La novella històrica a les Illes -
La Mallorca de començaments del segle XX en dues novelles de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura El poeta illuminat (Pagès Editors) -
Vet aquí un petit tast de la novella Damunt l' altura El poeta illuminat (Pagès Editors) -
POBRES I RICS-
Els infants que no volem jugar als quatre cantons o a amagatois ens refugiam per un moments a recer de l'oratori del Roser Vell. Ens senyam en silenci i ens asseim una estona vora les velles que hi fan oració. Els joves fills dels jornalers que juguen amb nosaltres, l'allotea que va descalça i amb els pantalons estripats, se'n riu i ens fa jutipiris. Som els allotets aviciats dels senyors, sempre pulcres, clenxinats, amb bona roba de preu. Quines rialles quan ens veuen, exhausts, descansant als bancs de l'església. Aleshores és el moment en què se senten superiors. Saben que ens han guanyat de veritat. En són ben conscients. Els veus orgullosos de la seva força. Els meus amics, els fills de les possessions de la contrada, se'ls miren amb ràbia continguda. Tanmateix tots sabem que els jutipiris dels esparracats duraran molt poc. Talment el que dura una floreta del camp. Ben aviat, aquests mateixos infants que se senten triomfadors vendran, amb els seus pares, a demanar un jornal a Can Costa. Altres, quan la fam no es pugui resistir, ens suplicaran per un sac de blat que els permeti aguantar l'hivern. "Ho tornarem en jornals quan sigui l'hora de segar, de recollir olives", xiuxiuegen, sense gosar alçar els ulls al rostre del pare que, des d'una llunyana distància, els concedeix el favor si són treballadors feiners i van a missa cada diumenge i dia de festa.
Ubi sunt? Ma mare, Joana-Aina Maria Llobera i Cànaves, va morir quan jo tenia onze anys. D'aleshores ençà he cercat arreu del món la bellesa i la serenor que em proporcionaven els seus ulls, la tebiesa de la seva pell quan, amorosa, em passava la mà pel front en alguna d'aquelles malalties de la infància o quan m'ajudava a pujar a una de les galeres de Can Costa per marxar a passar les vacances a la possessió de Formentor, les Cases Velles. Em deman si el conreu de la poesia no ha estat una enfollida cursa, inútil, com totes les provatures humanes, per a retrobar la calma que em proporcionava el miracle de la seva presència.
Els meus primer records van estretament lligats als carrerons de Pollença, a la plaça de l'Almoina on, sovint, acompanyava les dones del servei de ca nostra quan anaven a comprar a l'adrogueria de madò Aina Maria.
Petit món estès des de l'entreforc de camins que portaven de s'Almadrava i el Roser Vell fins al torrent de Sant Jordi i el caminoi que duia a Ternelles. Encerclats per aquests límits que a nosaltres, els infants d'aleshores, ens semblaven inabastables, els dies de la nostra infantesa encara brillen, potents, dins el record.
Passejades carrer Major amunt fins arribar davant la façana del temple de Monti-sion, casal dels jesuïtes fins que el rei Carles III n'ordenà l'expulsió dels dominis de la corona. Jugar a amagatois pels carrers que envoltaven el convent de Sant Domingo i l'església de la Verge del Roser. Per damunt les parets del casal del marquès Desbrull, una antiquíssima torre gòtica enmig dels xiprers guaitava l'arribada dels sarraïns desembarcats a Formentor.
Els infants que no volem jugar als quatre cantons o a amagatois ens refugiam per un moments a recer de l'oratori del Roser Vell. Ens senyam en silenci i ens asseim una estona vora les velles que hi fan oració. Els joves fills dels jornalers que juguen amb nosaltres, l'allotea que va descalça i amb els pantalons estripats, se'n riu i ens fa jutipiris. Som els allotets aviciats dels senyors, sempre pulcres, clenxinats, amb bona roba de preu. Quines rialles quan ens veuen, exhausts, descansant als bancs de l'església. Aleshores és el moment en què se senten superiors. Saben que ens han guanyat de veritat. En són ben conscients. Els veus orgullosos de la seva força. Els meus amics, els fills de les possessions de la contrada, se'ls miren amb ràbia continguda. Tanmateix tots sabem que els jutipiris dels esparracats duraran molt poc. Talment el que dura una floreta del camp. Ben aviat, aquests mateixos infants que se senten triomfadors vendran, amb els seus pares, a demanar un jornal a Can Costa. Altres, quan la fam no es pugui resistir, ens suplicaran per un sac de blat que els permeti aguantar l'hivern. "Ho tornarem en jornals quan sigui l'hora de segar, de recollir olives", xiuxiuegen, sense gosar alçar els ulls al rostre del pare que, des d'una llunyana distància, els concedeix el favor si són treballadors feiners i van a missa cada diumenge i dia de festa.
