Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10495

[30/05] «L'Égalitaire» - Conferència de Pelloutier - Conferència de Montseny - París (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Melchor Rodríguez - Hem Day - Turroni - Carballo - Puig Antich - Greene - Thomas - Lolli

0
0
[30/05] «L'Égalitaire» - Conferència de Pelloutier - Conferència de Montseny - París (30-05-68) - Bakunin - Metxnikov - Melchor Rodríguez - Hem Day - Turroni - Carballo - Puig Antich - Greene - Thomas - Lolli

Anarcoefemèrides del 30 de maig

Esdeveniments

Capçalera de "L'Égalitaire" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt L'Égalitaire: El 30 de maig de 1885 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic L'Égalitaire. Organe communiste-anarchiste. El responsable d'aquesta publicació bimensual va ser Eugène Steiger i els articles sortiren sense signatura alhora que reivindicava la «regla de l'anonimat» en la premsa anarquista. Sembla que tenia corresponsals a París, Marsella, Brussel·les, Torí i altres indrets. En sortiren 16 números, l'últim el 2 de gener de 1886, i també publicà alguns fulletons.

***

Cartell de la conferència "L'Art et la Révolte"

- Conferència de Fernand Pelloutier: El 30 de maig de 1896 a la Salle du Commerce, al número 94 del carrer Faubourg-du-Temple de París (França), l'anarquista i sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier pronuncia la conferència«L'Art et la Révolte», organitzada pel grup «L'Art Social». La intenció de Pelloutier amb aquesta conferència es trobar les connexions entre l'anarquisme literari i el moviment obrer, lluitant alhora contra la recerca d'un hermetisme i un elitisme propi de certs «simbolistes esotèrics», contra un naturalisme «sense esperit» i contra la literatura d'evasió. L'art ha d'inspirar la revolta, s'han d'ajuntar «el comunisme del pa» i el «comunisme dels plaers estètics». Cal desmitificar l'art, ja que la funció de l'art és«revelar». L'Art ha de servir per fer revoltes. Aquesta conferència va ser publicada l'any següent a París pel grup promotor de l'acte; «L'Art Social», que edità entre 1893 i 1896 una important revista cultural del mateix nom, aconseguí el suport de intel·lectuals anarquistes per promoure conferències i debats als barris populars parisencs, convertint-se en un punt de referència per a la divulgació i el coneixement de l'art, de la literatura i de la ciència entre el moviment obrer. En 2002 la conferència va ser reeditada per Jean-Pierre Lecercle, on reprodueix el text de la conferència amb variants com a prefaci a la reedició del recull de poemes de Pelloutier De la colère, de l'amour, de la haine (1898) i afegeix nombroses notes sobre el moviment anarquista i«L'Art Social».

***

Cartell de la conferència de Frederica Montseny

- Conferència de Frederica Montseny: El 30 de maig de 1965, a la Sala Sénéchal de Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània), organitzat per l'Ateneo Español d'aquesta localitat, la propagandista anarquista Frederica Montseny i Mañé fa la conferència«Mujeres españolas del siglo XIX». L'Ateneo Español era el centre cultural anarquista dels exiliats llibertaris a Tolosa. Com a gairebé tota la propaganda dels actes culturals anarquistes de l'exili peninsular d'aquests anys, no es citen en cap moment termes àcrates, per evitar problemes amb les autoritats franceses.

***

Manifestació de suport al general De Gaulle (30-05-68)

- París (30-05-68): El 30 de maig de 1968 a París (França) el primer ministre Georges Pompidou demana a les 12.30 hores una entrevista al general De Gaulle, que de bon dematí ja ha redactat el text d'un discurs que pensa pronunciar a la tarda. Pompidou haurà d'esperar fins a les 14.30 hores, just abans del Consell de Ministres; porta una carta de dimissió, que serà rebutjada pel General, però l'exigeix la dissolució del Parlament. Jacques Foccart, un dels destacats consellers del General, informa d'una iniciativa en curs: les diverses xarxes gaullistes --França Lliure, Resistència, organitzacions de veterans, l'Associació per al Suport al General De Gaulle i diversos grups«obscurs» (feixistes d'«Occident» i d'altres grups d'extremadreta)--, després de dues setmanes de dura feina, des del 13 de maig, es comprometen a reunir tots els partidaris del General per a una manifestació, aquesta tarda a les 18 hores, als Camps Elisis; cal esborrar la imatge de banderes roges i negres passejant per París. A les 16.30 hores, entre el Consell de Ministres i la concentració de suport gaullista, el General parla només per ràdio ja que la televisió es nega a retransmetre'l: anuncia la dissolució de l'Assemblea Nacional, ajorna sine die la realització del referèndum, assegura que les eleccions legislatives seguiran el calendari constitucional previst i denuncia el perill comunista que vol conquistar França. En acabar el discurs comença la gran manifestació de suport a De Gaulle; un milió de manifestants --300.000 han vingut d'arreu l'Estat amb autocars i cotxes--, comptaran els convocants, avalen la idea que França ama l'ordre. El govern avisa que farà ús de la força, si ho considera necessari, per restaurar aquest ordre. Els crits que llança la massa són ben distints als que s'han cridat els dies anteriors:«Cohn-Bendit a Dachau!»,«França per als francesos!», «De Gaulle no està sol!»,«Mitterrand és un fracàs!»,«Llibertat de treball!» La premsa franquista madrilenya elogia el president de la República francesa:«El general De Gaulle ens fa recordar el general Franco de fa vint anys.»

