Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 11 | 12 | (Page 13) | 14 | 15 | .... | 465 | newer

    0 0

    Avui al Tour de França, a l’etapa reina dels Pirineus, la meva afició al ciclisme ha patit un nou cop, d’aquests que fan mal i que fan que fins i tot et plantegis si val la pena seguir passant hores davant el televisor per veure un esport que cada vegada es sembla més al “pressing catch” o la lluita, on el resultat ja es coneix abans de començar i l’únic tema important és que hi hagi espectacle. I això és el que ha passat avui a l’etapa de Pailheres, un súper port que no es mereix el lamentable espectacle de que el grup el coroni comandat per un pistard com Peter Kennaugh, que en 2 anys i mig que porta de professional no ha pujat davant ni un pont d’autopista.

    Perquè el pitjor d’avui no és que en Chris Froome hagi donat un cop casi mortal al Tour 2013, no; això ja s’esperava veient la seva marxa des que va patir una greu malaltia a Àfrica i va tornar a Europa transformat en un “winner” (vegeu aquest article per entendre la transformació d’en Froome), que tot i ser miraculosa no deixa de ser semblant a la d’en Armstrong després del seu càncer de testicles i d’en Contador després del seu cavernoma cerebral. Es a dir bons corredors (en el cas d’en Froome ni això) que després d’una forta malaltia tornen al ciclisme convertits en guanyadors, en autèntics números 1.

    El pitjor no és tampoc que en Richie Porte, un rodador sense massa qualitats ni per pujar ni per l’sprint s’hagi transformat en un “killer”; tots el recordem en la seva època de gregari d’en Contador i cap de nosaltres podrà recordar alguna pujada en la que estigués davant o ajudés el més mínim al “carnívor de Pinto”. Doncs sí, aquell Richie Porte què com el seu company Kennaugh arribava en la grupeta dels esprinters, avui s’ha permès el luxe de pujar els duríssims primers quilòmetres del Plateau de Bonascre (conegut comercialment com Ax-3-Domaines) esprintant com si de llençar en Cavendish a l’esprint es tractés. Ha tirant tan fort que no només ha despenjat als “segundons” dels altres equips, sinó que ha despenjat a tota la resta de líders (als que no havia despenjat ja en Kennaaugh clar). Quan el seu líder Froome ha atacat només ell ha pogut anar darrera d’ell, i els dos (dos desconeguts fa 2 anys) han entrat primer i segon a la meta.

    Les exhibicions sanguínies de l’Sky-Postal fan esgarrifar

    Però com dic, essent greu, el pitjor no és que aquests dos corredors desconeguts fa 2 anys hagin fet primer i segon; el pitjor és el que hem vist fer al seu company Peter Kennaugh, un corredor de pista, sense cap altre mèrit que haver nascut a l’illa de Man i ser un excel·lent rodador i pistard (és campió del món i olímpic amb persecució olímpica). Doncs aquest corredor de pla ha fet els darrers quilòmetres de Pailheres a un ritme impressionant, fent que corredors de primer nivell es despengessin; però després de terminar la pujada ha continuat tirant del grup, fent una baixada descomunal fins a Ax. I no content amb això, ha seguit tirant les primeres rampes de Bonascre a un ritme fortíssim i despenjant més corredors.

    Al ciclisme professional de les grans voltes, hi ha uns nivells que tothom reconeix, els líders que són aquells que poden guanyar la general i se la solen jugar als grans ports de muntanya; els gregaris de luxe, que són aquells que els acompanyen fins als darrers ports i fan la feina bruta i finalment els gregaris de base, aquells que treballen en el pla, que pugen i baixen als cotxes per aigua, xubasqueros o menjar. Doncs bé, quan un d’aquests gregaris es capaç de destrossar el grup a un port com Pailheres i quan un dels gregaris de luxe com en Porte, no només despenja als líders de les altres formacions sinó que després segueix i fa segon, doncs quan passa això és que alguna cosa no s’està fent bé.

    A la televisió, a les ràdios, als diaris es cansaran de dir que és el “nou ciclisme”, el “ciclisme que canvia”, que l’Sky és l’equip que treballa i mima fins i tot els mínims detalls; en Carlos de Andrés ens contarà els maillots tan súper perforats que porten (com si els altres duguessin el cotó que duia Ocaña); en Pedro Delgado ens parlarà dels plats ovalats i els rodaments ceràmics (com si la resta d’equips duguessin material Zeus dels anys 70); Alix o Chozas ens parlaran dels estiraments, de com es controlen amb el menjar o el pes (com si els altres mengessin Whoopers per sopar); i els diaris o teles més generalistes ens explicaran altre bajanades, com quan ens mostren a tota plana o pantalla com els pilots de Ferrari ensenyen a conduir als auxiliars de l’equip.

    Tots ens parlen o ens parlaran d’aquestes beneitures, però ningú parlarà de les concentracions a Tenerife, on viu i treballa Eufemiano Fuentes i què està lluny dels controls per sorpresa; ni dels certificats metges que permeten prendre productes que els altres no poden; ni d’oblits de saber muntar en bicicleta com el de Wiggo al Giro d’Itàlia, com sí per guanyar el Tour 2012 no hagués hagut de baixar ports llarguíssims i no les baixadetes de riure on es tallava a Itàlia; ni dels wats de potència que treu Wiggo o Froome, que són literalment impossibles; ni de com cada dia que passa aquest equip se sembla més al US-Postal de n’Armstrong, al Mapei de Romminger o al Saunier-Duval d’en Ricco i Matxin.

    En definitiva, ningú als medis de comunicació parlarà d’això, al contrari, ens parlaran de que desprès de l’Operació Puerto i del judici a Armstrong, el ciclisme està canviant, que ens trobem davant un nou ciclisme, el “ciclismo que cambia” i la veritat jo veig que sí, que canvia, i tant que canvia, però a pitjor...

    L’Sky ja fa temps que ha superat qualsevol versió anterior i ja és l’SKY-POSTAL.


    0 0
  • 07/07/13--00:05: Juntes d'abril
  • Continuam fent la feina institucional que hauria de fer l'Ajuntament. De fet som l'únic partit que publica aquestes actes, una feina que fem des de que tenim representació a l'Ajuntament. a la nostra pàgina web trobareu  actes senceres de les Juntes, respectant la llei de protecció de dades

    El més destacat de la Junta del 4 d’abril de 2013 a la que no va poder assistir,el nostre regidor en Pepe García.

    - A aquesta Junta es va aprovar l’informe favorable de la regidora delegada de Medi Ambient de la sol·licitud d’explotació dels fondejos regulats de Formentor per part de la Fundació Nou Vents – Projecte Home Balears.

    - Es va aprovar el conveni per a la utilització del pati de la Casa Consistorial per part del col·legi de Montisión.

    - Es va aprovar la proposta de la regidora delegada de Medi Ambient en la qual proposa “prorrogar les explotacions del lots de les platges als corresponents adjudicataris per la temporada 2013, tenint en compte les corresponents modificacions de canon que es puguin donar arran de l’autorització de la Demarcació de Costes,

    - Es va aprovar la licitació per a l’explotació de les terrasses situades en zona marítimo terrestre  del terme de Pollença per a la temporada 2013. prorrogable per tres temporades més.

    - Es van aprovar les Bases Específiques del concurs de mèrits per a la constitució d’una borsa de policia local, i la seva convocatoria, atès l’esgotament de l’anterior borsa per transcurs del termini, i l’existència de vacants pendents  de cobrir.

    - Es va aprovar el contracte del servei de recollida i acollida d’animals domèstics al municipi de Pollençaal licitador “Fundació Natura Parc” per un  import de 27.450 euros (IVA exclòs)

    - Es va aprovar la proposta d’adjudicació expedient de contractació de la rehabilitació del conjunt de la zona del Calvari al licitador  Amer e Hijos S.A. per un import de 196.432,45 €  (IVA exclòs). 

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    El més important de la Junta del 16 d’abril de 2013.

    - Disciplina urbanística; quatre decrets d’imposicions de sancions

    .- Decret núm. 232. Imposició d’una sanció de 9.808’35 €

    .- Decret núm. 233. Imposició d’una sanció de 38.317’10 €

    .- Decret núm. 235. Imposició d’una sanció de 12.539’82 €

    .- Decret núm. 236. Imposició d’una sanció de 31.253’03 €

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

     

    - Vam aprovar el projecte tècnic i el plec de clàusules administratives i de prescripcions tècniques que ha de regir la licitació per a l’any 2013 prorrogable per tres temporades més, de temporada en temporada; dels lots dels canals d’embarcacions amb motor de les platges d’Albercuix i Tamarells (H), d’un quiosc a la platja de Tamarells (J), castells d’arena IT75 ( devora piscina Daina) (K) i castells d’arena IT74 ( carrer Llevant) (L).

    - Vam aprovar  l’inici de l’expedient disciplinari a un treballador personal laboral fix per una falta disciplinària d’abandonament del lloc de treball;suspensió d’empleament i sou de dos dies.

    -Vam aprovar el Pla de Seguretat i Salut en el treball relatiu a l’obra “Canvi de Coberta, millora de l’accessibilitat i de les instal·lacions de Can Llobera”, i el Pla de Seguretat i Salut en el treball relatiu a l’obra “Rehabilitació del conjunt de la zona del Calvari”

     

     

     


    Suport al documental "Mort accidental d'un immigrant"

    Més informació:

    Facebook: https://www.facebook.com/ProyectoAlpha

    Twitter: https://twitter.com/ProyectoAlpha1

    Blog: http://alphadocumental.wordpress.com/

     

     

     


    0 0

    Un bon quadre no és el que està pintat amb perfecció, i un bon llibre no és el que està escrit de manera correcte. Un bon quadre o un bon llibre són els que reflecteixen les pors, les frustracions, els anhels... de l’autor; i són bons si són capaços de provocar sentiments i contradiccions als lectors o als espectadors. No és textual, però més o menys així s’expressava anit en Pau Faner a la presentació de l’exposició antològica a la Sala del Roser de Ciutadella. Allà hi ha el Pau més surrealista, el que diu que s’ha passat la vida imaginant vides i móns i situacions, molt abans de pintar, molt abans d’escriure. Diu que passejava per Ciutadella i que es permetia la llibertat de fantasiejar. També quan és a Venècia viu la segona vida que és la imaginació. Dues vides simultànies, però sense confondre mai fantasia amb realitat. Sempre imaginant móns màgics o reals que caben dins aquest món que habitam.

    A la mostra del Roser , oberta fins ben entrar el mes d’agost, hi ha quadres, però també hi ha literatura. Hi ha tots els llibres en diverses edicions i traduccions i tots els guardons. I només comptant el nombre de fabiols de plata o de bonze o d’or, i la medalla de la ciutat, podem pensar que en Pau Fan er és el ciutadellenc més ciutadellenc que hi ha hagut mai. I tenim la sort de conèixer-lo. La sort de llegir i aprendre amb la seua obra i viatjar i viure dins els móns que ell ha imaginat perquè nosaltres els habitem i els tornem a imaginar. Hi ha manuscrits com ara el dels Contes Menorquins, el primer llibre publicat a instàncies de Francesc de Borja Moll l’any 1972 i que enguany ha estat reeditat. I també hi ha la carota d’en Pepe Torrent Vivó pintada i escrita per

    darrere per en Pau Faner. “Seré a tocar d’es Pla, on s’acaba es canal, confós entre les canyes verdes tots els matins de Sant Joan”. “Jo seré el teu reflex dins les aigües de reguiu i ens estimarem per sempre més”

    Personalment no coneixia gaire l’obra pictòrica de Pau Faner. Havia vist algun quadre reproduït en alguna revista quan es parlava de la seua doble faceta artística. Vistos així, tots junts, un al costat de l’altre, al Roser, he pensat que sí, que és clar, que en Pau pinta així perquè escriu així... o a l’inrevés... Està claríssim que són l’obra d’un home lliure que viu i crea perquè té la capacitat de fantasiejar.


