Voy recogiendo los artículos periodísticos que sobre estas islas publicó Santiago Rusiñol. Es una labor lenta, que me exige atención; me exige afilar mi vista, ya no buena para estas labores de corrección en que hay letras que se confunden; máxime en los textos catalanes cuya ortografía iba cambiando en esas décadas de cambio de siglo.
Voy recogiendo - escaneando, pasando de imagen a texto y corrigiendo éste - los artículos ibicencos. Interesantes, aunque haya alguno que, si no fuera por el humor, la ironía de Rusiñol, podría considerarse molesto, como aquel en que habla de ensaimadas y votos....
Como cuando traté algunas obras de Miguel de los Santos Oliver, me pregunto su los mallorquines en conjunto conocemos la obra de Santiago Rusiñol. A comienzo de los años sesenta, siendo niño, iba con frecuencia a un kiosco de prensa del Terreno, donde pasaba largos ratos. Recuerdo que había muchas novelas de Agatha Christie en muchos idiomas. También había un expositor donde se encontraban obras relacionadas con Mallorca; allí estaba la de George Sand en alemán, inglés, italiano, castellano. También La isla de la calma y de las que hubiere más, ya no me acuerdo.
Santiago Rusiñol tiene una calle con su nombre en Palma y una escultura en Son Armadams. Desconozco si fue nombrado Hijo ilustre o adoptivo de la ciudad, o algo así. No hay, creo una lista en la web del Ayuntamiento. Las webs oficiales no informan de todas estas cosas, sólo ponen un anuncio cuando se va a conceder alguna medalla o algún nombramiento, pero esos anuncios pasan y no quedan en alguna base de datos consultable por los ciudadanos. Así que en los años sesenta sí se nombreba ya en la prensa, ya en alguna conversación, lo de "la isla de la calma" y el nombre de Rusiñol. Actualmente yo no sé si los jóvenes lo conocen.
Los cuadros de Rusiñol son más difíciles de conocer, me parece. Voy recogiendo los que encuentro. Me sorprende que en ellos pocas veces se ve el mar; además de los jardines, pinta valles, almendrales floridos, caminos serpenteantes, montañas. Tampoco muestran personajes.
Selecciono un artículo, esta vez de Ibiza: "L'illa interior" en que habla de tumbas, de cuevas y de arqueólogos:
Santiago Rusiñol: "Bunyola" (1907)
L'Illa Blanca / L'illa interior
Aquesta bella Iviça, tant blanca, tant alegre, tant riallera, per sobre, per sota està sembrada de tombes.
Un cop vista la blancor, un cop vist el mar blau que la volta, un cop vistos els arbres florits, si per atzar mireu a terra, serà molt que no hi veíeu un bocinet de ceràmica, un trocet de vidre, un fragmentet d'àmfora que s'ha després d'alguna tomba.
Desde els xipriotes als moros, passant pels fenicis, cartaginesos i romans, no sembla sinó que, quan se sentíen que se'ls apropava la mort, es feien venir a enterrar a Iviça, o que s'hi feien portar un cop morts. Pot-ser això era una illa sagrada, consagrada a Venus o a Astarté, on el somni era més dolç un cop acabada la vida; pot-ser era que aquí, els homes, es moríen mes d'una vegada, o que 'l terreny era propici als difunts i s'hi moría bé; el cas és que, tireu per on volgueu, allí on s'hi sembra un cep, hi hà una tomba, i allí on s'hi sembra una vinya, un fossar.
Tant sols en una muntanyeta que'n diuen el «Puig des Molins», o «Necròpolis d'Éfeso», es poden comptar cinc o sis mil coves, treballades sota la roca, amb els séus sarcòfags de pedra, on els morts hi pensaven dormir i que, gracies als saquejadors que avui en diem registradors, no hi han pogut fer ni una bacaina.
An aqüestes tombes dels Molins, com que a l'enterrar-hi el difunt l'enterraven amb els anells, i els collarets, i les arracades, i el voltaven de gerretes, àmfores i llagrimatoris, no varen comptar les families que, si la momia és respectable, fíns a certa edat de momia o siga de conservació, els objectes ja no ho són tant, i que, per a trobar aquests objectes, no hi hà ós que siga respectat, i per a arreplegar l'equipatge, es fa a bocins el passatger; així és que, ara els romans per a aprofitar lo que es trobés d'or, ara els moros per a espigolar lo que encara s'haguessin descuidat, i finalment, a darrera hora, nosaltres, els que registrem; d'aquells mercaders fenicis se pot dir que ja no més en queda una confusió de restes que no hi hà còm descompartir-los.
