Anarcoefemèrides del 12 d'agost
Esdeveniments
Portada del primer número de Le Drapeau Noir
- SurtLe Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).
***
Portada
del primer número de Proteo
- Surt Proteo: El 12 d'agost de
1916 surt a
Buenos Aires (Argentina) la revista cultural llibertària Proteo. Dirigida per l'escriptor
anarquista Andrés Falco i amb
Martín Cires Yrigoyen com a cap de redacció, es
publicà acuradament impresa i
comptà amb les il·lustracions de destacats
dibuixants (Aarón Bilis, Ernesto G.
Cabral, Hohmann, etc.). Hi col·laboraren els escriptors
argentins i uruguaians
més importants de l'època, com ara Eduardo
Acevedo Díaz, Enrique Agesta,
Antonio Aita, Luis Barrantes Molina, Segundo Barreiro, José
Pedro Bellán, Martín
Bernal, Juan Burghi, Evaristo Carriego, César Carrizo,
Joaquín Castellanos,
Félix Esteban Cichero, Martín Cire Yrigoyen,
Julio Cruz Ghio, Julio Díaz
Usandivaras, Juan Pablo Echagüe, Ángel
Falcó, Emilio Frugoni, Juan José
Frugoni, Manuel Gálvez, Alberto Ghiraldo, Carlos Ibarguren
Uriburu, Aníbal J.
Imperiale, José Ingenieros, Alberto Lasplaces, Carlos
César Lenzi, Gabriel A. de
León, Julio Lerena Juanicó, Agustín
Luján, Horacio Maldonado, Julio Raúl
Mendilaharsu, Daniel Muñoz, Carlos Muzio Sáenz
Peña, Alberto Nin Frías, José
Alberto Ochogavía, Emilio Oribe, Ernesto Pacio,
Valentín de Pedro, Víctor Pérez
Petit, Wifredo Pi, Enrique E. Potrie, José Enrique
Rodó, Ricardo Rojas, Carlos
Roxlo, Carlos Sabat Ercasty, Florencio Sánchez,
Fernán Silva Valdéz, Alfonsina
Storni, Eduardo Talero, Manuel Ugarte, Mario Varangot, Arturo
Vázquez Cey,
Félix B. Visillac, Julian World, Juan Zorrilla de San
Martín, Juan Antonio
Zubillaga, etc. El número 13 està dedicat a la
memòria de l'escriptor
anarquista Florencio Sánchez. Hipólito Yrigoyen,
publicà, en el número 10, del
12 d'octubre de 1916, el mateix dia de la seva presa de
possessió com a
president de la República argentina, un article
(«La Unión Cívica Radical»),
fet únic en una revista d'aquestes
característiques. En sortiren 24 números,
l'últim
el 20 de gener de 1917.
Naixements
Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894
- François Guy: El
12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el
cultivador
i jardiner socialista, i després anarquista,
François
Guy. Sos pares es deien Étienne Guy, conreador, i Marianne
Montau.
Membre del «Cercle des Amis
Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers,
vivia al número 60 de
l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i
el 31 d'octubre de
1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de
França, que se celebrà a la sala
dels Folies-Provençales de Marsella (Provença,
Occitània). Posteriorment va ser
elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del
qual va dimitir
després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881,
comissionat pel grup
anarquista «La Plèbe Biterroise» en el
Congrés Regional Obrer Socialista del
Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta
(Llenguadoc,
Occitània), va ser delegat al Congrés
Internacional de Londres (Anglaterra). La
comissió encarregada d'aplicar les decisions del
Congrés Regional, el secretari
del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les
idees anarquistes
revolucionàries i pronunciar-se per
l'organització de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants
detinguts, sota
l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la
batuda de desembre de 1882 que
es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquestaèpoca mantenia la corresponsalia
local del periòdic anarquista Le
Révolté.
En 1888 publicà a Besiers el llibre Les
Préjugés
et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890
col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste
révolutionnaire
de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la
segona època del periòdic L'Agitateur.
El 30 de juny de 1894 vuit
domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser
l'únic
que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels
escorcolls va ser
l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que
patiria
un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del
seu
domicili la policia va trobar correspondència d'un
període de 18 anys amb
anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres,
Espanya, Itàlia i
Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895
col·laborà en el periòdic parisenc Les
Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta
s'instal·là a Marsella, on visqué
en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del
carrer Curiol, després al
número 16 del carrer Pierre i finalment al número
43 del carrer Charras. En febrer
de 1897 col·laborà en els dos números
de la tercera sèrie del periòdic
marsellès L'Agitateur,
publicat pel
grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren
membres Maurice Chaumel, Jules
Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre
Jacob, Émile Rampal i
Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el
periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu,
que es
tractava d'un únic número en format cartell per
aferrar a tres columnes. Quan
el juny de 1898 la redacció de Le
Libertaire es traslladà a Marsella,
formà part de la seva redacció local,
amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. Sa
companya fou Anne Bourrel.
