Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 10 | 11 | (Page 12) | 13 | 14 | .... | 465 | newer

    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Feia temps que no gaudien d'un article d'en Mariano Moragues. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Ja hi ha molteta gent que comença a estar més que farta d’haver d’aguantar que un dia i un altra li escurin la butxaca, l’embusterejin  i li venguin en romanços tot lo sant dia. Una objectiu essencial de qualsevol societat hauria de ser una redistribució de la riquesa, que fes real la igualtat d’oportunitats i la vigència pràctica dels drets humans. Després de segles de classes dominants molt petites i de una gran majoria del poble explotat i al seu servici, un poc s’havia avançat amb el creixement de la classe mitjana, amb un augment socialitzador dels serveis públics i un portelló obert a la democràcia. Avui sembla estam davant una reculada en els avanços conquerits: el món financer controla tots els governs, roba descaradament amb “preferents”, hipotèques, comissions, sous i clàusules d’escàndol pels directius (fins i tot pels fracassats), compra partits polítics, comanda els gran mitjans de comunicació... i el poble a fer coa a Càritas, la Creu Roja i menjadors populars de “beneficència”.  On és la milionada dels pispada per la corrupció (Gurtel, Bàrcenas, ERE andalús, Urdangarin, Matas, Munar...)?; qui s’ha quedat amb els més de mil milions de les “preferents”... ? Com que l’ambició econòmica no té mesura, a poc a poc els serveis i les empreses públiques es van privatitzant: salut, aeroports, educació...  I esperau, no se torbaran a privatitzar les pensions. Tot s’escola dins els mateixos sarrons; els que ja anaven polents ara van en rauja. S’imposa un canvi radical del sistema. Fins que no conquistem una més justa distribució de la riquesa i dels bens del món, el poble no traurà faves d’olla; tot el demés és munyir indiots per la cresta.

    http://albercocs-i-cireres.blogspot.com.es/

     


    0 0

    Per què a les cotxeres de Son Carrió de l'inacabat, inviable i aturat (suspès) projecte de tren estan fent obres des de diumenge passat a partir de les 23 hores de la nit fins a altes hores de la matinada?

    Què estan fent? Per què posen una via si han reciclat els trens que van comprar per aquest projecte per posar-los en la línia d'Inca a Palma?

    Qui paga les obres, quan el Govern està al desbordament del col · lapse, estan acomiadant personal i retallant en salut i en educació?

    ¿Per què no han fet públic que el projecte de tren de Llevant s'ha tornat a posar en marxa?

    És potser una institució privada que ha agafat una obra inacabada i amb el projecte en suspensió i està fent obres en unes naus en les quals el Govern encara no ha anunciat un ús futur? Per què? ¿A benefici de qui?

    Per què el Govern no ha fet cap declaració pública sobre aquest tema?

    Si us plau periodistes, podrien vostès investigar i informar ja que el Govern no ho fa?

    Gràcies
    Obres nocturnes a les cotxeres de tren de l' 

    0 0

    Prevención fronte aos riscos no sector agroforestal

    Publicación sobre a prevención de riscos laborais no sector agroforestal na que se describen o emprego da motoserra e diferentes procedementos de tarefas, os riscos e medidas preventivas así como as medidas de protección axeitadas.
    1. A motoserra
    2. Corta polo pé da árbore coa motoserra
    3. Corte en toradas coa motoserra
    4. Corte de pólas coa motoserra
    5. Poda en altura con medios mecánicos
    6. Roza coa rozadoira
    7. Roza co tractor
    8. Colleita de árbores coa procesadora
    9. Corte e rachado de leña coa fendedora
    Os seus autores son:
    • Gema Bértoa Veiga. Técnica superior en prevención de riscos laborais, ISSGA.
    • Martín Barrasa Rioja. Técnico superior en prevención de riscos laborais, USC.
    • Jesús Maciñeiras Abelleira. Técnico superior en prevención de riscos laborais, USC.
    O documento preséntase en varios formatos para a súa descarga:
    • Os 9 folletos de xeito individual (formato pdf)
    • A colección completa cos 9 folletos (arquivo zip cos 9 arquivos anteriores)
    • http://issga.xunta.es/export/sites/default/recursos/descargas/documentacion/publicacions/PREVENCIxN_NO_SECTOR_AGROFORESTAL_GAL.zip
    • Versión cuadernillo (formato pdf)

    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    0 0
  • 07/04/13--23:41: Imatges
  • Darrerament, no he utilitzat aquest blog. Twitter me guanya la batalla, els bàrbars lògicament van guanyant l'espai. Surfejam, ja no tenim temps ni per escriure més de 140 caràcters. Però avui, mirant les fotos del militar egipci a la portada d'un diari a cinc columnes, me n'he fet creus. Primaveres àrabs, militars, Snowdens, espionatges, austeritat. Al final, tot és circular. Un militar a la portada me recorda que al final Francis Fukuyama i el seu final de la història són només un souvenir. Al final, això dels espies i militars me recorda massa al segle XX.

    0 0

    Declaración como Bien de Interés Cultural, categoría de Monumento, de Can Oliver

    Fuente: BOIB núm. 092
    Fecha publicación: 2 julio 2013

    plano
    Can Oliver de Mahón (procedencia imagen)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/07] «Freie Arbeiter Stimme» - Atemptat Salazar - Monfray - Rafanelli - Stagnetti - Recchi - Bruna - Santana - Abad - Reclus - Berton - Newman - Sorinas - Giménez Díaz - Górski

    Anarcoefemèrides del 4 de juliol

    Esdeveniments

    Un exemplar de "Freie Arbeiter Stimme"

    - Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de 1890 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic en jiddisch Freie Arbeiter Stimme (La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu ucraïnès exiliat Mark Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors, com ara el poeta David Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un periòdic d'aquestes característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977. Un temps es va editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski, Joseph Cohen i Ahrne Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim David Edelstadt, Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl, F. A. Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els anys de màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars, després en 1905 de 13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa germanitzat, es va canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer Arbeter Shtime. Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els nord-americans Joel Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta longeva publicació sota el títol Free Voice of Labor. The Jewish Anarchists.

    ***

    Pla de l'atemptat contra Salazar d'Emídio Santana

    - Atemptat contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa (Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres companys, intenten assassinar sense èxit el dictador portuguès Oliveira Salazar quan aquest es desplaça a la capella particular del seu amic Josué Trocado, a l'avinguda de Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia política, Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Banderola de la secció lionesa de l'AIT

    - Marius Monfray: El 4 de juliol de 1866 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El novembre de 1886, va ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una loteria sense autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats en el «Procés dels 66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va escriure: «Visca l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de presó per «ultratges als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de 1894 a Lió (Arpitània).

    ***

    Leda Rafanelli

    - Leda Rafanelli: El 4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora llibertària i militant anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la Gitana anarquista. Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió social. En 1903, instal·lada amb sa família per raons econòmiques a Alexandria (Egipte), es va apassionar per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia. En aquesta època freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria, com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també col·laborà en el periòdic d'El Caire Il Domani. A Alexandria va conèixer Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà. De tornada a Itàlia, amb Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio Ballerini, company de la coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial«Edizioni Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La Blouse (1906-1910) i en La Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de separar-se de son marit, va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini, Prezzolini, Palazzechi), i representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo Carrà --que va començar anarquista i va acabar feixista-- va establir una fructífera relació de treball que donà lloc a una història d'amor. Les característiques del seu futurisme artístic eren d'orientació llibertària. En 1907 va conèixer el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui d'ara endavant viurà a Milà i crearà la «Casa Editrice Sociale», que es convertirà en l'editorial llibertària més important d'Itàlia. En 1908, amb Ettore Molinari i Nella Giacomelli, formarà part del comitè de redacció de La Protesta Umana (1906-1909) i a més col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com araIl Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,Il Grido della Folla, Volontà, etc. Després va crear, amb son company, la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir i després La Sciarpa Nera i La Libertà, i es va embarcar en la creació d'una nova editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va tenir un fill amb Monanni, Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va oposar als intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de propaganda llibertària, va crear una important obra literària i poètica. Amb l'arribada de Mussolini, personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari abans de la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van fent de manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va ser escorcollada, la revista Pagine Libertarie prohibida i Rafanelli, amb Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante Meniconi, detinguts. La «Casa Editrice Monanni» desapareixerà en 1933. En 1934 es va separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà Milà i s'instal·larà primer a San Remo i després a Gènova, on es dedicarà a escriure contes per infants sota el pseudònim de Zagara Sicula. Cap al final de sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità Nova. És autora, sota diversos pseudònims, de nombroses novel·les i llibres per infants, com ara La bastarda del principe (1904), Un sogno d'amore (1905), Le memorie di un prete (1906), Valide braccia: opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme nuovo (1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa (1908), Bozzetti sociali (1910), L'eroe della folla (1910), Incantamento (1921), Donne e femmine (1922), L'oasi: romanzo arabo (1926), Una donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori! (1959), etc. Leda Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova (Ligúria, Itàlia). El seu epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els companys. Visca l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística que s'identificava força amb la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche, etc.), encara que mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que degeneressin en la violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a l'anarquisme social o societari com a manera de matisar les postures. El seu interès per l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i de l'esoterisme, en un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més, compromesa amb la lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu, especialment el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva obra és plena d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va convertir la cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava a la civilització occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa, que ha estructurat un dels més importants arxius anarquistes, l'Arxiu de la Família Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa, filla d'Aurelio. L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la col·lecció completa de totes les obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a la qual cosa va ser creat el «Fons Leda Rafanelli».

    ***

    Spartaco Stagnetti

    - Spartaco Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Va ser va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928--, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

    Spartaco Stagnetti (1888-1927)

    ***

    Foto de la policia mussoliniana de Nicola Recchi

    - Nicola Recchi: El 4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia) l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la repressió desencadenada per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de maig de 1909, retornà a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava buscat per desertor, s'establí a Suïssa, però poc després emigrà als Estats Units. A Ludlow (Ludlow, Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments reivindicatius, com ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la campanya contra la dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué lligat al grup anarquista on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la seva mà esquerra, uns diuen que accident de treball i altres en alguna acció subversiva amb explosius muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o del de Luigi Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en fabricació de bombes i de participar en la campanya de explosions que es desencadenà als Estats Units entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a Itàlia, on obrí un petit quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità Nuova, etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes destruïssin el seu quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va ser acusat de la mort de quatre feixistes i el març passà a França i poc després retornà a l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A l'Argentina treballà de paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes, finalment fou posat en llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de Residència i fou expulsat a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de 1936. Jutjat per les autoritats feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de 1939 va ser alliberat, però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any va ser traslladat a la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i posteriorment condemnat a l'aïllament a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué sortir l'octubre de 1941. L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques, Itàlia), on reprengué el contacte amb els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en el Congrés de Carrara, en el qual es fundà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i fou nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta organització. En 1956 retornà a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li negava sistemàticament el visat d'entrada, i pogué reunir-se amb sa companya Beppina i ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de sa companya en 1962, passà els seus últims anys de sa vida amb ses filles sumit en la misèria. Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).

