Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 152 | 153 | (Page 154) | 155 | 156 | .... | 465 | newer

    0 0

      

      La ''primavera russa'' avança, la premsa catalana (de la Catalunya sencera) grinyola.

     

     

     

        La ''primavera russa'',  per a celebrar la victòria de les repúbliques del Donbass contra l'exèrcit de la Junta de Kíev; grinyola, per palesar el fregament  entre la realitat del conflicte ucraïnès i la informació falsa que trameten els mitjans de comunicació catalans,  mitjans que es veuen impel·lits a servir l'estratègia ideològica de l'Imperi neoliberal (l'Imperi del Caos, el denomina En Pepe Escobar).

     

        He pensat que seria bo contribuir a difondre l'article que fa un precís aclariment sobre la realitat social i política d'Ucraïna. Vegeu el post ''Primavera russa''.

     

     

     

     

     


    0 0

    La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. (Miquel López Crespí)

    Memòria històrica: el feminisme a les Illes.


    Les comunistes de les Illes (OEC) i el GAD. (I)



    En diferents articles d'aquesta història de l'Antifranquisme a Mallorca hem parlat sovint de l'estret economicisme (pensar que tan sols la lluita per augment de sou era lluita classista contra el sistema) que dominava la majoria dels partits comunistes (OEC inclosa). Sortosament sempre hi havia sectors (estudiants, dones, ecologistes...) més intel·ligents que no pas els comitès executius. Per aquesta manca de sensibilitat dels partits comunistes envers la problemàtica de la dona sorgeix l'any 1978 (a iniciativa de determinats col·lectius de militants d'OEC, MCI i grups de dones independents) el GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona). Per a servar la independència del naixent moviment feminista envers els respectius partits (en aquest cas de l'OEC i del MCI), el GAD -que inicialment s'organitzà de forma assembleari- llogà un pis en el carrer de la Impremta, número 1, de Ciutat (concretament damunt l'actual seu de l'OCB). Una de les fundadores del GAD fou Margarida Chicano Sansó (la qual ens ha proporcionat el seu arxiu particular amb documents, premsa, fotografies, etc, estris indispensables que ens permeten anar bastint aquest treball i els que seguiran).


    1978: Margarida Chicano en una reunió del GAD en el carrer de la Impremta, número 1 de Ciutat de Mallorca.

    Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme

    Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme sorgits a ran de la influència, a les Illes, del Concili Vaticà II. Són aquestes organitzacions catòliques (JOC), fortament anticapitalistes i antifeixistes, les que seran l'embrió de tot el moviment popular no estalinista (en parlar d'estalinisme i carrillisme parlam del PCE). Margarida Chicano va néixer a Ciutat el vint-i-u d'octubre de l'any 1957, i de ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en els anys finals del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD. Segons ens explica aquesta dirigent comunista (cintes enregistrades el vint d'agost de 1995 i el dotze de setembre de 1997, el GAD, amb el temps, s'organitzà en grups de treball (per cada problemàtica concreta) i s'especialitzà en la reivindicació dels drets laborals, familiars i sexuals de la dona. S'impulsaren campanyes favorables al divorci, en favor de l'avortament i per anar explicant la problemàtica sexual de la dona ja des dels instituts. El grup edità nombrosos fulls explicatius d'aquests problemes i prioritzà en tot moment les xerrades informatives a les barriades populars. El GAD igualment, entre moltes altres activitats, organitzà una assessoria jurídica per a la dona ja que, en aquella època (parlam dels anys 1978-80), no hi havia la quantitat d'organismes oficials que ja han fet seva part de les reivindicacions de les comunistes mallorquines (OEC-MCI). Entre les diverses activitats polítiques que portava a terme, Margarida Chicano s'encarregava igualment del servei de premsa de l'Agrupació Feminista de l'OEC. Com a una de les responsables més destacades d'aquest sector, elaborà nombrosos documents referents a la situació de la dona mallorquina i participà en els debats constitucionals del moment. En un article (Baleares, trenta de maig de 1978) titulat "La situació de la dona en el projecte constitucional" escrivia: "La Constitució [per a ser autènticament democràtica] ha de reconèixer els drets democràtics de la dona en la família, la igualtat de deures i obligacions dels components de la parella en tots els aspectes de la vida familiar... així com el dret democràtic a la separació matrimonial".

    Les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora

    La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. Però això era un debat enriquidor, i algunes de les dones que amb els anys, entrarien a formar part de les burocràcies del poder (sigui PSOE o PP) aprengueren els fonaments del seu "modus vivendi" actual en aquells voluntariosos debats feministes de 1978 (els quals eren herència directa del maig de 1968). El debat entre les línies del feminisme marxista i del feminisme burgès ve, doncs, d'aquella època que a vegades ens pareix tan allunyada. En llenguatge col·loquial, en les discussions que podem tenir cada dia en el carrer o en la feina, hom anomena feministes tots els partidaris de la igualtat entre la dona i l'home, sense entrar en distincions. Però com ja demostraven les discussions del GAD l'any 1978 en el seu local del carrer de la Impremta, 1, per als marxistes era i és una definició que, de tan general, no té gaire significat polític. Precisem doncs, per anar aclarint conceptes. Feminisme és el moviment polític que es fixa com a objectiu l'emancipació de la dona envers l'home, per damunt o al marge de diferències de classe.

    Miquel López Crespí


    0 0

    La candidatura Junts Avançam, de la que formam part MÉS per Pollença, vos convida a participar a confeccionar el programa electoral.
    Dins el mes de març tenim organitzades 7 assemblees obertes a la ciutadania amb l’objectiu de donar a conèixer els objectius generals del projecte polític i amb la voluntat de recollir idees, suggeriments i propostes que serveixin de base per a la confecció del programa electoral.
    Les assemblees es duran a terme de les 19:30h fins a les 21h aproximadament i es realitzaran als diferents nuclis del nostre municipi.

    Dijous 5 de març: Educació, cultura i Festival, infraestructures culturals, festes, normalització lingüística (Centre cultural Guillem Cifre de Colonya)

    Dimarts 10 de març : Comerç, turisme i Port de Pollença . (Local Associació de Veïns del Port de Pollença)

    Dijous 12 de març: Urbanisme i patrimoni (Centre cultural Guillem Cifre de Colonya)

    Dilluns 16 de març: Medi ambient i gestió de residus (Local Associació de Veïns del Port de Pollença)

    Dijous 19 de març: Esports i joventut (Centre cultural Guillem Cifre de Colonya)

    Dilluns 23 de març: Serveis Socials. (Local Associació de Veïns del Port de Pollença)

    Divendres 27 de març: Cala Sant Vicenç (Lloc a determinar)

     

     

     

     


    0 0

    [03/03] «Der Eigene» -«Der Mistral» - «L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Florentino de Carvalho - Gilles - Ferrer - Escartín - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

    Anarcoefemèrides del 3 de març

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "Der Eigene"

    - Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Unique i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser«estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

    ***

    Capçalera de "Der Mistral"

    - Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

    ***

    Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

    ***

    Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

    - Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

    ***

    Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig

    - Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

    ***

    Manifestació de Vitòria (02-03-76)

    - Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Gasteiz, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    William Godwin

    - William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Bordes (ca. 1894)

    - Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona.

    ***

    Foto policíaca de Florentino de Carvalho

    - Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

    Florentino de Carvalho (1883-1947)

    ***

    Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

    - Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan).

    ***

    Carnet de la CNT

    - Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).

    ***

    Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

    - Antonio Escartín: El 3 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969 a Cuers (Provença, Occitània).

    ***

    María Lozano Molina

    - María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció«Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

    María Lozano Molina (1914-2000)

    ***

    André Laude

    - André Laude: El 3 de març de 1936 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Katz, jueva polonesa,és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París,és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, onés sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per«col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista PlanèteAndré Laude va morir en la misèria el 24 de juny de 1995 a París (França), va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades al Sena.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Josef Peukert fotografiat per Scholl (Chicago, 1906)

    - Josef Peukert: El 3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia). Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat ambÉmile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per «conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave --aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè --Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Josef Peukert (1855-1910)

    ***

    Victor Pengam

    - Victor Pengam: El 3 de març de 1920 mor a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Havia nascut el 21 de gener de 1883 a Brest (Bretanya). En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

    ***

    Ettore Aguggini

    - Ettore Aguggini:El 3 de març de 1929 mor a l'Alguer (Sardenya, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Havia nascut el 23 de març de 1902 a Milà (Llombardia, Itàlia). Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 03/03/15--10:05: El móvil
  • Seré raro, o no. Quién sabe. Hace casi un año que tengo el móvil nuevo y todavía no conozco ni una mínima parte de su contenido. Y dicen que ya está pasado de moda. Que lo nuevo, es decir, lo que salió ayer, ya es viejo. Y yo sin bajarme la última app (¡cuánto me costó saber qué era una app), que no sé por qué no se la denomina con su nombre: aplicación.

    Y esto viene a cuento porque el móvil ya tiene casi un año. Y estos días en Barcelona se han reunido los que más saben de ésto, de todo el mundo. Y también todos aquellos que lo de la tecnología ésta les entusiasma. Yo no he ido. Ni me lo he propuesto. Más que nada porque, además de viaje y alojamiento, me tendría que haber comprado otro móvil, del último berrido. El mío, que casi tiene un año, ya es muy, pero que muy viejo. Se habrían reído de mí. O no. Quién sabe.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 03/03/15--10:05: Cal fer rem

  • La poesia més intel·lectual i la conversa més suburbana poden coincidir en una metàfora.

    La setmana passada, Vicenç Pagès, jugador de whist, piulava aquests versos de Carles Riba:

     

    Cal fer rem, per no ser negats
    dins la vida abstracta i profunda.

     

    Pertanyen a una de les millors composicions de les Estances, un poema valorat i comentat per lectors com Gabriel Ferrater, Jordi Cornudella o Salvador Oliva.

    Dos o tres dies després de la piulada, un taxista colombià, mentre ens duia cap a l’aeroport del Prat, ens contava la duresa de la lluita diària per la supervivència. I concloïa, amb Riba:

     

                Hay que remar cada día, que si no…

     


    0 0
  • 03/04/15--10:22: Una web propagandística
  •  

     La pàgina web és la culminació de tota una sèrie de despropòsits que culminen en una pàgina més propagandística que informativa i pràctica. Una autèntica malversació de fons públics per part de l'equip de govern de PP i PI.


    A la fi aquests dies s'ha posat en funcionament la nova pàgina web de l'Ajuntament, un dels objectiu que va servir per justificar la dedicació exclusiva del regidor de noves tecnologies, en David Alonso (PP), al mes de febrer del 2012.

    Al desembre de 2013 l'equip de govern va fer un negociat sense publicitat totalment dirigit i irregular per contractar una persona que a més de fer la pàgina web ha exercit de cap de premsa. Es va prioritzar contractar una periodista en comptes d'un informàtic quan teòricament la seva feina principal era la realització de la nova pàgina web de l'Ajuntament. Des d'aquella contractació es van  multiplicar les notes de premsa propagandístiques, però la nova pàgina web que hauria d'haver estat finalitzada el 31 d'octubre no ha estat finalitzada fins ara. També hem de denunciar que a pesar de finalitzar el seu contracte sense haver realitzat la pàgina web, la persona contractada continua facturant feines de cap de premsa per l'Ajuntament de forma irregular i amb l'informe contrari d'intervenció i secretaria.

    I ara a la fi tenim la nova pàgina web de l'Ajuntament una pàgina al servei de l'equip de govern del PP i PI, als que els sembla més interessant posar  les seves fotografies a la primera plana  que per exemple l'ordre del dia o actes dels plens municipals, juntes, comissions informatives...Una pàgina web on només pengen les notícies propagandístiques fetes per la mateixa cap de premsa, i cap   noticia o enllaç a les que surten als diaris, el que es pot considerar censura pura i dura. Una pàgina web que a més a més tècnicament és molt millorable; no és ni àgil, ni fàcil d'usar i a dia d'avui hi ha enllaços que no funciones...

    En definitiva estam davant d'una clara malversació de fons públics; personal i mitjans pagats per tots els ciutadans de Pollença són utilitzats al servei de la propaganda del Partit Popular i Proposta per les Illes.

     


    Anteriors articles relacionats amb el tema:

    Fer propaganda no és informar

    Partidisme i malversació

    Una dedicació exclussiva per contractar


     


    0 0
  • 03/04/15--10:22: Tim Burton, poeta
  •  

    Sí, Tim Burton, director de cinema i artista plàstic, el d'Eduard Mans-Tisores, Batman, La núvia cadàver o Mars Attacks, també és poeta.

     

     La noia amb molts d'ulls

    Anant pel parc, un dia,
    em vaig dur un bon ensurt,
    quan vaig trobar una noia
    que tenia molts d’ulls.
     
    Realment, era guapa,
    i també ben xocant!
    Com que tenia boca,
    vam començar a xerrar.
     
    I vam parlar de roses
    i d’un vers tot dolçor,
    i de si portar ulleres
    li seria penós.
     
    M’agrada aquesta noia
    que té molts d’ulls, però
    quedes com una sopa
    quan de cop trenca en plors.

     

    Del llibre The Melancholy Death of Oyster Boy & Other Stories

    Versió de M.A. Llauger

    El podeu llegir en versió original, amb una petita errada al know del vers 9, aquí.

     


    0 0

    [04/03] «Avenir» - Tannenbaum - Theureau - Moreno - Portales - Amat - Rubio - Alberola - Delgado - Vallejo - Aldave - Mantovani - Benaiges

    Anarcoefemèrides del 4 de març

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"Avenir" amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

    - Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

    Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

    Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Frank Tannenbaum (1915)

    - Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

    Frank Tannenbaum (1893-1969)

    ***

    Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 21 de juliol de 1926

    - Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix a París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Era fill d'un guardià de la Pau. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939, data en la qual es tornà a casar, participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. A començament dels anys seixanta es tornà a casar amb una assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir el febrer de 1969 a Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), on residia, i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise el 5 de febrer d'aquell any.

    ***

    José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a La Corunya

    - José Moreno Torres: El 4 de març de 1904 neix al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

    ***

    Suceso Portales

    - Suceso Portales:El 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de 1904-- neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario. Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    ***

    Confederal victoriós davant la Caserna del Bruc a Pedralbes (Barcelona, 19 de juliol de 1936)

    - Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Rafael Amat Picón va morir en 1991 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis també va ser militant confederal.

    ***

    Luis Rubio Chamorro (2005)

    - Luis Rubio Chamorro: El 4 de març de 1918 neix al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació«Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.

    ***

    Octavio Alberola i Ariane Gransac a Palma (Mallorca) [16-03-05]

    - Octavio Alberola Suriñach: El 4 de març de 1928 neix a Alaior (Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller antifranquista Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo. Fill dels militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre racionalista que va ser conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant la Guerra Civil, i Carmen Surinach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa família. A la capital del país asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts Llibertàries. Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les Joventuts Llibertàries Mexicanes i en la fundació del seu òrgan d'expressió Alba Roja, i les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb Ocaña Sánchez, va fer mítings a Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a Mèxic va militar activament en el «Movimiento Español 59» (ME/59), preparant accions de guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va participar activament en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26 de julio». En 1960 va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en el Congrés de Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita antifranquista. En 1962 es va instal·lar clandestinament a França i va formar part de DI amb García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el seu màxim activista entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una batuda contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu nom apareix lligat a nombroses activitats dirigides a copejar el règim franquista. Fervent partidari de les tàctiques violentes i de l'acció directa, aquest any va mantenir una forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966 va ser un dels militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys va estaríntimament relacionat amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb la revista Presencia i a partir de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció«Primer de Maig», responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre elles l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres i a Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà detingut el 9 de febrer d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una presó belga. A mitjans dels anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on treballarà com a educador en un institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que va retornar clandestinament a França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó en relació amb el segrest del banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París, i per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalistes (GARI) i empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en un diari fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de reconstrucció de la CNT a Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la revista El Topo Avizor. Quan es va produir l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme, va seguir les passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A França va participar en les activitats del «Comite des journees de reflexion anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va portar el programa Tribuna Latinoamericana en Radio Libertaire de París. A començaments dels anys 2000, amb Antonio Martín Bellido, Lluís Andrés Edo, Vicenç Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el grup per la revisió del procés dels militants llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de 2003 va ser un dels fundadors a París dels «Grupos de Apoyo a los Libertarios y Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha col·laborar en Askatasuna,Bicicleta, Cenit,CNT, Frente Libertario, Historia Libertaria,Libre Pensamiento, A Plebe, Polémica,Presencia, Rojo y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. És autor de llibres com Los problemas de la ciencia. Determinismo y libertad (1951), Contestación y anarquismo (1974, amb Víctor García),El anarquismo español y la acción revollucionaria (1961-1974) (1975 i 2004, amb sa companya Ariane Gransac), Appunti critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al régimen de Franco (1993, en col·laboració), etc.