François Guy
va morir el 13 de desembre de 1899 a l'Hospital Hôtel-Dieu de
Marsella
(Provença, Occitània) on estava en tractament.
***
Rafael Farga Pellicer (ca. 1880)
- Rafael Farga Pellicer: El 12 d'agost de 1844 neix a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Sos pares es deien Antoni Farga Amigó i Rosa Pellicer Padrol. Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina.És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire. Rafael Farga Pellicer va morir el 14 d'agost de 1890 a Barcelona (Catalunya).
El jove Luigi Galleani
- Luigi Galleani: El
12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el
militant, pensador i
propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos
pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi
Pimpino, etc.). Fill d'una família de classe
mitjana, sos pares es deien Clemente Galleani, mestre de
primària, i Olimpia Bonino. De ben jovenet
s'interessà per la
política i en 1881 es matriculà a
la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en
el republicanisme i en el
garibaldisme, col·laborant en el periòdic
demòcrata L'Operaio de
Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar
els estudis per lliurar-se a la militància, fundà
a Vercelli el periòdic La Boje
i col·laborà en La
Questione Sociale de Torí. Després de
trencar amb sa família, dirigí una lliga de
treballadors a Vercelli i organitzà
un gran nombre de conferències a diverses localitats
piemonteses. En 1886
participà activament en el moviment vaguístic de
Torí d'aquell, que acabà amb
una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888
va ser un dels animadors del
full anarcosocialista La Gazetta Operaiai
de Torí i entre 1888 i 1889 de La
Nuova
Gazetta Operaiai. Participà en el III
Congrés del Partit Obrer Italià (POI)
celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio
Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV
Congrés del POI intentà sense èxit que
s'adoptés la línia revolucionària i
abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i
de força vagues,
destacà com a activista i, buscat per les autoritats,
s'exilià primer a Suïssa,
on assistí a la Universitat de Ginebra, però va
ser expulsat per agitador arran
d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als
màrtirs de Haymarket. A
Suïssa conegué importants teòrics i
militants anarquistes (Élisée Reclus,
Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després
passà a França, on arran de
les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va
ser alliberat
gràcies a la intervenció del socialista Alexandre
Millerand sol·licitada pel
revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890
retornà a Suïssa
i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul
Bernard, Giuseppe
H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista
trilingüe. Lliurat
a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una
amnistia. El 6 de gener
de 1891 participà en el Congrés de Capolago
(Ticino, Suïssa) on va fer costat
les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una
autèntica organització
anarquista que abracés tota la península italiana
(Partit Socialista Anàrquic).
L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret
dels Treballadors,
celebrada a Milà, va fer un discurs contra les
tendències legalistes del
moviment obrer i presentà una moció a favor de
l'organització de manifestacions
per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a
delegat en el Congrés de
Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). A finals de 1892
i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de
malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes,
i el juny va ser condemnat a
tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després
va ser confinat a Pantel·leria.
En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria
Ralló, amb qui tindrà dos
infants. També va fer amistat amb destacats militants
anarquistes i socialistes
(Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo
Palla,
Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué
la publicació del
número únic de I Morti,
publicat a
Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i
antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les
eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per
així obtenir les
seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir
aquesta publicació, un
estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili,
facilità la fugida de
Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué
arribar a Tunísia i, després, a
Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio
Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i
després al Caire, on
reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En
1900, després de
l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut,
però no
extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901
s'embarcà cap als
Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del
26 d'octubre de 1901, Giuseppe
Ciancabilla en la direcció del periòdic La
Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York,
EUA), ciutat
que comptava amb una important presència d'anarquistes
italians immigrants. Destacat
conferenciant i partidari de l'acció directa i de la
insurrecció, esdevingué
als Estats Units un dels opositors més intransigent a la
tendència
organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen
escola i entre
els seus seguidors (galleanistes)
podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo,
Luigi Bacchetti,
Mario Buda (Mike Boda), Carmine
Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti,
Roberto
Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi,
Giuseppe
Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola
Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira
propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de
1902 va fer costat la
vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un
míting al
Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000
persones, va
incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la
provocació
d'un capatàs va fer bascular la manifestació en
motí. La llei marcial va ser
decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser
sufocada. Ferit
d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la
detenció passant a Mont-real
(Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als
Estats Units l'any següent sota
el nom de Luigi Pimpino i
s'establí a
Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà
a publicar el setmanari
anarcocomunista en llengua italiana Cronaca
Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En
1906, amb l'assessorament del
químic i expert en explosius Ettore Molinari,
publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer
una bomba, però va cometre un error en la
transcripció de la fórmula de la nitroglicerina
que li havia donat Molinari i causà més d'una
explosió a militants que van
intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que
va ser publicada en Cronaca Sovversiva.
