Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 12 | 13 | (Page 14) | 15 | 16 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 07/10/13--07:23: Corda't
  • Avui que fa cent anys

     

     

    D’ençà que el niu

    de cals Espriu

    rebé el guardó

    d’en Salvador,

    hem vist cent anys

    plens d’averanys

    de fi del món.

    Ja saps quins són,

    tots aquests signes

    tan poc benignes,

    perquè n’Espriu

    ens els descriu:

    l’ós Nicolau,

    la pell de brau

    feta parracs,

    els afalacs

    del repetit

    gos envilit,

    l’afany d’anar

    nord, nord enllà…

    Raimon ho canta:

    “Si això t’espanta

    corda’t a fons

    els pantalons”.

    ¿I què diria

    avui en dia

    veient què fa

    el circ humà,

    el nostre orfebre

    tocat de febre

    per l’aiguafort

    i per la mort?

    Encara guerres

    que fan desferres,

    els seus rials

    plens de fecals,

    culte pels fútils

    bords inconsútils,

    la virtut rara,

    els mots encara

    sense salvar

    i el gran bladar

    tot ple d’herbota!

    Veig la ganyota,

    mig majestàtica

    i mig hieràtica

    que ens torna a dir

    fins a la fi:

    “Corda’t a fons

    els pantalons”.

     

     


    0 0

    Tal vegada, amb les portades dels diaris locals il·lustrades amb la fotografia de la nova Junta de Caixers, i amb textos que repeteixen i descriuen el ritual que cada dos anys s’oficia al Saló Gòtic de l’ajuntament de Ciutadella sonarà a sacrilegi que parli i que parli bé del llibre de n’Amadeu Corbera. La casualitat va fer que justament llegís aquest treball just després de Sant Joan i que quedés a l’Imperi a fer-me un cafè amb l’autor, a qui no coneixia, a la mateixa hora que a l’ajuntament s’oficialitzava el nomenament del nebot notari del Baró de Lluriach com a Caixer Senyor del bienni que ve. Això es fa en compliment d’uns protocols que han esdevingut la bíblia de la nostra festa i que abans del 1977 no havien estat mai escrits i d’això en bravejàvem els ciutadellencs, de tenir una festa que no tenia normes escrites perquè ens les passàvem de generació en generació. En canvi, després dels primers mesos de desconcert i de debats, aquests protocols escrits per en Josep Pons Lluch han estat la pedra sobre la qual ha girat el transcórrer de la festa aquests darrers anys. En nom dels protocols s’han fet i s’han desfet els usos i els costums i s’han teixit les nostres emocions santjoaneres.

    El primer que m’ha sobtat d’aquest llibre, i li ho vaig comentar a n’Amadeu, és el mantell de silenci que s’hi ha estès damunt. Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poderés un treball cridat a ser polèmic, o com a mínim, demana ser debatut. Mentre el llegia m’imaginava alguns “bons santjoaners” fent el crit del cel o, com a mínim, movent-se incòmodes a la butaca. Pensava en la Junta de Caixers Senyors planificant una estratègia mediàtica per a desprestigiar en Corbera amb arguments del tipus, "tu que sabràs de la nostra festa si ets mallorquí", "tu no ets ciutadellenc i per tant no pots opinar", "mallorquí havies de ser"... Però no. Els bons ciutadellencs, els bons santjoaners han estat més sibil·lins i han optat pel silenci. Llevat d’una entrevista prèvia a la sortida del llibre al diari Menorca i d’una ressenyeta de compromís al diari Última Hora, res de res.... El silenci és el més gran signe de menyspreu. En canvi sí que se n’ha parlat a mitjans de fora de l’illa.

    N’Amadeu Corbera és un etnomusicòleg, un investigador social que es planteja incògnites i aplica el mètode científic per a resoldre-les. Això vol dir que no treballa amb pre-judicis, sinó amb hipòtesis. Després de viure les festes de Sant Joan com a visitant assidu i de residir uns quants anys aquí es va fer la gran pregunta: Com és que les festes de Sant Joan de Ciutadella no tenen la música i el foc com a eix fonamental com si que la tenen la resta de santjoans del Mediterrani? I és així, seguint el rastre de la música, com diu ell, que va trobar els senyals de repressió que es van institucionalitzar i es van deixar escrits i van servir al poder per a controlar una festa que en principi i per definició havia de ser lúdica i desenfrenada com són les festes.

    El punt de partida d’aquesta investigació és la nit dels festers, el 22 de juny, un dia de festa que, segons explica al llibre, tothom coincideix a deixar fora del calendari festiu de Sant Joan. L’autor del llibre es pregunta per què passa això quan justament a la nit dels festers la música i el foc són els protagonistes, com a tot el Mediterrani, insisteix. Com que aquesta celebració és una recuperació que es fa a la dècada dels 80 d’una celebració que s’havia perdut, el sociòleg es pregunta quan, on i per què, es va perdre. I el fil el du als anys quaranta. Després de documentar l’existència de festers el mateix dia 23 de juny recopila una sèrie d’opinions i respostes obtingudes durant el treball de camp. La majoria tenen a veure amb aspectes de caire pràctic com ara que els festers molestarien els cavalls o que feien malbé l’asfalt dels carrers.

    Segons n’Amadeu Corbera, la música i la festa, les lletres burlesques, els balls abraçats i la resta de manifestacions que sí que es feien a Ciutadella abans de la guerra civil representaven uns fets incontrolables per part del poder. Explica al llibre com de dura va ser la guerra abans de la girada del 8 de febrer per als nobles i capellans ciutadellencs i documenta i reprodueix la carta de febrer del 1946 en que la“junta de la nobleza”, amb l’aquiescència de l’ajuntament assumeix tot el protagonisme de regir i dirigir la festa, de decidir qui qualca i qui no, de triar la junta de caixers, de controlar, en definitiva, una festa que s’havia de convertir en una demostració més de qui era qui, malgrat totes les baixes, havia guanyat la guerra. L’autor cita el nom de dues persones que combregaven plenament amb la ideologia dels vencedors i que en feien pública exhibició per a fer-se forts en aquesta “apropiació” de la festa: en Josep Cavaller Piris i el ja citat Josep Pons Lluch, en Bep Padet. Tots dos van produir textos que van anar bastint un marc adequat a les pretensions dels Caixers Senyors i, de rebot a l’ajuntament: que no hi hagi problemes, que la festa estigui sota control, que no serveixi per a expressar cap malestar i que el poble sàpiga qui comanda. D’això a l’encunyament d’expressions com “bon santjoaner” o “bon ciutadellenc” hi va haver unes passes molt senzilles que els mitjans de comunicació locals, sempre acrítics amb el poder, es van dedicar a escampar i a cimentar.

    He resumit molt el llibre. Val la pena que el llegiu, perquè ens serveix de mirall, perquè justament “algú de fora” ens ajuda a veure com hem arribat aquí. Al moment en que, en opinió de l’autor, la festa és un objecte posat dins una vitrina, un fòssil intocable i en un franc perill d’omplir-se de pols. Un parell o tres de generacions de ciutadellencs hem mamat les festes com a mite, les vivim com un sentiment a flor de pell i no consentim que les critiquin. Som capaços de fer aleis i aplaudir un caixer senyor que uns mesos abans es va enfrontar als ciutadans que volien recuperar el camí de cavalls (el cas de ca’s Duc). Ens creim els protocols com si fossin la veritat revelada per Déu a Moisès. Veim l’alcalde al balcó de l’ajuntament durant la convidada i enlloc de xiular-lo perquè no volem dos camps de golf l’aplaudim... En definitiva, hem permès que la nostra festa es converteixi en un teatret, en una representació plana d’uns estaments caducs...

    Així som els ciutadellencs, i això fem. I per això m’ha agradat molt llegir el llibre de n’Amadeu Corbera perquè m’ha posat davant les meues pròpies contradiccions i m’ha ajudat a plantejar-me interrogants i fins i tot he aconseguit encaixar alguna peça del puzzle que sempre m’havia ballat. I m’agradaria que el llegís molta gent, el llibre, i que fóssim capaços de parlar de la festa que tant estimam i de mirar de conservar-la com un element viu i de proposar-hi modificacions sense ser titllats de mals ciutadellencs o de mals santjoaners.


    0 0
  • 07/10/13--07:23: ANIRA BE, JA EU VOREU
  • Hay que ser optimistas desde luego, pero pienso que la plantilla que tendrá el Real Mallorca para

    intentar el regreso a 1ª División puede ser muy válida. Hagamos un análisis rápido:

    1.- Fundamental, no traspasar a Javi Marquez, Alfaro y Victor  (mantenerlos como sea).

    2.- La portería está muy bien cubierta (Aouate, la 2ª División lo fortalecerá y Miño es un porterazo que cuando lo necesitemos estará allí).

    3.- En Defensa, pienso que ahora sería vital atar a Hutton y conseguir otro central a parte de Agus, si se consigue tendremos una de las mejores defensas del campeonato.

    4.- En la parcela central, si conseguimos la cesión de Thomas y recuperamos a Uche tendríamos pienso mejor centro del campo que el año pasado.

    5.- En cuanto al ataque, puede dar mucho juego y goles,  si antes de empezar el campeonato conseguimos traer un goleador de 20 o 25 goles, juntándolo con Alfaro, Victor y Aki (ya vereis lo mucho que rendirá en 2ª, basta verlo entrenar), ah! y no nos olvidemos de Hemed  al que tendremos para la 2ª vuelta del campeonato y sobre todo para el sprint final.

    A todos estos pilares, añadir que estarán los Marti, Ximo, Nunes, Kevin, Nsue, Pereira ,Gerard Moreno, Didac,etc.etc.

     

    Pero vuelvo a incidir en lo mismo lo FUNDAMENTAL es mantener a Javi Marquez, Alfaro y Victor.

    Venga ánimos y ahora toca hacerse socios, ya vereis como pasaremos buenas tardes de fútbol.


    0 0

      

           Article de Na Vicky Peláez sobre el cas Snowden.

     

         He pensat que seria bo difondre aquest escrit de Na Vicky en versió catalana (automàtica). És una contribució molt modesta, però, així i tot, jo crec que ha d'inquietar els espies sionistes  de la premsa catalana.

     



     El Gran Patró acovardeix al món pel cas Snowden


     Tema d'actualitat: Escàndol per l'espionatge cibernètic als EUA

    Vicky Peláez


     Vicky Peláez
     © Photo Vicky Peláez
     16:37 05/07/2013


     Columna setmanal per Vicky Peláez




     En poder li passa com a la noguera: no deixa créixer res sota la seva ombra (Antonio Gala Velasco, escriptor espanyol)

     Fa menys d'un mes la idea del sorgiment d'un Nou Ordre Mundial Multipolar, en reemplaçament l'actual Unipolar tenia captivada a l'opinió pública internacional cansada del domini i l'abús de poder per l'única superpotència del món - Estats Units.

     Els millors cervells internacionals i diversos homes lúcids nord-americans, com Immanuel Wallerstein, James Petras, Noam Chomsky parlaven del declivi econòmic nord-americà i el seu debilitament militar a causa dels seus recents fracassos a l'Iraq i l'Afganistan ". També ressaltaven l'inici de la "nova època" a Amèrica Llatina que deixava de ser el "pati del darrere" d'Amèrica del Nord.

     Però tot això ha resultat ser una mera il · lusió després que un desconegut extècnic de l'supersecreta Agència de Seguretat Nacional (NSA) Edward J. Snowden, motivat per la seva consciència, decidís explicar als habitants del planeta i presentant proves contundents que "L'Ull Invisible del Germà Major" ja està controlant les 24 hores al dia, cada aspecte de la vida privada de cada un d'ells. Amb aquesta revelació la humanitat s'ha submergit en un estat de xoc emocional al adonar-se del insignificant que és la vida humana pel poder globalitzat, el màxim exponent fins s'ha atorgat el dret d'ordenar i assassinar a qualsevol ésser humà pràcticament en tots els racons del planeta, si ho considera un potencial enemic del seu poder.

     Durant diversos anys l'opinió pública mundial, es negava per una raó misteriosa reconèixer que la "Doctrina Obama" representa la continuïtat de la del seu predecessor, George W. Bush qui el 2002 va afirmar: "S'està amb nosaltres o s'està amb els terroristes". Vuit anys després, exactament el 25 d'octubre de 2010 el president Barack Obama va declarar a Mèxic: "Anem a castigar als nostres enemics i anem a premiar als nostres amics que ens donen suport en els assumptes que són importants per a nosaltres" ("We're gonna punish our enemies and we're gonna reward our friends who stands with us on issues that are Important to us "). El seu secretari d'Estat, John Kerry també va donar un clar avís als llatinoamericans quan es va referir a l'abril passat a Amèrica Llatina com "el pati del darrere" nord-americà.

