Anarcoefemèrides
del 17 de juny
Esdeveniments
- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.
Naixements
- José Navarro Prieto:
El 17 de juny de
1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista
republicanofederal,
després anarquista i finalment conservador José
Navarro Prieto, que va fer
servir els pseudònims literaris de Cachopín
de Laredo i P. Cobos.
Fill únic
del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut
Provincial de Còrdova,
on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i
entre 1869 i 1870 estudià
magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En
aquests anys d'estudiant
col·laborà en els periòdics Diario i La
Crónica, i conreà la poesia.
Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme
polític, destacant sobretot
en la crítica satírica, fundant en 1868 La
Víbora, que li va costar una
agressió física i algunes detencions, i en 1869
el seu continuador La
Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove
milità en la Joventut
Democràtica, el comitè de la qual
presidí, i en el Partit Republicà Federal
(PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic
cordovès d'aquesta tendència
política El Derecho. En 1871
abandonà el federalisme i des de Còrdova
defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb
Rafael Suárez, Francisco
Barrado García, Eugenio González i
Agustín Cervantes del Castillo Valero, va
ser un dels membres més actius de la bakuninista
Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del
III Congrés de la
Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional del Treball
(AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1
de gener de 1873 i
al qual assistí com a delegat de diverses federacions
obreres (Girona,
Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de
defensar acaloradament
l'internacionalisme llibertari des del periòdic
cordovès La República
Federal, l'estiu de 1873, després del
fracàs de la proclamació del Cantó de
Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una
plaça d'auxiliar de la secció
de Foment en el Govern Civil, però dos anys
després presentà la dimissió i
obtingué
un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment
regentà la teneduria de llibres
en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va
escriure una
memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada.
Progressivament es
decantà cap a posicions més conservadores,
col·laborant finalment en la premsa
dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La
Verdad, director
de La Lealtad. Diario político conservador
i, des de 1888, administrador
de La Puritana. A partir de 1893 dirigí
el periòdic conservador, fruit
de la fusió d'El Adalid i La
Lealtad, La Monarquía.És
autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre.
Curiosament, capgirant el
seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat
del matador de
toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito)
i aquest mateix any publicà el
periòdic satíric conservador cordovès El
Botafumeiro, com a rèplica de
l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario
que havia sortit poc
abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic
conservador El Defensor de
Córdoba, que dirigí fins a la seva
mort. Va ser distingir amb l'Ordre de
Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i
literàries, i fou
regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro
Prieto va morir el 10 de maig
de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després
de dos mesos de malaltia, i fou
enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut.
Deixà una nombrosa
obra inèdita, com ara les seves Efemerides
de Córdoba. El seu internacionalisme va ser
efímer, però assentà les bases
del moviment anarquista cordovès.
***
- José Grunfeld: El 17 de juny de 1907 neix a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut comJosé Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil de Moisés Ville. Sos pares eren jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquestaèpoca milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la«Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats. En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència«Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup«Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà.
***
- Domingo Martínez
García: El 17 de juny de 1907 neix a Sorbas
(Almeria, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Domingo Martínez García.
Visqué a la barriada de García El
Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la
mineria de manera
ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà
a Catalunya i s'establí a
Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En
1932 s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament
revolucionari de gener de
1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes
següent va ser detingut acusat
d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va
fer fou portar un manifest
confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936
romangué a
Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família
i realitzant feines
ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es
produí
l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la
localitat granadina
de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria
alteracions de l'ordre, retornà
a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT
local. Fou membre
del Comitè Revolucionari de Sorbas en
representació de la CNT. Entre el gener i
el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos
del Comitè Central d'Almeria,
la funció del qual era la revisió de les causes
que havien motivat la detenció
dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938
exercí de secretari de la
Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest
càrrec intentà en tot moment
potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i
assistí al
Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan
cessà en la secretaria de la
Federació Comarcal, s'incorporà al 585
Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit
republicà, on va ser nomenat «Milicià
de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció
Pública. En aquest destí durà fins el
final de la guerra el març de 1939. Va
ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan
intentava fugir de
la Península i internat al camp de concentració
d'Albatera. El 30 de maig de
1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de
València acusat de «subjecte
perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant
el període roig» a
Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot
Fernando González Ros,
de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de
la localitat i
d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions,
destrucció
dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de
Comitè Revolucionari.
Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser
condemnat
a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat
el 16 d'abril de 1942 a les
tàpies del cementiri de San José d'Almeria
(Andalusia, Espanya) i fou sepultat
en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.
Defuncions
-
Kurt Gustav Wilckens: El 17 de juny
de 1923 mor a Buenos Aires (Argentina) el militant anarquista,
pacifista
tolstoià i responsable de l'atemptat contra
Héctor Benigno Varela, Kurt Gustav
Wilckens (Fritz Jensen, per a la policia
nord-americana). Havia nascut
el 3 de novembre de 1886 a Bad-Bramstedt (Segeberg,
Schlegwing-Holstein, nord
d'Alemanya contigu a Dinamarca), sos pares van ser August Wilckens i
Johanna
Harms, i tenia quatre germans (Otto, Max, Paul i Franz).
Després d'estudiar
jardineria, fer el servei militar en la primera companyia del
Garde-Schutzen-Bataillons prussià (1906-1908) i de fer de
miner a Silèsia, va
emigrar als Estats Units amb 24 anys, on treballarà en
diversos oficis. En una
fàbrica de conserves de peix on feia feina es
produïen dos tipus de productes:
una primera marca de bona qualitat, que anava dirigida als barris
burgesos, i
una segona de més baixa qualitat, dirigida als barris
obrers; Wilckens va
convèncer els companys de enllaunar a la inversa i quan es
va descobrir la feta
va ser acomiadat. Després torna a treballar de minaire a la
conca hullera
d'Arizona. Com a anarquista i membre de la Industrial Workers of the
World
(IWW, Obrers Industrials del Món) anima una vaga minera en
1916. És detingut i
deportat a Columbus (Nou Mèxic), en un camp de confinament,
juntament amb
altres 1.167 miners; però com va intentar escapar-se, va ser
reclòs al camp de
presoners alemanys de Fort Douglas, aconseguint fugir el 4 de desembre
de 1918.
En 1919 és detingut i expulsat dels EUA cap a Alemanya el 20
de març de 1920.
Però durarà poc al seu país natal, ja
que, informat pels seus companys
anarquistes d'Hamburg que a l'Argentina hi ha un fervent moviment
anarquista,
decideix emigrar-hi, però abans rebutjarà a la
fortuna que li corresponia en
herència. El 29 de setembre de 1920 arriba a l'Argentina i
troba feina com a
obrer agrícola a les explotacions fruiteres de Cipolleti
(Río Negro) i de Villa
Iris (sud de Buenos Aires), i després com a estibador a
Bahía Blanca. El 12 de
maig de 1921, a Buenos Aires, després de freqüentar
el local anarquista, és
reconegut per un agent policíac que va veure una foto seva
en la premsa
nord-americana i és detingut, engegant-se els
tràmits burocràtics per a la seva
expulsió, i restarà tancat quatre mesos a la
presó. Des d'aleshores, consagrarà
tota la seva energia i els seus diners, aconseguits rentant cotxes, a
ajudar
els companys empresonats mitjançant el Comitè pro
Presos i Deportats. A Buenos
Aires va viure amb els anarquistes Enrico Arrigoni i Diego Abad de
Santillán a
la mateixa habitació, en una casa habitada per diverses
famílies al carrer
Sarandi. Va col·laborar en La Antorcha i
com a corresponsal de dos
periòdics anarquistes alemanys: Alarm,
d'Hamburg, i Der Syndicalist,
de Berlín. Enrabiat per l'assassinat de 1.500 obrers
agrícoles en vaga a Santa
Cruz (Patagònia) a finals de 1921, comès pel
Regiment 10 de Cavalleria de Línia
d'Hússars de Pueyrredón comandat pel tinent
coronel Héctor B. Varela, en
decideix atemptar contra la vida del responsable. A les 7 del
matí del 25 de
gener de 1923 a Buenos Aires quan està a punt de
llançar una bomba de mà --que
li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes,
vinculat amb els grups«expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10
anys, María Antonia Palazzo,
travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la
nina perquè fugi
(«Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i
obliga Wilckens a tirar la bomba
sense protegir-se, resultant ferit en una cama; Varela, amb 12 ferides
produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el
seu sabre i Wilckens li
dispara cinc trets amb el seu colt matant el
botxí. Les ferides de la
metralla a la cama li impedeixen la fugida i és detingut i
empresonat. A la
presó llegirà els seus autors preferits: Bakunin,
Kropotkin, Mackay, Stirner,
Dostoievski, Sinclair, Ramus, Zola, Ferrer, Rocker, Malatesta,
però sobre tot,
Tolstoi, el seu autor preferit. Ja jutjat i a l'espera de veredicte,
durant la
