Anarcoefemèrides
del 22 d'agost
Esdeveniments
- Revolta de Torí: El 22 d'agost de 1917 a Torí (Piemont, Itàlia) durant una manifestació de protesta contra la guerra i la manca de queviures, la multitud, majoritàriament dones i infants, pillardeja els magatzems i assalta la caserna de la guàrdia ciutadana de Vanchiglia al crit de«Vogliamo pane! Abbasso la guerra!» (Volem pa! A baix la guerra!). La policia intervé i dispara sobre els manifestants, provocant morts i ferits. A l'endemà, la vagaés general a Torí, i la primera barricada s'aixeca després que la policia ocupa la Cambra del Treball, i les armeries són assaltades. El 24 d'agost es proclama l'estat de setge, però els enfrontaments continuaran fins al 26 d'agost. L'església de San Bernardino serà atacada i incendiada per la gentada i la gran quantitat de queviures que es trobaven amagats seran distribuïts als necessitats; l'antic convent de frares patirà la mateixa sort. Els anarquistes van tenir una part força activa en aquesta revolta i especialment Anselmo Acutis. Aquests esdeveniments, que passaran a la història sota el nom de «Fatti di Torino» («Fets de Torí» o«Revolta de Torí»), es van caracteritzar per una ferotge repressió policíaca i militar («pacificació») que causarà la mort de centenars de persones i el processament de 822 revoltosos.
***
- Surt L'Espagne Antifasciste: El 22 d'agost de 1936 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic bisetmanal anarcosindicalista en llengua francesa L'Espagne Antifasciste. Edition française de Solidaridad Obrera. CNT-FAI-AIT. A partir del número 7 l'edició es traslladà a París (França) i des del número 26 (5 de desembre de 1936) va ser setmanari. Els responsables de la iniciativa de la publicació van ser André i Dori Prudhomeaux, els quals més tard adoptarien una posició crítica vers la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), organitzacions editores. Henri Derive i Louis Odekerken van ser els responsables del periòdic a Bèlgica. A Barcelona l'edició de la publicació va anar acompanyada d'emissions radiofòniques diàries en francès realitzades per «Radio CNT-FAI ECN1» a Barcelona, els responsables de les quals van ser Fernand Fortin, Hem Day i Aristide Lapeyre, amb la col·laboració de Gaston Leval i Louis Mercier, entre d'altres. Quan la redacció passà a París, sota la responsabilitat d'Albert Ganin, Charles Marchal, Louis Laurent i Pascal Pollet, la publicació caigué sota el control de la Federació Anarquista Francesa (FAF) i de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), que es mostraren crítiques amb la CNT-FAI per la seva participació en els governs republicans, i arribà a tirar 22.000 exemplars. Molts articles són anònims, però aparegueren les signatures de Michel Angiolillo, Tonio Bart, Pierre Besnard, Manuel Buenacasa, Rafael Carena, Christian Couderc, Roger Coudry, Buenaventura Durruti, Sébastien Faure, Charles Hotz, Aristide Lapeyre, Gaston Leval, Louis Mercier Vega, Frederica Montseny, Joan Puig Elías, Édouard Rothen, Diego Abad de Santilla i Albert Soulillou, entre d'altres. Hi ha il·lustracions de Carmona, Esbett, Gallo, Loroi i L. Vidal. La mort de Durruti tingué una especial acollida. En sortiren 31 números en total, l'últim el 8 de gener de 1937.
***
- Surt Anarchisme & Non-Violence 2: El 22 d'agost de 2006 surt a França la revista digital Anarquisme & Non-Violence 2 (anarchismenonviolence2.org), hereva i continuadora de la revista Anarchisme et Non-Violence, editada entre l'abril de 1965 i l'abril de 1974. En aquesta revista digital es poden consultar a més dels articles de la revista predecessora noves col·laboracions a càrrec de Andreas Speck, Johann Bauer, François Sébastianoff, Alfredo D. Vallota, Jacques Langlois, entre molts altres. L'equip de redacció de la publicació considera que els mètodes no-violents són els mitjans d'acció més conformes amb les teories anarquistes i que constitueixen la força que permet evitar les conseqüències autoritàries de la violència. L'acció directa no-violenta és la via cap a l'anarquia, segons l'anarcopacifisme que reivindiquen.
