Som a l'Era de l'Imperi del Mig renaixent.

          Som a l'Era de l'Imperi del Mig renaixent.

    Un imperi renaixent, però, en aqueixa nova era, la figura de l'Emperador és substituïda per la del Secretari General  del Partit Comunista Xinès.

        Fins ara mateix, els grans mitjans de comunicació ''occidentals'' (''occidentals'', és a dir, de les grans corporacions capitalistes occidentals) intenten desvirtuar l'ascens de la Xina com a superpotència mundial.

   En aquests mitjans, els quaranta mil economistes del sistema arrosseguen la peregrina teoria segons la qual l'emergència xinesa és deguda a la ma d'obra barata. En tot moment, parlen de les ''economies emergents'', de manera que la Xina figura igualada a països com el Brasil i la República Sud-Africana. Els mitjans més seriosos reconeixen l'envergadura de l'economia xinesa com a segona economia mundial i preveuen que arribarà a igualar la nord-americana cap allà el 2025 o el 2030.

   Però l'OECD ha previst que l'economia xinesa igualarà la ianqui a l'any 2016.

    En contra de les presumpcions dels mitjans ''occidentals'', haurem de veure que, en realitat, fa temps que la Xina  és la primera potència mundial. La realitat és que avui l'economia d'aquesta nació marca el ritme i la direcció de l'economia mundial.

   O sigui, el fet que el PIB dels Estats Units sigui el més elevat del món, no lleva que els EUA sigui el país més endeutat i que la seva indústria continuï en recessió, procés de desindustrialització que s'inicià als anys 70 ( Un estudi acadèmic  sosté que el deute dels EUA és més gran del que declaren oficialment; vegeu-ne la recensió a la web El deute dels EUA sis vegades  més gran).

     Allò que veurem demostra que la Xina és realment la primera potència mundial en quasi tots els ordres, i no solament en economia. I allò que veurem es basa en les estadístiques oficials, majorment.

   Haurem de veure també que arreu de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica hi ha tot de grans projectes de Pequín per a la construcció de ports, aeroports, autopistes, línies de ferrocarril, oleoductes, grans edificacions singulars i d'altres. En aquests indrets, els principals projectes de Washington es centren en projectes de caràcter militar; i les ajudes econòmiques són preferentment militars també.

   Amb el triomf dels comunistes al 1949, la Xina recuperava la sobirania nacional, que havia estat segrestada per les potències imperialistes  des de principis del segle XIX .  Sota el lideratge d'En Mao Zedong com a secretari general del PCX, la Xina era reconeguda com a gran potència amb dret a veto al Consell de Seguretat de les NU. Els xinesos d'avui tenen una consciència mol viva

de les grans desgràcies que va patir la nació per causa de les intervencions imperialistes, i de la del Japó, en especial.

    Sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, al 1978, amb ''el socialisme a la manera xinesa'', s'iniciava el desplegament de la gran nació asiàtica, desplegament que es manté viu fins avui en dia. Durant més de tres dècades, de manera continuada, la gran nació establí uns ritmes de creixement al voltant dels dos dígits, de manera que ha constituït  la revolució més ràpida i intensa de la història de la humanitat.

   Segons les estadístiques, a principis de segle, la Xina esdevingué la primera potència industrial del planeta (Els mitjans ''occidentals'' donen a entendre que són indústries menors,  de ''mà d'obra barata'').  Però la realitat és que la nació xinesa ha guanyat els mercat de les grans indústries pesades per causa de la seva superioritat tecnològica. Com a indicador d'això,  la major part dels productes electrònics de tot el món (ordinadors, telèfons mòbils, etc.) porten unes bateries que són ''made in China''. O també:  les drassanes xineses construeixen els vaixells més avançats tecnològicament.

  Però, segons aquestes estadístiques, la nació asiàtica no solament s'ha avançat als EUA i a Europa en capacitat industrial; sinó que ha esdevingut un gegant entre nans en quasi totes les branques industrials.

   Al 2013, la producció d'acer de la Xina és quasi nou vegades més gran que la dels EUA (Ho podeu veure a la web World Steel Association - May 2013 Crude Steel Production)

  Per descomptat, l'acer produït és la matèria primera de la indústria pesada. La Xina, en efecte, ocupa el primer lloc entre els països d'indústria pesada.

   Una de les grans indústries més importants és la de la construcció naval. Les drassanes xineses són les més actives del món, seguides per les de Corea del Sud i el Japó.

