Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 143 | 144 | (Page 145) | 146 | 147 | .... | 465 | newer

    0 0

    Dos previas: 

    1.- Hoy me he dado el gusto de no leer ninguna de las sandeces que ha publicado la mayoría de la prensa sobre la presidencia de IU de ayer. Más exactamente: no he ido más allá  de los titulares ante la manifiesta manipulación y la falta de vergüenza de El Pais, El Mundo y otros elementos tóxicos de nuestra desgraciada democracia.

     2.- Me cuesta pronunciarme sobre temas de federaciones de IU que no son la mia y sólo lo hago en casos excepcionales que creo afectan muy directamente a IU federal.

    Dicho ésto: el acuerdo de la presidencia de ayer sobre IU Comunidad de Madrid me parece un  acuerdo mejorable pero no me parece un mal acuerdo porque hay lo esencial:

    a) la desautorización, la descalificación y apertura de expediente a  las personas que se han negado a asumir responsabilidades políticas por el caso Bankia (responsabilidades políticas, insisto, nadie les ha acusado de cometer ningún delito) y 

    b) el apoyo al resultado de las primarias y a los procesos de convergencia que se están impulsando en Madrid a través de Ganemos

    La IU que se está abriendo paso imparablemente, en Madrid y en todas partes,  es ésta: la que va a refrendar por abrumadora mayoría la candidatura de Alberto Garzón,  la que está tan asqueada por lo de Bankia que no puede limitarse, como han hecho otros, a perseguir únicamente  a los autores materiales del saqueo y, por supuesto, la que está en la calle impulsando  procesos de unidad popular y de democracia directa en la toma de decisiones.

    ¿Debía IU federal "intervenir" Madrid sobre una base estatutaria muy dudosa?, ¿debía "desfederar" a IUCM  convirtiendo a esta organización en una nueva Ezker Batua?. Tengo muchas dudas.

    Me gusta mucho más la idea de que la antigua mayoría de Madrid, que ya no representa casi nada interesante ni importante, sea derrotada  en una próxima Asamblea Extraordinaria  de IUCM a celebrar entre las municipales y las legislativas... y que los que ganaron las primarias se centren ahora en las elecciones y en recuperar Madrid para los madrileños.

    ... Y que IU, pasado el ciclo electoral, consiga ser  una organización estatutariamente mucho más capaz de poner orden en temas claramente federales - porque nos afectan a todos - como la ética política


    0 0
  • 02/01/15--02:49: Urxella 32
  •  Aquestes setmanes passades vam repartir el número 32 de la nostra publicació de paper Urxella, si no us va arribar la podeu llegir i descarregar a l'enllaç.

    Ho hem dit moltes vegades: el nostre fi no és el govern de les institucions, sinó la transformació social. Nosaltres ho volem tot. El vell món està en runes i nosaltres en volem un de nou. No volem gestionar les runes, reformar-les i apuntalar-les perquè aguantin un poquet més; volem que caiguin i construir-ho tot de nou, i no ens fa por, perquè com deia aquell revolucionari, aquest món nou el duim dins nosaltres.

     

     

     


    0 0
  • 02/02/15--02:49: #PrimàriesPerLlucmajor
  •  

    MÉS per Llucmajor elegirà a través d’unes eleccions primàries el cap de llista de la seva candidatura municipal. La resta de la llista serà aprovada en assemblea, a proposta de la comissió permanent de MÉS per Llucmajor.

    Les primàries de MÉS per Llucmajor seran obertes a tota la ciutadania. Les persones que vulguin presentar la seva candidatura podran fer-ho entre el 1 i el 12 de febrer.

    Totes aquelles persones que vulguin participar en la votació dels candidats que es durà a terme el 21 de febrer és podran inscriure dins dia 18 de febrer. Les primaries seran obertes a tota la ciutadania major de 16 anys i que assumeixin els valors progressistes. Qualsevol ciutadà hi podrà participar, gratuitament, tant per votar com també per presentar-s'hi i ser elegit.

    El calendari de les primàries és el següent:

    • - De l’1 al 18 de febrer: inscripció al cens electoral.

    • - Dia 4 de febrer: publicació del reglament electoral.

    • - Del 19 al 20 de febrer: reclamacions al cens.

    • - De l’1 al 12 de febrer: presentació de candidats.

    • - Dia 13 de febrer: proclamació dels candidats

    • - Del 13 al 20 de febrer: campanya.

    • - Dia 21 de febrer: votació.

    QUI POT VOTAR?

    • Qualsevol persona major de 16 anys
    • Els membres de MÉS per Llucmajor (PSM, ER i IV) no s'han d'inscriure al cens
    • Les persones que no siguin membres de MÉS s'hauran d'inscriure al cens de les primàries mitjançant el següent formulari: http://goo.gl/forms/xjVUEq2qYs

    PER PRESENTAR-SE A CAP DE LLISTA

    Per entregar la documentació o aclarir dubtes posar-se en contacte amb: mesperllucmajor@gmail.com

     

     


     


    0 0
    0 0

      Enero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Mercado del Arenal»
    c/ Pastor y Landero

    «Mercado del Arenal»
    c/ Pastor y Landero

    «Vista calle»
    c/ Galera

    «Vista calle»
    c/ Santas Patronas

    «Bodegas El Priorato (1810)»
    c/ San Pablo

    «Santísimo Cristo del Calvario»
    Iglesia de Santa María Magdalena
    c/ San Pablo

    «Santo Domingo de Guzmán»
    Escultura atribuida al escultor: Pedro Roldán
    Iglesia de Santa María Magdalena
    c/ San Pablo

    «Detalle escultórico de la portada»
    Iglesia de Santa María Magdalena
    c/ San Pablo

    «Escultura de la musa Calíope»
    Fuente de la plaza Magdalena

    «Detalle de caño»
    Fuente de la plaza Magdalena

    «Vista calle»
    c/ José de Velilla

    «El cronómetro»
    c/ Sierpes

    «El cronómetro»
    c/ Sierpes

    «La Cure Gourmande»
    c/ Sierpes

    «Confitería "La Campana"»
    c/ Sierpes

    «Confitería "La Campana"»
    c/ Sierpes

    «Palacio del marqués de la Motilla»
    c/ Larraña

    «"El palulú" (palo de regaliz)»
    Plaza de la Encarnación

    «Metropol Parasol (Setas de la Encarnación)»
    Plaza de la Encarnación (Plaza de las Setas)

    «Tiovivo (Carrusel)»
    c/ Alameda de Hércules

    «Taberna "El Papelón»
    c/ Alameda de Hércules

    «Restaurante "El Egipcio"»
    c/ Trajano

    «Tren de Navidad»
    c/ Alameda de Hércules

    «Columnas con las esculturas de Hércules y Julio César»
    Escultor: Diego de Pesquera
    c/ Alameda de Hércules

    «Tiovivo (Carrusel)»
    c/ Alameda de Hércules

    «Animales de choque»
    c/ Alameda de Hércules

    «Papá Noel y sus regalos»
    c/ Alameda de Hércules

    «Gran Circo de Pulgas»
    c/ Alameda de Hércules

    «"Érase una vez … una Navidad de cuento"»
    c/ Alameda de Hércules

    «"Érase una vez … una Navidad de cuento"»
    c/ Alameda de Hércules

    «Mini-Noria»
    c/ Alameda de Hércules

    «"Érase una vez … una Navidad de cuento"»
    c/ Alameda de Hércules

    «Pesca de patos»
    c/ Alameda de Hércules

    «Dromedario»
    c/ Alameda de Hércules

    «Regalos de Navidad»
    c/ Alameda de Hércules

    «Bicicleta»
    c/ Alameda de Hércules

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Graffiti»
    Mercadillo El Charco de la Pava
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    Isla de la Cartuja
    c/ Avenida Carlos III

    «Retablo mayor con el Cristo de la Exción (El Cachorro)»
    Basílica del Patrocinio (Capilla del Cachorro)
    c/ Castilla

    «Jesús del Buen Camino»
    Basílica del Patrocinio (Capilla del Cachorro)
    c/ Castilla

    «Retablo de la "Virgen chica del Patrocinio" (Virgen del Patrocinio)»
    Escultor: Luis Álvarez Duarte
    Basílica del Patrocinio (Capilla del Cachorro)
    c/ Castilla

    «Retablo de Nuestra Señora de los Dolores»
    Basílica del Patrocinio (Capilla del Cachorro)
    c/ Castilla

    «El Cautivo»
    Basílica del Patrocinio (Capilla del Cachorro)
    c/ Castilla

    «Casa»
    c/ Castilla

    «Monumento a Alberto Lista»
    c/ Alvarado

    «Fotografía tras figuras de cartón»
    Bar La Sonanta
    Plaza Chapina

    «Monumento a Trajano (1993)»
    Escultor: Vasile Corduz
    c/ Paseo de Nuestra Señora de la O

    «Monumento a Trajano (1993)»
    Escultor: Vasile Corduz
    c/ Paseo de Nuestra Señora de la O

    «Edificio»
    c/ Párroco Pedro Ramos Lagares

    «Ventana»
    c/ Paseo Nuestra Señora de la O

    «Puente de Triana (Puente de Isabel II)»
    Canal de Alfonso XIII
    Río Guadalquivir
    c/ Paseo Nuestra Señora de la O

    «Escultura»
    c/ Paseo Nuestra Señora de la O

    «Puente de Triana (Puente de Isabel II)»
    Canal de Alfonso XIII
    Río Guadalquivir
    c/ Paseo Nuestra Señora de la O

    «Puente de Triana (Puente de Isabel II)»
    Canal de Alfonso XIII
    Río Guadalquivir
    Plaza Altozano

    «Escaleras»
    Plaza Altozano

    «Edificio»
    c/ Betis

    «La Giralda»
    desde c/ Betis

    «Bodegón La Universal de Triana»
    c/ Betis

    «Bodegón La Universal de Triana»
    c/ Betis

    «Santísimo Cristo de las Tres Caídas»
    Plaza Altozano

    «Monumento al Arte flamenco (Escultor: Jesús Gavira Alba) y Capilla del Carmen»
    Plaza Altozano

    «Virgen»
    Plaza Altozano

    «Centro de Educación Infantil "Full Moon"»
    Callejón Valladares

    «Peinado de rastas»
    c/ San Jacinto

    «Vista calle»
    c/ Antiguo Corral "La Parra"

