pintures del seu període europeu. En 1968 el Museu Municipal de Belles Arts Juan B. Castagnino de Rosario li ret un homenatge amb una exposició retrospectiva i es presenta el llibre Gustavo Cochet, de Mele Bruniard i d'Eduardo Serón. Entre 1969 i 1977 realitzarà un gran nombre d'exposicions, moltes a la Galeria Renom. En 1978 la Galeria Rubbers de Buenos Aires exposarà els seus quadres d'Espanya, França i Argentina entre els anys 1924 i 1973. Després d'un temps postrat al llit, Gustavo Cochet va morir el 27 de juliol de 1979 a Funes (Santa Fe, Argentina). Familiars, veïns i amics de l'artista han patrocinat, a la seva casa-taller de Funes, el Museu Gustavo Cochet.

    ***

    Aportació solidària de Miguel Foz apareguda en "Solidaridad Obrera" de l'exili (3 de desembre de 1959)

    - Miguel Foz: El 27 de juliol de 1982 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Miguel Foz. Havia nascut cap al 1898 a Beseit (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la comarcal de Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent), es mostrà força actiu en les lluites socials i laborals contra la dictadura de Primo de Rivera, especialment durant la construcció del pantà del riu de Pena. Durant la II República espanyola destacà en la forta Federació Local de Vall-de-roures de la CNT. En 1931 presidí un míting amb José Dalmau Canals, Miguel Benito Abella i altres. Participà en l'aixecament llibertari aragonès del 8 de desembre de 1933. Durant la guerra civil fou milicià i lluità a la batalla de Villalba de los Arcos; més tard formà part de la col·lectivitat agrària local que l'estiu de 1937 va ser destruïda per les tropes comunistes d'Enrique Líster. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i va ser internat a diversos camps de concentració. En 1940 sa companya Pilar fou repatriada a l'Espanya franquista pel govern feixista de Vichy. Després de viure amagada a Barcelona (Catalunya), aconseguí, no sense dificultats, a finals de 1947 passar a França amb son fill José que havia desertat de l'exèrcit franquista–José Foz (Tario), arribà a ser secretari de la Federació Local de Ganges, però morí sobtadament en 1956 amb 32 anys. Després de la II Guerra Mundial milità amb sa companya en la Federació Local de la CNT de Ganges (Llenguadoc, Occitània) i en la comarcal de Vall-de-roures en l'exili. Poeta aficionat, col·laborà en la premsa confederal (Le Combat Syndicaliste, Espoir, etc.). Sa companya Pilar morí en 1973.

    Escriu-nos

    Actualització: 27-07-13


    0 0
  • 07/28/13--05:12: Uep!, què hi ha de bó?
  • Avui un article del nostre amic Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    La veritat que si un va més enllà de si mateix i mira el panorama socio-polític-econòmic, poquets són els que poden dir que les coses van bé, llevat d’uns quants que ja anaven en rauja abans de la crisi. És tan ferest el panorama que un s’atorrolla i queda mig entobiat perquè cada dia surt un nou atropellament que ens enfonsa més dins el desastre i no es veu portell de sortida. Si ens posam a fer la llista de reculades i desgavells d’aquests darrers anys, fa feredat .Vet aquí una mostra petitona, d’aquesta desveri.  Convé fer sovint un repasó del que anem vivint, per fer una anàlisi global.

    A nivell polític: descrèdit absolut de la classe política; corrupció a balquena; cinisme, manipulació, mentides, embullar la troca...; domini del poder pel capital financer i la banca; partits finançats il·legalment amb comissions d’empreses que reben els grans contractes (una espècie d’impost “revolucionari” pagat per les empreses per tenir el “favors” del partit que governa); dictadura econòmica disfressada de democràcia; control polític del C. G. P. J. i del Tribunal Constitucional; escapollada de la democràcia i les autonomies amb lleis recentralitzadores; segons el CIS,  el 74% dels espanyols no es sent representat pels diputats del Congrés...

    A nivell social- cultural: Un atur aborronador; pèrdua del estat de benestar; enfonsament de la classe mitjana; potejament dels drets dels treballadors i mort dels convenis col·lectius; desastre en el món educatiu, (fracàs escolar, lleis educatives absurdes, crispació a les escoles, reducció de recursos a la educació i a la investigació, a la cultura, elitització de la universitat...); desmuntatge del servi públic, universal i gratuït de la salut (copaguement, privatitzacions, exclusió d’immigrants sense papers, minva de llits, allargada de les esperes...); i retallades de molts de serveis socials... Els 5 darrers anys han desaparegut el 25% de les revistes culturals i han davallat les subvencions als actes culturals un 40%, a més de de repartir-se amb criteris ideològics; augment al 21% a totes les activitats culturals i davallada d’un 25% d’assistència als actes culturals; concepció ornamental de la cultura; desbarats lingüístics...

    A nivell econòmic: Major enriquiment dels més rics, empobriment de la majoria de la població; rescat mil milionari dels bancs mal gestionats amb sous i liquidacions d’escàndol pels dirigents; hipoteques amb clàusules tramposes i desnonaments indecents; engany i estafa als més de 300.000 posseïdors de participacions preferents; competitivitat sobre la base de costos laborals baixos i salaris precaris, la eufemística flexibilitat laboral; privatitzacions que serveixen per engreixar els que ja van grassos, destruint el patrimoni col·lectiu i afavorint la concentració de la riquesa; pujada d’impostos a les grans majories amb l’IVA, revisió de les pensions pels treballadors sempre a la baixa; ERO’s i ERE’s a farfallons  i venga gent a badar la boca al vent...

    Els fets canten i amb el cantar es coneix l’aucell. Ja me direu quin cantet fans els estornells que ens governen, davant aquest panorama que escarrufa? Escalivarem?

    Tanta sort que el lema de campanya del PP deia: “Puedes confiar” Vaja una engallada! Ara ja es por saber “qui pets envia, merda espera” i qui es posa amb bèsties pot esperar coces. S’ha de ser masoquistes o més caparruts que el peix de xarxa per seguir votant a qui ens duen al desastre, ens prenen el pel i ens espampolen els duros a la descarada. Ja ens han tirat prou terra dins l’escudella!

       Mariano Moragues Ribas de Pina

    Albercocs i cireres

     


    0 0

    Bon dia a tots els que visiten aquesta pàgina.

    Ses trobades dels pobles ja estan en marxa, sa darrera, es passat dissabte 27 de Juliol a Pollença, i amb molta de calor.

    A partir d’ara ses trobades siran continuades, es proper diumenge 4 d’Agost sa organitzat una trobada a nes Molinar, amb un parell de colles de gegants convidades, diumenge 11 d’Agost Alaró, diumenge 18 d'Agost Sancelles, divendres dia 23 d’Agost Son Rapinya, diumenge dia 8 de Setembre Calvià, dissabte dia 14 de Setembre arriba sa XVII Trobada de Gegants de Palma, juntament amb el Consell de Mallorca, que celebra sa seva VII de Mallorca, i sa darrera confirmada, diumenge 15 de Setembre Bunyola, com es pot veure un mes bastant ple de trobades.

    En referència a sa nostra trobada, ja estan realitzades ses convidades oficials a tots els Ajuntaments, igualment a ses colles.

    Han confirmat sa seva assistència, Parets del Vallés, colla convidada de Catalunya, Campos “Ajuntament”, Santa Maria del Camí, Consell de Mallorca i Gegants i Capgrossos de la Sala.

    Com cada any anirem posant sa informació actualitzada pel Facebook i a n’aquesta pàgina.