nit del 16 de juny de 1923, a la Presó Nacional de Caseros,
Jorge Ernesto Pérez
Millán Témperley, membre de la Lliga
Patriòtica Argentina i exsergent de la
policia de Santa Cruz, introduït per la reacció a
la presó premeditadament,
dispara el seu fusell sobre el pit de Wilckens que dorm a la
cel·la, morint al
matí de l'endemà. La policia i el govern
confiscaran el seu cos i l'enterraran
al cementiri bonaerense de la Chacarita d'amagat, però no
van poder impedir que
la notícia del seu assassinat s'escampés, fet que
provocà que
l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) organitzés una
vaga general il·limitada a tot el país i al qual
també es va sumar la Unió
Sindical Argentina (USA). El 18 de juny es va produir un tiroteig entre
la
policia i els manifestants que va donar com a resultat dos morts, 17
ferits i
163 detinguts de la banda obrera i un oficial mort i tres ferits de la
banda
policíaca. Argentina va restar paralitzada dins el 21 de
juny. Dos anys més
tard, el 9 de novembre de 1925, Millán Témperley
tancat a l'Hospicio de las
Mercedes per evitar una mort segura a mans llibertàries en
qualsevol presó
argentina, va morir arran del trets disparats per altre intern, el
iugoslau
Esteban Lucich, que va actuar seguint les directrius de l'anarquista
rus Boris
Wladimirovich. En 1989 es va estrenar el documental de Frieder Wagner,
amb guió
d'Osvaldo Bayer, El vindicador, sobre la figura de
Wilckens.
***
- Angelo Sbardellotto: El 17 de juny de 1932 és afusellat a Forte Bretta (Roma, Itàlia) l'anarquista Angelo Pellegrino Sbardellotto. Havia nascut l'1 d'agost de 1907 a Villa di di Villa, llogaret de Mel (Belluno, Vèneto, Itàlia). Cinquè fill d'una família d'11 germans, en 1924 marxa a l'exili amb son pare Luigi, que fuig del feixisme, primer a França, després a Luxemburg i finalment a Lieja (Bèlgica), treballant com a miner i mecànic, participant en un grup anarquista de Lieja molt i actuant molt activament durant la campanya de suport a Sacco i Vanzetti. En 1928 sa mare, Giovanna Dall'Omo, que restava a Itàlia, amb l'ajuda de la mestra del poble, li escriu demanant-li que torni ja que li ha arribat la citació per servir l'Exèrcit; ell li fa saber per carta el seu rebuig de tornar a Itàlia, tot declarant el seu ideal llibertari, el seu antimilitarisme i la seva condemna del feixisme. Giovanna, catòlica i de mentalitat tradicionalista, trasbalsada, demanarà consell al capellà local. Un dels dos, o la mestra o el mossèn, va enviar la carta i un informe a les autoritats feixistes i a partir d'aquest moment, Sbardellotto figurarà als arxius de la dictadura com a «perillós anarquista». Entra clandestinament a Itàlia i el 4 de juny de 1932 és aturat casualment a la plaça romana de Venezia per la policia portant un passaport suís fals i quanés escorcollat se li troba una pistola i dues bombes adossades a la panxa. Durant l'interrogatori, confessarà que havia anat a Itàlia amb la intenció d'atemptar contra Mussolini, ben igual que Michele Schirru. Després d'una instrucció judicial ràpida de dos dies (11 i 12 de juny de 1932), portada a terme pel procurador general Vincenzo Balzamo, i processat sumàriament en un judici-farsa de dues hores (de les 9 a les 11.15 hores) el matí del 16 de juny a la tristament famosa sala de la IV Sessió del Palau de Justícia de Roma, serà condemnat a mort pel Tribunal Especial per a la Defensa de l'Estat feixista, presidit per Guido Cristini, pel«delicte d'intenció» d'assassinar el dictador. En rebutjar la demanda de gràcia, serà afusellat l'endemà a les 5.45 de la matinada, a Forte Bretta (Roma), per un escamot de soldats capitanejats per Armando Giuia, després d'haver rebutjat els serveis eclesiàstics i d'haver estat obligat a ser present en l'afusellament del militant antifeixista genovès Domenico Bovone. En rebre la descàrrega va cridar: «Visca l'anarquia!». El seu cos no va ser lliurat a la família i va ser enterrat d'amagat. En 2004 l'historiador Giuseppe Galzerano publicarà el llibre Angelo Sbardellotto. Vita processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini, dedicat a la seva figura. A Belluno, al seu país natal, existeix el Circolo Anarchico Sbardellotto, per mantenir viva la seva memòria, i a Mel, el seu poble, el 16 d'octubre de 2005 van inaugurar un monòlit, obra de Cristiano Olivotto, en record seu.
