Anarcoefemèrides
del 18 de juliol
Esdeveniments
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Creació de la primera societat de resistència argentina: El 18 de juliol de 1887, gràcies a la iniciativa de l'anarquista Ettore Mattei, es funda oficialment a Buenos Aires (Argentina) la «Sociedad Cosmopolita de Resistencia y Colocación de Obreros Panaderos» i, paral·lela a ella, una associació de suport mutu. Serà la primera societat de resistència obrera de la República Argentina i, encara que el caràcter anarquista no apareixerà de manera explícita, es basarà en els principis anarcosindicalistes de l'acció directa i la vaga revolucionària. Errico Malatesta, aleshores en aquest país, en redactà els estatuts, que van servir de model per a altres societats de resistència creades per anarquistes, com ara els sabaters, els zingueros, els mecànics o els fusters. El secretari-gerent d'aquesta associació fou Ettore Mattei, qui ocuparà el càrrec durant nou anys. Anarquistes destacats d'aquesta societat van ser Francesco Mommo, Rafael Torrents, José Eyras i Marino Garbaccio. Entre gener i febrer de 1888 mantingueren una vaga que fou guanyada pels obrers, però una nova vaga entre gener i febrer de 1890 fracassà. Aquesta societat de resistència edità entre 1894 i 1930 el periòdic El Obrero Panadero, del qual fou el primer redactor en cap Mattei mateix. La seva bandera era quadrada i roja amb el«globus atmosfèric» i la llegenda«Solidaridad» amb dues espigues de blat i dues mans que s'encaixaven. Se'n constituïren seccions a La Plata i a Rosario. Les condicions de feina dels flequers eren vertaderament dures i s'efectuava en petites empreses i per colles de dos a cinc treballadors (mestre de pala, pastador, un o dos ajudants, estibador i encarregat de maquinària) als quals s'afegeix un o dos repartidors, un o dos dependents i un peó de pati. L'horari de treball nocturn marcava i singularitzava els forners de la resta d'oficis, els aïllava de la resta i els dotava d'una gran llibertat d'expressió. Formaven petites comunitats laborals i en molts de casos dormien o vivien al mateix lloc de feina. A moltes fleques el propietari --un obrer que s'havia independitzat-- convivia amb els seus obrers, fet que provocava no poques friccions. Els abusos patronals comprenien llargues jornades laborals de fins a 11 hores, sous baixos, menjar de poca qualitat, manca de condicions higièniques i actituds paternalistes de control. Els forners d'aquest sindicat van batejar amb noms burlescs els seus productes de fleca, com ara«vigilantes» (delator), «bolas de fraile» o «suspiros de monja», noms que s'empren actualment.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Pensiero e Dinamite: El 18 de juliol de 1891 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número de la revista en llengua italiana Pensiero e Dinamite. Il pensiero per sollevare i deboli. La dinamite per abbattere i potenti (Pensament i Dinamita. El pensament per sollevar els dèbils. La dinamita per abatre els poderosos). El responsable d'aquesta publicació, de la qual només sortiren dos números --el segon númeroés del 28 de juliol de 1891-- i on es justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, fou l'anarquista Paolo Schicchi. Ja el primer número Schicchi va al gra: «Per tal que la revolució social triomfi cal destruir tota aquesta raça de lladres i assassins que anomenem burgesia. Dones, vells, infants, tots han de ser ofegats en sang. En la lluita per l'existència entre dos elements, perquè un quedi en pau l'altre ha de desaparèixer de dalt a baix; sinó, tornem a començar. Pel que fa el nostre cas es tracta també d'una exigència imperiosa de la llei de la selecció. Cal purificar la família humana i lliurar-la d'aquesta nissaga corrompuda i malvada, podrida i cruel, que en la humanitat té la mateixa funció que la dent verinosa en l'escurçó.» A més d'Schicchi, trobem textos de Mario Rapisardi i Luigi Bertoni, entre d'altres. Entre el 8 i el 31 d'agost d'aquest mateix any, Schicchi també publicà a Ginebra dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de la publicació La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver «excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt», instal·lant-se a Barcelona (Catalunya).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt La Ira: El 18 de juliol de 1913 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista La Ira. Órgano de expresión del asco y de la cólera del pueblo. En van ser responsables Ramón Acín Aquilué i Àngel Samblancat Salanova. En gran part la revista es consagra a la crítica del republicanisme lerrouxista oficial amb l'esperança de reconduir-lo vers el camí de l'autèntica revolució. Els textos tenien un marcar caràcter de crítica social, antibel·licista, antimilitarista, anticlerical, etc. Hi trobem articles, a més d'Acín i Samblancat, de J. Costa, Federico Urales i Fernando Pintado, entre d'altres. Només sortí un altre número el 26 de juliol de 1913.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Surt Solidaridad: El 18 de juliol de
1931
surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Solidaridad. CNT-AIT.