    Si vos agrada aquest món dels Gegants, Capgrossos i Gegantons esteis convidats a participar-hi amb noltros i esperam que pogueu gaudir tant com noltros.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Faro I»
    Castillo de
    San Sebastián
    Paseo de
    Quiñones

    «Faro II»
    Castillo de
    San Sebastián
    Paseo de
    Quiñones

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma y
    del Real I»
    Playa de
    La Caleta
    desde el
    Castillo de
    San Sebastián

    «Castillo de
    San Sebas-
    tián I»
    Paseo de
    Quiñones

    «Castillo de
    San Sebas-
    tián II»
    Paseo de
    Quiñones

    «Castillo de
    San Sebas-
    tián III»
    Paseo de
    Quiñones

    «El mar»
    Castillo de
    San Sebastián
    Paseo de
    Quiñones

    «Garita de
    vigilancia»
    Castillo de
    San Sebastián
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Puerta de
    entrada al
    Castillo de
    San Sebastián»
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Castillo de
    Santa
    Catalina»
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Edificio»
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Castillo de
    San Sebas-
    tián IV»
    desde el
    Malecón
    Paseo de
    Quiñones

    «Boda
    gaditana I»
    San Felipe
    Neri
    Avenida de
    Andalucía

    «Boda
    gaditana II»
    San Felipe
    Neri
    Avenida de
    Andalucía

    «Farolas I»
    San José»
    Avenida
    Carlos III

    «Fuente I»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Fuente II»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Fuente III»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Monumen-
    to a Celes-
    tino Mutis»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Monumen-
    to a José
    María Pemán»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Fuente IV»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Fuente V»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Carrito de
    golosinas»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Monumen-
    to a Manuel
    de Falla»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Palomar»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Fuente "Ni-
    ños bajo el
    paraguas"»
    Escultor:
    Benlluire
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Vista del
    Parque
    Genovés»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Detalle del
    Monumen-
    to a la du-
    quesa de la
    Victoria»
    Escultor:
    Julio Gon-
    zález Pola
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Dinosaurio

    La Gruta
    del Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Dinosaurio
    II»
    La Gruta
    del Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Dinosaurio
    III»
    La Gruta
    del Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Dinosaurio
    IV»
    La Gruta
    del Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Palmeras»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Monumen-
    to a Félix
    Rodríguez
    de la Fuente»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Escultura»
    Parque
    Genovés
    Avenida
    Doctor Gó-
    mez Ulla

    «Patio»
    c/ Benito
    Pérez Galdós

    «Puerta I»
    c/ Benito
    Pérez Galdós

    «Arcadas»
    c/ Benito
    Pérez Galdós

    «Monumen-
    to a Cayeta-
    no del Toro»
    Plaza
    Fragela

    «Detalle del
    Monumen-
    to a Cayeta-
    no del Toro»
    Plaza
    Fragela

    «Gran Tea-
    tro Falla»
    Plaza
    Fragela

    «Puerta II»
    c/ San Rafael

    «Ventana»
    c/ San Rafael

    «Monumen-
    to a Fer-
    nando Qui-
    ñones II»
    La Caleta
    Avenida
    Campo
    del Sur

    «Veleta»
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta I»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta II»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta III»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta IV»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta V»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta VI»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta VII»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta VIII»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta IX»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta X»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta XI»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta XII»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta XIII»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta XIV»
    Playa de
    La Caleta

    «Puesta de
    sol en La
    Caleta XV»
    Playa de
    La Caleta

    «Busto de
    Paco Alba,
    farolas y
    la luna I»
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Busto de
    Paco Alba,
    farolas y
    la luna II»
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Farola II»
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Barcas I»
    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma
    y del Real II»
    Playa de
    La Caleta

    «Balneario
    Ntra. Sra.
    de la Palma y
    del Real III»
    Playa de
    La Caleta

    «Barcas II»
    Playa de
    La Caleta

    «Ficus»
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Convento de
    Nuestra Sra.
    del Rosario
    y Santo
    Domingo»
    Plaza de
    Santo
    Domingo

    «Estación
    de tren I»
    Plaza
    Sevilla

    «Estación
    de tren II»
    Plaza
    Sevilla

    «Estación
    de tren II»
    Plaza
    Sevilla

    «Monumen-
    to a las Ci-
    garreras»
    Avenida
    Cuesta de
    las Calesas

    «Vista calle»
    c/ de la Gloria

    «Puertas de
    Tierra I»
    Avenida
    Cuesta de
    las Calesas

    «Puertas de
    Tierra II»
    Avenida
    Cuesta de
    las Calesas

    «Puertas de
    Tierra III»
    Plaza la
    Constitución

    «Monumen-
    to a la Cons-
    titución
    de 1978»
    Plaza la
    Constitución

    «Detalle del
    Monumen-
    to a la Cons-
    titución
    de 1978»
    Plaza la
    Constitución

    «Barcas y
    Castillo
    de San
    Sebastián»
    desde
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Barcas III»
    Playa de
    La Caleta

    «Barcas y
    Castillo
    de Santa
    Catalina»
    desde
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera

    «Sombrillas
    en la Playa
    de La Caleta»
    La Caleta
    Avenida
    Duque de
    Nájera
       

    Palma, 28 de julio de 2013


    0 0

    Després de un mes de juliol tan intens com us hem anat relatant, ahir a la tarda vam fer la última de les que estaven programades per aquest mes, la de les Festes de Sant Antoni Abad de Fornells.

    Com la dita ens recorda que qualsevol comparació és de mal gust, no anirem a fer comparacions de sobre a quin poble dels que visitem durant l’estiu ens agrada més passejar gegants, simplement direm que en el cas de Fornells és tot un gust, pel paisatge, pel tracte familiar que sempre rebem i per un altre motiu que sempre s’agraeix durant els mesos de calor: l’oratge que ens arriba al passejar els gegants a la vora de la mar.

    Començant amb el relat direm que eren aproximadament les cinc de la tarda quan enfront de l’edifici municipal estava començant la festa. El jove flabioler va iniciar el replec de sa colcada amb un emocionat i respectat toc de flabiol i acte seguit va tocar el torn a la sortida dels gegants.

    Els congregats eren en Martí i na María, que són els gegants de Fornells i Es Mercadal, arribats des de Maó en Pere i na Gràcia i el sempre buscat pels fillets en Miquelet es Salero i també des de la ciutat de llevant el Gegant d’en Yurca, portat en aquest cas per els membres de la Colla de Geganters d’es Camí d’es Castell de Maó.

    La música en aquesta ocasió va anar a càrrec de la Banda de Música d’es Mercadal, sent aquesta una agrupació que tot i la seva joventut animació i capacitat per escampar la festa en cap moment en hi va faltar.

    Les enormes figures van anar acompanyades de la música ja dita, tot i que en algun moment en que per motius de protocol aquesta havia de visitar alguna casa on els gegants no hi podien accedir, per exemple algun carrer en el que hi haguessin  escales, van anar a complir amb tasca mentre els gegants ja els esperaven en algun lloc per a novament ballar junts.

    Els gegants en Martí i na Maria durant les Festes de Sant Antoni Abad de Fornells, acompanyats dels gegantons en Pere i na Gràcia, en Miquelet es Salero i el Gegant Yurca, tots ells acompanyats per la Banda de Música d'es Mercadal.

    La cercavila va durar prop d’una hora i mitja, en la que pocs carrers van quedar sense la visita dels personatges gegants de la festa. En el moment en que aquests es van retirar el poble ja era una festa i els cavalls ja feia una estona que també voltaven pel poble a la espera de ser ells els que omplissin de nou la plaça per a fer el típic Jaleo.

    En el moment de escriure aquestes ratlles Fornells segueix en festa i possiblement les notes de la popular jota que amenitza els bots dels cavalls ja vagi en totes.

    Amb aquesta hem conclòs el tan intens mes de juliol de gegants que us comentàvem al principi de l’escrit, amb alguns geganters que al acabar la cercavila es posaven les mans a les espatlles “quin tute aquesta setmana...” i el que ens queda, el mes d’agost i les Festes de la Mare de Déu de Gràcia que en poques setmanes tocaran a la porta.

    www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao .


    0 0

    Ençat aquest carnet de final de juliol amb la sensació que el temps se m'ha escolat entre els dits, amb la sensació que arriba l'agost i no he fet ni la meitat de coses que tenia previstes. Supòs que això és habitual, que sempre passa, que si ara repassés els quaderns de l'any passat hi trobaria un apunt semblant a aquest. Em trob, aquests dies de tanta calor, com si em mirés la vida des d'una d'aquestes cocarrossa que en Florit Nin ha penjat a casa seua en una de les moltes manifestacions artístiques que aquests dies omplen els carrers del meu pole. Penjada al caire. Amb els peus penjant. Així em trob.

