Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 13 | 14 | (Page 15) | 16 | 17 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 07/18/13--10:59: AraSomMÉS
  • MÉS per Sóller

    Ens trobareu a www.mespersoller.com


    0 0
  • 07/18/13--10:59: AMANITA MUSCARIA
  • Tamaño: Entre 10 a 20 cm. Color: Rojo cubierto de puntos blancos que pueden desprenderse por la lluvia. 
    El sombrerillo varía entre los 10 cm. y 25 cm. de diámetro. 
     Pasa de una forma globosa a convexa y finalmente plana como casi todas las amanitas. 
     Su cutícula, separable, es de color rojo escarlata que cambia a naranja con la edad. Sobre ella hay adheridos restos del velo, de textura algodonosa y dispuestos en círculos concéntricos, de color blanco que amarillea con el tiempo. 
     Carnoso, consistente y de aspecto muy llamativo. 
     Pie cilíndrico, fácilmente separable del sombrero, blanco a ligeramente amarillo claro, recto, robusto, lleno y con anillo. 
     Su tamaño varía desde unos 12 a 20 cm. de altura y de 1 a 3 cm. de diámetro. 
    El anillo es amplio, membranoso y con el borde ligeramente teñido de amarillo. 
    La base del pie es claviforme, rodeado de una volva, blanca, fugaz, a manera de verrugas que componen círculos incompletos. 

    El hongo suele encontrarse en condiciones de hábitat muy amplias, desde las regiones más bajas, hasta las zonas de media y alta montaña, siendo éstas últimas circunstancias las más probables. 
     Aunque vive en todo tipo de bosques, es más frecuente encontrarla en los de hayas, pinos negros, abetos y abedules. 
    Crece asociada a las raíces de éstos, con los que intercambia sales minerales y agua por otras sustancias orgánicas, pudiendo llegar a formar grupos relativamente numerosos. Se desarrolla entre finales de verano y otoño. 

     Comestibilidad y propiedades. 
    Es tóxica.
    Su sabor, al igual que su olor, no son especialmente intensos. 
    En dosis muy altas, tiene un gran efecto neurotóxico, y si está seca su potencial alucinógeno es mucho más alto. 
     En grandes cantidades puede inducir al coma. 
     Sus principales propiedades son enterógenas, por lo que se ha utilizado desde tiempos remotos como estimulante. 
     Administrada por vía oral es también tóxica para el intestino y el hígado, por lo que si se ingiere, inadvertidamente, se debe recurrir a un centro médico. 
     El efecto neurotóxico está dado por un componente llamado muscimol, un potente alucinógeno que actúa a nivel de las sinapsis neuronales; y entre sus acciones sobre el sistema neurológico, causa la apreciación deformada de formas y distancias. 
     El compuesto enteógeno o psicoactivo se llama ácido iboténico y si el hongo se deja secar se convierte en muscimol. 
     La seta también produce un alcaloide tóxico llamado muscarina. 
     El uso peculiar de este hongo como alucinógeno está documentado. 
     En Siberia estos hongos son consumidos por los chamanes de algunas tribus. Secaban los hongos al sol y se los comían solos o en un extracto con agua, con leche de reno o con el jugo de varias plantas dulces. 
     El uso ceremonial de la amanita dio origen posiblemente a la práctica ritual de beber orina, pues estas tribus sabían que los principios psicoactivos de los hongos son filtrados por el riñón en forma de metabolitos aún activos, algo inusual en relación a los compuestos alucinógenos de las plantas. 
     El estudioso R. G. Wasson propone la identificación del Soma, sustancia divina fundamental en los ritos de la India védica, con la Amanita muscaria. 

     La Amanita muscaria es consumida a baja escala como un alucinógeno de uso recreativo, bastante peligroso. 
    Si se va a consumir se recomienda secarla al sol, pues este proceso disminuye la toxicidad de la muscarina. 
     El secado al sol también ayuda en la descarboxilación parcial del ácido iboténico, el cual se transforma en muscimol, sustancia que es aproximadamente 10 veces más alucinógeno. La acción farmacológica del muscimol es diferente de la psilocibina. 
    Los riesgos pueden disminuir más si se consume solo la película roja externa del sombrero y la capa que yace inmediatamente por debajo, en el hongo seco. 
     Nunca se debe consumir fresco y siempre acompañado de un cuidador. 
    Los contenidos de muscarina, Acido Iboténico y muscimol varían en gran proporción de una cepa a otra, así como también en diferentes zonas. 
    Por ejemplo las diferentes cepas que crecen en los bosques de altura, podrían ser muy diferentes a las que crecen en la costa. 
    Es importante destacar que además de los riesgos farmacológicos, existen riesgos psicológicos, pues existe una alta posibilidad de un "mal viaje" dependiendo de cada personalidad y susceptibilidad al muscimol. 
    No se ha demostrado adicción al muscimol, pero las reacciones violentas no controladas pueden ocasionar accidentes fatales. 
    La muscarina actúa de 2 a 3 horas después de su ingestión. 

    La Amanita muscaria puede producir: Vómitos, cólicos abdominales y diarrea abundante. Oliguria, sialorrea, lagrimeo, rinorrea, diaforesis intensa. 
    Hipotermia, hipotensión por vasodilatación periférica, bradicardia y broncoconstricción.
    Miosis, amaurosis y crisis convulsivas. 
    Náuseas, vómitos, gastralgias, cólicos abdominales y diarreas. 
    Midriasis, agitación, alucinaciones visuales, confusión mental, crisis convulsivas, hipnosis y estado de coma.


    Ver más
    Wikipedia
    Fotos wikipedia
    Fotos google
    Viaje con muscaria
    Grupo micológico

    Más enlaces


    0 0
  • 07/18/13--10:59: STREETLIGHTS (part IV)
  • En Frank necessità aquella mateixa nit i part del dia següent per recuperar-se d’aquella ressaca infernal. El sendemà dematí ja només li quedava la sequedat de boca i el mal de cap, i anà a la farmàcia a comprar unes pastilles que certament li anaren molt bé. Una hora abans de la cita amb na Mary, més o manco recuperat, reflexionà profundament sobre com havia perdut aquell dia sencer. No havia pogut llegir ni escriure. S’havia hagut de conformar amb escoltar música, ajagut al llit amb un peu en terra, i fluixet. Allò no podia tornar a passar. Sentia com havia perdut el temps miserablement. Vessava de ràbia i impotència, i pensava que no havia de perdre el nord. Si el que volia era consumar un coit, l’alcohol havia de ser un mitjà per aconseguir-ho, i no un enemic del seu propòsit. Tengué al davant una dona preparada sexualment tota la nit i se n’havia anat tot en orris per un estúpid joc de resistència alcohòlica que ella clarament havia guanyat. Havia quedat com un nin petit. Es pensava tenir el control de la situació, i no era més que la il•lusió que li proporcionava la graduació de les diferents begudes. Ella l’havia tengut des del principi on volia i simplement l’havia posat a prova.

    No obstant això, alguna cosa bona li degué trobar per donar-li una segona oportunitat. I aquesta, sens dubte, havia de ser victoriosa. S’animà veient-se damunt ella d’esquena, penetrant-la a una velocitat percutora, mentre na Mary, amb les cames difícilment més eixancades, li demanava cridant de plaer que s’aturés per favor davant de la impossibilitat del seu cos d’assimilar tal sobrecàrrega de volum de plaer.

    El resultat no fou tan espectacular com el de la imatge descrita al paràgraf anterior, però sí que es pogué considerar satisfactori. Aquesta vegada begueren poc i barrinaren molt. Fou en perspectiva la millor nit de totes les que vengueren després. I tots dos estigueren d’acord en que aquella cita ideal s’havia de repetir.

    Per tant, la segona nit no només quedaren a un bar, sinó que també anaren a sopar a un restaurant. El sopar fou un tràmit i el sexe fou increïblement millor que el de la nit anterior. La tercera nit quedaren també per anar a sopar i en Frank començà a adonar-se que havia adquirit un domini del cos de na Mary que li permetia controlar-la sexualment, cosa que li va agradar. La quarta nit es repetí el ritual. Quan acabà dins ella, a en Frank li vengué al cap una idea que fins a aquell moment romania inèdita: ja podia passar pàgina.

    (Part V i darrera... dissabte!)

    0 0
  • 07/18/13--10:59: Preparant el ple de juliol
  • Aquest divendres tenim la comissió informativa per preparar el ple ordinari de juliol de la setmana que ve (dijous 25). No hi hem presentat cap moció, ja que tenim moltes preguntes acumulades de plens anteriors i per aquest en tenim una bateria més relacionades amb qüestions referents a la temporada turística. Així i tot ens podeu fer arribar els vostres suggeriments o propostes: com veis el municipi amb la temporada turística en marxa, com estan les platges, la ocupació de la via pública, neteja, les festes, etc...

    Segon.- Ordre del dia de la sessió:

    1.- Aprovació, si procedeix, de l’acta de la sessió anterior de dia 9 de juliol de 2013

    2.- Nomenament de Filla Adoptiva de Pollença a la Sra. Clara Hammerl

    S'aprovarà aquest nomenament després que s'hagi tramitat el corresponent expedient. Clara Hammerl, la dona de Guillem Cifre de Colonya, té merits propis per ser filla adoptiva, per la seva col·laboració amb l'escola de Colonya i per haver estat la primera presidenta d'una caixa d'estalvis quan el seu marit va morir, en un context social hostil.

    3.- Dedicació d’un carrer a la Sra. Margarita Comas Camps

    La dona de Guillem Bestard, pedagoga pionera, menorquina de naixement. Es tracta del carrer annex a La Gola. Aquesta dedicació i l'anterior nomenament de filla adoptiva es varen aprovar al ple de desembre de 2008 per unanimitat de tots els grups a proposta d'una moció d'Alternativa.

    4.- Aprovació, si procedeix, del conveni entre l’IBISEC i l’Ajuntament de Pollença per procedir a la reforma de la coberta del CEIP Joan Mas

    5.- Distincions La Patrona 2013

    En principi hi haurà quatre distincions que vos donarem a conèixer quan siguin definitives.

    6.- Varis”

     

     

    Clara Hammerl i Margalida Comas, dues dones a les que intentarem donar un just reconeixement.

     

    Aquestes són les preguntes que duim endarrerides del passat ple, a les que n'hi afegirem una bateria més referides a qüestions turístiques i les que ens faceu arribar:

     

    PRECS

    1. Vistes les declaracions de la Consellera d'educació, en que acusa de forma gratuïta als docents d'adoctrinar alumnes, consideram que s'hauria de demanar una rectificació per part del Ajuntament, doncs ho consideram un insult cap els professionals de l'educació que tan bona tasca fan al nostre municipi, feta a més sense aportar cap dada que ho demostri.


    PREGUNTES

    1. Igual que han fet amb Alternativa, ens poden delegar la tramitació de l'expedient per nomenar un carrer de Pollença amb el nom de Pere Josep Cànaves? Poden formalitzar el nomenament del nostre regidor com a representant a l'Institut Ramon Llull mitjançant un decret?

    2. Observam que la ruta de coves blanques, surt com a Ruta 5 a la ruta de la biodiversitat de l'Ajuntament de Pollença. Hem vist com a l'entrada del camí hi ha una senyalització de camí privat, es considera cap actuació per part del ajuntament per tal de no confondre els usuaris de la ruta?

    3. Ens agradaria saber si desprès de la visita per reclamar al Govern Central per l'obertura de la base militar, hi ha hagut cap proposta per part del ministeri per tal de considerar l'acord de plenari.

    4. Si segons el batlle, l'aparcament del hotel Formentor té llicència d'activitat. Ens poden proporcionar una còpia de la llicència. Quin és el preu que s'ha fixat per l'ús del aparcament?