Semanario Órgano de la Confederación Regional del
Trabajo de Asturias, León y
Palencia. Va estar dirigit, indistintament, per Segundo
Blanco, José María
Martínez, Acracio Bartolomé i Avelino
González Mallada. D'antuvi la redacció i
l'administració estava instal·lada a la Casa del
Poble de Gijón, però a partir d'agost
es traslladaren a la impremta «La Victoria». Trobem
articles de Segundo Blanco,
Juan Buenaidea, Juan Expósito, Avelino González, Panurgo i Francisco Rico Ruiz, entre
d'altres. L'últim número
conegut és el 36, del 19 de març de 1932, encara
que sembla que perdurà fins al
1933.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Difusió de l'aixecament militar contra la II República espanyola: El 18 de juliol de 1936 el general feixista Francisco Franco s'aixeca a les Illes Canàries i dirigeix una crida a les divisions i a les bases navals i es dirigeix al Protectorat del Marroc. Queipo de Llano s'apodera del comandament de la II Divisió i amb escasses forces controla alguns punts estratègics de Sevilla. A Andalusia els militars s'aixequen a Jerez, Cadis, Algecires, Còrdova i Màlaga; dubtes a Granada. A Madrid es mobilitzen els sindicats i els partits d'esquerra en suport del Govern. Saliquet domina Valladolid i proclama l'estat de guerra. A Burgos és destituït el general Batet i s'estableix la llei marcial. Franco pernocta a Casablanca. Casares Quiroga dimiteix i es forma un efímer govern de Martínez Bario que intenta senseèxit pactar amb el general Mola oferint dues carteres a militars compromesos. El general Cabanellas aixeca les guarnicions aragoneses i envia fusells i municions a Mola. Mentrestant la Falange i la Guàrdia Civil s'aixeca i comença a afusellar sindicalistes, però el govern republicà refusa distribuir armes al poble. La CNT respon amb la vaga general i el periòdic cenetista Solidaridad Obrera s'imprimeix amb aquesta capçalera:«A Sevilla, els feixistes disparen contra els nostres germans! A Còrdova, els militars s'han aixecat! Al Marroc, es lluita als carrers! Tot aquell que no compleixi amb el seu deure revolucionari és un traïdor a la causa del poble! Visca el comunisme llibertari!»
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Naixements
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Antonia Maymón:
El 18 de juliol de 1881 neix
a Madrid (Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i
militant
anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez.
Nascuda en una família de classe mitjana de pares
i d'avis aragonesos, va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per
l'ambient,
i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal
Femenina de
Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor
racionalista
Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer
contacte amb
les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre
1908 i 1909 va
publica nombrosos articles en la publicació anarquista La
Enseñanza Moderna.
En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura
y Acción, periòdic fundat
per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del«Comitè Nacional contra la
guerra de Marruecos», va intervenir activament en les
protestes contra les
guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada
juntament amb Teresa
Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran
de la vaga general
saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo
Laguna, qui morirà
en l'exili. La seva activitat a l'exili serà
força important, participant en
mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles
republicans,
socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys
següents es
destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat,
alhora que treballa de
mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de
Guíxols, Beniaján i
l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs
anys i on va fundar un
ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés
Naturista de Bilbao. Va
treballar a la redacció de Nueva Aurora,
de València, a partir de 1926.
