Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 151 | 152 | (Page 153) | 154 | 155 | .... | 465 | newer

    0 0

    El Tribunal Suprem ha anul·lat el PGOU de Vila de 2009 ja que pareix que es va aprovar sense comptar amb la Avaluació Ambiental extratégica. Aquesta resolució pot tenir conseqüències nefastes per Ses Feixes del Prat de Vila, ja que tornaria a entrar en vigor el pla de 1987. Amb el PGOU de 2009 Ses Feixes del Prat de Vila tenen la consideració de Sòl Rústic Protegit d'Especial Interès. Amb aquesta anul·lució i la tiornada al pla anterior podría significar que els propietaris d'aquests terrenys edifiquin i es perdi aquesta part de la història d' Eivissa per sempre. Esperem que el Consell i l'Ajuntament tenguin sentit comú i no donin llicencies per edificar a aquesta zona.

    0 0

    Incoación del expediente 399/13 para dejar sin efecto la declaración como Bien de Interés Cultural del Palacio de Aiamans de Lloseta y su declaración como Bien Catalogado

    BOIB núm. 029
    Fecha publicación: 26/02/2015

    Lloseta

    El Palacio y los jardines de Aiamans fueron declarados BIC por un decreto de 30 de diciembre de 1992. Ahora se deja sin efecto su declaración como BIC y se inicia su incoación como Bien Catalogado.

    En esta bitácora recojo no los temas formales de los Bienes, ya de Interés Cultural (BIC) o Catalogados (BC), sino aquella parte que explica los valores del Bien, que se indican, generalmente, en el Informe Técnico.

    Informe Técnico

    Con fecha 07/11/2013 la entidad Lloseta, S.A. envió una solicitud de modificación y supresión de la declaración de BIC y de su entorno de protección. El 29/07/2014 el pleno del Ayuntamiento de Lloseta envió solicitud de revisión de la declaración de BIC del palacio y los jardines

    En respuesta a estas dos solicitudes, se procede a la revisión y re-estudio del expediente de declaración de BIC de éste Bien, con el fin de intentar determinar si resulta necesaria y conveniente la modificación de dicho expediente, a partir de sus valores culturales y determinar, con la legislación de patrimonio histórico actualmente vigente, cuál es la protección jurídica más adecuada para la preservación de éstos valores.

    En este sentido, lo primero que hace falta poner de manifiesto es que, tal como muestra la información histórica, encontrada en el archivo, del proyecto de reforma de Alomar, se puede determinar que en el año 1942 este conjunto de casal y jardín sufrió una importante intervención de reforma que comportó una importante transformación formal y estructural, tanto del palacio como de los jardines, otorgándole, su imagen actual.

    Por otra parte, otro aspecto a tener en cuenta a la hora de analizar estas solicitudes, son las aportaciones hechas por la ley 12/98 del patrimonio histórico de las Islas Baleares, estableciendo la posibilidad de proteger jurídicamente el patrimonio inmueble con la categoría de bien Catalogado (inexistente a la ley estatal, única vigente en el momento de la declaración) estableciendo que los BIC son aquellos bienes más relevantes del patrimonio histórico de las Islas Baleares, a la vez que permite la declaración como bien catalogado para todos aquéllos que tienen bastante significado y valor como para ser protegido de manera individualizada.

    1. Introducción

    El Palacio de Aiamans fue declarado BIC con categoría de monumento por el decreto 95/1992, de 30 de diciembre (BOCAIB 10, 23/1/ 1993; BOE 102, 29/4/1993). En la declaración se incluyeron el inmueble, los jardines y un entorno de protección hacia el núcleo antiguo de Lloseta. Consta inscrito en el Registro General de Bienes de Interés Cultural del Estado con el código de identificación: R-.I-51-00006830.

    Memoria histórica

    Con el reparto de Mallorca después de la conquista de 1229, el vizconde de Bearn, Guillermo de Montcada, hizo su propio reparto entre sus caballeros, y a Arnau Togores le correspondieron los territorios de Lloseta y de Aiamans. Se supone que en estos momentos iniciales debió iniciarse la primera construcción del palacio, que sería habitado por el linaje entre la edad media y el siglo XIX, asumiendo también funciones administrativas. Fue objeto de numerosas reformas que de momento están poco documentadas.

    Con respecto al antiguo edificio, explica Gabriel Alomar en Memorias de un urbanista que "a finales del siglo pasado (XIX) fue modernizado, debía haber sido un modelo de arquitectura señorial rural mallorquina, tal vez con restos medievales. Por desgracia no se han conservado documentos gráficos del mismo. Hacia el año 1900 o poco antes, el entonces Conde de Ayamans, que era un hombre muy progresista, tuvo la idea de renovar las fachadas revocándolas con cemento. Este mismo renovó igualmente su casa de Palma, en la calle de Morey, vendiendo los elementos arquitectónicos del antiguo patio a un marchante norteamericano". En la misma publicación describe algunos cambios hechos por el conde en los interiores, como la sustitución de pinturas históricas por copias modernas (algunas de las cuales están en el Museo Etnológico de Muro).

    En cualquier caso, es probable que debajo de la modernización de acabados decimonónicos, permanezcan todavía buena parte de los elementos arquitectónicos de la edad medieval y moderna que, con la construcción de Alomar, prácticamente desaparecieron.

    En la memoria del nuevo proyecto, Gabriel Alomar parte del supuesto "destrozo" realizado en el XIX, para plantear una "rehabilitación" que prácticamente reconstruye el palacio. El nuevo conjunto arquitectónico será el resultado de una combinación de elementos de la arquitectura tradicional mallorquina con el espíritu de las villas italianas del XVII.

    Con respecto a los jardines, Alomar explica que "los jardines que he tenido ocasión de proyectar han sido siempre el complemento de una obra o de un monumento arquitectónico". Referente al de Lloseta, menciona que fue "construido y plantado en los años 1942 y 1943. Es de clara inspiración italiana".

    En los años noventa del siglo XX se eliminó la casi totalidad del muro perimetral, dejando visibles los jardines desde el núcleo urbano.

    Memoria descriptiva

    El palacio de Aiamans ocupa un lugar de plena centralidad en el núcleo urbano de Lloseta, pues el primero se construyó después de la reconquista. Junto con la iglesia parroquial, es el lugar más antiguo del pueblo. El palacio, sus espacios exteriores y jardines, ocupa un solar bastante amplio del centro del pueblo. Una parcela de unos 13700 m². Respeto a esta parcela, el palacio se sitúa en su lado oeste y norte. El palacio se encuentra adosado a otras construcciones del tejido urbano por su parte norte. Por el lado de poniente limita con lo que actualmente es la plaza de la iglesia, o plaza de España, mientras que por los lados sur y este se sitúan los jardines, que tienen como límite las calles de Juan Carlos I por el sur, y Beato Ramon Llull por el este.

    Respecto a la organización dentro de la propia parcela, palacio y jardines se sitúan con el eje principal con orientación sudeste noroeste. Por contra, sus ejes principales no se sitúan exactamente paralelos sino que difieren algunos grados. Mientras que el palacio se sitúa con sus directrices paralelas a las de la iglesia, el jardín presenta un eje principal más bien perpendicular a la calle Juan Carlos I, siendo el gran aljibe lo que hace de rótula entre el orden del edificio y el de los jardines.

    Se accede al conjunto del palacio y de los jardines por un gran portal con verja de hierro forjado, enmarcado por dos pilastras rematadas por pirámides truncadas sobre las cuales descansan dos bolas.

    Después de la cancela se circula por lo que tradicionalmente habría sido la "carrera", el espacio exterior anexo a la fachada principal. En el sentido de la entrada, en el frente de este paseo, se encuentra el acceso (a través de un porche abovedado) al gran patio (llamado de las caballerías) y a los jardines al fondo del lado derecho. El gran aljibe es el elemento que se sitúa entre el patio de las caballerías y el jardín, siendo a la vez su muro sur el telón de fondo, o parte más alta del eje principal, situado al final de la escalera que marca el eje central del jardín.

    Con respecto al exterior, todas las fachadas presentan tres registros, siguiendo la tipología de los casas señoriales mallorquines: planta baja, planta piso y porche, todas ellas con un marcado carácter clasicista por su distribución como por los elementos decorativos.

    En planta el palacio tiene una estructura menos ortodoxa pues si bien presenta un patio, éste no hace de gran patio central distribuidor, sino que, con respecto a la entrada principal de la planta baja, éste queda situado en una posición lateral y, en la planta primera, en la parte del jardín, éste ya no tiene construcción sino terraza.

    Desde el portal principal se accede a la planta baja, con un vestíbulo distribuidor, y la gran escalera en el fondo de la segunda vertiente. Las estancias de la planta piso se distribuyen a partir de un espacio central, entorno al cual se distribuyen salas, comedores y dormitorios. En esta planta se encuentran los espacios más señoriales (salas, comedor, alcobas, etc.), así como de servicio (cocina, office, etc.). Desde esta planta se puede acceder a las terrazas exteriores. Las estancias de la planta segunda o porche, destinadas al servicio, se distribuyen a partir de un pasillo central, que presenta en el lado del patio dormitorios en hilera, mientras que en la parte de poniente, dos salas con dormitorios contiguos.

    Anexas al palacio hay una zona de servicios que se abren en un gran patio (de las caballerías). Con respecto a los jardines, la intervención de Alomar, también busca la voluntad de dotar de un carácter italianizante en todo el conjunto.

    Los jardines se extienden delante de la fachada principal, articulándose con terrazas, y con un patio a cada uno de sus lados. El conjunto ocupa una extensión aproximada de 12650 m².

    Desde la fachada principal se accede a la parte del jardín articulado a partir de dos terrazas situadas a diferentes niveles y que se comunican por escaleras a partir de un eje que se inicia en el patio superior y que atraviesa transversalmente las dos terrazas hasta una fuente con frontispicio clásico con hornacina que acoge una estatua de la diosa Ceres. Esta parte del jardín actual ocupa el espacio del antiguo huerto.

    La terraza inferior, una gran explanada rectangular, está dividida en parterres regulares (nueve en cada uno de los ejes, con rosales) con bancos enmarcados por pérgolas. En el extremo opuesto, esta terraza se remata con una piscina presidida por una escultura femenina obra de Borrell Nicolau. Esta terraza se separa de la superior por una pared rematada por balaustrada con escaleras en el centro y en los extremos.