   Als mitjans ''occidentals'' no els agrada tractar sobre un tema que fa palesa la decadència industrial del Fukus. O sigui, no és solament que la Xina ocupi el primer lloc, sinó que allò escandalós és la insignificança de les drassanes dels EUA, Anglaterra i França.  Segons indiquen les estadístiques (Vegeu la webEstadístiques de la construcció naval mundial), la Xina construeix 80 vegades més vaixells que els EUA. És de destacar que països com l'Índia, el Brasil o el Vietnam superen àmpliament el Fukus en construcció naval.

    Al costat de l'acer, l'altre gran indicador de la capacitat industrial d'un país és el consum de ciment.  Es necessita ciment com a matèria principal per a construcció d'edificis, però també com a matèria necessària per a la construcció de ports, aeroports, ponts, preses hidroelèctriques i, en general, en tot tipus de construcció de línies de comunicació.

   Des de fa dècades, la Xina és el país que produeix i consumeix més ciment. Podeu veure les estadístiques a la web Els principals consumidors de ciment.

   Per descomptat, el major consum de ciment es fa a la construcció d'edificis,  d'habitatges, principalment.

    La Xina, en efecte, és, de molt, el major consumidor de ciment des de fa dècades. I allò que no expliquen bé els mitjans corporatius és que la Xina ha fet la major revolució urbanística de la història de la humanitat. Com s'explica a la web  Construint el somni americà a la Xina,  a les dues darreres dècades, uns 300 milions de persones passarena viuredel campa les ciutats. Segons aquest reportatge: ''(la Xina) És...un lloc que McKinsey & Company prediu construirà 50.000 gratacels en les pròximes dues dècades, l'equivalent a 10 Nova Yorks''. 

   Aquesta pàgina d'En Brook Larmer desxifra qualcuns dels misteris del miracle arquitectònic xinès. El protagonista de la crònica, l'arquitecte nord-americà Daniel Guillen que treballa la Xina, diu: '' Però de vegades sembla que els EUA està assegut al sofà prenent cafè, mentre que la Xina és Carl Lewis corrent tan dur com pugui''.

   No només corren dur els arquitectes xinesos, sinó que a més a més omplen les pistes de l'estadi (Podeu veure l'informe de la web La condició de l'arquitectura xinesa).

   ''300 milions de persones reubicades a les ciutats a les dues darreres dècades'', dèiem. Però s'ha d'especificar que aquestes persones eren majorment treballadors; i que, a diferència dels típics nuclis industrials capitalistes, a les ciutats industrials xineses no hi ha barris obrers de tall inferior. Certament, les famílies treballadores amb ingressos més baixos viuen a les àrees de l'extraradi, però a aquestes àrees no hi ha degradació arquitectònica.  

    Si l'accés a l'habitatge propi és un indicador de benestar social, hem de concloure que els treballadors xinesos són a l'avantguarda mundial. Podeu veure unes estadístiques oficials sobre aquesta qüestió a la web  La Xina, en habitatges de propietat familiar, encapçala el ranquing mundial.

     Des de fa dècades, però encara més, des del crac de 2008, la gran nació asiàtica ha esdevingut el principal agent financer mundial, en substitució d'Europa i dels EUA, de cada vegada més endeutats.

   Certament, la crisi econòmica és mundial, però és essencial subratllar que la major part de països d'Àsia, Àfrica i Amèrica – a diferència d'Europa i els EUA – tenen un creixement sostingut o bé notable.

    S'ha de distingir clarament:  Mentre grans empreses ianquis tenen capacitat per fer grans inversions financeres, el govern federal dels EUA quasi està en bancarrota. Des de el 2008, els governs d'Europa i dels EUA van tancar l'aixeta d'inversions exteriors.  Vegem uns exemples indicatius.

  El cas del Paquistan. El Paquistan és un país amb greus dificultats econòmiques. Té greus mancances d'energia – i en especial d'electricitat – que frenen l'activitat industrial. La contribució dels EUA a l'economia paquistanesa és poc efectiva. Les principals aportacions són de caràcter militar (No sí si es pot considerar com aportació els bombardejos amb drones que fa Washington als territoris autònoms del nord de Paquistan). Actualment, la major despesa dels EUA al Paquistan és la relacionada en el proveïment de la intendència de les forces de l'OTAN a l'Afganistan; bàsicament, són serveis de transport des de el port de Karachi fins a l'interior de l'Afganistan. 

