Anarcoefemèrides del 13 d'agost
Esdeveniments
Condemnats pels fets de Montceau-les-Mines de 1882, alliberats el 14 de juliol de 1884
- Atemptat de la «Bande Noire»: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la «Bande Noire» (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.
Els minaires de Montceau-les-Mines
***
Una escena de la vaga a Madrid
- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa–moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato–, a l'Assemblea de Parlamentaris –grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica– i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari –com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa– i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.
***
Primera
pàgina d'un exemplar d'El
Frente
- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard«Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.
***
Monumento
als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco
- Assassinats de Ponte do Barco:
El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco
(Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra,
Galícia) són assassinats per un
escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els
pedrapiquers
Secundino Bugallo Iglesias (Camba
de Figueroa), de
la Societat d'Obrers
i d'Agricultors «El Trabajo» i de la
Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors
de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la
Societat d'Obrers i
d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a
l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de
Francisco Arca trobà
l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta,
a la dreta de la carretera,
quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de
trobar el seu
parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i
cultural Verbo Xido de
Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos
treballadors que, com
diu la inscripció, «moriren per la
llibertat». Aquest monument ha sofert
diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat
restaurat.
Naixements
Foto policíaca de Pietro Bandini (1894)
- Pietro Bandini: El
13 d'agost de 1849 neix a Terra del Sole
(actualment Castrocaro Terme e Terra del Sole,
Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista Pietro Bandini. Sos pares es deien Antonio Bandini i Maria
Bernabei.
Vidu i pare de dos infants, vivia a França des de mitjans
dels anys setanta. Es
guanyava la vida venent cavalls i bous, i, posteriorment, comerciant
amb vins. A
començament de 1894 figurava en una llista d'anarquistes
residents a Niça (País
Niçard, Occitània) i va ser qualificat per la
policia com a «socialista
revolucionari que freqüentava els anarquistes i molt
perillós per a la
seguretat pública». També era assidu de
la cantina regentada per l'anarquista
Giameschi, lloc de reunió dels revolucionaris italians
exiliats (Ballardini,
Boffa, Maruzzi, etc.). El 9 de juliol de 1894 va ser detingut en una
reunió al
seu domicili, al número 16 del carrer Emmanuel Philibert de
Niça, sota
l'acusació d'«associació criminal i
apologia de l'assassinat». Segons la
policia hauria fet apologia de l'assassinat del president de la
República
francesa Marie François Sadi Carnot a mans de l'anarquista
Sante Caserio.
Malgrat que el seu cas va ser sobresegut, el 12 de setembre de 1894 se
li va
decretar l'expulsió del país i el 19 de setembre
d'aquell any va ser traslladat
a la frontera francoitaliana de Ventimiglia (Ligúria,
Itàlia). El juny de 1904
va demanar la retirada del decret d'expulsió, mesura a la
qual s'oposaren les
autoritats franceses. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)
- Georges Dillès: El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia, Confederació Germànica; actualment Alemanya) l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos pares es deien Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. En aquest any, el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Foto
policíaca de Claudius Bazin (11 de març de 1894)
- Claudius Bazin: El
13 d'agost de 1858 neix a Surjoux (Savoia,
Arpitània; actualment Surjoux-Lhopital, Savoia,
Arpitània) l'anarquista
Claudius Bazin, conegut com César. Era
fill de Jean-Marie
Bazin, empleat als ferrocarrils, i Marie Catherine Perre, i
tingué germans més
petits (Étienne, Ferdinand, etc.). Es guanyava la vida
treballant d'ajustador
mecànic a París (França). En 1889 era
portaveu del grup anarquista«L'Autonomie» del Faubourg de Saint-Antoine i sota
el nom de César Bazin
col·laborà en el periòdic L'Égalité.
Participà en els preparatius de la
manifestació del Primer de Maig de 1890 i va ser acusat per
les autoritats de
ser l'autor d'uns cartells van ser impresos per son germà
Ferdinand André Bazin.
Dies previs a la citada manifestació, segons la policia,
explicà a uns amics
que son germà Ferdinand s'havia encarregat del transport
d'una capsa de 200
quilos de dinamita, cosa normal ja que treballava de conductor en la
Companyia
de Ferrocarrils de París a Lió i al Mediterrani
(PLM), que transportava
regularment grans quantitats d'explosius des de la fàbrica
de Lió on es
fabricaven. Aquesta informació arribà a la
policia i 30 d'abril de 1890 el seu domicili
va ser escorcollat; detingut, la policia el va posar en llibertat ja
que no
trobà res a casa seva que el pogués incriminar.