    La terraza superior presenta dos grandes parterres divididos interiormente en pequeños parterres de formas geométricas diferentes, con boj y cipreses. El espacio central de estos grandes parterres está ocupado por una fuente, con surtidores decorados con cabezas de carnero y de león, rodeada de una pequeña acequia. Desde esta terraza se accede al patio superior por una escalera con portal enmarcado por dos pilastras rematadas por pirámides truncadas y bolas. A ambos lados de la puerta dos ventanas atrompetadas y, en el interior de la puerta, otras dos aperturas que dan a dos aljibes. Este gran cuerpo que conforman los dos aljibes separa los jardines del patio donde se ubican las cocheras. Sobre él discurre una pérgola de diseño clasicista que forma un ángulo recto con otra menor, de diseño gótico, que da acceso en una amplia terraza, con balaustrada, y desde la cual se puede acceder al interior del palacio y al patio central.

    El estado de conservación general del conjunto no es malo, aunque denota su falta de uso, y por lo tanto, la de mantenimiento.

    La declaración vigente como BIC del palacio y los jardines incluye todos los volúmenes edificados (palacio, zonas de servicio y jardines) y, como entorno de protección, las isletas adosadas al palacio. Si bien este ámbito es el que se ha considerado incluido en la declaración, se tiene que decir que la documentación textual y planimétrica que consta en el expediente no resultaba aclaradora a la hora de interpretar cuál era el ámbito que definía el monumento y el del entorno a protección.

    El acuerdo de incoación se publicó con una planimetría y una descripción de "la zona de protección", mientras que el acuerdo de declaración sólo remite a la planimetría que consta en el expediente. Por otra parte, y al margen del plano publicado con el acuerdo de incoación, en el expediente consta un plano, tramitado por el secretario municipal el 3 de diciembre de 1986, con " la zona afectada por la delimitación de la declaración" sin que se especifique cuál es el ámbito del monumento y cuál del entorno a protección.

    En el proyecto de Gabriel Alomar localizado en el fondo Alomar del AGCM, queda patente el hecho de que el actual conjunto formado por el palacio y jardines es fruto de la reforma del citado arquitecto, pues parece que éste eliminó o transformó casi la totalidad de la antigua edificación para recrear una nueva con otro perfil más escenográfico. Asimismo, queda claro que los elementos que puedan quedar de la antigua edificación, si quedan, permanecen ocultos bajo el edificio actual. Asimismo, en la visita técnica al inmueble se ha constatado que los interiores han sido modificados y no tienen un valor patrimonial que lo haga merecedor de protección.

    Por lo tanto, la propuesta que ahora se hace, con el fin de ajustar la figura de protección y su delimitación a sus valores reales, limitándola al palacio y jardines estrictamente -sin entorno de protección-, es con la figura de Bien Catalogado. Además, ésta afectaría a los exteriores de los volúmenes construidos y los jardines. Por lo tanto, el Bien Catalogado, incluiría la parcela catastral de éste bien, tal como se puede ver a la delimitación gráfica adjunta.

    [...]


    0 0

    Mabel Cabrer, contestant les declaracions de Rodrigo de Santos relatives al cobrament pel PP de comissions del 3% a canvi d'atorgar obra pública, va al·legar que "no tengo ni idea de si personas del PP pidieron y cobraron comisiones al PP".

    Un parell de comentaris respecte les declaracions de Mabel Cabrer:   

    1) Cabrer defendió "el MUY EXIGENTE TRABAJO y las numerosas infraestructuras que se hicieron durante ese periodo y que ahora disfrutan los ciudadanos como carreteras, hospitales o colegios".

    Mabel "s'oblida" del METRO, la infraestructura de transport urbà més absurda i insensata d'Espanya, segons els experts (i això que competia amb el tramvia de Parla o el de Vélez-Málaga!).
    a) Pressupostat i licitat per 235 milions d'€, quan vàrem arribar a la Conselleria ja s'havien gastat 315, sense cap dotació pressupostària! Amb les obres de reparació va acabar costant 348. Sumant els interessos dels crèdits que va demanar Cabrer, pagarem 500 milions fins el 2030.
    b) Amb 15 litres de pluja (molt moderada) es va inundar tota la línia. Un autèntic torrent circulava per damunt les vies del Metro fins a l'intermodal.
    c) Un dels empresaris d'una UTE que va fer el Metro, Gabriel Sampol, va assegurar en una entrevista a IB3 que el govern els hi havia donat "moltes presses" per acabar les obres abans d'eleccions.
    També s'oblida Cabrer de les autopistes d'Eivissa.

    De veres pensa que va dur endavant un treball MOLT EXIGENT Sra. Cabrer?

    2) Cabrer va dir també que "la corrupción es un tema repugnante que me da vergüenza y me indigna a mí la primera".

    a) La consultora que va dirigir les obres del Metro va ser Global PM, la mateixa consultora que va "valorar" com millor l'oferta de OHL (Villar Mir) per construir Son Espases, malgrat fós més de 100 milions més cara que la de Dragados. Rodrigo de Santos ha definit Global PM com una empresa "molt afí al PP i a JM Rodríguez".
    Rodrigo de Santos també va assegurar davant el jutge que OHL va accedir a pagar la comissió de 9 milions al PP, cosa a la que s'havia negat Florentino (Dragados), "assustat" per al quantia que demanava el PP.

    b) Global PM no tenia trajectòria com a consultora d'enginyeria en infraestructures ferroviàries, però malgrat això va ser l'empresa contractada per Cabrer per dur endavant la direcció de les obres del Metro. El resultat? Gloriós, amb greus perjudicis en forma de milions d'€ a pagar pels ciutadans.
    Encara record al gerent de Global PM, Jesús Peinado, assegurant-me a jo, com a director general de Transports, que el Metro estava "molt ben construit" i que les pluges, tot i no ser gaire abundants (només 15 litres!), havien estat "molt i molt intenses", les més intenses en dècades!

    c) Vàrem comprovar com Global PM havia ingressat, amb Cabrer de consellera, 1,3 milions d'€ de SFM sense cap tipus de contracte. Cap tràmit, cap informe, cap procediment i 1,3 milions ingressats per la consultora. Els advocats ens varen aconsellar denunciar-ho a Fiscalia i així ho vàrem fer el febrer de 2009. Per ventura ara se reactivarà la investigació.

    Com així va contractar Global PM malgrat no tenir experiència en infraestructures ferroviàries Sra. Cabrer? Va tenir alguna cosa a veure la "proximitat" amb el PP?

    3) Cabrer va seguir: "La corrupción es cosa de personas concretas, de períodos concretos y de un presidente del PP en concreto, pero es injusto meter a todo un partido"

    a) Hi ha una sentència judicial acreditant el cobrament de comissions pel PP a canvi d'atorgar obra pública, el túnel de Sóller, ja fa 20 anys.
    b) També s'han acreditat i sentenciat la percepció de comissions (hi ha gent com l'ex-conseller José Juan Cardona a la presó) als casos Scala, Bitel, Andratx, etc. Podríem afegir molts altres casos de corrupció que afecten al PP balear com els casos "turisme jove", "Nimbus", "Libertad Balear", "funeraria", "ibatur", etc. Per no parlar den Bárcenas!

    Està segura Sra. Cabrer que la corrupció afecta "només" a persones concretes del PP i no estructuralment a tot el seu partit? Com explica Sra. Cabrer, per exemple, la desproporció de mitjans en favor del PP respecte a altres partits a totes les campanyes electorals? Convidades del PP a milers de persones a arròs brut, porcella, frit a cada poble o barri de Palma. Tot això se pagava amb les quotes dels afiliats Sra. Cabrer?

    "No tengo ni idea"???
    NO ENS PRENGUI PER BENEITS, PER FAVOR, SRA. CABRER

     


    0 0

     Cinc anys després d'instalar la gespa artificial PP i PI a proposta d'UMP van decidir destruir el camp de futbet per fer unes pistes de pàddel. Uns mesos després la mateixa UMP demana fer un nou camp de futbet. Visca la coherència i la planificació. 

    Al pressupost del 2015 a petició d'Unió Mollera Pollencina, s'ha inclós una partida per fer una pista de futbet a l'actual aparcament de la piscina d'eu moll. D'aquesta forma la improvisació i falta de planificació a l’àrea d’esports gestionada actualment per en Joan Ramon (PI) ha arribat al límit. Els mateixos d'UMP que han destruït el camp de futbet, que s'havia reformat fa cinc any amb la instal·lació de la gespa artificial, per a la construcció de les pistes de pàddel, ara demanen construir un altre camp de futbet al costat. Unió Mollera Pollencina diu que no tenen ideologia, a nosaltres el que ens dona la impressió és que no tenen projecte i que més que voler el millor per eu moll volen el millor per ells mateixos.

    Aquí podeu trobar altres articles on podeu seguir la manca de planificació de l'ajuntament en el tema de les instal·lacions esportives:

    Prefereixen dinamitar el camp de futbet a dinamitzar-ho)

    Personal abans que noves infraestructures (àrea d'esports)


    El camp de futbet abans de 2009.

     

     

    Al febrer del 2005 es va anunciar la propera inauguració dels camps de gespa artificial. El canvi de paviment del camp de futbet del Port era una millora de l'empresa que va instal·lar la gespa artificial als camps de futbol. Des de que Alternativa va entrar al 2007 a l'Ajuntament vam insisitir en el compliment d'aquesta millora fins que es va fer al 2009.

     

     
    Enguany s'ha destruit el camp de futbet i pocs mesos després volen fer un de nou, no passa res, tots pagam aquesta falta de planificació

     
     El dèficit de Pollença no és el nombre d’instal·lacions sinó  la seva gestió, un exemple seria el lamentable estat en el que es troben les instal·lacions  dels camps de futbol del Port de Pollença; focus fosos, xarxes, grades, banquetes rompudes... Cal dotar a l’àrea d’esports d’una estructura organitzativa que permeti un major eficiència en la gestió.  En quant a les instal·lacions cal realitzar un  Pla de gestió i manteniment de les instal·lacions incloses les escolars. També lamentem que finalment l’Àrea d’Esports no hagi convocat l’Assemblea anual per explicar les polítiques i escoltar les aportacions dels socis, una assemblea  que  repercutiria en benefici de tots.

     


    0 0

    El Restaurant Can Topa de Santa Eugènia organitza una nova vetlada de gloses. En haver sopat, s'hi enfrontaran els Glosadors de Mallorca Toni Llull "Carnisser" i Macià Ferrer "Noto".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Quin règim polític vol MÉS per Mallorca? Algú es pot demanar a què ve ara aquesta pregunta. Idò ve perquè convé explicitar bé què som els partits que configuram MÉS per Mallorca.

    El passat dia 26 es va poder llegir a l’ARA Balearsuna acusació del regidor de cultura del PP de Palma, Fernando Gilet, al nostre grup polític en la qual ens relacionava amb el règim “chavista” de Veneçuela. Tot per justificar, en part, la negativa a la proposta del grup municipal MÉS per Palma perquè l’ajuntament exigís al Ministeri de Defensa que retornàs a la família d'Emili Darder,batle de Palma assassinat pels feixistes del general Franco l'any 1937, la casa que després li va ser confiscada. 