En aquesta època
mantingué una dura polèmica amb l'advocat i
propagandista anarquista Francesco
Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti
Serrati,
redactor del periòdic Il Proletario
de Nova York; aquest descobrí a les autoritats
nord-americanes la seva
autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson
on va ser jutjat
l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn
(Massachusetts) on
continuà amb la seva tasca propagandística.
Durant la Gran Guerra criticà els
anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de
reunions contra la
guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia
a facciao
col nemico. Entre 1914 i 1919 es
desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San
Francisco, Milwaukee, Washington,
etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes
i les autoritats
nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment.
Després
de la suspensió de Cronaca
Sovversiva
el 18 de juliol de 1918 –segons la Llei d'octubre de 1917 que
obligava
tots els
periòdics en llengua no anglesa a portar la
traducció dels articles sobre la
guerra–, de l'edició d'alguns números
clandestins fins al març de 1919 i dels
enfrontaments arran de la celebració
del
Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919
extradit
conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei
d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de
1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on
arribà el juliol a Gènova. Establer a
Torí, amb Raffaele Schiavina (Max
Sartin), que també havia estat
expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca
Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de
gener i el 2 d'octubre de
1920. També en 1920 i a Torí, publicà A
Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri,
periòdic del qual s'editaven
4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser
condemnat per
l'Audiència de Torí a 14 mesos de
presó per un delicte de premsa. El gener de
1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa.
Constantment vigilat per la
policia feixista, no es va veure amb forces de passar a
França com van fer
nombrosos companys. En 1925 publicà La fine
dell'anarchismo? El novembre
de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito
Mussolini, va ser
detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en
aquesta
illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de
reclusió per haver
insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys
Pasquale
Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència
de Caprigliola, on
va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi
Galleani va
morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a
Caprigliola (Toscana,
Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la
seva mort, el grup
anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut,
EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En
1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti
e singulti.
***
Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)
- Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà –ell sota el nom de Cesar Montemayor– a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.
***
Fitxa
policíaca de Giacomo Ardissone (1898)
- Giacomo Ardissone: El 12 d'agost de 1881 neix a Diano Marina (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giacomo Ardissone, també conegut com Jacques Ardissone. Sos pares es deien Giacomo Ardissone i Teresa Messiga. El 28 de setembre de 1898, a resultes d'informe de les autoritats italianes, va ser fitxat com a «anarquista militant» a Niça (País Niçard, Occitània), juntament amb son germà gran Valentino Ardissone i altres tres companys (Jean Battistuti, Mariano Berbeci i Giovannini Colombo). Vivia al número 1 del carrer Deux Emmanuel, però no hi anava fins el dissabte a la tarda a causa de la llunyania amb la propietat Maral del barri de Saint Pierre de Féric on treballava de jornaler. El març de 1899 el comissari central de Niça demanà a la Guàrdia Rural que el vigilés especialment. L'agost de 1903 un informe policíac reportava que havia abandonat Niça amb la finalitat d'anar a Diano Marina. De bell nou a Niça, l'octubre de 1909 retornà a la seva població natal per visitar sa mare malalta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
orgànica de Luigi Adami apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 4 de desembre de 1936
- Luigi Adami: El
12 d'agost de 1884 neix a Vertova (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Luig Adami.
Sos pares es deien Giuseppe Adami i Elisabetta Mistri. Analfabet, quan
tenia 16
anys passà a Suïssa a la recerca de feina. De bell
nou a Itàlia, treballà amb
son pare de carboner. Posteriorment es traslladà a diverses
poblacions
llombardes (Ponte Nossa, Bèrgam i Milà) i a
França, on treballà d'electricista,
retornant després a Itàlia. El 24 de setembre de
1910 va ser detingut a Bèrgam amb
el llibertari Sante Arzuffi; confessà el seu anarquisme i a
la seva maleta la
policia trobà fullets de propaganda anticlerical i
subversiva, com ara Bresci e Savoia. Il
regicidio,
d'Amilcare Cipriani, editat per La
Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA).
