Anarcoefemèrides
del 22 de juliol
Esdeveniments
- Congrés Regional de l'FTRE: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1885 se celebra a Barcelona (Catalunya) el Congrés Regional de Catalunya de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) que intentarà reestructurar l'organització amb el triomf de les tesis«legalistes» i el retorn a la vida pública de la Federació, sota els principis d'anarquia, federació i col·lectivisme, després del període crític sorgit a resultes de la repressió desencadenada arran dels fets de «La Mano Negra». El Congrés aconseguirà canviar els rígids estatuts vigents des de 1881 que eren considerats autoritaris i centralistes i un clar entrebanc per al desenvolupament de l'organització. Els nous estatuts autoritzaran que les federacions locals i comarcals estableixin el seu règim interior de forma lliure i autònoma, alhora que es facilitarà la comunicació directa entre elles. També l'administració de les Comissions Comarcals es descentralitzarà i es retiraran les facultats de què gaudia la Comissió Federal, tot reduint-la a un centre d'estadística i de correspondència. Aquestes necessàries reformes coincidien amb el «Projecte de Reglament de l'FTRE» que havia presentat dos anys abans la Federació Local de Gràcia i que el Congrés de València del 1883 va rebutjar. Amb aquestes mesures el Congrés pretenia anul·lar les divisions generades en el si de l'FTRE i evitar que les publicacions anarcocol·lectivistes ventilessin en les seves pàgines els conflictes interns.
***
- Surt Sorgiamo: El 22 de juliol de 1945 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic Sorgiamo, editat per la Secció d'Imola de la Federació Anarquista Italiana (FAI). A la capçalera glosa la cita de Michelangelo«Qui altre segueix mai no arriba primer». Hi ha un article en memòria de tres màrtirs llibertaris del feixisme (Leo Bianconcini, Raffaele Virgulti i Vincenzo Zanelli) i la reedició d'un d'Errico Malatesta.
***
- Jornades
Llibertàries
Internacionals: Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 a
Barcelona (Catalunya)
es realitzen les «Jornades Llibertàries
Internacionals» organitzades per la
Confederació Nacional del Treball (CNT), per diversos
ateneus llibertaris
(Sants, Hospitalet, Verneda, Santa Coloma, Gràcia, Sant
Antoni, Barri Xino)
i per la revista Ajoblanco, sota el lema«Pel retrobament de la vella
acràcia!». Les sessions es van realitzar al
Saló Diana del carrer Nou de la
Rambla, al parc Güell i a les seus dels ateneus. A part dels
debats
politicosocials (feminisme, sexualitat, ecologia, urbanisme, art,
cinema
alternatiu, educació, anarquisme, marxisme, sindicalisme,
autogestió,
antimilitarisme, repressió, comunes, contracultura), de les
taules rodones,
dels mítings i de les assemblees llibertàries es
van realitzar tota classe
d'espectacles i de happenings
relacionats amb la música, el cinema, el
teatre i el còmic. Hi van participar unes 600.000 persones,
la
majoria joves, i hi van prendre part infinitat
d'intel·lectuals
i d'artistes, com ara Daniel
Cohn-Bendit, José Luis García Rúa,
Antonio
López Campillo, Cipriano Damiano,
Pepe Ribas, Rafael Poch, Andrés Grima, Emma Cohen, Fernando
Fernán-Gómez, José
María Nunes, Juanjo Puigcorbé, Francesc Bellmunt,
Francesc Boldú, Ramon
Barnils, Carlos Lucena, Galo Sánchez, Mario Gas, Nazario,
Ocaña, Ramon Muns,
Dolors Laffitte, Marina Rossel, Pau Riba, Sisa, José Afonso,
Pablo Guerrero,
José Antonio Labordeta, Luis Pastor, Daniel Viglietti,Ángel Villalba, Triana,
La Banda Trapera del Río, Companyia Elèctrica
Dharma,
Secta Sònica, Orquestra
Plateria, Els Pavesos, Els Comediants, Johnny Estil·les,
etc. El
Col·lectiu
Ajoblanco, editor de la revista mensual Ajoblanco,
va treure el diari
gratuït Barcelona Libertaria, que
ressenyava els debats, els actes i les
expressions artístiques d'aquestes jornades, i del qual es
van editar tres
números.Les «Jornades
Llibertàries Internacionals» de Barcelona van ser
un dels actes més importants de la contracultura de
l'època.
Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona (1977)
Rosario Fontova: «Un estiu vermell i negre», en El Periódico de Catalunya (22-07-2007)
David Castillo: «L'estiu
llibertari», en Avui
(23-07-2007)
Naixements
- José Oiticica: El 22 de juliol de 1882 neix a Oliveira (Minas Gerais, Brasil) el militant anarquista José Rodrigues Leite e Oiticica, més conegut com José Oiticica. Fill d'un senador, va ser enviat a un col·legi religiós d'on serà expulsat per rebel·lió. Va estudiar Dret i Medicina, tot i que no va acabar cap de les dues carreres i es va dedicara l'ensenyament i a la filologia --va rebre la càtedra de Prosòdia de l'Escola Dramàtica de Rio de Janeiro en 1914, va impartir lliçons de Filologia portuguesa a la Universitat d'Hamburg (1929-1930) i va ser catedràtic del Col·legi Pedro II i de la Universitat del Districte Federal. En 1906 funda el Col·legi Llatinoamericà on aplicarà una pedagogia avançada. L'evolució progressiva de les seves idees el portarà a l'anarquisme en 1912. Va participar al Centre d'Estudis Socials on esdevé un actiu militant del moviment llibertari, fent conferències als sindicats i participant al costat dels treballadors en l'agitació social. En 1918 va ser acusat de responsabilitat en la crida a la vaga general insurreccional, detingut i deportat. En 1924 va tornar a la presó a causa del seu antimilitarisme llibertari i després participarà en la Lliga Anticlerical de Rio de Janeiro. Durant els anys 20 va denunciar la pujada de l'autoritarisme bolxevic a Rússia i les divisions que es creaven entre els treballadors. Va formar part de Fraternitas Rosicruciana Antiqua i va ser un dels més importants pensadors i intel·lectuals brasilers de la sevaèpoca, autor de nombroses obres, com ara: Estudos de fonologia (1916), Princípios e fins do Programa Anarquista-Comunista (1919), A trama dum grande crime (1922), Manual de estilo (1923), Do método no estudo das línguas sul-americanas (1930), A doutrina anarquista ao alance de todos (1947), Roteiro em fonética fisiológica, técnica do verso e dicção (1955), A teoria da correlação (1955), Crítica anarquista de la sociedad actual (1956), Curso de Literatura (1960), Ação Directa (1970). Va ser també poeta --Sonetos 1 (1911), Sonetos 2 (1919) iOde ao sol e Fonte perene (1954)-- i fundador del periòdic anarquista Ação Directa, que va dirigir des de la seva fundació en 1946 fins a la seva morta Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)el 30 de juny de 1957. En març de 1958 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Estudis Professor José Oiticica (CEPJO), que va romandre obert després del cop d'Estat de 1964 fins a l'octubre de 1969, quan va ser assaltat, els seus membres detinguts i alguns torturats i empresonats. En 1985 va sorgir també a Rio de Janeiro el Grup Anarquista José Oiticica (GAJO). Va ser pare de l'entomòleg i fotògraf José Oiticica Filho (1906-1964) i avi de l'artista plàstic Hélio Oiticica (1937-1979), ambdós anarquistes.
***
***
- André
Bösiger: El
22 de juliol de 1913 neix a Perrefitte (Berna, Suïssa)
l'anarquista,
sindicalista i antimilitarista André Boesiger,
més conegut com André
Bösiger. En 1927 assistí a Moutier
a la seva primera manifestació i aquest acte a favor dels
anarquistes
italoamericans Sacco i Vanzetti li va deixar profundament impressionat.
Amb 13
anys abandonà l'escola i, després de treballar a
diverses granges del Jura i de
barallar-se amb el seu cap de l'empresa Tornos a Moutier, en 1928
s'instal·là a
Ginebra. D'antuvi treballà com a descarregador a
l'estació del ferrocarril de
la ciutat i a partir del juny de 1929 com a obrer de la
construcció. S'afilià a
la Fédération des Ouvriers du Bois et du
Bâtiment (FOBB, Federació d'Obrers de
la Fusta i de la Construcció) i al seu grup de
tendència anarcosindicalista, la
Ligue d'Action du Bâtiment (LAB, Lliga d'Acció de
la Construcció), on va fer
amistat amb altres anarquistes, com Luigi Bertoni i Lucien Tronchet. La
LAB,
una mena de «braç armat» o de«nucli dur» de la FOBB, reivindicava el
mètodes
del sindicalisme revolucionari, com ara el sabotatge,
l'acció directa,
l'i·legalisme contra la patronal i el suport mutu amb els
desocupats acomiadats
de la feina que no podien pagar els lloguers de casa seva.
