Antes de acabar esta serie de escritos sobre Santiago Rusiñol y Mallorca, hay un aspecto que puede ser curioso sobre las relaciones entre Rusiñol y aquellos intelectuales mallorquines del, por indicarlo de alguna manera, sector catalanista.
La estancia más prolongada de Rusiñol en Mallorca fue la de 1902. Rusiñol se reunió y participó en las reuniones de Can Alcover y del Salón Beethoven de Palma. También en Sóller acudía a las veladas del Círculo Solleric. Fue en Sóller donde se dio un homenaje a Rusiñol. De este homenaje Margalida Casacubierta i Rocarols nos dice en su Tesis Doctoral sobre Rusiñol:
Santiago Rusiñol: Dijous Sant a Pollença (1902)
L'estada del pintor barceloní a Sóller va oferir un pretext inmillorable als components del Círculo per organitzar una gran festa d'homenatge que va mobilitzar en bloc la intel·lectualitat mallorquina. No es tractava d'una vetllada literàrio-musical qualsevol. Hi van participar, a més de l'homenatjat, Gabriel Alomar, Miquel S. Oliver, Joan Alcover, Miguel Sarmiento, Pere Serra, Francisco Blanes i Viales, Antoni Noguera, Joan Marquès i els representants de la societat esportivo-cultural, Jaume Torrens i Pere Alcover, germà del poeta i notari de la ciutat. Comptat i debatut, els principals promotors, durant aquests anys del tombant de segle, de la modernització de la societat illenca a través d'un projecte d'integració cultural i, en darrer terme, nacional, de les terres de llengua catalana. Els parlaments de Gabriel Alomar -"La interpetració artística de Mallorca"- i de Joan Alcover -"Rusiñol i el modernisme"- són un clar exponent del sentit que tenia per a la intel·lectualitat mallorquina la presència de Rusiñol a l'illa. Aquest, reconegut per tothom com el pare i el profeta del modernisme i representant emblemàtic de l'Artista, era considerat com el pont d'enllaç perfecte entre una Catalunya cosmopolita, moderna i conscient de la seva idiosincràsia -l'ideal, aquell "fi determinat i notori" que feia Catalunya superior, segons Alomar, "al nivell mig d'Espanya" -, i una Mallorca ensopida, passivament contemplativa, sotmesa al jou del caciquisme i del funcionariat estatal, però proveïda, en canvi, d'uns atributs naturals que podrien oferir a una societat materialista i prosaica com la catalana la dimensió espiritual que li mancava per assolir la plena harmonia. [...]
Continúa la Tesis Doctoral unos párrafos después:
Santiago Rusiñol: La vall Sóller (1903)
Rusiñol, en efecte, va prendre part activa en el procés de modernització cultural de determinats sectors de la intel·lectualitat mallorquina: va ser testimoni d'excepció dels primers èxits de Miquel Costa i Llobera a Barcelona, tingué un paper rellevant en l'homenatge que es va retre al poeta a Palma quan va assolir el mestratge en Gai Saber l'any 1902 i participà en l'ambiciós projecte del Grand Hotel, símbol per excel·lència de la modernització i regeneració econòmica de l'illa daurada. La seva presència contribuí també a incentivar l'activitat teatral mallorquina i la seva pintura va suposar un pas important en el procés de mitificació de la realitat illenca. Però, sobretot, Santiago Rusiñol va oferir als mallorquins més inquiets un model d'actuació com a artista i un discurs ideològic que va contribuir en gran manera a l'edificació del mite. En uns moments en què el mite es construïa a l'una i a l'altra banda de mar, apel·lant a una vaga idea de comunió cultural, geogràfica i ètnica, i quedava justificat en nom d'un projecte, igualment vague, anomenat indistintament regionalista o catalanista -potser fins i tot modernista-, la figura de Santiago Rusiñol -l' outsider, el sacerdot de l'art, l'activista cultural- constituïa una peça realment estratègica dins l'engranatge d'un incipient catalanisme polític que intentava sustentar-se sobre la idea dels països catalans. Ara bé, a mesura que aquest projecte, en mans de la cada vegada més potent Lliga Regionalista, es va anar definint ideològicament, Rusinol va quedar paulatinament relegat a un terme secundari, mentre la funció d'enllaç cultural que ell havia assumit des del punt de vista de l'intel·lectual modernista, dissolvent en el seu activisme, requeia en intel·lectuals com Josep Carner. El procés de selecció estètica i ideològica que es va portar a terme des de les pàgines de la revista Catalunya i, sobretot, des del baluard de La Veu de Catalunya va bandejar, amb Santiago Rusiñol, algun dels intel·lectuals illencs que més havien contribuït al desvetllament de Mallorca. És prou conegut el cas de Gabriel Alomar, desplaçat a partir de 1904 del grup d'escriptors mallorquins que, en un primer moment, abans que aquest exposés públicament a l'Ateneu Barcelonès les bases profundament progressistes del seu pensament, constituïen en bloc el model estètic i ideològic propugnat per Carner. Diferències ideològiques més que no pas estètiques en el cas de Gabriel Alomar, ideològiques i estètiques pel que fa a Santiago Rusiñol, van relegar tots dos autors a uns espais alternatius a la cultura "oficial" -si és que es pot utilitzar aquest terme excessivament pretensiós- que, a partir de 1906, es coneixeria amb el nom de noucentisme.
Margarida Casacubierta i Rocarols: Santiago Rusiñol: Vida, literatura i mite, págs. 475 - 478; 4º pdf
Yo tengo que agradecer a Margalida Casacubierta sus trabajos sobre Rusiñol pues su libro "Des de les illes" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999. Biblioteca Marián Aguiló, 29) ha sido el que me ha dado la relación de los artículos periodísticos que Rusiñol publicó sobre Mallorca e Ibiza.