    Nicola Recchi (1889-1975)

    ***

    Ernesto Bruna

    - Ernesto Bruna: El 4 de juliol de 1904 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista Ernesto Bruna. Sos pares es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un mes de presó per portar un revòlver. En 1927 desertà de l'Exèrcit i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a Suïssa i a Bèlgica. En 1930 el trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada a Bèlgica participà en diverses expropiacions. Segons la policia formà part d'un grup anarquista il·legalista anomenat «Gli Espropriatori» (Els Expropiadors), que incloïa nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello Qualizza, Carlo Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo Piovano Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja (Valònia), freqüentà coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris, Pietro Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe Pasotti o Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx i Zambonini, a Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936, en assabentar-se del cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la Península i s'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Com a membre del grup «Angiolillo», participà en diversos combats (Monte Pelado, Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després dels «Fets de Maig» de 1937, abandonà la Península i fou detingut per la policia francesa a Tolosa de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar violentament. En 1938 arribà a Brussel·les (Bèlgica), on va ser condemnat a nou mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió i rebel·lió contra la força pública». A començaments de 1939 patí una nova condemnat de dos anys per «robatori». Un cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la policia, establí relacions amb l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un tribunal militar a un any i mig de presó per«deserció». Amnistiat, va ser condemnat, però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya, a cinc anys de deportació a l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any s'establí a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca (Piemont). El 9 de maig de 1948 es casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la guerra. Sos germans Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes. Ernesto Bruna va morir el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont, Itàlia).

    Ernesto Bruna (1904-1977)

    ***

    Emídio Santana

    - Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a Lisboa (Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va començar a treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i s'afilià en 1920 en el sindicat de la metal·lúrgia de la Confederació General del Treball (CGT) portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de l'Escola Industrial Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el Primer de Maig i en les manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923 participarà en la seva primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs d'Industrial, ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals serà secretari de propaganda i més tard secretari general; així mateix serà secretari general en 1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de Santarém. En 1926 serà reelegit secretari general de les Joventuts Sindicalistes i triat per al Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren part en el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix mantenir una activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el Batalló de Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants, empresonat a la Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la revolta de febrer de 1927 A Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i els sindicats subjectes a estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O Eco Metalúrgico i en 1930 secretari general de la Cambra Sindical del Treball de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la Universitat Popular. En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança Llibertària i elegit redactor en cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica,òrgan de la nounada Federació Minera i Metal·lúrgica. En 1932 va ser empresonat uns dies per intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va ser detingut per participar en una reunió de l'Aliança Llibertària, jutjat i condemnat a un any de presó que complirà a la fortalesa de São João Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En 1933, arran de la instauració del règim corporatiu i de la supressió de la llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres organitzacions sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el 18 de gener de 1934 que fracassà, però que va servir per a detenir, jutjar sumàriament i deportar a Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va regressar de les Illes Açores a finals d'agost i es va integrar en el Comitè Confederal reconstituït, reprenent la publicació d'A Batalha clandestina. En 1936 va representar la CGT portuguesa com a «delegat fraternal» en el congrés de la CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat contra el dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la policia britànica el deté a Southampton i l'octubre el lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de presó i a 12 de deportació, que els farà a la Penitenciaria de Coimbra. Un cop alliberat, el 23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància antifeixista i llibertària. En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i més tard serà empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da Sé» per derrocar el dictador. En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes, que va presidir l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va participar en la reorganització del Moviment Llibertari Portuguès (MLP), va publicar el periòdic anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la reunió commemorativa de la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de l'Aliança Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el 20è Congrés de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central anarcosindicalista sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis Llibertaris i un dels promotors de la creació de l'Arxiu Històrico-Social. En 1984 va participar en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. És autor d'História de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18 de Janeiro de 1934 (1978), deMemórias de um militante anarco-sindicalista (1985) i, pòstumament, d'Onde o homem acaba e a maldição começa (1989). Emídio Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i està enterrat al cementiri lisboeta d'Alto de São João.

    ***

    Embasament de l'Aigle

    - Inocente Abad García:El 4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos, Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad García. De molt jove va emigrar a Catalunya on el 1932 treballa, adherit en la CNT, a les mines de potassa de Manresa. En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es veu obligat a abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la Columna Terra i Llibertat a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a França a partir del 12 de febrer de 1939 i és enviat a una companyia de treballadors a l'Arsenal de Rennes, on treballarà fins a l'arribada dels alemanys. Després farà feina a l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia). Confós amb un maquis és detingut pels alemanys que el torturen fins esclatar-li les oïdes. Amb l'Alliberament s'instal·la a Briva la Galharda amb la seva companya Antonia Artura i militarà en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Inocente Abad García va morir el 23 de març de 1990 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Élisée Reclus fotografiat per Nadar

    -Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a Torhout (Flandes, Bèlgica) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean Jacques Élisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15 de març de 1830 a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània). Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.

    ***

    Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

    - Germaine Berton: El 4 de juliol de 1942 se suïcida a París (França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Havia nascut el 7 de juny de 1902 a Puteaux (Illa de França, França). Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.

    ***

    Barnett Newman fotografiat per Jonathan Holstein (1966)

    - Barnett Newman: El 4 de juliol de 1970 mor a Nova York (Nova York, EUA) el pintor, escultor, crític artístic i intel·lectual anarquista Barnett Baruch Newman (Barney), un dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i del color-field painting. Havia nascut el 29 de gener de 1905 a Lower East Side (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA) en una família de jueus polonesos immigrants. Sos pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris a Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees. Entre 1923 i 1927 aprengué dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran amistat amb Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb Scott Buchanan i Morris Raphael Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones qualificacions, i treballà a la fàbrica de roba masculina propietat de son pare que intentà fer surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta començà a pintar quadres d'estil expressionista, però finalment destruí tota l'obra d'aquestaèpoca. En 1931 intentà fer-se professor artístic en el sistema escolar públic de Nova York, però no aprovà l'examen i restà com a professor substitut; l'any següent entrà com a professor d'apreciació artística a la Grover Clevelant High School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On the Need for Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de l'acció política dels homes de la cultura), que reivindica una educació més àmplia, un majorèmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural, i amb Alexander Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia de Nova York sota el lema «Vota't a tu mateix». En 1935 es va fer gerent una companyia de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per poder llegir les importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En aquestaèpoca col·laborà en la revista The Answer. America's Civil Service Magazine (La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una columna de crítica literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza, Plató i Piotr Kropotkin, i condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936 es casà amb Annalee Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de noces a Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les cases d'Henry David Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus mestres intel·lectuals. Després treballà com a escriptor i crític artístic, redactant prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent crítiques per a revistes especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de l'entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del servei militar per raons físiques, es declarà objector de consciència. A finals dels anys quaranta començà a exposar obres de tipus surrealista a la Galeria Betty Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les influències contemporànies. En 1948 realitzà la seva primera exposició individual. En aquests anys es relacionà força amb la bohèmia artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group, etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure fortament influenciada per les seves arrels jueves místiques i espirituals. Les seves obres es caracteritzen per senzilles composicions pictòriques (olis i, posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per una o dues fines línies verticals (zips, cremalleres). Les escultures que realitzà són gairebé zips tridimensionals. També realitzà litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics més importants, que publicà en els periòdics La Revista Belga, Tiger's Eye i Partisan Review, destaquen The plasmic image (1945), The first man was an artist (1947), The sublime is now (1948) i Feeling is all (1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is anarchist!» (La vertadera revolució és anarquista!), que serví de pròleg per a la nova edició que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist de Kropotkin. Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova York (Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà la Barnett Newman Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es definí com a anarquista i reivindicà una forma de vida no jeràrquica i antiautoritària.

    ***

    Camp de concentració de Setfonts

    - Mariano Sorinas: El 4 de juliol de 1997 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas. Havia nascut el 8 d'octubre de 1906 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 17 anys emigrà a Catalunya, on començà a treballar de paleta i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'allistà a les milícies per combatre al front d'Aragó (Osca, Saragossa, etc.) i participà en la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de responsabilitat. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat als camps de concentració de Vernet i de Setfonts. Durant l'ocupació alemanya treballà de llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions gal·les. Després de l'Alliberament, va participà en la reconstrucció del país a diverses regions en el ram de la construcció. Més tard s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on treballà de paleta, i, després de la jubilació, a Perpinyà i Montpeller. Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les activitats de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya, Pilar, nasqué el 15 de setembre de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí el 7 d'abril de 2008 a Reims (Xampanya, França).

    ***

    Francisco Giménez Díaz

    - Francisco Giménez Díaz: El 4 de juliol de 2007 mor a Sèvres (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Havia nascut el 5 de juny de 1920 a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria, Evocación i Pueblo Libertario.

    ***

    Rafał Górski

    - Rafał Górski: El 4 de juliol de 2010 mor a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia) el escriptor, traductor, historiador, activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał Górski. Havia nascut el 22 de setembre de 1973 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia). Entre 1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització Juvenil de la Confederació per una Polònia Independent) de Cracòvia; el segon semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar part de la KPN. En aquesta època participà activament en les protestes contra l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció de Cracòvia de la Federacją Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant els anys noranta i començament del segle XXI participà activament en nombroses mobilitzacions i campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al treball, i en contra de la política imperialista russa a Txetxènia, fets pels quals va ser en diferents ocasions detingut i empresonat. També milità en la confederació sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80» (WZZ-S80, Associació Sindical Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en la creació del sindicat anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy«Inicjatywa Pracownicza» (OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa dels Treballadors»). El 8 de febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver agredit un policia en un desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004 coedità la revista A-tak (Lletra A) i col·laborà en nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa Lokatorska, InnymŚwiecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions referents a l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia, l'autogestió i la democràcia participativa.És autor de nombroses obres, com ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),Demokracja uczestnicząca w samorządzie lokalnym (2003), Przewodnik po demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu (2007), Historia i teraźniejszość samorządności pracowniczej w Polsce (2007), Polscy zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de càncer des del 2006, Rafał Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia (Petita Polònia, Polònia).

     Escriu-nos

    Actualització: 04-07-13


    0 0

      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 



    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Feria del
    libro 2013»
    Paseo de
    Carruajes
    (Paseo del
    Duque de
    Fernán
    Núñez)
    Parque de
    El Retiro

    «Farola»
    Puerta de
    Madrid
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de
    Farola»
    Puerta de
    Madrid
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    (I)»
    Autor:
    José Gra-
    ses Riera
    Parque de
    El Retiro

    «Descanso
    musical»
    Escalera del
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Autor:
    José Gra-
    ses Riera
    Parque de
    El Retiro

    «Escalinata,
    León y
    Sirena»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Autores:
    Vallmitjana
    y Estany;
    Antonio
    Parera,
    Rafael Atché,
    Coll y Alsina
    Parque de
    El Retiro

    «León»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Autores:
    Vallmitjana
    y Estany
    Parque de
    El Retiro

    «Bodega
    Martín»
    Avenida
    Menéndez
    Pelayo

    «Bodega
    Martín»
    Avenida
    Menéndez
    Pelayo

    «Fuente»
    Monumento
    a Cuba
    Plaza del
    Salvador
    Parque de
    El Retiro

    «Galápago I»
    (detalle de
    la fuente)
    Monumento
    a Cuba
    Plaza del
    Salvador
    Parque de
    El Retiro

    «Iguana I»
    (detalle de
    la fuente)
    Monumento
    a Cuba
    Plaza del
    Salvador
    Parque de
    El Retiro

    «Delfines»
    (detalle de
    la fuente)
    Monumento
    a Cuba
    Plaza del
    Salvador
    Parque de
    El Retiro

    «Iguana II»
    (detalle de
    la fuente)
    Monumento
    a Cuba
    Plaza del
    Salvador
    Parque de
    El Retiro

    «Galápago II»
    (detalle de
    la fuente)
    Monumento
    a Cuba
    Plaza del
    Salvador
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle del
    Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle del
    Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle del
    Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle del
    Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a Serafín y
    Joaquín
    Alvarez
    Quintero
    (Hermanos
    Álvarez
    Quintero)»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Parque de
    El Retiro»
    Paseo de
    Bolivia
    Parque de
    El Retiro