Naixements
- Carlo Pisacane: El 22 d'agost de 1818 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el revolucionari i precursor del socialisme llibertari i del pensament antiautoritari i anarquista italians Carlo Pisacane. Fill segon dels ducs de San Giovanni, va fugir del seu món el 2 de juliol de 1847, tot renunciant a una carrera en l'Exèrcit napolità, per l'amor d'una dona casada --Enrichetta De Lorenzo, esposa de Dionisio Lazzari i mare de tres fills-- que el«raptarà». L'any següent, la seva revolta individual contra la societat burgesa el portarà a prendre part en els combats revolucionaris per la República romana (1848-1849), participant com a capità en les operacions militars de Tremosine. Obligat a l'exili, primer a Londres i després a París, farà amistat amb Coeuderoy i Herzen. El seu pensament es va veure influenciat per les lectures de Carlo Cattaneo i de Proudhon, que el portaran a rebutjar les idees autoritàries i antisocialistes dels nacionalistes italians com Mazzini. Va rebutjar també un Estat italià, fos petit o gran, reivindicant una federació de comunes i un socialisme llibertari, sota els mots «Llibertat i associació». El 25 de juny de 1857, a Gènova, encapçalarà una insurrecció armada, on també participarà Giuseppe Fanelli, que s'apoderarà de l'illa de Ponça; després d'alliberar els 328 presoners que hi havia, van continuar l'expedició amb la finalitat d'enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Arribats a Sapri, s'enfrontaran a l'armada enviada contra el grup, que el delmarà a Sança (Campània, Itàlia), a 20 quilòmetres de Sapri. Carlo Pisacane hi trobarà la mort el 2 de juliol, així com altres 85 revolucionaris, i els supervivents seran empresonats fins a la caiguda del regne, en 1860, gràcies a Garibaldi. Home d'acció i pensador, Carlo Pisacane,és autor de Saggi storici-politici-militari sull'Italia, en quatre toms --el tercer tom està consagrat a la revolució i en el quart es troba el seu testament polític escrit a Gènova el 24 de juny de 1857, el dia abans de la seva partida cap a la insurrecció.
***
- Théodule Meunier:
El 22 d'agost de
1860 neix a Bournezeau (País del Loira, França)
l'anarquista partidari de la«propaganda pel fet» Théodule Joseph
Constant Meunier. Sos pares es deien
Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va
instal·lar a París on va fer de fuster. A partir
de 1887 va destacar per les
seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons.
El 15 de
març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a
la caserna
parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871
centenars de defensors
de la Comuna de París–, que només
causà danys materials. El 25 d'abril de 1892,
un dia abans del procés contra l'anarquista
François Claudius Koënigstein (Ravachol),
va reincidir posant una bomba
al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i
detingut;
l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un
client, a més de nombrosos ferits.
Identificat poc després, va aconseguir fugir de les
investigacions policíaques
que no el buscaren a la presó parisenca de la
Santé on purgava una pena de 15
dies de presó per «cops i ferides» i per
portar una arma prohibida. Alliberat
sense problemes, es va refugiar a Brussel·les
(Bèlgica) i Anvers (Flandes), i
després marxà a Londres (Anglaterra).
Però tres còmplices seus (sa companya
Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11
d'abril
de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser
detingut, juntament amb
l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville
d'Scotland Yard,
alertat per la policia francesa, a l'Estació
Victòria de Londres el 4 d'abril
de 1894. Gràcies a la detenció dels seus
còmplices la policia va poder
acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats
britàniques el juny de 1894.
Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir
fugir de la pena de
mort, però va ser condemnat a treballs forçats a
perpetuïtat. Va ser enviat al
penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar
nombroses vegades que
no es penedia de res. Després de nombroses temptatives
d'evasió, va ser
internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni
(Guaiana Francesa),
abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana
Francesa). Durant
aquests anys d'empresonament, mantingué
correspondència amb el propagandista
anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per
aconseguir el seu
alliberament. Malalt, Théodule Meunier va morir d'esgotament
el 25 de juliol de
1907 a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa). Va ser
l'antagonista del
detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René
Réouven L'assassin du boulevard(1985).