    ***

    Joaquín Delgado Martínez

    - Joaquín Delgado Martínez: El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Miguel Vallejo Sebastián

    - Miguel Vallejo Sebastián: El 4 de març de 1962 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Havia nascut el 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya). Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

    Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

    ***

    Foto d'Antonio Comellas Pérez en el document d'entrada a Mèxic (1947)

    - Fermín Aldave Escagüés: El 4 de març de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Fermín Aldave Escagüés, també conegut com Antonio Comellas Pérez. Havia nascut en 1911 a Zangoza (Navarra). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1935 va ser detingut a Madrid per funcionaris de l'Oficina d'Informació i Enllaç de la Direcció de Seguretat per la seva implicació en els fets revolucionaris de l'any anterior a Pamplona. Durant la guerra combaté en el Batalló Internacional al front del Nord i en acabar la contesa passà a França. Sota el nom d'Antonio Comellas Pérez --nascut el 22 de març de 1906 a Barcelona (Catalunya), fadrí i mecànic de professió-- arribà com a refugiat polític a l'aeroport de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 23 de març de 1947 des de París, on restà fins a la seva mort.

    ***

    Foto policíaca de Mario Mantovani

    - Mario Mantovani: El 4 de març de 1977 mor a Limbiate (Llombardia, Itàlia) el propagandista anarquista Mario Mantovani, que va fer servir diversos pseudònims (Lucio Adorni, Mario Ferrarini,Lucio Adali). Havia nascut el 7 d'abril de 1897 a Milà (Llombardia, Itàlia). Es crià al barri milanès de Greco i, després de l'escola elemental, aprengué l'ofici de tipògraf, professió en la qual romandrà la resta de sa vida. Començà a militar molt jove en el moviment anarquista, en el sector anarcoindividualista, i mantingué estrets contactes amb els socialistes «maximalistes». A partir de 1914 col·laborà en el periòdic anarquista milanès Il Ribelle. En aquesta època, amb Federico Giordano Ustori, va ser considerat com un «anarquista perillós» i vigilat per les autoritats de manera especial. L'agost de 1915 va ser detingut per «incitació a la revolució» i el novembre d'aquell any es declarà insubmís al servei militar i fugí clandestinament, amb Federico Giordano Ustori, a Suïssa. D'antuvi s'establí a Saint-Prex (Vaud, Suïssa), hostatjat per Dario Fieramonte. En 1915 freqüentà les reunions a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i l'agost d'aquell any va ser denunciat per la policia suïssa per «propaganda subversiva». En aquestaèpoca, gràcies a Marcel Lamauve, col·laborà en el grup editor del periòdic francoitalià Le Réveil Anarchiste, al voltant del propagandista anarquista Luigi Bertoni, i, mitjançant sa germana Anita, feia arribar fons econòmics als companys milanesos. Després passà a Berna (Berna, Suïssa), on trobà Macchi Eugenio. El gener de 1919 passà a Munic (Baviera, Alemanya), on restà uns mesos de passada cap a la Rússia revolucionària; hi va arribar clandestinament, amb l'anarcoindividualista Enrico Arrigoni (Brand), viatjant gairebé sempre a peu. Sense documents, a Moscou, va ser detingut per la txeca i gràcies a la intercessió d'Angelica Balabanov, que havia conegut a Suïssa, aconseguí la llibertat. De tornada, amb documentació falsa expedida per la III Internacional Comunista, passà per Budapest (Hongria), aleshores en plena revolució, amb el temor de ser pres per un rus blanc en fuita, i per Viena (Àustria), on es va presentar al consolat italià fingint ser un presoner de guerra. El gener de 1920 retornà a Milà, però va ser detingut a Milà i posat a disposició de les autoritats militars, les quals el van destinar a un destacament de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Després d'una conferència revolucionària, desertà i marxà cap a Espanya, on residí un any. Expulsat d'allà, va ser repatriat i el 26 de gener de 1921 va ser detingut a Gènova (Ligúria, Itàlia); jutjat, el 18 d'abril d'aquell any va ser condemnat a un any i mig de presó per«deserció». El 22 de maig de 1922 va ser alliberat de la presó de Gradisca d'Isonzo (Friül). De bell nou a Greco, treballà de tipògraf i fou un dels animadors del Comitè per a les Víctimes Polítiques (CPVP). Detingut i empresonat en diferents ocasions, com ara el febrer i el maig de 1925, el juny de 1928 passà clandestinament a França i sota diverses identitats (Luis Adorni,Mario Ferrarini, etc.) s'instal·là d'antuvi a Rivery (Picardia, França), des d'on col·laborà en el periòdic anarquista Fede. Després s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) i freqüentà nombrosos militants anarquistes italians, com ara Luigi Fabbri, Virgilio Gozzoli, Camillo Berneri i Leonida Mastrodicasa. Detingut a la seu de la Llibreria Internacional de París, l'abril de 1930 va ser expulsat del país. Marxà cap a Bèlgica (Brussel·les i Lieja), on milità en el grup editor dePensée et Action, animat per Marcel Dieu (Hem Day). En aquestaèpoca col·laborà en nombroses publicacions llibertàries italianes, com ara Guerra di Classe, Lotte Sociali,L'Adunata dei Refrattari, Il Risveglio,Eresia di Oggi e di Domani, L'Aurora, etc. Membre del Comitè de Defensa Anarquista (CDA), va ser, amb Luigi Bertoni i Luigi Fabbri, encarregat de l'edició en tres volums dels escrits d'Errico Malatesta. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 fou delegat al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. També participà en la campanya per obtenir l'alliberament de Francesco Ghezzi i Alfonso Perrini empresonats a la URSS. En 1936, amb Hem Day, participà en la campanya de suport a la Revolució espanyola (Comitè Anarquista Pro Espanya), sobretot en el reclutament de voluntaris i en la recaptació de fons econòmics, i formà part, amb altres (Umberto Marzocchi, Rivoluzio Gilioli, Hoche Meurant, etc.), del grup que, el setembre d'aquell any, s'ocupà a la frontera francobelga, des de Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), del tràfic d'armes destinat als companys del sud. En 1938 va ser membre del comitè directiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Brussel·les (Bèlgica), juntament amb Hem Day, Desmet, Ernestan i Vittorio Cantarelli. Després de l'esclat de la II Guerra Mundial, l'11 de maig de 1940 va ser detingut, com molts altres estrangers, a Brussel·les per la policia belga i internat a Bruges (Flandes Occidental, Flandes), on patí maltractes; posteriorment va ser tancat al camp de concentració de Lombartzijde (Flandes Occidental, Flandes), amb altres anarquistes italians, i d'on fou ràpidament alliberat per l'avanç de les tropes nazis. Arribà a Brussel·les i demanà el repatriament a Itàlia. Detingut a la frontera de Brenner (Tirol) el 17 de juliol de 1940, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de confinament a illa de Ventontene, on arribà el 24 de setembre d'aquell any. El 25 de juliol de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), d'on fou alliberat el 8 de setembre d'aquell any. Marxa immediatament cap a Milà, on s'integrà en la Resistència armada. Fou un dels organitzadors, amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Mario Orazio Perelli, de la Brigada«Malatesta-Bruzzi», formada per partisans anarquistes, i de la qual va ser nomenat comissari polític i amb la qual participà el 25 d'abril de 1945 en els combats per l'alliberament de Milà. Després de la II Guerra Mundial, creà, amb Ivan Aiati, i dirigí el setmanari clandestí milanès Il Comunista Libertario (1944-1945), òrgan de la Federació Comunista Llibertària Italiana (FCLI) llombarda, i del seu continuadorIl Libertario (1945-1961). Entre els anys 1940 i 1960 participà en gairebé tots els congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començaments dels anys cinquanta, durant la ruptura entre la FAI i els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini, intentà servir de mediador entre les dues postures, oferint als darrers les pàgines d'Il Libertario, fet pel qual va ser durament criticat per la tendència lligada a L'Adunata dei Refrattari. Sempre en relació amb el moviment llibertari suís, entre l'1 i el 2 de maig de 1954 fou delegat del Grup Anarquista de Zuric al Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Liorna (Toscana, Itàlia). En 1961, després de la desaparició d'Il Libertario, s'instal·là a Roma, on en 1966 s'integrà en la redacció i en la gestió del setmanari de la FAI Umanità Nova, funció en la qual restarà fins al 1971. L'agost de 1968 fou un dels delegats italians al Congrés de les Federacions Anarquistes celebrat a Carrara (Toscana, Itàlia). A començament dels anys setanta retornà a Llombardia. Mario Mantovani va morir el 4 de març de 1977 a Limbiate (Llombardia, Itàlia). Documentació seva es troba dipositada al Circolo di Studi Sociali «Errico Malatesta» de l'Arxiu Històric de la FAI.

    Mario Mantovani (1897-1977)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ – PALMA (MALLORCA) 2015 LA LITERATURA CATALANA I LA GUERRA CIVIL DEBAT AMB LA INTERVENCIÓ DE FRANCESC M. ROTGER, MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ, SEBASTIÀ MANRESA I MARIA BOHIGAS SALES. (Resum de la intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí)


    La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

    Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

    En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

    Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

    Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Joan Sales, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat?

    A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Llu

    ís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres”.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Quisiera iniciar una andadura sobre libros actuales relacionados con las islas. Necesito información sobre la producción editorial que se va realizando y me quejo de que no haya una web dedicada al libro en Mallorca. No sé si hay información sobre cada libro en concreto, pero estas informaciones se hallan muy diseminadas, exigiendo mucho tiempo reunirlas. Bueno, no me gusta quejarme ni tampoco exponer intenciones, las cuales, si todo va bien, se irán mostrando en estos escritos. Así que empiezo.

    En el Buscador avanzado de la Base de datos de libros editados en España escribo en "Lugar de publicación""Illes Balears" y en "Mes", "01" del Año 2015. Salen 16 resultados de los que selecciono los que tengan que ver con las islas.

    La Comunidad Autónoma de las Illes Balears / Comunitat Autònoma de les Illes Balears ha publicado "Emblanquinar" de María Vich Cirer; "L'apicultura tradicional" de Sebastià Vicens Prohens y "L'argenter" de Ferrán Tarongí Vila-Seca, Busco información sobre ellos y no me extraña no encontrar nada. Son libros de muy pocas páginas, menos de 10 y de precio muy económico (1 euro).

    librosEnero2015

    Documenta Balear editó el pasado enero Els obrers de Sant Antoni de sa Pobla. Recorregut històric de Joan Pons Payeras. En la web de Documenta Balear encuentro información sobre el libro y sobre el autor. La Sinopsis del libro dice "Aquesta obra ens ofereix una història santantoniana i poblera, amb força documentació, que ens deixa entreveure la festa des d’una perspectiva més extensa i, per això mateix, més apropada als desitjos que ens commouen a celebrar-la. Una festa tan viva, tan sentida i celebrada, cal que tengui tots els referents possibles, tota la història, des de tots els vessants, per a poder-la encabir en les celebracions arrelades en el segle XXI. "

    Maria Carmen Oriola Reyes, editora en Inca, publica "Las aves del Club de Golf Alcanada" de Maties Rebassa Beltran. No escuentro información, aunque en la web de este campo de golf alcudiense y en su blog encuentro que de tanto en cuanto publican ¿Quién está twitteando? – El ave del mes,

    Termino la selección de este mes de enero citando el libro "Un model lingüístic per les Illes Balears : llibre d'estil" editado por el propio autor Xavier Pericay Hosta, desde Palma.

    Regreso al Buscador avanzado y busco los libros de febrero de 2015. Me indica que hay 24 libros y selecciono algunos.

    librosFebrero2015

    El Cabildo Catedral de Mallorca ha publicado cuatro libros relacionados con el Año Campins - Gaudí. Tres de ellos tratan las reformas de Gaudí en la Catedral y llevan como título "La Catedral de Mallorca és el document. La reforma de Gaudí cent anys després", añadiendo "Les fonts de la reforma", "Lectures de la reforma" y "Els restauradors documenten la reforma" cada uno de los tres volúmenes, coordinados todos ellos por Mercè Gambús. El cuarto volumen es distinto "L'ull blau de Gaudí" escrito por Gabriel Mesquida Amengual. Encuentro información sobre ellos en Fotos de la presentació del llibre sobre la reforma de Gaudí 100 anys després del Blog de la Catedral de Mallorca donde se indican los índices de los cuatro tomos. En La reforma de Gaudí cent anys després de noticias de la UIB, se explica este proyecto:

    Aquesta producció editorial en quatre volums és el resultat del treball de set anys (2007-2014) que ha dirigit el grup de recerca en Conservació del Patrimoni Artístic Religiós de la UIB i que s’ha centrat en la recerca arxivística, la intervenció restauradora i la divulgació científica de la intervenció d’Antoni Gaudí a la Catedral de Mallorca. L’obra l’ha coordinada la doctora Mercè Gambús, investigadora principal del grup de recerca en Conservació del Patrimoni Artístic Religiós.

    L’obra aporta un estudi focalizat en la idea de la Seu com a font de documentació principal, afavorint l’anàlisi crítica des del tens i conflictiu diàleg establert per l’arquitecte Gaudí amb 600 anys d’història de l’edifici. També incorpora documentació inèdita de caràcter arxivístic com la procedent del Llibre d’Obres de Restauració en la Santa Església Catedral. Anys 1903-1929, o de les notes del cronista bibliotecari J. Miralles (1910-1914).

    L’obra inclou en tres volums un corpus documental específic, vinculat a la intervenció de Gaudí a la Seu, procedent de fons arxivístics, d’hemeroteca i de les restauracions realitzades, i planteja noves claus interpretatives de la reforma de Gaudí, des dels antecedents fins a la recepció al llarg del segle XX.

    El quart volum de l’obra recull l’experiència dialogada entre els resultats de la investigació i l’imaginari artístic de l’escriptor Biel Mesquida i el fotògraf Jean-Marie del Moral al servei de la comprensió de l’univers artístic de Gaudí.

    Añade la noticia de la UIB un Dossier sobre esta obra.

    Otra novedad de febrero está relacionada con el Archiduque Luis Salvador. Se trata de "Possessions, camins i paisatges de l'arxiduc" de Gaspar Valero i Martí y Joan Carles Palos Nadal publicado por José J. Olañeta Editor. Encuentro información de este libro en el Blog de Gaspar Valero, en la entrada titulada Obertura de la llista de subscriptors per a la publicació del llibre Possessions, camins i paisatges de l’Arxiduc, recojo sólo una información global: "El llibre Possessions, camins i paisatges de l’Arxiduc vol fer un recorregut, textual i visual, per les possessions que foren propietat de Lluís Salvador, i també caminar virtualment pels camins i pels miradors construïts per l’Arxiduc, mostrar els paisatges que encisaren aquest personatge i recrear espais suggerents i engrescadors, amb aportacions cromàtiques i lumíniques, però també poètiques, artístiques i màgiques com les que es desprenen de moments especials com els de les postes de sol.".

    Bien, pues éste es mi recorrido por los libros publicados en enero - febrero de este año. Libros hay; información sobre ellos también suele haber aunque diseminada, perdida o ignota para quienes desconocemos qué libros se han publicado. Falta una web que indique los libros publicados y que reúna las informaciones esparcidas, una web dedicada a los libros, a los autores y a los editores. A ver si alguien se anima.


    0 0

    Aquest dimecres el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de Menani S.A. (empresa de la família March, propietària de la finca de Ternelles) contra la sentència que admetia l'existència de la servitud de pas pública a través del camí. A més la sentència clarifica el concepte de "servitud" que és aplicable en aquest cas, deixant clar que "no se trata de una servidumbre como la contempla el Código civil como derecho real en cosa ajena, sino que es una limitación a la propiedad, entendida ésta como función social delimitadora del contenido, que no precisa título alguno, ni una previa expropiación, sino meramente una declaración de su existencia “para asegurar el uso público marítimo-terrestre”.

    Això significa que el camí, d'ençà que fou inclòs en el PGOU de 1990, ja ha tingut limitat el dret de propietat per permetre l'ús públic d'aquest accés a la mar, tot i que no s'hagi pagat mai una expropiació. En vista de la sentència sembla que ja es descarta la necessitat de cap pagament a compte de la servitud, ja que això seria per servitud conforme el Codi Civil, que no és el cas.