Anarcoefemèrides

Naixements

Mikhail Bakunin fotografiat per Nadar

- Mikhail Bakunin: El 30 de maig --el 18 de maig, segons el calendari julià-- de 1814 neix a Priamukhino, entre Torzhok i Kuvshinovo, al departament de Tver (Rússia) el revolucionari i pensador polític Mikhail Aleksandrovitx Bakunin, considerat el fundador del moviment anarquista internacional modern. Era fill d'una família aristocràtica terratinent d'idees liberals. Quan tenia 14 anys el van envair a l'Escola d'Artilleria de Sant Petersburg on va rebre entrenament militar i va sortir oficial d'artilleria amb 17 anys. En 1832 va completar estudis i en 1834 fou nomenat oficial subaltern de la Guàrdia Imperial Russa i enviat a Minsk i a Goradnia. L'estiu d'aquell any es va veure implicat en una disputa familiar, prenent partit per sa germana que es rebel·lava contra una matrimoni no desitjat. Desobeint els desigs de son pare, que volia que continués el servei militar o en l'administració de l'Estat, va abandonar ambdós en 1835 i marxà a Moscou amb la intenció d'estudiar filosofia. A la capital de l'Imperi va fer amistat amb un grup d'antics estudiants universitaris compromesos en l'estudi sistemàtic de la filosofia idealista (Vissarion Belinski, Aleksandr Gertsen, Nicolaj Ogarev) i agrupats al voltant del poeta Nikolaj Stankevitx. La filosofia de Kant va ser inicialment el centre del seus estudis, però van avançar estudiant Schelling, Fichte i Hegel. Durant la tardor de 1835 va planejar formar un cercle filosòfic al seu poble natal, Priamukhino. A començaments de 1836 va tornar a Moscou, on va publicar diverses traduccions d'obres de Fichte. En 1842 viatjà a Alemanya i va fer contacte amb els capdavanters del jove moviment socialista alemany a Berlín i va estudiar els neohegelians d'esquerra (Fouerbach, Ruge). En 1844 marxà a París, on va conèixer Proudhon i George Sand, a més de relacionar-se amb els exiliats polonesos i els cercles socialistes (Fourier, Louis Blanc, Cabet, Proudhon). De París va viatjar a Suïssa, on es va instal·lar una temporada fent costat els moviments socialistes de la zona. Durant la seva estada a Suïssa, el govern rus li va ordenar la tornada a Rússia i davant la seva desobediència li van ser confiscades les seves propietats. En 1848, de bell nou a París, publicà una encesa diatriba contra Rússia, fet pel qual serà expulsat de França. Va prendre part activa en el moviment revolucionari de 1848 i va participar en el Congrés Eslau de Praga, i per la seva participació en la insurrecció de Dresde de 1849 va ser detingut i tancat a la fortalesa de Königstein, i condemnat a mort el 14 de gener de 1850 per un tribunal saxó, pena que va ser commutada per la de cadena perpètua. Finalment, va ser extraditat aÀustria i el 17 de maig de 1851 fou lliurat a la policia tsarista que l'empresonà. Tancat a la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg, va decidir fer una confessió dirigida al tsar Nicolau I que va tenir com a resultat la seva deportació a perpetuïtat. En 1857 li van fixar la residència a Tomsk, Sibèria occidental. A l'exili siberià es va casar amb Antonia Kviatkowska, filla d'un comerciant polonès, i treballà un temps en una companyia comercial. Traslladat a Irkoutsk i aprofitant un permís, va fugir, gràcies al seu cosí i amic de la infància, el governador Mouraviev-Amourski, al Japó per Vladivostok i després passà a San Francisco (Califòrnia, EUA); a través del canal de Panamà arribarà a la ciutat de Nova York, on va ser rebut per diversos personatges nord-americans, com ara l'escriptor Henry Longfellow. Després d'una temporada als Estats Units fent contactes amb el seu moviment obrer, va marxar a Londres (Anglaterra) el 27 de desembre de 1861. La resta de sa vida va transcórrer a l'exili europeu, actuant des de Suècia a Itàlia, però especialment a Suïssa. En aquells anys confiava poder aprofitar les ànsies irredentistes dels pobles eslaus, oprimits per l'Imperi rus, com a ferments de la revolució universal. Fracassada la revolució polonesa, en 1864 es va traslladar a Itàlia; a partir d'aleshores considerà el moviment obrer, i no