Bomba al restaurant Véry (25
d'abril de
1892)
***
- Juan José Luque Argenti: El 22 d'agost de 1890 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan José Luque Argenti, citat sovint erròniament com a Luque Argente. Fill d'una família de l'alta burgesia, després d'estudiar Enginyeria de Camins Canals i Ports realitzà nombroses feines per a les administracions públiques –en 1924 projectà la línia aèria Madrid-Lisboa i 1925 dissenyà, amb José Manteca Roger, la construcció del metro de Lisboa. Destinat a les Illes Canàries, on fou enginyer director de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife, establí contactes amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) canària. Per la seva militància contra la dictadura de Primo de Rivera, va ser deportat al Cap Juby (Río de Oro, Protectorat Espanyol del Marroc). El 24 de juny de 1926, en nom de la CNT, participà en el complot de la«Sanjuanada» –aixecament militar que volia expulsar del poder Primo de Rivera–; detingut, en 1927 va ser absolt en el consell de guerra. No obstant aquesta absolució, va ser destituït del seu càrrec d'enginyer en cap de la Junta d'Obres del Port de Santa Cruz de Tenerife i no fou restituït fins al 7 de maig de 1931. En aquest 1931 es presentà, amb Ramón Gil Roldán, com a candidatura popular a les eleccions a Corts per Tenerife. El 23 de novembre de 1933 representà el Sindicat de Tabaquers de la CNT de Tenerife en unes negociacions amb el govern espanyol. Durant la Guerra Civil va ser membre del Comitè Nacional de la CNT i participà en importants reunions de la Secció Política d'aquest sindicat anarcosindicalista, especialment a partir del juny de 1938. També fou un dels responsables de l'Associació Nacional de Tècnics d'Espanya (ANTE), adherida a la CNT. En 1938 col·laborà en el periòdic CNT Marítima i fou membre del Consell Econòmic Confederal. Quan les tropes feixistes s'acostaven a la capital, fou dels pocs membres del Comitè Nacional confederal que no abandonà Madrid. Amb el triomf franquista, va ser detingut i empresonat almenys fins al 1944. A la presó conegué Cipriano Mera Sanz. Un cop lliure, s'integrà en diversos comitès nacionals confederals clandestins en representació de les Illes Canàries. El novembre de 1945 formà part del Comitè Nacional provisional confederal creat després de la caiguda l'octubre anterior de l'encapçalat per César Broto Villegas. El febrer de 1946 fou secretari del nou Comitè Nacional confederal format per LorenzoÍñigo Granizo. Durant un Ple Nacional fou designat pel Comitè Nacional representant de la CNT en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) i encarregat d'establir contactes amb els monàrquics contraris al dictador Francisco Franco. Aquests contactes, exigits pel governs britànic i nord-americà a canvi de revocar el seu suport al franquisme, havien de ser portats a terme per Vicente Santamaria, però, a causa de la seva manca d'«entusiasme», va ser substituït per Luque. L'abril de 1946 tot el Comitè Nacional confederal, a excepció de Luque que pogué fugir, va ser detingut. Com a secretari polític del Comitè Nacional, continuà amb les converses amb els monàrquics fins a l'agost de 1948, quan Joan de Borbó i Battenberg, pretendent al tro del Regne d'Espanya i amb qui s'havia entrevistat personalment, pactà amb el dictador Franco. Després va ser enviat a França com a delegat de l'Interior. L'agost de 1951 entrà amb un salconduit i s'instal·là a Madrid, on romangué sota llibertat vigilada. Mesos després va ser detingut en una batuda policíaca amb altres antifranquistes, com ara Enrique Tierno Galván. José Luque Argenti va morir el 29 d'agost de 1957 a la clínica Los Alamos de Madrid (Espanya). Molts companys de l'Interior i de l'Exili el qualificaren, injustament, d'«anarcomonàrquic», d'«infiltrat» i d'«agent doble», quan en realitat el que va fer fou seguir la línia«col·laboracionista» d'una part de la CNT d'aleshores, partidària de lluitar contra el franquisme amb el suport de qui fos (republicans, socialistes, monàrquics, etc.).És el personatge Zaldívar del llibre de Joaquín Maurin En las prisiones de Franco (1974).
