Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 9 | 10 | (Page 11) | 12 | 13 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 07/01/13--21:02: Els fondejos a l'Avançada
  • Ahir diumenge es va celebrar a les aigües de la Badia de Pollença la concentració marítima contra l'obligació de pagament per fondejar a la Punta de l'Avançada. La manifestació va tenir un notable èxit, amb gairebé un centenar de barques participants. Va quedar ben clar que els navegants no s'oposen a que es prenguin mesures per protegir el fons marí, però sí a que s'imposin taxes que tenen un afany clarament recaptatori.

    Les badies de Pollença i Alcúdia tenen una important presència de Posidònia Oceànica, aquesta planta marina que manté les nostres aigües netes i és font de biodiversitat. El projecte Life Posidònia va permetre conèixer la situació d'aquesta planta en els fons de la Badia. L'any 2007, essent conseller de Medi Ambient Jaume Font (llavors PP) es va fer el Pla de Gestió de les badies, declarades Lloc d'Interès Comunitari, que marcava la zona de la platja de Formentor i la Punta de l'Avançada com a àrees de fondeig controlat (no prohibit com va dir el batle al Ple), on per fondejar s'han de fer servir les boies especialment disposades a tal efecte. L'ús d'aquestes boies ha estat gratuït durant anys, existint algunes temporades un servei de vigilància que supervisava que es fessin servir correctament. Enguany, sense ni tan sols avisar l'Ajuntament, el Conseller Company (ja ho havíeu llegit en aquest blog que les seves visites a Pollença no ens durien res de bò), va licitar l'explotació de les boies a una empresa privada que s'encarrega de fer pagar entre 11 i 50 euros per barca i dia per fer servir les boies. Aquest fet perjudica molt especialment a les petites embarcacions de molts pollencins que feien servir aquest indret com a lloc d'esbarjo en la temporada d'estiu. A més, la suposada protecció que s'ha fet servir com a excusa per justificar la privatització del servei, no garanteix en absolut que els doblers recaptats es destinin a fins mediambientals, quan l'interès de l'empresa és el de guanyar doblers i tenir un bon compte de resultats.

    Durant el ple en el que vàrem aprovar una moció conjunta contra aquest pagament, l'equip de govern va quedar ben en evidència, amb un batle i una regidora de Medi Ambient que deixaren ben clar el seu nerviosisme respecte d'aquesta qüestió. El Batle va voler repartir culpes, quan qui s'ha dedicat a privatitzar i fer pagar per amarrar foren, primer el govern de Matas a Formentor i ara el de Bauzà a l'Avançada. També va quedar ben clar que la sintonia entre les altres administracions gestionades pel PP i l'Ajuntament continua essent deficient, ja que aquest fet s'afegeix a altres “travetes” fetes al nostre municipi (pèrdua de la subvenció del Festival, pèrdua de la subvenció per l'aparcament del poliesportiu, pèrdua de la subvenció de les obres de Can Llobera, pèrdua dels doblers del Pla de Cooperació per Can Conill, etc). En paraules textuals del Batle, no els havien dit res d'aquesta licitació.

    És curiós que el PP només s'aferra als motius mediambientals quan es tracta de posar taxes, i en canvi se n'oblida a l'hora de protegir zones humides, parcs naturals o el Trenc, ja que en aquests casos la generació de negoci privat passa per davant a qualsevol altre motiu. Fins i tot la protecció de la Serra de Tramuntana s'ha vist perjudicada per la reducció del personal de vigilància de la Conselleria.

    El que cala la Badia de Pollença, tal i com proclama la moció aprovada el dijous passat, és que es faci una gestió global dels fondejos a la badia, evitant el descontrol que actualment existeix en altres indrets, alliberant espais d'amarrament tants dins el propi Port com als molls de la Base, i si s'han de posar boies que continuïn essent gratuïtes; han de pagar els infractors no els que volen fer les coses bé i utilitzar correctament les boies.

    Al final de l'article trobareu la moció i el manifest que es va llegir aquest diumenge.

     

     

     
    Anunci a a la premsa ahir diumenge,  de que es poden reservar fondejos. Per anunciar la licitació ho feren més d'amagat. Ni a l'Ajuntament avisaren.
     
     
    Ja ho avançàvem que el Conseller Company no ens duria res de bò per Pollença.
     
     

     

     

     

    MOCIÓ SOBRE LA DEFENSA DEL FONDEIG GRATUÏT

    A LA PUNTA DE L’AVANÇADA

    Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten per urgència a consideració del ple, per tal que sigui estudiada, debatuda  i votada, la següent moció  sobre la defensa del fondeig gratuït a la Punta de l’Avançada.

    Exposició de motius:

    La conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears en nom d’una suposada protecció de la posidònia ha imposat als usuaris d'embarcacions una nova taxa per amarrament. La taxa que es fa pagar a la Punta Avançada i que ja s’aplica a Formentor, tant en la finalitat, en la forma i en el fons, és injusta. Per una banda, perjudica sobretot als ciutadans pollencins, als usuaris del Club Nàutic del Port de Pollença i de Ports de les Illes Balears, a més de les empreses nàutiques amb seu al nostre municipi.

    Aquesta taxa no està justificada, perquè al fons marí de la Punta Avançada i l’arenal de Formentor, segons els informes de la web de Life posidònia, no disposa de la posidònia que es pretén protegir. En canvi, hi ha altres zones atreu de les Illes Balears que sí hi ha importants praderes de posidònia, i no hi ha ni boies ni cap programa de protecció establert.

    La zona de fondeig regulat que indica el Pla de Gestió del Lloc d'Interès Comunitari (LIC) de les badies de Pollença i Alcúdia indica que a les àrees de fondeig regulat s'hauran d'habilitar boies per evitar l'ús d'àncores, però en cap cas el Pla de Gestió indica que sigui preceptiu el cobrament d'una taxa per l'ús de les boies.

    Aquests taxa no és transparent, amb el sentit que els doblers que se recapten no se sap si són per reinvertir en la cura i conservació del medi marí de les Illes Balears.

    Avui en dia ningú dubta que la protecció de la posidònia és un element indispensable per la bona salut del Mediterrani, però allò òptim és que es faci correctament, amb un criteri efectiu i sense ànim de lucre, als llocs on efectivament hi ha posidònia, i amb una regulació global de la Badia, no només de les zones amb més potencial recaptatori.

    Fer pagar és un greuge comparatiu si tenim en compte la gran quantitat de fondejos no regulats que hi ha a tota la Badia (també posen morts i boies, molts hi estan tot l'any...).

    També resulta una restricció excessiva quan una àmplia zona del litoral es troba restringida per culpa de la base militar i quan a amplies àrees de la badia es realitzen fondejos sense cap tipus de control, aquest sí, amb una demostrada incidència sobre el fons marí.

     

    Per tot això, es proposa al Ple Municipal l’adopció dels següents ACORDS:

    Primer.- Demanam al batle que encarregui via urgència d’un informe tècnic i jurídic amb l’objectiu de poder fer ús de la via administrativa i/o judicial amb l’objectiu de garantir el fondeig gratuït a la Punta de l’Avançada a boies correctament instal·lades o de forma controlada i vigilada a zones d'arena disponibles. En tot cas evitant en qualsevol cas el fondeig sobre posidònia o sobre els esculls o altines.

    Segon- Notificar per via d’urgència a la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears que aturi de manera immediata el cobrament de l’esmentada taxa als fondejos de la Punta Avançada i que es permeti el fondeig gratuït a la Punta de l’Avançada.

    Tercer- Demanar a la Conselleria de Medi Ambient que s'abordi la problemàtica dels fondejos d'una manera global, considerant les actuacions a realitzar a tota la badia, considerant la preservació mediambiental i l'atractiu turístic i evitant l'afany recaptatori en les mesures que es prenguin.

     


     

    MANIFEST

    Port de Pollença, juny de 2013:

    Com a gent de mar, que ens agrada cuidar-la i disfrutar-la, 

    MANIFESTAM:
    1.- Que no compartim, ni tampoc consentirem que en nom d’una suposada protecció de la posidònia, o qualsevol altra excusa, s’ens privi del nostre DRET de fer-mos LLIUREMENT I GRATUÏTAMENT a la mar, simplement perquè creiem fermament que la mar és de TOTS.
     
    2.- Que no compartim, ni tampoc consentirem que per un AFANY RECAPTATORI SENSE PRECEDENTS del Govern Balear, ens privin de gaudir del nostre temps lluire com ens plagui, que per això és nostre i el volem disfrutar lliurement, sense haver de pagar ni un euro per fer-ho.
     
    3.- Que estam RADICALMENT EN CONTRA de la taxa que ens volen fer pagar a la Punta Avançada i que ja s’aplica a Formentor, tant en la finalitat, en la forma i en el fons. És INJUSTA, per que perjudica a la gent illenca que, a l’estiu, DESDE SEMPRE ha utilitzat i gaudit dels llocs esmentats de forma gratuita, quasi diàriament, per anar a fer un simple bany o ”capfico” amb la família. És INJUSTIFICADA, perquè al fons marí de la Punta Avançada i l’arenal de Formentor, poca posidònia hi ha, deixant de banda altines i zones puntuals que tothom coneix i respecta, que no justifiquen DE CAP MANERA el cobrament d’aquesta taxa. En canvi, altres zones que sí hi ha importants praderes de posidònia, com part del Caló, les Caletes del Cap Pinar, Cala en Gossalba, part de Cala Murta, i moltes zones de Formentor, no hi ha ni taxes ni boies. NO ÉS TRANSPARENT, per que els diners que se recapten no se sap si son per invertir en la cura i conservació dels idíl•lics paratges de la costa Nord, o van a parar a altres usos que no són pas la conservació del medi marí de les Illes Balears; i això que els polítics s’omplen la boca amb que s’ha de cuidar el sector nàutic i la bellesa de les nostres costes. QUINA VERGONYA!!!
     
    4.- Que és clar que volem protecció per la posidònia, un element indispensable per la bona salut del Mediterrani nostre, però que se faci correctament, amb un criteri efectiu i sense ànim de lucre, als llocs on efectivament hi ha posidònia, que se faci d’una manera correcta, tothom sap la posidònia que queda devora el mort d’una boia.....
     
    5.- Que enlloc de prohibir i cobrar absurdament als navegants, s’hauria d’informar i corregir si cal, als que fan ús del fondeig; alliçonar enlloc de prohibir i, en darrer extrem aplicar una sanció al l’infractor.
     
    6.- Per acabar, una pregunta: Qué els hi deixarem als nostres fills, si ja no podem gaudir ni dels llocs que SEMPRE hem conegut i disfrutat lluirement, llocs incomparables que formen part de la nostra memòria i del PATRIMONI COL.LECTIU?

     

     


    0 0

    Continúo con los artículos que Santiago Rusiñol publicó en el año 1893 en La Vanguardia. Era el primer viaje que realizó a Mallorca.

    En este artículo utiliza la expresión "montañas azules". Se cuenta que las montañas italianas tienen una tonalidad rosa, mientras que las de Mallorca son azuladas. Hay un libro de Manuel L. Alonso titulado La isla de las montañas azules (1992) cuya trama se desarrolla en Mallorca.

    Desde una Isla: En busca de un istmo

    La vida de ciudad empezaba á cansarnos. Deseábamos salir al campo para ver de cerca las montañas azules que asomaban detrás de Palma; queríamos saber dónde iban á parar aquellas bien cuidadas carreteras que salían del mismo Borne como los rayos de una estrella de los vientos y sobre todo (dicho sea con toda la reserva que puedan tener las letras de molde) queríamos estudiar las costas con cuidado, por si acaso encontrábamos un itsmo que buenamente se uniera al continente, pues aunque todo el mundo aseguraba lo contrario, pensábamos que á veces la fuerza de la fé encuentra lo que »o han visto los fabricantes de planos.

    Además, según saben personas de muchísimas creencias, Monsieur Urbán fué el primero que llegó hasta esta tierra por rumbo desconocido. Y esto nos daba alientos para buscar en los más pequeños pliegues del terreno, un paso, por malo que fuera, que nos sacara en seco de esta isla problemática cuando llegara el momento de marcharnos.

    Fuímonos, pues, á la estación, tal como suena, que estación hay aquí, con ferrocarril de verdad, y con todo su juego de máquinas, frenos, furgones y coches de pasajeros. Es verdad que el tren es un tren que vacila entre los caros y los llamados económicos, que más que á fuerza de vapor parece que ande dándole cuerda, pero al fin y al cabo es elegante y brioso en llegar á paradero. Y marchó sin separarse ni un momento de la vía.

    pintura
    Castell del Rei, Pollença. Pastel y lápiz sobre papel. Sin fecha.

    Siguiendo ésta, fuimos andando entre un alegre y bellísimo paisaje. Sin duda para obsequiar nuestra visita se había dispuesto que brotaran á la vez los almendros que se hallaban á lo largo del camino, fineza que agradecimos en extremo, pues fue un regalo á los ojos, digno de testas coronadas de buen gusto. Por ambos lados de la vía, no se veía más que ancha sábana blanca, destacando sobre una alfombra de matísima verdura; corría el aroma muchísimo más que el tren, pues en él nos alcanzaba, dándonos á respirar un aire suavemente embalsamado; y abiertas de par en par las ventanillas, parecía que nadábamos velozmente sobre un lecho de flores. Aquel tren, no era un tren para dormirse, como tantos que tienen el mal acierto de pasar por países feos é indiferentes; aquello no era hacer viajar el cuerpo, sino acompañar al espíritu, para que se embriagara á sus anchas de paisaje bien servido. Pasados los árboles de las flores, venían los olivares, grises de hoja y plateados como todos los de su clase, pero más viejos que los demás, más abierto el corazón por sus caprichos de árbol, tomando más extrañas actitudes, formas más inesperadas y siluetas más fantásticas; seguían luego los higuerales y algarrobos dejando caer sus brazos desmayados hasta el suelo; de nuevo volvíamos á la blancura, destacada de vez en cuando por la nota bronceada de limoneros ó naranjos, ó por la augusta palmera, gozando en cimbrearse con la oriental indolencia que sufren estos románticos árboles... Y aquí un pueblo, allá una visión de montañas, no pudimos dar tregua á la mirada, saltando de ventanilla en ventanilla, para ganarnos panorama de ida y vuelta, hasta llegar á la Puebla.

    Allí bajamos y subimos. Bajamos del tren y subimos á un carril, nombre que aquí se da á la tartana por razones que datan de remotísima fecha. En él volvimos á andar con noble perseverancia, vigilando á los lados del camino, á fin de ver si divisábamos algún talayot auténtico, que por allí debía haberlos, según nos habían informado.

    Son los talayots habitaciones de los primeros pobladores de Mallorca, monumentos megalíticos, casas ciclópeas, ó habitaciones terrestres de las edades prehistóricas, según dicen la mayor parte de los sabios. En lo que estos no están conformes (jamás he visto que los sabios lo estuvieran), es en saber si esas hoy rústicas casas fueron fincas urbanas de los celtas, de los íberos, de los hunos ó de los otros. Están formadas de grandiosos pedruscos; no tienen más que bajos, y son propiedades que debían producir muy poca renta á los honderos baleares que eran sus dueños legítimos. Es verdad que estos eran hombres de pocas necesidades. Su afán era tirar piedras á todo bicho viviente y aun á las mismas personas, construirse su talayot y esperar el porvenir, sin pagar contribución, ni sastre, ni médico, ni abogado. El pan debían ganarlo los chiquillos haciéndolo caer á pedradas de un punto dificilísimo, donde lo colocaba la madre. Esta vivía en gran estima y el hombre iba de mercenario á la guerra ó defendía la integridad de la patria, No conocían el oro, ni lo querían conocer para no viciarse y perder las formas esculturales, y en el mercado de esclavos daban cuatro hombres por una sola mujer, lo que prueba que eran filósofos en extremo y personas de buen gusto, y que aquellos talayots cobijaban gente feliz y de costumbres dignísimas.

    pintura
    Castell del Rei, 1902

    Todo esto sabíamos de su historia, pero no veíamos un talayot en todo el llano. A cada montón de piedra que divisábamos á lo lejos, nos latía el corazón; á cada volver del camino lanzábamos la mirada que debió lanzar Napoleón en busca de las pirámides, para ver si asomaba un talayotito pequeño, y no veíamos nada que nos diera esperanzas talayóticas; una vez bajamos del mismo carril: y ¡oh dolor! lo que creíamos megalítico y ciclópeo fue barracón de nuestros míseros dias!

    La historia y la prehistoria huían de nosotros, pero Pollensa, la Pollencia romana se acercaba y á las diez de la mañana llegamos á lo que debieran ser sus murallas en caso de estar la villa fortificada. No lo estaba, ni es el pueblo, pueblo de armas tomar, ni rico en monumentos antiguos, pero en cambio goza la paz de su hermosura, en el regazo de un valle que envidiara una ciudad de Oriente y vive feliz en aquel rincón de mundo, viendo brotar el azahar de sus naranjos, para dar fruto de oro en aquel fondo de continua primavera.

    Una sola portada vimos que nos pareció interesante. Mirábamosla desde la calle, curiosos, cuando saliendo de la tienda un personaje, rarito «él», díjonos, seriamente plantado en seco delante de nosotros: «¿Estáis mirando la fachada?. Estoy conforme. Tengo los documentos de cuatro linajes. Estos linajes son Morgaz, y los guardo en pergamino.» — Podéis guardarlos, si os place, contestamos. Estamos conformes, y con vuestro permiso nos vamos á la posada, caballero, á comer también cuatro linajes de aves, con carne de pergamino.