    Escric això a la biblioteca de Ciutadella. Les taules de la zona wifi són plenes de gent amb ordinadors portàtils. Un home, però, ha arribat amb una bossa molt gran i n'ha tret una pantalla de plasma que ha connectat a un portàtil que fa bellumes.La seua dona navega amb un ipad mini. Dieu-me xafardera, però des del meu lloc de feina veig com aquest senyor de cabells blancs repassa els diaris. Fan feredat. Imatges esgarrifoses de l'incendi que va començar divendres a Andratx i que s'ha menjat La trapa i que continua amenaçant la Serra. Pens en els meus amics Elena i Ramon. Per una foto que n'Elena va penjar al Facebook divendres a migdia em vaig assabentar del foc i em vaig enganxar a IB3 notícies. Avui matí he escoltat el president Bauzá per la ràdio. Continua el discurs "conservacionista" que ja va exhibir divendres: no es poden permetre aquests atemptats contra el nostre patrimoni. Ell és al peu del canó. Sempre amb la camisa blanca arromengada fins el colze i els cabells engominats, i les polseretes de cuir informals i els texans i les sabates d'ant i les paraules desvergonyides quan el periodista li ha preguntat per les retallades de personal a l'IBANAT i ell ha dit que això no és cert, que hi ha els mateixos treballadors... I nosaltres, que sabem com les retallades afecten els serveis públics, ens l'hem de creure.

    Ara llegeix el Mundo Deportivo, el senyor dels cabells blancs, amb la pantalla de 24", però abans ha passat pel País i ha repassat les imatges de l'accident de tren de dimecres passat a vuit quilòmetres de Santiago. Em fa pena i em fa llàstima el conductor del convoi a qui tothom ja considera culpable d'aquest succés que les televisións estatals s'han encarregat de mostrar-nos per davant i per darrere. L'accident té tots els ingredients per a un drama de carn capolada, d'aquests que agraden els programadors. Hi ha un botxí: el maquinista. Hi ha les víctimes: els viatgers. I hi ha els herois anònims: els veïns d'Angrois que van ajudar en un primer moment i que cada vegada són menys anònims perquè les televisions entren fins i tot a casa seua per a explicar-nos com viuen. No sé si cal tant. Tampoc no sé si culpant el maquinista de RENFE ja ho tenim bé i no cal que ens preocupem de res més... Aquests dies pens en els 43+47=0 responsables de l'accident del metro de València. Aquell maquinista es va morir i va ser encara més fàcil encolomar-li l'accident. Esper que es reobri la investigació. Esper que els reponsables polítics assumeixin d'una punyetera vegada la seua culpa

    L'home continua navegant a tot drap amb la seua pantallassa. Jo ja tanc aquest carnet. A fora al carrer fa molta calor. Avui el mercat treballa a mig gas perquè no hi ha peix. Els turistes naveguen despistats entre les carnisseries i les terrasses que els ofereixen orxata casolana i sangria i te fred i pizzes i paella precuinda o entrepans de sobrassada. Així és Ciutadella. Intentaré no fer-me gaire mal quan davalli de les cocarrossa d'en Florit Nin que reivindica el dret dels ciutadans a seure a la fresca, a ser amos dels carrers i les places del nostre poble.


    0 0

    La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)

    "Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)


    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".

    En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.


    Coberta del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) El llibre s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. Amb les seves campanyes rebentistes els excarrillistes volien provar de barrar el pas al sorgiment d'històries alternatives de la transició.

    S'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya

    La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.

    A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

    Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

    Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.

    Miquel López Crespí


    0 0
  • 07/30/13--18:17: Rusiñol: El tren de Sóller
  • En abril de 1912, día 16, se inauguró el Tren de Sóller. La obra iniciada por D. Jerónimo Estades, reuniendo unos capitales, quedaba plasmada en un hermoso tren y en un recorrido difícil que necesitó trece túneles, uno de ellos de casi tres kilómetros.

    En Alta mar celebré el centenario de la inauguración con un vídeo del pasodoble que para la ocasión compuso Gabriel Moyà y que lleva el título "El tren de Sóller", uno de los poquísimos vídeo que he encontrado de los esquivos músicos mallorquines. También la prensa mallorquina se hizo eco del centenario, así como en su momento, la creación del tren fue celebrada a primera plana como medio que uniría dos localidades que hasta ese momento era más fácil comunicarse por mar que por tierra.

    Santiago Rusiñol debió estar en ese viaje inaugural puesto que tres días después, el 19 de abril de 1912, publica en "La Esquella de la torratxa" este artículo titulado "El tren de Sóller"

    El tren de Sóller

    No crec que hi hagi cap barceloní que no sàpiga o que no sospiti que, darrera d'aquells tinglados tan utils y antipatics que hi han a tot lo llarg deis molls, hi ha el mar, que hi tenim el mar, y que tirant enllà d'aquet mar, damunt d'unes ones que'n direm blaves, perquè si no'n diguessim blaves ningú creuria que es mar, se troba l'illa més daurada, més illa, més lluminosa, més esplèndida y més somniada que puguin marcar les geografies.

    Si els catalans fossim com abans, que, segons ens conta l' historia, encara no veien un moro embarcat ja hi eren darrera; que venia un Roger de Lluria y per si ho volem o ens pertoca, embarcava tot el jovent a la conquesta de terres d'altri, y qui no li agradi que ho deixi; o si tan sois fossim dels del club que encara no arriba una festa vinga treure's roba y a remar per aquella blavor que ja hem nomenat; si'ls calalans no'ns haguessim tornat més aixuts que un llonguet del dia abans, no n'hi hauria ni un que, ab vela o ab rems, nadant o en barco de l' Isleña, no hagués anat an aquell Mallorca, y si tots hi haguessin anat haurien vist un tros de terra que fa favor an el Creador y que fa que li perdonem tantes cosetes que hi ha a mitg fer en aquesta vall de ploralles.

    El glosador que diu tot això no es ni soci numerari de l'atracció de forasters. Es tan foraster com un altre, encara que no voldria esserho, y si canta les belleses d'aquesta illa meravellosa no es pas que'n vulgui fer l'article, com viatjant de panorames, sinó perquè ho creu de justicia y perquè li té un agraiment. Se veuen tantes coses lletges y tants paisatges sense suc y tants pobles sense lluc, en aquesta terra que habitem, d'un modo interí però molest, que quan se troba un bocí de món que té menos tares que'ls altres y que les montanyes són més nobles, y les planes són més florides, y les cales més verdejants, y el cel més blau, y les terres menos aspres, an té de quedar agrait, y el glosador té moltes tares, però l'agraiment no li manca.

    prensa
    Noticia

    En aquesta illa, doncs, en aquet Mallorca, acaben d'inaugurar un tren, tan poc tren, tan poc destorb, tan poc trepitjador de paisatge y esclafador de bellesa, que`l mateíx Ruskin en persona, tan poc aimant de ferrocarrils ni d'altres eines d'anar depressa, a esser bisbe en lloc d' esser esteta, l'hauria vingut a beneir y li hauria dit: «ja pots arrencar, que mentres passis per allí ont passes y t'amaguis aont has d'amagarte y treguis el cap allí ont has de mirar, no ets un tren com els altres trens que xiulen, que ronquen, que escupen, que arrebassen tot lo que troben, que arrenquen boscos y escorxen arbres, que obren ferides sagnants a les roques més venerables y que no més van a la seva. Ets un tren... Lluís XIV ab modos, ab quietut y ab respecte, no fet pera arribar aviat, sinó per a arribar a temps; no fet per a malmetre Mallorca, sinó per a mostrarla als que hi vagin».

    Veshi, creume, barceloní, que me'n donaras mercès. Si hi vas, quan passis la plana y entris a un túnel de tres kilòmetres, y al sortir del fons d'un torrent, vegis la gran vall de Sóller com un pomell de tarongers que t'incensen de tarongina; ab les montanyes allà al fons úniques de forma y de claror, y el poble a baix com flors d'atmetlles esteses a la verdor, y el tren caigui materialment dintre una toia de flors, que entren per les portelles, sentiras a dintre teu que es la primera vegada que t'has omplert de primavera y quasi't sentiras abella, però no de les que treballen, sinó de les que xuclen flors per a anar a fer la mitg-diada; abelles d'illa, abelles somnioses, abelles de contemplació, y sabras lo que es Mallorca.

    Però correras un perill y es el perill de no entornarte' n.

    Que fet y fet tampoc es perill, perquè com ja diu el ditxo: Aquell que estigui bé que no's mogui.

    Y Mallorca no es terra de mouressé'n.