les minories nacionals oprimides, el principal ferment revolucionari. En 1867 es va instal·lar a Ginebra i prengué part en el primer congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», organització patrocinada per Victor Hugo, John Stuart Mill, Louis Blanc, Pierre Leroux, Karl Grün i Giuseppe Garibaldi. En 1868 es va adherir a la secció ginebrina de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Decebut de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat», considerada«demòcrata», el 25 de setembre de 1868 va fundar l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, el programa de la qual reivindicava una sèrie de punts que constituïen la base del seu pensament polític: la supressió dels Estats nacionals i la formació en el seu lloc de federacions constituïdes per lliures associacions agrícoles i industrials; l'abolició de les classes socials i de l'herència; la igualtat de sexes; i l'organització dels obrers al marge dels partits polítics. L'entrada de l'Aliança en l'AIT va ser rebutjada, ja que es tractava d'una organització internacional i només eren admeses organitzacions nacionals. Per aquest motiu l'Aliança es va desfer i els seus membres s'integraren individualment en la Internacional. En 1869 va conèixer el revolucionari rus Netxaiev, autor del Catecisme revolucionari, moltes vegades atribuït erròniament a Bakunin. El 15 de setembre de 1870 va fundar el Comitè per a la Salvació de França, associació que va dirigir la insurrecció de la Comuna de Lió i que va proclamar l'abolició de l'Estat i la instauració de comunes revolucionàries, però que va fracassar el 28 de setembre i va haver de fugir. El 12 de setembre de 1871, a Sonvillier, les seccions de l'AIT del Jura, seduïts per les idees bakuninistes, va formar la Federació del Jura. Les diferències entres les seves idees i les de Karl Marx en el si de la Internacional van portar a l'expulsió dels anarquistes de l'organització arran del Congrés de l'Haia, celebrat en 1872, i d'aleshores els bakuninistes realitzarien els seus propis congressos al marge dels marxistes. El juliol de 1874 va marxar a Bolonya (Itàlia) per participar en el moviment insurreccional, però un cop fracassat pogué arribar a Locarno (Suïssa), on Carlo Cafiero el va refugiar. Va passar els dos últims anys a Suïssa malalt i fatigat, vivint pobrament i sense més suport que la correspondència que mantenia amb els diversos grups anarquistes. Mikhail Aleksandrovitx Bakunin va morir d'urèmia l'1 de juliol de 1876 a Berna (Berna, Suïssa) i fou enterrat al Bremgartenfriedhof de Berna. La seva militància en la francmaçoneria responia al desig d'usar-la com a un instrument més en les lluites socials i en la propagació de les seves idees anarquistes. Bakunin, juntament amb Proudhon i després Kropotkin, és un dels teòrics més importants de l'anarquisme, i és el primer gran impulsor de l'anarquisme organitzat com a moviment polític i popular. El seu anarquisme (anarcocol·lectivisme o anarquisme col·lectivista) suposa una societat lliure sense necessitat de govern ni d'autoritat oficial, el centre de gravetat del qual se situa en el treball (mitjans, producció i distribució). La societat bakuninista s'organitzaria mitjançant la federació de productors i de consumidors que es coordinarien entre elles gràcies a confederacions. No caldrien governs, sistemes legislatius, poders executius, etc., monopolitzadors de la violència. Segons el bakuninisme a cadascú se li ha de retribuir segons la feina realitzada, a fi i efecte d'impedir el sorgiment d'una classe ociosa que parasités el treball de les associacions lliures. El pensament bakuninista va ser exposat en una monumental obra i fou James Guillaume, deixeble de Bakunin, qui, entre els anys 1907 i 1913 a París, va recopilar i editar les obres completes. Entre les seves obres destaquenAnruf an die Slaven von einem russischen Patrioten (1848), Catéchisme révolutionnaire (1866), Fédéralisme, Socialisme, antithéologisme (1868), L'empire knouto-germanique et la révolution sociale (1871), Gosudarstvennost'i anarkhija (1873), Dieu et l'état (1882, pòstum).

