Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 153 | 154 | (Page 155) | 156 | 157 | .... | 465 | newer

    0 0

    El Bar Restaurant Es Port Can Perot, a Porto Colom,  organitza una vetlada de gloses amb els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Figona", el proper 6 de març. Cal fer reserves al 677449570

    0 0

    Estiu de foc (Edicions Columna), una epopeia mallorquina contemporània.


    Literatura llibertària i memòria històrica: les novel·les de la guerra civil (II)


    Per Gabriel Janer Manila.



    "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea". (Gabriel Janer Manila)


    Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.


    Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...


    Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.


    El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.


    I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convinçuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.


    La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.


    Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida.



    0 0

    Incoación del expediente de declaración del Firó de Sóller Fiesta de Interés Cultural

    BOIB núm 032
    Fecha publicación: 05/03/2015

    Memoria histórica

    Los ataques corsarios a las poblaciones costeras de Mallorca eran frecuentes en el siglo xvi y Sóller, que entonces era una ciudad rica, no se salvó de ellos. En 1561 desembarcaron en las costas de Sóller 23 naves musulmanas y unos 1.700 corsarios, que mandaba Uludj'Alí —este corsario es descrito por Miguel de Cervantes en el capítulo XL del Quijote. De esta incursión corsaria destacan, por un lado, el hecho de que los sollerenses, bajo el mando de Juan Angelats, rechazaron la incursión y, por otro, las hoy llamadas Valentes Dones de Can Tamany —las hermanas Catalina y Francisca Casasnovas—, que mataron a un moro con la barra de cerrar la puerta y luego cerraron la puerta con la misma barra.

    La victoria ya se celebró, de alguna manera, al año siguiente, pero la fiesta no fue considerada de guardar hasta mediados del siglo XVII. En el año 1615, el Consejo de la ciudad se reunió para convenir la necesidad de rememorar más solemnemente los acontecimientos del 11 de mayo para mantenerlos en la memoria colectiva, pero no fue hasta mediados del siglo xix, en que se empezó a celebrar la feria, cuando tiene lugar el simulacro del desembarco.

    Antiguamente, la jornada se conmemoraba con una procesión que iba de la iglesia al Hospital durante la vigilia del 11 de mayo, sin embargo, desde 1855, se celebra el día posterior a la feria del segundo domingo de mayo, que nació precisamente para que esta conmemoración luciera con más solemnidad, ya que la procesión —con la imagen de la Virgen, de la Barra de Can Tamany, de niños vestidos de turcos, de dos niñas que representan a las Valentes Dones y de un joven que representa al capitán Angelats, además de las autoridades correspondientes—, con el carácter romántico que adopta, quiere ensalzar los valores y los sentimientos del pueblo de Sóller.

    El simulacro de desembarco, que precisamente tiene lugar por primera vez en 1855, ha sido suprimido varias veces a lo largo de la historia —por la crisis de los naranjos, por las epidemias de cólera del s. XIX, por la guerra de Cuba o por la Guerra Civil, entre otros—, pero constituye el punto álgido de la fiesta y el motivo por el cual el Firó de Sóller recibía y recibe numeroso público foráneo para que disfrute de la fiesta.

    Durante la posguerra, esta celebración, como muchas otras, entró en una fase de decadencia y no fue hasta la década de los años setenta del siglo XX cuando se empezó a recuperar, con la participación de chicas vestidas de payesas. Asimismo, no fue hasta la década de los años noventa que el Firó recibió un fuerte impulso con la creación del Col·lectiu de Moros 11 de maig, el Col·lectiu de Pagesos Sant Ponç 1561 y el Col·lectiu de Pageses, se constituyen estatutariamente y, para organizar el Firó, trabajan con el Ayuntamiento, con el que conforman la Coordinadora 11 de Maig.

    Descripción

    El Firó de Sóller es la fiesta que recuerda la victoria del pueblo sollerense frente al ataque corsario turcoalgeriano que tuvo lugar el 11 de mayo de 1561.

    Actualmente, esta celebración, alrededor de la cual se llevan a cabo diferentes actividades socioculturales, incluye diversos actos, que son los que se describen a continuación:

    • Investidura de las Valentes Dones
    • Procesión solemne por la que se traslada a la Virgen de la Victoria a la parroquia de San Bartolomé. Al final, se realiza una ofrenda de flores a la Virgen
    • Ofrenda de coronas en el monumento erigido a los héroes del 11 de mayo y misa con la asistencia de una representación de los personajes históricos
    • Representación de los hechos históricos: toque de campanas para avisar que se han divisado naves enemigas; parlamento del capitán Angelats por el que se encomienda a la Virgen de la Victoria y anima a los agricultores a la lucha; intento de desembarco de las tropas sarracenas, que son rechazadas por los sollerenses; desembarco de los sarracenos; nuevo enfrentamiento; saqueo de la villa y batalla final, que ganan los sollerenses, bajo el mando del capitán Angelats, el cual proclama la victoria y la agradece a la Virgen de la Victoria
    • Traslado de la Virgen de la Victoria a la iglesia del Hospital

    Justificación

    La celebración del Firó de Sóller ha llegado hasta nuestros días gracias a la constancia de la gente de Sóller, que la ha mantenido a lo largo de la historia y que la ha querido dar a conocer más allá del valle donde se ubica. Los hechos del 11 de mayo de 1561 son conocidos por todos los sollerenses, los cuales, además de transmitir la historia, han convertido en héroes las personas que la vivieron. Son ejemplo de ello y así lo recordó Miquel Ferrà en el pregón de las ferias de 1988 Catalina y Francisca Casasnovas: «Por eso mismo, las Valentes Dones son, ahora más que nunca, el espíritu mismo de Sóller, el amor hacia una patria más auténtica que empieza por nuestro propio hogar, por la sangre de nuestros antepasados, por las piedras venerables que nos cobijan, por el huerto fértil que provee nuestras despensas, por la lengua que hablamos desde la más tierna infancia, por la comunidad más íntima que nos rodea. Podríamos añadir que aquella gloriosa proeza con nombre propio femenino no fue un hecho aislado en aquel mundo de piratas y corsarios.»

    Es, por tanto, en el imaginario colectivo de los sollerenses que las personas que vivieron la jornada del 11 de mayo de 1561 se han convertido en héroes y esta transformación es una muestra más de su pertenencia a la cultura popular. Los sollerenses han sido capaces, y lo son, de revivir cada año su historia para mantenerla viva, para darla a conocer y porque con el hecho de revivir este fragmento de su historia profundizan en su identidad como pueblo y la refuerzan frente a la de los otros pueblos. El archiduque Luis Salvador, en Die Balearen, recoge esta fiesta y dice precisamente que es «para conmemorar una gesta heroica».

    Debemos valorar, también, la pervivencia de la historia en la toponimia sollerense, en la que podemos encontrar la calle de Tamany, del Capitán Angelats, del Virrey Rocafull, del Padre Baró, de la Victoria del 11 de Mayo o de Catalina y Francisca Casasnovas, entre otros. Además, tampoco podemos dejar de lado que la historia también pervive a través de la literatura, en himnos que se han dedicado al Firó o en la obra de teatro Joan Angelats, entre otros.

    Por otra parte, esta celebración del Firó, que se ha visto alterada por las diferentes vicisitudes históricas en que se ha tenido que insertar a lo largo de la historia, se ha sabido adaptar muy bien a las circunstancias que le han tocado vivir. Por ello, el pueblo de Sóller ha celebrado la fiesta y la ha vivido según la realidad del momento, lo que también justifica que durante algunos años no se haya celebrado incluso porque no había presupuesto, o que se ha adaptado a las necesidades del momento y no se haya producido el simulacro de desembarco.

    Es evidente que la celebración se ha adaptado a los nuevos tiempos y que la organización en colectivos es indicativa del sentimiento de pertenencia a un lugar, por lo tanto, también es ejemplo claro del sentido de identidad que provoca en los sollerenses, un sentimiento que es compartido por todos los miembros de la comunidad, porque el Firó de Sóller es una parte de la expresión máxima de la identidad sollerense y de su singularidad como pueblo. También lo recordó en su momento Miquel Bota Totxo durante el pregón de las ferias de 1977 cuando dice que [...] «La conmemoración del triunfo, dentro de los actos de las ferias anuales, tiene un sentido de hermandad inconmensurable, porque es motivo íntimamente arraigado en las profundidades del alma, por el hecho de reunir familias y amistades alrededor del recuerdo de una gesta histórica.»

    Finalmente, hay que tener en cuenta la solicitud del Ayuntamiento de Sóller, en la que expone que la fiesta es «un refuerzo identitario de todos los sollerenses, como pueblo orgulloso de su propia historia».

    De acuerdo con todo lo expuesto, el Firó de Sóller reúne las características a que se refiere la UNESCO en su Declaración de 17 de octubre de 2003, «Convención para la Salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial», en cuyo artículo 2 define el patrimonio cultural inmaterial como el «que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un sentido de identidad y continuidad y contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana».

    Con el fin de salvaguardar la fiesta, y tal como establece la declaración de la UNESCO, deberá potenciarse su estudio, su documentación y su registro. Deberán potenciarse las condiciones para que la fiesta se mantenga viva, de acuerdo con lo que establezca la colectividad que la protagoniza y le da sentido. La tarea de protección y de salvaguardia se dirigirá fundamentalmente hacia la divulgación y la revalorización de todos los elementos, las funciones y los significantes que forman parte de ella, y de sus valores patrimoniales, para que la comunidad se identifique con la fiesta y sus valores, y, por tanto, garantice su continuidad.


    0 0

    [06/03] Sabaters - Festa pro Escola Moderna - Vaga general a Còrdova - Águila Aguilera - Humbert - Collazo - Jeanson - Lamberet - Hiraldo - Garemi - Campion - Rumney

    Anarcoefemèrides del 6 de març

    Esdeveniments

    Una colla de sabaters

    - Vaga de sabaters a Palma: El 6 de març de 1912 el sindicat de sabaters «La Igualdad» realitza una important vaga a Palma (Mallorca, Illes Balears). Els sabaters demanen a la patronal «ses bestretes», és a dir, el pagament del material emprat en la confecció de les sabates (fil, punta, cera, etc.), fins llavors a càrrec dels treballadors, i l'establiment d'uns preus mínims per parell i classe de sabates amb l'objectiu d'aconseguir una anivellació a Palma. La comissió que havia de negociar amb la patronal estava formada pels socialistes Llorenç Bisbal i Julià Ferretjans, per l'anarcosindicalista Cosme Salvà, i pels independents Josep Ferrà i Antoni Negre. Com a complement de la vaga es realitza un míting davant de més de 600 sabaters. Aquesta situació d'estira i arronsa entre la patronal i el treballadors durarà fins a l'estiu.

    ***

    Publicitat de la festa pro Escola Moderna apareguda en el setmanari anarquista milanès "Coerenza" del 25 de febrer de 1915

    - Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer»: El 6 de març de 1915 se celebra al teatre Arte Moderna, a la Via Campo Lodigiano de Milà (Llombardia, Itàlia), una festa familiar en suport de l'«Escola Moderna F. Ferrer» de la capital llombarda. Hi va haver actuacions, jocs, premis, balls i altres entreteniments. Per a finançar l'Escola Moderna milanesa s'editaren 200.000 segells que es venien al preu de 10 cèntims. El Comitè pro «Escola Moderna F. Ferrer» havia estat creat el novembre de 1912 al voltant del pedagog anarquista Luigi Molinari, de la seva Universitat Popular i de la seva revista L'Università Popolare. Amb l'excusa de la Gran Guerra, aquesta escola va ser clausurada poc després per un decret del 21 d'agost de 1915.

    Festa pro «Escola Moderna F. Ferrer» (6 de març de 1915)

    ***

    Forces de la Guàrdia Civil pels carrers de Còrdova durant la vaga general de 1919

    - Vaga general a Còrdova: El 6 de març de 1919 esclata la vaga general a Còrdova (Andalusia, Espanya), promoguda tant pels anarquistes com pels socialistes, per protestar contra la crisi de feina (paletes, jornalers, etc.) a causa de la inflació sorgida arran de la Gran Guerra. Fou tan intensa que l'Exèrcit ocupà militarment la ciutat i es perllongà tot el mes, sobretot des del sector anarcosindicalista. Des de Còrdova s'escampà el moviment als pobles: Almodóvar, Fernán-Núñez, La Carlota, Castro del Río, Baena, Espejo, etc. Quan gairebé s'havia assossegat al camp, la revolta s'estengué a la serra. A Velalcázar a la vaga li seguí un motí, i l'alcalde imposà a les botigues la baixa de preus. A finals d'abril l'ona de vagues afectava més de trenta pobles de la regió. Una explosió de vagues generals o parcials, d'atemptats, d'operacions de sabotatge i de campanyes de boicots s'escampà a tota Andalusia i a Extremadura durant aquell 1919. Assolirà la seva màxima intensitat entre maig i juny amb la proclamació de l'Estat de guerra a la província de Còrdova i es desencadenarà una forta repressió governamental.

    ***

    Desfilada feixista pels carrers d'Almeria

    - Afusellament dels germans Águila Aguilera: El 6 de març de 1941 són afusellats a Almeria (Andalusia, Espanya) per la dictadura franquista els germans Francisco, Juan i Rafael delÁguila Aguilera. Francisco del Águila Aguilera va néixer a Almeria el 1916 i era paleta. En 1935, juntament amb Abel Paz, Cueto i altres, militarà en les Joventuts Llibertàries, a les quals va representar en el Comitè de Guerra d'Almeria a finals de setembre de 1936 i en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria, i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Comitè Permanent del Front Popular d'Almeria a finals de 1936. Juan del Águila Aguilera va néixer a Almeria en 1913, xofer de professió, també militarà en les Joventuts Llibertàries; després de la derrota feixista de 1936 representarà la FAI en el Comitè Central Antifeixista d'Almeria i en el Comitè del Front Popular fins al 1937; va presidir el Comitè de Presos i el seu òrgan substitut, la Delegació de Presos, dissolta el gener de 1937, i també va ser inspector de la Comissaria de Vigilància, encarregant-se de l'ordre públic i de la gestió de les presons. Fou autor de nombroses execucions sumàries de religiosos i de dretans. De Rafael delÁguila Aguilera res no sabem.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Eugène Humbert fotografiat per Sabourin (París, abril de 1921)

    - Eugène Humbert: El 6 de març de 1870 neix a Metz (Lorena, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seu òrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i«provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la«Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquesta època va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshoresés condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    María Collazo parlant als congregats en l'enterrament de Miguel Pepe, mort durant la Vaga dels conventillos (26 d'octubre de 1907)

    - Maria Collazo: El 6 de març de 1884 neix a Montevideo (Uruguai) la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut en una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el «Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdicLa Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els«anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern. María Collazo va morir el 22 de març de 1942.

    María Collazo (1884-1942)

    ***

    Henri Jeanson

    - Henri Jeanson: El 6 de març de 1900 neix a París (França) el periodista, guionista de cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Fill d'un professor, en 1917, després de diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La Bataille, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Caracteritzat per ser una ploma terrible, treballarà en diversos periòdics, com ara Journal du peuple, Hommes du Jour, Le Canard Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre, va escriure nombroses obres, però com a guionista per al cinema és com va trobar notorietat amb films com Pépé le Moko i Carnet de bal en 1937, L'entrée des artistes i Hôtel du Nord en 1938, etc. Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle de Louis Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui arrestat el 6 de novembre de 1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de mobilització. El 20 de desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó per«provocació als militars a la desobediència». Però gràcies al suport de diverses personalitats del cinema i de la literatura, és alliberat després de cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el periòdic independent Aujourd'hui, però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels alemanys. Un pic fora de la presó, restarà en la clandestinitat fins a l'Alliberament. Aleshores reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot, en Le Canard Enchainé, en Combat, en L'Aurore) i de guionista pel cinema (Boule de suif, 1945). Henri Jeanson va morir el 6 de novembre de 1970 aÉquemauville (Baixa Normandia, França).

    ***

    Madeleine Lamberet i son company Georges Balkanski fotografiats per George Makari (Eus, 1980)

    - Madeleine Lamberet: El 6 de març de 1908 neix a París (França) la pintora, dissenyadora i gravadora anarquista Madeleine Lamberet. Filla d'una família de lliurepensadors, era germana de la historiadora llibertària Renée Lamberet i segona esposa del militant anarquista búlgar Georges Balkanski. De nina es va apassionar pel dibuix i per la pintura i va entrar a estudiar a l'Escola d'Arts Decoratives de París, especialitzant-se en gravat. Aprengué als tallers de grans artistes, com ara Signac, Vuillard i Maurice Denis. En 1929 va exposar els seus quadres al Saló de Tardor, al costat de Picasso, Bonnard i altres destacats artistes. En aquests anys descobrí els Pirineus i des d'Andorra es dedicava a fer excursions retratant els paisatges i els habitants. En 1934 compartí el Premi Blumenthal. El novembre de 1936 assistirà amb el seu marit, delegat de la Federació Anarquista Comunista Búlgara, a un congrés de la CNT-FAI en plena Revolució espanyola, on realitzarà nombrosos retrats de militants llibertaris. En aquestaèpoca col·laborà en Le Libertaire i participà activament en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i el seu òrgan d'expressió SIA. A partir de 1937 començà a treballar com a professora de dibuix a les escoles elementals parisenques, lloc de feina que ocupà fins a la seva jubilació en 1969. Arran de la Retirada de febrer de 1939 ajudà amb sa germana Renée els refugiats internats als camps de concentració, especialment al de Perthus i de Bram. Durant l'ocupació, els seus coneixements del gravat resultaren eficaços per a la resistència i formà part del taller de falsificació de documents muntat per Laureano Cerrada. En 1947 viatjà a Bulgària per servir d'enllaç entre els companys búlgars exiliats i els de l'interior, especialment amb l'historiador anarquista Georgi Grigorov. En 1948 Grigorov fugí de Bulgària i aconseguí arribar a finals de 1949 a França, on esdevingué company de Madeleine i milità en el moviment anarquista francès sota el nom de Georges Balkanski. En aquesta època participà activament en les activitats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la Unió dels Anarquistes Búlgars en l'Exili (UABE) i en el moviment llibertari espanyol. En els anys setanta els seus quadres decoraren la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del carrer Vignoles de París i durant la llarga vaga de la neteja del metro parisenc, portada pel Sindicat de Neteja de la CNT Francesa, donà nombroses obres solidàriament. A la mort de sa germana Renée en 1980 s'ocupà de traslladar els seus importants arxius a l'Institut d'Història Social (IHS) de París. Entre el 19 de juny i el 26 de juliol de 1998 l'associació«Amis de Madeleine Lamberet», amb el suport de la CNT Francesa, va realitzar una exposició de les seves obres dibuixades durant la Revolució espanyola a l'«Espai Louise Michel» de París i va editar-ne, amb el suport de CNT-AIT, el catàleg, on podem veure retrats de Carricondo, Peiret, Juan Albós, Ramon Liarte, Bernat Pou, Segundo Martínez, García Oliver, Martínez Alconchel, Pedro Cortez, Daniel Cuevas, Mariano Vázquez, Ignacio de la Fuente, Virgilio Garrido, Aurora, Augusto Galera, Renée Lamberet, Ramon Porte, Gironella, Francisco Giner, Quantin de los Baños, Marín, Pedro Herrera, Grigorio Oliva, Pedro Biendicho, Tuneu, etc. Madeleine Lamberet va morir el 9 de maig de 1999 a París (França) i fou incinerada cinc dies després.