Aïllat a la seva ciutat
natal, freqüentà grups d'anarquistes de
Bèrgam i de Milà, fent propaganda
anarquistes entre la classe obrera. De bell nou a França,
treballà de mecànic a
París. Novament a Itàlia, el març de
1915 treballà a Bèrgam en el manteniment
de sistemes elèctrics del refugi de mendicitat, on s'havien
acantonat
temporalment militars, entre els quals va intentar fer propaganda
subversiva
amb discursos i distribuint exemplars de periòdics
revolucionaris (Avanti!, La Vita Nuova, etc.). L'octubre de 1915
va fer feina en una fàbrica
a Dalmine (Llombardia). L'abril de 1916, en plena Gran Guerra, va ser
incorporat a 5 Regiment Alpí, acantonat a Edolo (Llombardia,
Itàlia), i enviat
al front enquadrat en la 31 Secció de Metralladores. El
febrer de 1917, amb una
llicència a Bèrgam, manifestà
públicament les seves idees contràries a la
guerra i a la classe burgesa, fet pel qual va ser portat a la
comissaria i
lliurat als carrabiners perquè l'integressin a la unitat
militar a la qual
pertanyia. El 21 de juny de 1917 es va decretar una ordre de
detenció al seu
nom pel Tribunal de Guerra per «deserció davant
l'enemic» esdevinguda el 5 de
juny anterior. Jutjat, va ser condemnat a mort, però
després va ser indultat.
L'abril de 1923 treballà d'obrer a la fàbrica de
Dalmine i des de juliol
d'aquell any treballà a Gènova
(Ligúria, Itàlia). Posteriorment
recorregué
diverses poblacions italianes i en 1928, un cop reunit amb sa
família, passà clandestinament
a França, fet pel qual el juliol de 1928 va ser inscrit en
el registre de la
policia de fronteres amb ordre de detenció i de
repatriació. A França treballà
de mecànic i en 1931 aconseguí la nacionalitat
francesa. L'agost de 1936 vivia
a Bonneuil-sur-Marne (Illa de França, França) i
envià diners en suport de la
Revolució espanyola. En 1936 s'integrà en el
Comitè Anarquista Italià «Pro
Espanya» i en aquests anys estava subscrit al
periòdic Giustizia e
Libertà. En 1938 era l'encarregat de
Justícia de la
Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de
l'Home).
Restà a França durant tota la II Guerra Mundial.
En 1947 retornà a la seva
població natal amb la finalitat de visitar sa
família. Els últims informes
policíacs sobre ell daten de 1953. Sa companya fou Elvira
Brivio. Luigi Adami
va mori el 30 de desembre de 1955 al seu domicili de Les
Pavillons-sous-Bois
(Illa de França, França).
***
Maurice
Harmel
- Maurice Harmel:
El 12 d'agost de 1884 neix a Turena (Llemosí,
Occitània) el
periodista, sindicalista revolucionari i resistent antifeixista
Louis-Antoine
Thomas, conegut com Maurice Harmel.
Sos pares es
deien Jean Thomas, terrelloner i sindicalista, i Marguerite Teyssou. Va
créixer
a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània), on son
pare s'havia traslladat per
qüestions de feina i on ell es va treure el batxillerat. Cap
el 1904 guanyà una
oposició i treballà de funcionari en Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) a París
(França). Entre 1907 i 1914 col·laborà
en la secció sindical de La Guerre
Sociale de Gustave Hervé. També
col·laborà en La Vie
Ouvrière. En 1909 participà en les
vagues d'empleats de
correus i va ser acomiadat, juntament amb centenars de funcionaris,
arran de la
segona vaga que tingué lloc el maig d'aquell any. A partir
d'aquell moment es
dedicà al periodisme. En aquesta època
publicà els fullets P.-J. Proudhon
(1909) i Charles
Fourier (1910). En 1910 publicà en la revista Les Hommes du Jour un retrat
crític d'Aguste Keufer, secretari de la
Federació de Treballadors del Llibre.