    «Músico I»
    Paseo de
    Colombia
    Parque de
    El Retiro

    «Kiosco de
    música I»
    c/ de Alcalá
    Parque de
    El Retiro

    «Kiosco de
    música II»
    c/ de Alcalá
    Parque de
    El Retiro

    «Fuente de los
    galápagos I»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de la
    Fuente de
    los galápa-
    gos  I»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de la
    Fuente de
    los galápa-
    gos  II»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de la
    Fuente de
    los galápa-
    gos  III»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de la
    Fuente de
    los galápa-
    gos  IV»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de la
    Fuente de
    los galápa-
    gos  V»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Músico II»
    Paseo del
    Estanque
    Parque de
    El Retiro

    «Fuente de
    los galá-
    pagos II»
    Plaza de
    Nicaragua
    Autor:
    Francisco
    Javier de
    Marietegui
    Escultor:
    José Tomás
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    (II)»
    Autor:
    José Gra-
    ses Riera
    Paseo Salón
    del Estanque
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    (III)»
    Autor:
    José Gra-
    ses Riera
    Paseo Salón
    del Estanque
    Parque de
    El Retiro

    «Bicicleta»
    Escultor:
    Paseo del
    Estanque
    Parque de
    El Retiro

    «León con
    amorcillo I»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Escultores:
    Francisco
    Javier
    Escudero
    Lozano,
    Bofill,
    Arnau y
    Campmany
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Tomando
    el sol»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Águila en
    la entrada de
    la cripta»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «León con
    amorcillo II»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Escultores:
    Francisco
    Javier
    Escudero
    Lozano,
    Bofill,
    Arnau y
    Campmany
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Grupo escul-
    tórico de La
    Libertad»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Escultor
    Aniceto
    Marinas
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Alegoría
    de las Cien-
    cias»
    Escultor:
    Manuel Fuxá
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «León con
    amorcillo III»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Escultores:
    Francisco
    Javier
    Escudero
    Lozano,
    Bofill,
    Arnau y
    Campmany
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Alegoría
    de la Agri-
    cultura»
    Escultor:
    José Alco-
    verro
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Alegoría
    al Comercio
    y a la Indus-
    tria»
    Escultor:
    José Clará
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Leones»
    Escultores:
    Agapito
    Vallmitjana
    y Pedro
    Estány
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle del
    grupo escul-
    tórico de La
    Libertad»
    Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII
    Escultor:
    Aniceto
    Marinas
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro
    El Retiro

    «Sirena»
    Escultor:
    Antonio
    Alsina
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de
    la alegoría de
    las Artes I»
    Escultor:
    Joaquín
    Bilbao
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Sirenas
    y león»
    Escultores:
    Pedro Estány,
    Antonio Alsina
    y Antonio Coll
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Sirena II»
    Escultor:
    Antonio Alsina
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Sirena III»
    Escultor:
    Antonio Coll
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Sirena IV»
    Escultor:
    Antonio Coll
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Detalle de
    la alegoría de
    las Artes II»
    Escultor:
    Joaquín
    Bilbao
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Leones»
    Escultores:
    Agapito
    Vallmitjana
    y Pedro
    Estány
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Puesta de
    sol en el
    estanque I»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Alegoría
    de las Cien-
    cias»
    Escultor:
    Manuel Fluxá
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Puesta de
    sol en el
    estanque II»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Puesta de
    sol en el
    estanque III»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Puesta de
    sol en el
    estanque IV»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Puesta de
    sol en el
    estanque V»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Músico III»
    Plaza
    Maestro Villa
    Parque de
    El Retiro

    «Monumento
    a S.M. el rey
    D. Alfon-
    so XII (II)»
    Autor:
    José Gra-
    ses Riera
    Parque de
    El Retiro

    «Vista del
    Parque de
    El Retiro»
    Paseo de Chile
    Parque de
    El Retiro

    «Músicos IV»
    Paseo de
    Carruajes
    (Paseo del
    Duque de
    Fernán Núñez)
    Parque de
    El Retiro

    «Músico V»
    Paseo de
    Carruajes
    (Paseo del
    Duque de
    Fernán Núñez)
    Parque de
    El Retiro

    «Músico VI»
    Paseo de
    Carruajes
    (Paseo del
    Duque de
    Fernán Núñez)
    Parque de
    El Retiro

    «Torre de
    Valencia»
    Avenida
    Menéndez
    Pelayo

    «Carmen»
    Escultor:
    Alexander
    Calder
    Museo Nacional
    Centro de
    Arte Reina
    Sofía
    c/ de Santa
    Isabel

    «Oiseau lunaire
    (Pájaro lunar)»
    Escultor:
    Joan Miró
    Museo Nacional
    Centro de
    Arte Reina
    Sofía
    c/ de Santa
    Isabel

    «Fuente»
    Museo Nacional
    Centro de
    Arte Reina
    Sofía
    c/ de Santa
    Isabel

    «Toki Egin
    (Homenaje
    a San Juan
    de la Cruz»
    Escultor:
    Eduardo
    Chillida
    Museo Nacional
    Centro de
    Arte Reina
    Sofía
    c/ de Santa
    Isabel

    «El pueblo
    español tiene
    un camino que
    conduce a
    una estrella»
    Escultor:
    Alberto
    Sánchez
    Museo Nacional
    Centro de
    Arte Reina
    Sofía
    c/ de Santa
    Isabel

    «Monumento
    homenaje a
    las victimas
    del 11-M I»
    Obra:
    Proyecto
    de FAM
    Arquitectos:
    Esaú Acosta,
    Raquel Buj,
    Juan Carlos
    Martin,
    Mauro
    Gil-Fournier
    Miguel Jeanicke
    Avenida de
    la Ciudad
    de Barcelona

    «Monumento
    homenaje a
    las victimas
    del 11-M II»
    Obra:
    Proyecto
    de FAM
    Arquitectos:
    Esaú Acosta,
    Raquel Buj,
    Juan Carlos
    Martin,
    Mauro
    Gil-Fournier
    Miguel Jeanicke
    Avenida de
    la Ciudad
    de Barcelona

    «Monumento
    homenaje a
    las victimas
    del 11-M III»
    Obra:
    Proyecto
    de FAM
    Arquitectos:
    Esaú Acosta,
    Raquel Buj,
    Juan Carlos
    Martin,
    Mauro
    Gil-Fournier
    Miguel Jeanicke
    Avenida de
    la Ciudad
    de Barcelona

    «Homenaje
    al agente
    comercial»
    Escultor:
    Francisco
    López
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Jardines
    tropicales
    de Atocha I»
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Jardines
    tropicales
    de Atocha II»
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «El viajero»
    Escultor:
    Eduardo
    Úrculo
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Jardines
    tropicales
    de Atocha III»
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Jardines
    tropicales
    de Atocha IV»
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V

    «Jardines
    tropicales
    de Atocha V»
    Estación de
    Atocha
    Plaza del
    Emperador
    Carlos V
     

    Palma, 4 de julio de 2013


    0 0

    Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

    El passat 27 de maig vam poder assistir a una reunió entre l’Ajuntament ( batle, tècnics d’esports i regodors; David i Miquel Llobeta) i socis del Club d’Equitació.  Cal dir que la reunió va ser provocada per la nostra denúncia pública del incompliment del conveni entre l’Ajuntament i el Club d’Equitació (article El Club d’Equitació ha de complir el conveni.). La informació de la convocatòria de la reunió ens va arribar a través del mateix soci i membre de l’executiva que havia denunciat la situació al Club i quan vam demanar assistir a la reunió el batle no va posar cap problema per assistir.

    La reunió va deixar clara la divisió en dos bàndols al Club amb retrets continus entre  uns i altres sobre pagaments, instal·lacions, falta de transparència de la Junta... Mentre uns pocs intentaven raonar i argumentar i el batle els intentava explicar que el Club fa quatre anys que no compleix la seva part del Conveni i que si no el fan l’Ajuntament recuperarà el solar amb les instal·lacions.

    A la reunió ens vam assabentar d’un dada que ens va sorprendre  i que ens va demostrar el desgavell  amb el que es va gestionar aquest tema a passades legislatures; l’Ajuntament,  havia invertit en torn a 40.000 euros a les instal·lacions del Club d’Equitació, a pesar de que el conveni deia que el Club s'havia de fer càrrec de les instal·lacions a realitzar dintre de la finca, i  mentre el Club no havia complit pràcticament res dels seus compromisos del conveni (que entrava en vigor en gener del 2009), l'Ajuntament . Un desgavell més que els responsables haurien d'explicar.

    Finalment la reunió va finalitzar amb el compromís de que cada un dels dos bàndols del Club triessin dos representants i l’Ajuntament intervindria mitjançant el tècnic d’esports per intentar trobar solucions i el compliment del conveni. El problema és que mentre es realitzaven els primers contactes per fer aquestes reunions i trobar solucions la Junta Directiva  va decidir presentar una moció de censura per expulsar al membre de la Junta que ens havia informat dels problemes del club, amb l’argument de que havia  actuat en contra del club i no havia deixat dur endavant el projectes de Junta. A la fi un disbarat que esperam no s'acabi de fer aquests dies ja que demostraria les escasses intencions que té l’actual Junta per posar pau al Club.

    En aquest moment el tècnic d'esport ja ha estudiat la documentació, ha fet les reunions pertinents, ha aportat idees, a orientat al club de com havien e fer per establir quotes i millorar el funcionament del club. La Junta s’ha d’implicar més amb el club i els socis amb més transparència i aconseguint nous socis que utilitzin les instal·lacions. Cal que  el Club doni passos reals per complir el Conveni i tenir l’escola en funcionament en setembre, sinó l‘únic camí de l’Ajuntament és la resolució del Conveni i la recuperació del solar i les instal·lacions. El dimecres 10 de juny serà la propera reunió.


     El consens del PP (albercocs i cireres).

     

     


    0 0

    Els bars de Sa Pobla, organitzen un correbars que s'iniciarà a la Plaça Major a les 20:30h amb Mateu "Xurí", Pere Joan Munar "Pomer" i Jordi Cloquell "Artiller".

    0 0
  • 07/04/13--23:41: Ja nadam


  • Ja nadam

    Efectivament, ja nadam.
    Ha arribat el juliol... i nadam. Portocolom, aigües netíssimes i gelades. Molt agradable. La vida, aigües artificialment tèrboles i caldoses. Molt trist.

    La vida. 



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/05/13--23:53: Sí, això és una dona
  • (publicat a L'Altra Mirada)
     
    D’entre els relats d’antics presoners dels camps de concentració nazis, el més famós i llegit és, amb tota probabilitat, Si això és un home, de Primo Levi. Llegiu-lo, si no ho heu fet: és un d’aquells llibres que han contribuït a canviar la consciència de l’home contemporani. La clàusula condicional que li fa de títol en sintetitza molt bé el contingut: Levi es pregunta si és possible mantenir la condició humana quan algú és sotmès a les severíssimes condicions físiques i a l’aclaparadora degradació moral d’un lloc com Auschwitz. L’objectiu del camp és l’aniquilació del presoner: l’aniquilació física, en darrer extrem i en la majoria dels casos, però també la seva desintegració anímica. Primo Levi deixa testimoni de com els presoners dels camps van perdent força física i, alhora, força moral, de com el tracte extrem a què són sotmesos els soscava la possibilitat mateixa de la solidaritat o la generositat.

