Cuando el Grupo de la Izquierda Europea llevó el asunto de la muerte de Alpha Pam a la Comisión Europea no tenía grandes esperanzas en que se posicionara de manera satisfactoria pero jamás esperaba una respuesta tan miserable y exenta de la más mínima humanidad.

Según la Comisaria de Asuntos de Interior, Cecilia Malmström, la legislación europea no protege “a los inmigrantes irregulares presentes en el territorio de un Estado miembro que no hayan sido interceptados”. En concreto, la Directiva 2008/115/CE, conocida como Directiva de Retorno o “Directiva de la vergüenza”, solo obliga a los Estados miembros a proporcionar atención sanitaria de urgencia a los inmigrantes irregulares “que estén sujetos a procedimientos de retorno” y por tanto vayan a ser expulsados. 

O sea: a los irregulares se les puede dejar morir sin asistencia  y a los irregulares "interceptados" y en proceso de expulsión, sólo atención de urgencias. Ha sido una manera asquerosa de acabar lo que Bauzá empezó y de rematar a Alpha Pam. 

Si éstos son los valores del proyecto europeo que paren éster maloliente autobús que yo me bajo. O, dicho de una manera más elegante por el eurodiputado de IU Willy Meyer :“Necesitamos una Unión Europea que sea capaz de garantizar los derechos humanos a todas las personas, independientemente del lugar del que provengan. Disponemos de un derecho europeo que garantiza los derechos especulativos del capital trasnacional, pero no el derecho a la vida de las personas. Alpha Pam era un ser humano, por encima del país de donde proceda, y no existe excusa alguna para que los Estados miembros, y subsidiariamente la Unión, no asuman la responsabilidad de proteger la vida de todos los seres humanos”

Fa un parell de dies vaig crear el compte de twitter anomenat @VictimasdelPTI amb la intenció de conscienciar a través de les xarxes socials sobre la urgent necessitat de la modificació del PTI.

Som molts els que pensam que el PTI s’ha convertit en una trava pel creixement econòmic de la nostra illa i una norma constrenyedora de l’iniciativa privada. Les dades econòmiques parlen per elles mateixes. No hi ha cap indicador econòmic en el que Menorca no sigui el darrer, comparant-los amb Mallorca i Eivissa.

És per açò que crec del tot necessari crear un moviment social en defensa del futur de Menorca i dels menorquins, i per tant, a favor de la reforma del PTI, ja sigui mitjançant les xarxes socials, ara a través del twitter, molt prest a través de facebook, i també a través d’accions directes, com la organització de xerrades, repartiment de camisetes, etc.

Jo no estic disposat a que tots els menorquins hagin de pagar els errors d’uns polítics sectaris, que van actuar des de la improvisació i la injustícia. No estic disposat a que el Consell insular no pugui fer inversions a Menorca en molts d’anys i s’hagin de perdre serveis només per poder pagar una indemnització que s’hagués pogut evitar en la reforma del PTI de 2006.

Durant tots aquests anys no hem oblidat(/"Dones i perdedores no us oblidam")  i hem lluitat pel compliment de la nostra moció, al ple de desembre del 2008 (veure article), a la que es va aprovar per unanimitat nomenar filla adoptiva a na Clara Hammerl i donar el nom de Margalida Comas Camps a un carrer. Al final de la passada legislatura el 30 de març del 2011 (més de dos anys després de l'aprovació de la moció) es van obrir els expedients corresponents que no van avançar i van caducar. Ja a aquesta legislatura vam demanar que el batle delegués la feina d’executar la moció en nosaltres, cosa que va fer finalment el 27 de maig del 2013 i que l’agraïm. Després de l'exposició pública dels expedients als que no s'ha fet cap les al·legació, i que va finalitzar el 5 de juliol, es presenten a aquest ple per a la seva aprovació definitiva. A vegades tot és qüestió de voluntat i en dos mesos es pot fer el que no s'havia fet en quasicinc anys.

Aquest dijous a les 9:00 hores sessió ordinària de l’AJUNTAMENT PLE a la Casa Consistorial. Podeu venir a la sala de plens de l’Ajuntament o  seguir-ho en directe a Radio Pollença al 107.9 FM o a internet;www.radiopollença.net. Al nostre perfil de facebook podreu seguir el resultat de les votacions i a aquest mateix bloc publicarem un resultat i primera valoració del mateix.

Ordre del dia de la sessió:

1.-Aprovació, si escau, de l’acta de la sessió ordinària de dia 25 d’abril de 2013.

2.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió ordinària de dia 30 de maig de 2013

3.- Aprovació inicial de la nova delimitació de la Unitat d'Execució 13.1 del vigent PGOU (parcel·la hotelera del Pollensa Park).

Es tracta de corregir un error a  la delimitació que es va fer la unitat d'execució del hotel Pollença Park en l'adaptació al POOT; es va incloure un petit bocí de la parcel·la d'altre propietari .És important delimitar bé aquesta unitat d'execució per realitzar d'una vegada i amb anys de retard les dotacions necessàries i les cessions obligatòries. La intenció és eixamplar uns dos metres el carrer Bot i convertir en carrer el que actualment és un camí com el carrer Roure.  Aquests carrers pels que passen centenars de turistes es troben a una situació més que lamentable i  a més a més és necessària fer aquesta actuació de forma prèvia o paral·lela a la semipeatonització de la Primera Línia d'eu moll.

4.- Aprovació, si escau, de la concessió del Títol de Filla Adoptiva de la Vila de Pollença a la Sra. Clara Hammerl.  Nomenament de Filla Adoptiva de Pollença a la Sra. Clara Hammerl

Veure article anterior amb l' informe que ha fet l'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives, on podeu trobar nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Clara Hammerl i que  podeu llegir al següent enllaç 

5.-  Aprovació, si escau, de la dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps.

.- Dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps

Veure article anterioramb l' informe que ha fet l'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives, on podeu trobar  nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Margalida Comas i que  podeu llegir al següent enllaç 

6.- Aprovació, si procedeix, del conveni entre l’IBISEC i l’Ajuntament de Pollença per procedir a la reforma de la coberta del CEIP Joan Mas. 

- Conveni 

- Veure la proposta d'acord.

Una obra més que necessària, el que és lamentable és que la presentació del pressupost amb  per part de l'equip de govern

7.- Distincions de La Patrona 2013.

Comentarem el punt quan les distincions siguin definitives.

8.- Propostes/ Mocions d’urgència

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes

Dues dones excepcionals; na Clara Hammerl i na Margalida  Comas i Camps.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes... (Joan Fullana)

Llorenç Villalonga i la novel·la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia que ens situa a Mallorca en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista i quan l’escriptor Llorenç Villalonga s’adhereix a la Falange i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. En Una Arcàdia feliç, el prosista centra la seva atenció sobre Llorenç Villalonga i intenta novel·lar el món íntim de l’autor de Bearn. En començar-ne l’escrit, a López Crespí li bullien moltes qüestions dins el cap. Es preguntava com era el cosmos d’aquells professionals de classe mitjana amb somnis aristocràtics i quin era l’ambient d’aquella classe social en temps de la II República?

Quina era la relació de Llorenç Villalonga amb aquella societat ciutadana? Com era Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i complicitat hi hagué entre Villalonga i Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna? López Crespí es preguntava si fou l’amistat amb Zayas i Villalonga, ––juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el fill de Bernanos––, la font d’informació de l’escriptor francès? O si, realment, va ser Villalonga qui li proporcionà les informacions necessàries per bastir Els grans cementiris sota la Lluna, segons sembla, com ho suggereixen alguns estudiosos...? De tot això, volgué fer-ne literatura, i s’animà a dur endavant la feina, a escriure’n el que havia de ser la novel·la.

A López Crespí li seduïa novel·lar aquella Palma, –– “amb l’ambient de Ciutat d’abans de la guerra i de la societat en la que participava Villalonga” ––, i s’interrogava per què, ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontà amb la major part dels participants de La Nostra Terra, expressió i portaveu del catalanisme illenc? Què motivà que redactàs Mort de dama, la irònica crítica al grup que envoltava l’Escola Mallorquina i als seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que circumdava la revista Brisas, aquell univers cosmopolita i snob tan allunyat del sentir i distant del bategar del poble mallorquí? Com eren les nits de joia i disbauxa de la petita burgesia palmesana i quines foren les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Com succeïren aquelles les fetes de campanya i conspiració contra la II República juntament amb el fill de Bernanos, Ives, el qual demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme? Per quins motius els socialistes de l’època ja el veien, a l’autor de Centro ––– petita bíblia dels reaccionaris del moment –– com a un element molt proper al feixisme? I, a despit de la banalitat que traspuava Brisas, que dirigia el futur autor de Bearn, era tan palpable la seva posició política?

Novel·lar aquell microcosmos social, polític i cultural “era un repte, una temptació molt forta”, diu López Crespí.

López Crespí, abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, ja havia novel·lat altres aspectes de la guerra civil. Així, a tall d’exemple, a L’Amagatall (Premi «Miquel Àngel Riera» de novel·la 1998), havia furgat en l’univers de les dones i dels homes amagats per tal de salvar-se de la repressió; i, en la novel·la Estiu de foc, (Premi «Valldaura» de novel·la, Barcelona 1997, Columna Edicions 1997), i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·là el desembarcament republicà de Bayo a Portocristo (Manacor) i en Els crepuscles més pàl·lids, (Premi de narrativa «Alexandre Ballester» 2010), tractava de les vivències en el anys quaranta d’un presoner republicà en els camps de concentració illencs.