***
- Lucio Arroyo
Fraile: El 22 d'agost de 1904 neix a Valdeverdeja (Toledo,
Castella, Espanya) el militant
anarquista i anarcosindicalista Lucio Arroyo Fraile, també
conegut com El
Verdejo i El Tuerto de Teruel. Ben aviat s'afilià
a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i fou un
dels fundadors al seu poble
de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
residia a França, d'on
fou expulsat per les seves activitats àcrates. Entre l'1 i
el 12 de maig de
1936 fou nomenat delegat per al IV Congrés Federal de la CNT
celebrat a
Saragossa. Durant la guerra civil lluità primer a la«Columna de Ferro» i
després enquadrat en les Brigades Internacionals, caient
ferit en tres
ocasions. Durant la batalla de l'Ebre perdé un ull i
d'aquí el malnom. En
acabar el conflicte bèl·lic tenia el grau de
capità. El 6 de febrer de 1939
passà la frontera per Morellàs i les Illes
(Vallespir, Catalunya Nord). Separat
de sa companya i de sos tres infants, fou enviat a Mâcon, on
d'antuvi fou internat
al camp de reagrupament del Voló i, a partir de
març, lliurat a la X Companyia
de Treballadors Estrangers (CTE), amb seu a prop de Bordeus, per
treballar-hi
en la construcció del polvorí de
Saint-Médard-en-Jalles. El juny de 1940, quan
esclatà la guerra i sa família fou enviada a la
Península, va ser internat al
camp d'Argelers, on, l'octubre de 1940, després de les grans
inundacions
conegudes com L'aiguat, fou enrolat en el 183 Grup de
Treballadors
Estrangers (GTE) per participar en els treballs de desdoblament i de
reconstrucció del riu Tec al seu pas per Arles.
Després, el juny de 1942, va
ser traslladat a Saint-Jean-de-Verges amb el 227 GTE. El
març de 1943 fou
internat al camp de Saint-Médard-en-Jalles i requerit per
l'alemanya
Organització Todt per treballar forçat a la base
submarina a prop de Bordeus;
després fou traslladat a Soulac i a Cap Ferret. Detingut en
dues ocasions pels
alemanys quan intentava fugir, va estar en perill de ser deportat. El
juny de
1944, afiliat en la CNT de Saint-Michel de l'Aude, participà
en accions del
maquis i en l'alliberament de pobles de l'Arieja (Cazanave, Tarascon,
Saint-Michel i Pàmies). En aquesta època s'oposa
a les maniobres dels
estalinistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE), que
orquestraren el seu assassinat
frustrat. Després de la guerra quedà a la zona de
Pàmies, on participà en el
pas fronterer de militants clandestins. En 1947
s'instal·là a Arles i dos anys
després a Banyuls de la Marenda, on acabà
establint-se amb sa família. Més tard
a Perpinyà, ocupà càrrecs de
responsabilitat en la Federació Local de la CNT i
el seu domicili serví de refugi per a militants que fugien
de la Península.
Lucio Arroyo Fraile va morir el 28 d'abril de 1988 a
Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord).
***
- Henri Cartier-Bresson: El 22 d'agost de 1908 neix a Chanteloup-en-Brie (Illa de França, França) el fotògraf llibertari Henri Cartier-Bresson. Sa família, propietària d'una manufactura de cotó a Pantin, va intentar inútilment transmetre-li una educació burgesa i cristiana. D'esperit rebel des de jove, va apassionar-se per la pintura, fet que el va portar a relacionar-se amb els surrealistes i a estudiar amb el cubista André Lhote; però abandonarà la pintura i partirà a descobrir el món amb la seva càmera Leica (a la Costa d'Ivori romandrà un any). En 1932 les seves primeres fotografies són exposades a Nova York. En 1934 viatjarà un any per Mèxic, testimoniant la vida dels barris pobres mexicans. En 1935, als Estats Units, s'iniciarà en el cinema. Entre 1936 i 1939, de tornada a França, treballarà com a assistent de Jean Renoir. En 1937 va realitzar durant la Revolució espanyola un documental (Victoire de la vie) sobre els hospitals republicans. En 1940 va ser empresonat pels alemanys, però aconseguí evadir-se en 1943, després de dos intents infructuosos, i prendrà part en una organització clandestina d'ajuda als presoners. Va fotografiar després l'Alliberament de París. Va retornar als EUA, on en 1947 fundarà amb Robert Capa, David Seymour i Georges Rodger l'agència cooperativa Magnum Photos, que esdevindrà una de les agències fotoperiodístiques més prestigioses del món. Entre 1948 i 1950 va viatjar per Índia, per Birmània, per Xina --durant els sis primers mesos de la Xina Popular--, i per Indonèsia --arran de la independència. En 1954 va ser el primer fotògraf occidental que va poder treballar a l'URSS després de la mort d'Stalin. En 1960 marxà a Cuba i a Mèxic, entre altres països. En 1966 va deixar l'agència Magnum, però va continuar amb la fotografia. En 1974 va abandonar els reportatges fotogràfics per consagrar-se al dibuix. Entre el 25 d'abril i el 25 de maig de 2000 va fer una exposició fotogràfica a l'Espai Louise Michel de París, Vers un autre futur. Un regard libertaire, amb textos de Bakunin, un dels autors que li agradava citar, organitzada per la CNT francesa --l'editorial Nautilus i la CNT n'editaren el catàleg el mateix any. En aquest any 2000 va crear a París, amb sa companya Martine Franck i sa filla Mélanie, la Fundació Henri Cartier-Bresson. Dos anys després aquesta fundació va ser declarada d'«utilitat pública» i el maig de 2003 va inaugurar-se'n la seu. Henri Cartier-Bresson va morir pocs dies abans de fer els 96 anys, el 3 d'agost de 2004 --moltes fonts citen erròniament el 2 d'agost--, a la seva casa de Céreste (Provença, Occitània), i va ser enterrat el 4 d'agost de 2004 a Montjustin.
Defuncions
- Piotr Petrenko-Platonov:
El 22
d'agost –algunes fonts citen el 26 d'agost– de 1921
cau abatut durant un combat
amb l'Exèrcit Roig soviètic a la riba dreta del
riu Dnièper (Ucraïna) el
guerriller maknovista Piotr Petrenko-Platonov. Havia nascut a Dibrivka