     Totes aquestes declaracions i advertències no vénen per casualitat, són missatges de Washington dirigits al món sencer perquè no tinguin moltes il · lusions i que trepitgin terra. Resulta que el "pati del darrere" tradicional no ha deixat de ser-ho completament econòmica, financera i políticament. Inclusivament s'ha estès a Europa abastant a la majoria dels països com Gran Bretanya, França, Espanya, Itàlia, Portugal i inclusivament està tocant les portes de l'orgullosa i ordenada Alemanya que resisteix amb prou feines les temptadores ofertes dels Estats Units. En un recent article l'ex subsecretari del Tresor en l'administració Reagan va declarar que a ningú a Europa li "agrada Amèrica del Nord, però tots estimen els diners de Washington. Inclusivament, gent de la dimensió de Winston Churchill havien d'inclinar davant Washington per poder pagar els seus comptes i les del seu país ".

     Per això no és d'estranyar la submissió i el servilisme vergonyós d'Europa al poder d'Amèrica del Nord quan es va desencadenar el cas de l'tècnic de les NSA, Edward J. Snowden després que ell denunciés la monstruosa dimensió i extensió del programa de l'espionatge massiu PRISM contra els propis nord-americans, Xina. Rússia, la Unió Europea, els països del grup G-20, Mèxic etc. Els líders d'Europa, fent cas omís de l'opinió pública dels seus pobles, que van considerar com heroica la denúncia de Snowden (80 per cent), es van aliar immediatament amb Washington en la persecució despietada, il · legal i inconstitucional del denunciant. Però com solia dir Henry Kissinger "la il · legalitat ho fem immediatament i el inconstitucional triga una mica més". El nou en aquest cas és la fusió automàtica de la il · legalitat i el inconstitucional en una forma que no té altre nom que criminal.

     El poder globalitzat sota la batuta d'Obama va carregar contra qualsevol país que s'atrevia a pensar sobre la possibilitat d'atorgament de l'asil polític a Snowden. La República popular Xina i la Federació de Rússia van ser els primers països amenaçats pel departament d'Estat d'atenir a les conseqüències de les seves accions favorables respecte a l'ex tècnic de la NSA. Com se sap Xina va facilitar el vol d'Edward Snowden a Rússia i el president Putin li va permetre quedar-se a la zona internacional de l'aeroport Xeremiétivo a Moscou.

     Tot això va ser possible realitzar després que el cònsol de l'Equador a Londres, Fidel Narváez havia atorgat a Snowden un document de viatge per poder viatjar de Hong Kong a Moscou. Una trucada "amistosa" del vicepresident dels EUA Joe Biden a Rafael Correa va fer que el president equatorià comencés a donar mostres de fer-se enrere en les seves intencions de revisar la possibilitat de donar l'asil polític a Snowden a Equador. Recentment va declarar que "ajudar-lo a Snowden va ser un error". El president rus també va mostrar una actitud estranya quan va anunciar que Snowden pot quedar-se a viure a Rússia amb la condició que "deixi de perjudicar als nostres socis als Estats Units". Xina mentrestant no diu ni piu seguint la seva filosofia. Sembla que tots aquests països s'han oblidat o simplement prefereixen ignorar que en el període 2009 - 2011 Estats Units va atorgar asil a 1,222 russos, 9,493 xinesos ja 22 equatorians, permetent perjudicar lliurement als seus suposats socis xinesos, russos o equatorians.

     La pressió nord-americana a nivell internacional ha estat aclaparadora però no suficient en la percepció del departament d'Estat i els 17 organismes d'intel · ligència dels EUA .. Calia fer alguna cosa més per mostrar el poder de Washington per acovardir qualsevol país que s'atreveixi només a esmentar alguna possibilitat d'asil per Snowden. Per a aquesta demostració cínica van triar al país més petit i més feble, Bolívia d'uns 10 milions d'habitants el president Evo Morales no va descartar en una conversa amb els periodistes a Moscou la possibilitat d'asil per l'extècnic de la NSA, aclarint el president que encara no ha rebut cap sol · licitud perquè el seu govern la revisés i prengués una decisió.

     Washington amb la seva coneguda "valentia", en canvi, sí que va prendre la decisió de mostrar als 192 països del món qui és el Gran Patró i utilitzar per això al president Evo Morales el avió FAB-001 Falcon 900 EX va deixar l'aeroport Xeremiétivo a Moscou després de la clausura de la Segona Cimera d'Exportadors de Gas, a la qual va assistir Evo Morales. Ningú pressentia els problemes que sorgirien en entrar l'avió en l'espai aeri de la Unió Europea per fer una escala tècnica programada a Lisboa per proveir-. Sorprenentment la torre de control portuguesa li va prohibir l'aterratge per "problemes tècnics", el mateix es va repetir a França, Itàlia i Espanya. Finalment, després de donar voltes al cel europeu FAB-001 estant a punt de quedar-se sense combustible rebre el vistiplau per a l'aterratge a Viena, on el president de Bolívia va haver d'esperar 14 hores perquè el govern espanyol li autoritzés creuar el seu territori i fer escala tècnica a les Illes Canàries.

     Posteriorment la cancelleria espanyola va aclarir que va ser la "decisió de cancellers" de França, Itàlia, Portugal i Espanya de no permetre l'aterratge de l'avió presidencial causa que Evo Morales no va donar permís a les autoritats d'aquests països per revisar l'avió. Per alguna raó "es van oblidar" els líders d'aquests països que els avions presidencials tenen una absoluta immunitat d'acord a les lleis internacionals subscrits per tots els països membres de les Nacions Unides i que el president d'un país sobirà té tot el dret legítim de atorgar asil a qualsevol persona i portar al seu territori en l'avió presidencial tingui o no tingui passaport vàlid.

     Però les lleis internacionals s'assemblen a la Llei de Embut: "El ample per un i l'estret per als altres". Resulta que el departament d'Estat tenia "sospites" que Edward Snowden estigués a l'avió d'Evo Morales i va donar l'ordre als seus fidels i incondicionals servidors francesos, portuguesos, italians i espanyols - habitants del "pati del darrere europeu" d'Estats Units per que no permetin que aquest avió sobrevoli seus països sense prèvia revisió i busquin a Edward Snowden.

     Els nord-americans sabien perfectament que l'extècnic de la NSA no estava a l'avió ja que durant la perestroika i el govern de Ieltsin han aconseguit penetrar els serveis d'intel · ligència russos i posar els seus agents d'influència en llocs claus de la societat i la infraestructura nacional. La informació disseminada diàriament per la majoria dels mitjans de comunicació respecte al cas Snowden és un reflex trist d'aquesta situació.

     El que necessitava el departament d'Estat era armar un xou i mostrar el seu poder omnipotent per acovardir els que només s'atreveixin a esmentar la possibilitat de refugi per Edward Snowden. Els satèl · lits europeus d'Amèrica del Nord li van demostrar a Evo Morales que per a ells era un simple "sudaca" a qui es pot discriminar, humiliar, intimidar i escarmentar lliurement, igual com es porten les autoritats de Texas, Arizona, Ohio i en la resta de la majoria dels estats nord-americans amb els hispans i pitjor encara si és que tenen la sang i els trets físics indígenes.

     No obstant això, el que no entenen els més poderosos del món és que en cada andí, i Evo Morales és un d'ells, hi ha un fort i sempre rebel esperit de Tupac Amaru o Tupac Katari. No es va espantar Evo Morales, sinó es va indignar dient que "el que va passar aquests dies no és una casualitat, no és un error, és una política de continuar acovardint Bolívia ia Llatinoamèrica. El nostre delicte és ser indígena i antiimperialista i d'allà és perquè qüestionen totes les nostres polítiques ". En retornar finalment al seu país i baixar de l'avió es va dirigir a la multitud que ho estava esperant: "Poble i Forces Armades, bona nit. ¡Pàtria o Mort! La multitud li va respondre amb força: "Vencerem" desplegant els cartells que deien: "França, Itàlia, Espanya i Portugal qhinchas de merde".

     Molt camí haurà de recórrer encara Amèrica Llatina per aconseguir la seva sobirania, el desenvolupament socioeconòmic i la integració. La convocatòria d'una cimera d'UNASUR a Cochabamba a desgreuge a Evo Morales va demostrar la manca de solidaritat llatinoamericana. Rafael Correa va comentar que "no ha estat fàcil arribar, no s'ha pogut fer una Cimera perquè els estatuts fets per la burocràcia que serveixen per al que no es faci res, perquè per exemple per tenir una Cimera de Presidents es requereix el consens de tots els membres i hi va haver països que es van oposar, van bloquejar aquesta Cimera de Presidents ".

     Van assistir a la reunió els presidents de l'Equador, Argentina, Veneçuela, Surinam, Uruguai i per descomptat el seu amfitrió Bolívia. Els presidents de Colòmbia, Brasil, Xile, Guyana i inclusivament el president "pro tempore" del UNASUR, Ollanta Humala del Perú es van abstenir de participar i enviar les seves delegacions i solidaritzant espiritualment amb Evo Morales. El president de Colòmbia va advertir Morales, després d'expressar la seva solidaritat, que cal fer tot el possible per no espatllar les relacions amb Europa. Amb aquest aclariment confirmar que no serà fàcil desfer-se de la mentalitat servil a Amèrica llatina.

     El mateix Evo Morales deu penedir del que va dir a François Hollande durant la seva recent gira a França: "La meva comanda al nostre president de França que França sigui la porta per a Bolívia a Europa, especialment ara coneixent millor la tecnologia europea i especialment de França ". Recentment ara es va adonar Morales que el punt de control de les "portes Europees" no està a París o Brussel · les sinó a Washington i que els líders europeus compleixen una simple funció de conserges dels seus propis països. Això obligarà a pensar a Evo en la necessitat de comprar els helicòpters francesos, per a la Força Aèria boliviana, ja que per a ell són els millors en el món, encara que els experts consideren que els aparells nord-americans i russos són de millor qualitat. Igualment haurà de considerar la construcció d'una ferrovia de 900 quilòmetres contractant a les companyies franceses.

     Per descomptat, que la Reunió de Presidents del UNASUR a Cochabamba va emetre una declaració considerant com "inacceptable la restricció a la llibertat del president Evo Morales", va rebutjar l'actuació de governs de França, Itàlia, Portugal i Espanya, igualment va exigir als seus governs explicar aquesta actitud i presentar disculpes públiques. També va recolzar la denúncia del govern bolivià davant les Nacions Unides per la violació dels drets humans i es va acordar "conformar una comissió per aclarir els fets". El govern de Mariano Rajoy va contestar de seguida, dient que Espanya no ha de disculpar-se davant ningú. Així de simple. No va passar res.

     Mentre tot això estava succeint a Cochabamba, l'Agència de Seguretat Nacional seguia la seva rutina diària d'interceptar els correus electrònics i més de mil milions de converses de telèfons mòbils. Alhora, els països als quals apel · lar Snowden amb la comanda d'asil estan trobant diversos pretextos "tècnics" per declinar aquesta comanda o postergar decisió. El mateix hereu d'Hugo Chávez, Nicolás Maduro va declarar que "Caracas està disposat a donar asil a Edward Snowden, però deixarem la decisió al poble de Veneçuela". Ningú sap que significa aquesta declaració. Tothom s'està preguntant: Què hagués fet Hugo Chávez en aquesta situació?

     Fins ara, al moment d'acabar aquest article, malgrat la retòrica cap país llatinoamericà va oferir asil a Snowden i segons la premsa russa, Moscou s'està impacientant amb la seva presència a Xeremiétivo. Fa l'efecte que al món sencer no li interessa el destí del denunciant de l'existència del "Ull Invisible" del Germà Major "que va prendre sota el control a tot el planeta.

     Alguna vegada va escriure el poeta veneçolà Víctor Valera Mora: "Aquesta terra és un riu de genolls, cal alçar".