    ***

    Francisco Hiraldo Aguilar

    - Francisco Hiraldo Aguilar: El 6 de març de 1911 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Hiraldo Aguilar, també conegut sota el pseudònimFrancisco Díaz Villaescusa. Son pare i son germà José també van ser llibertaris. Des de jove milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Jerez i a Arcos de la Frontera. Va ser un dels fundadors i animadors del Sindicat Camperol de Jédula i destacà en les assemblees i com a orador. Quan l'aixecament feixista de 1936, formà part del Comitè Revolucionari de Arcos. Com a milicià va combatre a Ubrique i s'allistà a les milícies de Pedro López Calle, lluitant a Grazalema i a la serralada de Ronda. Fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola de Rincón de la Victoria fins a la caiguda de Màlaga. Més tard, després d'un temps per Almeria, s'enrolà a València en la 81 Brigada Confederal, amb la qual fou nomenat tinent després de la batalla de Terol, integrant-se en el seu grup anomenat «Los Incontrolables», amb Eliseu Pons Torres, Vicente Balaguer i els germans Zenón i José Granell, i formà part de les Joventuts Llibertàries i del Sindicat de Camperols de Segorbe. Amb el triomf feixista fou detingut i fou tancat al camp de concentració de Màlaga. Després passà a les presons de Màlaga, de Ronda --on fou condemnat a mort, pena que després fou commutada per 30 anys de tancament--, novament de Màlaga i del Puerto de Santa María. Un cop alliberat, s'integrà en la CNT clandestina i en la guerrilla de Bernabé López Calle. Quan la lluità s'apagava passà a Bilbao i a Madrid i, finalment, passà a França. Al país gal continuà la militància en la CNT d'Oullins, al costat de son germà José, destacant en les activitats culturals i encarregant-se del servei de llibreria. En 2000 vivia a les Illes Balears. Trobem col·laboracions seves en Espoir.

    ***

    Ateo Garemi

    - Ateo Garemi: El 6 de març de 1921 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Léo Campion fotografiat per Jean Weber

    - Léo Campion: El 6 de març de 1992 mor a París (França) l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léo Louis Octave Campion. Havia nascut el 24 de març de 1905 al barri de Montmartre de París (França), de pare belga i mare parisenca. En 1923 parteix cap a Brussel·les, on farà amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu, més conegut com Hem Day, qui l'introduirà en la francmaçoneria. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevindrà secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Le Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la Internacional de Resistents a la Guerra (WRI), torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet que el portarà a un procés el 19 de juliol de 1933 on Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei. Brussel·les és el refugi de nombrosos proscrits, com ara Durruti i Ascaso, amb qui Léo tindrà una sòlida amistat --en 1930 va publicar a Brussel·les un llibre sobre aquests militants anarquistes: Ascaso et Durruti. Durant l'ocupació, torna a França però, fitxat com a objector de consciència, és internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Després de l'Alliberament, triomfarà a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista i serà sempre una gran ajuda en el moviment llibertari. És també autor de algunes obres humorístiques, com ara Le petit campion illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Le drapeau noir, l'équerre et le compas). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion es troba enterrat al cementiri de Saint-Ouen, a prop de París. En 2004 es va crear un«Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

    ***

    Ralph Rumney fotografiat per F. Diato-Rolland

    Ralph Rumney: El 6 de març de 2002 mor a Manòsca (Provença, Occitània) el pintor i escriptor situacionista i antimilitarista llibertari Ralph Rumney, conegut com Le Consul. Havia nascut el 5 de juny de 1934 a Newcastle upon Tyne (Tyne and Wear, Anglaterra). Quan tenia dos anys, es traslladà amb sa família a Halifax (West Yorkshire, Anglaterra), on son pare, fill d'un miner del carbó i pastor anglicà, va ser destinat com a vicari. Després de passar per diversos internats, els quals odiava, fins el 1952 assistí a l'Escola d'Art de Halifax. Fugint del servei militar, en 1952 va anar a París (França), on visqué la bohèmia i on va ser batejat amb el pseudònim de Le Consul, en referència al personatge del llibre de Malcolm Lowry Under the volcano. Fins el 1955 anà i vingué entre França i Itàlia, visitant de tant en tant Londres, on fundà l'efímera revista artística Other Voices. En 1955 realitzà la seva primera exposició individual a Trieste (Friül) i un any després una altra a la Galeria Apollinaire de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1956 exposà per primer cop a Anglaterra a la New Vision Centre Gallery, galeria no comercial compromesa amb l'art gestual internacional, amb obres marcadament influenciades pel budisme zen, l'inconscient col·lectiu teoritzat per Carl Jung, l'expressionisme abstracte i el surrealisme. El 28 de juliol de 1957 fundà a Cosio di Arroscia (Ligúria, Itàlia) la London Psychogeographical Association (LPA, Associació Psicogeogràfica de Londres), de la qual va ser l'únic membre; aquesta«associació», creada ad hoc, es va fusionar immediatament amb l'Internacional Letrista (IL) i el Moviment Internacional per un Bauhaus Imaginista (MIBI) per a crear, amb Giuseppe Pinot-Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Walter Olmo, Michèle Bernstein, Asger Jorn i Guy Debord, l'Internacional Situacionista (IS). Vuit mesos més tard, el març de 1958, abandonà l'IS per no haver redactat un informe psicogeogràfic sobre Venècia com s'havia promès. En 1958 es casà amb la pintora Pegeen Vail Guggenheim, filla de la col·leccionista d'art Peggy Guggenheim, que havia conegut un any abans en una exposició de Francis Bacon a Londres, i amb qui tingué un fill, Sandro Rumney, que esdevindrà un marxant d'art molt reconegut. En 1959 la parella s'instal·là al carrer Dragon de París i després a l'illa parisenca de Saint-Louis. Amb greus problemes de depressió, Pegeen Vail va morir en 1967 d'una sobredosi de barbitúrics. Quan va ser injustificadament acusat per sa sogra de l'assassinat de la seva esposa, hagué de fugir i sort que pogué trobar asil a la clínica psiquiàtrica de La Borde (Cour-Cheverny, Centre, França), on el seu amic Félix Guattari el refugià. Un any després es va anar a Londres, on, sense diners, va treballar com a telefonista bilingüe. Més tard va fer classes a les escoles d'art de Canterbury i de Winchester, abans de retornar a França. En 1974 es casà amb Michèle Berstein, excompanya de Guy Debord, però la parella es divorcià posteriorment. Objector de consciència durant tota sa vida, Ralph Rumney fou un nòmada (Londres, París, Milà, Venècia, Linosa, etc.) durant la major part de la seva existència, veient aquesta com a una aventura permanent i una experiència bohèmia sense fi, passant, d'un dia per l'altra, de la pobresa més absoluta, al luxe més desmesurat. Durant sa vida es va veure fortament influenciat per nombrosos pensadors i escriptors, com ara el marquès de Sade, Arthur Rimbaud, Isidore Ducasse (Lautréamont), E. P. Thompson, Stefan Themerson, Georges Bataille, Yves Klein, Henri Michaux, William Burroughs o Jean Baudrillard. En 1989 la Tate Gallery de Londres va comprar el seu quadre The change (1957), on es pot veure actualment. En aquest mateix any de 1908 s'instal·là a Manòsca. En 1999 es va publicar el llibre Le Consul, resultat d'una llarga entrevista realitzada per Gérad Berreby, i en 2001 publicà, amb Allan Woods, The map is not the territory. Ralph Rumney va morir de càncer el 6 de març de 2002 al seu domicili de Manòsca (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Pòstumament es publicà la seva obra The Leaning Tower of Venice.

    Ralph Rumney (1934-2002)

     Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 06-03-15


    0 0
  • 03/07/15--11:19: Resiliencia
  • La Agencia Internacional de la Energía (agencia que forma parte de la OCDE, vamos, que son pro-sistema capitalista), en su informe del 2010 reconocían que se había llegado al máximo de la producción de petroleo crudo, en 2012 reconocían el declive de la producción de petroleo, y en el de 2014 reconocieron no sólo el problema de la energía fósil, si no que estamos próximos al máximo de producción de materias raras ( vitales para producir placas solares, turbinas eólicas, y baterías eléctricas que sean significativamente eficientes).

    Cuando nos hablan de un futuro esplendido basado en las energías renovables, y con el mismo sistema económico productivo, nos hacen creer que toda fuente de energía es sustituible, por otra totalmente renovable, creando una confusión entre fuentes energéticas renovables, y las estructuras que producen esta energía. Sí, el viento es una fuente renovable, los materiales para la construcción de los aerogeneradores no lo son.

    Siento la pesadez de la entrada, pero, si los analistas convencidos del capitalismo neoliberal, ven peligrar el eterno crecimiento, qué podemos pensar los demás, estemos en el espectro ideológico que sea. En mi modesta opinión sólo queda una respuesta sensata, el momento es ahora, la única salida viable es la Resiliencia.

    La resiliencia es un término psicológico que explica la capacidad de una persona de asumir con flexibilidad situaciones límites y sobreponerse a ellas. Una comunidad resiliente sería aquella con capacidad de actuar con flexibilidad ante situaciones límite y superarlas. En las antípodas de Pollença. La mentalidad capitalista, basada en el corto plazo, no permite el desarrollo de proyectos personales ni sociales ni empresariales a largo plazo. Absorbiendo recursos finitos en proyectos que reporten el máximo beneficio monetario, en el plazo de tiempo más corto.

    Ahora estamos en disposición de invertir nuestros esfuerzos en dotar a Pollença de mayor resiliencia, dando soporte a energías renovables, fomentando un uso inteligente del agua, de la tierra, fomentando una agricultura de consumo próximo, de especies locales, y de huertos diversos, fomentando la permacultura ( los monocultivos son más débiles ante plagas o cambios climáticos). Debemos incentivar que no sólo las personas, si no también las empresas apoyen esta causa. La responsabilidad social es de todos, los beneficios de estas políticas son para todos, aunque los mayores beneficiados no seamos nosotros, ni lo seamos en el corto plazo ( no será en esta legislatura) Pero sin duda el futuro nos lo agradecerá.

    Las ideas de seguridad, de los continuos avances técnicos y/o científicos, del crecimiento económico, del mañana será mejor que hoy, no son sólo falsas, si no peligrosas. Pensamos que la historia son los últimos 60 años, no tenemos recuerdos de lo que paso mas allá de 3 generaciones atrás. Pecamos de un ceguera autoimpuesta en este sentido, no nos gusta pensar que puede ir a peor, que puede no mejorar siempre esta civilización. La resiliencia intenta poner una red ante este pensamiento, no una barrera. Un ejemplo, podemos pensar que nunca habrá un tsunami en la isla, o una inundación, o nevada de larga duración en la isla, el hecho de no tener el recuerdo de acontecimientos de esta gravedad no es un motivo para pensar que no podría pasar. Las previsiones a medio y largo plazo preveen un clima más caótico, una subida de la temperatura, la acidificación del mediterráneo, no es un futuro muy halagüeño. La resiliencia viene a poner una red en la sociedad, dotarla de herramientas, para que en caso de un acontecimiento de este tipo, tengamos la suficiente independencia interna para afrontar estas situaciones.

    ¿No contratamos un seguro de accidentes para el coche? Pues pongamos un seguro social para un futuro, que por definición es incierto. La interdependencia que genera la globalización es una apuesta arriesgada, dependemos del petroleo extranjero, de la comida exterior, de la llegada de gente para pasar las vacaciones, pero nada asegura que esto sea así siempre ( de hecho abundan las pruebas de todo lo contrario ) Lo lógico sería poner en marcha una infraestructura que pueda poner remedio a estas eventualidades. Seguramente mi generación viva el fin de la energía barata, eso traerá el fin del turismo de masas, pongamos medidas para poder encarar un futuro diferente, seguramente nuestros hijos vivirán los azotes del cambio climático, pongamos ahora que podemos, las herramientas que puedan, sino solventar estos problemas, si amortiguar el golpe.

    Muchos pensarán que todo esto se basa en una visión muy pesimista de la vida. Puede que sea así. Yo creo que es la oportunidad de oro para empezar un cambio social, que de pie a una sociedad más basada en la cooperación, y no en la competencia, interesada en el buen vivir, en ser feliz.

    Sergio Gallardo

     

     

    Si queréis ampliar el tema:

    Los links más interesantes, y completos;

         http://elnostrefuturenergetic.cat/ una web muy interesante con artículos de expertos, temas variados e interesantes.
          http://crashoil.blogspot.com.es/2015/02/declive-energetico-y-asignacion-de.html un Blog de Antonio Turiel, científico del CSIC, experto en el Peak Oil.
          http://www.resilientus.org/resilience-what-is-it-anyway/ artículo en inglés sobre resiliencia, de una web muy completa sobre el tema
          http://laproadelargo.blogspot.com.es/2014/05/el-insostenible-crecimiento-de-la.html  otro Blog muy interesante, sobre economia alternativa y ciencia, escrito por un ingeniero.
    Más links  y algun artículo destacado
         http://ourfiniteworld.com/2013/02/22/twelve-reasons-why-globalization-is-a-huge-problem/    
         http://medsea-project.eu/  web del proyecto europeo que estudia la acidificación del mediterraneo, y todos sus efectos
         http://crashoil.blogspot.com.es/2014_11_01_archive.html otro articulo del blog de crash oil, energia y clima
         http://crashoil.blogspot.com.es/2015/02/febrero-2015-las-quiebras-se-aceleran.html sobre la quiebra de las petroleras y la burbuja del fracking

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El Bar Restaurant Es Revolt, a Montuïri, organitza una vetlada de sopar i gloses. En haver sopat, glosaran els Glosadors de Mallorca Macià Ferrer "Noto", Toni Llull "Carnisser" i Mateu "Xurí".

    0 0
  • 03/07/15--11:19: Els nostres: Stanley Kubrick
  • Senderes de glòria mostrava ben clar l'absurditat de les guerres imperialistes, la criminalitat i manca del més mínim sentiment humà entre l'alt comandament de l'exèrcit de la burgesia francesa. Al costat d'això, l'humanisme de l'oficial revoltat (el coronel Dax, interpretat per Kirk Douglas), els desesperats esforços per salvar els soldats de la seva unitat de les irracionals ordres que sortien de generals i comandants sense escrúpols, et feia copsar tota la tragèdia d'uns homes honrats en mans de la bèstia militarista. (Miquel López Crespí)


    Avui fa deu anys que va morir Stanley Kubrick


    Aproximació a Stanley Kubrick (I)


    Són molts, jo diria que incomptables, els directors de cinema, els guionistes, els actors i actrius d'aquesta indústria dels somnis i de la revolta, que han conformat la nostra existència. Stanley Kubrick, al costat de Charles Chaplin, Eisenstein, Michelangelo Antonioni, Juan Antonio Bardem, Luis Buñuel, Andrei Tarkovski o Orson Welles, és un d'aquests noms que han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat. Aquests, entre molts d'altres, són els intellectuals que han ajudat a modificat la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.

    Parlar de Stanley Kubrick és parlar del cinema de la segona meitat del segle XX. Kubrick és el típic director autodidacte format a les sales de projecció. Als disset anys ja treballa com a fotògraf de les revistes Look i Life; a partir dels anys cinquanta, sobretot després de l'estrena de El perfecte atracament (1956), es passa uns anys fent una sèrie de thrillers d'aquest tipus fruit de la seva collaboració amb el productor James B. Harris. The killingés considerada, juntament amb Sed de mal (1957) d'Orson Welles, una de les millors pellícules del "nou cinema estato-unidenc" (el sorgit després de la repressió maccarthista).

    Però a Staley Kubrick no li bastava el gènere policíac per a dir tot el que havia de dir damunt l'home i la societat. Amb Senderes de glòria (1957), una pellícula ambientada a França en temps de la Primera Guerra Mundial, ens trobam amb un dels manifests antimilitaristes, antiautoritaris i antiimperialistes més importants de la història del cinema.

    La pellícula era inspirada en uns versos de Thomas Gray que deien: "Les senderes de la glòria només menen a la tomba". No hi hagué cap estudi nord-americà que acceptàs el projecte i, tan sols l'ajut econòmic del protagonista del film, l'excellent actor Kirk Douglas, va fer que la United Artists s'interessàs pel projecte de Kubrick.

    La pellícula de Kubrick va estar prohibida a l'estat espanyol per la dictadura franquista. Tan sols va poder ser estrenada després de la mort del dictador. Nosaltres l'havíem vist en alguns dels nostres viatges a l'estranger de finals dels anys seixanta, en obscures i marginals sales d'art i assaig, entre estudiants que encara recordaven els recents fets del Maig del 68.

    Senderes de glòria mostrava ben clar l'absurditat de les guerres imperialistes, la criminalitat i manca del més mínim sentiment humà entre l'alt comandament de l'exèrcit de la burgesia francesa. Al costat d'això, l'humanisme de l'oficial revoltat (el coronel Dax, interpretat per Kirk Douglas), els desesperats esforços per salvar els soldats de la seva unitat de les irracionals ordres que sortien de generals i comandants sense escrúpols, et feia copsar tota la tragèdia d'uns homes honrats en mans de la bèstia militarista.

    Gabriel Albiac va més enllà en la seva anàlisi i parla clarament de la "lluita (guerra) de classes" que ens descriu la pellícula: soldats plens de fang que moriran per una pàtria inventada davant les metralladores de l'enemic o, els altres, els que han gosat protestar per la massacre, amb les mans fermades davant els murs d'execució, després d'injustos consells de guerra en els quals oficials d'acadèmia, senyorets de "casa bona", jutgen, com sempre al llarg de la història, el fill de manobre, del picapedrer, de l'artesà que ha pensat pel seu compte.

    Com diu Albiac analitzat la pellícula: "Que entre los habitantes de la trinchera y los del palacio sólo hay una relación posible: quién matará primero al otro. Como lo subraya muy bien la monografia de P. Guiliani, a la orden del general Mirau ('si tienen miedo a las balas alemanas, tendrán que vérselas con las balas francesas') responde como un eco la estrofa de La Internacional: 'Pronto sabrán que nuestras balas son para nuestros propios generales'. Los años revolucionarios que siguen a la catástrofe de la guerra son su epílogo lógico". La lluita de classes en la pantalla, Kubrick i les seves Senderes de glòria superant aquelles altres produccions clàssiques que anaven en la mateixa direcció: L'esquadró de la matinada, La gran desfilada, Res de nou a l'Oest, La gran illusió, Rei i pàtria, Johnny va agafar el fusell, Sergent York, Gallípoli...

