STREETLIGHTS (part I)

Les llums de la ciutat no arribaven on era ell. I al principi volia que fos així. Però al cap de dos anys les enyorava. La feina a un lloc tan llunyà, aïllat i d’una calor asfixiant i permanent començava a esfondrar els pilars que l’havien dut a treballar allà, cimentats amb poca cosa més que una experiència amorosa desafortunada.

Escoltava als auriculars la cançó “Street lights” de Friska Viljor una vegada i una altra mentre esperava que algun turista perdut s’acostés al centre de visitants que regentava, envoltat de les figures del Goldwell Open Air Museum, just al costat del poble fantasma de Rhyolite i alguns quilòmetres allunyat dels límits del parc nacional de Death Valley.

Quan finalment algun curiós s’acostava, el nostre amfitrió discretament agafava una flauta i tocava algunes notes de melodies índies per ambientar la visió del recent arribat,a qui no li quedava més remei que contemplar les fotos que farcien les parets de la cabana, unes imatges que testimoniaven un passat de color d’or i olor de mina.

Quan de sobte els visitants sentien del no-res la música, intentaven dissimular la paradoxa de veure un home d’una quarantena d’anys mal duits, gras i amb poc cabells, recobert de suor, expulsant d’aquella presència una harmonia tan pura, autèntica i senzilla per a les orelles. La reacció, però,en funció del tipus de turista, era diferent. Alguns pensaven que era una manera de demanar doblers i fugien aviat amb qualsevol excusa. Altres valoraven l’entrega personal d’aquella persona que la musica revelava entranyable i començaven la conversa amb ell.

En aquest darrer cas, el nostre amfitrió no dubtava a fer de cicerone i a mostrar les diferents escultures que envoltaven la seva cabana i totes les curiositats relacionades amb els processos de creació de tot allò que conformava el museu a l’aire lliure. Fins i tot, en els casos de més empatia, acabava fent-se fotos amb els recent arribats dins les carcasses humanes del Last Supper d’Albert Szukalski. Finalment, agraïa la visita i els donatius d’un museu que vivia bàsicament de la caritat i els desitjava una fantàstica visita al poble fantasma, just al costat, si encara no l’havien visitat.

Li agradà la seva feina fins que passaren dos anys. Després considerà que li faltava alguna cosa. Les llums de la ciutat el cridaven un altre cop. L’ambient desèrtic que ho envoltava tot al mig del no-res, al costat d’un poble que si fos humà grunyiria com un mort vivent, el consolava i el feia sentir millor, lluny del seu dolor. Era tan important per a ell aquella dedicació que havia demanat a la direcció un torn de dotze hores exclusiu, aferrat a una opció isolant que, al seu parer, necessitava per poder sobreviure. I tot sense cobrar res.

Però es veu que el període de dol ja havia passat, i el que abans li pareixia perfecte per a la seva fugida -la calor, la solitud, la calma, l’espai infinit, la decadència imperant...- ara li esdevenien elements insuportables. Estava preparat de nou per a l’amor, i aquest el cridava de nou. Necessitava enamorar-se, sentir-se viu i tornar a passejar pels carrers de qualsevol ciutat il•luminada de Nevada a mitjanit, talment la lletra de la cançó que escoltava insistentment i que reforçava el seu nou desig i alhora l’alleujava quan es sentia superat per la calma omnipresent.

Tot el que l’envoltava li pareixia absurd. Ja no podia proporcionar als viatjants la puresa espiritual que es requeria per fer aquella feina, i allò li pareixia una falta de respecte tan gran (i no només per a qui s’hi aturés, sinó també per les ànimes dels avantpassats que s’escapaven del cementeri per visitar el que quedava de les seves cases, i amb els quals en somnis hi tenia conversa) que quan reuní les suficients proves personals per veure que la cosa no rutllava bé, decidí plegar.

Aquella decisió agafà per sorpresa a la direcció del museu, i l’acceptaren amb poca alegria. Però allò ja no era assumpte seu. Havia de començar una nova etapa a la seva vida, ja amb les ferides curades i suficientment llepades, utilitzant una imatge canina que al nostre protagonista, tot i ser més inclinat als moixos, li hagués agradat sentir d’ell.

(Demà, més...)