També milità en el
grup anarquista de Ginebra («Club Aurora»), que
aleshores agrupava nombrosos
militants anarquistes italians exiliats que fugien del feixisme. En
aquestaèpoca col·laborà en Le
Réveil Anarchiste
i participà en les activitats de la Libre Pensée,
de la qual arribà a ser president.
El 9 de novembre de 1932 prengué part en la
manifestació que aplegà al voltant
de 6.000 persones per protestar contra la celebració a
Ginebra d'un míting
feixista organitzat pel periodista antisemita Georges Oltramare. En
aquesta
manifestació la policia es va veure desbordada i
cridà l'Exèrcit suís el qual
obrí foc davant la multitud. Segons el balanç
oficial 13 persones moriren i 65
resultaren ferides de consideració. Melchior Allemann, son
millor amic, resultà
mortalment ferit d'un tret
a la cara. En
1933 decidí votar el socialista Léon Nicole per
al Consell d'Estat; va ser la
primera i última vegada que ho va fer, completament decebut
de la gestió del
polític. Arran dels fets de Ginebra de 1932 es
declarà antimilitarista i quan
va ser cridat a files es declarà insubmís a
l'Exèrcit. Jutjat en 1934, va ser
condemnant a dos mesos de presó i el desembre de 1935 a 15
mesos d'empresonament,
a cinc anys de privació dels drets civils i a
l'expulsió de l'Exèrcit, pena que
purgà entre el 16 de gener de 1936 i el març de
1937 i que li ajudà a formar-se
intel·lectualment. El juny de 1937 va ser expulsat del
cantó de Ginebra i,
després d'una temporada a Annemasse (Arpitània),
marxà a fer costat la
Revolució espanyola. Portà armes de contraban
amagades als camions de
subministrament per a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Catalunya,
es va fer càrrec de 120 orfes de guerra espanyols a la
colònia italiana de Saint-Cergue
i, amb el triomf feixista en 1939, acollí els exiliats que
escapaven de la
repressió franquista. En tornar a Suïssa va fer una
crida a la mobilització
general antifeixista i per aquest fet va ser condemnat a un mes de
presó a
Berna. En 1940 entrà a treballar en la
construcció de fortificacions fronteres
davant el perill nazi i lluità contra les condicions
laborals particularment
difícils que van donar lloc a dures vagues. El desembre de
1942 va ser novament
expulsat de Ginebra. Acomiadat de la feina per «activitat
sindicals» i inscrit
en les llistes negres de la patronal, esdevingué
caçador furtiu i
contrabandista, activitat que li facilità l'avituallament de
queviures i
d'armes per als grups de maquis de la Resistència francesa
durant l'ocupació alemanya.
Durant la postguerra ajudà la resistència
antifranquista. En aquests anys es
distancià del seu gran amic Lucien Tronchet que va incitar
molts sindicalistes
i anarquistes a militar com ell en el Partit Socialista Suís
(PSS). En 1957
participà en la fundació del Centre Internacional
de Recerques sobre
l'Anarquisme (CIRA) a Ginebra, ajudant Pietro Ferrua, Jean-Pierre Conza
i
altres en la recopilació de llibres i documents. Entre el
gener de 1957 i el
desembre de 1960 fou el gerent de la nova època de
publicació bilingüe Le
Réveil Anarchiste / Il Risveglio
Anarchico, que s'edità a Ginebra. Durant la guerra
d'Algèria, amagà
independentistes del Front de Libération Nationale (FLN,
Front d'Alliberament
Nacional) i insubmisos i desertors de l'Exèrcit
francès. En 1970 publicà el
periòdic Offensive, del
qual només
sortiren dos números. En els anys setanta
col·laborà en la nova etapa de Il
Réveil Anarchiste i en la revista
anarquista italiana Ma! En aquests
anys va fer costat el moviment okupa ginebrí. Durant els
anys vuitanta assumí
la gestió de l'Hôtel-Cafe du Soleil, a
Saignelégier (Jura). En 1987 publicà amb
Eugène Prono L'LAB, la Ligue
d'Action du
Bâtiment, reeditat en 2005 pel CIRA. El 19 de
juliol de 1990 va morí la
seva segona esposa, Ruth Menckès (Coucou),
també militant llibertària. En els seusúltims anys fou gerent de L'Affranchi,òrgan de la Secció Suïssa
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i
col·laborà en la Lliga
Suïssa dels Drets de l'Home. En 1992 publicà la
seva autobiografia sota el
títol Souvenirs d'un rebelle. 60
ans de
luttes d'un libertaire jurassien i l'any següent el
cineasta Bernard
Baissat, amb la col·laboració d'Alexandre Skirda,
que havia ajudat Bösiger en
l'escriptura de les seves memòries, estrenà el
documental André Bösiger.