Els veig a través de la distància com si fos ara mateix. Sorneguers, a la porta del Roser Vell, pensant-se que ens han vençut perquè ens hem cansat de córrer una mica abans que ells.
No els feia cas. Em sentia més bé a l'ombra de la capella, imaginant la vida dels sants que em contemplaven amb els ulls de guix pintat o des dels foscos quadres penjats a les parets, que havent de córrer, en ple estiu, pels carrers polsosos de Pollença per a saber qui arribava primer a la meta senyalada amb un cordill.
Després de jugar, per llevar-nos la pols del rostre, anàvem fins a l'abeurador de Sant Isidre i ens rentàvem la cara amb les mans.
Els fills del fuster o dels amitgers, sense por de res, es llançaven vestits dins l'abeurador com si fos un safareig o la platja de Formentor. Nosaltres, els senyorets, érem ben lluny de voler imitar els costums del pobres.
Qui s'atrevia a tornar amb la roba mullada a casa? ¿Què hauríem dit els pares, a les criades que, cada matí, després d'haver emmidonat la camisa amb les planxes de carbó, ens la deixaven enllestida, perfumada, damunt el petit sofà envellutat de la nostra cambra?
On s'ha esvanit la Pollença de la meva infantesa? Només en resten ecos, invisibles petjades que només jo veig per les àmplies cambres endomassades del casal.
Els amics del carrer, els fills de la bugadera i del segador, jugaven a disfressar-se de dimonis. Amb el carbó de la cuina, emprant els bocins de cartró que trobaven pel carrer, es pintaven unes cares de lletjor increïble que eren l'espant dels més menuts. De nit, a les portasses, quan els grans havien acabat la feina, foradaven d'amagat dels pares una carabassa o un meló, un tresor per a aquella gent!, i, posant amb una espelma dins, jugaven a fer processons diabòliques.
Ens volien espantar o era simplement el desig de portar-nos la contrària? Tots sabien que els rics jugàvem a fer de sacerdots. Es pensaven que els dimonis podrien vèncer el bé? M'ho demanava sovint, moments abans de començar el sermó infantil dalt de la improvisada trona de la meva cambra. En el fons, tots aquells jocs d'infant em serviren per a copsar la diferència entre senyors i jornalers.
Les amigues de la mare, a l'horabaixa, quan venien de visita, feien comparacions entre pobres i rics. Parlaven de la bellesa i la lletjor, del cel i de l'infern. Vivien en un món de sedes i randes. Lluny del treball abrusador de sol a sol, es veien com si fossin les forces del bé, i els humils, un terratrèmol incontrolat que, si no hi mitjàs la religió i la llei, inesperadament podia sorgir de l'abisme.
Els nins pobres! Copsava el desordre dels seus jocs, la manca d'una jerarquia en el moment d'envestir al carrer, en contra nostra. Tots volien comandar, ser el cap de la colla. Per iniciar un joc, anar a una part o una altra, ho discutien entre tots. Mai no es posaven d'acord. Es dividien i, sovint, es barallaven entre ells mateixos fent més factible la nostra victòria. Sense adonar-se que estudiàvem els seus gests des de la distància.
Nosaltres també sabíem atacar, per sorpresa, quan menys s'ho esperaven.
Una vegada aconseguit que es dividissin, envestíem cada grup per separat i els fèiem córrer, marxar dels nostres carrers. Victòries que mai no hauríem atès si no hagués estat pels seus enfrontaments, la manca d'unitat enfront els superbs estols de nins clenxinats.
A vegades la família vigilava de rere els finestrals aquells enfrontaments aparentment sense importància.
El pare d'algun dels meus amics li regalava una pesseta, una fortuna aleshores!, si el fill havia vençut al fill del vaquer o del carboner.
La mare era diferent. Tan sols s'amoïnava si havia pres mal. Sempre tenia a mà una ampolla d'alcohol, un munt de blancs mocadors de fil brodats amb les meves inicials per si m'havien de curar d'un set al cap, una ferida als genolls.
Els pobres, en veure's perduts, deixaven de banda les bromes. El joc esdevenia batalla de veritat i els macs anaven a lloure. Sortien fones de no se sap on, i més d'una vegada hi hagué petits rierols de sang tacant les camises que les criades havien emmidonat al matí.
A diferència dels entreteniments de l'allotea dels veïns, les meves primeres joguines foren verges i sants de guix. Els petits tresors d'aquella època encara són dins d'una arqueta del besavi. Per on deu parar? Allà hi tenia la collecció d'estampetes, les petites imatges de Sant Antoni, la Mare de Déu de Lluc, els sants que l'oncle m'havia duit de Barcelona.
Com fer-ho per servar en el cor algun d'aquells records del passat?