[04/03] «Avenir» - Tannenbaum -
Theureau - Moreno - Portales - Amat - Rubio - Alberola - Delgado -
Vallejo - Aldave - Mantovani - BenaigesAnarcoefemèrides
del 4 de març
Esdeveniments
- Surt Avenir:El 4 de març de 1905
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir.
Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció.
Fundada i promoguda per
l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de
fracassar
en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de
Cultura). La publicació sortia en català, amb
alguns articles en castellà i en
francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella,
Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri,
Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J.
Pérez Jorba, Valentí
Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest
Vendrell, etc.)
formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme,
intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista.
Publicà textos
d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik
Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i
superar les
revistes modernistes des del punt de vista de la militància
obrerista. Va
criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme
burgès, a
més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el
capitalisme. Se'n van editar cinc
números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta
publicació també edità fulletons
sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb
textos de Felip Cortiella, Maria Vila,
Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.
Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)
Enric Gallén: «Felip
Cortiella i Ferrer», en Història
de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp.
427-429
Inventari del Fons Felip Cortiella de la
Biblioteca de Catalunya
Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet
nacional català (1900-1907)», en Mayurqa,
18 (1978-1979), pp. 21-27
Naixements
- Frank Tannenbaum:
El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia,
Imperi austrohongarès; actualment
pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva
pagesa, l'historiador, sociòleg,
economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank
Tannenbaum.
En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i
Estelle)
als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills
(Great Barrington,
Massachusetts, EUA) passà la infància i
assistí a l'escola elemental, alhora
que estudià les bases teològiques del judaisme.
Quan tenia 13 anys marxà a la
ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso,
ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits
estudià a l'Escola
Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el
moviment anarquista,
coneixent a diferents activistes i intel·lectuals
llibertaris (Emma Goldman,
Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de
1910
s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), del qual
esdevingué ràpidament un destacat
militant. L'1 de març de 1914
encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels
Desocupats,
grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que
ocupà pacíficament
l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de
Manhatttan, demanant pa
i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar
sumant altres
concentracions a altres esglésies, demanant una jornada
laboral màxima de vuit
hores diàries i un salari mínim de tres
dòlars al dia. Detingut per aquest fet,
va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en
el seu
judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de
presó i a 500 dòlars
de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les
refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el
juny de 1915 va ser
detingut com a «agitador» –Emma Goldman
va escriure sobre la seva detenció i
empresonament en les seves memòries Living
my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal
en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on
col·laborà durant tres mesos i on va escriure
tres articles
sobre les condicions i les precarietats de la vida
carcerària. Amb aquest punt
de partida, s'interessà per l'anàlisi
sociològic del crim i per l'organització
de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries.
Gràcies al
seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué,
amb identitat
falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de
Sing Sing i amb
aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall
Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne
of Sing Sing (1933) i Crime and the
community (1938). L'estiu
de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué
l'editor jueu Joseph Freeman,
que més tard publicarà les revistes The
Liberador i The New Masses.
En
1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation
of Labor (AFL, Federació
Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919
realitzà el servei
militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps
pogué observar
de prop les plantacions de cotó, el racisme i la
violència del Ku Klux Klan,
experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En
1921 es graduà amb menció
honorífica en Economia i Història al Columbia
College i aconseguí entrar en la
prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921
publicà la seva primera
obra, The Labor movement. Its
Conservative Functions and Social Consequences, que
dedicà al professor
anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923
col·laborà en la revista Century
i viatjà a Mèxic per conèixer de
base la seva problemàtica política i social. En
1924 aquesta revista canvià el
nom per Survey i passà a
ser dirigida
per Thomas Mott Osborne, col·laborant
intel·lectuals esquerrans de primera
línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel
Guy Inmman, etc.). Com
a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista,
realitzà nombroses entrevistes a
personatges en ple procés revolucionari (Plutarco
Elías Calles, Felipe Carrillo
Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez
Ureña, José Vasconcelos,
Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més
de escriure articles sobre
diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa,
l'estabilitat
política, la reforma agrària, les associacions
agràries i laborals, les
relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent
els Estats Units de
Mèxic de punta a punta. En aquesta època
formà part de la Confederació Regional
Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924
fou
testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i
Adolfo de la Huerta (Rebel·lió
delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel
Gompers com
a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de
Mèxic per assistir a
la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el
30 de novembre. Realitzà
diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i
fou assessor del president
Lázaro Cárdenas, que esdevingué un
dels seus millors amics. En aquests anys va
estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington
ingressà en el
primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia
de
Brookings Institution i escrigué la tesi The
mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En
1932 ensenyà
criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com
a professor d'Història
d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i
en 1944 fundà la
càtedra «Latin American Seminar» en
aquest centre universitari. En 1965 es
retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The
Mexican agrarian revolution (1930), Peace
by revolution (1933), Whither Latin
America? (1934), Slave and citizen.
