Anarcoefemèrides
del 18 d'abril
Esdeveniments
Capçalera del primer
número de La Justicia
Humana
- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà –l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado,Los Deseredados,La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.
***
We have fed you all a thousand years
- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.
We have fed you all a thousand years
***
"Los Amigos de Durruti"
- Míting de«Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer –del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats–, Pablo Ruiz –delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti–, Jaume Balius Mir –promotor de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti»– i Francisco Carreño –membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina)–militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona–, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà enúltim lloc i al qual se'l demanà«moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».
Naixements
Antero de Quental (ca. 1864)
-
Antero de
Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa
de São Miguel, Açores)
l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de
Quental. Era fill
de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil
portuguesa, i
d'Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans.
Després de rebre,
especialment de sa mare, una educació religiosa i
tradicional, i de fer els
estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la
seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola
Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de
Sao Bento de Coimbra
(1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la
Universitat de Coïmbra (Coïmbra,
Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees
socialistes i les
lluites d'emancipació nacional de Polònia i
d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do
Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt
influenciada per les
pràctiques maçòniques creada amb la
finalitat de renovar el país mitjançant la
literatura i que durant les turmentes elèctriques
realitzaven uns rituals on es
llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquestaèpoca col·laborà en O
Académico. En 1861 publicà els seus
primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren
importants
manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest
dels Estudiants de la
Universitat de Coïmbra a la Opinió
Il·lustrada del País», que va ser
signat per
314 estudiants. En 1865 publicà Odes
modernas,
fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel
socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció
revolucionària. També
en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão
do Bom Senso
e Bom Gosto» (Qüestió del
Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã»
(Qüestió
Coïmbra),
dura polèmica literària sorgida arran dels atacs
de
l'escriptor romàntic Antônio
Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José
Maria
Eça de
Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar
la«revolució intel·lectual».
Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any
els
opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao
Exmo. Sr. Antônio
Feliciano de Castilho i A Dignidade
das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a
causa d'aquesta polèmica, el
6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho
Ortigão, als
jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet
que se saldà amb
una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa
(Portugal) aprengué
l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es
relacionà amb els cercles obrers
i intentà, sense èxit, allistar-se en
l'exèrcit revolucionari de Giuseppe
Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a
París (França) una«experiència proletària»,
treballant de tipògraf, matriculant-se al
Col·legi de
França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de
qui era fervent
admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme
de la
capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta
Delgada. El juny de
1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el
vaixell d'un amic; visità Nova
York i Halifax i estudià les qüestions socials
relacionades amb els
treballadors nord-americans i el seu sistema polític
federalista, del qual era
partidari i que considerava model per a una futura
Confederació Ibèrica. El
novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins,
fundà el periòdic A
República. Jornal da democracia portuguesa.
A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup
d'intel·lectuals bohemis (Eça de
Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho
Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits
per discutir els temes que preocupaven a la seva generació
(política, arts,
ciències, filosofia, etc.) i que en
1871
organitzà les «Conferències
Democràtiques» de Lisboa, també
anomenades«Conferències
del Casino». Ell pronuncià la
conferència
inaugural, Causas da decadência dos
povos peninsulares nos últimos três
séculos–que segons ell eren les més importants la
contrareforma, l'absolutisme i l'expansió
ultramarina–, però finalment aquestes
conferències, cinc en total, van ser
prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es
reuní a la capital
lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo,
Gonzaléz
Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació
Internacional dels
Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade
Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871
publicà anònimament el fullet O
que é a Internacional i en 1872, amb
José Fontana, fundà la revista O
Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare,
passà una
temporada a São Miguel i heretà una considerable
fortuna, que el va permetre
viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de
dedicar-lo al
descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre
França i Felizardo de Lima,
s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del
Partit Socialista
Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes
modernas. En 1877 viatjà a París per a
posar-se a les mans del prestigiós neuròleg
Jean-Martin Charcot i rebé una cura
d'hidroteràpia. A París s'enamorà
d'una
aristòcrata francesa i aquest fracàs
amorós serà per a molts l'accelerant del
seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a
Porto i l'any següent adoptà
dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18
mesos)– del seu amic Germano
Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a
diputat republicà
socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre
de 1881 i maig de
1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal,
per raons de salut
i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde
(Porto, Nord, Portugal), que sempre
considerà el millor període de sa vida. En
aquests anys llegí Friederich
Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics
hindús i textos de
filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes
referències autobiogràfiques i
simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra
poètica. Entre març
i octubre de 1887 visqué a les Açores i
després retornà a Vila do Conde. En
1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de
l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les
colònies
portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà
presidir la Lliga Patriòtica del
Nord, però l'existència d'aquesta fou
efímera. El maig de 1891, quan retornà a
Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de
Quental. Malalt de psicosi
maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en
un estat de depressió
permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada.