En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la
carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya
mitjançant la qual es
volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués
un canvi social per
a la seva consecució. Amb Albà Rosell i
Adrián del Valle, pensava que el
naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al
mateix lloc,
sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana
del naturisme; en
essència significa que ambdós ideals
són el mateix, ja que en l'ordre natural
no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a
desgrat seu, el
Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una
important divisió del
moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a
partir de 1928, va
treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va
fer feina a
l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i
Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb
Durán i
Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a
l'escola de La Vila Joiosa i
va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que
l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins
del naturisme, ja que
la salut física porta al desenvolupament de la
intel·ligència i l'educació dels
sentiments; això representa una autoeducació de
les dones adultes en el
naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de
donar als fills,
mentre que a les nines les calia una assignatura específica,maternologia,
capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios
racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de
l'escola única per a
nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va
participar en el
Sindicat Obrer «El Progreso» de
Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda
a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de
presó; romandrà empresonada fins al
1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i
empresonada durant
gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la
salut malmenada. Després va
residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes
particulars. Molt
malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital
Provincial de Múrcia
(Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i
fou enterrada al
cementiri
d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa
comuna. Maymón
va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en
nombroses publicacions
afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción
Social Obrera, Cultura
y Acción, Despertar, La
Enseñanza Moderna, Estudios, Ética,Fructidor, Helios, Humanidad
Nueva, Ideas y figuras,Iniciales, Inquietudes, Mujeres
Libres, Naturismo, Nueva
Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad Obrera, Tiempos
Nuevos, Tierra y
Libertad, Vértice, Vida
y Trabajo, entre d'altres. És autora
de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre
(1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia
el ideal (1927), La
perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos
(1932), entre
d'altres. Un important carrer de Beniaján
(Múrcia), on es troba l'Escola
Popular, porta el seu nom.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Jules Sellenet: El 18 de juliol de 1881 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista, antimilitarista i anarcosindicalista Jules Sellenet, també conegut com Francis Boudoux. En agost de 1904 va desertar del seu regiment i canvia d'identitat amb els papers d'un company. Ferrer de professió, va ser secretari del sindicat de Longwy i va prendre part en la vaga d'agost de 1905. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista,és detingut el novembre de 1905 com a desertor. Alliberat, tornarà a ser condemnat nombroses vegades per «delictes» lligats a conflictes laborals. En 1910 el sindicat dels obrers metal·lúrgics d'Auboué, d'on era el secretari, el denuncia com a agent provocador al servei d'un mestre de forges. Aquesta acusació (calumniosa o vertadera) si més no astorant, serà represa en la postguerra pels comunistes. Mobilitzat durant la Gran Guerra, reprendrà la seva militància sindical i anarquista. L'11 de gener de 1924, a la sala parisenca de la Grange-aux-Belles,és ferit en un míting que termina en una brega entre anarcosindicalistes i comunistes (dos anarquistes hi van morir de ferides de bala). En 1926 esdevé secretari de la Federació de la Construcció de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), escissió radical de la CGT fundada per Pierre Besnard i ell mateix. En 1936 marxa a Espanya i combat en les files de la Columna Durruti. Jules Sellenet va morir el 17 de març de 1941 a Argenteuil (Illa de França, França).
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Federico Arcos:
El 18 de juliol de 1920 –oficialment el 22 de
juliol– neix al barri del Clot de
Barcelona (Catalunya) l'anarquista Federico Arcos Martínez,
conegut com Fede. Fou el menor de
cinc germans d'una
família obrera anarquista emigrada d'Ucles (Conca, Castella)
a Catalunya; sos
pares es deien Santos Arcos Sánchez, pagès
analfabet, i Manuela Martínez Moreno.
