Anarcoefemèrides del 24 de març
Esdeveniments
Pamflet anunciant l'acte
- Conferència
d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units,
fa la
conferència «La nostra utopia» al
Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova
York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les sevesúltimes aparicions en
públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945
retornà a Europa
embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols
(Campània, Itàlia), a bord del
vaixell Gripsholm.
Naixements
Wordsworth Donisthorpe
- Wordsworth
Donisthorpe: El 24 de març de 1847 neix a
Springfield Mount (Leeds, West
Yorkshire, Anglaterra) l'advocat, inventor, fotògraf i
pioner de la
cinematografia, escaquista i anarquista individualista Wordsworth
Donisthorpe.
Son pare, George Edmund Donisthorpe va ser enginyer i també
inventor, sa mare era
una neboda del poeta William Wordsworth i son germà Horace
Denisthorpe fou un
reputat mirmecòleg. Estudia a la Leeds Grammar School i al
Trinity College de
Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). El 17 de desembre de 1873 es
casa amb Ann
Maria Anderson. En 1885 cofundà l'Associació
Britànica d'Escats i el Club
Britànic d'Escats. En 1886 va fer una conferència
sobre anarquisme a la
Societat Fabiana. Col·laborà en la revista
anarcoindividualista Liberty de
Boston (Massachusetts, EUA),
editada per Benjamin Tucker. El seu anarcoindividualisme, ben igual que
el de
Auberon Herbert, es fonamentà en el liberalisme en la
tradició filosòfica d'Herbert
Spencer. Fins al 1886 va ser membre de la Lliga de Defensa de la
Llibertat i la
Propietat i l'Individualisme, que edità el setmanari liberalJus. A Weekly Organ of Individualism,
contrari al sindicalisme i a tota l'escola socialista. També
fou membre de la State
Resistance Union (SRU, Unió de Resistència
Estatal) per a lluitar contra el
corrent socialista i la Societat Fabiana. El 9 de novembre de 1876
havia
patentat el kinesígraf,
la primera càmera
en captar imatges en moviment, que comercialitzà a finals de
la dècada. En 1890
filmà, amb son cosí William Carr Crofts, imatges
en moviment de Trafalgar
Square de Londres. En 1893 fou un dels fundadors de l'anarquista
Legitimation
League (LL, Lliga de la Legitimació),
organització en defensa de la legitimació
dels infants il·legítims i de l'amor lliure, la
qual presidí, però que abandonà
en 1897 quan aquesta es va radicalitzar. Divorciat d'Anna Maria
Anderson,
visqué amb Edith Georgina Fleming, amb qui tingué
un infant. Entre les seves
obres podem destacar Principes of
Plutology (1876), The claims of
labour, or, Serfdom, Wagedom, and Freedom (1880), Liberty
or Law
(1884), Democracy. A Lecture of State Structure
(1886), Empire and
Liberty, a Lecture on the Principles of Local Government
(1886), Labour
capitalization (1887), Socialism Analyzed
(1888), Individualism,
a System of Politics (1889), Love and Law: An Essay
on Marriage
(1893), Law in a Free State (1895) i Down
the Stream of Civilization
(1898), entre d'altres. Wordsworth
Donisthorpe va morir d'insuficiència cardíaca el
30 de gener de 1914 al barri
de Shottermill de Haslemere (Waverley, Surrey, Anglaterra).
***
Foto policíaca de Jean-Claude Margerand (3 de juliol de 1894)
- Jean-Claude
Margerand: El 24 de març de 1861 neix a Beaujeu
(Arpitània) l'anarquista Jean-Claude Margerand, conegut com Margeraud
i a vegades citat com Margeron. Sos
pares es deien Joseph Margerand, jornaler, i Catherine Chervet. Obrer
sabater al seu domicili, s'establí a París
(França). En 1889 ja participava en
reunions de la Joventut Anarquista dels III i IV Districtes parisencs.