    Así lo hicimos, y acabado de comer presentóse un paje con cuatro bestias de la raza de los mulos. Subió Gomis de un salto en uno de ellos, montó otro Casellas á la inglesa, el tercero Font á la irlandesa, y en cuanto á mi humilde persona, arréglela como pude en lo alto del animal que me cabía en bien malhadada suerte, el cual llevaba tal enredo de monturas y tan gallardemente anchurosas, que había para volverse loco buscando su uso y significado. A pesar de ello trotaron las bestias hacia el castillo del Rey, á donde nos dirigíamos á visitar sus ruinas. A veces, las nobles cabalgaduras se empeñaban en andar de un modo que no era andar, tal era su calma ó filosofía, y ni con súplicas, ni tirando de aquel juego de cuerdas y correas, ni insultándola con malos modos, se movían del sitio de sus misteriosas preferencias; á veces una de ellas se escapaba, llevándose á cuestas á uno de nuestros amigos, al cual veíamos maniobrar á lo lejos tirando del bocado á toda máquina, y creíamos perderlo para siempre en aras de aquel furioso torbellino; por fin, movidos de un resorte ignorado de nosotros, quizás guiados por el instinto de imitación, todos los mulos se ponían á correr juntos, y entonces eran de ver las posturas que tomábamos á caballo, ora cayendo sentados de perfil sobre la bestia, ya dándole las espaldas ó bien agarrados cerca de la misma cola, según el movimiento impulsivo que sufríamos en aquel terrible trance.

    Lo más triste era que tales escapadas contra nuestra voluntad, acontecían al presentarse un punto de vista hermoso, y á fé que menudeaban. Seguíamos por un valle coronado de peñascos y sumamente variado. Tan pronto el paisaje se presentaba de una aridez parecida á las fotografías de la luna, como cruzábamos por entre frondosos bosques, aquí un grupo de cipreses, allá las encinas formaban compactas masas y entre pedruscos subíamos siempre acercándonos á las ruinas.

    Destacáronse éstas por fin en lo alto, en lo altísimo de una peña, sostenidas allá arriba por milagro. Nunca hemos visto castillo aguantarse en punto más peligroso, ni ruinas más bellamente salvajes, ni es posible que haya fuerte más difícil de escalar. Por murallas tiene verdaderos precipicios, por fondo el vértigo y el mar por foso. Aun yendo en son de paz como íbamos nosotros, costónos gran trabajo el escalar aquellas breñas, el entrar en aquel fiero recinto, el llegar allí donde anidan las águilas solamente.

    Digo mal, porque el Inglés ¡aquel inglés! ya estaba allí, quizás desde el día antes, compartiendo con los halcones. A pesar de éstos y de él las ruinas eran espléndidas y el panorama sublime. Toda la costa, recta, acantillada, cortada de un solo trazo, se exendía con relieve gigantesco y entraba en el fondo del mar, hasta perderse en Dios sabe qué inmensas y hermosas profundidades!

    No había duda, ¡estábamos en una isla!!! Allí se veía su forma redondeada, sus altísimas paredes, sus cimientos misteriosos! Era una isla que parecía brotada de las entrañas del globo, una isla nadando, una isla «rodeada (¡ay!) de mar por todas partes!!» ¡Y qué hermoso estaba el tal mar de nuestras pasadas penas! Qué tranquilo parecía á la mirada, qué transparencia la suya, y cómo bordaba la isla con los besos de sus labios, disimulando su furia á los ojos embebecidos! ¡Cómo hacía soñar en sus paisajes submarinos, en sus bosques de algas, en su finísima piel de arena voluptuosa, durmiendo inmaculada allá en el fondo del fondo de sus aguas, atrayendo á su lecho á los pobres navegantes! Oh, mar! Así me gusta mirarte, á lo lejos, haciendo de fondo á la tierra! tu misión es servir para línea de horizonte! Aquí mismo te tragas, con la atracción de tu vértigo, la obra lenta de los hombres! De este fiero castillo, hoy engulles una piedra en tus senos profundos; mañana otra, otra más tarde, y una á una ves que ruedan hacia tí y que bajan vacilantes entre tus pliegues sin que se calme tu furia! No ha de engañarme tu hermosura. Ya que esto es isla, á un globo recurriremos para marcharnos sin tener que correr sobre tu hipócrita faz, oh mar nefasto y embustero!!

    Esto pensado, dejamos el castillo y el Inglés, y nos marchamos á los primeros rayos de la luna que tuvo á bien presentarse para mayor lucimiento. A su pálida claridad (perdón por el ripio) llegamos de nuevo al pueblo: si tristes por las noticias y convencimientos descritos, sumamente impresionados, y dejando el material de caballos, y subidos otra vez en el carril seguimos nuestro camino.

    Esta vez era de noche. No solamente no llovía sino que hace mucho tiempo que no llueve en esta isla, sufriendo la agricultura, los intereses materiales y... muchos otros intereses que se prestan á lucirse, pero de los que no hablaremos porque llevábamos prisa y teníamos que viajar á todo trapo.

    Toda la noche viajamos, y apenas si nos detuvimos en Alcudia que bien merece la pena de hablar de sus murallas medioevales; y viajamos á la mañana siguiente y por la tarde continuamos viajando. Habíamos equivocado las medidas, ya que la isla era mayor de lo que señalaba el mapa y los caminos se hacían interminables. Siguiéndolos pasamos por la Albufera, cruzamos llanuras sin fín, vimos conejos, oímos cantar perdices, y con estas gratas distracciones, volvió á llegar la noche y á no llover otra vez y á sufrir la agricultura y á no llegar nunca á puerto.

    Por fin tuvimos una sorpresa agradable: Alto el carro, dijo Font: —Un talayot á la vista. Bajamos y realmente lo era. Sus piedras más ó menos megalíticas, su ciclópea estructura, y su puerta intacta cubierta por su grandísima losa. ¿Quieren ustedes entrar?, se atrevió á decir el tartanero. —No, mil veces no, dijimos todos a la vez. De seguro que dentro debe de estar el inglés tomando apuntes.

    Y continuamos viajando.

    Santiago Rusiñol.
    Palma de Mallorca.

    Santiago Rusiñol: "Desde una Isla / En busca de un istmo (La Vanguardia, 2 de Abril 1893)


    0 0

     


    Alegoría del Papa liberando al Espíritu Santo

    El Papa activo, con sus hechos y dichos debe de poner la piel de gallina al Papa pasivo. No sé por cuánto tiempo, porque al Papa retirado poco le puede faltar para tener un infarto o el Papa activo puede sufrir un acortamiento biográfico imprevisto. Por otra parte, Deo volente, así como cierto día se cumplió el derribo profetizado del Templo de Salomón, el Papa Francisco puede ser la mano divina para el cumplimiento de la tercera profecía de Fátima: el hundimiento de la estructura eclesial vaticana.

    Ahora, por ejemplo, aunque yo piense que se ha liando un poco, porque creo que el pecado es corrupción y la corrupción, un conjunto de pecados, es muy posible que el Papa tenga toda la razón al decir que el pecado es perdonable pero que la corrupción es imperdonable.

    Basta que leamos unos versículos de los Hechos de los Apóstoles:

    También un hombre llamado Ananías, junto con Safira, su mujer, vendió una propiedad. Después, de acuerdo con ella, se reservó una parte del dinero, y depositó el resto a los pies de los apóstoles. Pedro le dijo: –Ananías, ¿por qué has dejado que Satanás invadiera tu corazón? Reservándote una parte del dinero del terreno, has mentido al Espíritu Santo. Cuando aún era tuyo, eras libre de quedártelo, y, cuando lo has vendido, podías disponer como quisieras del dinero. ¿Por qué has maquinado algo así? No has mentido a los hombres, sino a Dios.
    Luego que Ananías oyó estas palabras, cayó al suelo y expiró. Un gran temor se apoderó de todos los que lo oyeron contar. Los jóvenes amortajaron el cuerpo y lo llevaron para enterrarlo.
    Al cabo de unas tres horas llegó su mujer, sin saber nada de lo que había pasado. Pedro le preguntó: -Dime, ¿es verdad que vendisteis el campo por tal precio? Ella respondió: -Sí, por tal precio. Pedro le dijo: -¿Cómo es que os habéis puesto de acuerdo para poner a prueba al Espíritu del Señor? Mira, los que vienen de enterrar a tu marido ya están a la puerta y te llevarán también a ti.
    Al instante, la mujer cayó a los pies de Pedro y expiró. (Ac 5,1-10)

    Como se puede ver, contra la corrupción, ni Pedro ni mucho menos el Espíritu Santo no tenían ninguna contemplación. Si se participaba en la comunidad de los discípulos, debía ser con todas las consecuencias. De otro modo: condena fulminante.

    La multitud de los creyentes tenía un solo corazón y una sola alma, y ninguno de ellos consideraba como propios los bienes que poseía, sino que todo estaba al servicio de todos.(Ac 4,32) Nadie de entre ellos no vivía en la indigencia, porque todos los que poseían tierras o casas, las vendían, llevaban el producto de la venta, y lo ponían a los pies de los apóstoles. Después era distribuido según las necesidades de cada uno. (Ac 4,34-35)

    0 0

    [01/07] «Le Communiste-Libertaire» -«Die Brandfackel» - Atemptat de Lucchesi -«L'Action Anarquiste» - «La Lanterna» - «Prolétariat» - Via Durruti - «Volontà» - Conte - Bakunin - Jordán - Abarca - Wieck - Casares - Martín Luengo

    Anarcoefemèrides de l'1 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Communiste-Libertaire"

    - Surt Le Communiste-Libertaire:Pel juliol de 1881 surt a Corning (Iowa, EUA) el primer número del periòdic mensual en llengua francesa Le Communiste-Libertaire. Organe de la Communauté icarienne. Liberté - Justice - Solidarité. Era continuació de La Jeune Icarie. Organe du communisme progressif, editada des de l'1 de maig de 1878. Publicació dels dissidents, estava redactada perÉmile Péron i impresa a la tipogràfica de l'anarquista creient Jules Leroux. El seu representant a París era Claude Vallère. Va desaparèixer després d'uns pocs números, però pot ser considerada com una ramificació llibertària de la comunitat fundada per Étienne Cabet. En l'epígraf de la capçalera figurava la famosa cita anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segon les seves necessitats».

    ***

    Portada del primer número de "Die Brandfackel"

    - SurtDie Brandfackel: Pel juliol de 1893 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del mensual anarcocomunista en llengua alemanya Die Brandfackel. Anarchistische Monatsschrift (La Torxa. Revista anarquista mensual). El primer número en dedicarà moltes pàgines a l'atemptat comès l'any anterior per Alexander Berkman contra l'empresari Henry Clay Frick. El periòdic, editat per Claus Timmermann, publicarà els primers assaigs d'Emma Goldman. Quan Timmermann va ser empresonat a l'illa Blackwell en 1893 el periòdic fou editat per Claus Niedermann. Deixarà de publicar-se el gener de 1895.

    ***

    L'atemptat de Lucchesi contra Bandi segons un dibuix de l'època

    - Lucchesi assassina Bandi: L'1 de juliol de 1894, a Livorno (Toscana, Itàlia), l'anarquista Oreste Lucchesi apunyala de mort el director del diari Il Telegrafo Giuseppe Bandi, autor d'articles antianarquistes, quan en una carrossa descoberta es dirigeix al periòdic. Lucchesi i els seus còmplices (Amerigo Franchi i Rosolino Romiti) seran jutjats entre el 2 i el 22 de maig de 1895 a Florència i condemnats a 30 anys de reclusió.

    ***

    Capçalera de "L'Action Anarchiste"

    - Surt L'Action Anarchiste: L'1 de juliol de 1914 surt a Uccle (Brussel·les, Bèlgica) el primer número del periòdic L'Action Anarchiste. Portava l'epígraf: «Mai no sereu dignes de la felicitat mentre que tingueu alguna cosa vostra i mentre que el vostre odi vers els burgesos vingui únicament del vostre desig rabiós de ser burgesos en el seu lloc.» El responsable d'aquesta publicació (gerent, administrador i redactor) va ser Armand Lebrun, amb el suport de Maurice Fister, Rhillon i Paul Ruscart. Només sortí un altre número, també figurava que era el primer, el 19 de juliol d'aquell any i portava el subtítol «Òrgan anarquista». En 1913 ja havia s'havia publicat a la valona Micheroux una publicació «revolucionària comunista» amb la mateixa capçalera.

    ***

    Capçalera de "La Lanterna" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt La Lanterna: L'1 de juliol de 1932 surt a Toló (Provença, Occitània) el primer número del periòdic en llengua italiana La Lanterna. Periodico Anarchico, editat pels llibertaris italians refugiats a l'Estat francès per ajudar les víctimes de la repressió política a la Itàlia feixista. El responsable en va ser Giuseppe Lucchetti i el gerent Antonin Simon. Hi van col·laborar Ugo Boccardi, Gigi Damiani, Virgilio Fabrucci, Ludovico Rossi i Edel Squadrini, entre d'altres. Exigí la llibertat de l'anarquista Pietro Cociancich, aleshores tancat a la presó marsellesa de Chave per atemptar contra la «Casa dels Italians» d'Aubagne, i de Marinus van der Lubbe, empresonat a Alemanya acusat pels nazis d'haver calat foc el Reichstag. Fou molt crític amb el Congrés d'Orleans de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) d'agost de 1933 i atacà durament els comunistes. A més de Toló, s'editarà més tard a Marsella i a Nimes. La periodicitat fou irregular i l'últim número sortí l'1 d'octubre de 1934.

    ***

    Capçalera de "Prolétariat"

    - SurtProlétariat: L'1 de juliol de 1933 surt a París (França) el primer número de la revista mensual Prolétariat. Creada per Henry Poulaille al voltant del grup«Prolétarien» (Lucien Gachon, Léon Gerbe, Ludovic Massé, Édouard Peisson, Tristan Rémy) va consagrar-se a la divulgació de la literatura proletària i volia ser una «revista d'experimentació» al marge de qualsevol política de partit. Es van publicar 12 números fins a juliol de 1934. Hi van col·laborar Sylvain Massé, Charles Bontoux-Maurel, Henriette Valet, Lucien Brunel, Francis André, Nathan Katz,Émile Guillaumin, Joseph Voisin, Lucien Gachon, Henri Hisquin, Rose Combe, Stinj Streuvels, Loffler, Lucien Bourgeois, René Bonnet, entre d'altres.

    ***

    Via Durruti

    - Via Durruti: L'1 de juliol de 1937, a Barcelona (Catalunya), en plena guerra civil i després dels «Fets de Maig» d'aquell any, es ret un homenatge públic a Buenaventura Durruti, mort al front el 20 de novembre de 1936, i a la seva acció revolucionària. La Via Laietana, una de les artèries més importants de la ciutat i que passa davant la seu del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT), és aleshores rebatejada oficialment com «Via Durruti». L'acte, que havia de realitzar-se l'anterior 27 de juny i que se suspengué pel mal temps, estava organitzat per la Conselleria Regidoria d'Urbanització i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT barcelonina. Després de descobrir una làpida al·legòrica en marbre dedicada a Durruti, obra de l'escultor Enric Boleda, col·locada a la façana de la«Casa CNT-FAI», parlaren Muñoz, regidor de l'Ajuntament de Barcelona; Severino Campos Campos, en nom de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); Josep Xena Torrent, representant la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona; Joan García Oliver, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; Frederica Montseny Mañé, pel Comitè Nacional confederal; i, a requeriment del públic, Ricard Sanz García , que no havia volgut parlar a causa del seu càrrec públic com a cap de la 26 Divisió. L'homenatge discorregué amb total normalitat.

    Via Durruti

    ***

    Capçalera de "Volontà"

    - SurtVolontà: L'1 de juliol de 1946 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número de Volontà. Rivista mensile del Movimento Anarchico di Lingua Italiana. Pia Turroni en va ser el redactor responsable i Giovanna Caleffi Berneri i Cesare Zaccaria hi participaran estretament. 