    Xarau

    Santiago Rusiñol: El tren de Sóller (La Esquella de la torratxa, 19 abril 1912, págs. 7 y 9)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Fuente de
    Cibeles»
    Plaza de
    Cibeles

    «Fuente»
    Paseo del
    Prado

    «Grafitti»
    Paseo del
    Prado

    «Olivo
    Milenario»
    Escultor:
    Ugo
    Rondinone
    Ayunta-
    miento
    Palacio
    de Cibeles
    Plaza de
    Cibeles

    «Ayunta-
    miento»
    Palacio
    de Cibeles
    Arquitec-
    tos: Antonio
    Palacios y
    Joaquín
    Otamendi
    Plaza de
    Cibeles

    «Músico en
    el metro»

    «Entrada al
    Cementerio
    de la Al-
    mudena»
    Arquitec-
    tos: Fernan-
    do Arbós,
    José Uriaste
    Avenida de
    Daroca

    «Capilla I»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Capilla II»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Cúpula de
    la capilla y
    el ángel
    "Fausto"»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura

    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    de Lola
    Flores I»
    (Panteón de
    la familia
    González
    Flores)
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    de Lola
    Flores II»
    (Panteón de
    la familia
    González
    Flores)
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    de Antonio
    Flores I»
    (Panteón de
    la familia
    González
    Flores)
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Tumba de
    El Yiyo I»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Tumba de
    El Yiyo II»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Tumba de
    Tierno
    Galván
    (Alcalde de
    Madrid)»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    II»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    III»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Monumen-
    to a las Tre-
    ce Rosas»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Detalle del
    Monumen-
    to a las Tre-
    ce Rosas»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    IV»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Vista del
    cementerio»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Esculpien-
    do una tumba»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura

    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    VI»
    Cementerio
    de la Al-
    mudena
    Avenida de
    Daroca

    «Mausoleo de
    Pi i Margall»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Mausoleo
    de Pablo
    Iglesias»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Detalle del
    Mausoleo
    de Pablo
    Iglesias I»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Detalle del
    Mausoleo
    de Pablo
    Iglesias II»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Tumba de
    "La Pasio-
    naria"
    (Dolores
    Ibarruri)»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    VII»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Tumba»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    VIII»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura
    IX»
    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca

    «Escultura

    Cementerio
    Civil de La
    Almudena
    Avenida de
    Daroca
           

    Palma, 30 de julio de 2013


    0 0
  • 07/30/13--18:17: Centrales de Ciclo Combinado
  • ENERGIZA ha publicado su número correspondiente al mes de Julio 2013, dedicado en esta ocasión de forma muy especial a las Centrales Térmicas de Ciclo Combinado. 

    Puedes descargarte la revista ENERGIZA en: http://www.energiza.org


    Resumen de artículos incluidos:Especial Ciclos Combinados:

    · Centrales de Ciclo Combinado EN PELIGRO
    · La situación real de los ciclos combinados en España
    · HC: Luz verde para una central en Gijón
    · Sedigas pide una demanda mínima para los ciclos combinados
    · El Sector de los CC se consolida en los mercados internacionales
    · Las eléctricas presionan a Industria para poder hibernar centrales de gas
    · Europa Occidental: 77 centrales de generación con tecnología CCGTE, en construcción o proyecto

    TERMOSOLAR
    · Más del 99% de la termosolar europea se encuentra en España
    BIOMASA
    · Abengoa inaugura la primera planta de demostración con tecnología `Waste to Biofuels´ (W2B)
    EÓLICA
    · Cantabria aprueba el proyecto de ley que regula el aprovechamiento eólico
    FOTOVOLTAICA
    · Cádiz planea la construcción de un megaparque fotovoltaico de 250 mw.



    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    0 0

    [30/07] «L'Étendard Révolutionnaire» - Setmana Tràgica - Míting a la Mutualité - Romans-Ville - Delannoy - Masereel - Puig Elías - Vivancos - Fontana - Failla - Carrasquer - Gambáu - Nouvellon - Duval - Silvestre

    Anarcoefemèrides del 30 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Étendard Révolutionnaire"

    - Surt L'Étendard Révolutionnaire: El 30 de juliol de 1882 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari anarquista L'Étendard Révolutionnaire. Organe anarchiste hebdomadaire. Fou continuador de Le Droit Social (1882) i forma part d'una llarga sèrie de capçaleres publicades a Lió. Com els seus predecessors, va ser ràpidament perseguit i els seus gerents (Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Jean-Marie Bourdon i Jean-Antoine Coindre) fortament condemnats. Toussaint Bordat en fou el secretari de redacció. Els articles es publicaren sense signar, però hi van col·laborar Félicien Bonnet, Toussaint Bordat, Jean-Marie Bourdon, Jean-Antoine Coindre, Joseph Cottaz, Claude Crestin, Antoine Cyvoct, Joseph Damians, François Dejoux, Nicolas Didelin, Régis Faure, Georges Garraud, Pierre Martin (Le Bossu), César Mathon, Hyacinthe Trenta i Joseph Trenta. En sortiren 12 números, l'últim el 15 d'octubre de 1882, més un suplement especial publicat el 27 d'agost de 1882. Va ser continuat per La Vengeance Anarchiste (1883).

    ***

    Tropes de l'exèrcit prenen posicions al passeig de Colom (Foto de F. Ballell)

    - Cinquè dia de la Setmana Tràgica: El divendres 30 de juliol de 1909 els fets revolucionaris comencen a minvar a Barcelona (Catalunya). Durant el matí van arribar 300 guàrdies civils de refresc i dues noves companyies d'Infanteria des de Tortosa i des de València, i el general Luis de Santiago Manescau va dirigir personalment l'embarcament del regiment de Savoia amb destinació a Melilla, que havia desfilat abans Rambla avall sense cap mena d'oposició o aldarull. També al matí es produïren nombroses detencions de dirigents de la revolta, entre ells l'advocat i dirigent de les Joventuts Radicals Rafael Guerra del Río, alhora que Emiliano Iglesias va fer totes les gestions possibles per exculpar els seus correligionaris del Partit Republicà Radical (PRR). Al migdia la gent tornà a circular amb normalitat pel centre de Barcelona, encara que durant tot el dia els franctiradors (pacos) --alguns clarament agents provocadors (carlins, clergues, etc.)-- continuaren fustigant les forces de l'ordre. A la tarda el general Gremán Brandeis Gleichauf ocupà militarment Sant Andreu. Però el fet més destacat del dia va ser que pel centre de Sarrià començà a circular, encara que de manera simbòlica, el primer tramvia d'ençà del començament de l'aixecament; també en alguns sectors es va encendre l'enllumenat públic, es van reparar les conduccions del gas, el correu es restablí i les oficines del Banc d'Espanya i d'alguna caixa van obrir unes quantes hores. Com cada nit, però, els incendis s'escamparen, com el de la parròquia i el convent de les dominiques a Horta. A fora de Barcelona, un grup d'uns quaranta homes de Monistrol de Montserrat, capitanejats per Santiago Alorda i l'anarquista Timoteo del Usón, es dirigí a Sant Vicenç de Castellet, nus ferroviari important, on van destruir rails, incendiaren 20 vagons i tomaren les línies telegràfiques.

    ***

    Palais de la Mutualité (París)

    - Míting a la Mutualité:El 30 de juliol de 1936 es realitza al Palais de la Mutualité de París (França) un míting de solidaritat organitzat per la Confédération Générale du Travail - Syndicaliste Révolutionnaire (CGT-SR, Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària) en suport i en homenatge dels companys Erich Mühsam, assassinat a Alemanya, i sa companya Zenzl Mühsam, empresonada a l'URSS, on havia anat per a demanar refugi; Alexander Berkman, mort a l'exili; Francisco Ascaso, caigut a Barcelona; Manuel Pérez, aleshores desaparegut a la Mallorca en poder dels feixistes; Simon Radowitzky, empresonat a l'Uruguai; i Valeriano Orobón, que acabava de morir a Madrid. Hi van intervenir, entre d'altres, Pierre Lentengre, Justin Olive, Raoul Chenard, Pierre Besnard i Sébastien Faure.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Sabater frances

    - André Romans-Ville: El 30 de juliol de 1849 neix a Romans (Delfinat, Occitània) el militant anarquista André Romans-Ville. De pares desconeguts, porta el nom de la localitat on va ser trobat. En 1872, quan realitzava el servei militar a Algèria, va ser condemnat per un consell de guerra a un any de presó per «ultratge vers un superior». En tornar a la vida civil, reprengué el seu ofici de sabater. Va esdevenir anarquista de manera autodidacte i a partir de 1890 participà activament en el grup «Terre et Liberté» de Romans, i va establir correspondència habitual amb Jean Grave i Sébastien Faure, entre d'altres destacats militants anarquistes. Sempre vigilat per la policia, quan es va desencadenar la histèria antianarquista arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant contra la cambra dels diputats a París, fou detingut amb Pierre Martín i altres vint companys el 10 de febrer de 1894 i tots inculpats de «participació en associació de malfactors». Alliberat algunes setmanes més tard, encara va haver de fugir nombroses vegades de la persecució policíaca. En 1905 va prendre part en el congrés constitutiu de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO).