The Negro in the Americas (1947), Mexico:
the struggle for peace and bread (1950), Crime
and the Community (1951), A
philosophy of labor (1951), The
United States and Latin America (1959) i Ten
Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank
Tannenbaum
va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu
es
conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.
Frank Tannenbaum
(1893-1969)
***
- Marius Theureau:
El 4 de març de 1893 neix a París
(França) el pintor decorador
anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Era
fill d'un
guardià de la Pau. Des de 1923 mantingué
correspondència amb E. Armand a fi i
efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924,
durant el V
Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser
nomenat membre del consell
d'administració del diari Le
Libertaire.
El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament
amb André Daudel,
Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport
dels militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la
primavera
de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor
Georges Vidal, cap
a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista.
Entaulà una estreta
relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la
Colònia de Mastatal
(Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles
Simoneau (Pedro Prat). Durant
l'estiu de 1927, en
el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal
(Puriscal,
San José, Costa Rica), llançà amb
Palomares un projecte d'associació de suport
a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica,
però per diverses raons
el projecte fracassà, retornà a França
i se separà de sa companya. A París
fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette,
Sébastien Faure, Victor
Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels
Refractaris a totes les
Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i
desembre de 1932 13 números de Le
Réfractaire, el seu òrgan
d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador
d'aquesta lliga en
substitució de A. Martin. En aquesta època vivia
al número 12 del carrer
Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva
Cooperativa d'Edicions
Franco-Espanyola, que publicà traduccions al
castellà d'obres d'anarquistes
francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les
tendències de
l'anarquisme‒,
abandonà l'UA i entrà a formar part de
l'Associació dels Federalistes Anarquistes
(AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el
Comitè de Defensa
Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del
Comitè Internacional
de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número
84 del bulevard de
Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la
constitució de la colònia
infantil llibertària «Nos enfants à la
campagne» (Els nostres infants al camp),
grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i
Jane Morand,
els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de
companys. Des
d'aleshores i fins el 1939, data en la qual es tornà a
casar, participà
activament en el grup editor de La Voix
Libertaire, periòdic publicat a Llemotges
(Llemosí, Occitània) en el qual també
col·laborà. En aquests anys, a més de
les publicacions citades, publicà
articles en L'Anarchie
(París,
1926-1929), Le Réveil du
Bâtiment
(Lió, 1927-1932) i L'Éveil
Social
(Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie
Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de
domicilis
d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Durant els anys
cinquanta
signà nombrosos articles en Le
Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i
posteriorment fou membre de «La Ruche
Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May
Picqueray i que agrupava
conferenciants i artistes llibertaris. A començament dels
anys seixanta es
tornà a casar amb una assistenta social molt més
jove que ell. És autor dels
llibres L'Église et la guerre
(1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal
anarchiste (1930?) i Heureux les
pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir el febrer
de 1969 a Les
Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), on
residia, i fou enterrat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise el 5 de febrer d'aquell
any.
***
-
José Moreno Torres: El 4 de març de
1904 neix al barri de Vioño de La
Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i
anarcosindicalista José
Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno
Bello i de Dominga
Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a
Nova York (Nova York, EUA),
on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en
el moviment anarquista de
l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball de La
Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de
1931. Soci
de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any.
