Anarcoefemèrides del 17 d'abril
Esdeveniments
Manifestació per l'alliberament dels detinguts (17 d'abril de 1905)
- Revolta de Llemotges: El 17 d'abril de 1905 a Llemotges (Llemosí, Occitània) la població coneix una forta agitació social que ben bé pot ser qualificada de guerra civil; després de la vaga dels serrallers, seguida de la vaga dels obrers del calçat, s'afegeix tota la indústria de la porcellana, indústria puntera de la ciutat. Aquesta vaga, inicialment declarada per obtenir l'acomiadament d'un capatàs tirànic, s'estén a tota la professió. El 13 d'abril la patronal havia decretat el lock-out i els dies 14 i el 15 d'abril els obrers envaeixen les fàbriques, munten barricades als carrers de la ciutat i assalten les armeries. El dilluns 17 d'abril, després d'una gran manifestació pel firal de més de mil persones per reclamar l'alliberament dels manifestants detinguts els dies precedents, i després de tomar les portes de la presó, els dragons del 78è de Línia obren foc sense cap requeriment. Un obrer porcellaner de 20 anys, Camille Vardelle,és mortalment tocat, mentre que una dotzena de persones són ferides. El seguici fúnebre fins el cementiri de Louyat, el 19 d'abril, va donar lloc a una important manifestació obrera de més de 30.000 persones. Ellock-out serà finalment aixecat el 24 d'abril, però els anarquistes, que eren els que havien pres la part més activa en l'agitació, seran el blanc de la repressió: detencions arbitràries, acomiadaments, expulsions de la ciutat i del departament, com ara el cas de Régis Meunier. L'aniversari de l'assassinat de Camille Vardelle, el 1906, estarà marcat encara per un fort enfrontament entre la policia i els militants llibertaris, molts dels quals seran detinguts. A partir d'aquests fets Llemotges serà coneguda com a«la ciutat roja».
Revolta de Llemotges (abril de 1905)
***
Anagrama
de la CNT
- Ple Nacional de Blanes de la CNT: Entre el 17 i el 18 d'abril de 1930, poc després de caure la Dictadura de Primo de Rivera, se celebra a Blanes (Selva, Catalunya) el Ple Nacional de Regionals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que pretendrà reorganitzar ràpidament des de la legalitat el sindicat anarcosindicalista. Aquest ple ratificava la reorganització operada abans de la legalització, que en síntesi era: celebració de l'Assemblea General del Sindicat, a partir dels«Quadres Sindicals» del Ram i les Associacions Professionals existents; elecció d'un Comitè reorganitzador que convoca una nova Assemblea; i aprovació per aquesta dels Estatuts i elecció de la Junta de Sindicat. Plantejat el problema de la col·laboració amb els partits republicans per derrocar la «dictablana» del general Dámaso Berenguer, Josep Peiró–que en febrer havia signat el«Manifest d'Intel·ligència Republicana»– i Ángel Pestaña se'n mostraran partidaris, però la majoria s'inclinà per la tesi anarquista d'abstenció política. També s'acordà per unanimitat fomentar l'actuació política dels sindicats que, aleshores, estaven adquirint un desenvolupament extraordinari malgrat l'obstrucció de les autoritats. Ràpidament es reorganitzarà la premsa i tornaran a sortir Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Finalment, la CNT aconseguirà la legalització el 30 d'abril d'aquell any.
***
Cartell
del míting
- Míting del Front Popular: El 17 d'abril de 1938 se celebra al Cinema Odeón del barri d'Harmonia de Palomar (actual barri de Sant Andreu) de Barcelona (Catalunya) un gran míting de Front Popular de Catalunya. En aquesta acte de commemoració del setè aniversari de la proclamació de la II República espanyola, presidit pel comunista Miquel Valdès Valdès, que substituí Marià Martínez Cuenca, van parlar Maria Dolors Bargalló Serra, en nom d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Francesc Isgleas Piarnau, representant la Confederació Nacional del Treball (CNT); i Rafael Vidiella Franc, delegat del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). També havia d'assistir i parlar Joan Cornudella Barberà, en representació d'Estat Català (EC), però finalment no hi va comparèixer. Aquest mateix dia s'organitzaren una dotzena de mítings per tot Catalunya.
***
Convocatòria
de l'acte publicada en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 30 de març de 1957
- Representació d'Israël:
El 17 d'abril de 1957 es representà al Bohemian National
Hall de Manhattan
(Nova York, Nova York, EUA) el drama social en tres actes Israël,
del
dramaturg francès Henry Bernstein. L'obra, representada en
llengua italiana per
primer cop als Estats Units, va ser posada en escena per la
Filodrammatica«Pietro Gori», dirigida per Salvatore Pernicone.