    ***

    Aristide Delannoy

    - Aristide Delannoy: El 30 de juliol de 1874 neix a Béthune (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor i dissenyador llibertari Aristide Delannoy. Apassionat per la pintura, va estudiar Belles Arts a París i exposarà al Saló dels Artistes Independents a partir de 1902. Però com que de la pintura no es podia viure, a partir de 1901, va posar el seu talent de dissenyador al servei de la premsa independent i satírica, debutant en L'Assiette au Beurre, periòdic que reagrupava nombrosos artistes revolucionaris. Va col·laborar també en la premsa llibertària i antimilitarista: Les Temps Nouveaux, La Guerre Sociale, etc. Quan Henri Fabre i Victor Méric creen en 1908 el periòdic Les Hommes du jour, serà Delannoy qui s'encarregarà de la il·lustració de la coberta. L'aparició del primer número, amb el cap de Georges Clémenceau (le Gran Flic) clavat en una pica, va ser tot unèxit. Però les opinions llibertàries de Delannoy li van implicar ser inscrit amb el Carnet B dels antimilitaristes i va ser requerit per la policia moltes vegades. El 26 de setembre de 1908, va ser condemnat amb Victor Méric a un any de presó i a 3.000 francs de multa, per haver caricaturitzat el general Amade, gran «pacificador» del Marroc, com un carnisser. De feble constitució, i minat per la tuberculosi, va ser alliberat el 21 de juny de 1909; però la presó havia agreujat la malaltia i va morir el 5 de maig de 1911 a París (França), quan tenia només 37 anys. Delannoy ens va deixar més de 1.200 dibuixos i 150 cobertes de Les Hommes du jour, obres de suma elegància i de potent humor negre.

    ***

    Frans Masereel (1925)

    - Frans Masereel: El 30 de juliol de 1889 neix a Blankenberge (Flandes Occidental, Bèlgica) l'artista gravador, antimilitarista, pacifista i llibertari, abans d'adherir-se al bolxevisme, Frans Laurent Wilhelmina Adolf Lodewijk Masereel (Frans Masereel). Fill d'una família flamenca benestant, va efectuar brillants estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand (1907-1908). Després viatjarà força (Regne Unit, Alemanya, Tunísia), fent servir les tres llengües que parlava (anglès, alemany i francès). En 1910 va arribar a París, on va aprendre xilografia, i va publicar els seus primers gravats a la fusta en L'Assiette au Beurre, revista satírica publicada per Henri Guibeaux, amic llibertari, amb qui es reunirà a Suïssa després de la declaració de Guerra. A Ginebra (Suïssa) va treballar com a traductor per a la Creu Roja, va fer amistat amb Romain Rolland i Stefan Zweig, i col·laborà en la revista pacifista La Feuille, per a la qual, en tres anys, farà més de mil il·lustracions. Traumatitzat pels horrors bèl·lics i del militarisme, va emprar tot el seu talent en la realització de gravats antimilitaristes i va prendre part en companyia del seu amic Claude Le Maguet (tipògraf, anarquista i insubmís) en la creació de Les Tablettes, revista pacifista editada entre 1916 i 1919. La seva fecunda carrera com a il·lustrador de llibres va començar amb el llibre de Romain Rolland Liluli, i seguirà amb llibres de Zweig, Verhaeren, Hugo, Coster, Whitman, Tolstoï, Tagore, Vildrac, Maeterlinck, Duhamel, Wilde, Vermeylen, Montherlant, etc. En 1921 va tornar a França, ja que no podia retornar a Bèlgica a causa del seu passat refractari durant la guerra, i va produir un important treball artístic (gravats, pintures, aquarel·les...). Però seduït per la Revolució russa, donarà tot el seu crèdit als bolxevics. L'agost de 1932 va participar a Amsterdam en el Congrés contra la Guerra i el Feixisme. Viatjarà dues vegades a l'URSS, en 1935 i en 1936, i s'adherirà a la comunista Associació d'Escriptors i Artistes Revolucionaris, organitzant cursos a l'Acadèmia Popular de Pintura creada per la Unió dels Sindicats del Sena. Marxarà a Espanya durant la seva Guerra Civil. En 1937 va realitzar els frescos murals monumentals per al pavelló de Bèlgica i per al de la Pau de l'Exposició Internacional de París i en juny de 1940, fugint de les tropes alemanyes que havien ocupat la seva llar a Equihen, es va instal·lar un temps a Avinyó, per refugiar-se després a Lot-et-Garonne en 1943. Després de la guerra, viurà a Niça i a Avinyó. A partir dels anys cinquanta obtindrà el reconeixement internacional, quan obté en 1950 el Gran Premi Internacional del Gravat de la Biennal de Venècia iés nomenat membre de l'Acadèmia Reial de Bèlgica en any després. En 1952 va fer els decorats per a un muntatge escènic de La casa de Bernalda Alba, de Federico García Lorca, a Berna. En 1958 va viatjar a Xina comunista i l'any següent va assistir a una gran exposició organitzada en nom seu a Pequín. Entre els seus llibres d'il·lustracions podem destacar Die Mutter (1919), Le Soleil (1919), Un fait divers (1920), Die Idee (1920), Histoire sans paroles (1920),Souvenirs de mon pays (1921), Visions (1921), Die Stadt (1925), Geschichte ohne Worte (1927) i Landschaften und Stimmungen (1929). Frans Masereel va morir el 3 de gener de 1972 a Avinyó (Provença, Occitània) i els funerals a la seva terra van tenir lloc a Saint-Amandsberg (Gant, Flandes Oriental, Bèlgica). La seva obra ha exercit una gran influència en artistes com Lynd Ward o Clifford Harper.

    ***

    Joan Puig i Elías

    - Joan Puig Elías:El 30 de juliol de 1898 neix a Sallent (Bages, Catalunya) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

     Joan Puig Elías (1898-1972)

    ***

    Una actuació de "Mosaicos Españoles"

    - Domingo Vivancos: El 30 de juliol de 1900 neix a La Unión (Cartagena, Múrcia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Vivancos. Quan tenia nou anys començà a treballar i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es mostrà actiu durant els anys bèl·lics i en acabar la guerra passà els Pirineus. A Tolosa de Llenguadoc treballà sobretot amb els grups artístics del moviment llibertari de l'exili i amb grup teatral de les Joventuts Llibertàries de París«Mosaicos Españoles», del qual va ser secretari. Més tard s'instal·là a Toronto. Domingo Vivancos va morir el 14 d'abril de 1987 a Toronto (Ontàrio, Canadà).

