El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Les vertaderes memòries de Salvadort Orlan (Onada Edicions) - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

La rebel•lió de les masses

La decadència planava i es feia palpable, especialment en el teatre i en el cine. Palma era curulla d’espectacles banals, de pel•lícules de riure i de vaquers. Ben igual que en els darrers anys de la monarquia. Però amb els governs republicans el primitivisme s’havia accentuat. Existia una curiosa unitat entre esquerrans i empresaris sense escrúpols. Ambdós grups cercaven d’atreure’s un públic inculte. Els esquerrans, per obtenir el vot de les masses; els empresaris, per fer diners amb l’embrutiment de la gent. Les places de braus s’omplien cada diumenge amb multituds afamegades per veure sang, la mort del torero. Els baixos instints del poble mallorquí vessaven en dies de curses de braus o mítings. La sang de cada setmana es mesclava amb les aventures de Charlot a la pantalla i les promeses d’increïbles paradisos damunt la terra: la terra promesa sense injustícies socials que predicaven els agitadors de El Obrero Balear i Nostra Paraula.

La República havia desfermat les soterrades apetències del poble. Com a la Roma dels Gracs i la França de finals del vuit-cents, demagogs sense escrúpols havien commogut el senzill cor de la gent amb tot de promeses irrealitzables.

La llibertat, el sistema parlamentari que corromp i desfà, com un àcid, les normals diferències de classe existents dins d’una societat. La llibertat es converteix sovint en llibertinatge i aquells que saben parlar a la xurma esdevenen cabdills de qualsevol possible revolta. En temps de la Revolució Francesa, un orador predicant dalt d’una escala convencia la gent de la necessitat de canviar el món. Els sans-coulotte que assaltaven els palaus de París estaven dirigits per predicadors de la bonanova, per sectaris que sabien fer empassolar a crèduls i innocents la bondat de les seves receptes d’extermini. A Mallorca, la República havia significat donar ales als més baixos instints d’obrers i menestrals. S’havia perdut la idea de la immutabilitat de les coses, de la importància dels costums i tradicions. A les Cases del Poble s’explicava que la guillotina era l’instrument màgic per aconseguir la igualtat i la fraternitat. Els pagesos de les possessions dels voltants de Palma ja sabien cantar “La Marsellesa” i aquella cançó espantosa, “Ça Ira”, amb la qual els habitants de París portaren el rei Lluís XVI i la reina Maria Antonieta a matar. La decadència planava i es feia palpable, especialment en el teatre i en el cine. Palma era curulla d’espectacles banals, de pel•lícules de riure i de vaquers. Ben igual que en els darrers anys de la monarquia. Però amb els governs republicans el primitivisme s’havia accentuat. Existia una curiosa unitat entre esquerrans i empresaris sense escrúpols. Ambdós grups cercaven d’atreure’s un públic inculte. Els esquerrans, per obtenir el vot de les masses; els empresaris, per fer diners amb l’embrutiment de la gent. Les places de braus s’omplien cada diumenge amb multituds afamegades per veure sang, la mort del torero. Els baixos instints del poble mallorquí vessaven en dies de curses de braus o mítings. La sang de cada setmana es mesclava amb les aventures de Charlot a la pantalla i les promeses d’increïbles paradisos damunt la terra: la terra promesa sense injustícies socials que predicaven els agitadors de El Obrero Balear i Nostra Paraula. Qui llegia Racine, Molière? Em preguntava si jo seria la darrera persona amb seny, culta a Mallorca. Les il•lusions de canvi social despertades per l’adveniment de la República havien fet aflorar a la superfície un món que abans vegetava dins l’ombra. Els pocs diaris que podies llegir amb certa tranquil•litat eren substituïts per pamflets comunistes i anarquistes. Grups sectaris armats amb garrots atacaven els quioscos i cremaven la premsa conservadora. Veure que portaves la revista de Ramiro de Maeztu sota el braç podia costar-te una