El que escriu ha vist escavar i fins ha escavat an aquesta necròpolis, i en la pràctica s'ha fet càrrec que no hi hà res més interessant que registrar aquestes calaixeres, aquests baguls i arquimeses, on hi guardaven els objectes que més havien estimat aquells homes que fa mils d'anys que haurien de dormir en aqueixes tombes.
Figureu-vos que aquestes coves estàn plenes de terra, de pedres i, per damunt, d'herba. Se grata primer, i a la poca estona 's troba el forat de la tomba, que és feta d'obra i és quadrada; seguint el quadrat, es fa un pou, i quan el pou comença a ésser fondo, es veu una nau de pedra, d' aquella pedra de les ruïnes que sembla morta per a sempre més. Allavors es va gratant fondo i apareixen dues grans pedraces, que són els angles dels sarcòfags: allí comencen els treballs.
Com que aquelles coves són a les fosques, aquests treballs s'han de fer amb llum, i no hi hà res més impressionant que veure les ombres dels homes ficats an aquelles cisternes que's comuniquen de l'una a l'altra, per murs esquerdats i misteriosos. L'home que cerca, amb un cávec va treient terra de mica en mica, que com més avall va essent és més tova, i com més tova hi van havent més restes. A voltes s'atura i hi posa el llum: és una coseta que llu. Va treient la terra del voltant; n'arrenca un llagrimatori de color terroç, de color de mort, d'una patina groga i asprosa; però dóna un cqpet an el vidre i, com si es despertés la llum que ha estat apagada mils d'anys, s'encenen els colors més radiants que's puguin veure, colors de foc, colors de coleòpter, de nacre, de ploma d'aucell, colors que sembla que neixin i que il·luminin la cova amb una claror desconeguda. A voltes se torna a aturar, i entre'l fang surt una figura, i és tant humida i tant palpitant, que sembla talment que aquella terra la pareixi del séu sí; a voltes es troba un anell i sembla que l'or s'ha immortalitzat: ni una engruna del séu metall ha perdut la virginitat, després de tants anys de tenebres.
Santiago Rusiñol: "Capvespre" (1906)Però es va avall, fins arribar al sol, o fins arribar al fons dels sarcòfags, i si per un atzar la tomba no ha sigut encara violada, al fons de tot s'hi troben els esquelets estirats de llarg a llarg, i damunt dels restes grans collars, que han guardat tots els séus reflexes i tota la seva brillantor, com demostrant que la vanitat dura més que 'ls mateixos homes. Allí, an aquell fons, al mig de les cendres, es troba lo íntim del mort. Amulets vinguts de l'Egipte, amb ídols simbòlics i enigmàtics que duien sort an aquell que 'ls portava; caràtules en miniatura, que feien pressentir lo que vindrà; campanetes petitíssimes, que devíen tenir sons misteriosos; caretes de terra cuita, pot-ser records de rostres volguts; joguets, també de terra cuita, que podíen ballar com a titelles, i tot un món de coses íntimes, tot lo que fou il·lusions en vida, que s'enduien al mes enllà, i que avui els duem an aquests asils i hospitals que 'n diem museus.
Es clar que a voltes es registren coves i coves sense trobar res, però aquesta indecisió és lo que dona més interès an aquestes escavacions. Si sempre's trobés no hi hauría encant. L'emoció de lo inesperat és la que deu sentir el metge a l'obrir un cos per a cercar una entranya, o el jogador al cercar la sort. Cada cova és un gran misteri, i cada tomba és un munt de cartes, de les que 'n poden eixir la fortuna o un munt de cendra.
Estranys homes eren aquells que tancaven els tresors perque seguissin al més enllà, o perque 'ls trobessin els arqueòlegs. Els fenicis d'avui no són així: si posen res a una tomba, mai és a dintre per al mort; és sempre a la banda de fòra, per a que s' ho mirin els que passen.
Recordem que a un senyor riquíssim, perque la levita era nova, el varen fícar dintre la caixa en mànegnes de camisa.
Els escavadors d'aquí mil anys, se faràn pobres, amb nosaltres.
Xarau
Santiago Rusiñol: L'illa interior (La Esquella de la torratxa, 14 de marzo 1913)