    «Vista calle»
    c/ Rodrigo de Triana

    «Vista callejón»
    Callejón Nuestro Padre Jesús de las Penas

    «Cervecería "La Grande" y "Nuestro Padre Jesús de las Penas"»
    c/ San Jacinto

    Palma, 1 de febrero de 2015



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [01/02] «O Pensamento Social» -«El Productor» - «La Révolution» - «Alas» -«Le Combat» - «L'Espagne Nouvelle» - Zévaco - Planteline - Erlebach - Toryho - Pascual Gimeno - Faure - Renard - Di Giovanni - Ibels - Bellavista - Manzini

    Anarcoefemèrides de l'1 de febrer

    Esdeveniments

    Capçalera d'"O Pensamento Social"

    - Surt O Pensamento Social: Pel febrer de 1872 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari internacionalista O Pensamento Social. Não mais deveres sem direitos, não mais direitos sem deveres (El Pensament Social. No més dehures sense drets, no més drets sense deures). Fou l'òrgan d'expressió de l'Associação de Resistência«Fraternidade Operária» (FO, Associació de Resistencia «Fraternitat Obrera»), adscrita a l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Portugal i sorgí arran dels estrets contactes amb els internacionalistes espanyols. Va ser dirigit per José Fontana i Antero Tarquínio de Quental. N'eren membres de la redacció José Correia Nobre França, Eduardo Maia, Sousa Brandão i José Tedeschi i en l'administració figuraven José Fontana, Monteiro i Tito; Lopes n'era el propietari nominal. Antero Quental publicà el fullet O queé a Internacional per a costejar les primeres despeses de la publicació de O Pensamento Social. Trobem articles de Jaime Batalha Reis, Friedrich Engels, José Fontana, Augusto Fuschini, Tomás González Morago, Pau Lafargue, Oliveira Martins, Karl Marx, Pierre-Joseph Proudhon i Antero de Quental, entre d'altres. Aquest setmanari nasqué sota la influència bakuninista i, sobretot, proudoniana i de mica en mica es va anar decantant pel socialisme marxista. En sortiren 55 números, l'últim el 4 d'octubre de 1873.

    ***

    Capçalera d'"El Productor"

    - Surt El Productor: L'1 de febrer de 1887 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari El Productor. Diario Socialista,òrgan de les Societats Obreres de Barcelona. A partir del número 32, d'11 de març de 1887, se subtitularà «Periódico Socialista» i passarà a tenir periodicitat setmanal, i a partir del número 198, de 4 de juliol de 1890, portarà com a subtítol «Periódico Anarquista». En total sortiran 369 números fins al 21 de setembre de 1893, quan l'impressor va negar-se a seguir imprimint-lo i no van trobar cap impremta disposada a editar-lo. Dirigit inicialment per Antoni Pellicer i Paraire i per Pere Esteve, va tenir la col·laboració regular de Rafael Farga i Pellicer, Joan Montseny, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Josep Llunàs i Pujals, Cels Gomis, Ricardo Mella, S. Suñé, J. López Montenegro, etc. Va assolir una gran importància teòrica, ja que va presidir el pas de l'anarcocol·lectivisme català --polèmica amb Le Revolté de Ginebra-- a l'«anarquisme sense adjectius» i la revisió de l'obra de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Va arribar a tirar entre 6.000 i 7.000 exemplars. Va tornar a aparèixer entre 1901 i 1904 (122 números), dirigit per Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), amb Josep Prat, Teresa Claramunt, Llorenç Pahissa, Ricardo Mella, etc., però la seva incidència va ser arraconada en part pel grup entorn de l'Escola Moderna; i encara va tenir una terceraèpoca entre 1925 i 1930, dirigit per Manuel Buenacasa. Altres periòdics anarquistes van portar el mateix nom (La Corunya, Madrid, Sevilla, Tarragona, Canàries, Xile, Cuba...).

    ***

    Capçalera de "La Révolution"

    - Surt La Révolution: L'1 de febrer de 1909 surt a París (França) el primer número del diari La Révolution. Quotidien de lutte sociale. Aquesta publicació fou fundada i animada perÉmile Pouget. Va tenir com a gerents Moucheboeuf i Raphaël Cassignol. Tirava una mitja de 30.000 exemplars dels quals 6.000 es venien a París. Trobem articles de Paul Ader, Charles Albert, Louis Avennier, Ernest Babut, Alice i J. Bernard, Auguste Berthon, Bled, G. Boucheron, Amédée Bousquet, Aristide Briand, Fritz Brupbacher, Amédée Catonné (Amédée Dunois), Chateclair, Edmond Char, Léon Cladel, Henri Dagan, Alphonse Daudet, Gaston Dubois-Desaulle, J. Dubosc, Jean Duchene, Henri Duchmann, Luigi Fabbri, Sébastien Faure, Floquet, Henri Fuss-Amoré, Henri Gauche (René Chaughi), Paul Guille, André Girard, Victor Griffuelhes, James Guillaume, Hermel, Georges Herzig (Georges Sergy), Léon Jouhaux, Francis Jourdain, Alfred Klein, Hubert Lagardelle, Henri Lequin (Raoul Lenoir), Henri Leyret, Alexandre Luquet, Charles Malato, Victor Méric, Alphonse Merrheim, Pierre Monatte, Émile Pataud, Georges Paul, Émile Pouget, Protat, Pierre Quillard, Marius Réty, Jean Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Séverine, Frédéric Stackelberg, B. Veillard, Jean Witsch, Alexandre Zevaes, etc. Com a il·lustradors figuren Dechiron, Charles Dhooghe, Maurice Girard, Grandjouan, Morel, Ludovic Pissarro (Ludovic Rodo). Publicà fulletons de G. Bubois-Desaulle, Léon Cladel, A. Daudet, Henri Duchmann,É. LeRoy, Marius Rety, J. Richepin, André Rivoire, Joseph Roumanille, Jules Valles, etc. En sortiren 56 números, l'últim el 28 de març de 1909.

    ***

    Premsa llibertària

    - Surt Alas: L'1 de febrer de 1915 surt a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic sindicalista i anarquista mensual Alas. Revista sociológico literaria. Va ser publicada pel grup anarquista del mateix nom del Centre Obrer de Castro del Río i dirigida per Salvador Cordón. En van sortir sis números. El grup es va dissoldre i la revista es va suspendre ja que alguns militants del grup se'n van anar del poble. No se n'ha conservat cap exemplar.

    ***

    Capçalera de "Le Combat"

    - Surt Le Combat: L'1 de febrer de 1926 surt a Flémalle-Grande (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual Le Combat. Organe anarchiste. La seva edició es plantejà arran del III Congrés de la Federació Comunista Llibertària (FCL) del 25 de desembre de 1925 a Amay (Lieja), quan es decidí substituir l'òrgan d'expressió de l'FCL, L'Émancipateur (1921-1925), per un de nou en un intent d'unir els anarquistes de totes les tendències contra els feixismes negre i roig. El primer número fou publicat per Camille Mattart, però a partir del número dos i fins al 24 s'edità a Brussel·les per Hem Day; després, de bell nou, a Flémalle-Grande per Camille Mattart. Van ser gerents Hem Day i Ch. Leanen. Trobem articles de Charles Alexandre, Gr. de Amay, Lucien Barbedette, Benoît-Perrier, Jules Bluette, Veuve Désirée Brismée, F. Burton, Fritz David, Hem Day, Émile Debaize, Louise Dieudonné, Georges Eekhoud, Fernand, Michel Frankar, Julia Friedman, Franz Gallo, Manuel García, Paul Gille, Hyacinthe Gobin, Géo Granz, Marceline Hecquet, Émile Heusy, Higuet, Erigh Islandsun, Ghislain Joël, Albert de Jong, Henri Ledoux, Jena Ledoux, Camille Lemonnier, Ernest Lieder, B. de Ligt, Stephen Mac Say, Léon Mantes, Émile Marchand, Camille Mattart, Ricardo Schiavina, Gaston Stiv-Nhaire, Ernest Tanrez (Ernestan), Olga Taratouta, Van Amwerpen, Bartolomeo Vanzetti, H. Vrijheid, Georges Ivetot, etc. El periòdic tingué una tirada entre 1.200 i 1.500 exemplars i es distribuïa a França. El número 10 (juliol de 1926) es va consagrar al cinquantè aniversari de la mort de Mikhail Bakunin i el 26 (setembre de 1927) a les execucions de Sacco i de Vanzetti. En sortiren 33 números, l'últim l'abril de 1928, quan fou continuat de bell nou per L'Émancipateur (1928-1936).

    ***

    Capçalera de "L'Espagne Nouvelle"

    - Surt L'Espagne Nouvelle: L'1 de febrer de 1937 surt a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el primer número del periòdic L'Espagne Nouvelle. Hebdomadaire, édité par le Secrétariat de Documentation Ouvrière. Aquest setmanari canvià en diverses ocasions de subtítol i de periodicitat: «Bulletin d’information paraissant tous les lundis»,«Organe pour la défense des militants, des conquêtes et des principes de la révolution espagnole (bimensuel)», «Organes réunis pour la défense des militants des conquêtes et des principes de la révolution sociale ibérique» i «Organe de défense des militants, des conquêtes et des principes révolutionnaires en Espagne». Sortí per substituir la desapareguda L'Espagne Antifasciste (1936-1937). El responsable (impressor i gerent) d'aquesta publicació fou sempre André Prudhommeaux i l'administrador P. Jolibois. Membres del comitè de redacció van ser Jean Dautry, Aristide i Paul Lapeyre i Alphonse Barbé, entre d'altres. Publicà articles d'altres periòdics, com ara Pan, La Révolution Prolétarienne, Solidaridad Obrera, Spain and the World o Tierra y Libertad. De la primera sèrie en sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1937. Després, el 12 d'abril de 1937, sortí un número-cartell fora de numeració que anunciava la nova sèrie, el primer número de la qual sortí el 19 d'abril de 1937. A començaments de 1938 aquesta publicació es va fusionar amb Le Semeur, d'Alphonse Barbé, i L'Espagne Antifascista, d'Aristide Lapeyre publicada a Bordeus. Hi van col·laborar Jaume Balius, Alphonse Barbé, Camillo Berneri, Félicien Challaye, Édouard Baladier, Jean Dautry, Marcel Dieu (Hem Day), Buenaventura Durruti, Léo Eichenbaum (Léo Voline), Etta Federn, José Gabriel, Eduardo de Guzman, Éric Hellson, Ignotus, P. Jolibois, M. Kavavanagh, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, René Laurac, Robert Louzon, Ethel Mac Donald, A. De Malander, Martin, Hoche Meurant, Pierre Naville, Jane-H. Patrick, Francisco Pelegri, Pierre Piller (Gaston Leval), André Prudhommeaux, Joan Puig Elías, E. Reynier, Charles Ridel, Rudolf Rocker, Lucía Sánchez-Saornil, Hugh Slater, Ernest Tanrez (Ernestan), etc. Aquest periòdic destaca per les seves informacions de qualitat, per la seva objectivitat i punt de vista crític sobre determinats aspectes de la Revolució espanyola, i per les seves fotografies. En les seva pàgines publicà diversos articles i notícies sobre les maniobres estalinistes que es realitzaren al front d'Aragó i altres indrets --un article acabava amb l'eslògan «Per vèncer Franco, cal vèncer Stalin». Simpatitzà amb les posicions del grup català «Los Amigos de Durruti», alhora que engegaren diatribes molt dures vers el moviment anarquista espanyol oficial, acusant-lo de col·laboracionista i oportunista per la participació ministerial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El periòdic fou força crític amb el «Decret-llei Daladier-Serraut-Mandel» francès del 2 de maig de 1938 pel qual es reforçava el control policíac, s'agreujava la legislació sobre els estrangers i penava els ciutadans francesos que ajudessin els estrangers en situació irregular --dedicà en exclusiva el número doble 58-59 d'octubre de 1938 al citat decret-llei. L'últim número, triple 67-69 en format revista sota el títol L'Espagne Indomptée, fou de juliol-setembre de 1939 --en aquestúltim número es publicaren dos articles de Jaume Balius, secretari de «Los Amigos de Durruti», i altres defenses d'aquest grup dissident. Publicà el fulletó L'anarchisme et l'insurrection des Asturies. La CNT et la FAI en octobre 1934, d'Ignotus, que restà incomplet. En un determinat període (1937-1938) la seva publicació s'alternà amb Terre Libre.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michel Zévaco