    Amb guió del mateix Stanley Kubrick, de Jim Thomson i de Calder Willingham, la música d'aquesta pellícula va ser escrita per Gerald Fried, i la fotografia fou de George Krause. Produït per James B. Harris, el film de Kubrick tengué de seguida molts problemes per a l'estrena a França, Canadà, estat espanyol, Marroc i molts d'altres països, malgrat els elogis que rebé de part de Winston Churchill.

    Aquests són alguns detalls tècnics d'aquesta famosa pellícula de Stanley Kubrick protagonitzada i, en bona part pagada, per Kirk Douglas. Detalls tècnics que palesen, emperò, el seu tarannà revoltat i conflictiu a la recerca sempre d'una tipus de cinema que commogués la consciència de l'espectador. D'una manera o d'una altra, tota la llarga filmografia de Kubrick així ho demostra.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    ...la càrrega subversiva del cinema de Stanley Kubrick i, més que res, el desafiament ideològic fet pel seu valedor, l'actor Kirk Douglas, va fer que ambdós artistes fossin mal vists i marcats a foc pel comissariat que controla Hollywood i la indústria cinematogràfica ianqui. Malgrat que Kirk Douglas pogué mantenir-se i guanyar diners amb films del tipus Combat de titans o El darrer tren a Gun Hill, el cert és que Kirk Douglas (com també Charles Chaplin, Orson Welles o el guionista Dalton Trumbo) va ser considerat com a "comunista" i mai no va rebre l'Oscar de l'Acadèmia. Alguna vegada, encara no se sap com, va ser nominat a l'Oscar. Recordem aquelles magistrals interpretacions de l'actor a Ídol de fang (1949), Presoners del mal (1952) o la superba interpretació del pintor Van Gogh en la famosa pellícula de Vicente Minnelli (una producció de John Houseman) El foll del pèl roig. (Miquel López Crespí)


    L'efecte catàrtic i subversiu de Senderes de glòria i d'Espàrtac no foren útils tan sols a mitjans dels anys seixanta. Ni molt manco! Actualment -escric aquestes notes en el mes de desembre de 2002-, nombrosos ateneus populars, cineclubs de barri o universitaris de diversos indrets de l'estat programen aquestes dues pellícules de Kubrick (amb molts d'altres, evidentment!), ja que són demanades per molts collectius de joves antisistema o, simplement, per afeccionats al cinema de la revolta mundial. Em l'època de mundialització capitalista el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. (Miquel López Crespí)


    Aproximació a Stanley Kubrick (i II)


    Amb Senderes de glòria Kubrick era, al costat de directors com Robert Aldrich, Richard Brooks i Nicholas Ray, l'exemple més evident del "canvi del temps" als EUA. El suïcidi l'any 1962 de Marilyn Monroe marcava, potser simbòlicament, el final d'un tipus de cinema conservador ianqui (que es continuarà fent, però des d'unes altres perspectives). A partir de 1954, amb el manifest pro-indi Apache de Robert Aldrich i els films contra la guerra i antimilitaristes que el seguiren, com per exemple, Kiss me deadley (1955), Attack (1956) i The big knife (1955), s'inicia el final del cinema heredat del simplisme tipus Tom Mix.


    Espàrtac (1960), que a Ciutat es va estrenar a la Sala Augusta, marca també una fita dins aquest tipus de cinema "subversiu" ja que, malgrat el format "clàssic" de la pellícula (rodada com si fos una superproducció més de "romans") el cert és que Espàrtac (també protagonitzada i amb ajut de Kirk Douglas) va esdevenir una referència obligada en la filmografia que exalta la lluita de l'home per la llibertat personal i collectiva. Record que vaig anar a l'estrena de la Sala Augusta a començaments dels anys seixanta acompanyat amb alguns familiars que havien fet la guerra i havien patit (i patíem encara!) els llargs de la postguerra. En acabar la projecció no es podien avenir d'haver pogut veure aquella obra. Comentaven que no entenien com la censura franquista l'havia deixada passar sense gaire entrebancs. Mai no he tornat veure un film (ni en el cas de les obres d'Eisenstein!) que deixàs tanta marca en la consciència de determinats espectadors. Tant per als vells republicans com per a aquells que iniciàvem en aquell temps la lluita clandestina contra el feixisme, les lectures que ens obria Espàrtac eren infinites i de duració perdurable.

    Com deia Romà Gubern en el volum II de la seva Història del cine (Editorial Lumen, Barcelona 1971, pàg. 122): "Kubrick aprovecha la moda del film espectacular para realizar Espartaco (Spartacus, 1960), en el que demuestra cómo los aparatosos blockbusters históricos no están necesariamente reñidos con la dignidad artística y pueden ser un vehículo de generosas ideas sociales".


    L'efecte catàrtic i subversiu de Senderes de glòria i d'Espàrtac no foren útils tan sols a mitjans dels anys seixanta. Ni molt manco! Actualment -escric aquestes notes en el mes de desembre de 2002-, nombrosos ateneus populars, cineclubs de barri o universitaris de diversos indrets de l'estat programen aquestes dues pellícules de Kubrick (amb molts d'altres, evidentment!), ja que són demanades per molts collectius de joves antisistema o, simplement, per afeccionats al cinema de la revolta mundial. Em l'època de mundialització capitalista el cinema de Kubrick encara no ha perdut, pel que sembla, la seva capacitat subversiva. Si algú podia pensar que aquests tipus de films eren ja pura arqueologia emocional per a gent integrada en el sistema que anava a veure'ls per tal de recordar, sentimentalment, uns anys de disbauxa revolucionària juvenil, anava errat a les totes.

    És evident que la càrrega subversiva del cinema de Stanley Kubrick i, més que res, el desafiament ideològic fet pel seu valedor, l'actor Kirk Douglas, va fer que ambdós artistes fossin mal vists i marcats a foc pel comissariat que controla Hollywood i la indústria cinematogràfica ianqui. Malgrat que Kirk Douglas pogué mantenir-se i guanyar diners amb films del tipus Combat de titans o El darrer tren a Gun Hill, el cert és que Kirk Douglas (com també Charles Chaplin, Orson Welles o el guionista Dalton Trumbo) va ser considerat com a "comunista" i mai no va rebre l'Oscar de l'Acadèmia. Alguna vegada, encara no se sap com, va ser nominat a l'Oscar. Recordem aquelles magistrals interpretacions de l'actor a Ídol de fang (1949), Presoners del mal (1952) o la superba interpretació del pintor Van Gogh en la famosa pellícula de Vicente Minnelli (una producció de John Houseman) El foll del pèl roig.

    Hollywood mai no va perdonar a Kirk Douglas el seu paper fonamental en Senderes de glòria i Espàrtac.

    Tot plegat era conseqüència, com hem dit una mica més amunt, de la famosa "caça de bruixes" anticomunista organitzada pel senador Joseph Mac Carthy. Temps de follia contra qualsevol idea progressista en el qual bastava que a una pellícula, per exemple Song of Russia (1944) de Gregory Ratoff, uns nens soviètics fessin un somriure per a ser declarada "obra roja al servei de Moscou". Richard Nixon, que, anys més endavant, seria president dels EUA, es mostraria com un gran ajudant de Mac Carthy i uns dels perseguidors més implacables dels actors i directors de cinema sospitosos de progressisme. En aquells anys de brutal persecució varen ser considerades "comunistes" pellícules com Tender comrade (1943) de Dmytryk, Nome but the lonely heart (1944) de Clifford Odets o Humoresque (1947) de Jean Negulesco.

    Només alguns herois es negaren a collaborar amb la Comissió de Depuració de la indústria cinematogràfica ianqui. Aquests valents (després n'hi hagué alguns més) varen ser Adrian Scott, el productor de Cruïlla d'odis, i el seu director Herbert Biberman. També es negaren a la delació , a participar en la "caça de bruixes" els guionistes Alvah Bessie, Lester Cole, Ring Lardner jr., John Howard Lawson, Albert Maltz, Samuel Ornitz i Dalton Trumbo. Tots perderen les feines i foren multats i condemnats a presó. Aquesta obscura època de persecucions marcà l'exili de gent com Charles Chaplin, Orson Welles, Jules Dassin i Joseph Losey. Al contrari de tots aquests que hem anomenat, collaboraren activament amb la repressió els directors Elia Kazan i Frank Tutle. També els guionistes Budd Schulberg i Martin Berkeley (aquest darrer va denunciar més de cent seixanta-dues persones).

    La persecució també afectà Kirk Douglas. Finalment l'any 1996, després de més de cinquanta anys de feina de primera categoria reconeguda a nivell mundial i quan, després de més de cinquanta anys de dedicació a la professió (i sobretot quan ja sabien, a ran de l'atac d'apoplexia que l'actor havia patit, que moriria aviat) és "dignaren" a concedir-li una estatueta simplement honorífica en recordatori d'aquest mig segle de treballar pel cinema.

    Altres pellícules de Staleny Kubrick també han tengut -i tenen!- un efecte perdurable en la consciència de l'espectador. Basta pensar en Lolita (1962), una clàssica adaptació de la famosa novella de Vladimir Nabokov; Telèfon roig?, volam cap a Moscou! (1963), una farsa sobre la guerra freda i el possible enfrontament nuclear entre els nord-americans i els soviètics. L'any 1968, fent el servei militar a Cartagena, vaig poder anar a l'estrena de 2001: una odissea de l'espai que, igualment com moltes de les obres que hem anat comentant, ha esdevingut un clàssic, en aquest cas de la ciència-ficció. La pellícula, basada en la novella d'Arthur C. Clarke, roman com a exemple del que hauria de ser -i per desgràcia sovint no és- aquest tipus de cinema. A Gènova, l'any 1972, vaig poder veure aquella punyent crítica de la violència quotidiana que porta per títol La taronja mecànica (1971), adaptació de la novella d'Anthony Burgess del mateix títol. Posteriorment Stanley Kubrick va rodar Barry Lindon (1975) i El resplendor (1979). Aquesta darrera la vaig poder veure a Londres l'any 1980. La intervenció ianqui contra el poble de Vietnam va ser reflectida en aquella brillant crítica a la intervenció imperialista que porta per títol La chaqueta metálica (1987).

    Però parlar de La taronja mecànica, Barry Lindon o de 2001, un odissea de l'espai, requeriria un altre capítol igualment -o més!- extens del que hem escrit fins ara. Per tant ho deixarem per a més endavant.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    Incoación de expediente de declaración de los Cavallets de Felanitx Fiesta de Interés Cultural

    BOIB núm. 032
    Fecha publicación: 05/03/2015

    Memoria histórica

    El origen de los Cavallets se relaciona con las batallas de moros y cristianos que, en el siglo XV, se celebraban en toda la Península Ibérica y que habían pasado a ser un simple desfile. Sea lo que sea, la introducción de estas figuras en Felanitx está ligada al convento de San Agustín, fundado en esta ciudad en 1603.

    Según el libro Els Cavallets, les Àguiles, Sant Joan Pelós, Sant Marçal i les Sales de Ramon Rosselló Vaquer, los cavallets de Felanitx aparecen documentados por primera vez en 1671, cuando el clavario de Manacor anotó que había pagado a un tal Francesc Bonnín «por ropa que hemos cogido de su casa para arreglar los caballos cotoners y algodón y lazos que cogieron para los chicos de Felanitx».

    En 1784 se habla de ellos en una carta de un particular y se dice que son seis cavallets, una dama y un demonio que los sigue. A partir de aquí podemos encontrar referencias de ellos tanto en la prensa como en diversos archivos.

    Precisamente en 1871 el Archiduque Luis Salvador publicó el II volumen del Die Balearen en el que recoge diversos bailes y músicas de los cavallets de Felanitx, que también se encuentran recogidos en el Diccionari català-valencià-balear y en el Cançoner Popular de Catalunya, entre otros.

    El Archiduque Luis Salvador explica que bailaban durante la vigilia de San Agustín «para las completes, acudiendo al efecto con los músicos, un tocador de xeremia y otro de tamborí y flabiol, a casa del Alcalde, donde después de haber ejecutado algunos de sus bailes, acompañan a la corporación a la iglesia del antiguo convento de los agustinos. Terminado el servicio religioso, participan en la procesión que tiene lugar en la plaza que se abre en frente del claustro. A la mañana siguiente, acompañados de los obrers del Santo y una vez finaliza la Misa mayor, recorren de dos en dos el lugar en colecta de óbolos, después de lo cual se reúnen para comer con el capiller o guarda de la capilla. Por la tarde acuden de nuevo a la plaza antedicha, donde se celebran carreras pedestres, a cuyo término regresa cada cual a su hogar». También explica que por aquella época se les había añadido una comparsa de gigantes, formada por cinco chicos que llevan una «descomunal cabeza de cartón».

    Descripción

    ¿Cuándo bailan?

    Antiguamente sólo bailaban en las fiestas de San Agustín, ahora bailan en las fiestas en honor a este santo y en honor a santa Margarita, patrona de Felanitx.

    • Santa Margarita
      • 19 de julio: 19 h Pasacalle por las calles de Felanitx con los cavallets, los demonios y los cabezudos; 22 h, en la iglesia de San Miguel, Completas con la asistencia de la corporación.
      • 20 de julio: Misa con la asistencia de la corporación municipal. Al salir, bailan los cavallets sobre el rellano de la iglesia de San Miguel.
    • San Agustín
      • 27 de agosto: 19 h, Pasacalle con cavallets, demonios y cabezudos; 22 h, completas en el convento de San Agustín. Procesión con la reliquia del santo con la asistencia de la corporación municipal.
      • 28 de agosto: 11 h, Misa en el convento de San Agustín con la asistencia de la corporación municipal y después actuación de los cavallets en la plaza del Convento; 21 h, pasacalle.

    ¿Cómo van vestidos?

    El traje de los cavallets está formado por alpargatas y medias largas, pantalones blancos un poco abombados hasta la parte de debajo de las rodillas, con un ribete rojo en la parte exterior de cada pierna, del que cuelgan unos cascabeles, que a la hora de bailar añaden percusión a la música de cornamusa, caramillo y tamboril que los acompaña. Por el cuerpo visten una guerrera roja con ribetes blancos, cerrada con botones, y en la cabeza llevan un gorro verde con el ala izquierda doblada hacia arriba y trabada con un mechón de pelo.

    La dama va vestida con unas alpargatas blancas con una roseta de color sobre el empeine, unas medias blancas, falda y saya blancas con blonda. Por el cuerpo lleva también una guerrera verde, adornada igualmente con encajes, y en la cabeza, un gorro rojo, con un ala doblada hacia arriba. En la mano izquierda lleva un ramillete de albahaca y en la derecha, un pañuelo fino, bien bordado y con encajes preciosos, de frivolité, preferentemente, con el que marca el compás y da las entradas a cada uno de los danzantes durante el baile.

    ¿Qué danzas bailan?

    Los bailes tienen nombres propios: los Cambios, el Paso Nuevo, el Paseo, las Cadenillas, el Rollito y, en 2005, se incorporaron dos bailes nuevos, La embestida y Las tres pisaditas, que están recogidas, entre otros, en el DVD de la Fundació Museu Cosme Bauçà, Cavallets. Sant Joan Pelós.


    Cavallets de Felanitx. Es Rotlet /Rollito)
    Vídeo del canal guingaia

    Justificación

    De acuerdo con todo lo expuesto, los cavallets de Felanitx reúnen las características a que se refiere la UNESCO en su Declaración de 17 de octubre de 2003, «Convención para la Salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial», en cuyo artículo 2 define el patrimonio cultural inmaterial como el «que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un sentido de identidad y continuidad y contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana».

    El baile de los cavallets conservado en Felanitx, relacionado con los caballos cotoners que bailaban el día del Corpus y, más atrás aún, con un supuesto entremés con la figura de estos danzantes, es una muestra de como se ha mantenido generación tras generación esta tradición en el seno de una comunidad, que la abrazó y la considera parte importante de su identidad como pueblo. Ejemplo de ello es el hecho de que, ya a mediados del siglo XIX, el gobernador de Mallorca pidiera al alcalde de Felanitx que los cavallets danzasen delante de los duques de Montpensier, que tenían que visitar Palma.

    La figura de los cavallets está interiorizada en los miembros de la comunidad, los cuales tienen un gran protagonismo en el desarrollo de la fiesta, porque algunos de ellos son los danzantes, de cuyas representaciones están orgullosos porque ser un cavallet implica formar parte de la fiesta y también de la memoria colectiva del pueblo.

    Ésta es una expresión cultural específica que, a mediados del siglo XX, en Mallorca sólo se conservaba en tres localidades (Felanitx, Artà y Pollença) y que, por tanto, hay que preservar para las futuras generaciones como muestra de nuestra cultura popular y tradicional.

    Con el fin de salvaguardar la fiesta, y tal como establece la declaración de la UNESCO, deberá potenciarse su estudio, su documentación y su registro. Deberán potenciarse las condiciones para que la fiesta se mantenga viva, de acuerdo con lo que establezca la colectividad que la protagoniza y le da sentido. La tarea de protección y de salvaguardia se dirigirá fundamentalmente hacia la divulgación y revalorización de todos los elementos, las funciones y los significantes que forman parte de ella, y de sus valores patrimoniales, para que la comunidad se identifique con la fiesta y sus valores, y, por tanto, garantice su continuidad.