***
Propaganda de l'acte publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 17 de març de 1977
- Míting a la Mutualité: El 17 d'abril de 1977 la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un míting al Palais de la Mutualité de París (França) on es planteja el debat existent en l'organització sobre la legalització o no a l'Estat espanyol. En el míting van intervenir Frederica Montseny Mañé; Fernando Carballo Blanco; Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT; José Luis García Rua, secretari del Comitè Nacional de la CNT; i Soriano i Félix Navarro, representants de la CNT Francesa, entre altres oradors. Francisco Ibáñez Gorostidi (Paco Ibáñez), Jehan Jonas, Carles Andreu Sancho, Frances Xavier Ribalta Secanell (Xavier Ribalta), Josep Pérez, Georges Moustaki, Marie-Thérèse Orain, el Trío Sortilegio Español, el grup Ramon Mons, el grup tunisià de Hedi Hela i el Cuarteto Cedrón també hi participaren en un recital posterior organitzat per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). A l'acte assistiren més de 4.000 persones. La CNT finalment va ser legalitzada a l'Estat espanyol el 7 de maig de 1977; va ser l'última central sindical històrica a ser-ho.
Naixements
Arthur Arnould
-
Arthur Arnould:El
17 d'abril de 1833 neix a Dieuze (Lorena, França)
l'escriptor, periodista, membre de la Internacional, communard
i
llibertari Charles Auguste Edmond Arthur Arnould, també
conegut comA. Matthey. Sos pares es deien Nicolas Edmond
Arnauld, un
professor liberal de llengües estrangeres i del
col·legi de
la població, i Amélié Henriette
Fontaine. Va
començar la carrera
administrativa a la Sorbona de París, però la va
abandonar per dedicar-se al
periodisme. Els seus articles contra el Segon Imperi li van portar
nombroses
multes i estades a la presó. En 1868 va publicar el
setmanari La Foire aux
sottises (12 números). Després de la
proclamació de la República el 4 de
setembre de 1870, va ser nomenat sotsbibliotecari de la ciutat de
París i
adjunt a l'alcaldia del quart districte parisenc. El 26 de
març de 1871 va ser
elegit per al Consell de la Comuna i alhora per al del quart i
setè districtes,
i en va optar pel quart. A més d'altres càrrecs:
membre de la Comissió de Relacions
Exteriors (29 de març), de la Comissió del
Treball i del Canvi (6 d'abril), de
la Comissió de Subsistències (21 d'abril) i de la
Comissió d'Ensenyament (4 de
maig); també va ser elegit responsable, amb Auguste
Vermorel, de la redacció
del Journal Officiel, a partir de l'1 de maig. Va
votar contra el Comitè
de Salut Públic i va signar el «Manifest de la
Minoria». Condemnat en rebel·lia
a la deportació per un dels Consell de Guerra de Versalles
després de la
caiguda de la Comuna, es va refugiar a Suïssa, on va mantenir
una important
correspondència amb Jules Vallès –que
va ser
publicada en 1950– i va fer
amistat amb Bakunin a Lugano, del qual va ser un dels executors
testamentaris,
encarregant-se dels seus arxius. Va col·laborar en el Butlletin
de la Fédération
Jurassienne i en altres periòdics llibertaris i
socialistes revolucionaris.
En 1877 va publicar L'État et la
Révolution, on explica el federalisme i
la idea de comuna des del punt de vista proudhonià,
autogestionari i
anarquista. En 1878 va publicar a Brussel·les Histoire
populaire et
parlamentaire de la Commune de Paris, que és
alhora un testimoni important
sobre els personatges i sobre els esdeveniments i un preciós
estudi sobre la
ideologia de la Comuna (autonomia, federalisme,
col·lectivisme, internacionalisme,
millora de la condició obrera, reconeixement dels drets de
les dones, accés a
l'educació...). De tornada a París
després de l'amnistia en 1880, va dedicar-se
a escriure novel·les populars de manera reeixida sota el
pseudònim d'A.
Matthey–nom de sa dona– i es va
consagrar a la
difusió de la teosofia,
arribant a ser el president de la branca francesa de la Societat
Teosòfica
d'Orient i d'Occident –alguns escrits teosòfics
els va
signar amb el pseudònimJean Matthéus. Altres llibres seus
són Le prêtre et l'impôt
(1868), Histoire de l'Inquisition (1869) i Les
croyances
fondamentales du bouddhisme
(1895), entre d'altres. La darrera etapa de sa vida la passà
a
Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França). Sa
companya
fou la pintora Marie Delphine Marcelle Forlin. Arthur
Arnould va morir
el 23 de novembre de 1895 –algunes
fonts cieten erròniament altres dates– a
l'Hospital Fernand-Widal de París (França). En
1987 Marc Vuilleumier va
recollir les memòries de l'exili d'Arthur Arnould i de
Gustave Lefrançais i les
va publicar sota el títol Souvenirs de deux
communards réfugiés à
Genève
(1871-1873).