Antero de Quental es
va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un
revòlver que havia comprat, l'11 de
setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent
de l'Esperança, al Campo
de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São
Miguel, Açores), just on apareix
un cartell amb la paraula «Esperança»,
i fou enterrat al cementiri de São
Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses
publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco
e Negro (1896-1898), Contemporânea
(1915-1926), A Imprensa (1885-1891)
i O Thalassa (1913-1915), entre
d'altres. A
més de los obres citades és autor de Sonetos
de Antero (1861), Beatrice e Fiat
Lux
(1863), Defesa da Carta Encíclica
de Sua
Santidade Pio IX (1865), Portugal
perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras
românticas (1872), Considerações
sobre a filosofia da história literária portuguesa
(1872), A poesia na actualidade
(1881), A filosofia da natureza dos naturistas
(1886), Tendências gerais da
filosofia na
segunda metade do século XIX (1890), Raios
de extinta luz (1892), etc.
Antero de Quental (1842-1891)
***
Notícia
de Gaetano Didimi apareguda en el periòdic parisenc Le Cri du Peuple
del 17 de febrer de 1884
-
Gaetano Didimi: El
18 d'abril de 1847 neix a Treia (Marques, Itàlia)–algunes fonts citen Torí
(Piemont, Itàlia)– l'internacionalista anarquista
Gaetano Didimi. Era fill de
Giacomo Didimi. Es guanyava la vida treballant de venedor ambulant. Va
ser un
dels membres de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT) més
important de les Marques, juntament amb Espartero Bellabarba, Raffaele
Castelli, Adriano Cinelli, Diomede Gabrielli, Stanislao Alberici
Giannini, Benedetto
Marcolini, Vincenzo Matteuzzi, Marino Mazzetti, Benedetto Scota,
Augusto
Tacchini, Ernesto Tacchini, Riccardo Tomassini i Vincenzo Topi,
detinguts
l'agost de 1874 arran de la desarticulació de la
Federació de les Marques i l'Úmbria,
però el judici celebrat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) entre març i
juny de
1876, tots aquests acusats van ser absolts. En 1874 havia enviat
l'adhesió de
la Societat Obrera de Treia a la Lliga Universal de Corporacions
Obreres de Giuseppe
Mazzini. Arran del judici de Bolonya, emigrà a
Lió (Arpitània), on es decantà
per les posicions bakuninistes. En aquesta època
col·laborà en el Bulletin
de la Fédération Jurassienne de l'AIT.
Segons algunes fonts, erròniament
atribueixen la seva mort en aquestes dates a Londres (Anglaterra),
executat per
ser un confident policíac. En 1884 treballava de sastre a
París (França) i
vivia al número 7 del carrer Trois-Frères del
XVIII Districte. El desembre de
1891 retornà a Itàlia i, amb Pietro Faure, va fer
algunes conferències
anarquistes a Milà (Llombardia, Itàlia), abans de
ser detingut i traslladat a
Treia, on continuà amb la propaganda llibertària.