***
- Luigi
Parmeggiani: El 17 de juny de 1945 mor a Reggio
nell'Emilia (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art
Luigi Francesco
Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi
Parmeggiani, encara que va fer servir altres
pseudònims (Le Beau Louis,Louis Marcy, etc.). Havia
nascut el 2 d'abril de 1860 a Villa
Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya,
Itàlia) en una família pagesa
jornalera. En 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i
durant els anys
posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878
entrà en el grup local de
l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio
nell'Emilia. En 1879 marxà
d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885
visqué fent de sabater
per Occitània i Arpitània, on conegué
Maria Carronis, que esdevindrà sa
companya durant una desena d'anys. A Lió
(Arpitània) entrà en contacte amb
grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a
París, on la seva casa
del carrer Bert es convertí en lloc de reunió
d'anarquistes i antics communards.
En 1886, amb Vittorio Pini,
creà el grup anarcoindividualista il·legalista
expropiador «L'Intransigeant»
(L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut,
va ser
condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar
del permís de
residència, a l'expulsió. És en aquest
expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani
per una errada de
transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a
Brussel·les (Bèlgica), on treballà de
mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent;
després passà a Londres
(Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb
Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a
París on entrà de bell nou en
contacte amb «L'Intransigeant» i engegà
una violentíssima polèmica amb els
socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla
de
bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a
Itàlia i el 14 de febrer a
Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i
l'endemà atemptaren contra Camillo
Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889
en dos fulletons
ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats.
Determinats sectors
del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a
sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser
detingut, mentre
son company fugí a Londres, on fundà el grup
anarquista «La Libera Iniziativa».
El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per
l'Audiència de Reggio
nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de
presó. L'any 1891
suposà un punt d'inflexió en la seva vida:
minvà la seva militància, abandonà
Maria
Carronis i posà en marxa la seva activitat
antiquària; en aquest canvi
intervingué força l'haver conegut el pintor
Ignacio León y Escosura que
l'introduí en el món de l'art i de les
antiguitats. Però, que amb qui realment
estava interessat era per Marie Augustine Thérese
Marcy-Filieuse, l'esposa del
pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els
llaços amb la família
Escosura, el gener de 1892 marxà a París,
però va ser detingut; jutjat, va ser
condemnat a 15 mesos de presó per possessió
il·legal d'armes i per violació del
decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà
dels atemptats al company
Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a
Sud-amèrica. El juliol de 1893
va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota
el nom de Louis Marcy i fent-se
passar pel germà
de la seva amant, obrí una galeria antiquària al
barri de Bloomsbury, aleshores
de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte
amb
nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb
Sir John Charles
Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador
de la
col·lecció artística personal de
l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes
relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari,
com ara armes,
esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà
definitivament la
militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria
Marcy esdevingué el
punt de referència obligat per als
col·leccionistes d'art a Londres i en 1899
l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899
també publicà a Bolonya el
llibre de poemes Versi. En 1901,
any
de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de
determinades
peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels
productes i traslladà la
galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant
l'hivern de 1902 a
Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di
Cesnola, admirador
d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum,
intentà vendre
antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta
no va ser considerada raonable.
Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En
1903 anà a París i el 27 de juny
d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy»,
que regentava la seva amant;
l'endemà admeté la seva vertadera personalitat,
que ja no militava en el
moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper
d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local
es van trobar gran quantitat
d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues,
mobles,
etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu
procés es
contaren multitud d'històries d'allò
més fantasioses: els objectes eren el
resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat
assassinat
i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de
lladres
anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser
alliberat sense càrrecs.