    - Michel Zévaco:L'1 de febrer de 1860 neix a Ajaccio (Còrsega) el novel·lista, socialista revolucionari i després anarquista i anticlerical Michel Zévaco. Fill d'un militar, després de brillants estudis va ser nomenat professor de Lletres al Col·legi de Viena del Delfinat en 1881, però va haver de dimitir per  les seves relacions amoroses amb l'esposa d'un regidor municipal i es va enrolar per set anys en el IX Regiment de Dragons. En 1886 va ser expulsat de l'Exèrcit per indisciplina. Instal·lat a París, en 1889 va esdevenir col·laborador de Jules Roques i del seu periòdic L'Égalité,òrgan de la Lliga Socialistarevolucionària. En 1890 va fer costat el moviment obrer participant en la creació de nombroses cambres sindicals, fet que el va acostar als grups anarquistes de la capital. Va ser candidat sense èxit en les eleccions legislatives de 1889 i va conèixer Louise Michel. Va ser condemnat per primera vegada l'abril de 1890 a quatre mesos a la presó de Sainte-Pélagie, on coneixerà Aristide Bruant, per un delicte de premsa, encara que l'acusació era«per provocació a la mort», ja que havia escrit una sèrie d'articles virulents contra la burgesia que van provocar un duel amb el ministre de l'Interior Constans. El 27 de març de 1892 va començar a publicar el setmanari anarquista Le Gueux i, un mes més tard, un elogi de Pini i de Ravachol, en plena època d'atemptats anarquistes, li va comportar una nova condemna a sis mesos de presó i 1.500 francs de multa. En sortir, i durant tres anys, abandonarà el periodisme i es dedicarà a la bohèmia montmartriana amb els artistes de Le Chat Noir. Més tard va col·laborar en Le Libertaire, de Sébastien Faure, en el periòdic anarquista La Renaissance, en La Petite République Socialista de Jean Jaurès i en el periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors. En 1898 va dirigir L'Anticlérical,òrgan de la Lliga Anticlerical de França, i va prestar suport a Dreyfus. A partir de 1900 va començar a publicar per lliuraments en nombrosos diaris novel·les de capa i espasa «republicanes» --en va fer més de 1.400--, on els protagonistes eren la gent del poble partidària de la Revolució francesa i de la llibertat, gent sense Déu ni amo, i que van tenir moltíssim d'èxit, com ara Le Chevalier de Pardaillan o La Fausta. L'«Alexandre Dumas llibertari», com algú el va anomenar, es va instal·lar amb sa família a Pierrefonds, on també es trobava l'anarquista Séverine que ja coneixia, però a partir de 1917 va marxar a causa de la guerra a Eaubonne (Illa de França, França), on va morir de càncer el 8 d'agost de 1918. A començaments del segle XX, Michel Zévaco i Gaston Leroux eren els autors millors pagats de França i infinitat de novel·les de Zévaco s'han vist adaptades al cinema i a la televisió. També existeixen edicions de les obres de Zévaco «alleugerides» de càrregues polítiques.

    ***

    Notícia sobre Amélie Planteline apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 24 de juny de 1923

    - Amélie Planteline: L'1 de febrer de 1880 neix al XII Districte de París (França) l'anarcosindicalista Amélie Planteline. A començament dels anys vint fou membre de la secció minoritària sindicalista revolucionària del Sindicat d'Empleats del Sena de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i membre de la Comissió Femenina Central d'aquest sindicat. El gener de 1923 va ser nomenada membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena. En aquesta època col·laborà en L'Égalité (1923-1924), òrgan de la Unió Socialista-Comunista (USC). Es presentà a la secretaria de la Unió dels Sindicats Unitaris del Sena del 21 de juny de 1923, però no va ser elegida acusada de comunista. En aquestaèpoca fou membre dels Comitès d'Acció i prengué la paraula en nombrosos actes organitzats per aquesta organització. Entre el 12 i el 17 de novembre de 1923 assistí com a delegada del Sindicat d'Infermeres Lliures al II Congrés Nacional (Extraordinari) de la CGTU que se celebrà a Bourges (Centre, França) i tingué un paper molt destacat en la Conferència Femenina que se celebrà el dia abans d'inaugurar-se el citat congrés. Després d'aquest congrés, abandonà la CGTU i s'afilià a la Unió Federativa dels Sindicats Autònoms (UFSA). El maig de 1924 fou membre dels«Amics de La Bataille Syndicaliste». Entre 1924 i 1926 treballà com a secretària mecanògrafa permanent en el Sindicat Únic de la Construcció del Sena. Durant la Conferència de Saint-Ouen (Illa de França, França), celebrada el 28 de juny de 1925, va ser elegida membre de l'executiva (tresorera) de l'UFSA. Membre del «Comitè de l'Entraide» (Comitè del Suport Mutu) i col·laborà en el butlletí mensual de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) La Voix du Travail (1926-1927), administrat per Pierre Besnard i amb Albert Guigui en la gerència.

    ***

    Jules Erlebach

    - Jules Erlebach: L'1 de febrer de 1881 neix a Friburg (Friburg, Suïssa) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Fill d'un petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixa esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

    ***

    Jacinto Toryho (1936)

    - Jacinto Toryho: L'1 de febrer de 1902 neix a Villanueva del Campo (Zamora, Castella, Espanya) --alguns citen 1911 a Palència (Castella)-- el periodista i escriptor anarquista Jacinto Torío Rodríguez, més conegut com Jacinto Toryho. Estudià al col·legi de frares agustins de València de Don Juan (Lleó) i després marxà a Madrid, on col·laborà en nombrosos periòdics de notícies (Norte de Castilla,La Gaceta Regional, El Adelantado,El Heraldo de Madrid, El Heraldo de Zamora, etc.). Després d'estudiar en la primera promoció de l'Escola de Periodisme d'El Debate, fundada pel sacerdot Ángel Herrera Oria, en 1926 entrà com a redactor d'aquest rotatiu catòlic i monàrquic, però l'abandonà per qüestions ideològiques i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid. A començaments dels anys trenta va ser membre del grup«A» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Ricard Mestre, Alfredo Martínez, Abelardo Iglesias i Aso Ibáñez, entre d'altres. En 1932 participà en la creació de les Joventuts Llibertàries madrilenyes. Entre 1933 i 1934, gràcies a Liberto Callejas, va ser redactor i corresponsal de Solidaridad Obrera a Barcelona i fou un dels fundadors del periòdic Revolución (1933-1934). Fou assidu de l'agrupació cultural llibertària «Faros». En 1934 es traslladà de Barcelona a Madrid per informar-se sobre la revolució asturiana, mostrant-se partidari de l'Aliança Obrera. En 1935 entrà a formar part de la redacció del barceloní Tiempos Nuevos i treballà en El Día Gráfico. El gener de 1936 representà el Sindicat d'Espectacles Públics de Barcelona en la Conferència de la CNT catalana. Durant la guerra representà la CNT en el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i va ser secretari de la Oficina de Premsa i Propaganda de CNT-FAI. Entre 1937 i 1938, després de Liberto Callejas i de Jaume Balius, dirigí Solidaridad Obrera, publicació que professionalitzà --encara que amb periodistes «sospitosos»-- i sanejà econòmicament, passant d'un tiratge de 30.000 a 200.000 exemplars i imprimint amb tres rotatives i 20 linotípies. El 28 de març de 1937 defensà la línia oficial de col·laboració governamental de la CNT i la «censura de guerra» en la Conferència Nacional de Premsa Confederal i Anarquista i el setembre d'aquell any polemitzà amb Josep Peirats en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. En 1937 també participà en la fundació del periòdic vespertí en català Catalunya. Durant la primavera de 1938, arran de les tensions sorgides en un Ple de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), abandonà la direcció de Solidaridad Obrera i va ser substituït per Josep Viadiu. A finals de 1938 passà a França i després aconseguí embarcar cap a Cuba, però el clima insular no li va anar bé i més tard passà a Nova York. En 1941, per consell de Waldo Frank, s'instal·là definitivament a Buenos Aires (Argentina) on treballà de periodista en diverses publicacions (Crítica, La Nación, Clarín, La Razón, etc.), a més de dirigir informatius radiofònics i el noticiari de la cadena de televisió argentina «Canal 7». Trobem articles seus en CNT, Despertar,Pro, La Revista Blanca, Solidaridad,Tiempos Nuevos,Timón, La Tierra, etc. Entre les seves obres podem citar Cómo viven y cómo mueren las prostitutas (sd), Joaquin Costa y la revolución española (sd), Memorias de un seminarista (sd), L'11 de setembre del 1714 i la guerra antifeixista d'avui. Conferència (sd), La hora de las juventudes (1933), Reportajes. La libertad de expresión en el periodismo contemporáneo (1935), Apuntes históricos de Solidaridad Obrera (1937?, amb Salvador Cánovas Cervantes), Informe que el camarada Jacinto Toryho, somete a la consideración de los sindicatos de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluñacomo director de Solidaridad Obrera (1938), La independencia de España (Tres etapas de nuestra historia) (1938), En los caminos de la libertad (1939?, ambÁlvaro de Albornoz), La traición del señor Azaña: después de la tragedia (1939), Una traición al proletariado mundial. El pacto entre Hitler y Stalin (1939), Stalin. Anàlisis espectral (1946), Anverso y reverso de la Unión Soviética (1947), Aramburu. Confidencias. Actitudes. Propositos (1973), Historia política argentina (1973), Noéramos tan malos. Memorias de la guerra civil española (1936-1939) (1975), Del triunfo a la derrota. Las interioridades de la guerra civil en el campo republicano revividas por un periodista (1978), etc. Jacinto Torío Rodríguez va morir el 5 de maig de 1989 a Buenos Aires (Argentina) a causa de problemes cardíacs.