    0 0

    LA BAUHAUS Y LAS FIESTAS EN LAS ESCUELAS DE ARTE.                                            

     

     

     

                                                

     

     

     

    En 2005 se pudo ver una exposición que mostraba  la vida cotidiana y las fiestas que se organizaban en la famosa escuela de diseño y arquitectura de la Bauhaus (1919-1933). Testimonio de la vitalidad y de las actividades paralelas a la docencia de la escuela.

      

    Una de las características de toda escuela es dar curso a la creatividad en cualquiera de sus manifestaciones. El último claustro del curso en la Escola Massana tenía varios puntos de vista que se desarrollaron con el rigor de una escuela de altos estudios empresariales: informes de comisiones, adscripciones, registro de matriculados…..etc…etc…todo bien.  Pero, hubo un momento en el que se discutió los límites que se deben poner a las fiestas escolares, dado que en  una de ellas se  acabó en vandalismo hormonal desatado. Un vandalismo con arrepentimiento, todo sea dicho de paso.  Fue el momento de mayor intervención del profesorado que con buena voluntad, intentaba poner “puertas al campo”  

     

     

     

     La exposición   a la que me refiero incluía frases como la siguiente: “Estábamos locos de alegría y ganas de vivir, de bailar, de hacer tonterías, de no sé qué, simplemente había un ambiente entusiasta”.  

     

     

    Jaume Vidal Oliveras en una magnífica crónica de la exposición decía:  la muestra inspira una grandísima ternura: es el sentimentalismo que despierta ver a los “cachorros” de artista. El material original expuesto es inmaduro, en formación, kitsch… y también lleno de ingenio. Son recuerdos de unos estudiantes que, posterior y eventualmente, llegaron a ser profesionales de una gran repercusión. …..la vida íntima de la Bauhaus, en la que participaron, con pequeños dibujos o pinturas, entre muchos otros, Paul Klee o Wasili Kandinsky. ….Falta por explicar el sentido profundo de la noción de fiesta en la Bauhaus y cómo ésta se integra en su seno, o si al contrario, es algo anecdótico. En el dadaísmo y el surrealismo, la fiesta, el juego, esto es, lo irracional, lo absurdo, la provocación derivada del frenesí carnavalesco, forman parte de su universo y de su manera natural de expresión. Independientemente de su alcance y profundidad, ambos movimientos implican posiciones de un individualismo radical frente a todo principio supuestamente racional y universal. Aunque con diversos matices, los divertimentos de la Residencia de Estudiantes -con Lorca, Dalí, Buñuel o Pepín Bello- en el Madrid de los años veinte del pasado siglo no se han interpretado como un simple jolgorio estudiantil, sino como algo de mayor alcance y vinculado a la poética surrealista. 

    Obsérvese que la Bauhaus representa unos valores opuestos. Y, sin embargo, la “fiesta” y, por extensión, el “juego”, lo “absurdo”, la “improvisación”… tuvieron una influencia decisiva al menos en el teatro (¿performance?) de la escuela. Para el profesor Oskar Schlemmer, el teatro creativo se inspiró en estas fiestas de los estudiantes de la Bauhaus, aunque también en la iconoclasia de los dadaístas y su gusto por la parodia y la sátira contra el teatro tradicional. Esta actitud es el punto de partida para la renovación del género dramático y para una nueva noción de actor, espacio y escenografía. Más aún, algunas experiencias, no siempre recordadas, en concreto las Composiciones de luces reflejadas (un espectáculo musical y luminotécnico) se iniciaron de una manera lúdica en las fiestas del centro. La fiesta -y por extensión el espectáculo- introduce una nueva óptica para observar la Bauhaus, más contradicciones y más ambigüedades”. 

    Los términos de vigilancia y castigo son necesarios para garantizar el “Orden del Discurso” Institucional.  Pero, como se plantea en el texto anterior, la creación artística poco tiene que ver con la disciplina extrema. Los profesores, como se demuestra en sus fiestas sociales, viven de otra manera: humo hay, alcohol hay, hormonas sueltas hay,  una fiesta bebiendo  “zarzaparrilla” solo puede acabar en soporíferas conversaciones sobre las “ratios” o las encuestas.  He ahí el desafío, formar y mantener viva la llama frágil del arte en las escuelas de arte, incluso en las fiestas.


    0 0

    Las elecciones de noviembre del 2011 ya significaron un retroceso del bipartidismo : la suma de PP y PSOE representaba un 75% cuando en anteriores comicios ambos partidos superaban holgadamente el 80%.

    Desde entonces, la tendencia no ha hecho más que acentuarse. Tomo como punto de partida la encuesta de El Pais de ayer pero podría tomar como referencia cualquier otra : aún no estamos en el ecuador de la legislatura y la suma de PP y PSOE no llega o apenas supera el 50% de los votos... y bajando.

    Lo que surgirá de las próximas elecciones será un sistema de cuatro grandes partidos con resultados para cada uno de ellos muy difíciles de predecir. Por ejemplo, en ninguna parte está escrito que el PSOE, separado de IU por sólo un 5% en la encuesta de El Pais, sea el partido mayoritario de la izquierda en las próximas elecciones

    Exageración?. En lo absoluto. Estamos en un escenario muy volátil en el que casi todo es posible. Las nuevas tendencias podrían ralentizarse... pero podrían mantenerse o incluso acelerarse. Hay un dato significativo. Los encuestadores tienden a hacer lecturas conservadoras de la crisis del bipartidismo y, a la hora de transformar el voto decidido manifestado por los encuestados en voto estimado (lo que se llama "cocinar" la encuesta) suelen favorecer a los grandes partidos. Por ejemplo : una reciente encuesta de El Periódico publicaba el voto decidido que habían manifestado los ciudadanos en los siguientes términos : PSOE 17,2%; PP 15,5%, IU 11,5% y UPyD 8,2%. Tras la cocina el resultado es, según El Periódico.  PP 28,1%, PSOE 25,5%, IU 15,6 y UPyD 12,2%. Pero es un pronóstico muy aventurado porque estamos ante un nuevo escenario político, un escenario social desconocido hasta ahora y no es posible tirar de serie histórica para cocinar las encuestas.

    Todo es posible, pues y por éso soy de los que piensan que IU no debe conformarse con los 50 diputad@s  que le dan algunas encuestas. Estamos en una coyuntura histórica singular en la que la batalla contra el neoliberalismo se debe dar y se puede ganar

     

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.


    Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)


    Contra comissaris i camarilles.



    Josep M. Llompart durant un acte del PSAN a Barcelona (1978). Fotografia de Montserrat Manent.

    De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.


    La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.


    Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?


    Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".


    I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.


    En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".


    Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.


    Miquel López Crespí


    (26-I-05)


    Negociacions i cultura


    Per Guilem Frontera, escriptor


    Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

    Diari de Balears (15-VI-07)


    Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.



    Pere Rosselló Bover.

    Per Pere Rosselló Bover.1


    "Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".


    La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».


    Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


    En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


    Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


    Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


    Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


    La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


    Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


    Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


    Tardor, 2004


    0 0

    [07/07] Revolució del Petroli - «Le Cri Typographique» - «Le Réveil» - Ocupació de sa Dragonera - Figner - Buenacasa - Metge - Subirats - Segura - Aspès - Aurelio Martí - Víctor Martínez - Conesa - Correale - Etchebehere

    Anarcoefemèrides del 7 de juliol

    Esdeveniments

    Incendi pels petroliers de la illeta de cases del carrer del Mercat segons "La Ilustración Española y Americana" (24-07-1873)

    - Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.

    Revolució del Petroli

    ***

    Premsa anarquista

    - Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.

    ***

    Capçalera de "Le Réveil"

    - Surt Le Réveil: El 7 de juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bilingüe francoitalià Le Réveil. Socialiste-anarchiste / Il Risveglio anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà com a subtítol Communiste anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste. El fundador i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van aparèixer nombrosos articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes són totalment diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els articles tracten temes distints. La part francesa és més teòrica i ideològica. El periòdic se situa en la tradició bakuninista i de les seccions antiautoritàries de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054 números, l'últim el del 24 d'agost de 1940.

    ***

    Roda de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat

    - Ocupació de sa Dragonera: El 7 de juliol de 1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat ocupa pacíficament l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb aquesta acció evitar-ne la urbanització per part de l’empresa constructora valenciana PAMESA (Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima), depenent de la Banca Mas Sardà, que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat: edificar-hi cinc complexos residencials de xalets de luxe per a una població de fins a 4.000 persones i amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts d’amarratge, un port de serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació depuradora d’aigües residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems, diversos vials per a vehicles elèctrics, i un heliport, allò que aquesta empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de sostenibilitat». Aquesta ocupació, que ha passat a la història de l’ecologisme mallorquí com a una fita cabdal, va tenir una àmplia repercussió mediàtica estatal i fins i tot internacional. El comitè de suport als ocupants de l’illa feia les assemblees i les rodes de premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer d’Antillón, 1), nom també d’un grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a l’acció. Entre la cinquantena de persones que van ocupar l’illa podem destacar el periodista Basilio Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo María Panero, l’editor Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot, l’arquitecte Antoni Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip Esteve i Josep Manchado, Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau Pocoví, Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina, Germán Fernández, Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que més tard seran dels més importants de l’Estat espanyol, patirà per mor del fet de l’ocupació una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no suport a l’acció, cosa que farà finalment, gràcies a l’empenta de directius com Jesús Jurado, Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector que n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els penya-segats per a la conservació del falcó marí. L’endemà de la «presa» de l’illa la Guàrdia Civil va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i vigilar els ocupants, però se’n va desinhibir. L’illa també va ser visitada per Eduardo Merigó, subsecretari d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del Govern d’Adolfo Suárez per prendre nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels ocupants van abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda i conscienciació; els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que 4.200 signatures donaren cos a un recurs d’alçada contra l’aprovació de la planificació urbanística de l’illa. Durant els dies de l’ocupació es van realitzar manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una càrrega policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va saldar amb un ferit lleu. El 29 de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un estudi per analitzar les possibilitats de creació d’un parc natural a sa Dragonera. A finals de desembre de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja que no s’havia aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les protestes de carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB, que va portar la lluita legal per la conservació de l’illa, deixant sense efecte l’Ordre ministerial de 21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA urbanitzés sa Dragonera. El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al Banc de Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas Sardà, l’illa i els illots que conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes i el 26 de gener de 1995 tot l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel Govern de les Illes Balears.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Vera Figner (1883)

    - Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.

    ***

    Manuel Buenacasa

    - Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.

    Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)

    ***

    Marius Metge en una foto antropomètrica

    - Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.