***
Benjamin
Tucker fotografiat per Hardy (Boston, ca. 1887)
- Benjamin Tucker: El 17 d'abril de 1854 neix a South Dartmouth (Massachusetts, EUA) l'editor, propagandista i principal teòric de l'anarquisme individualista nord-americà Benjamin Ricketson Tucker. En 1872 va fer estudis universitaris al Massachussets Institute of Technology (MIT), a Cambridge (Massachussets). Interessat pel lliure pensament, va descobrir l'anarquisme a través dels debats sobre l'amor lliure i els drets de la dona. Des d'aleshores va freqüentar Ezra Hervey Heywood, Williams Batchelder Greene –qui li va descobrir Proudhon–, Stephen Pearl Andrews, Lysander Spooner, Josiah Warren i altres intel·lectuals radicals i llibertaris. En 1875 va viatjar a Europa i l'any següent va publicar la seva traducció a l'anglès de l'obra més coneguda de Proudhon, Qu'est-ce que la proprété?–més tard traduiria més obres de Proudhon, de Bakunin i d'Stirner. Va col·laborar en el periòdic The Word, de Heywood i de la radical New England Labor Reform League (Lliga per la Reforma Laboral de Nova Anglaterra), i n'assumirà la publicació quan aquest sigui empresonat per haver distribuït informació sobre contracepció i sobre l'eugenèsia. Entre 1877 i 1878 va publicar a New Bedford la revista lliurepensadora The Radical Review, a més d'escriure en la premsa informativa (The Boston Globe). El 6 d'agost de 1881 va llançar el primer número del seu periòdic Liberty, que durant 25 anys serà el portaveu de l'anarquisme individualista, oposat al anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de Johann Most. En 1887 va participar activament en la campanya de suport als acusats de l'afer Haymarket. Aquest mateix any, va fundar el Club Anarquista de Boston i una llibreria especialitzada en radicalisme. Entre 1889 i 1890 va publicar un suplement literari filosoficopolític de Liberty, anomenat The Transatlantic, on es traduiran obres de Claude Tillier, Émile Zola o Octave Mirbeau. En 1906 va obrir a Nova York la «Tucker's Unique Book Shop», llibreria de distribució de les seves obres. Després de l'incendi que va destruir la rotativa, l'arxiu, els estocs editorials i la redacció de Liberty el gener de 1908, com que no tenia contractat cap assegurança conforme a les seves idees, la seva empresa editorial va fer fallida i aquest mateix any va abandonar els Estats Units i es va instal·lar a França fins a la Gran Guerra, on es relacionarà amb els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Han Ryner, etc.). A partir de 1913 va escriure en The New Freewoman. Els seus darrers anys els va passar a Mònaco, sota un pessimisme vital total, allunyat de la vida pública i de l'interès pel seu país, llevat de casos concrets, com el seu suport als aliats o pel «cas Sacco i Vanzetti». Benjamin Tucker va morir el 22 de juny de 1939 a Mònaco (Principat de Mònaco), poques setmanes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
***
Martial Bourdin segons el diari parisenc Le Petit Parisien del 4 de març de 1894
- Martial Bourdin:
El 17 d'abril de 1867 neix a Tours (Centre, França)
l'anarquista Martial
Bourdin, que va fer servir el pseudònim S.
Alier. Era fill d'un conserge parisenc i germà
petit del també anarquista
Henri Bourdin –tenia altres sis germans. Com son
germà, Martial Bourdin es
guanyava la vida com a sastre de dones i formà part a
mitjans dels anys
vuitanta del grup de sastres anarquistes«L'Aiguille». En 1884 va ser condemnat
per la VIII Cambra del Tribunal Correccional del Sena a dos mesos de
presó per
incitació, mitjançant cartells i circulars, a
participar en un míting a la via
pública. En 1888 es traslladà a Londres
(Anglaterra) per ajudar son germà a la
seva sastreria del Soho i amb aquest i altres companys (Auguste Bordes,
Gustave
Brocher, Auguste Coulon, etc.) milità en la Socialist League
(SL, Lliga Socialista).
A Londres representà el periòdic anarquista Le
Père Peinard i diverses revistes belgues. El 5
d'octubre de 1892 emigrà als
Estats Units, on treballà de sastre al taller de Weingard de
Detroit (Comtat de
Waynel, Michigan, EUA) i desenvolupà una intensa tasca de
propaganda anarquista
a diferents ciutats nord-americanes (Nova York, Chicago, etc.) abans de
retornar a França. Casat amb una anglesa, cap a finals de
1893 es trobà amb son
germà a Londres on tots dos freqüentaren el grup
francès de l'anarquista «Autonomie
Club», a Windmill Street del barri londinenc de Tottenham, i
on, segons la
policia, era anomenat Petit Bourgeois
i Adonis, i ell feia servir el
pseudònim S. Alier.
