El desprestigi de l'activitat política és profund i molt general, potser de manera especial entre els progressistes. Ha anat contaminant totes les àrees fins al punt que avui abasta el gruix de l'activitat pública. I, tanmateix, de govern i de política n'hi ha i n'hi haurà sempre: “la política o la fas o te la fan” deia Fuster.
No entraré ara en els nombrossíssims motius que justifiquen aquesta percepció, apunt només que tenint-ne “culpa” uns molts més que els altres, és ben cert que hi ha comportaments sistèmics sobre els que tots hem de reflexionar i canviar. I, tanmateix, acceptant que el repte principal és la regeneració, seria injust negar tot valor al que s'ha fet fins ara, i imprudent confiar-ho tot a l'adveniment de improbables panacees.
El debat territorial i ecologista no és aliè a aquest estat de desconfiança general (tot i que certament no el lidera, un privilegi que correspon per dret propi a la corrupció, amb la qual, això sí, té interseccions). En aquest context, s'ha reiterat aquests dies el missatge de la inutilitat de l’ecologisme polític a Mallorca.
S'afirma, per posar un exemple, que s’ha preservat més territori per sentències judicials que no pels “milers” de polítics que hi ha a les institucions... Com a frase és epatant, i connecta amb aquest sentiment popular antipolítics, i tanmateix és bo de comprovar que és fals.
D'entrada, perquè les regles de joc territorials i, en conseqüència, els grans acords de protecció s’adopten a les institucions, com també els grans acords desenvolupistes (avalats per vots, i la gent sap a grans trets les polítiques territorials dels partits que vota), reparem a instàncies de quins grups s'han promogut unes i altres polítiques. Però, a més, quan hi ha victòries ecologistes als tribunals, sempre s'ha hagut d'al·legar una norma jurídica (aprovada, per tant, en una institució) per fonamentar la decisió judicial: Si algú no hagués canviat les "21 Ha" de creixement de Campos per "2 Ha", no tendríem la sentència de Sa Ràpita. Per no dir que també és interessant reparar en qui ha acudit a la justícia.
No hi ha dubte que la pell de la geografia mallorquina és plena de nafres (algunes de molt antigues i d'altres de recents), de derrotes en la preservació del territori, fins i tot n'hi ha on no s'hi va plantar batalla amb la contundència que el mal requeria, probablement per les limitacions de tot ordre dels que en representaven l'oposició social i política. En aquest sentit, estic convençut que un augment de la militància ecologista, inclosa, és clar, la vessant estrictament política, reportarien èxits proporcionals, mentre que la deserció o l'allunyament del compromís polític, el missatge que les batalles només es poden lliurar fora de les institucions, contribueix a l'èxit del desenvolupisme, que té plantejaments molt pràctics.
En tot cas, no hi ha dubte que hi ha importants victòries, d'emblemàtiques i d'estructurants. No pretenc que ens consolem comparant-nos amb les barbaritats del litoral mediterrani a tot l'Estat, però ho paga reparar perquè hi ha hagut diferències notables, qui i com les ha treballades en el carrer, en la consciència i les mobilitzacions, i qui les ha duit i les ha votat a les institucions (a vegades amb amenaces de responsabilitats personals... per protegir; a vegades amb costos polítics, sobretot a nivell local), com també qui les ha duit als tribunals (a vegades avalant amb el propi patrimoni). No han sortit del no res.
En tot cas, naturalment, qui surt enmig és susceptible (i és bo que sigui objecte) de crítica i, com és natural, no tothom comparteix els mateixos criteris en aquest joc d'equilibris que és l'exercici de la política real. Tant cert com que l'ecologisme segueix tenint reptes de primer ordre al davant, amenaces desenvolupistes en una Mallorca excessivament construida, encimentada i asfaltada, i que l'ariet polític d'aquest allau és el PP (a un altre nivell, tenim exemples locals o a d'altres comunitats autònomes de majories del PSOE). No neg el mèrit de qui veu, no ja els arbres, sinó també les branques, les fulles i tot el que s'hi mou, però això no ens ha d'impedir veure, amb tota claredat, qui es carrega el bosc.