***

Lev Metxnikov amb el vestit tradicional de samurai

- Lev Metxnikov:El 30 de maig de 1838 --el 18 de maig de 1838, segons el calendari julià-- neix a Peterburg (Rússia) el científic, geògraf, etnòleg, artista i escriptor anarquista i garibaldí Lev IlIitx Metxnikov, també conegut per la seva transcripció francesa com Léon Metchnikoff o com Lev Mechnikov. Son pare va ser propietari a Khàrkiv (Ucraïna) i sa mare era d'origen israelita. Malalt durant la infància, no va poder suportar el rude clima del nord i en 1851 la família va emigrar a Khàrkiv perquè continués els seus estudis en millors condicions. Restablert, amb 16 anys va fugir del col·legi cap a Crimea per prendre part en la defensa de Sebastòpol; detingut pel camí, va ser tornat a la força a l'escola. Poc després, va començar a estudiar medecina a la Universitat de Khàrkiv, però set mesos després, va ser expulsat per revoltós. De tornada a Peterburg, va freqüentar l'Acadèmia de Medecina i va assistir als cursos de la Facultat de Física i de Matemàtiques, a més d'estudiar a l'Acadèmia d'Arts i a l'Institut de Llengües Orientals. En poc temps va aconseguir una educació multidisciplinar, sabent compaginar el seu esperit de revolta amb el règim universitari opressiu. En 1858 va ser triat com a intèrpret de la missió diplomàtica enviada als Sants Llocs sota la direcció de Mansurov. Després de visitar Constantinoble, el mont Athos i Jerusalem, a resultes d'un duel i d'una conducta poc respectuosa amb els sues caps, va ser rellevat del seu càrrec d'intèrpret. Després va entrar com a agent en una societat de navegació i de comerç; després d'un temps a Beirut i a Galati, no content amb la feina de negociant, va fugir, sense passaport i sense gaire recursos, cap a Venècia amb la finalitat de continuar amb els seus estudis de pintura, una de les seves grans passions. En aquesta època va participar en grups que lluitaven per l'alliberament d'Itàlia. Perseguit com a sospitós per la policia austríaca, va aconseguir fugir cap a Liorna i va entrar en un destacament rebel a Milbitz. Quan es va assabentar a Venècia de l'Expedició dels Mil de Garibaldi, va marxar ràpidament a Gènova, però va arribar tard: els bucs amb els voluntaris ja havien salpat la nit entre el 4 i el 5 de maig de 1860. Després de nombroses peripècies, va aconseguir arribar al sud de la península italiana i va combatre a Nàpols i a Calàbria com a capità del Centre de Comandament d'una brigada garibaldina. L'1 d'octubre de 1860, al riu Vulturno, va ser greument ferit per una mina i va ser portat a l'hospital de Nàpols, on camarades abnegats, entre ells Alexandre Dumas, el van salvar d'una mort segura. En 1861 va sortir «Annotazioni dei garibaldini», publicat en lliuraments a la revista en rus Russkij Vestnik (El Missatger Rus) i que va signar només amb la primera lletra del seu llinatge; l'any següent va publicar en la revista Il Contemporaneo l'assaig«Caprera», també sobre Garibaldi, sota el pseudònim Leon Brandi per raons de censura. Els anys següents, a Nàpols, a Liorna, a Florència, a Ginebra, els va consagrar a la propaganda política i social; i gràcies a la seva variada educació i al seu coneixement de les deu principals llengües europees, va esdevenir el traductor dels revolucionaris europeus (Garibaldi, Gerstsen, Bakunin, etc.), i va haver d'efectuar missions perilloses a Itàlia i a Espanya. Malgrat estar malalt, no va conèixer la fatiga i va desenvolupar una gran tasca propagandística: discursos, conferències, correspondència, articles a periòdics i revistes en diferents llengües, etc. Va col·laborar sobretot en dos famosos periòdics russos: Kolokol (La Campana), de Gerstsen (Herzen), i Sobremenik(El Contemporani), de Tchernichevsky. Per sobreviure, publicava amb els seu nom i amb pseudònim en revistes russes articles diversos sobre temes científics, sempre i quan no fossin detectats per la censura tsarista, ja que tota la seva obra estava prohibida. Però com que aquests ingressos eren insuficients, en 1873 va decidir estudiar xinès i japonès per fer de professor en una important escola de l'Extrem Orient. A començaments de 1874 va marxar a Tòquio, convidat pel ministre d'Instrucció Púbica per reorganitzar una escola russa fundada per estudiants japonesos. Aquesta institució prosperà força, un eixam d'alumnes acudia per a estudiar amb els mètodes científics d'Occident ensenyats en la seva llengua, amb professors vinguts d'Europa i d'Amèrica. Però després d'un temps, una anèmia galopant el va obligar a retornar a Europa, a través de Hawaii, de San Francisco i de Nova York, sempre portant el manuscrit del llibre que havia escrit i il·lustrat, L'Empire japonais, que va ser publicat a Ginebra en 1881. Poc després de tornar del Japó, va conèixer Élisée Reclus, a qui va ajudar en les descripcions sobre Xina i Japó de l'obra reclusiana Nouvelle Géographie Universelle. Els anys següents, a Clarens, a la riba suïssa del llac Léman, va continuar ajudantÉlisée Reclus en els seus estudis, amb traduccions de llengües que aquest no coneixia, amb la redacció de estudis i de memòries, llegint i anotant proves, arranjant llibres i manuscrits, etc. En 1883 el Consell d'Estat de Neuchâtel li va oferir la plaça de professor d'Estadística i de Geografia Comparada a l'Acadèmia, càrrec que acceptà entusiasmat. En 1886 va publicar Une dynastie archaique du Japon. Malalt, l'hivern 1887 va agafar una excedència, i va retornar a Clarens amb l'ànim de continuar fent feina, però els metges van trobar que la seva malmesa salut era irreversible. Lev Metxnikov va morir, després de molt de patir, el 30 de juny de 1888 --el 18 de juny de 1888, segons el calendari julià-- a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa). Pòstumament es va publicar La civilisation et les grands fleuves historiques (1889), amb un prefaci i necrològica del seu gran amicÉlisée Reclus. Son germà, el biòleg Ilya Metxnikov (Élie Metchnikoff), va ser un dels fundadors de la immunologia i premi Nobel de Medicina en 1908. Les idees de Metxnikov sobre el paper del medi geogràfic van influir en el marxisme acadèmic soviètic, especialment en Plekhanov.