    Jacinto Toryho (1902-1989)

    ***

    Ricard Pascual Gimeno

    - Ricard Pascual Gimeno: L'1 de febrer de 1914 neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ricard Pascual Gimeno. Fill d'una família obrera, a 16 anys quedà orfe de pare i abandonà els estudis per ajudar sa família econòmicament. Entrà a treballar de mecànic i ben aviat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. D'antuvi aconseguí no patir la repressió desencadenada arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, però poc després va ser detingut per la policia i apallissat. En aquesta època era secretari de l'Ateneu Cultural Racionalista de Palafrugell i mantenia relacions epistolars amb les Joventuts Llibertàries de Barcelona, a més d'assistir a nombroses reunions clandestines i de participar en el tràfic d'armes per la frontera pirinenca. Quan l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 es responsabilitzà de la incautació del seu taller de feina per a la indústria de guerra i, més tard, s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti». Quan la militarització de les milícies, va ser nomenat tinent de la 121 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, unitat militar on romandrà fins el final de la guerra. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Barcarès, del qual intentà fugir en diverses ocasions. Després treballà de mecànic en la indústria de guerra a Nevers (Borgonya, França) fins la capitulació francesa. L'agost de 1940 marxà cap a Tolosa de Llenguadoc, on establí contacte amb Josep Ester Borràs i visqué clandestinament fins la seva detenció per les autoritats del Govern de Vichy que el van enviar al camp de concentració de Noé, del qual aconseguí fugir. Novament detingut, abans de ser enviat a Alemanya per treballar en el Servei de Treball Obligatori (STO), aconseguí fugir dels camps de treball del mur de l'Atlàntic i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial representà, amb Martínez, Buil i Ester, la Regional Catalana Provisional de la CNT i durant vuit anys ocupà la secretaria de l'Associació d'Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de la República Espanyola. Trobem articles seus en Boletín Amicale 26 División i La Voz de los Olvidados. En 2000 viva a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Té inèdites unes memòries, Esta fue mi vida.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Étienne Faure

    - Étienne Faure:L'1 de febrer de 1911 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant i propagandista anarquista, membre de la Comuna de Sant-Etiève, Étienne Faure, també conegut com Cou Tordu o Cou Tors («Coll Tord», a causa d'una malformació). Havia nascut el 23 d'agost de 1837 a Sant-Etiève (Arpitània). Sabater de professió, dirigirà en 1868 la vaga del seu gremi. En 1871, després de la insurrecció parisenca, com a militant revolucionari, prendrà part el 24 de març en el comitè insurreccional que ocupa l'Ajuntament de Sant-Etiève i arresta les autoritats. Designat responsable de la Comissaria Central de la policia municipal, va realitzar un cartell de crida al poble amb la finalitat de triar els membres de la Comuna. Buscat per les autoritats militars tres dies més tard, va aconseguir fugir i arribar a Ginebra (Suïssa). El 29 de febrer de 1872 l'Audiència de Riom el va condemnar en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. En l'exili suís participarà en la Societat de Refugiats. El 8 de maig de 1879 la pena va ser commutada en una de sis anys de desterrament i el 13 de març de 1880 va ser amnistiat totalment. A França de bell nou, continuarà amb la seva militància en el Cercle dels Treballadors, reivindicant el col·lectivisme antiparlamentari. La seva vida serà aleshores les reunions anarquistes i la difusió de la premsa llibertària. El 21 de novembre de 1882 va ser detingut i inculpat en el Procés dels 66, per «reconstitució de la Internacional» i condemnat per la Cort d'Apel·lació de Lió, el 13 de març de 1883, a dos anys de presó, cinc anys de llibertat vigilada i cinc anys de privació dels drets civils. Després d'haver purgat la pena, va tornar a Sant-Etiève on va esdevenir venedor ambulant, fet que va aprofitar per difondre les idees anarquistes, abstencionistes i antimilitaristes. Serà de bell nou requerit per la policia després dels atemptats de Ravachol i l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses). Durant els anys 90 va proposar la creació d'un grup de defensa dels inquilins i va participar en la propaganda antimilitarista. Durant elsúltims anys de sa vida tenia una paradeta al carrer on venia fullets de Ni Déu, ni amo i pocions i plantes medicinals. Étienne Faure va morir l'1 de febrer de 1911 a Sant-Etiève, d'on era molt popular, i els militants i amics van fer una subscripció popular per comprar el taüt; a les seves exèquies van anar gran quantitat de militants del moviment anarquista, entre ells Sébastien Faure, també originari de Saint-Étienne.

    ***

    Fitxa policíaca de Joseph Renard (1912)

    - Joseph Renard: L'1 de febrer de 1913 és executat a Versalles (Illa de França, França) l'anarquista individualista i il·legalista Joseph Léon Renard, conegut com Bouquet i Oscard Wild. Havia nascut el 26 d'abril–la partida de defunció cita el 26 d'agost i una fitxa policíaca el 26 de gener– de 1885 al vilatge de Charancy (Iguerande, Charolles, Borgonya, França). Sos pares es deien François Renard (Patat) i Marguerite Royet. En 1898 obtingué el certificat d'estudis a l'escola municipal d'Iguerande i amb 13 anys es posà a fer feina de criat en una granja de la zona. Quan tenia 15 anys deixa el poble natal i marxà cap a París i Marsella. Entre 1906 i 1907 treballà com a obrer planxista en una empresa que fabricava vagons de metro. A partir de 1908 freqüentà els cercles anarcoindividualistes il·legalistes i va fer amistat amb Charles Mauger, de qui utilitzà la seva documentació, i Léon Bergeal. També es lligà amb Octave Garnier (Le Terrassier), un dels membres de la «Banda Bonnot» amb qui visqué a París, Louis Rimbault i Élie Monnier (Simentov). El 5 de febrer de 1908 es declarà insubmís i no es presentà al seu destí per a fer el servei militar, decidint emigrar a Amèrica, però va ser detingut. Jutjat el 7 de juliol de 1909 en consell de guerra a París, va ser condemnat a nou mesos de presó per un delicte d'insubmissió i tancat a la presó militar d'Amiens (Picardia, França). Un decret presidencial del 29 de desembre de 1909 li redimí de la resta de la pena i fou alliberat. Després entrà a treballar de terrelloner i posteriorment passà a Brussel·les (Bèlgica), on la policia d'aquell país el fitxà com a anarquista. Durant la nit del 30 al 31 de gener de 1912, amb Alexandre Britannicus, rebentà la porta de l'economat de l'estació dels Aubrais, a Orleans (Centre, França); sorpresos in fraganti mentre es portaven 150 francs després d'haver forçat els calaixos de la caixa, obriren foc i feriren dos empleats abans de saltar a un tren en marxa cap a París. A l'estació d'Étranges la policia esperava el tren, però els perseguits aconseguiren fugir a trets i matar d'un tret el brigadier Élie-Jules Dormoy. Per complicar més la situació, un desertor que viatjava sense bitllet, Jean-Baptiste Pascal, i que res tenia a veure amb els anarquistes, quan va veure l'estació plena de policia, acabà suïcidant-se d'un tret al cap. Renard i Britannicus fugiren en direcció contrària perseguits pels agents. Britannicus –que d'antuvi va ser identificat erròniament per la policia com Alexandre-Marie Lebourg– fou abatut al prat pantanós de Petit-Saint-Mars, entre Étranges i Angerville; Renard va ser detingut arribant a l'estació d'Étréchy i quan la policia li va demanar el seu nom, va respondre Oscard Wild (Oscar Wilde). Els agents descobriren que les armes que portaven provenien un cop comès l'octubre de 1911 en una armeria del carrer Lafayette, com les pistoles brownings que havien trobar durant l'escorcoll policíac del 31 de gener de 1912 a la seu del periòdic L'Anarchie. Jutjat el 10 de novembre de 1912 a Versalles per l'Audiència de Sena i Oise, va ser condemnat a la pena capital per la mort del brigadier Dormoy. Joseph Renard va ser guillotinat l'1 de febrer de 1913 a Versalles (Illa de França, França) i enterrat a la secció dels executats del cementiri dels Gonards.

