[04/07] «Freie Arbeiter Stimme» -
Atemptat Salazar - Monfray - Rafanelli - Stagnetti - Recchi - Bruna -
Santana - Abad - Reclus - Berton - Newman - Sorinas -
Giménez Díaz - GórskiAnarcoefemèrides
del 4 de juliol
Esdeveniments
- Surt Freie Arbeiter Stimme: El 4 de juliol de
1890 surt a Nova
York (Nova York, EUA) el primer número del
periòdic en
jiddisch Freie Arbeiter Stimme
(La Veu Lliure del Treball). Editat per l'anarquista jueu
ucraïnès exiliat Mark
Mratchny, comptarà amb nombrosos col·laboradors,
com ara el poeta David
Edelstadt. Tindrà una durada excepcional per un
periòdic d'aquestes
característiques, ja que va deixar-se de publicar en 1977.
Un temps es va
editar a Filadèlfia. N'han estat directors Saul Janovski,
Joseph Cohen i Ahrne
Thorne, entre altres; i entre els seus col·laboradors tenim
David Edelstadt,
Abba Gordin, Rudolf Rocker, Moishe Shtarkman, Solo Linder, Basil Dahl,
F. A.
Franck, Balton Hall, M. Katz, P. Kropotkin, Errico Malatesta, Max
Nettlau,
Molli Steimer, Emma Goldman i Di Yunge, entre molts altres. Durant els
anys de
màxima popularitat va tenir un tiratge de 15.000 exemplars,
després en 1905 de
13.000 i en 1935 de 5.000. Amb els anys el títol, massa
germanitzat, es va
canviar conforme a la nativa pronunciació jiddisch per Frayer
Arbeter Shtime.
Una part dels arxius d'aquest periòdic es troben dipositats
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1980 els
nord-americans Joel
Sucher i Steven Fischler realitzaren un documental sobre aquesta
longeva
publicació sota el títol Free Voice of
Labor. The Jewish Anarchists.
***
- Atemptat
contra Salazar: El 4 de juliol de 1937, a Lisboa
(Portugal), l'anarcosindicalista Emídio Santana i altres
companys, intenten
assassinar sense èxit el dictador portuguès
Oliveira Salazar quan aquest es
desplaça a la capella particular del seu amic
Josué Trocado, a l'avinguda de
Barbosa du Bocage, per assistir a una missa. Buscat per la policia
política,
Santana va haver de refugiar-se al Regne Unit, però la
policia britànica el
deté a Southampton i l'octubre el lliura a la Policia
Internacional i de
Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura salazarista que el condemna a
vuit
anys de presó i a 12 de deportació, que els
farà a la Penitenciaria de Coimbra.
Emídio Santana va ser alliberat el 23 de maig de 1953.
Naixements
- Marius Monfray:
El 4 de juliol de 1866 neix a Lió
(Arpitània) l'anarquista i sindicalista Marius Monfray. El
novembre de 1886, va
ser condemnat a vuit dies de presó per haver organitzat una
loteria sense
autorització en suport a Bordat, un dels llibertaris acusats
en el «Procés dels
66». Al tribunal, mentre esperava la sentència, va
escriure: «Visca
l'Anarquia!»; fet pel qual va ser condemnat a dos anys de
presó per «ultratges
als magistrats». Marius Monfray va morir el 22 de febrer de
1894 a Lió
(Arpitània).
***
- Leda Rafanelli: El
4 de juliol de 1880 neix a Pistoia (Toscana,
Itàlia) l'escriptora feminista, antimilitarista, editora
llibertària i militant
anarcoindividualista Leda Rafanelli, també coneguda com la
Gitana anarquista.
Ja des de molt jove es va interessar per la qüestió
social. En 1903, instal·lada
amb sa família per raons econòmiques a Alexandria
(Egipte), es va apassionar
per l'Islam i el sufisme i va aprendre l'àrab i tipografia.
En aquesta època
freqüentarà els ambients anarquistes d'Alexandria,
com ara el cafè llibertari«Baracca Rossa», i farà amistat amb
Giuseppe Ungaretti i Enrico Pea; també
col·laborà en el periòdic d'El Caire Il
Domani. A Alexandria va conèixer
Luigi Polli, anarquista toscà amb qui es casarà.