    La història de Neus Català, antiga presonera del camp de concentració per a dones de Ravensbrück (a la regió alemanya de Mecklenburg) i del camp de treballs forçats de Holleischen (a la zona dels Sudets, antiga Txecoslovàquia), no és ben bé aquesta. No és un relat de la pèdua d'humanitat. Un cel de plom, el relat novel·lat de la vida de Neus Català escrit per Carme Martí, no ens estalvia res de la realitat dels camps. Llegim els capítols corresponents a l’any i mig de tancament de la protagonista amb aquella sensació d’assistir a una representació del Mal en estat pur i amb la perplexitat que ens generen els extrems de barbàrie a què pot arribar l’home. Però la història que escriu Carme Martí és també una història d’amistat, solidaritat i generositat. No és pertinent demanar-se si el relat de Primo Levi és més versemblant, des del punt de vista de la diferència ara descrita, que el de Neus Català. Els temperaments diferents veuen i recorden les coses de formes diferents. No hi ha cap idealització en la narració de la catalana: ni de l’experiència dels camps ni del trauma posterior. Amb tot, el relat és valuós tant pel que té de testimoni històric com pel que té testimoni d’una personalitat d’un coratge i d’una voluntat de viure excepcionals.

    Els capítols anteriors al pas pels camps de concentració, molt especialment els de la Guerra Civil, ja ens presenten aquest retrat d’una militant de gran vitalitat i generositat. En una de les escenes més belles del llibre, la trobam a Premià de Mar, on feia una extenuant tasca en una colònia de més de cent d’infants de pares republicans. Sense saber nedar, i durant tot l’any, Neus Català començava el dia a la platja, a les sis del matí, banyant-se perquè l’aigua li encomanàs l’energia necessària per a la jornada. És la mateixa dona que, pocs anys més tard, a Ravensbrück o a Holleischen, en unes condicions de vertader infern sobre la Terra, era capaç de fer riure les seves campanyes fent una imitació de Charlot o estrafent una cursa de braus. Recórrer a l’humor allà on sembla inconcebible: una altra mostra d’altíssima humanitat. I una tercera escena que retrata Neus Català: el 1944, les presoneres tracten de passar el dia de Nadal oferint-se calidesa humana. Una dona catòlica s’acosta a na Neus i li diu que no comprèn d’on poden treure esperança i consol, elles que no tenen el seu Déu. “Que no ha entès res, aquesta dona? Com es pot ser tan cega?”, es demana la nostra protagonista. I li contesta: “Com que no tenim ningú? Però que no ho veus? Mira, et tinc a tu”. Decididament, això és una dona.

    Carme Martí. Un cel de plom.
    Amsterdam Llibres. Barcelona, 2012.

    0 0

    Tothom espera aquesta onada de calor que diuen que ens farà bollir a tots com la mar, com la cassola al forn, però de moment el vent bufa del nord i l'aigua de la mar continua freda. Ah, i encara dormim amb el cobrellit d'estiu. Escric això a la cafeteria Jaume II que és, un any més, la meua 'oficina' temporal. El cafè és acceptable i la velocitat de la wifi, també. És un gust venir aquí: any rere any hi ha els mateixos parroquians que ocupen les mateixes taules que parlen de les mateixes coses que riuen les mateixes bromes. Avui, però costa concentrar-se, perquè fan més trull de l'habitual. Un d'aquests homes amb pantaló curt i samarreta d'estirants intenta cantar com a baix i la seua veu retruny per tot el local. Em pos els auriculars i cerc alguna música a l'ordinador per a contrarrestar aquest atac contra els meus timpans.

    Em sembla que aquests dies que passaré a Ciutadella ja m'estan sentant bé i he començat la teràpia depuradora que tenia prevista. Em costa desconnectar, és cert, però m'hi esforç molt i molt. Tenc feina a fer i altres compromisos que m'hi ajuden, però hi ha dies com avui, per exemple, que, en escoltar el conseller portaveu, se'm posa la pell de gallina. No sé si és habitual que els polítics es dediquin a coaccionar els jutges, però el senyor Císcar ho fa cada divendres a la roda de pemsa on ha d'explicar els acords del Consell. Avui ho ha dit amb totes les paraules, però no és la primera vegada que aquest senyor deixa ben clar que si el jutge anula l'ERO a RTVV hauran de tancar la paradeta. I no es posa vermell tampoc quan diu que l'ERO està tan i tan ben fet que sap del cert que el jutge no l'anularà. Amb declaracions com aquesta és difícil posar cara d'estiu i de relax per molt que les aigües on ned estan impressionantment netes.

    Aquí continuam, al Jamue II, mentre els parroquians fan bromes a dues al·lotes angleses amb capell de palla que viuen mediterràniament i tornen en bicicleta de nedar de qualsevol de les pltges del sud i necessiten anar al servei i compren un bòtil d'aigua fontvella de litre i mig, molt fresca; mentre arriba el repartidor de les cerveses Illa; mentre un fillet veí ha vingut a comprar un polo i jo em faig el propòsit dendur-me a casa una bossa de glaçons... per si arriba l'onada de calor... és clar"


    0 0

    [05/07] «L'Internazionale» - Camps de concentració franquistes - Molas - Pozzi - Pere Moragues - Bazal - Canal - Sandoval - Einstein - González Pacheco - Balestri - Mers

    Anarcoefemèrides del 5 de juliol

    Esdeveniments

    Premsa anarquista

    - Surt L'Internazionale: El 5 de juliol de 1901 surt a Trieste (Friül) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana L'Internazionale. Dirigit per Giovanni Obersnu, hi van col·laborar Ugo Lanzi, Renato Siglich (Souvarine), Vicenzo Maier, Giovanni Zolia, Carlo Kosak, Arturo Covitz i Renato Milchersich. Atacà sistemàticament les posicions socialdemòcrates. Dels quatre números que publicà fins al 16 d'agost de 1901, els tresúltims van ser segrestats per la policia.

    ***

    Esclaus del franquisme al "Canal de Presos" del Guadalquivir

    - Creació dels camps de concentració franquistes: El 5 de juliol de 1937 la Secretaria de Guerra del Govern franquista promulga a Burgos (Castella, Espanya) l'Ordre «Camps de concentració de presoners» («Secretaría de Guerra.Órdenes. Campos de concentración de prisioneros. BOE Burgos, 5-VII-1937, núm. 258»), primera peça del sistema franquista de camps de presoners que durarà 25 anys. Al voltant de mig milió de lluitadors antifeixistes (republicans, anarquistes, socialistes, comunistes, nacionalistes, maçons, etc.) fets presoners durant la Guerra Civil (1936-1939) --367.000 durant els tres anys bèl·lics i 140.00 durant l'ofensiva final--, van ser reclosos en camps de concentració, colònies i destacaments penitenciaris per la dictadura franquista, la majoria dels quals pel delicte de«rebel·lió». Alhora que es publicava l'ordre dels camps de concentració, l'endemà, el 6 de juliol de 1937, la Comissió d'Obres Públiques es dirigí a la Junta Tècnica de l'Estat rebel per a suggerir un pla d'obres públiques i treballs aptes per als presoners i presos polítics; la proposta va ser aprovada el 13 de juliol d'aquell any, cosa que indica clarament que el pla estava traçat per endavant i no motivat per la quantitat de presoners que hi anaven arribant. Aquests presos de guerra, enquadrats en Batallons Disciplinaris de Treballadors (BDT), van ser obligats a reconstruir les infraestructures (carreteres, vies fèrries, grans obres hidràuliques, canals fluvials, túnels, aeroports, hospitals, ports, estadis de futbol, fàbriques, edificis militars, casernes, convents, pobles sencers, urbanitzacions de luxe, etc.) de l'Estat franquista en règim de treballs forçats de tipus esclavista. Els penats treballaven forçosament amb l'esperança de reduir les seves condemnes i d'obtenir un exigu salari amb el qual mantenir sa família. El pres era remunerat amb dues pessetes del nou Estat, de les quals es retenien 1.50 per al manteniment del propi treballador, i la resta del salari li era lliurat durant el cap de setmana, si no havia hagut cap falta, vertadera porta falsa amb la qual el creditor passava a ser deutor pel caprici de qualsevol cap o per la delació d'un nombrós cos de confidents, creat a partir de 1938 entre els presoners mateixos. En 1937 hi havia 28 camps de concentració i mesos després, ja en 1938, funcionaven 45 camps i 50 batallons de treballadors; així fins a un total, en 1943, de 141, nombre màxim de camps de concentració que s'establí. En 1962 es va clausurar a Los Merinales (Sevilla, Andalusia, Espanya) --encara que no es tancà fins al 1970-- l'últim camp de concentració franquista. En 2004 el cineasta Manuel Palacios estrenà el documental Rejas en la memoria, on historia aquesta repressió basada en els testimonis dels sobrevivents.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Josep Molas Duran

    - Josep Molas Duran: El 5 de juliol de 1861 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarquista Josep Aleix Joan Molas i Duran, conegut com El Burleta, per la seva afició a la broma. Sos pares es deien Aleix Molas Casanovas, pagès, i Rosa Duran Balcells, i era el tercer de cinc germans. Va fer el servei militar com a cornetí d'ordres a la guarnició de Barcelona. D'escassa instrucció, feia de manobre a Igualada. Sembla que es va veure influenciat pel grup editor (Frederic Carbonell Barral, Bonaventura Botines Codina, Lluís Llansana Sabaté, Pere Font Poch, Francesc Serret Constansó, Josep Carreras Llansana i Pere Marbà Cullet) del setmanari anarquista La Federación Igualadina (1883-1885). Després marxà a Barcelona, on treballà de paleta a Gràcia i s'introduí en els cercles llibertaris, destacant com a activista en la societat obrera de paletes. L'1 de gener de 1893 participà com a orador, en representació dels paletes, en el míting de la plaça de braus de Barcelona, juntament amb Manuel Ars Solanellas. L'endemà del 24 de setembre de 1893, data de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina, va ser detingut com a destacat militant anarquista i romangué empresonat governativament durant més d'un any. Un cop lliure, el 3 de juliol de 1895 va ser novament detingut, però per una qüestió de faldilles i amollat poc després per manca de proves. El 8 de juny de 1896, l'endemà de l'atemptat contra la processó del Corpus Christi al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, va ser detingut, juntament amb molts altres militants, pels inspectors de policia Daniel Freixa i Antoni Tresols. El seu empresonament al castell de Montjuïc va ser completament arbitrari, sense garanties processals i, a partir del 6 d'agost, va ser sotmès a tortura, dirigida per la secció especial de la policia judicial barcelonina encapçalada pel primer tinent de la Guàrdia Civil Narciso Portas Ascanio. Va escriure unes cartes sobre les tortures que va patir i que van ser publicades per la premsa anarquista internacional (Le Temps Nouveaux, Le Libertaire, Le Père Peinard, de París, i Despertar, de Nova York). En el muntatge policíac se li acusà, malgrat tenir coartada amb testimonis, de ser coautor amb cooperació directa de l'atemptat, atribuït al principal acusat, Tomàs Ascheri. Entre l'11 i el 15 de desembre de 1896 va tenir lloc el consell de guerra ordinari a porta tancada, on va fer una exposició de les tortures infligides, però el 19 de desembre de 1896 va ser condemnat a mort juntament amb set companys. El 28 d'abril de 1897 la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i Marina de Madrid, que havia de revisar el cas i dictar la sentència definitiva, condemna a mort cinc dels processats (Joan Alsina Vicente, Tomàs Ascheri Fossati, Lluís Mas García, Josep Moles Duran i Antoni Nogués Figueras). El 3 de maig rebé la notificació sentència, tot cantant l'himne anarquista, i aquell mateix dia els condemnats entraren en capella. Josep Molas i Duran va ser afusellat el 4 de maig de 1897 als fossats de la fortalesa militar del castell de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), tot cridant «Visca la Revolució Social!», i el seu cos sepultat en una fossa comuna del cementiri barceloní del Sud Oest.

