[06/02] «Le Journal du Peuple» -«L'Ouvrier Conscient» - «Bulletin
d'information du Comité de Défense de la
Révolution Espagnole Antifasciste» -«¡¡Campo!!» - Georget - Mancini
- Fréhel - Mackay - Bertoni - Desplanques -
Aransáez - Costa - Estorach - Navarro - Galve -
Lladós - Garrido Vila - Étiévant -
Hallé - Fandiño - Patou - RebordosaAnarcoefemèrides
del 6 de febrer
Esdeveniments
-
Surt Le
Journal du Peuple:
El 6 de febrer de
1899 surt a París (França) el primer
número del diari anarquista Le
Journal du Peuple, dirigit per Sébastien Faure, iòrgan del
Comitè de Coalició Revolucionària,
creat l'octubre de 1898 com a grup
anarcodreyfusià. En van ser gerents Armand Matha, Alla i L.
Grandidier. La redacció es
composava de dos equips: la redacció
periodística, formada exclusivament per
anarquistes, que s’encarregava de la composició
del periòdic, que estava format
per quatre pàgines, tres de les quals estaven dedicades a
les notícies diàries,
amb seccions fixes (butlletí anticlerical,
notícies judicials, tribunals,
vagues, teatre polític, reunions del dia, comunicacions,
espectacles, curses de
cavalls, etc.), i l'última consagrada exclusivament al
moviment obrer i a la
vida economicosocial, pàgina aquesta confiada a Fernand
Pelloutier i a Eugène Guérard,
aleshores secretari general de la Federació
Revolucionària dels Ferroviaris; i
un segon equip format per una dotzena d'escriptors (Aristide Briand,
Octave
Mirbeau, Pierre Quillard, Bernard Lazare, Pierre Bertrand, Adolphe
Rette, Henri
Leyrat, Francis De Pressence, Jean Psichari, etc.), encarregats de
redactar
l'article central; l'editorial sempre l'escrivia Sébastien
Faure. Editava un
suplement setmanal, Le Libertaire
Illustré. El diari, sorgit en ple «Afer
Dreyfus», durant gairebé un any va
fer campanya a favor dels dreyfusards,
denunciant la ignomínia antisemita de la dreta nacionalista,
per la qual cosa
Sébatiane Faure va rebre suport econòmic de
diversos sectors jueus. Entre els
seus col·laboradors podem citar Jean Ajalbert, J. Allemane,
Pierre Bertrand,
Bradamante, Broussouloux, Charles-Albert, René Chaughi, G.
Ciancabilla, Jean Degalvès, Henri
Delesalle, Robert Depalme, Fernand Desprès, Henri Dhorr, G.
Dubois-Desaulle,
Sébastien Faure, J. Ferriere, Gustave Franssen,
André Girard, Louis Grandidier,
Eugène Guérard, Lucien Guerineau, E. Janvion,
Octave
Jahn, A. Lanpy, Henry Leyret,
Louis Lumet, Charles Malato, Ludovic Malquin, Georges Marbois, Constant
Martin (Gabriel),
Armand Matha (Louis
Matha), Victor Meric, Octave Mirbeau, Eugène
Moreau, Fernand
Pelloutier, Lucien
Perrin, Gaëtan Picard, E. Pouget, Francis De Pressense,
Jacques Robin, Louis
Roges, Léon Rouest, Nicolas Sauvage, Jacques Sever, Laurent
Tailhade, Jean
Valmaire, André Veidaux i Michel Zevaco, entre d'altres. En
van sortir 299
números fins al 3 de desembre de 1899.
***
-
Surt L'Ouvrier
Conscient:
El 6 de febrer de 1909 surt a Marsella (Provença,
Occitània) el
primer número del periòdic anarcosindicalista L'Ouvrier
Conscient. Organe
mensuel révolutionnaire syndicaliste
rédigé par des ouvriers
confédérés.
Sorgí a iniciativa de l'acabat de crear «Groupe
intersyndical», que tenia com a
finalitat el reagrupament dels sindicalistes revolucionaris i la
crítica de les
tendències moderades. El gerent va ser Gustave Cauvin i el
tresorer Auguste
Berrier, del Sindicat de la Metal·lúrgia. El
periòdic atacà el sindicalisme
local subvencionat i reivindicà l'esperit de revolta i
d'agitació. També atacà
el diari socialista Le Petit Provençal i
demanà que fos substituït pel
també diari Germinal. Trobem escrits de
Caroline Amblard, Edouard
Barrat, Auguste Berrier, Gustave Cauvin, Antoine Galleano, Joseph
Galleno,
Antoine Ginouves, Victor Griffuelhes, C. Henry, Augustin Sartoris, a
més de
nombrosos articles anònims. En sortiren cinc
números, l'últim el del 16 de maig
al 30 de juny de 1909.
