Anarcoefemèrides del 7 de juny
Esdeveniments
- Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.
***
- Surt En Marcha: El 7 de juny de
1909 surt a Santa Cruz
(Tenerife, Illes Canàries) el primer número del
periòdic anarquista En
Marcha. La major part de les col·laboracions no hi
anaven signades, però
Ricardo Andes, José Arbós, Arístides,
Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías
Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis
números, l'últim el 10 de juliol de
1909.
***
Naixements
- Jules Alexandre Sadier:El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França), el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador deLa Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.
***
- David Bélonie:
El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània)
l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill
natural, aquest fet el marcà
profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per
guanyar-se la vida va fer de
criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas,
Llemosí, Occitània) i
després marxà a París
(França), on va fer diverses feinetes (oficinista,
empleat de farmàcia, etc.). Apassionat
de les llengües, estudià de manera autodidacta
hebreu,
anglès, rus i alemany.
De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris.
L'hivern
de 1904 residí a
Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener
de 1905.
Entre setembre de 1905
i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria
Thomas
del barri parisenc
de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà
clandestinament, després de
furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on
estudia química i farmàcia. En 1907
recuperà la
seva documentació per
traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia,
restà a Ginebra sota
identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup
anarquista «Germinal»
de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave
Guidu, i
s'especialitzà en falsificació de documents. El
30
d'abril de 1907 va ser
detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de
1907
va ser expulsat
del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea.
Finalment va
ser expulsat de Suïssa
per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth
d'Àustria. Després va
fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa
ja que
estava en crida i cerca.
Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a
Lille, on amplià
coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse
Rodriguez. El
novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada.
A
París novament,
va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les
activitats il·legalistes de la «Banda
Bonnot», a la
qual va aportar els seus
coneixements de falsificació. El 12 de març de
1912 va
ser detingut per
complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors
mobiliaris --títols
bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar--
que
havien estat
robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i
Octave
Garnier al recaptador de la «Société
Générale» al carrer Ordener de
París.
Jutjat,
el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència
del
Sena a quatre
anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res
més no en
sabem.
***
- Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
Antonio Casanova Prado (1898-1966)
***
- Pere Tort Fernández:
El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de
Salvador Tort, fou membre arran de
la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la
fàbrica «Fabra y Coats». En
acabar la guerra, s'exilià a França i fou
internat als camps de concentració.
Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de
Treballadors Militaritzats
de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia
Maginot. El 14 de
juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de
concentració
de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de
concentració de
Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després
internat al camp de Gusen amb la
matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat
al camp de
concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez
i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.
***
- Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.
***
- Josep Pujol
Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen
el 13 d'octubre de 1902– neix a
Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i
anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua–el segon llinatge
sovint citat com Grau–,
conegut com Galeno i que va fer
servir el pseudònim
de Manuel Jiménez Creus.
Fill d'una
família benestant, estudià la carrera de medicina
a Saragossa (Aragó, Espanya),
on es llicencià en 1925, alhora que militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era
doctor de medicina
general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental,
Catalunya) i s'incorporà com a
metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i,
després, a la Columna«Roja i Negra» fins a la militarització
de les milícies. Acabà la guerra amb el
grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Amb el triomf franquista
passà a França i fou internat al
camp de concentració d'Argelers, on formà part
del servei de sanitat improvisat
pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital
del camp
de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament
enviat a Argelers, per
al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una
epidèmia
de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El
març de 1941,
denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va
ser portat al camp de
concentració de Gurs, on treballà en la
infermeria. El maig de 1942 va se
enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la
mines
de Busi (Aquitània, Occitània), on
lluità clandestinament contra els nazis. Més
tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i
pogué reunir-se amb sa companya
Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània),
on a més de patir
fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del
doctor cirurgià Joaquim Trias
Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà
activament en la reconstrucció de
la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i,
allistat a la força
en l'«Organització Todt», va ser portat
a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va
fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge
dels obrers
espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur
de l'Atlàntic». En
aquesta localitat també participà en la
reconstrucció confederal, especialment
com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en
contacte amb el
Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc.
Acusat de participar
en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a
Alemanya.
Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena,
França) i s'instal·là
provisionalment a Talença (Aquitània,
Occitània). Després de la II Guerra
Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa
companya, i a Tolosa de
Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al
suport del doctor Carles Martí
Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa
colònia d'exiliats i participà
activament en la lluita antifranquista, tant a França com a
la Península, on es
relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven
al Barcelonès,
especialment amb el de Josep Lluís Facerías.
Prengué part en la reconstrucció
de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny
de 1945
a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio
Oliván i Antoni
Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA),
càrrec que abandonà
el juliol de 1946 per a passar a la Península en
missió orgànica. El 20 d'agost
d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la
policia franquista
quan viatjava, sota la identitat de Manuel
Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost
va ser traslladat a la
presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser
posat en llibertat
provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué
amagat a Barcelona,
prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís
facerías, Juan Cazorla
Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller
(Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover
Font) guiat per Francisco
Denís Díez (Català),
el passà a
França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un
refugi segur de Facerías
i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí
i assessorà la Colònia
de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de
gener de 1952
marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a
Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant
el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any
s'instal·là a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de
nombroses dificultats per
a homologar el títol de medicina, aconseguí un
gran prestigi en la seva
professió i prestà els seus serveis
mèdics en la companyia Viação
Aérea Rio
Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do
Sul), alhora que continuà
atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva
esposa
demanà la baixa al Col·legi de Metges de
Barcelona, ja que no sabia res del seu
marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou
membre de la seva
Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb
aquest mateix, l'octubre de
1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions
Locals del Nucli
de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un
míting a Porto Alegre.
Trobem articles seus en Más
Allá.
Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio
Grande do
Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una
autèntica manifestació
popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de
comunicació del règim
franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per
al
petit volum del Mundo al Día
sobre
l'exili.
***
- Pierre Mélet: El 7 de juny de 1908 neix a Nantes (Bretanya) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «MèreÉducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per LesCahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·laLe galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965),Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvoisà Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle».
---
