Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 145 | 146 | (Page 147) | 148 | 149 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 02/07/15--05:13: Ciutat morta
  •  La projecció de Ciutat Morta a la televisió pública catalana ha posat el focus mediàtic sobre l'actuació de la policia i sistema judicial en el cas 4 -F, un suposat muntatge policial que va portar a tres persones a passar per la presó amb condemnes d'entre tres i quatre anys, presó preventiva inclosa, per uns fets que sempre van assegurar no haver comès, i que es van saldar amb el suïcidi d'una de les condemnades; na Patricia Heras.

     Aquest documental ens mostra una acció de desobediència amb un fort contingut simbòlic i un gran impacte mediàtic que va buscar, a través de la història de la Patricia, donar a conèixer l'altra cara de Barcelona, la ciutat morta. La veritat oficial va ser social i col·lectivament trencada.

    Si encara no l'haveu vist aquest és un bon moment.

     


    0 0

    L'Auditori d'Alcúdia torna a acollir la glosada entre mallorquins i menorquins. Enguany serà dia 7 de febrer a les 20h. Hi participaran els glosadors menorquins Vicenç Marí, Joan Moll i Esteve Barceló "Verderol", acompanyats del guitarrista Josele Abelairas. Per part dels Glosadors de Mallorca, Mateu "Xurí", Jordi Cloquell "Artiller" i Antoni Viver "Mostel". Presenta Felip Munar.

    0 0

     

           Notícia sobre les cròniques de la guerra del Donbass. 

     

     

         Sorprenentment, el diari espanyol, ABC, publica unes cròniques de la guerra del Donbass (la ''Ucraïna oriental'', com es diu sovint), però unes cròniques escrites des de la zona dels ''rebels''.  

       Són cròniques sorprenents perquè no són gens corrents a la premsa ''occidental'' (Aquesta premsa de les Corporacions capitalistes es estricta en el compliment de l'estratègia de Washington de donar total suport  a les ''llibertats'' del règim feixista de Kíev).

        Per descomptat, els mitjans catalans, majoritàriament, no són una excepció; no fan referència als autèntics protagonistes de la guerra: , els revoltats contra la Junta de Kíev (El diari ARA fa unes cròniques que semblen dictades pel senador  John McCain).

     

         He pensat que seria bo fer divulgació d'aquestes cròniques de guerra de N'Alvaro Ybarra.  Vegeu el post Donbass, cròniques des del front.


    0 0

    EL TERRITORI, EL MEDI AMBIENT I LES PERSONES, LES NOSTRES RAONS DE SER.


    Els comentaris que ens fan arribar el seu malestar perquè el GOB exerceix la crítica sobre l'actual govern ni són nous ni desapareixeran mai. Per a ser una entitat legítima davant la societat, el GOB ha de ser prou autònom respecte de partits i posicions polítiques, i mantenir el seu esperit crític i l'exigència de polítiques de defensa del territori i les persones, per molt que això signifiqui haver de discrepar, i fins i tot retreure determinades actuacions a aquells que a vegades comparteixen les nostres campanyes, mobilitzacions i demandes. El GOB té un únic objectiu, la preservació del medi ambient, el territori i les persones, hi hagi qui hi hagi al Govern. El GOB no tria els governants, ni atorga llicències, ni vota a favor del pla de carreteres. Ho fan els votants i els partits que formen part dels diferents equips de govern.

    Massa sovint hem sentit repetidament en els darrers vuit anys el retret per l'acció que el GOB va fer per denunciar la política urbanística del primer pacte de progrés al 2003, com si el GOB hagués propiciat la pèrdua del govern progressista i la victòria conservadora posterior, l’època negra de la corrupció i la involució ambiental, que nosaltres vàrem lamentar especialment.

    Ara, de nou, el balanç que acaba de presentar el GOB sobre aquesta legislatura és atacat com un acte d’irresponsabilitat que, se’ns diu, iguala la gestió actual amb les polítiques de l’anterior legislatura i, en fer-ho, promou el retorn d’aquelles polítiques i governs. No obstant, hi ha molts motius per a considerar aquesta posició, òbviament legítima, com a injusta: ni el GOB determina els canvis de govern, ni els nostres balanços de legislatura equiparen les diferents gestions, ni tampoc no és la seva funció discriminar amb detall la gestió particular de partits, càrrecs o conjuntures polítiques que ja es fa en la comunicació diària on, per cert, el GOB ha felicitat i celebrat avanços en polítiques i actuacions concretes durant aquesta legislatura que també es reflecteixen al document de balanç.

    Però aquest balanç conjunt de les polítiques que afecten el territori i el seu futur desenvolupament no es pot veure condicionat pels colors dels governants, aquesta és la nostra responsabilitat. En projectar sobre el GOB la responsabilitat d’un escenari polític i electoral determinat s’eximeix als governants actuals de la necessària reflexió crítica sobre la seva gestió, és a dir, la seva responsabilitat. Cal demanar-se perquè no es mostra aquesta determinació amb què es critica el balanç del GOB també en la denúncia i autocrítica dels projectes i compromisos polítics frustrats de les passes, necessàries i compromeses, decidides i definitives, cap a un canvi de model, amb la protecció del territori i el medi ambient com a eixos centrals d'una estratègia política que marqui vertaderament diferències, per molt advers que sigui l’escenari.

    Tot això no és culpa del GOB. Son Espases, Via connectora, pla de carreteres, més incineració, continuam amb el carbó com a principal font energètica i sense una planificació pel desplegament de les renovables, ni un mmés d'espais naturals, plans d'ordenació de recursos naturals que no s'han arribat a redactar, lleis urbanístiques a la carta, el vist-i-plau a un cable elèctric que ens farà futurs consumidors d'energia nuclear... la llista és massa llarga com perquè el GOB els doni l'enhorabona. Podem discutir si el titular d'un determinat rotatiu que adjudicava al GOB l'acusació al Govern de continuisme de les polítiques de Jaume Matas, era més o menys representatiu i encertat, si era culpa dels periodistes, si la gent que ha generat les crítiques ha llegit vertaderament el nostre informe i comunicat per tal d'opinar amb coneixement de causa o s'ha limitat a reaccionar davant els titulars dels mitjans, etc. La realitat però és que en aquesta legislatura, es varen signar 800 milions d'euros per asfaltar Mallorca, just després de les eleccions de 2007. En canvi, el tramvia de Palma encara no té pressupost. En 4 anys no s'ha aconseguit acabar el projecte del tren-tram fins a Artà i mentre, el tercer carril de la via de cintura es va fer en un estiu.

    Tots entenem la necessitat i el dret que els partits més progressistes tenen de reivindicar la seva tasca i diferenciar-la de la dels conservadors - amb els que han hagut de governar, en una constant tensió, palesa en les contradiccions en la gestió territorial i ambiental. En aquest sentit, el GOB reconeix els que han fet més esforços en polítiques ambientals, però no pot tancar els ulls davant les oportunitats perdudes.

    Aconseguir aquest reconeixement és la seva lluita. Són ells, els nostres governants, els que han de ser capaços de generar il·lusió, d'enfrontar-se als poderosos, i de cridar basta encara que sigui a costa de perdre les eleccions, per fer front a uns moments crítics global i localment, en els que el sistema ha mostrat la seva feblesa i requereix un canvi radical en les polítiques econòmiques que afecten i determinen el futur del nostre territori i de les persones que hi vivim. L'actuació no decidida dels governs progressistes per fer el canvi de model que havien promès alenteix una mica la destrucció del medi ambient o l'augment de les diferències socials, però no les soluciona, ni en capgira la tendència ni les converteix en l'eix principal de la seva estratègia política.

    Són els governants actuals qui han d’actuar d’una altra manera si volen tenir un altre paper a la història. Respecte el GOB, si se'ns pot acusar d'alguna cosa, és potser de no haver canalitzat més crítica i haver fet més campanya en alguns moments de la legislatura.

    Tot plegat confirma que la crítica del GOB és encertada. Que podria ser pitjor? està clar. Però això no justifica el silenci o la condescendència.

    Palma, a 22 de març de 2011

    Junta Directiva del GOB Mallorca

    Web GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)


    Defensa del GOB


    Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

    No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

    Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



    Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

    Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme de suggerir, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, podíem fer feina –deien- pel franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

    Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

    Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

    I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

    Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

    L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

    Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0
  • 02/08/15--05:23: BICs, Gola...
  • Encara teniam precs, preguntes i respostes del ple de novembre que no haviam publicat, perdonau el retard, les del darrer ple les publicarem aquesta setamana que ve.

    Podrien equipar a la ràdio municipal amb un sistema propi d'emmagatzematge digital de continguts, coneguts universalment com "podcast", per no haver de dependre de comptes gratüits que normalment es bloquegen després d'un ús elevat.

    Contesta el regidor de noves tecnologies, en David Alonso (PP), ara no tenen un sistema gratuït i el servei s'ha bloquejat per una sanció per un excés d'accessos qu no es poden controlar.

    Doncs dona la impressió que el servei no és molt bo

    - En referència al la Fortalesa i al Castell del rei s'ha fet des de l'Ajuntament qualque gestió per fer complir l'article 34 de la llei de patrimoni que regula que els Bens d'Interés Cultural s'han d epoder visitar al menys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats? Pensen fer alguna gestió abans de que finalitzi la legislatura en aquest sentit?

    Contesta el batle; no han fet res i poden demanar però no és una obligacio de l'Ajuntament.

    Res de nou, el patrimoni públic no és una prioritat pel PP i menys si s'han d'enfrontar als poderosos.

    - Fa un any exactament a aquest ple la regidora de medi ambient va dir s'estava fent un nou plec de condicions per la contractació del tècnic de medi ambient. per què no ha sortit aquest plec de condicions? Pensa fer alguna cosa la regidor per solucionar aquesta situació irregular abans de finalitzar la legislatura.

    Contesta la regidora de medi ambient, na Maria Buades (PP); és cert està fet des de finals d'anys i està entregat al serveis municipals, però aquests estàs molt saturat i està a la coa.

    Els calaixos estan plens de temes que a l'équip de govern no els ha interessat tirar endavant, la resta són excuses. Des de l'ordenança d'ocupació de la via públcia a aquesta contractació passant per l'informe de l'auditoria

    Per què el regidor de serveis socials no ha tornat a convocar la comissió anticrisi des de fa més d'un any?

