Anarcoefemèrides del 23 de març
Esdeveniments
Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)
- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades –el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870–, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.
Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
Portada del primer número de Lux
- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.
***
Capçalera del primer número de L'action anarchiste
- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.), desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.
***
Interior del teatre Diana després de l'atemptat
- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.
***
Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu
- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari «Els Gnomos». Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria «Els Gnomos».
Naixements
Anselme Bellegarrigue
- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana –establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren– i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics –entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens– formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) –en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més a Teotepeque (La Libertad, El Salvador). Malalt, retornà a San Salvador (El Salvador) buscant suport mèdic, però va morir el 31 de gener de 1869. Anselme Bellegarrigue va ser enterrat l'endemà, després d'una solemne misa a la nau central del temple de Santo Domingo de San Salvador, al cementiri d'aquesta població. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.
***
Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889
- Albert Nicolet:
El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna,
Suïssa) l'anarquista Albert
Nicolet, també conegut com Metternich.
Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), es posà a
treballà en la indústria rellotgera a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
Membre de la secció local de la Federació del
Jura de l'Associació
Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre
del seu
Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors,
Frédéric Graisier i
Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger,
reconstituí la
Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa).
En aquests anys col·laborà
en el periòdic Le
Révolté de Ginebra.
Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada
del cartell, a les
principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun,
Basilea, Olten,
etc.), del Manifest dels anarquistes
suïssos, del qual Jean Grave imprimí a
París (França) 10.000 exemplars.
Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda
pel fet», denunciava les
expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes
estrangers,
s'oposava a la creació del càrrec permanent de
procurador general de la
Confederació Suïssa i al reforçament de
la policia política. Els presumptes
responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal
Federal,
reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text,
que havia estat
redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds;
Félicien
Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser
acusat de
difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner,
Marc
l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois,
Rieser, Meyrat, Marthe
Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la
difusió del
cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja
que el Codi
penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social
i
polític. A partir de 1890 s'encarregà
d'administrar a Suïssa les vendes i
subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb
Alcide Dubois i Jules Coullery de
Saint-Imier, redactà el fullet Les
anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat
anònimament a Ginebra. Formà
part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que
lluità contra el socialisme
reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós
distribuïren un manifest, signat
pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els
obrers a distanciar-se d'allò
que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al
fang parlamentari». En 1895 envià breus
corresponsalies de Suïssa per a Les
Temps Nouveaux de París i aquest
mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou
expulsat per anarquista
del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup
Llibertari
de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905
a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).
***
Redacció de Les Temps Nouveaux
- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).
***
Notícia
de la detenció d'Alexandre Girard apareguda en el diari
parisenc Le
Soleil del 28 d'abril de 1912
- Alexandre
Girard: El 23 de març –algunes fonts
citen erròniament el 28 de març– de
1877
neix a Saint-Brisson-sur-Loire (Centre, França) l'anarquista
i sindicalista
revolucionari Alexandre Henri Girard. Sos pares es deien Magloire
Girard,
jornaler, i Lucrèce Hélène Colas.
Xofer de professió, milità, ben igual que son
germà petit Maurice Girard –protagonista en 1908
de l'anomenat «Cas
Girard-Jacquart»–, en el Sindicat de Xofers
d'Automòbils de la Confederació
General del Treball (CGT) de París (França). Els
dos germans treballaven de
taxistes a París amb un automòbil
matrícula 279 U-3. En 1910 militava en el
Comitè de Defensa Social (CDS) i en 1911 entrà a
formar part de la Federació
Revolucionària Comunista (FRC). En aquesta època
vivia al número 6 de l'impàs
Gravel de Levallois-Perret (Illa de França,
França), amb son germà Maurice
Girard i la companya d'aquest, la costurera Berthe Bourgoin, la filla
de la
parella, i els companys Émile Dulac i Albert Jacquart. El 27
d'abril de 1912 va
ser detingut a Levallois-Perret en l'anomenat «Cas dels
Bandits de l'auto» («Cas
Bonnot»), sota l'acusació d'haver refugiat Jules
Bonnot, però finalment no va
ser processat. El 21 de febrer de 1914 es casà al XIII
Districte de París amb
Marie Henriette Girard. En aquesta època, i fins la resta de
sa vida, visqué al
número 8 del carrer Wurtz, juntament amb son
germà Maurice Girard. En 1914 va
ser inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes
i mobilitzat en la V Secció
d'Infermers Militars. En 1919 pertanyia al CDS. El 16 de maig de 1931
va ser
esborrat del «Carnet B». El 15 d'octubre de 1932 sa
companya Marie Henriette
Girard va morir. En aquesta època sembla que militava en la
socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Alexandre Girard va morir
el 10 de
juny de 1934 al seu domicili del XIII Districte de París
(França). El
periodista anarquista Réne de Marmande li va retre una
sentida necrològica en
la primera plana del diari parisenc Le
Peuple del 17 de juny de 1934.