    Aquest fet és transcendent, ja que significa que tots aquests anys el dret a accedir al camí ja existia, encara que la propietat posàs tots els impediments possibles per evitar el seu exercici, amb la connivència de l'Ajuntament.

    També significa que l'excursió reivindicativa de l'any 2009 no va atemptar contra cap propietat privada, sinó que es varen exercir els drets legítims dels ciutadans en un camí que té els dret de propietat limitat a causa de la funció social com a accés a la mar.

    Aprofitam per reivindicar la tasca dels partits polítics que durant aquests anys han defensat el dret dels ciutadans a accedir pel Camí de Ternelles, reivindicació que va suposar pel PSM la destitució del seu regidor com a membre de l'equip de govern l'octubre de 2009. També volem felicitar a les entitats que s'han mobilitzat per empènyer a les administracions en la defensa del camí, en especial la Plataforma Pro Camins Públics Oberts.

    Finalment volem recordar les desafortunades declaracions fetes pels representants de PP i UM tant a l'Ajuntament de Pollença com al Parlament demonitzant la reivindicació de l'accés públic. Consideram que, tot i els anys que han passat des de l'excursió del 2009, no és tard perquè tots aquells que menysprearen i insultaren als excursionistes demanin disculpes per les seves paraules que ara sonen més fora de lloc que mai.

    A partir d'aquí és en mans de l'Ajuntament la possibilitat de replantejar-se la limitació màxima de 20 persones per dia, ja que la modificació d'aquesta regulació depèn del Pla General Municipal. Una limitació que sembla exagerada comparant-la amb altres espais de valor natural, i que després d'uns anys d'experiència es comprova que un major nombre d'accessos es podria autoritzar sense que això suposi perjudicar "l'ús idoni" que en el seu moment varen demanar els tribunals i que l'Ajuntament i el Consell interpretaren com una restricció a 20 persones/dia, però que perfectament podria ser major.

    Veure la sentència del Tribunal Suprem

     




    0 0

     

        Rússia guanya, els EUA i la UE perden, segons En Xavier  Moreau.

     

     

        De cada vegada són més presents els informes d'experts (Com ho és En Xavier Moreau) que descriuen una realitat global contraposada a la que descriuen els mitjans ''occidentals''. 

     

        Hem de suposar que una bona part dels periodistes al servei de  l'estratègia de l'Imperi (L'Imperi del Caos) trobaran insuportable la seva feina. És clar:  Un hom que es considera intel·ligent li ha de costar haver de comportar-se com a ignorant o com a beneit.

     

       Podeu veure el post d'En Moreau la UE, creació dels EUA..


    0 0

    (1 vídeo) Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”. (Miquel López Crespí)


    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (I) (El Tall Editorial)


    L’Editorial El Tall, que tan encertadament dirigeix el catedràtic d’Història Moderna de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Josep Juan Vidal, ha publicat el meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), un recull d’articles literaris que parlen d’aquests quaranta anys de conreu de la literatura, de determinats aspectes del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. El llibre abans esmentat és una recopilació de moltes de les reflexions literàries que he anat publicant aquestes dècades en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat.

    Per enllestir els vint-i-sis capítols que formen el volum publicat pel Tall Editorial m’ha servit moltíssim la consulta dels articles que he anat escrivint en aquests quaranta anys de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió. Els articles -–literaris i d‘opinió política-- publicats d’ençà l’any 1969 (data de l’inici de les meves col·laboracions a la premsa i revistes de les Illes) en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; els anys de portar endavant la secció d’entrevistes amb escriptors dels Països Catalans a Última Hora i a la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall; el material publicat a la secció “La columna de foc” que, a Última Hora, coordinava Josep M. Llompart; la recuperació de les meves col·laboracions a Cort o en aquell interessant experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; els treballs publicats durant anys a Diari de Balears i, posteriorment a les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels; els més de mil articles d’actualitat política i cultural publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; la recuperació de molts treballs publicats (alguns amb pseudònim) a les revistes clandestines de l’oposició antifeixista –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores... --, en la revista del PSM Mallorca Socialista... tot plegat, repetesc, m’ha servit, juntament amb l’extensa bibliografia consultada i estudiada en aquestes quatre dècades d’escriure i col·laborar en els mitjans de comunicació, per anar bastint els capítols que conformen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008).

    És evident que resulta prou complicat provar d’encabir quaranta anys de records en el petit espai d´unes tres-centes pàgines. Quan en el subtítol del llibre especificam “Memòries 1968-2008”, el que volem dir és que el lector trobarà una aproximació a les principals idees que condicionaren la nostra forma d’entendre el fet literari en aquell temps. Les pàgines de què disposam no donen per més. I, ja que comentam aquesta qüestió, cal dir que, evidentment, l’autor, si el destí ens ho permet, té la intenció de continuar aprofundint en aquestes quatre dècades d’activitat cultural i literària.

    I, pel que fa referència a determinats aspectes derivats del nostre compromís polític antifeixista, el lector haurà de cercar una informació més extensa en llibres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003) i, més recentment, en el volum Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006).

    Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) comença amb un capítol dedicat a la influència del Maig del 68 damunt la generació literària dels setanta. Els especialistes en l’estudi de la literatura catalana m’han situat en el que s’ha denominat “Generació literària dels anys 70” i en la qual l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) inclou: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional”.

    Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968, amb el record del qual s’inicia el llibre que comentam? Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d´aprenentatge. L´any 1967 Editions Gallimard de París publicava el llibre Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, la famosa obra de Raul Vaneigem que condicionaria completament el Maig el 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta juntament amb La societat de l´espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compram, evidentment d´amagat de la Brigada Social. Llibres cabdals com aquella edició de La revolució traïda de Trotski que nosaltres llegim en una traducció a l´espanyol de Jorge Aberlardo Ramos, La revolución traicionada (Buenos Aires, Editorial Proceso, 1964). I, també, l´imprescindible obra editada –a París l´any 1968! -- pels treballadors de Laminación de Bandas de Exevarri Nuestra huelga. Una obra de què he parlat en més d´una ocasió i que demostra a la perfecció com era de lluny el nou moviment obrer de l´estat de qualsevol pràctica reformista com les que, en altres estats europeus, la socialdemocràcia i el neoestalinisme dels PCs portaven la classe obrera i el poble. Partits que, com escriurien els estudiants i obrers de París en el Maig del 68, eren “els condons de la Revolució”.

    Són tres llibres prou significatius, entre molts d´altres d´història, filosofia, assaig i literatura, sorgits quan manquen uns mesos per a l´esclafit del Maig del 68, just en els anys de més potència i projecció exterior de la Revolució Cubana, de la lluita del poble del Vietnam contra l´imperialisme ianqui.

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

    Record que el primer article literari que vaig publicar l’any 1969 portava per títol “El compromís polític de l’escriptor”. La meva obsessió era, com de costum, el necessari compromís de l'intel·lectual amb la societat, l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Són els anys en què escric les primeres obres de teatre experimental: Autòpsia a la matinada, Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974, Ara, a qui toca?, Premi de Teatre Carles Arniches d’Alacant l’any 1972, Les Germanies, Premi Especial Born de Teatre 1975 a Ciutadella i els esborranys del que més endavant seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel que obtingué el Premi de Teatre de la Diputació d’Alacant el 1984... És el temps en què vaig enllestint la majoria de narracions que conformaran els llibres A preu fet, Premi de Narrativa Llorenç Riber 1972 i La guerra just acaba de començar, Premi Ciutat de Manacor 1973. Aquests dos darrers llibres serien publicats a l’Editorial Turmeda. També serà l’època en què aniran congriant-se els elements que serviran per anar bastint molts dels reculls de narrativa que aniran sortint durant els anys vuitanta i noranta. Especialment Diari de la darrera resistència (1987), Necrològiques, Premi Ciutat de València de Narrativa 1988, Paisatges de sorra, Premi Joanot Martorell de Narrativa del País Valencià el 1986 i Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres el 1987. Sense oblidar molts contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984).

    En La cultura a Mallorca (1936-2003), un altre llibre, igualment excel·lent, de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, aquest situa moltes de les coordenades culturals i polítiques des de les quals començam a escriure aquesta fornada de narradors illencs. Els capítols “Anys de clandestinitat i de persecució de la cultura catalana (1936-1962) i “Els anys de recuperació de la cultura catalana (1962-1975) situen a la perfecció els fonaments del que serà la nostra formació catalanista i progressista a mitjans dels anys seixanta i setanta.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    [05/03] Acció de Gallo - Conferència de Roussel - «L'Etna» - Detenció de Pelissero - Coindre - Angelozzi - Sabater - Ledrappier - Fornasari - Giné - Tilli - Baissat - Marsden - Binazzi - Broto

    Anarcoefemèrides del 5 de març

    Esdeveniments

    Borsa de París

    - Acció de Charles Gallo: El 5 de març de 1886, a les 3 de la tarda, l'anarquista Charles Gallo llança des de les galeries superiors un flascó de 200 grams d'àcid prúsic en mig de la Borsa de París (França). L'ampolleta no esclata, però escampa una olor nauseabunda que provoca el pànic i seguidament Gallo va disparar tres trets de revòlver a l'atzar que no van ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó de Mazas, des d'on va escriure diversos articles per al periòdic Le Révolté. Jutjat el 26 de juny de 1886 i el 15 de juliol de 1886 serà condemnat a 20 anys de treballs forcats i constret a relegació com a reincident.

    ***

    Cartell de la conferència neomaltusiana

    - Conferència de Nelly Roussel: El 5 de març de 1903 se celebra al Salon de l'Harmonie de París (França) una conferència«pública i contradictòria» sota el títol «Le néo-malthusianisme et la révolution» (El neomaltusianisme i la revolució). Organitzada per la Lliga de la Regeneració Humana, va ser presidida per l'anarcofeminista Nelly Roussel i hi van participar el pedagog anarquista Paul Robin i el llibertari neomaltusià Auguste Courtois (Liard-Courtois). Segons l'informe policíac assistiren unes 400 persones de les quals 150 n'eren dones.

    ***

    Capçalera de "L'Etna"

    - Surt L'Etna: El 5 de març de 1921 surt a Palerm (Sicília) el primer i únic número del periòdic L'Etna. Numero unico degli anarchici sicialiani. El director i gerent d'aquesta publicació fou Paolo Schicchi. Era continuació de La Scure. Numero unico degli anarchici siciliani, publicat el 30 de gener d'aquell any a la mateixa ciutat també per Schicchi.

    ***

    Un escorcoll d'aquest muntatge policíac

    - Detenció de Pelissero, Massari i Rosas: El 5 de març de 1998 són detinguts a Torí (Piemont, Itàlia) els anarquistes italians Silvano Pelissero i Edoardo Massari, i l'anarquista argentina Maria Soledad Rosas, acusats de realitzar sabotatges amb explosius a les obres del tren d'alta velocitat a Val Susa. El 28 de març, a la presó d'homes de Torí, se suïcidarà Edoardo Massari i més tard, l'11 d'abril, ho farà Maria Soledad Rosas al pavelló de dones. El gener de 1999 Silvano serà condemnat per «ecoterrorisme» a més de sis anys de presó. En 2002 és alliberat i l'Estat ha de reconèixer la inconsistència de les proves contra ell. El periodista Martín Caparrós escriurà un llibre editat a l'Argentina sobre aquests episodis titulat Amor y Anarquía. La vida urgente de Soledad Rosas (2003).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Notícia de la detenció de Jean-Antoine Coindre apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 13 de desembre de 1882

    - Jean-Antoine Coindre: El 5 de març de 1850 neix al barri de la Croix-Rousse de Lió (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Jean-Antoine Coindre, conegut com Joanny. Es guanyava la vida com a envernissador de fusta i fou membre de la secció del barri de La Guillotière de la Federació Revolucionària de Lió (FRL); aquesta secció, de tendència anarquista, s'havia fundat cap el 1881 i es reunia al domicili de Toussait Bordat. El 9 de novembre de 1882 participà en una manifestació de teixidors organitzada pels grups llibertaris lionesos i fou un dels organitzadors de la gran reunió del 18 de novembre de 1882 a la Salle de l'Èlysée i de la col·lecta de fons per al periòdic L'Étendard Révolutionnaire, periòdic anarquista lionès successor de Le Droit Social, que tingué com a responsables Claude Crestin, Antoine Cyvoct i Jean Marie Bourdon, i que, perseguit per les autoritats, hagué de deixar de publicar-se. A finals de novembre de 1882, arran de les primeres detencions d'anarquistes, abandonà Lió i es refugià a Suïssa fins el 6 de desembre. De bell nou a Lió, el 10 de desembre de 1882 va ser detingut, amb Michel Sala, i jutjat per un Tribunal Correccional el gener de 1883 juntament amb altres anarquistes acusats de reconstituir l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT); aquest sumari judicial va ser conegut com«Procés dels 66». El 19 de gener va ser condemnat a sis mesos de presó, 50 francs de multa i cinc anys de privació dels drets cívics, civils i familiars, pena confirmada el 13 de març de 1883 pel Tribuna d'Apel·lació de Lió. La presó li va resultà molt dura i, penedit d'haver-se llançat en «aquesta política innoble», demanà al director de la presó la llibertat provisional. Després del seu alliberament, trencà amb l'anarquisme i s'adherí al grup del III Districte del Partit Obrer Francès (POF), seguidor de Jules Guesde, i a la Federació Nacional de Sindicats (FNS). En 1890 fou un dels organitzadors del Primer de Maig. Segons la policia que el vigilava era un «socialista revolucionari convençut i actiu».

    ***

    Alberico Angelozzi

    - Alberico Angelozzi: El 5 de març de 1874 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alberico Angelozzi, conegut sota el pseudònim de Leonidas. En 1892 i 1897 va ser processat per activitats anticlericals i arran dels avalots de 1898 entrà en contacte amb el moviment anarquista, lligant-se posteriorment amb destacats llibertaries locals, com ara Augusto Giardini, Ferrucio Mariani, Nicola Farinelli, Felipe Felici, Enrico Ricciardelli o Raniero Cecili. Membre del grup«Carlo Cafiero», mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com ara Errico Malatesta i Felice Vezzani. El 17 de juliol de 1900, durant un escorcoll a la seu del periòdic clandestí L'Agitazione, nombrosos documents i correus seus van ser confiscats. L'octubre d'aquell any, reemplaçà Arturo Belleti en la gerència de L'Agitazione, abans de ser substituït per Augusto Crinelletti. A començaments de desembre de 1900, durant una manifestació pública per a retre homenatge a Oreste Regni, paleta anarquista assassinat en un aldarull setmanes abans, va ser detingut portant una corona amb cintes roges i negres i empresonat cinc dies. Poc després, el 19 de desembre, el Tribunal d'Ancona el condemnà a 15 mesos de presó a resultes des documents descoberts en l'escorcoll del juliol anterior; després de l'apel·lació, però, va ser posat en llibertat provisional. El 22 de gener de 1901 va ser declarat culpable d'haver participat en una concentració anarquista durant l'enterrament d'Aristodemo Traghini i algunes setmanes després va ser condemnat a nou mesos de presó per«incitació a l'odi de classes»; alhora, va ser acusat d'haver participat en un complot per a assassinar el president del Tribunal de Gènova i va ser finalment empresonat per purgar una pena de 15 mesos. A la presó continuà rebent la premsa anarquista, especialment La Tribuna Libera, de Alexandria, i La Nuova Civilta, de Buenos Aires. En sortir de la garjola l'estiu de 1902, participà activament en les activitats de la Cambra del Treball i durant aquest mateix any en va ser nomenat secretari, càrrec del qual va dimitir després de veure l'apatia dels treballadors locals. Durant els anys de 1910 realitzà una important tasca sindical, mentre mantenia una diligent correspondència amb els moviments anarquistes italià i internacional. Va ser un dels fundadors dels periòdics d'Ancona La Vita Operaia i Lo Sprone. En 1911 fou un dels redactors, amb Casimiro Accini, Luigi Bertoni, Luigi Fabbri, Charles Malato i Libero Merlino, del setmanari anarquista d'Ancona Germinal. El 28 de setembre de 1911 participà en una reunió a la Cambra del Treball on es pronuncià contra la guerra a Líbia. En aquestaèpoca la policia el considerava un dels principals propagandistes anarquistes de la regió i membre fundador dels grups «Picconieri», «Paolo Chiarella» i «Katuko». L'abril de 1912, juntament amb sa companya i sos quatre infants, abandonà les Marques i s'instal·là buscant feina a París (França). Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista de l'Ombria i de les Marques, que es va celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia). Quan esclatà la Gran Guerra, es va veure obligat el setembre de 1914 a retornar a Ancona, on s'integrà en el Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials). En 1915 treballà de porter a la Cambra del Treball i el maig d'aquell any va ser detingut per«activitats sedicioses». En 1917 la policia requisà una carta signada Leonidas dirigida a Armando Borghi on explicava la seva estada a París, el seu obligat retorn a Itàlia i el desenvolupament del moviment llibertari a Ancona. En 1919 per les seves activitats va ser novament detingut. A començament dels anys vint obrí una petita llibreria, la qual finalment va fer fallida. Durant el feixisme deixà de banda tota activitat política i en 1940 va ser esborrat dels fitxers de vigilància policíacs dels «subversius comunistes». Després de la II Guerra Mundial s'adherí a la Federació Anarquista de les Marques (FAM), adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Alberico Angelozzi va morir l'11 d'octubre de 1948 a Ancona (Marques, Itàlia).

