Anarcoefemèrides del 13 de juliol
Naixements
- Marie de Saint Rémy:
El 13 de juliol de 1851 –algunes fonts citen 1852–
neix a Sant Romieg de
Provença (Occitània) la propagandista anarquista
espiritualista, ocultista, mèdium
i terapeuta alternativa Marie Andrieu, més coneguda com Marie de Saint Rémy, o
també com Marie Andrieu,
pel llinatge de son marit, o Marie Romanoff,
quan exercia de mèdium. S'educà amb les germanes
de
la Misericòrdia de Moissac. Enviudà prest i en
1872 va ser condemnada a
Marsella per «frau» i 1885 publicà en
aquesta ciutat el periòdic Le
Journal d'Outre Tombe, on combaté el
catolicisme i la francmaçoneria. Fou subscriptora del
periòdic anarquista Le Parti
Ouvrier. Organe international des
travailleurs, que només va treure dos
números el juny de 1892 a
Saint-Jean-du-Var, i que fou editat per Joseph Babinger, obrer
tipogràfic
enviat a l'Arsenal de Toló (Provença,
Occitània) per les seves idees
anarquistes que esdevingué son company cap al 1893. A
Toló prengué el nom de Marie
de Saint Rémy i es guanyà la vida
venent potingues que fabricava ella mateixa. En aquestaèpoca fou quan elucubrà
una mena moviment ocultista llibertari, barreja d'anarquisme,
cristianisme i
espiritisme, que batejà amb el nom
d'«Universalisme». En 1893 publicà dos
números d'un full titulat Le
Gambetta
i també aquell mateix any dos números d'una nova
versió sota el nom de Le Jugement
Dernier. Feuille universeliste. Drame
prophétique, philosophique et politique dicté par
l'esprit de Gambetta à la
somnambule Marie de Saint-Rémy. Entre juny de 1895
i gener de 1897 publicà
a Toló el periòdic Le
Christ Anarchiste.
Revue universelliste. Organe scientifique, politique, philosophique,
occultiste, justicier, el gerent del qual fou el seu company
Babinger,
ajudat per Henri Alban, i en el qual col·laborà
molt especialment sa filla Emma
Teissier, a més, és clar, dels«redactors pòstums vinguts del més
enllà», com
ara Émile Henry, Auguste Vaillant, Charlotte Corday,
Claude-Adrien Helvétius, Sadi
Carnot, Isaac Newton, René Descartes, Louis Auguste Blanqui,
Jesucrist, etc. En
el penúltim número d'aquesta
publicació anuncià per al 1897 el«primer any
d'una Nova Societat, sense govern ni religió». Le Christ Anarchiste, autènticòrgan d'expressió de l'Universalisme,
fou denunciat per certs cercles anarquistes, especialment des de les
columnes
de Le Temps Nouveaux que va
publicar
en el número del 10 d'agost de 1896 que estava«redactada sota la inspiració
d'una senyora que deia la bonaventura als
imbècils». En 1896 va ser empresonada
a Toló i des de la garjola envià un poema al
periòdic anarquista Le Nouvelle
Humanité, que fou publicat
en el número de novembre d'aquell any. També
fundà a Toló el periòdic Le Sauveur des Malades (1896-1897).
Més
tard publicà en aquesta mateixa ciutat un nou
periòdic universalista intitulat L'Antéchrist.
Organe universelliste ou de l'immuable
justice,
del qual només sortiren tres números entre
octubre i
desembre de 1897.
Després deixà per un temps la zona de
Toló,
però hi retornà i
s'instal·là a Sainte
Anne d'Evenós. En aquesta època
publicà a
Toló l'obra teatral L'ex capitaine
Alfred Dreyfus, sauveur de sa
race et de l'humanité. Drame en trois actes i en
1898 una mena de
continuació sota el títol Le
miracle
national de Notre-Dame de Lourdes. À la grotte de
Massabielle, 20 août 1898,
on Marie de Saint Rémy contacta amb l'esperit de la pastora
il·luminada Bernadette
Soubirous i la qual denuncia el muntatge contra Dreyfus i
apel·la a la revisió
del seu procés. En 1899 publicà a
París el llibre Les Dieux des
anarchistes. Annales de l'universellisme, en la
col·lecció «Librairie du
Magnétisme», i aquest mateix any va fer el prefaci
del
llibre d'Antonio de Nocera (Antonio
Uliamo) Anarchie et spiritualisme,
réponse d'un anarchiste spiritualiste à ses
camarades matérialistes. El setembre
de 1900 assistí al Congrés Espiritista i
Espiritualista Internacional que se
celebrà a París. En 1901 edità a
Toló el periòdic La
Révolution. Organe universelliste libertaire, del
qual sembla
que sortí una desena de números. En 1907 va ser
condemnada per un tribunal d'Ais
de Provença per «frau i exercici
il·legal de la medicina». A partir
d'aquí se'n
perd tot rastre.