    5. Ha fet cap gestió l'ajuntament per tal de corregir la injusta situació que s'ha creat amb el pagament pels fondejos a la Punta de l'Avançada, un lloc on segons la pròpia conselleria de Medi Ambient, no hi ha posidònia. Quina opinió mereix a l'equip de govern les tarifes que es volen fer pagar?

    6. Se sap si hi ha previst cap control a Cala Murta i a altres punts, on s'observa que moltes embarcacions fondegen gairebé a la vorera, amb el risc i molèsties que això suposa. Es podria sol·licitar la col·locació de boies de senyalització de la zona de bany (no de fondeig) ?

    7. Quines actuacions s'estan fent per part de l'Ajuntament per promocionar el sector primari del municipi?

    8. Té l'equip de govern algun interès en la creació de marques alimentàries o d'altres productes agraris municipals o comarcals, relacionades, per exemple, amb la marca ja creada de mé? 4. Si afirmatiu, què ha fet, al respecte?

    9. Quines actuacions té previst efectuar enguany l'equip de govern de les mancances contemplades a les enquestes enquestes de satisfacció fetes pels turistes que ens visiten?

    10. Entre aquestes queixes la mala senyalització del Camí del coll de Síller s'hi trobava present, s'ha fet res per esmenar-ho?

    11. Estan garantits els tiquets de menjador escolar pels alumnes que ho necessitin i les seves famílies no els puguin assumir? Quin percentatge del ticket es subvenciona?

    12. Com és que a la comissió informativa se'ns va dir que no hi havia programa del Festival i en canvi tant a la revista Sa Plaça com a Ràdio Nacional com l'Hotel Formentor ja han anunciat actes i concerts ?

    13. Perquè l'equip de govern en el negociat per la direcció artístic del Festival ha convidat a dues persones relacionades amb el guanyador (que ni tan sols han fet oferta) i en canvi no s'ha donat opció a proposar altres possibles directors, incomplint així la moció del Ple?

    14. Està aturada l'ordenança pel lloguer o cessió d'espais municipals que se'ns va avançar fa mesos i no s'ha tirat endavant?

    15. Està aturat el procés d'adaptació del Pla general al Pla Territorial de Mallorca?

    16. En quin estat es troba la redacció del Catàleg de Patrimoni de Pollença?

    17. Que s'ha fet per complir efectiva i realment amb les prescripcions del Departament de Patrimoni per l'obra del Calvari que textualment indicaven “seguiment arqueològic a la clastra davant el calvari” i que no es varen incorporar fins a l'aprovació definitiva del projecte?

     


    0 0

    Voy recogiendo los artículos periodísticos que sobre estas islas publicó Santiago Rusiñol. Es una labor lenta, que me exige atención; me exige afilar mi vista, ya no buena para estas labores de corrección en que hay letras que se confunden; máxime en los textos catalanes cuya ortografía iba cambiando en esas décadas de cambio de siglo.

    Voy recogiendo - escaneando, pasando de imagen a texto y corrigiendo éste - los artículos ibicencos. Interesantes, aunque haya alguno que, si no fuera por el humor, la ironía de Rusiñol, podría considerarse molesto, como aquel en que habla de ensaimadas y votos....

    Como cuando traté algunas obras de Miguel de los Santos Oliver, me pregunto su los mallorquines en conjunto conocemos la obra de Santiago Rusiñol. A comienzo de los años sesenta, siendo niño, iba con frecuencia a un kiosco de prensa del Terreno, donde pasaba largos ratos. Recuerdo que había muchas novelas de Agatha Christie en muchos idiomas. También había un expositor donde se encontraban obras relacionadas con Mallorca; allí estaba la de George Sand en alemán, inglés, italiano, castellano. También La isla de la calma y de las que hubiere más, ya no me acuerdo.

    Santiago Rusiñol tiene una calle con su nombre en Palma y una escultura en Son Armadams. Desconozco si fue nombrado Hijo ilustre o adoptivo de la ciudad, o algo así. No hay, creo una lista en la web del Ayuntamiento. Las webs oficiales no informan de todas estas cosas, sólo ponen un anuncio cuando se va a conceder alguna medalla o algún nombramiento, pero esos anuncios pasan y no quedan en alguna base de datos consultable por los ciudadanos. Así que en los años sesenta sí se nombreba ya en la prensa, ya en alguna conversación, lo de "la isla de la calma" y el nombre de Rusiñol. Actualmente yo no sé si los jóvenes lo conocen.

    Los cuadros de Rusiñol son más difíciles de conocer, me parece. Voy recogiendo los que encuentro. Me sorprende que en ellos pocas veces se ve el mar; además de los jardines, pinta valles, almendrales floridos, caminos serpenteantes, montañas. Tampoco muestran personajes.

    Selecciono un artículo, esta vez de Ibiza: "L'illa interior" en que habla de tumbas, de cuevas y de arqueólogos:

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Bunyola" (1907)

    L'Illa Blanca / L'illa interior

    Aquesta bella Iviça, tant blanca, tant alegre, tant riallera, per sobre, per sota està sembrada de tombes.

    Un cop vista la blancor, un cop vist el mar blau que la volta, un cop vistos els arbres florits, si per atzar mireu a terra, serà molt que no hi veíeu un bocinet de ceràmica, un trocet de vidre, un fragmentet d'àmfora que s'ha després d'alguna tomba.

    Desde els xipriotes als moros, passant pels fenicis, cartaginesos i romans, no sembla sinó que, quan se sentíen que se'ls apropava la mort, es feien venir a enterrar a Iviça, o que s'hi feien portar un cop morts. Pot-ser això era una illa sagrada, consagrada a Venus o a Astarté, on el somni era més dolç un cop acabada la vida; pot-ser era que aquí, els homes, es moríen mes d'una vegada, o que 'l terreny era propici als difunts i s'hi moría bé; el cas és que, tireu per on volgueu, allí on s'hi sembra un cep, hi hà una tomba, i allí on s'hi sembra una vinya, un fossar.

    Tant sols en una muntanyeta que'n diuen el «Puig des Molins», o «Necròpolis d'Éfeso», es poden comptar cinc o sis mil coves, treballades sota la roca, amb els séus sarcòfags de pedra, on els morts hi pensaven dormir i que, gracies als saquejadors que avui en diem registradors, no hi han pogut fer ni una bacaina.

    An aqüestes tombes dels Molins, com que a l'enterrar-hi el difunt l'enterraven amb els anells, i els collarets, i les arracades, i el voltaven de gerretes, àmfores i llagrimatoris, no varen comptar les families que, si la momia és respectable, fíns a certa edat de momia o siga de conservació, els objectes ja no ho són tant, i que, per a trobar aquests objectes, no hi hà ós que siga respectat, i per a arreplegar l'equipatge, es fa a bocins el passatger; així és que, ara els romans per a aprofitar lo que es trobés d'or, ara els moros per a espigolar lo que encara s'haguessin descuidat, i finalment, a darrera hora, nosaltres, els que registrem; d'aquells mercaders fenicis se pot dir que ja no més en queda una confusió de restes que no hi hà còm descompartir-los.

    El que escriu ha vist escavar i fins ha escavat an aquesta necròpolis, i en la pràctica s'ha fet càrrec que no hi hà res més interessant que registrar aquestes calaixeres, aquests baguls i arquimeses, on hi guardaven els objectes que més havien estimat aquells homes que fa mils d'anys que haurien de dormir en aqueixes tombes.

    Figureu-vos que aquestes coves estàn plenes de terra, de pedres i, per damunt, d'herba. Se grata primer, i a la poca estona 's troba el forat de la tomba, que és feta d'obra i és quadrada; seguint el quadrat, es fa un pou, i quan el pou comença a ésser fondo, es veu una nau de pedra, d' aquella pedra de les ruïnes que sembla morta per a sempre més. Allavors es va gratant fondo i apareixen dues grans pedraces, que són els angles dels sarcòfags: allí comencen els treballs.

    Com que aquelles coves són a les fosques, aquests treballs s'han de fer amb llum, i no hi hà res més impressionant que veure les ombres dels homes ficats an aquelles cisternes que's comuniquen de l'una a l'altra, per murs esquerdats i misteriosos. L'home que cerca, amb un cávec va treient terra de mica en mica, que com més avall va essent és més tova, i com més tova hi van havent més restes. A voltes s'atura i hi posa el llum: és una coseta que llu. Va treient la terra del voltant; n'arrenca un llagrimatori de color terroç, de color de mort, d'una patina groga i asprosa; però dóna un cqpet an el vidre i, com si es despertés la llum que ha estat apagada mils d'anys, s'encenen els colors més radiants que's puguin veure, colors de foc, colors de coleòpter, de nacre, de ploma d'aucell, colors que sembla que neixin i que il·luminin la cova amb una claror desconeguda. A voltes se torna a aturar, i entre'l fang surt una figura, i és tant humida i tant palpitant, que sembla talment que aquella terra la pareixi del séu sí; a voltes es troba un anell i sembla que l'or s'ha immortalitzat: ni una engruna del séu metall ha perdut la virginitat, després de tants anys de tenebres.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Capvespre" (1906)

    Però es va avall, fins arribar al sol, o fins arribar al fons dels sarcòfags, i si per un atzar la tomba no ha sigut encara violada, al fons de tot s'hi troben els esquelets estirats de llarg a llarg, i damunt dels restes grans collars, que han guardat tots els séus reflexes i tota la seva brillantor, com demostrant que la vanitat dura més que 'ls mateixos homes. Allí, an aquell fons, al mig de les cendres, es troba lo íntim del mort. Amulets vinguts de l'Egipte, amb ídols simbòlics i enigmàtics que duien sort an aquell que 'ls portava; caràtules en miniatura, que feien pressentir lo que vindrà; campanetes petitíssimes, que devíen tenir sons misteriosos; caretes de terra cuita, pot-ser records de rostres volguts; joguets, també de terra cuita, que podíen ballar com a titelles, i tot un món de coses íntimes, tot lo que fou il·lusions en vida, que s'enduien al mes enllà, i que avui els duem an aquests asils i hospitals que 'n diem museus.

    Es clar que a voltes es registren coves i coves sense trobar res, però aquesta indecisió és lo que dona més interès an aquestes escavacions. Si sempre's trobés no hi hauría encant. L'emoció de lo inesperat és la que deu sentir el metge a l'obrir un cos per a cercar una entranya, o el jogador al cercar la sort. Cada cova és un gran misteri, i cada tomba és un munt de cartes, de les que 'n poden eixir la fortuna o un munt de cendra.

    Estranys homes eren aquells que tancaven els tresors perque seguissin al més enllà, o perque 'ls trobessin els arqueòlegs. Els fenicis d'avui no són així: si posen res a una tomba, mai és a dintre per al mort; és sempre a la banda de fòra, per a que s' ho mirin els que passen.

    Recordem que a un senyor riquíssim, perque la levita era nova, el varen fícar dintre la caixa en mànegnes de camisa.

    Els escavadors d'aquí mil anys, se faràn pobres, amb nosaltres.

    Xarau

    Santiago Rusiñol: L'illa interior (La Esquella de la torratxa, 14 de marzo 1913)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [18/07] Resistència argentina -«Pensiero e Dinamite» - «La Ira» - «Solidaridad» - Aixecament militar - Maymón - Sellenet - Arcos - Tolck - Sabater - Bonat - Mas Casas - López Calle

    Anarcoefemèrides del 18 de juliol

    Esdeveniments

    Militants de la "Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos" treballant, però sempre amb les armes a mà

    - Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.

    ***

    Capçalera de "Pensiero e Dinamite"

    - Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Portada del primer número de "La Ira"

    - Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.