Ara, en Una Arcàdia feliç –– per primer cop, segons afirma l’escriptor –– assaja d’escriure des del punt de vista dels vencedors; ho fa des de l’òptica dels germans Llorenç i Miquel Villalonga i la dels intel·lectuals que es situaren a recer dels sublevats contra la II República; i també amb la visió d’alguns dels escamots d’execució i dels responsable de les farses judicials d’aquella època, que –– com en el cas del batle de Palma, Emili Darder, d’Alexandre Jaume, d’Antoni Mateu i d’Antoni Maria Ques –– sovint acabaren en execucions sumaríssimes...

La continuació d’Una Arcàdia feliç és la novel·la titulada Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que, segons ens ha informat López Crespí, serà la part que ha de tancar aquesta trilogia i que encara està en fase de redacció.

Publicat en la revista literària S’Esclop (Novembre-desembre 2010)

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Preparaba hoy, siguiendo la labor de días anteriores, un grupo de artículos periodísticos de Santiago Rusiñol sobre Mallorca, artículos que publicó sin seguir una línea prefijada, sin un antetítulo que los enlazara y que no tienen fechas continuadas; es decir, artículos sueltos que Rusiñol escribió sobre temas variados: sobre la labor de Gaudí en la catedral, sobre la col (sopes mallorquines), sobre el tren de Sóller o los versos de Alcover.

Entre estos artículos sueltos hay uno sobre un pintor argentino: Francisco Bernareggi (Argentina, 1878 - Mallorca, 1959), así que me he puesto a buscar información sobre este pintor que llegó a Mallorca en 1903 y aquí se quedó, salvo el período de la Guerra Española. Me resulta difícil encontrar fotografías de sus cuadros, lo cual es demasiado frecuente. En esas décadas de comienzo del siglo XX fue época de pintores en la isla. La escuela de Pollença por una parte y muchos nombres (Hermen Anglada Camarasa, Gregorio López Naguil, Ricardo Güiraldes y su esposa, Adelina Carril de Güiraldes, Gabriel Villalonga, Antoni Gelabert, Valdez, Brusoto y Castillo, Tito Cittadini ...)

Bernareggi estuvo unos años en La Calobra y después en Santanyí. Bien, no voy a recoger hoy ni su biografía ni su para mí desconocida obra.

Sí voy a recoger una web sobre pintores y Mallorca. Se trata de

Mallorca en Pintura

Me alegra muchísimo que exista esta web. Es estupenda. ¡Cuántas veces he pensado que debiera conocer cuadros importantes que sobre estas islas se han pintado! Esta web presenta obras de multitud de pintores; obras y nombres que convendría conocer. No sé quién la hace, pero está muy bien.

Hay otra web también muy interesante. Se llama Pintar en Mallorca y está realizada por un grupo de acuarelistas que muestran su interesante obra. Es un blog colectivo pues son varias personas quienes realizan las entradas.

Acaba el periple de la primera de les vint causes penals en les que està incurs Jaume Matas, no precisament de les peces més greus, i es confirma una condemna penal a l'ex-president... i vàries absolucions.

En una avaluació estrictament política, és impresentable que Jaume Matas, amb els fets declarats provats, i més enllà de la valoració que n'han fet l'Audiència de Palma, un vot particular del Suprem i la Sala del Suprem, surti en pla víctima ofesa, treient pit, per dir que jutges i fiscals s'han equivocat. El PP ens vol avesar a valorar les actuacions polítiques segons el sentit de les decisions judicials, i això no va així: hi ha actuacions polítiques que exigeixen responsabilitats sense que se'n derivin conseqüències penals, i fins i tot hi pot haver (més complicat, certament) que hi hagi condemnes judicials per iniciatives que un consideri ben raonables (pensem en l'exemple de la inhabilitació de Garzón per investigar els assessinats feixistes). Els fets són el que hem de valorar políticament.

Molts ja han fet la lectura de lo fundades que estaven les esperances de l'ex-Ministre en què el cas arribés al Suprem, i les diferències amb els casos d'UM, jo no m'hi recrearé; però, tot i el que ha sortit publicat avui, trob que ho paga recordar breument de què parlam:

1.- El cas Concurs.-

No hi ha dubte que suposa el canvi més rellevant de la sentència de cassació en no considerar-lo delictiu. Recordem-ho (a partir de fets provats): Jaume Matas vol contractar Antoni Alemany. Com que no és satisfactori fer-ho en base a factures menors, la contractació directa té limitacions i a Alemany no li interessa un contracte laboral per evitar incompatibilitats (reteniu aquesta motivació: evitar incompatibilitats), es veuen junts a La Lubina, i ideen un concurs “públic”.

El concurs es justifica perquè cal una assesoria externa especialitzada en mitjans, missatge i audiència, de fet, l'objecte és relació amb mitjans, política informativa i d'imatge corporativa; però, en realitat, tots saben que només es tracta de bastir la contractació d'Alemany a 4.000 € i pico mensuals, res a veure amb l'objecte oficial del contracte. Si volen un concurs públic per fer discursos o per fer el que fos que fes Alemany, així s'havia de plantejar obertament, i no es fa.

Però és que Alemany tampoc es vol presentar al concurs, per no figurar i per evitar incompatibilitats, així que decideixen convéncer un tercer de confiança. És Jaume Matas en persona qui parla amb Miquel Romero de Nimbus i el convenç (...). En el dinar de la Lubina es diu que s'ha de mirar d'evitar la concurrència i la mesa de contractació ha de ser amiga. S'hi nomena Dulce Linares i N'Umbert, polítics de confiança. Tanmateix, tot és tan ràpid i amanyat que només es presenta Nimbus. I, naturalment, guanya. Tota l'activitat consisteix, com havien quedat, a pagar Alemany, que no figura enlloc, i Martorell va firmant que es compleix l'objecte formal del contracte, sabent tothom que no és així. El contracte es prorroga: Alemany reb doblers 6 anys (2003, 2004, 2005, 2006 i 2007).

L'Audiència va considerar que el contracte era una pura simulació i un supòsit de varis delictes. El Tribunal Suprem creu que no hi ha cap delicte ni un. El vot particular és demolidor en favor de les tesis de l'Audiència de Palma. Torn dir que no entraré en si és un delicte o dos o tres o cap, però sí que afirm que la simulació (el frau) és evident i els motius per fer-lo no són precisament d'interès públic (així ho va entendre l'amo de Nimbus que fins i tot va tornar els doblers, una comissió sobre el que facturava Alemany -que ara recuperarà!-). Jaume Matas vol un resultat i quan no el pot obtenir, perquè és il·legal, diu que ho vesteixen com sigui, però que no li diguin que no. I ho fan.

2.- El cas contracte menor:

Els contractes a Antoni Alemany per reportatges i entrevistes que no es varen fer, i que és un apèndix natural de l'anterior, es ratifica en tots els termes.

Però ja a Palma només es feia responsable polític al Director General (Martorell), tot i que ell afirmava que ho féu perquè Matas li deia que no negués res a Alemany i tots sabien que era una contractació falsa per poder justificar un sobresou d'aquest. Complien la voluntat de Matas però Martorell i Alemany han comès delicte i Matas no.

3.- El cas subvenció.

Jaume Matas és condemat per tràfic d'influències en favor d'una subvenció a una agència balear de notícies d'Alemany. Justament per aquest cas, José Ramon Bauzá ja ha retirat el seu quadre de la galeria d'ex-presidents.

Alemany és condemnat perquè va imputar a la subvenció pública despeses del seu propi mitjà privat, libertaddigital.com.

De fet, el motiu de tota l'operació era finançar un mitjà proper al PP (en paraules de l'Audiència). En aquest sentit, tota l'operació de l'agència balear de notícies és políticament un frau per beneficiar el partit del govern i els seus valedors (el PP que acusa als altres de repartir doblers a "amics" com ara l'Institut d'Estudis Catalans!).

Això no obstant, l'Audiència no va condemnar a tornar els doblers a l'agència de notícies perquè no havia quedat acreditat qui havia gastat què. Però, malapler amb aquesta conseqüència, deixava clar que eren ingressos irregulars i instava el Govern a moure's per recuperar els doblers.

El Govern no ha mogut un dit, tot i les reiterades demandes que li hem fet en aquest sentit. Per què Bauzà i Gómez no exigeixen el retorn dels doblers quan ha quedat judicalment acreditat que no es corresponen amb l'objecte de la subvenció? Ho justifiquen en què la sentència no era ferma (la presumpció d'innocència, etc), quan, en aquest aspecte, no havia estat recurrida. Ho reiterarem. Ara no tenen excusa.

(si en voleu més precisions, posau al cercador "agència balear de notícies" sortirà una polèmica amb un dels que hi feren feina per Alemany, l'actual diputat del PP Antoni Camps, al seu blog hi trobareu els seus arguments -insults inclosos-).

A Jaume Matas le espera un rosario de procesos que le obligarán, tarde o temprano, a ingresar en prisión pero no es ésta la consideración que me hace hoy estar tan tranquilo sobre este tema como lo estaba antes de la sentencia del Tribunal Supremo.