    Josep Molas Duran (1861-1897)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «El tràgic final de Josep Molas i Duran, àlies El Burleta (1861-1897)», en Revista d'Igualada, 30 (desembre 2008). pp.18-31

    ***

    Fitxa policíaca d'Angelo Pozzi

    - Angelo Pozzi: El 5 de juliol de 1890 neix a Longiano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Angelo Pozzi. Sos pares es deien Salvadore Pozzi i Matilde Brondinelli. Paleta de professió, emigrà a Suïssa i visqué al barri de Seebach de Zuric (Zuric, Suïssa). Es va veure implicat en l'«Afer de la Bomba» de Zuric i va ser detingut i empresonat des del 26 d'octubre de 1918 fins a uns dies abans del judici, que se celebrà entre el 12 i el 13 de juny de 1919. Va haver de romandre a disposició del tribunal fins al final del procés, ben igual que altres implicats (Mario Castagna, Francesco Pezzi, Giacomo Magni, Eugenio Giuseppe Macchi, Carlo Restelli). El 13 de juny de 1919 va ser absolt, com la majoria dels detinguts preventivament, i rebé una indemnització de 600 francs per l'empresonament injust, després, segurament, fou expulsat de Suïssa. En 1935 estava domiciliat a Annecy (Roine-Alps, Arpitània) i, encara que no feia propaganda activament, es relacionà amb el grup anarquista editor de Le Réveil Anarchiste de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i per tant estava sota estreta vigilància de la policia francesa. Un informe policíac del 5 d'octubre de 1937 informà que el 19 de setembre havia participat en una festa anarquista que reuní 58 llibertaris, incloent una desena de dones i infants, de França i de Ginebra.

     ***

    Camp de concentració de Gusen

    - Ramon Pere Moragues: El 5 de juliol de 1903 neix a Vinaixa (Garrigues, Catalunya) el militant anarquista Ramon Pere Moragues. Va formar part activa del moviment llibertari de Terrassa. El febrer de 1939, amb la Retirada, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps. Més tard fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El juny de 1940, arran de l'ocupació alemanya, fou detingut per les tropes nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen amb la matrícula 12.059. Ramon Pere Moragues va morir el 28 de setembre de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria), depenent del de Mauthausen.

    ***

    Luis Bazal Rodríguez

    - Luis Bazal Rodríguez: El 5 de juliol de 1905 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya) –alguns citen erròniament Xinzo de Limia (Ourense, Galícia)– l'escriptor, poeta i mestre anarquista i anarcosindicalista Luis Bazal Rodríguez. Fill d'un metge oculista gallec que va ser traslladat a Madrid (Espanya), quan aquest morí, sa família s'instal·là a Verín (Ourense, Galícia). Luis Bazal estudià magisteri, com sos altres dos germans, a Ourense i exercí la seva professió a Galícia (Correchouso, Castro de Beiro, Pidre, etc.). Fou membre de l'Associació de Treballadors de l'Ensenyament d'Ourense (ATEO). Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Verín i amb José Losada Dalama (Sastriño), Celso Blanco i José Perdiz Varela acabà en 1933, gràcies a la implantació del sindicat anarcosindicalista, amb l'hegemonia que mantenia la Unió General de Treballadors (UGT). En aquests anys (1930-1934) col·laborà en Solidaridad Obrera de la Corunya. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, mentre feia de mestre a Correchouso (Laza, Ourense, Galícia), va ser detingut sota l'acusació de complicitat en una temptativa d'evasió de militants llibertaris de la presó de Verín i de fer costat les reivindicacions sindicals dels carrilanos (constructors de les línies ferroviàries). Després de dos mesos empresonat, va ser traslladat a Pidre (Solbeira de Limia, Ourense, Galícia) com a represàlies. Durant el curs 1935-36 exercí el magisteri a Palmés (Ourense, Galícia), on organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, milità en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i dinamitzà els moviments associatius veïnals i pagesos. S'enfrontà a l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan els franquistes ocuparen la zona, passà a Portugal i a Lisboa embarcà cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya). Després lluità en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, participant en la Batalla de l'Ebre i a les lluites a la Serra de Pàndols i Serra de Cavalls. Mentrestant, va ser jutjat a Ourense per«rebel·lió militar» i declarat en rebel·lia. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant la II Guerra Mundial, participà activament en la Resistència. A Tolosa i a Besiers (Llenguadoc, Occitània) treballà de mestre i col·laborà en la premsa llibertària (Cenit, Solidaridad Obrera, etc.). La seva faceta d'escriptor la desenvolupà en el camp poètic, assagístic i novel·lístic.És autor de Vaso de lagrimas (Poemas de guerra. Poemas del exilio. Poesía de la muerte...) (1957), Rebeldías. Selección de poemas (1965),¡Ay de los vencidos! Testimonio de la guerra de España (1966), Ave César. Testimonio de la guerra civil española (1981, segona edició d'¡Ay de los vencidos!), Dialogo de los ociosos. Ensayo crítico filosófico (sd), El duro pan del exilio (sd), ¿Para siempre? (sd); deixà molts de manuscrits inèdits actualment perduts. Al final dels seus dies retornà a la Península. Luis Bazal Rodríguez va morir el 17 de gener de 1993 a Roses (Alt Empordà, Catalunya), on tenia família, i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat. En 2007 l'historiador Xerardo Dasairas Valsa, després de trobar causalment el manuscrit de l'autobiografia de Bazal a la Biblioteca de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, publicà Luis Bazal. Memoria e fuga dun mestre anarquista galego.

    ***

    Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

    - Josep Canal Arderiu: El 5 de juliol de 1906 neix a Puig-reig (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Canal Arderiu. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Puig-reig, quan esclatà la Revolució llibertària de 1936 fou un dels capdavanters del procés col·lectivitzador al Berguedà. També lluità als fronts de guerra. Amb la victòria franquista, passà els Pirineus. En 1941 va ser detingut pels nazis i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria). El 5 de maig de 1945 va ser alliberat del captiveri per les tropes aliades. Durant la postguerra s'instal·là a Briva la Galharda, on milità en la Federació Local de la CNT en l'Exili de la localitat. Josep Canal Arderiu va morir el 5 d'octubre de 1960 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Felipe Sandoval

    - Felipe Sandoval: El 5 de juliol de 1939 se suïcida a Madrid (Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Felipe Emilio Sandoval Cabrerizo, també conegut com Doctor Muñiz. Havia nascut el 26 de maig de 1886 al barri de Las Injurias de Madrid (Espanya). Fill de pare desconegut i d'una bugadera que rentava al riu Manzanares, es crià en un orfenat (Asil d'Infants de Bugaderes) sota la tutela de les monges Filles de la Caritat. Manobre de professió, després d'haver fet abans de cambrer, fou un activista anarquista dels durs. Tancat a la presó Model de Barcelona per un robatori, en 1919, després d'intentar fugir, rebé una pallissa que el desfigurà el rostre. Sortí de la Península i s'instal·là a París (França), on durant un temps fou ajuda de cambra en una noble família parisenca i després viurà gràcies a estafes diverses. A la capital francesa, cap al 1926, participà en les tertúlies de Joan García Oliver i d'altres grups d'anarquistes exiliats. De bell nou a Madrid, en 1932 intervingué, amb altres tres companys, en l'assalt del domicili d'Agapito Velasco, abastador municipal a qui acusaven de quedar-se amb els diners dels menjadors de l'Assistència Social, i al qual furtaren 35.000 pessetes. El 8 d'abril de 1933 atracà, amb set companys, una sucursal madrilenya del banc de Biscaia, amb un botí de 40.000 pessetes. Poc després atracà Juan Pérez de Seoane, comte de Riudoms, a la carretera de Burgos quan el vell monàrquic fugia en cotxe, amb sa família i les seves pertinences, a l'exili. Després del robatori d'un arsenal d'armes, fou detingut per la Guàrdia Civil a l'estació d'Atocha i empresonat a Colmenar Viejo, d'on aconseguí fugir mesos després ferint un funcionari de presons. Segons fonts franquistes, començada la guerra, dirigí dues txeques madrilenyes, especialment la que funcionava al Cinema Europa de Cuatro Caminos. També se l'atribueix la preparació de l'assalt i crema de la presó de Madrid el 22 d'agost de 1936, que acabà amb la matança de coneguts polítics de dretes (Melquíades Alvarez, Rico Avello, Jose María Albinyana, Fernando Primo de Rivera, etc.), encara que ell sempre negà aquesta acusació. Per a molts fou un autèntic botxí de la revolució. Després del desmantellament del sistema de txeques per part de la Junta de Defensa de Madrid, passà a desenvolupar tasques d'espionatge a Barcelona i a València, i posteriorment tornà a Madrid, malalt de tuberculosi i desenganyat. Detingut el 16 de juny de 1939 a Alacant en l'agafada coneguda com «Expedició dels 101» --dirigents polítics i sindicals i periodistes detinguts al port d'Alacant quan volien fugir. Després de dures tortures, escrigué una llarga confessió indigna i delatora a la Brigada de la Divisió d'Investigació Política franquista. Felipe Sandoval se suïcidà el 5 de juliol de 1939 llançant-se al buit des de la finestra de la casa habilitada com a presó al carrer Almagro de Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà en una tomba de tercera del cementiri madrileny de l'Est; ningú no reclamà el seu cadàver. En 2007 el pintor i escriptor Carlos García Alix li dedicà un documental i un llibre sota el títol El honor de las injurias.

    Felipe Sandoval (1886-1939)

    ***

    Carl Einstein fotografiat en "Match" (16-02-1939), possiblement la seva última foto

    - Carl Einstein: El 5 de juliol de 1940 mor a Bétharram (Aquitània, Occitània) el poeta, escriptor, historiador de l’art i combatent anarquista Carl Einstein, també conegut com Karl Einstein. Havia nascut el 26 d’abril de 1885 a Neuwied (Renània-Palatinat, Alemanya) en una família jueva. En 1918 va prendre part en la Revolució Espartaquista a Berlín. Apassionat per l’art, va freqüentar els cercles artístics --va ser bon amic de George Grosz, Georges Braque, Picasso-- i va esdevenir un representant dels moviments expressionista i dadaista alemanys, tot descobrint al món Picasso, el cubisme i l’art africà. Arran d’una campanya de difamació portada a terme per l’extrema dreta contra la seva peça teatral Die Schlimme Botschaft va ser condemnat per blasfèmia en 1922 i va exiliar-se d’Alemanya per instal·lar-se finalment a França en 1928, on va fundar, amb Georges Bataille i Michel Leiris, la revista Documents. Va coescriure amb el director Jean Renoir la pel·lícula Toni (1934). En 1936, amb altres companys com Helmut Rudiger, marxarà a lluitar en la Revolució espanyola combatent en les files de la Confederació Nacional del Treball (CNT), integrant-se en el Grup Internacional de la Columna Durruti, però serà ferit en combat. Va ser a Barcelona, el 22 de novembre de 1936, per pronunciar el discurs fúnebre de Durruti. Quan la guerra va acabar, va travessar els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del sud de França amb els combatents antifeixistes i la població peninsular que fugia de les tropes franquistes. En 1940, completament deprimit i temorós de caure a mans dels nazis en veure la impossibilitat de passar la frontera hispanofrancesa, es va suïcidar llançant-se al torrent pirinenc anomenat Gave de Pau. Una estela al cementiri de Boel-Bezing (Aquitània, Occitània) recorda el seu combat per la llibertat. Entre les seves obres literàries podem destacar la novel·la Bebuquin oder die Dilettanten des Wunders (1912) i la seva obra teatral Die Schlimme Botschaft (1921), i entre els seus assaigs de crítica artística Wilhelm Lehmbrucks graphisches Werk (1913), Negerplastik (1915),Afrikanische Plastik (1921), Der frühere japanische Holzschnitt (1922), M. Kisling (1922), Entwurf einer Landschaft (1930), Giorgio di Chirico (1930), Georges Braque (1934), entre altres. La seva obra Die Kunst des XX. Jahrhunderts (L’Art del segle XX), publicada en 1926, va revolucionar la manera d’abordar la pintura i les arts plàstiques d’aleshores, barrejant l’estètica amb la política. El director Lilo Mangelsdorff va realitzar en 2000 una pel·lícula sobre la seva vida i la seva obra titulada Der Bebuquin. Rendezvous mit Carl Einstein.

