Anarcoefemèrides
del 14 de març
Esdeveniments
Capçalera de l'Ariete Anarquista
- Surt Ariete Anarquista: El 14 de
març de 1896
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcocomunista Ariete Anarquista.
Periódico comunista. Es
distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit
per Emili Hugas i estampat a
la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran),
que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc».
Publicà notícies
sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els
articles anaven
sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo.
Començà a publicar
per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges
Darien Biribí. Apuntes del natural.
Només sortí
un segon número, el 21 de març.
***
Capçalera del primer
número de L'Agitazione
- Surt L'Agitazione: El 14 de
març de 1897 surt
a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del
setmanari anarquista L'Agitazione.
Periodico socialista anarchico. Va ser editat per Errico
Malatesta, que havia
retornat a Itàlia clandestinament, i Adelmo Smorti va ser
l'administrador i
Ciro Bersaglia el gerent. Formaren part del comitè de
redacció Luigi Fabbri,
Benedetto Faccetti, Vivaldo Lacchini, Errico Malatesta, Emidio
Recchioni i
Eugenio Vitali. En seran col·laboradors Felicioli, Pietro
Gori, Felice Vezzani,
entre d'altres. D'aquest periòdic, fortament
antigovernamental i antimarxista,
partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n
tiraven entre
6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió
entre els obrers del port i
als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En
sortiren 18
números, l'últim el 12 de maig de 1898. El nom de
la capçalera serà emprat
posteriorment en diverses publicacions llibertàries.
***
L'atemptat
contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia segons
el setmanari milanès La Domenica del Corriere
del 23 de març de 1912
- Atemptat contra
Víctor Manuel III: El 14 de març de
1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal
cap al Panteó de
Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I
d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait
entre les columnes
del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de
la carrossa reial.
L'atemptat deixà el sobirà indemne,
però va ferir el major dels cuirassers Giovanni
Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent
que el
va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la
magistratura
tot d'una parlaren de «complot» com a
mitjà de justificació de la repressió
estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari–en els dies
posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants
anarquistes (Settimio
Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo
Rambaldi,
Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico
Zavattero)
que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor
de l'intent de
regicidi havia actuat amb total independència i sense cap
còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va
impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions
d'allò més
fantasioses («pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa,
conspiració clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de Líbia,
però produí conseqüències
inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren
paleses i el
superintendent de la policia romana va ser separat del
càrrec, alhora que les
relacions entre el president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti
i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte
de l'atemptat va
ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i
Angiolo Cabrini del
Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien
felicitat el rei per haver
sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat
membre
del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:«L'atemptat i l'infortuni dels reis
es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.».
Els anarquistes
van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio
D'Alba havia estat
un cas «aïllat», assumiren la defensa del
magnicida.
***
Membres
del Batalló de la Mort desfilant per Barcelona (14 de
març de 1937)
- Batalló de la
Mort: El matí del 14 de març de 1937
es presentà al poble de Barcelona
(Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc»
formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on
sortí desfilant en
formació militar en direcció al Passeig de Pi i
Margall, per a continuar
després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en
arribar a la Plaça de la
República, formà davant el Palau de la
Generalitat, on esperaven el president
del govern català Lluís Companys, el primer
conseller Josep Terradellas, el
conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres
personalitats. Desfilaren
la secció motorista, els batedors, els abanderats, les
bandes de cornetes i de
tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la
secció sanitària del
batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera
pròpia. Portaven les
senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP
(«Uníos Hermanos
Proletarios»), i la negra, insígnia
pròpia. Va ser acompanyat per la banda de
música del Partit Federal Ibèric (PFI). El
president de la Generalitat dirigí
la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins
vèncer o morir, a
lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres
vides si cal?
Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la
màxima
glòria i el major honor a la vostra bandera?», que
contestaren amb un unànime«Sí!»
amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per
la Plaça de la República,
després recorregué la Via Durruti i la Ronda
Salvochea fins a la Plaça de Catalunya,
on va fer acte de presència en la inauguració del
monument a l'Heroic Soldat
del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de
l'Exèrcit
Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va
ser la columna anarquista de caràcter internacional
més coneguda i estava
formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a
França. Aquesta
desfilada de presentació causà una forta
impressió en la ciutadania a causa
dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé
feixista, encara que eren una còpia
més o menys reeixida dels «Arditi del
Popolo», els escamots antifeixistes
italians. Aquest batalló va ser equipat i
finançat per la Generalitat de
Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán
i fou entrenat en una masia
de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can
Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a
prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i
l'assessorament de destacats
militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri,
etc.).
Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles
d'Almudévar i de Montalban van ser
derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de
Tardienta,
van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització
de les milícies, va
ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada
Mixta, en
la 32 Divisió, en el «Batalló
Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit
Popular
republicà.
***
![Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]](http://www.estelnegre.org/documents/factoreseconomicos/factoreseconomicos03.jpg "Joan P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció [Foto de Pérez de Rozas]")
Joan
P. Fàbregas en un moment de la seva intervenció
[Foto de Pérez de Rozas]
- Conferència de P.
Fàbregas: El 14
de març de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya)
l'economista i
anarcosindicalista Joan Porqueras Fàbregas (Joan
P. Fàbregas), exconseller d'Economia del govern de
la Generalitat de
Catalunya, pronuncià la conferència Los
factores económicos de la revolución
española. Aquesta xerrada, presentada per Jacinto
Torío Rodríguez (Jacinto
Toryho), era l'octava d'un cicle
organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació
Nacional del
Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Aquest acte va ser
radiat per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI i
Ràdio Barcelona. En la seva
intervenció el ponent defensà les
col·lectivitzacions industrials i agràries i
la creació d'un Consell Nacional d'Economia (CNE). El text
de la dissertació va
ser publicat aquell mateix any en castellà (Los
factores económicos de la revolución espanyola.
Conferencia pronunciada en el
Cine Coliseum de Barcelona el día 14 de marzo de 1937)
i en català (Els factors
econòmics de la revolució; amb
altres textos i amb un pròleg de Gonçal de
Reparaz Ruiz).
Conferència de P.
Fàbregas (14 de març de 1937)
***
Portada
del fulletó de la conferència de Frederica
Montseny
- Conferència de
Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al
Cinema Coliseum de València (València,
País Valencià) la militant anarquista Frederica
Montseny, aleshores ministra de
Sanitat i Assistència Social de la II República
espanyola, pronuncià la
conferència La Commune de París y la
Revolución española. En aquest
acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny
establí semblances entre
ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta
conferència va se publicada el
mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa
del Comitè Nacional
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una
coberta del dibuixant i
cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al
català i publicada amb
un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.
Conferència de Frederica Montseny (14 de març de 1937)
***
Propaganda
de la conferència de Lapeyre apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 10 de
març de 1963
- Conferència
d'Aristide Lapeyre: El 14 de març de 1963 se
celebra, a la Sala Aragó de
l'Ajuntament de Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), organitzada per la Libre
Pensée, una conferència de l'anarquista,
pacifista i neomaltusià Aristide
Lapeyre sota el títol «Où en sont nos
libertés?» (On són les nostres
llibertats?).
Naixements
Foto antropomètrica de Constant Magnani (ca. 1894)
- Costante
Magnani: El 14 de març de 1854 neix a Cremona
(Llombardia, Itàlia) –algunes fonts
citen Pica d'Olma (?)– l'anarquista Costante Magnani,
també conegut per Constant Magnani.
