El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

El món cultural i polític de Llorenç Villalonga en temps de la guerra i la postguerra en la novel•la de Miquel López Crespí Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Pare Colom - (vet aquí un petit tast de la novel•la).

Les cartes eren damunt la taula

L’enveja, niant dins l’ànima del picapedrer, del sabater, de l’al•lota de la neteja que mira els mobles de la casa desitjant posseir l’aparador, la vaixella de plata, el rellotge de paret, el canterano, els balancins de l’entrada, la prestatgeria de caoba plena de llibres, els grans miralls del saló, els gerros de porcellana, els quadres de paisatges i natura morta del menjador, els antiquíssims llums de cristall de Murano que pengen arreu, il•luminant amb una resplendor especial sales, cambres i passadissos... Els amitgers i jornalers que esperen amb el cap baix el regal d’una camisa blanca, un sac de patates, el parell de duros per la dura feina al camp alhora que, d’amagat, amb por, fiten el piano, les escultures de marfil, el gramòfon de la saleta que, cridaner, fa sentir un tango de Gardel per tota la casa. Els luxes que comenten les criades quan van al mercat a comprar els queviures.

-Els senyors han instal•lat un telèfon. La senyora parla amb les amigues de Barcelona sense moure’s de casa, ajaçada en el sofà verd de la sala.