Libertaire jurassien, nou lliurament de la seva
sèrie Écoutez...
El novembre de 2004
participà en el seu últim acte públic,
una commemoració de la insurrecció
algeriana, moment que aprofità per reafirmar vigorosament el
seu anarquisme. André
Bösiger va morir el 13 d'abril de 2005 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa) i fou
incinerat dies després. Pòstumament, en 2008, el
realitzador Daniel Künzi
estrenà Anarchisme, mode d'emploi.
André
Bösiger, le dernier anarchiste? (1913-2005).
André
Bösiger
(1913-2005)
***
- Emilio Loriente Vidosa: El 22 de juliol de 1915 neix a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Nascut en una família d'emigrants aragonesos, sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»
***
- Albert Meister: El 22 de juliol de 1927 neix a Delémont (Jura, Suïssa), en una rica família de negociants, el sociòleg llibertari Albert Meister, també conegut com Gustave Affeulpin. Després d'estudiar secundària a la seva vila natal, realitzà estudis comercials a Delémont i a Neuchâtel amb la intenció de seguir amb l'empresa familiar, però s'estimà més entrar en la universitat, on descobrí el món intel·lectual. Quan tenia 25 anys ja era llicenciat en ciències econòmiques i en sociologia per la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i diplomat en psicologia per l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat de Ginebra, on tingué com a professor a Jean Piaget. Continuà els seus estudis de sociologia i obtingué una beca per a la Universitat de Michigan (EUA) on serà nomenat assistent de recerca. De tornada a Europa, en 1954, treballà simultàniament a l'Escola d'Alts Estudis de París i, en qualitat de director de Centre de Recerques, a Ivrea (Piemont, Itàlia). Les seves experiències a la regió piemontesa li van servir per a la seva tesi doctoral (Associations coopératives et groupes de loisirs en milieu rural), que presentà a la Universitat de Ginebra en 1958, i queés un estudi sociohistòric sobre els desenvolupaments associacionistes esdevinguts correlativament amb els processos d'industrialització al Piemont durant els anys 1850 i 1860. Aquest tema serà desenvolupat posteriorment en diversos estudis sobre els problemes de les associacions, de l'autogestió i del desenvolupament als països pobres. Va impartir cursos i conferències a l'Escola d'Alts Estudis de París, a l'Institut de Sociologia de la Universitat de Belgrad, a la Facultat de Ciències Econòmiques i Socials de la Universitat de Ginebra i a diversos instituts de sociologia de les universitats argentines de Buenos Aires, Rosario i Tucumán. En 1958 fundà i dirigí a Roma la revista sobre autogestió International Revue of Community Development, que tingué el suport d'Udriano Olivetti. Entre les seves obres destaquen Coopération d'habitation et sociologie du voisinage (1957), Socialisme et autogestion, l'expérience yougoslave (1964), L'Afrique peut-elle partir? (1966), Participation, animation et développement (1969), Où va l’autogestion yougoslave? (1970), La participation dans les associations (1974), L'inflation créatrice (1975), La soi-disant utopie du Centre Beaubourg (1976), i L’autogestion en uniforme. L’expérience péruvienne de gestion du sous-développement (1981), entre d'altres. En 1977, amb Jacques Vallet i altres, participà en la creació de la revista llibertària d'art i d'humor Le Fou Parle, on signà sota diversos pseudònims (Merry S. Tabelet, Albert de Verfeuil, A. Monche-Noquet, C. Sniffe-Neef, H. Nepeutze, Adèle Kunespa, O. Teufat, E. Messet-Lalbarre, Gustave Joyeux, etc.) bromes científiques netament subversives. Albert Meister va morir el 6 de gener de 1982 a Kyoto (Kansai, Japó) mentre impartia un curs i quan havia decidit deixar el món acadèmic i dedicar-se al dibuix i a l'escultura. Estava casat amb Jacqueline Berret, artista plàstica més coneguda sota el nom de Quinette Meister. Entre el 9 i l'11 de juny de 1987 es realitzà a París el col·loqui«L’autogestion, disait-on», organitzat per l'Institut Universitari d'Estudis i del Desenvolupament, dedicats a la seva memòria. Des del 2007 un carrer de Delémont porta el seu nom.