Creo que es un error y una grave perversión democrática -  que, por cierto, sólo favorece a los corruptos  - esta tendencia generalizada que existe en España a que sea la justicia la que resuelva en última instancia los problemas de corrupción política.

Los jueces sólo establecen y castigan responsabilidades penales. La falta de ética, la hipocresía, la mentira, la deshonestidad, el daño a los intereses generales, el favorecimiento indebido de intereses particulares puede, en muchos casos, pasar entre las mallas del juicio penal sin que puedan ser objeto de una sentencia condenatoria. El caso de la prescripción es flagrante pero hay mil y un otros supuestos en los que ésto también es así.

La lucha contra la corrupción descansa sobre el principio de responsabilidad política y no sobre el principio de responsabilidad penal. Y los  administradores de este principio son los partidos, los medios de comunicación y, fundamentalmente, el conjunto de la ciudadanía. Si el principio de responsabilidad política falla es porque hay un déficit democrático que ningún juez o tribunal está en condiciones de suplir.

Cuando se conoció la sentencia del Túnel de Sóller - un caso de comisiones percibidas por el PP de Baleares bajo la presidencia de Gabriel Cañellas - fui testigo privilegiado de cómo el abogado de Cañellas bajó las escaleras de la Audiencia gritando alborozado :"absolución, absolución!!". Efectivamente, el cohecho se consideró probado... pero Cañellas fue absuelto... por prescripción. Conclusión: Cañellas siguió siendo diputado del Parlament Balear (el cargo que ostentaba en el momento de la sentencia) y Berastain - secretario general del PP en el momento del cohecho y el que repartió la comisión entre diferentes cuentas bancarias del partido - fue nombrado por el PP Inspector General de Servicios de la Comunidad autónoma, nada menos!!.

Que Matas era un sinvergüenza se sabía desde su primer gobierno ( el previo al gobierno del Gran Saqueo, 2003-2007). Dos casos, el caso Mapau y el caso Bitel así lo demostraron pero, como no hubo sanción penal, Matas continuó al mando del PP, fue nombrado ministro con Aznar y ganó las elecciones autonómicas del 2003. ¿Que por qué digo que estos casos "demostraron" la deshonestidad de Matas?. Lo del caso Mapau sería un poco largo de explicar en este post pero os describo el otro porque es muy sencillo : a raíz de una denuncia de un conseller de Mallorca del PSOE se demostró que Matas había recibido "rebotados" en su despacho   correos electrónicos de dicho conseller durante más de un año... sin decir nada al interesado y sin hacer nada por evitarlo. Estos hechos eran flagrantes y fueron considerados probados por una sentencia judicial que aún sigo sin entender y que no vió responsabilidad penal en este espionaje político escandaloso. Conclusión : ninguna, Jaume Matas y el resto del partido también gritaron "absolución, absolución".

¿Dónde estuvo el problema? En una sentencia más o menos extravagante o en que la mayoría de la prensa de Baleares (salvo honrosas excepciones) no exigieran la dimisión de Matas?, en una sentencia más o menos extravagante o en un PP que ya  había integrado la corrupción en su ADN?, en una sentencia más o menos extravagante o en la falta de coraje de una ciudadanía que, mayoritariamente, tiró por el camino fácil y  opinió que, "total", todos los políticos son iguales?.

Cuando hoy veo políticos del PP y respetables popes de la prensa libre babeando de satisfacción porque de los papeles de Bárcenas "va a ser muy difícil que se deriven responsabilidades penales" me dan ganas de vomitar : son la expresión misma de que la ética política es un concepto que ni siquiera integran en la ecuación de su análisis

Anarcoefemèrides del 23 de juliol

Esdeveniments

- Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

***

- Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats --la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

***

- Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remyde Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

***

- Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco --Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres--, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

Barcelona Libertaria

Naixements

- Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània)–altres fonts citen Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy i Cécile Dambielle. Es guanyava la vida fent de sabater a París (França). En 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» als quals enviava llibres i fullets, i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment a les fronteres establerta per la policia ferroviària francesa. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i l'agost d'aquest any, defensat per l'advocat Laureau, va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta».

***

- Justin Mazade: El 23 de juliol de 1860 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs.  En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste --de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals.

***

- Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés. L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

Defuncions

- Adhémar Schwitzguébel:El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

- Fumiko Kaneko:El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la«Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

***

- Max Nettlau:El 23 de juliol de 1944 mor a Amsterdam (Països Baixos), a resultes d'un càncer d'estómac, l'anarquista, historiador i historiògraf del moviment anarquista internacional Max Heinrich Hermann Reinhardt Nettlau (Max Nettlau). De pares prussians, havia nascut el 30 d'abril de 1865 a Neuwaldegg, a prop de Viena (Àustria). A partir de 1882 va estudiar a Berlín filosofia i lingüística i es va especialitzar en llengües cèltiques, especialment el gal·lès, i va rebre el doctorat en 1887 per la tesi Beiträge zur cymrischen Grammatik. Va descobrir molt jove les idees llibertàries, vivint entre Viena i Londres i viatjant arreu d'Europa col·leccionant i estudiant documents relatius al moviment anarquista i socialista, però també manuscrits celtes, alhora que entrevistava els vells militants anarquistes. Entre 1885 i 1900 va ser membre de la Lliga Socialista, l'única organització a la qual pertanyerà durant sa vida, on va fer propaganda antiparlamentària, i va col·laborar amb el cercle de Bloomsbury. El juliol de 1889 va assistir com a delegat de la Lliga Socialista de Norwich al Congrés Internacional Socialista de París, que donarà lloc a la II Internacional. Va escriure en 1890 el seu primer article --un estudi sobre Joseph Déjacque-- en Freiheit, el periòdic de Johann Most. Entre maig i setembre de 1890 va editar i finançar el periòdic The Anarchist Labour Leaf, que consistia en articles seus i de Henry Davis, un dels anarcocomunistes més actius de la Lliga Socialista. En 1895, gràcies a l'impuls d'Élisée Reclus, redacta una Bibliographie de l'anarchie, obra d'erudició que fa una relació de tot el que s'havia escrit sobre el tema al món en aquell moment. Va acumular nombrosos arxius que li van permetre, gràcies a una gran mestria de llengües, escriure nombrosos articles a més d'una monumental biografia de Bakunin, pel qual tenia una gran admiració, en tres toms i de la qual va fer 50 còpies entre 1896 i 1900. L'herència de son pare, mort en 1892, li va permetre, mentre vivia senzillament, continuar els seus treballs històrics als quals va consagrar sa vida. En aquests anys va col·laborar amb els grups anarquistes«Freedom» i «The Torch». Entre 1900 i 1907 va intimar sentimentalment amb Therese Bognar, l'única llarga relació de sa vida i que es va veure trencada amb la mort d'aquesta per un problema d'insuficiència renal. Molt afectat per la Gran Guerra --la inflació sorgida del conflicte el va arruïnar fins al punt d'haver de viure dels paquets de caritat que li lliuraven els quàquers nord-americans--, la victòria del feixisme a Itàlia i del nazisme a Alemanya, va trobar esperances durant els anys trenta en el moviment anarquista de la Península Ibèrica, lloc on va passar nombroses temporades convidat per la família Urales i investigant a la Biblioteca Arús i altres arxius del moviment obrer català. Va defensar aferrissadament la revolució sorgida arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936. En 1938 es va instal·lar a Amsterdam i va continuar les seves recerques a l'Institut Internacional d'Història Social. Encara que tenia prohibit entrar a Àustria, no obstant això va aconseguir recuperar part dels seus importants arxius que hi tenia i que va vendre en 1935 a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Durant sa vida va escriure per a infinitat de publicacions llibertàries, com ara Der Syndikalist (Berlín), La Protesta (Buenos Aires ), Freie Arbeiter Stimme (Nova York),La Revista Blanca (Barcelona) o Probuzhdenie (Detroit). És autor de nombroses biografies de militants anarquistes (Bakunin, Kropotkin, Reclus, Malatesta, Buonarroti, etc.), d'una historia de l'anarquisme en set volums (Geschichte der Anarchie) i de nombrosos estudis sobre el moviment anarquista de diferents països, com ara Michael Bakunin. Eine biographie (1896-1900), Bibliographie de l'anarchie (1897), Errico Malatesta: Das leben eines anarchisten (1922), Anarchism in England (1924), Der Vorfrühling der Anarchie (1925), Miguel Bakunin, la Internacional y la Alianza en España (1868-73) (1925), Der Anarchismus von Proudhon zu Kropotkin. Seine historische Entwicklung bis zum 1880 (1927), Élisée Reclus. Anarchist und Gelehrter (1928), Anarchisten und Sozialrevolutionäre der Jahre 1880-1886 (1931), Esbozo de historia de las utopías (1934), La anarquía a través de los tiempos (1935), La première internationale en Espagne (1868-88) (1969, pòstuma), etc. Amic de Rudolf Rocker, aquest li consagrarà una biografia que serà publicada en castellà en 1950 sota el títol Max Nettlau. El Herodoto de la anarquia.