***
- Auguste Durand: El 13 de juliol de 1876 neix a Vère (Guiana, Occitània) el militant anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Auguste Gabriel Durand. En 1898 va participar en les conferències de Lucien Weill (Henri Dhorr) i de Maurice Chaumel. Després es va instal·lar al bulevard Barras de Marsella i formà part del Grup Central Llibertari i en la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), on va començar a desenvolupar una intensa activitat. El febrer de 1905 va fer mítings en solidaritat amb el poble rus, el juny assistí com a delegat de la secció de Marsella al Congrés Regional Antimilitarista i l'1 d'octubre va participar en un míting amb Jean Marestan. El març de 1908 fou un dels organitzadors de les conferències de Sébastien Faure a Marsella i a Aubanha. En 1909 va ser elegit membre del consell d'administració de la Borsa del Treball --fundada en 1888--, poc temps després d'haver creat, amb Gustave Cauvin, Bougearel i Auguste Berrier, el Comitè Intersindical, grup de propaganda sindicalista revolucionària i antimilitarista. En 1909 va fundar amb els mateixos el Comitè de Defensa Social (CDS), del qual serà secretari fins al 1913; aquest grup, presidit per Chardon, proscrit de 1851, va rebre l'adhesió de força sindicats i de la major part dels grups anticlericals; entre els seus membres actius hi havia socialistes revolucionaris (Philémon Gras, Edmond Giraud) i anarquistes i antimilitaristes (Albert Abeille, Auguste Allena, Jean Augier, Edourd Barrat,Émile Barbe, Maurice Dupuy, Jean-Marie Ettori, Mme Gay, Léon Meissirel, Augustin Sartoris). El maig de 1909 va formar part de la comissió encarregada d'organitzar una manifestació amb motiu del retorn a França de les cendres de Louis Aernoult, assassinat als Batallons d'Àfrica. En aquesta època va col·laborar en el butlletí de la Unió de les Cambres Sindicals Obreres (UCSO), L'Ouvrier Syndiqué, i en la Borsa del Treball de Marsella, on va publicar un temps un butlletí antimilitarista. També va prendre part en mítings a la Borsa per l'alliberament d'Émile Rousset, la revisió del procés de Jules Durand, contra la repressió a Espanya i l'execució de Francesc Ferrer i Guàrida, contra l'encariment de la vida, contra les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), etc. Va ser nomenat nombroses vegades com a delegat de la UCSO i de la Borsa del Treball per realitzar conferències de propaganda sindical per la regió. En una d'aquestes reunions organitzà l'abril de 1910 a Port de Bouc el Sindicat Internacional de la Construcció d'aquesta localitat. Va presidir nombroses conferències anarquistes a Marsella, com la de Vigné d'Octon (novembre de 1911) i la de Sébastien Faure (desembre de 1911). Es va relacionar força amb Louis Lecoin i l'octubre de 1912 va rebre els cartells de la Federació Comunista Anarquista (FCA) Désertez!, per a la seva distribució. Entre l'11 i el 12 de maig de 1913 fou delegat en el congrés constitutiu de la unió departamental de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari general. En aquests anys va ser el principal animador del Grup d'Estudis Socials que reunia anarquistes de totes les tendències: sindicalistes (Bertin Ollivier, Ferdinand Pons, Louis Réaud), individualistes (Eugène Comte, Albert Mayre, Jean Louis Vars), anarcocomunistes (Bougearel, Charles Hotz, Jean Marestan) i joves sindicalistes revolucionaris (Jean Augier, Jacques Casanova, Jean Charles, Maurice Dupuy, Max i Paul Roubinaud). Fins a la declaració de guerra va participar activament en el grup«Théâtre Social» i, el 29 de maig de 1913, va ser condemnat per un tribunal a cinc francs de multa per haver contravingut la disposició policíaca concernent a«espectacles antimilitaristes». En aquesta època va fe costat els militants espanyols que es reagrupaven en el Comitè Pro-Amnistia i posà a la seva disposició el local de la Clínica Obrera dels Metalls. En 1914 participar en el míting del Primer de Maig a la Borsa del Treball. En aquesta època alguns grups anarcocomunistes li van reprotxar que havia esdevingut un «funcionari sindical» a sou. Res més no sabem d'Auguste Durand, però sembla que es va retirar de la militància arran de la Gran Guerra.