    Sembla ser que molts polítics del PP no saben com han de justificar el seu suport a la repressió franquista durant i després de la Guerra Civil.

    El cas és que cal que la gent sàpiga quin règim polític voldria MÉS per Mallorca i per les Illes Balears.


    MÉS per Mallorca és una federació de partits formada a partir de la coalició de PSM-E i IV. És a dir un grup polític que forma part del partit europeu ALE (Aliança Lliure Europea), i un altre que forma part dels Verds europeus. Per tant, ja tenim una idea més que aproximada de quina ideologia és la de MÉS per Mallorca. Una agrupació política d’obediència mallorquina, democràtica, republicana, sobiranista (primer d’Illes Balears i després de Països Catalans), federalista europea, d’esquerra alternativa a la socialdemocràcia actual i ecologista. Es podrien afegir més coses però estaríem d’acord que això, sobretot, és MÉS.

    En algunes coses podríem coincidir amb Podemos però en altres no. La nostra manera d’entendre la política va de baix a dalt, dels ciutadans en particular als ciutadans mallorquins en un altre estadi, i així successivament. També podríem coincidir amb el partit grec SÍRIZA, guanyador de les passades eleccions gregues, però això no és el cas, perquè no coincidiríem amb el règim polític que han tengut els grecs fins ara. Sí que coincidim, en la crítica a la corrupció, tot i que, en el nostre cas, els duim molts d’anys d’avantatge.

    Davant això, i de les trajectòries dels seus partits, de la història de cadascun d’ells, dels seus estatuts i dels seus programes, un ja pot veure que a MÉS no som “chavistes”. El cas és que el regidor del PP Fernando Gilet enteferrava això al regidor de MÉS per Palma Antoni Noguera en un context de precampanya electoral. I el terme era “règim polític”.

    No record que a MÉS hàgim definit cap règim polític preferit. Això sí, qui escriu aquest article sí que té, a partir de la ideologia de MÉS, unes preferències de règim polític que són les d’una república independent o sobirana, federada a la Unió Europea, amb una organització econòmica basada en un avançat estat del benestar i de solidaritat internacional amb les persones i pobles de tot el món.

    I en aquest sentit hi ha una sèrie de països que tenen la meva preferència com a règims polítics, que no vol dir que sempre apliquin els principis de la justícia social, estat del benestar i solidaritat internacional, però que podríen fer-ho. Per exemple, el laïcisme francès, el desenvolupament econòmic holandès, el model lingüístic finlandès, l’estat del benestar escandinau, el cas insular del model maltès, el republicanisme federal dels Estat Units o Alemanya, la representació política i el parlamentarisme britànic, la democràcia canadenca... aquests per a mi, un militant de MÉS per Mallorca, són els models a seguir.

    Solidaritat internacional, pacifisme i aposta mediambiental serien les propostes que podríem aportar al món com a model d’un futur estat mallorquí i/o català.


    0 0
  • 03/01/15--08:58: La ciència del caos.
  •  

                                 La ciència del caos.

           

           Proemi.

            En aquest escrit faig plantejaments sobre temes d'economia,  però van més enllà de l'economia; en rigor, són un exercici de filosofia per fer palesa la inconsistència de la suposada ciència econòmica.

        La meva pretensió és fer veure que, en tot temps, les propostes essencials sobre economia  cauen sempre dins el terreny de la ideologia; és a dir, de la lluita ideològica. I, per descomptat, la lluita ideològica sempre és expressió de la lluita de classes.

         També pretenc fer veure que les qüestions centrals sobre economia política són a l'abast de les amples masses. O sigui, que denuncio l'intent de les Corporacions de tenir el monopoli intel·lectual  sobre teoria econòmica.

       O sigui, fent un enunciat:  La denominada ciència econòmica, tan bon punt entra al terreny de l'economia política esdevé pseudociència, esdevé un instrument ideològic al servei de les elits dominants dels països  capitalistes.

       O sigui: S'ha de destapar - i anul·lar, si és possible - l'intel·lectualisme que amara els tractats de teoria econòmica  (Intel·lectualisme, s'ha d'entendre en el seu sentit primari contraposat a emotivisme o contractualisme, sobre les qüestions morals o socials. Per  veure el tema en profunditat, podeu baixar la web Hayek i Popper).

        Convé no badar:  Fou En Rockefeller el qui va elegir   En Friedrich  Hayek com a guru de la teoria econòmica neoliberal.  Fou el filantrop Rockefeller el qui va promoure la creació de l'Escola d'Economia de Londres, on En Hayek era la gran estrella. Fou el magnat Rockefeller el qui aportà els diners per a la creació de la Mont Pelerin Society.

       Fi del proemi.

      

       Es dóna per descomptat que els estudis oficials sobre temes d'economia  satisfan el nivell de ciència positiva, i que els economistes són les màximes autoritats en qüestions econòmiques.

        Però aquestes suposicions són errònies. Els ''sabers'' sobre economia no són una ciència. Com hem de veure, majorment, els equips d'experts en economia posen els seus coneixements (suposats) al servei dels qui els contracten, bé siguin corporacions, empreses o administracions públiques (com ho són els governs, per exemple). Al servei dels qui els contracten, jo deia,  però de manera que aquests experts són capaços d'argumentar una teoria o la teoria contrària; i, igualment, tan poden qualificar una empresa d'excel·lent o  d'escombreries  (Com a mostra actual de la inconsistència intel·lectual dels falsos savis, vegeu la web El crash bursátil de 2016 y el fraude de la recuperación de EEUU - elEconomista.es).

       El rei va nu:  En tot temps, es donen divergències  entre les diverses escoles d'economia. Es dóna una diversitat de mètodes d'anàlisi i de qualificació sobre temes d'economia. Sovint les diverses prediccions econòmiques entren en contradicció.

        El rei va nu:  Les tres grans agències de qualificació econòmica de nivell internacional, Standart & Poor's, Moody's i Fitch, no van predir el crac de 2007. Ben al contrari, van fer una bona qualificació de Lehman Brothers just abans del seu enfonsament al 2008 (Lehman Brothers era un dels majors ''holdings'' dels Estats Units, tan gran que tenia obertes oficines a la major part de països del món).

        Convé tenir els ulls ben oberts:  Les tres agències esmentades són nord-americanes; la seva seu és a Nova York, a Wall Street. Eren les úniques empreses de qualificació d'abast mundial.

       S'ha de saber: Al 2009, es va crear una agència internacional de qualificació econòmica (la xinesa Dagong) que trencava el monopoli nord-americà de qualificació econòmica global.

       

         S'ha de saber:  Dagong ha fet pública la seva denúncia de la voluntat manipuladora de les agències nord-americanes. Vegeu el post l'agència Dagong acusa de politització a les agències nord-americanes.

       El rei va nu.   Als darrers temps i sobretot a partir de l'esfondrament de l'URSS, a 1990, es dóna un estancament de l'increment salarial dels treballadors als països més desenvolupats de sistema capitalista. Alhora, en paral·lel, s'intensifica la desigualtat social. O sigui, les elits  econòmiques han augmentat la seva capacitat per a l'acumulació de riquesa.

       Per explicar el fenomen:   Les elits econòmiques han incrementat el poder dels seus mitjans de domini social. I com a conseqüència, els organismes de defensa de les classes treballadores han seguit un constant afebliment.

        O sigui, tesi: No és l'activitat econòmica espontània la que provoca la desigualtat social i la fi de l'estat del benestar.

        Tesi:  És la creació de nous instruments de domini (de la classe capitalista) allò que provoca un major espoli de la classe treballadora.

        Tesi: Els sistema econòmic neoliberal és essencialment corrupte.

       Tesi:  El sistema econòmic neoliberal condueix, necessàriament, a l'autodestrucció.

       Els 40.000 economistes del sistema fan una constant prèdica segons la qual estem dins un nou cicle econòmic en el que impera, necessàriament, l'austeritat  (la dels treballadors, s'ha d'entendre).

         La prèdica és feta amb intenció d'amagar el tret essencial. Allò que no diuen els 40.000 és que la major proporció del PIB de la que s'apropia l'elit econòmica és la causant del malestar entre les classes treballadores.

         Els 40.000 també diuen que el gran atur que afecta als treballadors dels països desenvolupats és estructural, que és un atur que deriva de l'alta productivitat del sistema. Ho diuen com si fos una veritat evident, una veritat assumida per tothom. Però és mentida, com veurem.

       Per posar un referent pròxim (dels 40.000), podem citar a En Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

       En Niño Becerra diu insistentment que, al cicle actual, l'atur és estructural; que és  conseqüència de l'alta productivitat; que ''sobren'' treballadors.

       Igualment, afirma que ''l'austeritat'' actual és de llarga durada, que ens hem de fer a la idea que no tornarem al benestar de l'època anterior.

       El catedràtic dóna per suposat que l'època de N'Aznar, d'endeutament i de creixement, l'economia espanyola anava bé i el benestar social creixia en paral·lel.

         Respecte d'aquestes afirmacions, al meu post El fum d'En Santiago Niño Becerra, jo ja deia: Segons la idea reaccionària d’En Niño Becerra, el nou ordre mundial serà aconseguit no pels polítics sinó pels dirigents de les grans corporacions capitalistes. Als seus articles confessa la seva admiració pels grans magnats;  magnats que, com el president de la Shell, tenen línia telefònica directa amb el president Obama, segons diu En Niño; magnats que, com diu del seu admirat Soros, "amb un simple petar de dits fan moure milions de dòlars".     Segons En Niño Becerra aquests grans magnats són els qui disposen de la vertadera informació sobre economia i són els qui realment dirigeixen l’economia mundial. Amb paraules seves: "Qualcú, qualcuns que tenen molt clar el que ens està venint a sobre i que són els qui, dia a dia, fan l’economia...els qui amb un simple petar dels seus dits...són capaços de moure 100.000 milions de dòlars, són els qui, de veritat, fan l’economia." (Crisi sistèmica,La Carta de la Bolsa, 29.01.2008).   Segons aquesta teoria, els caps de les grans corporacions capitalistes apartarien els polítics i col·locarien els científics, els experts, com a planificadors de la societat. Constantment, En Niño Becerra afirma que “la democràcia està acabada”, que la democràcia és un invent del capitalisme, que la classe mitja fou creada a partir de la II Guerra (Fins aquí la cita).

        Si una persona veu que està plovent, i diu ara plou, diu una obvietat; seria absurd que se li retragués no ésser titulat en meteorologia per dir ara plou.