De tota manera la policia pensà
que els explosius podien haver estat amagats al domicili de son
germà Ferdinand
Bazin i també el va detenir, essent alliberat posteriorment
perquè en l'escorcoll
de casa seva res de sospitós se'n trobà. L'abril
de 1892 Claudius Bazin era
membre del Grup Internacional, que es reunia tots els diumenges a la
tarda a la
Sala Horel del carrer Aumaine. En aquesta època figurava en
un llistat d'anarquistes
de la policia i vivia al número 105 del carrer Charenton del
XII Districte de
París. El 6 de maig de 1893 assistí a un
míting celebrat a la Sala Commerce, al
número 94 del carrer Temple, on es concentraren unes
tres-centes persones. L'1
d'octubre de 1893 assistí a un míting de la Lliga
dels Antipatriotes celebrat a
la Sala Commerce. El 2 d'octubre de 1893 participà en una
reunió anarquista al
domicili d'Eugène Daguenet, al número 5 del
carrer Haies, on s'anuncià que
Amédée Denéchère havia de
rebre pròximament cartells de Londres (Anglaterra).
El 17 d'octubre de 1893 un confident policíac
informà que es realitzaven reunions
privades al domicili de Bazin per organitzar manifestacions
antipatriòtiques.
El seu nom figurava en un llistat d'anarquistes del 26 de desembe de
1893. L'11
de març de 1894 va ser detingut sota l'acusació
de «pertinença a associació
criminal»
i aquest mateix dia va ser fitxat en el registre
antropomètric del laboratori
policíac parisenc d'Alphonse Bertillon, però va
ser alliberat el 29 de març. En
1896 era secretari del grup anarquista «Les Malfaiteurs du
Faubourg
Saint-Antoine». Durant la primavera de 1896 tingué
la intenció de publicar
l'opuscle anarcoindividualista Bulletin des Malfaiteurs,
que no sabem si
al final va ser imprès. El 18 de març de 1899 es
casà al XII Districte de París
amb la modista, i sembla que cosina seva, Geneviève
Plissonnier; en aquestaèpoca continuava treballant de mecànic ajustador
i vivint al número 105 del
carrer Charenton. Claudius Bazin va morir el 6 de maig de 1942 al seu
domicili,
al número 39 del Cours de Vincennes, del XX Districte de
París (França).
***
Hippolyte Havel
- Hippolyte Havel:El 13 d'agost de 1869 neix a Burowski (Bohemia, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) –algunes fonts citen Tábor (Bohèmia del Sud, Imperi Austrohongarès; actualment Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per«alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes –The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.– i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 a l'Hospital Psiquiàtric de Marlboro (Monmouth, Nova Jersey, EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.
***
Notícia
de la condemna de Lucie Job apareguda en el diari de
Chalon-sur-Saône Courrier
de Saône-et-Loire del 13 d'abril de 1918
- Lucie Job: El 13
d'agost de 1889 neix al VI Districte de París
(França) l'anarquista Lucie Job. Era filla natural de la
bugadera Marie Zélie
Dognom i del serraller Joseph Émile Job i va ser legitimada,
ella i una germana
(Berthte) i dos germans (Gustave Émile i Pierre Lucien)
més, pel matrimoni de
la parella celebrat el 18 de juny de 1892 al XV Districte de
París –d'antuvi
ella va ser inscrita com a Lucien Job, de sexe masculí, i no
es va rectificar
l'acta fins el matrimoni dels pares. El 28 de desembre de 1911 es
casà a
Boulogne-sur-Seine (actual Boulogne-Billancourt, Illa de
França, França) amb
l'oficinista Pierre Margery. En aquesta època vivia al
número 4 del carrer
Carnot de París. Un cop vídua, fou la companya de
l'anarquista i anarcosindicalista
Philogone Pécastaing, amb qui vivia al número 114
del bulevard de la Villette
de París. Membre del Comitè d'Acció
Revolucionària (CAR), en 1918, en plena
Gran Guerra, va ser acusada de propaganda anarquista arran de la
distribució
d'uns fullets antimilitaristes a Lió (Forez,
Arpitània); jutjada amb altres 11 companys
i companyes per un consell de guerra a Lió, el 10 d'abril
d'aquell any va se
condemnada a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa
per «propaganda
derrotista». El gener de 1924 signà, amb altres
companys i companyes, un
manifests de suport al Sindicat de la Confecció
anarcosindicalista. Entre 1927
i 1929 formà part del Comitè de Defensa Social
(CDS), juntament amb Pol Jouteau
i Gaston Rolland. El 26 d'octubre de 1928 participà, com a
membre del CDS, en
un gran míting per l'alliberament de Louis-Paul Vial, que
havia estat condemnat el març de
1919 a 10 anys de treballs forçats, a la «Salle
des Sociétés Savantes» de
París. A partir de 1928 tingué