    Contesta el regidor de Serveis Socials, en Miquel Llobeta (PP); no hi ha grans problemes i la darrera reunió va haver poca participació.

    És clar que a Pollença hi ha molt de gent que l'està passant mal però també és clar que el Partit Popular mai ha creigut ni en el Serveis Socials (prefereixen la caritat) ni en la participació ciutadana.

    - Es tornarà a obrir el Centre de Turisme Ornitològic abans de que finalitzi la legislatura? S'ha fet alguna gestió en aquest sentit els darrers mesos? Es pensa fer alguna gestió amb el Govern per recuperar la restauració forestal de la zona de la Gola?

    Contesta la regidora de medi ambient, na Maria Buades (PP); L'han reclamat activament. L'Ajuntament ja fa coses i està predisposat a fer més i conveniar amb la Conselleria de Medi Ambient. En referència a la restauració forestal no s'ha fet res. Intervé el batle; li van dir que va ser una dispusta entre UM que volia dedicar una part a aparcament, que és el que defensa el batle i després el PSM va decidir plantar això aviat però sense fer-se càrrec. Intervé Tomeu del PSM que va comentar la despesa per exemple excessiva de la gerència d'UM o com el mur de 6000 euros. La restauració es va fer aquesta legislatura i estava previst en el pla director de la Gola.

    Una de les nostres prioritats a la propera legislatura és conseguir reobrir l´únic Centre de Turisme Ornitològic que havia a Mallorca i que ha tancat el PP i recuprera la restauració forestal de la zona.

    -Fa unes setmanes vam comprovar els efectes de la utilització d'herbicides al camí de Llenaire a un tram on o bé no havia herba o era més petita que el sembrat de la finca privada del costat que va patir l'esquitada. Ens pot dir el regidor responsable que està fent per reduir realment la utilització d'herbicides al municipi com va aprovar el ple? Es controla com, on i en quina quantitat utilitzen els herbicides les empreses contractades? Per què no es segueix l'exemple del Consell que ha decidit aquest mateix mes no esquitxar pus les carreteres més en casos puntualíssims?

    Contesta el regidor de l'Àrea de Serveis, en Martí Roca (P.I); Els operaris estàn avissats que han d'anar alerta. Es fan dos tandes molt intenses, es fan reunions de feina i es controla. No tenen personal per desbrossar a mà i hi ha molt de gent que es queixa del contrari i durant l'estiu va ser un perill la sequera del costat de la carretera i el peril d'incendis.

    És clar que el regidor de l'àrea de serveis mai ha creigut en la moció aprovada al ple, si volem un municipi sense herbicides cal un canvi de govern.

    - En referència a Can Llobera. Quin sentit té instal·lar una televisió a l'ascensor amb un cost que ens han dit que pot oscil·lar en torn al 1.500 euros? S'han posat a fer feina ja en millorar la il·luminació de alguna de les sales de la biblioteca? Com es pensa vigilar les sales-museu? Quin personal es destinarà a l'edifici?

    Contesta el batle; l'ascensor venia equiparat al plec de condicions. Il·luminació no es va mirar en detall perque no se tenia clara la distribució. Ara se millorara.

    Poc a poc es millora Can Llobera però és clar que també fa falta més personal i que la llei imposada pel govern del PP impideix fer noves contractacions.

    - En han fet arribar la informació de que el batle utilitza darrerament una moto que era al dipòsit del quarter policia local pendent de subhasta? És certa aquesta informació?

    Contesta el batle; no, es va comprar una moto aquest estiu.

    El batle es va enfadar per aquesta pregunta però una vegada vist com va emplear EMSER per arreglar el motor de la seva barca haviem de comprovar aquest anònim. No només vam demanar al ple sinó que vam parlar amb la policia i segon ens van dir tal vegada la confució ha vingut d'una moto que efectivament era al diposit i que després de fer els papers corresponents ha entrat al servei de la policia i ha estat un temps sense els distintius corresponents

    - A la cantonada entre el carrer d'Alcúdia i Pius XI estan fent una obra que a l'igual que altres obres al municipi no té penjat el preceptiu cartell. Té llicència? Per què no es fa complir l'ordenança municipal i es pengen els corresponent cartells amb les dades del constructor, arquitecte i aparellador supervisors de les obres?

    Contesta el batle; Una llicencia d'obra menor no té obligació de penjar cartell. Com van començar durant la temporada van demanar que no se tapes.

     Albercocs i cireres

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [08/02] La Canadenca - Soubrié - Giardo - Monterneau - Pariente - Assi - Jaeger - Kropotkin - Metge - Taratuta - Barbedette - Mur - Baquero - Gómez - Adão

    Anarcoefemèrides del 8 de febrer

    Esdeveniments

    Corda de presos travessant Barcelona cap al Castell de Montjuïc durant la vaga de La Canadenca

    - Vaga de La Canadenca: El 8 de febrer de 1919, a Barcelona (Catalunya), comença la vaga anomenada de La Canadenca, pel nom de l'empresa d'electricitat on va començar el moviment que va durar 44 dies; es va escampar a altres empreses, i va paralitzar tota la ciutat i tota la indústria; la vaga va ser general. El govern va contestar empresonant 3.000 vaguistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i va decretar la llei marcial. Però gràcies a la determinació dels treballadors, va acabar a mitjans de març amb un acord favorable: l'empresa va acceptar readmetre tots els obrers amb un augment de salari i es va acordar la jornada de vuit hores; els empresonats per mor de la vaga van ser alliberats. Un míting va reunir més de 20.000 persones: els dirigents de la CNT en llibertat, entre ells Salvador Seguí, prengueren la paraula i es va proclamar la fi de la vaga. Però davant el rebuig dels militars d'alliberar una vintena de militants encara detinguts, es va reprendre de bell nou el 24 de març de 1919.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de François Soubrié (ca. 1894)

    - François Soubrié: El 8 de febrer de 1855 neix a Livinhac lo Nalt (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista François Soubrié. Fill de pare desconegut, sa mare es deia Rose Soubrié. Miner a Decazeville (Llenguadoc, Occitània), fou delegat dels minaires durant la vaga, que donà lloc, el 26 de gener de 1886, a l'assassinat per defenestració de l'enginyer Jules Watrin, subdirector de l'explotació minera. El 2 de març de 1886 va ser detingut per la policia per haver proclamat, en un míting, que si existia entre els vaguistes un traïdor, seria «watrinat». Jutjat el 8 de març d'aquell any pel Tribunal Correccional per atemptat contra la llibertat de treball, va ser condemnat a quatre mesos de presó, malgrat els testimonis al seu favor dels socialistes Émile Basly i Albert Duc-Quercy i de l'anarquista Pierre Martin. El 2 de maig de 1886, es donà una elecció legislativa al departament del Sena per reemplaçar Henri Rochefort, que havia dimitit. Contra el candidat radicalsocialista Alfred Gaulier, seguidor de Georges Clemenceau, tots els grups socialistes s'uniren en la candidatura d'Ernest Roche, exceptuant la de la Federació de Treballadors Socialistes de França (FTSF) que posà com a candidat Soubrié. Aquestúltim recollí 5.602 vots contra 100.820 de Roche i 146.060 de Gaulier. Soubrié protestà per l'ús del seu nom en un telegrama publicat en Le Cri du Peuple de l'1 de maig de 1886, fent una crida a concentrar tots els vots socialistes en l'obrer gravador Ernest Roche. Posteriorment Soubrié es traslladà a París (França) on es guanyà la vida torrant cafè i participà en les activitats del Cercle Anarquista Internacional, fundat en 1884 i que arreplegava la militància de la flor i nata del moviment anarquista de l'època. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 15 de març de 1894 va ser detingut al seu domicili del carrer de Ménilmontant de París en el marc d'una gran agafada de destacats militants anarquistes. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894, acusat de pertànyer a una «associació de malfactors», va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta», del qual va ser absolt com la majoria dels processats.

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Giardo (ca. 1894)

    - Giovanni Giardo: El 8 de febrer de 1856 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giovanni Eugenio Abbondio Giardo, també conegut pels seus noms en versió francesa Jean-Eugène-Abondio Giardo. Sos pares es deien Sebastiano Giardo i Rosa Morlia. Emigrà a França, on treballà d'electricista. Arran de la detenció de l'anarquista Ravachol, per les seves activitats se li va decretar l'expulsió el 29 de març de 1892, juntament amb 31 anarquistes de diferents indrets (Itàlia, Bèlgica, Alemania i Àustria) que residien a París (França). En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Obrers pissarrers francesos

    - Louis Monterneau: El 8 de febrer de 1877 neix a Trélazé (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Louis Monterneau. Son pare fou un dels fundadors del Sindicat d'Obrers Pissarrers de Trélazé i de ben jovenet començà a militar amb ell. En 1903, com a militant anarcosindicalista, fou nomenat secretari d'aquest sindicat, càrrec que ocuparà fins al 1932. En 1904 participà activament en la creació de la Federació Nacional dels Obrers Pissarrers, adscrita a la Confederació General del Treball (CGT) i va ser nombroses vegades delegat del seu sindicat en els congressos d'aquesta federació, especialment en 1922 a Angers i en 1924 i 1931 a París. Arran de l'escissió de 1921 restà amb la CGT. En 1936 abandonà la militància, però a començaments dels anys cinquanta s'adherí a la CGT Força Obrera de Trélazé. Louis Monterneau va morir el 9 de desembre de 1959 a Trélazé (País del Loira, França).