El 10 de març de 1892,
aniversari de la mort de Mazzini, reivindicà la
creació d'un Cercle d'Estudis
Socials, a més d'imprimir un pamflet subversiu que va ser
immediatament
confiscat per la policia. El juliol de 1892 va ser detingut a Ancona
(Marques,
Itàlia) i portat a Treia, on dies després va fer
la conferència pública La
religione naturale ossia il razionalismo. En 1892
publicà a Treia el fulletAutorità, libertà. Studio sociale
i aquest mateix any va ser jutjat per
l'Audiencia de Macerata (Marques, Itàlia) per un delicte de
premsa. Desocupat,
l'agost de 1892 emigrà a Tunis (Protectorat
Francès de Tunísia; actualment
Tunísia)
a la recerca de feina. Posteriorment va recórrer Europa
(Florència, Niça, Mònaco,
Frabriano, Roma, Budapest, Roma, Milà, Niça,
Gènova, París, Bolonya, Marsella,
etc.), amb esporàdiques visites a Treia. En 1895 el seu nom
figura en un
llistat confidencial d'anarquistes estrangers no expulsats residents
fora de
França. Casat amb una belga, sense diners ni feina,
abandonà la militància. La
darrera notícia coneguda d'ell és la seva
presència el juny de 1921 a Brussel·les
(Bèlgica). Sembla que Gaetano Didimi va morir en 1925.
***
Jo Labadie fotografiat per
Millard (Detroit)
- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut comGentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica«Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina –havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut– per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se«Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).
***
Notícia
de la detenció de Gabriel Charitat apareguda en el diari de
Saint-Étienne Mémorial
de la Loire et de la Haute-Loire del 22 de novembre de 1892
-
Gabriel Charitat:
El 18 d'abril de 1861 neix a Firminy (Forez, Occitània)
l'anarquista Gabriel
Charitat, que va fer servir el pseudònim de Raphaël
Slinger. Sos pares, alberguistes, es deien Gabriel Charitat i
Françoise
Ravel. El 18 de març de 1885 es traslladà a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) i
l'endemà es presentà a la «Imprimerie
Jurassianne», al número 24 del carrer
Grottes, amb la intenció d'encarregar la
impressió d'un full, però com que estava
tancada, trobà una altra impremta
(«Schira») on va estampar 1.000 exemplars,
amb un peu d'impremta inventat, del full Appel
au travailleurs suisses, on es feia una crida a la
insurrecció, a la crema
de castells, a l'afusellament dels explotadors i a la
Revolució social, entre
altres proclames. El 21 de març d'aquell any va distribuir
la crida a Lausana
(Vaud, Suïssa) i a Berna (Berna, Suïssa),
però a Friburg (Friburg, Suïssa) va
ser detingut i lliurat a la policia de Berna. Escorcollat, portava un
carnet
professional a nom de Raphaël Slinger,
una carta personal, un exemplar del fullet Évolution
et révolution d'Élisée
Reclus, els números 2 i 3 del periòdic parisenc L'Audace i una agenda amb adreces de
periòdics anarquistes que havia tretes de l'anterior
publicació. Durant
l'interrogatori declarà que havia vingut a aferrar cartells
revolucionaris amb
la intenció de ser detingut i ser reclòs per a
aprendre un ofici a la presó. La
policia no va trobar contactes seus amb altres anarquistes francesos ni
suïssos.
La seva detenció es va produir en plena
investigació federal sobre els
anarquistes suïssos, fet pel qual va ser investigat
internacionalment.
Finalment, però, després d'elaborar un dossier de
150 pàgines, el procurador va
concloure que la seva crida no era perillosa per a les autoritats
federals suïsses
i que el cas havia de ser jutjat per les autoritats cantonals de Berna.