(Kotovsk, Odessa, Ucraïna). Durant la Gran Guerra
lluità com a tinent en
l'Exèrcit rus, participant en 1918 en les guerrilles contra
les tropes de
l'Imperi austrohongarès. En 1919, arran del II
Congrés del Moviment Makhnovista,
va ser elegit membre del Consell Revolucionari Militar de
Guliaipolé (Zaporíjjia,
Ucraïna) i comandant d'un destacament de les tropes
insurreccionals per lluitar
contra l'Exèrcit ucraïnès de
Sýmon Petliüra. En 1920 derrotà una
divisió de
l'Exèrcit Blanc comandat per Piotr Wrangel. Durant l'estiu
de 1921 formà part
del grup encarregat d'assegurar la sortida a l'estranger de Nestor
Makhno.
***
- Diego Rodríguez Barbosa: El 22 d'agost de 1936 es assassinat per un escamot feixista a Alcantarilla del Águila (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Havia nascut el 5 de novembre de 1885 a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la«Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del SindicatÚnic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla delÁguila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre,Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT,Ética, Germinal, Iniciales,El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i«La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).
***
-
Antonio Ejarque Pina:
El 22 d'agost de 1950 mor a París (França) el
destacat militant
anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque.
Havia nascut el 25 de març de 1905 a Saragossa
(Aragó,
Espanya). En els anys vint ja militava en el moviment anarquista
aragonès i en
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del
metall, ocupà càrrecs
orgànics en la Junta del Sindicat de la
Metal·lúrgica i en la Federació Local
de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el
Sindicat de la
Metal·lúrgica confederal en la
Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa
i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el
representant
dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el
Congrés de la CNT celebrat a
Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT. El desembre
de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti
Domínguez i Isaac Puente
Amestoy, formà part del Comitè Nacional
Revolucionari de Saragossa i, en
fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de
1934 al
penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el
periòdic Cultura y
Acción. El març de 1936, amb
altres companys, es reuní amb polítics i
empresaris saragossans per a trobar
una solució a la desocupació que imperava a la
capital aragonesa. Quan les
militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el
control de
Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i
Francisco Garaita Arias
partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els
arsenals. L'agost
aconseguí sortir-ne del cercle facciós i
incorporar-se en el Comitè Regional
d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va
ser nomenat membre del Comitè
Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la
resolució sobre els mitjans
tècnics de les col·lectivitats en el
Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El
març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo
Sebastián i Manuel López, en nom del
Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte
d'Unitat Revolucionària amb la
Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va
ser nomenat
comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz
Ramírez i,
posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938
col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a
Alcanyís. L'octubre
de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector
del XVI Cos de l'Exèrcit
republicà i intentà frenar la campanya comunista
que pretenia fer-se amb el
control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el
triomf
franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració
d'Albatera i a
Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de
març de 1944 va ser
jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de
reclusió per «adhesió a la
rebel·lió». Va ser indultat pel decret
del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el
20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la
lluita clandestina
antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional
confederal, va ser
nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD) a
l'exterior i a començament de 1947 passà a
França per exposar l'opinió dels
confederals de l'interior partidària de fer costat, encara
que amb condicions,
el Govern republicà de José Giral Pereira. De
bell nou a la Península, continuà
amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el
Comitè Nacional de la
CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual
ocupà la secretaria de
Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la
secretaria general
confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser
detingut. El 29
d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i
el 27 de novembre
de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de
maig de 1948,
però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys–entre ells Eusebio Azañedo
Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan
José Caba
Pedraza, José Yañez i Francisco García
Nieto–, i arribar a França el 18 de maig
amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23
de maig. Entre 1949
i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de
l'anomenada«tendència
col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general
del Comitè
Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio
Ejarque Pina va morir
el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París
(França) d'una anèmia
perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.