Sos pares es deien
Giovanni Magnani i Angela Mantoini. Desertor de l'exèrcit,
passà a finals dels
anys vuitanta a França, establint-se a París, on
treballava en el seu ofici de
sabater. Es relaciona amb els anarquistes Paolo Chiericotti (Ricotti) i Annette Soubrier–fou testimoni
del seu matrimoni en 1885 a l'Ajuntament del XVIII Districte de
París. Per les
seves activitats anarquistes, el 5 de juliol de 1887 va ser detingut,
juntament
amb Paolo Chiericotti, al seu domicili, al número 22 del
carrer Norvins. Membre
del grup anarquista «La Panthère des
Batignoles», el 31 de març de 1892 va ser
detingut, en una gran agafada antianarquista, al seu domicili, al
número 106
del carrer Lepic, i se li va decretar l'expulsió de
França i enviat a Itàlia,
on es trobaven des de 1891 sa companya i sos infants. En 1894 el seu
nom
figurava en un llistat d'anarquistes de la policia
ferroviària de fronteres.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Raphael Friedeberg (1912)
- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) –actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)– el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Notícia sobre la detenció de François Pellevilain apareguda en el diari parisenc Le Matin del 15 de gener de 1923
- François Pellevilain: El 14 de març de 1883 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Albert Pellevilain –citat erròniament a vegades com Pellevillain–, conegut com Le Biniou. Sos pares es deien François Auguste Pellevilain i Marie Rose Yon. Estibador de professió, a començament dels anys vint era secretari de la Unió Anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. François Pellevilain va morir el 10 d'abril de 1923 a l'Hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França).
***
Auguste
Gorion detingut en una foto apareguda en el periòdic
parisenc La
Matin del 28 d'agost de 1910
- Auguste Gorion: El 14 de març de 1885 neix al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista Jules Gorion, més conegut com Auguste Gorion o Alfred Breton. Sos pares es deien Émile Ferdinand Toussaint Gorion, conreador, i Marie François Bernardon, jornalera. Patí una infància desgraciada i quan tenia 10 anys va haver d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques. Un obrer socialista l'orientà en les seves lectures i es formà de manera autodidacta. Es decantà per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament influenciat pel Manuel du soldat, de Georges Yvetot. En 1905 milità a Montmorency (Illa de França, França). L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy durant uns incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França, França) i empresonat a Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de presó per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes prohibides» i per «violació de domicili». Després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França, França), on esdevingué administrador del periòdic anarcoindividualista Le Réveil de l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot. També col·laborà en Le Semeur de Normandie (1923-1936) i va fer difusió del periòdic anticlerical La Calotte. El 10 d'abril de 1926 es casà a Pierrefitte-sur-Seine amb Marguerite Émile Mard. Es guanyava la vida com a obrer encofrador i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical. En 1933 publicà el fullet, amb un prefaci de Han Ryner, Les mots croisés du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de l'Aristocratie», editats per Gérard de Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine milità en la Libre Pensée. En 1947 publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre l'iniquité sociale et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel Devaldès i il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en 1950 en una versió ampliada. Auguste Gorion va morir el 30 de juny de 1952 a l'Hospital Bichat de París (França) i fou incinerat el 7 de juliol al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Foto
policíaca de Félix Monteagudo Colás
- Félix Monteagudo
Colás: El 14 de març de 1885 neix a
La Almunia de Doña Godina (Saragossa,
Aragó, Espanya) el propagandista anarquista i
anarcosindicalista Félix Florentino
Monteagudo Colás –el segon llinatge a vegades
citat erròniament de diferents
maneres (Cobos, Soler,
etc.)–, i que en premsa va fer servir el pseudònim
de David Copperfield. Sos pares es
deien
Cecilio Monteagudo García, secretari del jutjat de La
Almunia, i Joaquina Colás
Lidón. Forner de professió, fou un dels
organitzadors de la vaga general de
1904 a Saragossa i parlà, amb altres, en el
míting central d'aquesta que se
celebrà el 9 d'agost. En 1908 col·laborava des de
Madrid (Espanya) en els
periòdics anarquistes Liberación
i Tierra y Libertad. En 1909, arran
dels
fets de la «Setmana Tràgica», va ser
detingut. Entre el 30 d'octubre i l'1 de
novembre de 1910 representà la barcelonina Societat de
Forners «La Espiga» en
el «Congrés de Belles Arts» de
Barcelona, fundacional de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1910, des de Saragossa, envià
diners a Tierra y Libertad per al
periòdic i per
als presos. En aquest any mantingué una polèmica
amb Adolfo Bueso García. El 10
de març de 1911 va ser condemnat per un consell de guerra a
dos anys i quatre
mesos de presó correccional per«injúries a l'exèrcit» per un
article publicat
en Tierra y Libertad arran de la«Setmana Tràgica» –el judici
s'havia de celebrar el 29 d'agost de 1910, però no
es va realitzar perquè es trobava«desaparegut». Durant 1912 restà pres a
Barcelona (Catalunya). Milità en la Secció de
Forners del Sindicat de
l'Alimentació de la CNT, del qual va ser nomenat secretari.