pallissa. Un argot putrefacte corrompia el teatre, la novel•la, les revistes. S’ajuntaven l’esperit inculte de la massa amorfa amb la indiferència cultural dels nous rics que trobaves per bars de moda i teatres. Feia temps que havia decidit recollir-me a la biblioteca del meu germà Guillem. Era l’únic indret on podies relaxar-te, pensar, escriure amb calma. Sovint hi trobava en Miquel, el germà. Els vellutats cortinatges de la cambra on llegíem ens mantenien en penombra. La claror del dia i el soroll del carrer hi penetraven amb dificultat. Mentre escrivíem es podia sentir la remor de l’atrafegada vida ciutadana. Les cançons pageses de les criades, el clàxon d’algun automòbil arribant, somort, des de la plaça de Cort. El miolar dels moixos que es barallaven damunt la teulada. I el ressonar, imponent, de les campanes de la Seu que feien tremolar els cristalls de les aranyes de Murano que teníem a casa nostra. Un dring quasi imperceptible que, amb el pas dels anys, s’havia convertit en una espècie de música necessària. Potser va ser en la biblioteca familiar on es congriaren els primers capítols de Mort de dama: els carrerons estrets, els moixos pels carrers, els canonges i les beates del barri... Mort de dama sintetitzava moltes de les meves idees d’aquella època curulla d’aprenentatges i aventures. Vivia en un estat de constant excitació. Pensar que hauria de conviure amb els rancis conreadors de la poesia a les runes romanes de Pol•lèntia, els ametllers en flors, les garrides pagesetes mallorquines! Què faria encerclat, presoner d’una societat sense perspectives, sense interès per la cultura europea? Les masses, com explicava Ortega y Gasset, havien esdevengut poderoses. Fortes, potents, necessàries, importants. Bastava veure la gentada de les manifestacions proletàries, l’orgull amb el qual enlairaven les banderes roges, les pancartes amb les consignes contra la patronal i, sovint, contra el mateix govern republicà. Sabien que amb el seu vot es podien canviar governs. Des de les institucions que governaven feien mudar els continguts de la cultura. Escriptors de poca volada s’entestaven a repetir les excrescències d’Emile Zola per tal d’afalagar els instints més primaris i grossers de la multitud. Determinats empresaris s’atrevien a representar Tosca a la plaça de braus! Fer arribar l’òpera a les masses era la darrera perversitat que podíem esperar! Provar d’ajuntar verduleres i senyors per assistir al mateix espectacle! Com a Roma en temps de Neró, quan obligaven els actors a actuar per a patricis i esclaus. La decadència dels grans imperis comença sempre quan es perden les qualitats de l’aristocràcia. Les classes dirigents, portades per un errat esperit de confraternització amb el poble, riuen i ploren amb els mateixos espectacles que distreuen sastres i carnissers. Com els fulletons d’Alexandre Dumas i Charles Dickens. Obres per a plorar i riure, assequibles a totes les classes socials. L’absurd democratisme de Tolstoi. La bogeria nihilista de la novel•la Resurrecció. Mai no vaig trepitjar la plaça de braus per anar a veure una òpera! Si ja em costava anar al Teatre Principal... com podria mesclar-me amb criades i porteres? El Principal, el Teatre Líric, el mateix Círculo Mallorquín ja no eren els d’abans. Ja no es mirava de quina família procedies. Tan sols importaven les aparences, els diners de l’estraperlista que demanava ser soci, les joies que portava l’antiga cuinera del bar de l’Estació. Fent un acte de valor, si t’atrevies a anar a escoltar Puccini o Mozart, havies d’ensopegar amb els nous rics que, a força de diners i colzades, tenien llotja comprada al costat de famílies amb cognoms provinents de la Conquesta. Negociants d’oli i blat asseguts ben a la vora de les nissagues que mantenien els usatges de la noblesa. La degeneració dels costums arribava a graus inimaginables. Si el pare i la mare aixecassin el cap! No sabrien viure en una Palma que havia perdut els matisos del llenguatge, les tradicions del passat que havien fet la vida dels avantpassats