La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -
LA CONSPIRACIÓ
-Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de París 1789 (atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...), tenien ordida Miquel Sureda de Montaner i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes anticatòliques. La intenció de Miquel Sureda i els altres conspiradors era, com ja he dit, transtornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa alhora que feien tot el possible per desmembrar la nació espanyola i proclamar la República catalana.
Entre els detinguts -provats agents de l'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oración apologética en defensa del estado floreciente de España. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins camins tan errats pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col·legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contrària a la Fe que estam analitzant de present, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, contribuí a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat exemplars d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València, i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col·legis i seminaris de l'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment som de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció al país de qualques idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis així ho demostren. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç.
Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Sureda. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col·laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien de l'estranger eren Joan Pons Izquierdo, que, sotmès a turment, acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents. Tots plegats formaven part dels Comités espagnols que tenien els caus a Baiona i Perpinyà especialment, des d'on, de forma constant i sense treva, introduïen llibres i les més diverses traduccions dels discursos de Marat i Robespierre a la Convenció. Resta igualment provat que aquest estol de tèrbols personatges no es donaven per satisfets amb llur feina dissolvent de les més sagrades essències d'Espanya. Ans al contrari, aprofitant l'entrada de les tropes franceses a Catalunya, l'any 1793, fent costat a un exèrcit de la Convenció comandat pel general Jacques Coquille Dugommier, penetraren en la nostra cristiana i espanyola Catalunya per a proclamar-hi una República catalana del tot sotmesa a París i a les forces del mal. Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 14 de juliol de 1789 i, posteriorment, dels fets del 10 d'agost de 1792. Pels interrogatoris portats a terme pels cristians i fidelìssims servidors del Sant Ofici sabem de la presència, documentada, de tots els implicats en el judici, en el luctuós assalt a la Bastilla. Testimonis presencials provinents d'alguns agents de la Inquisició que, sota excusa de negoci, eren a la capital francesa, ens han redactat un acurat informe de les activitats revolucionàries de Josep Lax, Sebastià Andrés, Bernat Garasa, Manuel Cortés, Joan Pons, José Marchena i Magdalena Mateu. Document que, contrastat amb altres informacions provinents d'amics francesos que hagueren de sortir del seu país, ens mostren un quadre de degradació i d'accions violentes impossible d'imaginar per a una ment educada en la por de Déu i dels manaments de la Santa Mare Església. Recordem que el 14 de juliol fou assaltada la Bastilla, una fortalesa de París, símbol, durant segles, de la defensa de l'ordre i el cristianisme. El governador de la fortalesa, juntament amb alguns dels oficials més lleials de Sa Majestat el rei Lluís XVI, varen ser brutalment assassinats per una massa ferotge d'homes i dones sense ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic. Els caps dels defensors de la Fe foren portats per tots els carrers de París dalt d'altes piques mentre el poble desfermat, cantant cançons obscenes i contràries a la Fe, celebraven llur sangonós triomf. Anys endavant, la mateixa gent esvalotada atacà el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, tant el 14 de juliol com el 10 d'agost són dates molt tristes. En els esdeveniments que s'han esdevingut en el país veí, hom pot constatar la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici per llurs criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus contra qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies foren mudats. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "Germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "Termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana. Sense el control de les autoritats, desbordades pels esdeveniments i la ràbia de la xurma contra tota mena de lleis i manaments, París, tot França ha viscut, i viu encara, espectacles d'una crueltat indescriptible, ja que a la plaça que en diuen "de la Revolució" s'ha instal·lat un terrible giny mai vist en el món que, armat d'un poderós tallant, pot tallar caps sense aturar. Monstre, sangonós ídol de la maldat al qual cada dia són immolades les ànimes més generoses d'aquell pobre país. I què en direm de les esglésies i catedrals esdevengudes tabernacles per a la impietat? Tots els temples han estat vilment profanats i les capelles despullades de llurs sants i santes. Ara, dones mig despullades, agitant la terrible bandera tricolor damunt els altars, mostrant totes les vergonyes, sacerdotesses d'un cruel culte als instints més baixos de la societat, animen amb llurs càntics excitants les multituds que ara s'hi congreguen per adorar, com si fossin els nous sants d'aquesta societat sense fre, les imatges de Brutus, l'assassí de Cèsar, Espàrtac, Rousseau, Marat i tot home o dona que ha feinejat contra la nostra santa moral catòlica, l'odre establert per voluntat divina. Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins, que tenen el centre d'irradiació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de llurs equivocades idees. Són publicacions extremament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut relacions d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara. Molts abans que Miquel Sureda de Montaner sortís de Mallorca per ajuntar-se amb els membres de la infame conspiració que ens ocupa, els principals inductors de les reunions i introducció a Espanya dels més diversos escrits dissolvents, eren José Marchena i Miguel Rubín de Celis. Ambdós, vivint des de feia molts d'anys a França, enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Sureda cal destacar la proclama A la nación española. