Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live

Unes Festes de Llucmaçanes Gegants

0
0

Ahir fosquet els gegants van ser els encarregats de omplir el petit poble de LLucmaçanes amb la vistositat i alegria que els caracteritza.

En Tomeu i na Guida  van participar en el que a força de fer-se ja durant dues dècades en podríem dir el tradicional passacarrers de la tarda de Sant Gaietà.

Eren prop de les vuit de la tarda quan a la plaça van anar sortint des de l’interior de l’edifici de la Associació de Veïns el grup de gegants que  anaven a ballar exercint el paper d’amfitrions. No ho anaven a fer sols, doncs arribat des de l’Associació de Veïns d’es Camí d’es Castell de Maó prest s’hi va sumar el gegant d’en Yurca, des de Es Castell el gegantó en Xec Calvet i també la recent arribada Maggie Simpson; i des de Maó s’hi van sumar els que hi participarien representant als gegants del terme al que pertany Llucmaçanes: en Tomeu i na Guida.

Els Gegants de Mao en Tomeu i na Guida, els Gegants de Llucmaçanes, els gegantons en Xec Calvet i na Maggie Simpson d'Es Castell i el gegant d'en Yurca participant en el passacarrers de les Festes de Sant Gaietà 2013.

La música es va haver de col·locar de manera més o menys estratègica, o tal vegada els gegants col·locats de manera estratègica per a que a tots els hi arribessin les notes musicals. El motiu era que al no ser possible en la jornada d’ahir la participació dels propis grallers dels Gegants de Maó (els grups de grallers són formacions molt reduïdes que de no poder-hi ser tots els membres moltes vegades no és possible la participació de la formació) hi van resultar haver més grups de gegants que grups de música.

Però com les ganes de festa ho poden tot el grup de grallers dels Gegants d’Es Castell i els membres de la nombrosa Banda de Música de Maó van fer prou renou (en el bon sentit de la paraula, s’entén) per que música no en faltés.

La volta pel poble de les enormes figures no va arribar a una hora, doncs per una banda no faria falta més per que ningú es quedés amb ganes de gegants i per que un dels encants de la vila és precisament la seva dimensió. Com és costum seria a la arribada a la plaça d’on havien sortir on es farien els últims balls de totes les parelles juntes.

 

De la jornada d’ahir podríem destacar diferents coses, com per exemple el veure com als veïns de la vila a n’aquelles hores encara lis quedava ganes de festa o el comprovar com en el primer cap de setmana d’agost fins i tot és possible estar ballant gegants a les 9 de la nit i estar suant com si fos a la platja al migdia. L’estiu és així i ens agrada.

Una novetat ja de les Festes de Llucmaçanes d’aquest any és que van ser estrenats els gegantons Abu Omar i Nura, que arribaven al  poble en el dia del pregó per a substituir a dues altres figures que seran  retirades i que representaven al mateix Governador Àrab i a la princesa Júlia.

Llucmaçanes ja està escatat i ara toca Alaior, que en el divendres passat ja va vestir els gegants i que aquest dissabte i diumenge faran que les Festes de Sant Llorenç 2013 siguin tan gegants com en altres anys o més.

Gràcies poble de Llucmaçanes i visca les Festes de Sant Llorenç.

 www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao .

[05/08] Bande Noire - «La Protesta» - Moncaleano - «Le Mouvement Anarchiste» - Atemptat contra esquirols - Covelli - Galve - Vives - Eudes - Marie - Palante - Bassi - Guigui-Theral - Volin

0
0
[05/08] Bande Noire - «La Protesta» - Moncaleano - «Le Mouvement Anarchiste» - Atemptat contra esquirols - Covelli - Galve - Vives - Eudes - Marie - Palante - Guigui-Theral - Volin

Anarcoefemèrides del 5 d'agost

Esdeveniments

Miners de Montceau-les-Mines

- Naixement de la Bande Noire: Durant la nit del 5 al 6 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta per miners anarquistes i que arribarà a ser cèlebre, comet un dels seus primers atemptats contra el clericalisme, aleshores sostingut per la patronal de les mines, tirant per terra la monumental creu de terme del Bois du Verne.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Capçalera de l'edició de Sabadell de "La Protesta" (1900)

- Surt La Protesta: El 5 d'agost de 1899 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquista La Protesta. Literatura. Artes. Ciencia. Sociología. Es declara continuador de La Idea Libre, fent-se càrrec dels seus deutes. A partir del número 6 (9 de setembre de 1899) no portarà subtítol, però des del número 90 (11 de juliol de 1901) portarà el de «Periódico Libertario». Canviarà en diverses ocasions el lloc de publicació: Sabadell (a partir del 29 de juny de 1900), Valladolid (a partir del 17 de maig de 1901) i La Línea de la Concepción (a partir del 27 d'abril de 1901). L'editor responsable, fins a la seva mort, va ser ErnestoÁlvarez i a Sabadell Jaume Sallent. Publicació «socialista llibertària», es va oposar a l'anarcoindividualisme i mantingué freqüents polèmiques amb La Revista Blanca, defensora de l'individualisme. Hi van col·laborar Fracesc Abayà, Ernesto Álvarez, Apolo, Arenal, Azorín, Leopoldo Bonafulla, Julio Burrell, Fabbri, Gener, Laben, Lidia, Anselmo Lorenzo, Marquina, Ricardo Mella, Josep Prat, Albà Rosell, Jaume Sallent, Sárraga i Fernando Tarrida del Mármol, entre d'altres. El número 15 és un extraordinari dedicat als «Màrtirs de Chicago». En sortiren 133 números, l'últim el 7 de juny de 1902.

La Protesta (1899-1902)

***

"¡Luz!"

- Moncaleano defensa Flores Magón: El 5 d'agost de 1912, a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), el professor racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano fa costat a Ricardo Flores Magón, pres a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), publicant un article («Ricardo F. Magón en la prisión») en el periòdic llibertari ¡Luz!, òrgan del Grup Anarquista Luz. Aquesta presa de posició li va costar, un mes més tard, l'11 de setembre, ser expulsat de Mèxic per Francisco Madero.

***

Portada d'un número de "Le Mouvement Anarchiste"

- Surt Le Mouvement Anarchiste: El 5 d'agost de 1912 surt a París (França) el primer número de Le Mouvement Anarchiste. Revue mensuelle. Fundada per Édouard Boudot com a òrgan d'expressió del Club Anarquista Comunista, que reivindicava l'«Anarquisme Comunista Revolucionari». Pierre Ruff en va ser el gerent, però condemnat a cinc anys de presó el novembre de 1912, va ser substituït a partir del número 5 per Georges Durupt. Dedicà especial atenció a l'esdevenir del moviment anarquista internacional, a més dels temes clàssics (solidaritat, antirepressió, antimilitarisme, antipatriotisme, etc.). Hi van col·laborar Emmanuel Besson, Yves Bidamant, Armando Borghi, Édouard Boudot, Francis Boudoux, Collange, Henri Combes, Eugène Corard, Auguste Dauthuille, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Georges Durupt, N. Ferrari, Raphaël Fraigneux, Albert Goldschild, Henri Guilbeaux, Ingweiller, Isskruljer Krsta, Charles-Ange Laisant, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Tom Mann, E. Michaud, A. Miles, J. Moreno, Léon Mussy, Josep Negre, Petrus, Pif-Paf, Pierre Ramus, León Robert, Pierre Ruff, Varlaam Tcherkesoff, Auguste Vallet, etc. L'últim número va ser el 6-7 de gener-febrer de 1913.

***

Star 1919 Cal 7,65 mm (sistema Manlincher) de set cartutxos, coneguda com "la pistola dels sindicalistes"

- Atemptat contra esquirols: El 5 d'agost de 1919 a l'antic camí del Grau de València (País Valencià) són assassinats Jorge Herrans, Serafín Sanz García i José Pérez Ruiz, esquirols de la indústria «Superfosfatos La Unión Española». En 1919 les vagues es van multiplicar a València: forners, ebenistes, metal·lúrgics, pagesos, etc., es van sumar a la lluita sindical promoguda per la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La situació a la fàbrica «Superfosfatos La Unión Española», sotmesa a un estricte boicot per part de la classe obrera anarcosindicalista i els patrons, era gairebé insostenible. Les agressions a esquirols que continuaven hi continuaven treballant es van fer cada cop més freqüents, fins acabar en aquests assassinats. La CNT va ser acusada de l'atemptat i es van practicar nombroses detencions. Segons un comptable de l'empresa, l'artífex de l'atemptat va ser Joan Tormo Artís, advocat i militant del Partit Liberal-Conservador de Juan de la Cierva y Peñafiel. Van ser processats Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso, Juan Rueda, Vicente Paredes, Pedro San Joaquín, Francisco Domínguez, Antonio Ortega, Joaquín Vidal, Emilio Zacarías, Miguel San Joaquín, Vicente Masip, Bernardo Medina, Vicente García, Andrés Casan i Cándido Cabello, tots militants anarcosindicalistes. Antonio Ortega va morir a la infermeria de la presó, víctima d'un càncer de gola, i Candido Cabello, que s'havia presentat voluntàriament a la policia convençut de la seva innocència, se suïcidà llançant-se des d'una galeria. En la instrucció del sumari, el fiscal va qualificar d'inductors Miguel Cabo, Domingo Torres Maeso i Juan Rueda, militants cenetistes molt actius, i com a autors materials, tots els restants, demanant penes capitals i cadenes perpètues. Entre el 23 i el 30 d'abril de 1921 es va veure la causa a la mateixa presó i tots els supervivents d'aquest muntatge van ser absolts.

Anarcoefemèrides

Naixements

Emilio Covelli

- Emilio Covelli: El 5 d'agost de 1846 neix a Trani (Pulla, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli. Nascut en un família burgesa --son pare era advocat--, va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier  i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia), on va morir el 2 de novembre de 1915. Va publicar dues obres: L’economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).

Emilio Covelli (1846-1915)

***

Nemesio Galve Lisbona

- Nemesio Galve Lisbona: El 5 d'agost --alguns autors citen el 18 d'agost-- de 1905 neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Nemesio Galve Lisbona, també conegut com Cholas. D'antuvi es dedicà a la fusteria, però després es decantà pel periodisme. En 1923 emigrà a França, on milità destacadament en el moviment anarquista. Treballà de fuster a Lavelanet, fins al 1927, i a Perpinyà, fins al 1930, any en el qual s'establí a París amb sa companya Josefa Salas --també citada com Josefa Fernández. Sempre estretament vigilat per la policia («freqüenta grups anarquistes i segueix un règim vegetarià»), el 27 d'abril de 1930 fou detingut a París en una agafada durant una assemblea general de la Federació Anarquista de Llengua Espanyola del Sena. Amb la proclamació de la II República espanyola, tornà a la Península i el 30 de juliol de 1931 fou detingut acusat de «revolta a mà armada». El maig de 1932 es trobava tancat a la presó de Barcelona, on, amb Arcadio Durán, s'encarregà de la biblioteca. Ja lliure, el març de 1933 va fer un míting al barri barceloní de Sant Andreu. Quan esclatà la Revolució llibertària, exercí importants funcions a Madrid i a França com a home de confiança del secretari general del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), com ara delegat permanent del Comitè Regional de Catalunya en el Comitè Nacional de la CNT presidit per Horacio Martínez Prieto (octubre de 1936) i membre del secretariat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a París. Com a delegat permanent de la CNT a Europa amb residència a Paris, s'encarregà a partir de setembre de 1937 de reunir fons i de comprar clandestinament armes a Bèlgica i a Holanda per a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la CNT; de fundar i de dirigir el periòdic bilingüe La Nouvelle Espagne Antifasciste / Nueva España Antifascista, defensor de la línia oficial revisionista de la CNT-FAI, i deLe Journal de Barcelone (1937), editat per l'Oficina de Premsa i d'Informació de la Generalitat de Catalunya; de fer de corresponsal de Solidaridad Obrera i de Fragua Social, tot fins a la seva expulsió l'abril de 1938 acusat d'«anarquista perillós» i ser substituït per Manuel Mascarell i Facundo Roca. Mesos després, fou enviat a Amèrica en una gira de propaganda i per recaptar fons --arreplegà uns 5.000 dòlars-- en nom de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), juntament amb Félix Martí Ibáñez. En acabar la guerra, s'instal·là a París i participà en el Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Quan França fou ocupada per les tropes nazis, s'establí amb Manuel Mascarell a Brussel·les i treballà de mecànic. En maig de 1945, quan era propietari d'una petita botiga i taller de mecànica a Brussel·les, la comissió (Angel Aransaez, Antonio Zamorano, V. Gutiérrez i Josep Teixidor) nomenada en el Congrés de París de l'MLE per aclarir les activitats durant la guerra (Resistència, col·laboració amb els serveis secrets aliats, etc.) d'alguns militants rebé algunes denúncies de la Federació Local de Brussel·les contra ell (propietari de petit comerç, negativa a justificar fons rebuts, no ajudar els companys, col·laborar amb la franquista«Beneficiencia Espanyola», etc.), però la comissió mai no conclogué res. Després d'aquest afer, es va perdre tot rastre de Nemesio Galve Lisbona.

***

Milicians de la Columna "Los Aguiluchos" sortint de Barcelona cap al front

- Eduard Vives: El 5 d'agost de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Vives. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove, durant la Revolució de 1936 formà part de les Patrulles de Control i lluità als fronts (Terol) en la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en diverses ocasions. En 1938 va ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard, després de ser condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva execució i passar a la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit republicà, arriba a ser comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939 passà els Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de concentració i de passar per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí amb sa companya Rosa a Castèlhgelós (Aquitània, Occitània). En 1945 fundà la Federació Local de CNT de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En 1959 marxà als Estats Units, on dirigí un departament d'una fàbrica electrònica. A Nova York lluità en els grups antifranquistes, col·laborà amb el periòdic España Libre, participà en les activitats del grup editor de Cultura Proletaria i del Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la delegació nord-americana de Solidaritat Internacional Antifexista (SIA). Eduard Vives va morir el 20 d'octubre de 1971 a Woods (Nova York, EUA).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Tomba d'Émile Eudes al cementiri parisenc de Père-Lachaise (91 divisió, primera línia)

-Émile Eudes: El 5 d'agost de 1888 mor a París (França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Havia nascut el 12 de setembre de 1843 a Roncey (Baixa Normandia, França). Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Le Père Lapurge

- Constant Marie: El 5 d'agost de 1910 mor a París (França) el communard, militant i cantautor anarquista Constant Marie, més conegut com Le Père Lapurge. Havia nascut el 27 d'agost de 1838 a Sainte-Honorine-du-Fay (Baixa Normandia, França). Paleta d'ofici, va participar en la Comuna de París i serà ferit durant els combats al fort de Vanves, ferides que l'obligaran a canviar d'ofici; es farà sabater, una de les professions més arrelades en el moviment llibertari. Va ser l'autor i el compositor de cançons revolucionàries molt conegudes, com ara Dame Dynamite, Le Père Lapurge (de la qual li vindrà el nom), L'affranchie, C'est d'la blague, Internationale féministe (a la memòria de Louise Michel), Vive la canaille!, Y a d'la malice, Michel, etc. Moltes d'aquestes cançons es van publicar en Le Père Peinard d'Émile Pouget i foren editades en petits fulletons il·lustrats per Maximilien Luce i Henri Gabriel Ibels, entre d'altres artistes. De la seva cèlebre cançó de revolta La muse rouge, derivarà el nom del conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901 que farà seu el patrimoni de Marie. Com a propagandista actiu va participar en multitud de festes de grups anarquistes cantant les seves cançons de virulentes lletres que sempre atreien l'atenció de la policia. L'1 de juliol de 1894 ca seva va ser escorcollada i li van embargar llibres i partitures de les seves cançons; detingut i acusat d'«afiliació a una associació de delinqüents», va passar algunes setmanes tancat a la presó de Mazas.

