El título es muy llamativo y es una llamada de alerta ante un atentado al "paisaje". Desconozco qué ocurrió, por lo que sólo oigo este grito de Rusiñol.
No he encontrado ningún cuadro de Rusiñol sobre Miramar. Quizás haya alguno. Elijo, sobre las pocas fotografías que tengo, la de un "jardín" especial: el cementerio de Sóller.
Santiago Risiñol: "Cementiri de Sóller" (1902 - 1908)
Des de Mallorca: La mort de Miramar
Els que no coneguin la belllssima costa de Miramar, que portin un xic de pressa en veure-la si volen gaudir la meravella dels seus boscos extraordinaris.
Haureu sentit parlar de Miramar. Els molts viatgers que l'han vista l'han declarat d'una bellesa, en pocs llocs de la terra, igualada. El mar hi és d'una transparència que es veuen les perles del fons, an els jardins d'aigües misterioses; l'illa hi banya els penyals d'argent; un floc d'espuma la ressegueix dibuixant de randa les cales; les muntanyes més altes s'hi reflexen; el sol juga amb les seves ones fent-hi lluir irisacions magnifiques i els grans arbres centenaris, tan estimats del vell arxiduc es banyen tant en les seves aigües que sembla talment que les arrels es tinguin de tenyir de blau.
Doncs bé, aquests arbres se'n van. Els hereus de l' arxiduc, cansats tal volta d'aquest paisatge, que han vist davant dels seus ulls des de nois, hauran pensat, que la fusta, venuda a bon preu, és més productiva que servint d'ornament a la illa, i l'han venuda per a fer-ne llenya, i d'aquí un quant temps Miramar serà mort, perquè les muntanyes sense arbres, són el mateix que muntanyes mortes.
Lo més trist és que el que els tallarà o que ja els ha començat a tallar potser siguí un fill de Mallorca, sí. Un fíll que tallés els cabells de la seva mare per a vendre-se'ls no seria un fííl exemplar; el que talli els boscos de casa seva no creiem que siguí un bon patrici. Comprenem que els hereus de l'arxíduc, pel motiu d'ésser estrangers, per altres motius que ignorem, no estimin prou aquest Miramar, on havia viscut En Ramon Lull. Però que es trobi un mallorquí que per trenta diners o els que siguin, torturi un bocí de sa pàtria, com un mal pastor an el seu remat, no trobem mots per a califícar-ho.
Diran que n'hi han molts que fan lo mateix i malauradament tindran raó. La cobdícia cega a certs homes d'una manera tan miserable, que si molts no's venen la seva ànima, és perquè no hi ha mercats que en comprín, i si no empenyen la seva honra és perquè no hi ha cases d'empenyos. També hi ha qui podría respondre que la llenya d'aquests arbres fa marxar les locomotores; pero nosaltres contestem que per haver d'anar an aquest preu valdria molt més que estiguessia parades. També ens diran que això són fantasies, potser sí; petó aquestes fantasies que els desenfeinats en díem paisatge, és lo que han arnbat a fer d'aquesta illa un dels llocs més bells de la terra i un regal de la naturalesa.
Segurament hi deu haver una llei (i si no hi és hauria de fer-se, i si no hi fos improvitzar-se) per aquests crims de lesa bellesa, que fan els homes desaprensius, ínconcíents o criminals. Nosaltres no som advocats per a sapiguer aqüestes futileses. Si hi és tindria de complír-se i si no hi és tindria d' inventarse, anc que fos per la tirania, que quan aquests nous bolxevics són destructors de la seva terra, la seva terra ha de tenir dret a desterrar-los on mereixen: a viure en un desert de sorra sense un sol arbre que els fací ombra.
Els boscos no és com els «drets de l'home». No han d'ésser iguals davant de la llei. Dels lletjos se n'ha de fer carbó í dels bells se n'ha de fer paisatge. Aíxí em penso que ho té entès la Socíetat del turisme de Mallorca, í tants altres bons mallorquins que estimen el bé de «Sa Roqueta» i que faran tot lo que puguín, per treure aquesta nova plaga d'ambiciosos desaprensius que valdria corcar aquesta terra.
Xarau
Santiago Rusiñol: Des de Mallorca: La mort de Miramar (La Esquella de la torratxa, 27 de junio de 1919)