Sembla que tingué
relacions amb l'anarquista Émile Henry. Martial Bourdin va
morir el 15 de
febrer de 1894 a l'Observatori Reial de Greenwich (Londres, Anglaterra)
quan
manipulava una bomba que pretenia enterrar al parc. Segons la premsa,
atemorit
per la vigilància de la policia londinenca –tres
dies abans Émile Henry havia
llançat una bomba al cafè parisenc Terminus i la
dinamita d'aquest atemptat
sembla que provenia de Londres–, decidí desfer-se
dels materials explosius i
pujant l'empinada costa que condueix a l'observatori, va ensopegar amb
les
arrels d'un arbre i va caure, fet que provocà l'explosiu de
l'enginy que
portava a la butxaca esquerra. Greument ferit i mutilat, va ser portat
al
Seamen's Hospital (Hospital Marítim), on va morir trenta
minuts després
d'arribar-hi sense revelar el seu nom ni les seves intencions. A les
seves
butxaques la policia va trobar el carnet de membre de
l'«Autonomie Club», amb
data de febrer de 1894, diversos escrits anarquistes,
fórmules químiques, una
invitació per a un ball a favor de les obres
revolucionàries i una important
suma de diners (13 lliures esterlines en or), fet aquestúltim que va fer
especular a la policia sobre la seva intenció de fugir del
país. El 23 de
febrer de 1894 va ser enterrat al cementiri de Saint Pancras de
Finchley
(Barnet, Londres, Anglaterra) en presència de centenars de
companys, entre ells
Louise Michel, que va pronunciar un discurs, companys que s'hagueren
d'enfrontar
a una gentada hostil que pretenia evitar la manifestació
anarquista. Arran
d'aquest tràgic episodi, la policia, encapçalada
pel comissari William Melville
d'Scotland Yard, escorcollà un gran nombre de domicilis
d'anarquistes
estrangers refugiats a Londres i especialment dels membres de
l'«Autonomie Club».
Sembla que Bourdin es va veure influenciat per Harry B. Samuels, agent
provocador infiltrat en la Socialist League. La historia de Pierre
Bourdin va
inspirar la novel·la The Secret
Agent
(1907) de l'escriptor Joseph Conrad.
Martial Bourdin (1868-1894)
***
- Giovanni
Geronzi: El 17 d'abril de 1871 neix a Fossombrone
(Marques, Itàlia) el metge i
poeta anarquista Giovanni Geronzi, que va fer servir el
pseudònim Refrattario.
Sos pares es deien Pietro
Geronzi i Lucia Scopa. De ben jovenet entrà a formar part
del moviment
anarquista, esdevenint un dels principals militants de la zona. Fou un
dels
fundadors del Centro Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) de
Fossombrone
i entre 1885 i 1886 col·laborà en la primeraèpoca del periòdic anarquista de
Fano (Marques, Itàlia) In Marcia,
relacionat amb la Federació Socialista Anarquista (FSA) de
la província de
Pesaro-Urbino, constituïda a Fossombrone l'agost de 1885. En
1886 patí els
primers problemes amb la justícia per«violació de la llei d'impremta».
També
trobem articles seus en La Montagna
(1887) i La Rivendicazione
(1886-1888),
on signà Refrattario.
Estudià
medicina a Roma (Itàlia), on entrà en contacte
amb destacats membres del
socialisme i de l'anarquisme i en 1888 a Perusa (Úmbria,
Itàlia), on patí tres
mesos de presó per «resistència i
ultratges als agents de la Seguretat
Pública». Un cop llicenciat en medicina i cirurgia
retornà a les Marques, on
desenvolupà la seva activitat de metge i de
col·laborador en publicacions
científiques, mèdiques i higienistes, alhora que
desplegava la seva propaganda
política. Entre el 29 de març i el 5 d'abril de
1894 assistí al XI Congrés
Mèdic Internacional que se celebrà a Roma i
aquest mateix any va ser fitxat com
a anarquista per la policia. Entre 1893 i 1903 fou el mèdic
oficial de Cantiano
(Marques, Itàlia) i en aquesta època
intensificà les seves relacions amb exponents
destacats dels moviments anarquistes italià i estranger, com
ara Amilcare
Cipriani, Errico Malatesta i Luigi Molinari. Rebia nombroses
publicacions
llibertàries i també
col·laborà amb poesies, que van ser recollides en
diferents volums (1886, 1888 i 1908). Per haver signat amb el seu nom
la poesiaAll'atomo, que va ser publicada el
gener de 1897 en el primer número de La
Protesta Umana. Rivista di Studi Sociali de Macerata
(Marques, Itàlia) i
del qual es va fer una separata, va ser jutjat, amb el responsable del
periòdic
Oreste Morresi i Luigi Fabbri, per «incitació al
regicidi», però gràcies a la
defensa de Pietro Gori va ser absolt, encara que Morresi va ser
condemnant a
quatre mesos i mig i Fabbri a tres mesos i 22 dies de presó
per «instigació al
crim mitjançant la premsa». En 1896 se li va
proposar residència obligada i el
Tribunal d'Apel·lació li va imposar dos anys,
pena que va ser commutada per la
de llibertat condicional sota vigilància especial. Una de
les seves reflexions
teòriques principals, que pretenia assentar les bases del«materialisme-fisiològic»
des de la perspectiva d'«una nova societat sense explotadors
ni explotats», va
ser publicada el 30 de març de 1898 en el
periòdic anarquista La Questione
Sociale de Paterson (Nova
Jersey, EUA). En 1901 va ser convidat per Virgilio Salvatore Mazzoni
per
aprofundir les seves idees perquè publiqués en Il Pensiero Libertario de Pisa (Toscana,
Itàlia). En 1903 va ser
nomenat metge oficial de Fossombrone i incrementà encara
més les seves
activitats polítiques, participant en manifestacions i
promovent iniciatives
amb el Cercle Anarquista, incloent la publicació de
diferents números únics en
els quals signava amb pseudònims. Després de 1906
la seva implicació política
va anar minvant, encara que participant en el moviment anarquista i
sense
renunciar a la seva punyent poesia –en 1908
publicà l'edició ampliada d'All'atomo.