com a company l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Besnard. El 22
de novembre
de 1929 parlà en un míting organitzat pel CDS, a
la «Salle des Sociétés
Savantes» de París, per protestar
contra el tractament que metge Jacquemard havia exercit amb
l'anarquista
Gimenez. En 1932 vivia al número 23 del carrer Georges
Guynemer de Asnières-sur-Seine
(Illa de França, França). En 1936
edità l'obra de Pierre Besnard Le
Monde Nouveau, publicada per la
Confederació General del Treball - Sindicalista
Revolucionària (CGT-SR),
organització en la qual ella militava. En 1937
formà part del grup de dones
d'«Amis du Monde Nouveau». Durant la II Guerra
Mundial es va refugiar amb son
company a Bonencontre (Aquitània, Occitània). En
1942 Pierre Besnard li va
dedicar el seu llibre Pour assurer la
paix, comment organiser le monde, que va ser editat pels
germans Lion a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Lucie Job va morir el 21 de
novembre de 1983 a
Draguinhan (Provença, Occitània).
***
Lucien Barbedette
- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien-Émile-François Barbedette. Sos pares es deien Ange-Noël Barbedette, herborista, i Joséphine-Victoire Lefizelier. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour–almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936–, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament;La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 al seu domicili de Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.
***
Convocatòria
d'un acte d'Henri Geuffroy publicada en el periòdic
parisenc Terre
Libre del març de 1939
- Henri Geuffroy: El
13 d'agost de 1891 neix a Brevoines (Langres,
Xampanya-Ardenes, França) l'anarquista i sindicalista
Henri-Charles Geuffroy. Sos pares es deien Joseph-Auguste
Geuffroy, fabricant
de serralleria, i Henriette-Louise Gilton. Es
guanyà la vida com a artista
pintor i com a agent
comercial. Lluità en la Gran Guerra i va ser condecorat amb
la medalla de la«Creu de Guerra». El 7 de febrer de 1916 es
casà a Bourges (Centre, França) amb
Marthe Jeanne Frat. En aquesta època figurava com a
estudiant reservista, amb
el grau de Maréchal des Logis,
i
alumne de pilot del I Grup d'Aviació, resident a Dijon
(Borgonya, França). El
13 de març de 1929 es va divorciar a París de
Marthe Jeanne Frat. Membre de la
Union des Comités de Chômeurs (UCC,
Unió dels Comitès dels Desocupats) de la
Regió Parisenca, assistí entre el 13 i el 15 de
novembre de 1936 a la
Conferència Nacional de Desocupats. En aquestaèpoca milità en la Federació
Anarquista Francesa (FAF) i col·laborà en Le
Combat Syndicaliste, Le Libertaire
i Terre Libre, sobretot amb
articles
sobre el moviment reivindicatiu dels desocupats. Va ser l'autor de la
cançó La nouvelle
Carmagnole, que va ser
editada a finals de 1937 i venuda per a finançar Le Combat Syndicaliste. El maig de 1938
assistí al congrés de la IV
Unió Regional de París (França) de la
Confederació General del Treball -
Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on presentà
un informe sobre els
problemes de la desocupació, i va ser nomenat, amb L.
Pillette, representant
del sindicat d'Empleats en la nova comissió executiva. Amb
Hue i Alfred Marie Deberge,
formà part de la Comissió Jurídica
d'aquesta organització sindical. El 26 de
novembre de 1938 es casà al IX Districte de París
amb Anna Klein. En aquests
anys, i fins el final de sa vida, visqué amb sa companya al
número 42 del
carrer de la Tour d'Auvergne del IX Districte de París. El 8
de març de 1939 va
fer la conferència-debat Ce qu'est
l'anarchisme, a la Sala de la FAF de París,
organitzada pel Cercle
d'Estudis Socials (CES). Durant l'Ocupació es
dedicà sobretot a la seva faceta
artística i fou secretari general de la«Société des Vrais
Indépendents»
(Societat dels Vertaders Independents), que realitzava salons i
exposicions
artístiques, i que estava enfrontada a la Societat dels
Artistes Independents,
acusada de col·laboracionista amb els nazis. Sembla queés el mateix Geoffroy
que després de la II Guerra Mundial milità en el
grup anarquista del XVIII
Districte de la Federació Anarquista (FA) i que
presidí el 9 de novembre de
1947 el III Congrés de la FA celebrat a Angers
(País del Loira, França). En
aquests anys el seu nom figurava en els llistats policíacs
de domicilis a
vigilar. Des del 19 d'abril de 1954 fou membre de la Societat
Històrica i
Arqueològica de Langres. Henri Geuffroy va morir el 4 de
desembre de 1969 a
l'Hospital d'Instrucció dels Exèrcits de
Val-de-Grâce del V Districte de París
(França).