Després d'estudiar a l'Acadèmia
Enciclopèdica, entrar a fer feina als 13 anys
com a aprenent d'ebenisteria i a l'any següent com a aprenent
de mecànic en una
fàbrica de productes químics. En 1934
s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a l'Ateneu Eclèctic del Clot, i per les nits
feia classes a
l'Escola d'Arts i Oficis. A partir de 1936 milità en les
Joventuts Llibertàries
del Clot i a l'Ateneu Llibertari d'aquest barri barceloní.
Molt amic de Liberto
Sarrau, Diego Camacho (Abel Paz),
José Bajé i Germinal Gràcia Ibars (Víctor
García), amb aquests fundà el grup
anarquista «Quijotes del Ideal» i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió, El
Quijote, que només publicà tres
números, ja que fou censurat per les seves
crítiques a la participació governamental
confederal. En aquesta època també
col·laborà en Ruta,òrgan de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). A finals de 1937, per
recomanacions de la CNT, passà de la fàbrica a
treballar en una destil·leria
amb la finalitat d'enfortir les idees anarquistes entre els seus
treballadors.
L'abril de 1938 es presentà voluntari en un
batalló confederal antigàs i
després va ser cridat a files i enquadrat en la 24
Divisió com a instructor i
milicià de cultura, ensenyant els companys a llegir i a
escriure, als Pirineus,
front d'Aragó i Baix Ebre (Mequinensa, Tortosa, etc.), i
gairebé hi queda amb
l'enfonsament del front. Quan la victòria franquista era un
fet, el febrer de
1939 passà a França, on patí els camps
de concentració (Barcarès, Argelers i Setfonts).
El novembre de 1939 en sortí per treballar en una
fàbrica d'avions de Tolosa de
Llenguadoc, on romangué fins al juny de 1940, quan la
derrota francesa enfront
dels alemanys, havent de tornar al camp d'Argelers. En 1941
pogué fugir-ne i es
posà a fer feina d'ajustador i de torner en una
fàbrica de turbines a Tolosa de
Llenguadoc. Sempre amb el perill de ser enviat a Alemanya,
decidí retornar a la
Península. En arribar va ser tancat durant 20 dies al penal
de Figueres i
després empresonat a Barcelona. Immediatament
després va ser enviat a fer el
servei militar al Marroc, on romangué gairebé dos
anys fins al 1945 a la zona
de Ceuta. Un cop llicenciat s'establí a Barcelona, on
s'afilià a les
clandestines CNT i Joventuts Llibertàries, del les quals va
ser nomenat membre
del Comitè Local. Afiliat al Sindicat del Metall,
participà en l'edició del seuòrgan d'expressió clandestí Martillo.
En 1948, arran de la mort d'un dels seus grans amics, l'activista
anarquista Raúl
Carballeira Lacunza, passà a França amb altres
companys i l'any següent entrà a
formar part dels grups guerrillers de muntanya, amb els germans
Sabaté Llopart,
Marcel·lí Massana, Josep Massip, José
Pérez Pedrero i altres. Després va ser
nomenat membre del Comitè Nacional de la FIJL a Tolosa de
Llenguadoc, amb Marcelino
Boticario, Mejías Peña i Juan Pintado, i en 1950
secretari d'aqueta
organització. En 1952 emigrà a Amèrica
i s'instal·là a Windsor (Ontàrio,
Canadà), on treballà com a
metal·lúrgic fent matrius a la Ford Motor Company
d'automòbils
d'aquesta ciutat. Malalt de tuberculosi en un ronyó,
hagué de romandre 13 mesos
hospitalitzat al Essex County Sanitarium. En 1958 adquirí la
nacionalitat
canadenca i en 1959 sa companya, la militant anarcofeminista
Purificació Pérez
Benavent (Pura Arcos),
i sa filla
pogueren sortir de l'Espanya franquista i reunir-se amb ell. Al
Canadà destacà
en el moviment sindical, entaulà polèmiques amb
els
marxistes, s'integrà en el
grup «Libertad» de Detroit-Windsor (José
López, Casiano Edo, etc.), col·laborà
en el
butlletí La Escuela Moderna
publicat per FélixÁlvarez Ferreras a Calgary i mantingué estretes
relacions amb molts
anarquistes, especialment amb Attilio Bortolotti i Carlos Cortez.