Nuovi versi. En 1924 encara
estava subscrit a Pensiero e
Volontà.
La seva vellesa es va veure sacsejada per les activitats dels escamots
feixistes, especialment en les dramàtiques jornades
d'octubre de 1922 a
Fossombrone. Durant un tiroteig moriren dos camises
negres, on almenys un d'ells resultà mor per trets
dels seus companys, i
ell es negà a falsificar el certificat de
defunció i per aquest motiu va ser
portat a la seu del Fascio i apallissat. Posteriorment patí
escorcolls a casa
seva i el règim feixista intentà aplicar-li la
llei que permetia la separació
del servei als funcionaris no adeptes al règim. En les seves
notes personals
mai no renuncià a la crítica i a la ironia. Els
seus últims anys els dedicà a l'estudi
de la numismàtica i de l'arqueologia,
col·laborant en revistes (Bolletino
d'Arte, Rassegna Mumismatica,
etc.), publicant llibres, com ara Quinario
d'Oro di Alessandro Severo
(1933) i Elementi di numismatica d'Italia
moderna e antica (1934), i treballant per a l'Institut
Italià de
Numismàtica i per a la Società Italiana per il
Progresso delle Scienze (SIPS, Societat
Italiana per al Progrés de la Ciència). Giovanni
Geronzi va morir el 14 d'agost
de 1935 a Fano (Marques, Itàlia). Existeix el Fons«Giovanni Geronzi» a la
Biblioteca Civica Passionei de Fossombrone, que recull els seus
documents
anarquistes.
***
Nota
sobre la mort de Dante Lorenzi publicada en el periòdic
novaiorquès L'Adunata
dei Refrattari del 28 de març de 1959
- Dante Lorenzi:
El 17 d'abril de 1889 neix a Itàlia l'anarquista
Dante Lorenzi.
Emigrat als Estats
Units i en 1915 militava en el grup anarquista de Gallatin
(Pennsilvània, EUA).
Mantingué correspondència amb Luce Fabbri. Dante
Lorenzi va morir el 24 de
febrer de 1959 a l'Hospital de Monongahela (Greene,
Pennsilvània, EUA) i deixà
una important quantitat de diners, gestionada per son germà
Sam Ferrari i Italo
Giannini, per a la difusió de les idees anarquistes;
gràcies aquesta donació
(«Fons Dante Lorenzi»), el periòdic
ginebrí Le Réveil Anarchiste
pogué reaparèixer
el novembre de 1960, amb un nou equip editorial de joves anarquistes.
També es
van veure beneficiats amb el «Fons Dante Lorenzi»
la Colònia «Maria Luisa
Berneri» d'Itàlia i Freedom Press de Londres
(Anglaterra).
***
Patricio Navarro Avellán
- Patricio Navarro
Avellán: El 17 d'abril de
1897 neix a Águilas (Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Patricio Navarro Avellán. Rebel visceral, quan tenia nou
anys es va embarcar de
polissó en un vaixell mercant espanyol. Conductor del
ferrocarril elèctric de
la línia Barcelona-Sarrià, en 1915 ja estava
afiliat al Sindicat de Transports«La Naval» de Barcelona (Catalunya) de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El seu d'antuvi anarquisme temperamental es va afermant
gràcies a
l'autodidactisme i durant els anys vint va ser un destacat militant
orgànic. El
23 de juliol de 1924 va patir un greu i obscur accident a la feina que
li va
fracturar el crani. Va participar en les lluites contra la patronal
entre els anys
1919 i 1923; president del Sindicat de Transports–s'encarregà especialment de
l'evacuació clandestina cap a Amèrica de
nombrosos militants buscats per la
policia–; fou un dels signants de la «Carta abierta
a los camaradas
anarquistas», subscrita per 74 militants llibertaris tancats
a la presó Model
de Barcelona i publicada el març de 1925 en Solidaridad
Proletaria, de
Barcelona, on s'exposava el raonament que dos anys més tard
menaria a la
constitució de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), organització a la qual va
pertànyer; fou membre d'un dels «secretariats de
relacions» d'àmbit estatal que
es varen constituir per mantenir contactes entre la
militància confederal; va
formar part del grup «Solidaritat», ambÁngel Pestaña Núñez i
altres, en 1928,
que pretenia el reagrupament dels diversos sectors cenetistes
dispersos;
juntament amb destacats militants sindicalistes, va formar part del
Comitè Pro
Unió Moral de tots els militants que integraven la CNT;
membre, amb Emili Mira Aparici, del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT en 1931, que
va abandonar per desacords; secretari del Comitè Regional de
Catalunya –amb aquest
càrrec va ser l'encarregat de comunicar, amb Francisco
Ascaso Abadía, per ràdio
des de Capitania General l'ordre, molt criticada, de la tornada al
treball
durant els fets d'octubre de 1934–; va intentar, senseèxit, durant el Ple
Regional de Sindicats Únics de la Confederació
Regional del Treball de
Catalunya, celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de maig de 1933, com
a
membre del Comitè Regional, fer de mediador en la pugna que
va expulsar de la
CNT els sindicats de Sabadell, etc. Va fer nombrosos mítings
a nombroses
poblacions catalanes i sobretot en defensa dels deportats en 1932 a
Villacisneros. A començament de juliol de 1934, quan era
director de Solidaridad Obrera, va
ser detingut amb Francisco
Ascaso Abadía i Ricard Sanz García sota
l'acusació de «reunió
clandestina».
