Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura.
Pel desembre de 1976 alguns membres de la direcció d'OEC érem a la presó de Ciutat: Josep Capó, Jaume Obrador i jo mateix. Per part del MCI hi havia n'Isidre Forteza; pel PORE, en Ramon Molina de Dios, na M. Dolors Montero. Hi eren també altres companys empresonats a ran de la manifestació del 12 de novembre. Record en Pere Ortega, n'Antoni López López, na M. del Carme Giménez Ruiz, en Manuel Carrillo...
El 20 de Desembre de 1976 el grup Criada repartia un comunicat de solidaritat amb nosaltres. Era una de les primeres vegades en la història de la plàstica mallorquina que un grup col.lectiu d'artistes s'implicava tan directament en la lluita activa contra el feixisme. El full deia textualment:
"CAMPANYA SOLIDARITAT SANCIONATS I EMPRESONATS
"Comunicat 'CRIADA': 'CRIADA', que S'OPOSA AL CAPITALISME, s'oposa també a qualsevol forma que empri aquest sistema per a explotar l'home. S'oposa, per tant, al muntatge galeria-geni i a les implicacions comercials que comporta. 'CRIADA' participa en aquesta mostra perque l'acció, encara que desenvolupada en un marc essencialment capitalista, té com a finalitat el suport als qui lluitaren per la llibertat en les jornades de mobilització pacifica del 12 de novembre".
La lluita cultural antifeixista i anticapitalista arribava també al camp de la plàstica. El grup que va treballar més dins d'aquesta línia fou precisament CRIADA. Aquest col.lectiu recull moltes de les experiències anteriors de la mostra d'Art pobra (Katy Bonnín, Tinus Castanyer, Miquel Àngel Femenies i Gabriel Noguera, entre d'altres). Es tractava de lluitar contra la pastisseria del paisatgisme i els esfereïdors quadres de plàtans i pomes i flors que embrutaven, d'ençà del final de la guerra civil, els ulls dels mallorquins. ¿Hi havia res de millor, per a amagar la sang dels tres mils assassinats pel nacionalcatolicisme feixista, que un paisatge d'una idil.líca cala, o unes flors dins d'una gerra? La pintura, la literatura, el teatre, la poesia, havien servit durant quasi quaranta anys per ajudar a fer tranquil.lament la migdiada als assassins i especuladors. Ara es volia acabar amb aquesta migdiada, amb l'"art" com a decoració de menjadors de nou-rics, oficines bancàries, xalets de multimilionaris... Es criticava ferotgement el mercantilisme del podrit món de l'art burgès. La conversió de l'obra d'art en simple mercaderia. És a dir, el quadre, l'escultura, com a objecte d'especulació i forma d'obtenir plusvàlues. Aquesta primera exposició és va fer el mes d'octubre de l'any 1971 en els baixos de la llibreria Tous.
Abans de la protesta de l'Art pobra, dels artistes que s'agruparen al voltant d'Ensenya 1 i de Criada, hi hagué igualment les experimentacions de Tago, fundat l'any 1959 i que estava compost per Miquel Morell, Caty Juan, Rafel Jaume, Manuel Picó, Fraver, Vélez, Joan Palanqués, Joan Gibert, Rivera Bagur, Pere Quetglas, Francisco Carreño, Merche Sofia Pintó, Juan Garcés, Teresa Heydel... Hem parlat sovint amb l'amic Miquel Morell de la protesta artística que significà en el seu temps el grup Tago (i més endavant el grup Bes). Pens que molts dels dibuixos i escultures de Miquel Morell (especialment les seves "escultures" amb filferro) s'avancen -potser d'una manera inconscient, car no ho teoritzaren- en molts dels plantejaments dels components de la mostra d'Art pobra, Ensenya 1 i, fins i tot, Criada.
La primera mostra d'Ensenya 1 tengué lloc del sis al trenta-u d'agost de 1973 a la Galeria 4 Gats de Ciutat. Hi participaven Tomeu Cabot, Ramon Canet, Sara Gibert, Marcelino Grandes, Gerard Mates (del qual ja hem parlat en un capítol anterior), Miquel Àngel Femenies, Andreu Terrades i Steva Terrades. Com explica Mª José Coromines en el catàleg Aproximació a l'avantguarda a Mallorca (pàg. 24): "La idea comuna, tant del galerista Ferran Cano com dels artistes participants a la mostra, era sens dubte el rebuig a les característiques tradicionals de plantejament i funcionament d'una galeria comercial".