    Joseph Renard (1885-1913)

    ***

    Severino Di Giovanni portat a judici

    - Severino Di Giovanni: L'1 de febrer de 1931 es afusellat a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf i expropiador anarquista Severino Di Giovanni. Havia nascut el 17 de març de 1901 a Chieti (Abruços, Itàlia). Va estudiar per a mestre i encara que no es va graduar en va exercir fins que, per fugir del feixisme, s'instal·là a l'Argentina en 1923 amb sa dona Teresina i sa filla Laura (dos anys més tard naixerien els seus dos altres fills, Aurora i Ilvo). A Buenos Aires va aprendre tipografia i esdevingué membre del Cercle Anarquista Renzo Novatore. Publicà la revista Culmine, que la imprimeix ell mateix, i que reivindicà l'anarquisme individual i la lluita «cara a cara» contra el feixisme («De la propaganda als fets»), i organitzà una manifestació de més de mil persones per exigir l'alliberament de Sacco i de Vanzetti. El 16 de maig de 1926 una bomba esclatà davant l'ambaixada dels EUA a Buenos Aires, serà el començament de la«carrera» de Severino. Quan Sacco i Vanzetti són executats, el 23 d'agost de 1927, Di Giovanni passà totalment a l'acció violenta, juntament amb els germans Scarfó (Alejandro i Paulino), copejant amb nombroses bombes especialment els interessos nord-americans. A partir d'aquesta data Severino vestirà sempre de negre, capell d'ala ampla i mocador al coll, i deixarà de beure i de fumar. El 24 de desembre de 1927 el National City Bank explotà i el 3 de maig de 1928 li toca al consolat italià; aquests atemptats causaren desenes de víctimes ja que les bombes (dinamita, gelignita i ferro) eren absolutament imprecises i potentíssimes. També van posar en pràctica les«expropiacions», tècnica apresa de Buenaventura Durruti després de la seva estada a l'Argentina. Aquesta ona de violència serà durament condemnada pels militants anarquistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i pel seu periòdic La Protesta. Severino assassinarà López Arango, director d'aquesta publicació, per haver-lo qualificat d'«agent feixista» en un article. Di Giovanni també donarà mort a feixistes notoris, entre ells el conegut torturador coronel Afeltra. El 29 de gener de 1931 Severino va ser detingut en sortir d'una impremta; va intentar escapar i el van perseguir pels carrers i teulades de Buenos Aires, la policia va disparar més de cent vegades i Severino, cinc. Durant el tiroteig va morir una nina i va haver nombrosos ferits; atrapat en un garatge, es va disparar un tret al pit, però la ferida no el matà i l'enxamparen amb vida. Després d'horribles tortures, Severino serà afusellat per la dictadura d'Uriburu l'1 de febrer de 1931 i el seu company Paulino Scarfó l'endemà. La tomba de Severino Di Giovanni al cementiri de la Chacarita de Buenos Aires sempre té flores vermelles. L'advocat defensor de Di Giovanni, el tinent primer Franco va ser enverinat poc després en un dinar de companyó per càstig d'haver defensar un anarquista.

    ***

    Henri-Gabriel Ibels retratat per Toulouse-Lautrec (1892-1893). Metropolitan Museum of Art (Nova York)

    - Henri-Gabriel Ibels: L'1 de febrer de 1936 mor a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Havia nascut el 30 de novembre de 1867 a París (França). Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del movimentNabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour.

    ***

    Necrològica de Ladislau Bellavista Gual apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrer de 1961

    - Ladislau Bellavista Gual: L'1 de febrer de 1961 mor a Aspres de Buèch (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Ladislau Bellavista i Gual. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Mataró (Maresme, Catalunya). Treballador tèxtil, en la dècada dels 1910 entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1913 va ser empresonat per la seva participació en la gran vaga del sector fabril i tèxtil (Barcelona, Badalona, Manresa, Mataró, Sabadell, Terrassa, Granollers i Igualada). En 1921 fou un dels organitzadors de la Comarcal del Litoral de la CNT i entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 assistí, com a delegat de Mataró i com a president de l'Associació Local d'Obrers de Gèneres de Punt de la localitat, a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal des del 1920. En aquesta època fou membre de la Lliga Espanyola dels Drets de l'Home (LEDH). En 1925 es passà a l'ofici de vidrier i fou membre, amb Josep Banet Rovira i Enric Bartrolí Nogués, de la primera junta directiva de la cooperativa de producció vidriera«Cristalleries de Mataró». L'1 de gener de 1926 fou un dels signats del manifest del grup editor del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical, on se sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Durant els anys de la II República espanyola defensà l'estratègia trentista i fou un dels creadors dels Sindicats d'Oposició. A partir de 1934 ocupà el càrrec de directiu de les «Cristalleries de Mataró». Quan esclatà la Revolució de juliol de 1936, participà, a partir del 30 d'agost d'aquell any, en nom de la CNT, en el Consell Municipal («Consell d'Autonomia») de Mataró, del qual va ser nomenat, en nom dels Sindicats d'Oposició, vicepresident del seu Consell d'Economia; arran dels fets de «Maig de 1937», fou regidor d'Economia i Treball de l'Ajuntament mataroní. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa companya Secundina i sa única filla Palmira, la qual morí posteriorment durant un part. A partir d'aquesta època, patí nombroses malalties que li van donar mala vida.

    ***

    Ennio Manzini

    - Ennio Manzini: L'1 de febrer de 1985 mor a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Ennio Manzini, conegut com Nelson. Havia nascut el 30 de setembre de 1926 a Bomporto (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Pio Manzini i Cesira Corradini. El juliol de 1944 participà en la Resistència antifeixista, sota el nom de batalla de Nelson, enquadrat en la Brigada«Ivan» de la II Divisió «Modena Pianura». Detingut pels feixistes, va ser durament torturat i durant la seva detenció conegué un anarquista qui l'acostà al moviment llibertari. En la postguerra obrí un taller de lampisteria i feinetes diverses i entrà a formar part del moviment anarquista. A començament de la dècada dels cinquanta es va traslladar a treballar a Casalbordino (Abruços, Itàlia), on romangué uns anys. De tornada a Mòdena, continuà fent feina de manetes i en 1965 va ser nomenat membre de la Comissió Consultiva per al Problema del Comerç de l'Ajuntament de Mòdena. Al començament de la dècada dels seixanta formà part del grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» de Mòdena. Després de la mort de Renzo Cavani en 1966, esdevingué la figura més destacada del moviment anarquista de Mòdena, mantenint estretes i constants relacions amb la resta de grups anarquistes italians. A partir dels anys setanta fou un important interlocutor amb els grups de joves anarquistes que es van constituí a Mòdena. Patí diverses denúncies per desacatament i fou responsable d'una parada al carrer Largo Garibaldi de Mòdena utilitzada pel moviment anarquista per exhibir el periòdic Umanità Nova i manifests i pamflets. El seu arxiu va ser dipositat per Mario Chessa a l'Istituto per la Storia della Resistenza e della Società Contemporanea (ISRSC, Institut per a la Història de la Resistència i de la Societat Contemporània) de Mòdena.

    Escriu-nos

    Actualització: 01-02-15


    0 0

    L'ASSEMBLEA D'ALTERNATIVA EN RESPOSTA A L'ARTICLE DEL PIP DE JOAN MORRO

    Fa uns dies que pel grup de WhatsApp d'Alternativa no aturam de riure: primer, els mals papers d'un espia aficionat per dins l'Ajuntament (que només li faltava una disfressa de planta perquè el contractin a la T.I.A.); després, veure que la notícia, que havia corregut com la pólvora, feia que ens començassin a arribar les burles, motatges i kits d'espia que corrien pels grups de WhatsApp del poble; i finalment, la ficada de pota de la cúpula del PP pollencí fent-se fotos amb el «pequeño Nicolás» com si fos un ídol. Després de tot això, ja només ens faltava avui obrir el PIP i llegir l'article que ha firmat en Joan Morro. Perdó. En Morro, James Morro.

    La veritat és que ens hauria fet més gràcia si no fos perquè amb aquest text s'afegeixen més elements de judici per sostenir la hipòtesi d'una patologia no tractada. Si l'autor de veritat es creu tot el que ha escrit i creu en tot el que diu, definitivament alguna cosa no funciona bé. Vegem: o sigui, que ara resulta que «Els espais públics, són de lliure accés!»? Deixant de banda l'absurd que suposa pensar que un espai o edifici públic no tengui la circulació regulada (a que dins una escola, per molt pública que sigui, no hi pots entrar i circular com et doni la gana?), crida l'atenció aquesta repentina defensa dels espais públics. Què vol dir el senyor Joan Morro amb això? Vol dir que els espais públics són de lliure accés, excepte si parlam d'un camí públic que passa per dins ca meva? Que aquell que es va dedicar a filmar amb una càmara, amb una clara intenció intimidatòria, a les persones que es manifestaven per demanar l'obertura d'un camí públic tancat, ara surti donant lliçons de defensa del lliure accés als espais públics, demostra un cinisme que escarrufa i/o una cara molt dura. Definitivament, és vergonyós i només pot generar el menyspreu de qualsevol persona compromesa i que lluita per defensar el que és de tots posant-ho per damunt dels interessos personals.

    Si es té prou fetge per seguir llegint, s'arriba al lloc on ja es manifesten clarament les dues fòbies de l'autor (i presumiblement del seu pare): el batle i en Pepe García. Els dos, denunciats recentment per motius distints, per persones distintes, però amb un denominador comú: denúncies prou estrambòtiques i amb qui ja tothom sap (això sí que és vox populi) a darrera. El senyor Joan Morro escriu que és sorprenent que Alternativa doni suport al batle, i insinua que en Pepe García el defensa incondicionalment creant malestar dins el nostre partit. Arribats aquí hem de fer unes puntualitzacions:

    -En primer lloc. N'hi ha uns quants, entre ells l'autor de l'escrit, que tenen problemes per entendre el següent: Alternativa no és un instrument d'en Pepe, sinó que en Pepe és un instrument d'Alternativa. L'assemblea d'Alternativa, que la formen un grup prou nombrós de persones, decideix la postura sobre cada tema que després defensa amb la seva veu el nostre regidor. Entenem que una persona incapaç de fer feina en equip o d'entendre la importància d'allò col·lectiu, no pugui imaginar la possibilitat de decidir consensuada i horitzontalment, i només pot explicar-s'ho pensant que el nostre regidor actuï pel seu compte o que sigui capaç de manipular un caramull de persones. Si el senyor Joan Morro és feliç pensant això o li quadra més amb la seva forma d'entendre el món, idò endavant: no tenim res a dir si vol viure en un món imaginari, ara bé, que s'estalviï pretensiosos anàlisis polítics que no desperten més que condescendència.

    -En segon lloc. També ha d'entendre que Alternativa està al marge de disputes caciquils i no pensa col·laborar-hi de cap manera; per tant, el senyor Morro es pot anar llevant del cap que pugui utilitzar el nostre partit com a instrument al servei de les seves vendettas familiars. La ràbia de que no tothom balli al seu compàs el duu a dir que, com que no el defensam a ell, és que estam de part del batle. Li ho repetim: Alternativa no defensa cacics, sinó que els combat. Tant de manera directa com indirecta li hem fet arribar al senyor Morro que si tenim proves de conductes delictives i contràries al bé comú, del batle (o de qui sigui), no dubtarem ni un segon en denunciar-ho (com ja hem fet en altres ocasions), i que si les tenen ens les facin arribar i gustosament hi anirem nosaltres als jutjats. Ara bé, aquestes suposades proves mai han arribat. Això ens duu a pensar que es tracta de venjances personals i obsessives i que, sense cap indici, no hi pensam perdre ni un minut més del necessari, per moltes potadetes que faci.

