Anarcoefemèrides del 27 de gener
Esdeveniments
- Surt Le Libertaire:El 27 de gener de
1892 surt a Alger (Algèria) el primer número del
periòdic bimensual publicat en
multicopista Le Libertaire. Organe algérien
communiste anarchiste.
El
gerent en va ser Jean Faure. Els articles no tenien signatura. El
número 7, del
10 al 23 d'abril de 1892, l'últim conegut, portava com a
subtítol «Organe
algérien» i un epígraf
(«L'anarquia és
l'única solució del problema social.»);
sembla, però, que es van publicar 10 números.
***
- Surt La Anarquía: El 27 de gener de 1895 surt a La Plata (Buenos Aires, Argentina) el primer número de la publicació anarcoindividualista La Anarquía. Periódico comunista-anárquico. Va ser dirigida per José Junco Rojo i hi participà el grup editor de l'anterior publicacióLa Lucha (1894). En 1895 el periòdic anarquista El Obrero Panadero assenyalà que en la seva redacció hi havia alguns agents de policia infiltrats, com ara José Castro, i que fins i tot el director havia estat policia. A aquesta acusació La Anarquía digué que Castro no n'era cap redactor, encara que el seu nom havia aparegut en la llista de contribucions voluntàries, i que Junco Rojo, immigrat del Brasil, havia estat policia feia temps, però que ara prestava el seu suport econòmic a La Anarquía i que gaudia de la confiança de tothom. Aquest afer mai no es va aclarir. La seva posició era clarament antiorganitzativa, i atacà Errico Malatesta i als seguidors de la idea de federacions llibertàries. Entre els seus col·laboradors podem citar Feliciano Morales (Edlitam o Matilde). Es publicà fins al 3 d'abril de 1898 tirant una mitja de mil exemplars. També edità alguns fulletons --com araLa Inquisición en España (febrer de 1897)--, manifests i traduccions (Josep Prat).
***
- Surt The Firebrand: El 27 de gener de 1895 surt a Portland (Oregon, EUA) el primer número del setmanari anarcocomunista The Firebrand. For the burning away of the cobwebs of superstition and ignorance (L'Atxa. Per calar foc les teranyines de la superstició i de la ignorància). El grup editor estava format per Abraham Isaak (Ade Isaak), anarquista rus exmenonita, juntament amb sa família --s'esposa Mary i sos fills Abe Jr, Peter i Mary--, Addis Henry, Mary Squire, Ezekiel Slabs, Viroqua Daniels, Herman Eich i John Pawson, entre d'altres. Va reivindicar l'amor lliure i els drets de les dones. Entre els seus col·laboradors podem citar Kate Austin, Voltairine de Cleyre, Michael Cohn, Jay Fox, Emma Goldman, Lizzie Holmes, William Holmes, C. L. James, Harry Kelly, James F. Morton, Jr. Ross Winn, entre d'altres. El setembre de 1897 el periòdic va ser perseguit per Anthony Comstock, censor moral de la premsa, per publicar un article jutjat obscè («It Depends on the Women»), que reclamava el dret de les dones a negar-se a tenir relacions sexuals amb els marits si no les venia de gust, i per un poema de Walt Whitman (A woman waits for me); A. J. Pope, Abe Isaak, i Henry Addis van ser detinguts per«violació de la llei federal de correos» en fer publica«informació obscena». Un cop alliberats, van marxar a San Francisco (Califòrnia, EUA), on la publicació va tenir continuïtat en el periòdic Free Society (1897-1904).
***
- S'estrena The
diary of Sacco and Vanzetti: El 27 de gener de
2004 s'estrena a la cadena WGBH-TV
de Boston (Massachusetts, EUA) el documental dramatitzat The diary of Sacco
and Vanzetti,
dirigit i escrit per David Rothauser, que també fa el paper
de Bartolomeo Vanzetti. En la producció també
intervingué Rob W. Gray i la
música és de John T. LaBarbera. La
pel·lícula, editada per Memory Productions,
narra amb rigor històric la vida dels militants anarquistes
italoamericans des
de la seva arribada com a immigrants als EUA, els fets pels quals van
ser
processats, la detenció, el judici i la seva
execució, el 23 d'agost de 1927, tot
des del punt de vista de Vanzetti. Per a la realització de
la pel·lícula
Rothauser portà a terme una profunda investigació
històrica, amb entrevistes,
estudis a hemeroteques i arxius, etc. El 25 d'agost de 2006 es va
editar en
DVD, que inclou com a extra una entrevista amb Bob Detillo, l'erudit
viu més
important sobre el cas Sacco i Vanzetti.
