Anarcoefemèrides
de l'11 de juny
Esdeveniments
- Surt Revista Social: L'11 de juny de 1881 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari Revista Social. Eco del proletariado. Dirigit per Juan Serrano Oteiza, va defensar les tesis federalistes proudhonianes i anarcocol·lectivistes i va ser en gran mesura l'òrgan d'expressió de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). De caire moderat, els editors de la publicació pensaven que calia acabar amb certs radicalismes per construir una organització obrera forta i nombrosa, basada en el legalisme, la moderació i el col·lectivisme com a principi econòmic; tot defensant la línia tàctica mantinguda pels congressos de l'FTRE de 1881 i 1882. Tenia un tiratge de vint mil exemplars, que la convertia en la publicació més llegida i difosa de l'època. Van col·laborar N. Palacio, A. Oreal, M. Arroyo, S. Espí, Vanoncí, Francisco Ruíz, Enric Borrell, ErnestoÁlvarez, Federico Urales, José García, Pedrote, Vicente Danza, Francesc Tomàs Oliver, entre molts altres. Tomás González Morago va refusar col·laborar en no estar d'acord amb l'orientació de la publicació. En va editar 154 números, l'últim el del 15 de maig de 1884, i va deixar de publicar-se quan el sector radical (Pedrote, Daza, etc.) va acusar el sector moderat (Serrano Oteiza, Francesc Tomàs, etc.) de malversar fons de la publicació. Era hereva de La Revista Social, editada a Catalunya entre 1872 i 1880 com a portaveu de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i després d'aquesta etapa madrilenya va tornar a editar-se a Catalunya fins a octubre de 1885.
***
- Míting de Louise Michel: L'11 de juny de 1898 a la Sala de l'Harmonia de Paris (França) els anarquistes Louise Michel, Laurent Tailhade i Charles Malato fan un míting on tracten els grans temes polítics del moment: la crisi de subsistències, la repressió obrera a Itàlia, els processos de Montjuïc a Catalunya, la guerra de Cuba i l'enganyifa del sufragi universal, tot des d'una perspectiva llibertària.
***
- Congrés Regional Antimilitarista: L'11 de juny de 1905 se celebra a la Sala XX de la Borsa del Treball de Marsella (Provença, Occitània) el Congrés Regional Antimilitarista de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT). Només es tracta d'una reunió dels delegats de les seccions, no de militants. Va ser presidit per François Huau i el delegat de la Secció de Marsella fou Auguste Durand. Posteriorment es va realitzar una gran sessió artisticoliterària, organitzada pel Sindicat Internacional dels Oliers i les Seccions de Marsella de l'AIAT, que consistí en un concert musical, en un recital poètic i en una actuació del Grup Artístic del Teatre Social de la Borsa del Treball, tot amb temàtica antimilitarista.
***
- Conferència de Saragossa de la CNT: Entre l'11 i el 12 de juny de 1922 se celebra a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anomenada Conferència de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Portada a cap amb permís governatiu, aprofitant el restabliment de les garanties constitucionals, es va realitzar com a reunió d'obrers de diverses localitats, sense especificar que eren de la CNT. La convocatòria d'aquesta conferència arrenca del ple de Lleida de 1921 quan Andreu Nin, Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Jesús Ibáñez i Gaston Leval van ser nomenats delegats per anar a Moscou al III Congrés de la III Internacional. Aquesta determinació va ser impugnada perquè el Comitè Nacional de la CNT no va ser present en el ple ja que estava empresonat. Un nou ple reunit a Logronyo l'agost de 1921 va desautoritzar aquesta delegació i va convocar la Conferència de Saragossa per plantejar el problema de l'adhesió o no a la III Internacional comunista. En aquesta conferència Ángel Pestaña va informar sobre el II Congrés de la III Internacional i Hilari Arlandis del III Congrés de la III Internacional. Després de grans discussions es va acordar la separació «absoluta, immediata i radical» de la CNT tant de la III Internacional com del seu apèndix sindical, la Internacional Sindical Roja (ISR). Malgrat això, com que l'acord del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia del 10 al 18 de desembre de 1919), que va decidir l'adhesió provisional a la III Internacional, no podia ser revocat més que per un altre congrés, es va decidir fer un referèndum entre tots els sindicats en el termini d'un mes. Es va aprovar també una protesta contra la repressió que patia el poble rus per part del govern comunista. A més es va decidir l'adhesió de la CNT a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que Rudolf Rocker, Milly Witkop, Valeriano Orobón i altres havien constituït a Berlín, i es va acordar protestar contra l'amenaça d'execució que pesava sobre els militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti. Després d'aquesta reunió, els sindicalistes partidaris de la ISR, en una conferència que es va celebrar a Bilbao a finals de 1922, van crear els Comitès Sindicalistes Revolucionaris, i el desembre d'aquell mateix any va començar a publicar-se a Barcelona el setmanari La Batalla, portaveu d'aquests comitès; el grup editor de La Batalla serà el que en 1930 creï a Catalunya el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
