Anarcoefemèrides del 23 de gener
Esdeveniments
- Míting de«La Panthère
des Batignolles»:
El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire,
al número 96 del bulevard Rochechouart de París
(França), un «míting
d'indignació»
organitzat pel grup anarquista «La Panthère des
Batignolles». El míting es
realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval,
membre
del citat grup que el
12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori
al
domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent
de la
policia resultà ferit. L'acte tingué com a
secretari de
mesa Alexandre Murjas i
hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier,
Hippolyte, Vertu,
Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant
el
febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de
treballs
forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana
Francesa.
***
- Surt La Liberté: El 23 de gener de
1893 surt
a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en
llengua francesa La
Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis.
Fortament inspirat pel
periòdic Le
Révolté, de Jean Grave, era
de tendència kropotkinana antiorganitzativa i
anarcoindividualista, tot
reivindicant alhora l'ús de la violència. Els
editors van ser Joaquín Alejo
Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre
Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que
havia dirigit un
periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier.
Era l'òrgan d'expressió del grup
anarquista francès que es reunia a la Llibreria
Internacional del Buenos Aires.
Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant,
durant el temps que
residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat
gairebé a la situació
europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema
argentí. Des de
l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a
Europa i després
seria seguida pels països americans. Van publicar en
fulletó A mon frère, le
paysan, d'Élisée Reclus.
En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894;
l'últim fou el del 9 de setembre
de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap
periòdic en llengua
francesa.
Naixements
- Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país. Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.
***
- Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.
***
- Alfonso Martínez
Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena
(Múrcia, Espanya) –algunes fonts
citen erròniament Caravaca (Múrcia,
Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar,
periodista, naturista i intel·lectual anarquista i
anarcosindicalista Alfonso
Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son
pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més
de maçó sota el nom de Cincinato,
cronista
de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la
Història i amic
d'Isaac Peral– un republicà federal que
s'enfrontà a Cartagena als republicans
centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo
López. En 1895
ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de
Guadalajara (Castella, Espanya);
en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys
després, en 1905 va
ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de
l'exèrcit per«professar idees lliures i fer propagandes en pro del
proletariat» –altres fonts
diuen que deixà voluntàriament la carrera
militar– el febrer de 1913 quan
estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca,
Illes Balears).
Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid
Cienfífico. Coneixia el francès i
l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord
d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i
poc després
encapçalà una Agrupació de Joves
Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de
1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un
article publicat en el
diari El Progreso, del qual era
col·laborador, on s'injuriava el Kàiser
d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb
Joan Salvat Papasseit (Gorkiano),
condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en
el periòdic El Motín
de José Nakens Pérez. En
aquests anys col·laborà en periòdics
republicans, sobretot republicans radicals
i federals, i sembla que també va exercir de mestre
racionalista. El setembre
de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç
d'Estrangers de Melilla. En la dècada
dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era
corresponsal de la
revista gaditana España y
América en
Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II
República espanyola
dirigí a Barcelona la col·lecció«Estrellas del Amor», biografies de dones
cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va
publicar, en la
col·lecció «Divulgación
Sociològica», nombroses obres seves. El maig de
1931
fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de
Catalunya, que
reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats
Ibèrics i que feia
costat l'estratègia de Francesc Macià i
Llussà. També en 1931 treballà a
Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional
Arco. Amb
el nou règim republicà, desenvolupà
una intensa tasca de divulgació de temes
científics i sindicalistes, treballà en
l'editorial Horizonte, participà en les
activitats de l'associació «Idealistas
Prácticos» i milità en el Sindicat
d'Obrers
Intel·lectuals de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí
entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí«Al día con la
ciencia», secció científica de la
revista Estudios.
Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en
la «Columna Ascaso»–algunes fonts citen la «Columna
Durruti»– com a milicià,
tècnic militar i
cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad
Obrera al front d'Aragó des dels
començaments–, fins que va ser enviat a la
rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la«Compañia
de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de
Ferrocarrils MZA) de
Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la
línia
Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937
assistí, com a vicepresident de
l'Associació Regional de Tècnics, a la
inauguració del Laboratori Confederal
d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà
en el Ple Nacional
Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a
València. En 1939, amb el triomf
franquista, desaparegué. En els anys quaranta
reaparegué a Catalunya, on va oferir
el seu suport al moviment llibertari antifranquista,
col·laborant assíduament,
fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França.