Constant Marie (1838-1910)

***

Georges Palante (1914)

- Georges Palante: El 5 d'agost de 1925 mor a Hilion (Bretanya) el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Havia nascut el 20 de novembre de 1862 a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França) de pares belgues. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909),Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme (1914), entre altres. En 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion, engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

***

Primo Bassi

- Primo Bassi: El 5 d'agost de 1972 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Primo Bassi, que va fer servir el pseudònim de Wania. Havia nascut el 17 de novembre de 1892 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Battista Bassi i Giulia Venturi. A començaments de segle sa família es traslladà a Imola, on son pare treballà el vímet i sa mare venent teles. De ben jovenet, després d'haver assistit a l'escola elemental, s'integrà en les lluites pageses i contra els esquirols. Entrà a treballar com a operari en una vidrieria d'Imola i en 1913 se subscriví al periòdic anarcosindicalista d'aquesta ciutat Il Pungolo i distribuí el setmanal L'Agitatore. Aquest mateix any va ser cridat a files i conegué Aldino Felicani, redactor del periòdic antimilitarista anarquista Ropete le file!. Influenciat per l'antimilitarisme de Gustave Hervé, intentà, no sin dificultats, distribuir propaganda subversiva en l'exèrcit. En 1919 va ser llicenciat sota la qualificació de «tirador de primera». Ben aviat esdevingué un dels anarquistes més influents de la Romanya i entrà a formar part de la Comissió de Correspondència de Unió Anarquista d'Emília-Romanya (UAER) i de la direcció de la Unió Sindicalista Italiana (USI) d'Imola, partidari del corrent organitzador i seguidor d'Errico Malatesta. Freqüentà la casa de Luigi Fabbri i va fer amistat amb Augusto Masetti. El 10 de novembre de 1919, durant un míting socialista en un teatre, prengué la paraula per contradir els socialistes Anselmo Marabini, Nicola Bombacci i Romeo Galli. El 4 de gener de 1920, al mateix teatre ple de gom a gom, presentà Malatesta que feia poc havia retornat a Itàlia. Col·laborà regularment en el setmanari regional Sorgiamo! de Rimini i, en nombroses conferències i mítings parlà sobre la Revolució russa i la possibilitat d'una revolució a Itàlia. El maig de 1920, amb Diego Guadagnini, prengué la direcció de Sorgiamo! que havia estat traslladat a Imola. Entre 1920 i 1921 fou secretari administratiu de l'USI d'Imola. El desembre de 1920, amb altres companys i armat amb una metralladora, frustrà el primer intent d'assalt d'un escamot feixista a Imola; en els anys posteriors, però, patí la violència dels seguidors de Mussolini. El gener de 1921 el periòdic Sorgiamo! deixà de tenir caràcter regional i esdevingué l'òrgan dels anarquistes d'Imola i de Massalombarda. Col·laborà en aquesta publicació, fent servir el pseudònim de Wania, amb articles de diferents temes: l'antimilitarisme, el sabotatge, el creixement del feixisme, la lluita agrària, el suport a les víctimes polítics, la violència estatal, Tolstoi --en 1920 posà a un fill seu el nom de Leone en honor a l'escriptor rus--, els fets del Teatre Diana, etc. El 9 de juliol de 1921 sortí l'últim número de Sorgiamo! dirigit per ell. Aquella nit, com a cloenda d'una jornada de provocacions feixistes, mentre es troba a la cerveseria Passetti, és reconegut i apallissat a l'exterior del bar per un grup d'uns quinze feixistes; afortunadament pogué agafar la pistola que portava i ferí en una cama un dels agressors anomenat Casella, aconseguint fugir. Perseguit a trets per l'escamot feixista i pels carrabiners, va ser agafat i, després de portar-lo a la comissaria i a l'hospital per les primeres cures, detingut. Acusat de la mort d'Edgardo Gardi, simpatitzant feixista que passava per davant de la cerveseria, va ser tancat a la presó de San Giovanni in Monte. Durant la nit els esquadrons feixistes conclogueren la jornada de violència, destrossant i calant foc les seus de diversos grups anarquistes, de Sorgiamo! i de la USI locals. L'octubre de 1922, coincidint amb la«Marxa sobre Roma», s'engegà el procés; va ser defensat per Francesco Saverio Merlino i Genuzio Bentini i l'acusació la portà l'advocat Oviglio --futur ministre de Gràcia i Justícia-- i Tomaso Casoni, secretari del Partit Popular d'Imola. El dia de l'audiència, on el públic era exclusivament feixista, van ser agredits son germà, sa companya i son oncle. Malgrat les proves exculpadores i l'informe de balística que confirmava que el tret mortal no havia sortir de la seva arma, el 23 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Bolonya a 20 anys, sis mesos i 28 dies de presó. La premsa feixista lamentà que Merlino no fos tancat també per instigador moral dels fets. Proves de solidaritat de la classe obrera es donaren arreu del país i la premsa obrera (L'Avanti,L'Ordine Nuovo,Sorgiamo!, etc.) blasmà contra la sentència, engegant-se una gran campanya per aconseguir el seu alliberament. En 1923 va ser traslladat a la presó de Castelfranco Emilia, on compartí cel·la amb l'anarquista d'Imola Angelo Errani, i rebé el suport econòmic del Comitè de Defensa Llibertària (CDL), coordinat pel Libero Accordo. Totes les publicacions anarquistes que encara circulaven es van fer ressò del cas i demanaren al ministre Oviglio l'indult. Mentrestant va ser traslladat a Ancona. L'agost de 1925 el jurat que l'havia condemnat signà un document en el qual es reconeixia la seva «substancial innocència» i demanaren la gràcia. Fins i tot la família del finat afirmà que no creia en la seva culpabilitat i un cop escarcerat es reuní amistosament amb ella. Després de l'amnistia de 1925 i l'indult de 1928, la pena es purgà el 8 d'octubre de 1929, però, considerat com a un anarquista perillós, romangué empresonat i el 20 de desembre de 1929 confinat amb sa companya i son fill a l'illa de Lipari per penar tres anys més. A Lipari va fer de cambrer i conegué l'anarquista Luigi Galleani. El 7 d'octubre de 1932 va ser alliberat, però se li va fixà la residència a Faenza, on vivia son germà Terzo i el qual li va donar feina al seu taller mecànic. El setembre de 1933 s'instal·là de bell nou a Imola, a la casa del seu germà Secondo, anarquista també que s'havia vist obligat a emigrar a França en 1927. En aquesta ciutat visqué com a venedor ambulant de fruita i verdura que conreava al seu hort. El novembre de 1934, com a contrari al règim, se li considerà«sospitós» en la seva targeta d'identitat. El 22 de gener de 1935, arran d'una circular ministerial que prohibia viure a la mateixa província els condemnats d'assassinat de feixistes, es va veure obligat a canviar de residència. Aquest mateix dia, pressionat per la situació econòmica i davant la impossibilitat de mantenir sa família, envià una carta a l'autoritat governativa demanant poder restar a Imola, però el prefecte de Bolonya no acceptà i es va veure obligat a traslladar-se a Faenza. El gener de 1936 marxà clandestinament a Castel Bolognese i visqué a casa d'una anciana anarquista, retornant a Imola quan els companys li avisaven que els carrabiners el buscaven. El febrer de 1943 pogué retornar legalment a Imola on, no obstant la constant vigilància, amb altres companys (Enea Camaggi, Andrea Gaddoni i Cesare Fuochi, Attilio Diolati, Massenzio Masia, etc.), creà un grup anarquista clandestí que es reunia a casa seva sota la cobertura del comerç de costurera de la seva companya. L'11 de gener de 1944 va ser detingut per la milícia feixista i tancat uns dies a la Rocca d'Imola. Participà en totes les reunions clandestines del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) local, aprofitant el seu permís per circular amb bicicleta per la província com a venedor ambulant. Després d'Alliberament, el CLN el nomenà assessor en qüestions alimentàries, càrrec que va mantenir fins a les eleccions de 1946. En 1945 publicà, a càrrec d'Amedeo Tabanelli, el fullet autobiogràfic Lettere clandestine dalle case di pena. Proposat pel socialista Romeo Galli, va ser nomenat director de l'hospici municipal. Participà activament en la reorganització del moviment llibertari i el juny de 1945 assistí al Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FCLAI) i el 9 de desembre parlà a Bolonya sobre la situació política a Espanya. En 1946 va fer conferències a Imola, Faenza i Castel San Pietro, publicà articles sobre autonomia municipal i col·laborà en el periòdic regional de la Romanya L'Aurora. El març de 1947 participà en el II Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) celebrat a Bolonya, on va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència. El 5 de setembre de 1948 presentà a Imola un congrés de grups anarquistes de Romanya. Entre 1948 i 1949 va fer nombroses conferències arreu de Romanya, sobretot referents a l'autonomia municipal i a l'antimilitarisme. El novembre de 1950, denunciat per una hostessa de l'hospital psiquiàtric local, manejada per un membre comunista del consell d'Administració de l'hospici, va ser detingut per assetjament sexual. El muntatge polític fou tan evident que fins i tot La Scintilla Socialista publicà articles en la seva defensa, reben el suport moral i econòmic de tots els anarquistes italians i italoamericans. El juny de 1952, com s'esperava, va ser absolt, però no va ser restituït en la direcció de l'hospici. Vell, reprengué el seu antic ofici de venedor ambulant de verdures i reprengué la seva activitat política. El març de 1953 intervingué en el V Congrés de la FAI a Civitavecchia i el maig de 1954 en el Congrés Nacional de Liorna d'aquesta organització, on va ser reelegit en el càrrec de membre de la Comissió de Correspondència. Continuà participant activament en el grup anarquista d'Imola, col·laborant en Umanità Nova amb articles sobre les víctimes polítiques, l'autonomia municipal, l'anarcosindicalisme, les lluites a la Rússia tsarista, etc. El 18 de desembre de 1955, com a membre de la Comissió de Correspondència, presentà el míting commemoratiu de la«Settimana Rossa» celebrat al teatre Goldoni d'Ancona i on intervingueren els anarquistes Armando Borghi, Sabino Sabini, Randolfo Vella, Umbertor Marzocchi i altres oradors socialistes i republicans. Mantingué polèmiques amb Palmiro Togliatti, director del comunista Rinascita, i Ottavio Pastore, senador del Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El novembre de 1957 assistí al Congrés de la FAI que se celebrà a Senigallia, el desembre de 1958 al de Bolonya i el maig de 1965 a la Convenció Nacional. Quan l'escissió de la FAI i la creació dels Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA), el grup anarquista d'Imola restà en la FAI. En aquests anys col·laborà en el Bollettino Interno i en el setmanari de la FAI.

Primo Bassi (1892-1972)

***

"Le droite de grève" (1937)

- Albert Guigui-Theral: El 5 d'agost de 1982 mor a Thonex (Ginebra, Suïssa) el militant anarquista, sindicalista i resistent Albert Guigui-Theral. Havia nascutel 26 de març de 1903 a Alger (Algèria), però va passar la infància i l'adolescència a París. Va retornar a Algèria en 1918, on va treballar de mecànic i va començar a militar. Força actiu durant les vagues de la metal·lúrgia, va ser condemnat a dos mesos de presó per propaganda llibertària. De tornada a París en 1922, va reprendre la militància, fet que li va portar l'acomiadament de la feina nombroses vegades. Després d'una temptativa infructuosa d'organitzar un falansteri a Algèria, s'instal·la de bell nou a la metròpoli on militarà en la Federació Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT) i on es va oposar fortament als intents de control del Partit comunista. En 1928 va col·laborar en el periòdic Le Libertaire i va animar la Tribuna Sindical fins que va marxar als Estats Units per qüestions de feina. De tornada a França, va esdevenir corrector d'impremta en 1932 i va continuar les tasques sindicals en la Unió Departamental de la CGT de la Regió Parisenca. També va fer de tècnic cinematogràfic un temps. A partir de 1936 es va lliurar a l'ajuda dels anarcosindicalistes espanyols. Detingut el juny de 1940, quan va ser alliberat va marxar a la «zona lliure» i va prendre part en la resistència antinazi al costat de Jean Moulin. Va marxar a buscar ajuda a Londres en nom de la CGT clandestina amb el general de Gaulle i en 1944 va participar en la Conferència de Filadèlfia de l'Organització Internacional del Treball (OIT). Va entrar a París amb els exèrcits d'alliberament. Després de la guerra va obtenir un lloc de funcionari de l'OIT en la seu de Ginebra. Va publicar Le contrôle ouvrier (1934), Le droit de grève (1937) i Mouvement ouvrier aux Etats-Unis (1939), entre altres. En 1982 va cedir un important fons documental a la Biblioteca de l'OIT de Ginebra (Col·lecció Guigui).

***

Léo Volin (a l'esquerra) amb el seu company Julio García (Barcelona, març de 1938)

- Léo Volin: El 5 d'agost de 2002 mor a Clamart (Illa de França, França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut com Léo Volin (oVoline). El tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin havia nascut el 4 de gener de 1917 a París (França). Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla --de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquest La Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions.

Léo Volin (1917-2002)

Escriu-nos

Actualització: 05-08-13

Clara i Margalida

0
0

A la fí na Clara Hammerl és filla adoptiva de Pollença i s'ha dedicat a na Margalida Comas Camps un carrer al Port de Pollença. Dues exemples de dones independents i avançades al seu temps.

Estam orgullosos d'haver donat un pas més contra el buit que va crear a la nostra memòria col·lectiva la dictadura franquista i que la transició no va voler omplir. Esperam que aquests reconeixements no siguin els darrers i sobre tot que l'Ajuntament ens faciliti els mitjans per poder divulgar els mèrits de na Clara i na Margalida. Ja hem parlat en anteriors articles de na Clara i na Margalida,

- Nomenament de Filla Adoptiva de Pollença a la Sra. Clara Hammerl

- Article anterior amb l' informe que ha fet l'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives, on podeu trobar nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Clara Hammerl i que  podeu llegir al següent enllaç 

.- Dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps

 -Article anterioramb l' informe que ha fet l'arxiver i bibliotecari municipal, Sr. Pere Salas Vives, on podeu trobar  nombroses dades que fonamenten els mèrits de na Margalida Comas i que  podeu llegir al següent enllaç 

 Avui donam un parell de pinzellades més sobre aquestes dones a partir de la informació treta de "Els protagonistes de l'obra de Colonya. Col·laboradors i continuadors del llegat de Guillem Cifre. Anuari 13 de l'Ajuntament de Pollença, any 2008-2009. On podeu llegir un article de  na Fanny Llabrés i Pere Salas dedicat a na Clara Hammerl  i de  Maria Cerdà Llompart dedicat a Guillem Bestard i Margalida Comas.

La Institució Lliure d'Ensenyament uneix a Clara i Margalida. Institució que defensava la llibertat de càtedra i que es negava a ajustar els seus ensenyaments a qualsevol dogma religiós. Una institució formada per persones compromeses en la renovació educativa, cultural i social. Per exemple na Margalida Comas, feminista, mestra pedagoga i científica, treballadora incansable i apassionada de les ciències, des dels seus inicis professionals va estimular als seus alumnes amb mètodes actius com experimentar en el laboratori, el maneig del microscopi o la creació d'un jardí botànic. Per fer-nos una idea de la dificultat de la feina de la Institució, cal dir que el conservador Miquel Maura va escriure que era pecat portar els nins a la Institució d'Ensenyament.

 Per reobrir la Institució de Pollença na Clara Hammerl es va entrevistar amb el mestre menorquí en Gabriel Comas, una de les persones més preocupades per la renovació pedagògica en aquell moment i pare de na Margalida Comas que d'aquesta forma va conèixer i casar-se amb Guillem Bestard, un dels deixebles de Guillem Cifre de Colonya. Anna Comas, germana de na Margalida va ser mestra a l'escola de Pollença. Na Margalida per exemple va tenir una actuació destacada al gran acte cultural i social que es va fer a la II República, a 1935 en homenatge a Guillem Cifre de Colonya.

Clara Hammerl va ser clau en la continuïtat de l'Obra de Colonya lluitant contra l'oposició dels sectors més integristes de la societat. Ella mateix el narra a una carta a Giner de los Ríos (8 de setembre de 1908), després del suïcidi d'en Guillem Cifre:

" ... por desgracia tuve que descuidar a los dos hijos demasiado. Pero imposible darles las clases necesarias o hacer excursiones con ellos. Hasta los domingos tuvieron que quedar solitos en casa, como no puedo faltar aquel día en la caja, estando el subdirector desde un mes en San Hilario. Tengo mucha satisfacción viendo como las cajas marchan bien, gozando la confianza del pueblo y resistiendo vigorosamente a los ataques de los neos. Estos días pienso ir a Palma, a conferenciar con Comas i Parrel, si había la posibilidad de que venga  una persona a Pollença a hacer escuela. Tenemos dos jóvenes, los cuales, alumnos de Guillermo, quieren ayudar en dar clases a los parvulos y medianos; siempre en el sentido de mi marido. No será todo lo mismo, pero será algo, y puede que se desarrolle para una escuela que corresponde a lo que se necesita aquí(...)"

A la revista de la Dartington Hall Scholl de Devon, on va ser professora na Margalida Comas al seu exili, un dels seus alumnes, Raymond O'Malley, va escriure després de la seva mort:

"... La pèrdua d'Espanya fou el nostre benefici. És reconfortant pensar que almenys hi ha un motiu per agrair a Franco..."

Mai recuperarem tot el que es va portar la Guerra Civil i la Dictadura Franquista, però Pollença avui és una mica millor.

 

 

 

Los “me equivoqué” de Rajoy y Pedro J.

0
0

El señor Rajoy ha afirmado: «me equivoqué». El señor Pedro J. Ramírez también lo ha dicho, pero éste, por haberse equivocado en su día al votar a Rajoy. Que el señor Rajoy lo diga es aceptable. En cambio, el señor Pedro J. no tenía por qué equivocarse; y si en un primer momento se hubiera equivocado votando al PSOE, sería explicable, porque nadie suponía que los cien años de honradez se iban a quedar ahí: ¡ni uno más! La congregación del señor Rajoy, sin embargo, no podía confundir a nadie: se conocían sus antecedentes, y el diagnóstico inducía al pronóstico.

 

Y si ahora tuviéramos que llegar otra vez a las urnas, ¿hay alguna opción válida para enderezar el país? Mientas tengamos una símil-democracia funcionaremos por sinergia o por inercia.

 

Pero estaba refiriéndome al «me equivoqué» rajoniano, que, según he leído, suscitó un clamoroso aplauso de su troupe. ¿Se puede dar mayor inconsciencia, torpeza, bravuconería? Si el señor Rajoy quiso referirse a que se había equivocado en la confianza dada al señor Bárcenas para que fuera tesorero, resulta que se ha sentido defraudado porque se haya llevado dinero a Suiza.