Naixements
- François Dumartheray:
El 27 de gener de 1842 neix a
Collonges (Arpitània) el membre de la Internacional i
anarcocomunista François
Constant Dumartheray. Era fill de Jean Dumartheray i de Marie Rubelin,
pagesos
empobrits i només pogué aconseguí una
educació molt rudimentària. Es guanyà
la
vida com a representant de comerç i lampista. En 1867 va
participar en el
Congrés de la Pau i de la Llibertat a Ginebra. En aquests
anys participà en
experiències icarianes a Lió. El maig de 1870 fou
detingut i condemnat per ser
membre de la Comissió Federal de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT), però el setembre d'aquell any fou amnistiat amb la
proclamació de la
República a Lió. Perseguit arran del
fracàs de la Comuna, es refugià a Ginebra
(Suïssa), on treballà en un hospital com a
sanitari. Fou delegat, amb Edouard Andignoux,
Charles Ostyn i Antoine Perrare, de la Secció ginebrina«L'Avenir», format per
un grup de refugiats d'influència cabetiana
gairebé tots de Lió, al IV Congrés
general de la Internacional antiautoritària celebrat entre
l'1 i el 6 de
setembre de 1873 a Ginebra --en aquest congrés
proposà, amb Perrare, que només
poguessin ser membres de la Internacional els obrers manuals. El febrer
de 1876
publicà --amb Pierre Jeallot (Le
Tapin),
Hippolyte Ferré, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el
fullet Aux
trevailleurs manuels partisans de l'action politique, el
primer text que
parlarà de «comunisme anarquista»;
aquest text es va distribuir el dia abans de
les eleccions del 14 d'octubre. Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876
fou
delegat del Cercle d'Estudis Socials de Ginebra en el VIII
Congrés de la
Internacional a Berna. En 1877 va participar en la
constitució d'una federació
francesa antiautoritària --amb Charles Alerini, Paul
Brousse, Jules Montels i
Pindy, entre d'altres-- que tindrà el seu primer
congrés a La Chaux-de-Fonds
entre el 19 i el 20 d'agost d'aquell any; i també
s'encarregarà del seu òrgan
oficial, L'Avant-Garde. Amb Paul Brousse, Piotr
Kropotkin i Jules
Montels va redactar una moció per al II Congrés
de la Classe Obrera de Lió de
1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del
Sindicat de Mecànics de
Lió, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments
de producció, va ser rebutjada. El febrer de 1879, amb Piotr
Kropotkin i
Georges Herzig, fundà a Ginebra el periòdic Le
Révolté, propagandista
del «comunisme llibertari», el qual serà
adoptat per la Federació del Jura en
el congrés que se celebrà entre el 9 i el 10
d'octubre de 1880. Amnistiat
aquest mateix any, no tornarà a França i
restarà a Ginebra. Se subscriví a Le
Réveil Anarchiste des del seu
començament i envià suport econòmic
sota el pseudònim del Vieux
Savoyard. Al finals dels seus dies s'allunya de l'activitat
política, però mantingué contacte amb
destacats militants, com ara Lucien
Descaves i Max Nettlau. François Dumartheray va morir a
començaments del
setembre de 1931 a Ginebra (Ginebra, Suissa) i a la seva
incineració, celebrada
el 8 de setembre, assistiren, entre molts altres, Pietro Tempia i Luigi
Bertoni,
que va fer el discurs fúnebre. Aquest discurs va ser
publicat en 19 de setembre
de 1931 en Le Réveil.