***

Melchor Rodríguez recita un poema a la bandera republicana (1938)

- Melchor Rodríguez García: El 30 de maig de 1893 neix al barri de Triana de Sevilla (Andalusia, Espanya) el destacat anarcosindicalista i anarquista Melchor Rodríguez García, també conegut com Manuel Amador i com El Decano, i per alguns comEl Ángel Rojo. De família pobre, aviat quedà orfe de pare (Isidoro Rodríguez), obrer maquinista mort en accident als molls del Guadalquivir, i sa mare (María García), treballadora en una fàbrica de cigars i costurera, va haver de surar tres infants. Va fer primària a l'Hospici Provincial de Sevilla, on va fer d'escolà. Durant sa vida va fer de tot (calderer, torero, carrosser, ebenista, xaperia, representant d'assegurances, etc.), però intentà seriosament ser una figura de la tauromàquia: debutà com a torero el 5 de setembre de 1915 amb èxit a Sanlúcar de Barrameda, però una enganxada greu a la plaça de Tetuán de las Victorias de Madrid el 4 d'agost de 1918 l'apartà de l'arena i després de diversos intents en 1920 (Salamanca, Viso i Sevilla) abandonà definitivament el toreig. Cap al 1920 estava afiliat a la Secció d'Automòbils del Ram de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla, juntament amb Pualino Díez Martín i Manuel Pérez Fernández. Succeí Pérez Fernández en la presidència del citat sindicat i poc després s'instal·là a Madrid. En 1920, prohibida la CNT, s'afilià en la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i conegué Largo Caballero i Indalecio Prieto, però alhora formava part del grup anarquista «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Francisco Trigo, José Barrios, Guerra, Manuel López i Feliciano Benito) que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». En 1927 va ser un dels primers militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i quan es creà el Sindicat de Carrossers cenetista s'afilià immediatament i n'acabà com a secretari. Tingué el carnet número tres de l'Agrupació Anarquista de la Regió Centre. L'octubre de 1933 va fer mítings pro amnistia a Gijón i el juliol de 1934 presidí el gran míting de Madrid. El novembre de 1934, amb Celedonio Rodríguez, s'entrevistà amb Martínez Barrio i Vaquero per aconseguir la llibertat de dos-cents cenetistes. Ell mateix va estar pres en nombroses vegades durant la monarquia i durant els anys republicans, tant que era conegut pels carcellers com El Decano. En 1936 participà activament el la vaga de la construcció madrilenya. Entre el 5 de novembre de 1936 i l'1 de març de 1937 fou Inspector General del Cos de Presons del Ministeri de Justícia de Joan García Oliver. Amb aquest nomenament el ministre tractava d'arrabassar les presons madrilenys a la Conselleria d'Ordre Públic dirigida pel comunista Santiago Carrillo, amb la finalitat d'acabar amb la política de tretes indiscriminades i de poder instaurar tribunals populars. En aquest període Melchor Rodríguez destacà pel seu digne comportament vers els detinguts, fet pel qual fou acusat de quintacolumnista pels comunistes; per la denúncia de l'existència de txeques estalinistes («Afer José Cazorla», Conseller d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid); per eliminar les tretes --prohibí sense la seva autorització expressa la sortida de reclosos de les presons entre les 7 hores de la tarda i les 7 hores del matí--; i per oposar-se contundentment que 1.532 presos tancats a Alcalá de Henares i a San Antón fossin assassinats --alguns força coneguts, com ara Agustín Muñoz Grandes, Raimundo Fernández Cuesta, Peña Boeuf, Luca de Tena, Body Declané, Javier Martín Artajo, Serrano Súñer, Blas Piñar, Rafael Sánchez Mazas, Miguel Primo de Rivera, Margarita Larios, Valentín Gallarza, Raimundo Fernández-Cuesta. Així, des del sectors dretans el van batejar com ElÁngel Rojo, pseudònim