         Ara plou:  Ara tenim un nivell de vida més alt que fa cinquanta anys.  O sigui,

       Ara plou:  L'aplicació de noves tecnologies a l'agricultura, a la indústria, o al sector terciari,  determina, necessàriament,  un abaratiment dels bens del mercat.

       Ara plou:  No podem prescindir dels treballadors; dels magnats, sí.

       

       S'ha de saber:  A l'època de l'Aznarat, 1996-2004, N'Aznar i la màfia franquista es van repartir les grans empreses estatals en procés de ''privatització''.

       S'ha de saber: A l'època de l'Aznarat, la màfia franquista, mitòmana,  va pretendre fer la Revolució Industrial a l'Espanya estricta en base a la indústria de la construcció. Era llançar l'Estat al precipici de la ruïna financera.

       Però la qüestió central del debat sobre l'economia no consisteix en esbrinar la veritat  dels informes econòmics o la fiabilitat de les prediccions. Sobre això, vegeu la tesi que segueix.

        Tesi capital:  L'ordenació de la producció dels bens materials i la seva distribució entre la població no respon en cap cas a l'activitat intel·lectual del cap pensant d'un savi, sinó a la voluntat d'aquells que detenen el Poder.

        L'ordenació de la producció i la distribució dels productes sempreés expressió de la relació de força entre les diverses classes socials d'una societat determinada. Relació de força, en el sentit de la lluita de classes entesa a la manera marxista.

       

         Com explico als meus escrits, la moral (i, per tant,  l'ordenament de l'escala social) no és una qüestió de ''veritat'' sinó de ''voluntat'' (Fou En David Hume el primer en exposar el concepte de l'emotivisme moral, concepte que impregna l'ordenament de les societats modernes.  Per veure el tema a fons, vegeu el meu post  Hume, Popper, Wittgenstein, Hayek. La fal·làcia positivista.).  

       Quan En Niño Becerra diu que la democràcia està acabada, llavors coincideix amb l'enunciat d'En Benet Mussolini. He de dir que l'afirmació seria encertada si s'hi afegís capitalista; llavors l'expressió faria:  la democràcia capitalista està acabada. Més exacte seria dir el capitalisme és la negació de la democràcia (Penseu que En Niño és un dels 40.000).


    0 0

    [29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Arpinati - Fénéon - Radowitzky - Lara

    Anarcoefemèrides del 29 de febrer

    Esdeveniments

    Errico Malatesta

    - Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia --un invàlid de guerra i un tramviaire-- i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

    ***

    Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

    - Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones --de 700 convocades-- de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 --segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pere Esteve

    - Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre desembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

    ***

    Leandro Arpinati

    - Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Félix Fénéon

    - Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el crític d'art, esteta i militant anarquista Louis Félix Jules AlexandreÉlie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia), d'un viatjant de comerç borgonyó i d'una suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. En 1885 col·laborà en la Revue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa. A partir de 1886 es va comprometre amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors --on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, etc. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas i jutjat en el «Procés dels Trenta» l'agost de 1894. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores que testimoniaren en el seu favor (Stéphane Mallarmé, Octave Mirbeau...), va ser absolt, però es va veure obligat a dimitir de la seva feina institucional. En 1902 trobarà una plaça d'administratiu a Le Figaro. Fénéon és sobretot conegut com a crític d'art i descobridor de talents. A partir de 1905 fou secretari de redacció de La Revue Blanche i a partir de l'any següent escriurà les «Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant com F. F., van ser: La Vogue, La Libre Revue, La Revue Moderniste, Symboliste,La Cravache,La Plume, Le Chat Noir, Entretiens politiques et littéraires,Le Père Peinard. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Fou un ferm defensor de l'impressionisme i del neoimpressionisme. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. Després de la Gran Guerra i de la Revolució russa s'allunyarà del moviment llibertari i es declararà comunista, succeint Blaise Cendras en la direcció de les edicions de La Sirène. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. Els seus escrits només es van editar un cop mort, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de París (França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Goubaux (Fanny) en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

    Félix Fénéon (1861-1944)

    ***

    Simón Radowitzky

    - Simón Radowitzky: El 29 de febrer de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut el 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- a Stépany (Rivne, Ucraïna) en una família obrera humil d'origen jueu. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

    Simón Radowitzky (1891-1956)

    ***

    Maruja Lara (2007)

    - Maruja Lara:El 29 de febrer de 2012 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Havia nascut l'11 de setembre de 1913 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi.

    Maruja Lara (1913-2012)

    Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

     Escriu-nos

    Actualització: 28-02-15


    0 0

    Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia.


    Mallorca 1960: els primers corresponsals antifranquistes



    1962-1963: Miquel López Crespí, Guillem Coll i Gabriel Noguera. Aleshores Miquel López Crespí, membre del grup antifranquista "Nova Mallorca", començava les seves col·laboracions amb Ràdio Espanya Independent.

    El nomenament de Gina Garcías com a directora i màxima responsable del centre de TVE a les Illes m’ha fet recordar l’inexorable pas del temps. Els anys de la transició i, encara més enrere, els anys seixanta, quan la Brigada Social em detingué tantes vegades per estar lluitant per la llibertat. Gina Garcías és una excel·lent professional, una bona periodista que, en aquests darrers anys, s’ha destacat per estar sempre al servei de la veritat, fent costat als sectors progressistes de la nostra societat. En aquestes dècades sempre l’hem pogut veure, com a professional o com a simple ciutadana, en totes les manifestacions a favor de la pau, la defensa del nostre territori, per la llibertat d’expressió, al capdavant de qualsevol reivindicació política o cultural que ajudàs a consolidar el teixit social de les Illes, els sectors progressistes de la societat mallorquina.


    Garcías era aleshores una joveníssima periodista que, procedent de Barcelona, ja era propera als plantejaments de l’esquerra revolucionària del Principat i de l’estat. Em refresc a l’OEC, a les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes on aleshores militaven en Mateu Morro, n’Antoni Mir, en Jaume Obrador, en Francesc Mengod i tants d’altres home si dones capdavanters de la lluita en defensa del socialisme a les Illes.


    Aquell dia de setembre de 1976, Gina Garcías, juntament amb alguns dels personatges que acab de citar , tocava el timbre de casa meva en el carrer d’Antoni Marquès de Palma de Mallorca. Aleshores els comunistes de l’OEC treballàvem en plena clandestinitat, perseguitis per les forces repressives, i el motiu d’aquella reunió secreta era mirar d’enllestir una publicació antifranquista que lluitàs a favor de la República i el socialisme. Fa vint-i-vuit anys, que és quan vaig establir els primers contactes amb Gina Garcías, no eren gaires els professionals de la premsa mallorquina i molt manco els intel·lectuals d’altres professions que demostrassin una clara actitud de lluita antifranquista. Els periodistes, escriptors o professionals compromesos en organitzacions d’esquerra es podien comptar amb els dits de les mans. Per això em va sorprendre agradablement que aquella dona jove, valenta i decidida començàs la carrera periodística amb un ferm compromís personal amb la lluita per la llibertat i el socialisme.


    Pel setembre de 1976 jo ja era un "vell lluitador antifranquista" si em comparava amb els joves, Mateu Morro, Antoni Mir, Joan Ensenyat, Gina Garcías, Margalida Chicano que, en aquells moments, iniciaven la militància. Jo portava uns deu o dotze anys de lluita més que ells, ja que havia nascut el 1946. Ells començaven quan jo ja estava ben fitxat pels elements de la reacció illenca. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l’any 1962, quan les vagues d’Astúries, recentment l’historiador Joan Mas i Quetglas n’ha parlat en el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimento Nacional. En la pàgina 142 d’aquests llibre editat per Documenta Balear, Joan Quetglas escriu: "La Guàrdia Civil va sorprende tres al·lots que sobre una carretera i les parets del torrent de la Riera pintaven consignes de solidaritat envers els vaguistes de la mineria asturiana. Un d’ells era Miquel López Crespí. L’assumpte va arribar fins al Tribunal de Menors. Els amenaçaren de passar un any al reformatori. Mesos més tard, la Guàrdia Civil va detenir Miquel López Crespí novament. Escorcollaren casa seva i hi trobaren publicacions socialistes, literatura russa i un calendari xinès. L’interrogatori va durar nou hores, i a causa dels antecedents policíacs que això va generar, el Govern Civil li va posar traves a l’hora de sortir a l’estranger".


    Fins aquí les paraules de l’historiador. De tot això n’he parlat en el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que l’any 1994 edità Lleonard Muntaner en la col·lecció d’assaig "El Tall". Per això explicava una mica més amunt que, quan Gina Garcías, Mateu Morro i Antoni Mir trucaren el timbre de casa meva aquell llunyà dia de setembre de 1976, jo ja portava molts d’anys en la miñitància antifeixista. Ara s’han complit exactament quaranta-dos anys de defensa continuada i sense defallença dels idees de justícia i canvi social pels quals em detingueren per primera vegada un dia de 1962.


    De la lluita dels anys seixanta també en vaig parlar en el II Encontre d’Escriptors Poblers, quan encetàrem el tema dels corresponsals de premsa en temps de la dictadura franquista. En aquest Encontre assistiren els coneguts autors de sa Pobla Miquel Segura, Pere Bonnín, Alexandre Ballester, Rafel Socias... L’encontre que rememor va estar dedicat als corresponsals de premsa. En el local d'Es Cavallets hi hagué un debat força interessant referent al paper del corresponsal i al llenguatge periodístic com a gènere literari. Els participants i escriptors presents respongueren a les preguntes dels estudiants de l'Institut Can Peu Blanc.


    Jaume Gelabert, Margalida Socias, Jordi Soler, Joan Payeras, Miquel Segura, Miquel López Crespí, Ramon Beltran, Onofre Pons, Enric Segura, Sebastià Alorda, Jaume i Eugeni Triay, Pere Bonnín, Francesc Gost i Alexandre Ballester evocaren les seves vivències en l'exercici de l'activitat periodística.
    Evidentment, en temps de la dictadura, mancats de llibertat, sense poder explicar cap dels autèntics problemes del poble, era un vertader exercici d'intel ligència portar endavant una corresponsalia. Com explicaren Miquel Segura, Pere Bonnín, el mateix Jaume Gelabert, es tractava de fer la crònica d'un poble, la història cultural, esportiva, sentimental, econòmica -i alguna vegada, luctuosa- de la nostra vila tenint cura de no provocar l'animadversió de les "forces vives" (ens referim, és clar, al batle, rector i capità de la guàrdia civil).