***

- Mollie Steimer: El 23 de juliol de 1980 mor d'un atac de cor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Havia nascut el 21 de novembre de 1897 a Dunaevtsky (Rússia)  i quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell «Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquesta època va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Ángel María de Lera: El 23 de juliol de 1984 mor a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i sindicalista llibertariÁngel María de Lera García. Havia nascut el 7 de maig de 1912 a Baides (Guadalajara, Castella, Espanya) i ho va fer allà per mor de la professió de son pare, metge rural. En 1913 es traslladà a Membrilla i més tard a Fuente del Fesno, ambdues localitats de Ciudad Real, on passà la seva infantesa fins al 1920 que marxà a prop de Guardia (Àlaba, País Basc) per viure amb son avi, apotecari. Després ingressà al Seminari Menor de Vitòria, on cursà estudis de Filosofia i Humanitats fins als 18 anys. Son pare havia mort en 1927 i sa mare i germanes s'havien traslladat a La Línea de la Concepció (Cadis, Andalusia), localitat on es va traslladà i on va acabar els estudis de batxillerat. En 1932 començà la carrera de Dret a la Universitat de Granada, de la qual només va poder cursar quatre anys a causa de la Guerra Civil. Durant la dictadura de Primo de Rivera començà a escriure contra la monarquia i a partir de la instauració de la II República espanyola col·laborà en el periòdic revolucionari La Tierra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), però crític amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1935 s'afilià al Partit Sindicalista (PS), promogut pel seu amic íntimÁngel Pestaña, i s'encarregà de la seva expansió a Andalusia. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Estudios. En el II Ple del PS de Cadis de 1936 va ser nomenat el seu candidat a les eleccions de febrer d'aquell any, partit que aconseguí dos escons, però el seu el cedí a Pestaña. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, pogué fugir de La Línia per Gibraltar i el setembre arribà a Madrid. Milità activament en el PS i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, El Sindicalista. En 1937 entrà a formar part del Comitè Nacional del PS. Lluità com a comissari de Guerra als fronts de Madrid i Nord i a la batalla de l'Ebre. El març de 1939 visqué directament la rebel·lió de Segismundo Casado i el seu Consell Nacional de Defensa, i amb el triomf franquista, va ser detingut a Madrid. Empresonat en una casa de detenció falangista, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mor, però la pena fou commutada per una condemna de 30 anys. Tancat a la presó madrilenya de Porlier i a la toledana d'Ocaña, en 1944 se li va concedir la llibertat provisional, però en 1945 va ser novament detingut i tornà a ser jutjat en 1947; condemnat a 21 anys, va ser indultat poc després. Un cop alliberat en 1947, per guanyar-se la vida treballà en diverses feines (peó de paleta, distribuïdor de gasoses, comptable en una fàbrica de licors, administratiu, etc.). Després es dedicà a la seva passió, la literatura, vivint els hiverns a Madrid i els estius a la localitat murciana d'Águilas, i treballant com a periodista literari per al periòdic ABC. En 1957 publicà la seva primera novel·la, Los olvidados, que havia escrit 10 anys abans i que tracta sobre els emigrants andalusos que malviuen als barris de barraques perifèrics de Madrid. Entre 1962 i 1963 viatjà a Alemanya com a enviat especial d'ABC per a fer cròniques sobre els treballadors emigrants espanyols i que en 1965 van ser publicades en llibre sota el títol Con la maleta al hombro. Fundà i presidí la Mutualitat Laboral d'Escriptors de Llibres i l'Associació Col·legial d'Escriptors, i fou considerat un dels pares de la defensa de la propietat intel·lectual i dels drets d'autor; gràcies a ell els autors pogueren entrar en el règim de la Seguretat Social. Entre 1974 i 1977 publicà la seva trilogia novel·lística sobre la guerra civil titulada Los años de la ira --en realitat una continuació de la seva obra més popular, Lasúltimas banderas (1967, Premi Planeta)--, formada per Los que perdimos (1974), La noche sin riberas (1976) i Oscuro amanecer (1977). En morir el dictador Francisco Franco, tornà a la militància política i participà en les eleccions de 1977 en les llistes de l'Aliança Socialista Democràtica (ASD), que no aconseguí cap escó. En 1978 publicà la biografia novel·lada Ángel Pestaña. Retrato de un anarquista. A més de les citades, entre les seves obres, especialment novel·les de tall realista i de forta càrrega social (emigració,èxode rural, crítica de la burgesia, etc.), destaquen Los clarines del miedo (1958; Orson Welles afirmà que era la millor novel·la escrita sobre el món taurí i fou portada al cinema), La boda (1959, també portada a la gran pantalla amb guió seu), Bochorno (1960, també cinematografiada),Trampa (1962), Hemos perdido el sol (1963), Tierra para morir (1964), Por los caminos de la medicina rural (1966), Los fanáticos (1969), Necesidad del libro (1971), Mi viaje alrededor de la locura (1972), Se vende un hombre (1973, Premi Fastenrath de la Reial Acadèmia i de l'Ateneu de Sevilla), Diálogos sobre la violencia (1974), Carta abierta a un fanático (1975), El hombre que volvió del paraíso (1979),La masonería que vuelve (1980), Secuestro en Puerta de Hierro (1982) i Con ellos llegó la paz (1984, pòstuma). Algunes d'aquestes obres han estat traduïdes a diversos idiomes. També va ser guionista de novel·les-serials radiofòniques. Cap al final de sa vida donà 15.000 volums de la seva biblioteca al poble d'Águilas. A començaments de juliol de 1984 va ser ingressat malalt a causa d'una metàstasi òssia no localitzada. Ángel María de Lera García va morir el 23 de juliol de 1984 a l'Hospital Provincial de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta localitat. Deixà vídua i dos fills. Diversos carrers a la Península porten el seu nom, a més de dos premis literaris.

Ángel María de Lera (1912-1984)

***

- Francesc Aragó Bocillo: El 23 de juliol de 2009 mor a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) el resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo–el segon llinatge apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo i Burillo). Havia nascut el 2 de setembre de 1916 al Poble-sec de Barcelona (Catalunya). Militant d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la lluita a la comarca del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set membres respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat antifranquista. L'agost de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi havia diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin Vicente (Luis Ruiz Costa), Julián Nuñez Gil, Cristóbal Castellví Sabater, José Asensio García, Saturnino Sanz Velilla, Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats d'haver participat en un sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra les torres elèctriques d'alta tensió de la companyia«Riegos y Fuerzas del Ebro» i de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la Policia de Barcelona, van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser jutjats a Barcelona pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de reclusió. Tancat a la presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea Piña, mantingué relacions amb el Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la presó. Sempre fidel al pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23 de juliol de 2009 a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo.

Actualització: 23-07-13

Aquest dijous a les 9 del matí tendrem el ple ordinari del mes de juliol. L'ordre del dia és pràcticament el mateix que el que ja explicarem a la comissió informativa de divendres passat (veure).

A les preguntes que duim retrassades d'anteriors plens n'hem afegit altres relacionades amb qüestions d'actualitat com  l'explotació de les platges o el nou/nous pacte/s de govern. Les reproduim a continuació:

Grup Municipal PSM – ENTESA a l’Ajuntament de Pollença

PETICIONS I PREGUNTES AL PLE ORDINARI DE JULIOL

PETICIONS

1. Vistes les declaracions de la Consellera d'educació, en que acusa de forma gratuïta als docents d'adoctrinar alumnes, consideram que s'hauria de demanar una rectificació, doncs ho consideram un insult cap els professionals de l'educació que tan bona tasca fan al nostre municipi, feta a més sense aportar cap dada que ho demostri.

PREGUNTES ENDARRERIDES DEL PLE DE JUNY

1. Igual que han fet amb Alternativa, ens poden delegar la tramitació de l'expedient per nomenar un carrer de Pollença amb el nom de Pere Josep Cànaves? Poden formalitzar el nomenament del nostre regidor com a representant a l'Institut Ramon Llull mitjançant un decret?

2. Observam que la ruta de Coves Blanques, surt com a Ruta 5 a la ruta de la biodiversitat de l'Ajuntament de Pollença. Hem vist com a l'entrada del camí hi ha una senyalització de camí privat, es considera cap actuació per part del ajuntament per tal de no confondre els usuaris de la ruta?

3. Ens agradaria saber si desprès de la visita per reclamar al Govern Central per l'obertura de la base militar, hi ha hagut cap nova proposta per part del ministeri per tal de considerar l'acord de plenari.

4. Si segons el batlle, l'aparcament del Hotel Formentor té llicència d'activitat. Ens poden proporcionar una còpia de la llicència ?

5. Ha fet cap gestió l'ajuntament per tal de corregir la injusta situació que s'ha creat amb el pagament pels fondejos a la Punta de l'Avançada, un lloc on segons la pròpia conselleria de Medi Ambient, no hi ha posidònia. Quina opinió mereix a l'equip de govern les tarifes que es volen fer pagar?

6. Se sap si hi ha previst cap control a Cala Murta i a altres punts, on s'observa que moltes embarcacions fondegen gairebé a la vorera. Es pot demanar cap mesura per protegir la zona de bany ?

7. Quines actuacions s'estan fent per part de l'Ajuntament per promocionar el sector primari del municipi?

8. Té l'equip de govern algun interès en la creació de marques alimentàries o d'altres productes agraris municipals o comarcals, relacionades, per exemple, amb la marca ja creada de mé? En cas afirmatiu, què ha fet, al respecte?

9. Quines actuacions té previst efectuar enguany l'equip de govern respecte de les mancances contemplades a les enquestes enquestes de satisfacció fetes pels turistes que ens visiten?

10. Entre aquestes queixes la mala senyalització del Camí del coll de Síller s'hi trobava present, s'ha fet res per esmenar-ho?