que ell rebutjava. El 8 de desembre de 1936 frenà, després de set hores d'estira i arronsa, la multitud que volia assaltar la presó d'Alcalá de Henares i assassinar presons«nacionals» en represàlia pels bombardeigs de l'aviació feixista a Madrid. L'1 de març de 1937 fou destituït del seu càrrec de delegat especial de presons pel govern del socialista titella del Partit Comunista d'Espanya (PCE), Juan Negrín. Més tard, fou regidor de Cultura i primer tinent d'alcalde de Madrid. Tingué molts amic del món de la faràndula i de la cultura, com ara els germansÁlvarez Quintero, Emilio Carrere, Concha Espina, Manolo Caracol, La Niña de los Peines, Pastora Imperio, José María Pemán, Alfonso --que el fotografià en nombroses ocasions--, etc. En 1938 s'encarregà de la gestió dels cementiris madrilenys i com a tal, el 13 d'abril de 1938, es jugà la vida quan aconseguí que en l'enterrament del seu amic Serafín Álvarez Quintero s'exhibís un crucifix acomplint la seva última voluntat. El 2 de març de 1939 fou enviat pel Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a França i el 28 de març d'aquell any, com a últim alcalde de Madrid nomenat pel coronel Segismundo Casado i per Julián Besteiro del Consell Nacional de Defensa, fou l'encarregat de lliurar la ciutat a les tropes franquistes. En acabar la guerra, el 26 d'agost de 1941, fou condemnat a 20 anys i un dia de presó i no a la pena de mort, gràcies a molts testimonis de dretans (general Muñoz Grandes, Fernández Cuesta, Martín Artajo, etc.) que declararen al seu favor recordant l'esplèndid comportament com a director de les presons republicanes. Finalment, gràcies a la gestions del general Agustín Muñoz Grandes, peça clau de l'Exèrcit i mà dreta de Franco durant anys, només purgà cinc anys a la presó del Puerto de Santa María. Durant la postguerra, rebutjà propostes de càrrecs en el sindicat vertical franquista i milità en la CNT clandestina, fent costat el Comitè Nacional cenetista d'Enric Marco Nadal. Fou detingut i empresonat dues vegades per«difusió de propaganda política il·legal» i en 1947 per ajudar presos anarquistes. Durant els anys cinquanta i seixanta continuà militant en la CNT i en 1965 s'oposà radicalment a les maniobres del cincpuntisme. En aquests anys formà part de diversos comitès, assistí a nombrosos comicis regionals i nacionals cenetistes, patí 34 detencions, etc. Alguns criticaren que acceptés una condecoració del franquisme per les seves actuacions com a director de presons durant la guerra civil i que confraternitzés amb alguns cacics del franquisme --en 1956 el falangista José Antonio Girón de Velasco li dedicà un llibre anomenant-lo «avantguardista infatigable en la batalla per la Justícia i per la Llibertat de l'Home». Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Campo Libre, Crisol,¡Despertad!,Frente Libertario, Proa, ¡Rebeldía!,Redención, La Tierra, etc. També va escriure lletres de pasdobles i de cuplets, entre altres, amb el mestre Padilla. Durant els últims anys de sa vida va treballar en una companyia d'assegurances («La Adriática») i visqué amb el seu antic company de plaça, el banderiller Castillito, i l'esposa d'aquest. Melchor Rodríguez García va morir el 14 de febrer de 1972 a Madrid (Espanya) i insòlitament les autoritats franquistes permeteren que el seu taüt fos cobert amb la bandera roja i negra i que es cantés A las barricadas durant el seu enterrament al cementiri madrileny de San Justo; per contra, un grup de falangistes, que també acudiren al sepeli, pregaren per la seva ànima. En juliol de 2008 un carrer de la barriada de San Cayetano de Sevilla fou batejat amb el seu nom. El 16 de setembre de 2008, organitzat per la Confederació General del Treball (CGT), se li reté un homenatge a l'Ateneu de Madrid.

Melchor Rodríguez García (1893-1972)