***
-
Surt Bulletin
d'Information du Comité de Défense de la
Révolution Espagnole Antifasciste:
El 6 de febrer de 1937 surt a Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) el primer
número del Bulletin d'Information du
Comité de Défense de la Révolution
Espagnole Antifasciste. Organe de la Fédération
des Comités Espagnols d'Action
Antifasciste en France. Aquest periòdic mensual
bilingüe (francès i
castellà) al servei de la Revolució espanyola fou
publicat a iniciativa de
l'anarcopacifista Aristide Lapeyre. Louis Montgon (Vérité),
president
departamental del Comitè de Defensa de la
Revolució Espanyola Antifeixista
(CDREA) i de la Federació dels Comitès Espanyols
d'Acció Antifeixista de França
(FCEAAF), en va ser el gerent, que poc després
dimití «en desacord amb la línia
política seguida per les organitzacions
revolucionàries d'Espanya amb les quals
treballa el Comitè», i fou substituït per
Jean Ay. Tingué un tiratge de 2.000
exemplars. Els articles anaven sense signar i van recollir nombrosos
donatius
que van ser lliurats als comitès de suport de la
Revolució espanyola. En
sortiren 11 números, l'últim el 23 de setembre de
1937 i deixà de publicar-se
perquè fou substituït per La Nouvelle
Espagne Antifasciste (1937-1938).
***
- Surt ¡¡Campo!!: El 6 de febrer de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista ¡¡Campo!!Órgano del Comité Regional de Relaciones
de Campesinos. CNT-AIT. A partir del número 20 (3
de juliol del 1937) portà
com a subtítot «Órgano de la
Federación Regional de Campesinos de Cataluña.
CNT-AIT». L'edició d'aquesta publicació
de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) va ser acordada
en un Ple l'organització agrària confederal
celebrat a Barcelona. Fou dirigida
per Jacint Borràs Bousquet. Hi van col·laborar
Leon de Alba, Herminio
Almendros, J. Blasco, Jacint Borràs, Ego,
J. M. Valls, E. Llobregat, F. Moas, Ramón Porte, I. Ferrer,
F. Peraes, J.
Blasco, Boi Juscafreda, J. Casa Grand, Patricio Redondo, Tapia, etc., i
tingué
dibuixos de Carmona. Aquesta publicació és
especialment interessant per
investigar el procés col·lectivitzador de la
Revolució espanyola. En sortiren
44 números, l'últim el 12 de febrer de 1938.
¡¡Campo!! (1937-1938)
Naixements
- Olivier Georget:
El 6 de febrer de 1848 neix a Trélazé
(País del Loira, França) l'anarquista i
sindicalista Olivier-Jean Georget. Son pare, obrer pedraire, es deia
Pierre
Georget i sa mare Marie Chupin. Quan tenia 10 anys entrà a
treballar com a
aprenent a la pedrera de l'Hermitage a Trélazé i
dos anys després passà a
treballar esberlant pissarra. El 27 d'octubre de 1865 creà,
amb Ludovic Menar i
Louis Monternault, la Société des Compteurs
d'Ardoises (SCA, Societat dels
Comptadors de Pissarres), mútua que permetia cobrir les
malalties i la
jubilació dels socis. En 1877 intentà crear un
sindicat de pissarrers i 1880
fou un dels fundadors, amb Ludovic Ménard, André
Bahonneau i Louis Monternault,
de la primera Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers
d'Angers-Trélazé. Vigilat
per la policia per les seves idees llibertàries i per la
seva activitat
sindical, el gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat sense
resultats,
llevat de trobar llibres anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave,
Charles Malato,
etc.) i premsa llibertària (La
Révolte,
etc.). En 1895 un informe policíac anotà que«no reconeix cap govern i detesta els
burgesos». Aleshores treballava a la pedrera de Monthibert a
Trélazé. Fou un
dels principals promotors de les vagues d'aquella època
(1891, 1893, 1897, 1903
i 1904) a la zona. En 1897 va ser acomiadat per «anarquista
perillós» de la
Comissió dels Pissarrers on treballava i entrà en
una organització semblant a
Renazé (País del Loira, França), la
Societat Pissarrera d'Anjou. Amb l'ajuda de
Ludovic Ménard i Pierre Gémin, a
començaments de 1904 creà un sindicat
pissarrer, que acabà adherint-se a la Federació
Nacional dels Pissarrers des de
la seva creació l'agost d'aquell any. Solter i sense
família, en 1907 passà a
treballar a la conca pissarrera del País Segréen,
a Renazé, on amb Pierre Gémin
escampà el moviment sindical en aquesta regió. El
març de 1910, en el Congrés
d'Albi (Llenguadoc, Occitània), va ser nomenat tresorer de
la Federació
Nacional de la Indústria de Mines, Mines a cel obert i
Pedreres de França, més
coneguda com Federació Nacional dels Treballadors del
Subsòl (FNTS), de Confederació
General del Treball (CGT) que s'acabava de constituir-se amb la
unió de les
federacions de pissarrers i de miners i la seu de la qual era a Lens
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on ell s'hi trobava en 1914. Quan
esclatà la Gran Guerra abandonà
Pas-de-Calais i l'agost de 1914 instal·là l'FTS
al número 33 del carrer de la
Grange-aux-Belles de París (França), a l'immoble
de la Casa dels Sindicats de
la CGT. Mantingué el contacte amb els militants mobilitzats
al front i en 1917 aconseguí
que aquests obrers pissarrers fossin destinats a treballar a les mines
de ferro
i de carbó, fet que afavorí en 1920 la seva
assimilació com a obrers miners.
Aleshores ell també passà a treballar a les mines
de carbó. En 1919 abandonà
tota activitat sindical i es retirà a casa d'una neboda a
Rablay-sur-Layon
(País del Loira, França). Olivier Georget va
morir el 18 d'octubre de 1927 a
l'Hospital d'Angers (País del Loira, França) on
havia estat enviat d'urgències.