11. Estan garantits els tiquets de menjador escolar pels alumnes que ho necessitin i les seves famílies no els puguin assumir? Quin percentatge del tiquet es subvenciona?

12. Perquè l'equip de govern en el negociat per la direcció artístic del Festival ha convidat a dues persones relacionades amb el guanyador (que ni tan sols han fet oferta) i en canvi no s'ha donat opció a proposar altres possibles directors, incomplint així la moció del Ple?

13. Està aturada l'ordenança pel lloguer o cessió d'espais municipals que se'ns va avançar fa mesos i no s'ha tirat endavant?

14. Està aturat el procés d'adaptació del Pla General al Pla Territorial de Mallorca?

15. En quin estat es troba la redacció del Catàleg de Patrimoni de Pollença?

16. Que s'ha fet per complir efectiva i realment amb les prescripcions del Departament de Patrimoni per l'obra del Calvari que textualment indicaven “seguiment arqueològic a la clastra davant el Calvari” i que no es varen incorporar fins a l'aprovació definitiva del projecte?

PREGUNTES REFERIDES ALS CONTRACTES D'EXPLOTACIÓ DE LES PLATGES

17. El plec de condicions de l'explotació de les platges, en el seu Annex III, preveia un mòdul de serveis de WC i vestuaris a la platja d'Albercuitx que hauria d'estar col·locat des del principi de la temporada. Aquest mòdul encara no s'ha instal·lat, per quin motiu? Ho ha detectat l'Ajuntament? Quina compensació rebrà l'Ajuntament per la no instal·lació d'aquest mòdul?

18. Els mòduls de serveis que sí estan instal·lats han incorporat recentment màquines de refrescos que estan fent la competència als comerços i locals de restauració de la platja del Moll. S'ha tret a licitació aquest servei de venda de refrescos amb màquines expenedores? Quin cànon cobra l'Ajuntament per aquesta explotació?

19. El plec de condicions de l'explotació de les platges preveia la instal·lació de jocs infantils a les platges dels Tamarells i Albercuitx, jocs que fins ara no s'han col·locat. Es posaran? Quina compensació rebrà l'ajuntament per la no col·locació d'aquests jocs?

20. La clàusula 10 del Plec especifica que els preus de les gandules i para-sols serà l'indicat a l'Annex II. El contracte enguany és una pròrroga de la licitació del 2012, per tant entenem que també les condicions del contracte es troben prorrogades en els termes en que estan recollides. En canvi podem observar que els preus han pujat significativament entre 0,50 i 1 euros. Ha autoritzat l'Ajuntament aquesta pujada de preus? Quin guany repercuteix a l'Ajuntament damunt aquestes pujades? S'ajusten a la legalitat aquestes pujades? En cas negatiu demanam que es facin els informes jurídics i d'intervenció necessaris per esbrinar-ho.

21. Quan es pensa fer l'ordenança municipal sobre els preus dels serveis de les platges que s'especifica a la clàusula 10?

22. L'annex X del plec de condicions especifica les tipologies dels material i la imatge corporativa unificada dels servei i els uniformes del personal. Aquesta imatge s'incompleix sistemàticament. Quina compensació rebrà l'Ajuntament per la manca d'inversió dels adjudicataris en unificar aquesta imatge dels uniformes?

23. El personal ha de lluir carnets identificatius degudament plastificats i signats per l'àrea de Medi Ambient. El personal no du aquestes identificacions. Les ha proporcionades l'Àrea de Medi Ambient?

24. A Formentor no hi ha cartells normalitzats exposant els preus de gandules i para-sols, tal i com indica el plec de condicions. Es fan comptes reclamar per part de l'Ajuntament?

25. A aquestes alçades de la temporada, s'ha encarregat a l'àrea de Medi Ambient el control del compliment dels plecs de condicions? En cas afirmatiu, quin és el nivell de compliment dels plecs? En poden proporcionar els informes, si estan fets?

PREGUNTES REFERIDES AL PACTE PP-PI PER GOVERNAR POLLENÇA

26. Com ja s'ha anunciat públicament Convergència per les Illes entrarà en l'Equip de Govern juntament amb el PP i la Lliga Regionalista. Quin són els termes del pacte de govern? Faran públic el contingut del pacte a la ciutadania? Demanam que ho facin amb celeritat i no ho retardin durant mesos (i anys) com feren amb el primer pacte amb la Lliga.

27. Quines àrees gestionaran els nous regidors incorporats als govern municipal, Joan Ramon Mateu i Miquel Ramón?

28. Demanam que les àrees que actualment gestionen “de facto” els regidors de l'equip de govern sense estar oficialment delegades es regularitzin amb el pertinent decret de delegació (segons es va explicar a la comissió informativa el Sr. Alonso gestionant esports, el Sr. Roca gestionant l'Escola de Música o el Sr. Llobeta gestionant l'àrea de Cala Sant Vicenç). Perquè des de que varen dimitir la Sra. Estrany i el Sr. Fuster no s'han formalitzat aquestes delegacions?

29. L'ampliació del nombre de regidors de l'Equip de Govern, suposarà l'adjudicació de noves dedicacions exclussives ?

30. Quan es faran els informes sobre l'auditoria, que varen ser aprovats per Ple, i que segons tenim entès, són una condició per a la formalització del pacte?

31. També s'han efectuat canvis a la Junta de Govern, amb la destitució del regidor d'Alternativa Sr. Garcia i el nomenament del regidor d'UMP Sr. Moragues, i la propera incorporació d'un regidor de Convergència. Qui serà el membre d'aquest partit? Faran públic el contingut del pacte entre el PP i UMP respecte del pressupost pel 2013 i que inclou la incorporació del Sr. Moragues a la Junta? Aquest pacte inclou també l'aprovació del pressupost del 2014? en quins termes?

32. El pacte amb UMP inclou altres condicions a banda de l'aprovació del pressupost?

ALTRES PREGUNTES

33. Es quin estat es troba el procés de demolició de l'habitatge del Carrer Creus cantonada Bonavista, ordenat per sentència judicial?

34. Es cert que l'Ajuntament patrocinarà l'espectacle pirotècnic de les festes de la Patrona i en canvi no va patrocinar el del Moll?

35. En quines condicions s'ha fet el tancament del carrer Metge Llopis al costat del parc infantil?

36. Que s'ha fet respecte de la tanca publicitària il·legalment construïda a l'entrada de Pollença? S'ha revisat si aquesta il·legalitat es repeteix en el municipi?

 Precs i preguntes que hem registrat pel ple de dijous.

PREGUNTES D'ANTERIORS PLENS

- Quan pensen fer els informes aprovats al ple de febrer  en referència a l’auditoria? Volem recordar que a més dels informes de la Secretària i del Interventor cal un informe jurídic per confirmar o  no els possibles delictes que s’hagin pogut realitzat en algunes de les actuacions indicades a l’informe i, si és el cas, denunciar-les als jutjats. Pensam que donada la gravetat del tema el retard en el incompliment d'aquesta moció és inadmissible.

- Quan pensen convocar la reunió per parlar de la situació de la Urbanització i l’Hotel de Formentor?

- Quan i com pensen aplicar la suspensió cautelar a les llicències per a superfícies comercials de més de 400 metres quadrats? En què consisteix el pla de dinamització i dimensió comercial per enfortir el teixit empresarial pollencí qué es va parlar a la reunió amb els comerciants?

- Respecte al tancament a la circulació del carrer Metge Llopis al Port de Pollença  s’ha estudiat com afectarà això als negocis del carrer? Aquest tancament s’ha fet a partir de qualque estudi de mobilitat? Si es tracta d’evitar perills pels nins del parc infantil, no seria més lògic fer el mateix que al parc de Cecilio Metelo de Pollença; fer un tancament que a més pugui ser total a la nit per evitar els actes de vandalisme.

- L’Ajuntament paga l’enllumenat de la zona de Ports? Hi ha algun conveni en aquest sentit?

- Ens poden facilitar una cartografia de totes les zones enjardinades que són competència municipal?

- Ens poden explicar les causes dels talls d’aigua durant diversos dies al mes de juny a la Cala Sant Vicenç? Qué pensen fer o han fet per evitar que es tornin a repetir.

- S’ha signat ja la recepció del bar Caty? Quan pensen retirar la impactant propaganda que hi ha al mateix?

- En referència a la moció aprovada al darrer ple en referència a les boies de pagament a la Punta Avançada, l’Ajuntament  ha fet o pensa fer alguna gestió davant de Costes? Ha demanat explicacions de perquè es fan actuacions com aquestes mentre es deixa fondejar de forma il·legal a altres zones de la badia?

- Pensen treure a concurs públic la feina de desembussar el clavegueram? S’ha solucionat ja el problema que va obligar  a actuar en dies consecutius a la bomba impulsora al principi del Passeig del Port de Pollença?

Precs

- Demanam que publiquen o ens faciliten el pactes que han signat amb UMP  i CiU.

- Podrien fer un prec al "Ministerio de Asuntos Exteriores" per a que els Consulats Espanyols a la Federació Russa no ens demanin l'ADN del propietari de l'immoble quan un ciutadà rus vol arrendar un immoble a Pollença.