    Si complicat era provar de fer tasca semblant en un diari del "Movimiento", molt més laberíntic i perillós era ser corresponsal de les emissores de l'oposició antifranquista. Els meus primers contactes amb Ràdio Espanya Independent, l'emissora de Santiago Carrillo que emetia des de Bucarest, començà un poc després de les famoses vagues d'Astúries, allà pels anys 1962-63, com he escrit una mica més amunt. Joves com érem, col·laborant per ajudar a crear una consciència democràtica i antifeixista entre el nostre poble, ens sentíem herois de pel·lícula, deixebles dels grans corresponsals esquerrans que visitaren l'Estat espanyol en temps de la guerra. La nostra feina de periodistes clandestins consistia a saber informar breument i amb contundència de les accions del poble mallorquí contra la dictadura. Record ara mateix els articles sobre la vaga d'autobusos de la línia Son Serra-Palma que vaig enviar a l'emissora. Altres materials feien referència a la manca d'habitatges per a les classes populars, a les deficiències en equipaments sanitaris, al mal estat d'escoles i instituts, a l'abusiu cost de l'ensenyament superior per a fills dels treballadors, al problema de l'atur i de l'emigració forçosa... qualsevol mancança política, social o cultural ens era útil per a demostrar, amb els nostres primerencs escrits, la brutor de la dictadura que ens oprimia. Un dels principals problemes que tenia era aconseguir que la policia política (la temuda Brigada Social del règim) no pogués identificar l'autor de la crònica si la carta queia en poder seu. Nosaltres havíem d'enviar els treballs a adreces de París, Roma o Estocolm (normalment les seus del PC d'aquells països) que podien estar controlades. Aleshores fèiem moltes còpies amb paper de calcar. Imaginàvem que, si interceptaven la carta, no podrien identificar mai el model de màquina d'escriure, i molt manco el nom de l'autor de l'article.


    Però parlam del dia que vaig conèixer Gina Garcías. En el capítol "L'Organització d'Esquerra Comunista, OEC", pàgina 95 del meu llibre L'antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (El Tall Editorial, 1994) vaig escriure que, per a l'OEC, per als revolucionaris que no acceptàvem la política de consens amb el franquisme reciclat que practicaven PSOE i PCE, ens era necessari una publicació, perquè la premsa oficial no deia quasi res -i a vegades ho tergiversava tot- de les nostres activitats. Aquesta publicació va ser Democràcia Proletària. La primera reunió de la comissió encarregada de muntar-la va tenir lloc, com ja he dit, en el mes de setembre de 1976. La periodista Gina Garcías, en Mateu Morro, en Josep Capó, n'Antoni Mir i alguns altres companys -seguint les directrius del nostre Comitè de Direcció- enllestírem i encarregàrem els primers articles.


    La presentació -a primera plana- i explicació dels objectius de la nova publicació comunista de les Illes (fou la de més durada i més tiratge del temps de la transició) aniria a càrrec d'aquesta comissió. El Comitè d'Illes de l'OICE (aleshores encara no s'havia produït la revolta interna que portaria a la modificació de les sigles, d'OICE a OEC) explicaria la nostra concepció de lluita per la llibertat (que concretàvem en llibertats polítiques per al poble treballador).
    El Front Obrer també havia de fer sentir la seva veu davant les maniobres cada vegada més accentuades de consagrar la divisió sindical de la classe obrera i d'acabar amb les experiències de democràcia directa. Igualment els estudiants (les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants) tenien una secció que, amb els mesos, seria l'altaveu de les lluites i reivindicacions que hi hagués per escoles, instituts i facultats. Els fronts de la pagesia, sanitat, hoteleria, barris, intel·lectuals, etc, s'havien d'anar encarregant d'omplir tots els altres espais de la nova publicació amb les seves col·laboracions.


    Amb responsables elegits pels diferents fronts de lluita de l'organització, en Mateu Morro i jo érem els encarregats de portar el material ja en net al delineant Monxo Clop que, fent una feinada que ningú no pot ara imaginar (en aquell temps encara no existien els microordinadors!) en feia el muntatge definiu. Na Teresa Nieto, a la fotocopisteria (carrer de Francesc de B. Moll, 8-A) que tenia precisament davant del cau dels sindicats verticals, imprimia els dos mil exemplars -a vegades més- que veníem i repartíem militants i simpatitzants.

    El número u de la revista sortí a començaments del mes d'octubre de 1976. Valia deu pessetes, i en la presentació (pàgs. 1-2-3) es definia ben clarament per la Revolució Socialista enfront els pactes i claudicacions dels partits que es deien d'esquerra (concretament el PSOE i el PCE).
    Mentre socialdemocràcia i carrillisme (PCE) iniciaven els primers contactes amb el franquisme reciclat ordint la consolidació de la monarquia que instaurà el dictador o, més endavant, consensuant una constitució que negava el dret a l'autodeterminació de les nacionalitats, nosaltres dèiem: "Precisamente la tarea de Democràcia Proletària, de los comunistas de las Islas, va a ser la de recuperar el protagonismo político y social que siempre nos ha sido negado a la clase obrera y al pueblo trabajador, por los egoismos particularistas de nuestras clases explotadoras, tanto autóctonas como foráneas y por las élites de nuestra pequeño-burgesa 'clase-política'.
    'A nuestras clases dominantes, el oportunismo económico y político, la falta de planificación y el absoluto desprecio por el desarrollo estable e integral de nuestra realidad social les ha invalidado definitivamente para la tarea de gestores de los intereses de las Islas". I hi afegíem més endavant: "Sólo la auto-organización de las masas, desde la lucha cotidiana, en organismos regidos por la democracia directa, permite el protagonismo popular en la tarea de transformar la actual realidad. 'Ni los gestores burocráticos emanados del sistema burgués de democracia, ni la burocracia de partido que se autoproclama dirigente del proletariado, pueden garantizar el protagonismo político e histórico de los miles de trabajadores que constituimos los verdaderos agentes del cambio histórico que necesitamos".
    I acabava: "Frente a las mentiras y silencios de la prensa burguesa, frente a las deformaciones que del marxismo-leninismo y de los claros combates de clase hace la prensa revisionista, Democràcia Proletària levanta en alto su contenido comunista e inicia la dura batalla por la verdad revolucionaria, contra el continuismo reformista en cualquiera de sus versiones de gobierno, contra la monarquía terrorista del gran capital, por la unidad de la clase obrera basada en la democracia obrera, por la construcción de comités de alianza obrera, por las libertades políticas para la clase obrera y el pueblo trabajador y por la República Socialista de los Trabajadores, basada en los Consejos Obreros".


    Després de la mort del dictador (novembre de 1975) es va fer evident que la burgesia monopolista espanyola i l'imperialisme nord-americà necessitaven de la socialdemocràcia i del PCE per a enllestir la maniobra de la transició. Es tractava, com ja hem anat explicant en alguns d'aquests articles, de modificar alguna cosa (els aspectes més tenebrosos de la dictadura feixista) per tal de mantenir intacte el domini del gran capital.


    L'esquerra reformista abandonà pràcticament la política de masses. Renuncià igualment a dur a terme cap tipus d'accions autònomes de classe malgrat la seva relativa influència entre els treballadors. El procés de "canvi", en conseqüència, fou dirigit per l'oligarquia i els sectors més intel·ligents del franquisme. Amb la "ruptura pactada"" la burgesia pogué mantenir intacte en tot moment no tan sols el seu poder social sinó també el seu poder polític. Els ajuntaments -en aquells moments cabdals-, l'Administració de l'Estat, els aparats repressius i l'empresa pública, continuaren pràcticament en les mateixes mans de sempre.


    Entre 1976 i 1979, malgrat que el felipisme fa tot el possible per mantenir i propagar la fal·làcia que el PSOE és un partit d'esquerra, i mentre prediquen al poble que lluitaran aferrissadament per les llibertats polítiques, per la ruptura amb el franquisme, pels drets de les nacionalitats oprimides per l'imperialisme, el cert és que, a poc a poc, van renunciant a tots els principis que de paraula diuen defensar.
    Entre el 76 i el 79, el PSOE rebutjà públicament el marxisme (un poc més endavant el PCE faria el mateix amb el leninisme) i abandonà tota mena de mobilització de masses vers la ruptura democràtica.
    Igualment el PSOE acceptà de seguida la monarquia reinstaurada pel general Franco, renunciant a la lluita per la República i l'autodeterminació de les nacions oprimides per l'Estat espanyol.


    Miquel López Crespí

    0 0

    Nosaltres no entenem la política com una competició que es realitza cada quatre anys i on l'únic que importa és treure els millors resultats el dia de les eleccions. La nostra feina es constant tant a l'Ajuntament com al carrer organitzant actes socials i culturals  i informant constantment als ciutadans com a forma de fomentar l’esperit crític i una societat més justa i solidària.

    En aquest moment estam revisant el nostre Pla de Futura Gestió que volem que sigui el més participatiu possible. Per això insistim en convidar-te a participar.

    Quant de temps més hem d'esperar per constatar que la política no és pot delegar en aquells que ens han dut a la situació actual i que defensen els interessos d'una minoria? Quantes retallades dels serveis bàsics i dels nostres drets fonamentals haurem de patir per adonar-nos que cal participar de la política?

     

     

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La Plaça de Sóller serà escenari dia 1 de març a les 17:30h del segon combat de picat dels Glosadors de Mallorca, amb motiu de la festivitat del Dia de les Illes Balears. Hi participaran Macià Ferrer "Noto", Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona", Pau Riera "Rierol", Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Jordi Cloquell "Artiller". Presenta Felip Munar.

    0 0

    Which political regime wants MÉS per Mallorca (MORE for Majorca in Catalan)? Someone could ask why this question now. On 26th of February the newspaper in Catalan ARA Balears (Baleares Nowadays) reproduced an affirmation from the PPcouncillor (People’s Party, the conservative party of Spain) of the city of Palma (capital of Majorque), Fernando Gilet, in which he links us with the “Chavist” Venezuelan regime. He wanted to justify, partly, the refusal of the PP from Palma to the proposal about the petition to the Spanish Ministry of Defence asking the refunding to the family of Emili Darder (the last republican mayor of Palma murdered by the fascists of the general Franco in 1937, during the Spanish Civil War) of the house confiscated by the francoist authorities. There are people, some PP members, that don’t know how to justify the francoist regime during and after the Spanish Civil War.

    MÉS per Mallorca is a federation of parties formed by the Majorcan Socialist Party (PSM-E, not the Spanish Worker’s Socialist Party –PSOE-) and the Greens party in Majorque (IV). I mean one political group that is associated with the EFA party (European Free Alliance), and another one with the European Green Party (EGP). At the European Parliament both parties form the political group Greens/EFA with 50 MEPs. Therefore, we already have a rough idea of the ideology of MÉS per Mallorca. A political association of Majorcan obedience, democratic, republican, sovereigntist (first for Balearic Islands, afterwards for Catalan Countries), federalist for Europe, left-wing and eco-socialist. We could add more but we would agree, above all, that this is particularly MÉS.