***
- Adamo Mancini:
El 6 de febrer de 1859 neix a Imola (Emília- Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet.
Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco
Mancini i Eva Berti. Després
de fer els estudis primaris, freqüentà un temps
l'Escola Tècnica i esdevingué
sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de
l'Associació Internacional
dels Treballadors (AIT), seguí els passos
polítics d'Andrea Costa i el novembre
de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista
d'Imola, del qual
esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881
presentà la sol·licitud,
amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el
periòdic Avanti!, i com
al seu gerent responsable
va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi
universal,
en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya
(PSRR), celebrat
el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les
eleccions
municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions
toparen amb la línia
possibilista política d'Andre Costa, qui jurà
fidelitat a la monarquia com a
diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini
abandonà el partit.
Contràriament a son germà Antonio,
reprengué les tesis llibertàries i aquell
mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i
Giuseppe Benati, la Secció
de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va
ser detingut per
aferrat un manifest de lloança a la Comuna de
París. L'1 de febrer de 1885 el
diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació
parlamentària per a denunciar la
seva detenció sense judici. Després de 16 mesos
de presó preventiva, el juny de
1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia)
i condemnat a 22 mesos de
presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la,
va ser novament empresonat 11
mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola.
Reprengué l'activitat política
i participà en la fundació del Cercle Socialista
Revolucionari «I Figli del
Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887
començà a col·laborar en el
full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya,
Itàlia) La Rivendicazione.
Sembla que després de fer un viatge a França en
1888, reprengué amb força la seva
militància anarquista i començà a
publicar
una llarga sèrie de números únics, que
arribaran a la quarantena cap el 1920.
Alguns títols de la primera sèrie, publicada
entre maig de 1890 i juny de 1894,
són La Canaglia, La Ciurmaglia, La
Poveraglia,La Marmaglia, La
Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I
Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La
Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La
Libera Parola, etc. El desembre de
1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés
Anarquista de Capolago
(Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en
representació dels
anarquistes d'Imola. En aquesta època
col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament
detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després
emprengué un llarg viatge que
el portà a diverses ciutats europees (Marsella,
París, Londres, Brussel·les i
Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost
i el 17
de desembre de 1893 edità el periòdic La
Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de
1894, retornà a
la presó, aquesta vegada amb sa companya, la
també militant anarquista Palmira
Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de
residència forçada,
pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario,
Nàpols, Ponça i Pantelleria. En
aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la
seva ciutat natal el
va nomenar membre del consistori, però ell
rebutjà l'elecció per coherència. El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional.
Retornà a Imola amb sa
companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada
sobretot en la crítica a
l'administració local socialista, rebutjant totes les seves
ofertes, des d'un
lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de
secretari de
l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de
1899 edità una
segona sèrie de números únics (Imola…
Nostra…, Il Patatrac di Imola
Nostra!…, La Coda del
Patratac di Imola Nostra!…, Imola…
Nuova, Imola Vecchia, La
Baraonda, La Resurrezione, Imola
Ride!…, La Plebaglia),
caracteritzats per la seves crítiques a
l'administració local i contra els socialistes
d'Il Momento. A
començament del nou
segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista
i fou corresponsal
d'Il Grido della Folla (1902),
publicant Alberghetti Risorto
(1903)
i Lo Zigo Zago di Imola Nostra
(1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i
condemnat a
quatre mesos de presó. Col·laborà i
difongué una sèrie de fulls de tirada
estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore.
El juliol de 1912 assistí com a observador al
Congrés
Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i
en 1913 publicà Imola Nostra.
En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu
fullet Dall'internazionalismo di Andrea
Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan
esclatà la Gran Guerra
s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis
intervencionistes d'Alceste De
Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la
postguerra
continuà amb la seva militància, editant
l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant
a
partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo
Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia). Un
carrer a Imola porta el seu nom.
***
- Jacques Fréhel:El 6 de
febrer de
1861 neix a Saint-Servan (Bretanya), a causa d'un congestió
pulmonar,
l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda
sota el pseudònim literari deJacques Fréhel. L'abril de 1899
conegué l'escriptor anarcoindividualista
Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un
relació amorosa gairebé
clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la
infància i en la
beneficència privada. Ambdós treballaren entre
finals de 1900 i començaments de
la dècada de 1910 com a negres per a un
escriptor fulletonista. És
autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com
ara Dorine
(1890), Bretonne (1891),
Déçue (1893), Tablettes
d'argile
(1894), Vaine pâture (1899), Le
cabaret des larmes (1902), Les
ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La
guirlande sauvage
(1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur
(1905), reeditat
pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la
filosòfica, al voltant d'una
història d'amor, descriu una mena de falansteri
femení basat en els principis
de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme.
Col·laborà en diferents
publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre,Le Figaro Illustré,La Fronde, Le Livre, Les
Loups, La Nouvelle Revue, Nouvelle
Revue Internationale Européenne, La
Revue Hebdomadaire, Le Rythme,L'Union Agricole de Quimperlé, L'Union
de la Haute-Marne, etc.).
Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. Jacques
Fréhel va morir el 5 de gener de 1918 a París
(França) a causa d'un congestió
pulmonar. En 1958 Han Ryner publicà La
sillage parfumé, recull de
records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes
que ella havia
cremat.