    ***

    Capçalera de "Solidaridad"

    - Surt Solidaridad: El 18 de juliol de 1931 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT. Semanario Órgano de la Confederación Regional del Trabajo de Asturias, León y Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo Blanco, José María Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino González Mallada. D'antuvi la redacció i l'administració estava instal·lada a la Casa del Poble de Gijón, però a partir d'agost es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem articles de Segundo Blanco, Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre d'altres. L'últim número conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara que sembla que perdurà fins al 1933.

    ***

    L'"Heraldo de Madrid" del 18 de juliol de 1936

    - Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Típica fotografia anarconaturista de l'època

    - Antonia Maymón: El 18 de juliol de 1881 neix a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Nascuda en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer «El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera, Cultura y Acción, Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

    ***

    Jules Sellenet (Francis Boudoux)

    - Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).

    ***

    Federico Arcos

    - Federico Arcos: El 18 de juliol de 1920 –oficialment el 22 de juliol– neix al barri del Clot de Barcelona (Catalunya) l'anarquista Federico Arcos Martínez, conegut com Fede. Fou el menor de cinc germans d'una família obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella) a Catalunya; sos pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès analfabet, i Manuela Martínez Moreno. Després d'estudiar a l'Acadèmia Enciclopèdica, entrar a fer feina als 13 anys com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com a aprenent de mecànic en una fàbrica de productes químics. En 1934 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i per les nits feia classes a l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità en les Joventuts Llibertàries del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri barceloní. Molt amic de Liberto Sarrau, Diego Camacho (Abel Paz), José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor García), amb aquests fundà el grup anarquista «Quijotes del Ideal» i col·laborà en el seu òrgan d'expressió, El Quijote, que només publicà tres números, ja que fou censurat per les seves crítiques a la participació governamental confederal. En aquesta època també col·laborà en Ruta,òrgan de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a treballar en una destil·leria amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus treballadors. L'abril de 1938 es presentà voluntari en un batalló confederal antigàs i després va ser cridat a files i enquadrat en la 24 Divisió com a instructor i milicià de cultura, ensenyant els companys a llegir i a escriure, als Pirineus, front d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i gairebé hi queda amb l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França, on patí els camps de concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts). El novembre de 1939 en sortí per treballar en una fàbrica d'avions de Tolosa de Llenguadoc, on romangué fins al juny de 1940, quan la derrota francesa enfront dels alemanys, havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941 pogué fugir-ne i es posà a fer feina d'ajustador i de torner en una fàbrica de turbines a Tolosa de Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya, decidí retornar a la Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal de Figueres i després empresonat a Barcelona. Immediatament després va ser enviat a fer el servei militar al Marroc, on romangué gairebé dos anys fins al 1945 a la zona de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on s'afilià a les clandestines CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va ser nomenat membre del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del Metall, participà en l'edició del seuòrgan d'expressió clandestí Martillo. En 1948, arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista anarquista Raúl Carballeira Lacunza, passà a França amb altres companys i l'any següent entrà a formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans Sabaté Llopart, Marcel·lí Massana, Josep Massip, José Pérez Pedrero i altres. Després va ser nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de Llenguadoc, amb Marcelino Boticario, Mejías Peña i Juan Pintado, i en 1950 secretari d'aqueta organització. En 1952 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Windsor (Ontàrio, Canadà), on treballà com a metal·lúrgic fent matrius a la Ford Motor Company d'automòbils d'aquesta ciutat. Malalt de tuberculosi en un ronyó, hagué de romandre 13 mesos hospitalitzat al Essex County Sanitarium. En 1958 adquirí la nacionalitat canadenca i en 1959 sa companya, la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent (Pura Arcos), i sa filla pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al Canadà destacà en el moviment sindical, entaulà polèmiques amb els marxistes, s'integrà en el grup «Libertad» de Detroit-Windsor (José López, Casiano Edo, etc.), col·laborà en el butlletí La Escuela Moderna publicat per FélixÁlvarez Ferreras a Calgary i mantingué estretes relacions amb molts anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i Carlos Cortez. També participà en les activitats de grups anarquistes nord-americans, com ara «Black& Red» i «Fith Estate». En 1986 es jubilà de la seva feina a la Ford. A partir de 1992 entrà com a voluntari a la clínica de Windsor de l'Occupacional Health Clinics for Ontario Workers Inc. i també es voluntari en la Windsor Occupational Health Information Service, participant en multitud de projectes, sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de Leamington. Amb el pas del temps arreplegà una important biblioteca i arxiu de temes anarquistes, que conservà els arxius d'Emma Goldman i del seu amic Bortolotti. Una part del seu arxiu va ser dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan. El juny de 2010 va fer una donació de 10.000 documents referents al moviment llibertari a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Ideas-Orto,Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León Nicolayevich Tolstoi (1972) i Momentos. Compendio poético (1976). Actualment resideix a Windsor (Ontàrio, Canadà).

    Federico Arcos

    Pura Arcos (1919-1995)

    ***

    Gérard Tolck

    - Gérard Tolck: El 18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna, Suïssa) el pintor, gravador, escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard Tolck. Son pare, pintor amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va fer de l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre 1960 i 1964 realitzà estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys d'estudis creà el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després completà la seva formació artística a París, Provença i Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia) formà part del grup constructivista «Il Parametro» (1966-1969). En 1970 s'establí definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de Michel Seuphor i de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els llibres Milakia (1964), de Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je dis oui (2001), de Hughes Richard. Realitzà exposicions a França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa, i entre les seves obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una pintura mural la façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va ser el primer premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut Jurassien des Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable de dues publicacions llibertàries importants editades a Les Breuleux: Le Détonateur. Journal de contre information et de réflexion pour l'unité de la gauche autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil Anarchiste (1979-1983), de la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM, Federació Llibertària de les Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs i col·laborà en Réfractions. Recherches et expressions anarchistes. En 1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural autogestionat llibertari de Saignelégier, on animà uns famosos tallers de pintura i d'escriptura. Gérard Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a l'Hospital de La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran melòman i pianista de jazz, deixà dos fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011 es va fer una exposició antològica (Rétrospective), en paral·lel al Musée Jurassien des Arts de Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de més de 60 obres realitzades entre 1962 i 2004.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pau Sabater i Lliró ("El Tero")

    - Pau Sabater Lliró:El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat«Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.

    ***

    José Bonat Ortega

    - José Bonat Ortega: El 18 de juliol de 1936 és assassinat a Cadis (Andalusia, Espanya) el periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista José Bonat Ortega --citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet, Bonet, Bonal, etc.). Havia nascut el 17 de juliol de 1890 a Cadis (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega Gómez. Fuster i tallista de professió, treballà, amb el també anarquista i amic inseparable Vicente Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa amb Concepció Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La Rubia), Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de la Junta de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la Casa del Poble confederal. Exercí de corresponsal i de distribuïdor de la premsa llibertària (El Libertario, La Revista Blanca, Páginas Libres) a Cadis. Entre 1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión i entre 1920 i 1921 de Bandera Libre, i col·laborà en diverses publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El Pueblo, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc.). En 1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un grup terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a la presó. Entre 1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que editava una revista del mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José Lucero i Clemente Galé Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal; aquest mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va ser detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les Subsistències» (Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va ser nomenat president. Durant els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en una parada del Mercat i participà activament en els comitès pro-presos. El 18 de juliol de 1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament militar facciós, José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan anava pel carrer Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la seva mort va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer assassinat de la Guerra Civil a Cadis.

    José Bonat Ortega (1890-1936)

    ***

    Valeri Mas Casas

    - Valeri Mas Casas: El 19 de juliol de 1973 mor a Lissac (País de Foix, Occitània) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Havia nascut el 22 de maig de 1894 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres«El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet.

    Valeri Mas Casas (1894-1973)

    ***

    Pedro López Calle

    - Pedro López Calle: El 18 de juliol de 1977 mor a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Havia nascut el 25 d'abril de 1902 --alguns citen erròniament 1899 i 1904-- a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López --ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica--, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies --després «Columna Pedro López»-- acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa --eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada --nom que prengué la seva columna arran de la militarització-- al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament el 18 de juliol de 1977 a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción,Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna).És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.

    Pedro López Calle (1902-1977)

    Escriu-nos

    Actualització: 18-07-13


    0 0
  • 07/18/13--10:59: I aquí no passa res
  • Espanya és diferent a la resta de països que ens envolta, a la resta d'Europa per menys qualsevol president amb un mínim de decència democràtica ja hagés dimitit , aquí no, aquí l’estant acusant d'haver cobrat en negre i no passa res de res, s'han trobat sms que l’envia a en Barcenas i no passa res.
    És que no hi ha ningú amb un poc de decència dins del seu partit per dir-li que s'en vagi, o és que tothom està ben ficat en aquest embroll.
    Que deuen pensar els ciutadans amb aquests esdeveniments i els seus votants que deuen pensar, al millor a en Rajoy no li deu interessar el que pensa la gent que el va votar ni el que pensa la resta de la ciutadania.
    Quina imatge estam donant a l’exterior, un president presuntament corrupte, qualsevol persona per menys ja hagès deixat el seu càrrec però ell no , només es limita a dir que no ha cobrat sobresous, no té  vergonya


    0 0

    Avui dematí he estat a IB3 Ràdio, hem polemitzat amb el PP sobre urbanisme (arran de la magnífica notícia de la sentència sobre el macrohotel de Sa Ràpita): els arguments del desenvolupisme contra els de l’ecologisme, com els darrers trenta anys. Deia el PP que sempre estam en contra de tot (si vol dir d'urbanitzar el litoral, té raó) i que la construcció dóna feina, mentre que protegir comporta indemnitzacions, etc, etc. Deja vu. Com a mínim un debat que, avui, tenia la virtut de deixar clar l’enfrontament de dos models urbanístics a Mallorca.

    El que resulta grotesc, intolerable, és que el PP intenti promoure la urbanització de Sa Ràpita al·legant que tots els grups hi estaven d’acord i que, per tant, només s’havia de “corregir un error” del Pla Territorial. Això és una mentida grollera, absurda, i així ho ha corroborat una sentència judicial, una sentència que condemna en costes al Consell. Però al PP amb sentències... Ells tornen a la tesi insultant, insultant no només als afectats directament, sinó a la intel·ligència dels ciutadans, que corregeixen un error, i ho duran al Tribunal Suprem; i ja ho dic ara: el Consell (és a dir, els ciutadans) tornaran haver de pagar les costes, les brostes i tots els tests romputs. Mentrestant, els promotors, gosaran urbanitzar amb aquesta “seguretat jurídica”?

    El PP afirma que allà on el Pla Territorial diu que Campos pot créixer 2 hectàrees tots els grups (tret d'UM) volíem escriure 21. Si posau Sa Ràpita-Es Trenc en el cercador d’aquest blog, hi trobareu prou dades per aclarir que no hi hagué cap error, que el 2 era un 2, així com una breu història de l’oposició del PSM en aquesta urbanització durant 30 anys. No hi ha errades en la classificació del vorera de mar de Mallorca: són molts els ulls que ho vetllen. Només ens falta dir-ho cantant: Nada, nada de esto fue un error.

    Tanmateix, la cerimònia de la confusió continua. Avui algun mitjà deia que Mauricio Rovira “recordava” que  el PSM havia votat a favor de la urbanització. Per l’amor de Déu! El PSM mai ha votat aquesta urbanització, al revés, ha votat reiteradament en contra i n’ha promogut la desclassificació (avui davant els tribunals).

    Després he vist el comunicat de la nostra agrupació de Marratxí contra el creixement excessiu i recordant la nostra oposició a alguna dels desenvolupaments que s'hi preveuen. I m'han convidat a anar diumenge a celebrar la preservació de Cala Blanca, a Andratx, tot advertint que el PP anuncia que ho vol tornar declarar urbanitzable (en part). Hem parlat de com actuar davant els darrers moviments a Ses Fontanelles, mentre, a Menorca, Company diu que són els polítics proteccionistes els que haurien de pagar, amb el propi patrimoni, els costos d'haver protegit. El nostre dia a dia, vaja.