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Giulio Conte (1953)

    - Giulio Conte: L'1 de juliol de 1899 neix a San Nazario (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Giulio Conte, també conegut com Napoleone,Il Conte o Mario. Sos pares es deien Antonio Conte i Antonia Benacchio. Després de fer els estudis elementals començà a treballar de pintor i s'adherí d'antuvi al moviment socialista, però després de l'escissió de Liorna (Toscana, Itàlia), s'afilià al Cercle Juvenil Comunista. En 1922, pressionat per sa família, s'adherí al Partit Nacional Feixista (PNF) i prengué part en la «Marxa sobre Roma». En 1923 començà a treballar a la fàbrica d'acer Ansaldo de Cornigliano (Gènova, Ligúria, Itàlia), però caigué malalt i en 1925 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia) i acabà venent llibres per a una editorial. En aquesta època s'acostà a l'anarquisme i al sindicalisme de la mà de Gino Petracchini, Virgilio Salvatore i els anarcosindicalistes de la Unió Sindical Italiana (USI) Alibrando Giovannetti i Nicola Modugno. A Torí (Piemont, Itàlia) treballà durant un temps a la fàbrica Michelin, però va ser acomiadat de la feina i inscrit en la «Llista Negra» després de ser exclòs del PNF i d'haver rebutjar afiliar-se al sindicat feixista. En 1926 retornà a Gènvoa, l'agost es casà amb Eleonora Benazzi i el setembre s'exilià a Arpitània, instal·lant-se aÉvian-les-Bainsk, on desenvolupà una intensa activitat antifeixista i esdevingué el responsable d'una secció de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). En 1928 la policia de fronteres el va inscriure com a«anarquista a vigilar». En aquests anys, a causa de la seva antiga afiliació al PNF, hagué de provar la seva bona fe i la seva adhesió al moviment antifeixista de l'emigració italiana. Un cop es reuní amb sa companya, en 1930 s'instal·là a Anemâsse (Roine-Alps, Arpitània) i continuà amb les seves activitats de propaganda anarquistes i antifeixistes. El 6 de novembre de 1934 va ser inscrit en la Llista núm. 2 dels anarquistes italians i en aquesta època mantingué estretes relacions amb els companys llibertaris de Gènova. No obstant això, en 1935 la policia anotà que aleshores no desenvolupava una gran activitat propagandística. El gener de 1936 participà a Gènova en una reunió sobre les dificultats que patia el moviment anarquista a França presidida per Luigi Bertoni. El setembre de 1936 marxà a Catalunya per fer costat la Revolució i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Caigué malalt i passat uns mesos retornà a França, on participà en el Comitè de Suport a la Revolució Espanyola de Cambèri (Roine-Alps, Arpitània), amb Tomasso Serra, Enrico Zambonini i Dante Armanetti. Quan esclatà la II Guerra Mundial, va ser internat al camp de concentració de Vernet i, a finals d'abril de 1941, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes. Jutjat, el 23 de juliol de 1941 va ser condemnat a cinc anys de presó i confinat a l'illa de Ventotene. Amb la caiguda del feixisme, el 26 de juliol de 1943 va se alliberat i retornà a Gènova on el 30 d'octubre de 1943 s'integrà, sota el nom de Mario, en la Resistència partisana en un comando de la VI Zona Operativa del Corpo Voluntari della Libertà (Cos de Voluntaris de la Llibertat). Greument malalt de tuberculosi, Giulio Conte va morir el 25 de novembre de 1954 a l'Hospital de San Martino de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 2007 la seva néta Rossana Conte publicà la biografia Non era un uomo qualunque. Giulio Conte (1899-1954).

    Giulio Conte (1899-1954)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Mikhail Bakunin

    - Mikhail Bakunin: L'1 de juliol de 1876 mor a Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Havia nascut el 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) en una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat a Àustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, iés el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquen Anruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873),Dieu et l'état (1882, pòstum).

    ***

    Francisco Jordán (1911)

    - Francisco Jordán: L'1 de juliol de 1921 mor assassinat a Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Havia nascut el 13 de setembre de 1886 a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya). Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

    ***

    Antoni Abarca Càmara

    - Antoni Abarca Càmara: L'1 de juliol de 1988 mor a l'Hospital de Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Abarca Càmara. Havia nascut en 1921 a Barcelona (Catalunya). Va militar des de la seva joventut en el Sindicat de Químiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament durant les jornades de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Era un assidu d'assemblees i de plens locals i regionals, i gairebé sempre era el portaveu del seu sindicat.

    ***

    David T. Wieck

    - David Wieck: L'1 de juliol de 1997 mor a Albany (Nova York, EUA) el professor, teòric llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Havia nascut el 13 de desembre de 1921 a Saint Louis (Missouri, EUA). Fill d'uns destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner del carbó i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un miner, era coneguda com The Mother Jones of Illinois, per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive Miners of America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL, Lliga Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografia Woman from Spillertown. A Memoir of Agnes Burns Wieck. En 1934 sa família es traslladà a la ciutat de Nova York quan Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament d'Estudis Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David milità en la Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes), però, després de veure l'experiència de la Revolució espanyola, es passà sense reserves al moviment anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la Universitat de Columbia i posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi sobre el procés de centralització dels United Mine Workers of America (UMWA, Unió de Miners Americans) --The United Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la II Guerra Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la matrícula 2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA) durant 34 mesos per objector de consciència i negar-se a prestar els seus serveis a l'Exèrcit nord-americà. En aquestaèpoca també lluità contra la segregació racial i contra el sistema penitenciari federal i col·laborà en la revista anarquista Liberation. Després de la guerra retornà a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de la revista Why?, que poc després es transformà en Resistance, publicació anarquista en la qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend, Paul Goodman, Dorothy Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David Koven, Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa companya--, i la qual edità fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950 ajudà l'antimilitarista anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòries A field of broken stones. Entre 1956 i 1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre l'estètica del còmic, a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a ensenyar filosofia en el Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i 1961 col·laborà en The Journal of Aesthetics and Art Criticism. Formà part, amb Dennis Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA, Associació d'Estudis sobre la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association (L'Associació Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre d'altres. En 1987 es retirà com a professor emèrit de la Universitat de Columbia. Durant els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer, malaltia que el portà a la tomba. Publicà els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism (1970), Anarchism. Nomos XIX (1978), Reinventing Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F. Wargner Labor Archives de Nova York.

    ***

    Amadeo Casares Coloner i sa companya Paquita (2001)

    - Amadeo Casares Colomer: L'1 de juliol de 2004 mor a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversos àlies, com ara El Tete,El Peque, Armando Cortés. Havia nascut l'1 d'octubre de 1915 a Almansa (Albacete, Castella, Espanya). Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València.

    Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

    ***

    Pepita Martín Luengo

    - Josefa Martín Luengo: L'1 de juliol de 2009 mor a Salamanca (Castella, Espanya) la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda com Pepita. Havia nascut el 19 de setembre de 1944 a Salamanca (Castella, Espanya). De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició --primera de la seva promoció-- una plaça de professora d'Educació General Bàsica en l'ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d'un petit col·lectiu de persones i d'una cooperativa i després d'uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d'Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d'unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries, com ara A Rachas, Cenit, CNT, Ekintza Zuzena, Igualancia,Mujeres Libertarias, Palante, Revuelta,La Samblea, etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu del món.És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d'un càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).

    Josefa Martín Luengo (1944-2009)

    Escriu-nos

    Actualització: 01-07-13


    0 0

    Era de esperar. Muchos ya lo decíamos. La realidad que algunos sectarios quieren imponer, por prejuicios ideológicos, en nuestros colegios, es completamente distinta a lo que la mayoría de ciudadanos quiere y desea. La encuesta del IBES publicada en el diario Última Hora del pasado domingo no deja lugar a dudas: el 52% de los ciudadanos de Baleares aprueban la política lingüística del Govern y, más en concreto, la aplicación del Decreto de Tratamiento Integrado de Lenguas (TIL).

    Muy destacable es el hecho que, mientras el PSOE mantiene una postura de oposición frontal a la política lingüística del Govern, incluso Francina Armengol ha anunciado que derogará el TIL si gobierna, en cambio el 43% de sus propios votantes se muestran favorables a esta política. Todo un aviso a un PSOE desnortado y cada vez más perdido en sus flirteos con el nacionalismo catalanista.

    Los resultados de esta encuesta han puesto de manifiesto cuan alejados de la realidad están aquellos que se oponen al TIL. Lo decía muy bien el empresario y emprendedor Martín Varsavsky, en una reciente entrevista publicada en el diario Menorca: “Creo que muchos de los maestros y profesores viven en un mundo endogámico al que le falta contacto con la realidad”. ¡Cuánta razón tiene! De hecho, parece como si las prioridades de estos profesores sean sus prerrogativas o sus intereses particulares y no la formación de los alumnos.

    En un mundo globalizado, extremadamente competitivo, el saber inglés no puede ser una opción. Es una necesidad imperiosa. Sólo desde posturas aldeanas, capitidisminuidas, se puede justificar la inmersión lingüística en catalán y despreciar un modelo que potencie el inglés en las aulas como el TIL. Sin embargo, la mayoría de los ciudadanos, según esta encuesta, apoya el TIL y son sólo pequeños grupos de profesores ideologizados y algunos padres que actúan al dictado de algunos sindicatos y partidos políticos, quienes se oponen.

    El propio Varsavsky defiende la necesidad de aumentar y mejorar el aprendizaje del inglés. Dice textualmente: “Por ejemplo, creo que se pierde demasiado tiempo en España enseñando castellano y catalán y muy poco enseñando los idiomas que realmente mueven el mundo, como el inglés. Habría que enseñar ciencia en inglés. Y considero que el castellano y el catalán deberían pasar a ser materias menos importantes. Eso es lo que se hace en Holanda, Dinamarca, Suecia, Noruega, Finlandia...”

    Debería saber Martin Varsavsky que en los colegios de Baleares el peso del castellano es testimonial y que es el catalán quien ocupa más del 90% del horario lectivo. La inmersión lingüística impuesta ha sido una perversión y un abuso del espíritu de la Ley de Normalización Lingüística y del Decreto de mínimos. Un modelo lingüístico que se ha ido imponiendo a medida que el sectarismo y el nacionalismo iban creciendo en los claustros.

    Es preciso, por tanto, un nuevo modelo que equilibre el peso de las dos lenguas oficiales y el inglés. Se trata de dejar atrás un modelo caduco, anticuado y cuyo resultado ha sido un sonoro fracaso, por otro más moderno, adaptado a las necesidades actuales, exigente y que aporte las competencias necesarias para que nuestros hijos puedan competir en igualdad de condiciones con los de otros países.

    En Baleares existen dos realidades distintas que discurren de forma paralela, la de los claustros (algunos, no todos) y la de la calle. Mientras unos viven en su mundo endogámico, retroalimentándose a si mismos, los demás pisamos la calle, sabemos que dificultades existen y sabemos de la importancia de conocer idiomas y de mejorar la calidad de la educación. Unos viven en su torre de marfil, mientras otros han de batallar cada día por ganarse el pan. Unos gritan mucho y salen a la calle con pancartas y megáfonos, mientras los otros trabajan y actúan en silencio. Dos mundos y dos visiones distintas: una nos ha llevado al fracaso y la otra quiere sacarnos de él.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 07/01/13--21:02: Tafurs et alia
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Ja sabeu que si voleu escriure algun article només ens l'heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Aquestes illes que eren nostres i ara són suyas s’assemblen al salvatge Oest americà en que aquell era un territori sense llei, i aqueixes són un arxipèlag amb lleis fetes sense ètica i a favor dels dolents, més o manco com en el franquisme… que no hi havia lleis llavors?

    Per altra part aquests territoris són consemblants per allò d’estar plens de tafurs, assessors i goliards que fan embulls a voler i ens deixen amb un dit dins l’orella i un dins el cul, és a dir sense cap dobler, i encara ens pixen i diuen que plou.

     


    0 0

    Vagi per endavant que aquest article no pretén ser una crítica cap al nostre municipi veí ni fomentar cap rivalitat envers Alcúdia. Probablement tenim moltes coses a aprendre d'Alcúdia com ells deuen tenir-ne per aprendre de Pollença; benvinguda sigui la col·laboració entre municipis malgrat el fracassat intent de la Mancomunitat del Nord. Per tant l'article no va per aquí, no va d'enfrontar pobles.

    L'article va de qüestionar com un assumpte -el Festival de Pollença- es pot gestionar rematadament malament i quan ja sembla que no hi ha més per afegir les coses encara poden anar a pitjor. Si a partir de l'informe que es va conèixer al final de l'any passat s'ha demostrat que hi ha moltes coses a millorar en la gestió del Festival, de llavors ençà aquesta gestió ha anar de malament en pitjor. L'equip de govern va abandonar aquest assumpte donant per fet que l'anterior director, en Joan Valent, repetiria com a tal. Veren passar mesos sense cap reunió fins que se'n va convocar una amb manco de vint-i-quatre hores d'antelació a la que la majoria de membres del consistori no hi varem poder assistir. Després es va confirmar públicament que el Sr. Valent seria el Director, però sense que s'hagués fet el contracte del mateix. Des de l'oposició varem demanar que el contracte es fes per concurs públic i que, si això no podia ser, que al manco es fes per tan sols un any per poder fer un procediment millor que cara a l'any següent. El batle, davant els informes tècnics que així ho indicaven i amb una moció aprovada en aquest sentit, es va veure forçat a convocar un procediment negociat sense publicitat al que, a banda del propi Valent, hi va convidar a dos dels seus col·laboradors, Com era d'esperar, ni tan sols presentaren ofertes per fer de director. Probablement a aquests els veurem en les properes setmanes dirigint alguna secció del Festival. Tot plegat una farsa. Per això més hagués valgut fer la contractació “a dit” i assumir-ne les conseqüències, ja que el que s'ha fet en trampejar el procediment per “vestir” l'expedient de legalitat.

    La darrera semblava que era la qüestió dels preus de les entrades que es va portar al Ple. S'havien d'aprovar els preus dels concerts quan ni tan sols coneixíem de quins concerts es tractava. El “programa” va arribar cinc minuts abans del ple, una gota que va fer vessar el tassó de la paciència provocant que bona part de la oposició (PSM, PSOE, A, ERAM i T.Fuster) abandonàssim el Ple i ens asseguéssim a les cadires del públic per no haver de votar aquest despropòsit.

    Idò sí, encara es podia fer més malament. Dissabte la premsa publicava que el concert “estrella” del Festival es farà a l'Auditori d'Alcúdia. Ja només faltava aquesta. El Festival ha servit durant anys per portar la millor música europea al nostre poble, projectar el nom de Pollença a l'exterior i dinamitzar culturalment -i turísticament- l'estiu pollencí. Idò el concert que atraurà més atenció mediàtica es farà fora de Pollença. Tot un símbol de a on estan portant el Festival. I tot això l'equip de govern ja ho sabia el dijous, quan els altres ens exclamaven de rebre el programa hora per hora, però bé que s'ho callaren.

    A sobre amenaçant amb que “es podria deixar de fer el Festival i no passaria res”(textual del Batle al ple de 27/06/2013). Idò sí que passaria, Sr. Batle. Passaria que Pollença seria un poble més pobre culturalment, que hauria demostrat que no sap cuidar allò bo que ens arriba d'anys enrere i hauria deixat clar tenim uns dirigents polítics totalment insensibles.

    Una altra qüestió és la qualitat del que s'està programant: repetirà Nyman, repetirà la World Oquestra, repetirà Eduardo Mendoza (no quedàvem que hi havia una gran agenda amb molts de noms?), la Simfònica tocant bandes sonores... (ens agrada molt sentir la Simfònica de Balears, de fet és la única orquestra que el Festival es pot permetre, ja que portar-ne de fora és molt car. Li hem d'agrair que hagi tocat i acompanyat a cantants en concerts memorables... però es la Guerra de les Galàxies el nivell que volem pel Festival ?) davant això que no hi hagi festival al juliol és el de menys -altre temps hagués estat prou polèmic, ara vist el vist és el de menys-, però al manco que el que es faci sigui de qualitat i tingui una singularitat especial.

    Un desig final: que es reprengui el seny i que la organització del Festival de Pollença no depengui del caprici d'uns pocs polítics (d'un de sol, es podria dir), als que, a més, el Festival no els fa ni fred ni calor. I corregiu aquest desgavell: el Festival de Pollença, deixau-lo a Pollença, per favor.

     

    El Festival de Pollença se extiende a Alcúdia con un concierto de Nyman

     

    El Festival, del Claustre a l'Auditori d'Alcúdia. Té cap sentit això ?

     

     

     


    0 0

    Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.



    Pere Rosselló Bover.

    Per Pere Rosselló Bover.1


    "Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".


    La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



    Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

    Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


    En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


    Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


    Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


    Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


    La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


    Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


    Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.


    Tardor, 2004


    0 0

    MÉS considera un despropòsit que l’Hospital d’Inca hagi tancat 18 llits hospitalaris i un quiròfan els mesos d’estiu per mor del pla d’ajustament econòmic imposat per a Conselleria de Salut. En aquest sentit, Andreu Caballero, regidor de MÉS a l’Ajuntament d’Inca, exposa que “l’Hospital d’Inca és de per si un centre hospitalari de dimensions reduïdes, si es bloquegen 18 llits la seva capacitat d’atenció es veurà molt compromesa”.

    MÉS també critica les retallades en personal derivades també del pla d’ajustament. Sobre aquesta qüestió, el regidor de MÉS apunta que “el personal de l’Hospital d’Inca fa un gran esforç per atendre a tots els usuaris, però és necessari disposar de tots els recursos humans i materials possibles per a cobrir totes les demandes. Incidim amb contundència que s’està xerrant de la salut de les persones i que és, sense cap mena de dubte, d’una prioritat social de primera magnitud”.

    Andreu Caballero apunta que “ens preocupa molt com s’està gestionant darrerament l’Hospital d’Inca. Consideram que l’ajuntament d’Inca hauria de pronunciar-se al respecte. Per als inquers, l’Hospital Comarcal és el fruit d’una lluita i d’una reclamació de molts d’anys i no estam disposat a que el desmantellin poc a poc davant els nostres ulls”.