Defuncions
- Charles Ostyn: El
22 de juliol de 1912 mor a Argenteuil (Illa de
França, França) el communard
bakuninista François Hosteins Ostyn, més
conegut com Charles Ostyn. Havia nascut el 20
d'octubre de 1823 a París (França). Obrer
torner i després representant de llenceria, fou pare de 14
infants, dels quals
vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la
Comissió Provisional de la
Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març
de 1871, esdevingué el primer
Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit
per 5.065 vots sobre 11.283
per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna.
El 29
de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió
de Subsistències de la Comuna
i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis
Públics. El 14 d'abril
representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin
Verdure, la Comuna
en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de
Montparnasse. Votà
en contra del Comitè de Salvació
Pública i signà el «Manifest de la
Minoria» en
oposició a les mesures d'excepció d'aquest
comitè. Després de la «Setmana
Sagnant» es refugià a Suïssa i amb
André Léo i Benoît Malon
s'adherirà a la
Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail
Bakunin. El 27 de gener
de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en
rebel·lia. Quan va
tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards
s'establí a Colombes, on acollí a casa seva
destacats militants, com ara Louise
Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el
consideraven
membre de grups espiritistes. Actualment un carrer a Colombes porta el
seu nom.
***
- Charles Maurin:El 22 de juliol de 1914
mor a Grassa (Provença, Occitània) el
pintor, gravador i anarquista Charles Maurin. Havia nascut l'1 d'abril
de 1856
a Lo Puèi de Velai (Alvèrnia,
Occitània). En 1875 obté el Premi
Crozatier que el va permetre anar
a París a estudiar Belles Arts i després a
l'Acadèmia Julian, on acabarà
ensenyant. Va exposar al Saló dels Artistes Francesos i va
esdevenir membre de
la Societat dels Artistes Francesos en 1883. Félix Valloton
l'introduirà en el
gravat i en l'anarquisme. Va rebre el suport de Vollard i va ser amic
de
Toulousse-Lautrec --qui farà la seva primera
exposició particular amb ell el
1893--, i també de molts altres artistes (Carabin, Aristide
Bruant). Inspirat
pels artistes japonesos, va revolucionar la tècnica de
l'aiguafort, però sense
oblidar les xilografies. En 1892 va exposar al Saló dels
Rosa-Creu. Va
col·laborar amb La Revue Blanche,
dirigida per Fénéon, i amb Le Temps
Nouveaux, de Jean Grave. Profundament anticlerical, fou un
gran admirador
de Jules Vallès, Kropotkin, Flora Tristan i Louise Michel.
Famosa és la seva
xilografia de Ravachol, amb el tors nu camí de la guillotina.
***
- Manuel González Prada: El 22 de juliol de 1918 mor d'un infart cardíac a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Havia nascut el 5 de gener de 1844 a Lima (Perú). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada --alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique-- i JosefaÁlvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura --va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el«Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinal iEl Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertariLos Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha(1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos --González Prada tenia veu de soprano,és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos-- per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicatsrondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja --tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme-- el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit --molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme,«Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seus últims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. La major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.
***
- Vincenzo Zanelli: El 22 de juliol de 1921 és assassinat a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Zanelli, conegut com Banega. Havia nascut el 26 de maig de 1900 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alessandro Zanelli i Adele Chiodini. Fou un dels militants anarquistes més actius d'Imola. Membre de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i de la Cambra del Treball, recaptà fons per al Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques). Treballà d'obrer al forn de la bòbila de la cooperativa d'elaboració de maons i rajoles Bonaga. El 14 de juliol de 1919 va ser detingut acusat d'haver participat en les manifestacions contra l'encariment de la vida i d'haver intentat desarmar un policia. El 25 de juny de 1921 va ser novament detingut per haver-se enfrontat a un grup de feixistes locals que havien atacat el Cercle Socialista; empresonat, va ser amollat una vintena de dies després. El 22 de juliol de 1921, quan estava davant casa seva amb els companys anarquistes Enrico Tarozzi i Sante Farina, després d'haver sortit de la taverna Case Callettino del carrer Campanella d'Imola, un escamot punitiu feixista format per cinc individus armats els atacà. Sos companys aconseguiren fugir pels camps dels redols, però ell va ser ferit d'antuvi d'un tret al braç i, després d'abatre un dels assaltants, el feixista Francesco Nanni, va ser mort d'un tret al cor. Una vaga general espontània aturà la població els dies següents i una gran multitud assistí als seus funerals. La seva tomba va ser posteriorment profanada pels feixistes.