Però, dins aquesta trinxera de lluita cultural antisistema, el col.lectiu que més renou armà a les darreries del feixisme va ser, sens dubte, el grup d'artistes que s'uniren sota el nom de Criada. En l'opuscle abans esmentat (Aproximació a l'avantguarda...), Coromines n'explica l'origen (pàgs. 24-25): "El 1974, un any més tard que l'exposició als 4 Gats, coincideix en el fet que molts dels artistes d'una mateixa generació anaven a classe de dibuix de nu a la Reial Acadèmia de Sant Sebastià del carrer de l'Almudaina, on familiarment es deia Ca n'Oleo, un lloc on també anava a dibuixar el veterà Casimiro Tarrassó, quan passava llargues temporades a Mallorca. A la sortida de classe, molts d'aquests artistes es reunien al bar Moderno de la plaça de Santa Eulàlia, on feien tertúlies molt animades en les quals es parlava, sobretot, del sentit que tenia l'art establert. Es parlava contra aquest art i contra els certàmens que es realitzaven i que significaven la continuïtat d'aquesta manera d'art, i vers la qual tots se sentien identificats en una postura contrària". En la primera exposició del grup Criada (a la Llibreria Tous) hi participaren: Katy Bonnin, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Tinus Castañer, Miquel Àngel Femenies, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicente Torres i Miquel Trias.
Escriptors i artistes en la lluita contra la dictadura.
"La revista Cort: Carlos Meneses, Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera".
La revista Cort, dirigida per l'escriptor i periodista Carlos Meneses, era una clariana de llibertat en les darreries del franquisme. Hi vaig col.laborar una llarga temporada i mai no hi vaig tenir cap problema, malgrat els "cappares" sabien que era militant de l'. Sovint els comunistes d'OEC hi publicàvem algun comunicat que -la majoria d'ocasions- havia estat rebutjat per la premsa oficial (els diaris oficials només consideraven "comunistes" els carrillistes partidaris de la reconciliació amb la burgesia i el feixisme). Entre molts d'altres col.laboradors record Antoni Tarabini, Celestí Alomar, Jerónimo Blanco, Alexandre Ballester, P. Bonnín, Llorenç Capellà, F. Díaz de Castro, Andreu Ferret, Josep Melià, J. M. López Nadal, Jordi Solé Tura, Sebastià Verd, Jaume Santandreu, Tomeu Bennàssar, Gabriel Janer Manila, Margarida Capellà, Josep M. Llompart i un llarg etcètera.
Mentrestant, continuaven les activitats contra la comercialització burgesa de l'art per part del grup Criada. El número 757 (pàg. 6) de Cort (corresponent a la setmana del 18 al 25 de juny de 1976) informava dels atacs (i posterior prohibició per part del delegat del Govern feixista) a l'exposició que el col.lectiu havia realitzat en el Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears (COACB), és a dir, en unes sales del Palau de Ca la Torre. A Cort informaven damunt la repressió franquista en contra de l'art i dels artistes: "'Criada 74'" son cuatro montajes que han sido efectuados todos ellos de manera colectiva por seis jóvenes autores de la isla -Àngel Muerza, Miquel Àngel Femenies, Carme Roig y Ramon Valentí- y que ya había sido presentada, también con problemas, en la ciudad de Alcúdia en el verano pasado". El franquisme aixecà acta notarial de "el insulto a las Fuerzas de Orden Público" que representava l'exposició. La intenció gens amagada dels agents de la repressió era empresonar els artistes. I ja érem a una data tan avançada de la transició com el juny de 1976! Les esperonejades del feixisme semblaven no finir mai!