    Naturalment, hi ha qui trobarà la nostra feina insuficient, o poc clara, sobretot quan no té èxit, i, certament, no sempre hem guanyat. Ahir parlava de la Torre de Canyamel perquè vaig trobar oportú recordar les vicissituds d'aquesta promoció. Jo ja n'he dit el que trobava que hi havia de dir (i si hi hagués cap error, el corregim), potser hi faltava, i ho dic ara, que les declaracions del nostre cap de llista, publicades fa uns dies, poden haver conduit a confusió sobre el posicionament, tot i que, francament, pens que resulta prou clar si un repassa els comunicats de tots aquests anys emesos per la pròpia agrupació local. En tot cas, tot el meu respecte i suport als qui viuen aquestes polèmiques en la trinxera local.


    0 0

    El poble arianyer celebra una tramponada popular a la Plaça, el proper 20 de juliol a les 20:30h, en acabar, els Glosadors de Mallorca Joan Toni Sunyer, Antoni Viver "Mostel" i Maribel Servera "Figona", hi participaran en combat de picat.

    0 0
  • 07/20/13--22:48: Invasió de decibels
  • (publicat al dBalears

    La mar ha estat víctima d’una invasió de grumers, o d’algues al·lòctones, diuen de vegades els titulars de premsa, que no diuen mai que la mar ha estat víctima d’una invasió de decibels.

    L’escena primera s’esdevé en una platja del nord de Mallorca, a l’hora que l’hotel de primera línia acaba de preparar el sopar. La posta de sol és plàcida, però dissortadament amenitzada per una antologia dels espants musicals de les darreres dècades, des de l’Aserejé a la Macarena passant per Los Pajaritos.  La segona passa pertot i a qualsevol hora: el macarra de la moto de carretera, el que truca el motor per anunciar amb més estridència el seu pas triomfal, camina sobre les aigües, reconvertit en macarra de moto d’aigua. Amb la tercera escena, el grau d’horror s’accentua: una boat party, una festa de música martellejant que sona des d’alguna embarcació que cap patrulla municipal no sent que li pertoqui controlar. Són les tres de la matinada i hi ha quilòmetres de litoral contaminat pels ecos, somorts però letals per al sistema nerviós, d’un rite tan salvatge com interminable. La quarta escena, aquesta vegada a la badia de Palma, no afecta al descans nocturn però és capaç de soscavar irreversiblement la nostra imatge de l’ésser humà. Una golondrina, amb un carregament de turistes enllaunats, fa el seu passeig turístic a pocs metres de les roques, amb una banda sonora que sembla extreta d’una pel·lícula d’adolescents que fan escola de ball. No en diu res, la Llei de Costes, d’això?

    La mar té la seva pròpia música. No voldria posar-me més líric del que correspon a un article d’opinió, però és una música feta de vent i de moviment d’aigua, potser repetitiva però d’indubtables propietats terapèutiques per a l’ànim. No estaria de més que la poguéssim sentir, i que deixàssim que els nostres visitants, potser cansats dels tràfecs de Dusseldorf o de Manchester, l’escoltassin una mica. 


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/20/13--22:48: Ecologisme polític
  • El desprestigi de l'activitat política és profund i molt general, potser de manera especial entre els progressistes. Ha anat contaminant totes les àrees fins al punt que avui abasta el gruix de l'activitat pública. I, tanmateix, de govern i de política n'hi ha i n'hi haurà sempre: “la política o la fas o te la fan” deia Fuster.

    No entraré ara en els nombrossíssims motius que justifiquen aquesta percepció, apunt només que tenint-ne “culpa” uns molts més que els altres, és ben cert que hi ha comportaments sistèmics sobre els que tots hem de reflexionar i canviar. I, tanmateix, acceptant que el repte principal és la regeneració, seria injust negar tot valor al que s'ha fet fins ara, i imprudent confiar-ho tot a l'adveniment de improbables panacees.

    El debat territorial i ecologista no és aliè a aquest estat de desconfiança general (tot i que certament no el lidera, un privilegi que correspon per dret propi a la corrupció, amb la qual, això sí, té interseccions). En aquest context, s'ha reiterat aquests dies el missatge de la inutilitat de l’ecologisme polític a Mallorca.

    S'afirma, per posar un exemple, que s’ha preservat més territori per sentències judicials que no pels “milers” de polítics que hi ha a les institucions... Com a frase és epatant, i connecta amb aquest sentiment popular antipolítics, i tanmateix és bo de comprovar que és fals.

    D'entrada, perquè les regles de joc territorials i, en conseqüència, els grans acords de protecció s’adopten a les institucions, com també els grans acords desenvolupistes (avalats per vots, i la gent sap a grans trets les polítiques territorials dels partits que vota), reparem a instàncies de quins grups s'han promogut unes i altres polítiques. Però, a més, quan hi ha victòries ecologistes als tribunals, sempre s'ha hagut d'al·legar una norma jurídica (aprovada, per tant, en una institució) per fonamentar la decisió judicial: Si algú no hagués canviat les "21 Ha" de creixement de Campos per "2 Ha", no tendríem la sentència de Sa Ràpita. Per no dir que també és interessant reparar en qui ha acudit a la justícia.

    És difícil que un observador desapassionat no detecti les radicals diferències en les propostes urbanístiques, i les conseqüències notables sobre el territori que han comportat els darrers trenta anys, i una frivolitat (ingènua o malintencionada) no percatar-se de la magnitud dels interessos en joc i de la potència econòmica (ergo de poder en totes les vessants) d'alguns dels actors que treballen per posar una retxa a un plànol, singularment a vorera de mar.

    No hi ha dubte que la pell de la geografia mallorquina és plena de nafres (algunes de molt antigues i d'altres de recents), de derrotes en la preservació del territori, fins i tot n'hi ha on no s'hi va plantar batalla amb la contundència que el mal requeria, probablement per les limitacions de tot ordre dels que en representaven l'oposició social i política. En aquest sentit, estic convençut que un augment de la militància ecologista, inclosa, és clar, la vessant estrictament política, reportarien èxits proporcionals, mentre que la deserció o l'allunyament del compromís polític, el missatge que les batalles només es poden lliurar fora de les institucions, contribueix a l'èxit del desenvolupisme, que té plantejaments molt pràctics.

    En tot cas, no hi ha dubte que hi ha importants victòries, d'emblemàtiques i d'estructurants. No pretenc que ens consolem comparant-nos amb les barbaritats del litoral mediterrani a tot l'Estat, però ho paga reparar perquè hi ha hagut diferències notables, qui i com les ha treballades en el carrer, en la consciència i les mobilitzacions, i qui les ha duit i les ha votat a les institucions (a vegades amb amenaces de responsabilitats personals... per protegir; a vegades amb costos polítics, sobretot a nivell local), com també qui les ha duit als tribunals (a vegades avalant amb el propi patrimoni). No han sortit del no res.

    En tot cas, naturalment, qui surt enmig és susceptible (i és bo que sigui objecte) de crítica i, com és natural, no tothom comparteix els mateixos criteris en aquest joc d'equilibris que és l'exercici de la política real. Tant cert com que l'ecologisme segueix tenint reptes de primer ordre al davant, amenaces desenvolupistes en una Mallorca excessivament construida, encimentada i asfaltada, i que l'ariet polític d'aquest allau és el PP (a un altre nivell, tenim exemples locals o a d'altres comunitats autònomes de majories del PSOE). No neg el mèrit de qui veu, no ja els arbres, sinó també les branques, les fulles i tot el que s'hi mou, però això no ens ha d'impedir veure, amb tota claredat, qui es carrega el bosc.

    0 0

    I efectivament, el matí següent va pensar com podia fer-s’ho per llevar-se na Mary de damunt, tot i que a les nits era ell qui ocupava aquell lloc de domini sexual. Paradoxalment, mentre pensava això, el mòbil sonà. Pensà que seria sa mare, cridant a deshora. Però era ella. No recordava haver-li donat el seu número, però era probable que ho hagués fet la primera nit de totes i que no ho recordés.

    -Què fas?

    -Ehhh... Res, llegia un poc...

    -He pensat que podríem fer altres coses...

    -Ah, sí? Com a què?

    -No sé... Tal vegada podríem quedar per anar al casino plegats, de compres, a un dels shows de per aquí...

    -Sí, sí... Tal vegada és una bona idea...

    -Com que tal vegada? No t’ho pareix?

    -Sí, és clar que sí! No, és que... Saps què passa? Que ara no puc xerrar perquè ha vengut ma mare... Te telefonaré tot d'una que pugui!

    No feia comptes telefonar-la ni de bon tros. En aquell moment, amb els testicles no buits, sinó assecats, descobrí que no volia saber res més d’ella i que la tenia avorrida. Però aquell sentiment tan clar havia aparegut en un mal moment. No li agradava faltar a la seva paraula i ja havia quedat amb ella, amb la qual cosa al final la va telefonar, va posar una excusa qualsevol per no quedar-hi al capvespre i finalment feren el mateix pla de sempre: sopar i llit.

    Des del punt de vista de’n Frankie aquella cita fou la més tediosa de la seva vida. La seva consciència en cada moment li recordava que no volia estar amb aquella dona. Es sentia segrestat, fora de lloc, però pensava que aquest sacrifici era necessari per a l’alliberament. Durant el sopar va començar a beure molt d’alcohol per intentar animar-se i eliminar aquelles idees negatives del cap que l’incapacitaven per dissimular la seva incomoditat. Però no funcionava. Els defectes que trobava a aquella cara i a aquell cos s’incrementaven i pensar que més tard havia de ficar-se al llit amb aquella imitació de dona jove li feia vomitera. Però, a més, na Mary havia encetat un nou tema de conversa: “plans per passar temps plegats de dia”.

    Inequívocament, per a aquella cougar ja era hora de passar a una nova etapa, tot i que aquesta no havia estat consensuada amb l’altra part de la parella. Contràriament al que pensava en Frank al principi d’ella, na Mary no era una explotadora sexual, tot i que es vestís com a tal, sinó una ànima desesperada a la recerca d’una relació de llarga durada. El sexe era per a ella el mateix que l’alcohol per a en Frank: una eina per aconseguir el que volien. Mentre es succeïen una darrera l’altra totes les ofertes d’oci possibles amb un entusiasme renovat, en Frank no deia res. I això era preocupant, perquè el temps que estava callat era el que invertia en beure alcohol mentre esperaven els plats.

    Al primer plat el món ja li donava voltes i lamentà trobar-se indispost, tot i que ho digué tímidament. Pocs minuts després ella s’excusà i anà al bany. Quan tornà trobà un bitllet de 100 dòlars per pagar la factura i a damunt aquesta escrit. “No me trob bé, me n’he hagut d’anar. Perdona”.

    Quan passà això ell ja era dins un taxi, pensant si li feia més oi l’alcohol que havia ingerit o la recent imatge d’ella enfront seu dient barbaritats sobre el futur. Tot i això, es lamentà de ser tan feble i covard de no poder mirar-la a la cara per dir-li que la relació que tenien s’havia acabat. Quan arribà finalment a cases, tirà la targeta sim del telèfon a la paperera i, abans d’aclucar els ulls tirat al sofà davant la televisió encesa, pensà que no seria mala idea mudar-se a un altre apartament, qui sap si a Atlantic City, on també hi havia bars, casinos i llums.

    http://www.youtube.com/watch?v=80o_Yz6zkAs

    0 0

    Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

    Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).