Trobem articles seus en diferents
publicacions periòdiques, com ara Acracia,Biofilia, Cuadernos
de Cultura, Estudios,Helios, Juventud
Libre, Liberación,Orto, Revista
de Ambos Mundos, Ruta,Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,X-46,
etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats
econòmiques necessàries per
a la realització del comunisme llibertari, i
tractà temes d'urbanisme –se li ha
adscrit a l'«urbanisme organicista»–
defensant la dualitat «ciutat-camp», de
naturisme, de nudisme i de qüestions científiques
en general. Reivindicà el
paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis
cenetista. Entre
les seves obres destaquen La aventura
marroquí, colonización, las minas de Oriente
(sd), Capitalismo. Crítica social
de la organización capitalista. Su
historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes
y el estatuto (sd), Las
cinco épocas culminantes en la transformación de
la historia: Roma, Inglaterra,
Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo
(sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social
sin
violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente
económico (sd), Europa
contemporánea (sd),
Fascismo. La tiranía fascista vista por el
obrero español (sd), Francia
(sd), La gran batalla interior
(sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo
Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo
(sd), Parlamentarismo.
La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores,
payasos y
jabalíes. El Político profesional. Los
códigos (sd), El paro
forzoso (sd), Pistolerismo
(sd), Postitución. 1º
Cómo se empieza, 2º
Cómo se vive, 3º Cómo se muere
(sd), La
República tres veces laica (sd), Resistencia
de materiales (sd), Roma
(sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su
significación. Su ideario. Su
actuación (sd), El
socialismo
español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su
actuación (sd), Traficantes
de carne de mujer. Lo que
ninguna mujer debe ignorar (sd), La
trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a
América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su
historia, su definición, su importancia, sus efectos
(1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a
vuela
pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas
(1931), 1945, el advenimietno del comunismo
libertario. Una visión novelesca del porvenir
(1932), El Ama Niña
(1932), El amor
dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro.
Visión novelesca de rebeldías
futuras (1932), La ciudad en el
porvenir comunismo libertario (1932), El
comunismo libertario expuesto por un ingeniero español
(1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque
(1932),Pacifismo impuesto por los pueblos, no
cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos,
Ginebra
de la democracia (1932), El triunfo
de la pobreza (1932), El urbanista
del porvenir (1932), Federalismo.
Explicación de los estatutos federales de todas las
federaciones (1934), Agrarismo.
Antecedentes estadísticos.
Situación actual del campo español
(1936), Óbito (1936), ¡Venceremos!
(1936), Los Aguiluchos en Aragón
(1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que
morí en 1951 a Barcelona
(Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que
marxà cap a
Mèxic.
***
- Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.
Leonida Mastrodicasa (1888-1942)
***
- Pedro Meca López:
El 23 de gener de
1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de
representant de
comerç i en 1933 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934
va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra
civil combaté el
feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i
després de la militarització va
ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. Durant
la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser
empresonat. Després
entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de
maig de 1949 va ser detingut
a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en
llibertat
provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament
detingut durant una
batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups
desmantellats l'octubre
de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra,
juntament amb
una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests
grups d'acció, i fou
condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no
tingueren tanta sort i van
ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de
març
d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona.
***
- Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.
***
- Chiquet Mawet: El
23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la
dramaturga, narradora,
poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista
Michelle
Beaujean, més coneguda com Chiquet
Mawet
o La
Woow. Militant de les Joventuts
Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària
del socialisme
autogestionari iugoslau (Titisme).
Amb
18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia,
Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis
anys estudiant lingüística, serbocroata i
eslavisme; en aquesta època conegué
el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un
grup de
teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves.
En 1961 retornà a
Valònia i esdevingué ensenyant i
treballà amb diversos grups teatrals. En els
anys setanta participà activament en el moviment ecologista
i en 1975
representà l'Associació per a la
Protecció contra les Radiacions Ionitzants
(APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front
de les Accions
Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea
general constitutiva
de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a
Namur (Namur, Valònia),
va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta
nova associació
ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical,
coordinà la
partida des de Bèlgica per a la gran manifestació
del 31 de juliol de 1977
contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville
(Creys-Mépieu,
Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un
manifestant a resultes dels durs
enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la
fundació de l'associació«Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena
d'artistes de la zona de
Verviers. Durant la dècada dels noranta
col·laborà regularment amb el periòdic
mensual Alternativa Libertaire i en
1997 col·laborà en el llibre
col·lectiu Le
hasard et la nécessité. Comment je suis devenu
libertaire. El juliol de
1997 participà en la creació a la zona de Lieja
del «Cercle Carlo Levi» del
col·lectiu «Chômeur, Pas
Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i
associacions diverses per a denunciar la pràctiques
discriminatòries de les
reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense
feina. Autora de
nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La
véritable histoire de
Juliette et Roméo
(1988), Piratons
Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du
XXI siècle
(1990), Caius et Umbrella (1990), La
pomme des hommes (1991), La
reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain
(1994), Le
Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt
(1995), entre d'altres. Malalta
de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es
negà a rebre més
tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000
a Lieja (Lieja,
Valònia); essent incinerada dos dies després. Son
segon marit fou l'escultor
Michel Barzin.