 

No creo que el tener una cuenta en Suiza sea para defraudar o hacer perder la confianza en nadie. ¿No se han conocido últimamente –y de desde otros tiempos– muchas cuentas helvéticas de honorables personas físicas y jurídicas? ¿Y no será normal que una infanta vaya a usar la cuenta que probablemente ya tiene en aquel país, en el que va a cobrar la nómina, los  gastos de representación, las compensaciones por vivienda, colegios, desplazamientos, viajes intracomunitarios... ?

 

Que yo entienda, el tesorero no ha decepcionado al Presidente por haber llevado una contabilidad B. Es imposible que el partido llevara una contabilidad así llamada. Y lo es por una razón evidente que se expresa en este corolario: por su sustancia invisible e intangible no puede existir una contabilidad B. Cualquier empresa o entidad que se precie lleva la contabilidad ajustada a los preceptos legales. Puede inducir a equívoco, y más ahora con la facilidad y capacidad de los sistemas de computación, que en un mismo paquete informático se pueden manejar tantas contabilidades como se quiera –de la A a la Z, e incluso más, si se amplía el modo de codificación– para poder tratar los datos de empresas u organismos relacionados por unidades de gestión y por consolidación.

 

Nada impide –es lógico deducirlo– que con cualquiera de las letras se pueda efectuar una agrupación de datos con un grado de opacidad considerable. Es una de las propiedades de un sistema versátil utilizado adecuadamente. Al estar coordinando y supervisando la implantación de una estructura informática para gestionar la contabilidad industrial y financiera de un grupo fabril, la empresa –una de las principales del sector– que nos vendía la aplicación y que la programaba ajustándola a nuestros requerimientos, me indicó que se podía implementar un módulo (que no nos era útil) para tratar partidas que se integraran o desintegraran a voluntad de los resultados mientras el período al que correspondían no se hubiera cerrado oficialmente.

 

Doy por sentado que las grandes empresas ya no recurren a trucos contables: no lo necesitan. La vigente normativa cuenta con un Plan General Contable dotado de grupos de cuentas más que suficientes para tergiversar los resultados y la situación patrimonial. Está ampliamente demostrado.

 

Después de esta digresión explicativa tengo que volver al señor Rajoy; pues, sí, realmente, puede sentirse defraudado por su tesorero; y más que defraudado, indignado, porque el señor Bárcenas tenga dinero en Suiza, dinero que, al parecer, no se justifica en sus ganancias personales. ¿De dónde ha brotado tan notable cantidad? Por el origen presunto, el señor Rajoy tenía que haber presentado, ya no una demanda, sino una querella criminal por el robo efectuado por el señor Bárcenas en las arcas del partido. Y que yo sepa, mientras se afirma que el señor Bárcenas tiene cuentas en Suiza que se da a entender que proceden de dinero afanado por su condición de tesorero, el señor Rajoy no ha manifestado ningún desfalco en la tesorería de la que es último responsable, sino solo, con su ejecutiva, que en este ocasión no habría observado los principios de buen gobierno y salvaguarda.

 

Dando por sentado que no existe contabilidad B, y admitiendo que el señor Rajoy –o quien tenga poder bastante para ello, tal vez las doñas Soraya y Cospedal– no ha denunciado saqueo alguno, se puede pensar que el tesorero del partido disponía de unos fondos que no formaban parte de la contabilidad porque eran necesarios para poder atender compromisos económicos ineludibles pero no ostensibles, que, en cualquier empresa u organización son inevitables. Se suele dar la circunstancia de que haya que comprar inmuebles o terrenos necesarios para la explotación o para la organización, y lo normal será que el vendedor no quiera que el precio acordado figure en la escritura pública por su totalidad. En este caso ¿cuál es la solución posible? No efectuar la compra o fijar un importe prudente ante notario con su correspondiente pago por cuenta bancaria y, la diferencia, satisfacerla, no por contabilidad B, que ya sabemos que no existe, sino por una cajita que hay en un despacho y que en el seno de una empresa puede que sólo sea conocida por el presidente del consejo (o por todo el consejo si no es numeroso), el consejero delegado, la dirección general y el ejecutivo de confianza que la maneja. Y la confianza se limita, no al mal uso que pueda hacerse de los fondos, ya que no queda en manos de una única persona, sino en que quien guarda los comprobantes y lleva un sencillo registro de entradas y salidas, no se guarde copias, puesto que periódicamente se hace una revisión y comprobación de saldo y se destruyen documentos y registros.

 

Evidentemente, no hay que olvidar que cada uno de los que hayan aportado fondos para esta cajita y cada uno de los que los han recibido, por lo menos conoce su participación, pero no cuentan con otra prueba que su palabra y está muy claro que no tienen ningún interés en desvelarlo.

 

¿Es general el uso de este tipo de cajitas? Pienso que no, aunque sí frecuente, especialmente en importantes empresas, incluidas las bancarias, y, no digamos en organizaciones políticas y parapolíticas.

Carnets de Ciutadella. Darrera setmana

0
0

Es veu que ja no queden estius infinits i que els capvespres llarguíssims amb gust a salnitre ja són un bé escàs. Em comença a fer pànic mirar el calendari perquè el temps, que és la més inexacta i irregular de les mesures, torna petit petit. I no vull mirar el quadern dels propòsits i les intencions que tenia abans de començar l'esta a Menorca. Em costa dir vacances. Crec que aquesta paraula algú me la va robar fa uns mesos. Em sembla que el mes de juliol va ser productiu. I em fa l'efecte que el mes d'agost també ho serà. Amb tot, els dies ja han perduit aquell ritme lent que tenien quan encara no havia acabat de desfer la maleta. Ara ja ha començat el compte arrere. Ara ja no és infinit l'estiu com ho era el dia que vaig agafar l'avió per venir a fer l'estada aquí.

D'aquest estiu a Menorca m'enduré, com cada any, les llarguíssimes nedades a unes aigües que crec que no ens mereixem, encara que enguany hi havia més borms del que sol ser habitual. M'enduré, com cada any, les berenetes a la fresca, les xarrades amb els amics, l'assistència a actes de tot tipus: exposicions, recitals de poesia, el concert de Ja t'ho diré! M'enduré lectures plaents i lectures forçades. I m'enduré algun full de llibreta escrit a ma. I derrotes jugant al dòmino perquè encara no he assumit que si tenc quatre fitxes del mateix nombre no he de sortir amb el doble... I postes de sol de ciència ficció, sense photoshop i sense instagram i més xerrades i més converses i caminades pel meu poble que cada dia m'agrada més i encara no me n'he anat i ja el començ a enyorar.

De l'estiu a Menorca sé que també m'enduré enrabiades, com tota aquesta moguda perpetrada per la consellera d'educació del Govern Balear contra els professors i els directors dels instituts; com la del piròman entestat a cremar bona part del sud de l'illa; com la dels iots que buiden les sentines massa a prop de les platges com ara Son Saura i quan nedes et trobes sorpreses desagradables que suren a l'aigua; com la d'aquells que diuen que l'illa està massa protegida i que s'ha d'eixamplar la carretera i que s'ha de deixar construir on doni la gana als empresaris russos. Sempre estem igual. Sempre els mateixos arguments per justificar la construcció incontrolada.

I m'enduré més coses, d'aquesta estada que s'acaba. I segur que les aniré escrivint per aquí...

Declaración delimitación del Fortín de Illetes (Calvià)

0
0

Durante muchos años las declaraciones de los Bienes no conllevaban ningún estudio sobre el Bien. Desde hace unos años, la declaración exige un informe histórico y descriptivo, lo cual nos informa sobre los valores del Bien. Recoger esta parte informativa de las declaraciones es el objetivo de estas páginas dedicadas a los Bienes. Últimamente las fortificaciones y castillos que ya fueron declarados, vuelven a recalificarse añadiendo esta vez el informe sobre ellos.

Declaración de delimitación del fortín de illetes en el término municipal de Calviá declarado como bien de interés cultural con la categoría de monumento

Fuente BOIB núm. 107
Fecha publicación: 1 Agosto 2013

mapa
Google maps

Memoria histórica y descriptiva

Durante toda su historia y hasta el siglo XIX, debido a su ubicación en medio del Mediterráneo, las Baleares han tenido que hacer frente a las amenazas de piratas y corsarios y de invasión en caso de conflicto bélico. En época moderna, estas amenazas eran respondidas con la construcción de un cinturón de atalayas alrededor de las islas y con la construcción de murallas fortificadas en las ciudades y castillos fortificados. Los adelantos en las técnicas militares hacen que a partir de mediados del siglo XIX se tengan que acometer nuevas construcciones defensivas que, en el caso de las Baleares, consistieron en la construcción de fuertes y baterías a la bahía de Palma que mantuvieron su valor estratégico hasta las primeras décadas del XX.

A finales del 1897 se dio por acabada la construcción de los fuertes interiores, los más cercanos en Palma y se inició la construcción de los exteriores, sobre los cuales ya se llevaba una década estudiando posibles soluciones técnicas y emplazamientos para defender el puerto más importante de la isla. El inicio de este proceso se da en la última década del XIX, cuando se ordena la redacción del estudio para ocupar Cap Enderrocat e Illetes.

La construcción de estos dos fuertes coincide con importantes cambios en la estrategia militar que condujeron al abandono de las baterías blindadas por el uso de emplazamientos que ocultan las piezas por grandes terraplenes de tierra.

El Fuerte de Illetes se encuentra situado en una pequeña elevación, a unos 150 m. del mar, en una zona de pinar muy próximo a la playa de Illetes. Entre 1897 y 1903 se redactó y entregó el anteproyecto. De planta trapezoidal, ocupa una extensión de unos 30.000 m2, y se configura como una gran explanada, resguardada detrás un gran terraplén de 12 metros de ancho en la cresta y 7 metros de alto, que acoge diez baterías. En el interior del fuerte, rodeado por un foso, se encuentran todas las construcciones que configuran el fortín.

Estado de conservación

En cuanto al estado de conservación de la tipología, mantiene todos los rasgos definitorios de este tipo de fortificaciones escondidas detrás de terraplenes que respondían a las nuevas innovaciones en armamento y estrategias defensivas.

En cuanto a su estado de conservación física es muy deficiente, con una degradación que aumenta año tras año por el estado de abandono de las instalaciones. La mayoría de estructuras presentan derrumbes, y en los edificios destinados a cuartel se han perdido la mayoría de cubiertas. La práctica totalidad de las estructuras que configuran el conjunto presentan pintadas.

* * * * * * * * * *

[Nota: El informe continúa con otros apartados.]

Glosat que dedicà Felip Alemany en motiu del combat de dia 3 d'agost a Es Molinar

0
0

DIA TRES D’AGOST DE 2013

GLOSAT D’EN MATEU XURI, MACIA FERRER

Y MARIBEL SERVERA, A N’ÉS MOLINAR


Ses gracies jo vull donar

a n’ aquets tres glosadors

jo no som com ells, famós

però em deixen actuar

jo sa glosa he de pensar

i a un paper apuntar

per llavors jo llegir-vos


 

Fan glosa improvisada

com tots podeu comprovar

molt poquet l’han de pensar

i sempre surt encertada

si voltros qualque vegada

deis paraules saltejada

ells tres la faran rimar.

 

Tu Mateu i Macià

i na Maribel Servera

duis a dins sa cervellera

coses males d’explicar

jo voldria comprovar

si en lo que no es glosar

també quedeu de primera.

 

Jo xerr d’aquesta manera

perquè es territori meu

si fos dins terreno seu

estaria a una vorera

però avui a dins ca meva

ells tenen por a sa llendera

principalment, en mateu.

 

Segons estic informat

Mateu un poquet te passes

això de dues jornades

jove vas massa forcat

t’ho dic perquè jo estat

deixo un poquet tocat

molts de pics ho fas de bades.

 

No se com pots aguantar

Mateu “xuri”en lo que fas

ses piles acabaràs

tu massa vols abrigar

perquè ara vens de glosar

i pertot be vols quedar

i segur que hi quedaràs

 

Tu del meu poble natal

ara tu vens de glosar

i ara equí a n’és molinar

tot seguirà ben igual

Mateu fent doble jornal

deus guanya bon capital

jove et podràs retirar

 

Som en Felip Alemany

un glosador de camilla

la pens i la duc escrita

diferent del meu company

ells no l’han de pesar mai

sempre fan molt bon treball

i la glosa l’hi surt divina

 

Altre volta vull donar

les gracies als meus companys

i voldria que molts d’anys

jo poder-los molestar

que quan no vendre emprenyar

això senyal ja serà

que acaben els Alemanys.

 

Felip Alemany Mateu

3/8/2013 -Molts d’anys i salut per a tots.


Poesia mallorquina i postmodernitat

0
0

La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la 'puresa' de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d''incontaminats', oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. (Miquel López Crespí)


Poesia mallorquina i lluita cultural (pàgines del meu dietari)


La reacció cultural demanava i demana que l'escriptor català o de qualsevol indret faci abstracció de la situació en la qual es troba el seu poble. Dins aquesta línia d'accentuat cinisme i menfotisme, la "màxima intel·ligència" la demostraria aquell autor o autora que saben rentar-se les mans amb elegància. La teoria del menfotisme social que té tant d'èxit entre postmoderns i reaccionaris de tota època i contrada explica, per activa i per passiva, que l'escriptor tan sols s'ha de preocupar dels aspectes purament formals de l'obra i que ha de defugir qualsevol plantejament polític, qualsevol concepció del món que pugui entrebancar la "puresa" de la literatura. Com si el creador pertanyés a una estranya i curiosa secta d'escollits, d'"incontaminats", oficiants d'un misteriós culte esotèric a la deessa Bellesa, deessa que s'hauria de mantenir allunyada de qualsevol mena de contacte amb els humans. No importa que un país pateixi sota el poder de la dictadura més ferotge, que aquella societat estigui a punt de perdre llengua i cultura, que els seus millors fills i filles siguin torturats, afusellats en els fossars, portats a l'exili, pateixin als camps de concentració. Per als postmoderns tot això són ximpleries que no tenen per què afectar en res el "ritme còsmic i biològic de l'autor" i, en conseqüència, la reacció demana el rebuig explícit de qualsevol mena d'implicació política i social. Dins aquesta línia de ximpleria reaccionària mai no es perdonen actituds compromeses com les de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster o Josep M. Llompart. Però se sol tenir molta comprensió quan la relació de l'intel·lectual és bona amb el poder. Una "comprensió" que no se sol tenir quan aquest intel·lectual basteix una obra que denota la seva preocupació per la humanitat i les nacions oprimides. A vegades, en llegir aquestes estrafolàries concepcions, arrib a pensar si els comissaris de pa amb fonteta el que volen és convertir la literatura en un camp esterilitzat per a lluïment de certs doctors en lobotomia cultural.


Lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona 2005. Miquel López Crespí guanyà el Premi de Poesia amb l'obra Les ciutats imaginades. L'escriptor de sa Pobla és el primer per la dreta (assegut).

¿O hi ha tanta diferència entre aquesta mena de lobotomia cultural bastida en moltes de les actuals societats neoliberals amb aquella de més sagnant i evident del nazisme cremant llibres i empresonant i assassinant intel·lectuals, artistes d'idees avançades, de mentalitat progressista? Els nazis i els feixistes cremaven llibres i mataven sense preocupar-se de bastir cap mena de coartada ideològico-cultural. Ara, les sectes elitistes no poden recórrer als mateixos mètodes brutals i ferotges. Amb la derrota final del nazi-feixisme l'any quaranta-cinc del segle passat la reacció s'ha disfressat, i a voltes no tant!, i empra multitud de subterfugis ideològics per a aconseguir els mateixos resultats: l'extermini de la intel·lectualitat progressista, la demonització de les idees que dificulten aquesta consolidació de la reacció política i cultural.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la editat per Brosquil Edicions del País Valencià i que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005, un dels més prestigiosos dels Països Catalans.

Però parlàvem d'uns determinats poemaris, de l'efecte del pas del temps en alguns dels llibres que he escrit darrerament. També he escrit damunt la relació que hi ha entre algunes de les meves obres. De tot això n'he parlat fa poc en uns articles que feien referència a la recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del meu poemari El cant de la sibil·la, llibre que havia obtingut el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004. Els articles portaven per títol "El cant de la sibil·la: una aproximació" i "Temps gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la".

En aquests dos articles i en parlar de l'origen dels poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal , explicava que els llibres tenen l'origen primigeni en l'obsessió que domina el poeta per la constatació del pas inexorable del temps. I no solament en l'efecte de l'inexorable pas del temps sinó també per l'esmicolament de molts dels somnis que alletaren la nostra adolescència i joventut. Aquesta realitat és sense cap mena de dubte el motor que posa en marxa l'esperit creatiu del poeta. La nostàlgia com a motor literari. Una nostàlgia que, mitjançant el control de la forma i el treball amb el llenguatge, ha contribuït a bastir la majoria dels poemaris que he escrit i publicat en aquests darrers anys.