    ***

    Rodolfo González Pacheco (dreta) amb Simón Radowitzky

    - Rodolfo González Pacheco: El 5 de juliol de 1949 mor a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, dramaturg, periodista i agitador anarquista Carlos Rodolfo González Pacheco. Havia nascut el 4 de maig de 1881 --alguns autors citen 9 d'agost de 1882-- a Tandil (Buenos Aires, Argentina). Sos pares, l'uruguaià Agustín Pacheco i Benicia González, eren propietaris d'un magatzem comercial de queviures i d'articles de primera necessitat instal·lat en un tros de terra de la seva propietat. Després d'estudiar les primeres lletres i quan encara era un adolescent, començà a treballar com a escrivent a l'Ajuntament de Tandil. A començaments de segle publicà, sota el pseudònim Solrac (Carlos a l'enrevès) els seus primers escrits en el periòdic filomaçó Luz y Verdad, editat a Tandil per José A. Cabral. Després marxà a Buenos Aires, on es decantà per l'anarquisme gràcies a les seves lectures (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.) i visqué la bohèmia de la capital argentina. Orador de talent, recorregué Amèrica Llatina (Argentina, Uruguai, Paraguai, Cuba, Xile, Mèxic) fent conferències i mítings en defensa dels perseguits (Simón Radowitzky, Sacco i Vanzetti, contra l'explotació dels mensúes i dels miners, etc.). Participà en la fundació i en el desenvolupament de nombrosos periòdics anarquistes, com ara La Antorcha, La Batalla, Germinal, Campana Nueva, La Mentira, La Protesta, etc. Les seves col·laboracions en la premsa («Carteles») --textos no massa extensos que es publicaven en forma de requadres en les periòdics anarquistes i on prenia posició crítica dels esdeveniments públics del moment-- assoliren un gran ressò. La seva literatura es va veure fortament influenciada pels escriptors anarquistes Florencio Sánchez i Alberto Ghiraldo. Va ser un afamat dramaturg, que commogué els sectors populars amb les seves obres de teatre (Hermano Lobo, Las víboras, La inundación, Hijos del Pueblo, etc.), peces que s'estrenaren a sales comercials, però que estaven dissenyades per representar-se en «quadres filodramàtics», és a dir, els teatres de les«societats de resistència» (sindicats) i de les biblioteques populars anarquistes i socialistes. En 1911, pels seus crítics i incendiaris articles contra la Llei Social i la Llei de Residència, fou empresonat i deportat a Ushuaia, on compartí garjola amb Alberto Ghiraldo. En sortir, fundà a Buenos Aires Libre Palabra i El Manifiesto. Entre juliol i setembre de 1913 marxà a Mèxic, on establí contactes amb el moviment magonista i analitzà la revolució mexicana. En 1914 passà l'Atlàntic i arribà a la Península per la Corunya, fent una conferència a Ferrol, i retornant a Amèrica l'agost d'aquell mateix any. Poc després fundà La Obra, però durant els fets de la«Setmana Tràgica» argentina de gener de 1919 fou clausurada, juntament amb La Protesta, per Hipólito Yrigoyen. Malgrat les amenaces d'empresonament, creàTribuna Proletaria i durant el govern de Marcelo Torcuato de Alvear va ser condemnat a sis mesos de presó pels seus elogis vers Kurt Gustav Wilckens, l'obrer anarquista alemany que havia matat el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia Rebel». En 1931 s'exilià a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya), afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Peirats l'entrevistà per al setmanari Ruta. Dirigí el Teatre del Poble de Barcelona, que va iniciar les representacions al Teatre Circ Barcelonès el 18 de juliol de 1937 amb l'obra ¡Venciste, Monatkof!, de l'escriptor soviètic Isaac Steimberg. Aquest mateix any, fou el director de la revista anarquista valenciana Nosotros. Després retornà a l'Argentina. Fou secretari de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i en 1944 aconseguí el premi de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques, pel seu guió de la pel·lícula Tres hombres del río. Amb l'arribada del peronisme les seves obres desaparegueren dels escenaris i les seves conferències van ser prohibides. Trobem articles seus en Brazo y Cerebro,El Comunista, ¡Despertad!,Los Nuevos, La Solidaridad,Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Entre les seves obres destaquen Rasgos. Prosa y verso (1907), La inundación (1918 i 1920), Carteles (1919 i 1937), Las víboras (1919), Hijos del Pueblo (1921), El sembrador (1922), Carteles. Prosas de Chile (1923), Hermano lobo (1925), Teatro (1926), A contramano (1927), Carteles de ayer y hoy (1928), El hombre de la plaza pública (1928), El grillo (1929), Juana y Juan (1932), Que la agarre quin la quiera (1932, amb Pedro E. Picó), Campo de hoy, amor de nunca (1932, amb Pedro E. Picó), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), Juan de Dios, milico y paisano (1935, amb Pedro E. Picó), Un proletario. Florencio Sánchez, periodista, dramaturgo y trabajador manual (1935), Magdalena (1935), Compañeros (1936), Natividad (1936), Carteles de España (1940), Manos de luz (1940), Nace un pueblo (1943, amb Pedro E. Picó), Tres hombres al río (1944), Cuando aquí había reyes (1947), Teatro completo (1953 i 1956, publicació pòstuma en dos toms de la seva obra teatral), etc. En 1963 Alfredo de la Guardia publicà a Buenos Aires la biografia Rodolfo González Pacheco. A partir de 1980 un carrer del Barri Universitari de Tandil porta el seu nom.

    Rodolfo González Pacheco (1881-1949)

    ***

    Nino Balestri (1936)

    - Gino Balestri: El 5 de juliol de 1983 mor a Aubanha (Provença, Occitània) l'anarquista i resistent antifeixista Gino Balestri (Nino). Havia nascut l'1 de novembre de 1901 a Bazzano (Emília-Romanya, Itàlia) en una família antifeixista de 13 infants. Ben aviat començà a militar en el moviment anarquista i després d'haver participat en les lluites obreres del període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) i en les primeres lluites armades contra els escamots feixistes, fou condemnat en 1921 a sis mesos i 15 dies de presó i en 1925 a tres mesos. En 1926 passà clandestinament a França on, sense papers, va viure en condicions precàries i sempre perseguit per les seves activitats antifeixistes. En 1933 fou detingut a Niça per haver participat en una reunió de «propaganda comunista» i condemnat a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». Instal·lat clandestinament a Marsella a partir de 1934, marxà després a Orà (Algèria) on més tard se li ajuntà sa companya Cosetta Lami, filla del militant anarquista Mario Lami, mort a París en 1930, i sa filla Luce, nascuda a París el 3 de març de 1934. El juny de 1936 retornà a Marsella i arribà a París. El mes següent esclatà la Revolució espanyola i marxà com a voluntari en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Combaté les tropes franquistes al front d'Aragó, a la zona d'Osca (Almudébar i Carrascal de Castejón). Encara que oposat a la militarització de les milícies, restà al front enquadrat en el IV Batalló Confederal «Pi i Margall». Durant «Fets de Maig» de 1937, participà en la defensa de la «Casa CNT-FAI», situada a l'avinguda Durruti (antiga Via Laietana) de Barcelona, atacada pels estalinistes. En tornar a França i durant l'ocupació, fou detingut pels nazis i deportat a un camp de treball a Lublin (Polònia). En 1943 aconseguí evadir-se i arribà a França, on participà en la resistència a la zona aquitana d'Arpachon. Després de l'Alliberament, s'instal·là a París amb sa companya i ses filles Luce i Dina, nascuda a París el 8 de març de 1937. En 1952 s'establí a la regió de Marsella i el 19 de març d'aquell any nasqué sa filla Alba. En aquests anys continuà la seva militància, sobretot en l'ajuda dels refugiats espanyols.

    Gino Balestri (1901-1983)

    ***

    Gilbert Mers (1987)

    - Gilbert Mers: El 5 de juliol de 1998 mor a Houston (Texas, EUA) el sindicalista wobbly John Gibert Mers. Havia nascut el 21 de gener de 1908 a Ponca City (Oklahoma, EUA). El 6 de novembre de 1915 es casà amb Jessie Elmerita Hunley. En 1918 es traslladà amb sa família a Bisbee (Arizona), on l'any anterior havia hagut una important vaga de miners que implicà la deportació de 1.200 treballadors al desert de Nou Mèxic, i en 1929 a Texas. En aquestaèpoca entrà a treballar com a estibador als molls de Corpus Christi (Texas) i s'introduí en el món del sindicalisme. Sempre militant de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), fou membre de la Maritime Federation of the Gulf Coast (MFGC, Federació Marítima de la Costa del Golf de Mèxic) i de la Corpus Christie Central Labor Council (CCCLC, Consell Sindical de Corpus Christi), organitzacions de les quals n'arribà a ser el president. El desembre de 1931 va ser nomenat president de la Federació Local de Corpus Christi de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors). A partir de maig de 1934 s'encarregà de l'edició del butlletí oficial de l'American Federation of Labor (AFL, Federació Nord-americana del Treball). Organitzà important vagues del sector, com ara la vaga marítima de 1935. El seu objectiu sempre fou arribar a una unió entre tots els sindicats obrers (estibadors, mariners, etc.) de la Costa del Golf de Mèxic. El març de 1941 va ser cridat a files i després de la guerra s'instal·là a Houston. En 1948 retornà a Corpus Christi. En 1988 publicà la seva autobiografia sota el títol Working the Waterfront. The ups and downs of a rebel longshoreman, resum de la història del moviment obrer d'aleshores. En 1995 s'edità el seu fullet d'assaigs A little working class sense. Essays. El seu important arxiu es troba dipositat al Houston Metropolitan Research Center (HMRC) de la Houston Public Library.

     Escriu-nos

    Actualització: 05-07-13


    0 0
  • 07/05/13--23:53: Regnare Christum volumus!
  • El papa Francisco ha aprobado hoy, 5 de julio de 2013, un milagro atribuido a la intercesión de D. Álvaro del Portillo (1914-1994), obispo y primer sucesor de San Josemaría Escrivá al frente del Opus Dei. Es el último paso para su beatificación después de que el 28 de junio de 2012, Benedicto XVI reconociera que vivió las virtudes en grado heroico y lo declarara venerable.

    El milagro aprobado por la Santa Sede se refiere a la curación instantánea del niño chileno José Ignacio Ureta Wilson ocurrida en agosto de 2003. A los pocos días de nacer, sufrió un paro cardiaco de más de media hora y una hemorragia masiva. Sus padres rezaron con gran fe a través de la intercesión de Mons. Álvaro del Portillo y, cuando los médicos pensaban que el bebé estaba muerto, sin ningún tratamiento adicional y de modo totalmente inesperado, el corazón del recién nacido comenzó a latir de nuevo, hasta alcanzar el ritmo de 130 pulsaciones por minuto. A pesar de la gravedad del cuadro clínico, diez años después, José Ignacio desarrolla su vida con normalidad.