    ***

    Dino Fontana

    - Dino Fontana: El 30 de juliol de 1903 neix a Sizzano (Piemont, Itàlia) l'anarquista i esperantista Secondo Fontana, conegut com Secondino o Dino. Quan tenia quatre anys amb sa família emigrà a Suïssa i després a França, on acabà l'escola i aprengué l'ofici de sastre. En aquests anys, sa mare, socialista llibertària, l'influí enormement. De molt jove s'introduí en els cercles llibertaris i participà activament en diversos fronts, com ara l'anarcoindividualisme --fou seguidor d'Émile Armand--, el neomaltusianisme --partidari de la vasectomia, conegué Norbert Bartosek i s'hi va sotmetre voluntàriament malgrat la seva joventut--, el naturisme --era vegetarià i ni fumava ni bevia-- l'antimilitarisme i la campanya per l'alliberament de Sacco i Vanzetti. La seva cultura es va veure incrementada gràcies al coneixement del francès, el castellà i l'esperanto, del qual va ser un fervent seguidor i gran especialista. En 1937 marxà a l'Espanya en guerra, però, profundament antimilitarista, no lluità als fronts i realitzà altres tasques solidàries durant vuit mesos. Durant la II Guerra Mundial va estar tancat durant tres anys en un camp de concentració per insubmissió al servei militar. Després del conflicte bèl·lic participà en els campaments llibertaris que s'organitzaven per als joves. Gran viatger, treballava sis mesos com a sastre pel seu compte i la resta de l'any la passava rodant el món amb bicicleta. Tots els anys procurava anar a l'illa de provençal de Porquerolles per acampar i fer nudisme. En 1962 amagà Amedeo Bertolo a la seva residència de Carpignano Sesia (Piemont, Itàlia), coneguda com«Casa Esperanto», quan era perseguit arran del segrest del vicecònsol espanyol de Milà. Dino Fontana va morir l'estiu de 1982 en un hospital de Nimes (Llenguadoc, Occitània) a conseqüència de problemes cardíacs. La Biblioteca Municipal de Carpingnano Sesia li ha dedicat un racó on es conserva la màquina de cosir amb la qual treballava. Part del seu arxiu personal («Fons Fontana») es troba dipositat al Centre International de Recherche sur l'Anarchisme (CIRA, Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme) de Lausana (Vaud, Suïssa).

    Dino Fontana (1903-1982)

    ***

    Alfonso Failla

    - Alfonso Failla: El 30 de juliol de 1906 neix a Siracusa (Sicília) el militant anarquista i combatent antifeixista Alfonso Failla. De molt jove es va involucrar en el moviment anarquista. En 1925 va prendre part en la resistència armada contra un milenar de milicians feixistes que, abans de lluitar a Líbia, havien desembarcat a Sicília per a neutralitzar el moviment obrer. Aquest moviment, encapçalat pels treballadors portuaris, va acabar en una insurrecció total que obligà les autoritats feixistes a desviar l'embarcament de les tropes expedicionàries al port de Nàpols. En 1930 va ser internat a l'illa de Ponça i, llevat un curt període de temps sota vigilància policíaca a Siracusa en 1939, no fou alliberat fins al 1943. Durant la dècada dels trenta va ser un dels més fermes partidaris de la reorganització del moviment anarquista entre els presoners. L'11 de juny de 1940 va ser traslladat a Ventotene, a les ordres del prefecte feixista de Siracusa, i on va conèixer l'anarquista Gino Lucetti. El juliol de 1943 molts militants antifeixistes van ser alliberats amb la caiguda de Mussolini i la instauració del règim del mariscal Pietro Badoglio, però els anarquistes continuaren empresonats. Com molts altes militants llibertaris va ser traslladat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari a Arezzo, on les condicions van ser atroces, amb continus simulacres d'execució i brutalitats sense nom, fets que van donar lloc a una revolta encapçalada per Failla i que va provocar una evasió en massa. Unit a la resistència, va actuar sobretot a Toscana, Ligúria i Llombardia, i ajudar centenars de presoners italians a fugir dels camps de concentració alemanys. Un cop acabada la guerra va retornar a les activitats anarquistes orgàniques. En 1945 participà en l'organització de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI), de la qual arribarà a ser president, i aquest mateix any va ser delegat en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara. A Roma va ser un dels editors del setmanari anarquista Umanità Nova i va participar activament en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). A partir de 1957 dirigirà el periòdic anarquista L'Agitazione del Sud. i En 1967 assistí com a delegat de l'USI de Carrara en la conferència nacional celebrada en aquesta localitat. Durant els anys setanta va assistir als congressos de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). Com a antimilitarista, amb Carlo Cassola, va ajudar a fundar la Lliga pel Desarmament Unilateral d'Itàlia (LDUI). En 1968 va ser un dels delegats al Congrés de Carrara organitzat per la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA), que va ser interromput pels«expontaneistes», encapçalats per Daniel Cohn-Bendit. Després de participar en centenars de conferències, debats, comitès, manifestacions, etc., i d'escriure en nombroses publicacions anarquistes, va haver de reduir la seva activitat a partir de juliol de 1972 per motius de salut. Alfonso Failla va morir el 26 gener de 1986 a Carrara (Toscana, Itàlia). Se li atribueix la cançó anarquista partisana Avanti siam ribelli. En 1993 Paola Finzi publicà un recull dels seus documents, escrits i testimonis sota el títol Insuscettibile di ravvedimento. L'anarchico Alfonso Failla (1906-1986). En 1998 la família d'Alfonso Failla va donar el seu arxiu personal --documents, pamflets, etc., de la seva activitat a Sicília i Carrara entre els anys 1930 i 1974-- a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que ha estat inventariat i descrit per Massimo Ortalli. A Palerm existeix un «Grup Anarquista Alfonso Failla» de la FAI.

    Alfonso Failla (1906-1986)