També
participà en les activitats de grups anarquistes
nord-americans, com ara «Black& Red» i «Fith Estate». En 1986
es jubilà de la seva feina a la Ford. A
partir de 1992 entrà com a voluntari a la clínica
de Windsor de l'Occupacional
Health Clinics for Ontario Workers Inc. i també es voluntari
en la Windsor
Occupational Health Information Service, participant en multitud de
projectes,
sobretot amb treballadors immigrants de l'àrea de
Leamington. Amb el pas del
temps arreplegà una important biblioteca i arxiu de temes
anarquistes, que
conservà els arxius d'Emma Goldman i del seu amic
Bortolotti. Una part del seu
arxiu va ser dipositat al Fons Labadie de la Universitat de Michigan.
El juny
de 2010 va fer una donació de 10.000 documents referents al
moviment llibertari
a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Trobem articles seus en
diferents
publicacions periòdiques llibertàries, com ara Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, La Escuela Moderna, Ideas-Orto,Ráfagas, Siembra,Tierra y Libertad, etc.És autor de León
Nicolayevich Tolstoi (1972) i Momentos.
Compendio poético (1976). Actualment resideix a
Windsor
(Ontàrio, Canadà).
Federico
Arcos
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Gérard Tolck:
El
18 de juliol de 1943 neix a Bévilard (Berna,
Suïssa) el pintor, gravador,
escultor, editor i agitador cultural anarquista Gérard
Tolck. Son pare, pintor
amateur, li tenia vedat de tocar els pinzells i les pintures i ell va
fer de
l'art un acte subversiu contra la prohibició paterna. Entre
1960 i 1964 realitzà
estudis a l'Escola de Belles Arts de Lausana i amb sos companys
d'estudis creà
el grup HANC (1962-1972) en aquesta ciutat. Després
completà la seva formació
artística a París, Provença i
Bretanya. A Milà (Llombardia, Itàlia)
formà part
del grup constructivista «Il Parametro»
(1966-1969). En 1970 s'establí
definitivament a les Franches-Montagnes. Edità els poemes de
Michel Seuphor i
de Pierre-Louis Péclat i il·lustrà els
llibres Milakia (1964), de
Pierre-Louis Péchat, i À toi seule je
dis oui (2001), de Hughes Richard.
Realitzà exposicions a França, Itàlia,
Bèlgica i Suïssa, i entre les seves
obres destaquen un mosaic a La Charbonnière de Roches i una
pintura mural la
façana de l'oficina de correus de Saint Ursanne. En 1978 va
ser el primer
premiat de la Fundació Lachat i fou membre de l'Institut
Jurassien des
Sciences, des Lettres et des Arts (IJSLA). Va ser l'editor responsable
de dues
publicacions llibertàries importants editades a Les
Breuleux: Le Détonateur.
Journal de contre information et de réflexion pour
l'unité de la gauche
autogestionnaire (1977-1981) i Le Réveil
Anarchiste (1979-1983), de
la Fédération Libertaire des Montagnes (FLM,
Federació Llibertària de les
Muntanyes del Jura). Fou un dels creadors dels Cahiers Noirs
i
col·laborà en Réfractions.