***
Necrològica
de Vicent Planells Cosme apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 4 de maig de 1975
- Vicent Planells Cosme:
El 13 d'agost
de 1893 neix a Alfafar (Horta
Sud, País Valencià)
l'anarcosindicalista Vicent Planells Cosme. Sos pares es deien Vicent
Planells i Mariana Cosme. Obrer de la fusta,
començà a militar molt jove en el
Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de València
(València, País Valencià). En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de Fréjus
(Provença, Occitània) de la CNT. Sa companya fou
Concepción Navarro. Vicent
Planells Cosme va morir l'1 de febrer de 1975 al seu domicili de Lo
Puget de Frejús (Provença,
Occitània).
***
Necrològica
de Josefa Olea Olea apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 20 de maig de 1986
- Josefa Olea Olea:
El 13 d'agost de 1908 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista Josefa Olea, més coneguda com Pepita Olea.
Sos pares es deien Francisco
Olea Díaz, jornaler, i María
Olea Angulo.
Començà a militar molt prest en el moviment
llibertari i esdevingué una activa
propagandista. Després de participar en la
Revolució, en 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internada en
diversos camps de
concentració. Posteriorment va ser deportada la Nord
d'Àfrica. Després del
desembarcament aliat durant la II Guerra Mundial, va ser una de les
primeres en
participar en la reorganització a Alger (Algèria)
de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). A Alger conegué son futur company
Francisco Martínez i el
domicili de la parella esdevingué lloc de reunió
de la Federació Local d'Alger
de la CNT. Va ser repatriada, sembla, quan la guerra
d'Algèria. Instal·lada a
Canes, milità en la Federació Local de la CNT
d'aquesta localitat. Josefa Olea Olea va morir el 22 de març
de 1986 a
l'Hospital de Canes (Provença, Occitània) i va
ser enterrada tres dies
després al cementiri d'aquesta localitat.
***
José Montiel Gil
- José Montiel Gil:
El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia,
Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José
Montiel Gil. Sos pares es deien Andrés Montiel
Hazañas, jornaler, i María Gil Becerra. Va
passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un
col·legi
salesià de fèrria disciplina, els amics i el
futbol («Centro Sport
Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys,
començà a fer feina amb son pare
Andrés, anarcosindicalista, i son germà major
Antonio, marxista, als tallers
Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster
carrosser, ofici que
exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la
II República va començar a
militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava
afiliat a la
socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de
l'aixecament
feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del
sindicat
socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la
Unió de
Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les
tropes feixistes ocupen
aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després
marxarà a Madrid, on s'incorporarà
en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità.
Aquesta brigada estava
composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en
diverses batalles i
cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina,
Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre,
etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un
hospital de Girona
(Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeigés portat fins a la
frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant
Cebrià. A mitjans de
1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de
les tropes nazis i, amb un grup
de companys, marxà a la frontera per reprendre la
resistència contra el
franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou
detingut per la gendarmeria
francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser
destinat «voluntari» a
l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb
l'Alliberament,
participarà de bell nou en la resistència
antifranquista en la CNT,
especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En
aquests anys farà
amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a
París (França) amb
sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i
José. A començaments de
1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee
Organization (IRO,
Organització Internacional dels Refugiats), tots marxaran a
l'exili americà.
José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata
(Buenos Aires, Argentina), on es
va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari
envoltat de sa
família.
***
Carlos Cortez
- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix a Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly–militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)– indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.
***
Santi
Soler fotografiat per Josep Maria Domènech
- Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Joan Antoni Soler Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede iEl Petit. Sos pares es deien Francesc de Paula Soler Vidal, metge, i Francesca Amigó Amat. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Askatasuna, Indolencia,El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a l'Hospital Municipal de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i va ser enterrat al Cementiri Vell d'aquesta població.
---