En 1889
treballava de venedor ambulant de periòdics a Firminy i la
policia assenyalà
que aprofitava la feina per a distribuir a la sortida de les
fàbriques i per
tot arreu un petit fascicle titula Chants
du peuple, amb les lletres de cançons
revolucionàries (La canaille,Le chant des
travaillerus, etc.). El 10 de març de 1891 el
Tribunal Correccional de Saint-Étienne
(Forez, Arpitània) el va condemnat a 15 dies de
presó per haver dirigit al
procurador de la República una carta on proferia
injúries contra els
magistrats. En aquesta època treballava de manobra a
l'empresa «Ferraton» de
Firminy. El 21 de novembre de 1892 va ser detingut per la policia a
Saint-Étienne després de menjar a l'establiment
de Rouchouse, al carrer
Annonay, i no pagar la consumició. El 21 de novembre de 1893
el seu domicili,
ben igual que el de nombrosos companys, va ser escorcollat. El seuúltim
domicili va ser al número 15 del carrer de l'Oudaine de
Firminy. Acompanyat de
sos germans Antoine Charitat, propietari, i Antonin Charitat, botiguer,
Gabriel
Charitat va morir el 10 d'agost de 1903 a l'Hospital Civil de Firminy
(Forez,
Arpitània).
***
Silvio
Giovanni Manetti
- Silvio Giovanni Manetti: El 18 d'abril de 1873 neix a Gavello (Vèneto, Itàlia) el propagandista anarquista Silvio Giovanni Manetti. Sos pares es deien Valentino Manetti i Gioseppina Cappato. Acabà els estudis primaris i el 25 d'abril de 1882 emigrà amb sa família a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Treballà en diferents feines (xarcuter, hostaler, cuiner, etc.). Quan tenia 17 anys s'enrolà voluntari com a mariner a la Marina, on va romandre gairebé set anys, aconseguint el grau de sotscaporal timoner, però va ser degradat just abans de ser llicenciat. Va casar-se amb Maria Maccapani, amb qui tingué 11 infants. Subscriptor del periòdic anarquistaL'Agitazione, va signar la protesta per l'aplicació de l'article 248 del Codi Penal a les associacions anarquistes que va promoure aquesta publicació d'Ancona (Marques, Itàlia). Segons la policia, realitzava propaganda anarquista dins els cercles obrers. El 2 d'agost de 1898 va ser sentenciat per la Prefectura de Bolonya a 19 dies de reclusió per «lesions personals». El setembre de 1898 va anar a Iselle (Trasquera, Piemont, Itàlia) buscant feina a les obres de construcció del túnel de Sempione, però, sense treball i sense mitjans de subsistència, va ser detingut i traslladat a Bolonya. En 1899 la policia assenyalà la seva participació en conferències i reunions anarquistes i la seva activitat propagandística. En 1902 retornà a Gavello i participà en el moviment sindicalista de les lligues, essent nomenat tresorer de la Lliga de la Millora Local. També participà en les organitzacions dels treballadors vaguistes enquadrades en la Federació de la Lliga del Millorament de Polesine (Vèneto, Itàlia). Va fer de corresponsal dels periòdics La Lotta i Il Gazzettino. Després de la derrota del moviment de les lligues, reprengué la seva vida de rodamón i durant uns anys va fer el servei militar. En 1904 era per Alemanya i en 1908 retornà a Gavello. En 1911 el trobem a Loreo (Vèneto, Itàlia) i en 1912 a Venècia (Vèneto, Itàlia), on s'embarcà com a cuiner en un vaixell mercat de vapor fins l'esclat de la Gran Guerra. En 1915 trobà feina al canal de Cannareggio.de Venècia. Entre 1925 i 1930 es va embarcar com a cuiner en diversos vaixells de vapor, viatjant arreu d'Europa i dels Estats Units. En 1931 treballava a la fàbrica de la «Società Alluminio Veneto Anonima» (SAVA, Societat Anònima d'Alumini del Vèneto) de Marghera (Venècia, Vèneto, Itàlia); acomiadat el novembre de 1936 per les seves idees polítiques, va ser reintegrat a la feina a principis de desembre d'aquell any. A partir de 1937 les autoritats policíaques els classifiquen com a «simpatitzant de l'actual Règim», és a dir, el feixisme, i en 1942 les autoritats deixaren de controlar-lo. Silvio Giovanni Manetti va morir el 24 de desembre de 1949 a Venècia (Vèneto, Itàlia).