El març
de 1892 declarà que ja estava preparat per a
l'acció i s'adherí per a aquesta
finalitat al «Grup Internacional», que s'estava
formant als XIII i XIV
Districtes de París. En aquesta època, a casa
seva, al número 12 del carrer de
la Braque, havia format una autèntica llar anarquista, on
els companys (Vaudelle,
Ferter, Roy, etc.) eren allotjats i alimentats. També va
freqüentar les
reunions del Grup de Propaganda Anarquista, al número 66 del
carrer Vieille du
Temple de París. El 4 de gener de 1894, arran de l'atemptat
d'Auguste Vaillant
contra la Cambra de Diputats, el seu domicili, al número 5
del Passage Corbeau,
va ser escorcollat i la policia va trobar un gran nombre de fullets
d'autors
anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotlin, etc.) i
números de diverses
publicacions llibertàries (Ça
Ira, Pot à Colle,La Révolte, etc.);
també va trobar un retrat de l'anarquista
François
Claudius Koënigstein (Ravachol)
aferrat a la paret i dos revòlvers rovellats sense armar.
Durant
l'interrogatori declarà que era «anarquista
teòric» i reprovà la«propaganda
per l'acció». Va ser alliberat poc
després. El 27 de febrer de 1894 se'n va
ordenar un segon escorcoll, però ja s'havia mudat del seu
domicili. Entre maig
i el 13 de juny d'aquell any va romandre al seu poble. El 30 de juny de
1894 el
prefecte de policia lliurà una ordre d'escorcoll i de
detenció contra la seva
persona sota l'acusació d'«associació
criminal». L'1 de juliol de 1894 el seu
nou domicili, al número 75 del Faubourg du Temple, va ser
escorcollat, però la
policia no va trobar res de compromès. Durant
l'interrogatori va negar ser
anarquista i afirmà que no havia assistit a cap
reunió política des de 1890.
Detingut, el 4 de juliol de 1894 va ser portat a la presó
parisenca de Mazas.
Dos dies després, va ser posat en llibertat provisional. El
4 de juliol de
1895, el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure la seva
acusació d'«associació
criminal». El març de 1896 mantenia
correspondència amb el periòdic anarquista Les Temps Nouveaux.
Figurava en una
relació d'anarquistes establerta el 31 de desembre de 1896 i
en
aquesta època
encara vivia al 75 del Faubourg du Temple. El 29 de novembre de 1897 es
casà a Beaujeu amb Françoise Champragnon. En un
llistat
policíac d'anarquistes
de 1900 apareixia com a «desaparegut». Desconeixem
la data
i el lloc de la seva
defunció.
***
Aristide Ceccarelli
- Aristide
Ceccarelli: El 24 de març –algunes
fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a
Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista
Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario.
Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista,
i
Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb
només 20 anys ja
era un dels militants anarquistes més destacats de Roma
(Itàlia), participant
en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El
març de
1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser
llicenciat per un any a
causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma,
reprengué la seva activitat en el
cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell
any va ser detingut
juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser
absolt
per manca de proves, però se
sol·licità dos anys de confinament. Detingut
novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de
1895 a
Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig
enviat
definitivament a la colònia penitenciària de
l'arxipèlag de Tremiti, on
romangué fins el març de 1896, quan
sortí en llibertat condicional. Retornà a
Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar,
però va ser
llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele
Bottini, amb qui tingué
dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat
militant,
esdevenint un dels militants més importants
després de la fi de les lleis
d'emergència i refundant el primer grup anarquista
romà, «La Rivendicazione». En
estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el
naixement d'una nova federació
amb una comissió de correspondència,
capaç de relacionar els diversos grups
anarquistes romans amb els de la resta del país.