    Així les coses, el regidor de MÉS anuncia que presentarà una moció al proper Ple de l’Ajuntament d’Inca per reclamar al Govern de les Illes Balears que mantengui operatiu i amb tota la seva capacitat l’Hospital d’Inca. Andreu Caballero també sol·licitarà al batle d’Inca que torni a convocar els batles i regidors de la comarca per recuperar el moviment en favor de l’Hospital Comarcal d’Inca. “Tota la comarca es va mobilitzar en el seu dia per reivindicar aquest hospital, és hora de recuperar aquesta unitat d’acció per defensar allò que vàrem aconseguir amb molt d’esforç i anys de mobilització ciutadana”. 

    0 0

    No me es fácil encontrar información sobre Rusiñol y no porque no la haya, sino porque la que encuentro es a grandes trazos, pasando muy por encima las estancias en Mallorca. Más difícil me resulta poder complementar estos escritos periodísticos con las pinturas de Rusiñol. También ocurre que estas entradas en Alta mar nacen día a día, sin preparación previa, sin haber buscado materiales con antelación y haberlos preparado. Es lo que tiene publicar cada día.

    En el año 2007, en Es Baluard de Palma se realizó una exposición: "Rusiñol, la pasión por Mallorca". Cuando la visité tuve que dejar la cámara grande en la entrada, por lo que me planteé no volver. Editaron para la ocasión un catálogo con algunos textos de estudio de la obra pictórica de Rusiñol. "Del iluminismo y el simbolismo a la estampa japonesa" indica el título del texto en el que Isabel Coll explica los cuadros de la exposición. Cuenta que en febrero de 1893, acabada la tercera exposición conjunta de Rusiñol, Casas y Clarasó, acompañado Rusiñol de Genis Muntaner; Raimon Casellas, novelista y crítico de arte, Frederic Gomis y del médico Manuel Font, se vinieron a Mallorca. Los compañeros de Rusiñol sólo estuvieron una semana, "después de haber recorrido lo más notable y curioso que esta isla ofrece a los visitantes", dice La Almudaina, dirigida entonces por un hijo de Miguel de los Santos Oliver. Rusiñol se quedó dos meses para pintar. Época iluminista: "la luz era la principal protagonista de las obras hechas en Mallorca. Amplios espacios vacíos donde el sol incidía, posibilitando marcados contrastes de luz y sombre" dice la autora del estudio. En Mallorca, la fuerza lumínica aumenta, ..."el contraste entre luz y sombra se manifiesta en dos obras «Pont sobre el fossat» y «Al costat de la Porta de Sant Anton», que destacan porque una zona fuertemente iluminada contrasta con un primer plano resuelto con un singular efecto de sombra".

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Pont sobre el fossat", 1893

    Desde una Isla / En busca de salida

    Eran altas horas de la noche y aun seguíamos andando por un camino interminable de la isla. La misma luna que alumbra los continentes, aquella pálida luna cantada por tantos y tantos poetas, aquel astro de la modesta clase de satélites, centro indiferente de miradas melancólicas, aquel reflector de luz que más ó menos difunto se pasea en la anchura del espacio con peligro de dar contra una estrella de los miles de millares que por allí andan con itinerario fijo también, con ser tan grandes, como con itinerario andamos nosotros miserables pigmeos de la estrella de la tierra! aquella luz, en fin, de la noche, alumbraba humildemente el camino y dibujaba nuestras pobres siluetas sobre el polvo.

    Íbamos andando á pie, que el caballo no podía ya con nosotros, ni con sí mismo, ni con nadie, é íbamos cabizbajos. ¡Lo que es el hombre! Estábamos en una isla, en una pequeña parte de un planeta, que con perdón sea dicho, si lo borraran del cielo nadie lo echaría de menos en el ancho firmamento; recorríamos tan sólo un pedacito de tierra, un punto blanco perdido en un baño azul, y ¡nos cansábamos, y nos sentíamos sin fuerzas, y sufríamos de abatimiento! cuando esas luces del espacio, sin darse ni un momento de reposo, recorren por minuto un número de kilómetros con larga cola de ceros, llevados de sus alas, de sus inmensas alas misteriosas. ¿Por qué no hemos de tener nosotros unas alitas, por pequeñas que fueran, para ir y venir de la isla al continente,del continente á la isla ó donde quiera? ¿Por qué un pajarraco cualquiera ha de poseer facultades que el rey de la creación compraría á cualquier precio? «El hombre tiene las alas del genio,» nos dirá el que quiera llevarnos la contraria, «el hombre tiene potente imaginación que anda más que los trenes españoles.» «Estamos cuasi conformes» diría el sujeto aquel de Pollensa, pero nosotros poco provistos de estas cómodas retóricas, seguíamos el camino alumbrados por la luna, y ni un pueblo vivo ó en estado talayótico aparecía, y hasta hubo un momento en que temimos dar vueltas sobre nosotros mismos, rodando sobre el eje de un círculo imaginario.

    ¿Quién sabe, volvimos á pensar filosofando (no habíamos cenado) si en estas cuevas de Artá que vamos á visitar encontraremos un paso que nos libre de éste en que nos vemos cautivos por nuestra mala cabeza? Es tan extraña la tierra! El subsuelo nos guarda tantas sorpresas! El mundo está tan carcomido y se hicieron tantas minas en tiempo de los feudales que iban de una parte á otra para pasar el contrabando! No hay duda que la isla ha de tener tuberías que vayan al continente y que Artá puede ser el salvamento que buscamos. «Andemos, pues, amigos mios, firme la fé y serena la mirada.»

    Y anduvimos, y andando andando llegamos por fin al pueblo y en su regazo nos dormimos y soñando ó sin soñar nos despertamos y salimos para las cuevas guiados de nuestro práctico, toda cuya práctica del mundo consiste en entrar y salir de aquellas grutas, que ni él comprende, ni hay quién haya comprendido.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Al costat de la porta de Sant Anton", 1893

    Allí al pie de la cueva se encuentra un pequeño bosque retirado en un remanso.Grandes pinos, con su grata aroma de selva se levantan sobre tupida pradera, dando sombra á una gran mesa de piedra parecida á un altar de sacrificios de los hombres primitivos; levántense los troncos, en desigual espesura, y corre un espejo de agua reflejando aquellos fornidos árboles que prestan al encantado rincón una bienhechora sombra. Llega el mar hasta allí con tal sosiego, tal arisco perfume del bosque aspiran en él los sentidos, tan grato es el ruido de las hojas moviéndose suavemente al impulso de una brisa cadenciosa, tal poesía de la buena se respira, es tan transparente el cielo, tan apacible el lugar, tan bañado de luz y sobretodo inspira todo ello tranquilidad tan druídica, que hace detener el paso y vacilar el pensamiento, dudoso de meterse en ignoradas honduras, dejando aquel encanto del día para entrar en el reino de la noche, cuyas fauces tragadoras se abren á la entrada de la cueva.

    En ella entramos, sin embargo, llevados de aquel deseo y de aquella curiosidad de viajero, y entramos despidiéndonos del mundo y de sus galas, confiando la vida á la ventura. Por de pronto subimos una serie de escalones, bajamos por un camino estrechísimo y llegamos hasta el fondo de un fondo, negrísimo y tenebroso. La luz entraba todavía, vacilante, en el fondo de aquel fondo; una luz azulada y débil como un suspiro, una luz de calabozo; una luz agonizante como luz de gótico ventanal herido por los últimos rayos de un sol que vá al ocaso, con sus fibras de plata dibujaba las aristas de raras estalactitas, se deslizaba en la bóveda, se apoyaba dulcemente en los rebordes, y vagaba como en un limbo soñado. Aquí y allá dejaba una sombra horrible, una visión de pozo sin límite ni relieve, una mancha sin fondo que los ojos rechazaban espantados; ya más que diáfana claridad, fue una esperanza refleja; ya más que luz fue un recuerdo de ella misma, y así, bajando siempre, sentimos la sensación de que se apagaba el mundo. Confieso que aquella fue la más profunda impresión que tenía que llevarme de la cueva. Aquel adiós á la luz, aquella presión siniestra de la oscuridad absoluta, diéronme frío en el alma. Sentí como un terror de haberme quedado ciego, un malestar de no saber donde me hallaba, y por más que la razón me decía que todo aquello era remediable y pasajero á voluntad, con tal rapidez apoderóse de mi la nostalgia del ambiente, del aire libre, de la atmósfera y de la mirada del sol, que me hubiera marchado solo, á saber hacia que lado se encontraba la salida.

    Pero pronto, acostumbrados los ojos á la luz artificial, aclimatados á la vaga indecisión, fueron distinguiendo detalles y más detalles y gozaron de un algo desconocido. Vieron nacer tenues columnas suspendidas de lo alto bajando gota á gota y estirándose para besar á sus hermanas que van subiendo del suelo con la lentitud de los siglos; diabólicas figuras de formas de aparecidos y de fetos de fantasmas, piezas de una loca y espléndida arquitectura, ciclópeos trabajos de Hércules labrados por manos de pacientes pigmeos. Aquí, de entre lo vago de las augustas tinieblas, veíase surgir la silueta de un dragón misterioso, elevarse la figura de una estatua bizantina con sus pliegues lánguidamente caidos; bajar en arabesco dosel un cúmulo desmayado de tenues estalactitas; más allá, donde no llega la luz, más que verlas, se adivinaban otras extrañas quimeras y más santos y más ídolos y más raras siluetas borrosas como recuerdos perdidos; veíase aquí una columna de alabastro sin un pliegue en su esbeltísimo fuste, levantábase allí una palmera y descubríase de vez en cuando un abismo, dentro del cual lanzando en su fondo una piedra se la oye chocar sordamente contra el muro, como macabro sonido, y bajar á lo profundo y perderse allá en aquellas lugubridades parecidas á los encantados sótanos que soñábamos con horror en los sueños de la infancia.

    Una sala se encuentra, donde suenan las paredes como un órgano, donde tiene cada fuste su palabra. En aquella soledad, donde no se oye ni la misma voz del silencio, donde la bóveda es tumba, donde la muerte parece como que oprime las sienes, aquel ruido sonoro vibra al oído como consuelo dulcísimo. Es el arte en su virginidad más pura, el embrión de la música, e! sonido brotando de la misma tierra y naciendo para crecer nota á nota como gota á gota se ha formado aquel caos de sublime sutileza. ¡Cuántos años de labor, de esa labor paciente de la gran Naturaleza, fueron necesarios para labrar aquel antro portentoso! ¡Y pensar que podría formarse de lágrimas una cueva como aquella, reuniendo las que se han llorado en el mundo, tanto han sufrido los hijos del planeta que habitamos y tan viejo es y tanta indiferencia tiene! «Se conoce que para hacer este edificio no se pagaron jornales», diría aquel menestral de la novela de Murger; y tendría razón diciéndolo, que aquí el hombre es admirador de una obra que no es suya y un espectador pasivo; ¡aquí el hombre es un pobre hombre!

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Moll del Jonquet" 1893

    Bajamos más por entre aquel laberinto, cruzamos por angostos pasadizos, y pasando por detrás de un recodo estrecho como una mina, llegamos á la sala titulada del Infierno. Es una sala que podría firmar el Dante; una cueva que da pavor, y que tiene la sublime poesía de lo horrible. Allí, las estalactitas son negras como el carbón, de un negro de fuego muerto, de un negro de cueva enlutada; los fustes de las columnas parecen los troncos de una selva enterrada en los primeros momentos de la formación del mundo, las paredes diríamos que han sufrido las torturas de un incendio, y la estancia toda parece ser la de un infierno que se ha ido apagando lentamente.

    La verdad es que en aquel fondo no sabíamos si gozábamos ó sufríamos. Siéntese una sensación de peligro, pero de peligro hermoso, un goce de admirar aquel portento mezclado del temor de tener que admirarlo más tiempo del deseado, en caso de perderse en aquel local terrible; un deseo de continuar allí, con ganas de marcharse al mismo tiempo. Uno tras otro seguíamos al guía, observando de vez en cuando sus menores movimientos: si mostraba vacilación en el paso, si palidecía su rostro, si tenía intención de desmayarse; le mirábamos como á un enfermo de cuidado; mirábamos aquella luz como debían mirar la de la Estrella los tres Magos, y él continuaba explicándose, explicándose sin cesar, y nosotros no escuchándole, embebidos ante el espectáculo que cambiaba á cada paso á nuestros ojos.

    Imposible saber el camino que seguíamos, tal era de intrincado, irregular y genial, si así pudiera decirse. Allí comprendimos una vez más, que puede existir la belleza sin aquella simetría y equilibrio tan cantado por los viejos académicos: allí era todo inesperado, todo nuevo, sublime todo en su desigualdad perfecta y por allí seguíamos, ya teniendo que agacharnos, ya entrando en un recinto donde el techo se perdía por unas alturas á donde no llegaba la luz, y bajando siempre, como si quisiéramos llegar hasta el centro de la tierra, llegamos al salón de las Banderas.

    Llámase así por unos lienzos de peña suspendidos de las columnas, y es quizás el mayor de los salones de aquel palacio misterioso. Dejónos el guía solos con nosotros mismos y trepando por senderos que sólo él ha seguido, le vimos alejarse con la antorcha, subir por entre las peñas, ocultarse detrás de los pilares, y por fin aparecer allá en lo alto, dibujándose su sombra en los peñascos, en inmensa silueta. Hubo un momento en que aquel hombre insignificante nos pareció grandioso. Colocado en aquella altura é iluminado por un fuego de bengala, adquirió proporciones de diablo, de ser maravilloso, de genio de las grutas, ó de fantasma de la noche. Con la luz en la mano, mostrábanos columnas y más columnas que bajaban de lo invisible y se hundían en lo desconocido, grupos de flores petrificadas y plantas inverosímiles, ríos de espuma aglomerados por encanto, aristas sosteniéndose por milagro, paisajes fósiles, visiones submarinas, y qué se yó cuántas locuras espléndidas de la casualidad más hermosa. Fue aquello una apoteosis grandiosa, un final deslumbrador, porque acabado aquel fuego, volvió á apagarse la tierra, á reinar aquella oscuridad solemne, aquel caos de tinieblas que daba angustia y tristeza.

    Habíamos llegado al confín de la cueva. «Hasta aquí llega mi distrito» (vino á decirnos con su lenguaje confuso el cicerone). «Mas allá, no ha sido hollado todavía por el hombre» Miramos, ó mas bien sentimos á nuestras plantas aquel «mas allá» terrible y nos quedamos pensativos. ¡Qué habrá en el fondo de este enigma de la tierra! Que de misteriosas y vírgenes soledades debe ocultar en su seno condenadas á una oscuridad eterna! «¡Oh Sol! tú eres el gran consuelo del mundo. Ya que aquí el camino que conduce al continente es tan siniestro, á ti corremos en busca de tu mirada.»

    Y desandamos lo andado, y volvimos á pasar por los caminos estrechos, y por las grandiosas salas y por los senderos tortuosos, en busca de aquella luz que deseaba nuestro espíritu, de aquel Sol que nos aguardaba enviando sus destellos á la entrada de la cueva.

    Jamás le vi más hermoso, ni más claro, ni echando más fulgores, ni derramando más oro. A su vista parecióme salir de una pesadilla y renacer á la vida, hízomie llorar los ojos que querían mirarlo agradecidos, y declaré que los pueblos de la India que le adoran, no pueden ni podrán ser nunca salvajes.

    Santiago Rusiñol
    Palma de Mallorca, abril.

    Santiago Rusiñol: Desde una Isla / En busca de salida (La Vanguardia, 09 de Abril 1893)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Amb aquest lema es va presentar el Partit Popular a Llucmajor a les darreres eleccions municipals. El 22 de maig, va fer dos anys d'aquestes darreres eleccions municipals en les quals els llucmajorers varen donar el poder al partit popular. Passat l'equador de la legislatura consideram que és un bon moment per fer un breu balanç d'aquests dos anys i analitzar si el Llucmajor que ens prometia el PP al seu programa electoral s’asembla gens al Llucmajor que avui tenim.

    Austeritat en la gestió municipal
    Com no podia ser d'una altra forma, el primer punt del seu programa electoral era l'austeritat. Era inevitable fer-ho així: al 2011 la crisis econòmica mostrava la seva cara més dura i, a més, era prou coneguda la precària situació econòmica de l'Ajuntament. Al 2013 les xifres indiquen que el deute  s'ha incrementat des dels 40 milions d’euros a l'inici del 2011 fins als 55 milions actuals, un increment del 38%, sense que els gestors del PP puguin recorre a l'herència rebuda per donar unaexplicació d'aquest fet.


    Serveis als ciutadans
    Així continuava el programa electoral de l'equip de govern. La relectura, avui, d'aquest apartat ens transporta inevitablement a una profunda indignació. Crida l'atenció que paraules com solidaritat, serveis socials, ajudes als majors o dependència que apareixien vistosament al programa electoral hagin desaparegut de l’ideari del nostre batle i el seu equip. Hem de recordar, com a exemple, l'intent de tancament de la residència, l'acomiadament de 16 educadores i auxiliars a les escoletes municipals, la reducció pressupostària a l'àrea de serveis socials o l'abandonament de polítiques actives d'ocupació. També sonen avui ridícules les seves promeses de cara als joves, quan les polítiques de joventut han desaparegut tant a nivell local com autonòmic.

    Convivència i la cultura del respecte

    En aquest punt el PP ens prometia un pla local per lluitar contra les conductes incíviques. Fins al moment no s'ha presentat cap pla. També ens parlaven d'una policia de proximitat, promesa incompatible amb la realitat d'una policia minvada en efectius i recursos. Recordam que l'estiu del 2013 començarà amb una dotzena d'efectius menys que a l'estiu anterior, per la manca dels policies turístics.