més amable, culta i refinada. La rebel•lió de les masses! Una rebel•lió expressada no solament amb el vot a les candidatures radicals. També s’expressava en el consum de la cultura. Abundaven les revistes anticlericals i atees, els pamflets pseudohistòrics que narraven els crims de reis i pontífexs. Xofers i porteres, soldats i empleats gaudien llegint la vida de la Papessa Joana, els crims de Ferran VIIè, els amors incestuosos del Papa Alexandre VIè amb la sella filla, la luxuriosa Lucrècia Borja. Per als historiadors pamfletaris, els professors contagiats pel nefast esperit igualitari del noranta-tres francès, no hi havia res de noble ni exemplar en tota la història d’Espanya. Els Reis Catòlics havien introduït la Inquisició, expulsat els jueus. Els reis i emperadors espanyols del Segle d’Or no havien bastit cap fastuós imperi. Les mentides escampades pels protestants anglesos i els luterans alemanys triomfaven a escoles i instituts: la destrucció de les cultures d’Amèrica, el robatori de l’or i la plata, la supeditació de la política espanyola als interessos del Vaticà. Res no era salvable en la història d’Espanya, l’imperi més poderós del planeta. Fins i tot, els col•laboradors de La Nostra Terra fingien ignorar aquest passat i es refugiaven en històries de poca volada: les quatre monedes romanes trobades a sa Pobla, els bous de Costitx, el retrobament de la Verge de Lluc... Una intel•lectualitat que encara recordava l’expedició dels mercenaris de Roger de Llúria a Grècia. L’imperi català de la Mediterrània! Escrivien històries falses, fictícies, producte del més tronat romanticisme, i les feien passar per autèntica realitat. Convertien la història de Catalunya en la novel•la que mai no havien sabut escriure. Escolanets que volien comparar l’aventura d’uns apàtrides amb la tasca creadora de civilitzacions dels espanyols a Amèrica. I aquest lamentable avenç de la incultura no ho era tot. Els somnis dels botiguers regnaven arreu. Tots sense excepció, obrers i botiguers, aspiraven a pujar de categoria, a lluir unes sabates noves el dia de Sant Sebastià, tenir una caseta a Son Serra o el Terreno per a poder dir que també feien vacances a l’estiu. Com els senyors de possessió, com els nobles del barri de la Seu. Era un desig d’igualtat en l’aparença, en la possessió d’objectes. No una igualtat en la cultura, en la forma de ser. Qui es conformava amb el que tenia? Tothom volia ser més que els altres. Hi havia una set insaciable pels objectes, pels aspectes materials de la vida. Per part ni banda la petjada de la moral, dels valors espirituals. Una ànsia desfermada per enriquir-se, per aparentar. Els joves aprenents de qualsevol ofici es delien quan veien passar un cotxe pels carrers de Palma. S’aturaven, mig entabanats, en ullar una moto a la voravia. Era el triomf absolut dels motors d’explosió. M’estranyava l’admiració pels automòbils, per les carreres de motos. Molts dels aprenents que somniaven amb un d’aquells enginys diabòlics no tenien diners per a comprar-se una bicicleta i ja desitjaven motos i cotxes! Cap on podria anar una societat descreguda, enlluernada per les aparences? La rebel•lió de les masses pronosticada per Ortega y Gasset aniria per aquest camí, lluny de l’esperit regenerador que volia Ramiro de Maeztu? Bastava veure les airades manifestacions que passaven pel Born. Les mirades que ens dirigien quan ullaven l’interior dels cafès on llegíem Spengler asseguts en aquells envellutats seients. Com poder petar la conversa literària amb els amics, amb els escriptors i artistes que ens visitaven de la península i l’estranger amb certa calma i tranquil•litat? Era impossible. Ives, el fill de l’escriptor Georges Bernanos, compareixia amb les darreres revistes italianes que parlaven dels triomfs de Mussolini, de l’esperit imperial del Duce, entestat a convertir Itàlia en un nou Imperi. Per aconseguir-ho s’havia d’acabar amb les restes del vell sistema parlamentari, amb l’antiga politiqueria. El coronell Tamarit era un apassionat dels èxits aconseguits