La
família Bizeau (Maciac, 1926): Eugène, sa mare,
Anna, Claire (tres anys) i Max (vuit anys)
- Anne Bizeau: El 23
de març de 1882 neix a Tremolha
(Alvèrnia, Occitània) la mestra
llibertària, feminista, pacifista i
sindicalista revolucionària
Adélaïde-Françoise
Chambonnière, més coneguda com Anne
Chambonnière i Anne
Bizeau, pel llinatge de son company. Era la filla
primogènita
de Jean Chambonnière, esclopaire, i de Anne Spinoux.
Després de fer estudis a
l'Escola Primària Superior i seguir estudis superiors,
esdevingué mestra i exercí
a Menet i a Maciac (Alvèrnia, Occitània). En 1905
va fer costat el «Manifeste
des Instituteurs Syndicalistes» que reivindicava la
independència dels mestres
davant els inspectors estatals. Entre el 28 i el 30 de març
de 1907 assistí al
Congrés de Nantes i s'adherí a la
Federació Nacional de Mestres de la
Confederació General del Treball (CGT), la qual en 1915
esdevingué Sindicat de
Mestres. Des de 1910 va ser corresponsal de la revista L'ÉcoleÉmancipée. En 1912 era la
secretària adjunta de l'Amical
dels Mestres d'Ensenyament Primari Públic del departament de
Cantal i defensà
Gabrielle Bouët, Hélène Brion i
François i Marie Mayoux, perseguits per les
seves idees pacifistes. Fundà el «Grup Feminista
de Cantal», de la qual va ser
secretària durant la Gran Guerra, reivindicant el pacifisme–un germà seu morí
al front en 1917. Conegué a través dels
periòdics anarcoindividualistes d'E.
Armand el poeta i cançonetista anarquista Max
Eugène Bizeau, amb qui es casà el
28 d'octubre de 1916 a Maciac, i amb qui va tenir dos infants (Max
Olivier i
Claire). En aquesta època era directora de l'escola maternal
de Maciac. En 1919
fundà el Sindicat Departamental de l'Ensenyament, afiliat a
la Federació Sindical
Mundial de l'Ensenyament Laic, del qual va ser secretària
entre 1919 i 1924,
col·laborant en el periòdic L'Émancipateur
i assistint a tots els consells sindicals entre 1927 i 1934. En aquests
anys
també col·laborà en Le
Réveil Syndical,
butlletí de la Unió Departamental de la CGT. En
1927 creà el Grup Feminista de
l'Ensenyament, del qual fou secretària entre 1928 i 1930.
Denuncià especialment
els llibres escolars xovinistes, nacionalistes i patrioters. El seu
sindicat
unitari arreplegà 40 membres en 1927 i 60 en 1929, contra
650 del Syndicat
National des Instituteurs (SNI, Sindicat Nacional d'Educadors).
Representà la
tendència sindicalista revolucionària en la Lliga
Sindicalista; no obstant
això, en 1930 votà per un buró
majoritari. El 25 de maig de 1931, a la Borsa
del Treball d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània),
convidà tots els sindicats
professionals i totes les organitzacions a la unitat sindical. El 4
d'agost de
1931 prengué la paraula en una reunió de suport
al mestre comunista Louis
Escuroux a Maurç (Alvèrnia,
Occitània). A finals de 1944
s'instal·là amb son
company a Véretz, població natal d'aquest.És autora dels poemaris Les ailes
de soie (1959) i Sovenance
(1970). Anne Bizeau va morir
el 20 de febrer de 1973 al seu domicili de Véretz (Centre,
França).