    ***

    El grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola, abril de 1932)

    - Josep Subirats Lleixa: El 7 de juliol de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Forner de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Pepita i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa fins a la seva mort en 1964. Josep Subirats Lleixa va ser enterrat el 18 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Roberto Segura Mata

    - Roberto Segura Mata: El 7 de juliol de 1917 neix a San Mateo de Gállego (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Roberto Segura Mata. Quan era un infant sa família s'instal·là a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) i d'adolescent ajudà son germà, el també militant anarcosindicalista Manuel Segura Mata, a la seva barberia d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936 aconseguí fugir i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) on amb son germà Manuel ajudà a l'hospital del poble fins que va ser expulsat per la reacció estalinista. A Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la «Columna Ascaso» amb la qual va combatre com a sanitari al front d'Osca. Cridat per son germà Manuel, s'establí a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on milità en les Joventuts Llibertàries i col·laborà en el Comitè Regional d'Aragó. També treballà a la impremta del periòdic Cultura y Acción. En 1938, arran de la caiguda del front d'Aragó, passà a Catalunya on va fer de mestre a la Granja Escola «Sebastián Faure» de Llançà (Alt Empordà, Catalunya), depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb Félix Carrasquer Launed, amb qui es lligà estretament. Traslladada a Sant Vicens dels Horts (Baix Llobregat, Catalunya) durant la tardor de 1938 amb la intenció de donar a conèixer la tasca que es realitzava en la mateixa, va ser cridat a files i destinat a una escola de mecànic d'aviació. L'ofensiva feixista de desembre de 1938 motivà que fos incorporat a una companyia divisionària formada majoritàriament per militants confederals acantonada a Centelles (Osona, Catalunya). Fugint de l'avanç italià, l'11 de febrer de 1939 passà els Pirineus per Portbou. Durant 10 mesos va estar internat als camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Durant el Nadal de 1940 fou incorporat en un batalló de treballadors de l'exèrcit francès, format per 250 persones, que fou traslladat a Cerdon (Centre, França) per a construir barracots de fusta i d'obra per als operaris d'una fàbrica de municions. Quan la invasió alemanya, s'uniren a l'èxode de refugiats que fugien cap al sud, passant per Chateauroux i Tolosa de Llenguadoc, fins que fou internat als camps de Brams i d'Argelers. Després d'un temps fent llenya a Vernet (Llenguadoc, Occitània), va ser tornat al camp de concentració, on prengué la resolució de retornar a l'Espanya franquista. Després de passar pel Centre de Classificació de Figueres i el Dipòsit de Concentració de Reus, va ser enviat al Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors Núm. 1 de Punta Bolònia, a prop d'Algeciras i Tarifa, on treballà en tasques de condicionament del sector de Punta Paloma-Palomera (Cadis, Andalusia, Espanya). El desembre de 1941 va ser traslladat al nou Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors Núm. 46, amb el qual treballà en les excavacions d'Empúries (L'Escala, Alt Empordà, Catalunya). L'agost de 1942 va ser traslladat a Camallera (Alt Empordà, Catalunya), on s'encarregà de la vigilància d'un magatzem. Un cop lliure i després de fer el servei militar, entre 1944 i 1945, fou el responsable de la impremta clandestina de Martillo,òrgan del Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Detingut en 1945, va ser empresonat. Un cop lliure, treballà com a projeccionista de cinema i milità en el clandestí Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en 1976 en l'Assemblea de Sants, on es reconstruí la CNT, i va ser nomenat secretari del Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després del V Congrés de la CNT i de l'escissió que es desencadenà, abandonà el sindicat. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Anthropos,CNT, L'Espectacle,Solidaridad Obrera, etc. Sa companya fou Juana Celma, militant de les Joventut Llibertàries d'Alcanyís. En 2008 vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Deixà inèdites unes memòries, Mis batallitas, les quals en 2010 va ser publicades per la seva filla Aurora Segura Celma en edició privada sota el títol Batallitas (1936-1969).

    Roberto Segura Mata (1917-?)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic "Alger Socialiste" (4 de desembre de 1931)

    - Marguerite Aspès: El 7 de juliol de 1937 se suïcida a Foix (País de Foix, Occitània) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Havia nascut el 26 de gener 1901 al Districte X de París (França). Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà --el padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de«comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat enPresse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de «malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

    ***

    El soldat Aurelio Martí

    - Aurelio Martí: El 7 de juliol de 1949 cau abatut a Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya) l'activista anarquista Aurelio Martí. Havia nascut en 1925 a Aragó (Espanya). Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son pare, que va ser afusellat pels franquistes. En 1946, mentre feia el servei militar a Barcelona (Catalunya), desertà amb l'al·lota i passà a França. Instal·lat amb sa companya a Vilallonga de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord), s'integrà en els grups d'acció llibertaris. El 21 d'abril de 1946 participà amb Ramon Vila Capdevila, Francesc Sabaté Llopart, Antonio Malpica Ramos, Josep Gay i José en un transport d'armes (metralletes, municions i explosius) des de Costoja (Vallespir, Catalunya Nord) a la Catalunya Sud. A començaments de juliol de 1949 formà part, amb Antonio Carruesco, Antonio Ribera, Luciano Alpuente, Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Bescis, Jaime Jordán, Antonio Alquezar, Jaime (El Rubio) i altres dos militants en un grup que s'internà a Aragó pel llac d'Urdiceto. El 7 de juliol de 1949 el grup va ser sorprès per la Guàrdia Civil a l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego, Osca, Aragó, Espanya) i Aurelio Martí caigué abatut en el tiroteig que s'entaulà entre ambdós grups. Els altres membres del grup d'acció llibertari aconseguiren trencar el cercle. Aurelio Martí deixà una filla de nou mesos.

    ***

    Víctor Martínez

    - Víctor Martínez: El 7 de juliol de 1958 mor a l'Havana (Cuba) el militant anarquista Víctor Martínez. Com a obrer de la construcció s'afilià a la Confederació dels Treballadors de Cuba (CTC) i participà en el bastiment de l'Hotel Hilton de l'Havana. Arriscà nombroses vegades sa vida i la seguretat de sa família per ajudar els companys llibertaris durant la dictadura militar de Fulgencio Batista Zaldívar.

    ***

    Notícia del processament d'Orencio Conesa apareguda en el periòdic madrileny "La Voz" (3 de juliol de 1924)

    - Orencio Conesa Fillol: El 7 de juliol de 1959 mor a Buenos Aires (Argentina) l'anarquista Orencio Conesa Fillol, també citat Fillot. Havia nascut cap el 1889 a Múrcia (Castella, Espanya) --alguns citen erròniament Ourense (Galícia). Quan tenia vuit anys començà a treballar amb son pare en una mina. De jove emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en el sindicalisme revolucionari i s'afilià al SindicatÚnic de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys del pistolerisme, s'enfrontà als sicaris del Sindicat Lliure de la patronal. El juliol de 1924 va ser processat, amb Joan Font Riutort (Cap de Be), per la mort de l'obrer forner del Sindicat Lliure Narcís Garriga, comesa el 27 de març de 1923 al carrer Constitució de la barriada barcelonina de Sants, però la causa va ser sobreseguda per l'Audiència l'11 d'octubre d'aquell 1924. En 1929 emigrà a l'Argentina amb sa companya (Teresa Camarasa) i dues filles (Aurora i Ortensia). Militant de l'anarquisme argentí, destacà en activitats propagandístiques. Vinculat als grups de solidaritat amb la lluita antifranquista, va ser un dels fundadors del Patronat Espanyol d'Ajuda a les Víctimes de l'Antifeixisme (PEAVA).

    ***

    Humberto Correale

    - Humberto Correale: El 7 de juliol de 1992 mor a l'Argentina el militant anarquista i anarcosindicalista Humberto Correale. Havia nascut en 1898 a Avellaneda (Buenos Aires, Argentina). Fill d'un napolità que havia estudiat per seminarista i que regentà un magatzem a Salern. Afiliat a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), fou un obrer amb una gran cultura autodidacta, recordat sobretot per les seves conferències nocturnes i per les seves exposicions artístiques als centres obrers. Com a cronista del periòdic La Protesta, cobrí els fets de la «Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919. En 1929 fou un dels organitzadors de la vaga de recol·lectors de patates a la província de Buenos Aires. En 1930, amb Horacio Badaraco, fou deportat a Ushuaia per la dictadura de José Félix Uriburu. En 1935 participà en la creació de la «Biblioteca Popular José Ingenieros» de Buenos Aires. En 1944, quan era secretari de la Federació Obrera de Construccions Navals (FOCNav), tingué diverses controvèrsies sindicals amb José Peter, secretari general de la Federació Obrera de la Carn (FOC) d'Avellaneda. També milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA).

    Humberto Correale (1898-1992)

    ***

    Mika Etchebehere (París, 1976)

    - Mika Etchebehere: El 7 de juliol de 1992 mor a París (França) la militant anarquista --després comunista «anarquitzant»-- i miliciana Micaela Feldman, també coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika Etchebehere (o Etchebéhère). Havia nascut el 14 de març --algunes fonts citen el 2 de febrer-- de 1902 a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe, Argentina), en una família jueva russa que havia fugit dels pogroms del seu país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada en 1889 per jueus europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions antisemites. Son pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys després sa família es traslladà a Rosario, on instal·laren un petit restaurant. Passà la seva infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien escapat de les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al Col·legi Nacional de Rosario, començà a militar en un grup anarquista d'aquesta ciutat. Quan tenia 15 anys va fer el seu primer discurs i poc després fundà, amb Eva Vivé, Juana Pauna i altres militants llibertàries, l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En 1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires, conegué el que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito Ernesto Etchebéhère (Hippolyte Etchebéhère, Hippo, Juan Rustico), argentí fill d'un basc d'Iparralde i d'una occitana de Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista llibertària de Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria (1920-1921), i ella s'afegí a la redacció d'aquesta publicació en plena Reforma Universitària. La parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924 s'afilià al Partit Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos anys després per la seva«tendència anarquitzant» i per no desaprovar Lev Trotski. A començaments de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista Obrer (PCO) i editaren el periòdic La Chispa --per això els militants d'aquest grup polític de tendència trotskista i antibolxevic, que es dissolgué en 1929, eren coneguts com els chispistas. Després recorregueren la Patagònia recollint testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de l'exèrcit per ordre del president Hipólito Yrigoyen a començaments dels anys vint, alhora que feien de dentistes de la població amb un consultori ambulant, ell especialitzat en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues de tota casta. En 1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per experimentar de primera mà com es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell any, comprovaren que la nounada II República reprimia durament els manifestants que reclamaven el compliment de les promeses fetes; a París (França) van fer contactes amb cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i l'octubre de 1932 van ser testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del nacionalsocialisme, mentre feien contactes amb cercles revolucionaris («Wedding» de Kurt Landau, etc.). Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son company en la fundació de la revista antiestalinista Que Faire?, mentre guanyava alguns francs fent classes de castellà a domicili --en aquesta època la parella albergà a ca seva l'estudiant de física que havia viatjat a París a un congrés antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis dies abans del cop militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se amb son company que ja hi era a la Península arreplegant informació per escriure un llibre sobre la Revolució d'Astúries de 1934. Arran de l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El 16 d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara, Castella, Espanya) per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment pensà en suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia. Quan la militarització de les milícies, va ser nomenada capitana i enquadrada en la 38 Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en combat, va ser integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per l'anarquista Cipriano Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per agents estalinistes sota l'acusació de «desafecta» a la República i portada a Madrid; gràcies a la intercessió de Mera, que s'acostà personalment a la Direcció General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel Muñoz, va ser alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts (Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van ser enviades a reraguarda, i participà en cursos d'alfabetització i tasques de formació i cultura en un hospital madrileny al servei de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de «Mujeres Libres» fins a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i gràcies a tenir passaport francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué refugiar-se durant sis mesos al Liceu Francès i no ser detinguda; després aconseguir arribar a París. Durant la II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a l'Argentina, on fou asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa esposa la periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li tocà conviure amb el peronisme. En aquestaèpoca argentina col·laborà en diversos periòdics esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur. A mitjans de 1946, quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a França, on es guanyà la vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà activament en el fets de «Maig de 1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb uns guants blancs davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava que així s'evitava que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la policia. També participà activament en les manifestacions parisenques contra les dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975 publicà la seva autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi i l'any següent ella mateixa la traduí al castellà sota el títol Mi guerra de España. Va ser amiga íntima de nombrosos escriptors, com ara Julio Cortázar, Alfonsina Storni, André Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika Etchebehere va morir el 7 de juliol de 1992 a París (França) i les seves cendres van ser llançades, per exprés desig seu, al riu Sena.