Col·laborà des del primer número, el
27
d'abril de 1911, en el periòdic sindicalista revolucionari La Bataille Syndicaliste,òrgan de la Confederació General del
Treball (CGT), i es relacionà especialment amb el
sindicalista llibertari Léon
Jouhaux. Quan esclatà la Gran Guerra s'arrenglerà
amb el sector partidari de la«Unió Sagrada» i més
reformista. Mobilitzat en un destacament de sapadors, amb
Jouhaux intentà aconseguir un nou destí. Georges
Dumoulin l'atacà violentament
en el fullet Les sindicalistes
français
et la guerra per la seva actitud durant la contesa. Va ser el
primer
secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes de la CGT. El 30
d'octubre de 1916 es casà a Tréguier
(Trégor, Bretanya) amb Clotilde Yvonne
Marie Lasbleiz. Entre 1917 i 1919 col·laborà en
la revista bimensual sindicalistaLa Clairière i, per
suggeriment de
Jouhaux, reprengué les idees proudhonianes, publicant en
1918 en aquesta
revista una llarga sèrie d'articles sobre Pierre-Joseph
Proudhon. En 1919
col·laborà en el periòdic socialista
parisenc La France Libre. Entre
1920 i 1923 col·laborà en L'Atelier,
revista dirigida per Jouhaux.
A partir del 4 de gener de 1921 treballà en el diari
confederal Le Peuple, dirigit per
Francis Million,
on va escriure una gran quantitat dels articles que es publicaren, amb
el seu
nom o sota pseudònims, especialment el de Maurice
Harmel, i, d'aquesta manera, sense ocupar cap
funció en l'aparat de la CGT,
jugà un paper molt important en la política
confederal. Sembla que ser nomenat
delegat per la Federació de Treballadors de l'Estat al
Congrés de la CGT, que
se realitzà entre el 26 i el 29 de juliol de 1927 a
París i també, en nom de la
Federació Postal, en el Congrés confederal
parisenc celebrat entre el 17 i el
20 de setembre de 1929. El 6 de febrer de 1934 entrà, de la
mà de Juhaux, en el
Buró d'Estudis Econòmics, integrat per
professors, sindicalistes, juristes i
intel·lectuals i encarregat de definir les grans
línies d'un «Pla de Renovació
Econòmica»,
buró que funcionà fins el setembre de 1935, data
en la qual aquest pla
confederal va ser adoptat en el XXIII Congrés de la CGT
celebrat a París. En
1937 publicà, amb Jean Duret i Léon Jouhaux el
llibre La C.G.T. Ce qu'elle est, ce qu'elle
veut. A partir del 18 de març
de 1938 sortí el setmanari Messidor,
destinat a superar les divisions internes confederals entre la
tendència dels
exunitaristes i la dels exconfederals, hostils a la
influència creixent dels
comunistes, i del qual va ser nomenat redactor en cap i pel qual va ser
durament criticat pels sindicalistes revolucionaris que consideraven
que aquestòrgan sindicalista fugia del control confederal. En Messidor es mostrà fermament
contrari als règims totalitaris, tot
apel·lat a una unió nacional. En el
Congrés de la CGT celebrat el novembre de
1938 a Nantes (Bro Naoded, Bretanya), partidari d'un
reforçament de les
relacions francosoviètiques, denuncià
l'anticomunisme. Amb André Carrel, s'oposà
als «Acords de Munic», posició que va
ser durament criticada pels sindicalistes
revolucionaris i els pacifistes que assenyalaren la seva
complaença envers el
règim soviètic. Després de la
signatura del «Pacte germanosoviètic»,
es va
sentir traït i expressà la seva
desil·lusió cap el comunisme. En 1939 vivia al
número 37 del camí de Gournay de Villejuif (Illa
de França, França). Durant la
II Guerra Mundial participà en la Resistència,
publicant articles en Résistance
Ouvrière, periòdic fundat
l'agost de 1943 i continuat per Force
Ouvrière, i, amb Jean Teixier, en Libération-Nord.
També va estar al front de sindicats clandestins a la zona
nord. El 8 de maig
de 1944 va detingut per la milícia feixista en un
cafè al Quai de Valmy de
París quan lliurava articles per a un dels seus
periòdics i, després de passar
per la presó parisenca de Fresnes, el 15 d'agost d'aquell
any va ser deportat
al camp de concentració de Buchenwald. Maurice Harmel va
morir el 19 d'octubre
de 1944 en un comando depenent del camp de concentració de
Buchenwald (Weimar,
Turíngia, Alemanya). El 25 de novembre de 1946 se li va
concedir la Legió
d'Honor a títol pòstum.
---