***

Hem Day dibuixat per Léo Campion

- Hem Day: El 30 de maig de 1902 neix a Houdeng Coegnies (Hainaut, Bèlgica) Marcel Camille Dieu, més conegut com Hem Day, una de les figures més importants dels anarquismes belga i internacional. Inconformista i rebel des de la seva adolescència, es va declarar vegetarià quan son pare es va fer carnisser. Va repudiar la religió i rebutjà Déu, i emprenyat perquè en el seu nom figurés«Dieu», va fer servir el pseudònim«M. D.», que ell escrivia «Hem Day». Després de la guerra va prendre part activa en la reconstrucció del moviment anarquista i va participar el 7 de gener de 1923 en el primer congrés de la Unió Anarquista de Bèlgica, que reunia les federacions valona i flamenca. Va col·laborar des de 1922 en el periòdic L'Emancipateur i després en Combat, del qual serà gerent. A finals de 1925 el congrés anarquista el designa com a secretari tresorer i gràcies a ell s'adopta la resolució antimilitarista que preconitza la vaga general per respondre a qualsevol mobilització. Va prendre part activa en la campanya per salvar Sacco i Vanzetti. En 1927, quan es va crear el Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA), Hem Day va ser nomenat secretari, tasca que assumirà fins a 1939. La seva botiga de llibreter de vell (Aux Joies de l'Esprit) a Brussel·les i ca seva esdevenen aleshores un refugi per a nombrosos proscrits de totes les nacionalitats, com ara Ascaso, Durruti i Jover, que van romandre a ca seva abans de retornar a Espanya el 1931; antifeixistes italians durant els anys 30, desertors francesos i alemanys fugint de les presons militars en 1939, jueus i alemanys antinazis durant la repressió, insubmisos de les guerres colonials franceses (Indo-xina, Algèria)... En 1933, amb Léo Campion, secretari de la secció belga de Resistents a la Guerra, seran els primers objectors de consciència anarquistes que reenviaran les seves cartilles militars. S'ha de dir que tant Hem Day com Léo Campion pertanyien a la maçoneria. Hem Day serà detingut poc després enmig del carrer i jutjat, amb Léo Campion, el 19 de juliol de 1933, davant d'un Consell de Guerra, i nombroses personalitats li faran costat, com ara Han Ryner. El veredicte va ser feixuc: dos anys de presó per ell i 18 mesos per Léo. Aleshores van engegar una vaga de fam i es desencadenà una campanya internacional de suport, fet que obligà el Govern a l'alliberament dels presos el 3 d'agost i a expulsar-los de l'Exèrcit per «indignitat». En 1937 Hem Day marxarà a Barcelona on participarà en les emissions de ràdio de la CNT-FAI i també visitarà el front. Aquest mateix any serà expulsat de França per haver fet una conferència contra el nazisme. Seguint la petjada del pensament pacifista de Han Ryner, amic d'Émile Armand i de Sébastien Faure, va continuar durant la guerra la seva tasca solidària. En 1945 va reeditar la revista Pensée et Action, que esdevindrà en 1953 Les Cahiers de Pensée et Action. La seva obraés considerable: fullets, biografies de militants, nombrosos articles en la premsa anarquista internacional, conferències, participació en nombrosos mítings (per la pau, pel dret d'asil, etc.). Hem Day va morir el 14 d'agost de 1969 a Evere, prop de Brussel·les (Bèlgica), i va ser incinerat a Uccle el 18 d'agost, rebent funerals maçònics. La seva biblioteca i els seus arxius, un dels més importants del moviment anarquista de postguerra, van ser lliurats a la gran Biblioteca Reial de Brussel·les.

Hem Day (1902-1969)

***

Pio Turroni

- Pio Turroni: El 30 de maig de 1906 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) el militant i combatent anarquista Pio Turroni. En 1923 per fugir de la repressió del règim feixista s'exilia a França. Durant 1927 prendrà part en manifestacions parisenques per impedir l'execució de Sacco i de Vanzetti, i entre 1933 i 1935 es dedicarà a l'activitat editorial i de propaganda --publicarà per al Grup Edicions Llibertàries de Brest L'operaiolatria, de Camillo Berneri, iLa guerra che viene, de Simone Weil. En 1936 parteix cap a Espanya i s'allista en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Serà ferit en combat a Tardienta (Osca) l'octubre de 1936, i a Belchite (Saragossa), el març de 1937. Tornarà a Marsella després dels Fets de Maig de 1937 i prepararà un atemptat frustrat contra Mussolini. Successivament expulsat de França per «activitat anarquista», és detingut en 1939 i internat al camp de concentració de Villemagne primer i de Remoulins després, d'on pot fugir. Detingut novament a Marsella, s'evadeix del Brebant el gener de 1941. Obté un passaport que li permet embarcar-se cap a Orà i després passa al Marroc. D'allà podrà arribar, el novembre de 1941, a Mèxic on manté contacte amb els exiliats i es dedica a l'activitat anarquista. En 1943 tornarà a l'Àfrica del nord. Quan l'alliberament d'Itàlia, a finals de 1943, retornarà a la península i participarà en la reconstrucció del moviment anarquista a Nàpols, juntament amb Giovannna Caleffi Berneri, Cessare Zaccaria i Armido Abbate, en l'Aliança de Grups Llibertaris i publicantRivoluzione Libertaria. En 1950 és redactor deL'Aurora, de Forli, i funda amb Gigi Damiani L'Antistato; com a administrador d'aquest periòdic serà processat el 1951 per «vilipendi a la magistratura» i condemnat, però sortirà en llibertat condicional. Tindrà un altre procés en 1959 per propaganda antielectoral a Bolonya --pel mateix motiu abans va ser processat Aurelio Chessa a Gènova. En 1965, després del Congrés de Carrara, en reacció al tipus d'organització estructurada segons el model de la FAI, crearà amb altres companys, entre ells Aurelio Chessa, els Grups d'Iniciativa Anàrquica (GIA). De 1946 fins a la seva mort editarà la revista anarquistaVolontà. Pio Turroni va morir el 7 d'abril de 1982 a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). La seva biblioteca va ser el nucli inicial de l'Arxiu Giuseppe Pinelli de Milà i el seu arxiu es conserva a l'Arxiu Berneri-Chessa de Reggio Emilia.