De tornada a Itàlia, amb
Polli, crearà, amb l'ajuda econòmica d'Olimpio
Ballerini, company de la
coneguda anarquista florentina Teresa Fabbrini, l'editorial«Edizioni
Rafanelli-Polli», i col·laborarà en La
Blouse (1906-1910) i en La
Donna Libertaria (1912-1913), de Parma. Després de
separar-se de son marit,
va conèixer intel·lectuals i escriptors (Papini,
Prezzolini, Palazzechi), i
representants del futurisme (Russolo, Boccioni, Marinetti); amb Carlo
Carrà
--que va començar anarquista i va acabar feixista-- va
establir una fructífera
relació de treball que donà lloc a una
història d'amor. Les característiques
del seu futurisme artístic eren d'orientació
llibertària. En 1907 va conèixer
el tipògraf anarcoindividualista Giuseppe Monanni amb qui
d'ara endavant viurà
a Milà i crearà la «Casa Editrice
Sociale», que es convertirà en l'editorial
llibertària més important d'Itàlia. En
1908, amb Ettore Molinari i Nella
Giacomelli, formarà part del comitè de
redacció de La Protesta Umana
(1906-1909) i a més col·laborarà en
diverses publicacions llibertàries, com araIl Pensiero, de Pietro Gori i Luigi Fabbri, Libertario,Il
Grido della Folla, Volontà,
etc. Després va crear, amb son company,
la revista anarcoindividualista de literatura i d'art Vir
i després La
Sciarpa Nera i La Libertà, i
es va embarcar en la creació d'una nova
editorial, «Casa Editrice Monanni». En 1910 va
tenir un fill amb Monanni,
Marsilio. Durant la Gran Guerra, fidel a l'antimilitarisme, es va
oposar als
intervencionistes. Paral·lelament a la seva tasca de
propaganda llibertària, va
crear una important obra literària i poètica. Amb
l'arribada de Mussolini,
personatge amb qui havia fet amistat quan era socialista revolucionari
abans de
la guerra, la seva propaganda anarquista i la seva tasca editorial van
fent de
manera molt dificultosa. El 7 de febrer de 1923, la seva editorial va
ser
escorcollada, la revista Pagine Libertarie
prohibida i Rafanelli, amb
Monanni i altres companys, com ara Carlo Molaschi i Fioravante
Meniconi,
detinguts. La «Casa Editrice Monanni»
desapareixerà en 1933. En 1934 es va
separar de Monanni definitivament i a partir de 1942 deixarà
Milà i
s'instal·larà primer a San Remo i
després a Gènova, on es dedicarà a
escriure
contes per infants sota el pseudònim de Zagara
Sicula. Cap al final de
sa vida, va fer cursos d'idioma i de cal·ligrafiaàrabs i col·laborà en Umanità
Nova. És autora, sota diversos
pseudònims, de nombroses novel·les i llibres
per infants, com ara La bastarda del principe
(1904), Un sogno
d'amore (1905), Le memorie di un prete
(1906), Valide braccia:
opuscolo contro la costruzione di nuove carceri (1907), Seme
nuovo
(1908), Verso la Siberia. Scene della rivoluzione russa
(1908), Bozzetti
sociali (1910), L'eroe della folla
(1910), Incantamento
(1921), Donne e femmine (1922), L'oasi:
romanzo arabo (1926), Una
donna e Mussolini (1946 i 1975), Lavoratori!
(1959), etc. Leda
Rafanelli va morir el 13 de setembre de 1971 a Gènova
(Ligúria, Itàlia). El seu
epitafi: «Leda Rafanelli, viva per sempre, saluda tots els
companys. Visca
l'Anarquia!» Rafanelli era una anarquista mística
que s'identificava força amb
la literatura individualista de l'època (Stirner, Nietzsche,
etc.), encara que
mantenia distàncies amb postures anarcoindividualistes que
degeneressin en la
violència irracional i el darwinisme social; es va acostar a
l'anarquisme
social o societari com a manera de matisar les postures. El seu
interès per
l'Islam anava en la línia del sufisme, de la dansa dervix i
de l'esoterisme, en
un clar misticisme de religiositat tolerant; estava, a més,
compromesa amb la
lluita anticolonialista i es va oposar a l'imperialisme europeu,
especialment
el mussolinià. Es va convertir a l'Islam, encara que la seva
obra és plena
d'anticlericalisme, d'antimilitarisme i de feminisme radical. Va
convertir la
cultura àrab en una alternativa politicosocial que s'oposava
a la civilització
occidental. Part de la seva obra va ser recollida per Aurelio Chessa,
que ha
estructurat un dels més importants arxius anarquistes,
l'Arxiu de la Família
Berneri-Chessa, la responsable del qual és Fiamma Chessa,
filla d'Aurelio.
L'arxiu, amb seu a Reggio Emilia, inclou la
col·lecció completa de totes les
obres i tots els escrits autobiogràfics de Rafanelli, per a
la qual cosa va ser
creat el «Fons Leda Rafanelli».
***
- Spartaco
Stagnetti: El 4 de juliol de 1888 neix a
Roma (Itàlia) el militant anarcosindicalista Spartaco
Stagnetti. Va ser va ser
secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920,
després
d'un míting de suport a la Revolució russa a
Roma, on va prendre part
Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el
periòdic
anarquista Umanità Nova lloà
la resistència tenaç dels companys
atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat
i ferit per un
escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El
feixisme va
acabar per confinar-lo a l'illa Ustica, a prop de Palerm
(Sicília, Itàlia), el
15 de gener de 1927, on va ser assassinat el 15 d'agost de 1927
--alguns autors
citen erròniament 1928--, per un confinat de
règim comú, a la fonda que havia
obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys
20 va publicar a
Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.
