I que tard que arrib...I quantes coses xules s'han dit ja a la xarxa i als papers del concert dels ja t'ho diré de divendres passat a Ciutadella. Per cert, un parell de les mans que surten a aquesta foto manllevada són meues. També hi ha dues mans de na Mari, dues de'n Sito, de n'Aina, d'en Marc, de na Sara, d'en Chals, de na Sònia, de na Marina, d'en Lluís... de... n'hi ha devers set mil, de mans. Les heu comptades?. I hi ha devers tres mil cinc-cents cors que bategaven tots a la vegada al ritme de la música i de les lletres dels Ja t'ho. I també hi ha devers set mil cames que es burinaven i ballaven amb més o menys traça.
L'esperàvem amb ganes, aquest concert dels Ja t'ho diré del 19 de juliol. Hem esperat deu anys i tots els que érem dins aquella tanca del polígon sabíem que, amb molta probabilitat, era la darrera vegada que els veuríem junts, en directe, cantant les cançons de sempre. Temes que són himnes que tenim aferrats al cervell, que no ens podem llevar del cap. Cançons que els pares ja cantàvem abans de tenir els nostres fills i que ells han escoltat a casa, al cotxe o a través de la porta del quarto de bany perquè nosaltres les cantam a la dutxa. Aquesta és la gràcia dels Ja t'ho diré, crec. La gràcia que cada vegada que vaig a dur el pà al forn del carrer del Bisbe em ve al cap la lletra de Per tu. I quan som a la platja i tenc arena entre les ungles, cant Si vens. I quan prenc un cafè pens que puc veure com es mou l'univers dins la tassa de cafè...
La minigira de la tornada puntual de Ja t'ho diré ja és història. Tots els que érem allà tenim una altra batalleta per explicar, tenim fotos per mostrar, i les piles carregades per una temporada llarga. I els que no hi ereu ja sabeu que ens ho sentireu contar unes quantes vegades...