     

       


    0 0

      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 


    «Puerta de
    San José»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Magistral
    González
    Francés

    «Puerta de
    Jerusalén»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Magistral
    González
    Francés

    «Calesa I»
    c/ Amador
    de los Ríos

    «Calesa II»
    c/ Torrijos

    «Triunfo de
    San Rafael I»
    Ecultor:
    Jacinto
    Verdiguier
    Plaza del
    Triunfo

    «Triunfo de
    San Rafael II»
    Ecultor:
    Jacinto
    Verdiguier
    Plaza del
    Triunfo

    «Fuente I»
    Plaza del
    Triunfo

    «Balcones I»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Amador
    de los Ríos

    «Ventanas I»
    Plaza del
    Triunfo

    «Puente
    Romano I»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Puente
    Romano II»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Puente
    Romano III»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Puente
    Romano y
    Torre de
    Calahorra»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Palmeras»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Molino de
    Pápalo
    Tierno o de
    Don Tello I»
    desde el
    Puente
    Romano

    «Molino de
    Pápalo
    Tierno o de
    Don Tello II»
    desde el
    Puente
    Romano

    «Triunfo de
    San Rafael III»
    Ecultor:
    Bernabé
    Gómez
    del Río
    Puente
    Romano

    «Torre de
    Calahorra I»
    Puene
    Romano

    «Torre de
    Calahorra II»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Parroquia
    de San José
    y Espíritu
    Santo
    Plaza de
    Santa Teresa

    «Puerta I»
    Plaza de
    Santa Teresa

    «Cruzando
    el puente»
    Puente
    Romano

    «Molino de
    la Albolafia»
    desde el
    Puente
    Romano

    «Centro de
    Recepción de
    vistantes
    de Córdoba»
    c/ Ronda de
    Isasa

    «Altar I»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Amador
    de los Ríos

    «Puerta II»
    Palacio
    Episcopal
    c/ Torrijos

    «Puerta de
    Al Hakam II»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Torrijos

    «Puerta de
    San Miguel»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Magistral
    González
    Francés

    «Fachada del
    antiguo Hos-
    pital de San
    Sebastián»
    c/ Torrijos

    «Balcón II»
    c/ Torrijos

    «Torre del
    Campanario I»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    c/ Torrijos
     

    «Fuente II»
    Mesón
    Bandolero
    c/ Torrijos

    «Vista calle I»
    c/ Medina y
    Corella
    (de la con-
    valecencia)

    «Callejón I»
    Calleja
    del Pastel

    «Monumento
    a Mohamed
    Al-Gafequi»
    Plaza Carde-
    nal Salazar
    (Plaza Hospi-
    tal Cardenal)

    «Vista calle
    II»
    c/ del Cardenal
    Salazar

    «Callejón II»
    C/ Romero

    «Ventanas II»
    c/ Almanzor

    «Vista calle
    III»
    c/ Romero

    «Calesa III»
    c/ Almanzor

    «Escalera I»
    c/ Romero

    «Patio
    cordobés I»
    c/ Romero

    «Arco I»
    c/ Romero

    «Balcón III»
    c/ Deanes

    «Ventanas
    III»
    c/ Deanes

    «Torre del
    Campana-
    rio II»
    Mezquita-
    Catedral
    de Córdoba
    desde c/
    Judería

    «Patio
    cordobés II»
    "El caballo
    Rojo"
    c/ del Carde-
    nal Herrero

    «Patio
    cordobés III»
    "Los patios"
    c/ del Carde-
    nal Herrero

    «Farol I»
    c/ del Carde-
    nal Herrero

    «Tetería
    Argana»
    c/ Céspedes

    «Vista calle
    III»
    Calleja de
    la Hoguera

    «Patio
    cordobés IV»
    c/ Céspedes

    «Vista plaza I»
    Plaza
    Agrupación
    de Cofradías

    «Ventanas
    IV»
    Plaza
    Agrupación
    de Cofradías

    «Farol II»
    Plaza
    Agrupación
    de Cofradías

    «Vista calle
    IV»
    c/ Céspedes

    «Vista calle V»
    c/ Velázquez
    Bosco

    «Callejón
    III»
    Calleja de
    las Flores

    «Callejón
    IV»
    Calleja de
    las Flores

    «Arco y
    Balcón»
    Calleja de
    las Flores

    «Altar de la
    Virgen de
    los Faroles»
    Pintor:
    Julio Rome-
    ro de Torres
    (copia)
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Torre del
    Campana-
    rio III»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Vista calle
    VI»
    c/ Encarna-
    ción

    «Callejón V»
    Calleja de los
    Ahumadas

    «Vista calle
    VII»
    c/ Martínez
    Rucker

    «Bosque de
    columnas I»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Arco con ce-
    losía junto
    al Patio de
    los Naranjos»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas II»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bóveda I»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas
    III»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas IV»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Maqsura»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Mihrab I»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Cúpula de
    la Maqsura»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Puerta III
    (Este de la
    la Maqsura)»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Antiguo
    Altar Mayor»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas V»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Púlpito»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Mihrab II»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Arco po-
    lilobulado»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bóveda II»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas VI»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas
    VII»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas
    VIII»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Detalle de
    la capilla de
    Ihesu Verde
    y San Nico-
    lás de Bari»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Nave I»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Tumba»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Arcos II»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Arcos III»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Arcos IV»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Nave II»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Bosque de
    columnas
    y capillas»
    Mezquita-
    Catedral
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Patio
    cordobés V»
    c/ Encar-
    nación

    «Patio
    cordobés
    VI»
    c/ Encar-
    nación

    «Músico»
    Calleja de
    las Flores

    «Callejón VI»
    Calleja de
    las Flores

    «Torre del
    Campa-
    nario IV»
    Mezquita-
    Catedral
    desde el
    Patio de los
    Naranjos
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Fuente de
    Santa María»
    Patio de los
    Naranjos
    c/ Cardenal
    Herrero

    «Maceta»
    Plaza
    Cardenal
    Salazar

    «Patio de la
    Facultad de
    Filosofía
    y Letras»
    Plaza
    Cardenal
    Salazar

    Palma, 11 de julio de 2013


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Posar Guardiola en un blog i no parlar de fútbol és difícil però ho provaré.

    En tot cas, curiós que en el moment de gran tsunami polític, en el que la mutació que vivim per l'allau de d'informació hagués fet dimitir Nixon 24 hores després de destapar-se els primers papers de Bárcenas (fossin o no fotocòpies) veurem qué dóna en en el 2015 (com sigui amb una nova majoria del PP serà digne d'explicació, vist que aquí no tenim impeachment), ens trobem també en portada de diversos diaris amb unes simples declaracions (ja sé que toquen el coret de tants i tants, però cony, ja està bé) que acaben en la portada dels diaris de més prestigi tant a Barcelona com a Madrid. Posar les dues coses al mateix nivell al final em fa veure de nou que vivim en una societat en directe, 24 hores, 365 dies l'any. I com sàpigues utilitzar-la, ets el puto amo. No tant pel que diguis, sinó com ho escenifiques. Un surt defensant-se, l'altre amagat darrera el plasma. I els dos acaben sent titulars.

    Ara bé, per estudiosos l'ús que en fa Rajoy i el que en fa Guardiola. Un sense dir gairebé res arriba a escapar-se de la pressió i s'acaba refugiant en pantalles de plasma, malgrat que és el més important que necessitam sentir. Què pensa un president d'un cas que l'afecta personalment? Ni idea.

     I curiós, comparteix portada un senyor que parla de coses sense realment importància (al costat del que Bárcenasgate), i que en canvi sap ocupar una gran part de l'espai. Hagués preferit que aquest espai anàs dedicat a educació i cultura. En fi, temes tan desequilibrats ocupant gairebé espais similars. A estudiar

     


    0 0

    Avui hem tingut un ple extraordinari amb un contingut marcadament econòmic. Anam a explicar el seu contingut. Aquí podreu trobar tota la documentació relacionada amb el Ple. Faltava un regidor, el portaveu d'Alternativa, José Garcia, per trobar-se fora de Mallorca.

    1.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si procedeix, del Pressupost General de l’Ajuntament de Pollença per a l’exercici 2013

    Es tractava d'aprovar definitivament el pressupost pel 2013. com es sabut en un primer ple es va rebutjar l'aprovació, fet que va obligara lEquip de Govern PP-LLR a negociar el pressupost amb la oposició, intrduint-se algunes modificacions.Arran d'això el pressupost es va poder aprovar inicialment i ara es duia la aprovació deficitiva després del periode d'al·legacions. Hi ha hagut tres al·legacions, d'Esquerra Republicana, els representants de la Plataforma Pro Camins Públics i del propietari d'un solar que s'ha d'expropiar. Des del PSM hem agrait les al·legacions, que fan que alguns assumptes es clarifiquin i que es facin informes per esbrinar la seva conveniència. En base als informes l'equip de govern proposava desestimar totes les al·legacions.

    Aprovat. A favor:9, PP, LLR,CxI, UMP - Abstencions: 7, A, PSOE, PSM, ERAM, T.Fuster, M.Estrany.

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació pressupostària 5/2013 de crèdit extraordinari

    Es tractava de dotar amb més doblers algunes partides que al pressupost s'incluien amb pocs doblers. Això s'ha fet considerant que el govern de l'Estat permetrà destinar el remanent (sobrant) del 2012 a inversions i no a pagar deutes als bancs, fet que s'ha anunciat però encara no s'ha aprovat oficialment.

     

     

     

    Veim molt bé les inversions a Cala Sant Vicenç i Gommar, una demanda reiterada de molts grups. També hem demanat que l'adeqüació a Can Llobera es faci amb un projecte clar i definint els seus usos, amb transparència, per saber a que es destinarà en el futur.

    Respecte les obres de peatonalització hem demanat que es facin per fases per poder donar a les obres la qualitat que el Moll es mereix, malgrat això impliqui fer-les en diversos hiverns.

    La reparació dels camps de gespa (enguany es repararà un i l'any venent l'altre) hem demanat que es faci amb les màximes garanties perque no torni a passar el deteriorament que han sofert els actuals.

    Respecte a les subvencions per façanes hem considerat la partida bastant baixa, però millor això que res.

    La demolició parcial d'un habitatge al carrer Creus és per cumplir una sentència judicial del 1993, ja que el Suprem va considerar que estava mal donada.

    El túmul és una necessitat pel funcionament del cementiri, que evitarà haver d'entrar i treure la caixa del frigorífic diverses vegades.

    Aprovat. A favor: 15, PP, LLR, PSOE, CxI, UMP, PSM, ERAM, Estrany, Fuster – Abstencions: 1, A.

    3.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació pressupostària 6/2013 de suplement de crèdit

    Es tractava de cobrir la cancel·lació d' un crèdit ICO demanat al 2011 per pagar proveïdors, per import de 148.081,30 Eur.

    Aprovat. A favor: 15, PP,LLR, A, PSOE,CxI,UMP,ERAM, Estrany, Fuster - Abstencions: 1, PSM.

    4.- Aprovació, si procedeix de la rectificació puntual per error material de transcripció en l'articulat de l'ordenança fiscal reguladora de l'ocupació de la via pública

    Es tractava de modificar un error material de l'ordenança fiscal. Hem aprofitat per demanar compte al batle sobre com van les ocupacions de via pública en aquesta temporada, al que el batle ha contestat que es donaven alguns casos en que els bars i restaurants s'excedien, i fins i tot de vegades no atenien les advertències de l'Ajuntament i això obligava a haver de procedir a retirar les taules i cadires.

    Aprovat per unanimitat.


    0 0

    [12/07] Bisbee - Mühsam - Judici a Milà - Assassinat de Melis - «Provo» - Thoreau - Rey - Neebe - Villaverde - Navarro - Molinari - Maroto - Sartori - Chiné - Kupferberg

    Anarcoefemèrides del 12 de juliol

    Esdeveniments

    Deportació de Bisbee

    - Deportació de Bisbee: El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona, EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies --militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i estrangers (només 167 eren nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de Butte (Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per la milícia. Tres persones moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de beisbol, els miners seran immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou Mèxic on seran internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al poble miner de Bisbee la IWW reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb uns salaris inferiors als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una llista de reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar amb la discriminació en contra dels treballadors sindicats i estrangers. Quan les companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga. Aleshores la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra, que la IWW era plena d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats privats armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar a pujar a 24 vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic, on els abandonaren en mig del desert. Un editorial de Los Angeles Timesdel 15 de juliol de 1917 deixava molt clara l'opinió de les autoritats nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic, exhortant la revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee, de Seattle a Leadville, aquesta organització internacional, farcida d'estrangers, portada per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere el títol fal·laç de "Treballadors Industrials del Món", aquesta franca guerra contra el nostre govern.»  Els deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions on molts hi van restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar tots els camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser encausats i deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies mineres. Una comissió federal va investigar les deportacions, però no va trobar que cap llei federal hagués estat violada. La qüestió va ser remesa a l'Estat d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap companyia minera. La deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu de 1916 en la tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan la policia va obrir foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb vaixell a Everett per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van ser greument ferits.

    ***

    Erich Mühsam

    - Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.

    ***

    Cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es trobava el "Circolo dei Nobili"

    - Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.