    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

    Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

    El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

    En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

    I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

    Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

    A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

    En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

    La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

    El cant de la Sibil·laés l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

    Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

    Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [20/07] «La Rebelión» - Picnic «wobbly» - Stagnetti - Cauen reductes facciosos - «Mondcivitano» - Giuliani - Yvetot - Mett - Cano Pérez - Long - López Arencibia - Ascaso - Antonini - Chassin - Marcos Alarcón - Díez García - Centeno

    Anarcoefemèrides del 20 de juliol

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "La Rebelión"

    - Surt La Rebelión: El 20 de juliol de 1902 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico anarquista. Portava la cita clàssica llatinaFrangar non flectar (Em trencarà, però no em doblegarà). La periodicitat era irregular («Apareix quan pot») i el preu era la voluntat. L'administració la portà José Aquistapace i a partir del número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a director Perfecto Amor i des del 17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les notícies sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes («Caballeros del Ideal», «Centro Internacinal»,«Cigarreros Libertarios»,«Emancipación Humana»,«Libertad», «Malhechores Honrados», «Tiempos Nuevos»,«La Verdad», etc.), de la política internacional, de les efemèrides històriques, articles contra la repressió i la Llei de Residència, etc. El número 4 (25 d'agost de 1902), número extraordinària sobre el amor lliure a Montevideo, portà el subtítol«Periódico Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven signats amb pseudònims, però hi trobem articles de H. Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F. Bianchi (Lucrecio Espíndola), Paulina Bigiogero, Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro, Gerónimo Colombo, Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez, Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio Simel), Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni, Palmiro de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A. Macepherson, Teresa Mañé, Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José Nuñez, Paraf-Javal, Pastini, M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos Suárez, Oreste Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus, José Reguera, Manuel Sabino (Onibas Leunam),A. Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico Urales, Juan Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números, l'últim el 29 de juliol de 1903.

    ***

    Picnic "wobbly" (Seattle, 20-07-1919)

    - Picnic wobbly: El 20 de juliol de 1919, a Seattle (Washington, EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus«Class War Picnic», berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.

    ***

    Esquadra d'Acció feixista en una "expedició punitiva"

    - Atemptat contra Spartaco Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma (Itàlia), l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma,és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de feixistes. Per aquest fet serà declarada la vaga general.

    Spartaco Stagnetti (1888-1927)

    ***

    Caserna de la Montaña després de la rendició (Madrid, 20-07-07)

    - Cauen els últims reductes facciosos: El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les pèrdues humanes seran importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un tret enmig del front; serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant aquests dies deixarà la vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera de nombrós armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les forces lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra els rebels de Getafe i de Carabanchel que, després d'una breu, però dura lluita, són reduïts. L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen combats a La Corunya i a Vigo. En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el general José Sanjurjo, quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a perfilar-se les dues zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el Govern Giral, que apel·larà a França. Mola envia emissaris a Itàlia per aconseguir armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al trasllat de tropes.

    ***

    Capçalera de "Mondcivitano"

    - Surt Mondcivitano: El 20 de juliol de 1956 surt al Japó el número tres del periòdic bilingüe japonès-esperanto Mondcivitano. Organo de Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania (Ciutadà del Món). Publicat per l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una publicació antimilitarista afiliada a la Internacional dels Resistents a la Guerra.

    ***

    Carlo Giuliani assassinat

    - Assassinat de Carlo Giuliani: El 20 de juliol de 2001, a Gènova (Ligúria, Itàlia), es reuneixen els militants alterglobalització per protestar contra la sessió de la Cimera del G8 --grup dels vuit països més industrialitzats del món: Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El centre de la ciutat es va militaritzar per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del món per altres barreres metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de juliol 30.000 manifestants van manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme, però el divendres 20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al«Mur de la Vergonya», l'exèrcit i la policia --sense oblidar els centenars de guàrdies infiltrats provocadors-- carreguen amb extrema violència contra els militants alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant anarquista, Carlo Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un carrabiner i trepitjat per un jeep policíac a la Via Caffa, a prop de la plaça Tommasseo. Centenars de manifestants són també ferits i els anarquistes del Black Block (Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la premsa que els acusen d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament de mostradors de bancs i de comerços de luxe i una presó atacada. Però després d'aquest drama, la mobilització no afebleix i l'endemà una immensa manifestació reagrupa 200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels moviments alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa família era de Sestri Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista Confederació General Italiana de Treballadors. Després de la seva mort, la figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als activistes alterglobalització. Exemple d'això són la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani» o la «Piazza Carlo Giuliani». La repercussió de la seva mort s'ha estès fora d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica anarcopunk Conflict va escriure una cançó (Carlo Giuliani) en la seva memòria, el grup de Vallecas (Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar dedicada a Carlo, la banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la manifestació i el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la peça Muerte accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa d'instrucció Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys, el carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a la petició del fiscal Silvio Franz qui havia sol·licitat l'arxiu del cas adduint que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi en «llegítima defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Georges Yvetot

    - Georges Yvetot:El 20 de juliol de 1868 neix a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut a la parisenca caserna dels Minimes on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En elsúltims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent «Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel«Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicalisteun article titulat«Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquesta època fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929), La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939), Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest«Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde,La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière, La Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908), Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) iLa triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

    *** 

    Ida Mett

    - Ida Mett:El 20 de juliol de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia; actualment Bielorússia) la metgessa anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman, més coneguda com Ida Mett. Sos pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i després a Moscou, i es va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i«antisoviètiques», es va veure obligada a sortir de Rússia clandestinament amb la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de dos any vivint a Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926, on es troba Volin i Arshinov, així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir en son company. Aquest mateix any participarà en la creació de la Plataforma d'Organització dels Comunistes Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava el periòdic Dielo Truda (La causa del treball) i Ida hi feia tasques de correcció. En aquests anys també va ajudar a corregir les memòries de Makhno. En 1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per execució de ritus religiosos --a la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma-- i organitzen campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la Rússia soviètica per França, Bèlgica i Suïssa. Editen el periòdic La Libération syndicale fins que són expulsats del país el 25 de novembre de 1928. Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix els seus estudis de medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense poder exercir ni a Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti els portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on participaran en nombrosos actes públics --com ara al Primer de Maig de 1931, al costat, de Volin com a representants del moviment llibertari rus; també es conta que va mostrar la seva experiència mèdica curant el braç d'Ascaso ferit de bala-- i faran un reportatge sobre la naixent República i l'anarcosindicalisme per a La Révolution Proletarienne. De tornada a Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la seva militància llibertària i antimilitarista. En 1936 tornen a França il·legalment i s'instal·len a Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de Treball. Durant aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà una polèmica entre Mett i La Révolution Prolétarienne sobre la qüestió antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940, Nicolaj i Ida són detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc de vuit anys al camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà gràcies a Boris Souvarine l'abril de 1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La Garde Freinet (Var), i Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran a Draguignan fins a la primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori d'observació d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a la fi de sa vida treballarà de traductora tècnica en la indústria química. És autora de nombroses obres, com ara Au secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt:crépuscule sanglant des soviets (1948),La médecine en URSS (1953), L'école soviétique: enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat pòstumament en 1983). Ida Mett va morir el 27 de juny de 1973 a París (França). Els arxius documentals d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Luis Cano Pérez

    - Luis Cano Pérez: El 20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà a Catalunya, on treballà primer al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al sector més radical, amb Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre de 1933 participà activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que proclamà el comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de l'Hospitalet, marxà a Serón i impedí la repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de control i per això va ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella, conseller de Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies després fou alliberat. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i l'any següent passà a Santo Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una colònia llibertària per la zona del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es dedicà a la plantació del plàtan i de cafè i organitzà cooperatives de productors a l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també van ser militants anarquistes. Sa companya va ser Laura García Zaloña (Áurea), activa militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano Pérez va morir el 3 de maig de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    "Conscription", de H. J. Glintenkamp (1917)

    - Jacques Long: El 20 de juliol de 1921 se suïcida a Bèlgica el militant anarquista Jacques Long, més conegut com Jacklon. Havia nascut el 27 de juny de 1890 a Marsella (Provença, Occitània). A París estudiarà medicina i deixarà aviat les seves idees monàrquiques, esdevenint una anarquista que freqüentarà els cercles llibertaris individualistes del periòdic L'Anarchie. A ca seva, al número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars). Es va adherir després a la Federació Comunista Anarquista i a començaments de 1914, fitxat amb el Carnet B dels antimilitaristes, va abandonar París amb sa companya, la militant anarquista Jane Morand, marxant pel Midi francès i refugiant-se a Espanya després de la declaració de guerra. El gener de 1919, van ser expulsats de l'Estat espanyol per propaganda anarquista i van marxar a Holanda i després a Bèlgica. El 19 de novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en contumàcia per un consell de guerra a la deportació perpètua per les seves actuacions durant la guerra.

    ***

    Alfredo López Arencibia

    - Alfredo López Arencibia: El 20 de juliol de 1926 és assassinat a l'Havana (Cuba) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia. Havia nascut el 2 d'agost de 1894 a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba). Sos pares, Luís Felipe López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia Arencibia mai no legalitzaren la seva relació, per la qual cosa el «fill natural» patí tota casta de discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En 1895, quan esclatà la III Guerra de la Independència cubana, son pare patí presó per col·laborar amb els mambises. Sense la protecció econòmica del pare, amb sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família s'hagué d'instal·lar sota un pont als afores del poble. Representà l'essència del pària: fill il·legítim, mestís i pobre. Com que mancat de recursos no pogué completar l'ensenyament primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La Grande com a ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un qualificat impressor. En 1908 emigrà a Camagüey i entrà a treballar a la impremta de Rogelio Zayas Bazán, el qual, irònicament, anys més tard serà un dels seus botxins. En 1910 s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de linotipista a la impremta «La Mercantil», on coneixerà son company de lluites Antonio Penichet. Ben aviat entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos agitadors anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també conegué Inocencia Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es fundà l'Associació de Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la junta directiva, esdevenint l'agitador sindical més important del sector i un dels organitzadors obrers més competents. En aquest anys col·laborà en la publicació anarquista El Memorándum Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de l'Interior de l'ATG, distingint-se per la seva enèrgica protesta davant l'expulsió dels treballadors espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del periòdic anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la vaga de tipògrafs, va ser empresonat. En 1918 organitzà el«Comitè Pro Primer de Maig» i gràcies a la seva gestió s'organitzà oficialment per primer cop aquesta destacada diada, que resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè Circumstancial», del qual formà part, i que s'encarregava de fer costat qualsevol vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els dels treballadors portuaris i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues generals que es portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí una vaga de tipògrafs que deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres sectors (obres de la construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de Las Villas i Camagüey). El president de la república Mario García Menocal va haver d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial reclamat. En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en l'Associació d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els llibertaris Marcelo Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà activament en les anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a causa de l'ascens del cost de la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la manifestació del sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la policia. Fou nomenat vicepresident i, després, president del Sindicat de Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la Revolució russa. En el Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní 102 organitzacions sindicals cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme promogut per la Confederació Obrera Pan Americana i per la reivindicació de la necessitat d'una central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de 1920 i d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de 1920 preparà l'organització i la fundació d'una federació de sindicats havans. En 1921 aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la Federació Obrera de l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922 fundà l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se sabé la dura persecució que patia el moviment anarquista a Rússia pels bolxevics, cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans vers el leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH, intentà decantar les associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la constitució del Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella --a qui havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la Reforma Universitària--, organitzà la Universitat Popular José Martí. Gràcies a les seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a terme el febrer de 1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III Congrés Obrer Nacional celebrat entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la Confederació Nacional Obrera de Cuba (CNOC), primera central sindical única del país i de clara orientació anarcosindicalista, encara que també militaren obrers marxistes. Durant la dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb Julio Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses ocasions i el cap de la policia l'amenaçà directament --«El teu cap fa olor a pólvora.». La nit del 20 de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel carrer Gloria cap al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al Centre Obrer. Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional llaç blanc. La tradició oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un grup de policies vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren inconscient i se'l portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de 1933, un cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves restes i les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de l'havà castell d'Atarés. L'autòpsia que se li va practicà conclogué que fou ferit de mort amb un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La«revisió marxista de la història cubana» ha presentat Alfredo López com un dirigent obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23 d'octubre de 2008 va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo González Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del Treballador Gràfic» en el seu honor.