Recherches et expressions anarchistes. En
1980 cofundà Le Café du Soleil centre cultural
autogestionat llibertari de
Saignelégier, on animà uns famosos tallers de
pintura i d'escriptura. Gérard
Tolck va morir a causa d'un càncer el 10 d'agost de 2005 a
l'Hospital de La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Gran
melòman i pianista de jazz, deixà dos
fills músics (Mickaël i Emilien). L'estiu de 2011
es va fer una exposició
antològica (Rétrospective), en
paral·lel al Musée Jurassien des Arts de
Moutier i a Le Café du Soleil de Saignelégier, de
més de 60 obres realitzades
entre 1962 i 2004.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Defuncions
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pau Sabater Lliró:El 18 de juliol de 1919 és raptat i assassinat a Barcelona (Catalunya), per una banda de pistolers de l'anomenat«Sindicato Libre», finançat per la patronal i dirigit per l'excomissari Manuel Bravo Portillo, el militant anarcosindicalista Pau Sabater i Lliró, conegut com El Tero. Havia nascut el 5 de març de 1884 a Algerri (Noguera, Catalunya). Arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de 1909, marxà a l'Àfrica, on es dedicà a caçar cocodrils. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), treballà a la tintoreria «Canilla» del Poble Nou. En 1916 fou nomenat secretari president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT i destacà durant la vaga de «La Canadenca» (1919). Era assidu del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona. En el moment de la seva mort, com a president de la comissió negociadora del Ram de l'Aigua, portava una vaga en marxa. Com que figurava en la llista negra de la patronal, no podia trobar feina i subsistia gràcies a un petit comerç que portava sa companya Josepa Ros Lleugé, amb qui tingué tres fills. A la una de la nit del 18 de juliol de 1919, dos cotxes van aparcar davant la fàbrica de cervesa La Bohemia, a la barriada de Sant Martí de Provençals, i quatre individus --dos en van ser reconeguts: Luis Fernández García i Joan Serra, fill d'un empresari-- van anar al domicili de Pau Sabater (Dos de Maig, 274 baixos), i identificant-se com a policies segrestaren el sindicalista portant-lo a una riera del Camp de l'Arpa, a la carretera de Montcada, prop de Torre Baró, on li van disparar sis trets, dos de mortals. El cadàver el van trobar l'endemà, 19 de juliol, i la notícia va sortir el diumenge 20 juliol en la premsa, assabentant-se així Josepa Ros del seu assassinat. Durant el seu enterrament, el 24 de juliol, més de vuit mil obrers seguiren el seguici des de l'Hospital Clínic fins al cementiri de Montjuïc. Va circular entre els treballadors el rumor, sembla que sense gaire fonament, que l'industrial de l'automòbil Arturo Elizalde havia estat un dels patrons que havia finançat el seu assassinat i el fill d'aquest, Arturo Luis Elizalde, patí un atemptat per militants cenetistes el 19 de desembre del mateix any del qual resultà il·lès, però en el qual morí el seu xofer Florencio Palomar Valero. El judici per l'assassinat de Sabater, ple d'irregularitats, se celebrà entre el 10 i l'11 de maig de 1992 i l'únic acusat, Luís Fernández García, va ser absolt. Pau Sabater va ser, de fet, una de les primeres víctimes del terrorisme patronal (Terrorisme Blanc) que es desenvoluparà a començaments dels anys vint del segle passat, especialment a Catalunya, i que tindrà tres principals instigadors: el capità general Milans del Bosch, el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i el cap de policia Miguel Arlegui Bayones. El «Fitxer Lasarte», conegut a la caiguda de Primo de Rivera, va permetre descobrir-ne la trama. Alfonso Vidal y Planas novel·là la mort de Sabater en la seva obra Bombas de Odio. Des del 2001 un carrer de Barcelona porta el seu nom.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- José Bonat
Ortega: El 18 de juliol de 1936 és assassinat a
Cadis (Andalusia, Espanya) el
periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista
José Bonat Ortega
--citat a vegades el seu primer llinatge de diverses maneres (Benet,
Bonet,
Bonal, etc.). Havia nascut el 17 de juliol de 1890 a Cadis (Andalusia,
Espanya)
i sos pares es deien Antonio Bonat Noguera i Ambrosia Ortega
Gómez. Fuster i
tallista de professió, treballà, amb el
també anarquista i amic inseparable Vicente
Ballester Tinoco, als tallers de José Vera. En 1915 se casa
amb Concepció
Santander Torres, amb qui tindria set infants: Carmen, Germinal (La
Rubia),
Salud, Aurora, Anselmo, Libertad i Flora. En 1919 fou elegit membre de
la Junta
de Fusters i entre 1916 i 1923 va ser un dels organitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Va fer nombrosos mítings a la
Casa del Poble
confederal. Exercí de corresponsal i de
distribuïdor de la premsa llibertària (El
Libertario, La Revista Blanca, Páginas
Libres) a Cadis. Entre
1919 i 1920 va ser redactor de Rebelión
i entre 1920 i 1921 de Bandera
Libre, i col·laborà en diverses
publicacions periòdiques llibertàries (CNT,El Luchador, Noticiario Gaditano,Páginas Libres, El
Pueblo, Tierra y Libertad, La
Voz del Campesino, etc.). En
1921 va ser detingut arran d'un atemptat i acusat de formar part d'un
grup
terrorista; condemnat, va purgar la sentència alguns mesos a
la presó. Entre
1922 i 1924 va ser membre del grup «Alba Roja», que