En Damià Ferrà-Ponç, defensant els artistes represaliats, escrivia des de la seva secció (Cartas desde la colmena) una enèrgica protesta sota el títol "'Criada' y los fantasmas". De primer, en Damià feia una petita introducció recordant quina havia estat -i era encara!-, dins d'una societat de classes, la funció de l'art i els artistes. Escrivia: "El Arte ha sido durante siglos una simple decoración del poder. En el pasado, se confirió al artista la misión de contribuir a una imagen noble y elevada de quienes ejercían el control de la sociedad. La Historia ha dejado constancia de artistas que no se resignaron a su papel servil. El poder controlaba el mundo artístico y lo utilizaba, sin demasiados conflictos, para sus propios fines.
'La rebelión del artista moderno me parece un dato fundamental para comprender la cultura de nuestra época". Més endavant afegia: "El rechazo [de l'artista] a la subordinación ante el poder es un hecho común a todos los sectores de la cultura actual. Las torres de marfil, los paraísos individuales, se han desmoronado o desvanecido desde hace tiempo. La cultura ha tomado conciencia de sus responsabilidades. El Arte -como la Literatura, como la Ciencia...- ha arrinconado cada vez más sus servidumbres. Ha clausurado, por otra parte, ciertas ilusiones del purismo. El Arte como fín en sí mismo: una especie de religión estética y autocomplacida, se halla también en plena descomposición". En Damià pecava -tots hi pecàvem!- d'optimista en aquesta visió generalitzada de la "desfeta de l'art i cultura burgesos". Vist en perspectiva, ara comprenem que aquella llarga onada d'ofensiva anticapitalista en la lluita de classes cultural i ideològica només va fer que fregar l'exterior de la fortalesa blindada de l'enemic. Passats aquells anys de combat revolucionari en tots els fronts, les aigües tornaren al seu lloc i, com es pot constatar actualment, mai no havia estat tan brutal el poder omnímode dels marxants i els especuladors capitalistes damunt l'art i els artistes.
Però ara parlàvem d'aquells anys il.lusionats, de fondes esperances revolucionàries, del final de la dictadura. En Damià Ferrà-Ponç, en l'article que comentam, deixava constància per a la història de les darreres urpades del feixisme contra els artistes. Fent memòria, denunciant, escrivia: "En 1975 fueron retiradas -a los pocos minutos de haberse expuesto- de las calles de Alcúdia una figuras del grupo 'Criada'. Se habló de si representaban uniformes policíacos o seguidores del pintoreco Blas Piñar. Eran los tiempos de Carlos de Meer y el búnker local campaba a sus anchas. Los artistas se habían limitado a exponer una figura con uniforme nazi -en realidad el antisemita Streicher, ejecutado en Nuremberg- cuya cabeza había sido substituida por la de uno de los del grupo -Miquel A. Femenies- con casco de motociclista. La de civil era Bao Dai con corbata de franjas azules y rojas. Se habló de los colores de 'Fuerza Nueva', se olvidó que correspondían también a los del Barcelona C. F. ¿Cómo acusar a los artistas de utilizar uniformes policiacos y aludir al grupo político de Piñar?". En Damià acabava el seu escrint dient: "La exposición 'Criada' recientemente inaugurada en el Colegio de Arquitectos ha sido clausurada por orden gubernativa. La nota oficial justifica la medida a partir de dos obras: una alusiva a Franco y otra a los interrogatorios policiales".
Un poc més endavant serien Horacio Sapere, Páez Cervi, Ferrer Vicedo, N. Cacho Chacón i Marianne Cortés els que rebrien -aquesta vegada molt més violentes- els cadells del feixisme. Però d'aquests nous combats contra les concepcions burgeses i feixistes damunt l'art, en parlarem en el proper capítol. La lluita contra el feixisme, en aquest any de 1976, abraçava ja tots els camps de la lluita de classes (ni les galeries d'art podien romandre al marge de l'onada revolucionària que sacsejava l'Estat). Els dèbils partits d'esquerra d'aleshores, com de costum, portats per un obrerisme mal entès (i aquí també hi puc incloure el meu partit, l'OEC), creient que la lluita de classes tan sols consistia en demanar augment de sou i res pus, romania indiferent a tots aquests aspectes de la lluita en contra de la burgesia i el feixisme. A poc a poc anàrem constatant els pocs revolucionaris que hi havia de veritat dins de les nostres fileres!