També va ser militant de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual
fou un dels màxims representants
durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934
col·laborà en Solidaridad
Obrera de La Corunya, periòdic que
dirigí en 1934. El setembre de 1931
representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i
s'alineà amb els més
radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual
n'era
president, en el Ple Regional confederal i substituí
Villaverde en el càrrec de
secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a
la clandestinitat i
fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933
realitzà nombrosos mítings (La
Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago,
Cee, Corcubión,
Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte,
Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro
de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada,
Moaña, Eirís,
Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga
general de La
Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat
després d'un míting
d'Azaña a La Corunya i com a director del
periòdic regional. Aquest any també
col·laborà en CNT. A finals
de 1935 intervingué en mítings a La Corunya
i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i
també a San Pedro de Nos, Cambre,
Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer
mítings amb Amil, Baella i Vitales
a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La
Corunya, la Federació
Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El
juliol de 1936 fou
elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec
s'integrà en el
Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de
l'endemà a la
plaça de toros, i dirigint la resistència contra
el cop feixista. Quan les
tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als
túnels dels
ferrocarrils fins que pogué fugí a
Astúries amb una motora pesquera («La
Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport
dels militants del sindicat «El
Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou
tinent a Gijón i després comandant
en el «Batalló Galícia» de la
Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit
Republicà,
el qual dirigí al Front Nord (País Basc,
Cantàbria i Astúries) contra les
tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En
l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del
grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de
l'Agrupació Confederal Galaica. Quan
caigué el front asturià, s'internà per
les muntanyes gallegues i lluita fins a
la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i
assassinat per un
escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre
de 1937 a l'Alto
del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya); la mateixa
sort tingueren 16
companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa
comuna.
***
- Suceso
Portales:El
4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de
1904-- neix a
Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant
anarquista i
anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. En 1934 va
començar a militar
activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va
participar
activament en la creació del col·lectiu
anarcofeminista «Mujeres Libres»
l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de
documentació
social del mateix nom que va començar a aparèixer
el maig de 1936. Quan esclata
la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A
Guadalajara fa de
propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a
València,
participa en el primer congrés nacional dels grups de dones
anarquistes
federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València
(1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en
la campanya d'extensió de «Mujeres
Libres» entre les pageses de Guadalajara i
en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En
octubre de 1938
participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a
Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari
presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez.
Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales
serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a
bord del vaixell
Galatea procedents d'Alacant. Troba refugi polític
a Londres, protegida per
la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions
del nucli
llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons
contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja
que son germà era a
la presó, i va participar en totes les manifestacions
públiques que es van
celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i
danses
del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per
salvar la vida a 12
condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre
d'Assumptes Exteriors
franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga
Iribarne,
el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb
militants llibertàries
refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964,
la revista Mujeres
Libres, portaveu de la Federació del Moviment
Llibertari a l'exili (en
edició trilingüe). En 1972 s'instal·la
prop de Sara Berenguer a Montady, prop
de Besiers (Occitània), on continuarà la
publicació de la revista fins a 1976,
data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va
residir a
Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la
celebració del
60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya
d'Acracio Ruiz. Va escriure
per a FrenteLibertario.
Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 a Sevilla (Andalusia,
Espanya).
***
- Rafael Amat
Picón: El 4 de març de 1907 neix a
Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. De jove
emigrà a Catalunya i milità en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet
de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on
vivia, conegué Carmen
Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les
Joventuts
Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb
l'aixecament feixista,
intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc
de Pedralbes, que
passà a dir-se «Caserna Bakunin».
Després lluità als fronts com a comissari de
batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà
a França i fou internat als
camps de concentració. En 1945 viva a Marsella i
més tard va fer de pagès a Sant
Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la
frontera gala i es reuní amb
ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la
Federació Local de la
CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre
de 1965 a Airaga amb
54 anys. Rafael Amat Picón va morir en 1991 a Airaga
(Provença, Occitània). Son
germà Luis també va ser militant confederal.
***
- Luis Rubio Chamorro:
El 4 de març de 1918 neix
al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i
després republicà,
Luis Rubio Chamorro. Durant la dictadura de Primo de Rivera
s'afilià a la
Federació Universitària Espanyola (FUE) i,
posteriorment, a les Joventuts
Llibertàries. Durant tres anys dirigí i
col·laborà en el setmanari Juventud
Libre. També publicà articles
en la revista Estudios. El 4 de
març
de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà
de Luis Hernández Alonso. El
febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular
de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix,
estudià arquitectura, alhora que
il·lustrà llibres i publicacions. Quan
esclatà
la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i
participà en la defensa
de Madrid. Després s'integrà en la XIV
Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i
arribà a ser capità del seu Estat Major,
combatent a Guadalajara. Després passà
al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a
València. Quan acabà la guerra,
intentà
prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a
la presó
madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos
presidis, inclòs el
d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament
intentà reconstruir la FUE
amb altres universitaris (Nicolás Sánchez
Albornoz, etc.). Participà en la
preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros
(Valle de los Caídos). En 1946 va
ser novament empresonat i patí els treballs
forçats i les cel·les de càstig. Va
ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van
quedar greus
seqüeles en la visió. Després de complir
11 anys de presó es va reincorporà a
la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un
dels
reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de
la
direcció executiva de la qual va pertànyer durant
els anys del postfranquisme.