    -Finalment i com a reflexió general per tot aquell que se senti al·ludit. Hem de dir que fins i tot podem arribar a entendre, tot i que no ho compartim, que una persona posi els seus interessos particulars per damunt de tot, o que dediqui tots els seus esforços, influències, temps lliure i doblers en intentar venjar-se d'altres... Però que vulguin fer veure que les seves actuacions responen a valors de justícia, bé comú i democràcia aquells que no dubten en usar mètodes mafiosos per atemorir als que van contra els seus interessos, fa oi. Alternativa per Pollença mai serà el seu partit.

    Arel-Arte

     

     

     


    0 0

    Veus literàries de les Illes: Antoni Vidal Ferrando (articles de Joan Perelló i Miquel López Crespí)


    Antoni Vidal Ferrando escriu des de la passió. Es un home de gestos austers, senzill, d'actitud familiar, però que transmet una profunda passió por la literatura, tant com a creador en poesia i novel·la com a lector. Parla com si miràs la mar, uns ulls grisencs estimats, o uns penyasegats amb vent de llevant a la cara, o l'empedrat de l'enyorança, o la quietud dels seus ports... El seu to tranquil, amarat d'imatges, vessa aquesta passió per les paraules i per tot allò que estima. En el seu univers literari no tot és bellesa, emperò, perquè sap que si s'ha de clamar contra una injustícia, ell també aixeca la veu i arrufa les celles. Tenaçament pica pedra i basteix una obra que, ara ja, se pot considerar de les més importants de la literatura catalana.

    Ara, Entreveus, un grup de música santanyiner format per Antònia Suau Sbert, Francesca Suau Artigues i Silke Hamann, ha treu un CD musicant alguns dels seus poemes. Divendres passat, al teatre Xesc Forteza de Palma, ple a vessar, vam poder gaudir de la presentació. La poesia d'Antoni Vidal Ferrando es basta per ella mateixa per anar pel món, però fa goig sentir també els seus versos cantats per aquestes entreveus.

    Blog de l’escriptor Joan Perelló (9-X-2010)


    Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)


    La narrativa fascinant de Vidal Ferrando



    Els escriptors Miquel López Crespí, Antoni Vidal Ferrando i Rafel Crespí, en primera línia sempre en la lluita contra els destructors de Mallorca. Aquí els podem veure en la manifestació del 17 de març convocada pel GOB en defensa del territori i contra l´especulació urbanística que fa malbé la nostra terra.

    L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmensés un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.



    L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

    A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària.

    Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

    El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

    Miquel López Crespí

    (10-IV-07)


    0 0

    Los artículos de Enrique Fajarnés Tur en revistas como el Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana o en la Revista Balear de Ciencias Médicas están digitalizados y al alcance; quizás, en la última revista citada, convenga listarlos y enlazarlos. Lo que no parece que esté digitalizado son sus monografías. Sólo he encontrado unas pocas:

    Bien, pues es lo que he encontrado, una cantidad pequeña en relación a lo que existe en las bibliotecas.Es de esperar que la digitalización de la obra de Fajarnés aumente al haber pasado a ser su obra de Dominio Público.

    No quiero dejar de enlazar un slider titulado sEnric Fajarnés Tur (1858 - 1934), historiador i demògraf realizado por Ernest Prats Garcia.


    0 0
  • 02/03/15--03:57: DESPISTAJE MULTIFASICO
  • Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Ens pensàvem que la creativitat era una qualitat que tenia a veure sobretot amb l'expressió artística, i ara resulta que no, que té a veure amb l'emprenedoria i el lideratge i tota aquesta cosa. La meva proposta és que anem abandonant la paraula. 
     
     
     

    0 0

    [02/02] Dulcet - Bassal - Delgado - Fancello - García - Baldrich - Cassia - Engelson - Leroux - Brand - Jack White - Noja - Neri - Val - Sanz - Rubio

    Anarcoefemèrides del 2 de febrer

    Naixements

    Rosari Dulcet (?)

    - Roser Dulcet Martí:El 2 de febrer de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Roser Dulcet Martí va morir el 27 d'octubre de 1968 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe.

    ***

    Denis Bassal (ca. 1921)

    - Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix a An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Bassal. Fill i net de fusters de carcasses, també recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni cap al 1929 marxà a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal)  on fou sepultat.

    ***

    Román Delgado

    - Román Delgado:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

    ***

    Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 de maig de 1936

    - Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

    ***

    Dona cenetista

    - María García:El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant cenetista María García. De nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. María García va morir el 13 de març de 1998 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Joaquim Baldrich

    - Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra --actualment El Pla de Santa Maria-- (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà --unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945--, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana --lloc que feien servir de refugi--, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Joaquim Baldrich Forné va mori l'1 de gener de 2013 a Escaldes (Andorra).

    ***

    Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

    - Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la«Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Boris Engelson

    - Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 es executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) --altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)-- en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk --o a Bialystok, segons la font--; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

    Boris Engelson (1881-1908)

    ***

    Fàbrica de sabates francesa

    - Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

    ***

    Adolf Brand (ca. 1930)

    - Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

    Adolf Brand (1874-1945)

    ***

    Jack White (ca. 1930)

     - Jack White: El 2 de febrer de 1946 mor a Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Havia nascut el 22 de maig de 1879 a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

    Jack White (1879-1946)

    ***

    Higinio Noja Ruiz [CIRA-Lausana]

    - Higinio Noja Ruiz: El 2 de febrer de 1972 mor a València (País Valencià) el mestre racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz, que va fer servir els pseudònims José López Herrero i Fructuoso Vidal. Havia nascut el 8 de novembre de 1896 a Nerva (Huelva, Andalusia, Espanya). Fill d'un químic que treballava per a l'empresa britànica«Río Tinto Company Limited», era el segon de cinc germans. Quan tenia 12 anys, després d'acabar els estudis primaris i dos anys de batxillerat elemental, començà a fer feina per a l'empresa on feia feina son pare a les mines de coure de Huelva. De ben jovenet s'interessà per l'anarquisme i a començament de la dècada dels deu participà en les activitats del grup anarquista que es creà a Nerva (Andrés R. Alvarado, Salvador Pino, Francisco Ortega, etc.) i que tenia inquietuds literàries, especialitzant-se en fer propaganda pels pobles. En aquestes dates començà a estudiar la pedagogia racionalista i els clàssics (Rousseau, Pestalozzi,etc.), a llegir amb avidesa i a col·laborar en la premsa llibertària. En 1913 participà en la vaga d'aquell any i va ser acomiadat de l'empresa britànica. Aleshores decidí abandonar el seu poble natal i en 1913 mateix s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on es posà a fer feina primer en un taller de vidre i després en el túnel de Vallvidrera. Començà a col·laborar en Tierra y Libertad i va fer amistat amb destacats anarquistes (Salvador Seguí, Eusebi Carbó, Anselmo Lorenzo, etc.). Quan tenia uns vint anys ja despuntà com a escriptor, periodista, conferenciant i mestre en els cercles llibertaris. En 1915 signà un manifest anarquista publicat en Tierra y Libertad. Posteriorment intervingué en actes de controvèrsies amb socialistes. En 1917 va fer un míting en Aguilar de la Frontera i l'any següent participà en una gira propagandística, amb Cabello i Diego Alonso, arreu de la serra cordovesa. Entre 1917 i 1919 va fer classes a la localitat cordovesa de Peñarroya i redactà la publicació Vía Libre. En 1918 dirigí a Huelva aquesta publicació. En 1921 publicà el fullet Brazo y cerebro. Durant els anys vint residí en diferents localitats andaluses, com ara Màlaga i Còrdova, on mantingué escoles. Antimilitarista convençut, passà un temps exiliat a Portugal per evitar ser mobilitzat i marxar a la Guerra del Rif. En aquests anys publicà fullets en la«Biblioteca de Renovación Proletaria» de la localitat cordovesa de Pueblonuevo del Terrible. Després es traslladà al País Valencià, on muntà una escola al barri del Cabanyal de València i a Alginet (Ribera Alta, País Valencià), fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Entre 1923 i 1933 visqué a cavall entre Palma (Mallorca, Illes Balears), on treballà en una botiga de fotografia amb son amic Ceballos i tasques per a l'editorial Espasa Calpe, i Tarragona (Catalunya), on obrí una sucursal del citat negoci fotogràfic, amb estades a París (França). En 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) celebrada a València. En 1933 retornà al País València, on va fer de mestre racionalista a Alginet. Establert a la ciutat de València, col·laborà en la revista Estudios i s'encarregà de la secció editorial. L'amistat amb Marí Civera Martínez l'introduí en el món de l'economia i del sindicalisme. En 1933 assistí al Ple de Regionals de la FAI i formà part de la comissió encarregada de redactar un informe sobre els plans a seguir pel comunisme llibertari davant els problemes postrevolucionaris. L'octubre de 1933 formà part, amb Eusebi Carbó, Issac Puente --amb qui mantingué importants disputes-- i José María Martínez, d'una comissió de la FAI encarregada de redactar un document programàtic, que finalment no es realitzà. Poc després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, redactà el diari UGT-CNT,òrgan del Comitè Unificat Antifeixista. Durant els anys bèl·lics formà part del Consell d'Economia de València, institució per a la qual redactà informes i fullets sobre les col·lectivitzacions i el programa econòmic revolucionari. Residí a Paterna i afiliat al Sindicat d'Art Gràfiques, continuà la seva tasca propagandística. En 1937 va ser nomenat president de l'Associació d'Amics de Mèxic a València. A partir de gener de 193 participà, amb Joan García Oliver, Frederica Montseny i Gaston Leval, en un cicle de conferències organitzades per«Radio CNT» i les Oficines d'Informació i Propaganda de la CNT-FAI per a la formació militant de la joventut obrera. El 21 de març de 1937 impartí al cinema Coliseum de Barcelona la conferència «El arte en la Revolución». Entre 1937 i 1938 va fer mítings a Barcelona, València i altres localitats. El març de 1938 va fer costat el pacte entre la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Unió General de Treballadors (UGT). El 17 de març de 1939 el Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) proposà la seva inclusió, juntament amb Juan López i Julián Martínez, en la delegació que havia d'enviar als Estats Units amb motiu del previsible desenllaç de la guerra, però finalment no hi va anar. Amb el triomf franquista, va ser detingut a Alacant. Jutjat pel Tribunal de Guerra de la Regió Valenciana, va ser condemnat a presó, pena que purgà al castell alacantí de Santa Bàrbara. En 1943 se li va concedí la llibertat provisional i es guanyà la vida fent classes particulars, on tingué com a alumne Vicente Martí Verdú. Trobem articles sues en nombroses publicacions, com ara Accion Libertaria, Acracia,Cenit, El Combate Sindicalista, El 4 de Febrero, Estudios,La Guerra Social, L'Imdoptable, Libre Estudio, Mañana, Nosotros,Nuevo Rumbo, El Obrero de Río Tinto, Psiquis, Reivindicación,Revue Internationale Anarchiste, Semáforo,Solidaridad Obrera,La Voz del Pueblo, etc. Entre les seves nombroses obres podem citar Balanza de Themis (sd), Los consejos de la economía confederal (sd), La libertad y la nueva constitución española (sd), La Santa de Valdespinos (sd), Por la enseñanza. Conferencia (1915), Prosa de combate (1919), Brazo y cerebro (1921 i 1923), Los galeotes del amor (1923), La palanca de Arquímedes (1923),Comunismo (1925), Los sombríos (1925), El Gracián que asesinó (1926), Polvo y humo (1926), Vidas quiméricas (1926), Aquelarre (1928), El azote implacable (1928), En mis horas perdidas (1928), Marivent. La que supo vivir su amor (1928), Como el caballo de Atila (1929), Gandhi, animador de la India (1932), El problema agrario en España (1932), Un puente sobre el abismo (1932), El sendero luminoso y sangriento. El instinto de conservación a través de la historia (1932), Hacia una nueva organización social (1933), Control y colectivización (1936), El arte en la revolución (1937), España: su lucha y sus ideas (1937, amb altres), La libertad y la nueva construcción de la revolución (1937), La obra constructiva de la Revolución (1937), La revolución actual española. Hacia una sociedad de trabajadores libres (1937), Amor y sexualismo (1938), Anselmo Lorenzo (1938), Mi primer amor. Notas sobre amor y sexualismo. La Virgen Brava (1938), La revolución española. Labor constructiva en el campo (1938), La Armonía o la escuela en el campo (Alginet, 1923) (1996), etc. Deixà nombroses obres inèdites, com ara Alba de una época, Babel (1955), La casa de la colina,chispas de la roca dura, Cuentos ingenuos,Cumbres nevadas (1952), Disquisiciones trascendentales, La eme-doble (1955), Ensayos y conferencias, Epistolario de Ricardo Garzón, Evolución y revolución, La fuerza nuclear,El hombre tétrico, Memòrias de Aurelio Pimentel (17 volums autobiogràfics), Novelas cortas, Seducción (1954), Sociología. El derecho a la salud,Sylock (1955), etc. Higinio Noja Ruiz va morir el 2 de febrer de 1972 a València (País Valencià). A Alginet hi ha una ronda que porta el seu nom.