    ***

    Francisco Ascaso moments abans de morir a l'assalt de la caserna de la Montaña

    - Francisco Ascaso Abadía: El 20 de juliol de 1936 mor lluitant a Barcelona (Catalunya) el combatent anarquista i anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Francisco Ascaso Abadía. Havia nascut l'1 d'abril de 1901 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Era el membre més jove d'una família confederal i va viure a Saragossa des de 1913. Aviat es va iniciar en les lluites socials saragossanes, intervenint en nombrosos conflictes entre 1917 i 1920. En 1919, com a membre del grup Voluntad, va ser detingut per incitació a la rebel·lió d'una caserna i l'any següent, com a membre de Los Justicieros, és empresonat acusat de la mort d'un periodista saragossà, alliberant-lo després d'una gran pressió amb motiu de la Conferència de 1922. S'ajunta al grup Crisol (Durruti, Suberviola, Campos i Torres) i marxa a Barcelona, ciutat on treballarà de cambrer i s'integrarà a Los Solidarios, del qual serà un element prominent, i també encapçala el comitè de relacions anarquistes sortit de la Conferència anarquista catalana convocada pel grup. Participa en les accions contra Soldevila (juntament  amb Torres Escartín), Martínez Anido i Laguía (1923) iés de bell nou empresonat. Fugit de la presó amb l'ajuda de Buenacasa (8 de novembre de 1923) passa a França, amb Durruti, per Barcelona, amb la missió de crear un subcomitè revolucionari i una editorial de suport (gener de 1924). Des de 1922 sa vida corre paral·lela la de Durruti, amics inseparables. Viu a París com a treballador de la indústria del plom, participa en la fracassada incursió a Vera de Bidasoa i amb els diners de les expropiacions obren la Llibreria Internacional de París. El desembre de 1924 marxa amb Durruti a Amèrica: Nova York, Cuba (on farà feina d'estibador i tallador de canya, i on eliminaren un patró actuant sota el nom de Los  Errantes), Mèxic (on el març s'ajunta amb Alejandro Ascaso i Jover i assalten una fàbrica a Tucumán per finançar una escola racionalista i la premsa de la CGT), de nou Cuba, Xile, Buenos Aires (agost) amb nombroses accions expropiadores. En abril de 1926 Ascaso i Durruti tornen a Europa i, fent servir el pseudònim de Salvador Arévalo, Ascaso s'instal·la a París, on intervé en la preparació de l'atemptat contra Alfons XIII i en suporta les represàlies: empresonament el 25 de juny de 1926, expulsió a Bèlgica (23 de juliol de 1927, on Ascaso i Durruti van ser acollits per Hem Day) i tornada a França (París, Joigny, Lió). El gener de 1928 la parella es reuneix a París amb Cortés, Sanz i G. Vivancos; de bell nou presos en abril, passen clandestinament a Berlín en octubre i després a Bèlgica, des d'on participaren en el complot de Sánchez Guerra (gener de 1929) i en projectes editorials. Tornarà clandestinament a França i s'unirà amb Berthe Fabert. Retorna amb la República i des d'abril es trobarà a Barcelona. Sense oblidar la tasca expropiadora, a Barcelona es lliura a una febril activitat: innombrables mítings (a Almudévar i Osca el desembre de 1932, Saragossa el gener de 1936), assemblees, manifestacions, participació en els aixecaments de Fígols i de l'Ebre, deportació aÀfrica el febrer de 1932, enfrontaments amb els trentistes, secretari de la CNT catalana (tasca criticada pels asturians, ja que va ser l'autor d'una nota contra l'octubre asturià) entre 1934 i 1935, redactor de Solidaridad Obrera, assistent al Congrés de 1936, mítings amb Ortíz a Sant Boi i Sallent (1936), i tot això amb contínues escapades, desterraments i empresonaments. Quan va començar l'aixecament feixista a Barcelona va combatre en primera línia, essent l'encarregat de la coordinació i les comunicacions, i va morir inesperadament d'un tret al setge de la caserna de les Drassanes el 20 de juliol de 1936. Dels seus escassos escrits --va ser administrador del periòdic Crisol i va escriure articles en Cultura y Acción, de Saragossa (1922-1923), Solidaridad i Solidaridad Obrera-- es dedueix la desconfiança en les avantguardes clarividents i que el seu discutit anarcobolxevisme era més una estratègia de circumstàncies que de creences.

    Ma Pilar Molina Javierre: «Ascaso Abadía, Francisco», enDiccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, pp. 129-131

    ***

    Camp disciplinari de Colomb-Béchar (Algèria)

    - Paolo Antonini: El 20 de juliol de 1942 mor assassinat a Casablanca (Marroc) el militant anarquista Paolo Antonini. Havia nascut en 1912 a Civitavecchia (Laci, Itàlia) i va ser empresonat diverses vegades per les autoritats feixistes italianes abans d'embarcar-se cap a Espanya en 1934. Instal·lat a Madrid, es va integrar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la important vaga del sector de la construcció durant la primavera de 1936. El 19 de juliol del mateix any va participar en l'assalt de la caserna madrilenya de la Montaña i després es va enrolar com a milicià. Va combatre en la 14 Divisió comandada pel paleta anarquista Cipriano Mera i va ser greument ferit a Guadalajara. En acabar la guerra va aconseguir arribar a Algèria on va ser internat en el camp de concentració de Boghari, d'on va poder fugir després d'alguns mesos. En 1940 va ser detingut a Orà i internat al camp disciplinari de Colomb-Béchar. Va poder evadir-se'n i, disfressat de soldat de la Legió Estrangera, va recórrer prop de dos mil quilòmetres, la major part a peu, fins arribar a Casablanca a començaments de 1941. El 2 de juliol de 1942, va ser detingut en aquesta ciutat amb una vintena de refugiats espanyols quan intentaven amb una barca de pesca arribar a Gibraltar i van ser acusats d'«atemptar contra la seguretat de l'Estat» i de pirateria. Durant vint dies va ser apallissat i torturat pels gendarmes del Govern de Vichy que volien fer-li confessar que treballava per al servei d'espionatge britànic. El 20 de juliol de 1942 va ser assassinat amb l'excusa que havia intentat fugir.

    ***

    Henri Chassin

    - Henri Chassin: El 20 de juliol de 1964 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista i antimilitarista Henri Chassin, conegut com Pierre. Havia nascut el 7 de gener de 1887 al barri de Belleville de París (França) i era nét d'un communard. En 1914, després de passar set anys en el regiment d'Infanteria dels Zuaus, amb l'esclat de la Gran Guerra, va ser enviat al front. Negant-se a matar, va desertar, però finalment va ser capturat i enviat per cinc anys als batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») de Sidi-bel-Abbès. Intentà, sense èxit, evadir-se en tres ocasions i fou internat durant un temps en un hospital psiquiàtric. En acabar la guerra va ser alliberat i entrà a treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord. Va participar activament en la gran vaga ferroviària de 1920, però va ser jutjat per«complot contra la seguretat de l'Estat», condemnat, acomiadat --juntament amb Sylvain Lafargue i André Perry-- i empresonat a Dieppe. Un cop lliure reprengué els estudis i arribà a llicenciar-se en dret. En 1923 aconseguí trobar una feina als serveis jurídics de la Casa Dunlop, treball que conservarà fins a la seva jubilació en 1952. A part d'això, desenvolupà una activitat de cantautor força intensa, escrivint arravatadament poesies i component cançons que després cantava als cabarets montmartrians, especialment al Grenier de Grégoire. El seus temes preferits van ser el París popular (Bellville, Montmartre, etc.) i sempre va fer servir el llenguatge«vulgar» dels seus habitants. També interpretà peces d'altres cantautors llibertaris, com ara Gaston Couté o Aristide Bruant. Formà part del grup «La Vache Enragée» de Montmartre, que muntava festes obreres i editava una revista, i prendrà part en les activitats de «La Muse Rouge», societat de cantautors composta per poetes i cantants revolucionaris (Doublier, Claudine Boria, Jeanne Monteil, Thérèse, Margot, Madeleine Ferré, Clovys, etc.). En 1927 publicà Machin de Belleville, recull de les seves poesies amb un glossari de l'argot emprat. En 1920 va ser conseller municipal de la Comuna Lliure de Montmartre com a president dels«Sauvagistes» i entre les seves propostes estava la de transformar la basílica del Sacré-Coeur en una piscina municipal. Amb Bernard Salmon, amb qui havia refundat el club literari de «Les Hydropathes» de Montmartre sota el nom d'«Aquadémie», fou un dels creadors de les matinals del cabaret «Le Tire Bouchon». També va ser president dels «Amics de Gaston Couté», i membre fundador de la «Confrérie des Chevaliers du Taste-fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Interessat per la francmaçoneria, en 1933 s'inicià en aquesta associació. Trobem col·laboracions seves en diversos periòdics anarquistes, com ara L'Ordre Naturel, Le Raffût i Le Monde Libertaire. Henri Chassin va morir el 20 de juliol de 1964 a l'hospital Lariboisière de París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc del Père-Lachaise (nínxol 728 del columbari).

    ***

    Carlos Marcos Alarcón

    - Carlos Marcos Alarcón: El 20 de juliol de 1982 mor a París (França) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Havia nascut el 3 de juliol de 1914 a Madrid (Espanya). Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

    ***

    Fidel Díez García

    - Fidel Díez García: El 20 de juliol de 1991 mor a La Robla (Lleó, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Fidel Díez García –també citat com Díaz. Havia nascut cap el 1915 a La Robla (Lleó, Castella, Espanya). Arran de la repressió del moviment revolucionari d'octubre de 1934, esdevingué un dels organitzadors, amb Máximo Presa, Otilio Campos, Jesús Robles i José Rodríguez, entre d'altres, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Robla, posant un local de la seva propietat a la disposició del sindicat anarcosindicalista. Militant de les Joventuts Llibertàries, a finals de 1936 s'enrolà com a voluntari a la caserna de Cármenes i lluità com a milicià contra el feixisme al front nord enquadrat en el Batalló 206 de la CNT. En 1937, arran de la caiguda del front nord, va ser capturat a Astúries per les tropes franquistes i empresonat. Un cop lliure, va fer tasques d'enllaç amb els guerrilles llibertaris i efectuà nombroses missions assegurant les relacions amb la Regional confederal asturiana des del bar Setién de Gijón, que també servia com a centre de recollida de cotitzacions. A finals de 1947 organitzà una reunió de guerrillers al bosc de San Pelayo amb la finalitat d'organitzar la seva evacuació, ordenada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reorganització de la CNT a La Robla, amb el suport d'antics membres del Batalló Confederal 206. El març de 1991 participà en l'exposició que sobre la historia de l'anarquisme es realitzà a Lleó.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 07/20/13--22:48: Festes de Sant Martí 2013
  • Ja feia dies que anàvem anunciant que la temporada de gegants a l’Illa de Menorca estava a punt de començar. Avui ha estat el dia en que amb les Festes de Sant Martí a Es Mercadal aquesta ha quedat oficialment inaugurada.

    Els que escrivim les cròniques que des de fa anys aneu trobant en aquest blog en ocasions ens trobem amb la dificultat de com narrar uns fets que cada any són gaire be iguals, però que s’han d’explicar de manera que puguin despertar l’interes del lector. En el cas d’avui la novetat ha estat un fet, ha estat endevinada i la molta gent que la ha contemplat així ho ha corroborat.