***
-
John Henry
Mackay:El 6 de
febrer de 1864 neix a Greenock
(Renfrewshire, Escòcia) el teòric i propagandista
de
l'anarcoindividualisme, escriptor i
poeta, John Henry Mackay. Va ser fill d'una família rica, de
pare escocès i de
mare hamburguesa, que es va traslladar a Saarbrücken
(Alemanya) en 1865. John
Henry Mackay creixerà i s'educarà com un alemany
i obtindrà aquesta
nacionalitat. De jove escriurà poesia i publicarà
cinc volums de poemes socials
i revolucionaris. Estudiarà filosofia, història
de l'art i literatura a les
universitats de Kiel, Leipzig i Berlin, i viatjarà per
Europa i els Estats
Units. De la seva trobada a Londres amb Maria Dänhardt,
vídua de Max Stirner,
entre 1887 i 1888, naixerà la seva passió per
l'autor de L'Únic i la seva
propietat; d'aleshores, no cessarà de treure Max
Stirner de l'oblit, i amb
aquesta finalitat escriurà una biografia del
teòric de l'individualisme mort en
1856. En 1891 va publicar la seva novel·la reportatge Die
anarchisten
(Els anarquistes, 1892), descripció de la misèria
obrera londinenca i
argumentació individualista oposada a la noció
comunista. Aquest llibre serà
completat en 1920 per Der Freiheitsucher (Tot
buscant la llibertat), de
forta càrrega antiestatal, i després per Abrechnung
(Ajust de comptes,
1932). En 1898 Mackay farà amistat amb Rudolf Steiner, amb
el qual prepararà el
pamflet propagandístic Sind Anarchisten
Mörder? (Són els anarquistes uns
assassins?). Els escrits i les teories de Mackay van tenir molta
influència en
l'organització de reivindicació homosexual
d'Adolf Brand, Gemeinschaft der
Eigenen (GdE, Comunitat dels Propis), a la qual
s'incorporarà en 1906, essent
molt amic del científic i cofundador de
l'organització, Benedict Friedlander. A
més de Proudhon, de Nietzsche i d'Stirner,
l'americà Benjamin R. Tucker, amb
qui serà molt amic, tindrà una gran
influència en el pensament de Mackay i
publicarà articles en la revista Liberty
de Tucker. Gràcies a les seves
recerques i a la reedició de les obres d'Stirner,
serà a Alemanya, abans de
1914, l'origen de la renovació de l'anarquisme
individualista. Oblidat de
tothom, es va retirat a Berlin-Charlottenburg i es va suïcidar
amb una
sobredosi de morfina, el 16 de maig de 1933 a Stahnsdorf (Brandenburg,
Alemanya),
deu dies
després de la crema dels llibres i de l'arxiu de l'Institut
per la Investigació
Sexual efectuada per les Joventuts Nacionalsocialistes. Richard Strauss
va
musicar en 1894 dos poemes de Mackay inspirats en l'amor pels nois,«Morgen»
(Albada) i «Heimliche Aufforderung»
(Invitació secreta), de la seva obra Vier
Lieder (Quatre poemes), Op. 27, --quatre de les seves millors
cançons
segons el seu estudiós Michael Kennedy--, i que va oferir
com a regal de noces
a la seva núvia la soprano Pauline de Ahna. Amb el temps es
descobrirà que els
articles de temàtica homoeròtica i de
reivindicació de la pederàstia signats
sota el pseudònim Sagitta van ser
escrits per Mackay. L'arxiu-biblioteca
de Mackay sobre Max Stirner, el més complet del
món (300 manuscrits i 1.200
llibres únics), va ser adquirit en 1925 per David Riazanov
per a l'Institut
Marx-Engels de Moscou, on es troba actualment.
***
-
Luigi Bertoni: El
6 de febrer de 1872 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'antimilitarista i militant i
propagandista anarquista Luigi Bertoni, també conegut com Louis Bertoni i Il
Santo.
Aprenent de tipògraf a Como, va rebre una important
educació republicana,
anticlerical i d'un alt nivell cultural per part de sa
família. Va treballar
després a Mendrisio i Bellinzona. En 1890 va prendre part en
la revolució del
cantó de Ticino, que va enderrocar el govern regional i va
adoptar una
constitució democràtica, i després es
va refugiar a Ginebra (Suïssa). A més de
tipògraf, va esdevenir redactor de VitaNova
(1890-1892). Entre 1892 i 1893 va entrar en contacte amb els grups
anarquistes
ginebrins. Va col·laborar amb Paolo
Schucci en Pensiero e dinamite. Des
de finals de 1893 i fins al 1895 va treballar a Brugg. De bell nou a
Ginebra,
va editar en 1896 L'Emigrante Ticinese
Illustrato. En 1899, amb Carlo Frigerio i Émile
Held, va editar l'Almanacco
socialista-anarchico, pel
qual va ser processat pel tribunal federal per infracció a
la llei contra
l'anarquisme de 1894 i del qual sortirà absolt. Va editar a
Ginebra, a partir
del 7 de juliol de 1900, el periòdic Il
Risveglio. Socialista-anarchico - Le Réveil.