    Desenvolupament local
    En aquest aspecte, l'equip del govern del PP, si que s'ha mostrat especialment actiu. Amb una obsessió  difícil d'explicar per als grans projectes, hem de recordar com l'Ajuntament s'ha postulat favorablement en el circuit de F1, la Universitat de Maioris, l'ampliació del club nàutic de s'Arenal o diversos parcs temàtics. Afortunadament, cap d'aquests projectes fins ara s'han concretat. Normalment perquè instàncies superiors han posat seny i fre a l'afany destructor del nostre batle. D'aquesta forma el circuit no va rebre el necessari interès general per part del Consell de Mallorca, la universitat va ser rebutjada per l'informe negatiu del Ministeri d'Educació i el club nàutic roman momentàniament en  stand by  per l'informe de la comissió balear de medi ambient. Però aquestes amenaces no s'han esvaït
    completament i se sumen de noves com el projecte d'autopista de Llucmajor fins a Campos.

    En canvi, l'esperat i necessari Pla de Reforma de la Platja de Palma roman en via morta. Sense que les diferents administracions Govern d'Espanya, Govern de les Illes Balears, Consell de Mallorca, Ajuntament de Palma i Llucmajor, totes elles governades pel PP, es posin d'acord per donar un impuls a aquest projecte. D'igual forma es continua sense apostar per turismes alternatius i que poden col·laborar a allargar la temporada turística, com són el turisme de natura, esportiu o cultural.

    Entorn urbà
    Més contradiccions entre el que prometien i el que ens donen. Es promet millores en la recollida selectiva de residus i la realitat és molt distinta. Llucmajor és el darrer municipi en recollida selectiva de paper, envasos i plàstics. També es proposava el foment del transport públic, quan és conegut el deficient servei que el transport públic de Llucmajor, sobretot amb la minva de servei cap a s’Arenal i, els diumenges, cap a l’hospital de Son Llàtzer.

    El que no ens varen dir
    Aquest període ha estat marcat pels atacs a la llengua i a la cultura de Mallorca impulsats des de l'equip del  Govern de les Illes Balears de Bauzá, i que sorprenentment han trobat el silenci còmplice del nostre batle. Ens crida l'atenció com
    un batle que ha manifestat la seva estima per la llengua pròpia no hagi badat boca per defensar-la davant els atacs rebuts. Tampoc hem trobat en el programa cap referència a la pujada en un 12% de l'IBI.

    Promeses sense complir
    És cert que encara queden dos anys de legislatura però són nombroses les promeses per complir. L'institut d'educació secundaria i un pavelló poliesportiu cobert que han de dotar de serveis a la zona de les urbanitzacions. L'impuls definitiu a l’esperat per tots Centre de Fotografia Toni Catany. L'aposta definitiva per la modernització de l'administració que permetria fer les gestions utilitzant vies telemàtiques. Totes elles necessàries, totes elles desitjades i en les quals trobarien un suport unànime per part dels ciutadans llucmajorers.

    En conclusió, molta feina per fer, per part d’un equip de govern que fins al moment ha demostrat poca credibilitat, poca imaginació en temps de crisis i, en definitiva, poca capacitat d'aportar solucions al problemes de la ciutadania. Per part nostra continuarem fent oposició i proposant alternatives per aconseguir entre tots el Llucmajor que volem tots.



    Jaume Tomàs i Miquel Serra, regidors del PSM-Llucmajor


    0 0

    [02/07] «L'Agitatore» - Míting jiddisch -«Renovação» - Complot antiborbó - Míting Montjuïc - Giacomelli - Malara - Germinal Sánchez - Pisacane - Aernoult - Liabeuf - Palazov - Buades - Navarro - Serres

    Anarcoefemèrides del 2 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Agitatore" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Agitatore: El 2 de juliol de 1898 surt a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) el primer número del setmanari en llengua italiana L'Agitatore. Periodico Comunista-Anarchico. Fundat per Giuseppe Ciancabilla, es va imprimir, amb una tirada mitja de 1.500 exemplars, a la impremta de Ferdinando Germani. Hi col·laboraren nombrosos refugiats polítics, com ara Oreste Giuseppe Boffino, Giuseppe Borello, Ersilia Grandi Cavedagni, Giuseppe Colombelli, Alfonso Donini, Vivaldo Lacchini, Felice Vezzani i Domenico Zavattero, entre d'altres. Aquesta publicació parlava sobre les condicions de vida i de treball dels immigrants italians a Suïssa i sobre la necessitat de crear una organització anarquista italiana al territori helvètic. En sortiren 12 números, l'últim el 17 de setembre de 1898. En aquest últim número Ciancabilla publicà l'article«Un colpo di lima» en defensa de l'anarquista Luigi Luccheni, que acabava d'assassinar l'anciana emperadriu Elisabeth d'Àustria. La sortida a llum d'aquest escrit implicà la prohibició de la publicació i l'expulsió de Ciancabilla de Suïssa.

    ***

    Cartell del míting

    - Míting jiddisch: El 2 de juliol de 1905 se celebra al Wonderland de Londres (Anglaterra) un míting de masses commemoratiu per la mort de Mikhail Bakunin organitzat per la Yiddish Anarchist Federation (YAF, Federació Anarquista Jiddisch).

    ***

    Portada del primer número de "Renovação"

    - Surt Renovação: El 2 de juliol de 1925 surt a Lisboa (Portugal) el primer número de la publicació quinzenal anarquista i anarcosindicalista Renovação. Revista Quinzenal de Arte, Literatura e Actualidades,òrgan de la Confederació General del Treball (CGT). Sorgí com a una iniciativa cultural de la Secció Editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha. Va ser dirigit per Gonçalves Vidal i Santos Arranha i editat per Alexandre de Assis; pel nombre de col·laboracions, tingué un paper molt destacat Ferreira de Castro. Hi van col·laborar, entre d'altres, Ladislau Batalha, Mário Domingues, Bento Faria, Ferreira de Castro, Eduardo Frias, Noguera de Brito, Augusto Pinto, António Tomás Pinto Quartin, Julião Quintinha i Rocha Martins. Van il·lustrar la revista Alonso, Frederico Augusto, Botelho, Netto, Rocha Vieira, Stuart, etc. En sortiren 24 números, l'últim el 15 de juny de 1926. L'estiu de 2009 es realitzà una exposició sobre aquesta publicació a l'Instituto de Ciências Sociais da Universidade de Lisboa (ICS-UL) per commemorar el 30 aniversari de l'Arquivo de História Social (AHS) on es troba dipositada una col·lecció de la revista.

    ***

    Ascaso, Durruti i Jover a la redacció de "Le Libertaire", pocs dies després de sortir de la presó (París, juliol 1927)

    - Desbaratament complot antiborbó: El 2 de juliol de 1926, a París (França), la policia anuncia haver desbaratat un complot que tenia com a objectiu assassinar el rei d'Espanya Alfons XIII, que havia de ser rebut en visita oficial a França acompanyat de Miguel Primo de Rivera, i d'haver detingut, el 25 de juny, els anarquistes espanyols implicats Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover. L'Estat espanyol, que els acusa de furts i assassinats, i la República Argentina, que els imputa«expropiacions», reclamaran immediatament les seves extradicions. Però els anarquistes francesos es mobilitzaran, especialment Louis Lecoin qui batallà davant de la classe política francesa per evitar que fossin lliurats als seus botxins, a més de Sébastian Faure i l'advocat Henri Torres. Els tres anarquistes seran jutjats a París el 17 d'octubre de 1926 i reivindicaran fermament haver tingut la intenció d'eliminar el rei per provocar la caiguda de la monarquia a Espanya. Seran finalment condemnats a sis mesos de presó per rebel·lió, per portar passaports falsos, per dur armes prohibides i per infraccions a la Llei sobre estrangers, i restaran empresonats fins al 14 juliol de 1927, quan seran indultats amb la condició que abandonin el territori francès en un termini de dues setmanes, fugint a Bèlgica clandestinament«ajudats» per la policia gala.

    ***

    Frederica Montseny durant el míting de Montjuïc

    - Míting de Montjuïc: El 2 de juliol de 1977 al parc de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) es realitza el primer gran míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de 1939 i que va reunir més de 300.000 persones. Aquest acte, organitzat pel Comitè Regional de Catalunya de la CNT, va ser el de major assistència que va tenir la CNT a tot l'Estat espanyol durant l'anomenada Transició democràtica. Banderes vermelles i negres de la CNT i negres dels grups àcrates es desplegaven als sons del cantA les barricades. Hi van intervenir Josep Peirats, Frederica Montseny, Enric Marco, Juan Gómez Casas, Fernando Piernavieja, Antonio Morales, entre d'altres destacats militants vinguts de l'exili francès i de la CNT de l'Interior. Durant el míting van sorgir les diverses sensibilitats que cohabitaven en el si del sindicat, des de la «generació exiliada» (Montseny, Peirats) fins a la militància més jove (Morales, Piernavieja), sorgida del neollibertarisme, del Maig 68 i de l'antifranquisme peninsular. En aquest ambient, a Catalunya es van afiliar més de 70.000 persones en el sindicat anarcosindicalista.

    Míting de Montjuïc (2 de juliol de 1977)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Colònia anarcocomunista d'Aiglemont

    - Nella Giacomelli: El 2 de juliol de 1873 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) la mestra anarquista Nella Giacomelli. Amb sa germana Fede, realitzà estudis de magisteri i va fer de mestra cinc anys abans d'abandonar l'ensenyament a resultes de les seves divergències amb les autoritats municipals. Cap al 1894, quan va aconseguir la majoria d'edat, a causa dels desacords amb sa mare, va deixar la família i s'instal·là a Milà, on va començar a interessar-se per les qüestions socials. D'antuvi militant socialista, en 1898, follament enamorada d'Oberdan Gigli, va intentar suïcidar-se. En 1900 va conèixer el professor de química i militant anarcoindividualista Ettore Molinari que necessitava una institutriu per a sos infants. Ambdós es van consagrar a una intensa propaganda anarquista, com ara la fundació del periòdic Il Grido della Folla (1902-1907), on va signar els seus articles sota el pseudònim Iréos. En 1905 va marxar a França i es va instal·lar a la colònia llibertària «L'Essai» a Aiglemont, estada que després narrarà en un fullet. En 1906, després de la ruptura amb el grup editor d'Il Grido della Folla, amb Molinari va fundar un nou periòdic setmanal, i diari durant una temporada, La Protesta Umana (1906-1909), que serà demandant en nombroses ocasions i on ambdós desenvoluparan les seves tesis anarcoindividualistes i antiorganitzatives. També va col·laborar en el periòdic antimilitarista clandestí Rompete le file (1907-1913), editat per Marie Rygier i Filippo Corridoni. Durant la Gran Guerra, sota el pseudònim Petit Jardin, va escriure en la premsa llibertària i es va pronunciar contra la intervenció d'Itàlia en el conflicte, a favor de l'internacionalisme i contra els anarquistes intervencionistes. L'1 de maig de 1916 llançà un manifest contra la guerra adreçat a totes les dones italianes i que per la qual cosa serà detinguda i assignada la seva residència a Lodi. Va ser una de les primeres en mostrar la seva solidaritat amb la Revolució russa i en 1917 va col·laborar en el periòdic Cronaca Libertaria, publicat per Leda Rafanelli i Carlo Molaschi aquell any. Després de la guerra va col·laborar en l'únic número del periòdic milanès Guerra e Pace (22 de febrer de 1919) i l'any següent va fer costat el projecte del periòdic anarquista Umanità Nova, en el qual va col·laborar des del primer número. Com la major part dels redactors i col·laboradors del periòdic, va ser detinguda arran de l'atemptat del teatre Diana del 23 de març de 1921 i demandada per «associació de malfactors». Després del trasllat d'Umanità Nova a Roma, va col·laborar tot seguit, sota els pseudònims Inkyo i Rudel, en la revista milanesa Pagine Libertario (1921-1923), fundada per Carlo Molaschi. El maig de 1928, sospitosa d'estar relacionada amb Camillo Berneri, acusat de ser l'organitzador de l'atemptat de Lucetti contra Mussolini, va ser detinguda amb Henry i Lebero Molinari. Alliberada amb sos companys el setembre de 1928, va retirar-se després a Rivoltella, a la riba del llac de Garda. Entre les seves obres podem destacar Una colonia comunista (1907), Le degenerazioini dell'anarchismo (1909), Un triste caso di libellismo anarchico (1909, amb Ettore Molinori), Fattori economici pel successo della rivoluzione sociale (1920), Il giudice Cappone, ovverosia: le farse della giustizia (1921), Meteorre rosse. Dramma in tre atti (1922) i La riforma Alker nell’allevamento del baco (1927). Nella Giacomelli va morir el 12 de febrer de 1949 a Rivoltella (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Nino Malara, el primer assegut per la dreta, amb altres confinats (Favignana, 15 de desembre de 1926)

    - Nino Malara: El 2 de juliol de 1898 neix a Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Malara. Fill d'una modesta família obrera, son pare fou Francesco Malara i sa mare es deia Grazia Calvari. Ferroviari com son pare, durant la postguerra de la Gran Guerra i durant el «Biennio Rosso», fou un propagandista anarquista força actiu entre els treballadors del ferrocarril. Entre el 21 i el 29 de gener de 1920 va ser un dels organitzadors a Calàbria de la vaga dels ferroviaris enquadrats en el Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI) i participà en els sabotatges dels trens carregats d'armes destinades a l'Exèrcit Blanc rus dirigides a combatre els bolxevics. Amb l'arribada del feixisme va ser fitxat per la policia com a anarcocomunista i acomiadat de la feina per participar en les vagues dels anys 1921 i 1922. En 1924, amb son amic Bruno Misaferi, fundà el periòdic L'Amico del Popolo i l'any següent s'instal·là a Cosenza, on treballà com a obrer temporal a la companyia«Ferrovie Calabro-Lucane». El 20 de setembre de 1925, a causa de la seva estreta relació amb alguns comunistes, va ser detingut i acusat de «complot contra el poder de l'Estat», juntament amb Fausto Gullo i alguns militants comunistes; sense cap prova, va ser alliberat, però amb l'obligació de viure a Reggio de Calàbria. Després tornà a Cosenza i va fer feina de torner a la fàbrica «Industrie Cosentine» i participà activament amb els anarquistes del districte de Surdo de la ciutat de Rende, com ara Andrea Croccia, Vincenzo i Sandro Turco, etc. En 1926 va ser condemnat a cinc anys de confinament a Favignana. Un cop lliure, es dedicà en cos i ànima a la propaganda i al reclutament d'antifeixistes per lluitar a la guerra d'Espanya. Quan el 27 de març de 1939 Benito Mussolini visità Consenza, fou cautelarment detingut i posterior alliberat. Quan esclatà la II Guerra Mundial, continuà la seva tasca de propaganda antifeixista en les línies ferroviàries de Paola-Cosenza i Cosenza-Sibari-Taranto. L'octubre de 1942 fou un dels fundadors del «Front Únic per la Llibertat» de Cosenza, que arreplegà antifeixistes de diverses ideologies i en el qual el sector anarquista s'adherí com a «Unitat Proletària». Entre el 5 i el 6 de juny de 1944, amb Pio Turroni i Giordano Bruch, va ser un dels organitzadors del Congrés Anarquista de Cosenza, que tingué com a finalitat establir les bases de la reorganització del moviment anarquista. En acabar la guerra, entre el 15 i el 19 de setembre de 1945, participà, com a representant del Grup Llibertari de Cinquefrondi, amb Giacomo Bottino i Luigi Sofrà, en el Congrés de Carrara, que donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En els anys següents participà en diversos congressos i plens nacionals de la FAI --Bolonya (1947), Rimini (1947), Canosa (1948)-- representant a la Federació Calabresa. Durant aquests anys lluità per la readmissió dels treballadors calabresos acomiadats per motius polítics i formà part del Comitè Central de l'SFI. En 1947, amb Augusto Castrucci, David Martini, Enzo Fantozzi i Camillo Signorini, fundà la Federació Apartidista Italiana Sindical Ferroviària (FAISF), que després esdevingué Federació Apartidista Sindical dels Ferroviaris Italians (FASFI), i que finalment serà dissolta el 25 de febrer de 1949 a Roma, ciutat a la qual s'havia traslladat. A finals dels anys cinquanta retornà a Cosenza. En 1965, quan sorgí en conflicte entre «organitzadors» i«antiorganitzadors» en la FAI, s'adherí al sector organitzador i malatestià, mantenint-se en la FAI. A partir de 1968 milità en el «Grup Bakunin» de Cosenza i es mostrà força actiu en el moviment estudiantil i en les lluites socials del moment. Arran de la matança de la Piazza Fontana i l'ona repressiva que contra el moviment anarquista s'engegà, el grup es va veure obligat a canviar el nom pel de «Grup Errico Malatesta». En 1973 aquest grup i altres de la regió fundaren l'Organització Anarquista Calabresa (OAC), formada sobretot per grups i individualitats de Cosenza i de Reggio de Calàbria i que serà especialment activa en la campanya de denúncia de l'anomenada«estratègia de la tensió» i en la difusió del pensament llibertari. Nino Malara va morir el 17 de març de 1975 a Roma (Itàlia). En 1995 es va publicar un recull de textos seus publicats sota el títol Anfifascismo anarchico (1919-1945). A quelli che rimasero.