    ***

    La notícia de la mort d'Eliseu Melis publicada en el número 31 de la clandestina "Solidaridad Obrera" (agost de 1947)

    - Assassinat d'Eliseu Melis: El 12 de juliol de 1947 és assassinat a Barcelona (Catalunya) per un escamot del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) el militant anarcosindicalista, i aleshores confident de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz --també citat el seu segon llinatge com Díez. Actiu militant del ram fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, entre 1931 i 1935 n'havia format part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona i col·laborà en Solidaridad Obrera. Com a membre del grup anarquista «Cultural», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1935 va ser detingut amb Antoni Seba Amorós. Participà en activitats dels grups d'acció de la FAI. El febrer de 1939, quan el triomf feixista era un fet, intentà passà els Pirineus, però esgotat retornà a Barcelona, on fou identificat i detingut. Fortament pressionat i coaccionat, pactà, juntament amb Antoni Seba, amb el comissari de Policia i cap de la Brigada Politicosocial Eduardo Quintela Bóveda, fent-se confident policíac. Durant la primavera de 1939 arribà a França i, després d'exposar el seu cas, s'oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució. L'agost de 1940 retornà a Barcelona amb un grup de la xarxa de resistència antinazi llibertària encapçalada per Francisco Ponzán Vidal a la recerca d'un pretès tresor que mai no es trobà. Durant l'agost de 1941, encara en contacte amb el grup de Ponzán (Joan Català), començaren a ser detinguts alguns militants, caigudes que li van ser atribuïdes per alguns companys, però sempre aconseguí sortejà la conjuntura amb estratagemes, com aconseguir la llibertat de detinguts o proposant a Ponzán atemptats contra el dictador Franco. Va fer costat la nova creació del Partit Sindicalista, que llevat del nom res no tenia a veure amb l'organització creada per Ángel Pestaña. Durant la primavera de 1942 actuà a Tolosa de Llenguadoc i a finals d'aquell any va ser nomenat en el Ple de les Planes secretari de Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fet que va permetre a la policia realitzat agafades de manera periòdica i selectiva. Com que les seves activitats ja eren sospitoses, en 1943 fou marginat dels nous comitès regionals que es formaren. Arran de la caiguda del XIV Comitè Nacional de la CNT, la seva traïció quedà en evidència i es decidí la seva eliminació, ja que se li va atribuí la caiguda de tots els comitès nacionals confederals clandestins dels anys quaranta. Un grup de voluntaris enquadrat en l'MLR, entre ells José Pareja Pérez i Antoni Gil Oliver, creuà els Pirineus per Prats de Molló amb l'objectiu d'executar-lo; a Barcelona s'hi afegí, entre d'altres, Ramón González Sanmartí (El Nano de Granollers), José Villegas Izquierdo, Barrachina i Pere Adrover Font (El Yayo). Eliseu Melis Díaz va ser tirotejat a la plaça del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) i ferit arribà fins a la porta de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre on fou rematat. Durant l'enfrontament, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Fins al febrer de 1949 no s'atemptà contra Antonio Seba Amorós, acció que fou portada a terme pel grup anarquista de«Los Maños», integrat exclusivament per aragonesos i dirigit per Wenceslao Jiménez Orive (Wences); atemptat del qual Seba només resultà ferit.

    Assassinat d'Eliseu Melis (12-07-1947)

    ***

    Portada del primer número de "Provo"

    - Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari«Provo» (de«provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 delsúltims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per«pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Henry David Thoreau

    - Henry David Thoreau:El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagador de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut comHenry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern havia nascut a Jersey i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» a Harvar en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts) i en 1821 es traslladarà a Boston i David Henry s'inscriurà a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat de Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. Va descobrir la filosofia transcendentalista (Emerson, Fuller, Alcott, etc.) en 1835 abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En acabar els estudis, en 1837 començarà a ensenyar en una escola primària de Canton i com a professor en una escola pública a Concord, on presentarà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins al 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudia i aprecia la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li permet d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudarà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformarà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcarà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine), història que explicarà en el seu llibre The Maine woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A week on the Concord and Merrimack rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (New Hampshire) en 1839. Mancat d'editor, Emerson l'encoratja a editar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeuta Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen morirà a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplirà de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal tints,The sucession of trees, Wild apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor& Fields» publicarà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A yankee in Canada, Cape Cob i The Maine woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A plea for captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li ataca després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement:«No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural del nostres dies.

    ***

    Testimoni del viatge de Fanelli i Reclus a la Península. D'esquerra a dreta (drets): Fernando Garrido, Élie Reclus, Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, i José María Orense (assegut)

    - Aristide Rey:El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Aristide Émile Jules Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Aristide Rey va morir el 19 de febrer de 1901 a París (França).

    ***

    Oscar Neebe

    - Oscar Neebe:El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el«cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).

    ***

    José Villaverde Velo

    - José Villaverde Velo: El 12 de juliol de 1894 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia) el destacat anarquista i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Quan tenia 15 anys entrà a treballar com a tallista en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels organitzadors de la Federació Local de Societats Obreres de Santiago en representació Sociedad de Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat president en 1915. L'agost de 1917 dirigí amb José Pasín la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals ambdós van ser empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918 s'instal·là a Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el Sindicat de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de Treballadors (UGT), el juny de 1920 participà en el congrés d'aquest sindicat socialista, on defensà la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Federació de la UGT de Vigo i participà en la fundació de l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a Gijón al I Congrés Nacional del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors del periòdic ¡Despertad!, i membre del grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i Eduardo Collado. El juny de 1923 participà en el Congrés de la CNT de Gijón. Destacà sobretot en la CNT de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà com a orador en multitud de conferències i de mítings. Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda econòmica als presos a través de La Revista Blanca. Aquest mateix any va ser present en la reunió constituent de la Federació Marítima del Litoral Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a Santiago, en representació de Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió s'acordà pagar-li un sou perquè dirigís el periòdic El Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà de l'edició de les obres de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad! de Vigo quan el periòdic català Solidaridad Obrera fou suspès. En aquesta època va fer de portaveu del grup «Solidaridad», que encapçalava Ángel Pestaña i Joan Peiró, en els seus enfrontaments amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Assistí al Ple Nacional de Regionals de Mataró, on es decidí fer costat el complot de 1929 de José Sánchez Guerra contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el llibre de Joan PeiróIdeas sobre sindicalismo y anarquismo. El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers de Vigo en el Ple Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos mítings (Ferrol, Vigo, Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo, Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de 1931 i d'abril i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i Astúries. A partir de 1931 residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de pesca Manuel Montes, participà en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a Madrid i fou un dels creadors del la Federació Nacional de la Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el seu òrgan d'expressió Mar y Tierra. En el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que abandonà el desembre de 1932 per pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint càrrecs remunerats –durant la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000 afiliats. Encara que mantenia tesis acostades al sector trentista i era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933 es mostrà contrari a modificar les tàctiques confederals. En 1933 publicà el fullet Pro seis horas, text d'un míting amb Mauro Bajatierra i Orobón Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat gerent-administrador del Sindicat del Transport. En aquesta època es mostrà favorable a l'Aliança Obrera. En 1935 va ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no acceptà el càrrec. D'antuvi pogué fugir de la repressió desencadenada arran del cop feixista de juliol de 1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels quan es reincorporava a la seva feina a la nova estació ferroviària de la Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar l'organització dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la negativa implicà la seva sentència de mort. Trobem textos seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre de 1936 a Oseiro (Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap destrossat, aparegué l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El seu important fons documental, bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta i conservat per sa família durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la Real Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A la Corunya existeix un carrer amb el seu nom.

    José Villaverde Velo (1894-1936)

    ***

    José Navarro Muñoz

    - José Navarro Muñoz:El 12 de juliol de 1916 neix a Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Navarro Muñoz, també conegut com Pepe Orto. Orfe de pare quant tenia tres anys, va deixar l'escola als set per treballar de pastor i des de molt jove es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan les tropes feixistes van ocupar el seu poble en 1936 va marxar a Madrid, enrolant-se en la «Columna del Rosal»; amb la militarització va arribar a sergent i va combatre en diferents fronts. Després de la derrota es va exiliar al nord d'Àfrica (Casablanca) i va acabar en les companyies de treball a Bouafa i Bechar fins al desembre de 1942; l'any següent va treballar de rentaplats a Oudja i després es va traslladar a Casablanca. Quan va acabar la II Guerra Mundial va marxar a França a mitjans de 1946, residint a Tolosa de Llenguadoc fins al febrer de 1947. Després d'un temps, va passar clandestinament la frontera per lluitar contra el franquisme i durant un any va fer de cambrer a Sevilla, alhora que va intentar reconstruir la CNT a la capital andalusa. Fugint d'una batuda policíaca, va marxar a Madrid, on va fer feina en la construcció. El 24 de maig de 1948 va assistir a un Ple de Regionals a la Casa de Campo i poc després va ser detingut. Després de ser torturat durant vint dies, va ser internat primer a Ocaña i després a la presó del Dueso, on va passar 10 anys tancat d'una condemna de 25. Un cop alliberat, el 18 de juny de 1958, es va instal·lar a Barcelona a partir de 1960, amb el suport de José Torremocha i José Turón. Més tard va crear el grup d'afinitat «Perseverancia», amb Joaquim Arores, que va restar actiu durant els anys seixanta i fins al 1970. Després de la mort de Franco, va participar en el rellançament de la CNT i juntament amb altres veterans companys va llançar a partir de 1980 la revista anarquista Ideas. Obligats a canviar el nom de la publicació per coincidir amb el d'una revista de «labors de la llar» que ja estava registrada, passà a anomenar-se Orto, que encara continua publicant-se gràcies en gran mesura al seu afany. En 1997 va publicar Textos para una proyección libertaria, recull dels articles publicats en els primers 100 números d'aquesta revista. José Navarro Muñoz va morir el 29 d'abril de 2007 a Barcelona (Catalunya).

    José Navarro Muñoz (1916-2007)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Llibre de Learco Zanardi

    - Luigi Molinari: El 12 de juliol de 1918 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant, advocat i pedagog llibertari Luigi Molinari. Havia nascut el 15 de desembre de 1866 a Crema (Llombardia, Itàlia). En gener de 1894, a Sicília, van tenir lloc moviments de revolta a causa de l'augment de certs articles bàsics, com la farina, i l'estat de setge va ser decretat. En solidaritat, els anarquistes de Lunigiana van intentar respondre constituint grups armats. El 31 de gener de 1894, a Massa, les autoritats militars van condemnar Luigi Molinari a 23 anys de presó acusat de ser l'instigador d'aquest moviment insurreccional; però, el 20 de setembre de 1895, arran d'una important mobilització per obtenir la seva llibertat, va ser amollat. Després del dolorós període de repressió i d'atemptats, Luigi Molinari va impulsar l'educació racionalista i llibertària seguint els ensenyaments de Ferrer i Guàrdia i va crear, en 1900, la Universitat Popular i una revista homònima (L'Università Popolare). Fidel fins a la seva mort a l'ideal llibertari, guardarà intactes les seves conviccions antimilitaristes durant la Gran Guerra.És autor del famós Inno della rivolta(1894). En 2003 Learco Zanardi va publicar-ne una biografia: Luigi Molinari. La parola, l'azione, il pensiero.

    ***

    Francisco Maroto del Ojo

    - Francisco Maroto del Ojo: El 12 de juliol de 1940 es afusellat a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Havia nascut el 15 de març de 1906 a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya). Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà ambèxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de«conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    ***

    El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

    - Cesare Sartori: El 12 de juliol de 1945 mor a Lages (Santa Catarina, Brasil) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). Havia nascut el 15 de febrer de 1867 a Vicenza (Vèneto, Itàlia). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

    Cesare Sartori (1867-1945)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 07/13/13--09:13: Una dècima i un décimo
  • Diluns passat, i a partir de la denúncia d'Aministia Internacional sobre violacions del drets humans a la sanitat balear, vaig publicar al dBalears, amb la vocació de servei públic que em caracteritza, la dècima següent:

    La bona gent d'Amnistia
    ens ha explicat el turment
    que han d'afegir al patiment
    de tenir una malaltia
    tots els reus d'estrangeria.
    Per al govern, els forans
    són molt menys que ciutadans;
    tant i tant se'ls arracona
    que no arriben ni a persona:
    un atac als drets humans.

    Discreta, sí, però bé. He de dir que no vaig pensar a enviar-la amb títol, i que per tant va aparèixer com a "Una dècima".

    Fins aquí tot aproximadament normal. 

    El que s'endinsa en el territori paranormal és que la dècima aparegués reconvertida en "décimo", el mateix dia o a l'endemà, al diari digital MasMundo (no em demaneu qui són, no em demaneu com hi va anar a parar, no em demaneu res), en una traducció que només sé titllar de dadaista:

     

    Un décimo

    La buena gente de Amnistía
    Explicamos el tormento
    Tengo que añadir el sufrimiento
    tiene enfermedad
    reus todos sobre la inmigración.
    Para el gobierno, extranjero
    son mucho menos que los ciudadanos;
    lo empujaron hacia atrás en
    no llegan o en persona:
    un ataque a los derechos humanos.