    ***

    Francisco Carrasquer Launed

    - Francisco Carrasquer Launed: El 30 de juliol de 1915 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'intel·lectual anarquista Francisco Carrasquer Launed. Fill de Félix Carrasquer Pueyo, petit terratinent i secretari de l'Ajuntament, del Jutjat i del Sindicat de Regs d'Albalat de Cinca, fou el setè de nou germans, dels quals sobrevisqueren cinc (Félix, Antonio, José, Francisco i Presentación), alguns dels quals arribaran a ser destacats militants anarquistes. En 1921 sa mare, Presentació Launed Carrera, morí ofegada a la sèquia on havia anat a rentar la roba. Son pare va contreure nou matrimoni amb Maria Alaiz de Pablo, germana de l'escriptor anarquista Felipe Alaiz de Pablo. Francisco va fer els estudis primaris al seu poble natal i amb 10 anys els continuà al Seminari de Lleida (Segrià, Catalunya). Perduda la fe, quatre anys després abandonà els estudis i s'instal·là a Barcelona, on visqué la proclamació de la II República espanyola. A la capital catalana treballà en diverses feinetes (repartidor, meritori, passant, hortolà, ajudant de forner, etc.), però son pare el va anar a buscar i el retornà a Albalat de Cinca. Al seu poble natal treballà al camp i com a forner a la fleca de son germà major Félix. En 1933, com en altres indrets, es proclamà el comunisme llibertari a la població, instigat entre altres pel seu germà Félix. Fugint de la repressió els dos germans marxaren a Barcelona, on ja vivia son germà José. A la capital catalana estudià el batxillerat a l'Institut Balmes, va fer de mestre a l'Ateneu de Les Corts i participà amb sos germans José i Félix en la creació de l'Escola Racionalista «Eliseu Reclus». És en aquesta època que entra a formar part del moviment llibertari català. Participà activament en la resposta popular contra el cop d'Estat feixista de juliol de 1936, especialment en la presa de les casernes de Pedralbes, de la qual formà part del seu Consell Revolucionari, i de Cavalleria. En aquests dies evità el saqueig del convent dels Descalços, arrengant la gentada, amb la qual cosa salva les vides dels religiosos i les riqueses artístiques que hi havia. Després marxà al front enquadrat en la «Columna Durruti», on aviat fou nomenat cap de Centúria, alhora que feia classes de primeres lletres als combatents. Després d'un curs de preparació a l'Escola Militar de Paterna (Horta Oest, País Valencià) va ser nomenat cap d'Estat Major de la 119 Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 passà a França i després de patir durant set mesos el camp de concentració de Vernet, va ser reclamat per la Universitat de Nantes per a dictar classes com a lector. Quan esclatà la II Guerra Mundial hagué de treballar en diverses tasques, sobre tot agrícoles, a diversos indrets (Pau, Tolosa de Llenguadoc, País de Foix). Perseguit pels nazis, en 1943 retornà a la Península, però va ser detingut a Sort (Pallars Sobirà, Catalunya) i tancat a la presó Model de Barcelona. Després de mig any de presó, va ser enviat forçosament al Marroc per a fer el servei militar, que durà tres anys, enquadrat en el Tabor Núm. 5 de Regulars. En tornar a la Península s'integrà, juntament amb son germà Félix, en la lluita clandestina i fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). El desembre de 1946 va ser detingut per redactar un manifest de l'ANFD, torturat i empresonat fins el juliol de 1947. Amb la llibertat condicional, aconseguí acabar el batxillerat en 1948. En 1949, per evitar el judici, retornà clandestinament a França i estudià Psicologia a la universitat parisenca de la Sorbona, on tingué com a professors, entre altres, Piaget, Gurvitch i Merleau-Ponty. A París visqué amb Felipe Alaiz i sobrevisqué fent classes de castellà i de literatura, matèries de les quals acabà doctorant-se, i succeí, com a secretari de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i delegat d'Interajuda Universitària, a José Martínez Guerricabeitia, fundador de l'editorial Ruedo Ibérico, amb qui mantingué sempre una estreta amistat. En 1953 s'establí a Amsterdam (Països Baixos), on treballà a l'emissora internacional holandesa Radio Nederland Wereldomporoep, en la qual arribà a dictar més de 1.500 xerrades culturals. En aquests anys publicà poesies, realitzà nombroses traduccions i, un cop doctorat en Lletres i Literatura Espanyola, ensenyà durant 10 anys a la Universitat de Groninga. En 1964 entrà com a professor a la Universitat de Leiden, on romangué 18 anys. A Holanda participà activament en la vida cultural del país, formant part de diverses entitats, com ara el Pen Club, la Societat d'Escriptors d'Holanda, la Societat d'Escriptors de Flandes, la Société Europeénne de la Culture, etc. En 1980 rebé de mans de la regna Beatriu d'Holanda la distinció de Comanador de l'Ordre d'Oranje-Nassau, per la seva tasca de difusió de la cultura holandesa. Un 1985, un cop jubilat i mort el dictador Francisco Franco, retornà a Catalunya, i s'instal·là a Tàrrega, localitat natal de sa companya Maria Antònia Vidal Morera, desenvolupant una intensa tasca intel·lectual (premsa, col·loquis, conferències, cursos, etc.). En 1985 rebé l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil per la seva tasca d'hispanista. Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Ajoblanco,Alazet, Andalán,Anthropos, Archipiélago,Bicicleta, El Bosque, Camp de l'Arpa, Canente, Cuadernos de Ruedo Ibérico, El Día de Aragón, España Libre, Frente Libertario,Ideas-Orto,Ínsula, La Lucerna, Molinos, Norte, La Nueva Era, Papeles de Son Armadans, Poesía de España, Polémica,La Razón, Revista de Accidente,Revista de Occidente, Ruta,Sin Embargo, Taifa,Trébede, Triunfo,Umbral, El Viejo Topo, etc. A més d'aquestes, publicà i fundà nombroses publicacions periòdiques als Països Baixos, Alemanya, Bèlgica, Argentina, EUA, etc. Traduí de l'holandès nombrosos autors, com ara Stuiveling, Elssehot, Lucebert, Buning, Multatuli, Bon, Lehning, Willemse, Berg, Bodart, Gijsen, Kwant, Delfagaauw, Schillebeeckx, Haaren, Adolfs, Boost, Fens, etc.) i realitzà diverses antologies de la poesia holandesa (Antología de poetas holandeses contemporáneos, Nueva antología de la poesía holandesa, La moderna poesía holandesa, Poesía moderna flamenca,Antología de la poesía neerlandesa moderna, etc.). Especialista en Ramón J. Sender i en Felipe Alaiz, publicà diversos estudis i edicions de les seves obres. A conreat diversos gèneres, entre ells la poesia, l'assaig, el relat, etc. Entre les seves obres podem destacar Manda el corazón (1948), Cantos rodados (1956), Baladas del alba bala (1956 i 2001), Embajadores de las letras holandesas (1960), Felipe Aláiz. Estudio y antología del primer anarquista español (1961), Carta de Holanda (1966), La traduction poética de la poésie (1968), Tres variaciones sobre un mismo tema (1969), Vísperas (1969, 1976 i 1984), Imán y la novela histórica de Sender (1970), Samblancat, Alaiz i Sender. Tres compromisos en uno (1975), La verdad de Ramón J. Sender (1982), Ramón J. Sender. In memoriam (1983, amb altres), Poemas a viva voz (1987), Máscaras para un espació (1990, amb altres), Nada más realista que el anarquismo (1991), El exilio de las Españas de 1939 (1991, amb altres), El grito del sentido común. De los automatismos a la libertad (1994), La integral de ambos mundos: Sender (1994), Holanda al eapañol (1995), Manos de amor manojo (1995), Coplas de la piel triunfante (1995), Palabra bajo protesta. Antología poética (1999), Ramón J. Sender, el escritor del siglo XX (2001), Sender en su siglo (2001), Ascaso y Zaragoza. Dos pérdidas: la pérdida (2003), Pondera,¡que algo queda! (2006), El altruísmo del superviviente (2007), Poesía completa (2007), Servet, Spinoza y Sender. Miradas de eternidad (2007), Poemario aleatorio (2010), etc. El desembre de 2006 va ser guardonat amb el Premi de les Lletres Aragoneses i el novembre de 2007 a Tàrrega se li retè un homenatge en unes Jornades Llibertàries que comptarem amb el suport de diverses entitats ciutadanes. Francisco Carrasquer Launed va morir el 7 d'agost de 2012 a Tàrrega (Urgell, Catalunya).

    Francisco Carrasquer Launed (1915-2012)

    ***

    Antonio Gambáu Gil

    - Antonio Gambáu Gil: El 30 de juliol de 1920 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Gambáu Gil. Un cop acabat el batxillerat, entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i fou un dels seus fundadors a Casp. Encara que menor d'edat, quan esclatà la guerra civil enrolà en la Columna Ortiz, però va ser retirat del front per aquesta causa i s'integrà en la col·lectivitat agrària del seu poble. Després de la dissolució manu militari del Consell Regional de Defensa d'Aragó (Consell d'Aragó) l'11 d'agost de 1937 per les tropes estalinistes d'Enrique Líster, fugí provisionalment de Casp, però el març de 1938, arran de l'avanç feixista, marxà definitivament i s'allistà en el Batalló d'Agustín Remiro Manero, grup guerriller especialitzat en accions arriscades darrera les línies franquistes, on romangué fins el final de la guerra actuant especialment a Catalunya. Quan la victòria feixista era un fet, el febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou internats als camps de concentració d'Argelers, Vernet i Setfonts. Després treballà de llenyataire i de pagès als Pirineus i, després de fugir d'una base de submarins alemanya a Bordeus on havia estat destinat, lluità en la Resistència contra els nazis. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la mort del dictador Francisco Franco retornà a la Península i en 1977 fou un dels refundadors de la CNT a Casp, juntament amb Fernando Gamundi Oliveros, Agustín Camón, Lorén i Joaquín Cirac García. Assidu a plens i congressos, col·laborà en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Apoyo Mutuo, Cenit, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Gambáu Gil va morir el 17 de desembre de 2002 a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Pòstumament, en 2007, el Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón li va publicar el seu llibre testimonial Consejo de Defensa y movimiento colectivista de Aragón (1936-1939).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Auguste Nouvellon al seu estudi fotogràfic d'Alacant

    - Auguste Nouvellon: El 30 de juliol de 1953 mor a Orà (Orà, Algèria), després de patir una malaltia llampant, l'anarcopacifista, anarcosindicalista i esperantista Auguste Nouvellon, conegut com Pacemulo (Pacifista, en esperanto). Havia nascut el 26 de maig de 1889 a Sars Poteries (Nord-Pas-de-Calais, França). De jove aprengué l'ofici de vidrier durant anys d'aprenentatge itinerant emparat pel seu gremi («Tour de France du Compagnonnage»), alhora que començà a lluitar en el moviment sindicalista. Després marxà a la Península i treballà com a fotògraf ambulant a Alacant i a Catalunya, on esdevingué anarquista. En els anys posteriors residí a Espanya, Marroc i Algèria. En 1946 exercia de president del grup anarcopacifista«Athénée Science et Nature» (Ateneu Ciència i Natura) d'Orà, que arreplegava militants francesos i espanyols, i on impartia un curs d'esperanto. Mantingué estreta relació amb el periòdic anarcoindividualista L'Unique (1945-1956), d'Émile Armand, i durant els anys cinquanta va fer costat i difusió del periòdic Contre-Courant (1950-1968), de Louis Louvet.