    Solia ser costum que el grup de Geganters  anés el matí a Es Mercadal per a transportar els gegants des de els antics quarters d’artilleria fins a les Cases Consistorials per a deixar les enormes figures a les portes ja a punt per el passacarrers de la tarda. Fins a l’any passat aquesta tasca no va passar de ser un pur transport de cara a la festa de la tarda.

    Els Gegants d'Es Mercadal en Martí i na María, en Pere i na Gràcia de l'I.B.A.S., en Miquelet es Salero i en Gegant Yurca, durant les Festes de Sant Martí 2013 a Es Mercadal, Menorca.

    Aquest any ja ha sortit anunciat al programa de Festes de Sant Martí 2013 la arribada al matí dels Gegants a les Cases Consistorials, en cercavila i amb la banda de música, constituint així un passacarrers que ha congretat a ben prou gent del poble i s’ha entès com a la arribada a la població de dos dels personatges que formen part de la representació de la festa principal del poble.

    Ja a la tarda hem pogut escoltar just en haver dinat el primer toc de flabiol des de els balcons de l’Ajuntament i un cop el flabioler ha sortit a fer el replec de sa colcada, els gegants en Martí i na María d’Es Mercadal, en Miquelet es Salero, en Pere i na Gràcia de l’I.B.A.S i el Gegant d’en Yurca han sortit a fer la tradicional volta pels carrers del poble.

    La música que ha acompanyat a la comitiva gegant ha estat la de la Banda de Música d’es Mercadal i la del Grup de Grallers. Música no en ha faltat, festa tampoc i com tampoc pot ser d’una altre manera i si no la trobesim talvegada ja no seria tan festa, també la calor.

    Els gegants han fet la volta tradicional, visitant com de costum les cases d’ algunes persones principals en el poble que com cada any han tingut a punt taula posada i refrigeri pels portadors de gegants i músics.

    El passacarrers ha acabat amb la arribada a plaça on uns pocs balls han deixat la festa començada i amb els cavalls a punt d’agafar el relleu als gegants.

    Els Gegants d'Es Mercadal en Martí i na María, en Pere i na Gràcia de l'I.B.A.S., en Miquelet es Salero i en Gegant Yurca, durant les Festes de Sant Martí 2013 a Es Mercadal, Menorca.

    Hem de destacar per que això sempre és bona notícia, el fet de que la Colla de Geganters de Maó i d’Es Mercadal en aquesta primera sortida de l’estiu 2013 ha presentat una agrupació bastant ampliada, sobre tot amb molta gent jove que en les últimes setmanes han passat a formar part del grup que passejarà gegants durant aquest estiu per la majoria de pobles de Menorca.

    Convé que la agrupació gegantera sempre vagi plena de gent, doncs per exemple en el cas d’avui just acabar les passejades de Gegants per Es Mercadal, un grup ha hagut d’agafar cotxe sense perdre ni un moment per que en Jaume i na Roser ja els esperaven a Es Castell per a fer els primers balls de les Festes de Sant Jaume 2013, els que narrarem d’aqui a res en aquest mateix medi.

    www.gegantsmao.menorca.es i els vídeos a www.youtube.com/gegantsmao

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/20/13--22:48: Concert per Alpha Palm
  • Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Avui de 19.00 a 24.00 hores, se celebrarà a Factoria de So(Santa Maria) un concert a benefici del Projecte Alpha, o el que és el mateix, el documental “Mort accidental d’un immigrant”. Aquesta trobada de cantautors comptarà amb la música d'Arantxa Andreu, i el seu disc “Filant somnis”; Omar Niangi el seu “música africana fusió”; Alberto Vizcaíno, que presentarà temes del seu proper disc “Món Feliç”; Petit, primer concert amb banda després de la seva tornada a Mallorca, i Xisco Albéniz & Friends,

    El preu de la entrada és de 10€.

    Alpha Pam moria el passat mes d'abril d'una tuberculosi, a causa de l'exclusió sanitària provocada per les polítiques d'austeritat que pateix l'Estat espanyol. Però el cas d'Alpha Pam no és excepcional. Per aquest motiu, un grup de professionals del sector audiovisual hem posat en marxa un documental per contar la seva història i que aquest tipus de successos no tornin a repetir-se.

    El documental "Mort accidental d'un immigrant" pretén, a través de l'història d'Alpha Pam, posar cara a la falta d'assistència que pateixen milers de persones a l'Estat espanyol des que la promulgació del Decret llei per part del govern de Rajoy els ha retirat la targeta sanitària. I per poder fer-ho amb l'autonomia i llibertat de criteri que proporciona la independència econòmica, hem habilitat un crowdfunding a Goteo:

    http://goteo.org/project/muerte-accidental-de-un-inmigrante

      i un compte a Caixa Colonya:

    2056 0004 44 4102006252

    Col·labora!

    Aquest documental és una crida a la societat  en el seu conjunt. La mort d'un ciutadà jove, fort i vital d'una malaltia curable ens obliga a fer una profunda autocrítica i lluitar contra l'oblit d'un succés gravíssim que s'ha d'investigar a fons. Es certificarà amb una llicència oberta perquè pugui distribuir-se de manera lliure i gratuïta, i sigui una eina de divulgació i de denúncia.

    Difon!

    Ajuda'ns a que aquest missatge arribi al màxim de gent possible. Reenvia aquest mail als teus amics, familiars, contactes... I segueix-nos a les xarxes socials, viralitza la nostra campanya i anima als teus contactes a fer el mateix. Gràcies

    Qui som?

    Els promotors d'aquest documental porten la seva motxilla carregada d'experiències d'àmplia repercusió com "Memòria i Oblit d'una guerra""Estat d'Exili" i "Monstres de ca meva", entre d'altres. Un equip unit per una irrefrenable inclinació cap a la temàtica social i format per Pedro de Echave, Javier GonzálezMagdalena López-BaissonNúria AbadNofre Moyà i Alberto Jarabo.

     

     

     
     
     

     


    0 0

    Un dels elements del nostre patrimoni rural i arquitectònic que més s'ha perdut són les sínies. Aquest patrimoni, junt amb el dels molins i altres ha estat i és objecte de difusió i defensa sobretot de l'associació ARCA (Associació per a la Revitalització dels Centres Antics). Us oferim aquí restes de sínies al camí Fondo, prop del Coll den Rabassa (Carretera M-5011, km 2,100 i voltants) que ens ha enviat el nostre col·laborador Joan Taberner.

    Coll del pou de la desapareguda sínia de sa Punta de Son Garcies (actual fàbrica de la Cocacola)
    Pou de la desapareguda sínia de sa Punta de Son Garcies (actual fàbrica de la Cocacola)
     
    Sínia de Son Oliveret al camí Fondo
     
    Aqüeducte de la sínia de Son Oliveret
     
    Sínia de Son Codony Vell al camí Fondo

    0 0

    A principios de la década de los sesenta, el Borne era todavía el gran paseo de Palma. Allí estaban las grandes terrazas donde iba una gran cantidad de gente a ver y a ser visto. La Granja Reus, el Bar Bosch, el Oriente, el Formentor, el Antonio, Miami eran lugares de encuentro. La apertura del Paseo Marítimo hizo que fueran poniéndose de moda establecimientos más lejanos: el Pesquero, el dique del Oeste, y el Borne quedó abandonado. Aún persistía un antiguo casino: La Veda, pero ya sin fulgor.

    He buscado alguna imagen del Borne en épocas anteriores y sólo he encontrado el cuadro de Joan Bauzà (1844 - 1915), "Es Born a l'horabaixa" en que podemos ver un Born con unas farolas centrales y con poca gente.

    pintura
    Joan Bauzà: "Es Born a l'horabaixa"

    Santiago Rusiñol nos habla del Borne en el texto "Casinos", aunque más que hablar del paseo, nos presenta un estilo de vida, yo creo que muy generalizado, de ver pasar el tiempo. Me pregunto si podrían encontrarse textos (y cuadros) que trataran lo que eran esos lugares de encuentro. No sé si habría textos sobre el tema, pero, aunque fuera el único, conviene recordar este texto sobre el Borne de Palma.

    Els casinos

    An aquesta illa de Mallorca degut a son clima meravellós hi van bé els ametllers, els albercocs, les oliveres i les figueres. A Palma hi van bé els plàtans, els oms i les acàcies, però lo que hi va millor són els casinos.

    Aneu seguint el Born i a cada banda en veureu a cada dos cases.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "El torrent de Fornalutx" (1904)

    Aquests casinos, quasi tots ells tenen els balancins a l'acera. A dintre hi deu haver billar, sala de tresillo, biblioteca, tot lo que hi sol haver an els casinos, però tot això és de més a més. Els casinos, aquí, es funden per això per tenir sitials a l'acera.

    Els socis hi seuen tota la tarda. Arrenglerats a tot lo llarg de la façana de les cases, se'ls veu seient sense fer res més. Quasi no parlen, quasi no llegeixen, no s'acaloren, no discuteixen. En altres ciutats que havem visitat, els que seuen prenen xacolata, o vermut, o absenta o patates cuites. Aquí no en tenen necessitat. Aquí prenen illa i res més.

    Aquesta illa té tan bon clima que n'hi ha prou de pendre- la an ella, i el pendre-la és una cosa que el pobre que no l'ha provada no sap lo que és, per més que li expliquin. El pendre illa és no tenir fret ni calor, ni picor ni angoixes. Es respirar aquest blau del cel que és fet d'estracte de claror: és omplir-se els pulmons de salut, és endormiscar-se estant despert, és oblidar tot lo del món, és sentirse viure poc a poc. Al Brasil l' atmòsfera és tan bona que diu que hi ha uns ocells an els boscos, que per viure bé sols fan una cosa, obrir la boca i anar respirant. Els socis de tots aquests casinos, ni la boca tenen d'obrir.

    El benestar d'aquesta terra entra per tots els sentits. N'hi ha prou de seure unes quantes hores (i ho sabem per experiència) i un queda com auto-corprès. Unes quantes setmanes de Born maten totes les neurastènies.

    Perquè des d'aquí sense consultar, se sap lo més ímportant gue passa a la illa de Mallorca. Per les campanes que van tocant, amb una constància exemplar, se sap les hores gue queden en aquest món de misèries, per a esperarles gronxant-se; per les notes gue van passant les que encara queden per casar, i les que han enviduat aguells dies; per la sirena que udola al lluny, el vaixell que surt aquella tarde, i res més... res més val la pena. La pau aquí és definitiva. Horaci s'hauria fet soci d'un d'aquests casinos de seure, i Fra Lluis hi hauria fet estada gaudint «la descansada vida».

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Pins de mar" (1904)

    Aquí els cotxes no fan remor (sembla gue vagin de puntetes). Aquí els carros semblen dur sabates per a no pertorbar els seients; el sol és frescal i l'ombra és tébia Aquí la gent passa suaument per a no desvetllar els socis malalts; aquí és on En Ramón Lull hauria escrit ses «Contemplacions».

    I tot això per un duro al mes.

    «Benaventurats els que seuen» hauria dit Jesucrist an el sermó de la muntanya, si hagués estat a Mallorca. D'ells serà el regne de la glòria perquè no hauran dut pressa a arribar-hi.

    Xarau

    Santiago Rusiñol: Els casinos (La Esquella de la torratxa, 20 de junio de 1919)

    Aunque no estén relacionados con el tema, recojo algunas imágenes de los cuadros de Rusiñol.