Tot el que fa poc he escrit referent a El cant de la sibil·la i Calendaris de sal es pot dir igualment respecte al poemari Les ciutats imaginades, obra que acaba d'editar Cossetània Edicions de Tarragona, llibre que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005. I no ens hauria d'estranyar que els articles fossin intercanviables i que allò que vaig escriure en referència a El cant de la sibil·la ara, mudant el títol, pogués servir per a explicar Les ciutats imaginades. Si ho fes, puc assegurar al lector que aquella anàlisi no variaria en absolut. Per alguna cosa, per motius ben concrets, ambdós poemaris són escrits en la mateixa època. Ambdós llibres són reculls dels poemes escrits des de mitjans dels anys noranta, després de l'ensorrament del socialisme degenerat, la fi de la Unió Soviètica i la caiguda del mur de Berlín. El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, Les ciutats imaginades i Temps moderns: homenatge al cinema, aquest darrer guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002 que lliura la Universitat Autònoma de Barcelona, són poemaris escrits sota l'efecte atordidor de constatar la implacable vigilància de la terrible Dama de Negre sobre tots nosaltres. La Senyora de les Ombres i l'Oblit, Ella, que ens espera ja, tenebrosa i sense pietat davant del portal. Avui, des de la perspectiva que proporciona haver deixat endarrere bona part de la teva vida, segurament la més il·lusionada, la més plena de projectes i esperances, l'autor pot contemplar com es congrien els núvols de la tempesta final i es va fent evident la realitat d'una ben concreta i ineludible desaparició física.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


5 VERDADES SOBRE EL ACCIDENTE DE SANTIAGO QUE EL GOBIERNO NO QUIERE OIR

0
0

1.- Me parece obsceno que el gobierno de una patada hacia adelante con el accidente de Santiago y constituya una comisión cuyas conclusiones ya ha adelantado su presidente antes de empezar: la seguridad ferroviaria en España va bien y hay que ir mejorando sin prisas pero sin pausa sabiendo que el riesgo cero no existe (si al final dicen otra cosa me corto la coleta) 

2.- España ha hecho una inversión ferroviaria sin pies ni cabeza por dos razones:

a) por razones electoralistas: tenemos más alta velocidad que nadie porque, en vez de utilizar el AVE para hacer enlaces trasnacionales a nivel europeo, lo hemos hecho para que el gobierno de turno (tanto los del PSOE como los del PP) lo utilizara para hacer electoralismo barato en ciudades, provincias y comarcas

b) porque mucho AVE no ha ido parejo a mucha seguridad sino todo lo contrario. Aquí tenéis un enlace a un periódico tan poco sospechoso como el ABC que así lo reconoce.http://www.abc.es/economia/20130806/abci-lineas-ferroviarias-sistema-201308052035.html

3.- El accidente de Santiago era evitable y se tenía que haber evitado con el famoso sistema de seguridad  ERTMS, muy difundido en Europa y poco en España; sistema  que, directamente,  hubiera impedido que el accidente se produjera

4.- Sin saber demasiado sobre sistemas de seguridad , es fácil de entender que un tren que puede ir a 200 kms/hora y que, en pocos minutos ha de reducir su velocidad drásticamente (so pena de descarrilar y provocar una catástrofe) realiza un maniobra de alto riesgo que no puede ser fiada a la concentración de una persona. Si no hay un sistema de seguridad automático, la situación es muy parecida al aterrizaje de un avión : cientos de persones fiadas a la pericia de... un piloto?. No, de dos pilotos y de un protocolo extraordinariamente estricto que hay que seguir. El riesgo es 0 en un avión?. No, pero, desde luego, es mucho menor que el riesgo al que se sometían, sin saberlo, los pobres pasajeros del tren Madrid-Ferrol.

5.- En resúmen : las víctimas del accidente de Santiago no lo son de un imponderable : lo son de una política de inversiones cuya prioridad máxima, desgraciadamente, no ha sido la seguridad  

 

Absurds en torn a la nostra llengua

0
0

Avui un article del nostre amic Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

Així com el foc ha cremat un bon tros del territori més preuat de la nostra illa, per imprudència i no tenir l’esment necessari dels boscos, així també es destrossa irresponsablement un altra bé tan preuat como el territori, com és la nostra  la llengua, font de cultura i signe d’identitat per excel·lència.

És absurd que el govern d’un territori lingüístic ataqui la llengua pròpia d’aquest territori. El normal seria que el nostre govern apostàs, defensàs i potenciàs la llengua pròpia. A més de ser una llengua sense estat, som una llengua amb un govern i estat en contra, que per més inri el pagam i per cert, més que ningú en tot Espanya.

És absurd que els que parlam el català de les Illes dins ca nostra, haguem de sortir al carrer per defensar la nostra llengua i ens puguin multar per posa un símbol de la llengua pròpia a les escoles.

És absurd que a les nostres Illes no es pugui viure en tota circumstància en la nostra llengua i sí en la llengua forana imposada.

És absurd que els colonitzadors lingüístics es presentin com a víctimes de discriminació i d’imposició  del català.

És absurd que els que ens han anormalitzat lingüísticament, s’oposin a la normalització, robant-li àmbits: legals, educatius, de mitjans de comunicació, propagandístics...

És absurd que el PP segueixi el pensament de Franco: “El caràcter de cada región serà respetado, però sin perjuicio para la unidad espanyola, que la queremos absoluta, con una sola llengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”.

Albercocs i cireres

 

La Trapa

0
0

(publicat a dBalears)


 

El mirador sobre Sa Dragonera que hi ha a La Trapa és un dels llocs més bells del planeta. El conjunt de la Serra de Tramuntana ho és. Si pensau que estic exagerant, us concediré que potser al món hi ha un bon grapat de llocs tan bells com aquest, però em negaré a acceptar que n’hi hagi gaire que ho siguin més. El paradís tropical ens supera en exuberància, i el paradís de l’alta muntanya en elevació religiosa de l’ànima, però el paradís mediterrani sedueix millor que cap altre els que cerquen una felicitat feta alhora de sublimitat i de placidesa.

Els mallorquins vivim més o menys satisfets, en la ignorància de ser els habitants d’una de les joies de la Terra. Això dóna encara més valor a la feina encomiable de la bona gent del GOB, que ho saben i que s’afanyen a preservar-la. Han tractat la finca de La Trapa des d’una concepció de la propietat ben allunyada de la usual entre els indígenes, que miram la terra amb la calculadora a la mà. Per al GOB, la propietat és un servei públic: posseeixen per tenir cura de flora, fauna i patrimoni, posseeixen per donar a conèixer, posseeixen per cuidar per a tots: posseeixen com qui manlleva. Ara, La Trapa és un paisatge de monyons de pins i de garballons socarrats, però no ha perdut la seva bellesa, perquè hi ha coses que ni el foc ni una guarda de governants ineptes no poden destruir.

La Trapa ja es va cremar el 1994, i el GOB es va posar immediatament a fer feina de restauració. Fa uns dies, amb les flames encara a lloure pel Galatzó, ja varen anunciar que hi tornaven. S’adrecen a les persones que han sentit que les entranyes se’ls esqueixaven amb les imatges de l’incendi, i les conviden a fer-se voluntàries per La Trapa, a associar-se al GOB (els que encara no són socis) o a fer un donatiu per a la causa. Animau-vos-hi: del Govern d’en Bauzá i d’en Company no en deuen esperar gaire, però de la bona gent sí.

Els orígens del socialisme i la novel·la històrica. París 1793 (El Tall Editorial)

0
0

El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)


Els orígens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)



En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.



Robespierre

L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.

Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.

En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gelabert: retratos de 1902

0
0

He encontrado un libro que, en estos primeros pasos, me parece muy interesante sobre Antoni Gelabert. Es un libro grueso, de gran tamaño y de buen peso. Su título es "Antoni Gelabert. Pintor i dibuixant (Palma, 1877 - Deià 1932)" Presenta un perfil biográfico del pintor escrito por José M. Pardo Falcón, sumamente interesante pues la figura de Gelabert, barbero y pintor mallorquín cuya obra no es muy aceptada en la sociedad isleña es muy atractiva. Las páginas que Pardo escribe sobre Gelabert ofrecen una visión muy interesante sobre el mundo del arte, del académico y del mundillo de relaciones entre pintores. Pero estoy iniciando su lectura y es pronto para hablar sobre este tema.

libro

El libro trae muchas imágenes de la obra de Gelabert. El "Catàleg raonat", en que los autores: Pilar Ortega, Fina Terrasa y José M. Pardo Falcón ordenan, datándolas, los dibujos y pinturas de Gelabert, está muy bien.

Para mí, una de las dificultades que me encuentro al publicar esta bitácora es hallar imágenes adecuadas. Me resulta muy difícil encontrar, por ejemplo, retratos, ya fotográficos o pictóricos. Clamo (no mucho) con que el Ayutamiento de Palma no ponga en una web las listas de los Hijos ilustres de la ciudad, sus semblanzas, los discursos de declaración y, sobre todo, una buena fotografía de los cuadros expuestos en la Sala de Sesiones. Por una parte, nos los daría a conocer y, también, nos ofrecería una imagen de esos personajes que conforman la historia de la ciudad.

Gelabert hace algunos retratos de sus contemporáneos y, para hoy, he elegido algunos añadiendo los textos, traducidos, que los acompañan en ese "Catàleg raonat".

Joan Torrandell
Retrat de Joan Torrandell

Retrat de Joan Torrandell
1902
Carbón sobre papel
Firmada: A. Gelabert en el ángulo inferior derecho.
No datada
Inscripción: A l'amic / J. Torrandell

Exposiciones:
1902 Can Clar. Palma

Bibliografía:
SARMIENTO M.: "Paisajes y retratos". En La Última Hora, 15 de noviembre de 1901, p. 1
"Gelabert", en La Almudaina, 14 de noviembre de 1902, p. 2 Artículo anónimo.
PERELLÓ PARADELO, Rafael: "El pintor Antonio Gelabert (1877 - 1932)" Palma. Imprenta Mossèn Alcover, 1975, s/n.

La única referencia a esta obra proviene de una reproducción fotográfica que Gelabert conservaba entre sus documentos. Joan Torrandell Escales (Palma 1869 - Buenos Aires 1937), periodista, novelista y dramaturgo, fue un destacado defensor de Gelabert en sus artículos del diario La Almudaina y en la revista La Roqueta. Gelabert debió dibujar el retrato del periodista hacia mediados de 1902, poco antes de exponerlo en la que se puede considerar su primera muestra individual en Palma, en Can Clar, en noviembre de 1902, poco después de haber expuesto en la Sala Parés de Barcelona. El retrato de Torrandell era uno de los cuatro expuestos en Can Clar. Probablemente Torrandell era el autor del artículo anónimo que sobre la muestra aparecía en La Almudaina.

Gabriel Alomar
Retrat de Gabriel Alomar

Retrat de Gabriel Alomar
1902
Pastel sobre papel
30 * 32 cms.
Firmada A. Gelabert en el ángulo inferior derecho
No datada
Inscripción en el ángulo inferior derecho A l'amic G. Alomar
Colección particular

Exposiciones:
1902 Can Clar
1987 Palau Solleric, Palma
2002 Centre de Cultura "Sa Nostra", Palma

Bibliografía:
SARMIENTO M.: "Paisajes y retratos". En La Última Hora, 15 de noviembre de 1901, p. 1
"Gelabert", en La Almudaina, 14 de noviembre de 1902, p. 2 Artículo anónimo.
"A. Gelabert 1877 - 1932". Palma, Palau Solleric. Ajuntament de Palma, 1987, catélogo.
PONS M. "Gabriel Alomar i els pintors del seu temps", Palma, 1987, cubierta.

El retrato de Gabriel Alomar i Villalonga (Palma 1873 - El Cairo 1941) fue uno de los cuatro expuestos en Can Clar según informa Miguel Sarmiento, poco después de ser pintado. El dominio de la técnica al pastel es patente en este momento, como pone de manifiesto este retrato en particular, que debió impactar por el tratamiento del color. El tono del fondo le da gran profundidad espacial y destaca la imagen del escritor y político; a la larga, supondrá uno de los ejemplos más significativos en el apartado de los retratos.

Francisco Bernareggi
Retrat de Francisco Bernareggi

Retrat de Francisco Bernareggi
c. 1902
Lápiz carbón sobre papel
35 * 25,5 cm.
Firmada A. Gelabert en el ángulo inferior izquierdo
No fechada
Inscripción: A l'amic F. Bernareggien el ángulo inferior izquierdo
Colección particular

Exposiciones:
1977 Galería Bearn, Palma

Bibliografía: "Francisco Bernareggi 1878 - 1959". Palma, "Sa Nostra", Caixa de Balears, Obra Social i Cultural, 1998 (catálogo) p. 27.

A lo largo de 1902, Gelabert llevó a término una intensa actividad en el tema de los retratos. Este del pintor Francisco Bernareggi, que tradicionalmente suele datarse de 1903, es probable que fuera anterior, de 1902, poco tiempo después de la llegada de Bernareggi desde París. El curso de los retratos hechos por Gelabert, en 1902, permite situarlo en este año.

Bueno, es un libro documentadísimo que alegra hojearlo. Temo que difícil de encontrar en el mercado pues es el catálogo de la exposición que se realizó en el 2002.

[07/08] «Regeneración» - Sacco i Vanzetti - Hugonnard - González Mallada - Périer - Weiland - Mella - Foucellas - Caracremada - Bauchet - Monleón - Berruezo - Carrasquer

0
0
[07/08] «Regeneración» - Sacco i Vanzetti - Hugonnard - González Mallada - Périer - Weiland - Mella - Foucellas - Caracremada - Bauchet - Monleón - Berruezo - Carrasquer

Anarcoefemèrides del 7 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de "Regeneración"

- SurtRegeneración: El 7 d'agost de 1900 surt a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del setmanari Regeneración. Periódico Jurídico Independiente. Els seus directors van ser Jesús Flores Magón i Antonio Horcasitas, i l'administrador Ricardo Flores Magón. Les oficines del periòdic eren al tercer pis del número 20 del carrer Centro Mercantil de la ciutat de Mèxic. La publicació, que va sorgir en plena dictadura del general Porfirio Díaz, va ser un esdeveniment històric, ja que gairebé constituí el ressorgir de la premsa independent que donaria lloc a la Revolució mexicana. La primera època d'aquesta publicació va ser patrocinada per alguns estudiants i professors de l'Escola de Jurisprudència de la Universitat Nacional de Mèxic. En el primer número es va fer una crítica de la justícia i de la corrupció, i a poc a poc es va convertir en el periòdic de l'oposició a la dictadura. El periòdic es va transformar ràpidament i en el número 20 (31-12-1900) es va canviar el lema substituint-lo per «Periòdico Independiente de Combate». Va esdevenir l'òrgan del Partit Liberal Mexicà i el portaveu dels anarquistes durant la revolució i l'ocupació de la Baixa Califòrnia. Malgrat la repressió ferotge tant a Mèxic com als Estats Units, desapareixerà i apareixerà fins al 1918; en total se'n compten 12 èpoques distintes. En 1937 l'anarquista Efrén Catrejón va editar una nova versió de la publicació amb el subtítol«Periódico Libertario» i en 1941 la Federació Anarquista del Centre, amb altres organitzacions i individus, van crear la Federació Anarquista Mexicana, que editarà una nova edició fins al 1980. Regeneraciónés una fita en la divulgació del pensament anarquista en Mèxic.

***

Manifestació a París

- Manifestacions mundials per Sacco i Vanzetti: El 7 d'agost de 1927, quan les amenaces d'execució dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van concretant, immenses manifestacions en suport seu i contra els interessos nord-americans tenen lloc arreu del món. A París (França), la manifestació, encapçalada per Luigia Vanzetti, germana del comdemnat, organitzada pel «Comitè Internacional de Defensa Anarquista a favor de Sacco i Vanzetti» arreplega més de 100.000 persones i marxà des del bulevard Soult al bosc de Vincennes. La manifestació, que transcorregué amb total normalitat, va ser seguida per un gran desplegament policíac, amb unitats de la Guàrdia Republicana a peu i a cavall i les Brigades Centrals de la Policia. Aquest acte tingué un caràcter unitari i arreplegà forces dels moviments anarquista, socialista, comunista i sindicalista. Per l'endemà, 8 d'agost, es convocà una vaga general de 24 hores.

Anarcoefemèrides

Naixements

Banderola de la secció lionesa de l'AIT

-Émile Hugonnard: El 7 d'agost de 1859 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Émile Hugonnard, també conegut com Michel. Va pertànyer a la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est la qual, el març de 1881, algunes setmanes abans havia realitzat a París el Congrés Regional del Centre que marcà l'escissió entre socialistes i anarquistes, agrupava la major part dels anarquistes de la zona est de l'Estat francès. El 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys, arran de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines d'agost i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any. Implicat en el procés, conegut com «Procés dels 66», comparegué davant el tribunal correccional de Lió el 8 de gener de 1883. Segons la importància dels càrrecs reservats contra ells, l'acusació classificà els detinguts en dues categories. Hugonnard, detingut de la primera categoria --amb Chavrier, Coindre, Damians, François i Louis Dejoux, Desgranges, Didelin, Dupoisat (o Dupoizat), Fabre, Fages (o Farges), Régis Faure, Gaudenzi, Genet, Genoud, Giraudon (o Girodon), Gleizal (o Garnier-Gleizal), Huser, Landau (o Landeau), Mathon, Michaud, Morel, Pautet (o Pautel), Peillon, Péjot, Hyacinthe i JosephTrenta, Tressaud--, es va afrontar davant el tribunal a l'acusació d'haver format part de la Federació Revolucionària i va ser condemnat, el 19 de gener de 1883, a sis mesos de presó, a 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils, penes confirmades per sentència de la Tribunal d'Apel·lació de Lió el 13 de març del mateix any. A començaments de la dècada dels noranta, va formar part del «Grup de la Guillottière i dels Brotteaux», un dels cercles anarquistes dels barris lionesos més importants. Amb el paleta Dervieux, el sabater Blain i el ferrer Puillet, va representar els àcrates lionesos en un congrés de grups anarquistes de la regió organitzat a Ginebra (Suïssa) entre el 16 i el 17 d'agost de 1890, amb la finalitat de reagrupar els llibertaris de la regió. En aquest congrés, al qual també assistirà Octave Jahn, es va fundar la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual va ser l'electricista de Zuric Chomat i com a secretari el tipògraf ginebrí Zograffoz. El dia abans del Primer de Maig de 1892, Hugonnard va ser detingut preventivament, així com 38 companys, sota la inculpació d'«associació de malfactors contra les persones i les propietats», però fou alliberat alguns dies després.