    0 0

      Febrero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Fuente de libros»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Fuente de libros»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Fuente de libros»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Fuente de libros»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Fuente de libros»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Losa de juguetes: Muñeca»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Losa de juguetes: Osito»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Losa de juguetes: Pinocho»
    Escultor: Francesc Torres
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Dolmen de Dalí»
    Escultor: Salvador Dalí
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Palacio de Deportes (Barclaycard Center)»
    Plaza de Salvador Dalí (Plaza de Felipe II)

    «Bicicleta»
    Pop-Up Outlet
    c/ Narváez

    «Bicicleta»
    Pop-Up Outlet
    c/ Narváez

    «Ático»
    c/ Goya

    «Portal»
    c/ Goya

    «Detalle de edificio»
    Arquitecto: José Espelius Anduaga
    c/ Goya

    «Placa»
    c/ Goya

    «Iglesia de la Concepción de Nuestra Señora»
    Arquitectos: Jiménez Corera, Jesús Carrasco
    c/ Goya

    «Iglesia de la Concepción de Nuestra Señora»
    Arquitectos: Jiménez Corera, Jesús Carrasco
    c/ Goya

    «Iglesia de la Concepción de Nuestra Señora»
    Arquitectos: Jiménez Corera, Jesús Carrasco
    c/ Goya

    «Iglesia de la Concepción de Nuestra Señora»
    Arquitectos: Jiménez Corera, Jesús Carrasco
    c/ Goya

    «Torres de Colón y Palacete de Tomás Ameryer»
    Arquitecto de las Torres de Colón: Antonio Lamela
    Ingenieros de las Torres de Colón: Leonardo Fernández Troyano, Javier Manterola y Carlos Fernández Casado
    Arquitecto del Palacete de Tomás Ameryer: Tomas Ameryer
    Plaza de Colón

    «Reloj»
    Palacete de Tomás Ameryer
    c/ Paseo de la Castellana

    «Torres de Colón»
    Arquitecto: Antonio Lamela
    Ingenieros: Leonardo Fernández Troyano, Javier Manterola y Carlos Fernández Casado
    Plaza de Colón

    «Torres de Colón»
    Arquitecto: Antonio Lamela
    Ingenieros: Leonardo Fernández Troyano, Javier Manterola y Carlos Fernández Casado
    Plaza de Colón

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Torres de Colón»
    Arquitecto: Antonio Lamela
    Ingenieros: Leonardo Fernández Troyano, Javier Manterola y Carlos Fernández Casado
    Plaza de Colón

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Ático»
    c/ Serrano

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento a Blas de Lezo»
    Escultor:
    Salvador Amaya
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Bandera y Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Edificio»
    c/ Serrano

    «Edificio»
    c/ Serrano

    «Esfinge alada»
    Escultor: Felipe Moratilla
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Esfinge alada»
    Escultor: Felipe Moratilla
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Escultura de Diego Velázquez»
    Escultor: Celestino García Alonso
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Escultura de Diego Velázquez»
    Escultor: Celestino García Alonso
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Esfinge alada»
    Escultor: Felipe Moratilla
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Esfinge alada»
    Escultor: Felipe Moratilla
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Esfinge alada»
    Escultor: Felipe Moratilla
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Escultura de Alonso Berruguete»
    Escultor: José Alcoverro i Amorós
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Fachada»
    Museo Arqueológico Nacional (MAN)
    c/ Serrano

    «Monumento al Descubrimiento de América»
    Escultor: Joaquín Vaquero Turcios
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento a Jorge Juan y Santacilia (“el sabio español”)»
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento a Blas de Lezo»
    Escultor: Salvador Amaya
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento a Blas de Lezo»
    Escultor: Salvador Amaya
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Remate de columna con esfera y corona real»
    Reja del Museo Arqueológico Nacional (MAN) y Biblioteca Nacional
    c/ Jorge Juan

    «Pérgola»
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Pérgola»
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Pérgola»
    Jardines del Descubrimiento
    Plaza de Colón

    «Monumento a Cristóbal Colón»
    Escultores: Arturo Mélida (proyecto y pedestal) y Jerónimo Suñol (escultura)
    Plaza de Colón

    «Monumento a Cristóbal Colón»
    Escultores: Arturo Mélida (proyecto y pedestal) y Jerónimo Suñol (escultura)
    Plaza de Colón

    «Estatua de Andrómaca»
    Escultor: José Vilches
    c/ Paseo de Recoletos

    «Estatua de Andrómaca»
    Escultor: José Vilches
    c/ Paseo de Recoletos

    «Estatua de Andrómaca»
    Escultor: José Vilches
    c/ Paseo de Recoletos

    «Monumento a Juan Valera»
    Escultor: Lorenzo Coullaut Valera
    c/ Paseo de Recoletos

    «Pepita Jiménez»
    Monumento a Juan Valera
    Escultor: Lorenzo Coullaut Valera
    c/ Paseo de Recoletos

    «Monumento a Cristóbal Colón»
    Escultores: Arturo Mélida (proyecto y pedestal) y Jerónimo Suñol (escultura)
    Plaza de Colón

    «Mujer con Espejo»
    Escultor: Fernando Botero
    Plaza de Colón

    «Mujer con Espejo»
    Escultor: Fernando Botero
    Plaza de Colón

    «"Rana de la Suerte"»
    Escultor: Eladio de Mora (dEmo)
    Casino Gran Madrid
    c/ Paseo de Recoletos

    «"Rana de la Suerte"»
    Escultor: Eladio de Mora (dEmo)
    Casino Gran Madrid
    c/ Paseo de Recoletos

    «Portal»
    c/ Paseo de Recoletos

    «Terraza»
    Café Restaurante "El Espejo"
    c/ Paseo de Recoletos

    «Terraza»
    Café Restaurante "El Espejo"
    c/ Paseo de Recoletos

    «Entrada a la antigua Casa de Las Fieras»
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Escultura de león»
    Entrada a la antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Escultura de león»
    Entrada a la antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Banco de azulejos»
    Entrada a la antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Banco de azulejos»
    Entrada a la antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «El "Duende del Retiro"»
    Escultor: José Noja
    Antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Entrada a Jardín»
    Antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Escultura de león»
    Antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Foso de los Monos»
    Antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «El "Duende del Retiro"»
    Escultor: José Noja
    Antigua Casa de Las Fieras
    Jardines de Herrero de Palacios
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Escultura»
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Fuente»
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Hércules y el león de Nemea»
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Monumento a Santiago Ramón y Cajal»
    Escultor: Victorio Macho
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de las Estatuas (c/ Paseo de Venezuela)

    «Monumento a Santiago Ramón y Cajal»
    Escultor: Victorio Macho
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de las Estatuas (c/ Paseo de Venezuela)

    «Alegoría de la Ciencia»
    Monumento a Santiago Ramón y Cajal
    Escultor: Victorio Macho
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de las Estatuas (c/ Paseo de Venezuela)

    «Relieve alegórico "Fons Vitae"»
    Monumento a Santiago Ramón y Cajal
    Escultor: Victorio Macho
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de las Estatuas (c/ Paseo de Venezuela)

    «Relieve alegórico "Fons Mortis"»
    Monumento a Santiago Ramón y Cajal
    Escultor: Victorio Macho
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de las Estatuas (c/ Paseo de Venezuela)

    «Monumento al Dr. Cortezo»
    Escultor: Miguel Blay Fábregas
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Cipreses Monterrey»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pava»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Pérgola»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    «Cipreses Monterrey»
    Jardines de Cecilio Rodríguez
    Parque del Retiro
    c/ Paseo de Coches (c/ Paseo Fernán Núñez)

    Palma, 07 de marzo de 2015



    0 0
  • 03/08/15--12:30: Per l'abolició del gènere
  • El 8 de març es celebra el dia internacional de la dona (l’adjectiu treballadora ha quedat en desús, perdent tot el seu component obrer). És un dia en el que s’intenta visibilitzar el paper submís i menyspreat de les dones dins la societat patriarcal en la que vivim. Dos cents anys després de les primeres lluites feministes i per la igualtat, les dones segueixen tenint menys drets i més obligacions que els homes, i no només en qüestió salarial, sinó també en molts altres aspectes que els hi atorga la societat des del seu naixement. És el que s’ha vengut anomenant “rols de gènere”. Que no són altre cosa que el paper que li toca jugar dins la societat a una persona en funció del seu sexe.

    En els últims anys, tot allò referit als rols de gènere s’ha qüestionat molt i s’han renovat moltes de les falses creences sobre els estereotips. Fins al punt que teories que abans eren minoritàries i que rebutjaven fins i tot l’existència del propi gènere més enllà de la seva construcció cultural, han agafat una força considerable. Com és el cas de la teoria queer –per endinsar-vos més dins aquest pensament recomano els llibres i articles de la professora de la universitat París VIII Beatriz Preciado, per exemple Manifiesto contra-sexual, Madrid, Opera Prima, 2012.
    A més, també és important assenyalar l’avanç dels diversos feminismes, que fa dècades que qüestionen aquests rols. Hem de destacar, però, que els feminismes sí que creuen en l'existència dels gèneres, allò que discuteixen és la supremacia d'un respecte l'altre.
    Cada cop queda més clara la diferència entre els conceptes de sexe enfront de gènere; és a dir, home biològic/dona biològica enfront de masculinitat/feminitat. Conceptes que massa cops tendim a confondre. El sexe és un fet biològic lligat als òrgans reproductors femenins o masculins que té cada ésser (no entrarem aquí amb les hermafrodites). En canvi, el gènere és el conjunt de normes, pautes de conducta, expectatives, etc.,que s'adjudiquen a totes i cadascuna de les persones, en funció del seu sexe, quan neixen.
    D’aquesta manera, està clar que són nombrosos i diversos els aspectes socials i culturals que influeixen en el nostre comportament quotidià. D'aquesta forma, apareix un arrelament de concepcions tradicionals sobre els diferents rols que correspon a homes i dones a la societat i que influeixen de manera notable a la seva forma de pensar i de viure. En paraules de Rosa María Luengo, “a totes les societats la posició de gènere en funció del sexe respon al fenomen d'adscripció, és a dir, el fenomen mitjançant el qual, independentment de les seves capacitats i de la seva voluntat, la persona és adscrita a un gènere o a un altre ja des del moment en el qual neix. [...] Al llarg de la seva vida anirà socialitzant-se com un home o com una dona estàndard”. És prou clar que el gènere és una construcció cultural, imposat per la societat en la que es neix, mentre que el sexe és un factor biològic que no tendria perquè marcar els rols de gènere.
    L'arrel del problema és el gènere com a imposició social. El conflicte rau en la relació que han establert les societats entre aquests dos conceptes (gènere i sexe) perquè han naturalitzat conductes purament socials com si fossin físiques i inalterables, és a dir, les han inscrit dins la naturalesa de l'ésser humà, quan realment el gènere és extrínsec als homes i les dones biològics. En aquest sentit, si el gènere no és immutable (només ho és, deixant de banda les intervencions quirúrgiques, el sexe) és interessant reflexionar sobre què passa a les altres cultures. Maria Rosa Luengoexplica l'existència de més de dos gèneres en altres cultures no occidentals. Per exemple, els indis navahosidentifiquen fins a tres categories diferents de gènere en les persones: home, dona i nadles; els darrers gaudeixen de privilegis especials, poden fer qualsevol activitat excepte caçar i anar a la guerra i, un punt molt important, es poden casar tant amb els homes com amb les dones. Aquest fet és una prova irrefutable que, efectivament, els gèneres són configuracions culturals que depenen directament de la història, la tradició i les particularitats de cada societat en concret.
    Aquesta concepció que tenim a la nostra societat té unes arrels molt clares en una herència de la nostra tradició judeocristina, que concep el món com una dualitat constant. És més, aquesta dualitat s'estableix sempre en una relació d'oposició: cel/infern, Déu/Satanàs, bé/mal, blanc/negre, home/dona, masculinitat/feminitat. Però el cert és que aquesta concepció dels termes com a coses oposades no és així. Així doncs, la creació de dos mons (el masculí i el femení) és una reminiscència enterrada en el subconscient de les cultures que provenen del judeocristianisme. L'objectiu d'aquesta estratègia és simplificar (i, inevitablement, empobrir) la realitat per fer-la una mica més manejable i entenedora. El problema sorgeix quanens adonam de la monstruositat d'allò que hem creat, atès queels estereotips són extremadament resistents perquè escapen del control de la raó i tenen una missió molt clara: inculcar una ideologia i una manera de viure que mantenen les diferències d'uns grups damunt uns altres.

     Vam tenir el privilegi de compartir amb ella taula rodona a la Trobada d'Unitat Popular. Un exemple més de la bona feina de la CUP. Isabel Vallet (CUP-AE) davant de la proposició de llei d'igualtat efectiva entre dones i homes.  "Les feministes hem de situar al centre de la nostra agenda l’anticapitalisme"


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Incoación del expediente de declaración de los Cossiers de Alaró Fiesta de Interés Cultural

    BOIB núm. 032
    Fecha publicación: 05/03/2015

    Memoria histórica

    El baile de los cossiers de Alaró son una serie de danzas populares mallorquinas que baila un grupo de danzantes formado por seis cossiers y una dama, a los que se añade la figura del demonio, que los acompaña en las celebraciones no religiosas, aunque está documentado que antiguamente los demonios entraban en la iglesia.

    El origen del baile de los cossiers es desconocido, pero a lo largo de la historia son múltiples los documentos en los que aparecen citados: desde un documento del año 1544 que se reproduce en la Historia de Sóller de José Rullán, en el que explica que es costumbre en la celebración del Corpus la aparición de estos danzantes, hasta la descripción que hace de ellos Juan Rosselló de Son Forteza, en 1901, en un relato titulado Els cossiers d’Alaró, pasando por la descripción que hace de los mismos el archiduque Luis Salvador en el Die Balearen.

    Asimismo, parece que, hoy, la teoría más verosímil sitúa el origen de estos danzantes en las antiguas divinidades agrarias femeninas, de lo cual es muestra que sea la dama —figura femenina— quien dirija el baile, y también la persistencia aún hoy de múltiples elementos femeninos en su indumentaria, como puntillas, faldas, medias, cintas o lazos, entre otros. Sea como sea, el baile de los cossiers es una de las danzas más típicas que se conservan en Mallorca, es decir, una de las danzas que nos es característica y tradicional, y está documentado que se bailaba en 15 poblaciones de la isla. Esta danza se acompaña de una canción que, en el caso de Alaró, interpretan un tamboril y un caramillo, cuya música es sencilla y primitiva, como lo es el baile, que se define básicamente mediante los saltos que dan los danzantes. Precisamente el caramillo era un elemento específico que diferenciaba los cossiers de Alaró de otros cossiers, ya que, según Francesc Vallcaneras, «es de madera de granadillo» y «un instrumento único y poco comparable, en forma y tamaño, a los clásicos y generales caramillos a los que estamos acostumbrados y que se usan en toda Mallorca».

    El baile de los cossiers de Alaró, que tradicionalmente actuaban el día de la Virgen de Agosto (15 de agosto) y al día siguiente (San Roque, patrón de Alaró), se interrumpió desde 1943 hasta que, en 1992, se recuperó el día de la fiesta mayor del pueblo, San Roque (16 de agosto), día desde el que se baila cada año ininterrumpidamente.

    Los cossiers de Alaró llevan un traje que es bastante similar al de otros grupos de bailadores de la Península Ibérica, como el tornejant de Algemesí (cuya corona se parece mucho a la de estos cossiers), los danzantes de Belinchón o los de Camuñas (estos, presididos por la Madama, también bailan la Cadena, la Oferta y Los Pañuelos el día del Corpus).

    En cuanto al color de los vestidos, actualmente hay dos de rojo, dos de azul cielo y dos de rosa, pero en el Viaje a la isla de Mallorca, Joan Cortada dice que visten con tonos claros: azul, verde, morado y amarillo. El uso de unos colores determinados o de otros puede explicarse a través de la simbología de los colores en la historia y en la cultura popular, y también en la iglesia católica. También a través de la simbología de los números podemos contar el número de bailadores, seis y la dama. En total, siete.


    Vídeo "Cossiers Alaró - Sant Roc 2011" de Rafael carmona lopez

    Descripción

    ¿Cuándo bailan?

    Actualmente, este baile tiene lugar el último sábado de mayo, coincidiendo con la misa que se celebra en los Damunts para conmemorar las figuras de Guillem Cabrit y Guillem Bassa, y el día de San Roque (16 de agosto), patrón de Alaró.

    El día de San Roque, los cossiers danzan el primer baile a las 10 de la mañana, delante del Ayuntamiento, y después hacen un recorrido por el pueblo, durante el cual se detienen a bailar delante de la casa del alcalde y delante de la casa de los cossiers antiguos y de los nuevos. Después de este recorrido, tienen lugar las carreras con premios, en las que participan con la indumentaria que los caracteriza.

    El mismo día, por la tarde, antes del oficio, se dirigen a la rectoría a buscar a las autoridades religiosas y las acompañan a la iglesia, y también al Ayuntamiento, para hacer lo mismo con las autoridades cívicas. Durante el oficio, bailan la ofrenda y, después, desfilan por las calles del pueblo en la procesión que se hace en honor de San Roque y bailan en cada esquina y cuando pasan por delante de la casa de un cossier.

    Finalmente, cuando ha terminado la parte religiosa de la fiesta, el demonio se añade a los bailes que hacen en la plaza del Ayuntamiento hasta que vuelven a la rectoría, donde danzan su último baile.

    ¿Cómo visten?

    Los cossiers son seis bailadores que van vestidos por parejas de distinto color: dos de rojo, dos de rosa y dos de azul cielo. Llevan una camisa de manga larga, pantalones abombados ajustados justo debajo de la rodilla, falda, banda y medias del color correspondiente.

    El cuello de la camisa es ancho y está cubierto de tul blanco y rematado con puntillas. De tul blanco es también la sobremanga (de media manga) que sale de los hombros y los puños de las mangas. Lo mismo ocurre con la falda, que va cubierta de tul y termina con puntillas y, además, faralá. La banda que diagonalmente les atraviesa el pecho también está cubierta de tul blanco y adornada a la mitad con una escarapela del mismo tono del vestido. La falda se ajusta a la cintura con una faja no muy ancha, cuyos extremos cuelgan a un lado.

    Los zapatos son de esparto, blancos, y van atados a la pierna con una cinta también blanca.

    Como complementos, los cossiers de Alaró llevan lazadas de colores (en los hombros, en el brazo, en los bajos de los pantalones y encima de las alpargatas), cintas (colgadas en la cintura), un pañuelo (blanco y grande), un abanico y cascabeles (en el dobladillo de los pantalones y en el sombrero).

    Una corona alta del color que corresponde les ciñe la cabeza, decorada con pequeños espejos que forman un dibujo, con cascabeles y con cuatro bolas de lana del mismo color (tres de las cuales están colocadas en forma de triángulos, sobre la frente y la cuarta, perpendicular al ángulo superior de dicho triángulo, en la parte más alta del sombrero). La parte anterior es el doble de alta que la posterior, rematándola un pequeño ramo de flores. El círculo de la corona está forrado para facilitar que se aguante y, además, el sombrero se ata con una cinta del mismo color.

    El vestido de la dama. El color del vestido de la dama es el blanco, sobre el que destacan la banda, que es azul (antiguamente roja), y las lazadas de diferentes colores. El cuello de su camisa es más ancho y de puntilla, así como son de puntilla las sobremangas y los puños de la camisa y los faralás con que terminan las faldas, una en conjunto con la que llevan los cossiers y la otra en el lugar de los pantalones. La faja es blanca con un ribete color de rosa. También es diferente el sombrero, que es de paja y lleva, a su alrededor, lazos pequeños y de diferentes colores.

    El demonio viste con una especie de chaqueta con gorra y unos pantalones de tela de saco, de los que cuelgan cintas bastante largas de color rojo y amarillo. Lleva la cara tapada con una máscara negra y unos cuernos grandes, y en la mano un garrote, que le sirve para hacer mover al público.

    ¿Qué danzas bailan?

    Los cossiers de Alaró, hoy, bailan estas danzas: La Oferta, Procesión, Gentil Señora y La Cadena, cuya música y baile recogió mosén Antoni Pont Llodrà para el Diccionari català-valencià-balear, de Antoni Maria Alcover y Francesc de Borja Moll (ver anexo 1).

    Justificación

    El hecho de que el baile de los cossiers de Alaró se recuperara a principios de la década de los noventa del siglo XX muestra como, a pesar de los años que no se bailaba, seguía interiorizado en la comunidad, que lo recordaba como un elemento que le era propio y característico. Esta recuperación fue posible gracias al estudio que había hecho de ellos Francesc Vallcaneras Jaume, Els cossiers d’Alaró. Aproximació als cossiers de Mallorca, en el que se recogen todos los datos de estos cossiers y se relacionan con el resto de cossiers mallorquines.