***
- Juana Belén Gutiérrez de Mendoza: El 27 de gener de 1857 neix a San Juan del Río (Durango, Mèxic) la periodista, poeta, anarcosindicalista, revolucionària llibertària i anarcofeminista Juan Belén Gutiérrez Chávez, més coneguda com Juan Belén Gutiérrez de Mendoza, amb el llinatge de son espòs, el miner Cirilo Mendoza. Nascuda en una família molt pobra, va poder instruir-se de manera autodidacta. La lectura de Bakunin i de Kropotkin, entre altres anarquistes, van orientar el seu pensament cap a l'anarcosindicalisme. Va entaular discussions polítiques en un cercle liberal freqüentat pels germans Flores Magón, Camilo Arriaga, Librado Rivera, etc., que tenia com a finalitat la caiguda de la dictadura de Porfirio Díaz. En 1900, després de publicar un llibre de poesies, va participar en la creació del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM). Amb 22 anys va iniciar-se en el periodisme polític, col·laborant en Diario del Hogar, Chinaco,Voz de Juárez, Regeneración i El hijo del Ahuizote; un article publicat en aquest darrer sobre les condicions infrahumanes dels miners de La Esmeralda (Nuevas Minas, Chihuahua), on feia feina son marit, va implicar el seu empresonament. En sortir va fundar el «Club Liberal Benito Juárez», un dels més de cent clubs que funcionaven al país. En 1901, amb la venda del seuúnic patrimoni, unes cabres, compraria una impremta que va començar a editar a la Ciutat de Mèxic el setmanari anticlerical i antiporfirista Vésper; però ben aviat les autoritats comissaren, encara que ella va poder fugir. En 1903 va signar, com a primera vocal, el «Manifest del Club Liberal Ponciano Arriaga», demanant la llibertat dels presos polítics i el sufragi lliure, entre altres demandes. Durant el míting de presentació, policies disfressats de civils van fingir un aldarull i Juana Belén, Camilo Arriaga, el germans Flores Magón i Juan Sarabia van ser reclosos a la tètrica presó de Belén; en sortir es va exiliar per un temps. Quan va tornar, en 1905, va tornar publicar Vésper i va crear «Socialisme Mexicà», una nova organització formada per grups d'obrers. En aquesta època va col·laborar en Excélsior. A finals de 1907 va fundar Las Hijas de Anáhuac, grup format per unes 300 dones llibertàries que es reunien els diumenges horabaixa i que ja des de 1904 demandaven, mitjançant vagues, millores condicions laborals per a les dones. Aquesta agrupació anarcofeminista va establir les bases de determinats articles de la Constitució Política Mexicana, que naixeria en 1917, a més de desenvolupar una àmplia tasca en els clubs del«Partido Nacional Antirreeleccionista» de Madero. Porfirio Díaz, veient el perill que representava, la va deportar als EUA. En tornar, en 1909, es va adherir al maderisme i va fundar el «Club Femenil Amigas del Pueblo» --on participaran Delfinda Peláez, Manuela Gutiérrez, Dolores Jiménez Y Muro, María Trejo, Rosa G. de Maciel, Laura Mendoza, Dolores Medina, Jacoba González, entre d'altres--, alhora que participa amb Camilo Arriaga, després que les diferències amb el PLM haguessin aflorat i terminés per dividir-se. El«Círculo Ponciano Arriaga» va organitzar un complot que tenia com a objectiu la rebel·lió de les tropes de la caserna de San Diego (Tucubaya), que provocaria, segons els seus càlculs, la insurrecció espontània de tota la població; però això no va passar i va resultar un fracàs, acabant empresonada, amb el conjunt de presos polítics, als calabossos de San Juan de Ulúa durant tres anys, on coneixerà Dolores Jiménez, María Dolores Malvaes i Elisa Acuña, entre d'altres. En 1910 Madero havia pujat a la presidència, però els anhels de canvis no van reeixir, ja que es va mantenir tota l'estructura del règim anterior, continuaven les persecucions i l'existència de presos polítics. En enèrgiques cartes, Juana Belén va exigir Madero el vot per a les dones, demanda que el president va desatendre. En 1911, vist el gran abisme que separava Madero i la causa del poble, representada per Emiliano Zapata i Francisco Villa, va participar en l'elaboració del Plan d'Ayala. Tot d'una que va declarar-se partidària del zapatisme, va ser empresonada. En sortir de presidi, va marxar a Morelos, on Zapata la va nomenar coronela per a la reorganització del regiment Victòria, participant en accions bèl·liques. En 1914 va dirigir a Chilpancingo (Guerrero) el periòdic indigenista La Reforma, alhora que va desenvolupar una àrdua tasca organitzativa i política. En 1916 Carranza la va declarar«zapatista convicta» i la va empresonar 10 mesos. En sortir lliure, va fundar el Consell Nacional de