    La Xina és el principal soci comercial del Paquistan. Però a més a més, es manté una aliança estratègia entre els dos països, en virtut de la qual la Xina fa extraordinàries inversions al Paquistan. En aquest sentit, la inversió més notable és en funció de la creació del port de Gwadar a la costa paquistanesa, a uns 70 km. a l'est de Karachi.

   Gwadar no és solament un port franc de la Xina. Gwadar és l'inici físic del que ha de ser el corredor Gwadar-Kashgar (Kashgar, ciutat de la regió xinesa de Xinjiang, és a prop de la frontera amb el Paquistan). Aquest corredor ja està en obres. Aquesta ''Ruta de la Seda'' ha de cobrir una distància de 2.000 km. i ha de superar les altituds del Karakorum (de més de 4.000 metres). Les dues ciutats quedaran unides per carretera, per ferrocarril i per cable de fibra òptica, així com per canonades per gas i petroli (En podeu veure l'informe a la web  De Kashgar a Gwadar).

    Segons sembla, aquesta nova ''Ruta de la Seda'' ha de significar una gran oportunitat pel rellançament econòmic del Paquistan. Però, com assenyalen els comentaristes,  el corredor Gwardar-Kashgar va més enllà de facilitar el comerç entre el dos països.  Obra l'accés de la Xina a l'oceà Índic, així com obra l'accés al mar de l'Àsia Central. Com diu l'informe: '' Pakistan pot servir com un pont en l'estrenyiment de les relacions i la cooperació entre la Xina i els països del sud, centre i oest d'Àsia i en el "procés d'integració econòmica regional"''.  I, a continuació afegeix: '' Per reduir la seva dependència de l'estret de Malacca, Xina ja ha invertit considerablement en la construcció d'oleoductes i gasoductes a través de Myanmar. Un gasoducte des Gwadar a Xina pel Karakorum proporcionaria un segon i més curt alternativa per al subministrament de petroli de l'Orient Mitjà, en particular, a les províncies occidentals i centrals de la Xina''.

Els EUA vol imposar els seus interessos geoestratègics

també al Paquistan, però no ofereix alternatives.

   Els EUA ha pressionat Paquistan molt fortament perquè

renunciï al projecte del gasoducte de l'Iran (Gasoducte que

l'Iran ja ha construït fins a la frontera). Però sense oferir alternatives. Igualment, també s'oposa al projecte del corredor paquistanès sense oferir alternatives.

Com és lògic, el govern del Paquistan no renuncia a cap dels dos projectes que segons diu han d'impulsar el creixement econòmic i la superació de la crisi energètica que ara pateix.

   Els mitjans ''occidentals'' i els seus 40.000 economistes donen per descomptada ''la superioritat del sistema de lliure mercat'' i alhora expliquen els mals que es deriven del sistema comunista. A tot temps parlem de la llibertat de premsa, però no expliquen que a ''Occident'' els mitjans de comunicació són propietat dels magnats o de les corporacions.

    Al segle passat, els mitjans ''occidentals'' no es cansaven de comparar les economies dels EUA i de l'URSS de manera que restava sempre palesa la superioritat dels ianquis.

   Si haguessin de ser conseqüents, ara aquests mitjans també haurien de comparar les economies dels EUA  i de la Xina i deixar palesa la superioritat de la nació asiàtica en quasi tots els ordres. I, alhora, confirmar la bonesa del comunisme (''del socialisme a la manera xinesa'') i la malvestat del capitalisme (Les estadístiques també mostren que la criminalitat als EUA és 30 vegades més elevada que la de la Xina. Vegeu la web Total crimes statistics).

   I un darrer aclariment sobre la bonesa de la civilització xinesa:  La xinesa és l'única civilització que es va desplegar a l'antigor sense Església,  religió o Llibre Sagrat. El confucianisme a vegades se'l reconeix com una religió, però és un fals reconeixement. En Confuci era un filòsof, mai un home religiós. Certament, el budisme i els temples budistes foren presents a la Xina, però en cap cas fou la religió de les amples masses xineses.

A l'època moderna, com és lògic, el PCX es declara oficialment no creient, però alhora la constitució proclama la llibertat religiosa. I l'Estat es declara garant de les diverses Esglésies que operen a la nació (A tall d'anècdota: No es permet que els temples catòlics facin repicar les campanes).