    ***

    Cristóbal Pariente Ojeda

    - Cristóbal Pariente Ojeda: El 8 de febrer de 1916 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya), en una família nombrosa de treballadors, el militant anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Pariente Ojeda. Adherit molt prest a l'anarquisme i a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan tenia 14 anys fou detingut per atemptar contra la casa d'un señorito. Durant la República, treballant com a jornaler al camp, fou un actiu militant cenetista, alhora que mostrà inquietuds culturals. Quan el cop feixista s'imposà a la seva localitat el 20 de juliol de 1936, aconseguí fugir, però la repressió deixà unes 200 víctimes. Son germà, Francisco Pariente Ojeda, regidor socialista de l'ajuntament en 1936, malgrat patir presó i tortura, pogué salvar la vida, encara que amb una salut molt ressentida. Després de lluitar en l'Exèrcit republicà, acabà, la primavera de 1939, als camps de concentració francesos. Detingut pels alemanys, fou tancat com a presoner de guerra l'Stalag XI-B a Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya). El 27 de gener de 1941 fou deportat, amb el número de matrícula 5.673, a Mauthausen i finalment traslladat el 8 d'abril de 1941 al camp de Gusen. Cristóbal Pariente Ojeda va morir el 25 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Adolphe Assi fotografiat per Thiébault

    - Adolphe Assi: El 8 de febrer de 1886 mor a Nouméa (Nova Caledònia) el garibaldí, communard, francmaçó i revolucionari Adolphe Alphonse Assi. Havia nascut el 27 d'abril de 1841 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Obrer mecànic de professió, s'enrolà voluntari en l'Exèrcit del II Imperi francès, però en 1859 va desertar i combaté les tropes austríaques a la campanya d'Itàlia en les files de Giuseppe Garibaldi. Quan tornà a França va ser amnistiat i reprengué el seu ofici. A mitjans de 1868 s'instal·là a Le Creusot i entrà a fer feina a les factories Schneider com a mecànic ajustador. El gener de 1870 jugà un paper important en la vaga declarada contra Eugène Schneider per obligar-lo a confiar la gestió de la caixa de secors a un organisme elegit pels obrers. La vaga acabà fracassant i, com que havia estat elegit per a l'organisme citat, va ser acomiadat el 19 de gener de 1870. Entre el 10 i el 25 de febrer de 1870 marxà a París per demanar ajuda a la Federació de les Societats Obreres i establí relació amb diversos revolucionaris i membres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 21 de març fou l'organitzador, amb Jean-Baptiste Dumay, de la vaga de miners de Le Creusot contra la reducció salarial, però va ser sufocada 23 dies després i seguida d'una ona de detencions i de condemnes de presó entre dos mesos a tres anys. Assi a ser detingut l'1 de maig de 1870 i implicat en el tercer procés contra la Internacional, però va ser absolt. A París, com que no pogué trobar feina als tallers a causa de la seva reputació d'agitador, es dedicà a confeccionar objectes d'equipament militar. Durant el setge de la capital francesa per les tropes alemanyes fou nomenat oficial de l'anomenada«Guerrilla de l'Illa de França» i després passà al 192 Batalló de la Guàrdia Nacional com a tinent d'una companyia de marxa. Sempre lluità per la creació del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, del qual formà part des de la seva creació. El 17 de març de 1871 va ser elegit comandant del 67 Batalló i el 19 de març coronel i governador de l'Ajuntament de la ciutat. Destacà com a organitzador de la resistència armada, com a estrateg de les barricades i com a administrador del repartiment de queviures i de municions. Fou partidari de la demolició de la Columna Vendôme. El 26 de març va ser elegit, per 19.890 vots sobre 25.183 votants, representant del XI Districte parisenc al Consell de la Comuna, del qual va formar part del seu Comitè de Seguretat General. Acusat per alguns d'ambició desmesurada i de fer servir la seva posició en la Internacional i en la maçoneria per grimpar, entre l'1 i el 15 d'abril va estar arrestat, però un cop alliberat es reintegrà com a delegat de la Indústria de Guerra. El 21 de maig de 1871 va ser detingut per membres del 37 Regiment de Línia de les tropes de Versalles. Jutjat pel III Consell de Guerra el 2 de setembre de 1871 a Versalles, va ser condemnat a la deportació en recinte fortificat i enviat a Nouméa (Nova Caledònia). Després de l'amnistia de juliol de 1880, decidí restar a Nouméa, on visqué treballant com a mecànic ajustador fins a la seva mort.

    Adolphe Assi (1841-1886)

     ***

    Hans Jaeger

    - Hans Jaeger: El 8 de febrer de 1910 mor de càncer en un hospital d'Oslo (Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Havia nascut el 2 de setembre de 1854 a Drammen (Buskerund, Noruega). Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta).

    ***

    Kropotkin fotografiat per Edward Gooch

    - Piotr Kropotkin: El 8 de febrer de 1921 mor a Dmitrov, a prop de Moscou (Rússia), el pensador anarcocomunista Príncep Piotr Aleksejevic Kropotkin. Havia nascut el 9 de desembre de 1842 --el 27 de novembre segons el calendari julià rus-- a Moscou (Rússia). Fill d'una família de l'alta aristocràcia russa (els Smolensk), va ser educat en el Cos de Patges del tsar de Peterburg, la més selecta institució militar dels Romanov, i va ingressar en un regiment de cosacs de Sibèria oriental; però va abandonar la carrera militar amb el rang de sergent, descontent amb el tsarisme i oposat a la repressió sorgida arran de la insurrecció polonesa de 1863, i va estudiar en la universitat geografia, zoologia i antropologia, consagrant-se a la investigació i a l'exploració científiques. Va ser membre i després secretari de l'Acadèmia Geogràfica Russa. En 1872, a Suïssa, va prendre contacte amb Bakunin i el seu cercle de la Primera Internacional. Quan va tornar a Rússia es va esforçar, juntament amb un grup d'intel·lectuals del cercle populista de Txaikovski, per atreure la classe obrera al radicalisme social, fins que va ser empresonat en 1874 a la fortalesa de Pere i Pau de Peterburg. Però en 1876 va aconseguir fugir espectacularment de l'Hospital Militar de Peterburg, on havia estat traslladat per malaltia, exiliant-se al Regne Unit, a Suïssa i a França; relacionant-se amb Brousse, Malatesta, Cafiero iÉlisée Reclus. En 1877 va al Congrés de Verviers. En 1878 va fundar a Ginebra (Suïssa) el periòdic anarcocomunista Le Révolté i va ser un dels animadors de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), esdevenint amic personal de James Guillaume. En 1881 va assistir al Congres de la«Internacional Negra», que va aprovar l'ús de tàctiques terroristes, i va ser expulsat de Suïssa. Va participar en la rebel·lió dels obrers seders de Lió, per la qual cosa va ser empresonat en 1883 per «activitats anarquistes». A la presó de Clairvaux va organitzar classes entre els presos, va poder escriure articles per a revistes com Nineteenth Century, així com el terme«anarquisme» per a l'Enciclopèdia Britànica, i col·laborar en la Geografia Universal de l'altre gran geògraf anarquista,Élisée Reclus. De la sentència inicial de cinc anys només va complir tres, gràcies a la campanya dels més prominents intel·lectuals liberals francesos i britànics, entre ells Victor Hugo i Ernest Renan, qui va posar a disposició del pres la seva biblioteca. Quan va recobrar la llibertat, en 1886, gràcies a una amnistia parcial, es va instal·lar al Regne Unit, on va fundar en 1886 la revista llibertària Freedom, i va col·laborar en Nature i The Times, i altres publicacions de la premsa científica i llibertària; va romandre al Regne Unit fins a l'esclat de la Revolució russa, dedicat a la investigació científica i a la producció teòrica sobre els temes més importants de la filosofia llibertària. Poc a poc es va anar convertint en un respectable patriarca de l'anarquisme, moderant --en contacte amb el futur laborisme britànic-- els seus punts de vista, allunyant-se de l'acció, encara que sense condemnat mai les accions dels seus companys anarquistes, fins i tot les terroristes més exaltades i incompatibles amb la seva manera de ser. En 1887 va fer una gira de conferències pels Estats Units. En 1899 es va declarar en contra de la Guerra dels Bóers. En 1900 va presentar diversos informes al Congrés Anarquista de París, que va ser prohibit per la policia. En 1902 va realitzar una nova gira pels Estats Units. En 1907 va fundar, amb V. N. Txerkezov, Rudolf Rocker i Alexandre Shapiro, la seu londinenca de la Creu Roja Anarquista --altres es van crear a les principals ciutats europees i nord-americanes. En 1909 va realitzar un impressionant míting en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1916 va signar el «Manifest dels Setze» que feia costat la causa de les democràcies liberals aliades i l'intervencionisme militar contra l'Imperi Germànic, fet que va causar la incomprensió en els cercles llibertaris internacionals. El juny de 1917, per no restar al marge d'una transformació revolucionària realitzada pel proletariat i després de 40 anys d'exili, va tornar a Rússia i, sense abandonar les seves idees, va fer d'assessor del poder soviètic, sense acceptar, però, cap càrrec oficial ni honorari. Va rebutjar el càrrec de professor de geografia a la Universitat de Moscou per problemes de salut i a participar en el govern de Kerenskij per qüestions polítiques. Va morir sense aconseguir el seu propòsit d'infondre els soviets l'esperit llibertari. Entre la seva magna obra podem destacar Paroles d'un révolté (1885), In russian and french prisons (1887), La conquête du pain (1892), Mutual Aid: a factor of evolution (1892), L'Etat, son rôle historique (1896), Fields, factoris and wokshops (1898), Memoirs of a revolutionist (1899), Autour d'une vie (1902), Russian literature (1905), La Grande Révolution (1909), La science moderne et l'anarchie (1913), Ethika (1922, pòstuma), entre moltes altres. Va defensar la idea de la diversitat d'ocupacions, en l'agricultura i la indústria, davants els obrers condemnats pel capitalisme a un sol ofici. Va criticar la teoria darwiniana de la lluita per la vida i va defensar el suport mutu, la solidaritat, com a condició del progrés. Pensava que l'anarcocol·lectivisme era una etapa transitòria cap a l'anarcocomunisme, sense acceptar els sindicats com a organitzadors de la nova societat. Entre juny i juliol de 1878 va visitar Barcelona, on es va relacionar especialment amb García Viñas, i després, en un curt viatge a Madrid, va intentar resoldre les diferències entre els grups bakuninistes madrileny i barceloní. La influència del seu anarcocomunisme es va produir a la península a partir de 1886, quan La Justicia Humana de Gràcia, Acracia de Barcelona i El Socialismo de Cadis tradueixen per primera vegada els textos kropotkians. Les seves obres es van divulgar sobretot al començament del segle XX, editades en castellà, especialment a Barcelona i València. L'anarcocomunisme va influir especialment en els anarquistes més purs, i va configurar el seu ruralisme i la fe en un comunisme no basat en el sindicalisme.