Dones Mexicanes. En 1919 va fundar el periòdic politicosindical El Desmonte. A Morelos, en 1921, va crear la colònia agrícola experimental «Santiago Orozco». Va ser col·laboradora de Vicente Lombardo Toledano durant el seu govern a Puebla. En 1922 va publicar ¡Alto!, on es pronuncia contra la desnacionalització de Mèxic des d'una perspectiva indigenista i profundament anticomunista, i va dirigir l'Hospital de Zacatecas. Entre 1925 i 1930 va ser inspectora d'escoles federals a Querétaro. En 1930 va fundar el grup «Indo Amèrica», que reivindicava la unió llatinoamericana contra el colonialisme nord-americà. Moltes d'aquestes idees es plasmen en el seu assaig Por la tierra y por la raza (1924). En 1930, amb 73 anys, va començar la publicació d'un nou periòdic, Alma Mexicana, i en 1932, Vésper va entrar en la seva quarta i última època. Entre 1937 i 1941 va ser directora de l'«Escuela Industrial de Señoritas» de Morelia (Michoacán). En 1940 va fundar el grup «La República Femenina», que sostenia que el desequilibri social prové del triomf del patriarcat sobre el matriarcat. Durant aquests darrers anys de sa vida va continuar escrivint en diversos periòdics. Juana Belén Gutiérrez de Mendoza va morir el 13 de juliol de 1942 a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) en la misèria i l'oblit. Un carrer de la colònia de«Los Periodistas» de la Ciudad de Mèxic porta el seu nom.
Juana Belén Gutiérrez de Mendoza (1857-1942)
***
- Antonio Gil
Oliver: El 27 de gener de 1921 neix a Urrea de
Gaén (Terol, Aragó, Espanya) el
resistent antifranquista llibertari Antonio Gil Oliver,
també conegut com Antonio Sancho
Agorreta. Durant els anys
quaranta participà en els grups d'acció
anarquistes que operaven a Catalunya.
Partidari de la línia més radical d'enfrontament
contra el franquisme, va fer
costat la creació del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR). El 12 de juliol
de 1947 participà, amb José Pareja
Pérez (Parejilla)
i José Villegas Izquierdo, en l'execució del
confident Eliseu Melis Díaz; fou
ell qui acabà amb Melis de diversos trets al cap
després que aquest ferís mortalment
José Pareja. Amb José Villegas requisà
una camioneta per transportar Pareja a
casa d'un metge amic i després a les portes de l'Hospital
Clínic perquè fos
intervingut quirúrgicament. Pareja finalment morí
tres dies després a
conseqüència de les ferides rebudes. Antonio Gil
Oliver va morir el 20 d'abril
de 1948 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) atropellat per un
camió. La seva parella,
Maria Assumpció Calvó Grané,
esdevingué la companya del també guerriller
llibertari Marcel·lí Massana i Vancell (Panxo),
amb qui es casà el 15 de desembre de 1956.
Antonio Gil Oliver
(1921-1948)
***
- Mariano Aguayo Morán:El 27 de gener de 1922 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el fotògraf anarcosindicalista i guerriller anarquista antifranquista Mariano Aguayo Morán. El febrer de 1949 ja formava part del grup de militants anarquistes aragoneses anomenat «Los Maños», format a Barcelona per Wenceslao Jiménez Orive i del qual formaven part Simón Gracia Fleringan, Daniel G. M. (Rodolfo), Plácido Ortiz Gratal i Niceto Pardillo Manzanero. La primera acció del grup va consistir a castigar el confident Antonio Seba Amorós, qui serà lleugerament ferit al bar Bracafé del barceloní carrer Casp i qui entendrà la lliçó i desapareixerà de Catalunya. Empresonat durant tres mesos en 1948, es trobarà a París en 1949 en el moment de l'extermini de grup a Barcelona. Va restar a França, on juntament amb Fernando Gómez Peláez treballarà en una editorial. Va col·laborar en Solidaridad Obrera, de la qual arribarà a ser un dels administradors, i en Atalaya (1958), amb Antonio Téllez i Liberto Lucarini Macazaga. Durant els anys 60 va ser membre del grup editor del periòdic mensual Frente Libertario. En 1977 va ser el responsable del butlletí interior dels grups de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a França, Confrontación, i encarregat de servei de llibreria del Grups de Presència confederal. El 6 de juny de 1984 va patir un atac hemiplegia i es va retirar a la Catalunya Nord. Mariano Aguayo Morán va morir el 4 de desembre de 1994 a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i va ser incinerat dos dies després. Estava casat amb Marina Monllor Rodríguez i tenia dos infants, Ruben i Minerva. Després de morir, la seva gran col·lecció de fotografies, especialment sobre la retirada després de la Guerra Civil, va ser donada a l'Associació Guilda Cultural de Mérida (Badajoz, Extremadura, Espanya).