Socialiste-anarchiste (El
Despertament. Socialista-anarquista), publicat en edició
bilingüe
italià-francès i on les parts italiana i francesa
estaven totalment
diferenciades; fins a l'agost de 1940 en van sortir 1.054
números i serà un
referent de la premsa anarquista mundial. Un article aparegut en 1902
en Il Risveglio, considera com a
apologia
del regicidi, va provocar una crisi diplomàtica entre
Suïssa i Itàlia, coneguda
sota el nom d'«Afer Silvestrelli». Partidari, amb
reserves, de l'entrada dels
anarquistes en els sindicats, dels quals desconfiava força,
va participar
activament en la creació en 1905 de la Federació
d'Unions Obreres de la Suïssa francesa,
exercint com a secretari dels tipògrafs. Durant el
congrés anarquista de
Amsterdam de 1907 va fer costat Malatesta contra Monatte. Va
col·laborar
habitualment en el periòdic La
Voix du
Peuple. Després d'agost de 1914, fidel a
l'internacionalisme, va oposar-se
a Kropotkin i al seu «Manifest dels Setze»
favorable als aliats. Entre 1914 i
1915 va realitzar nombroses conferències antimilitaristes a
Lombardia. Va ser
detingut en diverses ocasions per les autoritats helvètiques
per les seves
activitats propagandístiques, i en 1918 va ser empresonat 13
mesos acusat
falsament d'instigar l'ona d'atemptats anarcoterroristes a
Itàlia, càrrec del
qual va ser finalment exonerat i sobre el qual va escriure La Loi défaillante: défense
présentée devant la Cour pénale
fédérale à
Zurich, le 11 juin 1919 (1919). En 1920 Malatesta li va
oferir la direcció
del periòdic Umanitá
Nova, però no va
acceptar. En 1922, pel cinquantè aniversari de la
Federació del Jura, va
organitzar el Congrés de Saint-Imier i la
Conferència de Bienne, que va aplegar
anarquistes de diversos països. Des de la seva premsa va
defensar Sacco i
Vanzetti, va criticar la Revolució russa i va lluitar contra
el feixisme
italià, ell que havia conegut personalment Mussolini entre
1902 i 1903 quan era
socialista radical i «anarquista». Durant la
Revolució espanyola, va participar
--juntament amb Emma Goldman, Sébastien Faure, Camillo
Berneri i altres-- en un
míting a Barcelona, en representació de
l'Associació d'Amics de l'Espanya
Republicana de Suïssa, i va visitar el front d'Osca, on va
trobar companys
italians, experiència que després reflectiria en
els seus escrits, essent molt
crític amb els anarquistes partidaris de participar en el
govern de la II
República espanyola. Quan les autoritats suïsses
van prohibir el periòdic en
1940, va editar clandestinament fins al 1946 «Quelque part en
Suisse»,
fulletons bilingües que sortien sense firma i dels quals es
van editar uns 150.
Entre les seves obres podem destacar Procès
du «Réveil socialiste-anarchiste»
(1906), Abbasso l’esercito!
(1906), Leur
grève et la nôtre: réponse au«Journal de Genève» (1907), Réponse à la brochure«Bertoni doit-il être
expulsé?» (1907), Travailleur,
ne
sois pas soldat (1910), La victoire
de tous: guerre, paix et révolution (1915), Gli Anarchici e il regicidio di Monza: autodifesa
di L. Bertoni avanti
la corte penale federale di Losanna (1919), Faceà la guerre... devant le tribunal militaire de la
Première Division,à Lausanne, le 16 mars 1940 (1940, amb Lucien
Tronchet), etc. Va traduir a
l'italià i al francès Kropotkin, Malatesta i
Nettlau. Luigi Bertoni va morir el
19 de gener de 1947 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). El seu arxiu
personal, del qual una
part són documents de la Guerra Civil espanyola, es troba
dipositat a
l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1997
Gianpiero
Bottinelli li va dedicar una biografia: Luigi
Bertoni, la coerenza di un anarchico.
***
-
Charles Desplanques:El 6 de febrer de 1877 neix a
Ivry (Illa de
França, França) el militant anarquista,
sindicalista i
antimilitarista Charles
Desplanques. Barber de professió, va col·laborar
en 1898
amb Libertad en
l'òrgan d'educació integral Germinal.
Entre 1903 i 1905 va ser el
responsable de la correspondència i de la tresoreria de la
revista sindicalista
revolucionària L'Action Directe. Adherit
a la Confederació General del
Treball (CGT), va esdevenir-ne, en 1908, el secretari adjunt. Va ser un
dels
col·laboradors de Les Temps Nouveaux, de
Jean Grave, fent les cròniques
del sindicalisme revolucionari. El desembre de 1905 va ser condemnat
per
l'Audiència del Sena a un any de presó i 100
francs de multa per haver signat
un cartell de l'Associació Internacional Antimilitarista,
creada en juny de
1904 a Amsterdam. Quan Pouget va ser empresonat, el va substituir
interinament
en la direcció del periòdic de la
Confederació General del Treball (CGT) La
Voix du Peuple, i juntament amb Georges Yvetot, va ser
secretari de la
Federació de Borses del Treball. Durant la Gran Guerra
serà mobilitzat --ell
que no era partidari d'aconsellar la deserció,
però que no estava en contra de
la deserció-- com a infermer i s'allunyarà
després del sindicalisme, però
continuarà col·laborant en la premsa
llibertària i especialment en la revista Plus
Loin, del doctor Marc Pierrot, de la qual serà
gerent i administrador. A
més dels títols de premsa citats, va escriure en L'Almanach
de la Révolution,L'Avant-Garde, Le Combat Social,L'Emancipateur, Regeneration,Le Travailleur des Ardennes, i és autor
del llibre Barbiers,
perruquiers, coiffeurs (1927). Charles Desplanques va morir
el 17 de juliol
de 1951 a París (França).