Defuncions
-
Georges Gourdin:
El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich
(Turíngia,
Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis
Désiré
Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa
de
França, França). Com a dissenyador industrial
treballà per a la «Compagnie des
Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals),
subsidiària de la nord-americana
Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de
Freinville a Sevran. Abans
de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts
Anarquistes i
formà part de la Federació de Tècnics
de la Confederació General del Treball
(CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de
Montfermeil de la Unió
Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le
Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings
la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a
Noisy-le-Sec una projecció de
pel·lícules (La
tragedia española i Los aguiluchos de la
FAI) de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), amb la presència
d'Émilienne Durruti. En 1938 fou
l'administrador durant un temps de L'Exploité,òrgan dels Grups de
Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la
guerra, amb altres companys
(Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot,
André Senez, Renée
Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí
el moviment
llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre
fou partidari de la fusió de
la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF)
en una única
organització. També formà part de la
xarxa de la resistència «Libération
Nord»,
on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir
d'armament la regió
parisenca. Durant aquests anys de resistència es
caracteritzà per ajudar
nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i
francesa.
El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al
cafè «À l'ami
René». Tancat a la presó de Fresnes
fins a l'agost de 1944, fou durament
torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El
15 d'agost de 1944
sortí de l'estació de Pantin en un delsúltims combois i arribà el 20 d'agost
al camp de concentració de Buchenwald, amb la
matrícula 78.064, i el 21 d'agost
de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el
23 de
gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de
Nordhausen,
(Turíngia, Alemanya).
***
- Domènec Masachs Torrente: El 23 de gener de 1965 mor a la Clínica l'Aliança de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Domènec Masachs Torrente. Havia nascut el 30 d'octubre de 1891 a la Barceloneta (Barcelona, Catalunya). L'abril de 1897 va morir son pare, que treballava de fuster a «La Maquinista Terrestre i Marítima» i era un home d'idees avançades. Amb 10 anys va començar a fe feina d'aprenent a la casa Henrichs i Cia, d'arts gràfiques, per ajudar sa mare, que feia de planxadora, i sa germana, que tenia un any més que ell. En 1902 va secundar amb un company la vaga general de Barcelona i per això ambdós van ser acomiadats. Entre 1902 i 1906 va treballar a diverses impremtes i entre 1907 i 1911 a la fàbrica de sedes Can Batlló. En 1911 va entrar com a greixador mecànic al dipòsit de tramvies del Torrent de les Flors, a la barriada de Gràcia, on vivia. En 1912 va morir sa mare, però va continuar vivint uns anys amb sa germana, catòlica fanàtica. En 1919, amb motiu de la vaga de La Canadenca, va ser acomiadat de la Companyia de Tramvies, per sindicalista i«pertorbador». A començaments de 1920, per «resistència» a la Guàrdia Civil, va ser detingut, processat, jutjat i condemnat a sis anys de presó; condemna que va penar al Dueso i al Puerto de Santa María. Pel maig de 1926, en tornar de presidi, va instal·lar-se a Sallent, on va fer feina a la fàbrica de teixits de Vidal Germans. Un parell de mesos després, va deixar la eina i va marxar a Barcelona, amb la intenció ferma i decidida d'assassinar el dictador Primo de Rivera. Va comprar un punyal nou i el 31 de juliol de 1926 va anar a Capitania General on el dèspota havia d'assistir a una recepció. Quan es va acostar el cotxe oficial al costat de la porta principal de Capitania --el mateix edifici des del qual Primo de Rivera s'havia proclamat dictador el 13 de setembre de 1923--, Masachs estava preparat, però l'oportunitat no va ser la idònia. Aleshores va decidir esperar-lo a la plaça Palau, indret pel qual havia de passar de camí cap a l'estació de França on agafaria l'exprés que el portaria a Madrid. Quan va acostar-s'hi la comitiva, va afuar-se cap al cotxe oficial, va apartat violentament un policia de l'escorta presidencial i quan pujava a l'automòbil amb el punyal a la mà, va relliscar amb el marxapeu del vehicle i un policia li va clavar un fort cop de bastó al cap que el va deixar sense sentit. Un dels cotxes de l'escorta policíaca li va passar pe damunt trencant-li la cama dreta. Traslladat a l'Hospital Clínic, va ser interrogat