    ***

    Marius Metge en una foto antropomètrica

    - Marius Metge:El 8 de febrer de 1933 mor a Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Havia nascut el 7 de juliol de 1890 a Le Teil (Delfinat, Occitània). Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

    ***

    Olga Taratura

    - Olga Taratuta: El 8 de febrer de 1938 és afusellada per les autoritats soviètiques la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta --encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka, Valia,Tania, D. Basist, etc.). Havia nascut el 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)-- a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

    ***

    Lucien Barbedette

    - Lucien Barbedette:El 8 de febrer de 1942 mor a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Havia nascut el 13 d'agost de 1890 a Levaré (País del Loira, França). Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdicLa Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars);Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament; La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

    ***

    Camp de concentració de Gusen

    - Martín Mur Escamilla: El 2 de febrer de 1943 mor a Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i anarcosindicalista Martín Mur Escamilla. Havia nascut el 25 de setembre de 1908 a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Fuster de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Fou detingut, amb altres companys, arran de l'aixecament anarquista de gener de 1933, que implicà la clausura de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Terrassa. El juliol de 1935 fou absolt per manca de proves, juntament amb Eusebi Margriñà Ferrer, Manuel Rubio García, Josep Puig Serrano i Lluís Portet Hoguera, d'haver participat en l'atracament a mà armada als empleats de la «Casa Peinajes e Hilaturas de Lana» de Terrassa el 19 d'abril d'aquell any amb un botí de 42.500 pessetes. En 1936 col·laborà en Vida Nueva de Terrassa i entre octubre de 1936 i juliol de 1937 fou conseller municipal per CNT en aquesta ciutat. En 1939 s'exilià a França, però acabà capturat pels nazis i enviat en 1942 al camp de concentració de Gusen amb el número de matrícula 2.348.

    ***

    Cartell de la 26 Divisió

    -Ángel Baquero: El 8 de febrer de 1991 mor a Agen (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Ángel Baquero. Havia nascut cap al 1907. Es va afiliar a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil lluità contra el feixisme enquadrat en la 26 Divisió de l'Exèrcit republicà (antiga Columna Durruti). En acabar la contesa, creuà els Pirineus i després de passar per camps de concentració s'establí amb sa companya Juana a Layrac (Aquitània, Occitània) i milità en la Federació Local d'Agen de la CNT de l'Exili i en la Lliga de Mutilats del departament d'Olt i Garona.

    ***

    Camp de concentració de Setfonts

    - Jesús Gómez: El 8 de febrer de 1995 mor a Argelers (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Jesús Gómez. Havia nascut en 1909 a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya). De jove emigrà a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 fou membre del Comitè Local de Gavà. En acabar la guerra civil, en 1939 passà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Setfonts, d'on sortí formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a Cotterets. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carcassona, fundà una família i milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili. En 1978, son fill Nardo, de 29 anys, que havia participat en els fets de Maig del 68, se suïcidà. Finalment Jesús Gómez es retirà a Argelers i s'afilià a la CNT de Perpinyà.

    ***

    Luísa Adão

    - Luísa Adão:El 8 de febrer de 1999 mor a Portugal la militant anarquista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Havia nascut el 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal). Llibertària des dels 16 anys, era filla del destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão. Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es traslladà amb son companya a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal).

    Escriu-nos

    Actualització: 08-02-15


    0 0
    0 0

      Enero 2015

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Belén (montado en un coche)»
    Plaza Altozano

    «Monumento al Arte flamenco»
    Escultor:
    Jesús Gavira Alba
    Plaza Altozano

    «Monumento al Arte flamenco»
    Escultor:
    Jesús Gavira Alba
    Plaza Altozano

    «Rótulo cerámico con el siguiente rótulo:
    "Casa Ruíz, metales y piedras preciosas. Fundada 1928"»
    c/ O'Donnell

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Sevilla "Escena de toros y cabestros en el campo guiados por garrochistas"»
    Autores:
    Manuel Baena y Enrique Orce
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Álava:
    "Entrega de Álava a la Corona de Castilla realizada el 2 de Abril de 1332 en el reinado de Alfonso X"»
    Autores:
    Pedro Salas López-Cepero y Manuel García Rodríguez
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Albacete:
    "Batalla de Almansa. 25 de Abril de 1707"»
    Autor:
    Francisco Pino Sayago
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Alicante:
    "Amílcar en Acra-Leuca. Fundación de la ciudad"»
    Autor:
    Pedro Salas López-Cepero
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Puente»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Puente»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Almería:
    "Conquista de Almería"»
    Autor:
    Pedro Salas López-Cepero
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Ávila:
    "Ximena Blázquez dirige la defensa de Ávila"»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Badajoz:
    Conquista de Badajoz a los moros por Alfonso IX de León. Año 1230»
    Autor:
    Manuel Sánchez Rodríguez
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Baleares:
    Juramento de los privilegios y franquicias de la Isla por el Rey Jaime III de Mallorca»
    Autores:
    Fábrica Mensaque Rodríguez y Cía. José Macías y Macías
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Barcelona:
    Recepción de los Reyes Católicos a Cristóbal Colón en el salón del Tinell en Barcelona»
    Autor:
    Fábrica de Montalván
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Burgos:
    el Cid toma juramento a Alfonso VI de León»
    Autor:
    Fábrica de José Mensaque y Vera, por Pedro Borrego Bocanegra
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Cáceres:
    Jura de los fueros por los Reyes católicos»
    Autor:
    Fábrica Mensaque Rodríguez y Cía., pintado por José Martínez del Cid
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Cádiz:
    Promulgación de la Constitución de 1812»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol en la fábrica Viuda e Hijos de Ramos Rejano
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Canarias:
    Colón repara sus naos en Las Palmas»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol en la Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Sevilla:
    Baile de Los Seises en la Catedral de Sevilla»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica de la Vda. de Tova Villalva
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Castellón:
    Encuentro entre el Papa Benedicto XIII (de Aviñón) y el Rey Fernando I de Aragón»
    Autor:
    Juan Bautista Alós Peris
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Ciudad Real:
    Don Quijote de la Mancha y Sancho Panza ante los molinos de viento»
    Autores:
    fábrica de José Laffitte Romero, a cargo de los pintores Enrique Mármol Rodrigo y Manuel Cañas Martínez
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Coruña:
    D. Carlos I se embarca para Alemania en La Coruña»
    Autor:
    pintor pintor Manuel Baena, Fábrica M. Ramos Rejano
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Córdoba:
    Rendición de la ciudad de Córdoba al Rey Fernando III el Santo»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica de la Vda. de Tova Villalba
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Cuenca Conquista de Cuenca por Alfonso VIII»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, de la Fábrica Vda. e Hijos de Ramos Rejano
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Torre Sur»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Gerona:
    La rendición de Gerona en 1809»
    Autor:
    Fábrica de Montalván
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Granada:
    Entrega de las llaves de la ciudad por Boabdil a los Reyes Católicos»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, en la fábrica Vda. de Tova Villalba
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Guadalajara:
    Casamiento de Felipe II con Dña. Isabel de Valois»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, en la Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Guipúzcoa:
    La Jura de los Fueros de Guipúzcoa por el Rey Alfonso VIII»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica Vda. e Hijos de Ramos Rejano
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Huelva:
    Partida de Colón del puerto Palos de la Frontera»
    Autor:
    Enrique Orce, Fábrica de la Vda. J. Tova Villalva
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Jaén:
    Batalla de Bailén»
    Autor:
    Fábrica Vda e Hijos de Ramos Rejano
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Huesca:
    Los Cien de Pano en Uruel (fundación del Monasterio de San Juan de la Peña)»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Puente»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Puente»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Puerta de Castilla, Pabellón central, actual sede de la Capitanía General»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Patio»
    Puerta de Castilla, Pabellón central, actual sede de la Capitanía General
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Puente con la Torre Norte al fondo»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Puente con la Torre Sur al fondo»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    "León:
    Alfonso VII de León es proclamado Emperador"»
    Autor:
    Orce Mármol, Fábrica Vda e Hijos de Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Lérida:
    "Prisión de Don Carlos de Viana"»
    Autor:
    Orce Mármol en la Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Logroño:
    "Renuncia de Dña. Berenguela de la corona Regia y proclamación de su hijo D. Fernando como Soberano de Castilla"»
    Autor:
    Manuel Vigil-Escalera y Díaz, Fábrica Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Lugo:
    "Toma de Lugo por Alfonso I de Asturias"»
    Autor:
    Fábrica de Cerámica de la Vda. de José Mensaque y Vera
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Madrid:
    "Los sucesos del 2 de Mayo"»
    Autor:
    Fábrica José Laffitte Romero
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Málaga:
    "Conquista de Málaga"»
    Autor:
    Fábrica de Manuel García-Montalván
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Murcia:
    "Copia de la Cantiga de D. Alfonso X el Sabio a la antigua Patrona de Murcia Nta. Sra. de la Arriaxaca"»
    Autor:
    Manuel Baena, Fábrica Vda. e Hijos de Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Navarra:
    "Reparto del Reino de Navarra"»
    Autor:
    Fábrica Montalván, Fábrica de Pedro Navia
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Orense:
    "Refugio en la Catedral en el asalto a la ciudad en 1462"»
    Autor:
    Enrique Orce). Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Oviedo (Principado de Asturias):
    "Pelayo jura guardar y defender las tradiciones del pueblo que le lleva a la victoria"»
    Autor:
    Manuel Vigil-Escalera y Díaz, Fábrica de Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Palencia:
    "Fundación de la Universidad"»
    Autor:
    Fábrica Vda. de José Mensaque y Vera, Juan Gómez Perea, Fábrica de Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Pontevedra:
    "Defensa de Pontevedra"»
    Autor:
    Fábrica de la Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Salamanca:
    "Colón exponiendo sus planes a los Reyes Católicos ante el profesor de Prima de Salamanca"»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Santander:
    "Recibimiento de la princesa Margarita prometida del Infante D. Juan"»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Segovia:
    "Firma la Concordia de Segovia entre Isabel y Fernando"»
    Autor:
    Juan Zuloaga, Teodora Zuloaga, Taller de Daniel Zuloaga
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Soria:
    "Último día de Numancia"»
    Autor:
    Enrique Orce Mármol, Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Tarragona:
    "Cena de Tarragona. Perteneciente al Libre desl fets del rei Jaime I"»
    Autor:
    Fábrica de José Laffite Romero, Fábrica Vda. de M. Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Teruel:
    "Los nobles rinden pleitesía en Teruel a Jaime I el Conquistador"»
    Autor:
    Enrique Orce, Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Toledo:
    "Alfonso VI conquista Toledo"»
    Autor:
    Juan Ruiz de Luna
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Valencia:
    "Entrada triunfal en Valencia del Rey D. Jaime el Conquistador"»
    Autor:
    Enrique Orce, Fábrica Vda. de Tova Villalva
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Valladolid:
    "Casamiento de los Reyes Católicos"»
    Autor:
    Fábrica Mensaque Rodríguez y Cía. Francisco Morilla Serrano y Carlos Hermoso
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Vizcaya:
    "La Pacificación de los Bandos"»
    Autor:
    J. Laffite, Manuel Cañas y Enrique Mármol
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Zamora:
    "Representa la victoria de Fernando El Católico con la toma de Toro. Escudos a los lados"»
    Autor:
    M. Baena, Fábrica Vda. e Hijos de Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Banco cerámico de las provincias españolas:
    Zaragoza:
    "El compromiso de Caspe"»
    Autor:
    Fábrica Vda. de Hijos de Ramos Rejano
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Torre Sur»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Puerta de Castilla, Pabellón central, actual sede de la Capitanía General»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Torre Norte»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Fuente y Torre Sur»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Arquitecto de la fuente:
    Vicente Traver
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Fuente y Torre de la Puerta de Castilla, Pabellón central, actual sede de la Capitanía General»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Arquitecto de la fuente:
    Vicente Traver
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Embarcadero y Torre Norte»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Fuente y Puerta de Castilla, Pabellón central, actual sede de la Capitanía General»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Arquitecto de la fuente:
    Vicente Traver
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Edificio intermedio»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Canal y Torre Norte»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Pato»
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Farola»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Farolas»
    Proyecto:
    Aníbal González Álvarez-Ossorio
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Monumento a Aníbal González Álvarez-Ossorio»
    Escultor:
    Luis Cobacho
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Sevillana. Cartel:
    "Si hay dinero hay foto"»
    Plaza de España
    Parque de Mª Luisa