    Nino Malara (1898-1975)

    ***

    Germinal Sánchez i Susanna (1997)

    - Germinal Sánchez: El 2 de juliol de 1936 neix a Baza (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Germinal Sánchez. Fou el tercer fill d'una família pagesa andalusa molt pobra i de la qual son pare era paleta i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al final de la guerra civil son pare va ser detingut pels franquistes, jutjat i condemnat en dues ocasions a mort, però finalment la pena va ser commutada per 18 anys de presó. En el llibre de registre de naixements va ser rebatejat amb el nom de José i el de Germinal va ser tatxat. No pogué anar a escola i sa família marxà a Madrid per estar més a prop del pare empresonat, on patí misèries mil. Quan tenia 10 anys començà a fer feinetes, especialment en una barberia, per ajudar sa família i dos anys després es va fer peixater. Un cop alliberat son pare, en 1956 tota la família emigrà al Marroc, on començà a freqüentar el cercle de militants anarcosindicalistes espanyols exiliats. El seu company Rafael Salcedo (Quisquillas) li ensenyà a llegir i a escriure i l'ofici de rellotger. En 1959 es casà al Marroc i marxà a viure amb sos sogres a Algèria. Amb la independència d'aquest país va ser repatriat a França i s'instal·là d'antuvi a Tolosa de Llenguadoc i després a l'arpitana Villeurbanne, on freqüentà els cercles de la CNT de l'Exili de Lió i treballà a diferents fàbriques. Arran dels fets de «Maig del 1968» intentà, amb altres joves llibertaris fills d'exiliats espanyols, crear la CNT de França alhora que militava en la Confederació General del Treball (CGT). Va ser elegit en nombroses ocasions delegat de personal a la petita fàbrica on va treballar durant 14 anys. A mitjans dels anys setanta, amb Gemma Failla i Mimmo Pucciarelli, va fer pujar el moviment llibertari de Lió, especialment en les activitats de coordinació i fent d'enllaç amb els vells militants de la CNT d'Espanya en l'Exili. En 1980 es va divorciar i en 1986 es tornà a casar amb l'equatoriana Susanna; fou pare de quatre infants. Germinal Sánchez va morir de càncer el juliol de 2000.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Carlo Pisacane dibuixat per Barbens

    - Carlo Pisacane: El 2 de juliol de 1857 mor a Sança (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Havia nascut el 22 d'agost de 1818 a Nàpols (Campània, Itàlia) i era el fill segon dels ducs de San Giovanni. Va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el«raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeurderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança, a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane,és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.

    ***

    Seguici-manifestació amb les cendres d'Albert Aernoult (París, 11-02-1912)

    - Albert Aernoult: El 2 de juliol de 1909 es assassinat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) el sindicalista i llibertari Albert Louis Aernoult. Havia nascut el 19 d'octubre de 1886 a Romainville (Illa de França, França). Fill d'un obrer terrelloner de Romainville, el va fer d'ensostrador. A finals de 1905, com a militant sindicalista, va prendre part en la vaga dels terrelloners del metro parisenc. Partidari de l'acció directa i de la«cacera d'esquirols», fou identificat com un dels activistes i denunciat. Per fugir de la persecució, deixà Romainville i es posà a fer feina a les mines de Courrières; fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó per«violència durant vaga». De tornada a Romainville, poc abans de la catàstrofe de Courrières del 10 de març de 1906, fou detingut per complir la pena, reduïda a 10 mesos, que penà a la presó parisenca de la Petite Roquette. Un cop alliberat, el 20 de març de 1907 signà un allistament per tres anys«exhortat» pel conseller d'Estat Voisin. L'1 de juliol de 1909 fou enviat al camp disciplinari de Djenan-el-Dar (Algèria) per complí una pena de presó d'uns dies. L'endemà, Albert Aernoult va morir a resultes de les tortures infligides; la versió oficial fou que morí per un «cop de calor» i «sobreexcitació cerebral» resultat del sol africà. El presidiariÉmile Rousset, company d'infortunis del finat, alertà l'opinió pública i en una carta publicada en el diari Le Matin explicà que havia estat assassinat a cops pel tinent Sabatier i els sergents Beignier i Casanova i donà el seu testimoni; per aquest article fou jutjat per un consell de guerra a Orà i condemnat el 2 de febrer de 1910 per «desobeir ordres i insultar els superiors» a una pena de cinc anys de presó. El 15 de novembre de 1909 fou llegida a la Cambra de Diputats francesa una carta de 15 companys de Rousset que corroboraven la versió d'aquest. Tot aquest assumpte provocà la creació d'un Comitè de Defensa Rousset, on a més d'anarquistes hi van participar periòdics socialistes (L'Humanité,La Guerre Sociale, etc.), sindicats, el Comitè de Defensa Social, la Lliga dels Drets de l'Home i altres organitzacions, i el desencadenament del que passà a denominar-se «Afer Aernoult-Rousset», que posà en qüestió l'existència dels camps disciplinaris algerians (Biribi) i desfermà una forta campanya antimilitarista. El 22 de març de 1910 el Comitè de Defensa Social edità el cartell A bas Biribi!, signat per 16 militants sindicalistes, socialistes revolucionaris i llibertaris (Tissier, Grandin, Constant, Matha, Charles Albert, Goldsky, R. de Marmande, etc.), on s'incita obertament a la rebel·lió armada i que van ser jutjats el juliol d'aquell any per «incitació al crim» davant l'Audiència, però que finalment van ser absolts. L'assassinat d'Aernoult i la solidaritat de Rousset inspiraren la cançó Gloire à Rousset, del cantautor anarquista Gaston Couté, que fou publicada el 28 de desembre de 1910. En 1911 el Comitè de Defensa Social edità el fulletó L'affaire Rousset: de crime en crime, mentre el 7 de setembre d'aquell any la Cort Marcial d'Oran absol els tres oficials implicats en l'assassinat d'Aernoult. Les despulles d'aquest van ser repatriades, gràcies a una subscripció pública promoguda pel periòdic L'Humanité, des d'Àfrica a Portvendres, i no a Marsella per evitar manifestacions en un feu controlat pel moviment anarquista, i transportades en tren a París. L'11 de febrer de 1912 les cendres d'Aernoult van ser portades en manifestació unitària (anarquistes, sindicalistes revolucionaris i socialistes), envoltades de banderes negres i roges i als sons de La Internacional i de Gloireà Rousset, de des de l'estació de Lió al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise, enmig d'una multitud formada entre 100.000 i 200.000 persones --només els funerals de Victor Hugo van concentrar més gent. Durant el seguici-manifestació van ser detinguts 26 participants a l'acte. Rousset fou alliberat vuit mesos després gràcies a la pressió popular.

    Émile Rousset (1883-1961)

    ***

    Foto policíaca de Jean-Jacques Liabeuf (1909)

    - Jean-Jacques Liabeuf: El 2 de juliol de 1910 és guillotinat a París (França) el sabater anarquista i apatxe Jean-Jacques Liabeuf. Havia nascut l'11 de gener de 1886 a Sant-Etiève (Arpitània). Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per«proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article «Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1886, es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de«Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de «Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L'homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

    ***

    Dentcho Palazov

    - Dentcho Palazov: El 2 de juliol de 1925 és assassinat a la caserna de Veliko Tarnovo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el camperol anarquista Vasil Dentcho Palazov. Havia nascut en 1905 a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) i arran de la Gran Guerra quedà orfe. Pagès empobrit, milità en el moviment llibertari. Detingut en plena tasca agrícola, fou assassinat per les autoritats búlgares.

    ***

    Gabriel Buades Pons

    - Gabriel Buades Pons: El 2 de juliol de 1938 --moltes fonts citen erròniament el 22 de juliol--és afusellat a Inca (Mallorca, Illes Balears) l'anarcosindicalista Gabriel Buades i Pons, conegut com Biel de can Sot o Biel Sot, i com Enjolras en la premsa llibertària. Havia nascut el 6 de maig de 1903 a Inca (Mallorca, Illes Balears) en una família nombrosa pagesa, de can Sot --ell era el tercer de set germans--, i sos pares es deien Gabriel Buades Bisellach (de can Sot d'Inca) i Francisca Pons Mateu (de can Calet de Lloseta). Cap als vuit anys començà a treballar com a aprenent de fuster en un taller veí de casa seva i quan tenia 14 anys entrà com a aprenent de sabater al taller de Can Misseta, ofici que exercirà la resta de sa vida. Com a militant anarcosindicalista, entre el febrer i l'abril de 1919, participà activament en les protestes i la vaga general contra la manca de subsistències a Inca. En 1921 figurava com a subscriptor de Cultura Obrera, setmanari anarcosindicalista editat a Palma. En 1926 va ser detingut per «agitador revolucionari» i tancat uns dies. En 1929, fugint de la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a França i va fer de sabater en un taller dels germans Llobera Pujol, al carrer Constantinople, prop de la plaça Clichy i l'Arc del Triomf parisenc --una germana d'aquests, Margalida, es convertirà amb el temps en sa esposa. Sense estudis, es formà de manera autodidacta --ensenyà sa germana Aina a llegir i a escriure-- i a París aprengué el francès, llegí els clàssics de l'anarquisme (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Faure, etc.) i s'aficionà a la literatura social i a la filosofia (Víctor Hugo, Russeau, Cervantes, Goethe, Kant, Ibsen, Nietzsche, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la seva illa natal. El 15 de novembre de 1931 es casà amb Margalida Llobera Pujol a l'ermita del puig de Santa Magdalena d'Inca. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), va treballar de sabater tot sol per a Can Gil. En aquests anys col·laborà --fins l'abril de 1932 sota el pseudònim Enjolras, com el personatge d'Els Miserables, de Victor Hugo-- en diferents publicacions llibertàries, com ara Adelanta,Avance, Cultura Obrera, Fructidor o La Revista Blanca, sobretot amb articles sobre la situació obrera, l'atur, la denúncia del Poder (Església, Estat, Exèrcit, democràcia burgesa republicana, etc.), la revolució social, la cultura com a eina revolucionària, etc. Va ser íntim amic de l'escriptor anarquista inquer Miquel Beltran Alomar. El 2 de març 1932 va ser nomenat secretari de la Societat Obrera «La Justicia», poderós sindicat sabater d'Inca. En 1934, arran dels fets revolucionaris d'octubre d'aquell any a Astúries, va ser detingut unes hores. En 1935 va ser un dels fundadors de l'«Ateneo Cultural Inquense», centre obrer força complet instal·lat al pis de dalt del local de «La Justicia», amb cafè, biblioteca, companyia teatral («La Estrella»), cor musical, etc., del qual fou elegit president i on impartia classes als obrers analfabets. Arran de l'aixecament feixista, el 19 de juliol de 1936 va ser detingut amb sos germans Francesc, també llibertari, i Bartomeu. Processat, va passar per diversos centres de detenció (vaixell presó Jaime I al port de Palma, Can Mir i presidi del Claustre de Sant Domènec d'Inca); el seu cas va ser sobresegut en dues ocasions, però un jutge va revocar aquestes sentències i el 12 de març de 1938 va ser jutjat en consell de guerra a l'Escola d'Arts i Oficis de Palma, sense que ells estigués present, i va ser condemnat a mort per«adhesió a la rebel·lió». Gabriel Buades Pons va ser afusellat el 2 de juliol de 1938 a les tàpies del cementiri d'Inca (Mallorca, Illes Balears); deixà vídua i un fill, Gabriel (Lito). Des de 2003 existeix un Ateneu Gabriel Buades a Inca en memòria seva. En 2005 el seu familiar Joan Buades Beltran publicà la biografia Gabriel Buades i Pons. Pol·len llibertari (Inca, 1903-1938).

    Gabriel Buades Pons (1903-1938)

    ***

    Acta de defunció de Juan Navarro Pérez

    - Juan Navarro Pérez: El 2 de juliol de 1941 mor al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria, Àustria) el militant anarcosindicalista Juan Navarro Pérez. Havia nascut el 26 d'abril de 1901 a Alhabia (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrat a Catalunya, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa. En acabar la guerra civil, s'exilià a França, on fou internat a diversos camps i després enviat formant part d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a treballar a les fortificacions de la Línia Maginot. Durant l'ocupació alemanya fou fet presoner i deportat, primer al camp de Moosburg, i després, el 6 d'agost de 1940, amb la matrícula 9.497, al camp de Mauthausen, per acabar tancat al de Gusen a partir del 24 de gener de 1941, on morí.

    ***

    Celler cooperatiu de Pinell de Brai, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell

    - Josep Serres: El 2 de juliol de 1971 mor a Sant Llorenç de la Salanca (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Josep Serres. Havia nascut cap al 1891 al Pinelll de Brai (Terra Alta, Catalunya). De molt jove començà a militar en el moviment llibertari del seu poble, destacant-se en el seu enfrontament amb els dirigents locals. El juliol de 1936 lluità contra els aixecats feixista i, com a membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser l'organitzador de la col·lectivitat local. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració. Durant l'ocupació nazi, participà en el maquis de la Resistència. Amb l'Alliberament, després de residir en diferents indrets pirinencs, s'instal·là amb sa companya Purificació Amposta a Sant Llorenç de la Salanca. En 1946 fou membre del Comitè de Relacions de la CNT amb els militants de Móra d'Ebre.

     Escriu-nos

    Actualització: 02-07-13


    0 0

    Els companys de Cor de Carxofa, organitzen des de dia 17 fins dia 20 de juliol l'escola d'estiu de glosa. Les inscripcions són obertes, visitau el següent enllaç:

     

    http://escolaestiuglosa.blogspot.com 


    0 0
  • 07/02/13--21:43: Precs i preguntes de maig
  • Els dos darrers plens ordinaris (maig i juny) han finalitzat a les 00:00 sense haver arribat als precs i preguntes. Aquests són els precs i preguntes que vam registrar al mes de maig, a alguns podem aportar respostes que ens han arribat encara que no hagi estat al ple, la resta si no hi ha novetats els tornarem a presentar al ple de juliol.

    PRECS

    - Ens poden facilitar la plantilla econòmica de funcionaris i personal laborals amb els noms?

    Ens haviam dit que sí per correu electrònic però el cert es que es va fer l'aprovació inicial sense aquesta informació que fins ara sempre s'havia donat

    Ens poden facilitar tota la informació de la que disposen al tema del projecte de l’auditori d’en Moneo. A l'informe del misser per exemple es parla de uns escrits de l’arquitecte municipal, en Rafel Balaguer?

    L'únic que continuam tenint de moment és l'informe del misser.

    - Ens podem facilitar la documentació en referència a la propietat de Sant Jordi i església claustre que ha sortit a diferents plens.

     

     S'ens ha dit que cap problema, consultarem aquesta documentació i esperam aclarir qué és propietat de qui.

    - Demanam que ens conviden a participar, encara que només sigui d’oients, a les reunions de feina que realitzen amb associacions com l’Associació de Veïns de la Cala Sant Vicenç o de comerciants.

    Pensam que quan es tracta de reunions de feina per recollir i aportar idees com aquesta s'hauria de convidar a tots els grups amb representació.

    - Per millorar la gestió dels espais dels patis del Centre Cultural Miquel Capllonch i del pati de l'escola Miquel Capllonch (usat en el programa de patis oberts)demanam retolar aquest espais pel que fa a l'ús al que es destinen: hi ha zones adequades per a infants de fins a 8 o 10 anys on s'indica per infants de totes les edats. En lloc s'indica la prohibició de fumar en tota la zona i voltants, la llei ho diu així: i voltants. Si uns nins de 13 a 16 anys juguen a pilota de forma molt violenta i inapropiada, com les hi ho pot recriminar qualsevol pare que veu perill pel seu infant de 4 anys si no hi ha un cartell que ho indiqui? Cal uns cartells que marquin bé les zones adequades per cada tipus de joc. També més passades per aquests llocs de part de la policia municipal aniria bé per acostumar els ciutadans al compliment de les normes i al bon ús de les instal·lacions.

    - L'Ajuntament ens va fer arribar una proposta de retol i nosaltres els vam enviar les nostres aportacions.

    PREGUNTES

    - Quan pensen convocar la propera reunió de la comissió d'avaluació i seguiment de la crisis?

    Ja es va fer i us vam a informar.

    - Quan pensen fer els informes aprovats la ple per unanimitat fa mesos en referència a l’auditoria?

    Continuam sense saber res d'aquests informes i dona la impressió de que el batle no té ca interés en depurar les responsabilitats del desgavell que l'auditoria deixava al descobert.

    - Quan pensen convocar la reunió per parlar de la situació de la Urbanització i l’Hotel de Formentor?

    El batle ha declarat a la premsa i ha dit en diverses ocasions que faria aquesta reunió però encara esperam.

    - Quan i com pensen aplicar la suspensió cautelar a les llicències per a superfícies comercials de més de 400 metres quadrats? En qué consisteix el pla de dinamització i dimensió comercial per enfortir el teixit empresarial pollencí qué es va parlar a la reunió amb els comerciants?

    No sabem res a aquest tema.