    Mika Etchebehere (1902-1992)

     Escriu-nos

    Actualització: 07-07-13


    0 0

    Fa setmanes que és notícia les negociacions entre PP i PI (Lliga i CiU)  en torn a l’entrada de CiU a l’equip de govern. Mentre el batle declarava, tan al diari Última Hora com al Punt informatiu, que el PP havia acceptat totes les condicions de CiU per entrar a l’equip de govern (Última Hora), aquests informaven  que iniciaven negociacions... Posteriorment el portaveu CiU ha declarat que aquestes negociacions estaven aturades (Ara Balear)  i el regidor de la Lliga ha donat un ultimàtum al batle declarant que meditava abandonar l’equip de govern si el 19 de juny continuaven en minoria (Última Hora). Per embullar més al tema a les notícies es parlava d’una crisi interna al PP en torn a la possible entrada d’UMP de l’equip de govern.

    Del que negocien concretament PP-Lliga i UMP s’ha informat ben poc de forma pública. Pel PP això d’informar als ciutadans a internet és ciència ficció, i al seu perfil de facebook les darreres entrades al moment d’escriure aquest article són d’altres partits com nosaltres o el PSM demanant explicacions que no obtenen resposta (Populars de Pollença). Mentre el blog d’UMP es troba congelat fa quasi dos a mesos a l’ article  “ UMP, uns pressupost i crisi superada”... Es veu que el partit va superar la crisi però el blog no l’ha fet. Mentre el que han donat més informació han estat els de CiU al seu blog, el darrer article;“Referent a les negociacions” Però del que negocien concretament no han dit gran cosa. Han parlat d’un document de continguts prioritaris elaborat per PP i CiU, que no han publicat.... I sobre tot han insisit en una idea, “ donar ESTABILITAT polítíca a l’Ajuntament” a la que després afegeixen idees com; …que permeti una correcta i desitjable acció de govern i gestió municipal. …pel be del poble. …que permetin un bon govern per les persones del nostra municipi. Frases tan guapes com generals i buides de contingut, ja que tots els partits polítics i ciutadans estam d’acord en que volem el be del poble però no tots estams d’acord en sí és bo per Pollença  urbanitzar o no  la zona humida de l’Ullal, tenir o no quatre dedicacions exclusives, construir  o no pistes de paddel, pagar o no el projecte de l’auditori d’en Moneo...

    Tot ens recorda massa al pacte de govern que ja tenen el PP i la Lliga, i que a la seva introducció ja parlaven de transparència, participació i de “donar tranquil·litat i estabilitat a la ciutadania”. Pacte de govern entre el PP i la Lliga. /// Annex del Pacte.

    La paraula “estabilitat” sona molt bé,  però  depèn de la situació en que ens trobem pot ser positiva o no.. Si estam a una situació de benestar estar estable evidentment està molt bé però si estam a una situació de crisi mantenir-se estable a la mateixa no és massa positiu. Donar estabilitat a un batle que prefereix el decret de batlia a la Junta de Govern o aquesta al ple... no ens sembla el millor per Pollença. Ja coneixem el que és pactar per després repartir cadires  i favors aplicant el corró. Nosaltres consideram que el millor per Pollença aquesta legislatura ha sortit quan el govern en minoriahahagut de cercar elconsensamb la resta de partits polítics com per exemple els pressuposts del 2012 i 2103.

    Els ciutadans van votar la pluralitat al ple, una  pluralitat que és una riquesa i que es pot convertir en estabilitat des delconsens i el diàleg, amb tots els partits polítics.

     Albercocs i cireres.

     


    0 0

     

      

       ''La nova guerra egípcia: els nord-americans perden,  altra vegada'', article d'En Ron Paul.

     

         Per si de cas els mitjans catalans passen de puntetes devora la denúncia d'En Ron Paul, he pensat que seria bo

    engegar una modesta web que reproduís en català l'article citat.

        Segons l'escrit, resta clar que l'Imperi s'ha ficat dins sorres bellugadisses, i no se'n pot sortir.

        Els mitjans catalans són majorment pro-ianquis. Els periodistes pro-Imperi primer miren de treure aguller de les malifetes imperials, i, tot seguit, les presenten al seu públic amb una pàtina de lluita contra el mal. També són pro-europeus, i fan com si no sabessin que Europa està subordinada als EUA.

        Podeu veure a la Xarxa que l'article d'En Ron Paul ha estat com un tro. Els mitjans no controlats per l'Imperi el s'han fet seu (a l'article).

       Sembla que la premsa imperial i la sionista també s'han ficat en un sorral bellugadís.

        Vegeu la web La nova guerra d'Egipte: els nord-americans perden una altra vegada.


    0 0

    Más que temor al mar, pavor insuperable es el que sufre Rusiñol. Llega la hora de la despedida de esta estancia de dos meses en Mallorca en 1893 y, en este séptimo y último artículo de la serie "Desde una isla", Rusiñol huye a un hermosísimo jardín, Raixa, y allí descubre qué es verdaderamente, lejos de las definiciones, una isla.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Brollador del faune" (1902)

    Desde una isla: La despedida

    Estaba escrito. No había más remedio que marcharse atravesando aquel mar, aquel terrible mar que rodeaba la isla como un anillo de agua. No siendo pez, ni ave, no había otro camino que seguir, que el camino indefinible de las olas, para salir de la isla en pos de una patria continente! ¡Ay! El hombre, ese algo tan astuto, tan incansable, tan busca-inventos, no había inventado nada, hasta la fecha del mes de abril del año de mil ochocientos noventa y tres, que nos sacara sin barco de estas islas, que aun siendo las adyacentes, las mirábamos separadas de Cataluña por una línea de azul que nos daba escalofríos!

    ¡Tan hermoso como es el camino de las nubes, á poderlo andar en un globo bondadoso y dócil á ser dirigido! tan nuevos los senderos submarinos, á poder andar por ellos como congrios, besugos, ú otros peces que gozan el privilegio de respirar donde no respira el hombre, ni aun la mujer, con ser mucho más ingeniosa y sutil, según dicen los sabios! ¡Qué vida, Dios mió, la del marino y sobre todo la del marino... forzoso! ¡Qué bello estaría el mar si se llenara de tierra y no se llenara de hombres!

    Porque yo no sé, señores, de que sirve tanta sal, y tanta agua, y tantas olas, que humedecen la parte mejor del planeta; pero se me figura, por la poca geografía que olvidé, que si el mundo fuera un poco más sólido no se perdería gran cosa. Es verdad que Colón y otros descubridores de tierras, no hubieran podido lucir sus facultades enérgicas, que Cuba y otras islas estarían en estado de canuto, pero en cambio habría más indígenas en España, no hubiéramos conocido las cotorras y sobre todo hubiérase evitado el último centenario y con ellos grandes atropellos á la historia cometidos en conferencias púbicas y conversaciones privadas, en menoscabo del siglo quince y parte del diez y seis, de los cuales tenemos informes muy honestos y halagüeños.

    Continuando en mis trece, no he de callarme que el mar nos dio mucha gloria y muchos víveres y monería, que nos elevó á héroes, con algunas excepciones, que nos hizo ganar muchas batallas de ida y muchos laureles de vuelta, pero hoy por hoy lo tenemos tan descuidado, que á no ser por un ministro de marina, la trasatlántica, algunas islas sabidas y otras perdidas en Dios sabe qué latitudes del Pacífico, apenas recordamos ¡ingratos! que existen olas de agua, hasta el momento que uno se vé trasladado, á una de esas islas propiedad y ha de volverse por él ó bien quedarse en la tierra.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Racó florit" (1902)

    Esta intención, acariciada al mirar aquellos barcos, esbeltos si, alineados en el puerto, pero todos más bailarines que formales al compás del más pequeño oleaje. Mirábalos uno á uno en aquel mercado marítimo como quien busca potro, y no me gustaba ninguno. Este era feo de color, aquel parecía brioso con exceso, el de más allá, con su alto puente, tenía trazas de fortaleza y no me inspiraba confianza. Uno vi, pequeño como un cetáceo, que me atrajo con verdadera simpatía. Era blanco á lo gaviota, largo de formas, elegante de arboladura, y tan quieto dormía y tan dócil me pareció, que diéronme deseos de acariciarle pasándole la mano por sus hermosas espaldas, de besarlo, de darle un terrón de azúcar, y de embarcarme en su seno; pero éste, á quien hubiera confiado mi vida y hacienda y albedrío, por su pequeñez nativa no se lanzaba á temerarias empresas: que era su vida salir con la aurora al impulso de su vela, echar las redes en la bahía y volviendo con el crepúsculo, navegar siempre entre dos luces y siempre con vista á la costa.

    No me decidí todavía á abandonar ésta y de nuevo interneme por la isla. Dirigímonos á Raxa por un camino blanco, de una blancura suprema. Tan blanco era, de tal modo corríamos en el coche entre oleadas de polvo, tal brillaba el sol entre aquella atmósfera mate, tal vagaba todo en una vibración de luz, que sentimos la sensación de nadar entre una niebla formada por caliginosos vapores; una niebla que brotaba candente de la corteza del suelo como si éste se evaporara, ana niebla palpable que amodorraba el espíritu. Entre ella pasábamos como entre nubes, navegando entre la tierra y el aire, sin aguas, ni mares, ni otros peligros marítimos. Los árboles, las plantas, los postes y todo lo que rodeaba el camino, se veía anegado, teñido, sepultado por el polvo que mataba la crudeza del color; los objetos adquirían un algo de barniz aristocrático; las sombras no eran sombras, á fuerza de modelarse en el ambiente, y reinaba ea aquel claro camino la armonía de un paisaje sin contornos y sin líneas. Entre aquella vaguedad, á veces pasaba un rebaño y el cielo se oscurecía por la nube levantada por aquella masa viviente; otras veces corría una diligencia á nuestro lado y la veíamos cruzar como un algo que flotaba; momentos hubo que temimos que íbamos á quedar sin isla, volando al cielo entre partículas de la misma tierra... hasta que, saliendo de aquel camino, llegamos á Raxa por otro bien diferente.

    Es Raxa una casa señorial, un palacio isleño no parecido á ninguno del continente. Fundólo un cardenal (Antonio Despuig) enamorado de la escultura romana de sus fragmentos de clásica arquitectura, de las lápidas, mármoles, jaspes, y bajos relieves, de las lámparas, amuletos y cien objetos más descubiertos entre los escombros de Roma. Recogió sus tesoros con amor de verdadero arqueólogo, y con ellos vino á la isla y en ella dioles amparo, bajo techo señorial, al fondo de frondosísimo valle.

    Es la casa tranquila, de augusta tranquilidad, severa y risueña al mismo tiempo y sencilla como una casa de campo. Su adorno está en el jardín, bello como el jardin de los poetas. Por él suben altísimas escaleras, y vése en él, ya una estatua llena de musgo en sombreada plazoleta, ya un león decorativo, ó un jarrón del renacimiento; aquí se levanta una glorieta intimamente guardada por la yedra; más arriba pasa un muro de cipreses, sirviendo de fondo oscuro á los balustres y desprendiendo el aroma clásico del árbol de la tristeza. Adivínase allí la ciudad muerta, de una opulencia grandiosa, vense los restos de un espectáculo de neo-romanticismo, y uno cree vivir en tiempos que ya se pasaron.

    Los hombres de hoy encuadramos tanto en aquel fondo como ingleses retratados en la Alhambra ó payeses vistos en globo cautivo, porque aquella villa á la romana está pidiendo figuras con casacones, cardenales, grupos á lo Fortuny, damas de blanco cabello, bajando por la escalera con aire majestuoso.

    Y sin embargo, ese olvido del presente y ese aroma que llega allí del pasado, son el principal encanto de aquel sitio. Respirase allí tal sosiego, el ruido del mundo está tan lejos, que es aquella quietud un bálsamo para la vida, y es aquel rincón de tierra como un claustro del paisaje. En él se logra lo que es difícil lograr en este final de siglo: una paz completamente absoluta, vestida de grata melancolía, un lacio abandono del cuerpo y una muerte de ambiciones, que el aroma del azahar, el aire, la sombra de la colina, la vista de una llanura sin pliegues, todo convida á tenderse en brazos de aquella naturaleza tan cariñosa y tan amante para el hombre, todo llama en aquella placidez armónica á una muda contemplación, todo convida al amor de un sueño de vida eterno.