    «Detalle de "El amor ilusionado”»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Diseño:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Escultores:
    Lorenzo Coullaut Valera, Bechini
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Mª Luisa

    «Grupo escultórico que representa:
    "El amor ilusionado”, "El amor poseído” y "El amor perdido”»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Diseño:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Escultores:
    Lorenzo Coullaut Valera, Bechini
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Mª Luisa

    «Detalle de El “amor perdido”»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Diseño:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Escultores:
    Lorenzo Coullaut Valera, Bechini
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Mª Luisa

    «Busto de Bécquer»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Diseño:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Escultores:
    Lorenzo Coullaut Valera, Bechini
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Maria Luisa


    «Detalle de "El amor herido”»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Diseño:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Escultores:
    Lorenzo Coullaut Valera, Bechini
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Mª Luisa

    «Detalle de "El amor que hiere”»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Diseño:
    Lorenzo Coullaut Valera
    Escultores:
    Lorenzo Coullaut Valera, Bechini
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Mª Luisa

    «Raices de ciprés de los pantanos o ciprés calvo»
    Monumento a Gustavo Adolfo Bécquer
    Glorieta de Bécquer
    Parque de Mª Luisa

    «Estanque»
    Glorieta de los Lotos (Estanque de los Lotos)
    Parque de Maria Luisa
    Sevilla
    España
    Parque de Maria Luisa

    «Estanque»
    Glorieta de los Lotos (Estanque de los Lotos)
    Parque de Mª Luisa
    Sevilla
    España
    Parque de Mª Luisa

    «Estanque»
    Glorieta de los Lotos (Estanque de los Lotos)
    Parque de Mª Luisa
    Sevilla
    España
    Parque de Mª Luisa

    «Monumento a la Infanta Maria Luisa»
    Escultor:
    Enrique Pérez Comendador
    Glorieta de los Lotos (Estanque de los Lotos)
    Parque de Mª Luisa

    «Camino»
    c/ Avenida Rodríguez de Casso
    Parque de Maria Luisa

    «Fuente»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Maria Luisa
    Sevilla
    España
    Parque de Maria Luisa

    «Pabellón de Alfonso XII»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    Parque de Mª Luisa

    «Estanque»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa
    Sevilla
    España
    Parque de Mª Luisa

    «Estanque»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa
    Sevilla
    España
    Parque de Mª Luisa
     


    «Cisne»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa


    «Cisnes»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa

    «Maceta»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa

    «Maceta»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa

    «Fuente»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa

    «Fuente»
    Isleta de los Patos o Isleta de los Pájaros
    c/ de los Patos
    Parque de Mª Luisa

    «Jarrón»
    c/ Pinzón
    Parque de Mª Luisa

    Palma, 8 de febrero de 2015



    0 0
  • 02/09/15--05:33: I ja fa dos anys
  • I ja fa dos anys.

    El dia abans ta mare t’havia obligat a sortir de casa per anar a berenar a la cafeteria d’El Corte Inglés: xurros i cafè amb llet. Dissabte vas sortir de casa molt de matí. Vas assaborir cada metre del recorregut com si fos l'últim dia que fessis. Era l'últim. Feies les fotos que avui recureres per a il·lustrar aquest post. Vas escriure alguna cosa sobre els preus de l’AVE i vas muntar el suport d'imatges. Vas preparar la conferència de FORTA, vas escriureuns mini postsal blogexplicantl'espera.

    De bon matí, el cinturó de còmplices t’ajudava a respirar: en Jesús, n’Empar, na Maria Josep, n’Albert... A la redacció hi va haver llàgrimes, renecs i silencis insuportables. Als passadissos hi havia ombres. Als serveis hi havia ràbia. Al pàrquing hi va haver abraçades llargues i interrogants permanents.

    Dies després va venir tot allò dels comiats al centre de formació, el fred i la pluja i la companyia. I tantes coses que s’han dit, que s’han escrit, que s’han repetit i que no es podran oblidar mai. I van arribar l'estiu i la tardor. I després va venir novembre i tot allò que encara et sembla tan irreal. I tanmateix, Ja feia prop de dos mesos que els companys de la ràdio eren fora. El nou de febrer us tocava a més de 800. Després els va tocar a tants i tants altes. I entre uns i altres, milers de persones del nostre país, de tots els sectors i de tots els oficis, han perdut la seua feina. Sense tenir-ne cap culpa.

    Ara hi penses, perquè fa dos anys. Probablement poses sal a la ferida i no toca. Fa dos anys que va passar tot allò i el món continua girant redó. I fas balanç. Tens els mateixos amics que tenies i uns quants més. Els estalons hi són. Hi ha abraçades i xurros i ginlenons. I també rialles. I llàgrimes.


    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    El dijous la premsa va informar de que les fotografies que havien cercat i s'havien fet na Antonia Mas, la presidenta del Partit Popular de Pollença i en  Jaume Martorell, el secretari de les noves Generacions de Pollença amb el petit Nicolás no tindrien cap conseqüència.

    - Una presidenta del PP de copas con el pequeño Nicolás

    - La presidenta del PP de Pollença se lo pasa bomba con el pequeño Nicolás .

    - El pequeño Nicolás sigue rompiendo corazones en el Partido Popular

    - Otro selfie maldito del pequeño Nicolás. Una presidenta del PP y "su fiesta" con el pequeño Nicolás

     


     

    Mentre el Partit Popular intenta desmarcar-se de la seva llista interminable de casos de corrupció en les que està involucrat de Madrid a Mallorca (per menys es va dissoldre Unió Mallorquina), la presidenta i el secretari de Noves Generacions de Pollença no van tenir millor ocurrència que cercar i aconseguir una fotografia amb el  petit Nicolás. I quins són els mèrits del petit Nicolás? Un personatge propi de la novel·la picaresca que  ha deixat al descobert el funcionament del Partit Popular i que va ser detingut a l'octubre de 2014 acusat de falsedat, estafa i usurpació d'identitat. Presumptament, va estafar a desenes de persones, a les quals prometia suculents negocis gràcies als seus suposats contactes en els escalafons més alts del Partit Popular.  

    No contenta amb fer-se les fotografies  una vegada  publicades, la presidenta del Partit Popular no va renegar del que havia fet ; "Yo puedo hacerme una foto con quien quiera. Forma parte de mi intimidad. De todas maneras, todo el mundo se hace fotos con Nicolás, aunque luego lo nieguen. Me hace gracia como a la mayoría de los españoles y no me arrepiento de aparecer junto a él" Visca els valors de la presidenta que viatja a una convenció nacional del PP  en representació del Pollença  i que li sembla totalment normal això. Un altre tema preocupant és que a la notícia també es deia que la presidenta dels populars de Pollença no figurava en la llista inicial de convidats a la convenció nacional del Partit Popular i que va cridar directament al carrer Gènova i va esmentar, a persones poderoses amb residència a la zona de Formentor per aconseguir la seva acreditació. Amb aquesta informació és lògic que na Antònia Mas consideri totalment normal fer-se fotografies amb el petit Nicolás ja que feia aquests sinó ser un tramitar favors.

     


     

    Teòricament va haver una "bronca" al Partit Popular de Pollença encara que el batle es va rentar les mans i va tirar pilotes fora dient que no tenia autoritat  i que  els qui han de posar ordre eren els càrrecs del Partit Popular de Mallorca  per evitar aquestes "situacions esperpèntiques". Però des de Palma no han volgut fer res i el Partit Popular de Pollença i el batle han  callat i acatat igual que van fer amb el TIL. Ja ens direu si el batle i candidat del PP no comanda res al seu partit com el fa a Pollença.