També va estar molt relacionat
amb el grup editor del periòdic L'Agitazione,
d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir
educació primària, esdevingué
un dels conferenciants punters del moviment i, sota el
pseudònim de Refrattario,
col·laborà en la premsa
llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest
publicat en L'Agitazione contra el
procés d'uns
companys per «associació per a
delinquir» i per «solidaritat amb els
anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser
detingut amb Ettore
Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que
havien expressat la
seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de
l'emperadriu Elisabet
d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix
passà el 9 de juny de
1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo
(Abruços, Itàlia) el va absoldre
del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de
l'atemptat frustrat
contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897;
rossegava aquesta
causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres
anarquistes (Pietro
Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore
Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el
magnicidi. El
25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En
aquesta època
sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista,
participant directament en
el renaixement de L'Agitazione,
embarcant-se en una llarga gira de conferències
propagandístiques (Ancona,
Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia),
participant en la
redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista
Anàrquic» adoptat per
l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci
(FSAL) i reprenent
la seva col·laboració amb el grup de
redacció de L'Avvenire Sociale
de Messina (Sicília). En aquests anys estava
fortament convençut de la necessitat per part dels
anarquistes d'organitzar-se
i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i
efecte de
contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de
1901, com
a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un
breu període a
Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir
correspondència amb L'Agitazione,
treballà intensament per
aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed
Affini (FAEA,
Federació de l'Art de la Construcció i Afins;
coneguda com «Edilicia»), que
agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de
tuberculosi, en
1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de
Nettuno
(Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia
volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de
gener de 1905
emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa
germana Fabrizia inclosa. La
nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i
d'Itàlia central
l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan
arribà a l'Argentina,
l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat
com a un
dels anarquistes més actius del país.
Immediatament es posà en contacte amb els
grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie
de conferències. El
19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i
s'establí novament a Roma. Amb Luigi
Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per
assistir al Congrés Anarquista
Internacional en representació de la Federació
Obrera Regional Argentina
(FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant
un
míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El
desembre de 1908 participa en
l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri,
corresponsal de la
mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de
Londres (Anglaterra). En
aquesta anys seguí amb les seves conferències
propagandístiques a Itàlia, on abordà,
entre altres qüestions, l'organització del treball
agrícola i obrer. També
participà en el congrés organitzat pels
anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia,
i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba.
En aquesta mateixa època, fou
tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore
Sottovia, continuà destacant la
necessitat de la participació del moviment anarquista en els
sindicats, i
posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il
Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà
en La Plebe i es publicà
una nova edició del fullet L'anarchia
volgarizzata. El 3 de
novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió
executiva de la Cambra
del Treball de Roma, després de la fusió
esdevinguda l'estiu anterior entre la
Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i
el juliol
de 1911 de la comissió executiva del Congrés
Anarquista que s'havia de celebrar
el setembre següent. Realitzà una nova gira
propagandística i el 7 de gener de
1912 participà en la commemoració del primer
aniversari de la mort de Pietro
Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità
activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis
del
comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la
secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28
de
febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el
càrrec i assumí la direcció del
periòdic Il Pensiero Anarchico.
Arran
de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita
antimilitarista i per la
pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista
que també existia en
el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou
un els
promotors del nou periòdic anarcocomunista La
Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4
d'agost de 1918 acceptà
la direcció el Comitè d'Acció
Internacional Anarquista (CAIA), en substitució
de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut
empitjorà
considerablement, es retirà progressivament de les
activitats orgàniques,
mantenint, per un curt període, les
periodístiques. Aviat es va veure obligat a
suspendre la redacció i publicació de La
Favilla i a deixar fins i tot la seva militància
en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918.
Aristide Ceccarelli va morir
de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou
enterrat tres dies
després acompanyat d'una gran manifestació de
milers d'obrers anarquistes i
socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva
traducció del llibre
de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora.
En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom
artístic de Bianca Star,
publicà la biografia Mio padre,
l'anarchico, i en 2009 Aldo
Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico
di Ceccano, tribuno del popolo.
Aristide
Ceccarelli (1872-1919)
***
Charles Benoît (29 de setembre de 1911)
- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Lubin Benoît. Sos pares es deien François Lubin Benoît i Constance Julie Berroux. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté,La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux»–on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...– i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Sa companya fou Marie Louise Pillot. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 al seu domicili del VI Districte de París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Foto policíaca d'André de Blasüs (2 d'abril de 1912)
- André de
Blasüs:
El 24 de
març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro
Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista
André Jules Marie de Blasüs, citat de diverses
maneres (De Blasiis, De
Blasius, Deblassus,
etc.). Era fill d'Andrea de Blasüs, artista
músical, i
d'Anna Antonia Lauletto, parella italiana que s'establí a
Sant-Maloù. Es
guanyava la vida fent de sabater. A
partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie
i visqué a la seu del periòdic (carrer del
Chevalier de la Barre). Esdevingué
company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad)
i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un
germà seu també hi vivia, ja que diversos
informes policíacs parlen dels«germans De Blasüs» i el nom de«Léonard de Blasüs» apareix en
un anunci de Le Libertaire al
costat dels d'André i
d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença
d'arma prohibida». Després de la
ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb
el segon. En 1910
s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i
participà en el grup anarquista
de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de
gener de
1912 vivia al número 34 del carrer Prony
d'Asnières-sur-Seine (Illa de França,
França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys
que aquesta havia tingut amb
Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la
política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un
tal Salmon del
carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de
lliurar-les i de comprar
el material. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va
ser denunciat per haver
allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat
el 2 d'abril de
1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi,
i una màquina d'escriure
robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies
després va ser
alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de
1912 va ser jutjat pel XI
Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de
presó per encobriment
de robatori i a cinc anys de prohibició de
residència al departament del Sena.