***
- Francisco
Martínez Márquez: El 27 de gener de
1922 neix al barri del Clot de Barcelona
(Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista i guerriller
antifranquista
Francisco Martínez Márquez, conegut sota els
pseudònims de Paco i Porthos. Freqüentà
l'escola racionalista «Natura», fundada pel
Sindicat Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), i l'Ateneu Llibertari del Clot. Ben aviat
s'afilià
a les Joventuts Llibertàries. Després d'haver
participat el juliol de 1936 en
els combats contra els colpistes feixistes i en maig de 1937 en els
enfrontaments contra els estalinistes als carres barcelonins, el
març de 1938
marxà cap al front enquadrat en els Batallons de Joventut.
Ferit en una cama,
va ser enviat a la reraguarda fins el final de la guerra. Amb el triomf
franquista s'exilià amb sos pares a França i
participà en la Resistència contra
els alemanys. Entre 1944 i 1954 fou membre del Batalló«Libertad», format
gairebé totalment per llibertaris de la
Península, i participà en la presa de
les últimes posicions alemanyes al front de
l'Atlàntic (Pointe de Grave i
Royan). Després de l'Alliberament, milità en la
Federació Local de la CNT de
Tolosa de Llenguadoc i el maig de 1945 fou delegat en el I
Congrés del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili celebrat a París. El
març de 1946, en el
II Congrés celebrat a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat
secretari de
Coordinació en el Comitè Nacional de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i aquest mateix any va fer
mítings a Decazeville i
Marsella. En 1947 passà, com a delegat de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
i de la FIJL, a la Península per a partipar-hi en la lluita
clandestina
antifranquista. El juliol de 1947 representà l'Exili en els
plens nacionals de
la FAI i de la FIJL celebrats a Madrid i l'octubre assistí a
la Plenària de les
Joventuts Llibertàries de Tolosa de Llenguadoc, com a
representant del seu
Comitè Nacional. En 1948 participà en les accions
guerrilleres a la vall del
Segre i en les del grup de Francesc Sabaté Llopart (Quico). També fou membre del
grup d'acció «Tres de Mayo», amb
Liberto Sarrau, Raul Carballeira i Joaquina Dorado Pita. En 1949 va ser
membre
del Comissió de Defensa de l'Interior (CDI) de Barcelona i
el març d'aquell any
acompanyà Josep Sabaté Llopart, que estava ferit,
cap a França. El 18 de febrer
de 1949, amb Santiago Amir Guañas (El
Sheriff), Ginés Urrea Piña i altres
companys, participà en l'atracament de
la sucursal del Passeig de Sant Joan de Barcelona del Banc Central,
portant-se
77.699 pessetes. El 15 de maig de 1949 atemptà, amb altres
companys, contra els
consolats del Perú i del Brasil a Barcelona, a resultes de
la votació d'aquests
dos països a favor de l'entrada de l'Espanya franquista en
l'Organització de
Nacions Unides (ONU). El 20 de maig, amb Santiago Amir
Guañas, Ginés Urrea Piña
i Antonio Moreno Alarcón, es presentà en el
domicili d'un contractista d'obres
públiques i, fent-se passar per inspectors d'impostos,
recaptaren 75.000
pessetes per al moviment llibertari. El 2 de juliol de 1949, amb
Domingo Ibars
Juanias, Pere Adrover Font, Arquímedes Serrano Ovejas i
César Saborit
Carralero, participà en l'atracament de la
fàbrica de ceràmiques ICAM,
emportant-se 50.000 pessetes. El 27 de setembre participà
amb el seu grup en el
cop a les oficines de Maurici Arbella i Burcher, empresari de la
construcció,
però en aquesta ocasió no trobaren diners. El 30
de setembre, amb el mateix
grup més el reforç de José
Pérez Pedrero i Julio Rodríguez,
atracà l'empresa«Edificios y Estructuras», on es pogueren apropiar
de 7.000 pessetes. El 9 d'octubre,
amb Julio Rodríguez, Pere Adrover Font, Miguel
García García, Manuel Fornés
Marí i César Saborit Carralero,
assaltà el bordell «La Casita Blanca»,
al
carrer Bolívar de Barcelona, emportant-se 37.000 pessetes i
la documentació
dels clients. El 14 d'octubre, amb Josep Sabaté Llopart,
Pere Adrover Font,
César Saborit Carralero i Juan Serrano, participà
en l'atracament d'una joieria
en el qual es portaren 400.000 pessetes. L'endemà, 15
d'octubre, amb Ginés
Urrea Piña, José Pérez Pedrero,
Arquímedes Serrano Ovejas, Santiago Amir, Julio
Rodríguez Fernández i César Saborit
Carralero, s'apropià de 31.000 pessetes en
l'atracament de l'empresa «Construcció
Pàmies», al carrer Aribau de Barcelona.