    «Bronca» en la junta del PP de Pollença por el posado de Antònia Mas con el ’pequeño Nicolás’

    «Cuando esta chica se va de marcha no va representando al PP»

    Ara bé si la presidenta del Partit Popular no vol dimitir, tenint en compte l'ética del PPP no ens estranya,  hauria d'explicar quins contactes té amb als "poderosos de Formentor" i a canvi de què els pot usar com valedors davant de Gènova. Unes explicacions que també havia de donar el batle en comptes de tirar pilotes fora donades les seves responsabilitats i més tenint damunt la taula la signatura que va fer de la llicència de la il·legal Villa Cortina.  

     

    Tomeu Cifre, Bauzà, la presidenta i darrera la mare del president de les Noves Generacions

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 02/09/15--05:33: Karyna Syniavska
  • Apodo: Karyna.
    Fecha de Nacimiento:18/12/1998.
    Procedencia: Ucrania.
    Situación: Familia humilde y vive en la zona contaminada de Chernóbil.
    Años de acogida: Navidad 2014.
    Familia: Mcmanamly - Lynch

    0 0

    Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)


    L´oportunisme polític en la transició i post-transició



    La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

    Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

    La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

    Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

    Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    Xirinacs va presentar i rtecomanar l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí


    Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


    Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Per Lluís M. Xirinacs.


    "En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


    'No hi estic gens d'acord.


    'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

    'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


    'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


    'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

    'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


    'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


    'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


    'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


    Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)


    0 0

    Un nou article del nostre company Joan Ramon Bosch. Si ens voleu fer arribar qualque article teniu a la vostra disposició una secció en aquest blog. Enviau-lo a mesperpollenca@gmail.com.

     

    Sense voler entrar en les capacitats dels familiars de càrrecs electes del Partit Popular, sembla que aquesta legislatura el Govern Balear, amb majoria absoluta del PP,  ha convertit en un fet habitual una pràctica tan antiga que ja existia a la Roma del Cèsar: el nepotisme.

    Al principi de la legislatura ja vèiem com la companya sentimental de l’exconseller de Turisme dimitia del seu càrrec després de transcendir que el mateix Delgado l’havia col·locada. De fet aquest càrrec l'ocupà després la dona del tinent de batle d'Urbanisme a Cort. A més, dins l'equip de Delgado hi havia la dona del diputat popular Fernando Rubio. Curiós, si més no, sembla que el mèrit de parentiu era determinant en les meritacions.

    També al Departament de Presidència, conselleria al capdavant de la que hi ha Antonio Gómez, hi trobam la dona de l’actual batle d'Escorca -qui va succeir en el càrrec al propi Gómez-, el també càrrec del PP Antoni Solivellas. A més, dins aquesta conselleria hi treballa també la parella de l’assessor de Participació Ciutadana a Cort .

    Altres casos són el de la filla del cap de gabinet de José María Rodriguez com a directora de l’Institut de Joventut; així mateix, la cosina de la presidenta del Consell Insular de Mallorca treballa al gabinet del President del Parlament, Pere Rotger, i la germana del regidor a Cort, Julio Martínez, treballa d’administradora al Teatre Principal.

    Podríem continuar i ben segur que hi trobaríem més relacions, però el que sembla prou evident és que aquesta legislatura del Partit Popular no haurà suposat una millora per a moltes famílies quant a llocs de feina, ni tampoc en la relació entre sou i nivell de vida -consider que això fins i tot ha empitjorat-, però el que sí que sembla cert és que molts de polítics del Partit Popular sí que han aconseguit millorar la situació laboral dels seu entorn familiar.

     

     

    "Aquest és el meu nebot Skippy. És el teu nou cap".
    El nepotisme és una manera amable de dir "no tens cap possibilitat de promocionar en la teva feina".

     

     


    0 0

    [09/02] «La Federación Igualadina» - «Le Bandit du Nord» -«Alba Roja» - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Puig Serrau - Masson - Adrián del Valle - Miranda - Caruso - Anciaux - Manent - Saña - Kalin

    Anarcoefemèrides del 9 de febrer

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Federación Igualadina"

    - Surt La Federación Igualadina: El 9 de febrer de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número del periòdic setmanal anarcocol·lectivista La Federación Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada. Eco del proletariado. Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i col·lectivisme». Sorgida arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada, era el portaveu de les seccions sindicades en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció estava format per Bonaventura Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau Font Poch, Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer de Santa Caterina d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i més tard al carrer de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb pseudònims, però sí les cartes (Abayá, Maria Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili, Magí Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.). Publicava moltes circulars i comunicats oficials de les respectives seccions o unions, així com notícies sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams d'ofici, etc.) i conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen Socialista de Reus (1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es distribuïen arreu la Península. Publicà per lliuraments el fullet A los jóvenes, de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números, l'últim el 17 de juliol de 1885 i deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de l'epidèmia de còlera d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "Le Bandit du Nord"

    - Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.

    ***

    Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Roja: El 9 de febrer de 1948 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Alba Roja. Publicación mensual. Difusión de ideas sociales. Aquesta publicació del moviment llibertari espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts Llibertàries, tingué com a editor Marío Díez Sánchez, com a director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a la Península i a Mèxic.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)

    - Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

    - Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

    ***

    Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)

    - Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).

    ***

    Josep Puig Serrau

    - Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).

    Josep Puig Serrau (1909-2008)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Émile Masson

    -Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).

    ***

    Adrián del Valle Costa

    - Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.

    ***

    Francisco Miranda Concha

    - Francisco Miranda Concha: El 9 de febrer de 1950 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat com Sancho. Havia nascut en 1869 a Madrid (Espanya). Fou el fillastre d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo, després de enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista, s'uní a Lorenzo. D'antuvi treballà com a moliner i després com a enquadernador. En 1902 presidí el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest mateix any intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15 de novembre de 1905 va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes del Coll» –sobre unes bombes trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt. Durant la Setmana Tràgica de Barcelona formà part del Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i García, organitzà un grup a la Rambla que intentà assaltar la comissaria; per aquests fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la Península. Amb Eusebi Carbó Carbó, organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París (França). En aquesta època fou buscat per la policia a Marsella (Provença, Occitània). Participà en la sessió secreta del I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies després de la seva clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la finalitat d'escampar la vaga revolucionària. En 1912 participà activament en les activitats del Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava de mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas i Estrofas rojas) van ser llegits en un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost de 1913 va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la CNT era il·legal, fou membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a representant la Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va assistir a l'Assemblea Nacional Unitària convocada per la Federació Nacional de l'Art Fabril, celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró. Després de la reconstrucció de la CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè Nacional confederal i el maig d'aquell any assistí al Congrés Internacional de la Pau del Ferrol. Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i 1917 i, en aquest últim any, va ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que fou substituït per Ángel Pestaña Núñez. Signà, amb Salvador Seguí Rubinat i Ángel Pestaña Núñez, un manifest, publicat el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera, on es defensaven de l'acusació de gemanofília solapada i confessaven les seves majors simpaties pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític, ja que l'imperialisme també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi Alemany. Entre 1917 i 1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys, participà freqüentment en mítings i gires propagandístiques i fou força actiu en vagues, com ara la vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou membre del Comitè de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919 va fer un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui (Vallès Oriental, Catalunya), i poc després fou detingut a València i tancat al vaixell-presó Pelayo. El 19 de març participà en el míting de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona proposant en nom dels presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels vint va escriure en Regeneración de Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat durant dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara El Porvenir del Obrero, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Tramontana, etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de les seccions de tancament i repartiment del Comitè de Control del periòdic El Mundo Deportivo de Barcelona.

    ***

    Eghilberto Caruso

    - Eghilberto Caruso: El 9 de febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert Caruso. Havia nascut el 22 d'octubre de 1898 a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Treballà, com molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es formà políticament en el Cercle Llibertari «Pietro Gori». El juliol de 1918 va ser detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En acabar la Gran Guerra, participà en nombroses manifestacions i esdevingué membre d'un dels grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia, participant en enfrontaments amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una denúncia, va ser jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926 el seu domicili va ser escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista anarquista Pensiero e Volontà i el fullet L'intermezzo dei senza patria. En 1927 va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de 1927 arribà a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari, però el 22 de desembre d'aquell any va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia. De bell nou a Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i restà sota vigilància policíaca fins la caiguda del règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia. Estava casat amb Elena Fiorentini, amb qui tingué quatre infants.

    ***

    Marie-Adèle Anciaux

    - Marie-Adèle Anciaux:El 9 de febrer de 1983 mor a Chartres (Centre, França) la militant i pedagoga llibertària Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary Smiles. Havia nascut el 8 de març de 1887 a Prisches (Nord-Pas-de-Calais, França). Companya d'Stephen Mac Say, va ensenyar entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola llibertària creada per Sébastien Faure. Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la Lliga contra la Vivisecció.

    ***

    Joan Manent (París, 1960)

    - Joan Manent i Pesas: El 9 de febrer de 1984 mor a París (França) el cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Havia nascut el 22 d'abril de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill d'una família treballadora, Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va freqüentar l'Escola Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va començar a treballar d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep Arquer als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola. El novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren l'hàbit d'anar a la Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se li atribueix un fictici atemptat contra Martínez Anido i és detingut. L'any següent, per no haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve clandestinament. Amb el seu cosí, el també sindicalista Simó Piera, va treballar a París i a Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent treballant en la reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930 va intervenir en els contactes amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura: conspiració de Prats de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un pistoler del Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República: director de La Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés Sindicalista de Badalona i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En 1932 amb altres 32 militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de Construcció «La Unión» S'adherirà al trentisme, per la qual cosa serà expulsat de la CNT el setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins, malgrat havia estat proposat per formar part del Comitè Regional català. Aquest mateix any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança Obrera, defensa la revolta asturiana d'octubre i és membre del comitè pro presos. Detingut, és deportat a Burgos fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa confederal de Badalona. Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la patronal, i per tal de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant de lleixiu, anant de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu producte i altres articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats badalonins en el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la revolució el juliol de 1936 és membre dels comitès de Milícies i de Salut Pública de la ciutat i l'octubre és nomenat conseller d'Assistència Social. El novembre es trasllada a València com a secretari particular del ministre d'Indústria de la República, el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de bell nou conseller de l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el febrer de 1938 i l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és ferit. En 1939 passarà a l'exili francès i és internat als camps de Barcarès, l'abril de 1940, i d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence a Marsella. El setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre anys. En 1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de retornar a Catalunya, però veient frustrades les seves intencions, marxarà a París en 1953, on residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En 1980 va fer una visita a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt lligat al grup de Frente Libertario. És autor de Pensamientos de Peiró (1959), Salvador Seguí (París, 1960) i Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i Pesas va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les seves memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen inèdits. En els seus articles de premsa va fer servir el pseudònim Pin. Mort Franco, l'Ajuntament de Badalona li va dedicar un carrer.

