El dinosaure ja no hi era (un malson amb DNIe)

Potser ahir vaig sopar massa, i la mala digestió m’ha afeixugat la nit. En el malson, resultava que havia de signar uns documents amb una prestigiosa entitat que només acceptava la signatura electrònica. Aconseguir el DNI electrònic ja va ser un laberint de cites mal donades i cites perdudes, però en algun moment  me’l vaig trobar a les mans. Només em quedava comprar un petit aparell que llegia el document i instal·lar el sotfware corresponent. Tot se m’emboira, però crec recordar que hi va haver una primer torcebraç de dues hores amb l’ordinador, jo ingènuament tot sol o, a tot estirar, acompanyat pels de casa. M’estavellava contra el misteri de les certificacions. Al segon intent compareixia, amb la lògica difusa de quan dormim, un antic company de feina, llicenciat en alguna branca científica i a punt de treure’s un grau en Informàtica en la prestigiosa entitat: els somnis es complauen en les estranyes simetries. Dues hores més sense fruit. Crec que hi va haver una tercera sessió, amb fantasies tan estrambòtiques com un tècnic de l’Entitat que obria i tancava finestres de la meva pantalla des del seu teclat de nord enllà, on la gent es desvetllada i feliç. Una altra guerra de noranta minuts, amb derrota final. M’he despert suat i amb el cap tèrbol. M’he aixecat. El dinosaure ja no hi era, però el lector de DNI dels orgues em mirava des de la taula, sardònic.