    Higinio Noja Ruiz (1896-1972)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El proper dia 10 de febrer, comença el:

    TALLER D'IMPROVISACIÓ ORAL

     

    DELS GLOSADORS DE MALLORCA

     

    DIMARTS A LES 19H I DURANT 10 SESSIONS DE 90'

     

    El preu del qual són 25€ i la inscripció es formalitzarà amb l'assistència al Molí den Polit els dimarts successius. 

     

     


    0 0

    En esta campaña se ha puesto de moda un término hermano de la democracia, la participación ciudadana. Pedimos más democracia, queremos participar más directamente, tener más voz en las decisiones, queremos más que una papeleta cada cuatro años.

    Pero sobre la ciudadanía no hablamos tanto, según la R.A.E. , ciudadano es :

    1. adj. Natural o vecino de una ciudad. U. t. c. s.

    2. adj. Perteneciente o relativo a la ciudad o a los ciudadanos.

    3. m. Habitante de las ciudades antiguas o de Estados modernos como sujeto de derechos políticos y que interviene, ejercitándolos, en el gobierno del país.

    4. m. hombre bueno.

    5. m. Aquel que en el pueblo de su domicilio tenía un estado medio entre el caballero y el trabajador manual.

    Me gusta mucho la definición de ciudadano como hombre bueno. Y añadiría una palabra en la tercera definición, deberes, “sujeto de derechos y deberes políticos y que interviene, ejercitándolos, en el gobierno del país”. No quiero decir con deber político, la obligación de participar. Pero si se participa (con un voto, o participando en una asociación, o opinando, como hago yo ahora mismo, sobre política) se ha de hacer como un hombre bueno.

    Un hombre bueno, un buen ciudadano, no vota por su interés personal. Acusamos a los políticos de actuar en demasiadas ocasiones sólo por su interés personal, pero no nos cuestionamos nuestro voto bajo el mismo criterio. Cuantas veces votamos a un partido por las promesas que nos influirían de manera directa y personal. Pienso en las bajadas de impuestos, o las ayudas al sector x, o las prestaciones o subsidios. Pensamos “esta propuesta me favorece, a ese partido irá mi voto”. Un buen ciudadano, debería medir no sólo su propio interés, si no el beneficio de la mayor parte de la sociedad en la que vive, de la que vive, aun ha riesgo de que su voto, le pueda perjudicar directamente.

    Un hombre bueno, tiene auto crítica, y acepta las críticas y las discrepancias, sabe que no es poseedor de la Verdad, por eso, escucha otras voces, por eso intenta informarse, para lograr discernir estudia, aprende, se informa. Un hombre bueno, no se cree mejor que los demás, ni le interesa serlo, quiere ser mejor de lo que era ayer.

    Estamos en una sociedad que no alimenta esa bondad en los hombres. Mas bien todo lo contrario. Vivimos en una sociedad competitiva, que fomenta y espera de los demás, que mientan, que se vendan así mismos como si fuésemos un producto a la venta. Todos mentimos en el curriculum, y si nos preguntan por nuestros defectos decimos “soy demasiado perfeccionista”, “tiendo a involucrarme demasiado en el trabajo”, y todos tenemos un nivel alto de inglés, e informática nivel usuario, dominamos Photoshop tras aprender a cortar y pegar. Y es lo que hay que hacer, por que lo hacen todos.

    Volviendo a la participación ciudadana. Por supuesto que se debe fomentar, incentivar. Pero las dos partes, la participación, y la ciudadanía. Una democracia debe abrir las decisiones a la gente, y la gente debe entender que no es un derecho sin más, que tiene el deber de participar, entendiendo que se informará, que aceptará las discrepancias, escuchará otras voces, y tendrá la mano tendida para poder llegar a un consenso. Que a veces la opción más correcta no es la que le beneficia a él, o incluso la que beneficia a más gente, a veces la mejor opción es la que perjudica menos a todos, aunque no haya beneficios para nadie.

    Una democracia formada por hombres buenos, ciudadanos responsables. Estamos lejos de este tipo de sociedad, puede ser una utopía irrealizable. Pero al menos en mi opinión, es la única democracia por la que vale la pena esforzarse.

    Sergio Gallardo

     El roto 

     

     

     


    0 0

    Aquestes foren les preguntes que havíem presentat des del PSM-MÉs per Pollença al passat Ple i les respostes que ens donaren. En verd els comentaris que hi afegim.

     

    1. En les obres que es realitzen al Museu de Pollença, allà on s'està afectant als murs -obrint portals- i al subsol -amb un fosat per l'ascensor- s'ha fet cap tipus de control arqueològic, preceptiu en aquest tipus d'obres? S'ha fet cap tipus de tramitació amb Patrimoni?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). S'ha revisat per part dels tècnics directors de les obres i dels tècnics del Museu. No hi ha res que doni mostres de restes arqueològiques.

    2. És coneixedor l'Ajuntament del profund malestar que existeix entre els professionals i els usuaris del Centre de Salut de Pollença donat el precari estat de l'edifici? L'Ajuntament té previst fer cap tipus de gestió o de millora?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). Es fan feines a l'edifici de les que es passa la factua a la Conselleria de Salut. Es preveu una ampliació del centre que s'ha inclosa en el Pla General.

      El Pla General només està aprovat provisionalment, poden passar anys fins a la seva aprovació definitiva. Tampoc no hi ha cap partida pressupostària prevista en l'esborrany de pressupost pel 2015.

    3. Arran dels darrers casos d'enverinaments de cans a Llenaire, perquè s'ha pres la mesura d'obligar als cans a dur morrió en aquella platja, que està específicament destinada al bany dels cans? Quines altres mesures es pendran per evitar els enverinaments?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). No és comptència de l'Ajuntament, sino del Seprona (Guàrdia Civil). L'Ajuntament col·labora amb la policia local; la obligacio de morral fou iniciativa dels tècnics i els sembla una bona mesura de protecció dels cans per tal que no s'enverinin.

      No sembla que als propietaris dels cans els hagi agrdat massa aquesta mesura i no s'explica que no sigui només voluntària.

    4. Té clar l'Ajuntament quina parcel·l és la que es va comprar a devora Can Escarrintxo, vistos els dubtes que s'han suscitat arran de les parcel·les?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). Sí, ja ho han esrinat. La finca registral comprada per l'Ajunatment no estava ben cadastrada i d'aquí el dubte, però ja es té clar.

    5. Creuen que és una necessitat i una prioritat susbtituir les figures dels actuals Cavallets de Sant Sebastià, quan no presenten un estat de degradació que exigeixi la seva substitució? Amb quins assessoraments i informes tècnics compten per justificar la desició de substituir les figures?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). Els actuals cavallet tenen uns trenta anys i no són iguals que els que hi havia abans. Pensen fer unes rèpliques dels que es es feien servir abans i tant els actuals com els antics quedaran al Museu.

    6. Entre la col·locació de l'arena dels foguerons i la seva retirada han passat en alguns casos més de deu dies, estant alguns dels munts situats en carrers de trànsit important. Era precís un termini tan llarg de temps per retirar l'arena?

      R: Martí Roca (Regidor de Serveis, PI). Repartir l'arena i retirar-la no és una feina fàcil per manca de mitjans. A més es va dificultar per la pluja.

      Cal recordar que els munts han provocat algun accident, com recull el darrer Punt Informatiu. És més que previsible que això signifiqui alguna indemnització als afectats.

    7. Per quin motiu s'ha donat una gratificació econòmica per productivitat a una funcionària de Intervenció i no als altres? De quina quantia es tracta?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). S'ha donat aquesta gratificació perquè aquesta persona va estar de baixa i durant la seva absència no la varen substituir. En tornar de la baixa la feina acumulada era molta i per posar-la al dia donaren una gratificació per productivitat a aquesta persona.

      R: David Alonso (Regidor de Personal, PP). A l'expedient hi ha tots els informes justificant el pagament dels 2.400 euros.