***

Avelino González Mallada (Gijón, 1937)

- Avelino González Mallada: El 7 d'agost de 1894 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada», «Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria,CNT, Construcción, Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad, La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

Théophile Alexandre Steinlen: "Ouvriers du bâtiment" (1911). Musée d'Orsay

- Albert Périer:El 7 d'agost de 1897 neix a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista i sindicalista revolucionari Albert Périer (o Pérrier), conegut també com Germinal. Sos empobrits pares havien emigrat a Argentina el 1988 i tornaren a França el 1900. Albert, analfabet, va aprendre les lletres llegint els diaris revolucionaris a files durant la guerra en 1916. Desmobilitzat el 1919, s'adhereix al Partit socialista, i en 1921 al Partit comunista. En 1922 serà elegit delegat en el Congrés de les Joventuts Comunistes i és detingut per distribuir pamflets antimilitaristes i passarà un mes empresonat. Exclòs del Partit comunista poc després, s'introduirà en els cercles llibertaris i militarà en la Unió Anarquista, esdevenint secretari de la Federació del Nord-Pas-de-Calais. Obrer de la construcció i sindicalista revolucionari, s'oposarà nombroses vegades a la influència dels comunistes en els moviments socials. Entre 1923 i 1924 va publicar el diari anarquista Le Combat i, durant els anys 30, va fundar una cooperativa obrera a La Ruche. El febrer de 1934, per haver organitzat una vaga i una manifestació antifeixistes pels carrers de Périgueux, va ser condemnat a tres mesos de presó. L'agost de 1936 marxarà a Espanya amb el primer comboi de queviures i d'armes, recol·lectades a França, destinades a la CNT-FAI, i durant dos anys s'encarregarà, malgrat el bloqueig gal, de l'abastament dels anarquistes espanyols. En sentit invers durant elsúltims mesos, facilitarà el pas dels companys per la frontera i el salvament dels arxius. Després va ajudar la resistència antinazi a França, però, detingut, va ser condemnat a 18 mesos de presó en un camp de treball del qual acabarà evadint-se. Després de l'Alliberament reprendrà la seva militància sindical i llibertària sense oblidar el seu combat per aconseguir la construcció d'habitatges de lloguer moderats. Entre 1946 i 1953 va escriure regularment en Le Libertaire, fent servir també els pseudònims d'Albert Pierre i L. Germinal. Albert Périer va morir el 25 d'abril de 1977 a Angers (País del Loira, França).

***

Alfred Weiland

- Alfred Weiland: El 7 d'agost de 1906 neix al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany) el socialista llibertari Alfred Weiland. Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968. Alfred Weiland va morir el 18 de setembre de 1978 a Berlín Oest (República Federal Alemanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Ricardo Mella

- Ricardo Mella Cea:El 7 d'agost de 1925 mor a Vigo (Pontevedra, Galícia) l'intel·lectual i teòric de l'anarquisme Ricardo Mella Cea. Havia nascut el 23 d'abril de 1861 a la Gamboa (Vigo, Pontevedra, Galícia). Fill d'una modesta família d'artesans, son pare, José Mella Buján, capeller de professió, militava en les files del republicanisme federal i va educar son fill en aquestes idees i en el respecte per Francesc Pi i Margall. Un germà de sa mare (Dolores Cea Fernández), anomenat Francisco Cea, va ser el delegat de Valladolid en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el juny de 1870 a Barcelona. Ricardo Mella va fer els estudis primaris a la seva ciutat natal immers en l'ambient republicanofederal. Als 16 anys va ingressar en el partit de Pi i Margall, del qual aviat serà secretari de la secció de Vigo. Va compaginar els estudis amb la feina en una agència marítima i el coneixement d'altres idiomes (francès, anglès i italià), fet que va ampliar el seu camp de lectures. En 1878 va començar a dirigir el periòdic quinzenal La Verdad. En 1881 va ser denunciat per «injuries greus» per José Elduayen, marquès del Pazo de la Merced i home fort de la política caciquista de Cánovas. Aquest mateix any fundarà a Vigo el setmanari federalista de caire obrerista La Propaganda, on denunciarà el servei militar i els seus escàndols (quotes, redempcions en metàl·lic, etc.), fet que va popularitzar el periòdic en els cercles obrers. A partir de 1882, a partir de la lectura de la Revista Social i de les experiències dels congressos obrers de Barcelona (1881) i de Sevilla (1882), es decantarà pel pensament anarquista, abandonant la ideologia republicanofederal. L'abril de 1882 l'Audiència Territorial de la Corunya va condemnar-lo per l'afer Elduayen, en una sentència de les més dures que es coneguin a l'època a un periodista; interposada apel·lació davant el Tribunal Suprem, va ser finalment condemnat a tres anys i set mesos de desterrament i a 200 pessetes de multa, condemna que es va fer pública el novembre de 1882, poc després que Mella tornés del Congrés de Sevilla de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) el setembre d'aquell any, al qual havia anat en representació de la Federació Local Llibertària de Vigo i on es va alinear en la tendència anarcocol·lectivista. En aquest congrés coneixerà Juan Serrano Oteiza, son futur sogre i home que influirà fortament en sa vida i en el seu pensamentàcrata. En 1883, després de ser condemnat al desterrament, i encara que amb gairebé tota seguretat havia estat perdonat per Elduayen, va marxar a Madrid, instal·lant-se al domicili de Serrano Oteiza i fent feina en la seva notaria. En 1884 va presentar una memòria sobre l'emigració a Galícia en un certament literari convocat per l'Ajuntament de Vigo i que va ser rebutjada pel seu«radicalisme sociològic». Aquest mateix any, amb Ernesto Álvarez, va traduir Dios y el Estado de Bakunin, que publicarà com a fullet en la Revista Social. En 1885 va presentar el seu treball rebutjat («El problema de la emigración en Galicia») i un altre («Diferencias entre el comunismo y el colectivismo») en el I Certament Socialista, organitzat pel Centre d'Amics de Reus; ambdós treballs va ser premiats. En 1886, mor Serrano Oteiza, va començar a publicar una sèrie d'articles en la revista Acracia, on va defensar el col·lectivisme contra les tendències anarcocomunistes. En 1887 va acabar els estudis de topografia, carrera aconsellada pel seu mentor Serrano Oteiza. En 1888 es va instal·lar a Sevilla, ja que havia guanyat en oposició una plaça de topògraf, amb sa esposa, Esperanza Serrano Rivera, amb la qual tindrà 12 fills. A la capital andalusa compaginarà les tasques topogràfiques amb les activitats periodístiques i fundarà el periòdic La Solidaridad, que després es transformarà en La Alarma. En aquesta època es familiaritzarà amb les idees de Tucker, a través de la lectura del periòdic Liberty, de Boston. En 1889 va participar en el II Certamen Socialista, que els llibertaris del grup «Onze de Novembre» de Barcelona van organitzar en aquesta ciutat; tots els seus treballs van ser premiats. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions anarquistes: La Anarquía y La Idea Libre, de Madrid;El Corsario, de la Corunya; El Despertar, de Brooklyn (Nova York); Ciencia Social, de Buenos Aires; L'Humanité Nouvelle, de Brussel·les; Acracia, de Barcelona, etc. D'aquesta època és la seva reeixida conferència Evolución y revolución, que serà publicada pels republicanofederals de Vigo. El gener de 1892 es va entrevistar amb l'anarquista italià Errico Malatesta i amb el llibertari català Pere Esteve, arribats a Sevilla des de Còrdova en una gira de conferències. En 1893 va publicar La coacción moral i va sortir en forma de fullet la seva obra sobre els Fets de Jerez (8 enero 1892 - 10 febrero 1892. Los Sucesos de Jerez) i El 1º de Mayo. En 1894 es va publicar a Madrid el llibre de César Lombroso Los anarquistas i dos anys després Mella farà la rèplica en el seu treball Lombroso y los anarquistas. Entre 1895 i 1900 residirà entre Pontevedra i Vigo, i en aquesta època escriurà alguns dels seus treballs més coneguts: La ley del número. Contra el Parlamento burgués i Del amor: modo de acción y finalidad social. En aquests anys gallecs rebrà a casa seva Josep Prat, que fugia de la repressió sorgida arran de l'atemptat de la processó del Corpus, i prepararà el seu embarcament cap a Amèrica. Des del 1897 fins al 1899 viurà a Pontevedra, on farà feina de topògraf en la construcció del ferrocarril, participant alhora en la companya contra els processos de Montjuïc i escrivint en El Corsario; també, preocupat per la lluita agrarista a Galícia, publicarà el seu fullet A los campesinos. En 1900 va participar, com a delegat del moviment obrer peninsular, en el Congrés Anarquista Internacional de París, que va haver-se de reunir il·legalment ja que les autoritats franceses el van prohibir, i on va presentar la seva memòria«La cooperación libre y los sistemas de comunidad», que serà publicada per Les Temps Nouveaux, i el treball «El colectivismo y el comunismo anarquista». Entre 1900 i 1910 viurà per qüestions professionals a Astúries, primer a Sariego, on farà de topògraf en la construcció del ferrocarril, i després a Sotroncio. Mella influenciarà els anarquistes d'aquella regió, com ara Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra, que serà el seu primer biògraf, amb els quals llançarà diverses publicacions asturianes. En 1902 col·laborarà en La Protesta Humana, de Buenos Aires, i en La Revista Blanca. En 1903 farà una conferència («Las grandes obras de la humanidad») a l'Institut Jovellanos de Gijón organitzada per la Junta Directiva d'Extensió Universitària d'Oviedo. En aquesta època col·laborarà assíduament en la revista Natura, dirigida a Barcelona pel seu amic Josep Prat, i escriurà en contra de l'anarquisme violent diversos articles i fullets, alhora que reivindicarà l'«anarquisme sense adjectius» de Tárrida del Mármol. En 1905, amb la desaparició de la revistaNatura, com que no va trobar cap òrgan d'expressió llibertari adequat per als seus escrits, va deixar de publicar articles en favor de l'anarquisme, descontent del«jacobinisme» del sindicalisme revolucionari i de la seva premsa. En 1909, arran dels fets de la Setmana Tràgica, va reprendre la seva activitat literària en defensa dels ideals anarquistes més purs i radicalment antiautoritaris, especialment en Tribuna Libre i Solidaridad Obrera, de Gijón. Entre 1910 i 1914 va publicar, sota diversos pseudònims (Raúl,Mario, Dr. Alén), en Acción Libertaria i El Libertario, etapa que serà de les més fructíferes ja instal·lat definitivament a Vigo i participant activament en la construcció de la xarxa de tramvies elèctrics d'aquesta ciutat, tasca força popular aleshores. En 1912 va publicar la traducció de La ciencia moderna y el anarquismode Kropotkin; també publicarà aquest any el seu recull d'articles ampliats Cuestiones sociales. L'any següent publicarà Cuestiones de enseñanza, on es mostra partidari d'una educació neutra, sense influències religioses, polítiques o socials de cap casta, oposada a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. En 1914, un cop acabada la construcció de la xarxa de tramvies de Vigo, va ser nomenat director gerent de la companyia. Quan esclata el conflicte mundial, en plena polèmica entre aliadòfils i neutralistes, va prendre partir, juntament amb Federico Urales, per la causa bel·licista o aliadòfila, actitud que respon a la creença que una victòria enfront de l'Imperi alemany era una victòria de la llibertat i del progrés. El triomf de les tesis neutralistes en el moviment anarquista peninsular i el renaixement d'allò que ell anomenava«jacobinisme anarquista» va motivar la seva retirada de la lluita activa anarquista, retirada que només va ser interrompuda per l'aparició, l'agost de 1916, de la revista Renovación, que van redactar els deixebles de Mella, Eleuterio Quintanilla i Pedro Sierra. En 1922 Abad de Santillán el va embarcar en la traducció de l'Ètica de Kropotkin, traducció que va començar però que va haver d'abandonar per la deficient traducció anglesa sobre la que havia de treballar. Ricardo Mella va morir el 7 d'agost de 1925 a Vigo (Pontevedra, Galícia) i el seu enterrament va ser una vertadera manifestació de dol popular; els actes van durar diversos dies i els periòdics de totes les tendències animaven a participar-hi. L'Ajuntament de Vigo li va donar el nom d'Avinguda de Ricardo Mella a la que avui és diu La Florida. Asorey, l'escultor gallec més important d'aleshores, va realitzar el mausoleu que guarda les seves restes al cementiri civil de Pereiró.

***

Benigno Andrade García

- Benigno Andrade García: El 7 d'agost de 1952 és garrotat a la Corunya (Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Havia nascut el 22 d'octubre de 1908 al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia). Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada «Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquella època a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.

***

Ramon Vila Capdevila

- Ramon Vila Capdevila: El 7 d'agost de 1963 mor en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages (Bages, Catalunya) el militant anarcosindicalista i maqui anarquista Ramon Vila Capdevila, també conegut sota diversos pseudònims (Caracremada,Peus Llargs, Capità Raymond,Ramon Llaugí Pons, El Jabalí), segons els diversos períodes de la seva actuació. Havia nascut l'1 d'abril --moltes fonts citen erròniament el 2 d'abril-- de 1908 a Peguera (Berguedà, Catalunya) en una família modestíssima i era conegut com En Maroto, nom de la masia on vivia. Sos pares van ser Ramon Vila Llaugí i Carme Capdevila Solé. Passà la infantesa a la colònia minera de Peguera, on quedà orfe l'agost de 1920. Dos anys després, es posà a fer feina en el ram del tèxtil a la Pobla de Lillet, afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en la publicació El Trabajo, editada a les conques del Llobregat i del Cardoner. En 1926 assistí, amb Antonio Vidal, Manuel Buenacasa Tomeo i altres companys, al Ple Intercomarcal clandestí de l'Alt Llobregat. Entre 1929 i 1930 sabotejà la maquinària d'una fàbrica de la Pobla de Lillet que havia acomiadat obrers i realitzà altre accions ludistes; per aquest fets fou detingut i  condemnat a vuit anys de presó. A la garjola conegué destacats militants anarquistes i anarcosindicalistes, i, també, aconseguí l'exempció del servei militar. Amb l'arribada de la II República espanyola i la seva amnistia, sortí en llibertat. De bell nou s'establí a la Pobla de Lillet, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i, a causa de la seva condició d'expresidiari, es va veure obligat a treballar a les mines de Fígols. El gener de 1932 participà activament en l'aixecament anarquista de Fígols. Després dels fets capitanejà la fugida d'uns 400 homes, que també hi van tenir participació, però va ser detinguts a la Nou de Berguedà i ell fou empresonat a Manresa i més tard a Barcelona. En sortir, a finals de 1932, no trobà feina a Fígols i va fer de llenyataire a Berga, on conegué Marcel·lí Massana Vancell. L'abril de 1936 tingué un important enfrontament amb la policia a Castelló de la Plana, en el qual morir son cosí Ramon Rives Capdevilla i un agent; detingut, se li intentà aplicar la «Llei de fugues». Sortí de la presó el 18 de juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, i s'enrolà el setembre a Manresa en la «Columna Terra i Llibertat», combatent en primera línia al front de Terol, juntament amb Marcel·lí Massana, Ramon Casals, Josep Ester i Josep Viladomiu, entre d'altres. L'octubre, amb el trencament del front, va anar a parar a una columna comunista, dintre de la qual fou detingut i portat a Montjuïc, d'on fou alliberat, poc després, gràcies a les gestions de la CNT. També va pertànyer al Servei d'Informació Perifèrica Militar (SIPM) i fins i tot s'infiltrà en la reraguarda enemiga a Saragossa. El març de 1937, amb la militarització, abandonà els fronts i tornà a Fígols, on va fer una gran amistat amb el director de les mines col·lectivitzades, Maximilià Puertas. Després fou nomenat delegat de Proveïments de la centrà tèrmica de Fígols i comandant del Cos de Carrabiners. Amb el triomf franquista, passà a França amb Puertas i patí els camps de concentració (Sant Cebrià i Argelers). En 1941 fugí del camp d'Argelers i s'integrà en la lluita clandestina enquadrat en els primers grups antifranquistes com a guia i enllaç. Després realitzà accions de sabotatge, com ara la voladura dels Carburs de Berga i de diferents línies d'alta tensió al Bages, el Berguedà i Osona. En 1943 fou detingut per la policia nazi en un dels seus freqüents desplaçaments pel Midi per no portar suficient documentació, fou tancat dos mesos al Castellet de Perpinyà i després fou enviat a treballar per l'organització alemanya Todt a les mines d'alumini de Bedarius, de les quals fugí per integrar-se en la resistència gala de Llemotges («L'Armée Secrete» i«Franc-Tireurs-Partisans»). Adscrit a la xarxa de Menessier i a la guerrilla, sobresortí en operacions de càstig contra les divisions de les SS i de sabotatge sota el pseudònim de Capità Raymond. Després d'actuar a Gironde i Charente en les unitats de la Unió Nacional, a Rochecouart comandà un grup de 200 guerrillers de «L'Armée Secrete», que assaltà i anihilà tota una divisió alemanya a Oradour-sur-Véze, i després encapçalà una companyia del«Batalló Llibertat» a la costa atlàntica. Al capdavant d'aquest batalló, en 1945 aconseguí alliberar alguns presoners dels darrers reducte nazis, a Royan i a Pointe-du-Grave. Amb la derrota nazi, s'incorporà en la lluita antifranquista a les comarques pirinenques, fent costat grups d'acció que es dirigien a Barcelona, especialment Francesc Sabaté Llopart, i actuant moltes vegades amb Marcel·lí Massana a la comarca del Berguedà, especialment entre 1946 i 1949, realitzant espectaculars sabotatges. El 17 de maig de 1947, arran d'una visita de Franco a les mines de Sallent, dirigí un grup de 50 guerrillers que havia d'atemptar contra el dictador, però un incident malmenà el pla. Entre 1947 i 1948 va fer de guia, passant cap a França Antonio Gil Oliver. També, en aquest període, col·laborà amb Josep Lluís Facerias, especialment a través de la serra del Canigó i la del Cadí. Va portar, també, el grup francès encarregat d'instal·lar a Barcelona la impremta de Solidaridad Obrera. Cap al 1949 operava a l'Alt Berguedà amb Francesc Denís (Català), Manel Sabaté i l'italià Elio Ziglioli. A la Pobla de Lillet, caigué gran part del seu grup i fou greument ferit. A partir de 1951 començà a ser molt buscat per la policia franquista, ja que se li atribuïa l'assassinat de dos anglesos a la collada de Tosses. En 1953 la CNT en l'exili desautoritzà la lluita armada, però ell mantingué el combat pel seu compte. En aquesta conjuntura, se li presentà l'oportunitat d'emigrar a Amèrica, cosa que refusà. El 7 d'agost de 1963, després d'haver realitzat cinc dies abans el que seria el seu últim sabotatge en una línia d'alta tensió que alimentava la ciutat de Barcelona, fou sorprès i abatut per un escamot format per 200 membres de la 231 Comandància de la Guàrdia Civil de Manresa a la Creu del Perelló, prop del castell de Balsareny (Castellnou de Bages, Bages, Catalunya), i fou enterrat a l'altra banda del mur del cementiri de Castellnou, sense creu ni referència. Ramon Vila Capdevila fou el darrer maqui català i amb la seva mort es pot donar per desapareguda la resistència armada al franquisme. El 7 d'octubre de 1978, amb la commemoració del seu setantè aniversari, se li organitzà una acte d'homenatge a Sallent, al qual havia d'assistir Frederica Montseny, juntament amb més de 2.000 persones; però fou dissolt per la Guàrdia Civil a instàncies del governador civil. Posteriorment se li han organitzats diversos actes similars arreu Catalunya. En 2002 i 2006 Josep Clara publicà Ramon Vila, Caracremada, el darrer maqui català.