    Robert Frost va dir que la poesia és allò que es perd en la traducció però tampoc no es devia referir a això.

      


    0 0

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)


    La generació literària dels 70 (pàgines del meu dietari) (I)



    Miquel López Crespí i Jaume Pomar: dos escriptors de la generació literària dels anys 70

    Jaume Pomar és poeta, traductor, narrador i assagista. Ens ens coneguérem a mitjans dels anys seixanta. Parl de l´època en què ell començava a escriure els primers poemes de Tota la ira dels justos, poemari que, semblant a una petita antologia, recollia la feina feta entre els anys 1963 i 1966, és a dir: Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L´esperança enfonsada. Recordem que Tota la ira dels justos (Palma, La Sínia, 1967) obtengué el premi Ciutat de Palma de Poesia 1966.

    Entre els seus assaigs podem destacar Bartomeu Rosselló-Pòrcel, vida i obra (1966); L´aventura de ‘Nova Palma’ (1976), llibre que en regalà amb una impressionant dedicatòria, típica dels temps foscos de la dictadura, en la qual deia: “A Miquel López, un dels pocs amb els quals coincidirem a l´hora de la lluita final o del paredón. Jaume Pomar”; El meu Llorenç Villalonga (1995) i La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995). La seva obra poètica és formada pels poemaris Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993) i La sínia de les hores (1997). També ha publicat la novel·la Un dia o l´altre acabaré de legionari (1988).

    Si ara hagués de concretar com o qui em presentà Jaume Pomar ara farà més de quaranta anys, no ho sabia dir amb certitud. Cap al 1965, que és l´època en què vaig entrar en contacte amb en Jaume, a Palma no hi havia tantes persones amb què poguessis encetar la conversa damunt Pavese, Lenin, Sartre, Carpentier o Céline. Ni encara avui, quaranta anys i busques després que ens coneguérem! Pensau en alguns dels polítics que ens malgovernen, en la seva palesa ignorància cultural, i ho constatareu. A tall d´anèctota, i sense dir noms, puc dir que en un dinar de suport al Bloc per Mallorca, un destacat intel·lectual nostrat, dirigent d´un partit d´esquerra –i que tenia davant seu Maria Antònia Oliver-- em demanà en veu baixa, perquè ningú el sentís, qui era aquella dona que seia al seu davant. I no proveu de demanar per damunt personatges històrics o autors nostrats del tipus de Joan Soler Antich, Josep M. Palau i Camps o Antoni Mus. No en parlem si els demanam per la tasca portada a terme a Mallorca per Manuel Sanchis Guarner o que ens diguin qui va organitzar o què van significar en el seu temps les famoses Aules de Novel·la, Poesia i Teatre de mitjans dels anys seixanta. I aquests són uns exemples agafats a l´atzar. Segurament els confondran amb algú que va a les llistes del seu partit a les eleccions del moment. Això només a tall d´anècdota, per a constatar com, a vegades, en lloc d´avançar hem anat retrocendint com els crancs.



    1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.


    Jaume Pomar, evidentment, no té res a veure amb polítics com els esmentats.

    Cap a mitjans dels anys seixanta, a part del compromís amb la lluita antifeixista, ja érem plenament conscients de l´esbatussada que havia significat el franquisme quant a la destrucció de la cultura catalana. Les meves primeres dèries literàries sorgeixen en aquells anys. Segurament per influència familiar: el pare i els oncles eren lectors aferrissats. A la guerra, el pare, Paulino López, era membre actiu dels destacaments de la cultura, i formava part d´aquelles improvisades companyies d´actors i actrius afeccionats muntades pel Comissariat de Cultura. Era un bon rapsode, el pare, i, en la postguerra poblera, quan es reunia a casa amb alguns dels presoners republicans que s´havien casat amb al·lotes de la vila, el vaig sentir sovint recitant Federico Garcia Lorca, Miguel Hernández, Pablo Neruda, Rafael Alberti, Pedro Garfias i tants i tants poetes antifeixistes dels anys trenta.

    El 1966, l´any que Guillem Frontera havia guanyat el premi Joan Alcover de poesia amb el poemari El temps feixuc, jo entrava en contacte amb Josep M. Llompart, un contacte que marcaria ja per sempre la meva dedicació a la literatura, ja que va ser el primer lector dels meus originals, el que primer detectà els inicials defectes i virtuts. Llompart és, juntament al meu oncle José i el pare Paulimo, ambdós combatents en l´Exèrcit Popular de la República, qui em recomana els llibres que marquen la meva adolescència i joventut.

    De 1965 a 1968 participam com a oients fervorosos en les famoses Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i gran activista cultural Jaume Adrover. Es pot dir que aquells anys de les Aules, juntament amb les activitats que organitza l´OCB, els llibres de l´Editorial Moll i els inicials contactes amb Josep M. Llompart, marquen l´inici de les meves incipients activitats culturals que, en la pràctica, es concretaran l´any 1969 amb les primeres col·laboracions literàries a les pàgines de Cultura del diari Última Hora.

    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud.

    En el llibre de l´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004) hom pot trobar informació essencial sobre la repressió feixista contra la cultura catalana, i també del redreçament cultural dels anys seixanta fins a la situació existent l´any 2003.



    Jaume Pomar va néixer el 1943 i, per tant, com a poeta més vell que qui signa aquest article, porta uns anys més que jo en el conreu de les lletres. El que més record de l´època en què ens coneguérem és la passió i la intensitat dels nostres debats dels vint anys, aquells inicials descobriments de Marx, Engels, Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, Pavese, Hemingway, Fitzgerald, Kafka, Joyce, Gramsci, Rosa Luxemburg... Debats que es combinaven amb xerrades sobre els darrers poemaris de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet o Salvador Espriu, per dir solament uns noms. Mancaven solament uns anys per al Maig del 68, per a la primavera de Praga, per a la Revolució Cultura xinesa, per a la creació de les primeres organitzacions illenques marxistes no estalinistes, i amb en Jaume ja havíem discutit Fanon, Andreu Nin, Lukács, el nouveau roman, els aspectes més destacats del boom novel·lístic hispanoamericà (Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima...). No era tan senzill trobar en una capital provinciana com era Palma, dominada culturalment i políticament pel feixisme, un escriptor amb qui poguessis parlar d´Otero, Celaya, Maiakovski, Brecht, Gil de Biedma, Barral, Molas, Lukács. A finals dels seixanta ja havíem llegit els situacionistes i coneixíem i admiràvem l´obra de Salvat-Papasseit i Rosselló- Pòrcel, aquests darrers, mestres indiscutibles dels joves que començàvem a escriure aleshores.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Ahir divendres vàrem tenir ple extraordinari on el nostre regidor Pepe García va estar absent ja que es troba de vacances

     

    1.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, si procedeix, del Pressupost General de l’Ajuntament de Pollença per a l’exercici 2013

     

    Es tractava de l’aprovació definitiva del pressupost de l’exercici 2013, hi havia 3 al·legacions a resoldre, la primera era de la plataforma procamins públics, una d’Esquerra Republicana i un altre d’un particular que demanava s’habilités una partida per complir amb una expropiació d’una zona verda.

    A la nostra intervenció hem recolzat l’al·legació d’Esquerra Republicana que demanava minvar la partida de inversions en instal·lacions esportives i assignar-ho a eliminar barreres arquitectòniques, també li hem recordat a l’equip de govern que al Port de Pollença hi ha voravies adaptades però sense el pas de vianants i això embulla a turistes i residents.

    Com vàrem fer a l’aprovació inicial ens hem abstingut

    El resultat de la votació ha estat 9 vots a favor (PP,Lliga,CIU,UMO) i 7 abstencions (A,PSOE,PSM, i No Adscrits)  

     

    2.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació pressupostària 5/2013 de crèdit extraordinari

     

    Es tractava de repartir el romanent de tresoreria entre diferents inversions, el romanent era de 1.780.712 Euros i es reparteix de la següent manera

     

    Millora infraestructures Cala Sant Vicenç                                                   200.000,00

    Dotació Serveis Urb. Gotmar                                                                     400.000,00

    Gespa camp de futbol                                                                                250.000,00

     Adequació Casal Ca'n Llobera                                                                  200.000,00

    Obres Passeig Port Pollença, Consorci Allotjament Turístic                      650.000,00

    Subvencions Rehabilitació façanes                                                              30.000,00

    Demolició parcial planta superior edificació C/Creus 56                              42.000,00

    Adquisició túmul refrigerat cementiri                                                              8.712,00

     

    Tots el grups han votat a favor manco nosaltres ja que al seu dia ens vàrem abstindré

    3.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació pressupostària 6/2013 de suplement de crèdit

     

    Es tractava de destinar una partida de romanent de tresoreria de 148.081,30 per cancel·lar el crèdit ICO, s’ha aprovat per unanimitat ja que al seu moment vàrem qualificar el tipus d’interès d’usura.

     

    4.- Aprovació, si procedeix de la rectificació puntual per error material de transcripció en l'articulat de l'ordenança fiscal reguladora de l'ocupació de la via pública

    Això va ser una errada de transcripció quan es va aprovar l’ordenança fiscal, es va deixar que si se detectava ocupació sense autoritzar la liquidació es considerava anual, i amb aquesta errada de no posar aquesta frase aquests tipus d’ocupacions tot just es podia sancionar el dia que es detectava.

    Aquí aprofitant que es parlava d’ocupació de via pública li hem dit a l’equip de govern que algunes zones de Port de Pollença semblen “LA FIRA DELS COLORS” pel tipus d’ocupació que es fa.

    Aprovat per unanimitat

    Normal021falsefalsefalseES-TRADX-NONEX-NONE

    0 0
  • 07/13/13--09:13: STREETLIGHTS (part I)
  • Les llums de la ciutat no arribaven on era ell. I al principi volia que fos així. Però al cap de dos anys les enyorava. La feina a un lloc tan llunyà, aïllat i d’una calor asfixiant i permanent començava a esfondrar els pilars que l’havien dut a treballar allà, cimentats amb poca cosa més que una experiència amorosa desafortunada.

    Escoltava als auriculars la cançó “Street lights” de Friska Viljor una vegada i una altra mentre esperava que algun turista perdut s’acostés al centre de visitants que regentava, envoltat de les figures del Goldwell Open Air Museum, just al costat del poble fantasma de Rhyolite i alguns quilòmetres allunyat dels límits del parc nacional de Death Valley.

    Quan finalment algun curiós s’acostava, el nostre amfitrió discretament agafava una flauta i tocava algunes notes de melodies índies per ambientar la visió del recent arribat,a qui no li quedava més remei que contemplar les fotos que farcien les parets de la cabana, unes imatges que testimoniaven un passat de color d’or i olor de mina.

    Quan de sobte els visitants sentien del no-res la música, intentaven dissimular la paradoxa de veure un home d’una quarantena d’anys mal duits, gras i amb poc cabells, recobert de suor, expulsant d’aquella presència una harmonia tan pura, autèntica i senzilla per a les orelles. La reacció, però,en funció del tipus de turista, era diferent. Alguns pensaven que era una manera de demanar doblers i fugien aviat amb qualsevol excusa. Altres valoraven l’entrega personal d’aquella persona que la musica revelava entranyable i començaven la conversa amb ell.

    En aquest darrer cas, el nostre amfitrió no dubtava a fer de cicerone i a mostrar les diferents escultures que envoltaven la seva cabana i totes les curiositats relacionades amb els processos de creació de tot allò que conformava el museu a l’aire lliure. Fins i tot, en els casos de més empatia, acabava fent-se fotos amb els recent arribats dins les carcasses humanes del Last Supper d’Albert Szukalski. Finalment, agraïa la visita i els donatius d’un museu que vivia bàsicament de la caritat i els desitjava una fantàstica visita al poble fantasma, just al costat, si encara no l’havien visitat.

    Li agradà la seva feina fins que passaren dos anys. Després considerà que li faltava alguna cosa. Les llums de la ciutat el cridaven un altre cop. L’ambient desèrtic que ho envoltava tot al mig del no-res, al costat d’un poble que si fos humà grunyiria com un mort vivent, el consolava i el feia sentir millor, lluny del seu dolor. Era tan important per a ell aquella dedicació que havia demanat a la direcció un torn de dotze hores exclusiu, aferrat a una opció isolant que, al seu parer, necessitava per poder sobreviure. I tot sense cobrar res.

    Però es veu que el període de dol ja havia passat, i el que abans li pareixia perfecte per a la seva fugida -la calor, la solitud, la calma, l’espai infinit, la decadència imperant...- ara li esdevenien elements insuportables. Estava preparat de nou per a l’amor, i aquest el cridava de nou. Necessitava enamorar-se, sentir-se viu i tornar a passejar pels carrers de qualsevol ciutat il•luminada de Nevada a mitjanit, talment la lletra de la cançó que escoltava insistentment i que reforçava el seu nou desig i alhora l’alleujava quan es sentia superat per la calma omnipresent.