Quan va començar la Revolució de 1936 era
secretari de la Secció Marítima del
Transport de Barcelona –fou un dels responsables de l'assalt
als vaixells del
port barcelonès del 16 de juliol de 1936 a la recerca
d'armament per a les
Joventuts Llibertàries per fer front a l'aixecament
militar– i durant la guerra
es va responsabilitzar del port d'aquesta ciutat. Va
col·laborar en
l'organització de l'expedició militar que el
capità Alberto Bayo Giroud va
portar a terme l'estiu de 1936 contra Mallorca feixista. Va prendre
part activa
en els enfrontaments de maig de 1937 i el 1938 fou president del
Sindicat del
Transport de Barcelona de la CNT. L'abril de 1938 era també
president del
Sindicat Marítim de la CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França.
Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica amb sa
companya Oceania i sos cinc infants.
Després d'un temps a Santo Domingo i a Cuba,
s'instal·là definitivament a Mèxic
a partir del gener de 1944. En 1946 encapçalava la
Subdelegació de la CNT mexicana.
En 1947 fou delegat al II Congrés del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) en
l'exili que se celebrà a Mèxic i
s'alineà amb els ortodoxes, oposant-se
fortament a la tendència col·laboracionista. El
juliol de 1948 va ser nomenat
secretari del Comitè de la Sotsdelegació de la
CNT de Mèxic, al costat de Jaume
Carbó, Florencio Granell, Lázaro Lafuente,
Gabriel Pérez i Jaime Rillo. En 1958
va ser secretari de la Delegació de la CNT en
Mèxic. També va desenvolupar una
intensa tasca periodística: administrador del setmanari
anarquista Crisol
entre 1923 i 1924; redactor d'El Productor, de
Blanes; administrador de Solidaridad
Obrera; i col·laboracions en Reconstrucció
(1948), de Londres, i en Tierra y Libertad, de
Mèxic. Durant els anys
seixanta, els dissabtes, participà en les
tertúlies del Cafè do Brasil de la
Ciutat de Mèxic, amb Liberto Callejas, Severino Campos
Campos i Hermós Plaja Saló,
entre d'altres. Patricio Navarro Avellán va morir,
després d'una llarga
malaltia, el 16 de maig de 1970 al Sanatori Espanyol de la Ciutat de
Mèxic (Mèxic)
i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol
d'aquesta ciutat.
Patricio Navarro Avellán
(1897-1970)
***
Mario
Rico Cobas
- Mario Rico
Cobas: El 17 d'abril –algunes fonts citen el 17
de maig– de 1903 neix a Ferrol
(la Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i autor
dramàtic Mario Rico Cobas. Sos
pares es deien Julián Rico i Josefa Cobas, i era el major de
quatre germans
(Mario, Arsenio, Maruja i Antonia). Des de molt jove hagué
de fer-se càrrec de
sos germans orfes treballant com a calderer a les drassanes de Ferrol,
conreant-se culturalment i adquirint una educació
autodidacta important. Va fer
el servei militar a Vitòria (Àlaba,
País Basc) i Pamplona (Navarra). Durant la
dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) al Ferrol i col·laborador del
periòdic ¡Desperdad!
