STREETLIGHTS (part V i última)

I efectivament, el matí següent va pensar com podia fer-s’ho per llevar-se na Mary de damunt, tot i que a les nits era ell qui ocupava aquell lloc de domini sexual. Paradoxalment, mentre pensava això, el mòbil sonà. Pensà que seria sa mare, cridant a deshora. Però era ella. No recordava haver-li donat el seu número, però era probable que ho hagués fet la primera nit de totes i que no ho recordés.

-Què fas?

-Ehhh... Res, llegia un poc...

-He pensat que podríem fer altres coses...

-Ah, sí? Com a què?

-No sé... Tal vegada podríem quedar per anar al casino plegats, de compres, a un dels shows de per aquí...

-Sí, sí... Tal vegada és una bona idea...

-Com que tal vegada? No t’ho pareix?

-Sí, és clar que sí! No, és que... Saps què passa? Que ara no puc xerrar perquè ha vengut ma mare... Te telefonaré tot d'una que pugui!

No feia comptes telefonar-la ni de bon tros. En aquell moment, amb els testicles no buits, sinó assecats, descobrí que no volia saber res més d’ella i que la tenia avorrida. Però aquell sentiment tan clar havia aparegut en un mal moment. No li agradava faltar a la seva paraula i ja havia quedat amb ella, amb la qual cosa al final la va telefonar, va posar una excusa qualsevol per no quedar-hi al capvespre i finalment feren el mateix pla de sempre: sopar i llit.

Des del punt de vista de’n Frankie aquella cita fou la més tediosa de la seva vida. La seva consciència en cada moment li recordava que no volia estar amb aquella dona. Es sentia segrestat, fora de lloc, però pensava que aquest sacrifici era necessari per a l’alliberament. Durant el sopar va començar a beure molt d’alcohol per intentar animar-se i eliminar aquelles idees negatives del cap que l’incapacitaven per dissimular la seva incomoditat. Però no funcionava. Els defectes que trobava a aquella cara i a aquell cos s’incrementaven i pensar que més tard havia de ficar-se al llit amb aquella imitació de dona jove li feia vomitera. Però, a més, na Mary havia encetat un nou tema de conversa: “plans per passar temps plegats de dia”.

Inequívocament, per a aquella cougar ja era hora de passar a una nova etapa, tot i que aquesta no havia estat consensuada amb l’altra part de la parella. Contràriament al que pensava en Frank al principi d’ella, na Mary no era una explotadora sexual, tot i que es vestís com a tal, sinó una ànima desesperada a la recerca d’una relació de llarga durada. El sexe era per a ella el mateix que l’alcohol per a en Frank: una eina per aconseguir el que volien. Mentre es succeïen una darrera l’altra totes les ofertes d’oci possibles amb un entusiasme renovat, en Frank no deia res. I això era preocupant, perquè el temps que estava callat era el que invertia en beure alcohol mentre esperaven els plats.

Al primer plat el món ja li donava voltes i lamentà trobar-se indispost, tot i que ho digué tímidament. Pocs minuts després ella s’excusà i anà al bany. Quan tornà trobà un bitllet de 100 dòlars per pagar la factura i a damunt aquesta escrit. “No me trob bé, me n’he hagut d’anar. Perdona”.

Quan passà això ell ja era dins un taxi, pensant si li feia més oi l’alcohol que havia ingerit o la recent imatge d’ella enfront seu dient barbaritats sobre el futur. Tot i això, es lamentà de ser tan feble i covard de no poder mirar-la a la cara per dir-li que la relació que tenien s’havia acabat. Quan arribà finalment a cases, tirà la targeta sim del telèfon a la paperera i, abans d’aclucar els ulls tirat al sofà davant la televisió encesa, pensà que no seria mala idea mudar-se a un altre apartament, qui sap si a Atlantic City, on també hi havia bars, casinos i llums.