***
-
Saturnino
Aransáez Aransáez: El 6 de febrer de
1893 neix a Huércanos (La Rioja, Espanya)
l'anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez.
En 1916 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1925 i l'any
següent envià diners
als comitès pro-presos des de Portugalete i en aquellaèpoca va crear, amb
Pedro Bacigalupe Sánchez, un sindicat cenetista a Bermeo. El
6 de desembre de
1926, en l'anomenat «Complot del Puente de
Vallecas», va ser detingut amb
altres companys (Mariano Peláez López, Maria
Luisa Tejedor, Aurelio Fernández
Sánchez, Manuel Truchero). Després de quatre anys
tancat, sortí en llibertat
provisional i el febrer de 1931 un consell de guerra li
demanà 15 anys de
presó; però la proclamació de la II
República espanyola el salvà de la garjola.
Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 fou el delegat de Sestao en el
Congrés de
la CNT a Madrid. En els anys republicans milità en la«Sociedad Crisol» de
Santurce. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934,
participà
activament al costat de son fill Ángel i de Vicente Cuesta.
Durant la guerra
civil formà part del «Batalló CNT
Reserva» i destacà com a orador en
mítings i
conferències (Cicero, Reinosa, Barakaldo, Solares,
Torrelavega, Ampuero,
Alonsótegui, etc.). Arran la caiguda del Front Nord,
quedà com a responsable
d'una fàbrica de sivelles a Barcelona. En acabar la guerra
s'exilià a França i
milità a Baiona en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. El
febrer i el
juny de 1946 assistí a Baiona al plens del Comitè
Regional en representació de
Baiona. En aquests anys es guanyà la vida fent espardenyes.
En 1955 representà
Baiona en el Ple de la Regional Nord a Tolosa de Llenguadoc. En 1956
fou elegit
secretari del Subcomitè Regional del País Basc en
l'Exili. Saturnino Aransáez
Aransáez va morir el 12 d'agost de 1959 a Baiona (Lapurdi,
País Basc). Sa
companya fou Josefa Caicedo Valdor (1891-1972), durant molts d'anys
corresponsal de les publicacions de la família Urales. Els
dos fills de la
parella, Floreal i Julián Ángel, també
van ser destacats militants llibertaris.
***
-
Pietro Costa:El
6 de febrer de 1900 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) el ferroviari anarquista, i finalment militant
comunista, Pietro Costa,
també conegut com Pietro Pasini. Era
fill de Mariano Costa, paleta i
simpatitzant socialista, i de Maria Pasini. Va realitzar els sis anys
d'escola
elemental i després va fer un curs de tres anys a Escola
Estatal Tècnica
Valsalva d'Imola, acabant els estudis en 1915. Amplià els
seus estudis de
manera autodidacte mitjançant la lectura, especialment sobre
temes socials i
polítics. Encara adolescent, es va adherir al moviment
anarquista i en 1916 va
ser un dels fundadors, amb Nello Garavini, Bindo Lama, Aurelio Lolli,
Giuseppe
Santandrea i altres, de la Biblioteca Llibertària de Castel
Bolognese, que en
la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el
Cercle Anarquista de
la localitat. Va mantenir una estreta amistat amb N. Garavini, que va
ser el
principal animador el grup de joves llibertaris de Castell Bolognese.
Després
d'una breu experiència laboral a l'ajuntament d'aquesta
localitat, en 1916 va
ser contractat com a eventual en els Ferrocarrils de l'Estat. En
aquesta època
va col·laborar amb Garavini en la xarxa de suport als
desertors, confeccionant
passaports interiors falsos per salvar els controls
policíacs. En 1918 fou
cridat a files i va fer el servei militar en Enginyers com a
telegrafista, fins
al seu llicenciament el gener de 1919. Durant gairebé un any
tornà a treballar
amb l'ajuntament i en 1920 tornarà als Ferrocarrils de
l'Estat com a
telegrafista de l'estació de Castel Bolognese. Sense
posar-se en evidència, va
contribuir a totes les agitacions del període, pren part en
totes les
manifestacions anarquistes del poble i dels municipis propers i
participa en
totes les vagues dels treballadors ferroviaris. També,
gràcies a ell, el Cercle
dels Ferroviaris, al qual pertany, es convertí en un lloc de
trobada
d'anarquistes i de socialistes, i va passar a ser objectiu prioritari
dels
escamots feixistes. En 1922, després de l'assalt i
destrucció del Cercle
Socialista, el Cercle dels Ferroviaris i el Cercle Anarquista hauran de
tancar
--el 27 de juliol de 1923 el ferroviari socialista Adelmo Ballardini
serà assassinat
per un grup feixista. El setembre de 1923 un informe del prefecte de
Ravenna el
qualificarà com a «un dels caps dels anarquistes
del país». Va patir diversos
escorcolls policíacs, però sense resultats. Poc
després va ser acomiadat dels
ferrocarrils, com molts altres treballadors ferroviaris pel simple fet
de ser
antifeixistes. L'agost de 1924, fugint de la pesant situació
del seu poble
natal i per buscar feina, es va instal·lar a Milà
com a empleat en una oficina
de l'industrial farmacèutic Carlo Erba. A Milà
trobarà Garavini i sa companya
Emma Neri, que s'hi havien establert abans, i va continuar la seva
activitat
anarquista en la clandestinitat, assumint un paper rellevant. El gener
de 1926,
amb Diego Domenico Guadagnini d'Imola, va ser un dels organitzadors
d'una
conferència clandestina de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), celebrada en un
restaurant de Dovisa, i a la qual van assistir una vintena
d'anarquistes del
centre i nord d'Itàlia, entre ells Camillo Berneri. En
aquesta època va
difondre impresos clandestins per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti
i
mantingué correspondència amb Luigi Fabbri
exiliat a França. L'agost de 1926 va
ser vigilat per la policia que sospitava que era el cap d'un grup
anarquista i
que subministrava passaports falsos a subversius i que facilitava la
fuita
clandestina del país. Per pressions de les autoritats va ser
el primer
acomiadat per Carlo Erba i després de l'Institut Informatiu
Italià. En la seva
activitat política va fer servir pseudònim de Pietro
Pasini, fent servir
el llinatge de sa mare. El 13 d'abril de 1929 va ser detingut per
difusió de
propaganda anarquista, per haver reconstituït el«Partit Anarquista» (la UAI) i
per haver participat en el «Comitè Pro
Víctimes Polítiques»,
associació
clandestina que operava a Milà i Verona per recaptar ajuda
econòmica per a les
famílies de les víctimes de la
repressió. En les investigacions es van veure
involucrats altres vuit anarquistes: el ferroviari de Ticino Giuseppe
Peretti,
Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto Biscardo, Diego D.