editava una revista del
mateix nom. El novembre de 1930, amb Vicente Ballester, José
Lucero i Clemente Galé
Campos, formà part del grup fundador del setmanari Germinal;
aquest
mateix any, amb motiu de la vista del rei Alfons XIII a la localitat va
ser
detingut preventivament i bandejat de la ciutat. En 1931 va ser membre
de les«Comissions de Defensa d'Inquilins i d'Abaratiment de les
Subsistències»
(Comissió de Defensa Econòmica), de les quals va
ser nomenat president. Durant
els anys republicans, a més de fuster, va fer de peixater en
una parada del
Mercat i participà activament en els comitès
pro-presos. El 18 de juliol de
1936, quan es tenien les primeres notícies de l'aixecament
militar facciós,
José Bonat Ortega va ser assassinat d'un tret al cap quan
anava pel carrer
Libertad de Cadis (Andalusia, Espanya). Encara avui no se sap si la
seva mort
va ser resultat d'un dispar perdut o intencionat; fou el primer
assassinat de
la Guerra Civil a Cadis.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
-
Valeri Mas Casas: El 19 de juliol de 1973 mor a Lissac
(País de Foix,
Occitània) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Havia
nascut el 22 de maig de
1894 a Sant Martí de Provençals (Barcelona,
Catalunya). Quan tenia 14 any
s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de
Granollers. Afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre
fabril, fou un
destacat militant del ram tèxtil del Vallès
Oriental dins de la Federació
Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres«El Radium».
Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres
companys, l'Ateneu
Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933
fou delegat al Ple
Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat
a Barcelona. El 24
de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en
una reunió
clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera
on es tractaven
qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es
portava a terme
aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i
participà
activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut
per la
CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets,
s'instal·là a Barcelona.
Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar
càrrecs de responsabilitat
orgànics: representà la CNT en el
Comitè Central de Proveïments durant els
primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional
de Catalunya (entre
novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de
Propaganda. El gener
de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç
entre la CNT, la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors
(UGT) i el Partit Socialista
Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de
1937», i després de
dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
a causa de les violentes crítiques dels militants vers
l'actitud dels
responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el
7 de maig i el 29
de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics,
Economia, Sanitat i
Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de
la CNT. En 1938 va
fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena
Torrent i Sara
Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al
Ple conjunt de
CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà
sobre l'evacuació de Lleida.
Durant el conflicte bèl·lic mostrà
postures conciliadores i no acceptà els
suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)
per intentar
neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els
Pirineus per Girona.
El març de 1939, a Perpinyà, en
representació del Comitè Regional de Catalunya
de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE)
i elegit
membre del Consell General d'aquesta organització. A partir
de setembre de 1939
fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol
de 1942 deportat a
l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix
Gurucharri, Antonio Ortiz
Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech,
Ricard Sanz García, Germinal de
Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany,
etc.), i
tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i
l'alliberament del
camp, s'instal·là a Orà, on
trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945
assistí al Congrés de París de
reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica
del Nord i participà en la ponència sobre el
balanç de la guerra, oposant-se al
sector «col·laboracionista». L'agost de
1946 formà part de la comissió
organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple
Nacional de Regionals
de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents
ocupà càrrecs orgànics de
responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al
Congrés de 1948 i al
Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a
l'Àfrica del Nord, membre
del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre
del
Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949
treballava en una granja a l'occitana
Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica
Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en
l'Exili en el VIII Congrés de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat
a Puteaux. Trobem
textos seus en Tierra y Libertad de
Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia
de la CNT de Renée Lamberet.