***
Necrològica
de Giovanni Gandini apareguda en el periòdic
parisenc Le
Libertaire del 9 de juliol de 1926
- Giovanni Gandini:
El 23 de març de 1884 neix a Castel
San Giovanni (Emília-Romanya, Itàlia)
l'anarquista i anarcosindicalista Giovanni
Gandini, conegut com Bass. Sos
pares
es deien Pietro Gandini, sabater, i Carolina Tagliotti, i son
germà Mario
Gandini també va ser militant anarquista. Es
guanyà la vida com son pare
treballant de sabater. En 1908 es dedicà a distribuir el
periòdic anarquista de
La Spezia (Ligúria, Itàlia) Il
Libertario.
Va ser un dels promotors de la creació d'un taller
comú de confecció i de
sabateria entre els anarquistes. En aquests anys destacà com
a propagandista
anarquista. En 1909 organitzà una reunió
anarquista i sindicalista al Teatre
Municipal. En 1910 el Ministeri de l'Interior el fitxà com a
subscriptor de la
revista anarquista Il Pensiero,
editada per Luigi Fabbri i Pietro Gori. La Prefectura de Policia de
Piacenza
(Emília-Romanya, Itàlia) el qualificà
de «socialista antimilitarista» i de
destacat «vaguista». En 1913 organitzà
una conferència de propaganda
llibertària. Es pronuncià en contra, en contrast
amb els sindicalistes
revolucionaris, de les «candidatures de protesta» o«candidatures
abstencionistes». Arran d'una campanya
antiparlamentària dels anarquistes de
Castel San Giovanni, va ser denunciat per«instigació a l'odi de classe». Amb
el suport de l'anarquista Giuseppe Sartini, aleshores secretari de la
Cambra del
Treball de Piacenza, a principis de 1914 participà en el
congrés de la Cambra
del Treball, organitzà dos mítings anarquistes al
teatre i assistí al Congrés
de la Lliga Sindical de Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia), on representà la
Lliga de Sabaters de Castel San Giovanni. Arran de l'esclat el 10 de
juny de
1914 de la «Setmana Roja» (vaga general,
manifestacions, ocupació de l'estació
ferroviària, etc.) a Val Tidone, va ser denunciat com a
responsable dels
desordres i de la violència i hagué de passar a
Suïssa, encara que
posteriorment es beneficià d'una amnistia.
Després de l'esclat de la Gran
Guerra, fou un dels cinc membres del Comitè de Piacenza de
la Unió Anarquista
(UA), encarregant-se de recaptar fons per a la premsa
llibertària. El 2 de
febrer de 1915 va ser detingut sota l'acusació de«robatori de gallines» i va
ser condemnat a cinc dies de presó. El 6 de febrer de 1915
participà en el
congrés de la Lliga de Val Tidone com a representant dels
sabaters. En aquestaèpoca s'encarregà de la reorganització
de la Lliga Femenina de Castel San
Giovanni i va ser mantingut en estreta vigilància per la
policia. El març de
1915 participà en el congrés de la Cambra del
Treball Sindicalista de Piacenza
i en la seva moció proposà que el
periòdic de la cambra, La Voce
Proletaria, es declarés clarament contra el
capitalisme, la
burgesia i la guerra, proposició que va ser aprovada.
L'abril de 1915, després
d'una manifestació contra la carestia de la vida i la guerra
i per la
revolució, va ser denunciat per«incitació al delicte», però
finalment el seu
cas va ser sobresegut. En aquesta època es dedicà
a la distribució de L'Avvenire
Anarchico de Pisa (Toscana,
Itàlia) i aconseguí que la Cambra del Treball
Sindicalista de Piacenza
s'integrés en l'anarcosindicalista Unió Sindical
Italiana (USI). Cridat a
files, va ser finalment llicenciat. Durant la primavera de 1917
formà part de
la comissió executiva de la Cambra del Treball, que va
aconseguir millores salaries
per als camperols arrossers de Val Tidone. Recaptà fons per
al Comitè
d'Iniciativa Anarquista (CIA). L'octubre de 1917 el seu domicili va ser
escorcollat i es trobaren propaganda anarquista i documents de protesta
contra
les deportacions dels anarquistes Armando Borghi i Attilio Sassi. En
aquestaèpoca estava subscrit a Cronaca
Libertaria de Milà (Llombardia,
Itàlia). Cridat novament a files, va ser
enviat a un dipòsit militar de Reggio Emilia
(Emília-Romanya, Itàlia) a la zona
del riu Isonzo. El gener de 1919 va ser llicenciat i
reprengué la seva
activitat militant, organitzant mítings, reunions i
conferències. El febrer de
1920 va ser nomenat responsable del comitè de
correspondència de l'UA de
Piacenza i el juliol d'aquell any assistí al
Congrés Anarquista de Llengua
Italiana celebrat a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). Entre octubre i gener de
1921 va promoure mítings en suport de les
víctimes polítiques. El 17 de maig de
1921 va ser denunciat per «amenaces a mà armada
contra un càrrec públic». El
desembre de 1922 s'integrà en el «Grup
Bakunin» de Milà. En 1923 s'exilià a
París (França), on treballà de sabater
i fundà el grup anarquista italià«Pietro
Gori». Malalt del cor, el desembre de 1925 tornà a
Castel San Giovanni per a
ingressar en un hospital. Un cop donat d'alta, marxà cap a
Milà on confessà a
Diego Guadagnini, del «Grup Bakunin», la seva
intenció de tornar a viure a
Milà, però hagué de retornar malalt al
seu poble natal. Giovanni Gandini va
morir dies després, el 28 de juny de 1926, a Castel San
Giovanni
(Emília-Romanya, Itàlia). Sa companya fou Pierina
Campagnoli.