- Podrien pintar una línia continua al carrer Joan XXIII, per a que a la alçada de la cantonada amb el carrer Monges no s'aprofiti l'entrada en "contradirecció" d'aquest carrer per fer  després marxa enrera per fer un canvi de sentit, i obligar ha arribar a la rodona de l'aeronau o bé entra pel carrer Elcano i sortit pel carrer Monges, ja que haurem de lamentar qualque accident i no frenades com ara.

Preguntes

- Ens poden explicar per què si PP i Lliga van acordar la nostra sortida de la Junta de Govern es va acordar en abril no s'ens va comunicar en aquell mateix moment? Per què s'ha tardat tan de mesos en fer efectiu l'acord amb UMP? De forma concreta per què van decidir aquest canvi a la Junta de Govern?

- Per què no han formalitzat el nou pacte de govern i no han nomenat a cap regidor de CiU encara a la Junta de Govern? Ens poden informar de la delegació d'àrees que han acordat? Per què tan de secretisme?

- A quins acords concrets han arribat PP i PI per assegurar l'estabilitat?Quins temes han considerat prioritaris per poder arribar a un acord de governabilitat.

- Quines noves formes d’actuar de consens i diàleg, amb tots els partits polítics amb la participació del màxim nombre de representants a acceptat el PP per aconseguir l'entrada de CiU a l'equip de Govern?

- Què recolçaments o acords concrets d'UMP han aconseguit per signar el seu acord PP i PI?

- Quan faran efectiva la moció en referència a les fonts municipals, si no es veuen amb força,  a pesar de l'augment de regidors a l'equip de govern , ens oferim si el batle vol delegar en nosaltres aquesta feina.

- Hem rebut informació fidedigna de que a principi d'aquest mes el motor d'arrencada, més concretament un motor Solé diesel, de la barca del Senyor Batle ha estat arreglat pel mecànic d'EMSER dins el seu horari laboral a les instal·lacions de l'empresa pública. Ens podia explicar el senyor batle aquesta greu irregularitat i les raons per les quals ha utilitzat mitjans públics per aquesta feina privada?

- També hem rebut informació de que a pesar de l'exclusivitat de la seva feina de batlia, el batle continua fent feina d'administració de finques del municipi. Ens podia explicar el senyor batle si aquesta informació és certa i quan va deixar de fer aquestes feines fora de la batlia.

- A la zona de banys per a animals de companyia va haver un ca mort i alguns altres varen tenir problemes digestius. Es va fer una qualque tipus d'inspecció a la zona quan es varen assabantar dels fets?

- Diversos periodistes de mitjans escrits sobretot alemanys s'estan interessant pel mal estat del ca que hi ha a la Casa de Boquer, just devora el camí públic, varies associacions s'han posat en contacte amb vostès per aquesta situació, Pensen fer alguna cosa o esperen a sortir a la premsa estrangera?

- Quan començarà a funcionar el consorci de turisme?

- Hem rebut queixes de diferents usuaris de la nova companya d'autobusos que s'encarrega de les línies regulars. Tant en el tema de retards com en el de la utilització autobusos  incòmodes, similar als que tenen les grans ciutats amb pocs seients i molt de lloc per anar drets i amb una insonorització  molt pitjor que la que té un bus de distàncies mitges i llargues. Els ha arribat alguna queixa en aquest sentit? Demanaran a la companyia d'autobusos

 per aquest tema.

- Han demanat directament a la Fundació Camper d'haver perdut el finançament que van donar al Festival l'any passat?

- Com pensen controlar les entrades  de protocol del Festival ? I el repartiment d'hores extres? Com pensen fer la supervisió del personal i mitjans tècnics aportats per l’Ajuntament? L'Associació d'Amics del Festival compta ja  amb representació i supervisió municipal?

- Si a l'aprovació definitiva de l ’ordenança reguladora del preu públic del Festival, hi ha canvis que serien posteriors al primer concert com el pensen solucionar?

- Hem rebut queixes de l'estat de la carretera PMV- 2202 fins l'altura de Santuïri  i la pregunta de com és possible que la carretera només es trobi limitada a camions de fins a 18000kg a partir d'aquest punt?

- Han fet o pensen fer alguna cosa per reobrir el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola ? Seria bàsic redactar un pla d'usos i una programació del Centre i obrir e mateix la propera tardor.

Pollença 23 de juliol de 2013.

Hasta ahora he ido recogiendo aquellos artículos periodísticos de Santiago Rusiñol que se presentaban en serie, relacionados con un antetítulo común. Así, la primera serie, "desde una isla", de 1893 y publicada en La Vanguardia, tiene siete artículos. La serie "L'Illa Blanca", sobre Ibiza es de 1913, publicada en "L'Esquella de la torratxa", recoge 8 artículos. La tercera y última serie, "Des de Mallorca", publicada en 1919 en "L'Esquella de la torratxa" está compuesta también de 7 artículos.

Me quedan ahora por recoger artículos sueltos, sin antetítulo que fueron publicados a lo largo de los años en diversos medios.

Santiago Rusiñol: "Vaixells blancs" (1904)

• Desde Mallorca (26/03/1893) en "El Eco de Sitges"
• Italia Vitalia (07/07/1901) en "La Almudaina"
• Pizà (05/11/1902) en "La Almudaina"
• Cartes a Gelabert (14/01/1904, 19/01/1904 y 22/01/1904) en "La Almudaina"
• Entre glossadors (28/02/1908) en "L'Esquella de la Torratxa"
• Versos d'en Joan Alcover (18/03/1909) en "L'Esquella de la Torratxa"
• El tren de Sóller (19/04/1912) en "L'Esquella de la Torratxa"
• Eivissa. Impressió (07/09/1912) en "Sóller"
• Interview, amb l'Alomar (27/02/1914) en "L'Esquella de la Torratxa"
• La Seu de Palma i en Gaudí (20/03/1914) en "L'Esquella de la Torratxa"
• La col mallorquina (28/02/1919) en "L'Esquella de la Torratxa"
• Bernareggi (16/04/1920) en "L'Esquella de la Torratxa"

Además de estos artículos periodísticos, en 1909, Rusiñol escribió el "Pròleg" del libro "La columna de foc" de Gabriel Alomar. Con ello, teniendo en cuenta siempre su libro "L'Illa de la calma", creo que es todo lo que Rusiñol publicó sobre estas islas.

Todos los artículos publicados en La Esquella de la torratxa están en Internet, pero no los publicados en "Sóller" o en "La Almudaina".

En el año 1999 se publicó el libro Des de les illes, por Margarida Casacuberta que recogía todos estos textos de Rusiñol.

Alguns lectors d'aquest dietari haureu vist com al prestatge de la part de baix de la pàgina ha aparegut en silenci i sense avisar, la portada d'un nou llibre. En realitat, el llibre no és meu. Tal com posa en lletretes blanques es tracta d'una obra col·lectiva. Molt col·lectiva. Aquest volum és un recull d'articles que retraten des de molts angles i des de molts de punts de vista la desfeta d'RTVV. Hi participam molts autors. En Borja Flors i en Vicent Climent han estat els encarregats de recopilar els textos, ordenar-los i posa-hi un marc teòric i cronològic. Però el llibre és de tots. Per començar, és dels prop de 1.200 trreballadors d'RTVV que van rebre aquell Muy señora mia sirva la presente. També és d'aquells que no el van rebre i continuen vinculats a la casa. Però el llibre, que té aquest subtítol que parla del penúltim fracàs de la societat valenciana... és justament dels valencians. Els valencians amb els seus impostos han pagat la ràdio i la televisió que hara està sent tossudament desactivada, desfeta, anorreada. Els valencians amb els seus vots han elegit els governants que han permès que la ràdio i la televisió pública es convertissin en el que són o han estat o seran. Això no és un retret, és una constatació.

Al llibre, que edita el Servei de Publicacions de la Universitat de València, hi trobareu articles en castellà i en català. Hi trobareu textos teòrics o poètics. Hi ha reflexions assenyades i desfogaments propis de moments de molta crisi.... Hi ha també una cronologia de l'ERO, un retrat dels directius que l'han perpetrat, la reacció del comitè d'empresa... Hi ha molts elements que poden donar peu a estudis molts assenyats o, senzillament poden servir per a aixecar acta de la desfeta.

M'agradaria que el llegissiu, aquest llibre

Anarcoefemèrides del 24 de juliol

Esdeveniments

- Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.

***

- «Acte d'Homenatge als nostres avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), organitzat per la Federació Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d'Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria --vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans--, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l'acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un videodisc.

Naixements

- Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi sobre la«ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees«utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquistaÉmile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)-- i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

***

- Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

*** 

- Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seuús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise PageA peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

***

- Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, amb el llinatge del seu marit. Obrera costurera en un taller de confecció de camises a l'edat de 12 anys, va entrar en contacte amb els militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas restarà anarquista fins a la seva mort en 1990 a Porto (Nord, Portugal).

***

- Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol«Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?