de Vigo (Pontevedra,
Galícia). A partir de 1930 intervingué en
mítings confederals i polemitzà amb
els socialistes des de diversos mitjans d'expressió (¡Desperdad!, El
Obrero, Solidaridad Obrera,
etc.). El 6 d'abril
de 1931 intervingué en el gran míting pro
amnistia. En aquests anys fou un dels
fundadors del Sindicat General de Treballadors de la
Indústria Naval de Ferrol
i de la Federació Comarcal de Sindicats Únics de
Ferrol, a més de realitzar
nombrosos mítings: Ferrol (octubre de 1930, 1931, 1932 i
1933), Mugardos (1932
i 1933), Villagarcía, Santiago, Vivero, Lugo, Cee (1932),
Corcubión (1932),
Betanzos, Sada, la Corunya, Jubia (1933), etc. Dirigí el
periòdic Cultura Proletaria
i patí nombroses
detencions (1932, 1933, jutjat el juliol per
col·locació d'explosius, abril i
novembre de 1934, 1935, etc.). En aquests anys ocupà
diferents càrrecs
orgànics, com ara el de delegat dels mossos de
comerç al Ple Regional de
Galícia celebrat el setembre de 1930 a la Corunya; delegat
pels rams de la
construcció naval, pesca, construcció, fusteria i
empleats municipals de Ferros
al congrés confederal de 1931; secretari del Sindicat del
Metall en 1932;
representant, amb Enrique Fernández Maneiro, del Sindicat
del Metall en el Ple
Nacional del sector celebrat el novembre de 1932 a Gijón;
secretari de la
Federació Comarcal en 1933; delegat per la
indústria naval al Ple de la
Regional de Galícia celebrat a Ferrol en 1932; etc. El 16
d'abril de 1933 va
ser detingut, amb els companys confederals Ovidio Abeledo,
Jesús Rodríguez
Pérez i Manuel Ardao Iglesias, acusat d'haver
col·locat dues bombes dos dies
abans en un garatge de la població de San
Sadurniño de Ferrol, en mig d'un conflicte
laboral; jutjat el 4 d'agost d'aquell any a la Corunya, la causa va ser
sobreseguda per manca de proves. Quan el debat confederal,
prengué partit perÁngel Pestaña Núñez i Joan
Peiró Belis, i en 1934 s'afilà al Partit
Sindicalista (PS) i defensà l'estatut d'autonomia gallec en
diferents mítings
(Ferrol, San Claudio, Pontevedra). El 16 d'abril de 1934 va se detingut
acusat
d'un delicte de tinença d'explosius i atemptat a la
força pública. En 1934
estrenà tres obres teatrals de temàtica social (Contradicción, Nueva
generación libre i Triunfa
el amor)
i en 1935 publicà un assaig literari en el llibre de
diversos autors Lope de Vega. A
més dels citats
periòdics, trobem textos seus en CNT,Ferrol Libre, El
Gráfico, etc. En aquests anys republicans
col·laborà amb
l'Escola Racionalista de Ferrol. Amb José Cagiao Vidal i
José Cao Cortiñas, en
1936 fou regidor del PS a Ferrol. Arran del cop militar feixista, va
ser
detingut el 21 de juliol de 1936 acusat de sabotatge i tancat a la
presó
militar de l'arsenal de Ferrol. Mario Rico Cobas va ser afusellat, amb
altres
companys, el 18 d'agost de 1936, segons la versió oficial a
la muntanya de San
Felipe de Ferrol (la Corunya, Galícia), però
realment al cementiri de Canido de
Ferrol, on posteriorment fou enterrat.
***
Fernando
Quero García
- Fernando Quero García: El 17 d'abril de 1904 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Fernando Quero García. Sos pares es deien Antonio Quero Campillo i Mariana García Sánchez. Tingué quatre germans (Gabriel, Antonio, Francisco i Jesús) i tres germanes (María, Ginesa i Francisca). Quan era infant emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya). Obrer lampista, començar a treballar a la Companyia de Gas i Electricitat de Catalunya i s'afilià a la Secció de Lampistes del Sindicat Únic de Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta formà part dels Comitès de Defensa del seu barri. Després de participar en la resposta contra el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part del Comitè de Defensa Confederal i, com a membre del Sindicat «Luz y Fuerza», membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment retrobà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) sa companya i sa filla. El 12 d'agost de 1942, arran de la denúncia de José García Pardo, agent del consolat franquista responsable de la detenció de dos centenars de refugiats a la zona tolosana, va ser arrestat i internat al camp de concentració de Vernet, on el 27 de maig de 1944 va ser traslladat, amb altres 180 presoners, a la caserna Mortier de París (França) amb la finalitat de ser deportat a Alemanya o les illes anglonormandes. El juny de 1945 va ser alliberat i va ser repatriat a França. A Tolosa fou un dels fundadors, el 13 d'octubre de 1945, de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i un dels signants dels seus estatuts. Sa companya fou María Martínex Cánovas. Fernando Quero García va morir el 8 de juliol de 1988 a Còrnabarriu (Llenguadoc, Occitània).
***
Carnet de combatent de la Resistència de Manuel Gómez López
- Manuel Gómez López: El 17 d'abril de 1907 neix a Gérgal (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Gómez López. Era fill de José Gómez Martínez i d'Isabel López Parra, i nasqué amb una germana bessona, Ana Maria Gómez López. Quan era jovenet va emigrar a Súria (Bages, Catalunya) i treballà a les mines de Sallent, on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari de l'Alt Llobregat de gener de 1932 i aconseguí no ser detingut; després s'ocupà de la solidaritat amb els presos i les seves famílies. El gener de 1933 participà en la vaga de les mines de Sallent. Quan els militars feixistes es sollevaren, l'estiu de 1936 va formar part de la Junta de Defensa i Coordinació de Catalunya. Després anà al front voluntari com a dinamiter en la Columna Durruti i després de la militarització va combatre enquadrat en la 119 Brigada de la 26 Divisió d'aquesta columna fins al final de la guerra. A començaments de 1939 passà els Pirineus i fou internat a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació nazi participà en la resistència amb el maquis. Amb l'Alliberament fou condecorat per les autoritats franceses. Durant els seusúltims anys participà en les activitats de l'«Amicale de la 26 Divisió», també coneguda com «Amicale Durruti». Visqué a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Gómez López va morir a resultes d'un atac de cor el 7 de juliol de 1987 a la Clínica Pasteur de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 6 de juny de 1987 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord)– quan preparava un viatge a Súria per arranjar un problema referent al patrimoni sindical confederal.