***
Salvadora Medina Onrubia
- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella. En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada –amb la matrícula 21.849– per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral –Almafuerte (1913), La solución (1921),Las descentradas (1929),Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)–, d'obres de teatre per infants, contista –El libro humilde y doliente iEl vaso intacto–, novel·lista –Akasha (1924)–, i de poemaris–El misal de mi yoga iLa rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.
Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)
***
Baptistin
Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc Le Journal del 12
de gener de 1927
- Baptistin Fraysse:
El 23 de març de 1897 neix a
Langònha (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
Baptistin Hébert Fraysse, conegut
com Teddy o Teddy-Fred,
però també com Le
Danseur i Le Chinois.
Era el fill primogènit d'Eliabe Jean Fraysse, conductor de
la
Companyia Ferroviària PLM, i de Marie Caroline Traversa,
modista. A
començament de la Gran Guerra s'allistà en la
infanteria colonial. Militant
anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer,
serraller,
cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de
ballarí acrobàtic,
sota el nom artístic de Teddy
o Teddy-Fred, de professor de ball
en un dàncing
del carrer
Paul-Déroulède de
París i d'empresari teatral. El 19 d'abril de 1921 es
casà al V Districte de París amb Pierrette
Marguerite
Anne Élisabeth Tissenne, artista dramàtica i
la filla d'un actor de la
Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. En
aquestaèpoca vivia al número 35 del carrr Lhomond de
París. El 9
maig de 1922 va ser detingut a
Niça (País Niçard,
Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un
vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5
d'abril d'aquell
any, però finalment va ser exonerat per manca de proves.
Militant de la Unió
Anarquista (UA), es presentà en la «Llista
Llibertaria» per al Primer Sector
(districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions
legislatives de maig de
1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en
substitució de René Cova (Devry),
fou gerent de Le Libertaire. L'1 de
març de 1924 va
ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de
l'antimilitarista
anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i
amenaces cap els
agents de la força pública», va ser
processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat
Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la
versió muda del film
d'Abel Gance Napoléon,
estrenat l'any
següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va
refugiar a Bèlgica,
però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia)
i extradit a França. El
13 de juny de 1928 va ser condemnat,
juntament amb François Chonez (Fredo)
i Hamida Bencherech (Nelly), per
l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10
anys de residència vigilada per
una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de
1926 al
barri de Montmartre de París i reclòs a la
Presó Central de Melun (Illa de
França, França). L'octubre de 1936
recobrà la llibertat i s'instal·là
a La Sanha
(Provença, Occitània), on es guanyà la
vida venent pels mercats i gestionant un
magatzem de queviures a Oliolas (Provença,
Occitània). Militant del Partit
Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser
internat al camp
d'internament de Chibron, a Sinha (Provença,
Occitània), i traslladat el 6
d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença,
Occitània).
Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi
de Dachau (Baviera,
Alemanya), d'on retornà a La Sanha cap el juny ou juliol de
1945. Reprengué el seu
negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser
indemnitzat. Baptistin
Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a La Sanha
(Provença, Occitània). Son germà
Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista.
***
Tomaso
Serra
- Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la«Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de«desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de«Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena«invertir» en el«desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se«Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.
***
Ettore Aguggini
- Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 2