***
- Edouard Marlot: El
13 de juliol de 1876 neix a París (França)
l'anarquista Edouard Marlot, conegut
com Charvet. Era fill natural de
Louise Marlot. Gràcies a la intervenció del
doctor Dujardin-Beaumetz, l'1 de
novembre de 1890 entrà a fer feina de copista a les oficines
centrals de París
(França) de la Societat de les Mines de Carmaux (Llenguadoc,
Occitània). El
desembre de 1893 aquesta empresa considerà que el seu lloc
de feina havia esdevingut
inútil i li notificà el seu acomiadament a partir
del març de 1894. El 2 de
febrer de 1894 Marlot envià una carta sense signar, amb
crides a l'anarquia, a
Humblot, director de les oficines centrals parisenques de la Societat
Minera de
Carmaux, i altra el 18 de març al baró Reille,
president del consell
d'administració de la citada societat, que aquests
consideraren insultants i
amenaçants; denunciat, el 16 de maig de 1894 va ser jutjat
per l'XI Tribunal
Correccional de París i condemnat a sis mesos de
presó per «amenaces de mort
per escrit». En 1894 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a
controlar establert per la policia ferroviària de fronteres
francesa.
***
- Isaac Steinberg:
El 13 de juliol de 1888 neix a Dinaburg (Curlàndia, Imperi
rus) --actual Daugavpils
(Letònia)-- l'advocat, escriptor, editor, activista
cultural, socialista
revolucionari i anarquista Itskhok-Nakhmen Steinberg, més
conegut per Isaac
Nachman Steinberg. Fou fill d'una família de
comerciants jueus --son pare
es deia Zerakh Steinberg i sa mare Chiana Eliashev-- i
s'educà en la religió
del seu poble. Passà la major part de la seva joventut a
Moscou, en un refinat
ambient intel·lectual, però va estudiar a l'héder
(escola judaica) de
Pernov --actual Pärnu (Estònia). En 1906
començà la carrera de Dret a la
Universitat Imperial de Moscou. Afiliat al Partit Socialista
Revolucionari (PSR,
conegut com SR o Eser), en 1907 va ser detingut per la seva
militància i
deportat dos anys a la ciutat siberiana de Tobolsk. Després
s'exilià i a la
Universitat de Heidelberg (Imperi alemany) acabà els seus
estudis de doctorat
en Dret. En 1910 retornà a Rússia i
treballà com a advocat, especialitzant-se
en els víctimes jueves del règim tsarista. En
1914 es casà amb Nekhama
Solomonovna Yeselson. Durant la Gran Guerra va ser detingut en diverses
ocasions pels seus articles antibel·licistes i de crida a la
revolta. En 1917
va treballar a Ufà (Baixkortostan), on dirigí el
grup local del PSR. Quan
esclatà la Revolució russa d'aquell any, va ser
elegit membre del comitè
executiu del Soviet de Treballadors i Soldats d'Ufà. Poc
després va ser nomenat
membre del Comitè Central de l'ala esquerrana del PSR. El
desembre de 1917 va
ser nomenat narkom (comissari del Poble) de
Justícia del govern de Vladímir
Lenin, durant la curta coalició entre l'ala esquerrana del
PSR i els bolxevics.
S'encarregà personalment de frenar la repressió
sistemàtica contra la
dissidència revolucionària i les actuacions de la
Txeca. Políticament era
anarquista, encara que ell s'estimava més dir-se «eser
d'esquerra» o «norodnik
(populista) d'esquerra». Destacat orador, proposà
una federació de sindicats de
treballadors, de consells i de cooperatives absolutament
descentralitzada, on
els delegats havien de ser elegits per democràcia directa i
amb càrrecs
revocables en qualsevol moment. Contrari, però, a la gran
majoria de
llibertaris, pensava que era necessari un partit polític que
s'encarregués de
la destrucció de l'Estat des de l'interior, ja que per
desmantellar l'Estat i
arribar a un sistema social lliure i anarquista calia un
mínim d'institució. Va
alertar sobre el perill d'institucionalitzar òrgans de poder
en la federació
que propugnava i sobre la necessitat de separar l'anarquisme del
sindicalisme.