    0 0

    I que tard que arrib...I quantes coses xules s'han dit ja a la xarxa i als papers del concert dels ja t'ho diré de divendres passat a Ciutadella. Per cert, un parell de les mans que surten a aquesta foto manllevada són meues. També hi ha dues mans de na Mari, dues de'n Sito, de n'Aina, d'en Marc, de na Sara, d'en Chals, de na Sònia, de na Marina, d'en Lluís... de... n'hi ha devers set mil, de mans. Les heu comptades?. I hi ha devers tres mil cinc-cents cors que bategaven tots a la vegada al ritme de la música i de les lletres dels Ja t'ho. I també hi ha devers set mil cames que es burinaven i ballaven amb més o menys traça.

    L'esperàvem amb ganes, aquest concert dels Ja t'ho diré del 19 de juliol. Hem esperat deu anys i tots els que érem dins aquella tanca del polígon sabíem que, amb molta probabilitat, era la darrera vegada que els veuríem junts, en directe, cantant les cançons de sempre. Temes que són himnes que tenim aferrats al cervell, que no ens podem llevar del cap. Cançons que els pares ja cantàvem abans de tenir els nostres fills i que ells han escoltat a casa, al cotxe o a través de la porta del quarto de bany perquè nosaltres les cantam a la dutxa. Aquesta és la gràcia dels Ja t'ho diré, crec. La gràcia que cada vegada que vaig a dur el pà al forn del carrer del Bisbe em ve al cap la lletra de Per tu. I quan som a la platja i tenc arena entre les ungles, cant Si vens. I quan prenc un cafè pens que puc veure com es mou l'univers dins la tassa de cafè...

    La minigira de la tornada puntual de Ja t'ho diré ja és història. Tots els que érem allà tenim una altra batalleta per explicar, tenim fotos per mostrar, i les piles carregades per una temporada llarga. I els que no hi ereu ja sabeu que ens ho sentireu contar unes quantes vegades...


    0 0

    [22/07] Congrés Regional de l'FTRE -«Sorgiamo» - Jornades Llibertàries Internacionals - Oiticica - Dufour - Bösiger - Loriente - Meister - Ostyn - Maurin - González Prada - Zanelli - Malatesta - Benítez - Peidro - «El Petiso» - Samalo - Puente Sahón - Antón - Mateo

    Anarcoefemèrides del 22 de juliol

    Esdeveniments

    Carnet d'afiliat a l'FTRE

    - Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis«legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.

    ***

    Primera pàgina de "Sorgiamo"

    - Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo«Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.

    ***

    Cartell de les Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona de 1977

    - Jornades Llibertàries Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a Barcelona (Catalunya) es realitzen les «Jornades Llibertàries Internacionals» organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos ateneus llibertaris (Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant Antoni, Barri Xino) i per la revista Ajoblanco, sota el lema«Pel retrobament de la vella acràcia!». Les sessions es van realitzar al Saló Diana del carrer Nou de la Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels debats politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art, cinema alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme, autogestió, antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les taules rodones, dels mítings i de les assemblees llibertàries es van realitzar tota classe d'espectacles i de happenings relacionats amb la música, el cinema, el teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones, la majoria joves, i hi van prendre part infinitat d'intel·lectuals i d'artistes, com ara Daniel Cohn-Bendit, José Luis García Rúa, Antonio López Campillo, Cipriano Damiano, Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando Fernán-Gómez, José María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt, Francesc Boldú, Ramon Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario, Ocaña, Ramon Muns, Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso, Pablo Guerrero, José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,Ángel Villalba, Triana, La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica Dharma, Secta Sònica, Orquestra Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les, etc. El Col·lectiu Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco, va treure el diari gratuït Barcelona Libertaria, que ressenyava els debats, els actes i les expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es van editar tres números.Les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser un dels actes més importants de la contracultura de l'època.

    Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)

    Barcelona Libertaria

    Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)

    David Castillo: «L'estiu llibertari», en Avui (23-07-2007)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de José Oiticica

    - José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicara l'ensenyament i a la filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la sevaèpoca, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta --Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva morta Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.

    José Oiticica (1882-1957)

    ***

    Jaume Dufour Barberà

    - Jaume Dufour Barberà: El 22 de juliol de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)  l'anarcosindicalista i anarquista Jaume Dufour Barberà. Fou un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) més actius del barri barceloní de Les Corts. Com a membre dels grups d'acció anarquistes, el juliol de 1921 fou processat per«possessió d'explosius, atracament i robatori». El novembre de 1924 polemitzà va mantenir una polèmica amb el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el periòdic Solidaridad Proletaria sobre si els sindicats havien d'intentar actuar sindicalment o calia fer-ho de manera secreta. Fou un dels signants, des de la seva presó barcelonina, de la «Carta abierta a los camaradas anarquistas», que fou publicada el 29 de març de 1925 en La Protesta de Buenos Aires i després en Solidaridad Proletaria de Barcelona, condemnant el reformisme en la CNT i a favor de la creació d'una federació anarquista. Quan es creà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou un dels militants més destacats d'aquesta organització a Les Corts. El març de 1929 fou processat, amb Vicente Vitaller Lamani, per haver furtat a mà armada el 28 de juliol de 1926 una pistola a Ricardo Revuelta Mompart, membre del sometent. Amb el triomf del feixisme en 1939 s'exilià a França i fou internat al camp de concentració de Vernet amb son germà Baldomer. En acabar la II Guerra Mundial s'instal·là a Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i en 1948 col·laborà en el periòdic CNT de París. Com a membre de la Federació Espanyola de Malalts Crònics i Invàlids, realitzà tasques per a l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol) --organització fundada en 1953 per la nord-americana Nancy MacDonald i que durant més cinquanta anys treballà amb refugiats espanyols a França, subministrant-los ajuda econòmica, material, social i psicològica--; documentació seva sobre aquestes tasques entre els anys 1953 i 1971 es troba dipositada a la Tamiment Library de Nova York (Nova York, EUA). Amb la mort del dictador Franco, retornà a Catalunya. Jaume Dufour Barberà va morir el 15 de desembre de 1988 a Barcelona (Catalunya). El seu primer llinatgeés citat de diverses maneres, com ara Difur, Difour, Dufur, Doufor, etc. Sos germans Baldomer i Lluís també van ser destacats militants cenetistes.

    ***

    André Bösiger

    - André Bösiger: El 22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Berna, Suïssa) l'anarquista, sindicalista i antimilitarista André Boesiger, més conegut com André Bösiger. En 1927 assistí a Moutier a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat. Amb 13 anys abandonà l'escola i, després de treballar a diverses granges del Jura i de barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928 s'instal·là a Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a l'estació del ferrocarril de la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la construcció. S'afilià a la Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de tendència anarcosindicalista, la Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de la Construcció), on va fer amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La LAB, una mena de «braç armat» o de«nucli dur» de la FOBB, reivindicava el mètodes del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge, l'acció directa, l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els desocupats acomiadats de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva. També milità en el grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que aleshores agrupava nombrosos militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En aquestaèpoca col·laborà en Le Réveil Anarchiste i participà en les activitats de la Libre Pensée, de la qual arribà a ser president. El 9 de novembre de 1932 prengué part en la manifestació que aplegà al voltant de 6.000 persones per protestar contra la celebració a Ginebra d'un míting feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En aquesta manifestació la policia es va veure desbordada i cridà l'Exèrcit suís el qual obrí foc davant la multitud. Segons el balanç oficial 13 persones moriren i 65 resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son millor amic, resultà mortalment ferit d'un  tret a la cara. En 1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per al Consell d'Estat; va ser la primera i última vegada que ho va fer, completament decebut de la gestió del polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es declarà antimilitarista i quan va ser cridat a files es declarà insubmís a l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15 mesos d'empresonament, a cinc anys de privació dels drets civils i a l'expulsió de l'Exèrcit, pena que purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de 1937 i que li ajudà a formar-se intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del cantó de Ginebra i, després d'una temporada a Annemasse (Arpitània), marxà a fer costat la Revolució espanyola. Portà armes de contraban amagades als camions de subministrament per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la colònia italiana de Saint-Cergue i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que escapaven de la repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una crida a la mobilització general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de presó a Berna. En 1940 entrà a treballar en la construcció de fortificacions fronteres davant el perill nazi i lluità contra les condicions laborals particularment difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de 1942 va ser novament expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat sindicals» i inscrit en les llistes negres de la patronal, esdevingué caçador furtiu i contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de queviures i d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa durant l'ocupació alemanya. Durant la postguerra ajudà la resistència antifranquista. En aquests anys es distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar molts sindicalistes i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís (PSS). En 1957 participà en la fundació del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza i altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el gener de 1957 i el desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de publicació bilingüe Le Réveil Anarchiste / Il Risveglio Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra d'Algèria, amagà independentistes del Front de Libération Nationale (FLN, Front d'Alliberament Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit francès. En 1970 publicà el periòdic Offensive, del qual només sortiren dos números. En els anys setanta col·laborà en la nova etapa de Il Réveil Anarchiste i en la revista anarquista italiana Ma! En aquests anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els anys vuitanta assumí la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb Eugène Prono L'LAB, la Ligue d'Action du Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de juliol de 1990 va morí la seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou), també militant llibertària. En els seusúltims anys fou gerent de L'Affranchi,òrgan de la Secció Suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i col·laborà en la Lliga Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la seva autobiografia sota el títol Souvenirs d'un rebelle. 60 ans de luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el cineasta Bernard Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda, que havia ajudat Bösiger en l'escriptura de les seves memòries, estrenà el documental André Bösiger. Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva sèrie Écoutez... El novembre de 2004 participà en el seu últim acte públic, una commemoració de la insurrecció algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el seu anarquisme. André Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i fou incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el realitzador Daniel Künzi estrenà Anarchisme, mode d'emploi. André Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).

    André Bösiger (1913-2005)

    ***

    Emilio Loriente Vidosa

    - Emilio Loriente Vidosa: El 22 de juliol de 1915 neix a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Nascut en una família d'emigrants aragonesos, sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»

    ***

    Albert Meister

    - Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i queés un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui«L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.

    Albert Meister (1927-1982)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Charles Ostyn

    - Charles Ostyn: El 22 de juliol de 1912 mor a Argenteuil (Illa de França, França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Havia nascut el 20 d'octubre de 1823 a París (França). Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.

    ***

    Charles Maurin segons un dibuix de Toulouse-Lautrec (1898)

    - Charles Maurin:El 22 de juliol de 1914 mor a Grassa (Provença, Occitània) el pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. Havia nascut l'1 d'abril de 1856 a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia, Occitània). En 1875 obté el Premi Crozatier que el va permetre anar a París a estudiar Belles Arts i després a l'Acadèmia Julian, on acabarà ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va esdevenir membre de la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton l'introduirà en el gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic de Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera exposició particular amb ell el 1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide Bruant). Inspirat pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de l'aiguafort, però sense oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels Rosa-Creu. Va col·laborar amb La Revue Blanche, dirigida per Fénéon, i amb Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un gran admirador de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel. Famosa és la seva xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.

    ***

    Manuel González Prada fent goma aràbica (1915)

    - Manuel González Prada: El 22 de juliol de 1918 mor d'un infart cardíac a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Havia nascut el 5 de gener de 1844 a Lima (Perú). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada --alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique-- i JosefaÁlvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura --va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el«Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinal iEl Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertariLos Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha(1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos --González Prada tenia veu de soprano,és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos-- per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicatsrondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja --tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme-- el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit --molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme,«Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seus últims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. La major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.

    ***

    Vincenzo Zanelli amb un exemplar de "Sorgiamo"

    - Vincenzo Zanelli: El 22 de juliol de 1921 és assassinat a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Havia nascut el 26 de maig de 1900 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola, un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes.  

    ***

    Errico Malatesta

    - Errico Malatesta: El 22 de juliol de 1932 mor a Roma (Itàlia) l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Havia nascut el 14 de desembre de 1853 a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) --actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 13 | 14 | (Page 15) | 16 | 17 | .... | 465 | newer