    Acábase el día allí como un suspiro, como si el cielo fuera cerrando los párpados para dormirse en sí propio, como si languideciera el mundo; y allí, entre la vaga claridad de una visión sin relieves, de una atmósfera sin sombras, compréndese la atracción de aquella isla y se la vé más isla y más hermosa que nunca. Allí me la figuré pequeña como el llano que veía, sin otras tierras ni montañas, íntima, risueña como un huerto en eterna primavera, tranquila como un oasis; en vez de mar la creí rodeada de silencio, de un silencio sordísimo que no dejaba llegar las voces embriagadas de aquellos pobres continentes, y sentíla nadar por el aire como un bólido dichoso, y creíme solo en ella sin estar abandonado y me imaginé dormido en una hamaca de flores, viviendo del aire del cielo y libre de las perfidias y maldades de los hombres.

    Entonces y sólo entonces comprendí, lo que isla quiere decir. Comprendí, que no es isla lo que dicen las áridas geografías; que isla es aquello en donde se puede soñar sin ruido, en donde se pueden sentir los males de la zozobra, gozando la plácida nostalgia de un pensamiento aletargado, sin reloj que cuente el tiempo; en donde se puede vivir en reposo del cerebro, sin pensar en el mañana, ni en la antipática lucha de nuestra pobre existencia. Lo que creí mal de la isla, parecióme entonces una bendición del cielo, aquella dulce pereza de que hablaba; sentí deseos de adoptarla para siempre y embriagarme de dulce monotonía en aquella isla de isla.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Flores blaves" (1906)

    Pero el hombre propone y hay muchas cosas que disponen en la vida, tan complicada de sí y tan sembrada de tropiezos. Apenas la planta humana echa raíces, con savia del corazón, en algún punto querido, le arranca de allí el viento de otros deseos ó de nuevas contrariedades; cuando se duerme el espíritu en brazos del bienestar, el reloj está despierto y corre como un condenado y el mío había corrido dos meses, y me mandaba con sus signos á otra parte, y me obligaba á marcharme de aquel suelo tan querido, tan bueno, y tan cariñosamente hospitalario.

    Otra vez volví á mirar aquel mar y aquellas olas, otra vez á mirar aquellos barcos, hasta que un día, ¡oh ventura! resolví el problema: me propiné un narcótico, que fue lo mismo que propinarme una dosis de potencia soñadora, y me embarcaron medio dormido con ella; comprendí que me alejaba, vi Palma borrarse y perderse en el diáfano horizonte, sentí el vacío de dejar grandes si apenas nacidas amistades, y de nuevo creíme viajar por la isla misma, nadar por las olas en bólido dichoso, correr por los mares en suave arrobamiento, y soñé haber soñado dos meses, dos meses de sol, de luz y de aire en brazos de una eterna primavera.

    Santiago Rusiñol
    Palma de Mallorca, abril, 1893.

    Santiago Rusiñol: Desde una isla / La despedida (La Vanguardia, 13 Mayo 1983)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/09/13--01:04: De l'autoodi a l'odi
  •  


     

    Publicat a tribunamallorca.cat

    Podem qualificar aquests dos anys de Govern Bauzá de bienni negre, sobretot pel que fa a la política lingüística. Després de més de trenta anys de democràcia i autogovern han bastat vint-i-quatre mesos per desfer, en gran mesura, el camí recorregut en el procés de normalització lingüística i cultural. I tot sembla que vol aprofitar els vint-i-quatre mesos restants per desfer-lo del tot.

     

    Quan el 1986 s’aprovava en el Parlament de les Illes Balears la Llei de normalització lingüística, s’obria la porta redreçar els efectes devastadors que tres-cents anys d’ocupació havien tingut en la situació social i institucional del català. Hom coincideix que aquesta era una bona Llei i sorprèn com es va poder elaborar amb el Govern de l’aleshores president Gabriel Cañellas. Amb l’aprovació per consens d’una bona Llei de normalització lingüística es pretenia desactivar el moviment en defensa de la llengua i cultura catalana. Cañellas sabia que una Llei, per molt bona que sigui, si no es desenvolupa és simplement un text articulat publicat al BOIB (aleshores BOCAIB).

     

    De totes formes s’ha de reconèixer que al llarg d’aquests anys d’autogovern s’han desplegat diferents mesures de política lingüística, això sí més o manco ambicioses segons el color del Govern, que varen permetre que la llengua catalana recuperés presència i prestigi social, sobretot al món educatiu i a l’Administració.

     

    Si els presidents Cañellas i Matas no es creien el tema de la necessitat de normalitzar la seva llengua, el català, no era perquè no se l’estimassin, sinó perquè tenien interioritzat el que es coneix com autoodi. Tres-cents anys d’alineació nacional ham donat els seus fruits i han aconseguit que bona part de mallorquins, menorquins, eivissencs i formentencs interioritzin una actitud de negació de la pròpia identitat nacional i cultural.

     

    De totes formes, en la segona legislatura de Jaume Matas s’observà un canvi en la política lingüística del PP. De no fer res en contra ni a favor de la normalització de la llengua i cultura catalana de l’època en Canyelles (neutralitat que sempre anava en contra del procés de normalització), veiem els primers intents d’aplicar polítiques contràries a l’esperit de la Llei de normalització lingüística. No de bades, fou en aquesta legislatura quan s’aprovarà el conegut Decret Rodríguez que reduïa els nivells de coneixement de llengua catalana exigibles per accedir a la Funció Pública de les Illes Balears i quan començà l’intent d’introduir el trilingüisme amb la intenció de reduir la presència del català al sistema educatiu. En aquesta segona etapa del Govern Matas, observam un increment del grau d’autoodi dels governants del PP.

     

    Però la situació s’agreuja amb l’arribada al poder en José Ramón Bauzá, L’obsessió malaltissa d’aquest personatge no és fruit de l’autoodi. José Ramón Bauzá és un madrileny (perquè va néixer en aquella ciutat de la Meseta)  que directament odia la cultura i la llengua, amb totes les seves modalitats, dels mallorquins, menorquins, eivissencs i formentencs. És aquest odi el que el du a legislar per minoritzat el català i substituir-lo pel castellà en tots els àmbits, fins i tot aquells que semblaven intocables.

     

    Però amb el que no comptava José Ramón Bauzá és que no tots els hem nascut a les Illes Balears i Pitiüses tenim interioritzat l’autoodi; i que no tots els que han escollit aquestes Illes per viure-hi odien la seva llengua i la seva cultura. El seu odi ens reafirma en el nostre amor per la llengua catalana i la seva cultura.

     

    0 0

    Amb el nou pla hidrològic ses feixes tenen la delimitació exacta del que és zona humida, ja que el Govern ha qualificat de sòl rústic el perímetre que les envolten, no hem d'oblidar que aquest perímetre està qualificat com sòl rústic protegit i que per tant no es pot construir de cap manera, per tant més més que previsible que l'Ajuntament modifiqui el PGOU per tal de construir i deixar que es construeixi a la zona, es veu que els interessos privats d'alguns dels propietaris són més importants que l'interès general. Si , finalment es fa, serà un disbarat edificar a la zona del rent a car,la de la fusteria

    0 0

    [08/07] Conferència de Blanes - Constitució de l'FNIEPE - Vaga Baix Llobregat - Vieira - Picqueray - Cropalti - Gobron - Pallarols - Rasi - Casanova - Martínez González

    Anarcoefemèrides del 8 de juliol

    Esdeveniments

    Conferència cenetista en ple pistolerisme

    - Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.

    ***

    Comitè de la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic

    - Constitució de l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de València (País Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP) i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Federació Nacional de la Indústria de l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE), amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions cenetistes de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les Federacions Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la creació de l'FNIEPE es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram (artístiques, tècniques, cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra la prostitució mercantilista i decadentista en la qual havien caigut els espectacles públics prerevolucionaris. També es creà una productora i una distribuïdora cinematogràfiques pròpies, que se centralitzaren mitjançant una delegació directa del Comitè Nacional de la CNT. L'FNIEPE quedà formada per Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a secretari de l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari d'actes; Evaristo Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de propaganda; i els vocals Manuel Rivas i Evaristo Navarro.

    ***

    Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)

    - Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Deolinda Lopes Vieira

    - Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l'Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.

    ***

    May Picqueray venent "Le Réfractaire" (1975)

    - May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a Savenay (Bretanya) la militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne Picqueray, més coneguda com May Picqueray. Nascuda en una família modesta, va passar la infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va freqüentar una escola de monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de costurera. Als 10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja que va ser contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta família al Quebec (Canadà) considerada com a un membre més. Dos anys més la petita epilèptica va morir i aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va esclatar la guerra, son «amo» va retornar a França, on va morir, i poc temps després la seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills que quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com a intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe. Casada per primera vegada, va abandonar son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918, instal·lada a París, va treballar com a tipògrafa a l'Institut d'Història i Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui Popourtch, qui l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups llibertaris i en les Joventuts Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres que organitzaven els militants anarquistes i allà va conèixer Sébastien Faure i Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el cabaret «La Muse Rouge». Però el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i aquest va marxar a Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de 1922 a Sant-Etiève. Com a secretària administrativa de la Federació dels Metalls va assistir, acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al congrés de la II Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar amb Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie Steimer i Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky. Bloquejada a Moscou per manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers falsos lliurats per les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera francobelga, va ser empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de presó per ús de documentació falsa. Poc després abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924 participà en els aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran morts. Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família a la seva casa parisenca. Més tard va treballar com a correctora de periòdics locals i després com a secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant tres anys, fins a juliol de 1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar activament en el comitè de suport i no vacil·larà a enviar una bomba amagada en un paquet de perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer d'espionatge del qual no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un pescador, realitzà diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor Joseph Kessel. Quan esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva xarxa de suport i amb els quàquers nord-americans en l'evacuació d'infants espanyols. A partir de juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels quàquers, es va ocupar dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant nombroses evasions de refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra, de bell nou a París, subministrarà documentació falsa a la Resistència. Després de l'Alliberament reprendrà la seva professió i militarà en el sindicat de correctors a partir de l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre Soir Express, periòdic on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no s'havia realitzat mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament, cosa que aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos, refractaris i objectors de consciència al servei militar en plena guerra d'Algèria. En 1974 va crear el periòdic mensual Le Réfractaire, que va dirigir fins a la seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà en la manifestació antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva autobiografia sota el títol May, la réfractaire; reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir el 3 de novembre de 1983 a París (França) d'un càncer generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va realitzar la pel·lícula Écoutez May Picqueray sobre la seva vida.