    ***

    Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

    - Pau Sabater Lliró:El 5 de març de 1884 neix a Algerri (Noguera, Catalunya) el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria«Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals de Barcelona (Catalunya), i una banda de pistolers formada per quatre individus de l'anomenat «Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

    ***

    Necrològica d'Albert Ledrappier apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 20 de novembre de 1966

    - Albert Ledrappier: El 5 de març de 1885 neix a París (França) el tipògraf i corrector d'impremta anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Albert Ledrappier, conegut com Vuacheux o Visacheux. Fills d'una família nombrosa de 10 infants, son pare treballava de mecànic als ferrocarrils. Durant la primavera de 1914, després d'haver estat cridat per a realitzar la instrucció militar, es declarà insubmís i fugí amb sa companya Madeleine Delacroix a Suïssa. Mesos després, quan esclatà la Gran Guerra, publicà la revista pacifista L'Aube, la qual va ser denunciada alguns números després i es va veure obligat a refugiar-se a Itàlia. Quan aquest país entrà en guerra, retornà a Suïssa, on treballà de tipògraf a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou l'administrador de la revista pacifista Les Tabletes (1916-1919), editada per Cécile Noverraz i Jean Salives i il·lustrada per Frans Masereel. En 1919 va ser detingut per «trastorns a la pau pública» i va ser expulsat a Alemanya. Retornà immediatament a França amb la documentació del company Vuacheux, identitat sota la qual va viure fins a la prescripció del seu delicte d'insubmissió. Treballà a La Cootypographie de Courbevoie (Illa de França, França) i l'1 de setembre de 1935 va ser admès al Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT), organització de la qual va ser membre del seu comitè sindical en 1941. En 1939 fou membre, amb Louis Anderson, Maurice Chambelland, Victor Godonèche, Louis Lecoin, Julien Rémy i Henry Poulaille, del grup «Amics de Piller», en suport a l'insubmís detingut Pierre Piller. Traduí de l'italià al francès els fullets de Giovanna Berneri La Société sans État i de Luigi Fabbri Qu'est-ce que l'anarchie?, publicats conjuntament en 1947, i de l'anglès al francès el de Maurice Cramston Dialogue imaginaire entre Marx et Bakounine, publicat en 1965. Albert Ledrappier va morir el 26 d'octubre de 1966 a Cachan (Illa de França, França) i fou incinerat cinc dies després al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Foto policíaca de Dante Fornasi

    - Dante Fornasari: El 5 de març de 1894 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i militant antifeixista Dante Fornasari, també conegut com Oscar Pivani. Sos pares es deien Aristide Fornasari i Laura Verzelloni. Mecànic de professió, l'octubre de 1914 va ser detingut a Savona (Ligúria, Itàlia) quan intentava passar clandestinament a França per enrolar-se amb els «Garibalidini delle Argonne», unitat de voluntaris italians que volien lluitar contra l'Imperi alemany en la Gran Guerra abans de la declaració de guerra d'Itàlia. En 1916 es traslladà a Milà. Posteriorment va ser acusat de subministrar explosius a grups de joves d'acció del Partit Republicà Italià (PRI), aleshores prohibit pel règim mussolinià, i de tot un reguitzell d'atemptats amb bombes contra interessos feixistes i, per aquest motiu, el desembre de 1928 passà clandestinament a França. El gener de 1932 va ser detingut, amb Pietro Cociancich, com a autor d'un atemptat amb dinamita comès el 15 de gener de 1932 contra la «Casa degli Italiani» d'Aubanha (Provença, Occitània), que causà quatre ferits. La comunitat italiana llibertària exiliada a França creà el «Comitè de Defensa de les Víctimes Polítiques» per evitar la seva deportació a l'Itàlia feixista. Jutjat, va ser absolt per l'Audiència de les Boques del Roine. Així i tot, el 5 d'abril de 1933 va ser ordenada la seva expulsió de l'Estat francès, però gràcies a la intervenció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) es revocà l'ordre. El juliol de 1933 s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on tenia contactes amb grups antifeixistes. L'octubre de 1935 s'afilià a l'Azione Repubblicana Socialista (ARS, Acció Republicana Socialista). Durant la guerra civil espanyola, com a membre del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), realitzà tasques d'intel·ligència per al Centre Antifeixista de Barcelona. El març de 1938 retornà a París. El febrer de 1939 estava internat al camp de concentració d'Argelers i el novembre d'aquell any al de Gurs. El maig de 1943 va ser detingut a Brussel·les (Bèlgica) pels nazis. Algunes fonts barregen les seves dates biogràfiques amb les del també anarquista Savinio Fornasari.

    ***

    "Nervio", publicación on col·laborà Giné Folch

    - Josep Maria Giné Folch: El 5 de març de 1904 neix al Masroig (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Maria Giné Folch. Quan tenia 10 anys quedà orfe de pare i per aquest fet no pogué freqüentar molt l'escola. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan encara no tenia els 20 anys. Apassionat de la lectura, es decantà per l'anarcovegetarianisme. Durant la guerra civil va combatre com a milicià al front de l'Ebre i treballà a la col·lectivitat cenetista del Masroig. En acabar la contesa s'exilià a França, on patí els camps de concentració de Bram i d'Argelers. Després amb sa família nombrosa s'instal·là a Cournonterral, on va treballar de boscater i també de paleta. Amant de la poesia i de la música, animà nombroses reunions, mítings i conferències a la regió. Entre 1958 i 1960 va col·laborar en la revista Nervio,òrgan de la Regional d'Andalusia i d'Extremadura de la CNT en l'Exili, i en Le Combat Syndicaliste. Josep Maria Giné Folch va morir el 28 de febrer de 1999 a Cournonterral (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Brenno Tilli

    - Brenno Tilli: El 5 de març de 1911 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) el tipògraf anarquista Brenno Tilli, conegut comSignorNo (SenyorNo). Provenia d'una família de distingits tipògrafs i litògrafs de Perusa. A partir de setembre de 1943 col·laborà amb la Resistència contra el feixisme. Entre novembre de 1944 i maig de 1946, amb Oreste Trotta i Luigi Catanelli, edità a Perusa el periòdic politicosatíric Il Buffone. Organo del malcontento e della disperazione. Giornale politico umoristico (El Bufó.Òrgan del descontent i de la desesperació. Periòdic polític humorístic). En aquesta època fou un dels animadors del grup anarquista de la seva ciutat natal. Edità nombrosa propaganda lliurepensadora, anticlerical, pacifista, antifeixista i antiimperiallista i la seva petita impremta fou en els anys seixanta un referent del moviment antifeixista i contracultural de Perusa. Bruno Tilli va morir el 10 de juny de 1990 a Perusa (Úmbria, Itàlia). Aquest mateix any, els seus descendents van donar a l'Ajuntament de Perusa l'arxiu fotogràfic, tipogràfic i documental de la família («Col·lecció Tilli-Giugliarelli»), arxiu que va ser declarat el 6 de febrer de 2007 d'«interès històric particular». En 2004 Benedetta Pierini i Raffaele Rossi publicaren l'assaig biogràfic Una famiglia di litografi a Perugia «da Girolamo a Brenno Tilli tra Otto e Novecento». El 25 de gener de 2010 se li va retre un homenatge, sota el títol «Brenno Tilli: storie di tipografia e... d'anarchia», al teatre Morlacchi de Perusa a càrrec de l'Accademia de Dónca i on van participar sa filla Lydia Tilli, Renzo Zuccherini, Raffaele Rossi, Sandro Allegrini i Benedetta Pierini, entre d'altres.

    Brenno Tilli (1911-1990)

    ***

    Bernard Baissat (2010)

    - Bernard Baissat: El 5 de març de 1943 neix a Nabeul (Tunísia) el periodista, cineasta, pacifista i militant llibertari Bernard Baissat. Professor d'italià i de literatura francesa, en 1967 esdevé reporter periodista per a l'Oficina de Radiodifusió i Televisió Francesa (ORTF). De 1968 a 1976 va treballar de realitzador per l'Àfrica i a Líban, retornant a França el 1977 on treballarà de realitzador per al canal televisiu FR3 i com a professor a l'Institut Nacional de l'Audiovisual (INA). Entre 1980 i 1998, produeix i realitza diversos films documentals per al programa Historien de la caméra sobre vells companys i companyes llibertaris i pacifistes, que presentant els seus testimonis davant la càmera eviten «perdre» el nostre passat i ens fan comprendre millor la nostra rica història. En la sèrie Écoutez tractarà infinitat de personatges, com ara André Claudot, Janne Humbert, Eugène Bizeau, May Picqueray, Marcel Body, Aguigui Mouna, Robert Jospin, René Dumont, André Bösiger, Jean Baptiste André Godin, Jean-Jacques de Félice... També ha realitzat pel·lícules sobre el moviment obrer, la Borsa del Treball de París i sobre el periòdic Le Canard Enchainé. Bernard Baissant és director de l'Association Bonnes Bobines i milita en la Unió Pacifista de França (UPF).

    ***

    Dora Marsden

    - Dora Marsden: El 5 de març de 1882 neix a Marsden, petit poble a prop de la ciutat industrial de Huddersfield (Yorkshire, Anglaterra), l'anarquista individualista i militant sufragista Dora Marsden. En 1890 son pare abandona la família després del fracàs econòmic de la fàbrica tèxtil que els mantenia. Va aconseguir amb dificultats estudiar a la Universitat de Manchester i va haver de treballar obligatòriament com a professora cinc anys en aquesta ciutat per poder pagar els seus tres anys d'estudis. Mentre estudiava va participar en el moviment de les sufragistes, que lluitaven pels drets de les dones. En 1909 va ser detinguda per les seves activitats polítiques. Va formar part de la Women's Social and Political Union (WSPU), organització feminista que va abandonar en 1911 per considerar-la moderada, i va participar en la fundació de la Women's Freedom League (WFL). Va editar un important nombre de publicacions llibertàries: The Freewoman (1911-1912), amb Mary Gawthorpe; The New Freewoman (1913); The Egoist (1914-1919), etc., sufragades per acabalades mecenes, com ara Harriet Shaw Weaver. A més del seu feminisme radical, entre 1912 i 1914 va estar molt influenciada per l'anarquisme individualista i la filosofia egoistaexistencial de Max Stirner. Va estar en contacte amb Benjamin R. Tucker, editor del periòdic anarcoindividualista Liberty. També va editar entre 1911 i 1919  publicacions de literatura avantguardista, on van publicar primícies Wyndham Lewis, Herbert Read, Ezra Pound, T. S. Eliot, D. H. Lawrence, James Joyce --va editar el seu Portrait of the artist as a young man--, etc. En 1920 abandona els ambients literaris i polítics, aïllant-se amb sa mare en un llogaret de la regió dels Llacs i dedicant-se a escriure la seva inacabada opera prima sobre filosofia, matemàtiques, física, biologia i teologia, de la qual serien publicat per Harriet Shaw Weaver dos volums del sis projectats, The Definition of the Godhead, en 1928, i Mysteries of Christianity, en 1930; any que tindrà una etapa de fortes depressions que s'aguditzaran a partir de 1935, arran de la mort de sa mare. Dora Marsden va morir el 13 de desembre de 1960 d'un atac de cor en un sanatori mental de Dumfries (Dumfries and Galloway, Escòcia), on va viure els últims 25 anys de sa vida. El seu arxiu es troba dipositat a la biblioteca de la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA).

    Dora Marsden (1882-1960)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pasquale Binazzi

    - Pasquale Binazzi: El 5 de març de 1944 mor a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Havia nascut el 12 de juny de 1873 a La Spezia (Ligúria, Itàlia). Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio, I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenenIl Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922 és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort.

    ***

    Necrològica de Domingo Broto apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 12 de maig de 1963

    - Domingo Broto: El 5 de març de 1963 mor a (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Domingo Broto. Havia nascut cap el 1919 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 sos pares van ser afusellats pels franquistes. S'enrolà en les milícies confederal i lluità al front de Terol (Aragó, Espanya) on la seva salut quedà malmenada. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. A França patí els camps de concentració. En l'exili treballà en diversos oficis (llenyataire, sastre, etc.). Cap el 1943 s'instal·là a Courcelles i milità en la Federació Local de CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Entrains-sur-Nohain (Borgonya, França). Amb la salut molt malmesa per la seva experiència al front i pels durs treballs forestals –per això decidí no formar família–, Domingo Broto va morir prematurament el 5 de març de 1963 a Courcelles (Borgonya, França) i fou enterrat civilment dos dies després. Cal no confondre amb Emilio Broto (Émile Broto), jove anarcosindicalista, que tenia per companya Marta Abella, i que morí unes setmanes abans que Domingo Broto.

    Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 05-03-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La Sala Civil del Tribunal Suprem ha confirmat la servitud de pas d'accés al mar a favor de l'Ajuntament de Pollença a la zona coneguda com Ternelles en rebutjar el recurs de cassació plantejat per l'empresa Menani propietària de les finques.

     La sentència del Suprem ratifica la dictada per l'Audiència de Palma el febrer de 2013, que va confirmar al seu torn la decisió anterior d'un Jutjat de Primera Instància número 2 d'Inca, ha informat el Tribunal Superior de Justícia de Balears.

    Els amos de la finca de Ternelles van recórrer davant el Suprem i van sol·licitar que declarés les quatre finques que el formen són propietat exclusiva de Menani, sense que discorri per elles "camí que no sigui de la seva propietat" ni cap ús públic o amb servitud de pas a favor de l'Ajuntament.

    El Suprem recorda que l'accés al mar, com a limitació de la propietat, es pot establir per declaració de l'autoritat administrativa sense necessitat de procediment d'expropiació, com va fer en 2010 l'Ajuntament de Pollença en constituir servitud de pas de vianants fins al castell del Rei i cala Castell, amb limitacions com un màxim de 20 persones diàries.

    Considera que "no s'ha trencat l'article 33 de la Constitució Espanyola, ni l'article 28 de la Llei de costes, sinó que s'han aplicat correctament".

    Puntualitza que no es tracta d'una servitud com la contempla el Codi civil, com a dret real en cosa aliena, sinó que és una limitació a la propietat "entesa com a funció social delimitadora del contingut, que no necessita cap títol, ni una prèvia expropiació".

    Segons el tribunal, aquesta servitud requereix "merament una declaració de la seva existència 'per assegurar l'ús públic marítim-terrestre'", com diu l'article 28.2 de la citada Llei de Costes i com a previsió de suficients accessos al mar".

    Detalla que la comissió d'Ordenació del Territori, Urbanisme i Patrimoni ha precisat el juliol de 2010 les limitacions de la constitució de la servitud de pas, com l'accés només per a vianants o que el camí serà des de la barrera d'entrada fins al castell i fins a Cala Castell.

    A més de limitar els visitants diaris a 20 persones, indica que no està permès fer foc, portar cans ni altres animals, ni fer acampades.