***

- Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix a Montrouge (Illa de França, França), l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Commeà Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) iLe vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

Defuncions

- Joan Peiró i Belis: El 24 de juliol de 1942 mor afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Havia nascut el 18 de febrer de 1887, al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya). Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la«Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna. Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

***

- Balbina Pi Sanllehy: El 24 de juliol de 1973 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Pi Sanllehy. Havia nascut en 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme --segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

***

- Roger Boutefeu: El 24 de juliol de 1992 mor a Agey (Borgonya, França) l'antimilitarista i anarquista i després escriptor petainista Roger André Boutefeu, conegut sota diversos pseudònims, com ara Coudry, A. Duret o Le Pediculeux. Havia nascut el 5 d'octubre de 1911 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fill d'un obrer de cautxutar, tingué una infància miserable i el seu poble fou gasejat durant la Gran Guerra. Quan tenia 12 anys resta orfe i ben aviat es va veure obligat a guanyar-se la vida aquí i allà vagabundejant i fent petites feines (jornaler a les granges, lampista, quincaller, impressor, etc.).És en les seves constants travessies que estableix els primers contactes amb el moviment llibertari de la mà de llenyataires anarquistes. En 1929 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). Establert a París abans de la II Guerra Mundial, treballà com a empaquetador de diaris en una empresa de premsa. A partir de gener de 1937 exercí de gerent del periòdic Rectitude,òrgan de la Lliga d'Objectors de Consciència (Centre de Defensa dels Objectors de Consciència), fundada per Gérard Leretour, i en el qual col·laborà sota el pseudònim d'A. Duret. L'estiu de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, marxà a la península i es presentà com a voluntari, escrivint articles i cròniques sobre la guerra i el procés revolucionari per al periòdic Le Libertaire. De bell nou a França, entre el setembre de 1937 i l'octubre de 1938 fou gerent de Le Libertaire. En 1938, amb Georges Gourdin, fou el responsable del butlletí L'Exploité,òrgan dels grups de fàbrica de la Unió Anarquista (UA) En 1939 va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de l'UA. També fou un dels secretaris de la Joventut Anarquista (JA) i figurava entre els oradors habituals que intervenia en els mítings de l'UA i de la JA. El gener de 1939 va ser condemnat a 12 i a 18 mesos de presó per «provocació de militars i desobediència amb finalitats propagandístiques anarquistes». Durant la seva detenció a la presó de la Santé llegí els Evangelis i es convertí al catolicisme. En sortir de la garjola, el 2 de setembre de 1939, s'adherí al petainisme i començà a publicar obres en les quals narrava la seva «trobada amb Déu» i altres «visions». Casat dues vegades, tingué cinc infants. En aquesta segona etapa de sa vida es dedicà a fer de pastor. Entre les seves obres les úniques destacables són Veille de fête (1950), autobiografia del seu període anarquista, i Le mur blanc (1965), novel·la ambientada en la guerra civil espanyola –el «mur blanc» fa referència a les tàpies dels afusellaments.

***

- Patricio Guijarro: El 24 de juliol de 1994 mor a Castèlnòu de Les (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Patricio Guijarro. Havia nascut cap al 1907 a Oviedo (Astúries, Espanya). Amb sos pares emigrà a Catalunya. Instal·lat a Menàrguens (Noguera, Catalunya), s'afilià de ben jovenet a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de 1936, lluità a diferents poblacions lleidatanes. Amb Ramón Liarte Viu, participà en la reorganització de la comarcal de Camarasa i de Tremp. Va ser un destacat membre de la fàbrica col·lectivitzada «La Sucrera del Segre» a Menàrguens on treballava. En 1938 compartí vida amb la militant anarcosindicalista Maria Mestre Gibert, que destacà en la defensa de la col·lectivitat quan fou atacada pels estalinistes. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts fins al febrer de 1940. Després va fer de calderer en una fàbrica d'aviació de Tolosa de Llenguadoc i s'instal·là a Ausevila Tolosana (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1940, amb l'armistici, fou tancat, amb sa companya, a Argelers i a Barcarès fins a l'octubre de 1941, quan passà a fer de pagès a Saint-Croix de Quintillargues fins al desembre de 1943. Fou cridat pels alemanys a Montpeller per integrar-se en el Servei de Treball Obligatori (STO), però no es presentà i restà a Castèlnòu de Les amagat per l'alcalde. Amb l'Alliberament, s'instal·là amb sa companya a Castèlnòu de Les i ambdós s'afiliaren a la CNT de Montpeller. En 1946, com a secretari de Propaganda de la Regional, va fer un míting a Montpeller.

***

- Abel Ramírez Romeo: El 24 de juliol de 1995 mor a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Abel Ramírez Romeo. Havia nascut el 2 de gener de 1917 a San Vicente de la Sonsierra (La Rioja, Espanya). En 1922 seguí a son pare a Vitòria (Àlaba, País Basc), on aquest s'havia instal·lat. Quan tingué l'edat, s'afilia a les Joventuts Llibertàries i posteriorment a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys va fer amistat amb el metge anarquista Isaac Puente Amestoy. Quan el cop militar de juliol de 1936, pogué fugir del cercle feixista i lluità als combats bascos d'Oiartzun, Errenteria i Tolosa; posteriorment continuà la guerra en els batallons«Bakunin» i «Ingenieros I». El setembre de 1937 fou apressat per les tropes franquistes a Astúries; jutjat, va ser condemnat a 12 anys de reclusió i patí diverses presos i camps de concentració, com el de Miranda de Ebro en 1941. Un cop aconseguí la llibertat provisional, ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica en el moviment llibertari clandestí, com ara el de membre del Comitè Comarcal de la CNT (1945) i del Comitè Regional del Nord en representació de Vitòria (1946). Fins que passà a França en 1947 fugint de la repressió, fou delegat d'Àlaba en diversos plens i congressos de la CNT basca. En arribar a França defensà els acords presos per la comarcal alabesa i demanà a la CNT un congrés de conciliació per intentar arranjar els desacords existents entre l'exili i l'interior. En 1948 fou membre del grup basc del sector «reformista» o«col·laboracionista» de París i també milità a Bordeus i a Pau. Durant aquests anys d'exili es dedicà a l'estudi de la història del moviment anarquista basc i de la biografia d'Isaac Puente, esdevenint un referent en el coneixement de la seva vida i obra, encara que la seva biografia Doctor Isaac Puente. Biografía, ideario y polémica, amb pròleg de Fabián Moro, resta inèdita. Trobem articles seus en Cenit,Le Combat Syndicaliste i Cultura Libertaria.

Actualització: 24-07-13

Resultat i primera valoració del ple d'avui al que a la fí s'han aprovat definitivament per unanimitat les distincions a na Clara Hammerl i na Margalida Comas que s'havien aprovat inicialment al 2008. Als actes de la patrona es dedicarà un espai al nomenament de Clara Hammerl com filla adoptiva de Pollença i esperam que ja es trobi fet el retrat dedicat a la mateixa Clara. Respecte al carrer dedicat a na Margallida Comas ja s'ha fet ara esperam que passat l'estiu es facin actes per divulgar els mèrits de na Margalida.

Les tres distincions de la Patrona 2013  aprovades per unanimitat són: Corda Amarada, Andrés Carretero Moya i l' Associació de Vi Primitiu. Enhorabona.

Aprofitam per saludar al batle que va dir que era lector habitual d'aquest bloc, inclús dels comentaris, encara que ell no hagi possat mai comentari. A aquest bloc el batle podrá veure fotografies de la peça del  motor de la seva barca dins les instal·lacions d'EMSER.

Ordre del dia de la sessió:

1.-Aprovació, si escau, de l’acta de la sessió ordinària de dia 25 d’abril de 2013.

2.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió ordinària de dia 30 de maig de 2013

Aprovades per unanimitat amb una petita esmena de la regidora no adscrita na Malena a la segona acta. 

3.- Aprovació inicial de la nova delimitació de la Unitat d'Execució 13.1 del vigent PGOU (parcel·la hotelera del Pollensa Park).

Aprovada amb l'abstenció del PSM i el vot a favor de la resta de grups.

Vam reiterar la importància de millorar aquesta Unitat amb  carrers pels que passen centenars de turistes que es troben a una situació més que lamentable i vam reiterar la petició de fer aquesta actuació de forma prèvia o paral·lela a la semipeatonització de la Primera Línia d'eu moll.

4.- Aprovació, si escau, de la concessió del Títol de Filla Adoptiva de la Vila de Pollença a la Sra. Clara Hammerl. Nomenament de Filla Adoptiva de Pollença a la Sra. Clara Hammerl

Aprovada per unanimitat.  

Recomenam la lectura de l' informe que ha fet l'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives, on podeu trobar nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Clara Hammerl i que  podeu llegir al següent enllaç 

5.-  Aprovació, si escau, de la dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps..- Dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps

Aprovada per unanimitat 

Recomenam la lectura de  l' informe que ha fet l'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives, on podeu trobar  nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Margalida Comas i que  podeu llegir al següent enllaç 

6.- Aprovació, si procedeix, del conveni entre l’IBISEC i l’Ajuntament de Pollença per procedir a la reforma de la coberta del CEIP Joan Mas. 

Aprovada per unanimitat 

- Conveni 

- Veure la proposta d'acord.

Una obra més que necessària per la qual vam donar l'enhorabona al regidor d'educació, però a la vegada també vam dir a l'equip de govern que és lamentable que presentassin amb tan de retard el pressupost, el que farà molt complicat que les obres no arribin a coincidir amb les classes. També vam ressaltar que la reforma de l'administració local que planteja el  Partit Popular impediria convenis com aquest. La recentralització plantejada pel PP allunya les administracions dels ciutadans i significaria que com l'IBISEC no pot fer en aquest moment aquestes obres no es farien. Els ciutadans han de ser conscients del que ens espera al futur amb el govern de PP.

7.- Distincions de La Patrona 2013

Les tres distincions de la Patrona 2013 són: Corda Amarada, Andrés Carretero Moyà i l' Associació de Vi Primitiu.