    - Respecte al tancament a la circulació del carrer Metge Llopis al Port de Pollença s’ha estudiat com afectarà això als negocis del carrer? Aquest tancament s’ha fet a partir de qualque estudi de mobilitat? Si es tracta d’evitar perills pels nins del parc infantil, no seria més lògic fer el mateix que al parc de Cecilio Metelo de Pollença; fer un tancament que a més pugui ser total a la nit per evitar els actes de vandalisme.

    Un exemple  de cartell a una zona de jocs infantils.

     




     


    0 0

    L'any passat tampoc no era a València, el 3 de juliol i vaig escriure això. Però sí que els vam deixar sols. Fa uns mesos, quan la presidenta de l'associació de víctimes del metro va participar en la presentació de la plataforma d'afectats per l'ERO ens va fer traure els colors a tots, i vaig escriure això.

    Després va passar tot això del programa Salvados que va remoure unes quantes consciències. Avui hi haurà una concentració multitudinària, segur. Fins i tot he llegit que el metro pararà cinc minuts a l'hora exacta de l'accident. Tot un gest. Però també he llegit que el PP es nega a assumir obertament responsabilitats i es dedica a esborrar paraules d'un text de suport perquè no les poden pair. Són covards. Ho van ser fa set anys i es van embolicar davall la capa del Papa. I ara encara són covards i s'amaguen davall la majoria absoluta que els valencians els continuen donant. No sé fins a quan. Van voler canviar el nom del'estació del metro, en una maniobra infantil, com si amagant-lo, el problema deixés d'existir. Ni tan sols es dignen a netejar el monumnet que, mig amagat, van alçar en record de les víctimes del metro. En tot cas, gràcies a l'associació i a Beatriz Garrote per remoure consciències. Només esper que no continuin sentint-se tan sols com han estat aquests anys.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Guía para la valoración de riesgos en pequeñas y medianas empresas 6

    Manual Handling of Loads - es
    El presente folleto sirve para el cumplimiento de la demanda de valoración de riesgos para aquellos trabajos con manipulación manual de cargas.
    El folleto está estructurado como sigue:
    1. Bases
    2. Valoración de riesgos y determinación de medidas
    Anexo 1: Hoja de valoración – levantamiento, sujeción, transporte
    Anexo 2: Hoja de valoración – tracción, empuje


    DESCARGAR


    Español [ 3handling_loads_210910.pdf 1,56 MB ]
    IMAGENES de PREVENCION: Recursos on-line para prevencionistas y profesionales relacionados.


    0 0

    www.youtube.com/embed/r9OEcEXdtU8

                       

                       

                        Vídeo " La dreta, la esquerra i els rics".

     

    MACBA EN LOS 80: YO ESTABA ALLÍ.

       Por una vez, y sin que sirva de precedente ,me voy a meter en harina de política cultural ,pero no lo puedo evitar.   

    El vídeo que he colocado en mi blog está causando sensación, aunque hay pocas cosas que los del “ajo” no supiéramos. Desde mi observatorio privilegiado en esos años  como asesor cultural de la Caixa en materias teóricas, actividades culturales etc..estuve muy cerca de la gestación de la colección dirigida por María Corral. Desde mi punto de vista esa fue la etapa más brillante de la caixa-cultural con Jorge Wagensberg en la Ciencia, con Mª Carmen Palma en la Música, con María Corral en las Artes y mi gestión cultural en cursos , conferencias y actividades liderados por un personaje entrañable llamado Joan Josep Cuesta. De esa época, queda como testimonio infinidad de actividades y una magnífica revista que diseñaron Mir y Nolla. Pero sobre todo queda el recuerdo de las exposiciones y los nombres de  los intelectuales  que pasaron por  Barcelona. La lista es interminable.

     

         María Corral fue la dinamizadora más importante que tuvimos en esos años en Barcelona, exposiciones  que nos ponían en contacto inmediato con lo último, con lo que pasaba en el mundo: “Origen y Visión “las tendencias neo expresionistas alemanes, los escultores británicos, entre el objeto y la imagen, los nombres que ahora nadie discute y que venían de N. York como los de “El arte y su doble”, los homenajes a Beuys, la “Razón revisada” que nos acercó al corazón de Europa y tantas y tantas, incluidos algunos compromisos inevitables, pero el nivel era digno y alto. Creo que cuando se empezó a hablar del Museo Arte Co., MACBA tenía que haberse apostado por lo que ahora finalmente se ha hecho, es decir unir colecciones y poner a María Corral como directora. Pero, una vez las limitaciones de lo propio, de lo nuestro hicieron que se buscará a J. L . Froment antes que ponerse bajo las ordenes de alguien que semanalmente se desplazaba desde Madrid,  todo hay que decirlo, con una fuerte personalidad norteña que no hubiera atendido ni a tirios ni troyanos(pacto cultural) tan sólo a los valores del arte.

    Allí con M. Borja Villel no han tenido manías, viniera de donde viniera y ahí está. Mi más profunda admiración a  María Corral que supo poner a  Barcelona en los ochenta como referencia en el mundo del arte contemporáneo.Se perdió una buena oportunidad.

     Pero como yo no creo en las jubilaciones, aun estamos a tiempo de proponerle  que ordene todo lo heredado y seguro que saldría algo sorprendente, de hecho creo que el Macba podría seguir con la línea experimental que le ha caracterizado hasta ahora y que el Museo opte por enseñar el magnífico fondo tal cual para enseñar el fondo que existe por acumulación y que supone una de las colecciones más importantes en número y calidad de Europa. Vendría mucho público. Pero, ¿ donde podremos ver todo eso? Nada, hay que construir un nuevo museo que sea la continuación histórica del MNAC y que acoja los fondos desde los años 50 hasta las últimas adquisiciones; pero nada de experimentos, unos detrás de los otros y como máximo agrupados por tendencias  que ya ha pasado un tiempo y se hace fácilmente y punto pelota. Simple y eficaz.

     

     

     

    postdata:La solución

    Yo lo que propondría es:

    1. un eje en Ramblas de alta creatividad: Santa Mónica.Palau Moja y Virreina una línea de exposiciones de máxima vanguardia y extremadamente experimental. 

     2. MNAC desde el inicio a Dau al Set. MACBA Y  FAD PARA COLECCIÓN PERMANENTE DESDE 50" HASTA LA ACTUALIDAD POTENCIANDO LA VISITA casi obligada  DE LOS TURISTAS QUE VIENEN A BARCELONA

     3. Con los rendimientos de las entradas se invierte en el eje experimental. Todo barato y muy rentable para los tiempos que corren.

     


    0 0

    Para ilustrar la divertida crónica que Rusiñol cuenta de la visita a las Cuevas del Drach, elijo dos cuadros y una fotografía. El "Autorretrato" (1893) de Rusiñol no creo que fuera pintado en Mallorca, pero sí nos muestra una figura algo distinta a la que podemos ver en la fotografía. El segundo cuadro "Taller de Sóller" (1893) muestra un lugar diferente a los jardines y paisajes que solemos ver en sus cuadros. Siento no haber encontrado ninguna fotografía de un cuadro titulado "La Catedral des del passeig de Sa Murada", también de 1893.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Autorretrato" (1893)

    Desde una Isla / Más cuevas

    Otra vez nos encontrábamos por los alrededores del fondo de la tierra. Aun conservaba la retina la impresión de aquellas cuevas de Artá y de nuevo nos veíamos sumidos en nuevas oscuridades. Salíamos de un laberinto para meternos en otro, habíamos escapado de los relatos de un guía amanerado como todos los de su respetable clase y oíamos de nuevo eternas explicaciones, no teniendo más remedio que escucharlas, ya que de él dependían unas vidas que queríamos conservar á todo trance, por ser nuestras y quizás por estar amanerados con ellas.

    Otra vez bajábamos entre espesuras de peñas, entre abrazos de estalactitas y estalacmitas puestas de común acuerdo desde tiempo inmemorial. Y entre el gotear del agua y á fuerza de bajar por senderos tortuosos habíamos perdido la noción del camino que seguíamos. No parecía sino que aquel práctico deseaba marearnos, de tal modo nos hacía dar vueltas y revueltas y pasar por donde habíamos ya pasado, pero nosotros, ya prácticos también en eso del ramo de cuevas, andábamos con notable sangre fría, viendo sin método lo que á la fuerza quería el hombre metodizarnos.

    Las grutas que recorríamos eran más íntimas que las de Artá, más femeninas, modeladas con más detalles, y sino tan grandes como aquéllas, más vestidas de sutilísimos encajes y de lijeras cresterías. Aquí las columnas, más que columnas eran flautas de órgano bajando apretadas del techo, estaban adornados los salones con mayor refinamiento, eran más blancas las paredes y más cuajadas de arabescos. En Artá la madre Naturaleza hizo una obra grandiosa y aquí quiso detallar y detalló con aquel tino admirable que tiene para sus obras aquella buena señora.

    Siguiendo los portentos que ha creado, entramos en un aposento llamado «cueva de los catalanes», por haberse perdido en ella dos paisanos, cuya pérdida y encuentro he de narrar, con todas las circunstancias, valiéndome del relato de una de las propias víctimas, de lo que nos contó el guía, y de lo que yo me imaginé en el curso de esta historia.

    Aconteció en este siglo, ejerciendo de víctimas interinas, José Llorens, secretario del Cau Ferrat, por nombramiento poco menos que perpetuo, un tío del secretario y un guía de la especie de guías aficionados, á quien no conozco ni de vista, lo que no obsta para que se prestara en mal hora á servir de acompañante á los dos esforzados catalanes.

    fotografía
    Santiago Rusiñol pintando en Alfabia

    Salieron ¡ay! tío y sobrino no esperanzados, contentos tal vez y viendo quizás el porvenir de la vida pintado de color de rosa claro con sus ribetes de púrpura; salieron una mañana que apostaría cualquier cosa á que debía ser de mayo y serena y aromática, y por más señas entraron en esas grutas ¡bien en mal hora, válganme los doce apóstoles!

    Porque al cabo de algún tiempo de recorrer las salas, de ir de una parte á otra en actitud admiradora, viendo que siempre pasaban por el camino de siempre, preguntaron tío y sobrino al aficionado guía si encontrarían la salida en caso de haberla de menester; á lo que contestóles el notable cicerone, en estos ó en muy parecidos términos:
    «Hace rato que la busco y no la encuentro.
    «Demonio — dirían seguramente los dos expedicionarios. Basta ya de estalactitas y salgamos por el camino más corto.

    Salir has dicho, ¡oh humana criatura! Salir de ese enredo de curvas y pasadizos, capaces de marear á la cabeza más firme. Considera, alma cristiana, que si fácil es perderse sobre la clara superficie de la tierra, cuanto más no lo será siguiendo sus negras profundidades!

    ¡Perdiéronse, sí, y por esta vez bien perdidos! En vano buscaban aquella ansiada salida, aquella puerta de escape, aquella luz, aquella santa luz del claro día! Prisioneros ¡ay! de sí mismos, sin culpa venial para verse encerrados de aquel modo, debían sublevarse y poner el grito en el cielo contra tal injusticia, debían mirar al guía con intenciones de extrangularlo como primera providencia, y debían pedir á la misma que les sacara de allí, que ya no querían más cuevas, y las daban por sobradamente vistas.

    Pero todo esto fue .en vano, que el mal paso estaba dado. Pusiéronse sobre sí, no pudiendo hacer otra cosa, y calcularon qué podrían calcular en aquel trance terrible. Por de pronto no tenían alimentos. Es verdad que podían comerse al guía, pero de seguro que no hubiera sido sin enérgica protesta y además no había donde guisarlo, ni una sartén á la vista, ni fuego, ni nada que fuera de utilidad en aquella inmensa cueva tan provista de bellezas. En cuanto á comerlo crudo, ni podía gustarles, ni es cosa que se pueda aconsejar; así, pues, decidieron no comer, ya que no había comida, librarse de molestas indigestiones, soñar en suculentos manjares, y continuar llamando á coro en demanda de salida, aunque no fuera contestado ni por un sólo eco compasivo.

    Al cabo de algunas horas de andar, observaron que se acababan las antorchas y las dividieron en cuatro; observaron también que no se encendían los fósforos á causa de la humedad, y decidieron fumar por turno, con el fin de conservar un calor que tanto necesitaban. Llególe el turno á Llorens, que no había fumado nunca. Encendió el primer cigarro como quien dice á las puertas de la muerte, y á más del susto que llevaba, de la angustia, y del poco buen humor que debía gozar en aquel terrible apuro, añadiósele los sudores del mareo.

    Mareóse ¡ay! que aún sin fumar había motivos para estarlo, y mareáronse los tres, guía, tio y sobrino, cada cual según su temperamento. Sentáronse, cogió el tío un lápiz faber, lo mojó de la punta seguramente y escribiendo sobre la peña «No hay esperanza», se quedaron á oscuras, porque se apagaron las antorchas.

    Imagínese el lector, el buen rato que pasarían rodeados de tinieblas, piense lo que pensarían nuestros héroes por fuerza, espántese (si quiere) de sus grandes sufrimientos, y calcule la alegría con que debieron oír la voz de un cuerno que les llamaba, buscándoles á tientas por entre la oscuridad, para salvarles la vida. Tio y sobrino, debían caer en brazos uno de otro, como al final de un drama bueno, y aun el guía debió tomar una parte activa en al abrazo, que momentos fueron aquellos capaces de conmover á un flamenco de los nacidos en Flandes.

    Gritaron de nuevo con más fuerza, corrieron por todas partes, y la voz aquella apagóse, y de nuevo volvieron á creerse abandonados. «Ya no vuelve á haber esperanza!» podía otra vez escribir el tío y á estar conforme el sobrino, pero no escribieron nada, porque no tenían luz.

    ¡Qué tormentos! «¡Qué noche, válgame el cielo!» y la salida no parece! En sus investigaciones, encontraron un enjambre de murciélagos que les azotaban la cara. Tuvieron que fumar más cigarros, que para mayor calamidad debían ser del estanco, á ver si espantaban á los torpes murciélagos. Hicieron pesquisas involuntarias de arqueología forzosa encontrando un jarro de las épocas talayóticas y llenáronlo de agua allá en un lago que vieron en el fondo de la tenebrosa cueva.

    Por fin!!!... al cabo de unas diez y ocho horas de estar enterrados, como Radamés de la Aida, encontráronles sus salvadores, más viejos, más canosos, y mucho más desengañados que antes de las bellezas naturales de las grutas. No he de describir la escena del encuentro, que bien debía ser patética por ambos bandos, y sí sólo he de añadir un detalle.

    Al mirar Llorens, agradecido, aquellas palabras escritas. «No ay esperanza!» notó que su tío, en aquel trance de terrible oscuridad, había puesto hay sin hache, y la añadió. Fue un acto aquel sumamente generoso, «ya que nos han salvado á nosotros (debió discurrir Llorens) que se salve la ortografía.»

    Salvóse con gran satisfacción de la Academia Española y con gran contento del «Cau Ferrat», salvóse nuestro amigo y secretario y desde entonces llevó el nombre de Cataluña aquella parte de cuevas que seguíamos nosotros, para llegar hasta el lago donde habían estado los pobres extraviados.

    El lago aquél, es realmente portentoso y de un misterio indescriptible, Es un lago dormido allá en un fondo de tierra, un lago triste, sin ruidos ni zozobras, quieto de una quietud solemne, pálido como la muerte. Es el agua de infinita trasparencia, sin un pliegue en su superficie, sin una sonrisa de agua, tranquila y callada,: indicando en su fondo blanquísimo como la plata, visiones de estalacmitas y rincones de una belleza sin mancha. Es agua aquella que dá el vértigo del agua, un deseo de hundirse soñando en dulce y suave arrobamiento, de hundirse lentamente en aquel fondo, dormida el alma en sugestión exquisita. Ni un ruido ha turbado sus ensueños, no ha visto jamás nube, ni ha sido hollada jamás en el curso de los años, que su único contacto es el de la gota de agua que cae sobre su faz, produciendo círculos que van creciendo, para borrarse y unirse en aquel hermoso espejo. Allí hubiéramos pasado horas soñando, no recordando ni el guía, ni la isla, ni el continente, horas de aquellas en que el hombre no se dá cuenta de la carga de la existencia, en que el cuerpo se olvida de molestarnos y deja vagar el espíritu á sus anchas, en que el hombre es lo menos hombre posible; pero afuera nos aguardaban, y salimos.

    pintura
    Santiago Rusiñol: "Taller de Sóller" (1893)

    Presentáronnos el libro de oro á la salida, una libreta donde de balde puede apuntar cualquiera un «¡pensamiento sublime! ó más, si más lleva dentro», á fin de pasar á la posteridad mientras dure la libreta, la cual de oro fue para nosotros, pues evítanos, copiando las opiniones del prójimo, de comprometer las nuestras.

    He aquí lo que escribe una señora romántica:
    Adieu, Belles et Nobles Grottes Celestes, Demeurez Merveilleuses. Je reviendrai, vous, qui dans ma contemplation m' avez fait oublier toutes mes chagrins.
    A revoir
    .

    Buen viaje y cuidarse mucho.

    (Un anuncio de uno que no pierde el tiempo en romanticismos.) «Aconsejamos á todos los visitantes á las cuevas, aseguren su vida en «La Previsión», que es la mejor compañía».

    (Un ejemplo americano que desanima á cualquiera.) «Lo que dentro de este antro se ve, ni se describe, ni se pinta. La pluma mejor cortada ni la paleta de más ricos colores, son capaces de darnos pálida idea de... etc., Inspector de Lazaretos de la República del Uruguay».