***
-
III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT: L'11
de juny de 1931 al Teatro Conservatorio --avui Maria Guerrero-- de
Madrid (Espanya) s'inaugura el III Congrés Nacional de
Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es
perllongarà fins
al 17 de juny. Hi assisteixen 418 delegats que representaven a 535.565
afiliats
i 511 sindicats; la delegació catalana estava representada
per 129 delegats de
92 poblacions i 296.459 federats. Fruit del clima sorgit arran de la
proclamació de la II República espanyola, en
aquest congrés sorgiran dues
tendències enfrontades: la partidària que la CNT
havia d'adaptar-se a la
legalitat republicana --on militaven els vells anarcosindicalistes, com
ara Joan
Peiró, Ángel Pestaña,
Clarà, Fornells o Massoni-- i la partidària de
lluitar al
màxim per la Revolució Social --on militava la
nova fornada d'activistes
revolucionaris faistes, com ara Francisco Ascaso, García
Oliver, Buenaventura
Durruti, Ricardo Sanz o Frederica Montseny. Durant el
congrés es va suscitar un
apassionat debat en discutir-se l'informe del Comitè
Nacional, on el sector
extremista pretenia que durant les últimes etapes de la
clandestinitat els
comitès superiors havien tancat compromisos amb els elements
polítics
republicans (Pacte de Sant Sebastià de 17 d'agost de 1930),
tendents a establir
una moratòria de pau social, especialment a Catalunya, amb
vistes a consolidar
la República i facilitar-hi l'autonomia. Aquest
congrés va ser un dels menys
constructius i un dels més passionals de tots. Es va aprovar
el pla de
reestructuració de la CNT basat en Federacions Nacionals
d'Indústria (FNI), però
llevat de donar lloc a un debat esgotador el pla mai no es va posar en
pràctica. Els enemics d'aquesta modalitat sostenien que les
FNI implicaven una
dualitat de funcions i es queia en la burocràcia; en canvi,
els partidaris de
les FNI sostenien que s'havien d'organitzar concentracions industrials
obreres
enfront de les concentracions industrials patronals. La CNT va editar
la Memoria
del Congreso extraordinario celebrado en Madrid los días 11
al 16 de junio de
1931 (Tipografía Cosmos. Barcelona, 1932).
III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
Documental del III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT
***
- Assassinat de Rosasco: L'11 de juny de 1931 al restaurant Chechín, del carrer O'Gorman, d'Avellaneda (Buenos Aires, Argentina) un grup de quatre activistes anarquistes --Julio Prina, Lacunza (Nene), González (Gallego) i Gino Gatti--, dirigits pel mariner timoner i secretari general en dues ocasions de la Federació Obrera Marítima Juan Antonio Morán, abat de cinc trets de revòlver el major de l'Exèrcit José W. Rosasco que hi sopava. Eloy M. Prieto, secretari de l'Ajuntament d'Avellaneda, que acompanyava Rosasco, resultà ferit amb tres dispars. El cambrer Capurro fou ferit lleument d'un tret a la natgera. Rosasco, servidor lleial de la dictadura del general José Félix Uriburu i cap de la policia política de La Plata i interventor policíac d'Avellaneda, era el responsable de la repressió i de l'assassinat de nombrosos militants llibertaris. El mateix dia de la seva mort, Rosasco havia fet una batuda en la qual van ser detinguts 44 àcrates. L'anarquista Lacunza (Nene) també trobarà la mort arran d'aquesta acció i els seus companys el van fer desaparèixer per no deixar pistes sobre els autors de l'atemptat. N'hi ha tres versions sobre la mort de Lacunza: una que en sortir ensopegar amb una de les vidrieres trencant un vidre que el ferí mortalment; altra que caigué de l'impacte d'una bala de Pina mateix quan Lacunza es creuà; i la tercera, i més provable, ja que no hi havia sang a l'escenari, és que durant l'acció un fulminant atac de cor el deixà cadàver. La policia mai no va saber amb exactitud els activistes que van participar en aquest atemptat, encara que sempre sospitaren d'un grup dirigit per Juan Antonio Morán.