Antonio
Ejarque
Pina (1905-1950)
***
- Umberto
Tommasini: El 22 d'agost de 1980 mor a Vivaro
(Friül) l'anarquista i resistent
antifeixista Umberto Tommasini. Havia nascut el 9 de març de
1896 a Vivaro
(Friül) i sos pares es deien Angelo i Bernardina, obrers no
qualificats que emigraren
a Trieste i esdevingueren socialistes. En 1902 quedà orfe de
mare i amb 13 anys
començà a treballar com a aprenent en un obrador
de ferreria. El 14 d'octubre
de 1909 participà en la seva primera
manifestació, una protesta contra
l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia. Amb sos germans
Vittoria, Leonardo i Angelo, freqüentà els grups
socialistes i l'afamat Cercle
d'Estudis Socials (CES). Son pare, també assidu del CES,
recuperà vells llibres
socialistes i muntà a la seva llar de Vivaro una Biblioteca
Popular, que serà
la primera de la regió. Quan esclatà la Gran
Guerra sa família retornà a Vivaro
pensant que el conflicte bèl·lic duraria poc
temps. Mentrestant ell fou
destinat a un destacament de metrallers i en una acció de
guerra va ser ferit.
En 1917 va ser fet presoner en la derrota de Caporetto i internat al
camp de
presoners de Mauthausen. En 1919 va ser llicenciat i retornà
a Trieste, on
reprengué la seva feina de ferrer i
freqüentà els cercles socialistes i
anarquistes. En 1920 seguí intensament el debat sorgit en el
moviment
socialista, però quedà profundament decebut del
vaig nivell de la polèmica i no
renovà el seu carnet socialista ni s'afilià al
nounat Partit Comunista d'Itàlia
(PCI), que considerava excessivament jeràrquic.
S'adherí al moviment
anarquista, seguint les passes del seu germà major Vittorio,
que havia conegut
a Sardenya anarquistes provinents de Trieste que, com a
antimilitaristes,
havien estat internats durant la guerra. Durant la postguerra
participà en
totes les iniciatives polítiques i sindicals que es
desenvoluparen a Trieste i
molt especialment en els grups de defensa contra els escamots
feixistes. En
1921 va ser ferit per un grup de feixistes que havien irromput a la
fàbrica on
treballava. L'estiu d'aquell mateix any participà en una«expedició punitiva»
contra membres d'un escamot feixista que retornaven d'una
acció contra el«barri roig» de San Giacomo, de la qual resultaren
ferits una trentena de
feixistes arran de l'explosió d'una bomba; son pare, que no
suportava aquesta
mena d'accions violentes, trencà tota relació amb
son fill. En 1925 assistí al
congrés de la Unió Anarquista Italiana (UAI) que
se celebrà a Milà, on conegué
Camillo Berneri i Gino Bibbi, amb els qui entaulà una
estreta amistat. L'11 de
setembre de 1926 participà en l'intent d'atemptat contra
Benito Mussolini
portat a terme per Gino Lucetti, subministrant a aquest els explosius,
encara
que sembla que no estava al corrent de l'ús que se li havia
de donar-hi. Considerat
perillós pels seu radicalisme, les autoritats feixistes el
detingueren en
diverses ocasions i fou un dels primers antifeixistes que va ser
confinat,
durant un període de sis anys, a Ustica i a
Ponça. Durant el seu confinament es
mostrà indisciplinat i lluità contra els abusos
per part dels vigilants, alhora
que va fer amistat amb el comunista Luigi Calligaris i l'enginyer
republicà
Giobbe Giopp. A finals de 1931 retornà a Trieste i setmanes
després, el gener
de1932, passà clandestinament a França
després d'una breu estada al domicili de
la família Zanolli de Zuric i a Ginebra, on Luigi Bertoni i