El 25 de gener de 1917 es casà a Baiona (Lapurdi,
País Basc) amb Élisabeth
Dameshoy. El 5 de setembre de 1925 es casà novament
a Saint-Cyr-l'École (Illa de
França, França) amb Marie Rose Lagadec. En els
anys trenta
visqué a Saint-Cyr-l'École, on encara treballà de sabater. En 1932,
segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local.
André de
Blasüs va morir el 2 d'octubre de 1976 a Versalles (Illa de
França, França).
***
Louis Montgon
- Louis Montgon:El 24 de març –algunes fonts citen erròniament el 26 de març– de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Sos pares es deien Félix Montgon, fuster, i Catherine Marguerite Chazelle. Va treballar d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).
***
Necrològica
de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981
- Josep Domingo Espasa:
El 24 de març
de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista
Josep
Domingo Espasa. Milità en la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei
militar es declarà
insubmís i en 1914 passà a França.
Posteriorment retornà a l'Escala i milità
fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en
1939 amb son fill
Helenio. Formà part de la Federació Local de la
CNT de Bordeus (Aquitània,
Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo
Espasa va morir el 9 de
maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau
dau Medòc (Aquitània,
Occitània), on havia ingressat després d'una
estància a l'hospital. Llegà el
seu cos a la ciència mèdica.
***
Léo Campion
- Léo Campion:
El 24 de març de 1905 neix al
barri de Montmartre del XVIII Districte de París
(França)
l'artista
anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó
Léon Louis Octave Campion,
més conegut com Léo
Campion. Sos
pares es deien Octave Émile Désiré
Campion, empleat comptable d'origen belga, iÉmilie Clémence Jouant, parisenca. Va fer estudis
a Montlhéry (Illa de França,
França). En 1923 s'instal·là a
Brussel·les (Bèlgica), on va fer amistat amb el
llibreter de vell anarquista Marcel Dieu (Hem Day), qui el va introduir en la
francmaçoneria. Retornà a França,
però, per mor de la seva nacionalitat belga, va ser expulsat
arran d'una
campanya orquestrada per «L'Action
Française». Va fer una sòlida amistat
amb
Francisco Ascaso Abadía i Buenaventura Durruti
Domínguez, aleshores refugiats a
Brussel·les –en 1930 va publicar a
Brussel·les el llibre Ascaso et Durruti.
El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia«Les Amis Philanthropes» de
Brussel·les. Esdevingué secretari de«Libre Pensée» de
Brussel·les. Entre 1930
i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el
periòdic de Brussel·les Rouge
et le Noir i va començar la seva carrera de
cantautor. En 1933, com a
secretari de la secció belga de la War Resisters
Internacional (WRI, Internacional
de Resistents a la Guerra) i del Comitè per
l'Objecció de Consciència, torna,
amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet pel qual va ser jutjat el 19
de
juliol de 1933, moment en el qual Léo Campion
ridiculitzarà les autoritats
judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei; va ser condemnat a 18 mesos
de presó,
però va sortir aviat de la presó. En 1935
publicà Réflexions sur
la violence. En aquesta època
col·laborà en el
periòdic Le Semeur contre tous les
tyrans.
En 1936 publicà Zo d'Axa,
assaig biogràfic
sobre aquest anarquista. Durant l'Ocupació, torna a
París però, fitxat com a
objector de consciència, va ser internat amb altres
antifeixistes al camp de
concentració d'Argelers. Un cop lliure
col·laborà en la Resistència.