    D. Álvaro del Portillo y Diez de Sollano fue ingeniero de Caminos, Canales y Puertos, y de Obras Públicas. En 1935 se incorporó al Opus Dei, incipiente institución de la Iglesia fundada el 2 de octubre de 1928 por Escrivá de Balaguer, a la que dedicaría toda su vida. De hecho, a partir de ese momento, su vida transcurrió al lado de San Josemaría.

    En 1944 fue ordenado sacerdote, y dos años más tarde se trasladó a Roma donde fijó su residencia junto a Escrivá. En la Ciudad Eterna se dedicó a labores pastorales y de gobierno en el Opus Dei y también a encargos que le confirió la Santa Sede como consultor de varios Dicasterios de la Curia Romana y, especialmente, mediante su activa participación en los trabajos del Concilio Vaticano II, en los que contribuyó a potenciar el papel de los laicos en la Iglesia. Precisamente, es en el Concilio Vaticano II donde se declara solemnemente la llamada universal a la santidad de todos, de forma que cada uno en su puesto, en su trabajo, puede alcanzar la santidad.

    El 15 de septiembre de 1975, tras la muerte del fundador, fallecido en Roma el 26 de junio de ese año, fue elegido por unanimidad para sucederle al frente de la Obra. El 28 de noviembre de 1982, el papa Juan Pablo II le nombró Prelado de la Prelatura de la Santa Cruz y Opus Dei -erigida en esa misma fecha- y en 1991 le nombró obispo.

    El lema episcopal que eligió fue“Regnare Christum Volumus!”, es decir, “queremos que Cristo reine en la Tierra”. Y éste fue, en realidad, su empeño durante toda su vida: que en todas las actividades humanas Cristo estuviera presente, que todo se realizara cara a Dios. En el fondo éste es el maravilloso mensaje del Opus Dei: todo es susceptible de ser ofrecido a Dios; todo nos puede acercar a Dios; todo hecho por amor de Dios nos hace santos.

    Su amor a la Iglesia se manifestó por su profunda comunión con el Papa y los Obispos. Su caridad con todos, la solicitud infatigable por sus hijas e hijos en el Opus Dei, la humildad, la prudencia y la fortaleza, la alegría y la sencillez, el olvido de sí y el ardiente afán de ganar almas para Cristo, reflejado también en el lema episcopal —Regnare Christum Volumus!—, junto con la bondad, la serenidad y el buen humor que irradiaba su persona, son rasgos que componen el retrato de su alma.

    Con la inminente beatificación, la Iglesia certifica que D. Alvaro del Portillo es santo, está en el cielo y es, además, un intercesor eficaz ante nuestras necesidades y problemas. La Iglesia propone así a D. Álvaro del Portillo como ejemplo de santidad, ejemplo vivo y reciente de una santidad alegremente exigente. Una alegría inmensa para todos los que lo conocimos en vida.


    0 0

    Lo que ha pasado con el vuelo del Presidente de Bolivia no es un incidente diplomático:  es una prueba más de la pérdida de valores democráticos en esta vieja Europa que, en éste y otros muchos terrenos,  hace ya mucho tiempo que se cree más de lo que es. 

    Es vergonzoso que países como España, que se prestaron en innumerables ocasiones  a permitir el traslado ilegal de presos en los tristemente famosos "vuelos de la CIA" se hayan prestado a vulnerar la ley, una vez más,  tratando al Presidente democrático de Bolivia como si fuera un delincuente y violandotodas las normas jurídicas internacionales que regulan los desplazamientos aéreos de los jefes de Estado.

    UNASUR (unión de naciones sudamericamenas) tiene toda la razón cuando denuncia los hechos y cuando sus dirigentes manifiestan que Francia, España, Portugal e Italia sólo se han atrevido a actuar así porque se trataba de un país sudamericano de los que siguen considerando "de segunda categoría". Por muy dictatorial que sea China, este cuarteto de enanos jamás se hubieran atrevido a hacer algo parecido con un avión en el que viajara el Presidente de la República popular China o un mafioso como Vladimir Putin.

    Que todo ésto haya acurrido por obedecer al "simpatíquisimo" Presidente Obama en su intento de capturar a un ciudadano norteamericano que había denunciado, precisamente, las actividades ilegales de la CIA espia  a mandatarios de países europeos no hace más que añadir un componente de patetismo a la execrable posición de Rajoy, Hollande y compañía. En lugar de conceder asilo a la persona que les ha denunciado las actividades de las que eran víctimas , han preferido crear un grave incidente diplomático para entregar Snowden a los Estados Unidos. Penoso y repugnante

     

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Els propietaris del Bar Restaurant S'Ànima, de Montuïri, organitzen un sopar amb final glosat. Els Glosadors de Mallorca Antoni Llull "Carnisser" i Macià Ferrer "Noto", improvisaran una estona en haver sopat. El menú, de 18€, consistirà en picada, Tumbet (de peix o de carn), i postres, per beure: ví, gasosa i aigua.

     

    Cal fer reserves al 971646148 


    0 0
  • 07/05/13--23:53: Torna-hi aremugar
  •  Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Ja sabeu que si voleu escriure algun article només ens l'heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Ja tornen els roco-separatistes a criticar el nostre sant desgovern, ara perquè han fet assessor aquell conseller defenestrat; i que volien? que tornàs a fer feina? on s’ha vist mai, fer feina després d’haver servit el poble amb fidelitat de ca… ben alerta! Si encara fos una feina normal, tranquil·la, descansada… emperò tornar a fer escola? tornar a embrutar-se les mans de guix? primer mort. Idò ja ho sabeu: a pagar-li el sou, beneits!

     


    0 0
  • 07/05/13--23:53: Quin Martiri!


  • Quin martiri!

    La casa reial atribueix al jutge d'instrucció del cas Noos el martiri que aquest, el cas, els suposa a la seva reial família. Una altra institució impresentable de l'Estat insta el jutge a acabar ràpidament (“a ser possible abans de final d'any”): L'important, per a ella és la rapidesa, no la veritat ni la justícia.

    Quan la veritat és que qui ens martiritza a tots és la pròpia casa reial quan cometen, alguns dels seus membres, els abusos i trampes objecte de la causa. No va dir SM que tots som iguals davant la llei? Ho recordi i deixi de pressionar en sentit contrari.

    Antoni Ramis Caldentey
    Psicòleg humanista social



    0 0

    La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu. (Miquel López Crespí)


    Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Però tornem a na Margalida Capellà, a les entrevistes publicades a Dones republicanes, al fort sotrac interior que em va causar la seva lectura, aquesta vegada en una acurada versió al català que eleva encara més la seva feina, la rellevància històrica i literària d’aquests llibres.

    La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu.



    En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.



    Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


    Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

    Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

    Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.

    Tot ben present en la memòria de la protagonista de la nostra novel·la. En el capítol “Caterina Tarongí enmig de les flames” podem llegir: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

    ‘Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”’.



    0 0

    [06/07] Pilarski - Sapoundjiev - Bonomini - Lochu - Txorbadieff - Alcón - Valpreda

    Anarcoefemèrides del 6 de juliol

    Naixements

    Tomasz Pilarski

    - Tomasz Pilarski: El 6 de juliol de 1902 neix a Lésnica (Voivodat d'Opole, Polònia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfons Tomasz Pilarski, també conegut com Janson,Jan Rylski i Alfons Kompardt. Fill d'una família treballadora, entre 1917 i 1921 va fer de dibuixant per la Junta Municipal d'Agricultura de Racibórz i en 1921 es graduà a l'Escola Superior de Mathias Breslau. En 1918, en plena eufòria revolucionària, s'afilià al Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), provinent de l'Spartakusbund (Lliga Espartaquista), de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1919, arran del Congrés de Heidelberg, on els comunistes i els sindicalistes se separaren, abandonà el KPD i entrà a formar part de l'organització anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union Deutchlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i fins al 1933 fou un dels militants i propagandistes més actius d'aquesta organització a Polònia. Entre 1921 i 1927 treballà com a dibuixant en l'editorial anarcosindicalista de Fritz Kater. En 1928 fou un dels responsables del setmanari anarquista Befreiung (Alliberament), editat a Breslau i Racibórz, i que patí nombroses persecucions. En aquests anys va ser considerat per la policia com el«líder intel·lectual» de la FAUD de l'Alta Silèsia. L'octubre de 1929 va ser un dels organitzadors dels grups de defensa antinazis «Schwarze Scharen» (Escamots Negres) i fou l'editor a Breslau i a Racibórz del periòdic Freiheit (1928-1932). El setembre de 1932, quan els nazis ja són al poder, fou acusat d'alta traïció i fugint de la detenció aconseguí arribar a Berlín, on, amb l'ajuda d'un diplomàtic polonès, pogué retornar a Polònia. Entre 1934 i 1934 estudià al Instytut Badań Spraw Narodowościowych (Institut de Recerca sobre els Problemes Nacionals) de Varsòvia. Entre 1934 i 1936 fou secretari de districte de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ, Central de Sindicats Polonesos) de la conca minera de Dąbrowa Górnicza i fins al juny de 1937 treballà a la seu del Sindicat de Metal·lúrgics d'aquesta organització. En 1937 es casà amb Halina, filla d'una família obrera polonesa que havia estudiat filosofia a la Universitat de Varsòvia. Entre el juny de 1937 i el febrer de 1939 formà part del consell editorial de Front Robotniczy (Front Obrer),òrgan d'expressió de la ZZZ, publicació en la qual també col·laborà sota el pseudònim de Jan Rylski. En 1938 va ser el delegat de Polònia en el Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París. El juny de 1939 va ser nomenat membre del Consell Central de la ZZZ. L'anarquista alemany Augustin Souchy li proposà formà part del grup de militants que marxaren com a observadors de la Revolució espanyola, però la ZZZ no va voler que un organitzador de la seva talla els deixés i es dedicà a recaptar fons per als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari català. A partir de maig de 1939 va fer un programa antinazi en la ràdio de Katowice. Arran de la invasió de Polònia per les tropes nazis, fugí a la zona polonesa ocupada pels russos i entrà a formar part de la Zwiazek Walki Zbrojnej (ZWZ, Unió per la Lluita Armada), antecedent de l'Armia Krajowa (AK, Exèrcit Nacional), i s'especialitzà en l'elaboració de documents i patracols falsos instal·lat a Vílnius. En 1942 retornà a Varsòvia com a ciutadà suec i participà en la l'edició de documents i de pamflets de desinformació destinats als soldats alemanys del front de l'Est. Després entrà en la Syndykalistycznej Organizacji Wolnosc (SOW, Organització Sindicalista Llibertat) i col·laborà en el periòdic clandestí Walka Ludu (Lluita del Poble). En 1944 nasqué sa filla Joanna. Com a membre del Polska Armia Ludowa (PAL, Exèrcit Popular de Polònia) participà en la insurrecció de Varsòvia i el 8 d'agost de 1944 va ser ferit greument. Després del fracàs de la revolta, fou evacuat a Ojcowa, a prop de Cracòvia, amb sa companya i sa filla. En acabar la II Guerra Mundial fou nomenat per a diverses condecoracions i gratificacions, les quals rebutjà. El gener de 1945 va ser nomenat secretari de Propaganda dels Sindicats Obrers de Cracòvia i entre juny d'aquell any i el juny de 1947 participà com a empleat de diverses empreses en la reconstrucció de les instal·lacions industrials de Silèsia destruïdes per la guerra. Entre el gener de 1948 i el juny de 1950 treballà com a funcionari en el Ministeri de les Terres Occidentals i, més tard, en el Ministeri d'Administracions Públiques. Sempre en contacte amb els anarcosindicalistes alemanys, especialment amb els seus amics Rudolf Rocker i Helmut Rüdiger, en 1947 s'afilià als comunistes Polska Partia Robotnicza (PPR, Partit Obrer Polonès) i Polska Pàrtia Zjednoczona Robotncza (PPZR, Partit dels Treballadors Units Polonesos), fet pel qual va ser durament criticat; però en 1950 en fou exclòs acusat de«desviació anarquista». L'abril de 1954 va ser detingut per la policia secreta polonesa per raons polítiques i empresonat durant uns mesos sense cap judici; poc després, el 30 de novembre d'aquell any, també fou detingut. Després passà a treballar com a gerent de publicitat a l'Oficina Nacional del Llibre (Casa del Llibre) a Varsòvia fins a la seva jubilació en 1969. Tomasz Pilarski va morir gairebé en la misèria el 3 de febrer de 1977 a Varsòvia (Polònia) i fou enterrat al cementiri militar de Powazki de la capital polonesa.