    Tot el que l’envoltava li pareixia absurd. Ja no podia proporcionar als viatjants la puresa espiritual que es requeria per fer aquella feina, i allò li pareixia una falta de respecte tan gran (i no només per a qui s’hi aturés, sinó també per les ànimes dels avantpassats que s’escapaven del cementeri per visitar el que quedava de les seves cases, i amb els quals en somnis hi tenia conversa) que quan reuní les suficients proves personals per veure que la cosa no rutllava bé, decidí plegar.

    Aquella decisió agafà per sorpresa a la direcció del museu, i l’acceptaren amb poca alegria. Però allò ja no era assumpte seu. Havia de començar una nova etapa a la seva vida, ja amb les ferides curades i suficientment llepades, utilitzant una imatge canina que al nostre protagonista, tot i ser més inclinat als moixos, li hagués agradat sentir d’ell.

    (Demà, més...)


    0 0

    El título es muy llamativo y es una llamada de alerta ante un atentado al "paisaje". Desconozco qué ocurrió, por lo que sólo oigo este grito de Rusiñol.

    No he encontrado ningún cuadro de Rusiñol sobre Miramar. Quizás haya alguno. Elijo, sobre las pocas fotografías que tengo, la de un "jardín" especial: el cementerio de Sóller.

    pintura
    Santiago Risiñol: "Cementiri de Sóller" (1902 - 1908)

    Des de Mallorca: La mort de Miramar

    Els que no coneguin la belllssima costa de Miramar, que portin un xic de pressa en veure-la si volen gaudir la meravella dels seus boscos extraordinaris.

    Haureu sentit parlar de Miramar. Els molts viatgers que l'han vista l'han declarat d'una bellesa, en pocs llocs de la terra, igualada. El mar hi és d'una transparència que es veuen les perles del fons, an els jardins d'aigües misterioses; l'illa hi banya els penyals d'argent; un floc d'espuma la ressegueix dibuixant de randa les cales; les muntanyes més altes s'hi reflexen; el sol juga amb les seves ones fent-hi lluir irisacions magnifiques i els grans arbres centenaris, tan estimats del vell arxiduc es banyen tant en les seves aigües que sembla talment que les arrels es tinguin de tenyir de blau.

    Doncs bé, aquests arbres se'n van. Els hereus de l' arxiduc, cansats tal volta d'aquest paisatge, que han vist davant dels seus ulls des de nois, hauran pensat, que la fusta, venuda a bon preu, és més productiva que servint d'ornament a la illa, i l'han venuda per a fer-ne llenya, i d'aquí un quant temps Miramar serà mort, perquè les muntanyes sense arbres, són el mateix que muntanyes mortes.

    Lo més trist és que el que els tallarà o que ja els ha començat a tallar potser siguí un fill de Mallorca, sí. Un fíll que tallés els cabells de la seva mare per a vendre-se'ls no seria un fííl exemplar; el que talli els boscos de casa seva no creiem que siguí un bon patrici. Comprenem que els hereus de l'arxíduc, pel motiu d'ésser estrangers, per altres motius que ignorem, no estimin prou aquest Miramar, on havia viscut En Ramon Lull. Però que es trobi un mallorquí que per trenta diners o els que siguin, torturi un bocí de sa pàtria, com un mal pastor an el seu remat, no trobem mots per a califícar-ho.

    Diran que n'hi han molts que fan lo mateix i malauradament tindran raó. La cobdícia cega a certs homes d'una manera tan miserable, que si molts no's venen la seva ànima, és perquè no hi ha mercats que en comprín, i si no empenyen la seva honra és perquè no hi ha cases d'empenyos. També hi ha qui podría respondre que la llenya d'aquests arbres fa marxar les locomotores; pero nosaltres contestem que per haver d'anar an aquest preu valdria molt més que estiguessia parades. També ens diran que això són fantasies, potser sí; petó aquestes fantasies que els desenfeinats en díem paisatge, és lo que han arnbat a fer d'aquesta illa un dels llocs més bells de la terra i un regal de la naturalesa.

    Segurament hi deu haver una llei (i si no hi és hauria de fer-se, i si no hi fos improvitzar-se) per aquests crims de lesa bellesa, que fan els homes desaprensius, ínconcíents o criminals. Nosaltres no som advocats per a sapiguer aqüestes futileses. Si hi és tindria de complír-se i si no hi és tindria d' inventarse, anc que fos per la tirania, que quan aquests nous bolxevics són destructors de la seva terra, la seva terra ha de tenir dret a desterrar-los on mereixen: a viure en un desert de sorra sense un sol arbre que els fací ombra.

    Els boscos no és com els «drets de l'home». No han d'ésser iguals davant de la llei. Dels lletjos se n'ha de fer carbó í dels bells se n'ha de fer paisatge. Aíxí em penso que ho té entès la Socíetat del turisme de Mallorca, í tants altres bons mallorquins que estimen el bé de «Sa Roqueta» i que faran tot lo que puguín, per treure aquesta nova plaga d'ambiciosos desaprensius que valdria corcar aquesta terra.

    Xarau

    Santiago Rusiñol: Des de Mallorca: La mort de Miramar (La Esquella de la torratxa, 27 de junio de 1919)


    0 0

    [16/07] «Il Libertario» - CNT-FAI - Merdzanov - Gandulfo - Montoliu - Serantini - Desgranges - Sipán

    Anarcoefemèrides del 16 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera d'"Il Libertario"

    - Surt Il Libertario: El 16 de juliol de 1903 surt a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el primer número del setmanari Il Libertario. Giornale Anarchico, dirigit per Pasquale Binazzi i Petroni Carlotta Zelmira. Patirà nombroses vegades la repressió de les autoritats (judicis, segrests, suspensions) i el 29 d'octubre de 1922 la impremta en serà destruïda per un escamot feixista. Va publicar 866 números bàsicament de crítica al militarisme, al clergat, al reformisme socialista, al capitalisme, al parlamentarisme, al clientelisme, al feixisme, etc.

    ***

    Astra i cop militar

    - La CNT-FAI demana armes: El 16 de juliol de 1936 els anarcosindicalistes de la puixant Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona (Catalunya) demanen sense èxit a Lluís Companys, president de la Generalitat catalana, organitzar la distribució d'armes als treballadors per fer front a l'amenaça d'un imminent cop d'Estat militar. El Comitè d'Enllaç amb la Generalitat estava compost per Diego Abad de Santilla, Joan García Oliver i Francisco Ascaso, per la FAI; i Buenaventura Durruti i Josep Asens, per la CNT. La Generalitat de Catalunya no només no va donar armes, sinó que va requisar totes les armes que va trobar als militants llibertaris que feien guàrdia a les casernes. Diego Abad de Santillán va arribar a dir que «si els polítics temen el feixisme, encara temen més el poble en armes».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Slave Merdzanov (dreta) amb Petar Sokolov

    - Slave Merdzanov: El 16 de juliol de 1876 neix a Karnobat (Burgas, Bulgària), que aleshores formava part de l'Imperi Otomà, el guerriller i revolucionari anarquista macedoni Svetoslav Txanev Merdzanov, més conegut com Slave Merdzanov --també citat com Slav Merdjanov. Quan encara estudiava a l'institut de Ruse, gràcies a la influència del llibertari Varban Kilifarski, s'adherí al grup anarquista d'aquesta ciutat del Danubi i no acabà els estudis secundaris. Després de treballar un temps en una notaria, marxà a Ginebra (Suïssa) per estudiar Dret, però no es matriculà i entrà a formar part de l'anarquista «Cenacle de Ginebra», fundat en 1898 per Petar Mandjoukov i estretament relacionat amb el Comitè Revolucionari de Macedònia. Arran de la decisió del Cenacle de consagrar-se a la lluita per l'alliberament de Macedònia del poder turc, marxà a Tessalònica. En 1899, amb Mandjoukov i Petar Sokolov, formà part del grup guerriller de Gotsé Deltxev, adscrit a l'Organització Revolucionària Interna de Macedònia (ORIM), que actuà a les zones muntanyenques de Pirin, Òrvilos i Falakró. En 1900 arribà a Constantinoble on creà el grup anarcoterrorista «Els Barquers» i, sempre amb Mandjoukov i Sokolov, participà en la preparació de la voladura del Banc Imperial Otomà de Constantinoble, per la qual cosa foradaren un túnel sota l'oficina bancària. Aquest grup també preparà un atemptat contra el soldà Abdul Hamid II i contra la Companyia de Tabacs de Constantinoble. El juliol de 1901 formà un nou grup d'acció amb la participació de cosacs revolucionaris armenis i partí a la zona d'Adrianòpolis, on es dedicà a segrestar membres de l'alta burgesia turca. Després de segrestar Nuri Bey --fill de Mustafa Dertli Chiflik, ric propietari d'Adrianòpolis--, el grup tingué un enfrontament armat amb l'exèrcit, Sokolov i altres dos membres del grup resultaren morts, així com Nuri Bey; Merdzanov sortí greument ferit i fou capturat amb altres dos militants. Després de terribles tortures, els sobrevivents van ser condemnats a mort. Slave Merdzanov, i els seus companys, van ser penjats el 27 de novembre de 1901 a Adrianòpolis, actual Edirne (Turquia). Moments abans de morir, pronuncià un curt discurs en turc que acabà amb «Visca la llibertat! Visca l'anarquia!». En un parc del seu poble natal de Karnobat s'aixecà un monument en la seva memòria.

    ***

    Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

    - Juan Gandulfo Guerra: El 16 de juliol de 1895 neix a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile) –actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo– el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván,Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

    Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

    ***

    Cartell propagandístic de les FFI

    - Joan Montoliu del Campo: El 16 de juliol de 1911 neix a Vila-real (Plana Baixa, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Montoliu del Campo. De molt jove marxà a Catalunya i s'instal·là al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet de Llobregat, on s'afilià al Sindicat d'Escombriaires de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà en les lluites de carrer (assalt a la caserna de l'Hospitalet) de juliol de 1936 i fou un dels organitzadors i responsable de la col·lectivitat de neteja pública de l'Hospitalet de Llobregat. Després s'allistà i lluità al front d'Aragó fins al final de la guerra, destacant en la batalla de Belchite on comandà un batalló confederal. S'exilià a França durant la Retirada i en 1940 fou tancat al camp de concentració d'Argelers. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina en la construcció de la pressa de l'Aigle. En 1942, després de l'ocupació de la zona lliure, organitzà, en contacte amb la resistència francesa, el maquis confederal del Pic Violent, que estava format per quatre grups de 15 homes cadascun. Aquest maquis, que pertanyia a la XIII Regió Militar de les Forces Franceses de l'Interior (FFI), efectuà nombroses accions de sabotatge. Com a tinent de les FFI, participà en els combats d'alliberament fins al 31 d'octubre de 1944, quan els maquisards de les FFI s'integraren en l'Exèrcit regular francès. Després de l'Alliberament milità infatigablement en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT de l'Exili. Visqué a Rouen, on reorganitzà la seva Federació Local de la CNT en l'Exili, i a París, fins al 1972, treballant de paleta. En 1947 fou delegat de Rouen al Congrés de la CNT-MLE celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Ocupà la secretaria de la Federació de la CNT parisenca i en fou membre del Comitè de Relacions de la Zona Nord (París-Normandia). Va ser membre del Comitè de Gestió del nou local confederal del carrer parisenc de Vignoles. També fou secretari de la Regional Pirineus-Aude. Col·laborà activament en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i fou membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser molt conegut i estimat pels joves militants de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Devot de la llengua catalana, cada any s'encarregava, amb Roque Llop, de col·locar la parada de llibres que es muntava en el míting commemoratiu de la Revolució espanyola que se celebrava a la Gran Sala de la Mutualité de París. A començaments dels anys setanta fou nomenant secretari de la Federació Local de la CNT de París i també fou administrador de Le Combat Syndicaliste. A finals de 1972, jubilat anticipadament per un accident laboral i per problemes coronaris, s'instal·là a Perpinyà, on fou nomenat secretari de la Regional dels Pirineus Orientals-Aude de la CNT. A començaments d'agost de 1975 assistí com a delegat de la CNT en l'Exili al Congrés de Marsella, però l'hagué d'abandonar per una crisi cardíaca. Dies després, el 6 d'agost de 1975, Joan Montoliu del Campo va morir a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    ***

    Franco Serantini en una manifestació a Pisa

    - Franco Serantini:El 16 de juliol de 1951 neix a Cagliari (Sardenya) el militant anarquista Francesco Serantini. Abandonat en un reformatori, és adoptat per una família sense fills, però quan mor la mare adoptiva tornarà a la beneficència. En 1968 és enviat a l'Institut d'Observació de Menors de Florència que el destinarà a l'Institut de Reeducació Pietro Thouar de la plaça Sant Silvestre de Pisa en règim de semillibertat --hi havia d'anar a dinar i a dormir. En 1971 s'integrarà en el grup anarquista Giuseppe Pinelli alhora que estudia comptabilitat. El 5 de maig de 1972 va participar en la concentració antifeixista convocada per Lotta Continua a Pisa contra el míting del diputat Giuseppe Niccolai del feixista Moviment Social Italià (MSI). La concentració és atacada durament per la policia i durant una de les càrregues, Franco és detingut prop del riu Arno, a l'alçada del passeig Gambacorti, i és apallissat salvatgement. Després de portar-lo a la caserna dels carrabiners és tancat a la presó pisana de Don Bosco, on l'endemà serà interrogat i ficat en una cel·la d'aïllament. Dos dies després de la detenció, el 7 de maig de 1972, Serantini serà trobat sense constants vitals a la seva cel·la i mor a les 9.45 poc després de ser traslladat al Centre Clínic de la presó de Pisa (Toscana, Itàlia). Els seus funerals, dos dies després, seran una gran manifestació popular.

