(publicat al dBalears)
La mar ha estat víctima d’una invasió de grumers, o d’algues al·lòctones, diuen de vegades els titulars de premsa, que no diuen mai que la mar ha estat víctima d’una invasió de decibels.
L’escena primera s’esdevé en una platja del nord de Mallorca, a l’hora que l’hotel de primera línia acaba de preparar el sopar. La posta de sol és plàcida, però dissortadament amenitzada per una antologia dels espants musicals de les darreres dècades, des de l’Aserejé a la Macarena passant per Los Pajaritos. La segona passa pertot i a qualsevol hora: el macarra de la moto de carretera, el que truca el motor per anunciar amb més estridència el seu pas triomfal, camina sobre les aigües, reconvertit en macarra de moto d’aigua. Amb la tercera escena, el grau d’horror s’accentua: una boat party, una festa de música martellejant que sona des d’alguna embarcació que cap patrulla municipal no sent que li pertoqui controlar. Són les tres de la matinada i hi ha quilòmetres de litoral contaminat pels ecos, somorts però letals per al sistema nerviós, d’un rite tan salvatge com interminable. La quarta escena, aquesta vegada a la badia de Palma, no afecta al descans nocturn però és capaç de soscavar irreversiblement la nostra imatge de l’ésser humà. Una golondrina, amb un carregament de turistes enllaunats, fa el seu passeig turístic a pocs metres de les roques, amb una banda sonora que sembla extreta d’una pel·lícula d’adolescents que fan escola de ball. No en diu res, la Llei de Costes, d’això?
La mar té la seva pròpia música. No voldria posar-me més líric del que correspon a un article d’opinió, però és una música feta de vent i de moviment d’aigua, potser repetitiva però d’indubtables propietats terapèutiques per a l’ànim. No estaria de més que la poguéssim sentir, i que deixàssim que els nostres visitants, potser cansats dels tràfecs de Dusseldorf o de Manchester, l’escoltassin una mica.