***
Necrològica
de Paolo Mortellaro apareguda en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 4 de setembre de 1954
- Paolo Mortellaro:
El 18 d'abril de 1876 neix a Calatafimi (actualment Calatafimi Segesta,
Sicília)
l'anarquista Paolo Mortellaro. S'integrà en el moviment
anarquista en la seva adolescència.
A finals de 1903 emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on es
casà amb la
militant anarquista Maria Mortellaro. Participà activament
en moviment
llibertari italià novaiorquès, on pertanyia al«Club Avanti» de Brooklyn i
estava subscrit a diferents publicacions anarquistes (Cronaca Sovversiva,Il Proletario, etc.), les quals
també distribuïa. Va fer costat
econòmicament
el periòdic anarquista sicilià Il Proletario. En 1914 vivia al
número 235
de l'avinguda Montrose de Brooklyn. Paolo Mortellaro va morir el 22
d'agost de
1954 a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) i va ser incinerat dos dies
després.
***
Notícia
de la condemna de Joseph Petitdemange apareguda en el diari
parisenc La
Liberté del 12 de maig de 1912
- Joseph
Petitdemange: El 18
d'abril de 1883 neix a Épinal (Lorena, França)
l'anarquista
individualista i il·legalista Joseph Petitdemange,
també conegut com Albert Rochet.
Sos
pares es deien Julien Petitdemange,
cotxer, i Marie Rosalie Fougerolle. Es guanyava la vida com a torner
metal·lúrgic i mecànic. El juny de
1901 s'allistà per cinc anys en la
tripulació de l'Armada a Cherbourg (Baixa Normandia,
França). Un cop lliure en
1906, s'instal·là a París. El 29 de
setembre de 1909 va ser condemnat pel
Tribunal del Sena a 100 francs de multa per infracció a la
policia ferroviària.
A principis de la dècada vivia al número 36 del
carrer Clignancourt del XVIII
Districte de París i, segons algunes fonts, militava en la
Federació Comunista Anarquista
Revolucionària (FCAR). El 23 de juliol de 1910 el Tribunal
de Chalon-sur-Saône
(Borgonya, França) el condemnà en
rebel·lia per infracció a la policia
ferroviària
a 15 dies de presó. El març de 1911
passà a residir a Lió (Arpitània), on
treballà en diferents tallers mecànics, sobretot
al de l'empresa d'automoció de
Marius Berliet (del 10 de maig al 17 de juny de 1911). En aquestaèpoca, sota
el nom d'Albert Rochet, vivia al
número 99 de l'avinguda de Saxe. A Lió
entrà en relació amb l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot i el maig de 1911
s'associà amb aquest per a
l'explotació d'un taller de reparació de
bicicletes al número 3 bis de la carretera
de Vienne. Els materials del taller, segons la policia, provenien de
robatoris
perpetrats per la «Banda Bonnot», dins la qual ell
s'integrà. A Lió no
freqüentà els cercles llibertaris de la ciutat. El
10 de maig de 1912
l'Audiència del Roine el condemna a un any de
presó per complicitat en robatori
i per encobriment en el marc del judici contra la «Banda
Bonnot». Cap el maig
de 1913 s'establí amb nom fals a Marsella
(Provença, Occitània), on participà
en reunions dels cercles anarcoindividualistes de la ciutat. Segons
informes
policíacs, va fer una xerrada al grup anarquista que es
reunia al número 48 del
carrer Tapis-Vert. Aleshores vivia al número 57 del carrer
d'Aubagne i
treballava en un taller mecànic al bulevard des Dames. A
mitjans de maig de
1913 participà en una xerrada («Les intellectuels
et le peuple») de Charles
Hotz (Édouard Rothen)
organitzada pel
Grup d'Estudis Socials (GES). Quan esclatà la Gran Guerra va
ser mobilitzat en
una secció d'aviació de Troyes (Xampanya,
França). El 24 de juny de 1916 es
casà a Saint-Pierre-d'Allevard (Delfinat,
Aquitània) amb Juliette Marguerite
Reine Cavagnat, de qui enviudà. Joseph Petitdemange va morir
el 27 de maig de
1971 al seu domicili, al número 6 del carrer
Duméril, del XIII Districte de
París (França).