    0 0

    L'informe és una mica llarg. Però paga la pena llegir-ho. Conclusions del Grup Parlamentari MÉS en relació a la Comissió no permanent d’investigació sobre tot el relacionat amb la selecció dels terrenys, l'adjudicació de les obres, la construcció i el desenvolupament de les obres, modificats i els complementaris relacionats amb aquesta infraestructura hospitalària, la dotació d'equipaments, la posada en marxa, els accessos viaris i les modificacions relacionats amb la construcció, la dotació i la posada en funcionament de l'hospital de referencia de Son Espases (Comissió de Son Espases).El Grup Parlamentari MÉS vol donar les gràcies a les persones que han comparegut. Un agraïment sincer a aquelles que han aportat la informació sol·licitada i que s’han mostrat col·laboradores, un agraïment protocol·lari a aquelles que no han mostrat la més mínima intenció de col·laboració. Donar les gràcies a tot l’equip de treballadors i treballadores , professionals i tècnics del Parlament que han possibilitat que la Comissió de Son Espases funcionés adequadament. El grup parlamentari MES vol agraïr als ciutadans i ciutadanes que han aportat informació. Vol mostrar el seu agraïment al Partido X per la seva col·laboració i feina que ha resultat imprescindible especialment en la recerca d’informació. El motiu que va generar la primera petició d'una Comissió d’investigació de Son Espases per part del Grup MES, va ser la informació publicada en premsa l’agost de 2014. La ex-consellera de Salut, Aina Castillo, declarava davant el Fiscal Anticorrupció que l’expresident Matas li havia donat instruccions per adjudicar el concurs de construcció i explotació a la empresa OHL liderada pel Sr. Villar Mir. Per arribar a les conclusions que presentam, el Grup MÉS ens hem ajustat a la documentació aportada a la Comissió, així com als diferents testimonis de les persones que han comparegut, també fem referència a alguns articles periodístics anteriors a la constitució de la Comissió de Son Espases perquè han estat la base d’algunes preguntes que hem fet. Altres informacions aparegudes als mitjans de comunicació, posteriors a la constitució de Son Espases no han estat utilitzades, tot i la temptació de fer-ho, ja que molta de la informació publicada complementava o confirmava la manifestada davant la Comissió de Son Espases. A) En relació a l’expedient administratiu de l’Ajuntament de Palma per a la selecció del terrenys del futur hospital 1- Irregularitats permanents en la tramitació de l’expedient administratiu S'han constatat irregularitats permanents en la tramitació de l’expedient administratiu, incomplint la Llei de Procediment administratiu. Irregularitats que no eren ni errades ni simples “descuits”, el que es pretenien, per part dels responsables del PP, era facilitar que la decisió pogués ser política i no tècnica. Aquestes irregularitats es poden concretar en: 1.A - Manca ordre d’inici de l’expedient. Impedint conèixer: qui va dona l’ordre, les dates concretes, per quin motiu es va iniciar, quines característiques es cercaven als terrenys reservats per a l’hospital. La ex-batllessa de Palma, Catalina Cirer, no ha pogut recordar qui va donar l’ordre d'inici de l'expedient. 1.B - Manca d’informes tècnics que justifiquin la seleccions dels terrenys. El primer document de l’expedient és un conjunt d’onze pàgines que baix el títol “Propuesta Ciudad Sanitaria- Parque. Alternativa a la propuesta de Ib-Salut. Mayo 2003”, recull tota una sèrie de fotografies de terrenys propers a l’antic Hospital de Son Dureta. A partir de l’expedient administratiu no sabem qui va fer aquesta selecció, qui la va encarregar, quin dia (abans o després de les eleccions de 2003) o què significava “propuesta ciudad sanitaria”. Segon document. El següent document inclou una selecció de 9 terrenys: 2 de Son Suredeta. (Base Militar de San Asensio). Son Berga de Gènova. Puigdorfila Vell ( Son Espases). 2 a Paratges de Son Anglada. Son Puig d’Orfila. 2 a Son Sardina. A partir de l’expedient administratiu tampoc no es pot saber qui els va seleccionar, ni qui va realitzar l’encàrrec, ni quines característiques havien de tenir els terrenys. Tercer document. El següent document que apareix a l’expedient, inclou ja la proposta de quatre terrenys per a la ubicació del nou Hospital. No hi ha cap informe que expliqui per què dels 9 seleccionats es descarten cinc, o per què es seleccionen quatre. La Sra Cirer reconeix: “ no tenc cap explicació tècnica que descarti els altre cinc” (Diari de Sessions de la Comissió núm.9 pàg. 94); també explica el Sr Rodrigo de Santos ex-regidor d’Urbanisme: “yo no sé si fue el gerente, si fui yo, o fue el director técnico, si fue el director administrativo, o los arquitectos municipales que lo habían elaborado”. Diari de Sessions de la Comissió núm. 10, pàg. 11). És a través de les declaracions del Sr Segui Perelló on es relata com varen succeir els fets: “... ocurrió en el mes de mayo de 2003, cuando me llamo a su despacho el teniente alcalde de urbanismo Sr Rafal Vidal Roca... Juan búscame unos terrenos donde podamos cambiar el Hospital de Son Dureta II... mira Joan, és una imposició del partit perquè vol presentar a les eleccions en el seu programa un nou emplaçament” (Diari de sessions núm. 49, pàg. 711). El Sr Segui diu que proposà una sèrie de terrenys, aquest document coincideix amb el primer document que consta a l’expedient. Més endavant el Sr Segui, relata: “agost del 2003, quan ja hi havia hagut les eleccions, em cridà el gerent d’Urbanisme..., me dice el regidor don Rodrigo de Santos que le amplíe hasta siete y ocho parcelas y que incluyas éstas dos. Estas dos eran: una en Son Sardina y la otra en el actual emplazamiento de Son Espases. Li dic: bé però i les altres no? Pon las que quieras” (Diari de sessions núm. 49, pàg. 711). El Sr Segui realitza el segon document sol·licitat que coincideix amb el segon document que figura a l’expedient administratiu. Finalment el Sr Segui, explica que el mateix mes d’agost de 2003, el gerent d’Urbanisme el cita per dir-li quines han de ser les quatre finques o terrenys seleccionats: CIR, Son Sardina, Puigdorfila i Son Espases”. Aquestes quatre finques són les seleccionades que consten al document que l’Ajuntament envia al Ib-Salut, el identificat com a tercer document de l’expedient: Base Militar San Asensio. Son Puigdorfila. Son Tugores ( Puigdorfila Vell.- Son Espases). Son Sardina. La manca d’informes tècnics també consta a la declaració del Sr Montserrat Magdalena, enginyer de la oficina de supervisió de l’Ib-Salut, que havia de seleccionar un solar entre els quatre pre-seleccionats per l’ajuntament “...eren simplement uns plànols, és a dir, l’informe firmat per un tècnic de per què s’havien triat aquests quatre solars, idò de tot això no hi havia res.” La selecció dels quatre terrenys enviats a Ib-Salut per triar-ne un, pareixia una selecció dirigida per triar Son Espases, ja que: Un dels terrenys, la Base General Asensio, ja es sabia des de l’any 2000 que “El Plan Estratégico aprobado por el Gobierno en torno a la estratégia de defensa, era la unificación de todos los recursos de la defensa en Mallorca en la Base general de San Asensio“, tal com va dir el Sr de Santos (Diari de sessions de la Comissió núm. 10 pàg. 113), és a dir ja se sabia, quan es va enviar als tècnics d’Ib-salut, que no es podria construir el nou hospital, ja estava descartat. Els altres dos terrenys, diferents dels de Son Espases, tenien inconvenients complicats per poder fer l’hospital, tal com diu el Sr Bartolomé Abad Socías, director tècnic de la gerència d’urbanisme de l’Ajuntament de Palma que va reconèixer que tenien “ problemes de orografia y de ubicació de una infraestructura” (Diari de Sessions núm. 13, pàg. 139); o tal com ho valoren els tècnic d’Ib-Salut; el Sr Montserrat Magdalena, enginyer de la oficina de supervisió de l’Ib salut, reconeix que havia solars situats a una zona rocosa i muntanyosa que són solars que pràcticament s’auto exclouen i un altre solar estava afectar per un desdoblament de carreteres, (Diari de sessions núm. 21, pàg. 239). En el mateix sentit el Sr Mestre i Casado, tècnic de l’Ib-Salut, expressà que fins i tot una de les propostes era “muy desfavorable” (Diari de sessions núm. 22, pàg. 251). En aquestes circumstàncies, els tècnics manifestaren que va ser molt fàcil triar el terreny de Son Espases. No hi va haver discussió entre els tres tècnics que varen signar l’informe de l’Ib-Salut, (Diari de sessions núm. 21, pàg. 243). 1.C - No hi ha ordres escrites. Això impedeix que hi hagi constància de qui donà les ordres, quan les donà i amb quin motiu; impedeix que es pugui fer un seguiment en el temps, impropi d’un expedient administratiu. Així, per exemple, a l’informe signat pel cap d’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Palma, a la capçalera del document exposa: “informe a la relación a la petición verbal formulada por el Director Técnico de la Gerencia de Urbanismo” i tal com va manifestar a la seva declaració el Sr Segui. (Diari de sessions núm. 49). També succeeix el mateix amb la selecció dels terrenys per part de l’Ib-Salut, el Sr Montserrat i Magdalena explica que l’ordre de seleccionar entre els 4 terrenys pre-seleccionats per l’Ajuntament va ser verbal (Diari de sessions núm. 21, pàg. 242). 1.D- No hi ha document que justifiqui l’inici de la recerca de terrenys. No hi ha conveni de col·laboració entre la Conselleria de Salut i l’Ajuntament de Palma per a la selecció, compra, cessió i construcció del nou hospital de Son Espases. Ni tan sols hi ha una petició de l’Ib-Salut per a la recerca de terrenys per construir el nou hospital. Fins i tot la Sr Cirer reconeix que “Aquest escrit hi ha de ser”, però no hi és (Diari de Sessions núm. 9). Quina és la relació administrativa entre el Govern i l’Ajuntament que justifica la recerca dels terreny? Com sap l’ajuntament les necessitats de l’Ib-Salut per a la construcció del nou hospital?. La lògica d'aquest procés era purament política, és a dir, la que definia el PP, i no la lògica administrativa que garanteix la seguretat jurídica. S’ha argumentat durant la compareixença que a l’administració no tots els expedients mantenen la pulcritud que haurien de tenir, però l’expedient per a la selecció dels terrenys per al nou hospital de Son Espases no era un expedient ordinari, no era un expedient habitual; possiblement va ser un dels expedients més importants d’aquella legislatura a l’Ajuntament. La tramitació de l'expedient, ajustada a la normativa de procediment administratiu, hauria de ser una de les garanties que malauradament avui no tenim. 2- És un expedient tramitat per un funcionari que era incompatible Tal com ho confirma la Sra. Cirer, quan contestà a les preguntes referides a un informe reservat que havia sol·licitat a la Secretaria de l'Ajuntament, en relació a un funcionari que havia participat en la selecció dels terrenys. Una de les conclusions era: “... que sí, que sí es donaven les circumstàncies que semblava que es donaven hi havia incompatibilitat” del funcionari que justificava fins i tot “iniciar un expedient disciplinari” (Diari de Sessions de la Comissió núm. 9, pàg. 96). Les circumstàncies a les que es refereix són les disposades a l’article 28 de la Lleu 30/1992 de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, on estableix que és motiu d’abstenció tenir parentesc de consanguinitat dins el quart grau d’afinitat o d’afinitat dins el segon amb qualsevol dels interessats i si aquest interessat ho pot ser tant en la qüestió que intervé o en altre en resolució pogués influir la d’aquell. La conclusió és que el Sr JSP podria “haber estado afectado por dicho motiva d’abstención”. 3- Consulta del cadastre posterior a l’informe del Justipreu L’informe del justipreu de la finca de Son Espases, signat per el cpa de servei de l’oficina tècnica de gestió, és en data de 1 de desembre de 2003. La consulta feta al cadastre és del dia 2 de 2003, tal com consta a la documentaciò aportada per l’Ajuntament de Palma. 4- Un expedient caracteritzat per l'extremada rapidesa en la presa de decisions El calendari, des de la recerca dels terrenys fins la compra de la finca de Son Espases, va ser el següent: El mes d’agost del 2003 es fa la primera selecció dels 9 terrenys. No sabem la data exacta del mes d’agost, perquè no consta a l’expedient. Sí que figura, a determinats fulls de l'expedient, que va ser el 4 de setembre de 2003 quan qualcú de l’Ajuntament va fer les consultes de les parcel·les i la titularitat de les finques. 25 de setembre. Quatre terrenys pre-seleccionats per l’Ajuntament de Palma són remesos al Ib-Salut perquè proposi el terreny més adequat per a la construcció del nou hospital. 6 d’octubre. L'Ajuntament rep la proposta signada pel tècnics de l’Ib-Salut seleccionant Son Espases com a finca adequada per a edificar l’hospital. 25 de novembre. Escrit registrat pels propietaris de la finca de Son Espases, oferint els terrenys a l’Ajuntament per 7.212.146 euros. 26 de novembre. Es signa un informe, de pàgina i mitja, per del cap d’àrea d'urbanisme de l’Ajuntament, justificant que Son Espases era la millor ubicació de les quatre pre-seleccionades. El mateix dia es signa l’informe, també de pàgina i mitja, del director tècnic de la gerència d’urbanisme justificant que Son Espases era la millor ubicació de les quatre pre-seleccionades. 1 de desembre. Informe signat per el cap d’àrea de servei de l’oficina tècnica de gestió de l’Ajuntament de Palma, acceptant la proposta dels propietaris de Son Espases. Fitxant un justipreu de 7.224.053’10 2 de desembre. Informe signat pel cap d’àrea de gestió, el Gerent d’urbanisme i Tinent batle,ratificant la proposta de cap d’àrea i proposant la ratificació en sessió plenària. 10 de desembre. La Comissió de Govern adopta l’acord de compra de la finca de Son Espases. 23 de desembre. S’aprova en el Plenari la compra de la finca. 31 de desembre. Es produeix el primer pagament a la família per un valor de 1.800.000 euros. En menys de cinc mesos, es pre-seleccionen els terrenys, es selecciona per part de l’Ib-Salut i de l’Ajuntament la finca de Son Espases, es valora el preu, s’acorda a la Comissió de Govern, s’aprova al Plenari i es paga la primera part. No es gens habitual aquesta rapidesa per a la selecció de terrenys, per a ubicar altres serveis necessaris per a la població, com ara centres de salut, centres educatius, etc. s'han necessitats en alguns casos dos o més anys. Per explicar l'extremada rapidesa en la gestió d’aquest expedient, la compareixença del Sr Segui també és decisiva. El Sr Segui manifestà que el 26 de novembre “siendo las 13’40h ... baja a mi despacho el director técnico de urbanismo, el Sr Abad... y me dice: Juan tienes que hacer el informe favorable de Son Espases. Dic: Tomeu perdona, jo necessito un parell de dies... No, no, no, l’has de fer ara, avui matí... perquè a les quatre i mitja es reuneix donya Catalina Cirer i Jaume Matas per dir que han triat aquest” (Diari de sessions núm. 49, pàg. 712). Aquesta extremada rapidesa explicaria perquè els informes de l’Ajuntament de Palma que justifiquen la selecció de Son Espases, són escassament d’un full i mig. Informes on es valora, l'impacte ambiental, el potencial de creixement de la ciutat de Palma, l’impacte socioeconòmic per a la zona, les comunicacions i altres qüestions. L'extremada rapidesa va impedir que, una vegada triat Son Espases, es fessin els informes adequats, com per exemple l’informe arqueològic o l’hidràulic. Uns dels arguments donats, per justificar la rapidesa, era que es va fer per evitar l'especulació. Especulació que no es va poder evitar. Tres constructors de Mallorca varen comprar, entre el segon semestre de l'any 2002 i l'any 2003, finques properes a Son Espases: Sr Bartolome Cursach comprà la finca de Son Cabrer el 17 de novembre de 2003, prèvia opció de compra. Aquesta finca es va segregar el setembre de 2003, per acord del Consell de la Gerència d’Urbanisme de l’Ajuntament de Palma. Això va permetre la compra de la finca amb dues meitats. D'una part era propietari exclusiu el Sr Cursach, l’altre part la compartia el Sr Cursach amb el Sr Juan Bartolome Segui Gamundí. Família Grande. El Sr Grande Prohens, a la seva declaració, reconeix que l'empresa de la seva família va comprar una finca propera a la de Son Espases, el mes juny de 2002. Sr Mateu Sastre. Comprà el solar de Cas Fornés. Adquirint-la per escriptura pública el 10 de juliol de 2002. Les dates de les compres de finques posteriors a abril de 2002 són significatives. Hi ha diverses informacions periodístiques (Diario de Mallorca i Ara) fent referència a una denuncia davant fiscalia anticorrupció, que situen un sopar el mes d'abril de 2002 entre el Sr Jaume Matas i diversos representants d’empreses constructores. A aquest sopar, el Sr Jaume Matas va informar, presumptament, que si el PP guanyava les eleccions volia construir un hospital a Son Espases. Tot i que dels empresaris que han comparegut, tres neguen que tenien aquesta informació, l’adquisició de les finques sempre és posterior a aquesta data. Cal destacar que cap d’aquest constructors varen fer una proposta per comprar la finca de Son Espases abans que l’Ajuntament acordés comprar-la. Així ho relaten dues de les propietàries de la finca, “no tuvimos ofertas ni tampoco buscamos nada" (Diari de sessions núm.18, pàg. 202). Els constructors justament compraren les finques de devora. Es dedueix d'aquest conjunt de coincidències que tenien informació de que a la finca de Son Espases s’ubicaria l’Hospital i, per tant, els interessava comprar els terrenys propers perquè podrien fer un bon negoci. La interpretació no resulta massa agosarada. Aquesta coincidència amb la compra, els constructors l’atribueixen al potencial de creixement de la ciutat de Palma per aquella zona, però no argumenten perquè no varen mostrar interès justament per la de Son Espases. Un aspecte rellevant de la Comissió de Son Espases és l’estranya circumstància que relata la Sra. Maria