***
Image may be NSFW.
Clik here to view.
- Pedro López Calle: El 18 de juliol de 1977 mor a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro López Calle. Havia nascut el 25 d'abril de 1902 --alguns citen erròniament 1899 i 1904-- a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) en una família anarquista. Quan tenia 17 anys ja feia discursos. En aquesta època patí persecucions i conegué les conduccions a peu dels detinguts i les presons. En 1917 assistí com a delegat del grup llibertari «Hermanos Unidos» de Montejaque a la reunió de constitució de la Federació Regional de Grups Anarquistes d'Andalusia, celebrada a Morón, i en 1919 fundà en aquesta ciutat sevillana, amb el seu gran amic Antonio Rosado López --ambdós pertanyien a la mateixa lògia maçònica--, Juventud Rebelde, òrgan d'expressió d'aquesta federació. En 1922 també representà «Hermanos Unidos» en la reunió anarquista d'El Arahal. En els anys de la dictadura de Primo de Rivera continuà en la lluita i envià diners pro-presos a La Revista Blanca. Durant la II República espanyola, amb el vistiplau de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per evitar el triomf dretà, va fer d'alcalde en dos períodes i fou admirat a tota la zona (Marbella, Estepona, Serranía de Ronda, etc.). A finals d'agost de 1933, quan era alcalde de Montejaque, va ser detingut per ordre del governador de Màlaga, acusat de complicitat d'haver provocat incendis a les muntanyes municipals d'aquest poble. Amb l'aixecament feixista de juliol de 1936 i quan es proclamà el comunisme llibertari a Montejaque, va ser el primer en posar el seu capital a disposició de la CNT. Després es va fer càrrec de les milícies confederals de Ronda i comandà el Cos de Milícies --després «Columna Pedro López»-- acantonat a San Pedro de Alcántara que arribà a controlar la comarca sud occidental de la Serranía de Ronda i que impedí durant tot l'any 1936 que les tropes franquistes arribessin a la costa --eren coneguts com «Els amos de la Serra». El novembre de 1936 intervingué en el gran acte confederal de Màlaga i quan aquesta capital caigué a mans feixistes, es replegà amb les seves tropes cap a Motril i a Almeria. Després, amb son germà Bernabé, combaté en la 61 Brigada --nom que prengué la seva columna arran de la militarització-- al Jarama. Més tard va fer de comissari en la Divisió de Llevant de l'Exèrcit republicà. El març de 1939 va ser detingut per la reacció comunista, però aconseguí fugir. Fins al final de la guerra fou secretari de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat a diversos camps de concentració. Després passà a Amèrica (Veneçuela, Equador i Mèxic). En 1946 formà part de l'Agrupació d'Estudis Socials de Mèxic, partidària de la CNT de l'Interior. Durant un temps residí a Orà (Algèria) i a Casablanca (Marroc) com a enllaç de la guerrilla anarquista que actuava a la Serranía de Ronda encapçalada per son germà Bernabé. Després de la mort del dictador Franco, en 1976 s'establí a Algeciras. Pedro López Calle va morir sobtadament el 18 de juliol de 1977 a Algeciras (Cadis, Andalusia, Espanya) mentre jugava a escacs i va ser enterrat a Montejaque. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Avenir d'Amor, en Acción,Juventud Rebelde i El Miliciano (fent servir el pseudònim Tonto de la Columna).És autor dels fullets Escucha, campesino i El problema de la tierra.
Image may be NSFW.
Clik here to view.
Actualització:
18-07-13