Ramon Vila Capdevila (1908-1963)

***

Bo de subscripció de "La Patrie Humaine"

-Émile Bauchet: El 7 d'agost de 1973 mor a Villlers-sur-Mer (Baixa Normandia, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Havia nascut el 23 de febrer de 1899 a Roissy-en-France (Illa de França, França), i era el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.

***

Autoretrat de Monleón a la presó Model de València (1940)

- Manuel Monleón Burgos: El 7 d'agost de 1976 mor a Mislata (Horta Oest, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. Havia nascut el 23 de febrer de 1904 a Andilla (Serrans, País Valencià). D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.

---

Continua...

---

Escriu-nos

MÉS per Calvià celebra la decisió de no esfondrar la fragata Baleares

0
0

El portaveu calvianer, Rafel Sedano, assegura que “estam satisfets que finalment el Ministeri de Defensa tregui la fragata a subhasta pública ja que d’aquesta manera no es durà a terme el seu esfondrament”.

No Fragata Baleares 

Una vegada coneguda la decisió del Ministeri de Defensa de treure a subhasta pública l’embarcació militar Balearesestam “satisfets” de la mesura adoptada per part del Ministeri de Defensa.

 

El nostre portaveu, Rafel Sedano ha manifestat la seva alegria arrel de la decisió final i ha assegurat que “amb aquesta mesura finalitza una etapa de la lluita ecologista de la població de calvianera”.

 

Sedano també ha dit que aquesta iniciativa s’hauria d’haver adoptat fa anys ja que d’aquesta manera els partits polítics responsables no haguessin fet tudar doblers públics a la ciutadania. “PP i PSOE han allargat una decisió que era inevitable i que respon a molts anys de lluita ecologista”, ha comentat Sedano.

 

El portaveu calvianer també ha recordat el gran valor del fons marí de la costa de Calvià i ha assegurat que el municipi “no necessita 4.177 tones de metall esfondrades al mar per ser una potència turística”. MÉS per Calvià també ha recordat que aquesta decisió és una proposta que el PSM-Entesa ja va dur l’any 2005 al Congrés dels Diputats a través dels nacionalistes del BNG.


La Llei del Sòl vista des de Pollença

0
0

Com és sabut, la Conselleria d'Ordenació del Territori, dirigida pel Conseller Gabriel Company, ha preparat una Llei el Sòl per a les Balears. Les comunitats autònomes tenen plenes competències en ordenació del territori i urbanisme, i per tant poden regular aquesta qüestió completament. Existeix la Ley del Suelo estatal, la darrera de l'any 2007 -8/2007 de 28 de maig- (amb text refós de l'any 2008 -RD 2/2008 de 20 de juny-), que tot i tenir enl mateix nom, només pot regular els aspecte econòmics de l'urbanisme, fet que va quedar clar a la sentència del Tribunal Constitucional del 1998.

A Balears, com que mai s'ha fet una Llei del Sòl pròpia, som la única comunitat que fa servir la llei estatal com a llei pròpia, però no la del 2007, que com hem dit només regula aspectes econòmics, sinó la darrera que podia regular aspectes urbanístics, que fou la llei amb text refós del 1976 amb afegits puntuals de les lleis posteriors. Si això ha estat bo o dolent és difícil d'avaluar. Per una banda ens ha alliberat de figures com “l'agent urbanitzador” que ha fet estralls a altres zones de l'estat, però per altra banda, a aquestes alçades ja es clar que es necessita una llei actualitzada. Per això a la passada legislatura ja es varen fer dos esborranys, un per part del govern PSM-PSOE i l'altre per part de l'oposició d'UM, sense arribar cap d'ells a aprovar-se. El Govern ara ha redactat un nou esborrany que podeu consultar aquí.

Aquest esborrany es va enviar als ajuntaments per tal que hi poguessin fer aportacions. El batle ens va fer arribar l'esborrany i ens va donar un termini per aportar les suggerències que consideràssim oportunes. És d'agrair aquesta deferència després que ens queixéssim de les al·legacions al Pla d'usos de la Carretera Vella de Lluc, fetes sense consultar la oposició. Des del PSM varem estudiar la llei i varem redactar unes al·legacions (o suggerències, més ben dit, en aquest punt del procés). Aquesta és una feina àrdua que feim els partits de l'oposició, que precisa estudiar textos de vegades llargs i complicats, informar-se sobre el tema i recollir opinions per acabar redactant les al·legacions. A continuació adjuntam les al·legacions que varem proposar. Com que encara hi haurà temps per fer al·legacions en el tràmit d'exposició pública, estam oberts a rebre nous suggeriments i incorporar-los.


  • La mancança de regulació sobre el sol rústic deixa la Llei ben coixa, i a més, tanmateix no és cert que no afecti al sòl rústic. Li afecta en moltes determinacions que no són específiques del sòl urbà, com són els edificis fora d'ordenació o les obres subjectes només a comunicació prèvia, per posar dos exemples. A Pollença, amb el gran desenvolupament que ha tingut el sòl rústic, és ben necessari que es reguli aquest àmbit, per donar major seguretat jurídica als propietaris, i especialment als propietaris sense il·legalitats.

  • Per tant no es pot renunciar a incloure-hi el sol rústic. I dins aquest s'ha de regular regular de manera clara en quins casos es pot actuar i realitzar obres en els edificis existents en sòl rústic i amb quins criteris. La regulació que fan el Pla Territorial es vaga i massa interpretable.

  • També, entrant en el sòl rústic, s'hauria de regular millor el règim de les segregacions de finques.

  • En sòl urbà s'hauria de revisar l'aplicació dels “estàndarts” urbanístics -percentatges de zones verdes, vials, aparcaments, equipaments, etc.- (potser es deixarà per un reglament posterior que no sabem quan arribarà). L'aplicació de les zones verdes en les revisions de planejament és una font continua de problemes que els ajuntaments salven fent petites “trampes” si el Consell se les deixa fer. El càlcul de la capacitat de població, que incideix sobre les zones verdes i altres equipaments, s'hauria de poder fer de manera més realista.

  • No sembla encertat que s'inclogui com a responsable al redactor del projecte executat il·legalment. Els projectes només són declaracions d'intencions que, si s'escau, es registren esdevenint documents públics subjectes a veracitat. Si no és així el simple fet de fer un plànols o uns croquis que no es sap si després s'executaran o no, no ha de suposar que l'autor esdevingui responsable per una mala pràctica del promotor o d'un altre tècnic que dirigeixi l'execució de l'obra. En canvi sí que es podrien prendre mesures discipinàries amb els redactors de projectes que es registrin amb l'autorització del tècnic per obtenir llicència, contenint falsedats manifestes.

  • La necessitat de realitzar Inspeccions Tècniques als edificis de més de 50 anys no s'hauria de restringir a municipis de més de 25.000 habitants, ja que els riscos de l'edificació mal mantinguda són els mateixos independentment de la mida de la població.

  • Les sancions que proposa l'article 177 haurien de mantenir la proporcionalitat amb les obres executades. No és el mateix una gran il·legalitat que una obra més petita.

  • Respecte de la regulació de les obres menors que només necessiten declaració responsable, sembla que la norma és confusa. Primer les defineix clarament, resultant que no necessiten tècnic, amb una sèrie d'excepcions (per cert que entre les excepcions no s'hi inclouen les obres en edificis protegits patrimonialment, fet que sembla poc encertat). Però més endavant en fa una divisió entre les que sí necessiten tècnic i les que no. L'article 135 i el 139 es contradiuen. El tema hauria de quedar ben clar, ja que si no es pot caure en la picaresca de fer-ho passar tot com a obres que no necessiten llicència.

  • L'avantprojecte de Llei hauria de fixar de manera més clara els percentatges de cessions obligatòries i gratuïtes d'aprofitament, ja que els criteris per disminuir o augmentar-los són excessivament interpretables. Aquestes cessions s'apliquen en els casos de transformacions urbanes i creació de nou sol urbà, fet que té molta incidència en la zona de creixement de Pollença entre en Cecili Metel i la carretera.

A banda d'aquestes al·legacions, el grup parlamentari MÉS va presentar un bon grapat més d'al·legacions que podeu consultar aquí.

 

La Llei deixa fora del seu àmbit el sòl rústic, per tant a l'inmensa majoria del territori.

Al plànol en vermell i groc fort els sòls urbans i urbanitzables. La resta és sòl rústic.

 

 

 

 

Som a l'Era de l'Imperi del Mig renaixent.

0
0

 

          Som a l'Era de l'Imperi del Mig renaixent.

 

    Un imperi renaixent, però, en aqueixa nova era, la figura de l'Emperador és substituïda per la del Secretari General  del Partit Comunista Xinès.

        Fins ara mateix, els grans mitjans de comunicació ''occidentals'' (''occidentals'', és a dir, de les grans corporacions capitalistes occidentals) intenten desvirtuar l'ascens de la Xina com a superpotència mundial.

   En aquests mitjans, els quaranta mil economistes del sistema arrosseguen la peregrina teoria segons la qual l'emergència xinesa és deguda a la ma d'obra barata. En tot moment, parlen de les ''economies emergents'', de manera que la Xina figura igualada a països com el Brasil i la República Sud-Africana. Els mitjans més seriosos reconeixen l'envergadura de l'economia xinesa com a segona economia mundial i preveuen que arribarà a igualar la nord-americana cap allà el 2025 o el 2030.

   Però l'OECD ha previst que l'economia xinesa igualarà la ianqui a l'any 2016.

    En contra de les presumpcions dels mitjans ''occidentals'', haurem de veure que, en realitat, fa temps que la Xina  és la primera potència mundial. La realitat és que avui l'economia d'aquesta nació marca el ritme i la direcció de l'economia mundial.

   O sigui, el fet que el PIB dels Estats Units sigui el més elevat del món, no lleva que els EUA sigui el país més endeutat i que la seva indústria continuï en recessió, procés de desindustrialització que s'inicià als anys 70 ( Un estudi acadèmic  sosté que el deute dels EUA és més gran del que declaren oficialment; vegeu-ne la recensió a la web El deute dels EUA sis vegades  més gran).

     Allò que veurem demostra que la Xina és realment la primera potència mundial en quasi tots els ordres, i no solament en economia. I allò que veurem es basa en les estadístiques oficials, majorment.

   Haurem de veure també que arreu de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica hi ha tot de grans projectes de Pequín per a la construcció de ports, aeroports, autopistes, línies de ferrocarril, oleoductes, grans edificacions singulars i d'altres. En aquests indrets, els principals projectes de Washington es centren en projectes de caràcter militar; i les ajudes econòmiques són preferentment militars també.

   Amb el triomf dels comunistes al 1949, la Xina recuperava la sobirania nacional, que havia estat segrestada per les potències imperialistes  des de principis del segle XIX .  Sota el lideratge d'En Mao Zedong com a secretari general del PCX, la Xina era reconeguda com a gran potència amb dret a veto al Consell de Seguretat de les NU. Els xinesos d'avui tenen una consciència mol viva

de les grans desgràcies que va patir la nació per causa de les intervencions imperialistes, i de la del Japó, en especial.

    Sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, al 1978, amb ''el socialisme a la manera xinesa'', s'iniciava el desplegament de la gran nació asiàtica, desplegament que es manté viu fins avui en dia. Durant més de tres dècades, de manera continuada, la gran nació establí uns ritmes de creixement al voltant dels dos dígits, de manera que ha constituït  la revolució més ràpida i intensa de la història de la humanitat.

   Segons les estadístiques, a principis de segle, la Xina esdevingué la primera potència industrial del planeta (Els mitjans ''occidentals'' donen a entendre que són indústries menors,  de ''mà d'obra barata'').  Però la realitat és que la nació xinesa ha guanyat els mercat de les grans indústries pesades per causa de la seva superioritat tecnològica. Com a indicador d'això,  la major part dels productes electrònics de tot el món (ordinadors, telèfons mòbils, etc.) porten unes bateries que són ''made in China''. O també:  les drassanes xineses construeixen els vaixells més avançats tecnològicament.

  Però, segons aquestes estadístiques, la nació asiàtica no solament s'ha avançat als EUA i a Europa en capacitat industrial; sinó que ha esdevingut un gegant entre nans en quasi totes les branques industrials.

   Al 2013, la producció d'acer de la Xina és quasi nou vegades més gran que la dels EUA (Ho podeu veure a la web World Steel Association - May 2013 Crude Steel Production)

  Per descomptat, l'acer produït és la matèria primera de la indústria pesada. La Xina, en efecte, ocupa el primer lloc entre els països d'indústria pesada.

   Una de les grans indústries més importants és la de la construcció naval. Les drassanes xineses són les més actives del món, seguides per les de Corea del Sud i el Japó.

   Als mitjans ''occidentals'' no els agrada tractar sobre un tema que fa palesa la decadència industrial del Fukus. O sigui, no és solament que la Xina ocupi el primer lloc, sinó que allò escandalós és la insignificança de les drassanes dels EUA, Anglaterra i França.  Segons indiquen les estadístiques (Vegeu la webEstadístiques de la construcció naval mundial), la Xina construeix 80 vegades més vaixells que els EUA. És de destacar que països com l'Índia, el Brasil o el Vietnam superen àmpliament el Fukus en construcció naval.

 

    Al costat de l'acer, l'altre gran indicador de la capacitat industrial d'un país és el consum de ciment.  Es necessita ciment com a matèria principal per a construcció d'edificis, però també com a matèria necessària per a la construcció de ports, aeroports, ponts, preses hidroelèctriques i, en general, en tot tipus de construcció de línies de comunicació.

   Des de fa dècades, la Xina és el país que produeix i consumeix més ciment. Podeu veure les estadístiques a la web Els principals consumidors de ciment.

   Per descomptat, el major consum de ciment es fa a la construcció d'edificis,  d'habitatges, principalment.

    La Xina, en efecte, és, de molt, el major consumidor de ciment des de fa dècades. I allò que no expliquen bé els mitjans corporatius és que la Xina ha fet la major revolució urbanística de la història de la humanitat. Com s'explica a la web  Construint el somni americà a la Xina,  a les dues darreres dècades, uns 300 milions de persones passarena viuredel campa les ciutats. Segons aquest reportatge: ''(la Xina) És...un lloc que McKinsey & Company prediu construirà 50.000 gratacels en les pròximes dues dècades, l'equivalent a 10 Nova Yorks''. 

 

   Aquesta pàgina d'En Brook Larmer desxifra qualcuns dels misteris del miracle arquitectònic xinès. El protagonista de la crònica, l'arquitecte nord-americà Daniel Guillen que treballa la Xina, diu: '' Però de vegades sembla que els EUA està assegut al sofà prenent cafè, mentre que la Xina és Carl Lewis corrent tan dur com pugui''.