Spartaco Stagnetti (1888-1927)
***
- Nicola Recchi: El
4 de juliol de 1889 neix a Porto Civitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia)
l'anarquista Nicola Recchi. El gener de 1908 emigrà a
l'Argentina i a Buenos Aires
entrà a formar part del moviment anarquista. Arran de la
repressió desencadenada
per la mort d'un policia durant la manifestació de l'1 de
maig de 1909, retornà
a Europa. Com que no podia anar a Itàlia ja que estava
buscat per desertor,
s'establí a Suïssa, però poc
després emigrà als Estats Units. A Ludlow
(Ludlow,
Vermont, EUA) participà activament en diversos moviments
reivindicatius, com
ara les vagues tèxtils i mineres d'aleshores, i en la
campanya contra la
dinastia Rockefeller. En aquests anys americans estigué
lligat al grup anarquista
on militaven Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Perdé la
seva mà esquerra, uns
diuen que accident de treball i altres en alguna acció
subversiva amb explosius
muntada pel grup de l'anarquista il·legalista Mario Buda o
del de Luigi
Galleani. La policia l'acusà de ser un especialista en
fabricació de bombes i
de participar en la campanya de explosions que es
desencadenà als Estats Units
entre 1917 i 1919. En acabar la Gran Guerra retornà a
Itàlia, on obrí un petit
quiosc de diaris a Civitanova Marche, on venia publicacions
revolucionàries (L'Avanti,Unità, Umanità
Nuova,
etc.). El febrer de 1923, després que els escamots feixistes
destruïssin el seu
quiosc en dues ocasions i ell mateix patís agressions, va
ser acusat de la mort
de quatre feixistes i el març passà a
França i poc després retornà a
l'Argentina, on posteriorment marxà sa família. A
l'Argentina treballà de
paleta. El 30 de maig de 1932 va ser detingut acusat d'haver albergat
l'anarquista
il·legalista Silvio Astolfi; torturat durant setmanes,
finalment fou posat en
llibertat vigilada. L'Estat argentí li va aplicar la Llei de
Residència i fou expulsat
a Itàlia, arribant a Gènova el 14 de febrer de
1936. Jutjat per les autoritats
feixistes, va ser condemnat a tres anys d'aïllament per«activitats
antifeixistes» i internat a l'illa de Ventotene. El febrer de
1939 va ser alliberat,
però l'agost fou novament detingut i l'octubre d'aquell any
va ser traslladat a
la presó de Macerata (Marques, Itàlia) i
posteriorment condemnat a l'aïllament
a Pisticci (Basilicata, Itàlia), d'on pogué
sortir l'octubre de 1941.
L'Alliberament l'agafà a Ancona (Marques,
Itàlia), on reprengué el contacte amb
els companys llibertaris. El setembre de 1945 participà en
el Congrés de
Carrara, en el qual es fundà la Federació
Anarquista Italiana (FAI), i fou
nomenat membre de la Comissió Sindical d'aquesta
organització. En 1956 retornà
a l'Argentina il·legalment, ja que el govern peronista li
negava
sistemàticament el visat d'entrada, i pogué
reunir-se amb sa companya Beppina i
ses tres filles (Idea, Aurora i Alba). Després de la mort de
sa companya en
1962, passà els seus últims anys de sa vida amb
ses filles sumit en la misèria.
Nicola Recchi va morir el 29 de juny de 1975 a Buenos Aires (Argentina).
Nicola Recchi (1889-1975)
***
- Ernesto Bruna:
El 4 de juliol de 1904
neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'obrer anarquista
Ernesto
Bruna. Sos pares
es deien Giacomo Bruna i Erminia Comatto. En 1923 va ser condemnat a un
mes de
presó per portar un revòlver. En 1927
desertà de
l'Exèrcit i s'exilià,
d'antuvi, a França i, després, a Alemanya, a
Suïssa
i a Bèlgica. En 1930 el
trobem de venedor ambulant a Düsseldorf. Durant la seva estada
a
Bèlgica
participà en diverses expropiacions. Segons la policia
formà part d'un grup
anarquista il·legalista anomenat «Gli
Espropriatori»
(Els Expropiadors), que incloïa
nombrosos llibertaris italians (Luigi Sofrà, Marcello
Qualizza,
Carlo
Girolimetti, Enrico Zambonini, Tommaso Serra, Federico Brino, Carlo
Piovano
Quinto Panizzi, Pietro Boggio, etc.). En 1932, a Lieja
(Valònia), freqüentà
coneguts anarquistes, com ara Nicolas Lazarevitx, Camillo Sartoris,
Pietro
Boggio, Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti, Dal Col, Giuseppe
Pasotti o
Luigi D'Agaro. En 1933 marxà clandestinament, amb Lazarevitx
i
Zambonini, a
Espanya per preparar la Revolució Social. L'estiu de 1936,
en
assabentar-se del
cop d'Estat feixista a Espanya, marxà com a voluntari a la
Península i
s'allistà com a milicià en la Secció
Italiana de
la «Columna Ascaso». Com a
membre del grup «Angiolillo», participà
en diversos
combats (Monte Pelado,
Irun, Guadalajara) i fou ferit durant l'atac a Osca. Després
dels «Fets de
Maig» de 1937, abandonà la Península i
fou detingut
per la policia francesa a Tolosa
de Llenguadoc, la qual, durant el seu tancament, el va interrogar
violentament.