Considerà l'anarquisme com a un principi fonamental,
l'ànima i el cos del
socialisme revolucionari, i no un programa polític concret
amb un objectiu
final. El març de 1918, en protesta contra el Tractat de
Brest-Litovsk, dimití
del càrrec. Des d'aquell moment es mostrà
força crític amb la revolució
bolxevic i el 10 de febrer de 1919 va ser detingut per la Txeca i
tancat més de
quatre mesos. El 13 de febrer de 1921 va ser un dels oradors en el
funeral de
Piotr Kropotkin a Novo-Devichy. En 1923, després que les
autoritats comunistes
li despullessin de la seva ciutadania soviètica i sabedor
que la seva vida
corria perill, s'exilià de bell nou a Alemanya amb sa
família. En 1933, quan
els nazis van arribar al poder, s'instal·là a
Londres (Anglaterra) amb sa
esposa, ses dues filles i son fill. A la capital britànica
va ser un dels
cofundadors de la Freeland League for Jewish Territorial Colonization
(Lliga de
la Terra Lliure per a la Colonització Territorial Jueva),
que es dedicava a
trobar refugi als jueus europeus que fugien de la Xoà. La
Freeland League
comprà set milions d'agres (28.000 quilòmetres
quadrats) de terres agrícoles i
ramaderes a Kimberley, regió del nord-oest
d'Austràlia, per a instal·lar 75.000
jueus europeus refugiats. El Kimberley Scheme (Pla
Kimberley), ideat per
Steinberg, es basava en la necessitat que l'operació fos
absolutament oficial i
que tingués el suport de la població i de les
institucions per raons
humanitàries. El 23 de maig de 1939 desembarcà a
Perth i a començaments de 1940
bona part de les institucions australianes (govern, sindicats, premsa,
importants personatges, etc.) li feia costat, però
també sorgí una oposició
clara al projecte des d'alguns sectors xenòfobs i racistes.
El juny de 1943
abandonà Austràlia i es reuní amb sa
família al Canadà. Entre 1943 i 1957
dirigí Afn Shvel (En el
Límit), òrgan d'expressió en jiddisch
de la
Freeland League. El 15 de juliol de 1944 va ser informat oficialment
pel primer
ministre John Curtin sobre les objeccions que el govern
australià posava a
l'operació pel que feia a terminis i a circumscriure-la
exclusivament al poble
jueu i no a qualsevol estranger. Malgrat els contratemps,
continuà amb la idea
i en 1946 la Freeland League establí negociacions amb el
govern dels Països
Baixos sobre la possibilitat d'un assentament de 30.000 jueus a
Saramacca
(Guaiana neerlandesa). L'agost de 1948 les autoritats de Surinam van
suspendre
les negociacions del Saramacca Project fins al«total esclariment de la
situació internacional», negociacions que mai no
van ser represes. Va ser una
de les peces claus de l'anomenat «territorialisme
jueu», basat en el model
autogestionari dels assentaments, però sempre
rebutjà la idea d'Estat-Nació
jueu i va ser força crític amb el sionisme; el
seu judaisme era espiritual,
entès com a cultural i secular, i no religiós i
estatista. Quan es va fundar
l'Estat d'Israel, lluità per crear una federació
binacional israeliana i
palestina, alhora que reivindicà la instauració
d'un assentament jueu
autogestionat i autogovernat fora de l'Orient Mitjà.És autor d'obres en rus,
jiddisch i anglès, com ara Der Moralisher Ponem
fun der Revolutsye (1923,
La cara moral de la Revolució), Zikhroynes fun a
Folks-komisar (1931, Memòries
d'un comissari del Poble; traduïdes en anglès en
1935 sota el títol Spiridonova.