per un jutge militar que li va notificar que seria jutjat per la jurisdicció civil, malgrat les objeccions de Masachs que volia ser jutjat per la jurisdicció militar. Setmanes després, sense que estigués guarit del tot, va ser traslladat a la presó d'Entença, on va ser rebut fredament pels militants anarcosindicalistes, no partidaris d'«aventures» individualistes. L'11 de novembre de 1926 va començar el judici a la Sala Primera de l'Audiència de Barcelona; el dictador havia donar ordres concretes a la premsa diària perquè no se'n fes cap referència. Com que es va ratificar en el seu desig d'assassinar el dictador, va ser condemnat a 10 anys de presidi major. El 19 de gener de 1927 va ser portat al presidi de Cartagena, d'on va sortir el 17 d'abril de 1931, arran de l'amnistia general decretada pel govern provisional de la Segona República, que acabava de proclamar-se. De bell nou a Barcelona, va començar a treballar a la fàbrica de teixits «La España Industrial», a la barriada de Sants, en qualitat de paraire. Les seves hores lliures les va dedicar a impartir lliçons d'esperanto en una associació esperantista de la plaça del Sol, de la barriada de Gràcia, on vivia. En 1933 va fer una vaga de fam durant tres dies en solidaritat amb la que feia en aquells moments Gandhi al seu país, com a protesta contra l'imperialisme anglès. En 1936, un cop vençuda la rebel·lió feixista, va tornar al seu lloc de feina i va ser elegit per l'assemblea de treballadors de «La España Industrial» membre del Consell de la Col·lectivitat. Un cop ocupada la capital catalana per les tropes franquistes el 26 de gener de 1939, va ser detingut el 15 de febrer de 1939, i després de quatre mesos tancat, va ser alliberat; per tornar a ser detingut el 15 de juliol d'aquell any. Processat i jutjat militarment, va ser condemnat a presó; va sortir-ne el desembre de 1942. Un cop lliure, va tornar a treballar a«La España Industrial» fins que es va jubilar, el 30 de març de 1957. Domènec Masachs va viure 75 anys, va treballar-ne 41 i en va passar 18 a presidi.
***
- Miguel García Vivancos:El 23 de gener de 1972 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya), en viatge de vacances, el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Havia nascut el 19 d'abril de 1895 a Massarró (Múrcia, Espanya). Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França, és detingut per mor de les «expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936 prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintor naïf (ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc.És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política (París, 1967).
Miguel
García Vivancos (1895-1972)
Obres
pictòriques
de Miguel García Vivancos
***
- Luciano Allende: El 23 de gener de 1983 mor a Canes (Provença, Occitània) el militant anarquista Luciano Allende, conegut sota el pseudònim de Toto. Havia nascut el 28 de maig de 1898 a Santander (Cantàbria, Espanya). Va patir una infància difícil i en 1913 va emigrar a França per fugir del servei militar. Es va instal·lar a Lió i va fer feina a la vidrieria de Venissieux, als afores de la ciutat. Va marxar a la regió parisenca la primavera de 1914 i començà a treballar a la vidrieria de Clichy. Ja militant llibertari, va relacionar-se amb Gaston Rolland. Durant els anys vint va participar amb els grups anarquistes espanyols exiliats i va fer amistat amb Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso. També estava en contacte amb els militants francesos de la Unió Anarquista (UA) i amb Louis Anderson (Ander), administrador de Le Libertaire entre 1932 i 1939. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en l'exèrcit republicà, lluitant fins al final del conflicte. El febrer de 1939 es va exiliar a França i va ser internat al camp d'Argelers i després al de Sant Cebrià, abans de ser incorporat en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'ocupació va participar en la resistència a Savoia, sota el pseudònim de Toto, en la unitat anomenada «Batalló de la Mort». Va realitzar nombrosos serveis en la resistència abans de ser detingut per la Gestapo el 18 de març de 1944 a Montmèlyan i deportat a Alemanya al camp de concentració de Neuengamme. Durant l'alliberament del camp en 1945, va ser fotografiat portant un altre deportat, antic empleat del Liceu de Barcelona, a les espatlles. En retornar de la deportació, es va instal·lar a París i va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili i després es va establir a Antíbol (Occitània), on va fer d'apicultor amb sa companya Mariette. En els últims anys de sa vida va militar en la CNT i en la Federació Espanyola dels Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Luciano Allende va morir el 23 de gener de 1983 a Canes (Provença, Occitània) i les seves cendres va ser dispersades al jardí del militant llibertari Paul Ferrare a Gòuf Joan (Occitània).
---