   No només corren dur els arquitectes xinesos, sinó que a més a més omplen les pistes de l'estadi (Podeu veure l'informe de la web La condició de l'arquitectura xinesa).

   ''300 milions de persones reubicades a les ciutats a les dues darreres dècades'', dèiem. Però s'ha d'especificar que aquestes persones eren majorment treballadors; i que, a diferència dels típics nuclis industrials capitalistes, a les ciutats industrials xineses no hi ha barris obrers de tall inferior. Certament, les famílies treballadores amb ingressos més baixos viuen a les àrees de l'extraradi, però a aquestes àrees no hi ha degradació arquitectònica.  

    Si l'accés a l'habitatge propi és un indicador de benestar social, hem de concloure que els treballadors xinesos són a l'avantguarda mundial. Podeu veure unes estadístiques oficials sobre aquesta qüestió a la web  La Xina, en habitatges de propietat familiar, encapçala el ranquing mundial.

 

     Des de fa dècades, però encara més, des del crac de 2008, la gran nació asiàtica ha esdevingut el principal agent financer mundial, en substitució d'Europa i dels EUA, de cada vegada més endeutats.

   Certament, la crisi econòmica és mundial, però és essencial subratllar que la major part de països d'Àsia, Àfrica i Amèrica – a diferència d'Europa i els EUA – tenen un creixement sostingut o bé notable.

    S'ha de distingir clarament:  Mentre grans empreses ianquis tenen capacitat per fer grans inversions financeres, el govern federal dels EUA quasi està en bancarrota. Des de el 2008, els governs d'Europa i dels EUA van tancar l'aixeta d'inversions exteriors.  Vegem uns exemples indicatius.

  El cas del Paquistan. El Paquistan és un país amb greus dificultats econòmiques. Té greus mancances d'energia – i en especial d'electricitat – que frenen l'activitat industrial. La contribució dels EUA a l'economia paquistanesa és poc efectiva. Les principals aportacions són de caràcter militar (No sí si es pot considerar com aportació els bombardejos amb drones que fa Washington als territoris autònoms del nord de Paquistan). Actualment, la major despesa dels EUA al Paquistan és la relacionada en el proveïment de la intendència de les forces de l'OTAN a l'Afganistan; bàsicament, són serveis de transport des de el port de Karachi fins a l'interior de l'Afganistan. 

    La Xina és el principal soci comercial del Paquistan. Però a més a més, es manté una aliança estratègia entre els dos països, en virtut de la qual la Xina fa extraordinàries inversions al Paquistan. En aquest sentit, la inversió més notable és en funció de la creació del port de Gwadar a la costa paquistanesa, a uns 70 km. a l'est de Karachi.

   Gwadar no és solament un port franc de la Xina. Gwadar és l'inici físic del que ha de ser el corredor Gwadar-Kashgar (Kashgar, ciutat de la regió xinesa de Xinjiang, és a prop de la frontera amb el Paquistan). Aquest corredor ja està en obres. Aquesta ''Ruta de la Seda'' ha de cobrir una distància de 2.000 km. i ha de superar les altituds del Karakorum (de més de 4.000 metres). Les dues ciutats quedaran unides per carretera, per ferrocarril i per cable de fibra òptica, així com per canonades per gas i petroli (En podeu veure l'informe a la web  De Kashgar a Gwadar).

    Segons sembla, aquesta nova ''Ruta de la Seda'' ha de significar una gran oportunitat pel rellançament econòmic del Paquistan. Però, com assenyalen els comentaristes,  el corredor Gwardar-Kashgar va més enllà de facilitar el comerç entre el dos països.  Obra l'accés de la Xina a l'oceà Índic, així com obra l'accés al mar de l'Àsia Central. Com diu l'informe: '' Pakistan pot servir com un pont en l'estrenyiment de les relacions i la cooperació entre la Xina i els països del sud, centre i oest d'Àsia i en el "procés d'integració econòmica regional"''.  I, a continuació afegeix: '' Per reduir la seva dependència de l'estret de Malacca, Xina ja ha invertit considerablement en la construcció d'oleoductes i gasoductes a través de Myanmar. Un gasoducte des Gwadar a Xina pel Karakorum proporcionaria un segon i més curt alternativa per al subministrament de petroli de l'Orient Mitjà, en particular, a les províncies occidentals i centrals de la Xina''.

 

Els EUA vol imposar els seus interessos geoestratègics

també al Paquistan, però no ofereix alternatives.

   Els EUA ha pressionat Paquistan molt fortament perquè

renunciï al projecte del gasoducte de l'Iran (Gasoducte que

l'Iran ja ha construït fins a la frontera). Però sense oferir alternatives. Igualment, també s'oposa al projecte del corredor paquistanès sense oferir alternatives.

Com és lògic, el govern del Paquistan no renuncia a cap dels dos projectes que segons diu han d'impulsar el creixement econòmic i la superació de la crisi energètica que ara pateix.

 

   Els mitjans ''occidentals'' i els seus 40.000 economistes donen per descomptada ''la superioritat del sistema de lliure mercat'' i alhora expliquen els mals que es deriven del sistema comunista. A tot temps parlem de la llibertat de premsa, però no expliquen que a ''Occident'' els mitjans de comunicació són propietat dels magnats o de les corporacions.

    Al segle passat, els mitjans ''occidentals'' no es cansaven de comparar les economies dels EUA i de l'URSS de manera que restava sempre palesa la superioritat dels ianquis.

   Si haguessin de ser conseqüents, ara aquests mitjans també haurien de comparar les economies dels EUA  i de la Xina i deixar palesa la superioritat de la nació asiàtica en quasi tots els ordres. I, alhora, confirmar la bonesa del comunisme (''del socialisme a la manera xinesa'') i la malvestat del capitalisme (Les estadístiques també mostren que la criminalitat als EUA és 30 vegades més elevada que la de la Xina. Vegeu la web Total crimes statistics).

   I un darrer aclariment sobre la bonesa de la civilització xinesa:  La xinesa és l'única civilització que es va desplegar a l'antigor sense Església,  religió o Llibre Sagrat. El confucianisme a vegades se'l reconeix com una religió, però és un fals reconeixement. En Confuci era un filòsof, mai un home religiós. Certament, el budisme i els temples budistes foren presents a la Xina, però en cap cas fou la religió de les amples masses xineses.

A l'època moderna, com és lògic, el PCX es declara oficialment no creient, però alhora la constitució proclama la llibertat religiosa. I l'Estat es declara garant de les diverses Esglésies que operen a la nació (A tall d'anècdota: No es permet que els temples catòlics facin repicar les campanes).

 

  

  

  

 

 

 

 

  

  

De la visita real de Isabel II a las islas Baleares en 1860

0
0

Hoy dia estamos habituados a la presencia de los Reyes de España en Mallorca, pero las visitas de anteriores reyes a estas islas han sido escasas y rememorables. En 1541, Carlos V estuvo en Mallorca reuniendo una escuadra para combatir en Argel. La siguiente visita real ya fue la de Isabel II el 12 de Setiembre de 1860.

Frente a la Lonja de Palma se halla el desembarcadero real, lugar donde la falúa de la Reina pisó Palma.

Entrada en Palma

La falúa Real atravesó rápidamente la pequeña distancia que la separaba del muelle, seguida por una multitud de grupos de gentes tan numerosos y tan compactos, que apenas dejaban ver el bote que los mantenía sobre el agua.

Así, describiendo una elegante curva, atracó la falúa á la casilla de la consigna, en cuyo punto la Comandancia de Marina liabia improvisado un desembarcadero espacioso, cómodo y del mejor gusto. A este tiempo el baluarte de San Pablo disparó de nuevo sus cañones para anunciar que la Reina de España había tomado tierra en la Isla. Y entre el frenético victorear de las gentes, el alegre repicar de las campanas y el estampido de los bronces de guerra, los Reyes, profundamente conmovidos, subieron la alfombrada escalera del embarcadero, entrando en el salón de descanso que habia preparado la Diputación Provincial.

Visita Real

Era esta sala de grandes dimensiones, y estaba elegante y ricamente decorada. Damasco carmesí vestía sus paredes, sujeto á ellas por rico junquillo de oro; raso blanco cubría el techo, del que pendían magníficas arañas de cristal y bronce, y las seis puertas de entrada y salida. como las que guiaban á un precioso gabinete de tocador y a un espléndido buffet, todas ostentaban lujosas cortinas de terciopelo carmesí y brocado de oro.

A la entrada de este salón recibieron á SS. MM. las Autoridades y personas notables de la ciudad, y el Gobernador civil de la provincia dirigió la palabra á la Reina [sigue el discurso del Gobernador Civil]

Las frases llenas de bondadosa ternura con que S. M. la Reina visiblemente afectada contestó al discurso del Gobernador, fueron acogidas con gritos del más puro entusiasmo, que se repetían fuera de aquella estancia hasta perderse en las últimas embarcaciones del puerto.

No querían los Reyes prolongar por más tiempo la impaciencia con que las gentes de la ciudad y las de una gran parte de la Isla aguardaban el momento de saludarlos, y así lo manifestaron á las Autoridades; pero éstas les rogaron que se dignasen entrar en el buffet y probar las célebres pastas de Mallorca, que, dicho sea de paso, tienen una fama justísima.

Hiciéronlo así los Monarcas, y subiendo después al carruaje que les estaba preparado , se puso en marcha la regia comitiva.

Abríanle paso por entre la apiñada muchedumbre, que apenas podían contener las tropas de línea tendidas en la carrera, cuatro batidores á caballo. Iban detrás de estos numerosos grupos de lindas zagalas, ricamente vestidas al uso del país, cubriendo el suelo y embalsamando el aire con las flores que llevaban en graciosos canastillos de mimbres.

Seguía inmediatamente una elegante carretela abierta, tirada por seis hermosos caballos castaños con penachos blancos y azules, y la ocupaban SS. MM. la Reina y el Rey, con el Príncipe de Asturias y la Infanta Doña Isabel y Doña Concepción.

El Duque de Tetuán, el Capitán general de las Islas Sr. Mendinueta, y los señores Hediger, Cotoner y otros varios Oficiales generales marchaban á los estribos del coche Real, precedidos de una escolta de caballería.

Detrás de la carretela seguían hasta cuarenta coches, ocupados los primeros por los Jefes de Palacio y las Comisiones de la ciudad, y los restantes por personas de la Real servidumbre y convidados.

[...]

Desde el desembarcadero hasta la puerta del Mar lucia doblemente la regia comitiva, porque los rayos del sol, atravesando un ancho lienzo que con los colores nacionales habían tendido en forma de toldo, daban un tinte dulcísimo al cuadro.

Al llegar á la puerta del Mar salió al encuentro de SS. MM. el Ayuntamiento, y el Gobernador segundo Cabo les presentó las llaves de la ciudad sobre un rico azafate de plata. [...]

Siguió la comitiva por delante del jardín del Rey á la plaza de las Misiones, pasando allí por debajo de un arco de triunfo de bellísima arquitectura, del cual nos ocuparemos más adelante.

Visita Real

La espaciosa plaza del Borne, donde un tiempo se celebraron vistosos torneos, y más tarde tuvieron lugar los autos de fe, y aun las ejecuciones civiles, se ofreció a la vista de los Reyes limpia de aquellos plácidos recuerdos, y de estas tristísimas memorias, cubierta de árboles y fuentes y obeliscos como un verdadero campo de gloria y un rico museo de la historia del arte.

Bellos ajimeces moriscos, graciosas ventanas arábigo-bizantinas, galerías góticas de la más rica filigrana, rosetones bellísimos, puertas morunas, torreones feudales; todos esos vestigios de las épocas pasadas, se ofrecieron desde luego á nuestra vista, mezclados con las elegantes construcciones modernas.

Y así encantado el ánimo con aquellas bellezas artísticas, que aparecían á nuestros ojos vestidas de gala, con paños de terciopelo y seda, sobre los que reclinaban su cuerpo centenares de mujeres hermosas, cruzó la regia comitiva aquella plaza y la del Mercado y la Rambla; entrando por la calle de los Olmos, la de San Miguel y la Pescadería, en la Platería. [...]

Antonio Flores (1818 - 1865): Crónica del viaje de sus Majestades y Altezas Reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragon, en 1860 (1861)

El paseo del Borne recibía el nombre de "El Salón de la Princesa" y, en su extremo más cercano al mar, se creó el Jardín de la Reina, en honor de Isabel II, con una estatua que, posteriormente, sería derribada.

Este libro recoge en unos capítulos la visita de Isabel II y se encuentra digitalizado en la Biblioteca Digital Hispánica. La Reina, con su cortejo, tras la calle Platería, llegaría, por Santa Eulalia, Cort y Santo Domingo, a la Catedral, parando unos momentos frente a la ventana donde un día reposó Carlos V.

Los capítulos referidos a esta visita son:

  • Capítulo III: De Alicante a Palma
  • Capítulo IV: Continuación del anterior
  • Capítulo V: Una noche en la bahía de Palma
  • Capítulo VI: Entrada en Palma
  • Capítulo VII: Visita de los Reyes a las casas de caridad
  • Capítulo VIII: Besamanos en el Palacio de Palma
  • Capítulo IX: La ofrenda de los payeses
  • Capítulo X: La Lonja, el Monumento y la cantata
  • Capítulo XI: La Catedral, Monte Sion, Bellver y el teatro
  • Capítulo XII: Sóller y Raxa
  • Capítulo XIII: Poesías
  • Capítulo XIV: De Mallorca a Menorca
  • Capítulo XV: Ciudadela, Mercadal y Alayor
  • Capítulo XVI: Mahón
  • Capítulo XVII: Napoleón III en Menorca
  • Capítulo XVIII: Visita a la fortaleza de la Mola
  • Capítulo XIX: De Menorca a Cataluña

En estos capítulos hay cuatro ilustraciones: el arco de entrada, el boceto de escultura, fachada del teatro y visita a Ciudadela.

[08/08] Comuna de Marsella - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Gilioli - Zapata - Martínez Espinosa - Duarte - Sánchez Fuster - Zévaco - Holmes - «La Jabalina» - Grignard - Bibbi - Podshivalov

0
0
[08/08] Comuna de Marsella - Assassinat de Cánovas - Zasulic - Gilioli - Zapata - Martínez Espinosa - Duarte - Sánchez Fuster - Zévaco - Holmes - «La Jabalina» - Grignard - Bibbi - Podshivalov

Anarcoefemèrides del 8 d'agost

Esdeveniments

Gaston Crémieux fotografiat per E. Appert

- Temptativa d'insurrecció comunal a Marsella: El 8 d'agost de 1870 a Marsella (Provença, Occitània), a causa de la situació desastrosa del país, un moviment insurreccional de més de 40.000 persones --encapçalat per l'advocat radical Gaston Crémieux i per altres coneguts activistes (Naquet, Brochier, Rouvier, etc.)-- es manifesta davant la prefectura. L'objectiu és proclamar la República i instaurar una Comuna revolucionària. La detenció d'Alfred Naquet va provocar un atiament de la còlera i tot seguit es crea un Comitè Central d'Acció Revolucionària presidit per Crémieux. La gentada ocupa l'ajuntament i els membres del Comitè, sobretot bakuninistes internacionalistes i republicans radicals, són aclamats pel poble. Però el moviment és ràpidament sufocat per una esquadra de policies i Crémieux i la resta de membres del Comitè són detinguts. La trentena de presos serà tancada al Fort Saint-Jean. El 10 d'agost, per ordre de l'emperadriu regent, l'estat de setge serà proclamat i el 27 d'agost els empresonats seran jutjats en consell de guerra. Caldrà esperar al 23 de març de 1871 que una veritable Comuna revolucionària sigui efectiva.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Reconstrucció periodística de l'assassinat de Cánovas

- Assassinat de Cánovas: El 8 d'agost de 1897, a les 12 i mitja del migdia, a SantaÁgueda, estació termal a prop de Sant Sebastià (País Basc), l'anarquista italià Michele Angiolillo mata de tres tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari del partit conservador i pare de la Restauració monàrquica espanyola, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- que estava assegut en un banc de la galeria sense escolta llegint el periòdic conservador La Época, esperant sa muller per anar a dinar. L'anarquista no va oferir cap resistència a les persones que el van detenir. A l'esposa del polític, Joaquina de Osma, li va dir:«A vostè la respecto perquèés una senyora honrada, però he complit amb el meu deure i estic tranquil; he venjat els meus germans de Montjuïc.» Angiolillo havia arribat al balneari el 4 d'agost i es va registrar sota el nom d'Emilio Rinaldini, corresponsal d'Il Popolo. Es va comportar discretament, observant els moviments del polític que s'havia instal·lat a l'estació termal alguns dies abans, fins que va trobar el moment oportú per donar-li mort. Aquest esdeveniment va provocar que la selecta i aristocràtica concurrència de banyistes, que buscava cada estiu a la plàcida vall de Gesalibar la reparació d'energies i els saludables efectes de les seves aigües sulfuroses, fugís espantada restant el balneari buit i en silenci. Michele Angiolillo va ser jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot a les 11 del matí del 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (País Basc).