En 1938 arribà a Brussel·les
(Bèlgica), on va ser
condemnat a nou mesos de
presó per «infracció al decret
d'expulsió i
rebel·lió contra la força
pública».
A començaments de 1939 patí una nova condemnat de
dos
anys per «robatori». Un
cop lliure en 1940, marxà a Itàlia on, segons la
policia,
establí relacions amb
l'anarquista Angelo Sbardelotto. Detingut, va ser condemnant per un
tribunal
militar a un any i mig de presó per«deserció». Amnistiat, va ser condemnat,
però, com a antic milicià en la guerra d'Espanya,
a cinc
anys de deportació a
l'illa de Ventotene. En 1943 va ser alliberat i l'agost d'aquell any
s'establí
a Torí (Piemont) i més tard a Andorno Micca
(Piemont). El
9 de maig de 1948 es
casà amb Luisa Martignano, la qual l'havia amagat durant la
guerra. Sos germans
Guido i Margherita també van ser destacats anarquistes.
Ernesto
Bruna va morir
el 27 de febrer de 1977 en un hospital de Biella (Piemont,
Itàlia).
Ernesto Bruna (1904-1977)
***
-
Emídio Santana: El 4 de juliol de 1906 neix a
Lisboa
(Portugal) el militant anarcosindicalista Emídio Santana. Va
començar a
treballar amb 14 anys com a aprenent de fuster de motlles i
s'afilià en 1920 en
el sindicat de la metal·lúrgia de la
Confederació General del Treball (CGT)
portuguesa, a més de matricular-se en el curs nocturn de
l'Escola Industrial
Afonso Domingues. En 1921 participarà activament en el
Primer de Maig i en les
manifestacions de suport a Sacco i Vanzetti. En 1923
participarà en la seva
primera vaga i l'any següent, acabat el quart any del curs
d'Industrial,
ingressarà en les Joventuts Sindicalistes de les quals
serà secretari de
propaganda i més tard secretari general; així
mateix serà secretari general en
1925 del seu sindicat i delegat en el Congrés Confederal de
Santarém. En 1926
serà reelegit secretari general de les Joventuts
Sindicalistes i triat per al
Consell Confederal de la CGT. Des del cop d'Estat feixista de 1926 pren
part en
el moviment de resistència contra la dictadura i aconsegueix
mantenir una
activitat sindical clandestina. En 1927 va ser incorporat en el
Batalló de
Telegrafistes i, denunciat per les seves activitats militants,
empresonat a la
Casa de Reclusió de Trafaria (Almada) i al
Dipòsit Disciplinar d'Elvas, passat
al servei el setembre de 1928. A conseqüència de la
revolta de febrer de 1927 A
Batalha va ser suspesa, la CGT il·legalitzada i
els sindicats subjectes a
estreta vigilància. En 1928 va ser elegit redactor en cap d'O
Eco
Metalúrgico i en 1930 secretari general de la
Cambra Sindical del Treball
de Lisboa i integrant de la Comissió Administrativa de la
Universitat Popular.
En 1931 va ser un dels fundadors de l'Aliança
Llibertària i elegit redactor en
cap de Solidariedade Mineira e Metalúrgica,òrgan de la nounada
Federació Minera i Metal·lúrgica. En
1932 va ser empresonat uns dies per
intentar instal·lar una impremta clandestina i en 1933 va
ser detingut per
participar en una reunió de l'Aliança
Llibertària, jutjat i condemnat a un any
de presó que complirà a la fortalesa de
São João
Baptista a Angra do Heroísmo (Illes Açores). En
1933, arran de la instauració del règim
corporatiu i de la supressió de la
llibertat sindical per la dictadura, la CGT, i les altres
organitzacions
sindicals minoritàries, van organitzar una vaga general el
18 de gener de 1934
que fracassà, però que va servir per a detenir,
jutjar sumàriament i deportar a
Angra do Heroísmo els seus protagonistes. Santana va
regressar de les Illes
Açores a finals d'agost i es va integrar en el
Comitè Confederal reconstituït,
reprenent la publicació d'A Batalha
clandestina. En 1936
va representar la CGT portuguesa com a «delegat
fraternal» en el congrés de la
CNT a Saragossa. El 4 de juliol de 1937 va participar en un atemptat
contra el
dictador Salazar i, buscat per la policia política, va haver
de refugiar-se al
Regne Unit, però la policia britànica el
deté a Southampton i l'octubre el
lliura a la dictadura salazarista que el condemna a vuit anys de
presó i a 12
de deportació, que els farà a la Penitenciaria de
Coimbra. Un cop alliberat, el
23 de maig de 1953, va reprendre la seva militància
antifeixista i llibertària.