    Joan Manent i Pesas (1902-1984)

    Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1976

    ***

    Joan Saña Magrinyà

    - Joan Saña Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà–el segon llinatge sovint castellanitzat per Magriñá. Havia nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). De jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador, s'afilià al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. El desembre de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió clandestina. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com ara el juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan Mut Novell, i conegué les cadenes de presos que es desplaçaven a peu de presó en presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres anys a París (França). En 1928 fou membre, amb Ángel Pestaña Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix, entre d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb Antonio García Birlán, del seu òrgan d'expressió, la revista Mañana (1930-1931). Va ser nomenat president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del Comitè Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat gerent del Consell Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró. Segons alguns, fou l'organitzador del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor del corrent trentista, formà part dels Sindicats d'Oposició. Durant els anys bèl·lics encapçalà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil. A partir del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra, presidí el Comitè de Producció Cinematogràfica d'Espectacles Públics (CPCEP), a petició de Marcos Alcón Selma, president del Sindicat de la Indústria de l'Espectacle confederal i germà de sa companya Ángela. L'experiència serví de base per a la creació del Consell Superior de la Indústria del Cinema, que acabà presidint. Aquest CPCEP produí unes setanta pel·lícules i defensà el salari únic en el sector. Tingué greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor Hipólito Lázaro. Amb el triomf franquista passà a França i, quan la invasió nazi, retornà clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies després. Un cop lliure, s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili esdevingué un lloc de contacte dels comitès nacionals i regionals confederals, dels quals formà part. En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, amb Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests anys patí nombroses detencions i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc processaments i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys treballà d'electricista al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí Sindicat de la Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per darrer pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a Madrid, va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que purgà a la presó d'Alcalá de Henares. Quan aconseguí la llibertat s'instal·là a la capital catalana. El 15 de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep Eduard Adsuar i Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya (1939-1950)» a la Casa de la Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida formà part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Son fill, Heleno Saña Alcón, és un destacat intel·lectual llibertari.

    ***

    Nikita Kalin

    - Nikita Kalin: El 9 de febrer de 2012 es assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i activista antifeixista Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia. Fill d'una família treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment anarquista i antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser trobar el 9 de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de l'Acadèmia Russa de Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles fracturades i diverses lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la policia russa. Una organització de drets humans facilità suport legal a sa família i la Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de recaptació de fons per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de febrer, un atac antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es realitzà en la seva memòria. Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako, però evidentment l'agressió l'efectuà un grup i no una persona aïllada.

     Escriu-nos

    Actualització: 09-02-15


    0 0
    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 02/10/15--05:50: Me, Myself and I
  • (article publicat a L'altra mirada; al mateix número, per cert, de l'entrevista amb na Margalida Capellà)

     

    Per a la gent que dissenya activitats educatives d’aquestes que ara en diuen d’“ensenyaments per a la vida”, tots els manaments que cal transmetre als nostres teenagers es resumeixen en un de sol: autoestima’t. També hi ha la intel·ligència emocional, i l’assertivitat, i la resiliència, però vénen a ser com satèl·lits que giren al voltant del sol de l’autoestima. Jo, en aquest sentit, he vist coses que no us creuríeu. He vist un taller de prevenció de la violència en les relacions de parella (un bon taller, d’altra banda) en què la monitora anuncia als adolescents que els dirà quines són les tres coses més importants en una relació de parella saludable. Una vegada que ha creat l’expectativa, escriu a la pissarra velleda: “Jo”. Llavors fa un silenci. I, a sota: “Jo”, i un altre silenci. I finalment, com ja preveuen els participants: “Jo”. “Me, Myself and I” diu el títol d’una cançó de Beyoncé (i també d’una antiga cançó de Billie Holiday, però ja cercareu les lletres per comparar…)

    També he vist un taller sobre drogodependencies en què, com a gran conclusió, la monitora donava als alumnes una capsa de sabates amb la promesa que si l’obrien hi trobarien “la cosa més guapa del món”. Els alumnes obrien la capsa i descobrien, sota un embolcall de cotonets, un mirall. L’escena pot semblar una caricatura, però ho he vist amb aquests ulls que s’ha de menjar la terra.

    He recordat aquests episodis quan llegia una conferència del professor de filosofia de la universitat de Girona Josep Maria Ruiz Simón, que el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) ha publicat amb un títol ben significatiu: L’ètica de l’autoestima i el nou esperit del capitalisme. Ruiz Simón analitza com l’autoestima ha esdevingut un manament central dels temps, una qualitat imprescindible per al triomf en la societat capitalista. L’autoestima, però, entesa com el culte a un “jo” que es defineix com una personalitat eficaç, competitiva, flexible i disposada a adaptar-se. L’autoestima com a virtut de disseny que vol crear un individu que respongui perfectament al que el capitalisme global n’espera. L’autoestima, afegiria, com a qualitat bàsica de l’individu que té aquell “esperit emprenedor” que tots criticam que Wert hagi ficat a la LOMQE.

    Potser ho trobau una anàlisi agafada pels pèls, però val la pena que ens fixem com el llenguatge típic de literatura d’autoajuda per a empresaris que volen menjar-se el món està penetrant alguns nous discursos sobre educació. Que l’educació ha de contribuir a fer individus “adaptables” no és gaire nou. El darrer crit, però, és el de parlar de “lideratge” en educació. Segur que el terme serveix per reflexions i pràctiques molt aprofitables, però no deixa de sonar a allò dels joves sobradament preparats, aquells que posaven tota la seva modernor insultant al servei dels anuncis del Renault Clio. I ara ens ve l’storytelling, que té un dring com més alternatiu però que és una altra paraulota que ve de l’univers del màrqueting.

    Tornem als episodis del començament. En una relació de parella, el “jo” potser hi ocupa un lloc destacat, però convindria que concedíssim al “tu”, si més no, la segona posició. I qui mirava un mirall per confirmar la seva bellesa era un famós personatge de contes que no deu ser el model de conducta que volem proposar. I, encara que sigui per contrarrestar una mica tant d’entusiasme autoestimatori, també està bé no deixar de banda la saviesa de pensadors i escriptors de totes les èpoques, des del vell Siddharta Gautama, que deia que la supressió de la personalitat és la via per assolir el Nirvana, fins al nostre Bartomeu Fiol, que repetia que “tot jo és una exageració”.

     

     
     

     

     


    0 0
  • 02/10/15--05:50: Trobada de confraries

  • 0 0

    L'equip de govern PP&PI i els seus socis UMP tenia molta pressa per fer-se una fotografia inaugurant les obres de la primera línia del Port de Pollença; començat les obres en gener i fent només una part de projecte. Aquestes presses expliquen que es volguessin estalviar el tràmit obligatori de l'exposició pública el qual ens permet a partits i  ciutadans fer-hi al·legacions.  I és que una de les moltes coses que uneix al batle, en Tomeu Cifre (PP)  i a  la seva mà dreta, en Martí Roca (PI), és la queixa constant de les lleis de contractacion públiques que els obliguen a "coses tan absudes", per ells, com aquesta exposició pública d'un projecte vital pel Port de Pollença. Un projecte que hagués exigit un procés de participació i decisió ciutadana i no només aquesta exposició pública que no volien fer. Mentre Unió Mollera Pollencina sembla que considerava que amb les enqüestes que van fer als comerciants de primera línia ja era més que suficient per parlar de participació. I és que si una cosa tenen en comú el PP i les seves dues marques blanques a Pollença (PI i UMP) és que no creuen res en la participació ciutadana.

    Teniu fins el 16 de febrer per presentar al·legacions al projecte de reforma de la primera línia del Port de Pollença.

     A l'enllaç teniu el projecte

    El darrer que havien dit PP-PI-UMP és que les obres de primera línia del Port de Pollença començarien abans de gener (quan el previst era començar per novembre) i que s'aturaran en març per continuar després en novembre del 2016.  Finalment com haviam demanat i com dictava el sentit comú les obres de reforma de la primera línia del Port de Pollença no s'iniciaran abans d'aquesta temporada com haviam platejat PP&PI i UMP.  També hem de dir que el retard  aquestes reformes ha perjudicat a negocis (a l'hora de negociar lloguers) que vam creure les promeses d'aquells partits de que les obres es farien abans de la temporada 2015.

    - Preocupant retard.

    El vigent PGOU de Pollença de novembre de 1990 estableix que l’actual carretera de 1ª línia del mar, que ve des d’Alcúdia fins a la rodona del final del c/ Joan XXIII, s’havia de peatonalitzar, per tal de recuperar aquest indret, com a un passeig ran de mar, de circulació tranquil·la i sosegada. A la passada legislatura com recordareu es va fer un nyap de prova per restringir el tràfic rodat d’aquesta via.

    - L'Alternativa a l'experiment.

    Respecte al projecte actual l'equip de govern només va fer una reunió amb els grups de l'oposició el juliol del 2013 per parlar més que del projecte de l'estudi de mobilitat que sustentava el mateix (una de les nostres peticions a la passada legislatura).

    -L'estudi de mobilitat de la semipeatonització.

    Després Unió Mollera Pollencina va qüestionar aquest estudi i no resta gens clar que una vegada fetes les obres es faci el que demana l'estudi: la ruptura en els sentits de circulació per afavorir  la reducció del nombre de vehicles circulant en primera línia, a més de reduir la velocitat mitjana.

    A continuació un resum del projecte amb algunes anotacions i consideracions nostres.