Naixements
- Germain Menvielle: L'11 de juny de 1861 neix a Tarba (Llenguadoc, Occitània) el mecànic anarquista i sindicalista Germain Menvielle. El 22 de febrer de 1889 va ser condemnat a Bordeus (Aquitània, Occitània) a dos anys de presó per haver infringit la llei del reclutament. Després s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània) on el setembre de 1893 va ser condemnat per organitzar una reunió pública. Membre del Sindicat de Mecànics, aconseguí una certa influència i es mostrà fervent partidari de la participació dels anarquistes en els sindicats. El desembre de 1893 presidí les conferències marselleses de Sébastien Faure. Després de l'entrada en vigor el desembre de 1893 de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) i de l'ona de detencions i d'escorcolls contra els anarquistes, l'11 de gener de 1894 presidí un míting de protesta a la sala de l'antic Asil de Nit, que arreplegà unes dues mil persones, i on parlaren, entre d'altres, Joseph Gros i Sébastien Faure; segons un informe policíac, en aquest acte distribuí un gran nombre d'exemplars del periòdic La Révolte. El 17 de desembre de 1894, quan volia entrar en una reunió socialista per a participar en la discussió, va ser acusat d'«espia» per un responsable socialista i, després d'una curta baralla, expulsat de la sala. El 20 de juliol de 1896 va ser detingut acusat de robatori, però l'1 d'agost va ser alliberat i la causa sobreseguda. Posteriorment es decantà pel pla purament sindical i l'1 de maig de 1899 parlà en el míting que se celebrà a la sala Isnard, al barri marsellès de la Plaine, per protestar contra el tancament de la Borsa del Treball. A començament dels anys nou-cents, intervingué en reunions electorals, però sembla que ja no participà en el moviment llibertari i va ser esborrat, per decisió ministerial del 5 d'octubre de 1903, de les llistes d'anarquistes.
***
- Bartolomeo Vanzetti: L'11 de juny de 1888 neix a Villafalletto, a prop de Cuneo, (Piamonte, Itàlia) el militant anarquista italoamericà Bartolomeo Vanzetti. Nascut en una modesta família (Giovan Battista Vanzetti i Giovanna Nivello), quan tenia 13 anys marxa a Cuneo com a aprenent de pastisser. Explotat, vivint en unes condicions miserables, emmalalteix. Després de la mort de sa mare, parteix cap a Amèrica el 9 de juny de 1908. A Nova York comparteix la misèria dels emigrants fent diferents feinetes i esdevé anarquista vers el 1913. Més tard s'instal·la a Plymouth (Massachusetts) i treballa a la Cordage Company, on participa, amb l'anarquista Luigi Galleani, en una vaga d'un mes a començaments de 1916. Designat com a representant, queda inscrit en les llistes negres de la patronal. Aleshores es fa venedor ambulant de peix. El 5 de maig de 1917 obté la ciutadania nord-americana, però l'obligació d'inscriure's en la futura mobilització és votada el mateix mes. Per fugir-ne, decideix amb una trentena d'anarquistes refugiar-se a Mèxic, on coneix Nicola Sacco. Però després d'alguns mesos, retorna a Plymouth, alhora que la repressió s'intensifica contra els insubmisos i contra els anarquistes (Ràtzies de Palmer). El 5 de maig de 1920 és detingut amb Sacco i són acusats d'haver comès dos assalts: el 24 de desembre de 1919 a Bridgewater i el 15 d'abril de 1920 a South Braintree, on dos empleats són assassinats. La màquina judicial s'engega i el 16 d'agost de 1920 Vanzetti és condemnat pel primer robatori a 15 anys de presó. El segon procés es tanca el 14 de juliol de 1921 i Sacco i Vanzetti són condemnats a la pena capital pel robatori de 15.766,51 dòlars d'una fàbrica de sabates de South Braintree i per l'assassinat del seu comptable (Frederick Parmenter) i d'un guàrdia de seguretat (Alessandro Berardelli), malgrat la manca de proves. Comitès de defensa es formen arreu del món per sensibilitzar l'opinió pública sobre aquesta injustícia. Igual que Sacco en 1923, Vanzetti és tancat a començaments de 1925 en un hospital psiquiàtric. El 12 de maig de 1926 les condemnes de mort són confirmades. El 26 de maig, un immigrant portuguès anomenat Madeiros confessa des de la seva presó ser l'autor de l'assalt de South Braintree, però el jutge Webster Thayer rebutja reobrir-ne el cas. Malgrat una mobilització internacional intensíssima i a diverses pròrrogues d'execució, Nicola Sacco, Bartolomeo Vanzetti i Celestino Madeiros són asseguts a la cadira elèctrica durant la nit del 22 al 23 d'agost de 1927 a la presó de Charlestown (Massachusetts, EUA), suscitant una immensa reprovació. El 23 d'agost de 1977, cinquanta anys després dels seus assassinats, Sacco i Vanzetti van ser exonerats de manera simbòlica per l'aleshores governador de Massachusetts, Michael Dukakis.