    La fiesta de los cossiers en Alaró es vivida y compartida no sólo por los miembros de la comunidad, sino también por la gente que viene de otros lugares y que quiere vivir la experiencia de ver bailar a los cossiers, los cuales, acompañados por la sencillísima música que surge de un tamboril y de un caramillo, mediante unos pasos libres de artificio, pero adornados con el sonido de los cascabeles, llevan al espectador a una época antigua. De este modo, visita el pueblo multitud de personas para ver bailar a los cossiers y Alaró se convierte en un referente de la cultura isleña porque es testigo de un ritual irrepetible, sobre todo en la tarde del día de San Roque, en la canícula de agosto, en que el baile alcanza su punto más álgido en la iglesia, durante el baile del ofertorio, cuando la dama, verdadera señora del baile, va a buscar los cossiers, uno por uno, y los sitúa en el lugar que les corresponde, justo en frente del altar. O después, cuando los cossiers acompañan a la procesión del santo. Y es al final de la jornada, en medio de la plaza de la Villa, cuando el baile deja de lado su carácter religioso y se transforma en una vivencia colectiva, viva, dinámica y única en su expresión.

    Por otra parte, aunque existan diversos grupos de cossiers de Mallorca, cuyos bailes son únicos, cada uno presenta una serie de singularidades frente a los demás, tanto desde el punto de vista de la vestimenta como desde el punto de vista del baile.

    Finalmente, también debemos valorar el uso de objetos tradicionales en la representación de este baile, como pueden ser desde los mismos vestidos hasta los instrumentos. De acuerdo con todo lo expuesto, el baile de los cossiers de Alaró reúne las características a que se refiere la UNESCO en su Declaración de 17 de octubre de 2003, «Convención para la Salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial», en cuyo artículo 2 define el patrimonio cultural inmaterial como el «que se transmite de generación en generación, es recreado constantemente por las comunidades y grupos en función de su entorno, su interacción con la naturaleza y su historia, infundiéndoles un sentimiento de identidad y continuidad y contribuyendo así a promover el respeto de la diversidad cultural y la creatividad humana».

    Con el fin de salvaguardar la fiesta, y tal como establece la declaración de la UNESCO, deberá potenciarse su estudio, su documentación y su registro. Deberán potenciarse las condiciones para que la fiesta se mantenga viva, de acuerdo con lo que establezca la colectividad que la protagoniza y le da sentido. La tarea de protección y de salvaguardia se dirigirá fundamentalmente hacia la divulgación y la revalorización de todos los elementos, las funciones y los significantes que forman parte de ella, y de sus valores patrimoniales, para que la comunidad se identifique con la fiesta y sus valores, y, por tanto, garantice su continuidad.


    0 0

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)


    La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)



    Miquel López Crespí i Jaume Pomar: dos escriptors de la generació literària dels anys 70

    Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Ens ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.

    Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).

    Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.


    Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.

    Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

    El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.

    De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.

    En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.



    Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0
  • 03/08/15--12:30: Del caos al cosmos
  • Fue el anterior responsable en la conselleria de Hacienda y Economía del Govern balear, Josep Ignasi Aguiló, quien, en una intervención parlamentaria, pronunció la expresión, que tuvo su repercusión mediática, de que nuestra comunidad autónoma caminaba “del caos al cosmos”.

    Fue muy certero en su afirmación. La comunidad autónoma de las Illes Balears en 2011, cuando finalizó la aciaga legislatura del segundo Pacte de Progrés, estaba hundida en la bancarrota. Las entidades bancarias habían cerrado el grifo de la financiación y el Govern dejó de pagar a sus proveedores. De hecho, éstos cobraban (los que podían) a 752 días de media. Todo un disparate que condenó a muchas empresas al cierre y a muchas personas a quedar sin trabajo.

    El déficit se había disparado a cifras inasumibles y en progresión creciente. Se consolidó un déficit estructural de más de 1.100 millones de euros anuales. Es decir, se gastaban 1.100 millones de euros más, de los que se ingresaban. Un despropósito que forzó al incremento descomunal de la deuda pública, que pasó en cuatro años de los 1.700 millones de 2007 a los 5.250 millones de 2011. Si a esta deuda bancaria se le suman los 1.600 millones de facturas que dejaron impagadas a proveedores, que también es deuda, el resultado es que todos los ciudadanos de Baleares en 2011 debíamos unos 6.850 millones de euros. Se cuatriplicó la deuda de la comunidad en apenas cuatro años.

    Y mientras la hacienda pública degeneraba en el caos más absoluto, cada día perdían su empleo 69 personas. Más de 46.000 personas perdieron su empleo durante esos larguísimos años de gobiernos del Pacte de Progrés. De hecho, de 2007 a 2011, el índice de pobreza aumentó un 288% según un informe de FUNCAS. Baleares pasó de ser la comunidad con un menor índice de pobreza, a ser la quinta. Los colectivos del tercer sector, aquellos que dedican todos sus esfuerzos a las personas más necesitadas, dejaron de cobrar las subvenciones y los convenios. Y mientras tanto, los presupuestos de la conselleria de acción social se reducían en un 5%, en un ejemplo más de despreocupación y pasividad del Govern del Pacte con quienes peor lo estaban pasando y con quienes con más dureza se había ensañado la crisis.

    Cuatro años después, en 2015, la situación es diametralmente diferente. El camino hacia el cosmos está dando sus resultados. Las recetas aplicadas por el Govern de José Ramón Bauzá están dando sus frutos. Hoy nuestra comunidad es creíble y confiable. Hoy Baleares se puede financiar con total normalidad. Los proveedores están cobrando a una media de 36 días. En cuatro años han pasado de cobrar a 752 días a hacerlo a 36. Además, a través de tres sucesivos mecanismos extraordinarios de pago a proveedores se han podido saldar los 1.600 millones de impagos que dejó el Pacte de Progrés.

    Hemos reconducido el déficit, mediante un riguroso control de los gastos y con una serie de medidas de racionalización de los recursos. De hecho, en el año 2015 cerraremos con un déficit público de apenas 195 millones de euros, muy lejos de los más de 1.100 millones con que se cerraban los ejercicios económicos los años del Pacte de Progrés.

    Entre las medidas aplicadas cabe destacar la creación de una central de contratación que ha conseguido un ahorro de 2,98 millones de euros, o la reducción de alquileres y reubicación de servicios con un ahorro de 2,35 millones. Se han eliminado 110 empresas públicas, pasando de 181 a 71, con un ahorro de más de 350 millones de euros. Los gastos de representación han pasado de 4,7 a 1,1 millones. También se ha reducido el número de altos cargos que han pasado de los 100 de la anterior legislatura a los 61 actuales y las direcciones generales han pasado de 66 a 36, con un ahorro total de 4,11 millones.

    El redimensionamiento de la administración pública, contrariamente a lo que vaticinaba la izquierda, ha servido de palanca para levantar una economía que estaba en una profunda depresión. Baleares ha pasado de un crecimiento negativo de -3,9% en 2009 a una previsión de crecimiento, segun el BBVA, del 2,8% del PIB en 2015, además de llevar 28 meses consecutivos reduciendo las cifras de paro y 22 meses creando ocupación neta. De hecho, según la EPA hay 40.000 personas más trabajando hoy en comparación a los datos de 2011.

    Las políticas puestas en marcha por el Partido Popular han revertido una situación caótica y han colocado nuestra economía en la senda de la recuperación y de la reactivación económica. Es importante seguir haciendo reformas, seguir ahondando en el camino ya iniciado. Nuestra sociedad no se merece volver al caos al que nos quiere devolver la izquierda.

    0 0

    [08/03] Borsa de Treball - Atemptat contra Dato - Filiberto - Anciaux - Monzó - Fournier - Prat Coll - Gröndahl - Sadier - Abad Donoso - Ponce de León - Turón - Gelabert

    Anarcoefemèrides del 8 de març

    Esdeveniments

    Així quedà la Casa del Poble el 4 de març de 1921 per un atac feixista

    - Atac feixista a la Borsa de Treball: El 8 de març de 1920 a Siena (Toscana, Itàlia) feixistes i carrabiners assalten la Borsa de Treball que és defensada per un centenar de militants anarquistes i socialistes. Són nombrosos els treballadors ferits durant l'enfrontament, entre ells l'anarquista Regoli Giuseppe, qui morirà a causa de les ferides. Es realitzarà una vaga general com a protesta.

    ***

    L'automòbil d'Eduardo Dato després de l'atemptat

    - Assassinat d'Eduardo Dato: El 8 de març de 1921 el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier és assassinat a Madrid (Espanya) per Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch, metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'Estat era el responsable de la repressió antisindical dirigida pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i que va produir nombrosos morts a la capital catalana. Des de gener de 1921 començà a aplicar-se la «Llei de fugues», que consistia a alliberar un detingut per abatre'l instants després amb l'excusa que fugia: tres anarcosindicalistes en van ser víctimes el 20 de gener. El Comitè Regional de Catalunya de la CNT, format per Ramon Archs Serra (secretari), Joan Pey, Andreu Nin Pérez, Gener Minguet i Alberti, havia decidí assassinar Dato com a resposta fulminant de l'anarcosindicalisme barceloní a la duresa repressiva de Martínez Anido. L'acció la finançà Evarist Fàbregues Pàmies, important i acabalat empresari reusenc simpatitzant del moviment anarquista, el qual lliurà 5.000 pessetes per a les despeses. Joan Pey, Medí Martí Augé, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver van ser membres d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació. La comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. García Oliver en dibuixà el croquis. El 20 de febrer de 1921, l'escamot anarquista que havia d'executar l'acció, va comprar per 5.100 pessetes una motocicleta Indian amb sidecar gris amb un motor de 7 cv matrícula 84-M-846 --que canviaren per M-410 per realitzar l'atemptat-- en una botiga del carrer Trafalgar de Barcelona i es va posar en contacte amb altres anarquistes a Madrid, on es va desplaçar per cometre l'acció, ciutat que desconeixien. De camí a Madrid, els activistes van tenir un accident a la Muela (Saragossa) del qual van sortir sans i estalvis, però la moto tingué una avaria que va ser reparada per Pere Mateu, mecànic de professió. Van rebre el suport de Veremundo Luis Díez (Luis Bataille Díaz), Ignacio Delgado Oroz i Mauro Bajatierra Morán --qui ja havia estat implicat en dos intents de magnicidi contra Alfons XIII-- per comprar les armes a Eibar i dur-les a Madrid; de José Miranda Lorenzo, qui els va allotjar a la capital de l'Estat; Tomás de la Llave López Laguna, per guardar la moto; i d'Adolfo Díaz Herráez i de Mauro Bajatierra per preparar la fugida. El 3 de març es va preparar un assaig, una vegada estudiats els recorreguts i comprovat que no duia escolta. A les 20.15 hores del 8 de març, des de la moto amb sidecar conduïda per Ramón Casanellas --Nicolau hi anava al seient posterior i Mateu al sidecar--, els tres anarquistes van disparar, al crit de «Visca l'anarquia!», més de vint trets --amb tres pistoles diferents: una Mauser, una Bergman i una Star, totes tres de calibre 7.65-- contra Dato, quan aquest passava amb el seu automòbil, un vehicle militar Hudson matrícula ARM-121, per la plaça de la Independencia del carrer d'Alcalá, en ple centre de Madrid, que venia del Congrés de Diputats. Va resultar mort el polític conservador i ferits el conductor Manuel Ros, sergent d'Enginyers, i l'ajudant Juan José Fernández Pascual. Pere Mateu es va quedar a Madrid i va ser capturat per la policia el 14 de març. Amb l'ajuda dels companys madrilenys, Lluís Nicolau Fort va fugir amb sa companya a Alemanya, però la policia teutona el va detenir a Berlín i el van extradir amb la condició que no fos executat --l'Estat alemany va rebre 850.000 marcs de recompensa que oferia el Senat espanyol--; Ramon Casanellas va fugir a Moscou (URSS), des d'on va escriure una carta inculpant-se dels fets i exculpant els seus companys que anaven a ser jutjats. Entre el 2 i el 9 d'octubre de 1923 Pere Mateu i Lluís Nicolau van ser jutjats i finalment condemnats a mort, però van rebre l'indult per Primo de Rivera i les penes van ser commutades per cadena perpètua. Tots dos foren amnistiats durant la II República espanyola en 1931.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Juan de Dios Filiberto

    - Juan de Dios Filiberto: El 8 de març de 1885 neix al número 200 del carrer Necochea del popular barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el compositor, director d'orquestra, instrumentista (piano, guitarra, violí i harmònium) i anarcosindicalista Oscar Juan de Dios Filiberti Rubaglio, més conegut com Juan de Dios Filiberto. Fill de Juan Filiberti, Mascarilla, d'origen sicilià i propietari d'un local nocturn molt famós a l'època, va ser el major de vuit germans. De nin va començar a treballar en diversos oficis (enllustrador, calderer, confiter, venent loteria, paleta, estibador, carregador, mecànic...) i en 1904 va començar a treballar als tallers Navales Mihanovich fins 1910. La seva afició per la música el va portar a aprendre a tocar d'oïda l'harmònica i la guitarra --la primera que va tenir la va robar a un mariner anglès--, i en 1915 durant un viatge a Mendoza va compondre el seu primer tango (Guaymallén); anys després en va escriure més: Suelo argentino, Cura segura, De mi tierra, Se recomienda solo i La planchadorita. En 1923 assoleix popularitat amb El ramito i El besito i es consagra amb el popularíssim tango Caminito l'any següent. Entre la seva magnífica obra es troben tangos tan famosos com Malevaje o Quejas de bandoneón. Vinculat de sempre a grups anarquistes, va ser un dels organitzadors de les vagues de les drassanes en 1907. Va fundar una orquestra «Orfeón Los del Futuro» amb militants anarquistes. Va ser un gran admirador de l'escriptor Bonifacio Palacios Almafuerte. En 1933 crearia la Societat d'Autors Nacional per defensar els drets d'autor dels artistes i que després seria la Societat Argentina d'Autores i Compositors de Música (SADAIC). En 1932 va crear una nova modalitat orquestral, l'«Orquesta Porteña» i va dirigir infinitat d'orquestres populars, folklòriques i de cambra durant tota la seva vida. Juan de Dios Filiberto va morir l'11 de novembre de 1964 a ca seva, al carrer de Magallanes número 1.140, de Buenos Aires (Argentina). Carlos Gardel va enregistrar 16 tangos seus.

    ***

    Marie-Adèle Anciaux

    - Marie-Adèle Anciaux: El 8 de març de 1887 neix a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció. Marie-Adèle Anciaux va morir el 9 de febrer de 1983 a Chartres (Centre, França), 11 anys després que el seu company.

    ***

    Necrològica de Vicent Monzó Cervera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'11 d'octubre de 1981

    - Vicent Monzó Cervera: El 8 de març de 1901 neix a Cervera del Maestrat (Baix Maestrat, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Vicent Monzó Cervera. Fill de pagesos, quan tenia dos mesos son pare morí i arran d'aquest fet sa família patí grans dificultats. En 1908 s'instal·là amb sa mare a França, on va créixer. Insubmís al servei militar espanyol, en 1923 ja militava en el moviment llibertari. Aquest mateix any, amb altres companys (Capelles, Gil, Ciurana, etc.) organitzà un grup artístic i de propaganda anarquista a Bedarius (Llenguadoc, Occitània). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península. A partir del 2 d'abril de 1937 presidí al seu poble natal el Comitè Local i la col·lectivitat, a més de ser regidor de Cultura i Propaganda del Consell Municipal, organisme que passà a presidir a partir del juny d'aquell any. Amb Ramon Fonollosa, a primers de desembre d'aquell any, constituí a Cervera del Maestrat l'Agrupació Anarquista «Fecundidad», adscrita a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 10 d'abril de 1938, pressionat per la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján, fugí cap a Barcelona (Catalunya), on entrà a formar part de la col·lectivitat de Sant Boi (Baix Llobregat, Catalunya). Poc després, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord) amb sa companya Manuela i son fill Afelio i, separat d'aquests, fou tancat al camp de concentració de Sant Cebrià. Després de la II Guerra Mundial, amb altres companys, organitzà la Federació Local d'Argelers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després agafà una masoveria a Sant Pèire dels Camps (Llenguadoc, Occitània) i en 1947 s'instal·là a Sant Laurenç de la Cabrerissa (Llenguadoc, Occitània), la Federació Local de la CNT de la qual representà en diversos plens interdepartamentals a Perpinyà. El setembre de 1959 es traslladà a Narbona, on ocupà la secretaria de la CNT un temps; després passà a residir a Cucçac d'Aude (Llenguadoc, Occitània). En els últims anys de sa vida patí hospitalitzacions a Narbona i a Montpeller. Vicent Monzó Cervera va morir el 22 d'agost de 1981 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després a Cucçac d'Aude.

    ***

    Manifestació d'objectors de consciència

    - Clément Fournier: El 8 de març de 1904 neix a París (França) el militant anarquista i pacifista francès Clément Fournier. Nascut en una família llibertària, militarà en la Unió Anarquista (UA), on arribarà a ser designat secretari en el congrés de París del 20 i 21 de maig de 1934. Com a pacifista va ser elegit en 1938 secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista (FA), participant en la creació del Comitè de Relacions Internacionals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. En 1957 serà nomenat tresorer de l'FA i assumirà també l'administració del Bulletin Interior de l'organització. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat de l'FA al Congrés Anarquista Internacional de Londres entre el 25 de juliol i l'1 d'agost de 1958. Més tard serà nomenat secretari de Relacions Internacionals de l'FA. Entre 1966 i 1967 serà l'administrador del Bulletin Europeen des Jeunesses Anarchistes, publicat pel Comité de Liaison des Jeunesses Anarchistes (CLAJ). Va col·laborar amb Guy Malouvier en la preparació del Congrés Internacional Anarquista de Carrara (Itàlia) de setembre de 1968. Clément Fournier va morir el 2 de març de 1969 a l'hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) i va donar el seu cos a la Facultat de Medicina parisenca.