Carlo Frigerio, del
Comitè Pro Víctimes Polítiques, li
recomanà marxar a París a causa de les
dificultats polítiques i econòmiques de romandre
a Suïssa. A la capital gala
s'integrà en la lluita antifeixista portada a terme pels
exiliats italians,
encara que no tenia una situació legal estable. Amb Camillo
Berneri i Giobbe
Giopp estudià la possibilitat de portar accions
antifeixistes a l'interior
d'Itàlia. En 1934 es posà a viure en parella amb
la triestina Anna Renner, amb
qui tindrà un fill (Renato). Entre l'1 i el 2 de novembre de
1935 assistí al
Congrés Anarquista Italià
(«Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants
Europeus») que se celebrà a Sartrouville, a prop
de París; promogut per Camillo
Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de
França, de Suïssa i de
Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo
Fantozzi, Carlo
Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato
Anarchico d'Azione
Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció
Revolucionària), els
responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini,
Umberto
Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El juliol de 1936, arran
del cop
feixista a Espanya, marxà a Barcelona (Catalunya) a fer
costat la Revolució i
s'adherí a la Secció Italiana de la Columna
Ascaso de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), comandada per
Carlo Rosselli. El 28 d'agost de 1936 lluità a la batalla de
Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar.
Ocupà càrrecs de responsabilitat en
l'Exèrcit republicà, encara que es
mostrà força crític amb la
militarització de
les milícies. El febrer de 1937, durant una temptativa de
sabotatge contra una
nau de la marina franquista al port de Ceuta, va ser detingut pels
comunistes,
juntament amb Giobbe Giopp, Alfredo Cimadori i Giovanni Fontana, i
tancat a
València, on va ser durament interrogat per la policia
estalinista. Aconseguí
fugí, però es va veure obligat a retornar a la
presó per a no entrebancar les
negociacions que el ministre de Justícia, l'anarquista Joan
García Oliver,
estava fent per a alliberat tot el comando --finalment,
resultà que Cimadori
era un confident de la policia feixista. A finals d'abril de 1937,
després de
patir un simulacre d'execució, va ser alliberat. En un
carrer barceloní troba
Berneri, pocs dies abans de ser assassinat pels estalinistes.
Després dels
tràgics fets de «Maig del 1937»
retornà a França i es dedicà a
planejar un
atemptat contra Mussolini, però les autoritats feixistes
s'assabentà del
projecte gràcies a la delació de Mario Buda,
anarquista confident de la
policia. En 1940, com a conseqüència de l'esclat de
la II Guerra Mundial, va
ser detingut i internat al camp de concentració de Vernet.
Després de
l'armistici italofrancès, va ser extradit a
Itàlia. Entre 1941 i 1943 fou
confinat, amb altres anarquistes, a Ventotene, on es va fer
càrrec de la cuina
de la cantina dels llibertaris. A l'illa tirrena conegué
Giussepe Di Vittorio,
que durant l'estiu de 1937 havia calumniat Berneri. El 25 de juliol de
1943
nombrosos presos polítics van ser alliberats,
però ell i altres companys
anarquistes i iugoslaus hi restaren. Després va ser
traslladat al camp de
concentració de Renicci,
a Anghiari
(Toscana), i no va ser alliberat pel govern de Pietro Badoglio fins al
8 de
setembre de 1943, poques hores abans de l'arribada de les tropes nazis.