En 1954 s'integra en l'Ateneu Cooperatiu, que presidirà, i
més tard serà
empresonat per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE)
de
Salazar. En 1961 participa en la «Conspiració da
Sé» per derrocar el dictador.
En 1964 s'integra en l'Associació dels Inquilins Lisboetes,
que va presidir
l'any següent. A la caiguda de la dictadura, en 1974, va
participar en la
reorganització del Moviment Llibertari Portuguès
(MLP), va publicar el periòdic
anarcosindicalista A Batalha, i va promoure la
reunió commemorativa de
la Revolució espanyola de 1936. En 1975 va ser cofundador de
l'Aliança
Llibertària i Anarcosindicalista i va participar en el
20è Congrés de la
Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC), la central
anarcosindicalista
sueca. Va ser un dels fundadores, en 1978, del Centre d'Estudis
Llibertaris i
un dels promotors de la creació de l'Arxiu
Històrico-Social. En 1984 va
participar en la Trobada Internacional Anarquista de
Venècia. És autor d'História
de um atentado: o atentado a Salazar (1976), d'O 18
de Janeiro de 1934
(1978), deMemórias de um
militante anarco-sindicalista (1985) i,
pòstumament, d'Onde o homem acaba e a
maldição começa (1989).
Emídio
Santana va morir el 16 d'octubre de 1988 a Lisboa (Portugal) i
està enterrat al
cementiri lisboeta d'Alto de São João.
***
- Inocente Abad
García:El
4 de juliol de 1912 neix a Fuentenebro (Burgos,
Castella, Espanya) el militant anarquista Inocente Abad
García. De
molt jove va emigrar a
Catalunya on el 1932 treballa, adherit en la CNT, a les mines de
potassa de Manresa.
En la llista negra de la patronal a causa del seu activisme, es veu
obligat a
abandonar Manresa i Sallent. Durant la guerra civil va lluitar en la
Columna
Terra i Llibertat a Toledo, Madrid i Aragó. Exiliat a
França a partir del 12 de
febrer de 1939 i és enviat a una companyia de treballadors a
l'Arsenal de
Rennes, on treballarà fins a l'arribada dels alemanys.
Després farà feina a
l'embasament de l'Aigle (Alvèrnia). Confós amb un
maquis és detingut pels
alemanys que el torturen fins esclatar-li les oïdes. Amb
l'Alliberament
s'instal·la a Briva la Galharda amb la seva companya Antonia
Artura i militarà
en la Federació Local de la CNT de l'Exili. Inocente Abad
García va morir el 23
de març de 1990 a Briva la Galharda
(Llemosí, Occitània).
Defuncions
-Élisée Reclus: El 4 de juliol de 1905 mor a
Torhout (Flandes, Bèlgica) el
geògraf, teòric llibertari i militant anarquista,
Jean Jacques Élisée Reclus,
una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Havia nascut el 15
de març
de 1830 a Senta Fe (la Granda, Aquitània,
Occitània). Son pare, Jacques Reclus,
pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa
mare, Zéline
Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al
part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins
als 13 anys va viure amb sa família a
Orthez i després va ser confiat als avis materns a La
Roche-Chalais, a prop de
Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va
enviar,
juntament amb son germà Élie, a Neuwied
(Renània, Prússia), en un col·legi
dels
Germans Moravians. Però va suportar molt malament el
caràcter superficial de
l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en
1844 després de
passar per Bèlgica; l'únic profitós
d'aquesta estada va ser el començament de
l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i
holandès) i de mortes
(llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de
sa mare a Senta Fe
i al col·legi protestat de la localitat va preparar el
batxillerat. Un ancià
obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte,
Fourier i
Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va
escriure a la Facultat de Teologia
Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc,
però van ser exclosos
l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny
cap a la
Mediterrània. Després d'abandonar definitivament
els seus estudis teològics, va
ser contractar com a professor particular al col·legi de
Neuwied. Però en 1851,
decebut per l'ambient del col·legi, marxa a
Berlín, on viurà fent classes de
francès i s'inscriurà en la Universitat per
seguir els cursos de Geografia de
Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son
germà Élie a Estrasburg
i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França
profunda en una vintena
de dies, fet que contribuirà a formar els seus
caràcters. En aquesta època
redactarà el seu primer text anarquista, (Développement
de la liberté dans
le monde, que serà editat més tard en
1925. Quan va esclatar el cop d'Estat
del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar
públicament la seva
hostilitat al nou règim i amenaçats de ser
detinguts, es van embarcar cap a
Londres. Després de conèixer la miserable vida
dels exiliats a Anglaterra i a
Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool
cap als Estats
Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a
començaments
de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns
duríssims, va trobar una
feina com a preceptor de tres infants d'una família de
plantadors d'origen
francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest
període podrà comprovar
el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu
odi vers l'explotació
de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el
Mississipí i
arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família
que l'ha contractat no és
excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar
l'ambient i va deixar
els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per
realitzar-hi un
projecte d'explotació agrícola a Río
Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta.
Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de
tota
mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a
abandonar el seu projecte de crear una plantació de
cafè en règim de comuna
anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i
s'instal·larà a
París a casa de son germà Élie. A
més de dedicar-se a fer cursos de llengües
estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el
seu
principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de
1858 va
retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat
d'Anglaterra on
havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que
havia
creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment
amb la
mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862
Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges
(«Guides Joanne»),
fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu
d'Europa
(Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit,
Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil
(Normandia) a casa del
seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van
ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no
va ser gaire
actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no
poder suportar
l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició
Universal de Londres. L'1
d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses
persones, entre elles son
germà Élisée, Élie funda
una banca, la Societat del Crèdit al Treball,
destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la
difusió del
moviment cooperativista, però que en 1868 farà
fallida. Alhora Élie s'ocuparà
de l'edició del periòdic L'Association,
de la qual serà el director i
principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El
setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de
Batignolles de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada
de fundar el 24 de
setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a
París
Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i
d'amistat força forts.
També començaran a militar en la Fraternitat
Internacional, societat secreta
fundada per Bakunin. En 1865 Élisée
marxarà a Florència, on trobarà
Bakunin i
coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va
participar en el segon
Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i
en el primer
Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra,
entre el 9 i el 12
de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part
molt
activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la
Llibertat a Berna; hi
va fer una intervenció que generalment es considera com la
seva primera adhesió
pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns
altres es van oposar a la
majoria dels congressistes sobre la qüestió de la
descentralització i van
acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya,
Clarisse, va
morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de
l'acció
política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va
ser convidat a una
reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va
redactar la seva Histoire
d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que
quan va morir
Clarisse van ser confiades a dues germanes
d'Élisée que vivien a Occitània, es
va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una
reunió
familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en
la
Guàrdia Mòbil i després en el
Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el
fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de
la Comuna de París,
desenvoluparà activament la seva acció
política. El febrer de 1871 es va
presentar a les eleccions legislatives i després de la
proclamació de la Comuna
el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la
Guàrdia Nacional, i en
una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure
presoner de les tropes
de Versalles i fou empresonat a Quélern, després
a l'illa de Trébéron, a prop
de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre
de 1871
va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació
simple (desterrament)
a Nova Caledònia. Una petició internacional
fonamentalment signada per un
centenar de científics britànics i americans va
obtenir el 3 de febrer de 1872
la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest
període
d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va
començar a redactar
alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire
d'una montagne
i els primers esbossos de la seva Nouvelle
Géographie Universalle, que
només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a
Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de
1872 va assistir al Congrés
de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny
morirà de part. El 10
d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van
instal·lar
a Clarens, a prop de Léman, on la família
restarà fins al 1891. El 3 de juliol
de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin
a Berna. En 1880 es
va concedir una amnistia parcial als communards que
el beneficiava, però
que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven
empresonats.
Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes,
entre ells Kropotkin.
Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units,
Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina
i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a
Nàpols, on trobarà el
revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de
1891 es va instal·lar a
Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat
Geogràfica de París.
Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la
situació va
esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia
Comparada i el títol
d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893
va anar a Florència
per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que
finalment seran
alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser
anul·lada malgrat les
protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant
i de la
repressió desencadenada, va decidir fugir de
França i es va instal·lar a
Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25
d'octubre de 1894, li va
permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie
en va fer cursos de
Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar
l'Institut
Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de
Brussel·les aquest mateix any
i també va crear una editorial de mapes
geogràfics («Société des
Cartes et
Traveaux géographiques Élisée
Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va
començar a viure amb Florence de Brouckère a
Brussel·les, encara que sense
divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En
1903 va
acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre,
que aplega més de
4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son
germà Élie a Brussel·les.
Durant els últims anys de sa vida, després de
patir una angina de pit, va
viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a
Berlín. A finals de juny de 1905
va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va
constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de
juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus
problemes de
pit. Seguint les
seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i
va ser enterrat en
una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de
Brussel·les, amb son germàÉlie.
***
-
Germaine Berton: El 4 de juliol de 1942 se
suïcida a París (França) la militant
anarcoindividualista Germaine Jeanne
Yvonne Berton. Havia nascut el 7 de juny de 1902 a Puteaux (Illa de
França,
França). Fou filla d'Arsène Berton, un
mecànic socialista i francmaçó i d'una
mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa
família s'instal·la a
Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica
Rimailho de
Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà
com a secretària
adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que
reagrupaven, arran del
congrés de la Confederació General del Treball
(CGT) de Lió de setembre de
1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit
Comunista
Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del
Metall i col·laborà en el
periòdic comunista Le Réveil
d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921
s'instal·là a París i a
començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista
Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un
secretari de comissaria de
policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com
compartí cel·la amb
Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre
durant una
manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència
anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup
anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue
du
Château, i realitzant feinetes, però sempre
mantinguda pels companys. Després
passà a militar en el Comitè de Defensa dels
Marins del Mar Negre. El 22 de
gener de 1923 marxà a la seu de l'organització
d'extremadreta Lliga d'Acció
Francesa amb la intenció d'assassinar el seu
líder Léon Daudet, però fou rebuda
per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta
lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà
d'un tret de revòlver i
immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al
cap que només la deixà ferida.