Ningú no creu encara que els senyors Orlan tenguin telèfon, com el Governador i el Bisbe. A la cuina, les criades ja no canten mentre escuren la vaixella. Tothom para esment en les cançons que surten d’una capsa cridanera: la ràdio. La meva mare, amatent, deixava que les al•lotes del servei deixassin per uns moments les seves ocupacions. Totes restaven embadalides davant el misteri dels aparells parlants. La primera vegada que el pare va posar en marxa el gramòfon, els moixos fugiren espantats, sense saber d’un sortia aquell renou infernal. Acostumats a sentir el piano en contades ocasions, els nous aparells els intranquil•litzaven, i fugien a amagar-se a les golfes. No davallaven al menjador fins que el pare donava per acabada la sessió musical. El món modern penetrant, a glopades, fins als racons més amagats de les nostres cases. La senyoràvia no ho podia suportar. -Marxo a casa, a Fontnova. No hi ha qui pugui aguantar aquest renouer. On s’ha de comparar la música que surt d’un caixó de fusta amb les orquestres de Barcelona interpretant Mozart al Teatre Principal. Si això és el progrés, m’estim més els canaris que tenc al poble. Abans de pujar al carruatge que la portaria al casal, ens mirava talment una persona de seny mira els bojos. La veies preocupada. Des del carruatge feia les darreres recomanacions que ningú escoltava: -Els al•lots han d’estudiar. Posau els aparells els dissabtes i els diumenges, no fos cosa que no aprovin els exàmens. Imperceptiblement, però també inexorablement, el món d’abans de la Gran Guerra anava desapareixent engolit pels avenços de la modernitat. I l’enveja també era un invent del progrés. En el passat aquest pecat no era conegut. Els pagesos miraven amb veneració els senyors i haurien donat la vida pels propietaris que els garantien la feina. Mallorca havia mudat. A poc a poc, encerclada per fàbriques, vaixells de vapor, turistes anglesos i francesos, sales de varietés, cines, telèfons, diaris, revistes i els mítings dels partits polítics, esdevenia estranya, sovint hostil als propis habitants. Ser més que els altres, vet aquí el verí que fa malbé l’esperit de tantes persones. Tothom volent gaudir de riqueses, lluir joies, disposar dels objectes més inversemblants per a sentir-se superior, vés a saber si per a poder esclafar millor els que no tenen res. Aquella ràbia en la mirada en constatar que feies feina en un ofici en el qual no necessitaves embrutar-te les mans per a guanyar-te el jornal. -Hem d’acabar amb els senyors de mans fines -deien a les reunions de la Casa del Poble, a les tavernes on es reunien els sindicalistes, la xurma socialista de Palma. Es criticava la vida regalada de la noblesa i dels sectors benestants de la societat. Cap respecte pels aristocràtes que havien sabut preservar l’herència a través de generacions i generacions. No es valorava la intel•ligència dels senyors, el tracte amable amb els treballadors de la possessió. Una alquímia, la Mallorca que va poder sobreviure i reeixir malgrat l'’abandonament de les monarquies. Una herència cultural mantinguda intacta fins ara mateix mercè a les especials relacions establertes entre el poble i els senyors. Socialistes i maçons han enverinat la tranquil•la existència dels mallorquins. Sempre he vist interessos coincidents entre els nous rics i els maçons. Ambdós sectors feinegen conjuntament per acabar amb la Mallorca idíl•lica que hem conegut, l’Arcàdia feliç que encara poguérem gaudir en temps de la guerra. Com a París del 1793, quan les multituds enfollides portaven a la Conciergerie duquesses i marqueses. El mateix esperit destructiu. Com els vampirs, els fantasmes sortits dels soterranis de les cases senyorials desitjant veure rajar la sang de qui no ha fet mai feina física. Sense ordre arriba el caos, la destrucció de tot el que hi ha de bell damunt la terra. La bellesa, el sentit autèntic de la vida. Ben igual que els violents agermanats de Joanot Colom i Joan Crespí. La mateixa gent entrant a les cases de la noblesa palmesana, espenyant, a ganivetades, els antics quadres amb els retrats de militars i canonges. Robant les sobrassades i formatges del rebost, la roba de lli de les senyores de la casa per fer-ne repartició entre prostitutes i almoiners. No hi ha res de nou sota el sol. Quan va ser que em vaig adonar de la folla presència de l’enveja que regnava per places i carrers? Crec era un dia de l’any trenta-quatre, parlant amb el director de El Obrero Balear. El dia en què m’amenaçaren de mort i em digueren feixista. Aquell dia em mirà de fit a fit i, burleta, m’escometé, com si hagués llegit els meus pensaments. -El mateix podríem dir dels sectors conservadors, de vostè mateix, senyor Orlan. O no ha pensat que la majoria dels articles que publica traspuen un menyspreu gens contingut contra els treballadors, contra aquells que no provenim de les seves coordenades socials i culturals? A vostè no li agraden Blasco Ibáñez, Lleó Tolstoi, Enric M. Remarque, Karl Marx, Largo Caballero, Marat, Robespierre, Alexandre Jaume, Emili Darder. A nosaltres ens emocionen. Són autors i polítics estimats per les classes populars. Llurs obres, els seus discursos i conferències serveixen per formar els nostres socis, el poble, en allò que consideram la cultura contemporània. Autors i obres per a formar un nou tipus d’home i de dona mallorquins que no tenen res en comú amb els autors que vostè defensa. Em mirà directament als ulls, talment estigués posseït per una misteriosa força interior. -No ha pensat mai que l’envejós podria ser vostè? Reflexioni, senyor Orlan. Per això ha estudiat una carrera. Pensi amb calma el que li estic dient. No deu ser vostè el que té enveja al progrés de la humanitat? Por a la competència intel•lectual, política que representarien l’arribada de milers de nous professionals a l’activitat pública? Potser el dia de demà hi haurà més metges a Mallorca, més escriptors, munió de periodistes. S’haurà d’enfrontar amb la competència que representaran els fills dels amitgers i jornalers i jornaleres de Bearn. Serà el final de la cultura com a propietat exclusiva de quatre privilegiats. Fer de metge ja no serà per enriquir-se amb les malalties i patiments dels pobres. La República posarà la sanitat al servei dels més desvalguts. Per primera vegada en la història els treballadors podran estudiar de forma gratuïta. Rigué novament, ja més tranquil, en veure que no li portava la contrària. El discurs del director de El Obrero Balear m’era prou conegut. Les mateixes ximpleries d’Emili Darder i Alexandre Jaume, la mateixa demagògia d’Aurora Picornell i els comunistes i anarquistes dels sindicats obrers. La famosa “igualtat d’oportunitats”. La il•lusió de voler modificar el que determina la natura: la supervivència del més fort i el més apte. Com si la intel•ligència fos cosa de diners. Els toixarruts, volent ignorar que hi ha races superiors i d’altres negades per a fer res profitós per la cultura de la humanitat. Com podríem comparar gitanos i negres, asiàtics i eslaus amb la superioritat de grecs i romans? Quina civilització d’Amèrica o Àfrica ha pogut assolir mai els avenços de la cultura francesa? Impossible discutir amb ignorants. -Veu com he encertat? El seu pretès amor a la Mallorca antiga, a la tranquil•litat existent abans dels trens i els vaixells de vapor només és enyorança per un univers tancat. Un món de castes on els quatre nobles de Palma manaven sense cap oposició. Vostès voldrien retornar a l’època en la qual el poder absolut era basat en la ignorància i la submissió dels pobres a la noblesa i els nous rics ciutadans. Però la República ha ensorrat els falsos fonaments de la seva prepotència. No li vaig contestar. Tanmateix sabia que mai no ens podríem entendre. Al final, en acomiadar-nos sense haver arribat a posar cap punt en comú, em digué, amb gest displicent, com aquell qui sabia que era inútil provar de convèncer-me: -Senyor Orlan, el coneixem prou bé. Sabem a la perfecció què pensa i quines són les seves intencions. Mai s’ha amagat de fer públic, d’escampar arreu el seu pensament reaccionari. Demà vostè ens podrà portar al camp de concentració, a la presó, a la forca o a l’indret on ens vulguin dur els sicaris de Falange. Això si vostè i els que li facin companyia derroten el poble, acaben amb la llibertat. Ans al contrari, si alguna vegada arribàs el dia de la victòria popular ens haurà d’autoritzar per penjar, en qualque arbre de Mallorca, alguna cosa que demostri notòriament la nostra victòria. Vostè ja m’entén, senyor Orlan. No em faci ser més explícit. Ho entenia a la perfecció. I, des d’aquell moment, vaig copsar que no hi hauria gaire enteniment entre rojos i blaus a Mallorca. Jo ja sabia ara quina seria la meva trinxera. Qui serien els meus amics i quins serien els enemics. No hi havia cap possibilitat d’error. Les cartes feia temps que eren damunt la taula.