    Manifestació antifeixista (Pisa, 5 de maig de 1972)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

    - Pierre Desgranges:El 16 de juliol de 1898 mor a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Havia nascut el 10 de juny de 1865 a Velafranche (Arpitània). Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche on morí.

    ***

    Camió del Cos de Tren de l'Exèrcit de l'Est

    - Félix Sipán Benebé: El 16 de juliol de 1940 es afusellat a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Sipán Benebé. Havia nascut cap al 1914 a Osca (Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), regentà un bar a Osca. El setembre de 1936, durant la guerra civil, desertà de l'exèrcit franquista. Després ingressà en el Cos de Tren de la 127 Brigada Mixta (28 Divisió Ascaso). Al final de la guerra fou detingut a la Ciudad Lineal de Madrid. L'abril de 1939 fou empresonat a Osca. Jutjat, fou condemnat a mort i executat.

    Escriu-nos 

    Actualització: 16-07-13


    0 0

     

    Publicat a tribunamallorca.cat

    El punt de no retorn és aquell punt en el camí a partir del qual tornar enrere deixa de ser una opció enfrontada a la de continuar endavant. És un concepte utilitzat fonamentalment en aviació i descriu aquell punt en un vol en què, per mor del combustible que queda al dipòsit, un avió ja no és capaç de tornar al seu aeroport d’origen. Després de passar el punt de no retorn, l’avió no té cap altra més opció que continuar volant i cercar un altre aeroport de destí. Per això, si hi ha intenció de fer tornar l’avió a l’aeroport de partida, el punt de no retorn determina la distància màxima a què ens en podem allunyar.

    La lògica de l’argument del punt de no retorn és aplicable a altres conceptes, com és el cas del procés sobiranista que viu el Principat, que, si ja no ha arribat a aquest punt, està ben a prop d’arribar-hi.

    Fa uns dies el Consell Territorial del PSOE reunit a Granada aprovà per unanimitat la seva proposta de reforma federal de la Constitució espanyola que han anomenat “Declaració de Granada”. Tant el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, com el primer secretari del PSC, Pere Navaro, presentaren el pacte com un acord que ambdós partits polítics “ofereixen al conjunt dels ciutadans d’Espanya” i que vol donar resposta a les tensions nacionalistes de CiU i ERC a  Catalunya i frenar les ànsies de recentralització del PP.

     

    No han entès res. En primer lloc les tensions nacionalistes no vénen precisament del Principat de Catalunya; els que han estirat la corda han estat, efectivament, els nacionalistes; però el nacionalistes espanyols. El problema no és Catalunya (Principat), el problema és Espanya. Una Espanya, que en paraules de Vicent Partal, “no sap veure’s a si mateixa sinó com a única, recelosa, autoritària i menyspreadora d’allò que ignora”.

     

    És simptomàtic com els dos líders polítics apostaren per una “profunda revisió” i una “actualització urgent” del model autonòmic que ha estat “un èxit” en aquests 35 anys. Hom es demana per què si l’Estat autonòmic ha estat un èxit, trenta-cinc anys després, s’ha de modificar amb urgència.

    El problema és que ni ells mateixos es creuen la seva proposta federal. Cal recordar al secretari general dels socialistes espanyols que d’aquest trenta-cinc anys de democràcia a l’Estat espanyol, més de vint-i-un governaren ells. Tingueren temps a bastament per crear una altre model d’Estat.

     

    Però el més greu de tot és que al llarg de tots aquells anys de democràcia l’esquerra espanyola, sobretot el PSOE, no hagi fet pedagogia sobre la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. Tal vegada sigui perquè el PSOE, de federal, només en tingui el nom de la direcció: Direcció Federal. Hom no pot predicar allò que no creu.

     

    Però el que realment no han entès és que la pilota ja no està a la teulada dels partits polítics ni dels governats –sense voler llevar la importància ni dels partits, ni de les institucions. Ja no hi ha pactes possibles d’oferir ni a CiU, ni al Govern de la Generalitat. Ja no és possible cercar la solució des d’alt. Perquè el que és del tot impossible és cercar una solució sense reconèixer el dret a decidir. La societat catalana ja no acceptarà cap “solució” que: primera, no surti des del Principat i segona, no sigui referendada per ella mateixa.

     

    És la societat civil catalana la que ha agafat el timó del procés sobiranista. Sense tenir en compte aquet fet no és possible explicar per què un milió i mig de persones sortiren al carrer el passat 11 de setembre, per què fa uns dies s’omplí el Camp Nou pel Concert per la llibertat o per què el proper 11 de setembre una cadena humana recorrerà de nord a sud el Principat.

     

    Ha estat necessari veure que el risc de ruptura de Catalunya respecte a Espanya és factible perquè els socialistes espanyols, molts dels quals a contracor, proposin a correcuita el seu pacte de reforma federal. Però la qüestió és si la societat del Principat no es troba ja en el punt de no retorn.

     

    Al començament de l’article deia que el punt de no retorn és un concepte que s’aplica a nombrosos àmbits. En sexologia el punt de no retorn és el punt en el qual l’excitació, l’orgasme és inevitable. Fent un símil podríem dir que l’excitació democràtica en la qual viu la societat catalana és tal que l’orgasme democràtic és inevitable. I quin millor orgasme que la llibertat. 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/17/13--05:20: El Canyamel del PP-PSM-PSOE
  • A partir del cas de la urbanització del Sector 7 de Canyamel, Matías Vallés pretén mostrar que cap partit defensa “una Mallorca racional” (columna de contraportada d'avui). Les diferències en els plantejaments territorials i urbanístics dels tres partits (tres models) tenen tants d'episodis al llarg i ample de la geografia mallorquina, que me n'afluix de fer-ne un recordatori, centrem-nos només al supòsit que pretesament ha de permetre una tal conclusió: la urbanització Torre de Canyamel.

    Parlam d'una zona declarada urbanitzable en les NNSS de 1986 (Comissió povincial d'urbanisme, amb govern PP), a instància de l'ajuntament de Capdepera (batle Joan Pascual UM), en un moment en el que el PSM no tenia representació municipal ni presència a la CPU. Ja en aquell moment es preveu un zona hotelera de 4 estrelles i 400 places.

    La següent legislatura, any 88, s'aprova el pla parcial (batle UM, govern PP).

    I arriba la LEN... Que no desclassifica l'urbanitzable en el seu text, però sí que l'afecta en els plànols, (ANEI núm. 15 «Cap Vermell»), després hi tornarem.

    El 1995 hi ha un canvi de govern al Consell de Mallorca i el PSM s'hi incorpora amb UM i el PSOE (EU dóna suport extern). Comença un gir, i un seguit de batalles, en la Comissió insular d'urbanisme, que, per cert, s'obri a la presència de tots els grups (la competència s'havia insularitzat a principis dels 90). Amb això arriba, en subrogació de competències (perquè en realitat és competència municipal), el projecte d'urbanització del sector 7. Arriba en un moment processal molt avançat, només havia de complir unes determinades prescripcions, els tècnics recorden que és un acte reglat i s'havia d'aprovar perquè havia complert tots els requisits que se li havien imposat. Tanmateix, PSM i EU no hi estam d'acord, perquè trobam negativa la urbanització i pretenem la seva reconsideració. En conseqüència, el govern vota separadament, PSOE-UM (amb el suport del PP) voten a favor i PSM i EU ens abstenem, és la sessió de 11 d'octubre de 1996.

    Aquest desencontre (amb altres) provoca la necessitat d'una reacció i pactam passar de la guerra de guerrilles que dúiem en aquell moment (era el temps de Sa Talaiola, Es Pujol, Cala Petita, Son Baco...), a una macrodesclassificació a partir de criteris generals.

    Els socis posen una retxa vermella: no afectar urbanitzacions que ja tenguin projecte d'urbanització aprovat; després de negociar, precisam que només exlourem les que estiguin en un estat molt avançat d'execució, o les que estiguin en termini (no hagi caducat el termini formal d'execució). D'aquí surt la suspensió de 76 urbanitzacions l'any 1998 i la seva desclassificació el 99, amb tot l'episodi d'espionatge Bitel de Jaume Matas a Francesc Quetglas (que explicaria la sorprenent reempresa d'urbanitacions aturades) i la contraofensiva del PP per sabotejar les competències urbanístiques del Consell (llei prèvia a les DOT), amb conseqüències judicials nefastes anys després.

    Però, és cert, no es toca el sector 7. A Capdepera es desclassificaren el sector 2, Cala Gat, i el sector 6, Es Carregador. Tampoc les DOT (1999) l'afecten precisament per tenir projecte d'urbanització en termini.

    Tanmateix, des del PSM no ens resignam, durant la tramitació del Pla Territorial, proposam actuar sobre dit sector perquè encara no estava executat, i hi insistim, però la UM dels anys 2000 atura noves iniciatives (qui governa Capdepera?): com és sabut, el Pla territorial no s'aprova (en bona mesura perquè no ens posam d'acord sobre les desclassificacions) fins al canvi de legislatura, el 2004, amb govern PP-UM.

    I el PTM reconeix expressament el sector 7, fins i tot afirma que “compta amb tots els serveis”, ergo seria sòl urbà, amb la conseqüència que ja no es podria considerar rústic, sinó, com a molt, una enorme zona verda (la iniciativa s'està blindant). El PSM hi al·lega en contra, infructuosament. En el DM, trobareu fotos del PSM presentant iniciatives, primer amb el grup municipal,i, en ocasió de les eleccions generals 2004 amb la candidata de Progressistes, Nanda Ramon, demanant la implicació de l'Estat per evitar la urbanització.

    L'agost de 2005, enmig de les vacances, l'ajuntament (govern PP) reb formalment la urbanització. Un any després, també l'agost, la promotora sol·licita llicència d'obres.

    Idò, per què les obres no estan ja acabades? Perquè PSM i EU (partit amb el que hem coincidit molt en tota aquesta peripècia) denuncien que les obres afecten l'anei de Cap Vermell. I un agent de medi ambient, essent consellera Margalida Rosselló (Verds), ordena aturar les obres el juny de 2007. Amb el canvi de Govern, la Conselleria de Medi Ambient (PP)... declara caducat l'expedient sancionador

    Però l'ajuntament (govern progressista) dicta resolució que suspèn temporalment les obres fins que s'aclareixi la qüestió. La posició del PSM, ara sí al govern municipal, és que s'ha de respectar la grafia de l'ANEI, fins i tot si això comporta haver de tornar tramitar pla parcial i projecte d'urbanització (a ningú se li escapen les conseqüències de tot ordre).

    L'ajuntament demana informes. El juliol de 2011 arriba el de dos catedràtics de la UIB indicant que la “intenció” de la LEN era respectar l'urbanitzable, que, si l'hagués volgut afectar, ho hagués hagut de fer expressament i que, per tant, s'ha d'entendre que la urbanització es pot dur a terme sense modificar la LEN. Idèntic criteri expressa més envant el Consell Consultiu de les Illes Balears.

    El 30 de març de 2012 el Consell de Govern (PP, Bauzá) li atorga. sense cap necessitat pràctica, la declaració d'inversió d'interès autonòmic. PSM-IV expressen el seu parer contrari.

    Fa uns mesos, la junta de govern de l'ajuntament de Capdepera, en la qual, evidentment, no hi ha el PSM (que no és a l'equip de govern) ha concedit la llicència.