Revolutionary terrorist), Gelebt un Gekholemt in
Oystralye (1943, El
viscut i el somiat a Austràlia), Australia. The
umpromised land (1948), Mit
Eyn Fus in Amerike. Perzonen, Gesheenishn un Ideyen (1951,
Amb un peu a
Amèrica. Gents, fets i idees), In Kamf far Mentsh
un Yid (1952, Home i
jueu en la lluita), In the workshop of the Revolution
(1955), etc. Isaac
Steinberg va morir sobtadament el 2 de gener de 1957 a Nova York (Nova
York,
EUA). El seu pensament, juntament amb el d'Israel Rubin, ha estat
qualificat
per alguns com «anarcosionisme». Son fill,
Zalman-Leib Steinberg, més conegut
com Leo Steinberg (1920-2011), va
ser
un reputat crític i historiador de l'art.
Isaac
Steinberg
(1888-1957)
***
***
- Jaume Balius: El
13 de juliol de 1904 neix a Barcelona (Catalunya) el
periodista i activista anarquista i anarcosindicalista Santiago Maria
Balius
Mir (Jaume Balius). Fill d'una família burgesa benestant
catalana, sos pares
van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de
comerç, i Carme Mir Pujol, i
tingué tres germans. Gaudí d'una acurada
educació, que començà amb els
jesuïtes
del carrer barceloní de Casp (1914-1918),
continuà en col·legis privats de
Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de
batxillerat (1919-1920) a
Girona. En aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de
Déu de
Montserrat i de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En
1920 començà la
carrera de metge, però no passà al segon any i,
quan encara estava a la Facultat
de Medicina, agafà una malaltia venèria, les
seqüeles de la qual el marcaren la
resta de sa vida. La coixera i les progressives dificultats al
braç, van fer
d'ell una persona amargada. En 1922 s'afilià a
Acció Catalana i participà en
les manifestacions catalanistes de l'any següent. En 1923
s'allistà en els
escamots de l'Exèrcit Català que organitzaren els
seguidors de Francesc Macià
enquadrats en Estat Català. El novembre de 1924
assistí a l'Assemblea
Catalanista de Perpinyà i en 1925 signà el
manifest del grup «Bandera Negra»,
suborganització radical d'Estat Català. El 6 de
juny de 1925 va ser detingut a
causa de l'anomenat «Complot de Garraf» --intent
catalanista d'atemptar contra
el rei Alfons XIII--, torturat i empresonat. A la garjola
conegué nombrosos
anarquistes (Eroles, Ródenas, Ballano, etc.), contactes que
l'introduïren en el
moviment llibertari. Com que no va ser encausat, s'exilià a
finals de 1925 primer
a Perpinyà i des de la tardor de 1926 a París,
participant en activitats
d'Estat Català i de l'Exèrcit Català,
encapçalat per Francesc Macià, prenent
part en els anomenats «Fets de Prats de
Molló» de 1926 --l'intent d'invasió des
de la Catalunya Nord per proclamar l'Estat Català. Entre els
anys 1927 i 1928
la policia francesa ja el va identificar com un habitual dels cercles
anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i arribista de
Macià,
amb l'arribada de la II República, retornà a
Catalunya, i després d'una breu i
incerta militància comunista en l'antiestalinista Bloc Obrer
i Camperol (BOC),
cap al 1932 adherí al moviment anarquista,
col·laborant en Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad.
Partidari de l'insurreccionalisme
ibèric, passarà a criticar durament els
nacionalismes de tota casta. Encara que
per influències de Liberto Callejas s'afilià al
Sindicat de Professions
Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT),
participà sobretot en
els grups anarquistes de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Arran de
l'aixecament anarquista de gener de 1933 fou processat per«sedició» com a
membre del grup «Renacer» (Bruno Lladó,
Cervera, Pellicer, Ruiz, etc.). Des de
juliol de 1933 fou assidu dels mitjans periodístics
confederals. A partir de
l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto Callejas, director del
periòdic CNT,
per portar la corresponsalia de Barcelona. Fou un dels que
engegà la campanya
contra Miquel Badia, cap de la policia de Barcelona i conegut militant
nacionalista d'Estat Català. Com a periodista
s'especialitzà en l'actualitat
política, sobretot catalana. Entre 1934 i 1936
col·laborà en Cultura Obrera
de Palma. Pels fets d'octubre de 1934 patí presó
i un cop alliberat fundà, amb
Pablo Ruiz, l'editorial Renacer, on publicà diversos
opuscles en 1935. Poc
després fundà, amb Carbó i
Viñuales, el periòdic Más
Lejos. En 1936,
durant els primers mesos de la guerra, recorregué la comarca
de Pina de Ebro en
una gira propagandística de reivindicació del
col·lectivisme llibertari. La
seva tasca periodística, però, no minva i entre
l'estiu i la tardor de 1936
col·laborà en Solidaridad Obrera,
i des del gener de 1937 assumí la
direcció del vespertí La Noche,
periòdic que, tot i no ser òrgan
confederal, estava controlat per la Federació Local de la
CNT a través de la
cooperativa creada pels treballadors a partir de juliol del 1936.