Enhorabona a unes distincions més que merescudes. 

8.- Propostes/ Mocions d’urgència

II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

1.- Informació de Batlia

2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

3.- Precs i preguntes

El meu padrí, que estimava la seva feina de mestre d'escola, i que després de la Guerra ja no en va poder fer.

El meu germà gran, que tenia una biblioteca amb la qual els llibres varen començar a posar-se al centre de la meva vida.

Els amics dilectes d'Olot River, de Son Vives i de Cal Flux.

Jaume és un nom que dóna grans resultats.

A veure si el que jo tenc per casa, a punt de fer els tres anys, també surt de bona classe.

Que l'Apòstol us protegeixi. 

Aquesta legislatura de majoria absoluta del PP es va iniciar a mitjans del mes de juny de 2011, per tant l’ EPA que avui s’ha publicat és un examen als dos primers anys del Govern de Bauzà. Per aquest motiu el més significatiu i, alhora, políticament més rellevant és la comparació de com estaven les coses en el segon trimestre de l’any 2011 i com estan després de dos anys d'aplicar les nefastes polítiques econòmiques del PP de Bauzá que, en els  dares mesos s’han agreujat amb Rajoy a la Moncloa (Reforma Laboral, pujada d’impostos, retallades a balquena a l’Estat del Benestar)

• La població aturada en el segon trimestre de 2013  s’ha enfilat a 130.700 persones.  Un 0,43%  més que l’any passat, però amb 15.200 més (+13,2%) que el  segon trimestre de 2011. És a dir, el dos anys de govern Bauzá signifiquem un espectacular creixement de l’atur

•  La taxa d’atur ha passat de  ser el 19,48 l’any 2011 al  21,03 el 2013.

• Creix l’atur de llarga durada. Les persones amb una antiguitat de més un any fins a dos  en atur eren 24.200 l’any 2011, ara són 27.000 (+11,6%). Però allò alarmant és el creixement del 80,6% en els dos anys  de Govern Bauzá de les persones amb més de dos anys en atur (20.600 l’any 2011 , 37.200 l’any 2013) 

• La temporalitat de la població assalariada, malgrat la Reforma Laboral que teòricament havia de solucionar aquest problema, se manté entorn  al 26%.

• La població que té una ocupació la té cada cop més precària: Les persones ocupades amb jornada parcial (reduïda) creix un 5,15% en aquest segon trimestre de 2013 en relació a quan el PP de Bauzá començà a governar.

• El percentatge de llars illenques amb tots els seus membres actius en atur passa del 9,87% (segon trimestre 2011)  al 10,47% en aquest trimestre.

Cal recordar que en el seu discurs d’investidura el president Bauzá digué que: “L'eix de l'acció política del Partit Popular és i seran sempre les persones”. El que no va dir és que segurament es referia a les persones poderoses. En qualsevol cas el fet evident és que en dos anys les persones no riques de les Illes Balears han progressat únicament en més atur, més precarietat, més pobresa, més desigualtat i manco cohesió social.

La venerable Maria Antònia Munar ha hagut de suportar l’aflictiva prova d’entrar a la monacal cel·la de la presó. És l’inevitable primer misteri dolorós d’un rosari que, ben segur, no passarà complet. Amb una espina clavada en el front, com beatífica Santa Rita, està protegida per l’advocada d’impossibles.

Jaculatoria: Santa Rita, Rita
lo que se consigue no se quita

El Tribunal Suprem hauria de consolidar –cosa que pareix que ja existeix de fet– la renuncia a la absoluta independència i l’adhesió, com a sacra congregació, prelatura, o qualque cosa així, al Vaticà i adquirir un estatut de la mena del Crist de Medinaceli o de la Senyora de Fàtima o de la Mare de Déu de Lourdes.

Els darrers miracles del Tribunal Santíssim són admirables i de fa ben poc: Blanco, Matas, Barcina. És de justícia que, d’una o d’altra manera, alliberi de la cel·la expiatòria a la Venerable Munar, i la deixi seguir el procés de beatificació i canonització. Seria una manera digna de preparar el camí pels qui vendran desprès, uns dels més notables, els Sants Ducs de Palma.

És una llàstima que MAM ja no estigui en edat de formar part de la JMJ (que no és Jesús, Maria, Josep). Per impossibilitat ben clara de no acudir personalment, si fos una al•lota, des de la cel•la, bé per TV o per Internet, podria rebre la indulgència plenària digital atorgada pel Papa Francesc, y quedaria lliure de tot pecat, amb l’ànima tota blanca com després del baptisme.

De vegades a l’ hivern “no sabem que contar”, és a dir que les notícies relacionades amb gegants són poques i podem estar setmanes sense publicar cap entrada en el present blog. Un cop arribat l’estiu no són poques les ocasions en que les enormes figures surten a ballar pels carrers de l’illa i és en el present medi on us ho contem.

Durant el relat de les Festes d’estiu 2013 avui toca parlar d’unes que si be encara no han acabat doncs encara avui capvespre i tot demà hi haurà festa, en matèria de gegants fa pocs minuts s’han donat per concloses, les Festes de Sant Jaume al poble d’Es Castell.

Ja va ser el passat dissabte quan vam estar a la Plaça Explanada per a ballar a n’en Jaume i na Roser en els minuts previs al pregó de festes.

Ahir ja va ser la primera de les dues jornades grans, la del passacarrers del dissabte de Sant  Jaume. El sol de les primeres hores de la tarda anunciava que inequívocament seria una jornada purament d’estiu, tot i que en cap moment seria inconvenient per a que la gent amb ganes de festa poc a poc anés omplint la plaça per a veure sortir la festa. Primer li tocaria el torn als caixers amb els seus cavalls que donen sentit a tota la celebració i un cop amb el replec començat lis tocaria als gegants.

No hi podien faltar de cap manera en Jaume i na Roser, tampoc el gegantó que algun dia immortalitzaria al desaparegut pintor del poble en Xec Calvet, els acompanyava el gegant en Hommer Simpson i també la novetat d’aquest any la seva esposa Maggie.

La nova gegantona, la Maggie, és obra dels mateixos membres de la Colla de Geganters i Grallers d’Es Castell i arriba per a completar a una figura que no per la seva modernitat (tot i que els dibuixos dels Simpson al dia d’avui ja es poden considerar uns clàssics) des de la seva aparició ja va ser reconeguda per tot-hom.

Tornant a la tarda d’ahir, dissabte de Sant Jaume, la música que va acompanyar a la comitiva gegant va ser la del Grup de Grallers d’Es Castell i els de la Banda de Música de Ciutadella. El recorregut va ser el tradicional que com de costum va comptar amb les ja també tradicionals convidades a determinades cases per les que va passar el cercavila.

En el matí d’avui dijous, els gegants novament han sortit al carrer. No han estat pocs els elements de la festa que s’han trobat poc abans de les vuit del matí a la Plaça Explanada: primer hem pogut escoltar a la flabiolera Cristina Fullana amb el seu so tradicional iniciar el replec de sa colcada, després ha estat la banda de tambors i cornetes de José i sus muchachos la que ha iniciat la diana i finalment les figures d’imatgeria festiva del poble més oriental de l’illa han començat el seu cercavila. En aquesta ocasió la música s’ha anat alternant entre els sons de la Colla de Grallers dels Gegants de Maó i la d’Es Castell.

Destaquem d’aquestes jornades matineres, que si be després d’un primer dia de festa l’aixecar-se a les set d’es matí per a tornar a la festa pot ser en un principi algo dur, ho compensa l’ambient més genuí de la festa tradicional que sols aporten els matins del dia principal, en que principalment qui viu la festa ja sol ser la pròpia gent del poble i on és més fàcil les relacions i el contacte amb els veins.

A mida que avança el matí però el poble novament es va omplint, en el cas d’Es Castell, per a viure la sense igual baixada d’autoritats de missa, un acte multutudinari en que el jovent és qui governa i el que marca el ritme de la comitiva en la que no hi falten els Gegants.

A l’hora d’escriure aquestes ratlles ben segur que els cavalls encara estan a la plaça, per lo que no podem dir lo de fins l’any que ve a les Festes de Sant Jaume, però si lo de que per lo que hem viscut fins ara, juntament amb els nostres amics els Geganters d’Es Castell: Gloriós Sant  Jaume 2013.

Visita també: www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao .

Els grups de l'oposició  signants rebutjam que es torni a les males pràctiques del passat on era públic i notari que l' Ajuntament  pagava de les butxaques dels contribuents el dinar dels regidors per celebrar les festes de la Patrona. Des de fa uns anys s'havia canviat el sistema i cada regidor pagava el seu dinar, no obstant sembla que amb el nou pacte de govern no només tornen regidors sinó que tornen velles costums. A pesar de que a la Comissió Informativa varem deixar clar que només anirien a dinar si cada regidor pagava el seu dinar, així i tot l'equip de govern ha decidit que siguin tots els ciutadans els que paguem el seu dinar, cosa per la qual els regidors de l'oposició ens hem negat a anar al citat dinar.

 

Demà dijous dia 25 de juliol, a les 14'30h, l'Ajuntament convida al dinar de Regidors/es, d'una paella, al Restaurant "La Fonda".

 

Com vam dir a la Comissió informativa és acord de la nostra assemblea només hi assistir si cadascú es paga lo seu.