El 23 de gener de
1916 va ser detingut, amb altres companys (José Coral, Luis
Pérez, Josep
Puyolar, Martí Ricart, Guillem Riera i Patricio Torres), per«incitació a la
vaga», després d'un míting de forners
al seu local del carrer Guàrdia de
Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918
representà els forners
en el I Congrés de la Confederació Regional del
Treball de Catalunya (CRTC)
celebrat a Barcelona («Congrés de
Sants»), on es mostrà contrari a
l'organització acordada per considerar-la centralista. El
juliol de 1918 parlà
en un míting organitzat per la Societat de Forners«La Espiga». En aquest any fou
orador en diversos mítings i el setembre va fer al Centre
Obrer de Barcelona la
conferència «La misión de la mujer en
la sociedad». A finals de 1918 va ser un
dels oradors, amb Rosario Dulcet Martí, Ricard Fornells
Francesch, Àngel Pallejà
Vall, Joan Peiró Belis, Camil Piñón
Oriola, Libertad Ródenas Domínguez i Josep
Viadiu Valls, de la campanya de propaganda engegada després
del Congrés de
Sants per a explicar-ne els acords arreu de Catalunya. El desembre de
1918
havia de fer la conferència «Las nuevas
orientaciones de la organización
obrera» a Barcelona, però va ser suspesa per
malaltia. Entre el 10 i el 18 de
desembre de 1919 representà els forners en el II
Congrés Confederal de la CNT («Congrés
de la Comèdia») celebrat a Madrid.
També va fer de mestre racionalista a
l'escola de l'Ateneu de Sants, dirigida per Joan Roigé
Rodó. Segons alguns era
contrari a la militància d'intel·lectuals
(«no obrers») en la CNT i expulsà
Federico Urales dels locals sindicals. A finals de gener de 1921 va ser
detingut a Barcelona sota l'acusació d'haver participat en
els atemptats contra
els patrons de fleca i de gastronomia Antoni Figueras i Josep Salvo,
respectivament,
però una setmana després va ser posat en
llibertat sense càrrecs. En aquestaèpoca figurava en el «Fitxer Lasarte»
dels grups terroristes de la patronal com
a «sindicalista perillós». En 1922 va
fer mítings a Madrid en defensa d'Alfons
Vila Franquesa (Juan Bautista Acher
oShum), aleshores empresonat. El 2 de
setembre de 1922 va fer la conferència«Orientaciones sindicalies» al Cercle
Republicà Federal de Madrid, organitzada per la
Federació Local de SindicatsÚnics i el Grup Sindicalista de l'Alimentació. El
3 de novembre de 1922,
organitzada per la Secció de Perruquers i Barbers del
Sindicat d'Higiene i
Neteja, va fer la conferència contradictòria«El sindicalismo como único
criterio de emancipación de la clase trabajadora»,
on la pugna va ser portada
per Juan Ortega des de posicions purament anarquistes. El 30 de
novembre parlà,
en representació del Grup Sindicalista d'Arts Blanques, en
un míting al Teatre
Barbieri de Madrid, organitzat pels Sindicats Únics de la
CNT, on també intervingueren
Juan Gámez i Ángel Pestaña
Núñez. El 7 de febrer de 1923 va fer la
conferència«Historia de la Pedagogía» a l'Ateneu de
Divulgació Social de Madrid. Aquest
mateix any va ser orador amb Joan Peiró Belis i altres en un
míting de protesta
per l'assassinat de Salvador Seguí Rubinat. El juny de 1923
va fer mítings, amb
Artur Parera Malí, Joan Peiró Belis, Camil
Piñón Oriola i altres, a Madrid i
Saragossa per explicar la vaga del sector del transport que es portava
a terme