    Auguste Nouvellon (1889-1953)

    *** 

    Jean Duval

    - Jean Duval: El 30 de juliol de 1980 mor a Angers (País del Loira, França) l'activista anarquista Jean Duval, també conegut com Camille Mosset. Havia nascut el 29 de gener de 1891 a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'un daurador sobre fusta amb pocs recursos i d'una mare que finà després de surar sis infants. Quan tenia set anys, amb dos germans, ingressà en un orfenat. Alguns anys després, son pare, casat de bell nou, reprengué els fills. Quan tenia 14 anys abandonà la llar i trobà una feina rentaplats en un cafè, però pel simple fet que quedar-se una propina el portà al jutge de menors i fou enviat a un correccional fins que tingués la majoria d'edat. Quan tenia 19 sortí sota la garantia d'un germà seu que l'acollí a Douai. Com que no hi trobava feina, i amb la possibilitat de ser novament tancat al correccional, s'allistà per cinc anys a Vesoul. Influenciat per la propaganda antimilitarista que la Confederació General del Treball (CGT) portava aleshores, desertà ben aviat. Detingut a resultes d'una delació, fou condemnat a 18 mesos de presó que purgà a la penitenciaria d'Abbeville de Savoia. Un cop lliure després de complir la pena, fou novament enviat a un nou regiment, però desertà immediatament. Instal·lat a París, on va fer feina a obres de construcció, entrà en contacte amb les idees anarquistes. En 1913 va ser nomenat tresorer del grup de la Joventuts Llibertàries. Enrabiat pels abusos patits a Abbeville, decidí venjar-se i comprà un revòlver i disparà contra el capità i l'ajudant responsables de la penitenciaria, ferint-los lleument. Malferit a la cama pels gendarmes que hi acudiren, es disparà un tret al cap. Només ferit, fou hospitalitzat un temps abans de ser internat a la presó de Chambéry. Durant el procés el procurador demanà la pena de mort, però finalment fou condemnant a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a Caiena (Guaiana Francesa), hi restà 10 anys i després de nombroses temptatives d'evasió, en 1923 aconseguí fugir i passar al Brasil. En 1926, amb l'ajuda de companys, i sota el nom de Camille Mosset, aconseguí instal·lar-se a Brussel·les (Bèlgica), on va treballar com a cambrer en un cafè i obtingué la nacionalitat belga. En 1936 fou denunciat per un antic conegut parisenc que havia estat detingut per malversació de fons i condemnat per «ús de documentació i passaport falsos» i extradit a França. L'Audiència de Chambéry, sense tenir en compte la vida exemplar que havia portat a Bèlgica, l'envià a la presó especial de Fontevrault (Maison Centrale de Fontevrault), ja que mentrestant la colònia penitenciària de Caiena havia estat suprimida. El setembre de 1940, entrà en contacte amb l'anarquista Nicolas Faucier, reclòs per haver rebutjat l'ordre de mobilització. Arran de l'Alliberament, Faucier, que havia aconseguit evadir-se el desembre de 1943, emprengué una campan.ya que va permetre obtenir la seva llibertat en 1947. Durant els anys seixanta, Faucier va obrir des del periòdic Liberté, de Louis Lecoin, una subscripció en favor de Duval, que vivia a Lilla en magra situació econòmica. En 1966 la subscripció li reportà 4.000 francs. En els anys setanta fou admès a la residència d'ancians de «La Libre Pensée», a prop d'Angers. Jean Duval es va penjar durant la nit del 30 de juliol de 1980 a la residència d'Angers (País del Loira, França) després de deixar una nota de comiat als seus amics.

    ***

    Notícia del nomenament de Antoni Silvestre Franco com a conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell ("La Vanguardia", 18 d'octubre de 1936)

    - Antoni Silvestre Franco: El 30 de juliol de 1991 mor a Seta (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Silvestre Franco. Havia nascut a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Des de molt jove milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell i treballà com a obrer tèxtil en aquesta ciutat. Amb l'aixecament feixista de 1936 va ser nomenat, juntament amb Joan Geniva Giménez, membre del«Comitè Local de Defensa - Milícies Antifeixistes», creat el 23 de juliol d'aquell any a Sabadell, en representació de la CNT. Entre el 17 d'octubre de 1936 i el 3 de març de 1937 fou conseller cenetista de l'Ajuntament de Sabadell, on ajudà Bru Lladó Roca en la Comissió d'Economia. Durant el conflicte bèl·lic es va enrolà com a voluntari en la Columna Durruti i el maig de 1937 arribà a Reus (Baix Camp, Catalunya). Amb el triomf feixista passà a França. Després de la guerra s'instal·là a Seta i treballà com a descarregador als molls. A l'exili milità en la CNT i en Força Obrera (FO). En 1962 va ser nomenat secretari de l'Aliança Sindical --Unió General de Treballadors (UGT), Sindicat de Treballadors Bascos (STB) i CNT-- de Seta. Antoni Silvestre Franco va morir el 30 de juliol de 1991 a Seta (Llenguadoc, Occitània) a resultes d'una intervenció quirúrgica.

     Escriu-nos

    Actualització: 30-07-13


    0 0

     

          Els governs i els mitjans de comunicació ''occidentals'' volen ignorar les massacres a Síria.

     

          Es devien pensar que les seves pràctiques vils restarien amagades. Que els seus poderosos mitjans farien prevaler les seves mentides.

          Els grans mitjans ''occidentals'' certament continuen en campanya  en suport ''de l'exèrcit sirià lliure que lluita per enderrocar el dictador Bashar al-Assad''. Però actualment aquests mitjans a més a més de mostrar la seva vilesa es veuen abocats al ridícul i a la niciesa en el seu exercici periodístic.

         Al meu parer, En  Finian  Cunningham desemmascara  amb una gran autoritat la guerra bruta dels governs i dels mitjans ''occidentals''.  Per descomptat, En Cunningham és un més entre els milers d'informadors occidentals que han aconseguit publicar els seus articles en mitjans ''no occidentals'' o en mitjans dissidents, esquerrans.

     

       He pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'article d'En Cunningham entre els internautes catalans. Podeu prémer  West war crimes in Syria exposed.

       


    0 0

    Al torn de precs i preguntes  del darrer ple de juliol vàrem fer dues preguntes sobre animals de companyia:

    Primera pregunta: A la zona de banys per a animals de companyia va haver un ca mort i alguns altres varen tenir problemes digestius. Es va fer qualque tipus d’inspecció a la zona quan es varen assabentar del fets?

    Resposta: La Regidora Maria Buades ens va donar tot tipus d’informació sobre el cas del ca mort, va insistir que l’informe veterinari del fet li havia arribat amb molt de retard, i es veritat ja que nosaltres també el varen rebre uns dies desprès d’haver passat el fet,  que s’havia fet una neteja de la zona i una inspecció ocular, malgrat ella mateixa va reconèixer que amb aquesta inspecció ocular era impossible detectar el verí, ens varen sentir satisfets amb la resposta.

    Cosa del destí, va ser quan la mateixa tarda del ple (ja que aquest s’havia celebrat en horari matinal) la zona de bany és tancada per un nou enverinament i des de el 25 de juliol romandre tancada, i ara és fruit d’una investigació penal per cal  d’esbrinar qui ha estat el responsable o responsables del fet.

    Segona Pregunta: Diversos periodistes de mitjans escrits sobretots alemanys s’estan interessant pel mal estat del ca que hi ha a la Casa de Boquer, just devora el camí públic, varies associacions s’han posat en contacte amb vostès per aquesta situació, Pensen fer alguna cosa o esperen a sortir a la premsa estrangera?

    Resposta: Se’ns va reconèixer que ja hi ha un expedient iniciat pel Seprona a l’any 2012 i que la propietat de l’animal va fer al·legacions amb un informe veterinari, de fet aquest expedient està en fase de resolució.

    Per els que no esteu informats aquest ca està junt al camí públic sempre tancat i fermat amb una cadena i a vegades tancat amb clau dins la caseta, aquesta situació ha escandalitzats a turistes i residents que s’han posat en contacte amb Associacions Proteccionistes o amb periodistes tan nacionals com estrangers, sobre tots alemanys.

    I per acabar ens informem que el pròxim dia 10 d’agost a les 18:00 a la voravia enfront de la zona de bany per a animals ara tancada per l’enverinament de dos animals, haurà una concentració organitzada per diferents associacions animalistes i amb una durada aproximada de dues hores, per fet de no tenir problemes amb la mateixa ja s’ha informat a la Delegació del Govern de la mateixa.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 15 | 16 | (Page 17) | 18 | 19 | .... | 465 | newer