Mentre
molts d'anarquistes entraren en la Resistència, ell es
negà a causa del control
que hi exercien els comunistes, amb els qui no volia cap tracte, i
marxà als
Apenins septentrionals, on reprengué contacte amb els
companys anarquistes i
ajudà els refugiats. Després de la guerra
retornà a Trieste, on amb altres
companys (Biordano Bruch, Libero i Primo Vigna, etc.) que venien de
l'exili i
de la lluita partisana, fundà el grup anarquista«Germinal» i un periòdic
homònim,
que sorgí tots els dies del Primer de Maig i en ocasions
assenyalades. En 1945
assistí a Carrara al congrés constitutiu de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI), a la qual s'adherí el grup«Germinal». En aquests anys de postguerra
s'oposà al comunisme iugoslau i a les maniobres republicanes
i socialistes dels
partits polítics italians. Després de reprendre
la seva feina de ferrer, va ser
elegit, malgrat l'hegemonia comunista, delegat sindical en el seu lloc
de
treball i promogué diverses iniciatives (Primer de Maig,
conferència
commemorativa de Ferrer i Guàrdia, etc.). En 1954 va ser
condemnat a presó pel
govern militar d'ocupació angloamericà, que
aleshores administrava Trieste, per
propaganda il·legal anarquista. En aquests anys
ajudà alguns anarquistes
búlgars a fugir del règim comunista i a passar
clandestinament a França. En
1965 acceptà el «pacte associatiu» de la
FAI, però entrà a formar part del
sector dissident que acabà constituint el Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Durant
els anys setanta va ser un punt de referència per a les
noves generacions
d'anarquistes i amb 74 anys, l'agost de 1970, defensà tot
sol la nova seu del
grup «Germinal» de l'atac d'un escamot feixista.
Entre 1971 i 1979, en
substitució de Alfonso Failla, dirigí el
periòdic Umanità Nova
i patí una condemna arran d'un article publicat contra
un «capellà mafiós
calabrès». En 1973 un informe policíac
el qualificava com a«element de caràcter impulsiu i bregós,
constantment insatisfet i obertament
intolerant amb l'Autoritat i la llei de l'Estat». Octogenari,
participà en
marxes antimilitaristes, congressos de la FAI, activitats
contrainformatives
contra les malifetes estatals, etc., però sovint s'havia de
retirar a la seva
localitat natal per enfortir-se de les malalties de la vellesa. Umberto
Tommasini va morir el 22 d'agost de 1980 a Vivaro (Friül) i el
seu funeral al
cementiri de la localitat dos dies després fou una gran
manifestació de condol
del moviment anarquista italià. En 1984 Claudio Venza
publicà en llengua vèneta
la llarga entrevista autobiogràfica Umberto
Tommasini. L'anarchico triestino, traduïda a
l'italià en 2011 sota el títolIl fabbro anarchico. Autobiografia fra
Trieste e Barcellona; aquest mateix 2011 es va publicar la
traducció al
català (L'anarquista de Trieste. Un
indignat del segle XX). En 2005 el Centro Studi Libertari
(CSL, Centre
d'Estudis Llibertaris) de Trieste inaugurà la Biblioteca
Social «Umberto
Tommasini».
Umberto Tommasini (1896-1980)
***
- Juan Ruiz Martín: El 22 d'agost de 1983 –segons altres fonts el 2 d'agost– mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Ruiz Martín. Havia nascut cap el 1912 a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya). D'educació autodidacta, treballava de jornaler. Estudià magisteri, però no pogué acabar la carrera a causa dels empresonaments per la seva militància. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, el març de 1932 fou elegit segon secretari del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, càrrec que encara mantenia quan esclatà la guerra el juliol de 1936. Membre dels primers Comitès Antifeixistes, el setembre de 1936 formà part del Comitè d'Enllaç, del Comitè del Front Popular i del Comitè d'Abastiments fins a la caiguda de Màlaga el gener de 1937. Després fou oficial d'Artilleria de l'Exèrcit Popular de la II República en el front de l'Ebre, on caigué ferit. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), d'on pogué fugir, però va ser detingut per la policia i deportat als camps de concentració magribins. En 1941, al camp de Djelfa (Algèria), fou ajudant d'infermeria i membre del comitè del camp. S'enrolà en l'Exèrcit britànic i quan acabà la II Guerra Mundial restà a Anglaterra, juntament amb altres militants (Agustín Roa Ventura, Antonio Vargas Rivas, etc.). Es guanyà la vida treballant a la cuina d'un hotel i la seva militància es concretà en organitzar l'ajuda als companys de la Península. Expert en pedagogia infantil, va fer conferències sobre el tema en universitats angleses. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,España fuera de España,Faro o Nervio.
---