a Barcelona i sobre el pistolerisme. En 1923 va ser detingut, juntament
amb Manuel
Buenacasa Tomeo, i assistí al Ple de Regionals de la CNT
celebrat a Lleida (Segrià,
Catalunya). L'estiu de 1923 parlà en un acte dels forner i
el setembre fou
orador amb Ángel Pestaña
Núñez i altres. El 20 de setembre de 1923 va ser
detingut a Madrid i va ser posat el llibertat el 6 de desembre. A
finals de
gener de 1924 va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb
Manuel
Buenacasa Tomeo i altres, quan exercia el càrrec
d'administrador de Solidaridad Obrera.
Entre 1925 i 1926
col·laborà en el setmanari El
Productor.
El novembre de 1933 va fer la conferència«Tácticas de la CNT» al Sindicat de
l'Alimentació de Barcelona. A principis de febrer de 1936 va
ser empresonar per
a complir sis anys de presó per penes que havia anant
acumulant. Després de la
guerra civil restà a la Península. En 1941 va ser
jutjat en consell de guerra a
Barcelona i condemnat a 30 anys de reclusió major. Un cop
lliure a la dècada
dels quaranta, molt malalt, va ser acollit per l'anarcosindicalista
Josep
Codina Riba, però morí poc després.
***
Necrològica
de Florenci Puig Simon apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de febrer de 1969
-
Florenci Puig Simon: El 14 de març de
1895 neix a
Gironella
(Berguedà, Catalunya)
l'anarcosindicalista Florenci Puig Simon –algunes
fonts citen el segon llinatge com Simó. Sos pares es deien Joan Puig i Dolors
Simon. Milità en el Sindicat
Fabril i Tèxtil de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). També
treballà en el sector del taxi. En 1939, amb el
triomf
franquista, passà a França. Posteriorment
visqué a Vilalièr (Llenguadoc,
Occitània) i milità en la Federació
Local de Carcassona de la CNT. Florenci
Puig Simó va morir paralític el 6 de desembre de
1968 a
l'Hospital de Carcassona
(Llenguadoc, Occitània).
***
Émile Cottin
-Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Émile Jules Henri Cottin, conegut com Milou. Sos pares es deien Lucien Henri Cottin, luminotècnic, i Marie Catherine Wailliez, bugadera. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.
***
Horacio
Badaraco
- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco–transport amb capacitat per a 150 persones–, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera–sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill–, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir el 14 d'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.
***
Necrològica
d'Enrique García García apareguda en el
periòdic
tolosà Espoirdel 24 d'abril de 1979
- Enrique García García: El 14 de març de 1901 neix a Fuente Álamo (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Enrique García García. Sos pares es deien Fernando García i Catalina García. Quan era un nin emigrà amb sa família a Catalunya. Obrer assaonador, començà a militar molt jove al sindicat del seu ram de Mollet del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1932 fou un dels oradors en un míting local. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment, amb sa companya Ramona Busquets Genius, s'instal·là a Montalban, on milità en la Federació Local de la CNT, ocupant-ne càrrecs de responsabilitat orgànica. Enrique García García va morir el 21 de febrer de 1979 a Montalban (Guiena, Occitània).
---