    In some things we could have a similar opinion to Podemos (We Can, a new political group of Spain roughly like SYRIZA), but not at all. Our way of understanding the politics comes from bottom to the top. From individual citizens, to the Majorcan citizens in another stage, and so on. We could coincide with SYRIZA party too, winner on the last election in Greece, but that is not the case, because we do not agree with the political regime that Greeks have had so far. We agree on criticizing corruption, although in our case, we are many years ahead of advantage.

    In view of this, with the careers of their parties (PSM-E and IV), their history, their statutes and programmes, people can see that MÉS is not Chavist. The fact is that the PP councillor Fernando Gilet threw it in the face of the MÉS per Palma Councillor Antoni Noguera in a pre-electoral context. And the term was "political regime".

    I don't remember that we have defined any preferred political regime. However, the writer of this article does have, from the ideology of MÉS, some preferences like an independent or sovereign republic, federated in the European Union with an economic organization based on an advanced welfare state, with justice and equality of rights and duties, and international solidarity with all the citizens and countries around the world.

    In this regard there are a number of countries that have my preference as political regimes but that does not mean they always apply the principles of social justice, welfare state and international solidarity, but they may do so. For example, the French secularity, the Dutch economic development, the Finnish linguistic model, the Scandinavian welfare state, the model from Maltese islands, the federalism and republicanism in the United States or Germany, the political representation in the British parliamentary system, the Canadian democracy... all these for me, a member of MÉS per Mallorca, are role models.

    International solidarity, pacifism and environmental commitment would be the proposals that a Majorcan or Catalan independent state could contribute to the world.

    Englishrevisedversion by Margalida Colom


    0 0

    [01/03] «L'Agitateur» - Tremiti -«Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Salvochea - Ponchia - Witkop - Samblancat - Wolf - Vignoli - Berneri - Vilarte - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Palagos - Ballobar - Donnay - Aubron

    Anarcoefemèrides de l'1 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Agitateur"

    - SurtL'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses --el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael,Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 --l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números --l'últim el 18 de febrer de 1893--, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

    ***

    Penitenciaria de l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti

    - Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci --nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)-- i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

    ***

    Capçalera de "Le Naturien"

    - SurtLe Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retourà la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

    ***

    Fàbrica ocupada a Torí (1920)

    - Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà unèxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

    ***

    Capçalera de "Lucifer"

    - Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat«Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

    - Fermín Salvochea y Álvarez:L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època --entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal,El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad --apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia --oficialment«meningomielitis aguda»-- i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquestaés casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

    Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

    ***

    Foto policíaca d'Albino Ponchia (ca. 1894)

    - Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

    - Milly Witkop: L'1 de març de1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascudadins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes --la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions«escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUDDer Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units --a través de Suïssa, França i Regne Unit--, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

    Milly Witkop (1877-1955)

    ***

    Àngel Samblancat Salanova

    -Àngel Samblancat Salanova: L'1 de març de 1885 neix a Graus (Ribagorça, Aragó, Espanya) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari«Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz,La Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris«Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva,Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquesta època col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el «Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal, Boletín Informativo,La Campana de Gràcia, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva,Heraldo de España, Inquietudes,La Lucha, Lucha Social,El Mercantil Valenciano, Mi Revista,El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía,Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera,La Tierra,Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944). Àngel Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Otto Wolf

    - Otto Wolf: L'1 de març de 1902 neix al barri de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia) l'anarcosindicalista Otto Wolf. Quan en 1905 morí l'avi, la família es va traslladar a la ciutat saxona de Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant («Zur Wolfsschlucht») i d'una petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare tingué una caiguda mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels negocis, però l'assegurança no es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar l'escola primària i posar-se a fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la construcció a la ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a formar part de la Freie Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia acabat de crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució Espartaquista. En 1921 participà activament en les accions armades dels treballadors i les ocupacions de fàbriques de Leuna durant l'anomenada«Märzkämpfen» (Lluita de Març), que fou durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte de Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de maig de 1921 a un any de presó, que purgà fins el 13 de març de 1922, data en la qual fou alliberat. Els treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir difícil per trobar feina i restà durant llargs períodes inactiu. En 1927 es va casar i el seu primer fill, Peter, nasqué un any després. Fugint de la fam, conreà una petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També formà part dels Naturfreunde (Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en 1895 a Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft proletarischer Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors), de la qual esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels militants més destacats de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de diferents ciutats (Bitterfeld, Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue, Plauen, Saalfeld, Jena, Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una curta temporada en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels nacionalsocialistes, una nit dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu domicili fou escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai no trobaren res per a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions clandestines i lloc de distribució de literatura prohibida. Distribuí l'obra del seu amic Ferdinand Götze, literatura anarquista i el periòdic Sozialistische Revolution (Revolució Socialista). El 2 de juny de 1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir tortures a l'Ajuntament de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any a Berlín i condemnat per «alta traïció» a tres anys i sis mesos de reclusió que purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a més de ser privat dels seus drets civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la privació dels drets de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre de 1940 fou alliberat sota vigilància constant i aconseguí un lloc de feina en una planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la seva vigilància es va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment llibertari i distribuí informació als treballadors ucraïnesos i polonesos que feien feina amb ell. El 15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós«Batalló 999», unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats sumàriament per la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de transport on estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí aliat. El 19 de gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del comandant de la seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del naufragi.

    ***

    Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

    - Eutilio Vignoli: L'1 de març de 1905 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Eutilio Vignoli. Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini. Va fer estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el moviment anarquista. Treballà com a dependent i després com a mecànic. En 1929, fugint de la repressió feixista, s'exilià clandestinament a França, on continuà militant en el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la guerra d'Espanya, s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre de 1937 retornà a França. A Niça se li decretà l'expulsió per«sojorn irregular» i el maig de 1938 embarcà clandestinament per a Tunísia, on restà un any. Pocs dies abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, retornà a França, però va ser detingut per infracció al decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de presó. Un cop lliure, va ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol de 1941 va ser extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que l'1 de juny de 1942 va ser commutada per una amonestació i posat en llibertat. Eutilio Vignoli va morir l'1 de novembre de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Eutilio Vignoli (1905-1993)

    ***

    Marie-Louise Berneri fotografiada per Vernon Richards

    - Marie-Louise Berneri: L'1 de març de 1918 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) Maria Luisa Berneri, filla major de Camillo i Giovanna Berneri. Son pare va ser una figura molt popular i controvertida, alhora, en el moviment anarquista italià. La família Berneri va marxar a l'exili en 1926 per la seva oposició a Mussolini. Maria Luisa Berneri va prendre la versió francesa del seu nom i va estudiar psicologia a la Sorbona a mitjans de la dècada dels 30. Ràpidament es va involucrar en el moviment anarquista i va editar un fugaç periòdic anomenatRévision (1938), amb Louis Mercier Vega. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, son pare marxa a Espanya, on va lluitar al front d'Aragó, i es va traslladar a Barcelona, on editarà el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di classe. Marie-Louise va anar dues vegades a Barcelona, la segona després de l'assassinat de son pare a mans dels comunistes durant els Fets de Maig de 1937. Molt afectada, es va traslladar al Regne Unit i va formar part activa de la redacció del periòdic anarquista anglès Freedom. Marie-Louise Berneri va treballar en diversos projectes editorials llibertaris, com ara Spain and the World i el seu successor Revolt!, i va formar part del petit grup que va engegar War Commentary. Els seus amplis coneixements i contactes en el moviment anarquista internacional li van donar una gran autoritat entre els llibertaris. En abril de 1945 va ser una de les quatre editores de War Commentary que van ser jutjades per instigació a la insubmissió, però ella va quedar absolta per un tecnicisme legal i quan les tres companyes van ser empresonades va assumir la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. Marie-Louise Berneri va morir el 13 d'abril de 1949 a Londres (Anglaterra), a causa d'una infecció vírica. L'editorial Freedom Press en publicà diversos treballs pòstums, com ara Journey Through Utopia (1950) i Neither East Nor West (1952), a més de diverses antologies dels seus escrits publicades en la revista Freedom.

    ***

    Paco Vidarte

    - Paco Vidarte: L'1 de març de 1970 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el filòsof, escriptor, traductor, professor universitari i activista gai llibertari Francisco Javier Vidarte Fernández, més conegut com Paco Vidarte. Actiu militant de la Radical Gai (RG), en 1993 es llicencià en Filosofia (Premi Extraordinari de Llicenciatura) per la Universitat Pontifícia de Comillas (UPC) de Madrid. Entre 1993 i 1996 va fer un màster en Teoria Psicoanalítica per la Universitat Complutense de Madrid. El 27 de novembre de 1998 va ser nomenat doctor en Filosofia (Premi Extraordinari de Doctorat) per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) amb un tesi sobre el filòsof Jacques Derrida. El 28 d'octubre de 2002 esdevingué professor titular del Departament de Filosofia de la Facultat de Filosofia de la UNED i fou secretari adjunt de la Facultat de Filosofia. Impartí curos i seminaris sobre la teoria queer, Derrida i el pensament francès contemporani. Va escriure i traduir, entre ells moltes obres de Derrida, més de vint llibres i articles sobre diversos temes, i participà amb nombroses ponències en congressos i seminaris filosòfics internacionals. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Anthropos, Cahiers de l'Herne, Convivium,Daimon, Éndoxa,Maristán, Postdata,Prosopopeya, Volubilis, etc. Va ser el primer docent a portar a la universitat els estudis sobre el moviment queer (teoria sobre el gènere que afirma que l'orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d'una construcció social). Després de les reformes legislatives del Govern socialista a l'Estat espanyol que legalitzaren els matrimonis de les persones del mateix sexe, centrà els seus esforços a transmetre la idea que la lluita del moviment Lesbià, Gai, Transsexual, Bisexual i Queer (LGTBQ) no acabava amb això. El seu llibre Ética marica. Proclamas libertarias para una militancia LGTBQ (2007), escrit en tres setmanes,és un intent de mantenir vives les reivindicacions d'aquest moviment. Paco Vidarte va morir el 29 de gener de 2008 a Madrid (Espanya) víctima d'un càncer del sistema limfàtic relacionat amb la infecció per virus de la immunodeficiència humana (VIH). És autor de Jacques Derrida (1998, amb Cristina de Peretti), Homografías (1999, amb Ricardo Llamas), Marginales. Leyendo a Derrida (2000, ed.), Extravíos (2001, amb Ricardo Llamas), Derritages. Une thèse en déconstruction (2001), Guerra y filosofía. La concepción de la guerra en el pensamiento filosófico (2002),Filosofías del siglo XX (2005, amb F. Rampérez), Teoría queer (2005, amb altres) i ¿Qué es leer? La invención del texto en filosofía (2006).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Librado Rivera

    - Librado Rivera: L'1 de març de 1932 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), de resultes d'un accident d'automòbil, el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Havia nascut en el 17 d'agost de 1864 a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México). Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. Un any abans de la seva mort, va crear un nou periòdic El Paso.