    Tomasz Pilarski (1902-1977)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Alexandre Sapoundjiev

    - Alexandre Sapoundjiev: El 6 de juliol de 1975 mor a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Havia nascut el 18 de febrer de 1893 a Bulgària. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, sempre restarà un infatigable militant.

    ***

    Ernesto Bonomini

    - Ernesto Bonomini: El 6 de juliol de 1986 mor a Miami (Florida, EUA) el militant antimilitarista i activista anarquista Ernesto Bonomini. Havia nascut el 18 de març de 1903 a Pozzolengo (Llombardia, Itàlia) i de ben jovenet es va interessar per les idees socialistes, esdevenint un actiu antimilitarista. Quan s'engeguen les persecucions feixistes, emigra a França (1922). A París esdevé anarquista i el 20 de febrer de 1924 en un restaurant parisenc, assassina a trets de revòlver Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor a París del periòdic feixista L'Italie Nouvelle. Detingut després d'aquest atemptat, pel qual s'arriscava a la pena de mort, va ser jutjat el 24 d'octubre de 1924 a l'Audiència del Sena, on va declarar que amb aquest atemptat volia venjar totes les víctimes del feixisme i que no tenia cap simpatia pel comunisme, que perseguia els anarquistes russos com feia el feixisme italià. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats, pena que serà commutada per presó simple. Alliberat el 20 de febrer de 1932, serà expulsat de França en juny. Es va refugiar a Bèlgica alguns mesos abans de retornar a França on va treballar a Lille, a la Llibreria Moderna del seu company Umberto Marzocchi. Detinguts l'abril de 1933, seran condemnats a un mes de presó. De bell nou a París, va ser novament arrestat, a la qual cosa va respondre amb una vaga de fam que va tenir molt de ressò. En 1935 va participar a París en el congrés dels anarquistes italians exiliats. A finals de juliol de 1936 parteix cap a Espanya i pren part activa en la revolució i en la lluita contra el franquisme, formant part del grup «Els Amics de Durruti» i denunciant en el periòdic Guerra di Classe la liquidació dels anarquistes per part dels estalinistes --més tard, en 1947, en Volontà escriurà les seves memòries sobre el Maig de 1937. En abril de 1938 assisteix a París, sota nom fals, a una reunió anarquista, però és detingut i condemnat a un any de presó per haver violat el decret d'expulsió. És internat en el camp de Rieucros i, després d'evadir-se l'abril de 1939, passa a Bèlgica i després al Canadà i als EUA, on trobarà feina de tapisser als estudis cinematogràfics de Hollywood. Als Estats Units continuarà amb la seva tasca antimilitarista i col·laborarà en la premsa llibertària sota el pseudònim de Dick Perry.

    ***

    René Lochu

    - René Lochu: El 6 de juliol de 1984 mor a Vannes (Bretanya) el militant anarquista, sindicalista i pacifista René Lochu. Havia nascut el 26 d'agost de 1899 a Vannes (Bretanya) i era fill d'un guarnicioner de ferradures i d'una cantinera, i ell es va fer sastre. Entre 1914 i 1915 sos tres germans grans son mobilitzats i ell ho serà el gener de 1918 en el cos de Marina, essent enviat al Mar Negre i al Mar d'Azov a bord de l'avís La Suippe, on prendrà part l'abril de 1919 en l'evacuació forçosa del port d'Odessa i en el comboi de les tropes contrarevolucionàries del general tsarista Dénikine, i serà testimoni del motí de la marineria del Mar Negre a Sebastopol. Desmobilitzat el gener de 1921, reprendrà el seu ofici de sastre que exercirà a l'Arsenal de la Marina de Brest. És a la Casa del Poble de Brest on descobrirà l'anarquisme i trobarà els seus companys Jules Le Gall, René Martin, Jean Tréguer, Paul Gourmelon, etc., i començarà a militar a partir de 1924 en el Sindicat del Vestit de la Confederació General del Treball (CGT) i en el grup anarquista de Brest. Va prendre part en les activitats del grup artístic de la Casa del Poble i del Teatre del Poble. Com a tresorer del Comitè de Defensa Social de Brest va participar en les accions de suport a Sacco i Vanzetti i en l'ajuda als llibertaris italians que fugien del feixisme. En 1927 va fer amistat amb Nèstor Makhno que va anar a Bretanya de repòs. A començaments de l'agost de 1935 va prendre part en les manifestacions contra els «Decrets de misèria» del Govern, que seran reprimits a sang i foc per l'Exèrcit. L'agost de 1936 va fer costat el Comitè per a Espanya Lliure creat per Louis Lecoin de suport a la Revolució espanyola i per ajudar els refugiats. Quan la declaració de guerra, va difondre el pamflet de Lecoin «Pau Immediata», fet que li implicarà patir un escorcoll judicial que resultarà infructuós. Es va veure obligat a fugir dels bombardeigs intensius sobre Brest i va marxar a Lorient i després a Vannes, on reprendrà la seva militància a partir de 1944. Gran amic de Léo Ferré, serà l'organitzador de les gales de l'artista per Bretanya l'abril de 1968. Léo Ferré li dedicarà una cançó, Lesétrangers, i farà el prefaci del seu llibre de memòries Libertaires, mes compagnons de Brest et d'ailleurs (1983). Va morir alguns mesos després que sa companya Nanette. Existeix un Grup Llibertari René Lochu de la Federació Anarquista creat el setembre de 1996 a Vannes. Una part de la seva interessant correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Nikola Txorbadieff

    - Nikola Txorbadieff: El 6 de juliol de 1994 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Havia nascut el 23 d'octubre de 1900 --encara que oficialment l'1 de març de 1900-- a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la «Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu«patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a«sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdic Notre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fulletLes causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.

    ***

    Marcos Alcón Selma al seu despatx de la Secretaria de la Junta de Seguretat (Barcelona, 1937)

    - Marcos Alcón Selma: El 6 de juliol de 1997 mor a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. Havia nascut el 10 d'abril de 1902 a Barcelona (Catalunya). A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

    Marcos Alcón Selma (1902-1997)

    ***

    Pietro Valpreda

    - Pietro Valpreda: El 6 de juliol de 2002 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el ballarí, escriptor i militant anarquista Pietro Valpreda. Havia nascut el 29 d'agost de 1933 a Milà (Llombardia, Itàlia). Fill de petits comerciants, començà a treballar d'artesà, però, apassionat per la dansa, acabà com a ballarí de teatre de revista professional. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes de Roma i de Milà durant les seves gires artístiques arreu d'Itàlia. A Milà formà part del«Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» i a Roma, a partir de 1969, del«Circolo Bakunin» de la Via Baccina. El seu grup artístic es caracteritzà per les seves accions irrespectuoses i provocadores, per la qual cosa rebé el suport de bona part dels grups anarquistes italians. En 1969, durant una marxa a Milà, cridà amb un udol trencador«Bombe, sangue e anarchia!» (Bomba, sang i anarquia!) davant la Piazza Duomo. Poc després, a Roma, va escriure un fulletó antimilitarista molt sagnant, on posava com a adreça la direcció de la redacció romana del periòdic anarquista Umanità Nova. El març de 1969, amb altres dos companys, publicà en ciclostil Terra e Libertà, on elogiaven l'anarcoterrorista Ravachol i l'acció directa violenta. El novembre d'aquell any abandonà el «Circolo Bakunin» i fundà, amb el «transformista» polític Mario Merlino i altres companys més joves (Emilio Bagnoli, Roberto Gargamelli, Emilio Borghese, Roberto Mander), un grup més radical i d'eslògans força més provocadors i enrabiats, anomenat «Circolo Anarchico 22 Marzo». Aquest grup no serà vist per bons ulls ni pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» ni pels companys romans de la Federació Anarquista Italiana (FAI), ja que l'estructuració formal del grup es presta força a les infiltracions policíaques i feixistes. De fet més tard es descobrí que en el grup s'havia infiltrat el policia Salvatore Ippolito i el neofeixista Mario Merlino. L'11 de febrer de 1969 amb Luciano Lanza organitzà una manifestació anticlerical a Venècia per protestar per les commemoracions del 40 aniversari dels pactes feixistes del Laterà al crit de «Ni Església ni Estat, ni esclaus ni amos». El 12 de desembre de 1969 explotà al Banc Nacional d'Agricultura de la Piazza Fontana de Milà una bomba que va provocar 17 morts i 88 ferits, alhora que tres més estaven anunciades a Roma. Aquell dia Valpreda era a casa de la seva tia Rachele Torri al llit malalt de grip, però fou acusat de ser un dels autors materials de la matança i detingut tres dies després, quan anava al Palau de Justícia per respondre a una vella qüestió penal. En aquells dies 84 persones van ser detingudes acusades dels fets, gairebé totes anarquistes, entre elles Giuseppe Pinelli, que serà defenestrat des de la comissaria de policia. Aviat s'engegà una gran mobilització per demanar l'alliberament dels anarquistes detinguts i per evidenciar el muntatge policíac que l'Estat italià havia orquestrat. Valpreda, com a mesura extrema de pressió, decidí presentar-se com a «candidat-protesta» en les llistes electorals de la formació política comunista promotora del periòdic Il Manifesto. En 1972 es promulgà una llei específica («Llei Valpreda») que permeté la seva escarceració; aquesta nova llei derogava l'anterior vigent segons la qual un acusat de delictes greus, fins i tot la mort, no podia ser alliberat fins que no hi hagués una sentència ferma d'absolució. Un cop lliure, participà en conferències, debats públics, entrevistes televisives i manifestacions diverses; obrí un bar nocturn («Barricata 1898») al popular barri milanès de Garibaldi i tingué un fill, Tupac Libero Emiliano, amb sa companya Lauretta. Posat en evidència tot el muntatge policíac, l'1 d'agost de 1985 el Tribunal d'Apel·lació de Bari l'absolgué per manca de proves, sentència que fou confirmada pel Tribunal de Cassació. Mentrestant, la malaltia de Buerger l'afectà les cames, afecció degenerativa cancerígena que minà la seva salut i que li impossibilità guanyar-se la vida com a ballarí, dedicant-se a vendre llibres de l'editorial de Giulio Einaudi. En 1997 publicà Tri dì a luii, llibre de poemes que va escriure a la presó. Amb el periodista i literat Piero Colaprico escrigué tres llibres: Quattro gocce di acqua piovana (2001),La nevicata dell'85 (2001) i La primavera dei maimorti (2002). Pietro Valpreda va morir el 6 de juliol de 2002 al seu domicili del carrer Paolo Sarpi de Milà (Llombardia, Itàlia); el funeral, organitzat pel«Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa», fou dos dies després i el seu cos fins a la incineració fou acompanyat per un seguici de 3.000 persones.

    Escriu-nos

    Actualització: 06-07-13


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 10 | 11 | (Page 12) | 13 | 14 | .... | 465 | newer