    ***

    Dolors Prat abans de marxar a França (1940)

    - Dolors Prat Coll:El 8 de març de 1905 neix a Ripoll (Ripollès, Catalunya) la militant anarcosindicalista Dolors Prat Coll. Nascuda en un família pobra molt creient, quedà òrfena de mare quan tenia set anys i fou enviada amb les monges, de les quals tindrà un penós record. Mestressa de casa als vuit anys, amb 15 començà a treballar en una fàbrica tèxtil de Ripoll i de seguida s'unirà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), lluitant de manera destacada en les vagues en pro de les vuit hores. Entre 1936 i 1939 fou secretària del Sindicat de la Indústria Tèxtil de Ripoll, on era coneguda, pel seu caràcter indomable, com La petita Montseny. Després de la desfeta, el gener de 1939 s'exilià amb tota sa família a França, on foren tancats al camp de Magnac-Laval. El febrer de 1940 fou repatriada a la Península, però travessà clandestinament els Pirineus per Prats de Molló el 15 de maig de 1940. Després de treballar en una pedrera de Prades, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc continuant la seva tasca sindicalista en la federació local de la CNT com a secretària i en Solidaritat Internacional Anarquista (SIA). Amb 91 anys es manifestà a Tolosa en defensa dels immigrants indocumentats. Dolors Prat Coll va morir el 12 de setembre de 2001 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). La podem veure en el film de Lisa Berger i de Carol Mazer De toda la vida (1986) i en la pel·lícula Camino de libertad (1997, amb versions francesa i anglesa) de Lisa Berger; també sortí en el documental Vivir la utopía (1997) de Juan Gamero. Son fill Progreso Marín li ha consagrat una biografia Dolores: une vie pour la liberté (2002), que fou traduïda al català en 2007 sota el títol La Dolors. Una vida per la llibertat. Des de 1996 cada any un grup de gent (caminodelibertad.com) realitza el mateix recorregut entre Ripoll i Prats de Molló que va fer Dolors per recordar la gesta.

    Dolors Prat Coll (1905-2001)

    ***

    Britta Gröndahl fotografiada per Tommy Nilsson (maig de 1994)

    - Britta Gröndahl: El 8 de març de 1914 neix a Eskilstuna (Södermanland, Suècia) l'escriptora i traductora anarcosindicalista Britta Maartman, més coneguda com Britta Gröndahl, amb el llinatge del seu marit. Filla d'una família burgesa, son pare era un comptable militant conservador. Després de graduar-se en 1931 d'humanitats, continuà els estudis de llengua i de literatura i acabà llicenciant-se; encara que també s'interessà per la història i la sociologia, no pogué fer els estudis acadèmics d'aquestes disciplines perquè no estava ben vist per a una dona. La música va ser una de les seves grans passions i en 1949 es casà amb el cel·lista Gustav Gröndahl, a qui ajudà en l'únic llibre que va escriure (60år med cellon). S'afilià a la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i fou una de les organitzadores del Sindicat de Treballadores del Servei Domèstic. A partir de 1952 col·laborà amb el periòdic Arbetaren de la SAC, encarregant-se posteriorment de la secció feminista. Des de 1953 participà en les activitats de la Syndikalistiska Kvinno-förbundet (SKF, Lliga de Dones Sindicalistes). Com a membre de Secretariat Internacional i del Comitè Internacional de la SAC realitzà diversos viatges per Europa, especialment a Espanya i a França. El maig de 1967 prengué part en una reunió clandestina del sector cincpuntista que se celebrà a Madrid. El «Maig del 68» l'agafà a París i participà en la revolta estudiantil, en les vagues i en les ocupacions de fàbriques. Durant la tardor de 1968 va ser nomenada en un congrés primera secretària internacional de la SAC. L'agost de 1974 assistí a la Conferència Anual de Narbona, organitzada pel grup dissident de la Confederació Nacional del Treball (CNT) editor de la revista Frente Libertario. Durant un viatge la tardor de 1975 a Portugal pogué analitzar les conseqüències de la «Revolució dels Clavells» de l'any anterior de la mà de Ligia de Oliveira. En aquests anys fou el principal enllaç entre els moviments llibertaris suec, espanyol --mantingué molta relació amb destacats militants, com ara Joan García Oliver, Diego Abad de Santillán, Felix Carrasquer, Sara Guillén i Cipriano Mera, entre d'altres-- i portuguès, i casa seva es convertí en un lloc d'aixopluc de refugiats espanyols, francesos i italians. Mantingué una estreta amistat amb els anarquistes Helmut Rüdiger, Elly Götze i Ann-Mari i Stig Dagerman. A finals dels anys setanta creà una llibreria anarquista a Estocolm lligada a la SAC, on, a més de la venda de llibres, s'organitzaren conferències, cursos i tota mena d'activitats. També participà en la Liberala Ungdomsförbundet (LUF, Joventut Liberal) i en el seu òrgan d'expressió Frihetlig Socialistisk Tidskrift (FST). Ha escrit un gran nombre d'obres i articles referents als moviments anarquistes suec i espanyol, així com de teoria política i biografies. Es guanyà la vida com a professora de francès en secundària, com a editora de la casa Focus i com a traductora, especialment del francès, i entre els seus treballs més reconeguts està la seva traducció de la Histoire de la sexualité de Michel Foucault i d'obres de Marie Cardinal i Claire Bretécher. Entre les seves obres destaquen Den andra kvinnan (1945, amb Willy Corsari), Syndikalism och demokrati (1970), Här talar syndikalisterna (1973), Parti eller fackförening?Förhållandet mellan arbetarrörelsens två armar, belyst av den franska syndikalismens historia (1975), Folkmaktensår--veckorna före slutet. Rapporter om folkmakten i Portugal november 1975 och en historik över den portugisiska fackföreningsrörelsen (1872-1975) (1976), De ideologisk motsättningarna i den spanska syndikalismen (1910-1936) (1981), Herre i eget hus - om självförvaltning i Spanien och Portugal (1982), Frihetlig kommunism i praktiken. Experiment i självförvaltning i Spanien (1936-1939) (1986), Pierre-Joseph Proudhon: socialist, anarkist, federalist (1988) i Äventyrens år (1994), entre d'altres. Britta Gröndahl va morir el 18 de novembre de 2002 a Estocolm (Suècia), deixant tres filles (Bille, Ulla i Kajsa).

    Britta Gröndahl (1914-2002)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alex Sadier (Ginebra, 1887)

    - Jules Alexandre Sadier: El 8 de març de 1936 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Havia nascut el 7 de juny de 1862 a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França). Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, peròés empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador de La Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935, malalt d'un càncer gàstric, torna a ca son fill a Buenos Aires (Argentina), on morirà. Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

    ***

    Anagrama del Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación

    - Antonio Abad Donoso: El 8 de març de 1960 és garrotat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i resistent antifranquista Antonio Abad Donoso. Havia nascut cap al 1936. Juntament amb el seu cosí Santiago Martínez Donoso i amb José Ramón Pérez Jurado i JustinianoÁlvarez Montero van formar un grup del  Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación (DRIL). L'escamot va cometre el 17 i el 18 de febrer de 1960 diversos atemptats amb bomba a Madrid, un dels quals va ser contra el local de Falange al carrer Toledo; l'explosió prematura de la bomba va matar el militant José Ramón Pérez Jurado. La policia va descobrir una gran quantitat d'explosius al domicili del responsable del DRIL, Santiago Martínez Donaso, al carrer madrileny d'Eduardo Marquina, on es preparaven les bombes. Detingut Antonio Abad, va ser jutjat el mateix febrer per «delictes de terrorisme», condemnat el 2 de març --Justiniano Álvarez Montero serà condemnat a cadena perpetua-- i executat pel botxí Antonio López Sierra, el mateix que donarà mort en 1963 a Francisco Granado Gata i a Joaquín Delgado Martínez, i en 1974 a Salvador Puig i Antich. L'execució d'Abad Donoso provocarà una forta reacció internacional contra el règim de Franco.

    ***

    Álvaro Ponce de León García

    - Álvaro Ponce de León García: El 8 de març de 1999 mor a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarcosindicalista Álvaro Ponce de León García. Havia nascut en 1914 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Tipògraf de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf feixista, pogué embarcà a Alacant cap a Orà (Algèria) i en arribar va ser tancat al camp de concentració de Morand. Quan esclatà la II Guerra Mundial sortí del camp i fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció del ferrocarril subsaharià. En 1988 figurava com a tresorer de la Federació Local de l'Alacant de la CNT. A partir de 1992 va ser secretari i organitzador de la redacció de la revista llibertària Siembra. Testimonis orals seus es troben conservats a la Fonoteca de l'Arxiu de la Memòria de la Fundació Salvador Seguí (FSS).

    ***

    Antoni Turón Turón

    - Antonio Turón Turón: El 8 de març de 2003 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Havia nascut el 17 de gener de 1920 a Híjar (Terol, Aragó, Espanya). Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

    Antonio Turón Turón (1920-2003)

    ***

    Libertario Gelabert Mayol

    - Libertario Gelabert Mayol: El 8 de març de 2011 mor a Palma (Mallorca, Illes Balears) l'anarquista Libertario Gelabert Mayol, conegut com Tàrio. Havia nascut l'11 de febrer de 1933 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Son pare, Joan Gelabert Vallori (Pinyol), va ser un obrer del vidre de Casa Llofriu del barri de Santa Catalina de Palma i un destacat militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); sa mare es deia Maria del Carme Mayol Cerdà i era profundament catòlica. Tingué tres germans: Antoni, Aurora i Galileo. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, son pare aconseguí fugir a Barcelona (Catalunya) via Cabrera. Després de la Guerra Civil, son pare va ser detingut i empresonat a Maó (Menorca, Illes Balears), on restà fins a 1943. En aquesta època, les autoritats franquistes el van obligar a canviar-se el nom pel de Juan i son germà Galileu pel de Jaime. De jove, amb son germà Antoni, ajudà son pare en la distribució de propaganda i premsa llibertàries clandestines, qui va ser detingut i empresonat en diverses ocasions. Quan tenia 14 anys abandonà els estudis per ajudar sa família i es posà a fer feina en un taller de fusteria regentat per un antic militant de les Joventuts Llibertàries. Després treballà en diferents feines, sobre tot en l'artesania en fusta. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en la reorganització de la CNT a l'illa i fou membre de l'associació per a la recuperació de la memòria històrica«Memòria de Mallorca», fent conferències pels instituts d'ensenyament de l'illa. En 2009 ell i son germà Galileo recuperaren oficialment els seus noms originaris. Libertario Gelabert Mayol va morir a conseqüència d'un càncer el 8 de març de 2011 a Palma (Mallorca, Illes Balears). Deixà inèdites unes memòries.

    Libertario Gelabert Mayol (1933-2011)

    Joan Gelabert Vallori (1899-1950)

    Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 08-03-15


    0 0

    Quan a l’any 2013 es feia la darrera modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans (d’ara en endavant LAU) què delegava a la normativa autonòmica els arrendaments per períodes inferiors a dos mesos, tot d’una, la Conselleria de Turisme va començar ha amenaçar amb multes i amollant als quatre vents que els habitatges en règim de propietat horitzontal no es podien arrendar a turistes, desprès d’una gran polèmica la mateixa Conselleria va rectificar i va reconèixer que emparats amb la LAU si es podien arrendar i deixava caure que amb la nova Llei Turística aquests habitatges no es podien comercialitzar a “canals turístics”, terme amb moltes ombres que deixava a consideració de la Conselleria quin eren els canals turístics i quins no, a més d’una pintoresca prohibició d’emprar les paraules “vacional, vacaciones, etc”.

    Un any abans, amb l’aprovació de la nova Llei Turística vàrem feu una queixa al “Defensor del Pueblo” argumentant que la Conselleria de Turisme no tenia competències amb els arrendaments fets amb la LAU i per tant aquestes prohibicions podrien ser “anticonstitucionals”, per sorpresa nostra al poc temps varen rebre una comunicació telefònica d’aquesta institució que ens informaven que fins que no es fes el Decret del Reglament de la Llei literalment “tot estava obert a interpretacions i per tant aquesta queixa no es podia tramitar”, com sabeu encara esperem aquest Reglament.

    La moció del PSIB demanava la regularització dels habitatges que havien quedat fora de la mateixa amb la nova Llei Turística de 2012, com vàrem argumentar al ple abans de fer una regularització massiva s’han d’estudiar diversos temes ja que l’activitat turística és una activitat empresarial, no així l’arrendament d’habitatges, de fet la Llei Turística de 2012 ha deixat en “precari” alguns propietaris d’habitatges regularitzats, ja que la Llei anterior obligava a tenir un comercialitzador cosa que no obliga a tenir la nova llei i ha deixat com titular d’un negoci d’estàncies turístiques a gent que per exemple està jubilada i no pot està per llei al front de l’activitat, ja que el seu anterior comercialitzador a renunciat davant la Conselleria, des de l’Agència Tributaria no han volgut fer sang amb aquest tema però si han demanat a la Conselleria de Turisme que regularitzi aquest tema quan abans i si pot ser al nou Reglament millor.

    Des de el PSIB es va argumentat la inseguretat jurídica dels turistes que utilitzen aquest tipus d’allotjament no reglat, però des de Alternativa tenim ben clar que el turista que contracta aquests serveis i no els d’una empresa reconeguda com pot ser una empresa hotelera, ja renuncia a segons quin tipus de qualitat en favor d’un preu més ajustat i perquè no dir-ho en favor d’una sobre ocupació que no podria gaudir a un establiment hoteler o d’aparthotel on la direcció dels mateixos tot just li deixaran ocupar la quantitat màxima de persones permeses a l’habitació o apartament.

    Des de el PI es recolza la moció però introdueix un factor perillós, què és què es puguin delimitar zones on es poden autoritzar i zones on no, com a la ciutat de Barcelona per posar un exemple, es dir ja tornem a fer parts i quarts com ja fem al Port de Pollença amb la primera línia que té totes les atencions i els altres, de fet a Catalunya la Llei que autoritza aquest tipus d’allotjament està ara en revisió pels problemes que causen els turistes als particulars, i és que barrellar oci o vacances amb hores de dormir per anar fer feina, no surt un bon còctel.

    Abans de regularitzar aquest tipus d’habitatges hauríem de saber quin règim tributari i laboral han der gaudir, com vàrem dir a la nostra intervenció al ple, “si a un hotel una cambrera de pisos genera entre dos i tres euros l’hora a la caixa comú de les pensions segons la categoria de l’establiment, també ho haurien de generar aquests tipus d’habitatges ja que estaríem parlant d’una activitat empresarial regulada”, per l’arrendament emparat amb la LAU no fa falta res de l’esmentat anteriorment ja que es considera entre particulars, i tornem insistir en que la Conselleria de Turisme no té cap competència amb aquests tipus d’arrendaments, si considerem que arrendament és la cessió d’un habitatge (en aquest cas) durant un determinat temps, sense donar cap tipus de serveis, ja que aquests tot just els poden donar empreses i donant serveis si entraríem dins les competències de la Conselleria.

    I ara es fa bé o no? Doncs ni si ni no, de fet molts de missers, assessors fiscals, etc han donat la seva opinió però sempre des de el seu àmbit, animant als particular a arrendar.

    Una situació típica és cobrar 1.000 euros per setmana per un apartament durant el mes d’agost, anem doncs a fer una simulació i detectem problemes que ens poden donar ambdues situacions.

    Si ho fem mitjançant la LAU haurem de signar un contracte, que no serà vàlid fins que “atenció” l’inquilí no hagi satisfet la fiança, dos mesos per habitatges amb mobles, si la setmana és mil euros i dos mesos “estàndards” tenen vuit setmanes la fiança haurà de ser de 8.000 euros que s’han d’ingressar a l’IVABI, la Comunitat Autònoma de Galícia i el Principat de Catalunya han fet uns índexs correctors per a que aquesta aberració no passi i a ambdues Comunitats quedaria una fiança 306,84 Euros euro a dalt euro a baix, bastant més raonable.

    Tributàriament tot aniria per IRPF normal, no entrarem amb detalls, i laboralment no hi ha cap tipus de obligació ja que relació és entre particulars, però no es poden donar serveis, si volen un servei de neteja per posar un exemple hauran de contractar una empresa especialitzada que pot pagar el propietari com l’inquilí ja que el servei el fa un tercer teòricament tributàriament i laboralment en regla, però mai el propietari dins el preu de l’arrendament, ja que si no seria “hostalatge” i aquesta activitat està subjecta a activitat empresarial.

    Per acabar amb aquest tipus d’arrendament, el Govern de les Illes hauria de habilitar alguna manera de que el inquilí estranger sense Nombre d’Identificació d’Estrangers poguessin liquidar més o manco el 10 Euros de l’Impost de Transmissions Patrimonials, un impost que no paga ni el residents i que suposa molts de doblers al final de l’any. En resum així s’hauria de fer per no tenir problemes.

    Si ara mateix es fes una regularització de tots els habitatges que ho desitgessin, automàticament els propietaris haurien de ser empreses o cedir-los en arrendament a un comercialitzador, en el primer cas els jubilats per posar un exemple estarien forçats a cedir-los amb arrendament ja que no podrien estar d’alta al Registre Especial de Treballadors Autònoms, els que fan feina de temporada també seria recomanable l’arrendament a un tercer ja que com autònom no podria estar a l’atur, a més de les obligacions tributaries i laborals. De fet a Catalunya i la Comunitat Valenciana quasi tots estan cedit a tercers per evitar totes aquestes obligacions.

    El que si seria una estafa per tots el contribuents seria la regularització per exercí el negoci turístic i no tenir obligacions fiscals i laborals.

    Per això des de Alternativa ens vàrem abstenir a la votació d’aquesta moció, ja que a més de la regularització per part de la Conselleria de Turisme també s’haurà d’aclarir quin règims fiscals i laborals hauran de tenir aquest tipus d’activitat, a més de la proposta de recuperar l’ecotaxa que sense ser empresa no es podria cobrar amb les actuals normatives.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El proper diumenge dia 15 de març celebrarem a Plaça la calçotada d'enguany.

    A les 13,30 MÉS per Sant Jordi organitza la Calçotada 2015. Per tal de poder-la fer vos demanam un donatiu de 10 € per persona i si pot ser que ens aviseu aviat.

    Hi haurà calçots torrats, salsa romesco, butifarra, vi, aigua, pa, fruita...

    També tenim previst l'assistència i el glosat de Mateu "Xurí", Antònia Nicolau "Pipiu" i Miquel Àngel Adrover.

    Durant la calçotada repartirem una enquesta per elaborar el programa de Sant Jordi i l'assistència de diversos candidats a les properes eleccions municipals, al Consell i autonòmiques: Antoni Noguera, Neus Truyol, Llorenç Carrió, i Biel Barceló o Miquel Ensenyat.

    Vos hi esperam!

     


     


    0 0

    Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


    Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)


    Per Joan F. López Casasnovas, escriptor



    "Defallir"és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

    "Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

    Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

    Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

    Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

    López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    Després de la primera assemblea oberta de preparació del programa de la coalició Junts Avançam, el passat dijous -agraïm l'assistència dels que ens hi volguéreu acompanyar-, aquesta setmana continuam amb dues assemblees obertes més el dimarts i el dijous, dedicades respectivament a "Comerç, Turisme i Port de Pollença" i "Patrimoni i Urbanisme".

    En la primera, dimarts, es tractaran qüestions d'economia, amb el comerç i el turisme com a protagonistes, però també obert a altres vessants econòmiques com és l'agricultura o l'artesania; també els problemes del Port de Pollença com a nucli de població, que malgrat es tractin en la resta d'assemblees temàtiques, en aquesta podran tenir una visió més integral.

    El dijous tractarem l'Urbanisme, amb les modificacions de planejament, les urbanitzacions, la disciplina, el patrimoni públic de camins o els projectes municipals que necessita el poble i que encara estan pendents. També sobre el patrimoni històric edificat, el Catàleg de Protecció i com tot plegat pot ser una eina de desestacionalització turística.