En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment
treballà de delineant industrial i el
seu llibre Tratado de dibujo
geométrico y
sus aplicacions técnicas, està
considerat un clàssic de la literatura
arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat
amb el «Premi a la
Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació«Manuel Azaña». El seu
testimoni va ser recollit en el documental Celuloide
colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar
Martín. Luis Rubio Chamorro va
morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La
Milagrosa» de Madrid (Espanya) i
fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.
***
- Octavio Alberola
Suriñach: El 4 de març de 1928 neix
a Alaior
(Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller
antifranquista
Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo.
Fill dels
militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre
racionalista que va ser
conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant
la Guerra Civil, i Carmen
Surinach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa
família. A la capital del país
asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts
Llibertàries.
Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les
Joventuts Llibertàries
Mexicanes i en la fundació del seu òrgan
d'expressió Alba Roja, i
les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb
Ocaña Sánchez, va fer mítings a
Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer
contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a
Mèxic va
militar activament en el «Movimiento Español
59» (ME/59), preparant accions de
guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va
participar activament
en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26
de julio». En 1960
va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) per a
Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en
el Congrés de
Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme
clandestí
del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita
antifranquista.
En 1962 es va instal·lar clandestinament a França
i va formar part de DI amb
García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el
seu màxim activista
entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una
batuda
contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu
nom apareix lligat a
nombroses activitats dirigides a copejar el règim
franquista. Fervent partidari
de les tàctiques violentes i de l'acció directa,
aquest any va mantenir una
forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966
va ser un dels
militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme
en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys
va estaríntimament relacionat amb la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
i amb la revista Presencia i a
partir
de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció«Primer de Maig»,
responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre
elles
l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres
i a
Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà
detingut el 9 de febrer
d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una
presó belga. A mitjans dels
anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on
treballarà com a educador en un
institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que
va retornar clandestinament a
França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó
en relació amb el segrest del
banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de
Bilbao a París, i per la
seva pertinença als Grups d'Acció
Revolucionària Internacionalistes (GARI) i
empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en
un diari
fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de
reconstrucció de la CNT a
Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la
revista El Topo Avizor. Quan es va
produir
l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme,
va seguir les
passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A
França va
participar en les activitats del «Comite des journees de
reflexion
anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va
portar el programa Tribuna Latinoamericana
en Radio
Libertaire de París. A començaments dels anys
2000, amb Antonio Martín Bellido,
Lluís Andrés Edo, Vicenç
Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el
grup
per la revisió del procés dels militants
llibertaris Joaquín Delgado Martínez i
Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de
2003 va
ser un dels fundadors a París dels «Grupos de
Apoyo a los Libertarios y
Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha
col·laborar en Askatasuna,Bicicleta, Cenit,CNT, Frente
Libertario, Historia Libertaria,Libre Pensamiento, A
Plebe, Polémica,Presencia, Rojo
y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad
Obrera, Tierra y
Libertad, El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. És
autor de llibres
com Los problemas de la ciencia.
Determinismo y libertad (1951), Contestación
y anarquismo (1974, amb Víctor García),El
anarquismo español y la acción revollucionaria
(1961-1974) (1975 i 2004,
amb sa companya Ariane Gransac), Appunti
critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al
régimen de Franco
(1993, en col·laboració), etc.
***
-
Joaquín Delgado Martínez:
El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el
militant i activista de les Joventuts Llibertàries
Joaquín
Delgado Martínez. En 1939 la família Delgado es
refugia a
França quan acaba la
guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la
Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer
ebenista
fresador i més tard
dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions
televisives,
decideix
integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la
secció
clandestina de
Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment
Llibertari. En
juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco
Granado Gata, pare
de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la
missió de prendre contactes amb
l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per
una
manca de
coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de
juliol
de 1963: un
contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la
seu
dels sindicats
franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió
d'armes i
d'explosius, la
tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han
comès.
El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense
cap
prova. El 17
d'agost de
1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel
(Madrid, Espanya), són
executats a garrot vil Joaquín Delgado Martínez i
Francisco Granado Gata.
Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han
intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort
davant diverses instàncies,
Tribunal Constitucional inclòs.