    Bé, aquesta és la història. Cadascú se'n pot fer la seva composició de lloc i comprenc naturalment que hi hagi qui cregui que es podia haver fet més o ser més eficaç, o que no s'ha de governar si no es pot fer el 100% del que un pretén, o el que sigui. Com comprenc l'atractiu de les frases epatants i l'èxit de l'equiparació indiscriminada de tots “els polítics”. Tanmateix, confi que també hi haurà qui percebi “alguna” diferència entre els que han impulsat la urbanització i els que no hem aconseguit aturar-la.

    I no en parlem si fa un balanç global del que ha estat la política urbanística (i les seves conseqüències pràctiques) els darrers trenta anys. Per una comparativa amb PP i PSOE seria interessant reparar on ha estat cadascú en cada pam de terra del litoral i, per una visió encara més àmplia, reparar en l'urbanisme del litoral d'Andalusia, Múrcia i València.

     


    0 0

    Continuam fent la feina institucional que hauria de fer l'Ajuntament. De fet som l'únic partit que publica aquestes actes, una feina que fem des de que tenim representació a l'Ajuntament. a la nostra pàgina web trobareu  actes senceres de les Juntes, respectant la llei de protecció de dades

    Encara no ens hem posat al dia de publicar resumens i penjar Juntes de Govern (una feina que hauria de fer el propi Ajuntament) però hem decidit comentar de manera més immediata alguns dels temes  que s'aproven a  les Juntes. Aquest estiu procurarem posar al dia el tema de les Juntes que encara no hem publicat. Avui comentam les factures aprovades  a la Junta de Govern d´ahir.

     A la Junta d'ahir ens vam abstendre a l'aprovació de la relació de factures, ja que aquestes no s'ens havien facilitat fins el mateix moment de la Junta. Un problema que ens trobam a la nostra participació a les Juntes és que no disposam de la informació que es presenta a la mateixa amb suficient temps per poder-la estudiar i debatre a la nostra assemblea.

    Respecte a les factures també hi ha temes als que no estam d'acord i que demostren el desgavell que havia a l'Ajuntament i contra el qual lluitam a Alternativa des de que existim, i la feina que resta per fer.

    Per començar es va aprovar una factura de 7.600 euros del ranxo "Ses Roques" d'Alcúdia per un servei al cicle formatiu de l'institu amb 20 cavalls  més professor. Vam recordar que aquests doblers podien ser pel Club d'Equitació de Pollença si aques hagués complit el conveni amb l'Ajuntament al qual aquest havia de signar un conveni de col·laboració amb l'IES Guillem Cifre de Colonya per posar a la seva disposició les instal·lacions i medis necessaris per dura a terme l'assignatura d'equitació corresponent al cicle formatiu d'activitats físico-esportives. El Club havia de confeccionar un pressupost per això.

    Continuam demanant que es regulartizi el contracte del manteniment de les instal·lacions impulsores d'aigües residuals del Port de Pollença que  realitza  l’empresa SEARSA CAÑELLAS A.I.E. amb un contracte que encara es va fer en pessetes i va caducar fa ja 17 anys,  al 1996. Actualment estam parlant de 3.70,03 € cada mes. Aquesta és una de les situacions irregulars que encara es mantenen a l’Ajuntament i que des del principi de legislatura s'ens ha promés regularitzar.  Cal respectar la igualtat de tracte entre les empreses i l’eficient utilització dels fons destinats a la contractació de serveis.Ja és hora de canviar aquesta situació en benefici de tots, dels ciutadans i de les empreses, per millorar els serveis i la seguretat tant d’uns com d’altes.

    A la relació de factures també vam demanar explicacions sobre  diferentes factures extra de manteniment de l'enllumenat públic del Port de Pollença (un dels contractes que s'han regularitzat aquesta legislatura), per part de la mateixa empresa que fa aquest manteniment segon contracte, per valor d'uns 5.900 euros.   Més del doble del que es paga segon contracte (2.083 euros al mes de juny), un absurd. Aquestes factures extres es preveien dins el plec de condicions i han estat  signades com correctes pel tècnic i regidor corresponenets, però s'haurà d'estudiar aquesta facturació els dos anys de contracte abans de fer cap prorroga del mateix i tal vegada fer un nou plec més complet que inclugui alguna d'aquestes feines extres.

    De la relació tampoc estam d'acord amb la multiplicació de  factures molt petites de material habitual de la brigada d'obres. Consideram que és poc productiu que per qualsevol material o eina d'us freqüent o repetit s'hagi d'anar cada vegada a la botiga o al comerç on se venen. Al ple de juny ja vam demanar tenir un estoc de  material d'us constant.


    http://www.eldiario.es/politica/caso_barcenas/mejores-vinetas-Fontdevila-Vergara-Barcenas_12_153754626.html

     


    0 0

     

     

    A l'atenció de N'Ethel Bonet, corresponsal de l'Arabalears a Síria (I de La Razón, sembla).

     

     

           (Podeu veure que N'Ethel Bonet figurava com a corresponsal de La Razón al 2012 .larazon.es%2Fdetalle_hemeroteca%2Fnoticia).

       He pensat que seria bo que N'Ethel Bonet (i la redacció de l'Arabalears) tingués coneixement de l'informe sobre la situació a Síria publicat a PressTV, 17/07/13, segons el qual Occident ha perdut la guerra militar i la mediàtica al conflicte de sirià.

        A hores d'ara, la informació sobre el conflicte sirià de Na Bonet fa bloc amb la del  el bàndol agressor. 

        Al meu parer

    Aquest és el post en versió original PressTV - West losing on all fronts in Syria.

     

       


    0 0

    Poesia contemporània: Cercle clos.


    Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)


    Per Maite Salord Ripoll.


    La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.


    Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).

    Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.


    Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.


    El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.


    Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.


    Cercle closés, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.


    Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".


    D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".


    Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".


    Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle closés un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.


    Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".


    Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.


    15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.


    Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.




    0 0
  • 07/17/13--05:20: El ciclismo que cambia?
  • Hi @PaulKimmage @DavidWalshST you guys heard already from Gas6 (Growth arrest-specific 6) ?

    Finalmente il ciclismo ha trovato un corridore pulito che batte tutti i record di corridori dopati!!!

    100 ediciones del Tour, 110 años de carrera francesa, 130 de ciclismo, y es la primera vez que se ataca subiendo desarrollo.

    La primera frase es un tuit de Thomas Frei (@thomasfrei) corredor que dio positivo por EPO en el BMC en el 2010 y que antes habia pasado por Astana, la frase está enviada a dos periodistas británicos; la segunda es otro tuit, en este caso de Riccardo Ricco (la Cobra), también positivo por CERA en 2010 y que realizó algunas exhibiciones impresionantes tanto en el Giro como en el Tour y estuvo a punto de morir por realizarse autotransfusiones; finalmente la tercera frase es de Sergio de Ciclismo2005.com una web imprescindible para tener una visión diferente y real del ciclismo y de las carreras, y se refiere al ataque de Froome en el Mont Ventoux y resume como ninguna otra la sensación generalizada de que algo ha cambiado en el ciclismo.

    ¿Qué ha ocurrido para que se haya creado esta impresión generalizada de que está pasando algo?, que hace que hasta medios como la TVE o el Marca hablen de doping sin haber habido un positivo de por medio, todos repitiendo el mantra de que no hay doping si no hay positivo (olvidando claro los siete tours de Armstrong).

    La respuesta tiene un nombre: Sky Pro Cycling, o Sky-Postal como se empieza a conocer al equipo de Brailsford, por la similitud con el famoso US-Postal, al que sin embargo ya ha superado. Si el año pasado sus prestaciones ya eran sorprendentes e impresionaban al aficionado, lo de este año 2013 ya no tiene explicación posible, no hay forma de entender lo que ocurre en ese equipo si no se incorpora un elemento del que hace años que se oía hablar y que definitivamente ya debe haber irrumpido en el pelotón: los tratamientos genéticos.

    En este caso nos encontraríamos ante la cuarta generación de métodos de mejora del rendimiento, y posiblemente ante la más peligrosa de todas, mucho más peligrosa incluso que la anterior, la que aún funciona en la mayoría de equipos, donde las manipulaciones sanguíneas y el abuso de la EPO y sus derivados, han provocado la muerte de varios ciclistas y situaciones de extrema gravedad como la del propio Ricco, ingresado al borde de la muerte por realizarse autotransfusiones.

    La primera generación fueron los estimulantes, entonces todo era mucho más fácil, nada de tratamientos larguísimos en el Teide o en Gerona, bastaba con alguna anfetamina (o estimulantes similares) antes o durante la carrera y recuperarse después. Era la época de los rostros desfigurados, del esfuerzo por encima del límite, de la extrema y enfermiza delgadez de los ciclistas. Esa época coincidió con algunos de los más grandes como Anquetil, Merckx, Ocaña, Fuente (y no digo que ellos tomaran, sino que coincidió con su época), era un ciclismo espectacular y grandioso, porque las anfetaminas inhiben los miedos y se vivían ataques desde lejos y batallas épicas.

    Posteriormente, coincidiendo con la irrupción del gran Hinault, llegaron los corticoides y los anabolizantes. Se acabaron los ciclistas escuálidos, demacrados, se acabó el ciclismo loco de ataques a tres puertos de meta, los corredores echaron musculatura, se hincharon de cara y de piernas y acabaron pagándolo los tendones que no podían absorber tanto músculo; fue la época de las tendinitis interminables.

    La tercera generación es aquella en la que aun estamos inmersos: la sangre, el enriquecimiento sanguíneo, ya sea mediante transfusiones, autotransfusiones, EPO, CERA, centrifugados de glóbulos rojos, en definitiva todo lo que se ha vivido estos años, con bolsas de sangre incluidas. Los campeones de esta época no hace falta ni citarlos, están en la mente de todos y se inicia aproximadamente coincidiendo con la irrupción de Indurain y dura hasta nuestros días. En estos años se da la circunstancia de que tan famosos como los ciclistas son los médicos que los llevan y todos conocemos a Conconi, Sabino Padilla, Ferrari, Eufemiano Fuentes...

    Froome y Wiggins, hacen cosas que jamás había hecho nadie sobre una bicicleta, quizás es el “ciclismo que cambia”

    Pero de repente se ha roto la baraja, ha aparecido un nuevo equipo, el “equipo científico” el Sky, que ha conseguido dar una vuelta de tuerca más y por lo que parece y se ve en la carretera, ha conseguido dejar en evidencia a todos los demás equipos, que no es que vayan un peldaño atrás, es que parecen un pelotón de juveniles en el que de repente han soltado un equipo de profesionales. Y ayer, entre la frase de Sergio (cierta pues jamás nadie había atacado subiendo piñones) y los tuits de Frei y Ricco, me vinieron a la cabeza conversaciones con un amigo químico hace unos años, cuando comentábamos que la próxima estación era el “doping genético”, probablemente indetectable, probablemente peligrosísimo, probablemente demoledor, seguramente irreversible.

    Y pienso que estamos en ello, de repente he empezado a comprender transformaciones milagrosas como las de Froome (ni siquiera era un buen corredor hasta que en la Vuelta 2011 nos dejó a todos sorprendidos), la de Kennaugh, Kennauque? (gracias Sergio), la de Porte un rodador malillo que cuando ahora tira subiendo solo le aguanta su líder, y como no la de Wiggins, un pistard transformado en ganador del Tour, que de repente no puede aguantar pequeñas subidas de cuarta categoría. La historia de que no sabe bajar, que de repente se la ha olvidado, no es más que una cortina de humo que la gente repite creyéndose graciosos, como si Wiggo no hubiera ganado un Tour y hecho tercero en otro y segundo en una Vuelta a España; ¿acaso esos tours y vueltas no tenían bajadas? Y las hizo todas con los de delante, quizás no bajaba como Samuel Sánchez, pero bajaba como cualquier profesional.

    Patrañas y mentiras las justas, lo que le está ocurriendo a Sir Bradley, sea lo que sea, es un misterio que quizás algún día se sepa o quizás no se sepa jamás, pero que desde luego no tiene nada que ver con las bajadas, en absoluto.

    ¿Qué es el GAS-6? No lo se, buscando en Internet veo que las siglas corresponden a Growth arrest-specific 6, no se lo que es, apenas se que es un producto relacionado con la genética y tratamiento de algún gen; tampoco se porqué lo cita Frei en su tuit a dos periodistas, a dos glosadores de las glorias del Sky Team; lo que si intuyó es que todo sería mucho más fácil de explicar si estuviéramos dejando atrás la época de los hemo-druidas (otra vez gracias Sergio) y entrando en un nuevo paradigma, ya no de estimulación del sistema nervioso, ni de desarrollo muscular, ni de mejora sanguínea, sino en el definitivo, el del tratamiento genético.

    Quizás sí, quizás sea cierto que estamos ante un ciclismo que cambia.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 12 | 13 | (Page 14) | 15 | 16 | .... | 465 | newer