Cortázar, Ofelia i el biògraf

Fa devers dues setmanes, Miguel Dalmau, escriptor barceloní resident a Mallorca, va guanyar-se una celebritat tristíssima com a autor d’un article vomitiu titulat 'Advertencias a una señorita', que era ni més ni menys que una recreació, pretesament intel·lectual, d’aquell conegut argument segons el qual els homes assetgen o violen les dones perquè les dones van provocant. Aquest Dalmau és el mateix que ha publicat no fa gaire el volum Julio Cortázar, una extensa biografia del creador dels cronopios. Jo, que ja tenia el llibre comprat i la seva lectura programada, em vaig disposar a llegir-lo amb el propòsit que el record de l’article ignominiós no interferís en la meva apreciació: m’agraden les biografies d’escriptors, tenc veneració per Cortázar des dels setze anys, i per tant allò m’havia d’interessar.

Cal dir que el llibre podria haver estat una biografia reeixida: hi ha feina de documentació i està ben construït. Li sobren detalls com l’ús d’un majestàtic nosotros quan el biògraf s’ha de deixar veure en primera persona, o una contumaç confusió (fins a quatre o cinc vegades) entre si no i sino. Però bé: es llegeix sense esforç i fa el que ha de fer una biografia: contar una vida.

El problema arriba quan apareixen episodis com el de les suposades relacions incestuoses entre Julio Cortázar i la seva germana Ofelia. En realitat, Dalmau parla de poca cosa més que de certes inclinacions viscudes només per Julio, que ell descobreix en els contes de la primera època: estam davant aquella vella crítica que feia de la ficció una eina de psicoanàlisi dels autors. Les pulsions incestuoses que revela el biògraf són, per exemple, les que troba en el conte 'Casa tomada': qualsevol que recordi aquesta petita obra mestra de la narrativa contemporània podrà jutjar fins a quin punt la pretensió és poc convincent. És cert que Dalmau hi aporta el suport d’algun retall epistolar, però tot plegat resulta molt poca cosa per a una hipòtesi tan trencadora i a la qual se li dóna el valor de clau biogràfica privilegiada: Cortázar, se’ns explica, va partir a França per fugir d’un ambient familiar que tenia com un dels seus elements pertorbadors aquests desigs inconfessables.

Resulta, a més, que el que en la novel·la és tractat com una pulsió fosca que Cortázar mirava de mantenir a ratlla esdevé, en alguna de les cròniques de premsa aparegudes amb motiu de l’aparició del llibre, “l’episodi d’incest amb la seva germana”. L’aurèola característica de les revelacions escandaloses s’acaba de bastir amb les profuses informacions sobre l’oposició dels hereus de Cortázar a l’aparició del llibre. Aleshores entenem l’operació: es tracta de vendre llibres, i de crear-se la imatge de biògraf intrèpid que no tremola davant cap mite, encara que sigui al preu d’insultar la memòria de l’escriptor que pretesament s’admira tant.

L’episodi de l’incest no és l’únic en què es basa aquesta jugada de Dalmau de fer-se una reputació d’iconoclasta a costa del bon nom d’un gegant de la literatura. Hi ha la història del suposat tractament hormonal que va fer que Cortázar passàs de ser un home de poc pèl a un home de barba de profeta: entram en el territori dels late night shows. Aquest tractament, a més, hauria operat una extraordinària mutació en l’argentí, que també hauria passat de ser un monògam decorós a ser una mena de depredador sexual, passada la ratlla dels seixanta. Hi ha un encontre amb una dona que va ser poc menys (o ni això) que forçada, en què la prova són els primers quatre versos d’un sonet. En conclusió, res que Cortázar es meresqués. El consol és que els grans sobreviuen a les rapinyades dels minúsculs.