Puigdorfila Villalonga, una de les propietàries de la finca. Mentre estaven negociant amb l’Ajuntament de Palma la venda de la finca, es va posar en contacte amb ells el Sr. Gilet i els hi va oferir una quantitat superior, sense precisar la quantia. La família Puigdorfila no va mostrar interès perquè ja ho tenien aparaulat amb l’Ajuntament i amb la documentació molt avançada. (Diari de Sessions núm. 60, pàg. 918). L'extremada rapidesa de l'Ajuntament, en tot allò relacionat amb Son Espases, també s'evidencia amb la concessió de la llicència d'obres. El dia 15 gener de 2007 es va sol·licitar la llicència, el 17 de gener ja estava concedida. Habitualment, es tarden mesos per a una obra habitual. Però, l'expedient de l'obra de l'hospital de Son Espases consta de diverses capses de documentació i centenars de pàgines i plànols que es varen valorar en dos dies. (Diari de Sessions núm. 55) Resum de les conclusions en relació a l’expedient administratiu de l’Ajuntament de Palma per a la selecció del terrenys del futur hospital L’expedient administratiu estava organitzat i dissenyat, per facilitar que la selecció dels terrenys del nou l’hospital de Mallorca fos una decisió política i no tècnica. La finca, seleccionada políticament, era la de Son Espases. L’expedient està viciat administrativament per una incompatibilitat d’un dels tècnics que varen participar en la selecció dels terrenys i que un familiar seu tenia interessos urbanístics a la zona. Tot i que durant la compareixença de Son Espases no es va poder conèixer com es va trametre la informació, importants constructors de les Illes varen adquirir finques properes a Son Espases durant el període en el que es seleccionava i es negociava la compra de la finca de Son Espases. En el cas del Sr Cursach és molt possible, que entre d’altres, el nexe de coneixement fos a través del fill del Sr Segui, ja que el Sr Cursach i el Sr Segui Gamundí varen adquirir conjuntament la meitat de la finca de Son Cabrer, finca situada devora la de Son Espases. La llicència de l'obra es va donar en dos dies, generant dubtes, més que raonables, que amb aquest temps es poguessin fer una lectura i una anàlisis acurades de tota la documentació. B) En relació al funcionament de la mesa de contractació i a l’adjudicació del contracte 1- Una mesa de contractació lligada a nomenaments polítics La mesa de contractació de la concessió d’obra pública per a la construcció, explotació i conservació del nou hospital estava formada per vuit persones de les que sis havien estat nomenats políticament. Els components de la mesa eren: -Sr. Juan Sanz Guijarro (finat). Director econòmic financer de l’Ib-Salut. Càrrec Polític. President de la Mesa. -Sr. Josep Corcoll Reixac. Director General de Coordinació i Planificació. Càrrec Polític. -Sr. Antonia M Estarellas Torrens. Secretària general de la Conselleria de Salut i Consum. Càrrec Polític. -Sr. Bernat Salvà Alloza. Director General de Pressuposts. Càrrec Polític. -Sr. Luis Miguel Alegre la Torre. Director assistencial del Servicio de Salut. Lliure designació, nomenat per el Sr Sergio Beltran, Director general de l’Ib-Salut del Govern Matas. -Sr. Jose Maria Fiol Ramonell. Cap de Departament de l’Advogacia de la Comunitat Autònoma de lliure designació per el Govern Matas. Amb substitució de la Sra. Felisa Vidal Mercadal que tot i el seu nomenament mai va participar de la Mesa. -Sr. Javier Vázquez Garranzo. Funcionari. Designat per l’Assessoria Jurídica de l’Ib-Salut. Funcionari -Sr. Jose Amengual Antich. Vice-interventor general de la CAIB. Funcionari. -Sra. Pilar Ramos. Secretària d’actes. Cap de Servei de contractació de l’Ib-Salut. Funcionaria. Substituïda, a finals de l’any 2006, per el Sr. Fernando Nadal Roig. Estatutari en comissió de serveis. -Sr. Alfredo Fernández Rancaño. En funcions d’assessoria, complint amb una de les condicions del Contracte per assessorament de l’elaboració del contracte de concessió d’obra pública per a la construcció, explotació i conservació del nou hospital. Contracte que va guanyar l’UTE formada per Bearingpoint Busines Consulting España SL i J &A Garrigues. SL per un valor de 385.500 euros. Aquest tipus de composició de la mesa, on hi ha més polítics que tècnics, no generen garanties ni d’objectivitat ni de neutralitat i, en cas de dubtes, com és el cas, provoca desconfiança. 2- Les actes no reflecteixen el que realment succeïa a la mesa Durant les compareixences hi ha hagut contradiccions entre els membres de la mesa, per exemple, quan es prenia la decisió de sol·licitar el dictamen del Consell Consultiu, uns diuen que no es va produir debat i altres diuen que hi va haver un debat ample. Peticions importants de membres de la mesa no quedaren reflectides, com per exemple, l'exigència per part d'alguns membres de la Mesa de que l’informe Global PM fos validat per funcionaris, que sinó no seria acceptat. (Diari de Sessions núm. 28, pàg. 378). Es va celebrar una reunió amb membres de la mesa i personal de Global PM. Aquesta reunió no consta, no hi ha acta. Per tant, no s’ha pogut conèixer quins membres de la Mesa estaven presents, quin dia es va celebrar, si es varen convocar tots els membres o no, quin responsable de Global PM va fer les explicacions, quines explicacions va donar, si es varen mantenir les exposades al text o hi va haver canvis de criteri etc. El Degà del Col·legi Professional d’Enginyers de Camins, Canals i Ports expressà acta del dia 7 de desembre de 2006 sols recull una de les respostes que ell va contestar a les diferents preguntes que els membres de la Mesa li formulaven. 3- Una de les actes no se va redactar al llarg de la sessió o al final, sinó que ja estava redactada a l'inici de la sessió L’acta del dia 6 d’octubre de 2006 la va redactar la secretària del Sr Juan Sanz, la Sra. Margalida Ensenyat Catalunya, explica amb detall que “... el Sr Sanz me dio un papel escrito a ordenador con un texto y me pidió que lo trasladara o lo picara en una plantilla de acta de la Mesa de contratación.” (Diari de Sessions núm. 52, pàg. 772) recalcant que era un full que ja duia escrit, i que això no ho havia fet “ni abans, ni desprès, ni en cap altre expedient” (Diari de Sessions núm. 52, pàg. 773). 4- Una de les actes la va redactar el secretari de la mesa conjuntament amb el director L'acta del 7 de desembre de 2006, on es seleccionà l'UTE liderada per Dragados, va ser una acta redactada entre el Secretari de Mesa, que tenia l'obligació i el Director de Finances de l'Ib-Salut, responsable polític. Quedà recollit a la compareixença del secretari d'actes de la Mesa, Sr Nadal (Diari de Sessions núm. 57, pàg. 864), la pròpia ex-secretaria de la Conselleria considera que "això no és normal" (Diari de Sessions núm. 58, pàg. 894) 5- Mesa dirigida per part dels màxims responsables polítics Les ingerències del Consell de Govern respecte a la mesa, es poden constatar per diferents fets: A- La mesa de contractació de dia 7 d’abril de 2006 es va acordar “Solicitar informe económico y técnico a la Dirección Económica Financiera del Ib-Salut y a la subdirección de Obras y servicios Generales del Ib-Salut, que podrán designar a los técnicos que estimen oportunos”. Doncs bé, l’Ib-Salut ja havia iniciat tota la tramitació administrativa necessària per poder encarregar aquest estudi a una empresa. Inicià els tràmits el 20 de març de 2006 i el contracte és adjudicat el 6 d’abril de 2006 (un dia abans de la petició de la Mesa) a Global PM, mitjançat negociat sense publicitat. Així consta a l'expedient de l'Ib-salut i a les conclusions del Dictamen del Consell Consultiu. L'Ib-Salut és el que pren la decisió i la mesa ho acorda, no és la mesa la que pren la decisió i l'Ib-Salut ho executa, tal i com hauria d'haver passat. B- La mesa de contractació de dia 26 de juliol de 2006 acordà enviar al Consell Consultiu l’Informe de Global PM. Ho varen fer encara que cap membre de la Mesa, amb experiència en Meses de contractació, ho havia fet així cap vegada; i que cap membre de la Mesa va tenir la percepció de que aquesta petició fos necessària. Els funcionaris, especialment, varen mostrar la seva sorpresa (Diari de Sessions núm. 24, pàg. 291). Per a tots i totes va ser determinat l’escrit remès per la Consellera Castillo que “suggeria” a la Mesa la proposta de sol·licitar dictamen al Consell Consultiu. Diversos membres de la mesa entenien molt bé que aquest suggeriment era un ordre: Sr Josep Corcoll i Reixach “... el president de la Mesa en aquell moment ens va comentar que es volia, o la consellera volia, no ho sé, el president de la mesa o la consellera que s’havia de passar l’expedient” (al Consultiu) (Diari de Sessions núm. 23, pàg. 265). Sra Pilar Ramos “... y la siguiente mesa, que es la que tenía que ser de recepción de informes y proposición como se hace siempre, debía proponer la adjudicación; fue cuando nos llego que la consellera nos pidió el informe del Consell Consultiu” (Diari de Sessions núm. 24, pàg. 288). “... lo recomendó la consellera y el presidente también hizo hincapié” (Diari de Sessions núm. 24, pàg. 292). Sr Vázquez i Garranzo ... "usted ha dicho que estaban reunidos en la mesa y que el presidente dijo que iba a recoger una petición, una propuesta de la consellera. Si... y es con esta propuesta que se toma la decisión (de sol·licitar el dictamen al Consell Consultiu)”. (Diari de Sessions XX) Sr Amengual i Antich “...reproduint una petició de la consellera de Salut que ens demana que demanem aquest dictamen.” (Diari de Sessions núm. 28, pàg. 377) C- La mesa de contractació, de dia 6 d’octubre, acordà sol·licitar informes per valorar les diferents propostes al “Col·legi Professional d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, que haurà de revisar la part tècnica; així com al Col·legi professional d’Economistes, que haurà de revisar la valoració econòmica de les ofertes”. El Sr. Garau Fullana, com a degà del Col·legi Professional d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, explica a la seva compareixença, que la Sra. Cabrer, ex-consellera d'obres públiques amb el Govern del President Matas, el va telefonar per informar-li que el President de la Mesa de Contractació es posaria en contacte amb ell perquè el Col·legi fes l'informe. Que efectivament, ho va fer abans de que la Mesa de contractació ho demanàs oficialment i que entenia que la Sra. Cabrer ho demanava en nom del Govern. (Diari de Sessions núm. 65, pàg. 1019). El fet és més greu perquè la decisió de la mesa es pren el dia 6 d'octubre del 2006 i el mateix dia el president de la mesa envia un fax als col·legis per expressar la petició. Així consta a la documentació: l’acta de dia 6 d’octubre consta que”el President declara conclòs l’acte, essent les 12.hores”, i el fax al col·legi d’Enginyers s’envia a les..12’29 h. La compareixença del Sr Garau Fullana és clara: - “Recorda si ve ser el mateix dia que va rebre el fax? - No, no, no. - Va ser abans? - Sí, sí va ser abans”. És a dir, la telefonada de la Sra. Cabrer és abans que es reuneixi la mesa, no sols abans que el president de la mesa es poses en contacte amb el Col·legi. És a dir, una vegada més, membres del Govern no presents a la mesa, prenien decisions que després la mesa acordava. D- Dos membres de la Mesa tenen la sensació de que la Mesa estava dirigida (Diari de Sessions núm. 24, pàg. 299 i Diari de Sessions núm. 27, pàg. 359), casualment els dos compareixents amb aquesta sensació eren funcionaris. 6- La decisió final de la mesa és una decisió poc consistent i amb poc fonament Es pot concloure que l’adjudicació de la contractació semblava que havia de recaure sobre OHL, així ho indicaven els diversos informes favorables a que el contracte s’adjudiqués a aquesta empresa: Els informes de Global PM. La validació del informe de Global PM per part de funcionaris de l’Ib-Salut. El dictamen del Consell Consultiu. L’Informe del Col·legi d’Enginyers. Tots aquets informes consideraven que les prestacions tècniques que presentava el projecte de l’UTE liderada per OHL era el millor, i així ho valoraven. No en la part econòmica, ja que aquesta UTE era la més cara, però sí en les qüestions tècniques. Sols l'informe del Col·legi d'Economistes valorà millor l’UTE liderada per Dragados, donat que presentà una proposta uns 100 milions més barata que l’UTE d'OHL. La percepció de diversos membres de la mesa era que l’adjudicatària havia de ser OHL, però la publicació al diari El Mundo, anunciant que l’adjudicatari seria OHL el dia abans de que la Mesa es reunís per adjudicar-lo, va fer que tot canviés: Sra Pilar Ramos: “El día que convocamos a la mesa íbamos a hacer la propuesta de adjudicación, según lo que yo tenia entendido... los tres informes decian que OHL... y al llegar allí surgió lo del Consell Consultiu”. Sr Vázquez i Garranzo: “El Mundo sacó la noticia de que se adjudicaba de... no sé si fue el 21 o el 26, pero sí sé que el día en que se suponía que íbamos a adjudicar y que finalmente, efectivamente, no se decidieron a adjudicar... a mi me viene el presidente de la Mesa, pues yo no sé si estábamos citados a las nueve o a las diez, y me dice que no se va a hacer, que no se va a proponer la adjudicación.“ Sr Amengual Antich. Pregunta: "...podem dir que OHL es va veure perjudicada amb aquesta informació, per què si no s’hagués publicat vostès haguessin continuant amb Global PM?" No va ser tant el diari sinó la petició d’objectivitat, idò efectivament haguéssim continuat” Segons diversos membres de la mesa, dos varen ser el motius per adjudicar a l'UTE de Dragados: 1- Les explicacions del Degà del Col·legi de Enginyers. Segons l’acta de dia 7 de desembre, les explicacions del degà es van centrar en un sols aspecte concret de l’informe, el punt de la inversió econòmica actualitzada, equipament A32, que donava un punt més a la oferta de Dragados en relació a la puntuació de Global PM. Destacar que el Sr Garau Fullana, degà del Col·legi d’Enginyers va expressar, a la seva compareixença, que ell no es va centrar en un punt, sinó que va respondre a les preguntes formulades "... i ens varen fer una sèrie de preguntes a les quals vàrem contestar... jo vaig contestar el que em varen demanar." (Diari de Sessions núm. 65, pàg. 1013). Cal dir que aquesta acta és la redactada entre el secretari d'actes de la Mesa i el Director de finances de l'Ib-Salut, president de la Mesa i càrrec polític. La conclusió del l’informe del Col·legi d’Enginyers és “la mejor ofertya tècnica es la encabezada por OHL, en total coincidencia con las conclusiones del informe de Global PM” 2- L'informe del Col·legi d'Economistes. L'únic informe que valorava millor l'UTE liderada per Dragados. 7- Una contractació farcida d'excepcionalitats Aquesta contractació i adjudicació reuneixen tota una sèrie de excepcionalitats que no són pròpies d'una mesa de contractació: - Sol·licitar el Dictamen del Consell Consultiu. Tots els membres de la mesa amb experiència de Meses de contractació diuen que mai ho havien fet. També en el Dictamen del Consell Consultiu hi ha dos vots particulars que consideren que aquest òrgan no és competent per valorar la contractació de la mesa. - Sol·licitar informe als col·legis professionals. Tots el membres amb experiència de Meses de contractació diuen que mai ho havien fet. El Degà del Col·legi d'Enginyers va dir que mai havien tingut una petició així. - Una acta que arriba redactada, la del 6 d'octubre de 2006, a l'inici de la Mesa. No s'ha fet la reunió, però ja se sap amb tot detall quines seran les conclusions de la Mesa. - Durant el procés de deliberació de la Mesa arriben "suggeriments" de la Consellera, orientant la feina de la mesa. - La petició del president de la mesa, a Global PM, de que una part del treball que havia de fer per contracte amb l'Ib-Salut, ho donàs a fer a una altra empresa, en aquest cas Ernest-Young. Aquesta petició la va fer el director de finances de l'Ib-Salut i president de la Mesa. No consta petició per escrit, la va fer verbalment. Així ho explicà el propietari de l'empresa Global PM, afegint que una petició així no era gens habitual. (Diari de Sessions núm. 64, pàg. 984). - L'adjudicació de la mesa, fa que fins i tot el Sr. Villar Mir, que mai havia posat un recurs impugnant una adjudicació, es veiés obligat a fer una impugnació: "Para mi es absolutamente excepcional, ...hace 27 años que compré la empresa que hoy es OHL... y que en 27 años jamás habíamos presentado un recurso impugnando una adjudicación de la administración." (Diari de Sessions núm. 29, pàg. 397). Sembla que li va fer molta ràbia la irregularitat del procés o que tenia molta confiança en obtenir l'adjudicació. Resum de les conclusions en relació al funcionament de la mesa de contractació i a l’adjudicació del contracte El procediment per a l’adjudicació del contracte de construcció, gestió i manteniment del nou hospital estava dissenyat perquè es poguessin prendre les decisions que es consideressin oportunes, no des de la mesa, sinó per part dels màxims responsables polítics del Govern de les Illes. Això va ser possible degut a que la mesa va estar constituïda per una majoria de representants polítics: sis dels vuit membres. Els sis jeràrquicament lligats al president i als consellers i conselleres. Les decisions s’acordaven de manera fictícia a la mesa, però eren decisions preses a altres àmbits polítics, així: El Director de l’Ib-Salut encarregà un estudi per valorar les diferents ofertes abans que la mesa de contractació sol·licitàs aquest estudi. El degà del Col·legi d’Enginyers rep una crida telefònica de la Sra. Cabrer, en aquells moments consellera d’Obres Públiques, informant-li que rebrà la petició de la mesa perquè el Col·legi elabori un informe en relació a les característiques tècniques de les diferents propostes, abans que la mesa prengués la decisió. La decisió d’enviar al Consell Consultiu és “suggerida” per la consellera Aina Castillo, “suggeriment” que arriba a la mesa a través d’un escrit oficial dirigit en primera instància al director de l’IB-Salut. La mesa estava dirigida políticament, de