Quan comença la segona quinzena d'agost acostum a començar a pensar en el proper curs. Avui, pegant una ullada al material que vaig usar el curs passat i mentre sospesava què canviar, què afegir, m'he aturat en un recull de textos que utilitzam a les classes d'Història de la Filosofia. M'ho mirava, mentre pensava per què els costa tant entendre allò que llegeixen, discernir la idea principal de les secundàries... en fi, un tipus de preocupació pedagògica molt comú, imagin, entre els professors de secundària.
Fullejant, em trob amb un fragment d'un text de Kant bastant conegut; un article que aquest filosòf va escriure per donar resposta a la pregunta de què és la Il·lustració. Per qui no el tengui en ment, el text planteja que l'humà es troba en una situació de minoria d'edat, referint-se a la incapacitat de servir-se de la seva pròpia raó sense que un altre el dirigeixi, i que és el mateix home el culpable d'aquesta situació ja que hi està perquè vol, per falta de coratge i no per cap defecte de l'enteniment. La Il·lustració, per Kant, és la sortida d'aquesta minoria d'edat i, la seva divisa: sapere aude, atreveix-te a saber, a usar la pròpia raó!
Ja us podeu imaginar com pot donar de si en una classe de filosofia un text com aquest, quan es posa en relació amb una societat infantilitzada i hedonista com la nostra, en la què tot sembla anar encaminat a que no ens esforcem gaire, a que no pensem, i a que més aviat comprem.
“És tan còmode-diu el filòsof- ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la consciència, un metge que em dictamina la dieta, i així successivament, aleshores ja no cal que passi ànsia. Ja no tinc cap necessitat de pensar, n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben aviat en tal fatigosa empresa.”
Quan el llegim a classe intent fer-los veure la vigència de certes idees i amb aquest text, no fa falta escarrassar-s'hi gaire: si canviam “llibre” o “director espiritual”, per “moda” o “mitjans de comunicació”, 1784 és avui.
Perquè, així com jo ho veig, les classes de filosofia a secundària només tenen valor perquè fomenten l'esperit crític. No importa gaire si els alumnes no saben les teories exactes dels filòsofs. De fet la immensa majoria no se'n recordarà uns mesos després de la selectivitat. I si no, pensau vosaltres mateixos quins continguts recordau de les classes de filosofia. La majoria d'adults amb qui parl, quan saben que som professora de filosofia em diuen “filosofia... ufff... no vaig entendre res” o bé “filosofia... sí...com era allò de la caverna d'en Plató?”. El valor fonamental d'explicar-los certes teories és que, a través d'elles, es qüestionin el món, el que es dóna per fet, per sabut. Que els puguin servir com a instruments per aprendre a sotmetre a crítica el que es diu, el que es té per vertader. Estic parlant, precisament, de donar-los les eines perquè siguin mals de manipular. La paradoxa radica en què precisament aquells que intentam aconseguir això, siguem tractats de manipuladors, d'adoctrinadors.
Així que, per salvar els pobres infants, el govern d'aquestes illes aprovarà una llei aposta per imposar neutralitat i imparcialitat, sota pena d'excomunió i a cop d'expedient disciplinari, com diu el decret de convivència i autoritat del professorat. Per cert, que aquesta és una altra: no saben que l'autoritat no es guanya perque ho digui una llei? (és una pregunta retòrica, no som tan ingènua; es guanya en la feina que un fa i hi ajuda molt si el govern no t'ataca contínuament sense cap tipus de prova des de la tribuna mateixa del Parlament). En definitiva, significa que comença la caça de bruixes i si sou docents esperem que cap fill del círculo o de la nueva generación ens vulgui enviar a la foguera.
I per rematar, la LOMCE. La darrera vegada que vaig mirar el projecte vaig veure que havien canviat (he perdut el compte dels esborranys) l'exposició de motius. Imagin que algú els va dir que això de començar el text d'una llei sobre educació parlant de mercats, empleabilitat i competència era massa descarat. Així que ara comença amb que l'alumne ho és tooot i que els somnis i el talent, i el sentit crític... És preciós. Però la filosofia a fer punyetes. No sigui que es posin a pensar ara... I ni ciutadania ni educació eticocívica, no sigui que es tornassin ciutadans ara... El que sí que podran cursar és iniciació a l'activitat emprenedora i empresarial. Això sí.
Tornant a Kant pens que la idea de fons d'aquest text del què us parlava conté el que hauria de pretendre no sols tota classe de filosofia, sinó el sistema educatiu sencer. Millor dit: és el que hauria de pretendre un sistema educatiu si volgués formar ciutadans. Que és el que se suposa que fan els sistemes democràtics.
Però, clar, el problema que tenim és que per voler, de veritat, formar ciutadans per una democràcia s'ha de voler, de veritat, una democràcia. I tots sabem que el sistema econòmic que tenim no és compatible amb una vertadera democràcia; només pot tolerar el nom, la paraula, i pervertint el seu significat. Així que aquells que vulguin una democràcia vertadera, són tractats de radicals, antisistema, antidemocràtics (una altra paradoxa més). I si són mestres o professors, a més, adoctrinadors.
Mentre pens tot això continuu passant pàgines i arrib al final del recull. Hannah Arendt. Un petit fragment que es revel·la com una provocació: “L'adoctrinament no consisteix en inculcar idees, sinó en evitar que n'apareguin”.
Crec que està prou clar: els adoctrinadors són ells.
Marina Llobera, docent que anirà a la vaga.