***
- Errico Malatesta: El 22 de juliol de 1932 mor a Roma (Itàlia) l'agitador, propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una de les figures més importants de l'anarquisme italià i internacional. Havia nascut el 14 de desembre de 1853 a Santa Maria Maggiore (Càpua, Campània, Itàlia) --actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània, Itàlia). Fou fill d'una família de la petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare, Federico Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen una pròspera fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una escola dels pares escolapis i després es matriculà a la Universitat de Nàpols, on estudià medicina durant tres anys, però sense aconseguir la graduació. En aquests anys juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini. El 25 de març de 1868 la Comissaria de Nàpols li demanà explicacions sobre una carta de caràcter subversiu, on criticava les injustícies locals, que havia dirigit a Víctor Manuel II, però gràcies a la seva curta edat no tingué conseqüències. El 19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident organitzat per un cercle estudiantil republicà de la Universitat de Nàpols. A partir de 1871, any en el qual fou expulsat de la universitat per agitador, després de veure la repressió de la Comuna de París, abandonà les idees republicanes i abraçà l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la Federació Local de Nàpols de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual acabarà exercint de secretari de la Secció Italiana. En aquesta època aprendrà l'ofici de mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta de sa vida. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de Saint-Imier (Berna, Suïssa) de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb Mikhail Bakunin. Orador de primera categoria, durant els anys següents realitzà una gira propagandística i d'agitació per diversos països (Suïssa, Espanya, Egipte, Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874 fou detingut a Bolonya (Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà en la maçoneria amb la finalitat de difondre el pensament llibertari, però sortí definitivament el 18 de març de 1876, indignat per la decisió de la seva lògia d'organitzar una recepció d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de l'Interior. En 1876, en el Congrés de Florència de la Federació Italiana de l'AIT antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio Covelli, proclama el comunisme anarquista; aquesta declaració toparà amb la posició oficial col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT antiautoritària. En 1877 participà en la temptativa insurreccional al Matese (Campània), on proclamà el comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el fracàs i la seva detenció, aconseguí la seva absolució i la dels seus companys, aconseguint un gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte lluità contra el colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar la persecució a Europa, fugí a l'Argentina. En aquest país promourà l'organització proletària, fundarà sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita d'Obrers Forners en 1887) i participarà en el fort debat ideològic amb el anarcoindividualistes. En 1886 intentà desastrosament trobar oro a la Patagònia. Enquadrat en els grups anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista Anàrquic, formarà part de la redacció del periòdic en llengua italiana La Questione sociale. En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i prendrà la decisió, després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de retornar. En 1889 arribà a Itàlia, on es dedicarà a fundar periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione (1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale (1901), La Rivoluzione Sociale (1902), Volontà (1913), Umanità Nova (1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.; les tres últimes seran força importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores, aconseguint gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista Anàrquic Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per Espanya amb son amic Pere Esteve i participà en la revolta popular de Jerez (Andalusia). Buscat per la policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al Congrés Socialista Internacional. En 1897 entrà clandestinament a Itàlia. En 1898, a resultes dels motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a Ustica (Sicília) i a arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on aconseguí fugir cap al Regne Unit, via Tunísia, i després passar als Estats Units. En 1900 visqué a l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova York, EUA) i a Londres (Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant 13 anys, sempre, però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en el pensament social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va debatre sobre la necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les relacions entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any publicarà diversos articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la seva opinió els anarquistes havien de participar en els sindicats, però com a un instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era l'anarquia, i per això calia crear organitzacions polítiques anarquistes. En 1914 intervingué en el Congrés del «Fascio Comunista Anarchico» i en la campanya insurreccional dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el Vaticà. Aquest any també prengué part en la «Setmana Roja» d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran Guerra, es mostra absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els països, ja que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos de les classes explotadores; opinió que topava directament amb Piotr Kropotkin, partidari de l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne Unit). Aquesta separació ideològica entre Malatesta i Kropotkin es concretarà en l'oposició directa del primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel segon. En 1919 tornà a Itàlia i ajudà a la creació de la Unió Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920 participà, amb Gabriele D'Annunzio, en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920 formà part del moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels treballadors que es donà a Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat pels seus articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment en Umanità Nova. A la presó de San Vittore realitzà, amb Armando Borghi i altres companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol de 1921. Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i malalt d'una afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una greu crisi respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma (Itàlia) al costat de sa companya Elena Melli i sa filla Gemma.
---