Pio Turroni (1906-1982)

***

Fernando Carballo Blanco fotografiat per Gustavo Catalán Déus (gener 1977)

- Fernando Carballo Blanco: El 30 de maig de 1924 neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Carballo Blanco. Fou fill d'Aniceto Carballo, obrer als tallers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afusellat en 1936 a Valladolid pel franquisme. Sa mare, Concepción Blanco, fou internada a l'hospital provincial de Valladolid. En acabar la guerra, fou engarjolat cinc mesos per no rectificar i dir que son pare havia estat executat, com volia el comissari, i no assassinat, com deia ell. En 1940 malvivia a València i treballava de fuster quan li donaven feina. Fou tancat sis mesos per robar un paquet de cacauets i a la presó entrà en contacte amb militants cenetistes. En 1942 va fer feina pels camps de Vinaròs, València i Tarragona sembrant i recollint arròs, feina que compaginava amb la de tractant d'animals i estraperlista. En 1946 fou detingut a Móra d'Ebre per resistir-se a un sereno que li volia prendre l'oli d'estraperlo que portava i tancat un any i mig a Tarragona i a Reus en espera d'un judici que finalment no es realitzà. En 1947 fou alliberat, però l'abril de 1948 fou de bell nou empresonat acusat de pertànyer al Socors Roig Internacional (SRI); aquesta acusació fou canviada per la de robatori a Tivissa i condemnat a 13 anys de presó. En 1949 fou tancat a El Puerto de Santa María i després traslladat a Ocaña fins l'agost de 1955, que sortí en llibertat condicional. En 1956 es casà amb Juana Rodríguez Olivar. A la presó aprengué l'ofici de sastre, que serà la feina amb la qual es guanyarà la vida en el futur. En 1963 s'afilià a la CNT clandestina que a dures penes es reestructurava i es dedicà sobretot a tasques propagandístiques. L'11 d'agost de 1964 va ser detingut al carrer Princesa de Madrid amb l'activista anarquista escocès Stuart Christie per tinença d'explosius i per intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS a l'estadi Bernabéu de Madrid que s'havia celebrat el juny d'aquell any. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de presó i Christie a 20. El novembre de 1969 portà a terme una vaga de fam per obtenir l'estatus de pres polític. El novembre de 1970, a la presó de Burgos, realitzà una nova vaga de fam en solidaritat amb els presos de l'organització Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat). Fins al 1971 restà tancat a Burgos, fins al 1975 a Alacant i després passà per diverses presons fent «turisme penitenciari» (Còrdova, Valladolid, Alcalá de Henares, Jaén, El Puerto, Carabanchel, etc.). El desembre de 1976, quan gairebé ja no quedaven presos polítics a les presons i després de passar 26 anys tancats --244 dies dels quals en règim d'aïllament total--, convertint-se en el pres polític que passà més temps empresonat pel franquisme, des de França s'engegà una campanya per obtenir el seu alliberament. El grup «Frente Libertario» edità un cartell exigint la seva llibertat, però mai no fou enganxat pels carrers perquè finalment fou amnistiat i alliberat el 13 de gener de 1977 del Reformatori d'Adults d'Alacant. Finalment es pogué reunir a Valladolid amb sa companya i amb son fill de 20 anys que només havia vist una vegada. En sortí de la presó intervingué en mítings i xerrades de la CNT (París, Bordeus, San Sebastián de los Reyes, etc.). En 1977 s'instal·là a Alacant i, després, a Dènia. Detingut de bell nou, el gener de 1979 fou condemnat a un any i mig de presó. Fernando Carballo Blanco va morir el 5 de novembre de 1993 a Dènia (Marina Alta, País Valencià) d'una aturada cardíaca mentre dormia.

Fernando Carballo Blanco (1924-1993)

***

Puig Antic manant una moto en una festa amb els amics de Palautordera

- Salvador Puig i Antich:El 30 de maig de 1948 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Salvador Puig i Antich. Nascut en el si d'una família treballadora de classe mitjana, era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d'haver participat en l 'atracament d'un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l'últim pres polític executat a l'Estat espanyol amb aquest sistema) el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí en una cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya). El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10495

Latest Images

Trending Articles