    «Estamos una corporación de carpinteros» (varias firmas).

    «Visitamos las regias cuevas á los veintiún días de nuestro enlace» (sólo dos firmas).

    «Con dos bellas muchachitas
    Visité las cuevecitas» (tres firmas).

    (Una firma á lo que sigue ¡pero qué firma!!!)
    «'Per me si vá nella citta dolente,
    'Per me si vá nell' eterno dolore,
    'Per me si vá tra la perduta gente.

    He dicho. Luis Mazzantini.

    (Frases cortas, pero expresivas.)
    «Uno que ni pincha ni corta, pero que vio las cuevas».
    «Uno que cuando estuvo en ellas no las vio»
    . «¡Loor á la Naturaleza!!!»
    «¡ ¡ ¡ ¡ i ¡ ¡)»
    «Gloria á Dios en las alturas, y paz en la tierra á los hombres de buena voluntad».
    «El que diga que esto no es bonito que se lo cuente á su abuela».
    «¡Avergonzaos, arquitectos!»
    «¡Con cuánta razón nos envidian los extranjeros!»

    (Otro pensamiento sublime y prudente.) «En el año 1874 visité las cuevas, y hoy día de la fecha las vuelvo á visitar en compañía de las dos personas que firman. Dios quiera que volvamos á vernos juntos otras veces, en perfecto estado de salud. A. D. G.»

    (Y por fin otro que añade, para concluir artículo y pensamientos.) «En las magnificencias de las cuevas se admira la mano de Dios: En las páginas de esta libreta se ve, si no se admira, la estupidez hermosa de la humana criatura».

    Santiago Rusiñol
    Palma de Mallorca, abril 1893.

    Santiago Rusiñol: Desde una Isla / Más cuevas (La Vanguardia, 18 Abril 1893)


    0 0

     

     

     

     

    Europa covardament amb connivència amb els EUA en criminalitat, segons diu En Finian Cunningham.

     

       He pensat que seria bo posar davant els ulls dels periodistes dels mitjans catalans la formidable exposició que fa En Finian Cunningham sobre l'extrem grau de criminalitat de l'Imperi i dels seus vassalls europeus.

       Els periodistes que s'omplen la boca amb ''la  democràcia europea'' comprendran a la fi, jo crec, que no poden vendre una mercaderia que fa tanta pudor.

       Vegeu la web PressTV - Europe cravenly colluding with US in criminality.

       

     

     

       

     

     

     

     

     

     

     


    0 0

    [03/07] Enterrament de Bakunin - Centenari Bakunin - Garnery - Chambon - Gené - Marcos Alarcón - Oset - Portis - Davidon - Wulf

    Anarcoefemèrides del 3 de juliol

    Esdeveniments

    Tomba de Bakunin al Bremgartenfriedhof de Berna

    - Enterrament de Bakunin: El 3 de juliol de 1876 és enterrat al cementiri Bremgartenfriedhof de Berna (Berna, Suïssa) el revolucionari i pensador anarquista Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, que havia finat dos dies abans. El cadàver fou traslladat de l'Hospital de l'Ila al cementiri acompanyat per companys llibertaris i de totes les escoles del pensament socialista vinguts d'arreu Suïssa, travessant els carrers de la capital federal helvètica. L'acte fou organitzat per la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i al costat de la fossa van ser pronunciats diversos discursos: Adhémar Schwitzguébel llegí cartes i telegrames d'amics i de seccions de la Internacional; Nikolaij Zukovskij traçà la biografia del pare del moviment anarquista contemporani; James Guillaume recordà, entre plors, les calúmnies amb les qual la reacció perseguí el revolucionari i els serveis prestats al moviment anarquista;Élisée Reclus parlà de les qualitats personals de Bakunin; Carlo Salvione reté homenatge a l'adversari de Mazzini, el gran agitador ateu i antiautoritari; Paul Brousse parlà en nom de la joventut revolucionària francesa que s'ha decantat pel pensament bakuninista; finalment, Betsien, un obrer de Berna, dirigí en alemany l'últim adéu de la classe treballadora al mestre. Sobre el taüt van ser dipositades tres corones en nom de les tres seccions  de llengua francesa, alemanya i italiana amb les quals comptava la Internacional a Berna. En una reunió que tingué lloc als locals socialistes després de la cerimònia, un clam fou unànime: l'oblit de totes les discòrdies purament personals i la unió, sobre el terreny de la llibertat, de totes les fraccions del pensament socialista d'arreu del món. Dies després, aquestes paraules foren oblidades i els atacs entre autoritaris (marxistes) i antiautoritaris (bakuninistes) la norma.

    ***

    Cartell de congrés del centenari de Bakunin [CIRA-Lausana]

    - Col·loqui del centenari de la mort de Bakunin: Entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 se celebra a Zuric (Zuric, Suïssa) el Col·loqui Anarquista Internacional «I Centenari de la mort de Mikhail Bakunin (1876-1976)».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Actes del congrés de la Carta d'Amiens

    - Auguste Garnery: El 3 de juliol de 1865 neix a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens. Auguste Garnery va morir el 21 d’abril de 1935 a Saclas (Illa de França, França).

    ***

    Foto policíaca de Raoul Chambon (1894)

    - Raoul Chambon: El 3 de juliol –algunes fonts citen el 13 de juliol– neix a Vauriàs (Provença, Occitània) l'anarquista Raoul Chambon. Sos pares es deien Joseph-Didier Cambon i Claire-Marie Thevaut. Gravador litògraf de professió, en 1894 figurava en la llista d'anarquistes sota vigilància especial establerta per la policia fronterera francesa. Entre el 6 d'agost i el 31 d'octubre d'aquest mateix any va ser jutjat en l'Audiència del Sena de París (França) en l'anomenat«Procés dels Trenta» acusat d'«associació de malfactors» per a delinquir, però resultà absolt.

    ***

    Josep Gené Figueras

    - Josep Gené Figueras: El 3 de juliol de 1890 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Gené Figueres --son primer llinatge també es citat com Jané o Gener. Fill d'un forner igualadí, estudià fins als 15 anys a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i ben aviat es va veure atret per les qüestions politicosocials, afiliant-se en 1908 al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Llegí molta literatura catalana, especialment teatre. Encara que patia d'asma fou qualificat d'apte per al servei militar, per la qual cosa desertà de l'Exèrcit i marxà a França. A començaments de la dècada dels deu del segle passat va viure primer a Lió, on freqüentà en 1912 el local de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), i després a París, on va fer feina a la Companyia Nacional de Telèfons. En 1914 col·laborà des de París en El Obrero Moderno d'Igualada. Afiliat a la Joventut Sindicalista francesa, participà activament en les seves campanyes. En aquesta època conegué Lev Trockij i va fer una bona amistat amb Charles Malato i Sébastien Faure. En 1919, per les seves activitats d'agitació, fou expulsat pel govern francès. Passà la frontera després de burlar la Guàrdia Civil i s'instal·là a Barcelona, on formà part de la junta del Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant l'època del pistolerisme patronal. En aquests anys patí nombroses detencions. En 1921 encapçalà en Comitè Regional de Catalunya de la CNT i, després de l'assassinat del seu gran amic Ramon Archs, l'any següent s'encarregà de reorganitzar la regional. El juny de 1922 assistí a la Conferència de Saragossa de la CNT. En 1922 fou tancat a la presó Model de Barcelona durant uns mesos i fou l'ànima de l'ajuda als presoners cenetistes. Un cop lliure, retornà l'octubre de 1922 a Igualada i treballà d'ajustador. En 1931 fou membre del Comitè Comarcal cenetista i en 1932 es casà amb Maria Serrarols. Durant la II República mantingué la militància, encara que només se circumscriví a la comarca de l'Anoia, fent mítings a Capellades, Vallbona i Pobla de Claramunt, i col·laborant a l'«Ateneo Porvenir». Quan esclatà la Revolució del 1936, col·lectivitzà el ramat familiar i portà una granja avícola, s'encarregà d'abastir de llet socialitzada la ciutat, va fer mítings i conferències (Igualada, Orpí) i entre 1937 i 1938 formà part de la redacció del portaveu confederal d'Igualada Butlletí CNT-FAI. En acabar la guerra, s'exilià amb sa família a França. En 1948 fou tresorer de la Federació Local de la CNT de Mazamet. Després salparà cap a Mèxic amb el «Mexique». A l'exili asteca, després de diferents feines, posarà una adrogueria i seguirà militant en la CNT --durant la seva última època fou membre del seu Comitè de Relacions. Sa companya, Maria Serrarols, va morir a Ciutat de Mèxic (Mèxic) en 1972. En 1979 participà en el projecte d'història oral«Refugiados espanyoles en México», organitzat per l'«Archivo de la Palabra» de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH) de Mèxic. Josep Gené Figueres, molt amic de Joan Ferrer Farriol, va morir el 30 d'agost de 1980 a Ciutat de Mèxic (Mèxic), considerant-se mexicà i no havent volgut tornar mai a Catalunya.

    ***

    Carlos Marcos Alarcón

    - Carlos Marcos Alarcón: El 3 de juliol de 1914 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista Carlos Marcos Alarcón. Treballador bancari des de la seva joventut, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou secretari de Cipriano Mera al front del Centre i tingué el grau d'alferes; després fou capità de milícies al front d'Extremadura, on exercí d'intèrpret de les Brigades Internacionals i conegué Olegario Pachón Núñez, cap de la 37 Divisió. Arran del cop d'Estat coronel Segismundo Casado, va ser nomenat cap d'Estat Major de la 77 Brigada Mixta. Detingut com molts d'altres al port d'Alacant quan intentava fugir de les tropes franquista, fou tancat gairebé un any al camp de concentració d'Albatera i després a la presó d'Alcalá de Henares, on s'encarregà de la comptabilitat. Un cop va ser posat en llibertat condicional, entre 1942 i 1943 fou secretari de Relacions i Organització del Comitè Nacional encapçalat per Eusebio Azañedo Grande. El 12 d'agost de 1943 fou detingut, amb altres membres del Comitè Nacional (Eusebio Azañedo, Emilio Arce, Juan Torres Mendoza i Cecilio Rodríguez), i empresonat a Carabanchel i a Santa Rita, però pogué fugir d'aquesta última presó el 6 de març de 1944 amb una dotzena de companys, entre ells Azañedo. Visqué a València, però la dura repressió l'obligà a marxar a Barcelona i viure sota nom fals. Passà a França i, després de tres mesos a Pàmies (Llenguadoc, Occitània), s'establí a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), on fou un dels animadors de la Federació Local de la CNT i va ser assidu delegat a plens i congressos. Més tard s'instal·là a l'Illa de França i treballà en la construcció, formant part d'una cooperativa amb Vicente García, Cipriano Mera, Eusebio Azañedo, Mestre i altres. Sa companya, Emilia Sánchez Pérez, morí en 1981 i aquest fet el sumí en una profunda depressió. Carlos Marcos Alarcón se suïcidà el 20 de juliol de 1982 a París (França).

    ***

    Jorge Oset Palacios

    - Jorge Oset Palacios: El 3 de juliol de 1920 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com a Ángel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

    ***

    Larry Portis

    - Larry Portis: El 3 de juliol de 1943 neix a Bremerton (Washington, EUA) l'historiador i professor universitari llibertari Larry Lee Portis. Fill d'una família obrera, va créixer a les ciutats nord-americanes de Seattle (Washington) i Billings (Montana). Son pare feia d'obrer metal·lúrgic i de bomber i sa mare treballava de secretària ocasionalment. Quan tenia 18 anys es va casar i tingué dos fills immediatament. De formació marxista, participà activament en les lluites universitàries i polítiques locals i entre 1965 i 1968 col·laborà en el periòdic universitariThe Retort. Va fer els primers estudis en la Universitat de DeKalb (Illinois) i en 1968 es va graduar en la Universitat de l'Estat de Montana a Billings. Fou un dels creadors del periòdicunderground universitari The Free Student Press. Els seus estudis els compaginà amb diverses feines remunerades per mantenir sa família. Va ser un dels organitzadors del treballadors municipals de l'aigua de Billings. En 1970 es llicencià i en 1975 es doctorà en història per la Universitat del Nord d'Illinois. En 1974 realitzà feines de suport en la United Farm Workers' Union (UFWU, Unió de Treballadors Agrícoles Units). En sortir de la universitat treballà en diverses ocupacions i milità en l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1977 viatjà a Europa, on recorregué diversos països realitzant feines ocasionals. Aquest mateix any, finalment, s'establí a París (França). Entre 1981 i 1996 ensenyà sociologia en la Universitat Americana de París, on creà una secció sindical de la Confederació General del Treball (CGT). Després va ser contractat en diferents universitats franceses --història dels EUA en la Universitat de París 7 (1983-1988), en la Universitat de París 10 (1988-1989), en la Universitat de Clarmont d'Alvèrnia (1995-1998) i en la Universitat de Montpeller III (1998-2009). Va ser a França on es decantà definitivament pel pensament llibertari. Entre 1984 i 1989 fou membre del col·lectiu editor de les Editions Spartacus, creades i dirigides per René Lefeuvre. Entre 1987 i 2007 fou membre de comitè editorial de la publicació de sociologia L'Homme et la Société. En 2002, arran de la invasió nord-americana d'Iraq, va ser un dels cofundadors del grup «Americans for Peace and Justice», radicat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). Participà sovint en els activitats del grup Alternative Libertaire i de la Confederació Nacional del Treball (CNT) francesa. Fou col·laborador habitual de multitud de publicacions llibertàries i científiques, com ara Alternative Libertaire, Gavroche, Radical History Review, The Industrial Worker, Le Monde Libertaire, L'Homme et la Société, Film International, Canadian Journal of Political and Social Theory, International Review of Political Science Abstracts, Les Cahiers de l'Herne,Les Cahiers du CERF, Années trente, Textyles,  Critique Communiste, Albatroz, Itinéraire, etc., a més de revistes online (CounterPunch, Watan,Political Film Blog, Divergences, etc.). També es autor de contes, alguns publicats en Intimacies. Nine tales of love and other emotions (2011), i d'una novel·la, American dreaming. A novel (2011); deixà una segona novel·la, Higher learning, en premsa. Sa companya fou la periodista radiofònica Christiane Passevant, amb qui copublicà diversos llibres. Els seus estudis historiogràfics i sociològics se centren en els sindicalismes francès i nord-americà, en les classes socials francesa i nord-americana, en el feixisme, a més de la chanson i del cinema. Entre les seves obres més importants tenim Georges Sorel (1980), Georges Sorel. Présentation et textes choisis (1982), IWW. Le syndicalisme révolutionnaire aux États-Unis (1985 i 2003), Les classes sociales en France. Un débat inachevé (1789–1989) (1988), La main de fer en Palestine. Histoire et actualité de la lutte dans les territoires occupés (1992, amb Christiane Passevant), Dictionnaire Black (1995, amb Christiane Passevant), La politiqueétrangère des États-Unis. De la guerre mondiale à la mondialisation (2000, amb Michel Allner), Soul Trains. A peoples' history of popular music in the United States and Britain (2002), Cinéma engagé, Cinéma enragé (2003, amb Christiane Passevant i Pascal Dupuy), French Frenzies. A social history of popular music in France (2004), La Canaille! Histoire sociale de la chanson française (2004), Dictionnaire des chansons politiques et engagées (2008, amb Christiane Passevant), Histoire du fascisme aux Etats-Unis (2008), Terror and its representations. Studies in social history and cultural expression in the United States and Beyond (2008, editor), Qu'est-ce que le fascisme? Un phénomène social d'hier et d'aujourd'hui (2010). Larry Portis va morir d'un infart el 4 de juny de 2011 al seu domicili de Sodòrgues (Llenguadoc, Occitània), poc després de jubilar-se.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    "Cavatori" de Carlo Galleni

    - Davide Musetti: El 3 de juliol de 1931 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. Havia nascut el 8 de setembre de 1860 a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia). En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància.

    ***

    Paul Wulf fotografiat per Ralf Emmerich

    - Paul Wulf:El 3 de juliol de 1999 mor a Münster(Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya) d'una greu patologia cardíaca el militant antifeixista alemany Paul Wulf. Havia nascut el 2 de maig de 1921 a Essen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya). Sos pares, indigents, no el van poder atendre i el van internar en un orfenat en 1928. Víctima de l'eugenisme feixista, va ser esterilitzat a la força en 1938 a causa d'una pretesa deficiència mental. Després de la guerra es dedicarà a caçar nazis integrants en la societat alemanya, estudiant les biografies dels alts funcionaris del Tercer Reich, i engegarà una campanya reivindicant la rehabilitació i la indemnització de les víctimes de l'eugenisme. En 1981, gràcies a la seva obstinació, obtindrà una indemnització de 5.000 marcs del Parlament federal alemany per als 400.000 esterilitzats a la força. Molt influenciat per l'obra d'Erich Mühsam, de qui deia que ho havia llegit tot, es va definir sempre com a«anarquista i comunista». El seu testament documental (arxiu, biblioteca, mediateca, etc.) va ser donat a l'Institut Villa ten Hompel, un centre de documentació especialitzat en antifeixisme.

    Escriu-nos

    Actualització: 03-07-13


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 9 | 10 | (Page 11) | 12 | 13 | .... | 465 | newer