***
José
Luis Quintas Figueroa al Penal del Dueso
- José Luis Quintas Figueroa: El 17 d'abril de 1911 neix a A Calzada, al barri de Teis de Vigo (Pontevedra, Galícia), l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Quintas Figueroa, conegut com El Quintas, Alfonso i Clemente Cabaleiro Covelo. Sos pares es deien José Quintas, jornalero, i Carmen Figueroa Fernández. Feia de llauner i, a partir de maig de 1928, entrà com a facturador en la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis SA (CAMPSA). En elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1929 en l'autònom Sindicat de Petrolis. L'abril de 1931 va ser nomenat secretari dels sindicats confederals de Vigo i l'agost de 1931 representà la CNT en el Congrés d'Obrers de la Indústria del Petroli celebrat a Madrid, que acordà l'ingrés d'aquest sector en la CNT. Durant els anys republicans desenvolupà una intensa tasca orgànica, assistint a plens regionals–Santiago (1933) i Ourense (1935)–, reunions i congressos del sector (Madrid, València, etc.), etc. També participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries, de les quals fou secretari a Vigo durant uns anys, i en un grup anarquista no adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Com a administrador de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT Vigo, va ser detingut durant la vaga general revolucionària de desembre de 1933 i restà tancat durant un mes i mig. Durant els fets revolucionaris d'octubre de 1934 també va ser detingut i fou acomiadat de la CAMPSA, encara que el juny de 1936 fou readmès a conseqüència del triomf del Front Popular. El 7 de febrer de 1936 fou l'organitzador de l'assalt del local de Falange del carrer del General Riego de Vigo, per a obtenir documents sobre les seves activitats i fer-se amb el seu armament, acció en la qual morí el falangista Luis Collazo Docampo i el metal·lúrgic cenetista Robustiano Figueira Villar; ferit en un pulmó, va ser detingut i reclòs a l'Hospital Municipal. Durant el cop feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir de l'hospital i organitzà la resposta armada al barri d'O Calvario. Quan aquesta resposta fracassà, s'amagà a les muntanyes, on formà un dels primers grups guerrillers que actuà a la zona de Pontevedra. El 5 d'abril de 1937 son germà Manuel Enrique va ser assassinat pels feixistes a Xinzo de Limia. Visqué amagat a casa de Virginia González Pastoriza a Teis. En 1939 s'integrà en el grup dels germans José i Rogelio García Morales (Los Maletas), que agrupaven militants anarquistes i comunistes. En 1943 abandonà la guerrilla quan aquesta passà a control del Partit Comunista d'Espanya (PCE) i sota el nom de Clemente Cabaleiro Covelo, passà molts anys camuflat a Toural, San Finx i Santiago, guanyant-se la vida, amb Manuel Ceruelo Ares, adobant i netejant màquines d'escriure, fins i tot les de la Comissaria de Policia. El març de 1947 Ceruelo va ser detingut i empresonat, juntament amb gairebé tota la xarxa clandestina confederal, i ell s'amagà a Ribadavia i a O Carballiño (Ourense, Galícia), on treballà com a ajudant d'un capellà i com a representant ambulant d'uns magatzems de queviures que l'obligaven a desplaçar-se arreu de Galícia. A causa d'una delació, el 16 de febrer de 1950 va ser detingut; jutjat en consell de guerra el 28 d'octubre de 1950 a Vigo per l'homicidi del falangista Collazo, per lesions, per tinença il·lícita d'armes i per rebel·lió armada, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per la de 25 anys de reclusió major. Novament jutjat a l'Audiència de Pontevedra pels fets de juliol de 1936, va ser condemnat a 30 anys de presó. Purgà gairebé 23 anys a Santoña, al Penal del Dueso i a altres indrets. Un cop lliure en 1973, passà a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), on entrà en contacte amb la CNT de l'exili, però retornà a Vigo poc després, on treballà com a representant de llibres. Després de la mort del dictador Francisco Franco, intervingué en la reorganització del Comitè Regional de Galícia de la CNT a Vigo, al costat de Víctor Francisco Cáceres, Jaime Garrido Vila i Dalmacio Bragado Ruiz. José Luis Quintas Figueroa va morir el 17 d'agost de 1976 al seu domicili d'A Calzada (Teis, Vigo, Pontevedra, Galícia) a resultes d'una afecció cardíaca i va ser enterrat al cementi de Pereiró de Vigo.
---