Després de
la II Guerra Mundial va triomfar a França com a cantant,
actor de teatre,
director de cabaret i productor artístic, realitzant
moltíssimes gales de
suport en favor de la Federació Anarquista (FA) i sempre va
fer costat el
moviment llibertari. El 4 de desembre de 1956 es casà al
VIII Districte de
París amb Jeanne Louise Matie Closon. Va ser
també autor d'algunes obres
humorístiques, com ara Le Petit Campion
Illustré, i obres sobre la
francmaçoneria (Sade franc-maçon,Les
anarchistes dans la Franç-maçonnerie, Le
drapeau noir, l'équerre et le
compas, etc.). Va
ser
fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des
Chevaliers du Taste Fesses»
(Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va
morir el 6 de març
de 1992 al Centre Mèdic Jeanne-Garnier del XV Districte de
París (França) i va
ser enterrat al cementiri de
Saint-Ouen (Illa de França, França). En 2004 es
va crear un «Cercle Maçònic i
Llibertari Léo Campion».
Léo
Campion
(1905-1992)
***
Simón
Tapia Colman
- Simón Tapia
Colman: El
24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa,
Aragó, Espanya) el músic i
compositor anarquista Simón Tapia Colman–també
citat com Tapia-Colman.
Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava
el violí en les
festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat
pel
periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente
Millán, aconseguí una
beca de la Diputació de Saragossa per estudiar
música a l'Escola Municipal de
Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre
Parisiana de Saragossa,
amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid,
estudià amb Julio
Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica
madrilenya, i amb Conrado del
Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament
becat, marxà a París, on
estudià a partir de 1924 en la càtedra de
composició de Vicent d'Indy. En tornà
creà una orquestra i el «Quartet de Corda
Colman» i fou membre de l'orquestra
del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja
pertanyia al moviment
llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les
casernes
Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a
integrant del Grup
Hispània, en la Federació barcelonesa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
El juliol de 1937 assistí a València al Ple
Peninsular de la FAI en
representació del Comitè Regional de Catalunya.
En acabar la guerra passà els
Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant
Cebrià, del qual fugí; capturat, fou internat al
camp d'Agde. Aconseguí embarcar a
l'«Ipanema» i el 7
de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se
a Mèxic. Al país
asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i
director del cor
del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet
Español d'Ana Maria,
violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de
Mèxic, programes radiofònics de
comentaris musicals (Música de España),
fundador i director del Cor de
Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal
d'Electricitat, professor i
director del Conservatori Nacional de Mèxic,
catedràtic d'Història de la Música
i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles
Arts,
catedràtic d'Estètica de la Universitat
Iberoamericana, membre de l'Institut
Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc.
Nacionalitzat mexicà, es casà amb
Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del
president Lázaro Cárdenas del Río,
amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la
música, especialment sa filla
Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer
representant de Mèxic al
qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb
l'Orquestra de Manchester,
dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé
el premi de la Unió
de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En
1989, mig segle després del seu
exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del
Conservatori de la
ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música
del Palau de Sástago. Fou autor
de més de dues-centes obres, algunes força
conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que
s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra
sinfónica completa
de Simón Tapia-Colman. També
publicà centenar d'articles de crítica musical
de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat
de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga,
Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre
d'altres. Simón Tapia
Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de
concloure la seva òpera en
tres actes Iguazú, el 13 de febrer de
1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil
espanyola que quedava a
Mèxic.
Simón
Tapia Colman
(1906-1993)
***
Benjamín
Cano Ruiz (1947)
- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz –va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut en una família llibertària molt humil –sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes– que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà –amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu– la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.
Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)
***
Álvaro Paradela Criado pronunciant una conferència (1957)
-Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (La Corunya, Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Daniel Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Sos pares es deien Julio Paradela Caamaño, comerciant, i Laura Criado Aguirre. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquesta època va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al «Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». Atropellat per un cotxe a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia), Álvaro Paradela Criado va morir el 13 de desembre de 1979 a la Residència Sanitària «Arquitecto Marcide» de Ferrol (La Corunya, Galícia) i va ser enterrat al cementiri de la Corunya. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.
---