    Com que la participació és oberta qualsevol pot aportar propostes noves que es consideri que milloren el programa.

    Dimarts 10 de març : Comerç, Turisme i Port de Pollença . (Local Associació de Veïns del Port de Pollença)

    Dijous 12 de març: Urbanisme i patrimoni (Centre cultural Guillem Cifre de Colonya)

     

     

     

     


    0 0

    [09/03] Manifestació a París - Victòria de Mera - Rose - Tresca - Delorme - Tommasini - Jullien - Guillén - Fontserè - Alonso - Ginestet - Barba - Moreau - Mancuso - Vicente Castells

    Anarcoefemèrides del 9 de març

    Esdeveniments

    Louise Michel: "El Pa o la Mort" (1883)

    - Manifestació de desocupats: El 9 de març de 1883 a París (França) una gran manifestació de més de 600 desocupats --des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert on és dispersada per la policia-- que demanen pa, assalta tres fleques del recorregut i s'enfronta a les forces de l'ordre al crit de «Pa, treball o plom». Hi participen Louise Michel, amb un mocador negre fermat al pal d'una granera, i Émile Pouget, instigador de la manifestació; aquest darrerés detingut i Michel, tot i que de tot d'una pogué escapar, ho fou setmanes després. Acusats d'«incitació al pillatge»; Pouget serà condemnat a vuit anys de presó i Michel a sis. Hi ha autors que pensen que en aquesta manifestació va ser la primera vegada que es va fer servir la bandera negra en comptes de la bandera roja, tradicional en el moviment anarquista.

    Manifestació de desocupats (París, 9 de març de 1883)

    ***

    Cipriano Mera, cap de la 70a Brigada, fotografiat per Albero y Segovia

    - Victòria de Cipriano Mera: El 9 de març de 1939 a Madrid (Espanya) l'anarquista Cipriano Mera, tinent coronel del IV Cos d'Exèrcit del Centre de la II República espanyola, derrota les tropes comunistes colpistes que assetgen el Consell Nacional de Defensa. Aquest consell va ser creat a iniciativa dels partits polítics i dels sindicats, en resposta al Decret de 3 de març de 1939 que consagrava tots els posts de comandament militars a l'hegemonia del Partit Comunista d'Espanya (PCE), per negociar la fi de la guerra amb garanties per als antifeixistes. Durant una setmana els comunistes a Madrid combateren amb uns 30.000 soldats, que venien automàticament en gran part del front que, en teoria, havien de vigilar, mentre en altres zones encara republicanes les unitats comunistes no es movien en absolut. El mateix 9 de març els comunistes aixecats a Madrid publicaren un número de Mundo Obrero amb una nota oficial del coronel Lluís Barceló Jover, que havia fet promesa de lleialtat al Consell Nacional de Defensa, però que finalment s'havia autoproclamat «Cap accidental de l'Exèrcit del Centre», en la qual es parlava de la defensa de la legalitat afirmant que el govern de Juan Negrín encara restava a Espanya: «Manca a la veritat qui digui el contrari», deia la capçalera. En realitat, Negrín havia fugit a França el 8 de febrer. La lluita entre les forces comunistes i llibertàries va ser dura, però hagué presos i ostatges recíprocs que, en certa mesura, frenaren elsànims. Hagué treves i represes dels combats. La xifra total de baixes és difícil de quantificar, però com a mínim un milenar entre morts i ferits.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Seu de la CGT-U al carrer Grange aux Belles de París (1922)

    - François Rose:El 9 de març de 1879 neix a Armentières (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i sindicalista Carloman François Rose. Pintor d'edificis, pren part en la redacció del setmanari anarquista d'Amiens Germinal i va vendre Le Libertaire pels carrers molts anys. Militant sindical de la Confederació General del Treball (CGT), després de la Gran Guerra, serà durant el període de reconstrucció de la postguerra el delegat regional de la Construcció. Entusiasmat per la revolució bolxevic, es va acostar als comunistes, però sense adherir-se al Partit. Entre 1920 i 1921 prendrà part en la campanya en favor de l'alliberament dels amotinats del Mar Negre. En 1921 es produeix l'escissió sindical en la CGT i sorgeix una nova Confederació General del Treball Unificada (CGT-U) que reagruparà els elements comunistes i anarquistes, i en 1922 Rose en serà el secretari de la Unió Departamental. François Rose va morir el 3 de gener de 1961 a París (França).

    ***

    Carlo Tresca

    - Carlo Tresca:El 9 de març de 1879 neix a Sulmona (Abruços, Itàlia) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca. Llicenciat en Dret, amb 20 anysés el secretari del sindicat de ferroviaris. Quatre anys més tard, és obligat a exiliar-se per haver publicat un periòdic d'agitació, Il Germe. Es refugia a Suïssa i després emigra als Estats Units (1904) i s'estableix a Filadèlfia, on editarà Il Proletario, publicació oficial de la Federació Socialista Italiana. Desencantat de l'orientació política socialista i més atret pel sindicalisme revolucionari, publica un nou periòdic en italià, LaPlèbe, i s'adhereix en 1912 a Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el sindicat anarquista nord-americà, participant en les grans vagues del sector tèxtil de 1912 i tot seguit a la marxa dels aturats de Nova York. En 1917, el periòdic L'Avvenire, que dirigeix, es prohibit per difondre «propaganda pacifista». En 1919 funda un setmanari Il Martello, que dirigirà fins a sa mort. En 1923 és condemnat a un any de presó per haver publicat un llibre sobre el control de natalitat acusat d'«obscenitat», però gràcies a les grans manifestacions de suport que té, la pena és reduïda a quatre mesos. En sortir de la presó, des del seu diari es dedicarà a atacar la propaganda feixista que Mussolini escampa pels mitjans de l'emigració italiana i organitzarà una guerrilla urbana contra els camises negres i els feixistes americans. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. Defensarà els anarquistes víctimes de la repressió antisindical i antianarquista --va formar part del Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti--, i amb el mateix vigor, en 1933, lluitarà contra les persecucions estalinistes (cas Julient Poyntz). El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI --el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora vigilat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) per un pistoler anomenat Carmine Galante a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats.

    ***

    Benoît Delorme, primer per l'esquerra de la primera fila, amb altres membres del grup socialista del Consell General del Pas-de-Calais (octubre de 1937)

    - Benoît Delorme: El 9 de març de 1881 neix a Montceau-les-Mines (Borgonya. França) –alguns fonts citen Montchanin (Borgonya, França)– el miner anarquista i anarcosindicalista, i posteriorment socialista, Benoît Delorme. Membre del grup anarquista de Montceau-les-Mines, deixà els seus documents d'identitat al company Benoît Broutchoux mentre acomplia el servei militar, d'aquí la segona identitat de Broutchoux. Militant anarcosindicalista, durant els primers anys del segle XX fou un dels fundadors de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais, «jove sindicat» encapçalat per Benoît Broutchoux, oposat al«vell sindicat» d'Émile Basly. El 17 d'octubre de 1902, durant la vaga de la conca minera de Pas-de-Calais, Benoît Delorme (en realitat Benoît Broutchoux) va ser detingut per temptativa de destrucció de forns de coc a les mines de Lens; jutjat, va ser condemnat a 40 dies de presó. El 14 de juny de 1908 presidí el Congrés Regional Extraordinari de la Federació Sindical dels Obrers Miners del Pas-de-Calais. El 13 de juny de 1909, després d'un Congrés Regional de Miners, celebrat a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França), participà en una conferència pública contradictòria amb Eugène Fallot i François Plouvier. Entre 1909 i 1910 col·laborà en L'Action Syndicale, òrgan de la Confederació General del Treball (CGT) del Pas-de-Calais i del Nord. Posteriorment, arran de la reunificació socialista, s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i esdevingué un dels administradors del Sindicat de Miners de Pas-de-Calais. Després de la Gran Guerra, s'encarregà especialment dels serveis jurídics del citat sindicat. Secretari de la Secció Sindical dels Miners de Liévin, en 1919 va ser nomenat regidor municipal en la llista encapçalada per Léon Degréaux d'aquesta població, però en 1925 no va ser renovat en el càrrec. Fidel a la CGT després de l'escissió, continuà servint a la comissió administrativa del Sindicat de Miners. L'octubre de 1933 signà, amb Désiré Coine, Julien Priem, Paul Sion i Kléber Legay, un manifest de protesta contra la concessió del grau de cavaller de la Legió d'Honor de la República francesa al militant socialista Henri Mailly. El desembre de 1935 va ser nomenat secretari del Sindicat Reunificat de Miners del Pas-de-Calais durant el Congrés Departamental d'Unitat. El 10 de setembre de 1936, amb Kléber Legay, Julien Priem, Désiré Coine, Alfonse Leroy, Edourd Duparcq i François Delartre, representants de la classe obrera del Nord-Pas-de-Calais, dirigí una carta d'homenatge a Léon Blum. El 29 de juliol de 1937, en qualitat de candidat, participà en un gran míting socialista a Bully-les-Mines (Nord-Pas-de-Calais, França). En les eleccions cantonals de Lens-Ouest de 1937, va ser elegit regidor de districte. Durant l'Ocupació formà part de la delegació especial encarregada d'administrar Liévin arran de la detenció del seu alcalde comunista Henri Thiébaut. El juny de 1943 va ser nomenat membre del Consell departamental del Pas-de-Calais. Després de la II Guerra Mundial va ser exclòs de la Secció Local de l'SFIO de Liévin. Benoît Delorme va morir en 1956.

    ***

    Foto policíaca d'Umberto Tommasini (1925)

    - Umberto Tommasini: El 9 de març de 1896 neix a Vivaro (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Umberto Tommasini. Sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no qualificats que emigraren a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de mare i amb 13 anys començà a treballar com a aprenent en un obrador de ferreria. El 14 d'octubre de 1909 participà en la seva primera manifestació, una protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. Amb sos germans Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups socialistes i l'afamat Cercle d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES, recuperà vells llibres socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca Popular, que serà la primera de la regió. Quan esclatà la Gran Guerra sa família retornà a Vivaro pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc temps. Mentrestant ell fou destinat a un destacament de metrallers i en una acció de guerra va ser ferit. En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al camp de presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà a Trieste, on reprengué la seva feina de ferrer i freqüentà els cercles socialistes i anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el moviment socialista, però quedà profundament decebut del vaig nivell de la polèmica i no renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al nounat Partit Comunista d'Itàlia (PCI), que considerava excessivament jeràrquic. S'adherí al moviment anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio, que havia conegut a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a antimilitaristes, havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra participà en totes les iniciatives polítiques i sindicals que es desenvoluparen a Trieste i molt especialment en els grups de defensa contra els escamots feixistes. En 1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la fàbrica on treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una «expedició punitiva» contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una acció contra el «barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren ferits una trentena de feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no suportava aquesta mena d'accions violentes, trencà tota relació amb son fill. En 1925 assistí al congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que se celebrà a Milà, on conegué Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una estreta amistat. L'11 de setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra Benito Mussolini portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius, encara que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia de donar-hi. Considerat perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el detingueren en diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser confinat, durant un període de sis anys, a Ustica i a Ponça. Durant el seu confinament es mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos per part dels vigilants, alhora que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer republicà Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes després, el gener de1932, passà clandestinament a França després d'una breu estada al domicili de la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i Carlo Frigerio, del Comitè Pro Víctimes Polítiques, li recomanà marxar a París a causa de les dificultats polítiques i econòmiques de romandre a Suïssa. A la capital gala s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels exiliats italians, encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo Berneri i Giobbe Giopp estudià la possibilitat de portar accions antifeixistes a l'interior d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb la triestina Anna Renner, amb qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop de París; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran del cop feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer costat la Revolució i s'adherí a la Secció Italiana de la Columna Ascaso de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), comandada per Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar. Ocupà càrrecs de responsabilitat en l'Exèrcit republicà, encara que es mostrà força crític amb la militarització de les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de sabotatge contra una nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels comunistes, juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i tancat a València, on va ser durament interrogat per la policia estalinista. Aconseguí fugí, però es va veure obligat a retornar a la presó per a no entrebancar les negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan García Oliver, estava fent per a alliberat tot el comando --finalment, resultà que Cimadori era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937, després de patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un carrer barceloní troba Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes. Després dels tràgics fets de«Maig del 1937» retornà a França i es dedicà a planejar un atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes s'assabentà del projecte gràcies a la delació de Mario Buda, anarquista confident de la policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de la II Guerra Mundial, va ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet. Després de l'armistici italofrancès, va ser extradit a Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer càrrec de la cuina de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué Giussepe Di Vittorio, que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de 1943 nombrosos presos polítics van ser alliberats, però ell i altres companys anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser traslladat al camp de concentració de  Renicci, a Anghiari (Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al 8 de setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis. Mentre molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es negà a causa del control que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i marxà als Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els companys anarquistes i ajudà els refugiats. Després de la guerra retornà a Trieste, on amb altres companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de l'exili i de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic homònim, que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions assenyalades. En 1945 assistí a Carrara al congrés constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes i socialistes dels partits polítics italians. Després de reprendre la seva feina de ferrer, va ser elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc de treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig, conferència commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser condemnat a presó pel govern militar d'ocupació angloamericà, que aleshores administrava Trieste, per propaganda il·legal anarquista. En aquests anys ajudà alguns anarquistes búlgars a fugir del règim comunista i a passar clandestinament a França. En 1965 acceptà el «pacte associatiu» de la FAI, però entrà a formar part del sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa Anarquista (GIA). Durant els anys setanta va ser un punt de referència per a les noves generacions d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot sol la nova seu del grup«Germinal» de l'atac d'un escamot feixista. Entre 1971 i 1979, en substitució de Alfonso Failla, dirigí el periòdic Umanità Nova i patí una condemna arran d'un article publicat contra un «capellà mafiós calabrès». En 1973 un informe policíac el qualificava com a «element de caràcter impulsiu i bregós, constantment insatisfet i obertament intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari, participà en marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats contrainformatives contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de retirar a la seva localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el seu funeral al cementiri de la localitat dos dies després fou una gran manifestació de condol del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza publicà en llengua vèneta la llarga entrevista autobiogràfica Umberto Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la traducció al català (L'anarquista de Trieste. Un indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari (CSL, Centre d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca Social «Umberto Tommasini».

    Umberto Tommasini (1896-1980)

    ***

    Redacció d'un diari als anys 30 del segle XX

    - Henri Jullien: El 9 de març de 1908 neix a Hanoi (Indo-xina) l'advocat i periodista, socialista revolucionari i sindicalista primer, i mutualista i anarquista després, Henri Jullien. Era nét de la feminista revolucionària Paule Mink. En 1928, gràcies a l'amistat amb el periodista i escriptor llibertari Victor Méric, començà a treballar de periodista. Entre 1928 i 1931 va ser gerent del periòdicMorgen Stern (Estrella Matutina), publicació del grup parisenc «Zukunft» (Futur), de les Joventuts del Bund (Partit Socialista dels Obrers Jueus de Polònia). El 21 de març de 1929 va ser iniciat a la maçoneria formant part de la Lògia Esperanto. En 1935 va ser un dels fundadors del primer sindicat de periodistes confederats. En 1936 col·laborà en Nasz Przeglad (Nostra Revista), periòdic publicat a Varsòvia en hebreu i polonès. Col·laborà estretament amb Victor Alter, president del Bund, en la cooperació entre jueus i polonesos eslaus. Durant la Segona Guerra Mundial participà en la Resistència i va esdevenir advocat sota el règim de Vichy per així evitar la censura. Durant la postguerra s'acostà al moviment anarquista. Des de 1949 fou el president de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i prestà suport al Centre Internacional de la Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Henri Jullien va morir en 2001.

    ***

    Abraham Guillén

    - Abraham Guillén Sanz:El 9 de març de 1913 --segons alguns el 13 de març-- neix a Corduente (Guadalajara, Castella, Espanya), en una família pagesa, el militant anarquista i economista llibertari Abraham Guillén Sanz. De jove va fer tasques agrícoles i treballà extraient resina. Després va estudiar a Madrid becat per les autoritats republicanes. Afiliat a les Joventuts Llibertàries de ben jovenet, va ser també membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant els primers mesos de la Guerra Civil fou director deJuventud Libre, editada pel Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries. També va ser redactor de Castilla Libre i de CNT. Va marxar al front i a partir de 1938 fou comissari polític en la XIV Divisió i del IV Cos de l'Exèrcit, comandat per Cipriano Mera. També va dirigir Nosotros, portaveu de FAI, de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la Columna de Ferro a València. El final de la guerra el va sorprendre a Alacant, on va ser detingut al port. Condemnat per un tribunal de guerra franquista, que li va demanar la pena de mort i que se la commutà en el procés per la de 20 anys, va ser traslladat a la colònia penitenciària d'Añover de Tajo, d'on va evadir-se en 1942. Després va formar part del Comitè Nacional de la CNT clandestina fins a la seva detenció en 1943. Tancat a la presó de Carabanchel, va poder fugir la nit de cap d'any d'aquell any i, ajudat per un clan de gitanos llibertaris passà a França en 1944. En l'exili francès va dirigir en l'ombra Solidaridad Obrera en l'època de Laureano Cerrada i més tard s'implicà en les activitats de la procomunista Junta Suprema de la Unió Nacional Espanyola (UNE), fet pel qual va ser expulsat de la CNT l'1 de febrer de 1946, però va ser rehabilitat amb l'arribada de Germinal Esgleas a la direcció de l'exili. En 1948 va emigra a l'Argentina i passà un temps a l'Uruguai i a Cuba. Durant el peronisme va editar Economía y finanzas. A Buenos Aires es va llicenciar en Econòmiques i va ser professor d'Economia Política i director d'Investigació Econòmica de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Buenos Aires. A l'Argentina col·laborà en diversos periòdics, com ara El Laboralista iDemocracia; en Montevideo d'Acción; i en Lima de La Prensa. També va ser assessor econòmic de la Universitat del Treball d'Uruguai i expert internacionalista de l'Organització Internacional del Treball (OIT) en economia autogestionària i desenvolupament cooperatiu al Perú. En 1961 va ser empresonat durant uns mesos acusat de ser membre dels uturuncos, guerrilla activa al nord-oest de l'Argentina durant 1960 i 1961; arran d'aquest fet va demanar asil polític a l'Uruguai en 1962 i, poc després, es va posar en contacte amb els elements revolucionaris d'aquest país. Durant aquests anys va ser investigat de prop pels serveis d'intel·ligència llatinoamericans i nord-americans. En morir Franco, va retornar a la Península i en elsúltims anys destacà com a conferenciant i escriptor d'assaigs en la premsa llibertària (Anarkia, Año Zero, Bicicleta,Cenit, CNT, Espoir,Icaria, Ideas-Orto, Historia Libertaria, La Lletra A,Nahia, El Olivo del Búho,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Vida Obrera, etc.). El seu nom --també va fer servir pseudònims (Jaime de las Heras, Fernando Molina, Arapey, etc.-- es va popularitzar com a expert en tècniques de guerrilla urbana, en multinacionals, en autogestió i en temes relacionats amb la guerra d'Espanya i la degeneració del comunisme. Per a molts, fou el creador de la guerrilla urbana i de les seves plasmacions pràctiques americanes (tupamaros, uturuncos, etc.); alguns l'han qualificat d'anarcomarxista i de guevarista. És autor d'una cinquantena de llibres sobre economia, política, filosofia, estratègia, història, etc., entre els quals podem destacar El destino de Hispanoamérica (1952), Monopolios y latifundios contra la economía argentina (1956),Radiografía del plan Prebisch (1956), La oligarquía en la crisis de la economía argentina (1956), La agonía del imperialismo (1957), Historia de la revolución española (1961), El imperialismo del dólar (1962), 25 años de economía franquista (1964),Estrategia de la guerrilla urbana (1965), Teoría de la violencia (1965), La segunda revolución española (1965), Uruguay: país en crisis (1966), Dialéctica de la política (1967),El dilema económico de América Latina (1967), Checoslovaquia 1968 (1968, amb altres), Pesca industrial y desarrollo económico (1968), Desafío al Pentágono (1969), La rebelión del tercer mundo (1969),Democracia directa (1970), Socialismo de autogestión. De la utopía a la realidad (1971), La década crítica de América Latina (1972), La caída del dólar (1972), La colonización financiera del FMI(1973),La élite del poder en España (1973), Philosophy of the urban guerrilla (1973), Poder y crisis del dólar (1973), EI cooperativismo peruano (1975), La larga crisis de América Latina (1975), Explo­sión demográfica, latifundios y revoluciones en América Latina (1975), El«Gap» tecnológico entre las dos Américas (1975), Las inversiones extranjeras en América Latina (1975), La propiedad social, modelo peruano de autogestión (Lima 1976), lTT-IBM en España (1977), Revalorización de la guerrilla urbana (1977, amb Hodges), Guerrilla I (1978, amb altres),El capitalismo soviético: última etapa del imperialismo (1979),El error militar de las izquierdas (1980), Der Krieg ohne fronten uns Schlachten (1984), Stadt­guerrilla in Lateinamerika (1984), Economía libertaria (1988), Economía autogestionaria (1990),Socialismo libertario (1990), Técnica de la desinfor­mación (1991), La guerra. España 1936-1939 (inèdit), etc. Abraham Guillén Sanz va morir l'1 d'agost de 1993 a Madrid (Espanya). El professor Donald C. Hodges va donar una important part de l'arxiu personal d'Abraham Guillén a la George A. Smathers Libraries de la Universitat de Florida (Gainesville, Florida, EUA).