tal manera que hagurien pogut seleccionar qualsevol altra adjudicatària si així ho hagués decidit el Govern. La diferència d'un sol punt entre la primera i la segona propostes millor situades, s'hauria pogut justificar, si hagués convingut. No s'ha pogut entrevistar al Sr. Joan Sanz, però pels diferents testimonis sembla que va jugar un paper important en la direcció de la presa de decisions, va ser el lligam entre el Govern i la Mesa: Va ser qui va proposar elevar-ho al Consell Consultiu; Va ser qui va donar l'ordre de redactar l'acta abans de la mesa; Va ser qui va convidar al degà del Col·legi d'Enginyers per a la reunió del dia 7 de desembre de 2006, sense cap tipus de petició per part dels membres de la mesa; Posteriorment, va ser qui va redactar conjuntament amb el secretari de la mesa l'acta d'aquest dia, Va ser qui va demanar a Global PM que part del seu informe ho fes una altra empresa. S’ha adjudicat el contracte públic més important de la Comunitat Autònoma amb decisions poc consistents i influenciables. La publicació al diari El Mundo de la possible adjudicació a OHL, impedeix que el dia assignat per a què s’adjudiqués el contracte, dia 26 de juliol de 2006, es produís l’adjudicació. Fins aquell dia tot apuntava que la seleccionada seria OHL. Dels cinc informes sol·licitats per la mesa, quatre seleccionaven l’UTE liderada per OHL per a ser l’adjudicatària, la qual cosa coincideix amb les declaracions realitzades per la Sra. Castillo al fiscal anticorrupció, segons la informació publicada al mitjans de comunicació. C) Son Espases i Over Marketing Una de les línies que des del Grup MÉS es volia investigar a la Comissió era la relació entre Over Marketing i Son Espases, ja que Over Marketing va fer el Pla de comunicació de Son Espases. Pla que havia de fer la concessionària, però que va fer finalment aquesta empresa per indicacions de la consellera de Salut. No s’hi va poder aprofundir perquè els qui podrien tenir més informació es varen acollir a no contestar; ens referim a la Sra. Castillo i al Sr. Matas. Tot i això, el Sr. Bárcenas, a la pregunta en relació a Over Marketing, va contestar que el Sr. Mercado, propietari d’Over Marketing, tenia relació amb el Partit Popular en l’àmbit estatal, i que a través de la participació d’actes va mantenir contacte amb els diferents autonòmics, i sap que va oferir el seus serveis per fer les campanyes, una d’elles la de Balears: “pero insisto, es una relación decisión y una contratación directa de Baleares”. Que l’arribada d’Over Marketing a les Balears no és a través del Govern de les Illes Balears, “sino por el secretario general del Partido Popular, en aquel momento el Sr. Rodríguez, que disponía entre la documentación que tenía en su conselleria, de un tarjetón muy famoso en aquel momento en el cual se hablaba de los acuerdos que tenían para colocar publicidad en el Gobierno y también se hablaba de la campaña electoral que les haría unos años más tarde, como así sucedio que el hizo”. D) En relació a la construcció de l’Hospital de Son Espases Durant les diverses compareixences s'ha constatat que: 1- Hi va haver una paralització de les obres. Aquesta paralització va ser una decisió política, tal com recollia l'acord de governabilitat de la legislatura 2007-2011. El Consell de Govern va donar l'ordre a l'Ib-Salut que valorés la conveniència de paralització de les obres. (Diaris de Sessions 34, 35, 36 i 37) 2- Durant aquesta paralització és va intentar evitar la continuació de l'Hospital a la finca de Son Espases. Es va descartar la paralització definitiva perquè es va valorar que suposaria un sobre-cost d'uns 135 milions d'euros i un retard de més d'entre tres i quatre anys. La decisió de continuar les obres a Son Espases mai es va acordar en el Consell de Govern. El Bloc sempre es va manifestar en contra de la Construcció de l'Hospital a Son Espases. (Diaris de Sessions 34, 35, 36 i 37) 3- Una vegada reiniciades les obres de l'Hospital, es va fer un modificat del Contracte de Concessió per millorar el Pla Funcional que datava de l'any 2001; millorar la sostenibilitat de l'edifici, protegir millor l'entorn i protegir el territori. Aquest modificat va suposar, entre d'altres: Disminuir l'alçada de l'edifici industrial i apropar-lo a l' hospital. Compliment del Codi Tècnic de l'Hospital, que suposava fer l'edifici més sostenible i un estalvi energètic. Adaptar l'edifici a una millor accessibilitat. Adaptació de tots els banys de l'hospital, rampes d'accés, aparcaments de reserva, eixamplar les portes de les habitacions. Augment de quiròfans de cirurgia major. Àrea d'urgència per a traumatologia. Unitat de trastorn de conducta alimentària. Unitat de patologia infecciosa. Espai d'investigació biomèdica, etc El modificat va suposar un increment de 69 milions de nova inversió i equipament. La inversió a 29 anys va passar de 1.636 milions d'euros a 1.794 milions d'euros. Aquesta quantia inclou totes les despeses no clíniques i el manteniment (Diaris de Sessions núm. 36, 38, 39). 4- S’ha constatat que L'any 2007 no estaven planificats els accessos per arribar a l'Hospital. Per indicacions tècniques es va optar per fer l'accés conegut com a Pont de Son Espases. Es va optar per aquesta infraestructura per garantí que quan s’inaugurés en no Hospital l’accés al mateix estigués garantit. Un pont que, segons indicacions tècniques, amb la legislació vigent no necessitava l'estudi d'impacte ambiental. "El estudio de impacto ambiental de esta obra, los técnicos del Consell dictaminaron que no era preciso, no era necesario hacer el estudio de impacto ambiental, y no un ingeniero, sino cuatro de ellos, más el ingeniero autor del proyecto ". (Diari de Sessions núm. 45, pàg. 654 ) El finançament d'aquest pont estava inclòs en el Conveni de Carreteres amb el Ministeri d'Obres Públiques (Diari de Sessions núm. 44 i 45 ) 5- L'Ajuntament de Palma no va poder aplicar la bonificació d'un 95% de l'impost sobre instal·lacions i obres, perquè no s'havia sol·licitat adequadament ni per l'empresa adjudicatària ni pel Govern del President Matas. S'havia d'haver pagat, i en conseqüència sol·licitar la bonificació, tres mesos després de la concessió de la llicència d'obra, i no es va fer. (Diaris de Sessions, núm. 54 i 55). 6- Es va protegir la zona a través de la Llei 4/2008 ampliant la zona d'equipament comunitari sanitari. (Diari de Sessions núm. 35 pàg. 485) E) En relació a la paralització de la reforma de Son Dureta 1- Va ser una decisió política i no recolzada amb informes tècnics. Cap dels compareixents ha pogut justificar el motiu de la paralització de les obres de la reforma de Son Dureta. Alguns com el Sr. De Santos o la Sra. Cirer fan referència a opinions, però no hi cap informe tècnic que justifiqui la inviabilitat de la reforma. 2- Dragados va rebre la indemnització d'1.200.000 euros. En relació a la pregunta de si Dragados havia rebut indemnització per paralitzar l’obra de reforma de Son Dureta, el Sr. Esteban Rodríguez constestà: “creo recordar que fueron unos 1.200.000 euros o algo de ese estilo” (Diari de Sessions núm. 50, pàg. 741). F) Indicis de possibles delictes sorgits a la Comissió de Son Espases 1- Informació privilegiada La compra de terrenys al voltant de la finca de Son Espases per part de diferents constructors no és atribuïble a la casualitat. Especialment, si és té en compte que: La compra es va fer posteriorment al suposat sopar amb en el Sr. Matas. Que cap constructor mostrés el més mínim interès per la finca de Son Espases, com si ja coneguessin que tenia una altra finalitat. Que tots comprin en un termini de temps relativament reduït. Una menció especial mereix el cas dels propietaris de la finca del Son Cabrer. Hi ha una relació familiar directa entre el funcionari de l'Ajuntament que va seleccionar Son Espases i un dels dos nous propietaris de la finca de Son Cabrer. La finca de Son Cabrer va ser adquirida definitivament quan l'Ajuntament ja havia seleccionat Son Espases. 2- Tràfic d’influències Compareixença del Sr. de Santos, explicant com el Sr. Gabriel Cañellas el telefonava per a què l'Ajuntament de Palma facilités la declaració d’interès general per a la construcció d’un geriàtric, lligat a l'empresa del Sr. Cursach i del Sr. Segui, a la finca de Son Cabrer, just devora de la finca de Son Espases. (Diari de Sessions núm. 10, pàg. 117). A la compareixença del Sr. Bartomeu Vicens Mir, ell valora com a molt probable que els presidents del PP, Sr. Matas, i la presidenta d’UM, Sra. Munar, es posessin d’acord per a vincular el tema de Can Domenge i de Son Espases. (Diari de Sessions núm. 11, pàg. 125). A la compareixença del Sr. Bartomeu Vicens Mir, consta que prèvia a la reunió dels tècnics que havien de valorar possibles canvis del Pla Territorial, polítics representants del PP i d’UM es reunien per valorar políticament les diverses peticions que havien arribat per intercanvia terrenys, per recalificar sols, etc . (Diari de Sessions núm. 10, pàg. 125). 3- Pagament de comissions il·legals A la compareixença del Sr. Barcenas, aquest reconeix ingressos de grans empresaris a la caixa B del PP. Les qualifica de donacions. A la compareixença del Sr. Miquel Nadal aquest va explicar a preguntes que "sí, sí, sí", que era coneixedor del pagament de comissions per temes relacionats amb la construcció pública o per facilitar la construcció privada, i que "no només es paguen o s'han pagat comissions, sinó que estic complint una condemna al centre penitenciari per aquestes qüestions." (Diari de Sessions núm. 67, pàg. 1.048). 4- Relacions empresarials de polítics amb empresaris de l’UTE de Son Espases Compareixença del Sr Jaime Mascaró. No negà la inversió d'1.200.000 euros que la seva família va realitzar a la SICAV Balear Ahorro Sicav. Un dels gerents d'aquesta SICAV és o era el Sr. Areal, cunyat del Sr. Matas (Diari de Sessions núm. 31, pàg. 421). Compareixença del Sr. Joan Antoni Ramonell Amengual. Ex-batle i ex-parlamentari del PP, i empresari. En contestació a les preguntes, respon que les seves empreses han mantingut contractes amb empreses lligades a l’UTE de Son Espases, concretament amb FCC, des del 2003, “... dos o tres anys crec que vàrem estar” (Diari de Sessions núm. 8, pàg. 85). També va explicar que les seves empreses mantenien contractes amb les empreses del Sr. Grande. Aquestes dues relacions són confirmades per el Sr Grande Prohens. (Diari de Sessions núm. 51, pàg. 762) i per el Sr. Mateo Estrany que confirma que el Sr. Ramonell estava contractat per la FCC de Madrid i que a la delegació de Balears no tenia encarregada cap tipus de tasca. (Diari de Sessions núm. 62, pàg. 961) 5- Donacions il·legals al Partit Popular A la Compareixença del Sr. Bárcenas, ex gerent del PP, aquest confirmà, que el PP tenia una caixa B de fons que provenien d’aportacions que feien els empresaris o importants executius dels consells d’administració. Que feien les donacions a títol personal i ,en molts de casos, amb quanties superiors a les permeses per la llei. Que eren empreses a les que s’adjudicava obra pública, tot i que el Sr. Barcenas ha volgut deslligar els dos fets. (Diari de sessions núm. 17, pàg. 196). D'aquests diners, segons el Sr. Barcenas, es va pagar el lloguer d'un pis al Sr Matas, per un valor d'entre 6 mil i 8 mil euros. (Diari de sessions núm. 17). 6- Finançament il·legal de la seu del Partit Popular A la compareixença del Sr. Barcenas, contestant a les preguntes, explicà “yo sé que en el caso de Balears, porque hubo una reunión con un empresario, creo que gallego, que se reunieron con el tesorero nacional y no sé si en su momento con el secretario general incluso, que hubo una empresa que cuando el partido de Balears decidió comprar la sede, tema para el que el tesorero nacional Álvaro Lapuerta emitió un poder concreto que les autorizaba a comprar la sede, creo que solicitaron un crédito hipotecario, se pidieron aportaciones a una serie de empresarios ..." (Diari de sessions núm. 17, pàg. 192). 7- Hi ha indicis suficients per pensar que el contracte del negociat, sense publicitat, per a la valoració de les empreses que es presentaven al concurs de concessió publica de l'hospital estava acordat Les empreses convidades varen ser Global PM, Siena, Projects Facilies & Management. L'empresari de Global PM defineix que entre aquestes empreses hi ha una gran competència y que totes són molt experimentades en la presentació de concursos públics. Però, no dona cap explicació per argumentar que davant un negociat sense publicitat, que no pot ser superior a 30.000 euros, una de les empreses presentés una oferta de 31.500 euros i l'altre no presentés la documentació requerida; els dos fets suposaven l'exclusió automàtica i, per tant, l'adjudicació directa a Global PM. Aquestes errades són més pròpies d'empreses sense experiència amb aquest tipus de contractes. (Diari de Sessions núm. 64, pàg. 987) No es gens habitual que una empresa que ha aconseguit un contracte de l'administració accepti, a petició de la pròpia Administració, i una vegada que ha guanyat el contracte, que una altra empresa faci una part de la feina. Tal com va succeir amb Global PM. Això suposa indicis de excessiva "cordialitat", de connivència, entre l'empresa i l'Administració. L’empresa Global PM tenia diferents tipus de contracte amb institucions governades per el PP, als més importants pels aparcaments subterranis de l’Ajuntament de Palma i per la SMF, com el propi Sr Peinado va reconeixer a la compareixença. Per tots aquets motius el grup parlamentari MES proposa que el Parlament de les Illes Balears lliuri a la Fiscalia Anticorrupció les següents declaracions Compareixença del Sr. Catalina Cirer Adrover . Compareixença del Sra. Javier Rodrigo de Santos López. Compareixença del Sr Ramonell Fiol. Compareixença de tots els membres de la Mesa de Contractació. Compareixença del Sr Jaime Mascaro Martorell. Compareixença del Sr Miquel Nadal. Compareixença del Sr Bartomeu Vicens. Compareixença de la Sra. Margalida Ensenyat Catalunya. Compareixença de la Sra. Maria Isabel de Puigdorfila Villalonga. Compareixença del Sr. Jesús Peinado Ruiz. Compareixença del Sr. Segui Perello. Compareixença del Sr Mateo Estrany. Compareixença del Sr Jesús Peinado. Compareixença del Sr Luis Barcenas. G) Propostes de canvis normatius A partir de tota la informació recopilada, a través de la documentació i les compareixences de la Comissió de Son Espases, el Grup Parlamentari MES creu que és necessari, com a mínim, reflexionar sobre diversos aspectes que s'han mostrat molt millorables, ens referim a: 1- La modificació de la normativa que regula la composició de la Mesa de Contractació Modificació de la normativa legislativa autonòmica que permet que una Mesa de contractació tengui una majoria de càrrecs polítics o de lliure designació. Que aquesta revisió inclogui l'obligatorietat de que les Meses que tenguin que adjudicar contractes, amb una quantia igual o superior a 200.000 euros, siguin gravades i sigui arxivada la gravació. Aquesta gravació donarà més garanties, generarà mes confiança i també obligarà a un major compromís i objectivitat per part dels components de la Mesa. La tecnologia ho permet fer que resulti dificultós el seu arxiu o custodia. Que a l’acta d’adjudicació constí el vot motivat de cada membre de la Mesa. 2- La modificació de la Llei Ambiental de Balears de 2006 i la Llei de Carreteres de l'any 1990. És necessari revisar les diferents lleis i normatives perquè les estructures com el pont de Son Espases i altres que s’han fet, precisin d'un informe d'impacte ambiental. 3- Revisió de la llei d’incompatibilitats L'abusiva externalització de serveis, que l'administració pública està realitzant, fa que molts professionals, tècnics i empresaris, de les empreses adjudicatàries tenguin accés a molta informació administrativa sense que se'ls apliqui cap incompatibilitat. Durant l’exercici del càrrec i desprès d’un període de carència S'hauria de revisar la normativa referida a les incompatibilitats, especialment a aquells contractes de serveis públics de concessions de molt llarga durada i/o de quanties econòmiques molt elevades. H) Tancament El procés d’adjudicació de la construcció de l'hospital de Son Espases s'està investigant per part de la Fiscalia Anticorrupció, moltes de les persones que han comparegut, davant la Comissió parlamentària, després han estat citats i han declarant davant la fiscalia anticorrupció, entre d’altres :Sr Javier Rodrigo de Santos,Sra Aina Castillo, Sr Bestard, Sr Jaume Matas. Sr Jesús Peinado, Sr Carlos Garau, Sr Luis Barcenas, Sr Florentino Pérez, Sr Villar Mir. Per la informació obtinguda durant la Comissió d’Investigació de Son Espases, i per la informació que publiquen els mitjans de comunicació, sobre les declaracions que fan davant del fiscal o davant dels jutges, aquestes i altres persones, el grup MES està convençut que el "Cas Son Espases" ha sigut un dels casos més vergonyosos de la corrupció política que va caracteritzar la legislatura 2003-2007, presidida per el Sr Matas i el seus Consellers i Conselleres. El conjunt de tot els casos de corrupció lligats amb el Partit Popular durant la legislatura 2003-2007, alguns en condemnes fermes, i altres amb processos judicials, com és el cas de Son Espases, apunten a suficients indicis per parlar de delinqüència organitzada. Segons La Unió Europea (Enfopol,161/1994) es pot delimitar conceptualment el crim organitzat sobre la base d’onze criteris, dels quals s’han de complir al manco sis per poder considerar delinqüència organitzada. Aquets indicador són: 1- Col·laboració de més de dues persones. 2- Distribució de tasques. 3- Actuació continuada o per temps prolongant. 4- Utilització de formes de disciplina i control intern. 5- Sospita de comissió de delictes greus. 6- Operativitat a l’àmbit internacional. 7- Utilització de violència u altres formes d’intimidació. 8- Us de estructures de negocis o comercials. 9- Activitats de capital. 10- Exercici de la influència. 11- Recerca de benefici o poder. Palma 5 de març de 2015

