El dimecres 2 de juliol s'estrenà al Cineciutat «Muerte accidental de un inmigrante», un documental dirigit per Pedro de Echave sobre la mort d'Alpha Pam, el jove senegalès que va morir l'any passat víctima d'un reial decret.
Ens referim al reial decret llei 16/2012, aprovat pel govern Rajoy ara fa dos anys i anomenat cínicament «de medidas urgentes para garantizar la sostenibilidad del Sistema Nacional de Salud y mejorar la calidad y seguridad de sus prestaciones». Què ha significat l'aprovació d'aquesta llei? Òbviament tot el contrari del que assegura el seu títol: copagament de medicaments, inclosos els pensionistes, i de serveis que no es consideren bàsics com el transport sanitari no urgent o les pròtesis, retallada en personal... L'estalvi econòmic que pretenien ha estat sobretot en personal (28500 treballadors manco en dos anys, 615 a Balears) i això lògicament ha repercutit en tancament de llits i, sobre tot, amb augment de les llistes d'espera. Com exemple: l'espera mitjana per aconseguir hora amb un especialista és de 67 dies; la xifra més alta de la sèrie històrica que ofereix Sanitat (fa un any que no actualitzen les dades). Hores d'ara ningú es creu la història de «l'estalvi»; tots hem vist clarament la maniobra d'intent de mercantilització de la salut, de privatització i externalització de serveis, d'empitjorament premeditat del servei per acabar de convèncer als qui creien en la sanitat pública... En fi, el de sempre: la socialització de les pèrdues i la privatització dels beneficis, l'apropiació d'allò comú per part de les elits extractives...
Però, allò més greu de l'infame decret és l'exclusió del sistema sanitari als immigrants sense papers en regla. O en altres paraules, la fi de la sanitat universal.
El documental «Muerte accidental de un immigrante» simplement mostra això que tots sabem: que retallar en sanitat mata. Que la mort, en realitat no és «accidental», sinó previsible i anunciada. Però fa que ens fixem en un aspecte essencial (perquè la immensa majoria, encara que ho sabem i ho consideram intolerable, acabam insensibilitzant-nos): que mata persones (i posam l'èmfasi en «persones»). Persones que xerren amb els seus veïnats, que estimen, que tenen amics de l'ànima, que miren el futbol i s'enfaden si el seu equip perd, que tenen mare i família a milers de quilòmetres a qui els diuen que no es preocupin, que tot va bé... Persones que el seu únic «delicte» és que tenen un problema burocràtic (no tenir uns determinats documents).
El documental ens parla del final d'Alpha Pam: de com no el podia visitar un metge de capçalera que li fes un seguiment perquè «no hi tenia dret», de com el visitaren gairebé d'amagat al PAC de Can Picafort, de com l'enviaren a l'Hospital d'Inca amb un full que deia que li fessin una radiografia ja que sospitaven que es tractava del cas primari d'un brot de tuberculosi que hi havia hagut al municipi, de com l'hi feren signar un full que es compromteia a pagar el servei, de com no l'hi feren la radiografia i l'enviaren a ca seva amb uns antibiòtics, de com va morir uns dies després a l'escala de ca seva vomitant sang.
Però també ens parla de la seva família del Senegal, de com va decidir anar-se'n, de com l'enyora el seu amic de l'ànima Kalidou amb qui va fer el viatge i amb qui vivia fins que va morir, dels problemes que tenia per trobar feina i aconseguir un permís de residència, dels records de la seva amiga Xisca o la seva exparella Alaina.
El dimecres que era l'estrena, quan arribàrem a l'Escorxador, ens trobàrem una cua llarguíssima. Hi havia tanta gent que varen haver de fer la projecció simultània a les 4 sales a la vegada. Fet ben normal ja que a més de l'interès que desperta el documental, aquest es va finançar amb les aportacions que persones i entitats férem a través d'un crowdfunding. En paraules del director Pedro de Echave, «aquest documental és del poble i ara tornarà al poble» ja que, sota llicència de Creative Commons, serà lliure.