    El projecte que es troba en exposició encara que és una sola intervenció global, es divideix a nivell descriptiu amb dues fases, denominades A i B.


    Fase A.


    Aquesta primera fase afectaria a la reorganització de la Ma 2200-A, en el tram compres entre la rotonda situada al final del c/ Joan XXIII i el c/ Elcano, que es desenvolupa. Bàsicament tracta de remodelar aquest tram, mantinent una secció viària de doble sentit i 7 mts d’amplada, paral·lela a la vorada i passeig actual que tanca l’ordenació d’aparcaments de Ports mantinent inalterada aquesta, i suprimint l’aparcament en cordó situat enfront a la façana d’establiments comercials de l’altre costat del vial. La supressió de l’aparcament en cordó, permetria un  augment de l’amplada de la voravia, de 3,5 a 5,5 mts d’amplada. Aquesta intervenció, requeriria una nova alineació, amb elements prefabricats de formigó, de l’encintat de la voravia, el repicat iretirada de l’actual paviment de rajoles i el nou paviment amb formigó estampat per donar unitat formal a tot el recorregut del passeig. L’actuació es completaria amb la retirada de les actuals faroles i la seva substitució per faroles unificades formalment a
    tot el passeig d’altària entre 3,5 i 4,00 mts. A cinc punts significatius es proposa la sembra de palmeres washingtonianes
    (no ens sembla que amb les plagues que tenim i amb les característiques de les mateixes siguin els arbres més apropiats) i una parada de l’autobus i de càrrega i descàrrega. La intervenció global de la fase A tendria el complement de la creació d’una ordenança per tal d’unificar el tractament formal de façanes de planta baixa, tendals i rètols d’activitat.

     

    Com podeu veure a aquesta fase A bàsicament es suprimeixen aparcaments i s'amplien voravies, teòricament  per millorar el trànsit peatonal... Però l'experiència ens diu que si no s'evita aquest espai guanyat als cotxes serà ocupat per terrasses i que la millora del trànsit peatonal pot ser mínima.

     

    L'ordenança per unificar façanes, tendals i rètols ens sembla molt necessària i que s'hauria d'haver fet abans i de forma indepenent al projecte de reforma. 

     

    El nyap de la passada legislatura (fotografia) era insuperable però el projecte actual també ha patit les presses electoralistes i adoleix d'una insuficient participació ciutadana i falta de seguretat en referència al pla de mobilitat que s'aplicará. 

     

     

     


    0 0

    En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites. (Bartomeu Mestre)


    Els exclosos culturals


    Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" | 01 febrer 2014


    En un sol dia, aquest passat mes de gener, m'he topat amb la imatge de tres lluitadors populars, tres obrers culturals, que m'han esmerilat la memòria amb paper de vidre. La mort de l'inquiet, galant, generós i gentil Toni Morlà ha espolsat d'un mal toc les teranyines del record. Miquel Brunet, Tomàs Graves i d'altres, s'exclamaven de l'escàs reconeixement en consonància al que es mereixia. Així van les coses en aquesta terra governada per gent a qui fa nosa la cultura. En Toni va gestionar el disc Lluc i el poble, va fer cançons dedicades a la protecció del paisatge i de la terra, va cantar en suport de la llengua i la cultura... Durant la dècada dels vuitanta del segle passat, en defensa de causes justes i nobles, va actuar de franc per a diverses entitats civils del país que ara han tengut la indecència i displicència de no correspondre amb l'agraïment; amb un recordatori ni que fos. Com a membre d'aquesta comunitat negligent, em faig responsable en la part que em toca d'aquest silenci col·lectiu eixordador que també va afectar, en major o menor mesura, altres encantadors cantadors com Guillem d'Efak, Rafel Estaràs i Toni Roig, enaltits a misses dites.

    El mateix dia d'assabentar-me de la mala nova, passejant per un cercador virtual, em compareix una notícia de fa tres anys de Pep Roig del nonat Museu de l'Humor. “Toni Torrens va fer menció a dos personatges de gran importància dins la cultura popular: Bel Cerdà, que ja es morta, i Toni Rotger, que està ben viu. Sembla que molts, del món cultural i polític de Mallorca han oblidat, perquè no els convé reconèixer que el calatraví Rotger va ser peça fonamental”. Efectivament, un altre que reclama memòria. Picapedrer voluntari a l'Obra Cultural Balear, Toni Rotger, els anys 1976 i 1977, va ser l'artífex d'una revolta cívica que va revifar les festes populars. Va promoure la desfilada de grups com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom, Garibaldi, Pluja, A-71, S'Estornell... Anys després, l'Ajuntament de Palma va “oficialitzar” aquells projectes i va institucionalitzar el Festival de Teatre, Sa Rua, Sant Sebastià i altres activitats ressuscitades, sense barreres, des de Sa Calatrava. Algú ha agraït, reconegut ni que sigui, la iniciativa de Toni Rotger? Embolicat amb aquestes cabòries, el mateix dia vaig a comprar al mercat de Manacor i veig, en cadira de rodes, Mateu Joan Florit. S'atura per fer fotos a una placera i li demana si viuríem millor independents. Reparteix L'Estel, publicació nascuda l'any 1981 a s'Arenal de Mallorca, assetjada, censurada i perseguida l'any 1992 per tots els grups polítics parlamentaris, contestats per un Comitè de Defensa de la Llibertat d'Expressió amb Josep Maria Llompart, Jaume Santandreu i Guillem d'Efak. L'editor no va fer figa ni va defallir. Com en Toni Morlà i en Toni Rotger, és un obrer de la cultura, un defensor pràctic de la llengua catalana, un manobre que trepitja el carrer i s'allunya de les torres d'ivori. De retorn a cases, cerc si algú li ha retut qualque reconeixement. Només he trobat que la revista Sa Plaça, dirigida per Damià Quetgles, va lliurar el premi Placer 2006 a Mateu Marió pel “compromís amb la llengua catalana”.

    Tot plegat, aquell dia vaig tocar amb les mans que, també en matèria cultural, hi ha conflictes de classe! El premis generen greuges, discrims i marginacions. Els qui en concedeixen, tendeixen a mirar cap a l'aire i no a tall de carrer. Així potencien, com a model i referència, la figura dels il·lustrats. Els exclosos són sempre els treballadors que, sovint anònims, incansables i discrets, estiren el carro. Els guardons estableixen nivells, són competitius, atien el dirigisme cultural, atenen l'interès efímer del discurs dominant del moment i tenen més en compte l'oportunisme i l'efecte públic que no el reconeixement a un compromís i a una trajectòria. No parlem ja de les recompenses partidistes, dels criteris endogàmics i elitistes de permuta o, pitjor encara, de l'amiguisme i el nepotisme. Els exclosos no reben distincions en vida. Correspondre la seva aportació sol fer-se, amb tardana reciprocitat, post mortem i des d'un sentiment reconegut de culpabilitat! Els morts, però, no hi senten i estaria bé que els tonimorlàs que ens acompanyen, escoltin en viu un aplaudiment agraït per la seva feina. La mort, ja se sap, és un mal recurs per reparar la discriminació o la covardia social. Tots, sobretot els aquicorrespongui, faríem bé de parar esment i evitar que hi hagi obrers culturals excel·lents oblidats. Al cap i a la fi, la mala consciència no prescriu. Puc assegurar-vos-ho.


    Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo (dBalears)


    Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"


    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)


    La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.


    Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.

    Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.

    Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.

    Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.

    Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.



    Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

    En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.

    La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:

    "S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".

    La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:

    "S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorcaés una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.

    De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".

    Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:

    "Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".

    I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:

    "Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".

    El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.

    Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.

    El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:

    "La caça de bruixes contra S'Arenalés per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".

    No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

    Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)


    0 0

    El mundo de Internet tiene elementos positivos. Uno de ellos es la conectividad que posibilita la comunicación. Así, la web del Ministerio de Cultura dispone de formularios que permiten indicar o sugerir lo que cada uno crea. Expuse en el formulario una petición de revisión del formulario de búsqueda de las Bases de Datos del ISBN en lo referente a Mallorca y recibí respuesta al día siguiente indicándome que esas bases de datos eran gestionadas por la Federación de Gremios de Editores de España, facilitándome su correo electrónico.

    Expresada de nuevo la queja a esta Federación, también recibí pronta respuesta.indicándome que en el campo de búsqueda “Lugar de publicación” se busca en la ciudad o pueblo (no la Isla como sería el caso de “Mallorca”) y que [ciudad o pueblo] que haya puesto en ese campo el editor al rellenar su ficha. Ese es un campo que la Agencia del ISBN no corrige ni normaliza..

    Bien, me parecen razonables las respuestas y las agradezco. Quienes busquemos los libros editados desde estas islas conviene que lo tengamos en cuenta y utilicemos estrategias de búsqueda adecuadas utilizando nombres de las poblaciones, distinguiendo en caso de ponerr "Palma" que aparecen en los resultados libros editados en las Canarias, que en caso de utilizar "Mallorca" aparecerán sólo los editores que hayan puesto "Palma de Mallorca" como población, pero no sólo "Palma". En fin, hacer las sumas y restas adecuadas que son posibles en caso de seleccionar sólo un mes o dos de producción bibliográfica, pero que pueden ser complejísimos en caso de períodos relativamente largos como un semestre o un año.

    xam02
    Xilografía de Xam (Sin título, 1948)

    Siento que el campo "Provincia" no sea utilizado adecuadamente con los nombres de las islas que posibilitaran una búsqueda adecuada y sencilla, pero como me indican, en la entrada De Bases de Datos mal completadas: las del ISBNhay bastantes confusiones entre los conceptos de comunidad autónoma, provincia e isla.

    En fin, algo que podría se sencillo, como conocer la producción editorial de una isla, resulta complejo y laborioso simplemente por cuestiones de nomenclatura geográfica. El mundo es así.

    Gracias por la atención y las prontas respuestas a la Federación de Gremios de Editores de España (pese a todo, sus Bases de Datos son muy buenas) y al Ministerio de Cultura de España.


    Nota personal: Esta tarde me operan de cataratas en un ojo y el martes próximo del otro por lo que posiblemente esta bitácora no tenga entradas en unos días. Gracias.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 145 | 146 | (Page 147) | 148 | 149 | .... | 465 | newer