    ***

    Foto policíaca de Rodolfo Gunscher

    - Rodolfo Gunscher: L'1 de març de 1938 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Rodolfo Gunscher, conegut com Rudi i que va fer servir els pseudònims Rodolfo Gunsar,Bixio Sorbi i Jean Herlay. Havia nascut el 29 de desembre de 1902 a Trieste (Friül). Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia Zupancich. Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920 buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però en 1921 va ser exclòs per«indisciplina». Aleshores passà al moviment llibertari i fou un dels distribuïdors dels periòdics Fede! i Libero Accordo. Formà part del grup anarquista (Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto Tommasini, etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un temps treballà com a mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti, organitzà una secció local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí que molts grups de joves comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925, després d'una breu estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on, animat per Ludovico Blokar --que més tard es descobrirà que era un confident de la policia feixista-- intentà formar el grup d'acció revolucionari «Fiamme Libere» de Trieste. El novembre de 1925 fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a confinament, purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i Lipari. El 26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes a Trieste, passà per diversos països europeus (Iugoslàvia,Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al cantó de Ticino (Suïssa). A Lugano, gràcies al republicà Randolfo Pacciardi, treballà com a ajudant de cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes Assunto Zamboni, sobre el qual les autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra Benito Mussolini, Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també treballà com a traductor per a una agència de turisme. L'octubre de 1932 desemmascarà un agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i organitzà manifestacions contra el periòdic italià Giornale del Popolo que es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de gener de 1933, amb Randolfo Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un atemptat contra el ministre de Gràcia i Justícia de la Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la«indignació» i denúncia del Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS). A mitjans de febrer de 1933 s'establí a Marsella i més tard a París (França), on va fer feina en una vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans Gilioli, als quals estava força lligat, en les activitats conspiradores de l'exili, mostrant-se partidari de col·laborar amb les altres forces antifeixistes, com ara Giustizia e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser expulsat de França sota la sospita de preparar un atemptat contra el cònsol italià de París. El 6 d'abril de 1935, sota el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale, juntament amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a Ginebra, fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean Herlay, s'establí a París on participà en diverses reunions organitzades pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb Angiolo Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres, formà part del Comitè Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i s'enrolà com a milicià metrallador en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de diferents combats al front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19 d'agost de 1936. Després de la dissolució de la Secció Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi, comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat capità de tres centúries que actuaren al Vallès Oriental (Catalunya). La seva malaltia respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de pneumònia l'1 de març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

    Rodolfo Gunscher (1902-1938)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 03/02/15--09:29: Valent els ha fet un vestit
  • Si alguna cosa ha distingit el Festival aquesta legislatura gestionat primer per Malena Estrany (Lliga) després pel batle Tomeu Cifre (PP) i ara per en Martí Roca (PI) i dirigit sempre per en Joan Valent és la falta d'un model clar, l'opacitat, la falta de consens i les irregularitats (cal recordar que en Joan Valent és director del Festival gràcies a un negociat manipulat). I això ha estat possible perquè amb el consentiment dels polític el Festival ha passat a estar al servei d'en Joan Valent i no a l'inrevés.

    Al principi d'aquesta legislatura els que abans eren CiU, ara són el PI, es queixaven dels canvis que va fer al Festival la Lliga, ara també són el PI, i del nomenament d'en Joan Valent i del canvi de model que va fer aquest que del Festival. Els que eran CiU, ara el Pi, demanaven als que eren la Lliga, ara el PI, que els canvis s'havien de fer des del consens i la informació. També es queixaven de que s'assabentaven de la informació del Festival a partir de la premsa (Cap on va el Festival). Doncs bé es veu que dins el PI o han desaparegut els que eren CIU, o el seu concepte de consens i informació és molt peculiar, perque el que és cert és que els partits de l'oposició ens hem assabentat del canvi de model del Festival, amb la inclusió d'una setmana de Mèxic, per la premsa, amb l'agreujant de que el Festival del 2015 amb aquest canvi de model serà gestionat per un nou equip de govern sortit de les eleccions de maig.

    Si parlam del model general del Festival aquesta legislatura hem vist com literatura , cine i arts plàstiques s'unien a la música, com després s'eliminava la literatura, com es treia el Festival al carrer per després no tornar, com s’ estenia a Alcúdia... i ara per la premsa sabem que hi haurà una setmana dedicada a Mèxic amb música,  literatura, gastronomia... A nosaltres també ens agrada Mèxic, és més no fa massa temps el batle es va acusar de ser l'exèrcit d'en Pancho Villa, per defensar els camins que ell tanca, però això no és motiu per fer una setmana de Mèxic dins el Festival com si aquest fos el Lidl. Necessitam un Festival amb una línia i objectius clars (va ser una dels problemes que va sortir al taller participatiu que vam fer la passada setmana), amb transparència, consens i participació popular i això no és possible ni amb Joan Valent, ni amb una gestió en mans de PP&PI. En maig cal un canvi, a Pollença entre tots hem de recuperar el Festival.

    Més val agafar-se la deriva del Festival amb humor, i més quan pensam en l'herència que ens deixen.

     

     


    0 0

    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica de l´esquerra revolucionària



    La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius” enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González).

    Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment.

    Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta. (Miquel Àngel March)


    La independència del GOB


    Blog de Miquel Àngel March


    No és nou aquest debat, i possiblement sempre serà viu. Quan governa la dreta (gairebé sempre a les Balears) els periodistes del règim ens acusen -quan feim crítiques o mobilitzacions- de ser el braç armat de l’esquerra. Quan governa l’esquerra, aquesta ens acusa de fer el joc a la dreta.

    Ni un ni altre acaben d’entendre el que és un moviment social i molt manco entenen que hi ha entitats independents de partits i de governs i que actuen amb criteris propis enfora del joc de poder. I no ho entenen, perquè els partits intenten tenir associacions a les ordres i que els facin la feina “bruta”. Hi ha exemples de sobres d’ençà que hi ha democràcia.

    El mes passat, arran del primer any de govern, el GOB va fer una valoració negativa, o si més no, enfora del que havia promès o del model que nosaltres volem per a les Balears. L’allau de respostes a a aquesta opinió han estat nombroses: algunes a favor i d’altres en contra. Fins aquí tot normal. Emperò en comptes d’analitzar el contingut d’aquestes crítiques o llegir l’informe que l’estelona. s’acaba qüestionant la seva independència i desqualificant globalment l’entitat.

    Supòs que el GOB s’equivoca moltes vegades i ho seguirà fent segurament. Emperò en tot cas dins d’aquests errors no s’hi trobarà el fet d’actuar a dictats de partits ni dels poders de torn. Ni fa el joc a la dreta ni el fa a l’esquerra. Té un paper i l’exerceix, agradi o no agradi.

    Blog Miquel Àngel March


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí


    Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


    Mallorca no és Sicília!


    Els desastres de Jaume Carbonero, novament



    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

    Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Pots trobar el nou blog al següent enllaç: MÉS per Sant Jordi.

     


    0 0

    Segona i darrera part del resum sobre el Ple de Febrer, on desenvoluparem el punt dedicat a la desprotecció d'alguns edificis del Passeig Voramar del Moll.

    2.- Rectificació error material d’acord plenari, de data 29 de novembre de 1998, d’acceptació de terrenys destinat a vial públic.

    Es tracta d'una cessió feta a l'any 1998, de la prolongació del carrer Camila Pers, que ara s'ha volgut registrar i se n'han donat compte que les superfícies no quadraven i s'ha d'esmenar l'error. Una qüestió de tràmit per cumplir amb el que demana el Registre de la Propietat.

    Aprovat per unanimitat


    3.- Modificació de l’acord aprovació provisional del Catàleg de Protecció d’edificis d’interès històric, artístic, arquitectònic i paisatgístic del terme municipal de Pollença

    L'equip de govern vol treure del catàleg un bon grapat de cases antigues de primera línia del passeig Voramar del Port, en contra del que va aprovar el ple de l'Ajuntament i anteriorment ja havia exigit el Consell de Mallorca. En concret les següents:

    Can Qués U-112

    Can Morató U-114

    Can Mena U-117

    Ca l’Adroguer U-120

    Can Tugores U-124

    Ens sembla un despropòsit plantejar l'exclusió d'aquests edificis del Catàleg de Patrimoni. Una passa més en la falta de sensibilitat de l'equip de Govern envers el patrimoni, amb l'agreujant que es tracta de la primera línia del Moll, un indret que ja ha patit abastament la pèrdua de caràcter que definia el seu model turístic (no podem entendre com un partit que es diu «mollero» com UMP pot avalar aquest atemptat cap al Moll):


    -No té gaire lògica i dona mala espina plantejar aquestes exclusions una vegada resoltes les al·legacions i ja s'ha fet l'aprovació provisional (recordem, només amb el vot de l'equip de govern). Ningú va dir res en contra quan l'equip de govern va fer l'aprovació inicial i mesos després l'aprovació provisional i ara s'han tret tots aquests emperons.

    - El Consell ja es va pronunciar clarament l'any 2010 respecte a l'anterior versió del Catàleg demanant la inclusió d'aquests edificis, ja que tenen valor patrimonial a nivell local.

    - L'Ajuntament ja ha aprovat una moció durant aquesta legislatura, al Ple d'octubre de 2011:

    8.-  Propostes/Mocions d'urgència

        - Moció per la protecció de Can Franc i la resta d'edificis singulars del passeig Voramar - Colon - Hernan Cortes.

    Es tractava de promoure accions per per protegir uns edificis que estan en perill i que formen part de la imatge del Port de Pollença (veure article anterior).

    Es va modificar el text de la moció eliminant la referència explícita a la caducitat, ja que sembla que serà difícil, però reclamant que s'estudiïn tècnicament les accions que es poden fer per protegir aquests edificis.

    Fou aprovada per unanimitat.


    - La protecció d'edificis amb valor patrimonial no és un acord opcional del governs municipals, sinó que és una obligació marcada per la Llei de Patrimoni 12/1998 cap als ajuntaments.
     