Defuncions
- Dolores Rodríguez Fernández: L'11 de juny de 1959 mor a Roanne (Roine-Alps, França) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Havia nascut el 16 de desembre de 1915 a Granada (Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia».
Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)
***
- Matilde Saiz
Alonso: L'11 de juny de 1984 mor a Sabadell
(Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista
Matilde Saiz Alonso. Havia nascut l'11 d'abril de 1917 a Santander
(Cantàbria,
Espanya). Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de
Sant Sebastià (Guipúscoa,
País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les
tropes feixistes creuà els
Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i
a Barcelona s'enrolà en la«Columna Roja i Negra», on conegué un
dels seus organitzadors, l'anarquista
Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i
es casà en 1941. Quan
estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company
i son fill Helios
cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a
Orà. Frustrada la
fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de«Los Almendros».
Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant;
jutjat, va ser condemnat
a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va
seguí sa companya. Després
visqué amb son company a València i a partir de
la dècada dels seixanta a Santa
Coloma de Gramanet.
Francisco Sansano Navarro (1911-2002)
***
- Lorenzo MartínezÁlvarez: L'11 de juny de 1993 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Martínez Álvarez, conegut com El Ronda. Havia nascut cap a 1912 a Oteruelo de la Valdoncina (Lleó, Castella, Espanya). Començà a militar molt jove en el moviment llibertari i com a obrer del metall en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lleó. Durant la vaga dels obrers de telèfons va ser detingut i arran dels fets revolucionaris de l'11 de desembre de 1933 a Trobajo del Camino. Fou membre de les Joventuts Llibertàries de Trobajo del Camino i del seu Ateneu Llibertari. També fou delegat del grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Trobajo del Camino. Quan l'aixecament d'octubre de 1934 va ser novament detingut i restà empresonat fins el febrer de 1936 quan el triomf del Front Popular. Arran del cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir per Astorga i Veguellina de Órbigo i arribar a zona lleial. Son germà Federico, també confederal, caigué mort a Santibáñez de Porma. Comandà com a tinent una de les dues seccions a Pola de gairebé cent homes i després s'integrà en el Batalló 212, lluitant als fronts d'Astúries i de Bilbao. Després de la caiguda del Front Nord, pogué fugir amb vaixell cap a França i passar a Catalunya. Després retornà a Castella i va combatre, greument ferit, a la zona de Guadalajara fins al final de la guerra. Restà amagat a Madrid, però finalment va ser detingut i empresonat. Un cop lliure, treballà de metal·lúrgic i es mantingué força actiu en el clandestí Comitè de la CNT del Metall, el qual declarà vagues que van ser durament reprimides. En 1946 fou responsable de tres grups de defensa confederals a Madrid i assegurà les relacions entre el Comitè Nacional i els comitès provincials, especialment amb el de Lleó. Es mantingué especialment lligat amb Severino Mayoral Villahoz, que s'encarregava de fer d'enllaç entre el Comitè Nacional i els grups guerrillers que actuaven a Extremadura, Ciudad Real i la zona d'Almadén. El juliol de 1947 va ser detingut, condemnat a una dura pena i tancat a la presó de Ocaña. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT madrilenya.
***
- José
García Claudios: L'11 de juny de 2007 mor a
Barakaldo (Biscaia,
País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista i
naturista José García
Claudios. Havia nascut en 1917 a Barakaldo (Biscaia, País
Basc) en una família
anarcosindicalista. Quan pogué,
començà a militar en les Joventuts
Llibertàries. En 1932, gràcies a son pare,
Constantino García del Campo,
president de la Federació Comarcal de Sindicats de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i militant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), conegué
destacats companys, com ara Joan García Oliver, Isaac
Puente, Orobón Fernández,
Vicente P. Combina, etc. En 1936, durant la guerra civil,
lluità als fronts
d'Oviedo i de la serra d'Orduña. Quan caigué
Bilbao en poder feixista, marxà a
Santander, on finalment fou fet presoner i tancat a Santoña.
Després fou
traslladat al camp de concentració de Miranda de Ebro i
més tard integrat en
els batallons de treballadors per fer feina a Villarcayo i al front de
Terol.
Després d'un temps hospitalitzat a Saragossa, fou
reincorporat a Terol per a la
reconstrucció d'aquesta ciutat. Un cop llicenciat
tornà a Barakaldo, on el
moviment llibertari gairebé havia desaparegut, i
començà a militar en el
naturisme, pilar bàsic de l'anarquisme, que coneixia des
d'infant com a
deixeble de José Castro i de Vila Mata, i camp en el qual
destacarà fins a la
seva mort.
Actualització: 11-06-14