Immediatament després d'aquest escàndol, en
sorgí un altre. L'inspector
d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre
de memòries on un
capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de
denunciar el seu passat
anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a
falsificador, perista,
propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905
tingué lloc a
Londres el procés per difamació que
interposà al comissari, però el seu passat
llibertari prevalgué sobre les acusacions i no
aconseguí res; en 1906 publicà a
París la seva versió dels fets sota el
títol L'Ex ispettore inglese
Sweeney condannato per diffamazione. A proposito
del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di
Giustizia
d’Inghilterra. Després
reprengué les seves activitats comercials a París
i
el juny de 1907 fundà la revista Le
Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités,
barreja entre crítica,
teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels
seus negocis, que
perdurà fins al febrer de 1914. El començament de
la Gran Guerra restringí
qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914
morí el pintor Augusto
Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la
vídua d'Escosura, que
deixà una filla, Blanche Leontine (Anna
Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna.
També aquest any publicà a
París els seus Ricordi e
riflessioni.
En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que
disposava de tots els
seus béns, però sense cap paper que
legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna
solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà
civilment el 3 de gener
de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En
aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar
el
maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En
1922, en el primer número de
la revista alemanya Belvedere, Otto
von Falken publicà l'article «Die Marcy
Falshungen», on retornà obrir el debat
sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de
costum, ordí una
estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava
els seus deutes
amb la justícia, marxà a Itàlia. El
setembre de 1922 registrà el seu matrimoni
parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la
galeria de París,
comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924
anuncià oficialment a
l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves
col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any
l'arquitecte Ascanio Ferrari
començà les obres de la Galeria Parmeggiani al
palau goticorenacentista de
mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7
d'abril de 1926
s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926
rebé la visita del president
del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini.
Parmeggiani transformà la
seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de
pintors
contemporanis i d'arts decoratives, conferències
artístiques, concerts, etc. Amb
grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a
l'Ajuntament la cessió de les
seves col·leccions a condició que els seus dubtes
fossin sanejats, s'acabés de
construir l'edifici i li fos concedida una pensió
vitalícia a la seva esposa.
Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini
començà la negociació assistit per
diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca,
Angelo Silvio
Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense
dubtes, el
13 de març de 1933 se signà l'acord davant el
notari Abate i el 30 de març el
Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933
s'inaugurà la «Civica
Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se
així la seva jugada i
aconseguint un retir d'allò més
profitós i una imatge d'«anarquista
redimit» i
mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran
menyspreu cap el règim
feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut
física i mental
es deteriorà ràpidament i en aquests anys
s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore»
de caire religiós.
***
- Antonio Tesán: El 17 de juny de 1962 mor a França l'anarcosindicalista Antonio Tesán, conegut comDinamita. Havia nascut cap al 1900 a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya). D'infant visqué a Saragossa amb sa família, on amb son pare milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1912, a causa de la seva militància, sa família es va veure obligada a instal·lar-se a Barcelona. A la capital catalana participà en els grups d'acció confederals. El seu malnom Dinamita venia motivat pel seu caràcter«explosiu». Amb el final de la guerra s'exilià a França i fou internat en camps de concentració i enrolat en companyies de treballadors. Durant l'ocupació nazi, hagué de treballar forçosament pels alemanys, però aconseguí fugir i lluitar en el maquis de la resistència. En 1947 fou delegat de la Federació Local de la CNT de Bergerac al Congrés de la CNT de l'Exili i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) celebrat a Tolosa de Llenguadoc.
***
- Eduard Calpe Pérez: El 17 de juny de 1984 mor a Mataró (Maresme, Catalunya) l'anarcosindicalista Eduard Calpe Pérez. Havia nascut en 1899 a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mataró. Durant els anys de la repressió de Martínez Anido, va ser detingut i amenaçat de mort pels pistolers de la patronal, però l'atzar va fer que pogués escapolir-se'n. Va estar amagat i en 1924 milità a València. Més tard va fer de vidrier a Badalona, on conegué Joan Peiró, i Arenys de Mar. En 1928 es retrobà amb Joan Peiró al Forn de Vidre de Mataró. A la Cooperativa del Forn del Vidre d'aquesta ciutat tingué càrrecs directius com a membre de la CNT. Durant la guerra civil lluità al front i tingué càrrecs de responsabilitat en la 28 Divisió, comandada per Miguel García Vivancos. Amb el triomf feixista s'exilià i passà pels camps de concentració. Participà en la resistència antinazi fins que fou detingut per la Gestapo. Deportat als camps de concentració d'Alemanya, aconseguí escapar. Passant per França, en 1947 retornà a Mataró. Fundà una de les primeres associacions de jubilats al carrer Beat Oriol.
---