Defuncions
- Miguel Vallejo
Sebastián: El 4 de març de 1962 mor
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Havia nascut
el 27 de juliol de
1909 a Barcelona (Catalunya). Encara adolescent, s'afilià a
la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó,
Espanya), treballà de
calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A
partir de 1927 destacà
com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser
detingut
a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva
participació en l'aixecament
anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería
de Saragossa i a
Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la
Federació Local
de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va
ser
detingut portant força documents orgànics de la
CNT saragossana i amb una
multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira
propagandística amb
Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a
més d'un míting a Saragossa. El
juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes
i, amb José Hipólito
Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de
Defensa dels Grups
Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes
enquadrat en la 25
Divisió de l'Exèrcit Popular de la II
República i fou nomenat secretari del
Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys
bèl·lics. El març de 1937
signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un
pacte d'unitat amb la Unió General
de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut
a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes
de la reacció comunista
encapçalada per Enrique Líster Forján
que dissolgueren el Consell Regional de
Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25
Divisió, al final de la
guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut,
va ser tancat al camp de
concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran
tasca en estret contacte amb
el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment
Llibertari) d'Esteve
Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones.
Després
passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la
de Saragossa, on va ser
jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la
de 20 anys
de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el
Comitè Regional d'Aragó de la CNT
clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla
que actuava a Terol.
De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per
manca de proves.
Més tard s'establí a València. Entre
el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al
madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en
substitució d'Antonio Castaños Benavent,
va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la
policia,
s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951
passà a França. S'instal·là
a
Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del
Subcomitè Nacional de
la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro
Sánchez Fernández (Helios
Sánchez), esdevenint un dels
militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de
prendre
part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952
intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i
Quiñones Ocampo, en el míting
commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de
Lió (Arpitània). El
5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada
Payarols, Josep Joan Domènec
Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la
Casa del Poble de
Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser
nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V
Plenari de 1954. El
gener de 1953 impartí una conferència al
Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de
París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones
al momento actual, sobre el
problema de España» a Montalban (Llenguadoc,
Occitània). L'1 de maig de 1954,
amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria,
parlà en el míting
d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del
Cafè Continental d'Albi
(Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954
intervingué, amb J. J.
Domènech i Emilio Gervas, en un míting
commemoratiu de la jornada del 19 de
juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc,
Occitània). Entre 1954 i
1958 col·laborà en España
Libre. El
Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido,
Joan Ferrer i Tomás
Cañizares en el míting celebrat a Clarmont
d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb
José Borrás
Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè
de Relacions del
Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo
Sebastián va morir el 4 de març de 1962
a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa
companya fou la
destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.
Miguel Vallejo
Sebastián (1909-1962)
***
- Fermín Aldave
Escagüés: El 4 de març de
1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic)
l'anarquista i
anarcosindicalista Fermín Aldave
Escagüés, també conegut com Antonio Comellas Pérez. Havia
nascut en
1911 a Zangoza (Navarra). Militant de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT), el gener de 1935 va ser detingut a Madrid per funcionaris de
l'Oficina
d'Informació i Enllaç de la Direcció
de Seguretat per la seva implicació en els
fets revolucionaris de l'any anterior a Pamplona. Durant la guerra
combaté en
el Batalló Internacional al front del Nord i en acabar la
contesa passà a
França. Sota el nom d'Antonio
Comellas
Pérez --nascut el 22 de març de 1906 a
Barcelona (Catalunya), fadrí i
mecànic de professió-- arribà com a
refugiat polític a l'aeroport de la Ciutat
de Mèxic (Mèxic) el 23 de març de 1947
des de París, on restà fins a la seva
mort.
***
- Mario Mantovani:
El 4 de març de 1977 mor a Limbiate (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario
Ferrarini,Lucio Adali). Havia nascut el 7
d'abril de 1897 a Milà (Llombardia, Itàlia). Es
crià al barri milanès de Greco
i, després de l'escola elemental, aprengué
l'ofici de tipògraf, professió en la
qual romandrà la resta de sa vida.
Començà a militar molt jove en el moviment
anarquista,
en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets
contactes amb els
socialistes «maximalistes». A partir de 1914
col·laborà en el periòdic
anarquista milanès Il Ribelle.