    ***

    Carles Fontserè

    - Carles Fontserè:El 9 de març de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) Carles Fontserè i Carrió, un dels més importants cartellistes anarquistes catalans de la Revolució espanyola. Nascut en una família carlista de la branca monàrquica, s'allunya d'aquest ambient i debuta en el món artístic. Comença com a il·lustrador i s'afilia a començaments de 1936 en el Sindicat dels Dissenyadors Professionals (SDP) al costat d'Helios Gómez. Quan esclata la revolució, posa el seu talent al servei de les organitzacions esquerranes i particularment de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), per a les quals realitzarà nombrosos cartells, considerats per a molts com els millors que va fer. En 1937 s'enrola en les Brigades Internacionals al front de Madrid. Després de la derrota, es refugia a França on és internat com tants altres en els camps de concentració del sud. Després d'una estada a París, marxarà a Mèxic en 1948. L'any següent s'instal·la a Nova York on, durant 23 anys, treballarà com a dibuixant de còmics i altra mena de publicacions. També farà de director artístic, fotògraf i fins i tot xofer de taxi. En els anys 60 va treballar amb Salvador Dalí com a escenògraf. Després de la mort de Franco torna a Catalunya, on lluitarà fins als seus darrers dies per a la recuperació dels arxius catalans segrestats durant la Guerra Civil per les tropes franquistes i confiscats a Salamanca. En 1986, per a una exposició sobre l'anarquisme català i la guerra, realitzarà el darrer cartell per als companys anarquistes de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona al qual sempre va està molt unit. Durant els últims anys es va consagrar a escriure els seus records que van aparèixer en tres volums: Memòries d'un cartellista (1995), Un exiliat de tercera a París durant la Segona Guerra Mundial (2004) i París, Mèxic, Nova York: memòries (2004). Carles Fontseré va morir el 4 de gener de 2007 a Girona (Gironès, Catalunya).

    Més sobre Carles Fontserè

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre Francisco Alonso Expósito

    - Francisco Alonso Expósito: El 9 de març de 1938 mor a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco Alonso Expósito. Havia nascut en 1909 a Cuevas (Almería, Andalusia, Espanya). Obrer de la construcció, emigrà a Catalunya. S'instal·là al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de Barcelona (Catalunya). A partir de 1932 milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT); empresonat, el seu nom figurava en una llista establerta pel Comitè Pro-Presos de març d'aquell mateix any. Sa companya fou Inés Mateo Bermejo, amb qui tingué un infant (Juan Alonso Mateo). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a milicià en la«Columna Ortiz», on fou membre del grup«La Casilla» de la «Centúria CNT» al front d'Azaila (Terol, Aragó, Espanya). Després dels enfrontaments de maig de 1937 contra la reacció comunista, el 15 de novembre de 1937 va ser detingut i tancat per «auxili a la rebel·lió». Un cop lliure, lluità com a sergent en el I Batalló de la I Companyia de la 153 Brigada Mixta de l'Exèrcit de la II República espanyola. Francisco Alonso Expósito va desaparèixer el 9 de març de 1938 durant els combats a Fuendetodos (Saragossa, Aragó, Espanya).

    ***

    Banderí de la "Columna Tierra y Libertad"

    - Antoni Ginestet Sanfeliu: El 9 de març de 1938 mor a Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Ginestet Sanfeliu. Havia nascut en 1915 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Sos pares regentaven un estanc a Santa Coloma, on va treballar d'obrer metal·lúrgic i des de ben jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. També va ser membre de l'agrupació esperantista de Santa Coloma. En 1936 feia el servei militar a Maó (Menorca), però quan l'aixecament feixista de juliol d'aquell any es trobava de permís a la seva ciutat natal i intervingué en la resposta popular contra els feixistes, participant en el setge de la caserna de Sant Andreu. Immediatament després s'incorporà a la «Columna Tierra y Libertad», com a conductor de blindats (tiznaos), i va combatre al front de Madrid (Toledo i Serra de Gredos). Formà part del Comitè de Guerra de la Columna i el novembre de 1936 formà part del grup que tallà a Tarancón la fuita des de Madrid del Govern republicà cap a València, salvant la vida del socialista Indalecio Prieto, ministre de Marina i Aire de la II República. El març de 1937 deixà la Columna i es traslladà a Barcelona, on s'integrà en el Comitè Peninsular, amb Fidel Miró i Félix Martí Ibáñez, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) fins al juliol d'aquell any quan es reintegrà a la Columna, que amb la militarització fou batejada com 153 Brigada, primer com a soldat i després com a tinent ajudant. En aquesta brigada destacà com a organitzador i rebutjà diversos càrrecs en la reraguarda. L'ofensiva feixista l'agafà en primera línia a Saragossa. Antoni Ginestet Sanfeliu va morir el 9 de març de 1938 al front d'Aguilón (Saragossa, Aragó, Espanya) d'una explosió de morter.

    ***

    Notícia de l'assassinat de Miguel Barba Moncayo apareguda en "Solidaridad Obrera" de París del 26 de març de 1949

    - Miguel Barba Moncayo: El 9 de març de 1949 és assassinat per la policia a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Miguel Barba Moncayo, més conegut com Reyes. Havia nascut cap al 1899 tal vegada a Barcelona (Catalunya). Abans de la Guerra Civil Barba ja militava en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a l'Ateneu de Gràcia, on era molt popular per les seves activitats teatrals --d'aquí li vindrà el nom de Reyes. Després de la victòria feixista va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada i finalment va ser alliberat en 1946 després de set anys pres. No va escalivar i va entrar en els grups d'acció guerrillers de les Joventuts Llibertàries. En 1947 era membre del Comitè Regional Català de la Federació Ibèrica de les Joventuts Llibertàries (FIJL). El 8 d'agost de 1947 va ser detingut, juntament amb Manuel Llatser Tomàs (Rosendo) i Enrique Martínez Marín, i internat a la presó Model de Barcelona. Alliberat amb la intenció d'assassinar-lo, en la matinada del 9 de març de 1949, uns policies de la comissaria de Sant Gervasi l'enxampen a la porta de ca seva (número 4 del carrer de la Torre de Barcelona), li demanen la seva identificació i l'abaten d'un tret davant sa muller i sos infants, morint a l'Hospital Clínic de Barcelona poc després d'ingressar.

    ***

    Autoretrat de Louis Moreau

    - Louis Moreau: El 9 de març de 1958 mor a Malakoff (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista, pintor i gravador Louis Moreau. Havia nascut el 15 d'abril de 1883 a Châteauroux (Centre, França). Després de l'escola va entrar d'aprenent en un taller de litografia. En 1900 s'instal·la a París per exercir-ne l'ofici. Artesà i artista, s'apassiona pel dibuix i per la pintura i la xilografia. Farà treballs per a Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Mobilitzat durant la guerra de 1914-1918, participarà malgrat tot en el periòdic clandestí de Pierre Chardon Le Semeur (1916). Durant el període d'entreguerres, la seva «Dona alliberada» il·lustra la revista de Lorulot L'Idée Libre. També farà gravats per a Néo-Naturien i per a L'En Dehors d'Émile Armand, entre moltes altres. Amb Germain Delatouche, gravador i llibertari com ell, i altres artistes, formen en 1924 el grup «Les Partisans». Retrats d'anarquistes cèlebres, il·lustracions antimilitaristes, paisatges bucòlics o naturistes, els gravats en fusta de Moreau ornen nombrosos llibres i revistes de la premsa llibertària: Les Humbles, La Revue Anarchiste, L'Almanach de la Paix (1934), L'Unique (fins 1956), etc. Artista de talent, s'allunyarà voluntàriament de la fama i es burlarà de qualsevol reconeixement oficial. El seu amic Manuel Devaldès li farà sa biografia en 1935: Louis Moreau, peintre et graveur.

    ***

    Gaspare Mancuso

    - Gaspare Mancuso: El 9 de març de 1983 mor a Torí (Piemont, Itàlia) l'editor, traductor, militant anarquista i activista antifeixista Gaspare Mancuso, conegut com Spano. Havia nascut el 23 de febrer de 1923 a Palerm (Sicília). Cap als anys trenta es traslladà amb sa família a Gènova (Ligúria, Itàlia). Obrer torner, va fer tres anys i mig de servei militar en la Marina de Guerra i el 14 d'abril de 1946 va ser llicenciat. A Gènova s'afilià aquest mateix any al Partit Socialista Italià (PSI) i a començaments de 1947, desenganyat, va fer amistat amb comunistes i entrà a formar part del Partit Comunista Italià (PCI). Després d'assistir a les primeres reunions del partit, quedà totalment decebut. Posteriorment freqüentà el local dels anarquistes de Sestri Levante (Ligúria, Itàlia), llegí els clàssics àcrates (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, Luigi Galleani, etc.) i es declarà llibertari. Després milità en el moviment anarquista genovès, formant part dels «Gruppi Riuniti Anarchici» (Grups d'Anarquistes Reunits) i creà el periòdic juvenil Inquietudine, amb Bruno De Lucchi (Bruno), Arrigo Repetto, Fedi, Elio Parodi, Aldo Vinazza i altres. El 8 de novembre de 1949, juntament amb Bruno De Lucchi i Gaetano Busico, fou l'autor d'un assalt armat propagandístic amb explosiu contra la seu del consolat espanyol de Gènova. Aquesta acció tingué com a objectiu cridar l'atenció sobre la difícil situació dels presos polítics a Espanya i protestar contra la dictadura del general Francisco Franco. Els dos processos als quals van ser sotmesos aquests tres activistes anarquistes a Gènova l'1 de juny i entre el 13 i el 15 de novembre de 1950, van ser seguits de prop per la premsa mundial i foren dues grans ocasions per a denunciar el règim franquista. Van fer costat els acusats reconeguts intel·lectuals i antifeixistes, com ara la militant anarquista Frederica Montseny; l'historiador Franco Venturi; Giaele Franchini, vídua del comandant de la«Columna Francisco Ascaso» en Espanya durant la Guerra Civil i caigut en combat en 1936 Mario Angeloni; els llibertaris Marcelo Bianconi i Pier Carlo Masini; i l'historiador i resistent antifeixista Aldo Garosci, entre d'altres. Un testimoni de solidaritat va ser enviat per l'escriptor Carlo Levi i el Col·legi d'Advocats posà al seu servici els missers Gian Battista Brunetti, Giuseppe Macchiavelli, Ernesto Monteverde, Tommaso Pedio, Massimo Punzo i Giuliano Vassalli. En 1951 el Comitato Pro-arresti va editar a Gènova el llibre Protesta umana. In difesa degli anarchici attentatori al consolato di Spagna in Genova (Processi svoltisi a Genova il 1 giugno e 13-15 novembre 1950), amb textos d'Emilio Grassini, Carlo Levi, Aldo Garosci, Pier Carlo Masini, Mario Angeloni, Marcello Bianconi, Franco Venturini, Vincenzo Toccafondo, Gaetano Busico, Bruno De Lucchi, Gaspare Mancuso i Frederica Montseny. Els acusats van ser condemnats finalment a una lleugera pena i immediatament alliberats. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en el moviment anarquista, sobretot en defensa dels presos polítics a l'Espanya franquista, i mantingué estrets contactes amb l'emigració llibertària vinculada a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1961 assistí al Congrés de Reunificació la CNT celebrat a Llemotges (Llemosí, Occitània). A finals dels anys seixanta i setanta milità en la Secció Italiana de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA), fundada a França per Raymond Beaulaton (Souriant), i en 1973 edità amb Ennio Mattias dos números del seu òrgan d'expressió a Itàlia Anarchia. Bollettino in lingua italiana di collegamento della Alleanza Operaia Anarchica. Mantingué correspondència amb nombroses personalitats de la cultura i de la política (Raymond Beaulaton, Aurelio Chessa, Attilio Copetti, Italo Garinei, Leo H. Herscovici, Franco Leggio, Salvatore Striuli, Antoni Téllez, Pio Turroni, Renzo Vanni, etc.), i molt especialment amb l'escriptor anarcopacifista Eugen Relgis. També observà un estret contacte amb Aldo Capitini i el seu «Moviment No Violent per la Pau». Fou el promotor de l'edició dels Quaderni degli amici di Eugenio Relgis i després de l'editorial Libero Accordo. Traduí i publicà diverses obres de Relgis, com Il canto del muratore (sd), Il canto della macchina (c. 1964), Cosmometapolis (196?), La letteratura, l'arte e la guerra (1968), Principi umanitaristi. Umanitarismo e socialismo (1969), La giovane Europa unita (1969), Umanitarismo ed eugenesia (1969), Han Ryner (1971), Poemi scelti (1973), Le amicizie di Mirón (197?), Mirón il sordo. Voci in sordina (1975) iIl pensiero libero (1980). També traduí obres de Léo H. Herscovici. El març de 1972 edità un únic número del periòdic Libero Accordo. Gaspare Mancuso va morir el 9 de març de 1983 –algunes fonts citen el 6 de març– a Torí (Piemont, Itàlia) i fou enterrat al Cementiri Monumental d'aquesta ciutat. El seu arxiu –correspondència, manuscrits i mecanoscrits (escrits, conferències, lliçons i discursos), i materials de treball, a més d'una important col·lecció de periòdics espanyols i francesos– va ser donat al Circolo Camillo Berneri de Torí i aquest el diposità en 1993 a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa (Toscana, Itàlia).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Los artículos del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana del año 2013 se encuentran digitalizados en Dialnet.

    Son los siguientes:

    • Daniel Albero Santacreu, María Calderón, Emili García Amengual, Emmanuelle Gloaguen Murias, Manuel Antonio Calvo Trias: El navetiforme Alemany 40 años después: puesta en valor y nuevas propuestas interpretativas
    • Jaume García Roselló: Análisis arqueológico de las macrotrazas de manufactura: las vasijas cerámicas del poblado del Puig de Sa Morisca como caso de estudio
    • Hernán González: Sobre dues inscripcions de Sa Carrotja conservades al Museu de Mallorca "On Two Inscriptions in Sa Carrotja, Preserved in Museu de Mallorca"
    • Bartomeu Llull Estarellas, Laura Perelló Mateo: La minería del coure a Menorca: de la prehistòria a l'actualitat
    • Elvira González Gozalo, Magdalena de Quiroga Conrado: El conjunto del Relicario de la Nuez del desaparecido monasterio de Santa Margalida de Palma, en el actual Convento de la Concepción
    • Magdalena Cerdà Garriga: Algunes notícies al voltant de les portes de la Llonja
    • Antònia Juan Vicens: Trencadors i picapedrers: apunts sobre algunes nissagues mallorquines del segle XV i d'inicis del XVI
    • Andreu Seguí Beltrán: La administración de la artillería del reino de Mallorca en el siglo XVI
    • Miguel Gabriel Garí Pallicer: Notas introductorias sobre el almacenamiento del cereal de la Administración en la "Ciutat" de Mallorca (circa 1580-1692)
    • Bartolomé Martínez Oliver: Fonts de finançament posttridentines: aportacions documentals de l'antiga Universitat i la parròquia de Sant Llorenç de Selva (1587-1626)
    • Francisco Molina Bergas: Nuevas aportaciones sobre Antoni Verfer sculptor
    • Concepció Bauçà de Mirabò Gralla: El revestimiento cerámico del Consulado de Mar (Mallorca): la originalidad de una producción seiscentista
    • Antonio Contreras Mas: Astrología en la Facultad de Valencia en 1636 según el médico mallorquín Llorenç Fe
    • Marià Carbonell i Buades: El retaule major de Sant Nicolau de Palma i altres obres de l'escultor Mateu Joan i Vaquer (Palma, 1677 c.-1723)
    • Alexandre Font Jaume, Maria Rosa Llabrés Ripoll: El grec al Seminari Conciliar de Sant Pere de Mallorca: els certàmens
    • M. Magdalena Rubí Sastre: Primers lligams entre cinema i turisme: el documental Mallorca (Josep Maria Verger, 1927)
    • Maria Antònia Segura Bonnín, María Barceló i Crespí: Inventari del botoguer Pere Ylari (1465)
    • Antoni Mas Forners: La Germania de Mallorca narrada per un contemporani: la descripció de la Germania del notari Joan Morro

    El Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana se encuentra digitalizado ya en volúmenes, ya en artículos en la Biblioteca Digital de las Islas Baleares y por artículos sueltos desde el año 2007 en Dialnet.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 153 | 154 | (Page 155) | 156 | 157 | .... | 465 | newer