Guadagnini, Gino
Bibbi, Romeo Asara i Ermenegilda Villa. Sotmès a un
ràpid interrogatori, va
confessar les activitats del grup i els noms dels companys implicats,
admeten
fins i tot les reunions clandestines amb Peretti, qualificat com a
emissari de
Berneri. També va acusar Gino Bibbi i Giovanni Domaschi
d'haver organitzat i
muntat les bombes per a l'atemptat de Gino Lucetti. El cap de la
Policia Rizzo,
que va dirigir personalment les investigacions, va demostrar que no
eren certes
moltes de les revelacions. Jutjats pel Tribunal Especial per a la
Defensa de
l'Estat, el 2 d'octubre de 1929 van ser sentenciats i Costa fou
condemnat a dos
anys de presó, inhabilitació perpètua
per exercir càrrecs públics i tres anys
de vigilància especial. Va purgar la pena a lla
presó de Lecce i es negà a
signar la petició de gràcia presentada pels seus
familiars. En la
correspondència que va enviar quan estava tancat va mostrar
pesar pel seu
comportament i debilitat durant els interrogatoris, que van implicar la
marginació pels seus antics companys. En aquests anys de
presó es va allunyar
del moviment anarquista i es va acostar al clandestí Partit
Comunista Italià
(PCI), al qual es va afiliar en 1931 quan va ser alliberat. Va retornar
a
Castel Bolognese, on va ser sotmès a vigilància
especial durant tres anys i
patí la discriminació i les privacions
econòmiques de totes les víctimes de la
persecució política. Després de quatre
anys sense feina, va acabar fent de
pintor de parets. Morta sa mare, es va casar en 1941. Aparentment es
mostra
observant de les directives del feixisme, a fi i efecte que el seu nom
sigui
esborrat del registre de subversius el novembre de 1942,
però el seu cas es
reobert ja que és sospitós d'activitats
antifeixistes clandestines. El juny de
1943 va ser buscat per la policia per haver distribuït,
juntament amb altres
companys, propaganda subversiva a Imola; amagat, es va lliurar a la
policia
quan sa esposa va ser detinguda en el seu lloc. El 23 d'agost de 1943,
quan el
règim feixista ja havia caigut, va ser alliberat. Durant el
període posterior
al 8 de setembre va prendre part en la lluita per a l'alliberament com
a
comissari polític de l'Esquadra d'Acció
Patriòtica que actuava a la zona de
Castel Bolognese i encara que no va participar en accions armades,
l'abril de
1945 va aconseguir el grau de comandant de brigada partisana. Durant la
Segona
Guerra Mundial fou un dels més importants exponents del PCI
local. Durant els
anys de la Guerra Freda patí persecucions, fins al punt
d'haver de prejubilar-se
dels Ferrocarrils en 1950 on havia estat readmès
després de l'alliberament. A
partir d'aquest any començarà a allunyar-se
gradualment de la direcció del PCI
local, però continuarà sent el militant comunista
de major prestigi. En els
anys successius es dedicarà fonamentalment a la premsa i a
la propaganda, com a
corresponsal de L'Unità i com a fundador
i principal animador de La
Torre, el periòdic local de la Giunta d'Intesa
Socialcomunista (GISC, Junta
d'Entesa Socialcomunista). En 1971 va publicar el seu primer llibre, Un
paese di Romagna. Castelbolognese fra due battaglie (1797-1945),
al qual
seguirà Un paese di Romagna. Castelbolognese nel
Settecento (1974) i Comune
e popolo a Castelbolognese (1859-1922) (1980). A
començaments dels anys
setanta va ser un dels promotors del naixement de la«Biblioteca Municipal L.
Dal Pane», a la qual va deixar el seu arxiu personal. Pietro
Costa va morir el
28 de juliol de 1982 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).