Anarcoefemèrides

Naixements

Vera Zasulic

- Vera Zasulic:El 8 d'agost de 1849 --27 de juliol segons el calendari julià-- neix a Mikhajlovka Gzatskogo (Rússia), en una família noble, la revolucionària, anarquista i, després, marxista menxevic Vera Ivanovna Zasulic (o Zasulich, Zassoulich). Després dels seus estudis a Moscou, es lliga als estudiants revolucionaris de Sant Petersburg i al moviment populista, fet que li va portar la detenció el maig de 1869 per mantenir correspondència amb el nihilista Sergei Netxaiev. Empresonada a la fortalesa de Pere i Paul, serà alliberada en març de 1871, i s'instal·larà a Kharkov on militarà en el grup bakuninista «Els avalotapobles del sud», que cometran diversos atemptats contra la dictadura tsarista. De tornada a San Petersburg, el 5 de febrer de 1878 (24 de gener per al calendari julià), va disparar amb un revòlver contra el general Trepov, prefecte de policia responsable de les tortures patides per A. S. Emelianov (Bogolioubov), membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat». Trepov només resultarà ferit i Vera serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, sense èxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, va tornar entrar a Rússia per militar amb el grup Divisió Negra. Però en 1883 s'allunyarà de l'anarquisme i s'alinearà en les files marxistes, fundant en 1883 a Ginebra, amb Plekhanov, Pavel i Aksel'rod, la primera organització marxista russa (Emancipació del Treball). Va ser redactora del diari Iskra i va formar part del Partit menxevic, prenent part en el congrés de la II Internacional com a membre d'aquest corrent. Va ser traductora i introductora de les primeres publicacions de Marx i Engels, i publicà articles polítics i assaigs en nombroses revistes russes i d'altres països europeus. Vera Zasulic va morir el 8 de maig de 1919 a Petrograd (Rússia).

***

Onofrio Gilioli

- Onofrio Gilioli: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. Sos pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com son pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta). En 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del«Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball. Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit. En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto, Itàlia), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió. A començaments de 1921 decidí emigrar a França, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota sa família cap a França. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de sa família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com«Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França, França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès. En 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre França i Catalunya, amb Portbou com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera de Roses (Alt Empordà, Catalunya). Alguns de sos fills lluitaren en la guerra d'Espanya. Amb sos fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de«terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la II Guerra Mundial a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies. Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia. Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França).

Rivoluzio Gilioli (1903-1937)

***

Emiliano Zapata

- Emiliano Zapata: El 8 d'agost de 1883 neix a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Nascut en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

Emilià Martínez Espinosa

- Emilià Martínez Espinosa: El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà, Catalunya), on va fer de minaire, i després a Manresa (Bages, Catalunya). A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). En 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica. Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans --la primera a tot l'Estat-- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat de del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou mentre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa. Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d’octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l’ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per«rebel·lió militar», dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardoner. Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat als sis mesos i considerat «cremat», va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant elsúltims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella. Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa (Bages, Catalunya). El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge, juntament a la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Emilià Martínez Espinosa (1901-1987)

Emilià Martínez Espinosa: «La revolta de l'Alt Llobregat», en Regió 7 (20-02-1982)

Emilià Martínez Espinosa: Les col·lectivitzacions durant la Guerra Civil del 1936: com es va portar a terme la col·lectivització dels Ferrocarrils de la Generalitat

Homenatge institucional als alcaldes manresans de la República (Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa, 21 d'abril de 2006)

***

Ciriaco Duarte

- Ciriaco Duarte: El 8 d'agost de 1908 neix a Encarnación (Itapúa, Paraguai) l'escriptor, periodista i militant anarquista i anarcosindicalista Ciriaco Duarte. Tipògraf de professió, aprengué l'ofici amb Cantalicio Aracaju i treballà durant sa vida en diferents impremtes de periòdics (La Opinión, Colorado, Patria,La Tarde, La Tribuna, El Liberal, Hoy, etc.). En 1928 ingressà en el Centre Obrer d'Encarnación, afiliat al sindicat anarcosindicalista Centre Obrer Regional del Paraguai (CORP). En 1930 col·laborà en La Palabra,òrgan del moviment estudiantil Nou Ideari Nacional (NIN). En 1931, durant la gran vaga de paletes d'Asunción, va ser detingut i confinat a la presó d'Isla Margarita, a l'Alt Paraguai. En sortir de la presó continuà la seva tasca anarcosindicalista i durant la repressió del 23 d'octubre de 1931 fou ferit i aconseguir fugir gràcies a l'ajuda de sa companya Guillermina Torres. Durant la Guerra del Chaco (1932-1935) lluità als fronts un any i mig. Després, participà activament en la reestructuració del moviment anarquista desestructurat arran del conflicte bèl·lic, especialment en la formació del Consell Regional del Coordinació Obrera (CROCO). En 1942, durant el govern de Higinio Morínigo Martínez, s'integrà en el Departament Nacional del Treball (DNT), juntament amb membres del socialista Partit Revolucionari Febrerista (PRF), però pocs mesos després fou obligat a renunciar a causa de les agres polèmiques amb els dirigents comunistes. Dirigí nombrosos periòdics proletaris, com ara El Obrero Gráfico (1940), Emancipación (1941), Cultura Socialista (1945-1946), El Sol (1948) o La Mañana (1961). En 1965 publicà Hombres y obras del sindicalismo libre en el Paraguya, que fou reescrit en 1982 sota el títol Sindicalismo Libre en el Paraguay. Aportes doctrinarios e históricos --novament ampliat i reeditat en 1987. En 1967 s'exilià a Buenos Aires, on edità Carta Cultural; també col·laborà en Reconstruir, periòdic clausurat per la dictadura militar en 1976. Ciriaco Duarte va morir el 26 de setembre de 1996 a Asunción (Paraguai).

***

Defensa Interior (DI)

- Agustín Sánchez Fuster: El 8 d'agost de 1936 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès. Agustín Sánchez Fuster va morir l'11 de setembre de 2006 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Michel Zévaco

- Michel Zévaco:El 8 d'agost de 1918 mor de càncer a Eaubonne (Illa de França, França) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Havia nascut l'1 de febrer de 1860 a Ajaccio (Còrsega) i era fill d'un militar. Després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat senseèxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era «per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa«republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne on va morir. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

***

Lizzie Holmes fotografiada per Schmidt

- Lizzie Holmes: El 8 d'agost de 1926 mor a Santa Fe (Nou Mèxic, EUA) la periodista i militant anarquista Sarah Elizabeth Swank, més coneguda com Lizzie Holmes, amb el llinatge de son marit. Havia nascut en 1850 en una família lliurepensadora d'Ohio. En 1877, després de la mort del seu primer marit, s'instal·la a Chicago, treballant de professora de música i de costurera. Després començarà a militar en el Socialistic Labor Party (Partit Socialista del Treball), de caire socialista, fent de periodista per The Radical Review. A partir de 1883 participarà en el moviment anarquista i escriurà en la seva premsa (Free Society, The Industrial Advocate, American Federationist, etc.). Amb son company, l'anarquista William H. Holmes, s'afegiran a la parella llibertària formada per Albert i Lucy Parsons, i tots plegats militaran en American Group of the International Working People's Association de Chicago. Lizzie i Lucy lluitaran en el moviment per les «Vuit Hores» i per atiar les dones a entrar en els sindicats. Membre de l'Associated Labor Press (Associació de la Premsa Obrera), es va convertir en 1886 en la coredactora del periòdic The Alarm de Chicago, que acabarà prohibit per les autoritats. Arran de la Tragèdia de Haymarket el 4 de maig de 1886 a Chicago, serà detinguda. A mitjans de la dècada dels noranta William i Lizzie s'instal·laran a La Yeta (Colorado, EUA), on tindran Samuel Fielden de veí, després a Denver (Colorado) i finalment a Nou Mèxic, on morirà.

***

María Pérez Lacurz (dreta) amb una amiga

- María Pérez Lacruz: El 8 d'agost de 1942 es afusellada a Paterna (Horta Oest, País Valencià) la militant anarquista María del Milagro Pérez Lacruz –alguns autors citen erròniament el segon llinatge com De la Cruz–, més coneguda com La Jabalina. Havia nascut el 3 de maig de 1917 a Terol (Aragó, Espanya). Sa família provenia de la zona de Jabaloyas, a la Serra d'Albarrasí de Terol, i d'aquí el malnom. Sos pares es deien Manuel Pérez de la Esperanza i Isabel Lacruz Civera. En 1923 sa família, buscant feina, es traslladà a Sagunt (Camp de Morvedre, País Valencià). Gairebé una nina, ajudà econòmicament sa família treballant en la neteja d'una casa particular. En 1934 entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà el mes següent a Sarrión a la«Columna de Ferro» i com a infermera participà en la creació d'un hospital de campanya. Durant la Batalla de Terol, el 23 d'agost de 1936 va ser ferida de bala en una cama (fractura de fèmur) a Puerto Escandón i hagué de romandre fins el 24 de desembre d'aquell any a l'Hospital de València. Després restà a la reraguarda treballant en una fàbrica d'armament de Sagunt i, posteriorment, a Cieza (Múrcia, Espanya) per fer algunes tasques en la indústria siderúrgica. Amb el triomf franquista, intentà passar desapercebuda amb el seu embaràs, però el 23 d'abril de 1939 va ser detinguda per la Guàrdia Civil al Port de Sagunt. Després d'interrogada, rapada i passejada, va ser posada en llibertat, però el 31 de maig, després de negar-se a ratificar la declaració que el capità jutge militar li va llegir argumentant que els continguts no eren certs, va ser detinguda i tancada a la presó del Port de Sagunt. Durant el procés (Núm. 2053/4) a València se l'acusà d'«auxili a la rebel·lió» i de diferents crims:«caràcter llibertí», crema d'esglésies, assalt a la presó de Castelló i mort de diversos guàrdies de la mateixa, mort del cònsol de Bolívia a València–mai no va existir cap cònsol bolivià en aquesta ciutat– i de altres personalitats (vuit sacerdots i un diputat), etc. El director de l'Hospital de València certificà que en el moment de cometre's aquests crims ella es trobava a l'hospital guarint-se de les ferides de guerra. El 4 de novembre de 1939 va ser traslladada a l'Hospital Provincial de València per problemes de salut i per trobar-se en el seu setè mes de gestació. El 9 de gener de 1940, un cop tingué l'infant, va ser donada d'alta, però ella mai no va veure la criatura. Retornà als calabossos del Govern Civil de València i el 18 de gener va ser ingressada a la Presó Provisional de Dones del convent de Santa Clara. Finalment, va ser traslladada el 16 de gener de 1942 a la Presó Provincial de Dones de València. El 28 de juliol de 1942 va ser jutjada en consell de guerra i condemnada per «adhesió a la rebel·lió» i«desafecció al Movimento» a la pena de mort. María Pérez Lacruz va ser afusellada el 8 d'agost de 1942 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb un grup de sis homes. En 2003 l'Associació de Dones de Baladre «Trencant Silencis» li retè un homenatge al Port de Sagunt. En 2007 Manuel Girona Rubio publicà la biografia Una miliciana en la Columna de Hierro. María«La Jabalina» i en 2013 l'escriptora Rosana Corral-Márquez publicà la novel·la Si me llegas a olvidar, inspirada en la seva vida. Actualment un carrer del barri de La Pinaeta del Port de Sagunt porta el seu nom.

***

Ferre Grignard

- Ferre Grignard: El 8 d'agost de 1982 mor a Edegem (Anvers, Flandes) el cantautor anarquista Fernand Grignard, conegut com Ferre Grignard. Havia nascut el 13 de març de 1939 a Anvers (Flandes) en una família burgesa. De jove formà part del moviment escolta amb son germà Roger, vuit anys més petit. Estudiant art a l'Institut Municipal d'Arts Decoratives d'Anvers, durant els anys cinquanta aconseguí un cert prestigi entre els artistes de la seva ciutat, però no per les vendes de les seves obres, pintures i gravats, sobretot, sinó com a guitarrista autodidacte. La relació amb sos pares no podia ser pitjor i, segons alguns, marxà als Estats Units, on visqué uns anys als ghettos negres; però, a causa de les seves idees anarquistes, va ser expulsat i retornà a Bèlgica --aquesta aventura americana va ser desmentida per son germà Roger que apuntà que mai no havia estat als EUA. En 1964 Hans Kusters, de la discogràfica Philips, el descobreix cantant al bar «De Muze» d'Anvers i l'any següent tocà en el primer Jazz-Festival de Bilzen. En 1966, gràcies a les cançons Ring, ring, I've got to sing, My crucified Jesus i Drunken sailor, de l'àlbum Ring, ring, aconseguí l'èxit. La seva imatge beatnik i el seu estil musicalblues i folk, acompanyat amb una harmònica i un violí elèctric, el caracteritzaren. Els textos de les seves cançons pacifistes s'oposaren a la política colonialista nord-americana, esdevenint un capdavanter de l'anomenada«cançó protesta». Després d'una actuació a l'Olympia de París (França), Johnny Hallyday llançà la cançó Cheveux longs et idées courtes, adaptació lliure de la seva cançó My crucified Jesus i per la qual no li va pagar cap dret. Després passà a la discogràfica Barclay i en 1968 publicà l'àlbum Captain disaster. En 1966 comprà una mansió, on s'envoltà d'una vintena d'amics en festa contínua, dilapidant tot el que guanyava en els seus concerts. Com que es negà sistemàticament a fer la declaració de la renda, va ser condemnat i una gran part dels seus drets d'autor passaren al fisc. Finalment acabà cantat pels cafès i tots els intents per reprendre la seva carrera artística, com l'àlbum I warned you (1978) i la recopilació Het Beste Van (1997), no reeixiren. Els seus últims anys els visqué en un àtic sense calefacció, en un estat de pobresa total i alcoholitzat. Ferre Grignard va morir el 8 d'agost de 1982, d'un càncer de gola a causa del tabaquisme que patia, a l'Hospital Universitari d'Edegem (Anvers, Flandes) i fou enterrat al cementiri de Schoonselhof, a Hoboken (Anvers). El seu esperit i la seva música, però, ha estat un referent per a multitud de grups i cantautors flamencs.

***

Foto policíaca de Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 8 d'agost de 1999 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Havia nascut el 5 de febrer de 1899 a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia). Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Igor Podshivalov

- Igor Podshivalov: El 8 d'agost de 2006 mor a Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) el periodista i militant anarquista Igor Jurevich Podshivalov. Havia nascut el 2 d'agost de 1962. En 1979 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat Estatal d'Irkutsk i en 1981, mentre estudiava, fundà una comuna d'estudiants anarcocomunista. En aquesta època publicà diversos assaigs sobre Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin en samizdat (publicacions clandestines autoeditades) i revistes llibertàries, com ara Archivarius i Svecha. En aquests anys va ser detingut en diverses ocasions. En 1984 es llicencià en filologia, en l'especialitat de periodisme, i com que no trobà feina de la seva especialitat va fer de conserge i de vigilant. En 1988 fou un dels fundadors del Club Socialista, primera organització legalitzada a Irkutsk que incloïa militants anarquistes. El maig de 1989 participà en la creació de la Konfederatsiya Anarkho-Sindikalistov (KAS, Confederació d'Anarcosindicalistes) i, com a membre del Consell Federal de Sibèria d'aquesta organització, assistí a tots els seus congressos --incloent la Conferència d'Anarquistes Siberians de l'estiu de 1990 a Baikal-- fins la seva dissolució a mitjans dels anys noranta. A finals de 1980 participà en la defensa d'un edifici del carrer Fourier, quan les autoritats volgueren desallotjar els seus ocupants. Detingut, va ser jutjat i realitzà una vaga de fam de sis dies per aconseguir la seva llibertat. Durant la primavera de 1991 fou un dels organitzadors de la recollida de tones d'aliments i de fons (11.000 rubles) per als comitès de vaga dels miners de Kuzbass. L'agost de 1991 participà en les barricades anarquistes a prop de la Casa Blanca de Moscou --compartí barricada amb Ignasi de Llorens, de l'Ateneu Llibertari Estel Negre-- contra el cop d'Estat que intentà liquidar la Perestroika. A mitjans dels anys noranta destacà en la lluita ecologista i prengué part en els campaments antinuclears de Volgodonsk, de la regió de Rostov (1997), de Temelin, de Txèquia (1997) i de la península de Kola (1998). Durant molts anys treballà com a periodista en diaris de la regió d'Irkutsk i col·laborà, sobretot amb articles d'història del moviment anarquista --arribà a arreplegar tots els llibres en rus sobre Nestor Makhno--, en diferents publicacions anarquistes, com ara KAS-Contact, Obschina, Pryamaya Rech, Sibirsky Trakt,Svecha, Volya, etc. És autor d'un llibre sobre les revoltes siberianes contra el poder bolxevic encara inèdit. Igor Podshivalov va ser atropellat per un cotxe el 4 d'agost de 2006 a l'autopista Kultukskom d'Shélejov (Irkutsk, Sibèria, Rússia) i, a causa de les nombroses i importants ferides, morí quatre dies després en un Hospital Regional d'Shélejov; fou enterrat l'11 d'agost en aquesta mateixa ciutat. Deixà tres fills, que tingué amb sa companya Podshivalova.

Igor Podshivalov (1962-2006)

 Escriu-nos

Actualització: 08-08-13

Glosada a Sa Talaieta el proper 9 d'agost

0
0
El restaurant Sa Talaieta d'Algaida (Carretera Vella de Manacor, km20) organitza un sopar amb vetlada de gloses, amb un menú de 18€ i servei de carta i glosadors com Miquel Cano "Garvinyet", Antònia Nicolau "Pipiu" i Mateu "Xurí".
Viewing all 12424 articles
Browse latest View live