per Mussolini. -Ho fèiem com a Itàlia i Alemanya –sentenciava--, o Espanya serà sempre un zero a l’esquerra. Es tracta de consolidar l’ordre i la justícia, lluny dels abstractes drets que predica l’esquerra i la maçoneria. El dret de vaga, per exemple, tothom sap que no solament perjudica el propietari. Els obrers també hi surten perdent. Si l’exercici d’aquest estrany dret enfonsa l’empresa... què en treu de profit el treballador? Amb l’arribada de la República la gent s’havia radicalitzat d’una manera que mesos abans no podies imaginar. Els rostres, les mirades del poble s’havien transfigurat. Tothom restava posseït per una passió devoradora: parlar malament de monges i sacerdots... El clergat era el culpable de l’endarreriment del país. S’obrien nous locals sindicals. Abundaven els cartells amb l’estrella roja dels bolxevics. Empleats i estudiants se saludaven pel carrer alçant el puny. Senties la força de l’anarquia penetrar dins tots els estaments socials, dins sectors de la societat que abans romanien al marge de les modes del moment. Alguns joves estudiants parlaven esperanto, una llengua artificial que, en opinió dels seus defensors “acabaria amb les guerres ja que tota la humanitat es podria entendre amb un idioma universal”. Els esquerrans no parlaven mai dels morts causats per les guerres iniciades per l’utopisme socialista, pels tribunals especials bolxevics. Sorgiren com a bolets organitzacions naturistes i vegetarianes. Cada secta amb la seva recepta per arreglar el món. Talment els testimonis de Jehovà, com Sant Ignasi de Loiola lluitant contra el luteranisme. Quines ganes de creure, de tenir una fe concreta. Mai ningú no havia llegit Voltaire, Diderot, els enciclopedistes francesos? D’on aquella necessitat psicòtica de creure que el món és millorable, que el progrés segueix una línia recta i mai no hi ha retrocés possible? La follia avançava i prenia posicions sense que ningú veiés quan podria acabar tot el desgavell. Una anarquia existent molt abans de la proclamació de la República però que ara s’havia llevat la màscara i feia la gran riallada, traient la llengua a les beates que encara s’atrevien a anar a missa. La societat mallorquina mudava de pell a una velocitat vertiginosa. Jugar a tennis, fer el vermut a la terrassa del Victòria, ballar alguns tangos a Sa Fortalesa de Pollença aferrat a una esplendent bellesa nòrdica ja no era res al costat de les modes introduïdes pels naturistes. On s’havia vist mai a Mallorca que els homes i les dones nadassin en pèl? La Guàrdia Civil no donava l’abast en la tasca de posar multes. Però sempre hi havia cales, racons amagats on els practicants d’aquests ritus podien trobar aixopluc. Vegetarians, esperantistes i naturistes eren els que menys em preocupaven. Els que de veritat ens atemorien eren els marxistes, els sindicats anarquistes que anaven cobrant força. Mirava aquella gentada amenaçadora, alçant el puny quan passaven davant un casal, un negoci d’algun comerciant important de Palma. Els signes, els crits, l’expressió del rostre era ben clara i volia dir: “arriba el moment de la justícia damunt la terra, ara és l’hora del proletariat, dels treballadors del camp i la ciutat!”. La justícia damunt la nostra terra! Què volia dir tot això? Jo entenia que volia dir el mateix que s’havia esdevengut a Rússia: la persecució dels rics i de l’església, la presó i el desterrament per a qui tengués les mans fines. Era la fi del món i de la cultura talment com nosaltres l’enteníem. Desapareixia l’ordre immutable de les coses, la serenor de les formes, el saber gaudir de la vida sense aldarulls, excessos, passions que no duen enlloc. Em preguntava on ens havia portat una llibertat mal entesa. Mirava al voltant i només veia gent preparada per a l’atac, per a destruir tot el que jo estimava, per entrar a robar a matadegolla. Aquell “vostè és un feixista” que em digué el venedor de diaris era l’equivalent a una condemna a mort, a la guillotina. El problema consistia a saber com i quan cauria damunt els nostres caps.