Francisco Martínez Márquez fou abatut el 21
d'octubre de 1949 al carrer
Rosselló de Barcelona (Catalunya) en un enfrontament amb la
policia franquista
i fou enterrat el 26 d'octubre en una fossa comuna del cementiri
barceloní de
Montjuïc.
Francisco Martínez
Márquez (1922-1949)
***
- Ilya Borodaenko: El 27 de gener de 1981 neix a Najodka (Primórie, Rússia) l'anarquista, activista ecologista i militant antifeixista Ilya Borodaenko, conegut com Agler. Membre del grup anarquista Avtonomnoe Deystvie (Acció Autònoma) de Najodka, participà en un campament de protesta antinuclear contra la instal·lació d'un Centre Internacional d'Enriquiment d'Urani (CIEU) al l'embassament de Yelovskoye, a prop de la ciutat siberiana d'Angarsk, organitzat pel grup ecologista«Ona Ecològica del Baikal». A les cinc de la matinada del 21 de juliol de 2007 aquest campament patí l'assalt d'un grup d'una quinzena skinheads neonazis armats (bats de beisbol, barres de ferro, martells, navalles, fusells d'aire comprimit, còctels molotov, etc.) en el qual resultà greument ferit, juntament amb altres 15 companys, cinc d'importància, que van ser atacats mentre dormien a les seves tendes de campanya, dels 21 que aleshores romanien al campament. Ilya Borodaenko va morir aquest mateix dia a l'hospital d'Angarsk (Irkutsk, Rússia) a conseqüència del traumatisme craniencefàlic que patí. La versió oficial de la policia, que identificà 13 persones involucrades en l'assalt, va ser que una colla de bandarres agredí un grup de turistes per robar-los...
Defuncions
- Pere Gamell
Dull: El 27 de gener de gener de 1940 es afusellat a
Girona (Gironès,
Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Gamell Dull. Havia nascut cap el
1906 a
Osor (Selva, Catalunya). Sos pares es deien Ferran Gamell i
Lluísa Dull. Rodellaire
de professió, en 1933 s'afilià a Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC). Entre
el febrer de 1934 i el juliol de 1936 fou regidor d'Osor per ERC. Quan
esclatà
la Revolució s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà
la
presidència de la Federació Comarcal del Sindicat
de Roders de la CNT. Entre el
20 de juliol de 1936 i el 14 d'octubre d'aquest any fou President del
Comitè
Revolucionari d'Osor i feu d'alcalde per la CNT. Durant tot el
procés
revolucionari intentà ajudar els veïns del poble i
evitar venjances. Amb el
triomf franquista, el 16 de març de 1939 va ser detingut a
Osor i, després de
passar per Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), va ser tancat a la
presó de
Santa Coloma de Farners (Selva, Catalunya). En aquest empresonament
pogué veure
sa companya, embarassada, i son fill un pic per setmana,
però quan el van
traslladar a Girona, això es va acabar. El 27 d'octubre de
1939 va ser jutjat,
amb 10 persones més, a Girona i condemnat a mort. Pere
Gamell Dull va ser
afusellat, juntament amb vuit persones més, el 27 de gener
de 1940 a Girona
(Gironès, Catalunya).
Actualització: 27-01-14