    ***

    Ettore Cropalti

    - Ettore Cropalti: El 8 de juliol de 1900 neix a Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya, Itàlia) el sabater i militant anarquista Ettore Cropalti. Sos pares foren Luigi Cropalti i Aldegonda Venturelli. El juliol de 1931 emigrà a Antíbol (Occitània), on entra en contacte amb els cercles anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou inscrit en el registre de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva detenció. L'agost de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les milícies llibertàries. Els informes de la policia feixista instal·lats a Barcelona el circumscriuen com a membre del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937 passà la frontera a França, on realitzarà activitats antifeixistes. En 1940 fou detingut a Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena. El 20 de març de 1940 la Comissió Provincial feixista el sentència a cinc anys de confinament a Ventotene. El desembre de 1942 el règim de confinament es va veure alleugerit i transformat en amonestació. Durant l'estiu de 1944, fou detingut com a membre de la resistència. Després de la guerra reprengué el seu ofici de sabater a Castelvetro i participà en les activitats de la Federació Anarquista de Mòdena. En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a Bolonya. Ettore Cropalti va morir el 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Postal personal de Gabriel Gobron

    - Gabriel Gobron: El 8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) el periodista, escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista, ocultista, revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el pseudònim de Frère Gago. Havia nascut el 5 de juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). Tingué dues germanes i un germà. Després de fer els estudis primaris, seguí la seva educació a l'Escola Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena, França) i després a l'Escola Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop esdevingué docent, aconseguí un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel Abbès (Algèria), on restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es convertí a l'Islam. De bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada dijous, viatjà a París per seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura en Lletres, va ser nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la subsistència, decidí no presentar-se a cap altra oposició més i dedicar-se als seus estudis, a escriure i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit français, Le Merle mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La Pensée Française, Le Progrès de Bel-Abbès, etc.). Estudià diverses llengües (anglès, alemany, italià, espanyol i portuguès) i, alhora que feia traduccions de filòsofs estrangers, s'apassionà per les ciències ocultes i col·laborà en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société d'Études Psychiques de Nancy, Le Fraterniste, Revue Spirite Belga, etc.). En 1918 publicà un recull dels seus treballs sota el títol de Les couarails de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner Jules Gobron, morí de tuberculosi. En 1921 publicà Yan, fils de Maroussia, novel·la en part autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929 publicà en dos volums les seves Histoires lorraines. Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de 1929 viatjà arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En aquest 1929 publicà Contacts avec la jeune génération allemande, obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra, hagué de veure com els membres de sa família lluitaren en exèrcits enfrontats, experiència que posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de boulangers (1938). Periodista i escriptor llibertari, durant el període d'entreguerres col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter llibertari podem destacar Ni bolchévisme, ni fascisme. Réponse à deux compères: MM. Vaillant-Couturier et Camille Aymard (1926, amb Armand Gilles), Enfances catholiques. Document (1934) i Jean Peuple bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la forme fédéraliste? (1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del caodaisme, una mena de religió sincrètica del budisme, de l'hinduisme, del cristianisme, del islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i desenvolupà a l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar pòstumament sota els títols Histoire du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en Eurasie (1948), Histoire et philosophie du caodaïsme. Bouddhisme rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle en Eurasie (1949) i Le caodaïsme en images (1949, amb altres). Altres obres seves són Tartines de Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine et l'orgie russe (1930), Nelson, le cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain Bonmariage), La Hongrie mystérieuse (1933), Barbandouille. Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique testamentaire de l'île de déportation et de martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de l'administration française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils utiles aux malades (1941). Gabriel Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes, França) i fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva esposa fou Marguerite Gobron.

    Gabriel Gobron (1895-1941)

    ***

    Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en "La Vanguardia" (9 de juliol de 1943)

    - Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.

    ***

    Secció italiana de la Columna Ascaso

    - Tintino Rasi: El 8 de juliol de 1963 mor a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Havia nascut el 15 de setembre de 1893 a Arcole (Vèneto, Itàlia). Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista.

    ***

    Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

    - Antonio Casanova Prado:El 8 de juliol de 1966mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Havia nascut el 7 de juny de 1898 a Betanzos (La Corunya, Galícia). Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d'Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d'arribar, i s'afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d'anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d'un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d'on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l'alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso.

    Antonio Casanova Prado (1898-1966)

    ***

    Notícia de la detenció de Ramón Martínez González i altres companys apareguda en el periòdic madrileny "La Correspondencia Militar" (12 d'agost de 1925)

    - Ramón Martínez González: El 8 de juliol de 1974 mor a Castres (Guiana, Occitània) el militant anarcosindicalista Ramón Martínez González, conegut com Nano. Havia nascut el 1901 a Esparragal (Múrcia, Castella, Espanya). Quan era molt jove es va traslladar a Badalona (Barcelonès, Catalunya). A començaments dels anys vint va començar a militar a l'Ateneu Sindicalista i va ser força actiu sindicalment en la Confederació Nacional del Treball (CNT) com a contramestre en el sector tèxtil. Com a membre dels grups específics, va ser perseguit i detingut en diverses ocasions durant l'època de Martínez Anido i de Primo de Rivera. Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 participà, en representació de Badalona, en la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) dels sindicats cenetistes que se celebrà a Blanes. L'agost de 1925 va ser detingut amb altres companys (Francisco Cascales, Vicente, Antonio Conejero Tomás, Antonio San Martín, Vicente Adelantado Pérez, Manuel Mulé Sender, Lluís Puig Castillo i Joan Faus Marimón) en una agafada en un bar barceloní durant una reunió clandestina del Comitè de Relacions Anarquistes. Va formar part del Comitè Nacional Revolucionari, a Badalona, que va establir contactes amb Fermín Galán. Fou un dels principals protagonistes de la reunificació durant els anys republicans i membre del Comitè Regional del Tèxtil de la CNT. Va jugar un paper destacat durant la vaga de contramestres del tèxtil de maig de 1934. Presidí el Sindicat del Tèxtil en 1936 i va saber la data exacta de l'aixecament militar. Durant la revolució va ser l'eix de la col·lectivització del tèxtil amb Costa Font i fou conseller d'Economia de l'Ajuntament de Badalona i secretari de la Federació Local de la CNT. En acabar la guerra, es va exiliar a França i en 1941 es va instal·lar a Clastres, on va ajudar a la reorganització durant els seus últims anys i va afavorir els intentes de reunificació.

    Escriu-nos

    Actualització: 08-07-13


    0 0


    Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

    Aquells estius dels anys 50 (I)


    És evident que "Ses Casetes" de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d'Alcúdia, prop de s'Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d'hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d'hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d'aquella lluna plena d'agost que vèiem al costat del "Bar Figuera" (s'"Hotel Figuera" de madó Varela), enmig de "Ses Casetes", mentre l'amo en Jaume (l'espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.


    Són imatges dels cinquanta. L'estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a "Ses Casetes". S'ha de dir que a "Ses Casetes" hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els "rics" tenien xalet a Can Picafort, al Port d'Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença... "Ses Casetes" eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del "Bar Figuera", a l'horabaixa, s'hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d'ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l'estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a "Ses Casetes", els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l'altra). Ben igual que a l'església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La "moralitat" de l'església catòlica després d'haver beneit com a "croada en defensa de la fe" una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a "Ses Casetes" amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l'amo en Jaume del "Bar Figuera" (la "catedral", el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes "Ideales", la imprescindible "grassiosa", la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, "espicis"... tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa ("caseta") ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros ("Ses Casetes" de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s'havien de fer a cada començament d'estiu.


    Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) "Ses Casetes" eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima "construcció" només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.


    Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d'Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d'en Soler a l'altre extrem, s'hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de "Ses Casetes". Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s'hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n'hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n'hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.


    Miquel López Crespí.


    Del llibre Temps i gent de sa Pobla. Sa Pobla (Mallorca), Col·lecció Uialfàs, 2002. Pàgs. 171-173.



    0 0
  • 07/09/13--01:04: MANIFEST ANTICOLONIALISTA
  • PROPOSTA DE RESOLUCIÓ APROVADA PER L’ASSEMBLEA DEL IV CONGRÉS DE JUBILATS PER MALLORCA MANIFEST ANTICOLONIALISTA A. Constatam que la crisi, programada a l’àmbit mundial des del poder financer internacional, ha anat fent via arreu del Planeta, afavorint la retallada dels drets dels treballadors, dels drets dels jubilats, dels de les persones dependents..., provocant la fallida dels petits empresaris, la concentració de la banca, el segrest de les caixes d’estalvi, els processos d’apropiació privada de tot allò que era públic, anorreant la democràcia i fent dels governs un instrument per robar els béns del poble i donar-los als poderosos del Món. B. Verificam que el Govern espanyol, seguint la mateixa dinàmica de concentració de poder i de destrucció de la diversitat (que dificulta l’esmentada concentració en poques mans de la capacitat de decisió sobre la vida de tothom), ha continuat l’atac contra l’existència de pobles diferenciats dins l’Estat, atac que aquí ha estat especialment violent per la col·laboració entusiasta del Govern de les Illes Balears i dels diputats del Partit Popular que li donen suport. C. Comprovam que els qui manen, amb rentats de cervell ignominiosos, i fent servir tota l’artilleria de propaganda dels grans mitjans de comunicació, escampen i volen fer creure l’absurditat que els mallorquins som espanyols si deixam de ser mallorquins, o si procuram que no es noti gaire que ho som. Al mateix temps, amaguen que patim un robatori increïble per part de l’Estat, que suposa entre un 13 i un 14 per cent del PIB, que ja ha tengut com a conseqüència que passàssim de ser el núm. 1 a ser el núm. 5 en riquesa per càpita, abans de la redistribució dels impostos, i el núm. 14 o 15, després de l’esmentada redistribució. D. Sabem que continuam essent els qui més pagam per persona i estam molt per davall de la mitjana de l’estat a l’hora de rebre serveis, de manera que allò de la solidaritat que al·leguen es redueix a la categoria de farsa (comparant dades de Papeles de Economia Española, de la FUNCAS, i altres fonts consultades, es desprèn que dels 3.500 milions d’euros de dèficit fiscal de l’any 2002, es podia discutir si la contribució en funció de la “solidaritat” podria haver estat de 900 milions, o sigui que els primers 900 milions eren discutibles però els altres 2.600 milions eren, indiscutiblement, un robatori). E. Evidenciam com els diferents governs de l’Estat han tudat a balquena els doblers de tots per fer infraestructures, no en funció de la seva rendibilitat, ans en funció de reforçar la capitalitat de Madrid; no en funció d’allò que convenia a l’economia de la gent, ans en funció de l’ultranacionalisme espanyolista, que ha afectat les institucions de l’Estat, tant amb governs de la dreta com de l’esquerra, però que d’ençà de l’arribada al poder dels darrers governs del Partit Popular, tant al Govern balear com al Govern espanyol es mostren més descarats i més agressius que mai. F. Palesam que l’intent de fer desaparèixer els senyals d’identitat del nostre poble és de cada vegada més intens, el robatori que patim de cada vegada més descarat, la manipulació de la informació i del pensament de la gent de cada vegada més goebbeliana, i tot plegat més emmarcat en la dinàmica diabòlica que està dominant el funcionament de la política i de l’economia en l’àmbit mundial. Per tot això, ens hem refermat en el convenciment que, per més impossible que pugui semblar d’entrada, l’únic camí que ens pot permetre combatre el monstre s’ha de fer des de la diversitat, des de l’autonomia personal, des de la independència. Estam convençuts que la unitat només és enemiga de la concentració de poder quan es construeix des de la diversitat; que només les persones lliures poden aixecar un país i que només els pobles lliures poden bastir estructures internacionals que siguin democràtiques. Per tot el que hem manifestat anteriorment, DECLARAM 1. Que no ens interessa cap estructura estatal que no sigui bastida des del dret a decidir de cada un dels pobles o països que conformen aquell estat, ni cap estructura internacional que no sigui bastida des de la independència de cada una de les nacions i/o pobles que la integren. 2. Que, tot i que entre nosaltres n’hi ha que hi votaren a favor, les interpretacions que ha anat fent el Tribunal Constitucional de la Constitució Espanyola demostren que els qui tenien raó són els qui hi votaren en contra, i que aqueixes interpretacions evidencien que és una constitució colonialista que no permet la lliure convivència en igualtat de dignitat de les diverses nacions de l’Estat. 3. Que per continuar essent qui som i poder així ajudar a conformar un Món més just i solidari necessitam desfer-nos del doble colonialisme que patim, del colonialisme general que el poder financer internacional malaveja a exercir damunt tots els pobles de la Terra, i del colonialisme particular que l’Estat espanyol exerceix contra el nostre poble. En aqueixa lluita estam i en aqueixa lluita som, amb les armes de l’acció no-violenta, en peu de guerra. JUBILATS PER MALLORCA - IV CONGRÉS

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/09/13--01:04: Precs i preguntes de juny
  •  Els dos darrers plens ordinaris (maig i juny) han finalitzat a les 00:00 sense haver arribat als precs i preguntes. Aquests són els precs i preguntes que vam registrar al mes de juny, a alguns podem aportar respostes que ens han arribat encara que no hagi estat al ple, la resta si no hi ha novetats els tornarem a presentar al ple de juliol.