En
aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser
considerat com un «anarquista
perillós» i vigilat per les autoritats de manera
especial. L'agost de 1915 va
ser detingut per «incitació a la
revolució» i el novembre d'aquell any es
declarà insubmís al servei militar i
fugí clandestinament, amb Federico Giordano
Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex
(Vaud, Suïssa), hostatjat per
Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a
la Casa del Poble de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per
la policia suïssa
per «propaganda subversiva». En aquestaèpoca, gràcies a Marcel Lamauve,
col·laborà
en el grup editor del periòdic francoitalià Le
Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista
anarquista Luigi Bertoni,
i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons
econòmics als companys
milanesos. Després passà a Berna (Berna,
Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El
gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on
restà uns mesos de passada
cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar
clandestinament, amb
l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand),
viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va
ser detingut per
la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica
Balabanov, que havia conegut a
Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb
documentació falsa expedida per
la III Internacional Comunista, passà per Budapest
(Hongria), aleshores en
plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc
en fuita, i per
Viena (Àustria), on es va presentar al consolat
italià fingint ser un presoner
de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà,
però va ser detingut a Milà i posat
a disposició de les autoritats militars, les quals el van
destinar a un
destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia).
Després d'una conferència
revolucionària, desertà i marxà cap a
Espanya, on residí un any. Expulsat
d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser
detingut a Gènova
(Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell
any va ser condemnat a un any
i mig de presó per«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser
alliberat de la
presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a
Greco, treballà de tipògraf i
fou un dels animadors del Comitè per a les
Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut
i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de
1925, el
juny de 1928 passà clandestinament a França i
sota diverses identitats (Luis Adorni,Mario Ferrarini, etc.)
s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia,
França), des d'on col·laborà en el
periòdic anarquista Fede.
Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de
França,
França) i freqüentà nombrosos militants
anarquistes italians, com ara Luigi
Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa.
Detingut a la
seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930
va ser expulsat del
país. Marxà cap a Bèlgica
(Brussel·les i Lieja), on milità en el grup
editor dePensée et Action, animat
per Marcel
Dieu (Hem Day). En aquestaèpoca
col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries italianes, com ara Guerra
di Classe, Lotte Sociali,L'Adunata dei
Refrattari, Il Risveglio,Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del
Comitè de
Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri,
encarregat
de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta.
Entre l'1 i el 2 de
novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes
Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville
(Illa de França, França);
promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de
militants d'arreu de
França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio
Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri,
Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà
lloc al Comitato
Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista
d'Acció
Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo
Berneri, Bernardo
Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani.
També
participà en la campanya per obtenir l'alliberament de
Francesco Ghezzi i
Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day,
participà en la
campanya de suport a la Revolució espanyola
(Comitè Anarquista Pro Espanya),
sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació
de fons econòmics,
i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio
Gilioli, Hoche Meurant,
etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la
frontera
francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del
tràfic d'armes
destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del
comitè directiu de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les
(Bèlgica),
juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli.
Després de
l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut,
com
molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga
i internat a Bruges
(Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes;
posteriorment va ser tancat
al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental,
Flandes), amb
altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat
per l'avanç de les
tropes nazis. Arribà a Brussel·les i
demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a
la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i
condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on
arribà el 24 de
setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al
camp de
concentració de Renicci (Anghiari, Toscana,
Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de
setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on
s'integrà en la
Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio
Pietropaolo,
Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada«Malatesta-Bruzzi»,
formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat
comissari
polític i amb la qual participà el 25 d'abril de
1945 en els combats per
l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra
Mundial, creà, amb Ivan Aiati,
i dirigí el setmanari clandestí
milanès Il
Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la
Federació Comunista
Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuadorIl Libertario (1945-1961). Entre els
anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els
congressos de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys
cinquanta, durant la
ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), formats
per joves comunistes llibertaris «plataformistes»
reagrupats al voltant de Pier
Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues
postures, oferint als
darrers les pàgines d'Il Libertario,
fet pel qual va ser durament criticat per la tendència
lligada a L'Adunata dei Refrattari.
Sempre en
relació amb el moviment llibertari suís, entre
l'1 i el 2 de maig de 1954 fou
delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de
la FAI que se
celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961,
després de la desaparició d'Il
Libertario, s'instal·là a Roma, on en
1966 s'integrà en la redacció i en la
gestió del setmanari de la FAI Umanità
Nova, funció en la qual restarà
fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al
Congrés de les
Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia). A començament
dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario
Mantovani va
morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia,
Itàlia). Documentació seva
es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico
Malatesta» de l'Arxiu
Històric de la FAI.
Mario Mantovani (1897-1977)
---
Continua...
---