Durant els
primers mesos de 1937 participà en l'anomenat«Plet dels periodistes
confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad
Obrera i els comitès
nacional i regional català de la CNT. Utilitzà
per lluitar contra aquesta nova
direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en
la CNT i la seva
participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans
(GSEC), afecte a la CNT.
Les seves crítiques al«governamentalisme» confederal i a la
militarització de
les milícies donaren lloc a començaments de
març de 1937 a la creació de
l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de
Durruti», de la qual serà secretari.
Participà activament en els «Fets de
Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell
mes i any creà i dirigí el portaveu d'aquesta
agrupació, El Amigo del Pueblo,
on lluità encarnissadament contra els estalinistes,
reivindicà la supressió de
la Generalitat contrarevolucionària, criticà el«reformisme» i el pacifisme de
la CNT i la FAI contra els comunistes, i exigí la
recuperació dels valors i
objectius revolucionaris. Fou expulsat pels comitès
dirigents de la CNT, però
sempre fou defensat per les bases confederals. Després d'un
dur editorial d'El
Amigo del Pueblo contra la política comunista del
govern de Negrín, fou
detingut a finals de maig. El juny fou tancat novament a la
presó Model de
Barcelona, però fou alliberat per la seva malaltia el
setembre. Per evitar una
tercera detenció, marxà a l'exili per la Tor de
Querol amb integrants de la 26
Divisió. A París les passà magres i es
mantingué al marge del cercles
confederals. Després marxà a Amèrica,
passant per Santo Domingo (1940) i Cuba
(1941). El juliol de 1944 s'instal·là a
Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca.
Malalt i en una situació força
precària, vivint del subsidi de la Junta
d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al
Sanatori
Espanyol de la Ciutat de Mèxic, on va romandre
més de dos anys. Durant els anys
cinquanta es mantingué al marge del moviment anarquista. El
20 de febrer de
1961 tornà a França com a refugiat
polític i, amb el suport de Manuel Fernández
(Grandizo Munis), s'establí a
París, relacionant-se amb militants del
trotskista Front Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista, quan
establí
contactes amb companys llibertaris fundà el Grup
Francoespanyol de «Los Amigos
de Durruti» i edità a París quatre nous
números d'El Amigo del Pueblo.
Entre 1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb
Joan Ferrer, col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra
Lliure, i després enFragua Social. A més de les publicacions
citades, va col·laborar durant
sa vida en Despertar, Esfuerzo,L'Espagne Nouvelle, Espoir,El Frente, Ideas, Nosotros,La Réveil Syndicaliste,Ruta, Superación, Tiempos
Nuevos, El Tulipán Negro,
etc. És autor de Fígols, 8 de enero, 8
de diciembre, y octubre (amb
Pablo Ruiz), De Jaca a Octubre (1935), El
nacionalismo y el
proletariado (1935), Octubre catalán
(1935), Àlbum d'homes de l'Espanya.
Sota la bandera del federalisme (1937, amb altres), Hacia
una nueva
revolución (1937), etc. En 1999 s'editaren una
col·lecció de cartes sota el
títol Correspondencia de Jaime Balius i
en juny de 2003 Miquel Amorós
publicà La revolución traicionada. La
verdadera historia de Balius y Los
Amigos de Durruti. Jaume Balius va morir el 13 de desembre de
1980 a la
Maison de Beau Séjour d'Ieras (Provença,
Occitània), residència geriàtrica en
la qual residia des de 1963, gràcies al suport
econòmic del company llibertari
berguedà Josep Ester i a la seva companya Odette, i que
també és coneguda com«Casa dels Pàries», pels anarquistes
exiliats que hi vivien.