***
Notícia
sobre la mort d'Albert Sauvanet publicada en el periòdic de
Lens L'Action
Syndicale del 17 de maig 1908
- Albert Sauvanet:
El 18
d'abril de 1887 neix a Comentriac (Alvèrnia,
Occitània) –va ser registrat
erròniament amb el llinatge Sauvannet–
l'anarquista i sindicalista revolucionari Gilbert Sauvanet,
més conegut com Albert Sauvanet.
Sos pares es deien Jacques Philippe Sauvanet, manobre, i Marie-Julie
Clairet. Orfe
de pares de molt jove, abandonà l'escola i amb 13 anys
començà a treballar de
mosso en una granja. Quan tenia 18 anys entrà a fer feina a
la fàbrica de tubs
metàl·lics de Montluçon
(Alvèrnia, Occitània) i dos anys
després va sortir com
a ferrador i forjador. El gener de 1907
s'instal·là a Pas-de-Calais i treballar
de miner a diversos pous de Drocourt (Nord-Pas-de-Calais,
França). Visqué
primer a Billy-Montigny i després a Rovroy
(Nord-Pas-de-Calais, França),
militant en el Sindicat de Miners, dit «Sindicat
Jove», encapçalat per l'anarquista
Benoît Broutchoux. El 3 de maig de 1908, amb tres companys
(Jules Cormeray,
Pierre Raveniaud i Jules Saunier), venia pels carrers de
Liévin
(Nord-Pas-de-Calais, França) el periòdic L'Action
Syndicaliste, la portada del qual mostrava un dibuix del
diputat socialistaÉmile Basly acceptant un suborn dels patrons; interceptat
per un grup de
seguidors socialistes del «Sindicat Vell», els
quatre anarquistes van ser
lapidats i apallissats de valent i ell va rebre un fort cop de
maó a la templa
dreta. Refugiats a casa del company Champouret, la parella d'aquest amb
un
fusell mantingué a retxa el grup que volia linxar els
anarquistes. Els
gendarmes arribaren i portaren a peu els anarquistes emmanillats a la
comissaria de Lens, on malgrat vomitar sang no va ser atès.
Finalment, hores
després, arribà un metge, però ja no
va poder fer res. Albert Sauvanet va morir
el 3 de maig de 1908 a la comissaria de Lens (Nord-Pas-de-Calais,
França)
envoltat de companys. Després de feta l'autòpsia
a l'hospital, va ser portat a
la seu del sindicat de Lens, on va ser vetllat. Tres dies
després va ser
enterrat amb una manifestació d'unes tres-centes persones i
amb discursos de
Benoît Brotuchoux, Georges Dumoulin i Augustin Dehay. Aquest
mateix dia 6 de
maig es va celebrar un gran míting de protesta a la Casa del
Poble de Lens, on
assistiren unes 1.500 persones. L'Action
Syndicaliste edità quatre postals en el seu
record: una del «diputat-obrer»
Basly, una segona de Sauvanet, altra d'aquest al taüt i una
quarta del seu
funeral.
Alexander
Granach (1920)
- Alexander Granach:El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) –actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)–, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films –en filmà una cinquantena–; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografiaHeimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.
Alexander Granach (1890- 1945)
***
Claro José Sendón Lamela
- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Mallí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre,Fragua Social, Indomptable,Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.
Claro José Sendón Lamela (1897-1937)
---