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient, parlant de la Santíssima Espanya:"Senyors:'Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat despotisme religiós i civil. Un país on tots els poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...". Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta! Entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims que hom pot imaginar, autor de les proposicions més agosarades contra tota persona i institució que no vol acotar el cap davant la injustícia. Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d'aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món. Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que sàviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... ¿a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que ell predica. I, ¿qui serà, qui és, l'heroi, en tan al·lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món, és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sense cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Sureda i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis. Aquest era un dels llibres que Miquel Sureda de Montaner i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. En els escorcolls fets per les autoritats s'han trobat igualment nombrosos escrits d'aquell mal advocat de províncies, Maximilien Robespierre, essència de la maldat damunt la terra, que mai no s'havia pogut guanyar la vida exercint la seva professió, i aquesta és la causa de l'amor que tenia per la política, sense cap mena de dubte. Entre els documents trobats a la fonda on es reunien els conspiradors detinguts hi havia diversos escrits d'aquest Robespierre, d'execrable memòria, ànima germana del cruel Marat. Es tracta de les proclames més diverses, aïrats pamflets, discursos on es demana l'execució del rei de França i de la reina Maria Antonieta, ambos assassinats recentment, seguint les instruccions de Marat, Robespierre i Saint-Just, feres que tant estimen els nostres seguidors de la Convenció. Molts dels escrits eren ja traduïts al castellà. Mitjançant les proves adients, a través de diverses comprovacions fetes per frares i sacerdots al servei d'aquest tribunal, s'ha pogut constatar qui era el traductor dels escrits. Tot plegat ha servit als membres d'aquest tribunal reial per a establir, amb justícia, i sense por de cap mena d'error, el grau de responsabilitat de cada un dels implicats en la conspiració que, amb execrable perversitat, pretenia commocionar el regne a l'estil i manera com els enemics de la Fe ho han fet a França. Dellà els Pirineus, aquells qui tenien cura d'aqueixes traduccions confiaven a explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la "vertadera justícia" a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven d'anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, en arribar el moment preparat pels conspiradors, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, si no jurava aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa. Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el príncep de la Pau, el senyor Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles adlàters dels conspiradors. Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu! I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. Els responsables màxims d'aquesta fallida provatura de mudar les lleis i costums del regne són -no tenc cap dubte al respecte- Miquel Sureda i Josep Lax, agents dels jacobins i individus que havien creat grups de "afinitat filosòfica" -lògies maçòniques- a Mallorca, Salamanca, Barcelona i Madrid. Per la gran quantitat de documentació que els hem pogut agafar i que ara estudien els procuradors reials, sabem a la perfecció que d'ençà de molt temps mantenien correspondència amb els principals instadors dels lamentables fets parisencs. A casa de Miquel Sureda hem trobat cartes signades pels més violents agitadors de la Convenció. Escrits d'Hébert i Chaumette, exemplars originals dels pamflets revolucionaris L'ami du peuble, Le moniteur patriotique, Le Junius français, Le père Dechesne... Hi ha igualment, en la documentació intervinguda, discursos de Saint-Just, Camille Desmoulins i Lafayette a l'Assemblea Nacional francesa i una àmplia relació dels fets del 14 de juliol de 1789 i del 10 d'agost de 1792, així com nombrosos esborranys de constitucions -totes a imitació de la francesa-. Però els documents i instruccions més comprometedors són els signats per Michelangelo Buonarrotti, descendent del gran Miquel Àngel i un dels caps de la maçoneria parisenca. Buonarrotti, Sylvain Maréchal i François-Noël Babeuf són els fundadors de la "Société du Panthéon", una de les més radicals que han existit mai sobre la terra, propugnadora d'una utòpica i perillosa societat igualitària situada fins i tot a l'esquerra dels mateixos Marat i Robespierre. Per tant, si analitzam amb cura tot el material que obra en el nostre poder, podem constatar com la tendència dels empresonats no era -ni molt manco!- una de les branques conciliadores o partidàries de la preservació de la monarquia francesa. A l'Assemblea Nacional, abans de la Convenció i de la dictadura dels jacobins, sempre hi havia hagut una tendència que pugnava per mantenir les lleis i disposicions del passat. Durant un cert període, els monàrquics constitucionalistes formaven el grup més influent de l'Assemblea (Mirabeau, l'abat Sièyes, Lafayette). Aquests homes, malgrat equivocacions i errors, sempre s'oposaren a la fracció que comandava el tirà Robespierre. Per tot el que sabem, per la gran quantitat de diaris (L'ami du peuple o les publicacions del radical Hébert), hem comprovat que els detinguts eren partidaris dels que, a París, impugnaven en tot moment les proposicions moderades de l'Assemblea i simpatitzaven amb els sectors més extremistes, els partidaris de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, de la proclamació de la República i de l'extermini sense pietat de tots els nobles que caiguessin en llur poder.