***
- Soledat Estorach
Esterri:El
6 de febrer de 1915 neix a Albatàrrec (Segrià,
Catalunya) la militant anarcofeminista Soledat Estorach Esterri. Son
pare,
mestre d'escola, va morir quan ella tenia 11 anys, fet que la va
obligar a fer
feina de joveneta en la indústria química. En
1934 participava en el grup
femení (Pilar Grangel, Áurea Cuadrado, Concha
Liaño, etc.) que es reunia en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Barcelona. Va ser membre del Grup Cultural Femení de CNT.
Amb sa germana Joana
era membre de les Joventuts Llibertàries de Barcelona en
1936. Quan esclata la
revolució serà membre del comitè
revolucionari del Clot i delegada per la
Federació Local de les Joventuts Llibertàries de
Barcelona en les reunions
durant la guerra. Activa en «Mujeres Libres», va
ser companya d'armes de Concha
Liaño i d'Amparo Poch, i gran defensora de les
reivindicacions de la
dona, especialment en l'organització de la xarxa de dones de
les barriades
barcelonines. Va encarregar-se del finançament del Casal de
la Dona
Treballadora de Barcelona. Va col·laborar en Mujeres
Libres (1936-1938)
i enTierra
yLibertad(1938). En 1940 vivia a Bordeus
amb
Andrés G. De la Riva i en aquest any contraurà
una greu malaltia cardíaca.
Torna clandestinament a l'Espanya franquista en 1945, però
ha de fugir aviat.
Entre 1964 i 1976 va participar en la nova sèrie el
butlletí Mujeres Libres
que s'editava a Londres i Montady. Soledat Estorach va morir,
després d'una
llarga hospitalització a conseqüència
d'una greu malaltia cardíaca, el 14 de
març de 1993 a París (França). En el
llibre col·lectiuMujeres Libres.
Luchadoras
libertarias(1999)
hi ha un capítol dedicat a la seva figura.
***
-
Teófilo Navarro
Fadrique: El 6 de febrer de 1915 neix a Valladolid
(Castella, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Teófilo
Navarro Fadrique, conegut
com Negro, Le
Vieux i Zapatero. Sabater
de professió, emigrà Catalunya d'infant i amb 15
anys ja militava en la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936,
arran del cop
feixista, s'enrolà en la Columna Durruti i
romangué al front enquadrat en la 26
Divisió fins el triomf franquista. L'11 de febrer de 1939
creuà els Pirineus
pel Pertús. Durant el seu exili a França
milità a Còrdas d'Albigés i a Tolosa
de Llenguadoc en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE), en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), en les Joventuts
Llibertàries i en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), ocupant
càrrecs orgànics especialment entre
1945 i 1955. Durant els anys quaranta formà part de la
Comissió de Defensa i
d'un grup de guies que passava persones i materials a la
Península. Amb la seva
companya Dolores Jiménez Álvarez (Blanca),
també destacada militant i amb qui tingué tres
infants (Helios i els bessons
Juno i Blanca), féu costat els grups guerrillers llibertaris
de Francesc Sabaté
Llopart i de Josep Lluís Facerías, amb els quals
s'internà en diferents
ocasions a la Península. En 1946 va se detingut en diverses
ocasions per creuar
clandestinament la frontera pirinenca. A Tolosa de Llenguadoc
regentà un taller
de sabateria a l'avinguda Paul Séjourné i fou
responsable d'una col·lectivitat
de sabaters, muntada gràcies al suport econòmic
de Laureano Cerrada Santos, i
que hagué d'abandonar perquè la seva
gestió fou qüestionada per alguns
companys. Amb sa companya Dolores Jiménez, entre 1950 i 1962
impulsà el Grup
Artístic Juvenil de les Joventuts Llibertàries de
Tolosa de Llenguadoc. Entre
el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 organitzà, amb Manuel
Camps Vicens, al
Palau de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc, la III
Exposició dels Artistes
Espanyols, organitzada per la CNT i amb el suport de SIA i de l'MLE.
Durant els
anys seixanta i setanta, amb sa companya i amb Maria Mombiola,
continuà fent
costat la lluita armada contra el franquisme, especialment prestant
suport a
Defensa Interior (DI), als Grups d'Acció
Revolucionària Internacionalista
(GARI) i al Movimiento Ibérico de Liberación
(MIL), ja fos subministrant armes,
que havia guardat de l'exèrcit nazi després de la
II Guerra Mundial, o donant-hi
refugi. Teófilo Navarro Fadrique va morir el 22 de setembre
de 2008 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Teófilo
Navarro
Fadrique (1915-2008)
***
- Benigna Galve: El
6 de febrer de 1919
neix a Palomar de Arroyos (Terol, Aragó, Espanya)
l'anarquista Benigna Galve. Quan
tenia 16 anys emigrà a Barcelona (Catalunya), on
s'integrà en el moviment
llibertari, especialment en els ateneus llibertaris. Mesos abans de
l'esclat de
la Guerra Civil, s'uní sentimentalment amb el destacat
militant anarquista
Manuel Villar Mingo. Quan acabà la guerra van ser detinguts
per les autoritats
franquistes i ella fou tancada quatre anys a les presons de
València,
Barcelona, Figueres i Madrid. Quan sortí en llibertat
pogué atendre son
company, que complia condemna. Un cop alliberat aquest,
després de diverses
anades i vingudes, i pogueren reunir-se després de 16 anys
de separació, tingueren
un infant, Diego. En 1960 la parella emigrà a Buenos Aires
(Argentina), on rebé
el suport d'un vell amic, Diego Abad de Santillán.
---
Continua...
---