Jaume Balius (1904-1980)
***
- José
López
Penedo: El 13 de juliol de 1915 neix a Paredes de Cidade
(O Irixo, Ourense,
Galícia) el guerriller anarquista José
López Penedo, també conegut com Liberto
López. Paleta, afiliat a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Guerra
Civil lluità en la
Columna Durruti. En acabar el conflicte, va ser un dels primers a
prendre part
en accions antifranquistes de grups llibertaris. Després
passà a França i
durant l'ocupació participà en la
Resistència a la zona de Prats de Molló. A
l'Alliberament, entrà en el grup guerriller llibertari de
Francesc Sabaté
Llopart (El Quico), on era
l'encarregat de redactar els pamflets i els periòdics
clandestins. El 2 de març
de 1949, amb els germans Josep i Francesc Sabaté Llopart,
Simón Gracia
Fleringan, Carles Vidal Passanau, Wenceslao Jiménez Orive i
Josep Lluís
Facerías, participà en el metrallament a
Barcelona de l'automòbil d'Eduardo
Quintela Bóveda, cap de Brigada Politicosocial de la
policia, que justament aquell
dia no viatjava al cotxe; en aquesta acció resultaren morts
el secretari del
Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol
Ballester i el seu
xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap
d'Esports del Front de
Joventuts resultà ferit. Dies després, el 9 de
març, va ser detingut en una
casa de La Torrassa, barri de l'Hospitalet de Llobregat, a
l'àrea metropolitana
de Barcelona, on havia passat la nit amb Josep Sabaté
Llopart esperant la
partida cap a França. Sorpresos en plena nit, els dos
companys es defensaren i
aconseguiren saltar per una finestra sota una pluja de bales.
Sabaté aconseguí
fugir, però son company, ferit d'un tret al
pulmó, fou capturat inconscient.
Portat d'antuvi al dispensari de la Creu Roja de Collblanc, va ser
traslladat a
l'Hospital Militar, on va ser operat abans de ser internat i interrogat
a la
Prefectura de Policia. El 16 de novembre de 1949 va ser jutjat per un
consell
de guerra i condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela.
José López Penedo
va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya), juntament amb son company Carles Vidal Passanau, i fou
enterrat al
fossar de la Pedrera; deixà dona i dues filles. Aquest
mateix febrer de 1950
van ser afusellats els guerrillers antifranquistes llibertaris
Saturnino
Culebras Saiz i Manuel Sabaté Llopart.
***
- Clifford Harper: El 13 de juliol de 1949 neix a Chiswick (Londres, Anglaterra) l'artista il·lustrador i militant anarquista Clifford Harper. Fill d'un carter i d'una cuinera, va ser expulsat de l'escola als 13 anys i amb una sentència de dos anys de llibertat condicional, es posa a treballar amb 14 realitzant diverses feines«servils». Activista en les okupacions londinenques durant els anys seixanta i en el moviment comunal --va integrar-se en un comuna rural a Cumberland i va ser un dels fundadors en 1969 de la famosa comuna Eel Pie Island--, va esdevenir progressivament un artista il·lustrador autodidacte compromès que destaca per la qualitat i la quantitat de la seva producció, que il·lustra la premsa radical alternativa i especialment la premsa anarquista anglesa i internacional. Aleshores estava fortament influenciat per dissenyadors i il·lustradors com Eric Gill i Frans Masereel, però també per Félix Valloton, Joan Gris, Fernand Leger, George Braque, Escher, Aubrey Beardsley, Man Ray o els expressionistes. En 1974 va publicar l'antologia de cartells i de dibuixos Radical Technologie i en 1978 participa en el projecte Class War Comix. En 1984 va publicar The education of desire i en 1987 Anarchy. A grafic guide, tot compaginant la seva militància i treballant en l'organització de l'Anarchist Bookfair, el saló anual del llibre anarquista. Caracteritzat per la qualitat de la seva obra, va treballar per a la premsa«burgesa» i en particular per The Guardian, que li editarà en 2003 una antologia de dibuixos apareguts en el diari sota el títol Country Diary. Cal també citar Visions of poesy. An anthology of anarchist poetry, editat per Dennis Goult i Freedom Press en 1990. Una col·lecció dels seus dibuixos, Graphic Anarchy, va ser exposada a la Newsroom Gallery de Londres entre el 17 d'abril i el 30 de maig de 2003. Víctima de crisis cardíaques (l'abril i el 21 de maig de 2006), va poder recuperar-se satisfactòriament. Altres llibres de Clifford Harper són The unknown deserter (1990), Alphabet (1990), Philosopher footballers (1997), Stamps (1997) i Country diary drawings (2003), entre altres.
---