Defensada en un procés força mediàtic
pel prestigiós advocat comunista Henri
Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat
organitzada pel periòdic Le
Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i
amb el suport de nombrosos
militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta
el 24 de desembre
de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els
surrealistes li reteren
homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la
de la «primera
antiheroïna surrealista». Un cop lliure,
realitzà amb Txazanov una gira
propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a
Bordeus, una
conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou
prohibit per les
autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents
marxà en
manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on
arengà la massa, tot exigint
l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren
fins
les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles
Germaine Berton,
Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van
ser detingudes.
Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces
i d'ultratges als agents i d'incitació al
desordre». En vaga de fam durant vuit
dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint
André, on
abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia
estat condemnada com a presa
comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a
dos anys de
prohibició de residència. En sortir del Fort du
Hâ, caigué en una important
depressió i intentà suïcidar-se en
nombroses ocasions i fou hospitalitzada a
Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París
amb l'artista i pintor Paul
Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué
dels cercles
llibertaris. En 1935 abandonà son marit i
s'ajuntà amb l'impressor esquerrà
René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta
dosi de veronal el 4 de juliol
de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de
París (França). En
2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le
grand secret de
Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.
***
- Barnett Newman:
El 4 de juliol de 1970 mor a Nova York (Nova York, EUA) el pintor,
escultor, crític
artístic i intel·lectual anarquista Barnett
Baruch Newman (Barney), un
dels màxims representants de l'expressionisme abstracte i
del color-field
painting. Havia nascut el 29 de gener de 1905 a Lower East
Side (Manhattan,
Nova York, Nova York, EUA) en una família de jueus polonesos
immigrants. Sos
pares es deien Abraham i Anna. Va fer els estudis primaris i secundaris
a
Manhattan i al Bronx i sempre assistí a les escoles hebrees.
Entre 1923 i 1927 aprengué
dibuix amb Duncan Smith a l'Art Students League, on va fer una gran
amistat amb
Adolph Gottlieb. Després estudià filosofia amb
Scott Buchanan i Morris Raphael
Cohen al City College of New York (CCNY), sense obtenir bones
qualificacions, i
treballà a la fàbrica de roba masculina propietat
de son pare que intentà fer
surar arran de la crisi de 1929. A partir dels anys trenta
començà a pintar
quadres d'estil expressionista, però finalment
destruí tota l'obra d'aquestaèpoca. En 1931 intentà fer-se professor
artístic en el sistema escolar públic
de Nova York, però no aprovà l'examen i
restà com a professor substitut; l'any
següent entrà com a professor
d'apreciació artística a la Grover Clevelant High
School de Ridgewood a Queens. En 1933 publicà el manifest On
the Need for
Political Action by Men of Culture (Sobre la necessitat de
l'acció política
dels homes de la cultura), que reivindica una educació
més àmplia, un majorèmfasi en les arts i oficis i el foment de la vida cultural,
i amb Alexander
Borodulin i aquest programa es presentaren com a candidats a l'alcaldia
de Nova
York sota el lema «Vota't a tu mateix». En 1935 es
va fer gerent una companyia
de teatre jiddisch d'esquerra i aprengué aquesta llengua per
poder llegir les
importants publicacions anarquistes que s'editaven en judeoalemany. En
aquestaèpoca col·laborà en la revista The
Answer. America's Civil Service Magazine
(La Resposta. Revista del Servei Civil Americà) amb una
columna de crítica
literària, on recomanà obres de Baruch Spinoza,
Plató i Piotr Kropotkin, i
condemnà les de Hegel, Marx i Lenin. El 30 de juny de 1936
es casà amb Annalee
Greenhouse, que havia conegut dos anys abans, i durant el seu viatge de
noces a
Concord (Massachusetts) visità l'estany de Walden i les
cases d'Henry David
Thoreau, Ralph Waldo Emerson i Nathaniel Hawthorne, tres dels seus
mestres
intel·lectuals. Després treballà com a
escriptor i crític artístic, redactant
prefacis per a catàlegs d'exposicions, fent
crítiques per a revistes
especialitzades i muntant exposicions. El gener de 1942, arran de
l'entrada
dels EUA en la II Guerra Mundial, malgrat haver estat incapacitat del
servei
militar per raons físiques, es declarà objector
de consciència. A finals dels
anys quaranta començà a exposar obres de tipus
surrealista a la Galeria Betty
Parsons i a poc a poc es va anar deslligant de les
influències contemporànies.