      El lamentable és que durant els cinc mesos de baixa el regidor no cubrís aquest lloc amb una altra persona i evitar l'acumulació de feina i el cost per l'Ajuntament.

    8. Molta gent s'ha queixat de l'horari coincident entre les processons de Reis de Pollença i Port de Pollença. Per quin motiu es va prendre aquesta decisió? La va prendre la Comissió de Festes?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). A l'Equip de Govern li ha semblat que tot havia anat molt bé i que tothom estava molt content. La desició la va prendre la Comissió de Festes.

    9. Vàrem registrar un al·legació demanant que es fes l'exposició pública preceptiva del projecte d'aixamplament de voreres del la primera línia del Moll. Fan comptes fer aquesta exposició pública? En quin estat es troba la tramitació? Fan comptes començar les obres aquest hivern?

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP). El batle va dir que es faria l'exposició pública peruqe s'hi havia compromés amb el PSM. També va acusar al PSM de «posar traves».

      El cert és que l'exposició pública és un dret dels ciutadans i una obligació que l'Ajuntament no pot passar per alt, ja que el projecte seria nul. Des del PSM hem evitat molts possibles mals de caps a l'Ajuntament recordant-li aquesta obligació que estaven a punt d'ometre. Si una vegada adjudicada l'obra a una empresa s'hagués anul3lat el projecte per falta d'expoció pública o s'hagués hagut de modificar les indemnitzacions a l'empresa haguessin pogut ser molt quantioses. Símplement varem detectar una trevalada de l'Ajuntament i això va irritar al Batle.

    10. Ens poden explicar el nivell de compliment del contracte de jardineria (poda)? S'està executant conforme el plec de condicions? S'han instal·lat els xips de control conforme especificava el plec? Es du retard en el compliment del plec? Es du retard en el pagament de les mensualitats del contracte?

      R: Martí Roca (Regidor de Serveis, PI). El cumpliemnt plec es controla amb reunions periòdiques, però no hi ha informes. Es va haver de millorar la seguretat dels treballadors. Bàsicament s'està cumplint, a falta de col·locar tots els xips. Cada més es paguen puntualment els 3.900 euros del contracte.

    11. Ens poden explicar l'estat en que es troben els diversos procediments judicials per prevaricació administrativa que estan oberts contra el batle:

      R: Tomeu C.Ochogavia (Batle,PP).

      Per la urbanització del Vilà.

      Estan esperant la comparaixença davant el jutge de l'advocat acusador Leopoldo de Miguel. Per això han demanat un aplaçament de la compareixença del propi Batle fins que aquell no hagi declarat primer. Diu que l' «aprofitament mitjà», del 15%, motiu de la denúncia, ve estipulat pel planejament i l'Ajuntament ho ha de reclamar.

      Pel final d'obres de Can teresa.

      No li consta notificació expressa però sí que s'han obert diligències prèvies contra ell per un «delicte sense especificar» al jutjat nº3 d'Inca. L'ha denunciat Rafel Morro i han citat a declarar tres funcionaris.

      Pel delicte de renous del Bar Fellini de la Plaça Major

      És un delicte contra el medi ambient. El veï de damunt el bar va posar la denúncia. Abans ja n'havia posada una de reclamació de danys i perjudicis que havia guanyat. Han citat a diversos funcionaris, a ell mateix i a Joan Cerdà Rull, anterior batle.


    LA renovació de l'actual PAC de Pollença va per llarg en les previsions de l'actual equip de Govern. Pensam que ha de ser una prioritat de la propera legislatura.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 02/03/15--03:57: Xirinacs en el record
  • Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


    L´oportunisme polític en la transició i la postransició



    La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

    Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

    La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

    Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

    Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    MÉS per Palma ha denunciat al Servei de Protecció de la Natura de la Guàrdia Civil (SEPRONA) l'abocador de Son Oliveret.

    La regidora Neus Truyol explica que aquest és "un dels pitjors punts negres de Palma". El grup municipal de MÉS ho ha duit en diverses ocasions a l'ajuntament. I afegeix que "la resposta que hem rebut per part d’EMAYA és que es tracta d’un camí privat, i que no poden fer-hi res”.

    L'agrupació de MÉS per Sant Jordi ho havia duit al grup municipal també en diferents ocasions. Des d'aquest Blog del PSM del Pla de Sant Jordi també n'hem parlat molt en el sentit de l'incivisme d'alguns ciutadans i de la contaminació de tot tipus que suposa un abocador d'uns 200 metres de llargada al camí de Son Oliveret. Alguns veïnats, també, ja no saben què més han de fer.

    Com que el govern municipal del PP a ciutat s'ha espolsat aquesta responsabilitat no ha quedat més remei que MÉS per Mallorca actuàs fent la denúncia al SEPRONA.

    Podeu accedir a més informació pitjant aquest enllaç:

    Recorrem al Seprona per denunciar més de 200 metres d’abocador a Sant Jordi

    I la denúncia aquí mateix.

     


    0 0

    Conocer qué libros se publican actualmente en Mallorca me parece en principio una tarea no fácil. Me resulta extraño que no haya una web dedicada a los libros donde encontremos información sobre los libros recientes. De tanto en cuanto aparece en la prensa alguna indicación de haberse presentado algún libro. Sin embargo calculo que mensualmente se publican en la isla una treintena de libros que pasan, la mayoría de ellos, inadvertidos para el público, incluso para los curiosos. No hay tampoco, o yo no conozco, espacio regular en la prensa que trate sobre el mundo editorial. En fin, temo que la única manera de enterarse un poco de las últimas publicaciones editoriales sea acercarse habitualmente a una librería y observar qué novedades se exponen.

    A una librería... ¿y a la biblioteca? Hace años la Biblioteca Pública de Palma editaba regularmente un pdf con el listado de las novedades. Con la crisis se eliminó esta información quizás por que no había novedades. Actualmente se utiliza otro sistema.

    Hay una información tipo fichero o registro en que se muestran datos básicos de un libro y habría otro tipo de información que añadiriía a esa información básica de título, autor, editorial, año,, una síntesis del contenido y una imagen de la portada. Temo que este último tipo de información esté ausente en gran parte y haya que contentarse, si hay suerte, con la información tipo registro, habida cuenta que ya no hay crítica bibliográfica salvo en alguna temática muy específica.

    Una parte de la web del Ministerio de Cultura está dedicada a Libro, Lectura y Letras. Creo que en las muchas "Culturas" insulares no hay nada sobre el libro, por lo que hay que buscar en webs estatales. Una opción del Menú que ofrece la página enlazada es Bases de datos del ISBN, la cual ofrece en su Menú: "Bases de datos de libros" y "Base de datos de editoriales". Habrá que jugar con estas dos bases de datos para encontrar información, teniendo en cuenta que las páginas de información caducan, es decir, que sólo se exponen unos pocos minutos y, por tanto, no son enlazables. La Administración es así de compleja.

    En la "Base de datos de libros" entro ensu Buscador avanzado y en "Lugar de publicación" escribo "Mallorca" y en "Año", "2014", El resultado me da 484 libros, ofreciéndome de cada uno de ellos la información de "ISBN", "Título", "Autor/es" y "Editorial/es". La mayoría de los libros son de Novum publishing. En el año 2013 se publicaron 601 publicaciones.

    La "Base de datos de editoriales" no me permite saber cuántas han publicado en el 2014, sino sólo me indica las registradas: 145 editoriales, muchas de ellas inactivas; 459, de autor=editor; 11 de organismos oficiales. En total 615 editoriales registradas.desde 1972, año en que se inició el ISBN en España, pero desde el 2011, no es obligatorio registrar en esta base de datos los libros publicados.

    De Enero de 2015 hay 7 libros registrados:

    • Título: El caminante que pregunta (2015)
      Autor/es: García Garrido, Fernando
      Editorial/es: Novum publishing
    • Título: Días de vinos y de espinas (2015)
      Autor/es: Garcés, Marta
      Editorial/es: Novum publishing
    • Título: Edu y la mejor casa del mundo (2015)
      Autor/es: Amor Méndez, Pablo ; Llorente Roca, Cristina
      Editorial/es: Arquitectives
    • Título: Estudio greco-castellano de la carta de Santiago (2015)
      Autor/es: Reyes Alba, Francisco Jesús
      Editorial/es: Novum publishing
    • Título: Mis mil y más frases celebres : el dedo en la llaga (2015)
      Autor/es: Scott, Dancall
      Editorial/es: Novum publishing
    • Título: Un model lingüístic per les Illes Balears : llibre d'estil (2015)
      Editorial/es: Pericay Hosta, Xavier
    • Título: La vida de Alma (2015)
      Autor/es: Marciel, Javier
      Editorial/es: Anahata Ediciones

    Cuando la media mensual es de más de una treintena de publicaciones, siete son pocas por lo que quizás no estén aún registradas todas las de enero. Tal vez estas bases de datos del ISBN puedan servir para conocer la realidad editorial actual de Mallorca.


    0 0

     Els companys del cercle de Podem de Santa Margalida ens han convidat a participar aquest dissabte 7 de febrer, a l'Auditori de Santa Margalida,   a una xerrada sobre municipalisme amb Guillem Caldentey (Verds d'Artà), Antoni Reus (Independents de Santa Margalida) i Carlos Saura León de Podem Palma, a xerrar de problemàtica municipal, participació ciutadana, pressupostos participatius... 

     A agenda oberta, aquesta trobada no pretén ser un punt d'arribada, sinó un de partida, cap als grans temes que hem d'enfrontar els ciutadans en la nostra construcció quotidiana.

    Organitza: Cercle Podem Santa Margalida.
    Col·laboren: Cercle Podem Llubí.

     

     Continuam creant xarx. Per a nosaltres el municipalisme és l’únic àmbit polític que permet el control polític per part dels ciutadans. Sense perdre de vista que des d’una posició municipal es pot incidir en decisions fora del municipi que ens afectin.Dins el municipi l’ajuntament representa un òrgan de poder vertical encarregat dels assumptes del municipi i el nostra objectiu és  transformar-ho per a que es converteixi en un òrgan de decisió horitzontal i popular.Normal021MicrosoftInternetExplorer4 


     

     

     


    0 0

    El poble de Sencelles celebra la seva patrona el proper 5 de febrer. I a la revetla de dia 4 de febrer, a part de torrada i un correfoc, hi participaran els Glosadors de Mallorca amb un correbars glosat, de les veus de Mateu "Xurí", Maribel Servera "Figona", Pere Joan Munar "Pomer" i Macià Ferrer "Noto".

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 143 | 144 | (Page 145) | 146 | 147 | .... | 465 | newer