    PRECS

    - A la darrera reunió de la comissió d’avaluació i seguiment de la crisi es va tractar el tema dels cursos de formació i s’ens va facilitar un llistat de cursos del soib. També hi ha plataformes com la caeb i associacions com abaex, unx... que ofereixen cursos on line i presencials gratuïts. Es podria fer a la pàgina web municipal un apartat de cursos gratuïts pels qui estiguin interessats.

    - En referència a la multiplicació de  factures molt petites de material habitual de la brigada d'obres que signifiquen continuats desplaçaments. Consideram que és poc productiu que per qualsevol material o eina d'us freqüent o repetit s'hagi d'anar cada vegada a la botiga o al comerç on se venen. Demanam tenir un estoc de  material d'us constant.

    PREGUNTES

    - Ja han fet  els informes en referència a l’auditoria, aprovats al ple per unanimitat fa mesos? En cas de resposta negativa quan pensen fer aquests informes?

    - L’Ajuntament paga l’enllumenat de la zona de Ports? Hi ha algun conveni en aquest sentit?

    - Ens poden facilitar una cartografia de totes les zones enjardinades que són competència municipal?

    Necessitam aquesta informació per  fer feina a la moció per eliminar els herbicides a Pollença.

    - Ens poden explicar les causes dels talls d’aigua a la Cala Sant Vicenç?

    - Fa ja deu anys, al ple del 13 d’abril del 2003 es va anomenar al batle Pere Josep Cànaves  Fill Il·lustre de Pollença. Quan pensen encarregar i penjar a aquesta Sala de Plens el quadre corresponent?

    El batle ens va dir que ja estava fent feina al tema igual que al de fer un quadre de Clara Hammerl.

    - S’ha signat ja la recepció del bar Caty? Quan pensen retirar la impactant propaganda que hi ha al mateix?

    - En referència a les boies de pagament a la Punta Avançada i  a Formentor, l’Ajuntament  ha fet o pensa fer alguna gestió davant de Costes? Ha demanat explicacions de perquè es fan actuacions com aquestes mentre es deixa fondejar de forma il·legal a altres zones de la badia?

    - Pensen treure a concurs públic la feina de desembussar el clavegueram? S’ha solucionat ja el problema que va obligar  a actuar en dies consecutius a la bomba impulsora al principi del Passeig del Port de Pollença?  

    - S’ha fet o es pensa fer alguna actuació per reduir la quantitat de les factures de telefonia de l’Ajuntament?

    - Ens poden informar de les actuacions que s’han fet acan singala 47 (pontejat de llum, okupas...)?

    Via email la regidora de la policia ens va dir que fa uns mesos la Policia Local anarem a identificar-los.  Emser hi va anar i l'aigua no estava conectada de forma irregular, també hi va anar Electrica Bahia i no estaven conectats a l'enllumenat públic.

    - S’ha fet net ja la platja de la zona del Illa D'or?

    Un ciutadà ens va fer arribar una sèrie de fotografies de brutor a la platja de la zona del Illa d'or Les van enviar a l'Ajuntament que va reaccionar i fer una neteja de la mateixa

     

     

     


    0 0

    [09/07] «L'Uguaglianza Sociale» - Míting per Berkman - Dwelshauvers - Montéhus - Zanelli - Simon - Padín - Penelas - Martin - Owen - Bruno - Escartín

    Anarcoefemèrides del 9 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Uguaglianza Sociale"

    - Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de 1892 surt a Marsala (Sicília) el primer número del periòdic anarquista L'Uguaglianza Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf«Non più doveri imposti dall'alto, non più diritti reclamati dal basso. Non sonvi che bisogni e soddisfazioni» (No més deures imposats des de dalt, no més drets reclamats des de baix. No són més que necessitats i satisfaccions). Era l'òrgan de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el Congrés Nacional d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14 d'agost de 1892 a Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou responsable Giuseppe Monacò, l'administració la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo Arini; però quan Arini fou condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la direcció. En les pàgines d'aquesta publicació es discutí molt sobre les posicions que calia prendre davant els socialistes i sobre la participació llibertària en els Fasci dei Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de desembre de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13 d'agost de 1893 es va veure interromput i l'últim número sortí el 24 de desembre de 1893.

    ***

    Míting en memòria de Berkman

    - Míting per Berkman: El 9 de juliol de 1936 al Webster Hall de Nova York (Nova York, EUA), organitzat per la Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva), es realitza un míting en memòria de l'anarquista Alexander Berkman, que havia mort uns dies abans, el 28 de juny de 1936 a Niça (Occitània). Hi van parlar Harry Kelly, Sam Weiner (Sam Dolgoff), Julius Hochman, Philip Kapp, Carlo Tresca, Arturo Giovannitti, Harry Weinberger, Rose Pesotta, Abe Bluestein i Mark Mratchny.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jean-Jacques Dwelshauvers

    - Jean-Jacques Dwelshauvers:El 9 de juliol de 1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista, historiador, crític d'art i militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers, també conegut comJacques Mesnil. Nascut en una família universitària i de l'alt funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina a la Universitat Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen, i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va conèixer E. Van Der Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la Facultat de Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan va relacionar-se amb els pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre d'altres. A Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla d'Élisée Reclus, que serà sa companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i per la història de l'art. Va rebre el títol de metge a Florència, però mai no va exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art sota el pseudònim de Jacques Mesnil. A Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on va continuar les seves recerques sobre art i va freqüentar els cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de guerra, la invasió de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i llibertaris que es van incorporar a la «Unió Sagrada», es va allunyar del moviment anarquista i va començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la mêlée, publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat. També fou el corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la Revolució russa, es decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de la redacció de La Revue Communiste. Va assistir amb sa companya al Congrés de la III Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on trobà Victor Serge i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la dictadura bolxevic, especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant repressió amb la qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution Prolétarienne, publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe. En 1939 sa companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la seva col·laboració en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i 1914 (Il Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le Mercure de France,La Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant Socialiste, Van Nu En Straks, etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement anarchiste (1895),Le mariage libre (1901),Esprit révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també va escriure diverses obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes (Botticelli, Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir el 14 de novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat, Occitània), fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns autors apunten al suïcidi com la causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la importància de l'enfocament econòmic de la producció artística en la història social de l'art.

    ***

    Gaston Montéhus

    - Gaston Montéhus:El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la«Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.

    ***

    Els redactors d'«Il Senio». D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste Zanelli (foto d'Stefano Bosi)

    - Oreste Zanelli: El 9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família benestant, sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i després hostaler, i Antonia Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà una temporada la escola tècnica i aquest bagatge cultural i una bona educació autodidacta li va permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes públics. A causa de la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar, hagué d'abandonar l'ofici de mecànic i visqué amb son germà Mario (republicà) i Epaminonda (sindicalista revolucionari i després republicà), propietaris de la Fonda Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les cavalleries de la diligència. Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees anarquistes, d'adolescent no participà en cap activitat política. En 1906 promogué, amb altres companys, la fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va fusionar amb el Cercle Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de Parma, parlà en públic durant la manifestació que tingué lloc a Castel Bolognese per acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per famílies del poble per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar de Milà on havia perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué part activa en reunions i manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i sindical locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari retribuït de la Lega Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la policia, la reunió del Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de 1911 fundà a Castel Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de col·locació al costat, del qual s'encarregà i serà nomenat secretari. Les autoritats el consideraran un dels exponents més destacats dels moviments anarquista i socialista d'Emília-Romanya. El 25 de juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat en el Congrés Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es reuniren un centenar de militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes i del sindicat; durant la seva intervenció sostingué la tesi segons la qual la batalla contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores provocava accidents i conflictes sagnants entre els jornalers del camp (majoritàriament socialistes) i parcers (republicans)-- només era un capítol en la lluita que els anarquistes havien de portar a terme contra la institució de la parceria, tesi que va ser compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou acceptada en la resolució final del congrés. Hi va ser nomenat membre del Comitè de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya per lluitar contra els propietaris rurals i els parcers; també entrà a formar part del petit comitè encarregat de l'edició del primer número del periòdic L'Agitatore, que sortí l'agost de 1911 a Bolonya i en el qual es publicà l'informe del congrés i per al qual va escriure alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco. Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista Mario Santandrea i el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il Senio, periòdic local anticlerical i d'esquerres, però desvinculat dels partits polítics, que donà a llum una trentena de números entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la seva redacció jugà un paper destacat, signant articles polítics i sindicals --Serantini se n'ocupà de la part literària i Santandrea de la crònica local i dels esports--, donant la seva opinió sobre qüestions importants de la política nacional i per al qual redactà una sèrie d'articles contra la Guerra de Líbia. Per protestar contra l'expedició militar imperialista a la Tripolitània, el 26 de setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de Castel Bolognese participaren en massa; durant la reunió ell parlà en nom del Sindicat Obrer, juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació dels anarquistes, i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra, esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus companys llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat del moviment anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit Republicà, del qual arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser corresponsal per al setmanari Il Lamone de Faenza. Amb l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment l'activitat política i en 1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir del 8 de setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel Bolgonese van tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un comitè unitari antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta finca també trobaren refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de concentració i oficials i militars italians desertors, a l'espera de poder passar clandestinament la línia del front i unir-se a la guerrilla antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una clínica de Faenza (Romanya, Itàlia).

    ***

    Louis Simon

    - Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix a París (França) el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau».És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Louis Simon va morir el 31 de juliol de 1980 a França.

    ***

    Félix Padín Gallo

    - Félix Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Félix Padín Gallo. Membre d'una família nombrosa i empobrida, passà fam. Amb 12 anys començà a treballar en una botiga d'ultramarins i tres anys després en la construcció, la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys s'afilià al sindicat dels seus germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i després a les Joventuts Llibertàries. Formà part d'un grup d'acció amb Porfirio Ruiz, Alberto Lucarini i Severiano Montes. Fou molt actiu en aspectes culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament d'armes i de dinamita --que acabaren emprant-se el juliol de 1936--, etc. Fou vocal del Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la premsa en les Joventuts Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda del Comitè Regional de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris d'aquell any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità com a sergent i tinent en els batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva detenció el 16 de juny de 1937 a Burgui. Passà sis anys tancat a presons (Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració de Miranda de Ebro i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i Peñaranda de Bracamonte). El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao, però un més després torna a Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres tres anys. Fou detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao d'aquell any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un cop mort Franco, reactivà la seva militància, convertint-se en l'ànima de la CNT local. En aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao i dos anys després participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. En 1993 assistí com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de Barcelona. En 1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les Conferències Nacionals de 1993 i 2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més tard, participà com a testimoni en els documentals sobre els camps de concentració franquistes Rejas de la memoria (2004), de Manuel Palacios, i Desafectos. Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne Beaumont i Fernando Mendiola.