    0 0
  • 03/05/15--10:46: Assemblea 10 de març
  • Dimarts dia 10 de març de 2015 celebrarem una assemblea ordinària a les 20:00 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:

    1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes i impost de societats.

    3.- Aportació de propostes de l'APIMA a l'esborrany d'Illes per un Pacte.

    4.- Consell Escolar extraordinari 12 març

    5.- Precs i preguntes


    0 0

    • Título: El significat històric de la tradició textual del Llibre dels Fets (1343-1557)
    • Autor: Luciano José Vianna
    • Departamento: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana
    • Fecha: 28-02-2014
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    El Llibre dels Fets és un document que conté una selecció dels fets de la vida del rei En Jaume I, el Conqueridor. Aquest rei, un dels reis més estudiats de la Corona d’Aragó, regnà més de seixanta anys (1214-1276), un dels regnats més llargs de tota la Península Ibèrica. Durant aquests anys, el rei, completament immers en la Reconquesta, conquerí diversos territoris. Aquestes conquestes afavoriren l’expansió territorial de la Corona d’Aragó cap al sud i també cap al Mediterrani. Durant el seu regnat, tingueren lloc altres fets, com ara els seus matrimonis amb Elionor de Castella i després amb Violant d’Aragó, la guerra pel comtat d’Urgell, les revoltes sarraïnes, el tractat de Corbeil, l’intent de croada a l’Ultramar, la seva participació al Concili de Lió i altres episodis narrats en el Llibre dels Fets.

    Compost al final del regnat del rei En Jaume I, el Llibre dels Fets ens ha arribat en diferents còpies que constitueixen la seva tradició textual. En aquesta tesi doctoral ens proposem d’analitzar els objectes de la tradició textual del Llibre dels Fets del rei En Jaume I, compostos entre els anys 1343 i 1557, amb l’objectiu de trobar el significat històric d’aquests textos, és a dir, el motiu pel qual foren compostos. Els objectes analitzats són els següents: ms. 1 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona; ms. 1734 de la Biblioteca de Catalunya; ms. Y-III-5 de la Real Biblioteca del Monasterio de San Lorenzo de El Escorial; ms. II-475 de la Biblioteca del Palacio Real de Madrid; ms. 10121 de la Biblioteca Nacional de España; ms. 9-4769 de la Biblioteca de la Real Academia de la Historia de Madrid i l’edició R-15398 de la Biblioteca Nacional de España.

    Hem utilitzat com a referents teòrics els estudis de Hayden White, Gabrielle M. Spiegel i Roger Chartier, els quals hem fet servit per a teoritzar la composició dels textos i comprendre’ls com a fenòmens històrics singulars compostos en un temps determinat. Cadascun d’aquests autors ha tingut la seva importància en la construcció d’una referència teòrica i la seva posterior aplicació en aquest estudi. Dels estudis de White hem pres la idea central de la formació del text, el que ell anomena text historiogràfic; dels estudis de Spiegel hem utilitzat la referència al context històric en què aquest text neix i que influeix en la seva composició; i dels estudis de Chartier hem considerat la representació que aquest objecte final conté, subratllant les diverses formes per les quals s’accedeix al significat d’aquesta representació.

    La utilització d’un aparat metodològic interdisciplinari ha facilitat la singularització dels objectes de la tradició textual del Llibre dels Fets, no solament a partir del context en què foren compostos, sinó també en comparació entre si. En individualitzar-los a partir de les seves dades, els objectes de la tradició textual del Llibre dels Fets són considerats elements únics que formaven part d’un moment concret de la història de la Corona d’Aragó, sempre fent referència a la vida del rei En Jaume I i sempre representant una interpretació de la seva auctoritas. Així doncs, en la utilització d’aquest aparat metodològic hem fet servir les perspectives de la crítica textual, de la paleografia, de la codicologia, de la filologia, de la diacronia, dels estudis genealògics, de l’epigrafia i de la història de l’art.

    En aquest treball cerquem el que anomenem el significat històric de la tradició textual del Llibre dels Fets, és a dir, el motiu pel qual aquests textos foren compostos en diferents contextos i condicions de la història de la Corona d’Aragó. Per tant, utilitzem les referències teòriques esmentades a dalt i ens servim d’un aparat metodològic interdisciplinari amb l’objectiu de singularitzar cada objecte de la tradició textual del Llibre dels Fets i trobar el seu significat històric. Un cop individualitzat, singularitzat i comprés dins del context de composició, l’objecte presenta característiques particulars que ens indiquen el motiu pel qual fou compost. El resultat d’aquest estudi ha estat la caracterització de cadascun dels textos. Aquesta caracterització ens ha ajudat a apropar-nos als seus probables motius de composició i així al seu significat històric. Aquesta anàlisi detallada ens ha ajudat a veure aquests objectes com a personatges actius i passius en els contextos en què foren compostos, és a dir, que tenien una presència en els contextos en què foren compostos i que foren formulats dins d’aquests contextos. A més, l’anàlisi de les seves característiques de composició ha estat crucial per a determinar el context de composició i també el seu significat històric.

    Formulats en contextos posteriors a la mort del principal personatge de la narració, els textos de la tradició textual del Llibre dels Fets representen instants de tornada al passat en què els seus patrocinadors i actores rescataren la memòria d’un dels reis més importants de la nissaga dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó amb la intenció d’utilitzar-la en el context en què es trobaven.


    0 0

    Com sabeu al darrer ple ordinari  a proposta de PP&PI es va aprovar la modificació de l’acord aprovació provisional del Catàleg de Protecció d’edificis d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic del terme municipal de Pollença (veure acord) Aprovada amb 10 vots a favor de PP, PI i UMP i 4 vots en contra d'Alternativa, PSOE i Esquera. 

    Un informe tècnic elaborat per l’arquitecte municipal, en Rafel Balaguer (casualment el denunciant del nostre regidor i que també va fer un informe per limitar la zona humida de l'Ullal), s'indica que immobles situats en la primera línia del Port de Pollença i inclosos en el Catàleg al limitar-se el seu aprofitament, com a conseqüència de la protecció assignada a dits immobles, poden donar lloc a indemnitzacions i que cal estudiar i ponderar la sostenibilitat econòmica de la seva inclusió en el Catàleg. Sorprèn que sigui el mateix equip de govern  que va proposar i aprovar provisionalment el catàleg ara proposi aquestes desclassificacions que a més a més només es centren en aquests habitatges.

    A Alternativa per Pollença vam votar en contra d'aquesta modificació que per començar va en contra de  la moció que vam presentar conjuntament amb PSM i Esquerra i aprovada pel ple per unanimitat al principi d'aquesta legislatura ( veure El patrimoni arquitectònic del Port de Pollença 2 ,octubre 2011)  que entre altres coses demanava utilitzar tots els recursos legals possibles per evitar la pèrdua dels immobles del Passeig Voramar-Colón-Hernan Cortes que l'informe del Departament del Patrimoni de 30 de juny de 2008 ja demanava incloure al catàleg. L'incompliment de l'acord del ple és un exemple més del respecte pel ple i la coherència de PP,PI i UMP.

    Al PI i UMP els molesta que els anomenen  marques blanques del PP però al cas del PI és molt complicat veure què els diferència del PP, és clar que la defensa del patrimoni no, i des de que van entrar a l'equip de govern la sensació de que el PP governa amb majoria absoluta és total. Respecte a UMP resulta més que difícil entendre com un partit que diu defensar eu moll no digui ni una paraula al ple a aquesta moció, i després voti a favor d'un acord que inicia el camí per desprotegir  les darreres cases d'estiueig antigues, que amb la zona de cases més populars i de pescadors són part fonamental del patrimoni arquitectònic del moll, i el fan diferent a altres municipis costaners. Ja no podem recuperar el Port de Pollença amb aquella mescla de poble de pescadors i balneari d'estiueig que va atraure als primers turistes a principi del segle XX però a principi del segle XXI caldria esperar una major sensibilitat com mínim d'un partit que teòricament centra la seva feina en la defensa d'eu moll. També ens agrairia escoltar alguna reacció per part de la ciutadania en general, de l'Associació de Veïns d'eu moll o de l'associació Fòrum Pollença. Necessitam una ciutadania activa  que defensi el patrimoni comú

    Com va dir al seu moment en Josep M. Torrens Armengol El patrimoni arquitectònic del Port de Pollença (1):

     "El paisatge i el patrimoni arquitectònic és el patrimoni de tots perquè es la memòria del poble i un valor econòmic de primer ordre en un municipi turístic com Pollença.  No deixem que els interessos econòmics d'uns pocs (que sovint són venuts com els interessos de tothom) destrueixin el passat i hipotequin el futur de tots. "

    L'informe de l'arquitecte Balaguer dona per fet que la minva d'una part de l'edificabilitat dels edificis per la seva catalogació s'ha d'indemnitzar però això no és tan clar legalment primer per què no hi ha cap llicència concedida als habitatges que ara s'han tret del catàleg. Per altra part com diu per exemple; L'estudi econòmic-financer del pla especial del patrimoni arquitectònic historicartístic de Barcelona: "La restricció de l'aprofitament urbanístic suposa en la majoria dels casos una disminució de l'edificabilitat, però això no vol dir que comporti una disminució automàtica del valor del bé. En molts casos ans al contrari, suposa una posta en valor de la propietat gràcies a una intervenció pública."

    De moment el període d'exposició pública garanteix que els habitatges ara desclassificats continuen protegits, però les actuacions anteriors del Consell a casos com Can Franch ens fan fer mol pessimistes en referència a que s'impliqui en la protecció dels mateixos sobre tot quan l'Ajuntament és el primer que desclassifica i dona per fet que cal indemnitzar als propietaris sí o sí.


    Els habitatges desclassificats amb el grau de protecció, elements a preservar i intervencions admissibles tal com eren al catàleg són:

    Can Ques. CODI U-112 Arquitectura tradicional d’estiueig (1946) . Passeig Voramar 111 GRAU DE PROTECCIÓ B. USOS PERMESOS Els corresponents a la zona en la qual s'ubica segons les Normes Urbanístiques ELEMENTS A PRESERVAR Volumetria, estructura i façanes, incloent totes les obertures i el tractament dels paraments. Galeria porticada. Parets i reixes de tancament. INTERVENCIONS ADMISSIBLES Restauració, conservació, consolidació i rehabilitació.

    Can Morató. CODI U-114  Arquitectura tradicional d’estiueig (1945).Passeig Voramar 107 / Almirall Ferragut. GRAU DE PROTECCIÓ B. USOS PERMESOS Els corresponents a la zona en la qual s'ubica segons les Normes Urbanístiques ELEMENTS A PRESERVAR Volumetria, estructura i façanes, incloent totes les obertures i el tractament dels paraments. Galeria porticada. Parets i reixes de tancament. INTERVENCIONS ADMISSIBLES Restauració, conservació, consolidació i rehabilitació.

    Can Mena CODI U-117Arquitectura tradicional d’estiueig (1955).  Passeig Voramar 43. GRAU DE PROTECCIÓ B. USOS PERMESOS Els corresponents a la zona en la qual s'ubica segons les Normes Urbanístiques ELEMENTS A PRESERVAR Volumetria, estructura i façana incloent totes les obertures i el tractament del parament.Loggia del primer pis. INTERVENCIONS ADMISSIBLES Restauració, conservació, consolidació i rehabilitació.

    Ca l'AdroguerCODI U-120 Arquitectura tradicional d’estiueig. Principis del segle XX GRAU DE PROTECCIÓ B. USOS PERMESOS Els corresponents a la zona en la qual s'ubica segons les Normes Urbanístiques ELEMENTS A PRESERVAR Volumetria, estructura i façanes, incloent totes les obertures i el tractament dels paraments. Galeria porticada i terrassa amb reixa de ferro. INTERVENCIONS ADMISSIBLES Restauració, conservació, consolidació i rehabilitació. S'admet l'obertura de les finestres

    Can Tugores CODI U-124 (1950)Habitatge d'oci. Londres 20 / Avinguda París1950

    GRAU DE PROTECCIÓ B. USOS PERMESOS Els corresponents a la zona en la qual s'ubica segons les Normes Urbanístiques ELEMENTS A PRESERVAR Volumetria, estructura i façanes, incloent totes les obertures i el tractament dels paraments.. INTERVENCIONS ADMISSIBLES Restauració, conservació, consolidació i rehabilitació.

    Articles anteriors sobre el tema

     

    Planificar, pressupostar i incloure (al·legacions catàleg patrimoni 1).

    El catàleg de patrimoni 2

    El catàleg de patrimoni

    Al·legacions al cataleg de patrimoni 2

    Can Franc al catàleg de patrimoni


     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 152 | 153 | (Page 154) | 155 | 156 | .... | 465 | newer