(publicat al dBalears)
Quan jo era petit, les formigues eren negres i grosses (grosses en comparació a les actuals); ara, les formigues són de color marró i molt petites (molt petites en comparació a les que hi havia quan jo era petit). Figura que les formigues grosses són autòctones i que les petites són unes invasores arribades des d’Argentina, amb una potència conqueridora que pràcticament va fer desaparèixer les indígenes. Dic el que m’han explicat, perquè els meus coneixements d’entomologia tendeixen a zero. Com tots els canvis de l’ordre natural introduïts per l’acció humana, aquesta substitució d’himenòpters fa el món més lleig. La formiga de la nostra infantesa s’assemblava a la formiga que ha construït la nostra imaginació: els seus formiguers eren forats ben visibles oberts a la terra, i eren bestioles laborioses que feien llargues fileres mentre transportaven llavoretes o branquetes als magatzems d’hivern. Eren respectuoses: sabien que el seu territori era el jardí, no la casa. En canvi, la formiga actual viu en formiguers impossibles de localitzar i té una carregosa tendència a envair els nostres espais, especialment si hi ha menjua pel mig. Ens obliguen a lliurar una dura batalla pel control territorial, armats de productes químics. I són immundes: si no troben menjar són capaces d’atacar un cove de roba bruta, a la recerca de qui sap quines excrescències humanes. Són de les família de les espècies carronyaires de l’entorn humà, com les rates i les gavines d’abocador. Diguem que ens resulta fàcil imaginar que la formiga grossa i negra inspiràs La Fontaine a l’hora d’escriure la faula de la cigala i la formiga, mentre que és impossible que la inspiració li pogués haver arribat de la formiga d’ara.
Doncs bé, fa pocs dies, passejant per un pinar del litoral de la badia de Pollença hi vaig veure fileres de les formigues negres i grosses, totes enfeinades portant reserves al formiguer. No en vaig veure un, sinó tres o quatre, de formiguers. I vaig recordar que fa un parell d’anys que en veig, de tant en tant. Em va agradar imaginar-me que s’havia inicat una dura reconquesta, que des d’alguna Covadonga recòndita duria les formigues autòctones a la recuperació de l’hegemonia. Ja us dic: no sé res d’entomologia, i si algú em pot il·lustrar s’asgrairan els comentaris a l’article. Si pot ser, que incloguin els noms en llatí de les dues espècies, que fa molt guapo. El que sí que sé és que la formiga de quan era petit era adequada per a la lírica i per a l’èpica, i que la formiga d’ara només serveix per a aquesta cosa tan avorrida del realisme brut.