    -Per tant l'exclusió del catàleg també pot ser causa de responsabilitat per l'Ajuntament, ja que sabent dels valors arquitectònics dels edificis els hauria exclòs per unes pors a indemnitzacions, deixant així desprotegit el patrimoni històric sabent del seu valor.
     
    -Que la minva d'una certa edificabilitat per causa de la catalogació sigui un fet indemnitzable no es pot considerar com una veritat irrebatible, ja enfront la sentència esgrimida n'hi ha d'altres en sentit contrari. L'edificabilitat que atorgava el Pla General, una vegada exhaurit el termini de vuit anys per desenvolupar-lo, no es pot al·legar com un dret adquirit si no hi ha llicències concedides en vigor, i aquest no és el cas. Que hagi de ser el propi Ajuntament qui lideri aquesta interpretació tan restrictiva del que suposa catalogar edificis ens deixa perplexes.

    -Suposa un greuge comparatiu respecte d'altres edificis del terme de Pollença que puguin haver vist restringida la seva edificabilitat per causa de la catalogació. No s'ha fet un estudi sistemàtic de tot el municipi, sinó que l'informe de l'arquitecte R.Balaguer es centra només en les cases del Passeig Voramar. Moltes altres cases poden haver vist restringit l'augment de superfície construïda, el volum o simplement la renovació d'elements constructius pel fet d'haver estat catalogades i això ningú no es planteja indemnitzar-ho.

    -Si el problema es la minva d'edificabilitat s'hauria pogut plantejar que en lloc d'extreure les fitxes del catàleg es podria haver optat per una solució manco dràstica, rebaixant el nivell de protecció en lloc d'eliminar-lo completament.

    -L'informe que justifica l'exclusió és una convidada a demanar indemnitzacions, ja que amb ell el propi Ajuntament està reconeixent i valorant unes minves d'edificabilitat "a priori" i posant-se ell mateix la corda al coll. Des d'ara mateix en feim responsables a l'actual equip de govern de les llicències que es demanin que puguin suposar destrucció dels bens actualment protegits i de les demandes d'indemnització que puguin comportar.

    -Per acabar res garanteix que en el període d'exposició pública el Consell es pronuncii sobre l'exclusió dels edificis. Si passa aquest període i s'exclouen les fitxes el edificis quedaran a expenses d'obres que els puguin alterar o eliminar, amb la pèrdua patrimonial que això suposa. Com hem dit l'actual equip de govern en serà directament responsable.

    Aprovat. A favor: 10, PP, PI,UMP – En contra: 4, A, ER, PSOE

    Compartim plenament el criteri de la oposició en el seu vot en contra.

     

    Cins cases d'indubtable valor històric-artístic i que donen caràcter al Moll es quedaran sense protecció per l'exclussió de l'equip de govern. (Can Mena)

     


    4.- Moció presentada pel grup del PSOE per a la gestió i regularització turística de les estades turístiques vacacionals excloses de la Llei 8/2012, de 19 de juliol.

    Es tractava d'instar a la regularització d'aquests lloguers exclosos de la Llei Turística, com son els d'apartaments en blocs d'habitatges.

    Aprovat. A favor: 10, PSOE, ER, PP, PI – Abstencions: 3, A, UMP


    5.- Propostes / Mocions d’urgència

    No n'hi hagué

     

     

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes

     


     

     

     

     

     


    0 0

    Fue en 1275 cuando Ramon Llull crea en Miramar (Mallorca) una escuela para la enseñanza del árabe y, años después, en Roma, un centro de estudios orientales bajo el pontificado del Papa Honorio IV. Posiblemente la escuela de Miramar fuera pionera de unos estudios que realizaron también el Monasterio de Ripoll y la Escuela de Traductores de Toledo. Con todo, la iniciativa luliana no iba encaminada a conseguir una mayor comprensión del mundo árabe y propiciar un cierto entendimiento entre culturas; la escuela de Miramar iba dirigida sólo a formar predicadores.

    El desentendimiento y enfrentamiento de culturas ha sido constante durante siglos; incluso en el ámbito académico, pese a los llamados "estudios orientalistas", la "mirada" nunca ha sido objetiva. Ha sido en la segunda mitad del siglo XX cuando algunos profesores de origen árabe afincados en universidades americanas y europeas han analizado y criticado estos estudios orientalistas.

    • Título: Traducir al-andalus: el discurso del otro en el arabismo español [de conde a García Gómez]
    • Autor: Anna Gil Bardají
    • Departamento: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Traducció i d'Interpretació
    • Fecha: 05-09-2008
    • Enlace: Tesis Doctorales en Red

    Cualquier intento de ahondar en la traducción del árabe en España debe pasar necesariamente por el estudio del arabismo español, al ser éste uno de los principales portavoces de la cultura árabe en nuestro país. De hecho, gran parte de las ideas que circulan en España acerca del mundo árabe y de nuestra propia historia nacional nos han llegado a través del arabismo español, máxima autoridad en todo aquello vinculado a lo árabe-islámico. Sin embargo el arabismo español, pese a su carácter corporativista, no ha sido todavía estudiado en profundidad desde una perspectiva crítica que analice el discurso (o discursos) que éste ha articulado sobre la cultura árabe, en general, y sobre al-Andalus, en particular. La traducción resulta, en este sentido, un instrumento de análisis privilegiado. Del mismo modo, creemos que la traducción del árabe en España constituye a su vez un campo de estudio en sí mismo, y que los textos traducidos por los arabistas españoles conforman un polisistema dentro de la literatura española. Averiguar qué imagen nos ha llegado de la cultura árabe en general, y de la andalusí en particular, a través de las traducciones realizadas por arabistas españoles es el principal propósito de esta Tesis. Para ello, hemos analizado un corpus de obras de la historiografía andalusí traducidas y comentadas por siete arabistas españoles de reconocido prestigio. Para este análisis hemos partido de la noción de paratexto propuesta por Gérard Genette (1987), de las definiciones de texto, contexto y pretexto de Widdowson (2004 y 2007) y del modelo de construcción semiótica de la identidad y alteridad de Carbonell (2003 y 2004).

    Aunque esta tesis está referida a todo el Occidente en general y a España, de Mallorca sólo cita a Ramon Llull, estas islas están, creo, incluídas en esta mirada occidental, tanto en el aspecto histórico (Mallorca fue parte del Al-Andalus) como en el momento actual en que trabajadores magrebís trabajan en las islas.


    0 0

    La setmana passada vàrem conèixer les declaracions que ha fet Rodrigo de Santos davant el jutge Castro. És un relat demolidor, fet per una persona que estava dins el "nucli dur" de decisions d'aquella època. A la vista del que detalla de Santos s'expliquen i entenen moltes coses. Tot plegat converteix en molt verosímil el que diu. Entre altres coses de Santos afirma que: 

    1) Es cobraven comissions del 3% "generalitzades" en favor del PP a canvi d'atorgar projectes i obres públiques de quantia superior a 500.000 €.

    2) Fernando Areal, gerent del PP i cunyat de Matas, era el "cobrador" de les comissions.

    3) Comissió de 9 milions d'€ en favor del PP a canvi d'atorgar contracte de construir Son Espases. La va pagar OHL, de Villar Mir, i va resultar inicialment adjudicatari malgrat havia presentat oferta 200 milions més cara (els ciutadans, a pagar).

    4) Consultores (Global PM) "afins" al PP i a JM Rodríguez que feien valoracions de les ofertes dels concursos perquè guanyàs "qui havia de guanyar", o sigui, qui havia pagat la comissió al PP.

    5) Impuls de l'urbanització de Ses Fontanelles amb comissions per finançar el PP.

    Miquel Ramis, diputat al Congrés del PP i impulsor en el passat de la urbanització de Ses Fontanelles, no ha torbat ni un minut a recordar que de Santos és un "delinqüent". Ramis, però, no ha volgut explicar quines varen ser les seves "gestions" per aconseguir urbanitzar la darrera zona humida de Palma. Insistirem. 

    6) Manipulació pel PP de la ubicació, les ofertes, i l'adjudicació de les obres del Palau de Congressos, en connivència amb poders fàctics locals.

    I a tot això s'ha de juntar al finançament il·legal de la seu del PP (on passa els dies JM Rodríguez), l'eliminació de projectes d'habitatges socials a Son Busquets en favor de projectes especulatius...a canvi de comissions al PP, el Palma Arena, l'obra absurda del METRO (m'imagin que a Mabel Cabrer, consellera den Matas i del Metro, li deu haver pujat un bon "caloret" a la vista de tot el que surt en relació a Son Espases i els paral·lelismes i coincidències amb les obres del Metro, com la consultora Global PM), etc, etc. i etc.

    En definitiva, de Santos relata una autèntica MÀFIA organitzada i estructurada pel PP, per obtenir finançament il·legal a costa de l'interès general. 

    JR BAUZÁ, i la seva portaveu Marga Prohens, varen estar una setmana negant i posant en qüestió tota aquesta corrupció. Però finalment, davant les creixents evidències, BAUZÁ va haver de reconèixer que "si estas manifestaciones son verdad me causan absoluta repugnancia".

    En fi, que s'investigui, donin TOTS explicacions públiques, se depurin responsabilitats penals i polítiques, i se REPARI el mal causat tornant els doblers públics defraudats.

    I vulgui o no vulgui Bauzá, el PP, el partit que ell presideix, és responsable subsidiariament dels actes dels seus càrrecs i membres. Per això, el PP i Bauzá haurien de respondre, i si pertoca, reparar el mal causat per la seva corrupció. Als ciutadans ens serveix de ben poc que a Bauzá "li repugni" el 3% del PP, el que volem i necessitam és que ens tornin els doblers 


    0 0
  • 03/03/15--10:05: Resum FEIM POBLE
  •  El passat dissabte 21 de febrer vam fer un taller participatiu fent un diagnòstic col·lectiu de l'estat del municipi, per cercar propostes i per debatre quines línies prioritàries hauria de tenir un govern d'esquerra rupturista.

     El taller va constar de dues parts clarament diferenciades: una de diagnòstic i una de propostes. Les  tècniques utilitzades han estat variades: discussió en petit grup, posada  en comú en gran grup i valoracions quantificables individuals.

    En dos torns, vam analitzar en petit grup les mancances que es detecten en cadascuna de les àrees proposades i després en gran grup les vam posar en comú i acabar de completar.

    També vam fer una valoració individual, assignant punts, en funció de la
     percepció de la gravetat de les mancances de cada àrea i també s'ha
    valorat l'estat i la gestió actual de cada àrea per si mateixa.

     

     

    A l'enllaç o pitjant la imatge podeu consultar el resum del taller participatiu

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 151 | 152 | (Page 153) | 154 | 155 | .... | 465 | newer