    ***

    Carlos Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)

    - Carlos Penelas: El 9 de juliol de 1946 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, poeta i assagista anarquista Carlos Penelas. Sos pares, exiliats llibertaris gallecs, van ser Manuel Penelas Pérez (1898-1974) i María Manuela Abad Perdiz (1897-1959), i fou el menor de cinc germans d'una família culta, vinculada a la literatura, la plàstica, el teatre i el cinema. Estudià a l'Escola Normal de Professors Mariano Acosta i després va fer Història de l'Art i Literatura a la Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional de Buenos Aires. En 1968, quan encara era estudiant, obtingué el Primer Premi de Poesia i el Primer Premi d'Assaig a l'Escola Normal de Professors. En 1977 guanyà el Premi Arturo Marasso, atorgat per l'Escola Nacional Normal Superior del Professorat Mariano Acosta, amb altres premiats, com ara Julio Cortazar, Raúl Gustavo Aguirre, Ángel Mazzei, Fermín Estrella Gutiérrez i Osvaldo Loudet. Durant els anys vuitanta aconseguí diferents guardons: Faixa d'Honor de la Societat Argentina d'Escriptors (1981), Premi Accèssit de la XII Exposició Fira Internacional de Buenos Aires (1986), Premi Millor Cobertura com a cronista radiofònic (1988), Primer Premi de Poesia Alfonsina Storni (1988), etc. Entre 1983 i 1989 va fer de crític literari en LSI Ràdio Municipal i LRA Ràdio Nacional. En 1984 va ser director dels tallers literaris de la Societat Argentina d'Escriptors (SADE). En 1992 obtingué una menció especial de Poesia en el Concurs Llatinoamericà «Carlos Sábat Ercasty» de Montevideo. A realitzat nombroses gires de conferències arreu d'Argentina i ha participat en nombrosos jurats literaris nacionals i provincials, en taules rodones, congressos, jornades, seminaris, etc. Dictà conferències en les càtedres de Literatura Llatinoamericana de la Universitat de la Corunya, avinentesa que aprofità per viatjar pel país de sos pares, i de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha organitzat i coordinat a teatres i centres culturals nombrosos homenatges a escriptors i artistes plàstics (Banch, Pessoa, García Lorca, León Felipe, Ungaretti, Rosalía, Camoens, Montale, Molinari, Luis Franco, Antonio De Ferrari, Rubén Rey, Miguel Viladrich, etc.). Ha col·laborat en nombrosos periòdics, com ara Propósitos, El contemporaneo,Bibliograma, Reconstruir, Pliego de Poesía,Diario Armenia,El Libertario, Diario Galicia, Diario Río Negro, La Vanguardia, Ciudad Libre, Galicia en el Mundo, Nueva Rioja, etc., i es col·laborador permanent del suplement literari del diari La Premsa. Entre la seva obra poètica destaquen Poemas del amor sin muros (1970), Palabra en testimonio (1973),Integración (1975), La gaviota blindada y otros poemas (1975),El libro de las imágenes (1976),La noche inconclusa (1979),Los dones furtivos (1980),La piedra del destino (1983), Finisterre (1985), Al amoroso fuego (1987), Oficio de tinieblas (1988),Cantiga (1989), Queimada (1990), El jardín de Acracia (1990), El corazón del bosque (1992), El mensajero celeste (1993),La mirada roja(1994), El mirador de Espenuca (1995),Guiomar / Cantiga (1996),Antologíaàcrata (1998),El manantial (1998), Valses poéticos (1999), Desobediencia de la aurora (2000),Elogio a la rosa de Berceo (2002),El aire y la hierba (2004),Espejos (2008), Viajero con una soledad (2009), Antología personal (2010), Calle de la flor alta (2011), etc. També ha publicat diversos textos en forma de «plaquetas»: La Comuna (1976), Legendario cielo (1979), Betanzos de los Caballeros (1986), Morbus Sacer (1988), Zonas (1988), El jardín de Acracia (1990), 1492-1992 (1992), Perry 341 (1992), Desolación de la quimera (1993),El nombre de la luna (1994),Tango (1994), Bureaucratie (1997), Canillita (1998),Autobiografía(1998), El exilio final (1998), Roja, amarilla, morada (1999),Poesía(2000), Voces (2002), Oda al deshabitado (2003),Calle de la memoria alta (2010), Luis Franco (2011), etc. D'assaigs i proses, algunes poètiques, podem destacar Intensidad de la palabra (1977),Conversaciones con Luis Franco (1978 i 1991), Poesía y ser (1981),Los gallegos anarquistas en la Argentina (1996 i 1999), Os galegos anarquistas na Arxentina (1996),Anarquía y creación (1997),De Espenuca a Barracas al Sur (2000),El regreso de Walter González Penalas (2001),Diario interior de René Favaloro (2003),Cuaderno del príncipe de Espenuca (2004),Apuntes anarquistas (2004),Ácratas y crotos (2004),Posada del río (2005),Alberto Ghiraldo y suépoca (2005),Literatura argentina. Identidad y globalización (2005), Historia de la Federación Libertaria Argentina (2006), Crónicas del desorden (2006),Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario (2007), Romancero de la melancolía (2007),Retratos (2008), Fotomontajes (2009), Poesía argentina contemporánea (2011), etc. També a publicat nombroses antologies, com ara Poesía política y combativa argentina (1978),Sangre española en las letras argentinas (1983), Libro del padre (1984), Siete poetas y el crimen fue en Granada (1986),Siete poetas y la América invisible (1986),Voces do alén-mar (1995),Namorados da Costa da Morte (2001, amb altres), Ciclo«Poetas del '60». Buenos Aires lee en la voz de sus autores (2004), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Cartell de la secció d'Ensenyament de la Comuna de París

    - Constant Martin: El 9 de juliol de 1906 mor a París (França) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Havia nascut el 5 d'abril de 1839 a Entrevaus (Provença, Occitània). Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibret Internacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, amb Émile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. De resultes de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quanés absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

    ***

    William Charles Owen (desembre de 1928)

    - William Charles Owen:El 9 de juliol de 1929 mor de càncer en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Havia nascut el 16 de febrer de 1854 a Dinapore (Bengala,Índia) en una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquesta època esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a Los Ángeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment --va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit --després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»-- i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una«pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el«Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    William Charles Owen (1854-1929)

    ***

    Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" (17 d'agost de 1913)

    - Martí Bruno Mas: El 9 de juliol de 1963 mor a Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Havia nascut el 27 de juliol de 1889 a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya). Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

    ***

    Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

    - Antonio Escartín: El 9 de juliol de 1969 mor a Cuers (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Havia nascut el 3 de març de 1911 a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final.

     Escriu-nos

    Actualització: 09-07-13


    0 0

    Me encuentro mucha gente escéptica respecto a las consecuencias políticas del caso Bárcenas. adivi petit Que no sufran : Rajoy y la banda de golfos que le rodean no sobrevivirá a este escándalo.

    En un país más civilizado hace mucho tiempo que Rajoy hubiera dimitido.  Pero en este país de pícaros, repleto de  políticos paniaguados y de supuestos periodistas sin vergüenza todo cuesta más... pero Rajoy no sobrevivirá políticamente al caso Bárcenas.

    A veces los procesos políticos son tan lentos que nos parece que, al final, no va a suceder nada. Pero, afortunadamente,  es una impresión errónea. 

    Bárcenas era sólo un mandado : el administrador de una red mafiosa tejida por el PP para financiarse ilegalmente a través de empresarios sin escrúpulos que van mucho más allá de los integrados en la trama Gürtel. De dónde salía el dinero?. De tus bolsillos, de los míos, de las contratas artificialmente encarecidas para financiar al partido. El sistema fue tan eficaz que los millones fluyeron como como un chorro incontenible. Así que no sólo hubo para financiar campañas electorales obscenas (que el Tribunal de Cuentas - torpe hasta la náusea - nunca llegó a destapar), también hubo para que mojaran personalmente los miembros de la banda : hubo para los sobres de Rajoy, de Arenas, de Mayor Oreja y de muchos otros; hubo para el jaguar de Ana Mato, para la boda de la hija de Aznar, para el palacete de Matas y para innumerables dádivas a Camps, Bárberá y compañía... Y también hubo para que Bárcenas, el administrador del tesorero de Alí Babá, sisara una ínfima parte del tesoro y construyera una fortuna personal de decenas de millones.

    Cuando la fortuna de Bárcenas empezó a llamar la atención de la justicia, la Mafia reaccionó como mandan los manuales: le protegió, le defendió públicamente, le pagó el abogado y le creó un empleo ficticio (que duró hasta hace muy poco) para que siguiera chupando del bote... y para que callara.

    Pero, lentamente, la acción de la justicia iba hundiendo a Bárcenas en un mar de cuentas suizas y de delitos de todo pelaje... y la Mafia ya no pudo seguir sosteniéndole. Es una de las diferencias entre la mafia política y la otra : no tienes ametralladoras, te has de presentar a elecciones  y, cuando queda claro que alguien es un delincuente, ya no puedes aparecer públicamente como su cómplice. El PP, pues, se ha visto obligado a distanciarse de Bárcenas y éste, perdida la protección del grupo, ya sólo mira por su propio pellejo y ha decidido pasar a la condición de arrepentido, cantar la Traviata y buscar un trato más favorable de la justicia.

    Es así de sencillo: Bárcenas va a tirar de la manta y lo que va aparecer bajo ella confirmará todo lo que acabo de describir. En Mallorca lo hemos visto sobradamente : en la sucursal mafiosa tutelada por Jaume Matas, la afición por el bel canto se ha disparado, los resultados judiciales son demoledores y Jaume Matas, al que, por cierto, Rajoy gustaba de poner como ejemplo de buen gobierno, no tardará en ingresar en la cárcel.

    Es lo que tienen estas cosas : como recordaba recientemente el fiscal de Juan Carrau en el juicio de Can Domenge, los arrepentidos son claves para acabar con las mafias y así lo reconocía el capo Totó Ríina cuando se quejaba amargamente de que, sin los arrepentidos, nadie podría tocarles ni un pelo

    0 0

    Avui publicam un article d'en Bernat Morey amb dibuix original d'en Miquel Trias. Ja sabeu que si voleu escriure algun article només ens l'heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail.com 

      Pels Ajuntaments corruptes?. El Conseller prohibeix  veladament als agents forestals que investiguin presumpte urbanisme il·legal en sol rústic  per evitar problemes amb els Ajuntaments?.  Bono. Sols el fet ja indica que hi ha molt per amagar. A que ve sinó tanta prohibició i tant de secretisme?. I  un  Conseller d´Agricultura  i Medi ambient (ja ho val)  no hauria de ser el primer interessat que se preserves el rústic?. No hauria de ser el primer que hauria de vigilar un forestal en ser el més susceptible avui de delicte. El Medi Ambient per Company sols són els espais naturals?. I el medi rural que és  idò, medi pudent?. Contradicció  semblant a protegir la fauna  i amollar bous i anneres a les feres humanes.?. Sr. Xampany, un brindis. Ha llevat mal de caps als agents  que encara  no han estat acomiadats. Ja no molestaran als corruptes que podran fer  i desfer més tranquils. Sap bé que en els pobles veí qui denuncia és mal vist. Els bons edils se queden sense defensa si no és amb denúncia forana. Altres brindaran amb xampany. Ja que no compleix amb la seva obligació seran  GOB, Gagma i tot ciutadà valent i conscienciat qui denuncii. Vostè dimiteixi. Se queda sense feina. Al igual que molts dels seus correligionaris en desmuntar sector públic  augmenten en emoluments i  barra a mesura que se lleven presumptes competències. Que pretén una vegada sense vigilants, anar de xampany per Cabrera o a sopar de peixet per  Ses Covetes  amb la resta d´streapers del seu partit?.

    http://albercocs-i-cireres.blogspot.com.es/

     



    0 0

    Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)


    Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.


    Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.


    Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).



    Acte de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" a mitjans dels anys vuitanta. D'esquerra a dreta: Alexander Sissonenko, membre del PCUS, Lila Thomàs i Miquel López Crespí.

    L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.

    La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.

    La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".

    Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.

    En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.

    Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.


    Miquel López Crespí


    (28-X-02)


    Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí

    Literatura catalana contemporània

    Memòria històrica

    Literatura catalana moderna – Illes

    Memòria històrica – Illes


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 11 | 12 | (Page 13) | 14 | 15 | .... | 465 | newer