En 1948 realitzà la seva primera exposició
individual. En aquests anys es
relacionà força amb la bohèmia
artística novaiorquesa (Studio 35, Uptown Group,
etc.). Encara que la seva obra sembla purament abstracta, es va veure
fortament
influenciada per les seves arrels jueves místiques i
espirituals. Les seves
obres es caracteritzen per senzilles composicions
pictòriques (olis i,
posteriorment, acrílics) en les quals una àmpliaàrea de color és tallada per
una o dues fines línies verticals (zips,
cremalleres). Les escultures
que realitzà són gairebé zips
tridimensionals. També realitzà
litografies i aiguaforts. Entre els seus escrits teòrics
més importants, que
publicà en els periòdics La Revista
Belga, Tiger's Eye i Partisan
Review, destaquen The plasmic image
(1945), The first man was an
artist (1947), The sublime is now (1948)
i Feeling is all
(1952). En 1968 va escriure l'assaig «The true revolution is
anarchist!» (La
vertadera revolució és anarquista!), que
serví de pròleg per a la nova edició
que Horizon Press va fer de les Memoirs of a revolutionist
de Kropotkin.
Barnet Newman va morir el 4 de juliol de 1970 d'un atac de cor a Nova
York
(Nova York, EUA). En 1979 la seva esposa Annalee Newman creà
la Barnett Newman
Foundation a Nova York. Barnett Newman durant tota la seva vida es
definí com a
anarquista i reivindicà una forma de vida no
jeràrquica i antiautoritària.
***
- Mariano Sorinas:
El 4 de juliol de 1997 mor a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Sorinas. Havia
nascut el 8 d'octubre de
1906 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 17 anys
emigrà a Catalunya,
on començà a treballar de paleta i
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936,
s'allistà a les
milícies per combatre al front d'Aragó (Osca,
Saragossa, etc.) i participà en
la col·lectivitat de Binacet exercint càrrecs de
responsabilitat. El febrer de
1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser
tancat als camps de
concentració de Vernet i de Setfonts. Durant
l'ocupació alemanya treballà de
llenyataire, de carboner i de paleta a diverses regions
gal·les. Després de
l'Alliberament, va participà en la reconstrucció
del país a diverses regions en
el ram de la construcció. Més tard
s'instal·là a Orlhac (Alvèrnia,
Occitània),
on treballà de paleta, i, després de la
jubilació, a Perpinyà i Montpeller.
Sempre va pertànyer a la CNT i participà en les
activitats de Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Sa companya, Pilar, nasqué
el 15 de setembre
de 1916 a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) i morí
el 7 d'abril de 2008 a Reims
(Xampanya, França).
***
- Francisco Giménez
Díaz: El 4 de juliol de 2007 mor a
Sèvres (Illa de França, França)
l'anarquista
i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz.
Havia nascut el 5 de juny de 1920 a
Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya). Quan l'aixecament feixista
de
juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i,
malgrat la seva curta
edat, lluità en l'Exèrcit republicà,
intervenint en diverses batalles i essent
ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un
batalló disciplinari i
un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la
preparació de la famosa
fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la
frontera francesa. L'Estat
francès li assignà residència
forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué
Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys
després s'instal·là a
Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors
treballà en la construcció i
milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de
l'escriptor Federico
García Lorca, va escriure centenars de composicions
poètiques. Trobem
col·laboracions seves en Castilla Libertaria, Evocación i Pueblo
Libertario.
***
- Rafał Górski:
El 4 de juliol de 2010
mor a Cracòvia (Petita Polònia,
Polònia) el escriptor, traductor, historiador,
activista social i militant anarquista i anarcosindicalista Rafał
Górski. Havia
nascut el 22 de setembre de 1973 a Cracòvia (Petita
Polònia, Polònia). Entre
1988 i 1990 milità en les organitzacions anticomunistes
Federacji Młodzieży
Walczącej (FMW, Federació Juvenil de Lluita) i Organizacji
Młodzieżowej
Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN, Organització
Juvenil de la
Confederació per una Polònia Independent) de
Cracòvia; el segon semestre de
1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991 entrà a formar
part de la KPN. En
aquesta època participà activament en les
protestes contra l'imperialisme
soviètic. En 1991 s'afilià a la Secció
de Cracòvia de la Federacją
Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant
els anys noranta i
començament del segle XXI participà activament en
nombroses mobilitzacions i
campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al
treball, i en
contra de la política imperialista russa a
Txetxènia, fets pels quals va ser en
diferents ocasions detingut i empresonat. També
milità en la confederació
sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80»
(WZZ-S80, Associació Sindical
Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en
la creació del sindicat
anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy«Inicjatywa Pracownicza»
(OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa
dels Treballadors»). El 8 de
febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver
agredit un policia en un
desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit
mesos de presó, però
la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004
coedità la revista A-tak
(Lletra A) i col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa
Lokatorska, InnymŚwiecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie
Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions
referents a
l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia,
l'autogestió i la democràcia participativa.És autor de nombroses obres, com
ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),Demokracja uczestnicząca w samorządzie
lokalnym (2003), Przewodnik po
demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu
(2007), Historia i teraźniejszość
samorządności
pracowniczej w Polsce (2007), Polscy
zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de
càncer des del 2006, Rafał
Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia
(Petita Polònia, Polònia).
Actualització:
04-07-13